OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
Especial Els antics locals socials de Sant Antolí i Vilanova i els Hostalets
Montfar i Montlleó L’nteriors de les esglésies de Montfar i Montlleó
Revista OND’ARA Núm. 21 - Abril de 2014 Preu: 4,5 euros (exemplar sense extres)
2/
CONTINGUTS// RO21
5
26
44
INFORMACIÓ
FET A MÀ
COL·LABORACIÓ PARAULES
28
48
62
INTERIORS
CURIOSITATS
Has vist un OVNI?
IURIS ET DE IURE
36
55
66
CONEIXEM-NOS
SALUDABLEMENT
RECORDS DE LA NOSTRA GENERACIÓ
Els Reis Carnestoltes Xerrades Junta del Local
11 ESCOLA Les 3 R
12 DOSSIER “Els cines d’abans”
El somni d’una calaixera
Esglesies de Montfar i Montlleó
Joan i Marc: el repte de les seves vides
-Records de com es va començar a fer cine en 40 aquesta Ribera. -Un diumenge qualsevol al cine dels MOMENTS Hostalets. CALS -Relat dels fets segons El violí el mossen Antoni Bach
58
Montlleó i les seves La Botigueta parròquies i cementiris.
La febre
56 MUSI- CUINERES
Ramp amb gambes
Robatoris, furts i denúncies falses
-”Telesketch”, “Dream Team”, Barrio Sésamo, el mur de Berlín i Sau
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
L’EQUIP
Direcció: Laura Puig Sots-direcció: Elisabet Jové Correcció: CPNL la Segarra Maquetació: Laura Puig Equip: Marta Augé Maria Cisteró Elisabet Jové Trini Porta Marc Mora Carles Brufal Mònica Cisteró Laura Puig ISBN: 2013-0457 DL: L-1123-2007
Associació de la revista OND’ARA Pl. Constitució, 19 - 25213 Sant Antolí i Vilanova revistaondara@gmail.com www.ondara.blogspot.com
Muntatge de la portada de la revista OND’ARA número 21 realitzada per Mònica Cisteró.
Facebook: facebook.com/revistaondara Twitter: @revistaondara0 Instagram: revistaondara YouTube: Revista OND-ARA
4/
Hem esperat fins a l’últim moment abans de tancar aquesta edició de la revista, per escriure aquest editorial. Pacientment volíem esperar-nos per intentar, de la forma més fidedigna i definitiva, parlar-vos sobre els canvis que s’estan coent al local social l’Amistat, però a dia 10 d’abril (dia que escrivim aquest text) encara no hi ha cap moviment definitiu o si més no, de forma pública. Abans de res, volem remarcar el nostre desig per què s’arribi a la millor entesa per ambdues bandes, desitgem que el cafè torni a funcionar, resti obert tal i
EDITORIAL// com era desig dels primers socis, alguns padrins i familiars nostres que van lluitar i esforçar-se per què aquest local fos una realitat i que torni a contribuir a donar vida al nostre municipi. Expressats aquests desitjos, reservem l’opinió de la revista OND’ARA per a pròximes edicions, quan tot s’hagi desencadenat, ara com ara solament podem expressar la nostra felicitació per les ganes d’associocionisme que s’han generat arran d’aquest fet i que de ben segur contribuiran a tornar a convertir les festes del municipi en esdeveniments compartits per tots plegats.
infoINFO
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
NADAL
Revista OND’ARA
El Local Social l’Amistat va rebre, un any més, ses Majestats, els Reis d’Orient. El vespre del dia 5 de gener els carrers de Sant Antolí i Vilanova es van omplir de grans i petits, música, foc i color per acompanyar l’arribada dels tres reis
Tothom es va dirigir cap al castell a veure l’anunciació dels pastors i a adorar el portal que els nens del municipi havien preparat amb entusiasme. Una tassa de xocolata calenta va fer l’espera més curta, ja que ben aviat les torxes dels patges que il·luminaven el
camí van apareixer, i també la carrossa que els Aimerics havien preparat per ajudar a transportar tots els presents. Després els reis, acompanyats pel seu seguici de patges es van dirigir cap al Cafè l’Amistat on tots els nens es van asseure
amb la il·lusió i impaciència per esperar escoltar el seu nom cantat pels dos presentadors de l’acte l’Abel Vila i la Blanca Canela - i poder pujar a recollir el seu esperat regal.
6/
EL CARNES- colla dels Bom- pàs rítmic i com- seu cos, amb l’ajuda bollers de Cervera, passat. El drac Ai- del drac, es va conTOLTES, Adoració Sillero
Un any més, hem tingut l’oportunitat de celebrar el Carnestoltes. Sa Majestat, el rei dels Pocasoltes, enguany estava molt malalt. Havia sofert un accident i aquest l’havia deixat postrat al llit amb una cama trencada i moltes contusions importants. Per sort, un equip mèdic de primera categoria el va atendre en aquests moments tan delicats i especials. El so estrident d’un petard, assenyalà l’inici de la festa! Sa Majestat va obrir la passejada amb tot el seguici al seu darrera. Malgrat els moments tan difícils que estava patint, la gresca no podia parar. La
el nostre drac Aimeric, una carrossa d’indis amb plomes de tots colors, un equip esgarrifós d’infermeres assassines i moltes disfresses més seguiren l’accidentada rua! Poc a poc la tarda s’anava animant. Els Bombollers marcaven un com-
meric feia la delícia dels assistents amb les seves voltes, llums i soroll. Els indis seguien cantant i donant un toc de color a la comitiva i aquesta, sense adonar-se, caminava al so dels tambors. Arribats als Hostals, Sa Majestat ja no podia més i el
vertir en cendres. Quin regnat més curt, però engrescador i divertit!
Ara arribava la segona part al Cafè l’Amistat. Un a un els nens van anar pujant a l’escenari per presentar la seva disfressa i rebre les llaminadures que tan esperaven. Després
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
botifarrada amb pa i tomàquet, mentre l’speaker de la festa va concloure el seu discurs recordantnos a tots que som un municipi molt treballador ja que, segons el calendari municipal, fins ben entrat l’abril, no hi ha ni una sola festa. Això és donar exemple!!
lors, aquesta és la nostra esperança i el nostre ferm desig. Vivim en una terra rica i pròspera. Només cal saber-la gaudir amb responsabilitat i estimar-la profundament com es mereix.
El bingo va cloure l’acte i els guanyadors de les arengades i el bacallà van marxar a casa ben contents. Ara comença la Quaresma, època d’abstinència que només ens endolciran els bunyols ensucrats i farcits dels divendres. Bé, ho resistirem. Estem acostumats a les restriccions i per tant, passarem aquestes set setmanes amb resignació.
El dia 28 de febrer la Sala de plens de
Segur que vindran temps mil-
XERRADA CCSegarra
l’Ajuntament de Ribera dOndara va acollir la xerrada Com cuidarnos quan cuidem? La xerrada a càrrec de la treballadora social del Consell Comarcal, Maria Rosa Caba, respon a la demanda de les persones cuidadores del municipi que van manifestar la voluntat de realitzar una xerrada que els ajudés a
fer front al seu dia a dia com a cuidadors de familiars. La xerrada, que hi van assistir una quinzena de persones, va mostrar a través de casos pràctics com aprendre a cuidarse per poder tenir la millor atenció possible als qui depenen de la cura d’un tercer.
8/
EL DIA DE i organitzada per II FESTA van aportar tots l’associació de el seus coneixeLA DONA DEL PORC Revista OND’ARA
El passat 15 de març la sala del Local Social l’Amistat es va omplir per assistir a la xerrada sobre L’energia i el potencial femení a càrrec d’Helena Farràs. L’activitat, inclosa dins la celebració del dia Internacional de les dones,
veïns amics de Sant Isidre, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Ribera d’Ondara i el Consell Comarcal de la Segarra, va tenir molt èxit .
La tarda va acabar amb l’obra teatral Revés de les dones, protagonitzada per la companyia teatral de Talavera.
El dissabte 29 de març l’Associació de traginers de la Vall d’Ondara van organitzar la segona edició de la festa del porc.
ments. Llavors va ser el moment de fer el “mondongo”. Quilos i més quilos de botifarra blanca i negra, costella i llom que es van preparar durant tota la jornada.
A primera hora del matí es va preparar la carn del porc amb l’ajuda dels més veterans del municipi que
A la tarda els infants van poder modelar un porc amb fang, convertint-se en un record del dia. I
Revista OND’ARA
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
finalment al vespre més de 80 persones entre traginers, familiars i veïns van compartir taula per degustar tots els productes elaborats durant el dia.
C O N S TITUCIÓ D ’ U N A NOVA JUNTA DEL LOCAL SOCIAL L’AMISTAT
havien portat el Cafè l’Amistat; s’ha constituït una nova Junta del Local social amb la intenció de retornar el funcionament a l’entitat.
Va ser una jornada festiva i plena de bon ambient.
Arran dels esdeveniments que durant els últims mesos s’han precipitat a causa de la jubilació del Joan i la Paquita que durant els últims anys
La Junta escollida per Assemblea extraordinaria convocada per l’Ajuntament al local el passat diumenge 16 de març i retificada el dia 19 de març està for-
Foto: Ramon Tomàs
Revista OND’ARA
mada pels següents integrants: President: Anton Puig de St Antolí, Vicepresident: Josep Prat dels Hostalets, Secretari: Ricard Cepero de St Antolí, tresorer: David Ubach de St Antoli, Vocals: Joan Prat dels Hostalets, Joan Graset de Pomar i Josep i Anton Orós de Sant Antolí i Vilanova.
10/
Felicitació i agraïment La nit màgica dels Reis Mags vinguts d’Orient es va tornar a viure el passat 5 de gener, com cada any, al nostre municipi. Melcior, Gaspar, Baltasar i els patges acompanyants van tornar a portar la il·lusió a grans i petits en una tarda-vespre poc freda que va omplir d’ambient els carrers de Sant Antolí i Vilanova. I, més tard, la sala gran del Local l’Amistat.
CAR TES
En primer lloc, volem felicitar els responsables de la carrossa que va acompanyar el pas del seguici reial. Una carrossa estirada pel nostre drac Aimeric, carregada de regals, música i color. Felicitem el Dídac Prat, el Ferran Cepero, el Pau Vaqués, el Marc Graells i el Josep Gassó
I, en segon lloc, tots els que van fer que la sala on els tres Reis van entregar en mà els regals a grans i Enguany, però, i pensem sobretot, petits, mostrés que és just remarcar-ho, una cara més encisadora la vinguda dels Reis va gràcies a les lletres especials tenir un caliu especial. de benvinguda, la catifa Una ambientació que es vermella, l’ambientació va aconseguir gràcies a la desinteressada col·laboració lumínica, els arbres de Nadal i la màgia abocada d’un bon grup de veïns, alguns de Ribera d’Ondara, per un grup de persones que van treballar dies per però també d’altres del veí aconseguir-ho. Felicitats municipi de Talavera, que a la Trini Porta, el Joan van dedicar unes quantes Graset, la Maria Cisteró, la hores a intentar fer més Laura Puig, el Marc Mora, lluïda la festa.
Roca, l’Eva Rosinès, la Mònica Cisteró, l’Esther Clària i la Sara Simó. I tampoc volem oblidar-nos de les persones que cada any, des de ja en fa molts, s’ocupen de l’organització aquest dia. S’encarreguen de la feina que potser no és tan visible, però que fa que els Reis Mags no s’oblidin de passar pels nostres pobles. I per acabar, aprofitem l’ocasió per agrair el Sr. Antonio Segura la seva col·laboració, durant tants anys, per la ben feta comesa de recepció i acomiadament de ses majestats els Reis i especialment aquest any, que va anunciar que es tractava de l’última ocasió que ens acompanyava sobre l’escenari en aquest especial dia. Revista OND’ARA
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
ESCOLA VALL ONDARA CUIDEM EL MEDI AMBIENT A l’escola estem treballant com cuidar el medi ambient. Com fer-ho? Amb les tres R - R - R
RECICLANT: es pot reciclar posant la brossa al contenidor correcte.
REUTILITZANT: aprofitar les peces de qualsevol cosa o si no donar-les a algú que la pugui aprofitar.
REDUINT: comprar coses que es poden fer servir més vegades, no gastar tanta energia... Si no fem això, el futur del medi ambient serà estar contaminat. Tipus de contaminació: del sòl, de l’aigua, de l’aire, acústica, lumínica i visual.
PER AIXÒ US DEMANEM QUE RECICLEU, REUTILITZEU I REDUÏU. Alumnes de Cicle Mitjà de l’Escola Vall Ondara
DOSSIER ESPECIAL
12/
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
Volem dedicar un espai especial de la revista als dos antics locals socials que ja fa uns quants anys van desaparé ixer del nostre municipi. Els més grans recordaran, potser amb enyorança, les dues sales de cinema que cada diumenge a la tarda portaven el somni del setè art a Sant Antolí i Vilanova i els Hostalets. Records, ja força llunyans, però que hem intentat recuperar, per què tothom pugui entendre la importància que aquest aquests espais van tenir en els nostres pobles. En primer lloc, el Josep Pereta de Briançó ens explicarà el seus records dels dos cines, un reguitzell de memòries que ens permetran entendre com es va començar a fer cine en la nostra ribera. En segon lloc, la Laura Puig de Sant Antolí i Vilanova, gràcies a les converses mantingudes amb Pere Tomàs, l’últim maquinista del cine dels Hostals, ens inmiscuïrà a un “tarda qualsevol” al cine “Unión” dels Hostalets. També us reproduïrem les paraules del mossen Antoni Bach, que va escriure als anys 70 respecte a les seves impressions, com a nouvingut, sobre els antics cines i la construcció del nou local comú, l’Amistat. A més, hi trobareu, també un recull de documentació, alguna de gran valor, com els plànols de l’antic local dels Hostalets. Aquests dibuixos ens serviran de base, a tots aquells que mai el vam veure, per imaginar-nos i pujar les parets i col·locar els seients per formar-nos mentalment l’aspecte de l’interior de l’antic local social. Per acabar, volem remarcar la coincidència, no buscada, de la preparació d’aquest petit especial amb els canvis recents que s’estan produït al local social l’Amistat, el fill dels dos antics locals. Que serveixi, per tant, aquest reportatge per, alhora, ajudar a estimar una mica més aquest gran local social l’Amistat de Sant Antolí i Vilanova, Hostalets, Pomar i Briançó, que encara avui es manté obert. I per molts anys! Coordinació: Laura Puig Autors: Josep Pareta, Antoni Bach i Laura Puig Agraïments: Pere Tomàs, Marta Bacardit, Ton Puig, Ajuntament de Ribera d’Ondara
14/
RECORDS DE COM ES VA COMENÇAR A FER CINE EN AQUESTA RIBERA Tinc entès que abans de la Guerra Civil als Hostalets hi havia dos partits: el conegut com el partit dels alemanys i el dels “geperatus” i que cada partit tenia el seu cafè. Un bon dia uns i altres es van avenir per fer un local social per fer el cafè i ball i, juntament, amb Briançó formaren una societat plegats. A Sant Antolí devia passar més o menys el mateix. Segurament també hi havia dos partits: els d’esquerra i els de la dreta, un dels quals era el del centre republicà, que estava situat al raval del Pont, a l’actual cal Boria, i que després de la guerra va fer funcions d’església, ja que l’església de Santa Maria, de dalt el castell, estava molt malmesa. Després de la Guerra Civil (1939) en aquests dos locals s’hi representaven obres de teatre. El director dels Hostals era Avel.lí Segura de cal Grabat i a Sant Antolí era Joan Cardona, que també era director de la coral.
Durant els anys en què es feia teatre en aquestes dues societats els veïns l’anaven a veure tant a un local com a l’altre. Es pot dir que hi havia una bona relació entre aquestes dues societats. Però tot va canviar quan l’Agusti Rubió dels Hostals va portar una nova i innovadora màquina de projectar cinema que va tenir molt èxit i cada setmana gent del municipi i de fora omplia la sala de projeccions. Vist l’èxit, a la societat de Sant Antoli-Pomar, també van decidir comprar un projector i fer pel·lícules. Va ser una mica mes tard que els Hostals, però llavors va sorgir un problema greu, els Hostals ja tenien permís d’Indústria per fer cine, en canvi Sant Antolí com que va començar una mica mes tard l’hi van negar perquè no estava permès que hi hagués dos cines tan propers un de l’altre. Així que poc després va haver de plegar fet que va comportar alguns conflictes en aquesta societat. Els responsables del cine de Sant Antolí-Pomar van recórrer a les autoritats i
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
Josep Pereta
van insistir a Lleida fins que al final es va arribar a un judici salomònic que va donar permís a totes dues societats. Aquest fet va desagradar força als Hostals, perquè l’autorització va arribar per decret i aquí es va iniciar la “guerra” entre ambdues societats. Els que érem més joves, companys d’escola, no en teniem cap d’antipatia uns amb els altres. Això era cosa dels pares. L’única cosa que ens va afectar a nosaltres va ser el ball i el cine, ja que sense tenir cap obligació havíem de quedar-nos a la nostra societat. Recordo, però, que quan es va projectar la primera pel·lícula en color a Sant Antolí, que era ”El fantasma de l’òpera”, vam anar a veure-la tots, menys els més grans. La gent dels pobles dels voltants tenien la llibertat d’anar on volia. Recordo que la gent de Pavia venia al cine als Hostals, perquè el local era baixet de sostre i reduït i feia que tingués molt bona acústica, en canvi a Sant Antolí que era mes alt van haver de posar suro a les parets perquè ressonava molt.
Passaren molts anys fent quatre pel·lícules a cada festa - dues per cinema-, però l’orgull i la tossuderia sempre es van imposar al sentit comú, ja que, possiblement, amb dues n’hi hauria hagut prou, passantles d’un local a l’altre. Però tot això un dia va canviar. Va ser el moment en què van aparèixer els primers tractors, els mossos que hi havia a moltes cases van anar marxant, va aparèixer el primer sac de ciment “Pòrland”, fet que va millorar les condicions de treball, i els 8 o 9 forns de ciment ràpid que hi havia en aquesta zona, on treballaven dos o tres famílies a cada forn van desaparèixer. Algunes famílies van marxar a Barcelona a començar un negoci, I alguns pagesos amb poca terra que no podien comprar un tractor també van marxar a la capitat a buscar-se la vida. El jovent cada vegada es desplaçava més a poblacions de la vora. La població d’aquesta comarca es va reduir en un 40%, com a mínim, cosa que va comportar que cada vegada fos menys viable mantenir els cines, ja que es venien poques entrades i el malestar entre els veïns era cada vegada més gran.
16/
I, arran d’una reunió amb els veïns que va convocar l’alcalde de Sant Antolí i Vilanova, Emilio Sarri, per exposar un problema que en principi no tenia res a veure amb els cines. El cas és que al municipi de Sant Antolí no hi havia casa per al metge ni consultori mèdic. El metge vivia en una casa llogada i vella. Es va proposar fer una casaconsultori, però com que en aquells temps hi havia poques subvencions de l’Estat, la idea era pagar-ho entre els veïns. Aquest fet va portar protestes generalitzades perquè eren temps en què a tothom li anava malament rascar-se la butxaca. Llavors, la gent jove, cansada de tanta comèdia, es va queixar dient: “tant de temps gastant-se diners fent pel·lícules i ara aquesta obra tan necessària no es pot fer!” Aquest fet va convidar a la reflexió, i a partir de llavors es va començar a pensar com es podria solucionar el tema dels cinemes vinguts a menys. El Jaume Jové de cal Torra dels Hostals, vingut de Barcelona, tingué altres idees; feren reunions i, finalment, l’alcalde Emili Sarri i el capellà Lluís Riba determinaren fer un arranjament sobre el cine.
Els de la societat de Sant Antolí- Pomar van proposar que es fusionessin les dues societats en una, perquè prou gran era el local, hi cabien tots incloent els pobles dels voltants, però als socis dels HostalsBriançó no els va agradà perquè anar en aquest local s’ haurien sentit com a forasters. El que es va fer va ser el més encertat, encara que no va agradar a tothom: fer un local nou entremig de tots dos pobles després de vendre’s els dos vells. El de Sant Antolí el va comprar el Salvador Vallés de cal Manel per 400.000 pessetes i el dels Hostals Josep Segura de cal Gravat per 200.000 pessetes, amb aquests diners i les accions que van comprar els socis es va construir el local nou que va ser tot un èxit. Jaume Jové en va ser el primer president. Cada festa venia una bona orquestra i després es feia la sessió de cine, però passà que lentament tot això es va anar acabant, ja que l’ús generalizat del cotxe va comportar l’alliberament del jovent que marxava a les discoteques i el ball i el cinema es van acabar abans de l’any 1965. “Costa més de viure malament que bé”.
llavors la gent jove, cansada de tanta comèdia, algú es va queixar dient: “Tant de temps gastantse diners fent pel·lícules i ara aquesta obra tant necessària no es pot fer!”
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
Laura Puig
EL PERE TOMAS, DELS HOSTALETS, VA SER DURANT MOLTS ANYS EL MAQUINISTA OFICIAL DEL CINE “LA UNIÓN” DELS HOSTALETS I BRIANÇÓ, O TAL I COM ES DEFINEIX ELL, L’ENCARREGAT DE “TIRAR EL CINE” CADA DIUMENGE.
UNA TARDA QUALSEVOL
AL CINE DELS HOSTALETS
Mentre la mare cuinava el sopar per a tota la família, el Pere, com cada dijous, preparava la pissarra, els guixos i el paperet on li havien apuntat els dos propers títols. Al costat del foc, escrivia cerimonialment aquelles dues pel·lícules en la gran pissarra que feia les funcions de cartell anunciador. Un dia escrivia en majúscules, un altre dia amb lletra cal·ligràfica, fins i tot hi havia dies en què la mare feia bullir més estona la verdura i li donava temps de fer unes precioses lletres gòtiques.
Li agradava dibuixar i escriure. S’entretenia l’estona que fes falta perquè el cartell quedés ben encisador i, a més, aquell dia estava especialment content. La propera sessió del diumenge, una de les dues pel·lícules era de l’oest. Li encantaven els westerns i “Rio Grande”, dirigida per John Ford i protagonitzada pel gran John Wayne i Maureen O’Hara estava convençut que no el defraudaria. L’altra pel·lícula programada era “Las minas del Rey Salomón” amb la britànica Deborah Kerr, de la qual també havia sentit a parlar força i les crítiques eren bones. Per tant, es preparava un bon diumenge tarda al cine dels Hostalets. El Pere ja feia anys, des dels 14, que col·laborava en el cine dels Hostalets i Briançó. El Salvador Bosch de cal Mosquit li va ensenyar tot el que havia de saber perquè el cinematògraf Ossa VI projectés de forma continuada i sense cap error centenars de pel·lícules durant anys.
18/
En aquell temps, ell ajudava el Salvador a recollir la bobina i es fixava en tots els detalls d’un món que el fascinava. Ben aviat va substituir el seu mestre, i llavors va ser ell qui ensenyava d’altres nois del poble que també estimaven el cine. El Pere de ca la Marcelina, l’Ambroç, l’Emiliano i el Jaumet de Cal Rito es van convertir en aprenents i ajudants del Pere i entre tots portaven la distracció i la bombolla de felicitat al poble durant unes hores a la setmana. El divendres es penjava el cartell, que el vespre abans el Pere havia dissenyat amb tot l’entusiasme del món, a la façana del local. Ben posat. Encarat perquè tots els veïns a peu o en cotxe que passaven poguessin llegir les dues estrenes pel diumenge que s’acostava. Era quelcom esperat per tothom. Les cases estaven plenes de gent. Les famílies eren grans: pares, avis, fills, oncles... en moltes ocasions tots convivien
sota el mateix sostre. I tots, especialment els joves, no es perdien cap funció al local. Però, aquella setmana havia estat especial, ja que el dimarts també hi va haver sessió de cine. Va ser el dia de la Candelera. Va ploure, però això no va frenar les ganes de reunir-se i veure una pel·lícula plegats. “El halcón del desierto.” Les pel·lícules es llogaven a Vilanova del Camí i arribaven amb la Hispano Igualadina als Hostalets. Cada setmana hi havia una família encarregada d’anarles a buscar a la parada de l’autobús i portar-les diumenge al vespre de nou al cotxe de línia per retornarles puntualment. Totes les pel·lícules passaven la censura. Una censura sota el prisma d’un estricte control i una presumpta moral cristiana. Setmanalment, acompanyant les pel·lícules arribava el NO-DO que es projectava en primer lloc. Tots els assistents coneixien aquella sintonia que encapçalava el “noticiarios
TOTHOM VENIA AL CINE. CADA DIUMENGE, CADA DIA DE FESTA, VIGÍLIES, L’EXCUSA ERA SEMPRE BONA PER VEURE UN PARELL DE PEL·LÍCULES
A la pàgina anterior, Pere Tomàs davant l’Ossa VI, i sobre, el cartell de la pel·lícula “Rio Grande”.
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
(...) TOTES LES CADIRES OCUPADES PELS VEÏNS QUE NO ES PERDIEN, PER RES DEL MÓN, AQUELLES HORES DE DISTRACCIÓ QUE EL CINEMA ELS HI REGALAVA. y documentales” que informava en blanc i negre i presentava una visió particular d’Espanya i de la resta del món, amb poques possibilitats de contrastar-ho per part dels espectadors. Pels carrers dels Hostalets, Rubinat i Sant Pere dels Arquells, durant el cap de setmana, era habitual trobar-se colles d’amics, mestresses de casa que anaven a comprar o infants a la sortida de missa que comentaven la propera sessió de cine i s’acomiadaven per trobar-se tots plegats el diumenge després de dinar. Aquesta il·lusió, possiblement encara era major pel Pere, que gaudia com ningú d’aquelles tardes. Però aquesta ocasió era encara més especial, les bobines de la pel·lícula del far west, Rio Grande, ja estaven al local i tot i ser encara dissabte al vespre, juntament amb el seu amic i ajudant, el Jaumet de cal Rito, plegats s’avançaven a la projecció comunitària i junts miraven la pel·lícula
abans d’hora. No ho feien cada setmana això, només alguns dissabtes, quan les ganes per veure la pel·lícula superaven la paciència d’esperar. El diumenge arribava i com cada setmana era el dia de vestir-se amb la millor muda i anar a missa. En aquells anys la litúrgia dominical era molt concorreguda per grans i més joves i les esglésies dels pobles s’omplien en cada festivitat. Després de missa, el jovent es reunia al local, a vegades a Sant Antolí i Vilanova, a fer un refresc i unes patates, tot esperant l’hora de dinar. Després del vermut, un comiat: “Fins després! Ens trobem al cine!”. A la tarda, en acabat de dinar, els carrers es tornaven a omplir de moviment, fes fred o calor, tothom sortia de casa per retrobar-se al Cine. A mesura que tots els assistents entraven al local “La Unión” el xivarri i la cridòria augmentava. El
Sisquet de cal Gravat feia les funcions d’acomodador i acompanyava tots veïns al seu seient. Els més menuts a primera fila, grups de jovent més endarrere i totes les cadires ocupades pel veïns que no es perdien, per res del món, aquelles hores de distracció que el cinema els regalava. Quan s’apagaven els llums era l’hora de la veritat. Arribava el moment que el Pere, al costat de la gran màquina, col·locava un fotograma publicitari. A voltes, abans de començar la sessió es projectava un anunci estàtic d’algun negoci o comerç del municipi, era una forma més per obtenir guanys que ajudessin a mantenir les sessions. Després de la publicitat local, arribava la publicitat del règim, el NO-DO. Aquell diumenge 5 de febrer de 1951, el Pere va posar els noticiaris 422A i 422B. Després d’aquella fanfàrria tan característica i l’àguila sobrevolant un mapa mundial, comen-
20/ Sota, Pep del Quim davant la façana del cine dels Hostalets. S’hi pot observar els cartells de pel·lícules penjats a la paret. Fotogafia cedida per Antònia Pareta d’Iguaalada.
çava el “Noticiario Español”. S’iniciava amb imatges de les tasques finals del XV Consell nacional de la Sección femenina, també s’informava dels eficaços bombardejos de l’aviació nord-americana ” i del gran incendi a Chicago. En aquella ocasió no hi havia inauguració de cap embassament per part de Franco, informació habitual en el NODO d’aquells anys. Vint minuts després, que era el temps que durava la sessió del NO-DO, arribava el moment de la primera pel·lícula: “Las minas del Rey Salomón”, film guanyador el 1950 dels Òscars al millor muntatge i a la millor fotografia. Després de la famosa melodia de la 20th Century Fox, començaven més de 100 minuts que la sala-cine dels Hostalets quedava quieta, fosca amb l’únic soroll de la veu dels protagonistes de la pantalla gran que matisava totalment el petit rum-rum de la màquina de projecció. El
Pere vigilava que tot funciones a la perfecció, perquè el cel·luloide circulés per on li pertocava i sobretot perquè en el moment de canviar de bobina els espectadors no notes-
sin res. L’ajuda del Jaumet era important en aquell moment, era fonamental recollir la pel·lícula cinematogràfica que ja s’havia emesa i tornar-la a guardar a la caixa. Era una feina
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21 A la dreta fotografia del banquet del casament de Fl orència Bosch i Miguel Navas a la sala-cine dels Hostalets el 1956. Fotografia cedida per Cal Miquel dels Hostalets
de concentració, ja que es necessitava molta cura i precisió. Quan acabava la projecció, sovint s’escoltaven alguns tímids aplaudiments i els llums es tornaven a encendre. Era moment per estirar les cames, petar la xerrada amb els amics i prendre quelcom per humitejar la gola. Però tan bon punt, la sala tornava a quedar-se fosca, tothom ja seia al seu lloc per començar la segona pel·lícula: “Rio Grande”, aquell western que el Pere i el Jaumet ja havien vist unes hores abans. Les pel·lícules de vaquers tenien força requesta entre els veïns. L’actor protagonista de “Rio Grande”, John Wayne, es va convertir en una icona vivent del gènere western i eren molts els espectadors que sentien especial predilecció per aquest tipus de films. La pel·lícula no va defraudar, el públic va gaudir
amb les aventures del coronel Kirby Yorke i els apatxes a la frontera amb Mèxic. Eren pel·lícules entretingudes que ajudaven a distreure, principalment, els més grans de la duresa, en ocasions, del dia a dia. Eren unes hores entranyables de distracció i de companyia, que generalment s’allargaven fins a l’hora de sopar, i les colles de jovent aprofitaven per festejar. Després de les pel·lícules arribava l’hora de la música. El Florenci Sarri preparava la gramola amb la millor selecció musical del moment i feia ballar grans i petits. Era el millor final
per una tarda excel·lent. El Pere marxava content cap a casa, després d’haver endreçat la cabina de projecció i d’haver entregat les pel·lícules al responsable de retornar-les. Un diumenge més, moltes experiències més, set dies fins a la propera. Mentre això passava als Hostalets, a Sant Antolí i Vilanova, al local de davant de l’església hi passava el mateix. El mimetisme a pocs metres de distància era absolut, tan a prop i tan igual, i tan lluny i tan diferent. Cadascú a casa seva. Eren altres temps...
22/ Ja que hem estat parlant del cafè “Unión” dels Hostalets us mostren, a sota, dos plànols de l’aspecte que tenia aquest local. Corresponen als plànols originals del cafè. Els dibuixos ens els ha cedit la Marta Bacardit dels Hostalets.
1
2
A la següent pàgina hi trobem el document on s’especifica la primera junta del Local Social l’Amistat, el local que es va crear després de la unió dels dos antics cines dels Hostalets-Briançó i Sant Antolí i Vilanova-Pomar. El dia 27 d’agost de 1967.
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
3
CRIDA
Volem recollir les cançons que formen part de la cultura popular i immaterial de Ribera d’Ondara. Posa’t en contacte amb nosaltes si coneixes cançons que ens són pròpies (cançons de bressol, de Nadal, danses, de jocs, d’oficis, d’amor, picaresques, religioses, històriques, polítiques, etc.) les recollirem totes i després estarem encantats de presentar-vos-les.
Posa’t en contacte amb nosaltres: martaarevistaondara@gmail.com
24/
RELAT DELS FETS SEGONS EL MOSSEN ANTONI BACH
Des de l’any 1967 vaig ser el rector encarregat d’aquesta parròquia (Sant Antolí), i jo vivia a Sant Antolí, on no vaig trobar la gent tan unida i tranquil·la com a Talavera. Als pobles de la Segarra s’han donat conteses i divisions i serioses esbatussades, sense parlar dels camps de futbol. (...) Quan em tocà la parròquia de Sant Antolí, estava també en plena batalla campal; un dia hagueren de descompartir dos capitostos que tenien les aixades alçades, un d’ells acabà tirant-se a un pou, i l’altre, ni les mossegades d’un ase no el pogueren matar. Sant Antolí i els Hostals de Montlleó, no de Cervera, eren dos residus de parròquia, a menys d’un quilòmetre l’un de l’altre. Amb la vista a la unió de les dues parròquies, després de la Guerra Civil es construí de planta i de pedra una nova església quasi al mig dels dos centres de culte. Va ésser un bon encert d’un capellà que era fill de l’antic Sant Antolí, que està prop
del castell, Mn. Joan Prat i Segura. Malgrat aquesta nova església, els dels Hostals volien la missa a la seva capella de Sant Jordi. Les unions de pobles costen molt de madurar. L’esquer principal de la divisió es donà pels locals de diversió. La gent de Sant Antolí tenia un bon casal de cafè i cine prop de l’església nova i en una situació no apartada dels Hostalets; a més, tant l’església com el casal estan dins el terme de Montlleó, com els Hostals. Quan es tractà de tancar un dels dos casals, perquè dos cines no es podien mantenir, la gent dels Hostals, que tenien un local senzill, objectaren que el seu era el més vell i, per tant, havia d’ésser preferit i que es tanqués el de Sant Antolí. Entre tant, el rector anava un diumenge al cine de Sant Antolí i un altre al dels Hostals, fins que ell i el batlle proposaren posar a votació un projecte nou, que consistia a fer un casal nou a mitja distància dels
dos locals, i pagar les despeses amb la venda de tots dos; el projecte obtingué la majoria dels vots. Cal saber que a la Segarra existeix una tradició col·lectivista en alguns aspectes; hi ha més unió del que sembla entre la gent (...). Les esglésies, els cementiris, el casal d’esbarjo i altres coses que s’hi han fet després, com la bàscula, són del poble; no de l’Ajuntament, i és administrat per una junta local. El pressupost del casal nou pujà més del que llavors es podia treure de la venda dels dos casals; es demanà un préstec a la Caixa que s’hauria d’abonar amb la talla que es féu entre les famílies dels dos pobles: segons la categoria econòmica, uns abonarien 5.000 ptes.; altres 10.000 uns pocs, 50.000, i dos, que eren un de cada poble, 100.000. Això esdevenia el 1965. Totes les famílies serien accionistes del nou local. Algun foraster feia
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
Fragment extret del llibre “Retalls d’una sotana” d’Antoni Bach. Editorial: Abadia de Montserrat
l’observació: “per què no el feu prop de la carretera, aquest local, així podria ésser aprofitat pels transeünts?” “Es que el fem per a nosaltres!” El mal humor d’alguns, les impreciacions del rector, les burles d’altres ennuvolaven l’ambient. La família de l’anterior alcalde marxà del poble; aquest i altres de Sant Antolí vingueren a veure’m tan aviat com vaig estar situat aquí. Els vaig manifestar el meu parer, que era que tenien raó d’haver proposat el manteniment del seu local, perquè amb poques pessetes es podia posar al dia, però que s’havia d’acceptar el joc de la democràcia. Les obres tiraven endavant, però molta gent hi passava pel davant renegant;, algunes famílies anaven a missa fora del poble, la dona que intervenia més a l’església es posà contra el rector, la que no hi anava mai es posà al seu costat, al davant de la casa de la
primera, en passar-hi i deturar-s’hi la processor del Corpus, enlloc de flors, s’hi veié una escampada de sabatots. El jovent es mantenia neutral, perquè es tractava de fer un bon casal. L’estiu de 1967, acabat el casal, la junta proposà invitar el governador civil i faria la inauguració oficial. Per endavant els dos accionistes principals, Emili Sarri i Joan Abandal, convenceren els de Sant Antolí que paguessin les 10.000 ptes. que els pertocaven, deixessin de banda tota rancúnia i no es quedessin fora del casal. Així es féu i abans del repartiment dels títols es donaren la mà els dos més adversaris. Hi havia molts curiosos de Cervera que esperaven que la festa acabaria a cops de rocs contra els vidres. Les dificultats no s’havien acabat, faltaven diners. El jovent començà a desplaçar-se fora del poble les tardes de les festes, el cine estava al pendent de la
decadència. Tothom hi ha perdut els diners que hi va posar. No obstant això, el casal, a bots i empentes ha anat tirant endavant, s’han oblidat les renyines i el poble i els poblets veïns poden disposar d’un nou casal en les diades anyals de festa. Mn. Lluís Riba ja havia mort durant les obres, poc abans de morir l’anaren a veure molta gent del poble a l’hospital. Els féu portar una caixa de cerveses i una altra de cava i, segons conten, s’acomiadà amb un brindis.
26/
'
fet a màa "El somni d'una calaixera"
1 2 3
Per començar triarem la paraula que voldrem crear segons el lloc on pensem posar-la. Un cop escollida, l’escriurem al programa “Word” de l’ordinador - o si teniu una cal·ligrafia envejable, ho podeu escriure vosaltres mateixos- i l’imprimirem.
Un cop tenim les lletres en un paper, amb la mida òptima pel lloc on les col·locarem, les retallarem una per una. És recomanable escollir una tipografia amb el traçat ample, per així facilitar la tasca de retallar.
Quan tenim totes les lletres retallades les col·loquem en un “Airofix” i les resseguim per al cantó contrari a la visió lògica de la lletra. D’aquesta manera aconseguirem que, al final, les puguem llegir correctament.
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
En aquesta primera ocasió, us explicaré com crear unes boniques lletres, que serviran per decorar qualsevol estança o moble de casa vostra. És molt senzill de fer i el resultat és molt agraït. Trini Porta
4
Retallem, de nou, les lletres estampades a l’”Airofix”, amb cura i intentant que quedin el millor possible, aquest és un moment important, ja que és l’últim pas abans d’enganxar-les al lloc finalment escollit.
Finalment les enganxem on ens vingui de gust. Un truc per evitar que la paraula ens quedi torta, és tallar un tros d’Airofix i col·locar-lo a sota la paraula, per així evitar irregularitats. O fer simplement una línia amb llapis. Nosaltres hem col·locat el nostre “somni” en una calaixera.
5
28/
INTERIORS//
Avui us mostrarem l’INTERIOR de dues de les esglésies més antigues del nostre municipi: l’església de Santa Maria de Montfar (s. XII) i l’església de santa Maria de Montlleó (s. XI). Escollides per representar l’antítesi de la relació entre l’home i el pas del temps. La primera, la de Montfar recentment rehabilitada gràcies a l’empenta dels veïns del poble i la de Montlleó en un estat gairebé ruïnós degut a la falta de veïns. Dos exemples oposats dins de Ribera d’Ondara. Fotografies de Marc Mora
SANTA MARIA DE MONTFAR
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
MAREDEDÉU DE MONTFAR
30/
PORTA D’ACCÉS AMB DOBLE ARCADA DE MIGPUNT. L’ARC SUPERIOR RESTAVA AMAGAT PER UNA CAPA D’ESTUC SOBREPOSADA.
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
VISTA DEL COR SITUAT A PONENT DE LA NAU
32/
SANTA MARIA DE MONTLLEÓ
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
VISTA DEL COR
34/
DOS DETALLS DE LES PINTURES MURALS QUE ES CONSERVEN A L’ABSIS DRET DE L’ESGLÉSIA DE MONTLLEÓ
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
VISTA DE LA NAU ESQUERRA, ON ANTIGAMENT HI HAVIA ELS RETAULES DE LA PIETAT I DEL SANT CRIST
36/
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
el repte de les seves vides
El Marc Vallès i el Joan Roca són dos amics de tota la vida. Nascuts al poble veí de Pallerols, tenen davant seu el repte més important de les seves vides: saltar des de cinc dels ponts més alts del món. Hem parlat amb ells i ens han explicat com ho volen aconseguir.
38/
El repte El repte consisteix a aconseguir una suma de diners considerable suficient per poder-nos pagar els cinc salts de cadascú, els bitllets d’avió necessaris per poder arribar a cada destinació i un mínim per dedicar a la supervivència diària durant el viatge (allotjament, menjar...). Aquest és el repte d’aconseguir-ho. Si ho fem i de cop ens trobem a la barana d’un dels ponts més alts del món el repte serà el de ser capaç de saltar! (tot i que això últim no ens fa cap por ha, ha, ha!)
lona comentant l’experiència i ens vam anar embalant fins que finalment va sortir aquesta proposta. Aparentment, era una idea que sonava del tot surrealista però molt curiosament, en pocs dies pel Facebook va començar a córrer un enllaç d’una web de micromecenatge que oferia la possibilitat de finançar viatges d’aquest tipus, entre altres: www.trevolta.com. Aquí va ser quan ens vam adonar que potser es podia provar seriosament!
Com aconseguir-ho
El naixement de la Bàsicament, la plataforma Trevolta és un esidea Realment d’una manera bastant inesperada... Un dissabte d’octubre vam anar els dos a fer “pònting” a Sant Sadurní d’Anoia per primera vegada a les nostres vides i ens va encantar. L’endemà, tornàvem els dos en cotxe cap a Barce-
pai on gent d’arreu del món penja propostes de viatge de tot tipus (aventurers, humanitaris, d’investigació...) i demana uns diners per fer-les que no té. A canvi, l‘única condició que et posen és que al llarg del possible viatge actualitzis de manera diària
les xarxes socials per mantenir als seguidors informats. A partir d’aquí, entren possibles empreses patrocinadores a inspeccionar la web i si veuen en el teu projecte un tret diferenciador que crida l’atenció a la gent i que ells en poden sortir beneficiats d’alguna manera (sobretot en forma de publicitat) poden decidir finançar-lo, tant de manera total com parcial.
Què és el bungee jumping? Es tracta simplement de situar-se a la part superior d’una estructura (pont, grua, edifici...), llançar-se al buit lligat pels peus i gaudir sentint l’adrenalina! És com fer “pònting” amb algunes variacions. En un salt de bungee vas lligat pels peus en comptes de per la cintura i la caiguda és el línia recta en lloc de ser en forma de pèndul.
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
L’experiència personal De moment aquest salt de Sant Sadurní d’Anoia és l’únic que hem fet, o sigui que ben bé experts no en som encara, tot i que crec que aquí és on hi ha la gràcia de tot plegat. Pensa que aquest pont que vam anar a saltar feia 30 m d’alçada, mentre que el més baix dels que tenim previst afrontar ja en fa 134m!
On saltareu?
Més informació
Anem a fer els salts més alts de cada continent, tot i que quatre dels cinc que hem escollit sí que es troben en el rànquing dels cinc primers. Són: Nevis Highwire a Nova Zelanda (134m). Boukrans Bridge a Sud-àfrica (216m), Verzasca Dam a Suïssa (220m), Macau Tower, Xina (233m) i Royal Gorge Bridge, EEUU (321m).
Simplement, volem agrair a la revista el fet de donar-nos l’oportunitat de difondre el nostre projecte i al conjunt de lectors per dedicar-nos aquests minutets. A part, recordemr tant a particulars com a empreses que tota quantitat suma i pels que simplement estiguin encuriosits a seguir l’evolució de l’aventura ens poden trobar a Facebook, Twitter i YouTube amb el nom de “Joan&Marc Trevolta Experience”
Com us podem ajudar? En l’àmbit d’empresa, tot aquell que aporti una suma de diners per fer possible el projecte rebrà publicitat en forma de patrocini durant el nostre viatge a les xarxes socials. Per exemple, podem aparèixer en fotos o vídeos portant una camiseta/ casc amb el logotip de l’entitat, mostrant o utilitzant un producte d’aquesta, etc. Aquesta és la idea inicial, tot i que sempre es podria arribar a un acord concret depenent dels interessos de cada empresa. Pel que fa als particulars, tot i que aparentment no se’ls beneficia en forma de patrocini, també se’ls convida a participar. Així, si ets una persona amant de l’aventura, dels grans reptes o que simplement empatitza amb nosaltres i el nostre projecte no dubtis a contactar-nos. Cal tenir en compte que cada granet de sorra és extremadament important!
Per saber-ne més, per veure el seu vídeo promocional o per ajudar-los podeu entrar al bloc de la revista OND’ARA (www.ondara.blogspot.com). Esperem que aconsegueixin ben aviat el seu repte, i que a la tornada ens ho vinguin a explicar. Des de la revista us desitgem molta sort!
40/
El violí El violí és un instrument de corda fregada, de quatre cordes. Escollit per diverses persones del municipi com ara: la Neu Sociats de Sant Pere dels Arquells, la Goretti Valls de Sant Antolí i el Joan Marsol, molt vinculat a Montfar. No se sap exactament l’origen del violí. Per bé que existeix una representació d’un instrument semblant en una estàtua d’un temple de l’Índia del segle XII, es creu que el violí va néixer a principis del segle XVI a Itàlia, època on en trobem gravats i representacions pictòriques. Va ser fruit d’una evolució i adaptació de diversos instruments com el rabec, les diferents violes renaixentistes i la lira de braç. S’expandí ràpidament per Europa, com a instrument de popular i de carrer i també com a instrument apreciat per la noblesa. Les seves possibilitats expressives són explotades ja pels primers compositors barrocs de música clàssica i s’escriuen moltes obres amb el violí com a solista. Entre els segles XVII i XVIII van haver-hi grans constructors de violins: Amati, Guarneri i Stradivari. És durant aquests segles que apareixen els primers llibres pedagògics per aquest instrument i se’n van ampliant els recursos tècnics. Compositors com Monteverdi, Corelli, Vivaldi, Tartini o Bach, entre altres, contribueixen en aquest desenvolupament. És en l’època clàssica de Haydn, Mozart o Beethoven i més endavant en els romàntics Schumann, Brahms, Grieg, Fauré, etc. que van sorgint altres formes com ara els quartets de corda, les sonates per violí i piano, més concerts amb el violí com a solista etc. Durant els segles XX i XXI els compositors segueixen explorant les possibilitats que dona aquest instrument.
moments musicals El violí no sols ha estat present en la música clàssica, sinó que ha estat constant en la música tradicional, especialment a Hongria, a les Illes Britàniques i algunes regions escandinaves, també a l’Àfrica, l’Índia i l’Amèrica llatina. També durant el segle XX s’introdueix al jazz i en la música folk, rock etc.
Marta Augé
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
Per a mi el violí és una obra d’art! Però amb la particularitat que es pot agafar i palpar, sentir, notar...no només és un objecte d’art exposat com quan vas a un museu i no pots tocar els quadres ni sentir l’olor que desprenen les pintures o les escultures, amb el violí (els instruments en general) això no passa. Encara ara, cada dia, quan trec el violí de l’estoig per a fer les classes o els assaigs o els concerts, en sento l’olor que desprèn el vernís i que em recorda inevitablement el taller on va ser fet. Tinc la sort de tenir un violí del David Bagué, i una de les coses que més em va fascinar d’ell quan estàvem embarcats en el procés de construcció (que vaig poder viure durant les visites que li anava fent al seu taller) és la manera com es predisposava a fer aquella feina, la passió que hi posava, la cura alhora de tractar cada un dels materials que utilitzava, era com si haguéssim viatjat en el temps i fóssim al segle disset en un taller de Lutheria de qualsevol dels grans mestres artesans de l’època. Aquell moment és irrepetible. El violí anava fent el seu procés de creixement i s’anava adaptant a la meva forma, a la meva mida, per a la meva mà, per als meus dits, per al meu tacte. Finalment tot justifica els mitjans. Cap màquina pot fer aquesta feina de precisió i de puresa, artesania en estat pur! Aquí hi intervenen els aspectes estètics, personals, el tarannà, el caràcter, no només del Luthier, sinó de l’executant per al qual està pensat: És un instrument personalitzat. Una eina de treball, si, però una obra d’art viva que evoluciona cada dia igual que la música, que no s’atura mai.
Joan Marsol
42/
Goretti Valls Vaig arribar al Conservatori Municipal de Música de Cervera quan tenia uns 6 o 7 anys decidida a estudiar piano (segurament com la majoria de nens i nenes d’aquesta edat). Va ser llavors quan em van etzibar que d’estudiants de piano ja n’hi havia molts, i per acabar-me de convèncer em varen dir que jo tenia “mans de violinista”. I així és com em vaig introduir al món d’aquest instrument. Des d’aquell moment, la meva relació amb el violí ha anat canviant. Dic relació perquè quan es toca un instrument, sigui quin sigui - i si es fa amb una mica d’amor - l’instrument t’aporta a tu el que tu li dónes: com més t’hi dediquis més t’enriquirà. Recordo que vaig començar amb il·lusió, tot i que les primeres setmanes el violí en si no el vaig ni veure, ja que em vaig fer un fart de fer exercicis de dits i de postura sota la mirada curiosa dels meus pares: “Primer has d’aprendre a agafar l’arquet!” em deia el meu primer professor. La curiositat inicial del pare i la mare va canviar a preocupació quan van sentir els nyigui-nyoguis que feien les meves primeres notes (els gats que teníem a casa afinaven molt més i molt millor), però pel que vaig anar descobrint amb el temps, era d’allò més natural provocar aquell soroll: com que és un instrument delicat tens por de què caigui per terra i l’agafes amb força, totalment el contrari del que el violí necessita per a poder sonar bé. Amb temps i paciència aprens a afinar, a canviar les cordes quan es peten pel desgast, a sincronitzar-te amb altres instruments per a fer duets, i formar part d’una orquestra (cosa que amb el piano és més difícil de fer). L’orquestra era el que més m’agradava de tot: formar part d’un grup, tocar peces conegudes i fer intercanvis amb orquestres d’altres conservatoris era realment divertit. Diuen que la línia que separa l’amor de l’odi és molt fina, i aquesta expressió defineix molt bé la meva relació amb el violí a l’època de l’adolescència. Sentir-me a gust amb l’instrument o sentir l’impuls de llençar el violí per la finestra depenia molt del professor que tenia. Quan toques expresses emocions, i si el professor no t’aporta la serenitat que necessites per tocar, acabes per avorrir-te, agafar pànic escènic, i fins i tot abandonar l’instrument. En canvi, quan hi ha una bona entesa, el professor ajuda que estimis i entenguis l’instrument i propicia el fet de saber fer una bona interpretació musical. En el meu cas, vaig deixar el violí perquè sabia que no m’hi volia dedicar professionalment i era totalment conscient de què tampoc tenia el talent suficient per a fer-ho. El violí, com qualsevol altre instrument, requereix paciència i moltes hores d’estudi i dedicació. El fet d’estudiar música ha aportat un plus molt important a la meva vida tant personalment com professionalment i, si he de ser sincera, em sap greu veure el violí tancat a la seva funda al fons de l’armari. Molt de tant en tant i quan ningú em sent, trec la pols de les cançons que havia après a tocar de memòria.
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
Un dels moments més bonics que recordo de quan era petita, és quan vaig poder-me endur a casa el primer violí de lloguer. Durant aquells dies, el que més il·lusió em feia era tocar i tocar en el moment que fos. També recordo amb emoció les hores de classe amb en Joan Marsol, la sensació de tocar una peça per primera vegada o tocar-la quan ja me l’ha sabia de memòria. Els concerts amb l’orquestra i a la piscina de Sant Antolí, els assajos els diumenges i algunes tardes d’estiu, etc. Dins els records però, també n’hi ha de no tan agradables. Com que no és un instrument que soni bé des del primer moment, al principi i no tant principi, pots arribar a fer més soroll que música. Però de mica en mica, veus que l’esforç i el temps dedicat està recompensat. Quan vaig deixar la música, una decisió que no va ser fàcil, ja feia temps que m’estava prenent tant el violí com el solfeig com una obligació, tenia el cap en un altre lloc. Des de llavors, he estat molt de temps sense tocar i així he anat perdent la pràctica. Ara, cada cop que sento el so especial del violí o veig en algun concert els i les violinistes tocant, em dic a mi mateixa que m’hi he de tornar a posar. Encara no ho he fet, però escrivint aquest petit text i tornant a viure les hores compartides amb el violí i la sensació de fer música, veig aquest moment molt proper.
Neu Sociats
44/
“ Sufragani -ània Que depèn de la jurisdicció d’un altre.
Desamorització de Mendizábal Any 1836. Els terrenys desamortitzats pel govern van ser únicament eclesiàstics, principalment aquells que havien caigut en desús.
Montlleó i les seves parròquies i cementiris, per Josep Pereta Montlleó que també s’acostuma a dir Molió, antigament també Montleone, és un poble que té dues esglésies sufragànies que són Briançó i els Hostalets. A Montlleó hi ha una gran església que data del segle XI i un castell construït posteriorment. Es tracta d’un poble molt ben situat, però molt mal comunicat. Tenien l’aigua de la font de la Marededéu, el torrent del Prat, a un quilòmetre de distància i el camí reial a més de dos quilòmetres. El castell de Montlleó amb les seves fortaleses secundàries de Briançó i Pomar, va passar al Bisbat de Vic a l’any 1101 i després passa d’un senyor a un altre fins a l’any 1831 als marquesos de Barberà. Un cens parroquial senyala que a l’any 1626 hi havia 30 cases i uns 150 habitants. En l’època de la desamortització, amb la llei Mendizábal, els pagesos van convertir-se en propietaris de les terres que cultivaven.
Briançó Era un poble rodó i emmurallat, com Montfalcó, amb les cases que feien de muralla i unides amb arcades de pedra. També hi havia una font al peu de la riera del Prat i un canal que portava l’aigua al poble. Avui tot això ha desaparegut. La història d’aquest poble parla d’una església que estava a la part baixa del poble on avui hi ha el corral de cal Carulla. La Lola de cal Carulla explicava que van fer mes petita l’església perquè els carros poguessin passar millor cap a la plaça. A la part de ponent trobarem la zona del poble més elevada que anomenem el castell. Hi havia viscut la darrera senyora del poble, Violant, casada amb el senyor de Montlleó i Pomar, Bernat de Carboners. Va morir el dia 1 de gener de 1443. Després el poble va passar al senyor Joan Aimeric i posteriorment al seu fill Jordi Joan Aimeric a l’any 1552, senyor de la baronia de Montlleó, Pomar, Briançó, la Torre de les Alsines i els Hostalets, lloc on va acabar construint la capella de Sant Jordi. En passar els segles, el castell de Briançó estava ensorrat i l’any 1890 la família Vicents va fer un corral i van engrandir la casa, l’oncle Antoni Vicents explicava que en fer les obres hi van trobar un esquelet humà enmig de dues parets.
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
Església de Santa Maria de Montlleó. A l’esquerra de la imatge, darrere l’arbre, és on es trobava l’antic cementiri del poble. Fotografia de l’Arxiu comarcal de la Segarra.
Hostalets Els Hostalets, també anomenat Hostals, està molt ben situat al costat del riu Ondara i al mig del camí real, l’església es va construir l’any 1552 per Jordi Joan Aimeric, per això el patró del poble es sant Jordi. La casa mes vella dels Hostals és Cal Balcell que la va fer construir el senyor Baró de Rubinat per allà el segle XIII per trobar-se al costat del camí real i per la seva comoditat perquè hi havia abundància d’aigua cosa que no tenia Rubinat. En aquesta casa s’hi reunien els senyors veïns, el de Timó, Briançó i Pomar, aquesta casa apareix a la portada del llibre d’ “Instants Eterns”. Una altra casa vella és també cal Vallés que tenia una font a l’entrada de l’aigua de la Vasseta, aquesta família no se sap d’on venia, en canvi una altra casa antiga que és cal Petit procedia de Briançó.
Camí reial Era un camí que unia possessions reials i gaudia de la protecció dels soldats del rei. Unia Madrid amb Barcelona passant pels Hostalets.
46/
Cementiri dels Hostalets Quan el senyor Aimeric va fer l’església dels Hostalets aquesta formà part de la parròquia de Motlleó. Al costat d’aquesta església, igual que la de Briançó, no hi havia cementiri, però a la dels Hostals sembla que sí que hi havia enterrades algunes persones. Els cementiris veïns eren molt lluny, el Pep del Quim em va comentar en una ocasió que la seva àvia va ser enterrada a Torre de Timó. Per allà l’any 1920 els hostalets decidiren fer un cementiri particular amb nínxols. A causa de l’augment de la població al cap d’uns 25 anys quedà petit, però estava saturat i no s’hi podia fer mes nínxols, llavors els veïns de Briançó van tenir un problema, el seu cementiri de Montlleó estava mig abandonat igual que el poble, feia pena veure aquest cementiri, igual que el de Timó, on es podia entrar fàcilment i veure nínxols profanats. Amb aquestes circumstàncies els de Briançó demanaren als Hostals per arreglar i engrandir el seu cementiri tots plegats, però per les circumstancies que fossin no es va fer, una de les persones més grans de les famílies Vicents i Simón es preocuparen a veure què podien fer. Al poble de Sant Antolí feien un cementiri nou, l’oncle Antoni Vicents que feia molts anys que estava de secretari en aquest ajuntament en parlà amb l’alcalde que era en Pere Roca i li va demanar si els de Briançóhi podien tenir algun nínxol, però aquest cementiri no el feia ni l’ajuntament ni la parròquia.,O ssigui que era particular del poble, l’alcalde li va dir que segurament que no, però que parlaria amb la junta i explicaria el cas. Al cap de pocs dies el Pere li digué que sí que, per ser tants anys el secretari d’aquest municipi podia tenir un nínxol per a la seva família, però el que li va doldre més és no poder ser enterrat a la seva parròquia. Quan el van inaugurar, l’any 1948, van traslladar els seus pares del de Molió al de Sant Antolí, el mateix dia que el camió del Vicents de cal Seguet el portava carregat de taüts del cementiri vell al nou. Passaren més de 10 anys que en el cementiri dels Hostalets no s’hi feia res, llavors es va morir la meva àvia i la família de cal Torra dels Hostals va venir a dir-nos que no la portéssim a Montlleó, que ells ens prestarien un nínxol, cosa que li vam agrair moltíssim. No passaren gaires anys que els veïns dels Hostals ens proposaren fer un vedat de caça per tenir diners per arreglar els cementiris junts. La proposta no es va fer en gaire bons moments, perquè les relacions d’aquests dos pobles no eren gaire bones, i a més algunes famílies no necessitaven un cementiri...; però què podien fer els de Briançó? Fer un cementiri nosaltres era complicat, a pesar de tot es va fer un vedat amb les terres d’aquesta parròquia i es va fer un cementiri que avui en dia és el d’Hostalets i Briançó.
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
En aquesta visita de Briançó es pot veure, davant de tot, una paret que formava part de l’antic castell del poble. Fotografia de l’Elia Pereta
A l’esquerra imatge de l’entrada del cementiri dels Hostalets i Briançó. Febrer de 2014. Fotografia de Laura Puig
C
1
El món està ple de curiositats i, Ribera d’Ondara no n’és pas una excepció...
48/
Aquesta és una secció nova que esperem que pugui tenir continuïtat... però necessitem la vostra col·laboració. Us demanem informacions, fotografies, enigmes, etc. que vosaltres considereu que són curiosos o que us cridin l’atenció i que efectin el nostre municipi. Segur que més d’alguna vegada us heu topat amb quelcom estrany! Compartiuho amb tots nosaltres!
Podeu fer-nos arribar les vostres col·laboracions per la secció de curiositats a: ·revistaondara@gmail.com · Pl. Constitució, 19 (costat consultori mèdic), 25213 Sant Antolí i Vilanova (Lleida · A la fleca “La Botigueta” a Sant Antolí i Vilanova
Pas 1. Observeu atentament la foto. Pas 2. Reconeixeu el lloc? Sí? no? És fàcil Pas 3. Mireu atentament el cel de la foto (tot i que era un dia boirós i la camàra del mòbil no tenia massa qualitat) Pas 4. Hi veieu res extrany? Pas 5. Segurament els qui tingueu més bona visita haureu observat un objecte estrany/ desconegut que vola just sobre Rubinat Pas 6. És un OVNI? La persona que ens va fer arribar aquesta fotografia ens va assegurar que era quelcom extrany. Deixem la resposta a la vostra imaginació...
Ens han fet arribar aquesta pregunta: Quin és el poble que té més cases/edificis del municipi de Ribera d’Ondara?
2
1 Pista: Té més de 52 cases, dues esglésies, dos cementiris, una casa de la vila, un camp de futbol, una pista poliesportiva i unes piscines, una escola i una llar d’infants i el local social l’Amistat. Sabeu quin és? (Trobareu la resposta a la pàgina 50)
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
A l’arxiu de Cervera hem trobat aquest L’autor del dibuix és l’historiador Agustí dibuix fet amb bolígraf: Duran i Sanpere. És un dibuix fet en un tros de paper l’11 d’agost de 1965 durant una visita que va realitzar a Montlleó.
3
I aquest és l’escut que l’historiador va veure sobre el portal adovellat d’una casa, que segons descriu “estava més amunt de l’església”. Hi podem llegir “DOMUS RECTORIS”, que traduït al català és la “casa del rector”. Per tant, un dibuix molt descriptiu de la casa on estava. Ell situa la inscripció al segle XVI. Actualment no hem trobat rastre d’aquesta inscripció en les restes del poble.
El personatge de la imatge de l’esquerra és el rei Carles I d’Espanya i V d’Alemanya (1500-1558), segon fill de la reina Joana la Boja i Felip el Bell i nét dels Reis Catòlics. Hem trobat documentada una petita curiositat que està relacionada amb el nostre municipi, concretament amb els Hostalets i el rei Carles I. Expliquen les cròniques que la nit del 8 al 9 de desembre de 1536 va fer nit a un hostal (malauradament no especificaven quin) dels Hostalets. Va parar aquí, a dormir, ja que estava fent ruta per tota la península per arribar a Valladolid, que era una de les capitals de l’Imperi espanyol. Va sortir el dia 1 de gener de Nàpols i va arribar el 31 de desembre a la ciutat val·lisoletana.
4
50/
5
Aquest dibuix que ocupa les dues pàgines és un gravat dels Hostalets fet per Pier Maria Baldi. Aquest dibuix es va fer a partir de la descripció que l’humanista i cronista del príncep Cosme de Medici, Lorenzo Magalotti, va fer quan va passar per aquesta zona l’any 1668. Magalotti va definir els Hostalets, poc cortesament, com: “un poble infeliç amb dos hostals miserables”.
Resposta a la preguna: Quin és el poble que té més cases/edificis del municipi de Ribera d’Ondara? POMAR. El terme de Pomar no solament ocupa el que tots entenem avui com les cases que conformen el poble pròpiament dit, sinó que històricament, Pomar, baixa fins al raval del Pont, del qual avui coneixem com Sant Antolí i Vilanova fins al Bar l’Amistat. Per tant, totes les cases que es troben a la banda sud del riu Ondara formen part de Pomar. Ja que històricament, el riu servia de delimitador natural entre Pomar i Sant Antolí i Vilanova.
6
L’anunci de sota és de la famosa aigua de Rubinat-Llorach. És un anunci inèdit fins ara. Ja que no n’havíem trobat cap igual que aquest. Va sortir publicat a la revista “The Bystander” del Regne Unit l’any 1915.
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
7
Força lectors ens vau comunicar que sovint us topaveu amb una guineu que volta pels voltants de Sant Antolí i Vilanova, i en ocasions, també ben propera a les cases. Doncs, després de trobar-la en diverses ocasions, finalment, la vam poder fotografiar. La imatge de l’esquerra és del diumenge 9 de març al camp que hi ha entre la Casanova i el Molí a Sant Antolí i Vilanova.
52/
ATENCIÓ
INFORMACIÓ D’INTERÈS PER ALS SUBSCRIPTORS DE LA REVISTA
1. Pagament de
6,5 € amb els quals renovaríeu per les revistes 22 (agost 2014) i 23 (desembre 2014)
2. Pagament de
16,50 € amb els quals renovaríeu per les revistes 22 (agost 2014), 23 (desembre 2014), 24 (abril 2015), 25 (agost 2015) i 26 (desembre 2015)
El nostre objectiu és UNIFICAR tots els subscriptors. És a dir, que tothom hagi de renovar la quota de subscripció al MATEIX MOMENT, per així facilitar la feina a tothom: subscriptors, bancs i nosaltres mateixos. I el millor moment per què TOTHOM hagi de renovar la quota hem pensat que seria a finals o principis de cada any.
{
Per aquest motiu, a finals de desembre de 2014 o principis de l’any 2015 serà el moment de renovar, de forma unificada, totes les subscripcions. Però, fins arribar a aquest moment, els subscriptors hauríeu de fer el pagament proporcional pel pagament de les revistes 22 (agost) i 23 (desembre) que són 6,50 euros*. Què us sembla? Així arribarem al punt que tothom haurà de renovar la seva quota per tot un any natural. Al costat hi teniu el calendari on s’especifica millor els canvis que plantegem.
{
Teniu 2 opcions de renovació:
Estimats subscriptors! Com ja sabeu, amb aquest exemplar de la revista, la immensa majoria de les vostres subscripcions s’acaben, per tant, us animem a renovar de nou la quota.
* Si voleu renovar pel que queda d’any 2014 i tot el 2015, també ho podeu fer, pagant 16,50 €, i d’aquesta manera queda renovat tot d’un cop.
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
ABRIL ‘14 Recepció de la revista OND’ARA 21 (la que tens a les mans!)
CALENDARI
AMB LA INFORMACIÓ DE LES RENOVACIONS I ENTREGUES DE LA REVISTA DELS PROPERS MESOS
MAIG ‘14
JUNY ’14
JULIOL ‘14
Període de renovació de subscripció 6’50 euros o 16,50 euros
Període de renovació de subscripció 6’50 euros o 16,50 euros
Període de renovació de subscripció 6’50 euros o 16,50 euros
{
A la pàgina següent hi trobareu els noms de tots els subscriptors que haurieu de renovar la quota.
GENER ‘15
Recepció de la revista OND’ARA 22
OCTUBRE ‘14 NOVEMBRE ‘14 DESEMBRE ‘14 Recepció de la revista OND’ARA 23
{
SETEMBRE ‘14
AGOST ‘14
FEBRER ‘15
MARÇ ‘15
Renovació de la subscripció per a tot l’any 2015. Quota 10 euros (o 0 euros, en el cas que, anteriorment hagis pagat 16,50 euros) ABRIL ‘15 Recepció de la OND’ARA 24
MAIG ‘15
JUNY ‘15
JULIOL ‘15
AGOST ‘15 Recepció de la OND’ARA 25
SETEMBRE ‘15
OCTUBRE ‘15 NOVEMBRE ‘15 DESEMBRE ‘15 Recepció de la OND’ARA 26
54/
LLISTA
Els subscriptors que habitualment us cobràvem la subscripció a través del banc (de color rosa), en aquesta ocasió no ho podrem fer-ho automàticament, ja que necessitarem que ens doneu de nou les vostres dades bancàries i el DNI, per poder donar l’ordre al nostre nou banc - Caixa Guissona - per què realitzi les ordres de cobrament. Disculpeu les molèsties.
DE SUBSCRIPTORS DE LA REVISTA QUE HEU DE RENOVAR Albert Martínez Alicia Roig Alicia Vidal Angel Asbert Angel Gonzalez Anna Cisteró Anton Porta Antoni Balcells Antoni Bofarull Antonia Gassó Antonio Pareta Benita Bergadà Ca la Lluïsa Cal Augé Cal Cadet Cal Fernando Cal Gramanet Cal Manel Cal Marina Cal Pareta Cal Peró Cal Prats Cal Pubill Cal Pubilla Cal Tabola Cal Teixido Carles Olmedo Carme Alsedà
Carme Camps Claudi Martínez Claudina Sent. David Fernández Elena Cardona Emilia Prat Emilia Gassó C. Pau Cabestany Francisco Sánchez Gemma Grait Imma Luque Isidre Junyent Jaume Casanovas Jaume Ingla Jaume Jové Jiménez Navas Joan Junyent Joan Pareta Joan Prat Joan Torrens Joaquim Aguilera Jordi Prat Piqué Jordi Riera Jordi Vilanova Josep Balcells Josep Gassó Josep M. Bofarull Josep Puig Vidal
Josep Vilaltella La Casanova Jordi Vilanova Josep Balcells Josep Gassó Josep M. Bofarull Josep Puig Vidal Josep Vilaltella La Casanova M. Teresa Bosch Ma Carme Cisteró Ma Carme Graells Ma Glòria Boria Ma. Teresa Pareta Marcel·lí Figueras Maria Farré Mario Puig Marta Puig Mercè Cisteró J Miquel Bergadà Miquel Font Montse Encabo Montse Rivera Montse Torrens Narcis Bach Nela Coca Núria Muntaner
Núria Puig Garcia Paco Martos Paqual Catxo Paquita Esteban Paquita Prat Pere Font Rafael Puig Solé Ramon Canela Ramon Pinós Ramon Segués Ramon Tomàs Ramon Tous Alba Prat Roser Gassó Roser Salgado Teresa Garcia Teresa Torné Tomàs Sarri Victòria Caballé Xavier Ferrer Belen Cruz Agnés Prat Xavi Sarri Genoveva Clua Ramon Bonet Teresa Mestres
Aquesta PRIMAVERA regala el llibre del municipi:
,
,
INSTANTS ETERNS. El passat de Ribera d Ondara a traves de les fotografies. 1860-1979 Preu especial: 40 euros. 615 400 604 - 651 599 931
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
La febre La febre és un senyal d’alarma de l’organisme normalment per manifestar que hi ha una infecció, o algun altre problema que surt de l’estat normal del cos. Es considera hipertèrmia la temperatura corporal igual o superior a 37.5ºC. Fins a 37.5ºC es considera febrícula o dècimes. Sovint la febre va associada d’altres molèsties com increment de la son, àlgies, dolors articulars... TRUCS PER CONTROLAR LA FEBRE: • Destapar-se o abrigar-se mínimament quan es noti la pujada de la temperatura. • Normalment, la febre puja cap al vespre, al matí sol rebaixar.
• Aplicar compreses o tovalloles fredes en les zones de màxima temperatura: aixelles, engonals, front. • Rehidratar–se correctament, durant la pujada de la temperatura es perden molts líquids i és molt important recuperar-los. • Després d’haver acudit al metge prendre’s els antitèrmics adequats i segons l’horari prescrit. • Evitar els canvis bruscos de temperatura o corrents d’aire. • Dutxar–se o prendre un bany: Ajuda de manera natural a baixar dècimes de temperatura. • Canviar de pijama i de llençols el llit de manera freqüent. Així
SALUDABLEMENT s’incrementarà la higiene i a més s’evitarà estar en contacte amb els gèrmens. També es propiciarà el bon descans nocturn. • Ventilar correctament l’habitació durant el matí. • Si la febre és més alta de 38.5ºC tot i tractament posarse en contacte de nou amb el facultatiu. • Tenir en compte que determinats medicaments fan més o menys efecte segons com els prenguem i combinats amb determinats aliments. Preguntar la manera correcta de prendre’ls. • Portar roba còmoda i fresca que no abrigui en accés. • Si és una persona gran la que té febre:
Mentre estigui al llit, controlar l’estat de la pell i acon-seguir que es mogui una mica per evitar aparicions d’altres problemes com lesions cutànies. • En persones velles hi pot haver infecció sense febre i arribar a ocasionar al·lucinacions, inestabilitat al caminar, dolor abdominal... • Si en un període de 7 dies que normalment és el que dura l’antibiòtic la febre no remet acudir al facultatiu pertinent. • La grip produeix febre però no respon a antibiòtics i en prenguem o no les molèsties duraran uns 7 dies.
Aida Bonet
56/
//CUINERES
C 1 Cua de rap d’uns 1200 gr. 1/4 de kg de gambes 1 ceba grossa 1 pot de tomàquet sencer 1 vaset de vi blanc ¼ de musclos unes quantes cloïsses
RAP AMB GAMBES
La Ma. Dolors de Cal Perejoan de Pallerols comparteix amb tots nosaltres una recepta, per 4 persones, que ens la defineix com molt senzilla de preparar i molt bona de menjar.
PER LA PICADA: 15 ametlles torrades 2 carquinyolis 1 gra d’all, julivert pebre vermell canyella en pols
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
PREPARACIÓ: Posa oli dins d’una cassola i sofregeix les gambes i reservar-les. Dins de la mateixa cassola sofregeix la ceba ratllada i quan ja comenci a tornar-se rossa afegiu-hi tomàquet tallat a daus, deixeu-ho coure a foc suau i aneu-ho remenant fins a aconseguir una barreja homogènia. Quan el sofregit estigui llest, tireu-hi el vi blanc i deixeu-ho reduir. Feu la picada amb la batedora elèctrica, poseu les ametlles, l’all, el julivert, carquinyolis, pebre vermell i safrà, i si queda molt espès, podeu afegir-hi una mica d’aigua, el suc del sofregit o vi. Saleu els talls de rap i poseu-los dins la cassola del sofregit. Tapeu-ho i deixeu-ho coure uns 5 minuts. Passat aquest temps afegiu-hi la picada i deixeu-ho coure uns 3 minuts més, finalment poseu-hi les gambes els musclos i cloïsses i deixeu-ho coure 2 minuts més, passat aquest temps ja es pot retirar del foc i servir. BON PROFIT.
58/
Maria Cister贸
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
Ja fa uns mesos que al municipi tenim un servei nou, La Botigueta. Aquest establiment ha obert degut al tancament del forn de pa regentat per la Roser, un cop valorat l’impacte del tancament per part de l’Ajuntament es va arribar a la conclusió que el municipi no es podia quedar sense aquest servei, i es van buscar alternatives per donar-li una continuïtat, però no va tenir èxit. Durant la fira de Productes de Proximitat que es va fer el passat mes de desembre, els artesans i productors locals i de proximitat que s’hi agrupaven van comentar que els hi semblaria molt bé poder vendre els seus productes al municipi, a partir d’aquí l’ajuntament va pensar com
es podria dur a terme aquesta idea. Llavors va sorgir la idea de crear una Associació de Productors i Consumidors Locals i de Proximitat, aquesta associació és sense ànim de lucre i tothom que hi participa ho fa de manera voluntària. Per fer funcionar aquesta associació hi ha una sèrie de productors que aporten: el pa (Forn Alemany d’Igualada), la fruita i la verdura fresca (la Jèssica de Rubinat, Ua!Fruits) i els productes d’ús diari com pot ser l’aigua, la llet, llaunes vàries, etc. (Distribuïdora Bosch de Tàrrega), Mel (Masia Rosinés). A aquests productors s’hi ha unit unes entitats col·laboradores que comparteixen productes per als socis de La Botigueta que són:
60/
La Liana (El Rebombori, la Guardiolada): aporta la rebosteria en general, és a dir, els pans especials com poden ser d’espelta, sense gluten o integral, brioixos, cupcakes, etc. L’ull viu (L’Elisabet de Vilagrasseta): fa conserves i pro-
ductes deshidratats. El Rebost de l’Isabel (L’Isabel de Rubinat): fa panadons, bunyols, farcellets, coques de recapte. El Petit Cau (La Trini de Pomar): articles de decoració fets a mà amb productes reciclats.
A La Botigueta s’hi ofereixen tots els seus productes i pel que fa al tema de la rebosteria cada dia s’hi poden trobar productes diferents, hi ha un calendari establert on cada col·laboradora ja sap quin dia ha de portar els seus productes. A més de vendre, La Botigueta també ofereix cursos i tallers varis, fins ara se n’han fet dos sobre teixir amb la teixidora Maya, gràcies a l’èxit del primer se’n va haver de fer un altre. La idea és que les col·laboradores facin tallers on ensenyin el que fan. També es disposa d’un espai destinat al Banc d’Aliments on tots els que o desitgin poden aportar productes que desprès són repartits per famílies necessitades del Municipi.
Mònica Cisteró (La Mònica de Sant Pere dels Arquells): és dissenyadora gràfica i fa quadres decoratius. Helena Farràs (L’Helena de Tàrrega): fa coques de iogurt i pizzes, a més de sabons artesanals.
Cada mes La Botigueta per agrair als socis la seva fidelitat, sorteja una cistella dels productes de les entitats col·laboradores Pels que encara no heu tingut l’ocasió d’anar-hi, és un establiment molt acollidor on també s’hi pot prendre un cafè i xerrar amb qui hi hagi en aquell moment. Com que veuen que s’ha quedat petit, hi ha la intenció de fer un canvi de distribució per poder-hi posar dues taules més. Els veïns estan molts contents amb aquest petit “colmado”, ja que molts no poden anar a Cervera cada dia i aquí hi poden trobar les coses bàsiques del dia a dia. Cal dir que La Botigueta té clients de Tàrrega i Cervera. Animo a tothom a anar-hi a donar una ullada!
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
FESTA MAJOR
HOSTALETS, SANT ANTOLÍ I VILANOVA, POMAR I BRIANÇÓ 25, 26 i 27 d’Abril de 2014 DIVENDRES 25 D’ABRIL 21.30 h SOPAR POPULAR AMB ACTUACIÓ D’UN MONOLOGISTA Preu: 2 euros (entrepà + beguda). Reserves al telf. 607 826 680 DISSABTE 26 D’ABRIL 12.00 h MISSA SOLEMNE a l’església de Sant Jordi dels Hostalets. A la sortida, cercavil·la musical amb el Drac Aimeric fins al Cafè amb aperitiu per a tothom. 12.00 a 14.00 h INFLABLES I ANIMACIÓ MUSICAL 17.00 a 18.30 h PALLASSOS “Abril” a la Pista d’Estiu del Cafè 18.00 a 20.00 h Futbol de festa major del FC Ribera d’Ondara 18.00 a 20.00 h INFLABLES I ANIMACIÓ MUSICAL 20.00 a 23.00 h BALL llarg amb l’orquestra MEDITERRANEA DIUMENGE 27 D’ABRIL 12.00 a 14.00 h INFLABLES I ANIMACIÓ MUSICAL 12.30 a 14.00 h FUTBOL casats i casades contra solters i solteres a la pista, quan acabem farem un aperitiu al bar de les piscines per a tots els participants 16.30 a 18.30 h JOCS DE TAULA al Cafè per adults i nens
- Campionat de “Botifarra (Premi d’una paleta de pernil)
- Campionat de “Parxis” (Premi de llaminadures per a nens)
19.30 h a 20.30 h CONCERT DE GOSPEL amb “Ondara Gospel” (Esglèsia de Santa Maria de Sant Antolí i Vilanova) 21.00 h Castell de Focs fi de festa a la pista esportiva
Organitza: Ajuntament Junta Local Amistat
62/
ROBATORIS, FURTS I DENÚNCIES FALSES
Dedicarem aquest article a un dels delictes més clàssics que malgrat tots els esforços policials i judicials no acaba de passar de moda. Parlem d’allò que passa quan hom sostreu d’una altra persona coses que no li pertanyen sense el seu consentiment. En primer lloc, sense ànim de fer canviar el mode en que ens expressem, començarem per distingir el furt del robatori, doncs es comú fer servir la frase “m’han robat”, però molts cops el què realment volem dir és “m’han furtat”. Llegiu amb deteniment perquè després vindran les preguntes! El furt es preveu en l’article 234 del Codi Penal i la cosa extreta ha de superar els 400 euros de valor per tal que el fet pugui ser castigat com a delicte. La pena
que es preveu en aquests casos és de presó de 6 a 18 mesos. No obstant, la pena és més greu quan el que s’intenta furtar són coses de valor artístic, històric, cultural o científic; béns de primera necessitat o destinats a un servei públic si es provoca un greu perjudici; o coses de molt valor; o s’abusi de les circumstàncies personals de la víctima; o finalment, si s’utilitzen menors de 14 anys per a la seva comissió. En tots aquest casos la pena és de 1 a 3 anys de presó. Els furts de coses que no passen dels 400 euros es sancionen com a faltes (623 del Codi Penal). La falta es sanciona amb pena de multa d’un a dos mesos o pena de localització permanent de 4 a 12 dies. La localització permanent vol dir que el penat s’haurà d’estar reclòs a casa o al lloc on
determini el Jutge durant el temps que es fixi. A més de la responsabilitat penal, el condemnat també ha de pagar el valor dels béns que s’ha emportat sempre que no es puguin recuperar. És el què s’anomena la responsabilitat civil derivada del delicte. Un altre requisit per a que concorri un delicte o bé una falta de furt, és que hi hagi un ànim de lucre, és a dir, ànim d’apropiar-se de la cosa per a obtenir-ne un enriquiment injust o il·lícit. Per tant, es pot afirmar que el furt és una de les infraccions penals més freqüents. Perquè es pugui entendre comès el subjecte ha de sortir de la botiga, establiment, casa, cotxe...amb els objectes sostrets. Per exemple, en el cas dels freqüents furts en establiments comercials, el delicte no es
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
Iuris et de iure comet fins que es creua la línea de caixa sense presentar els productes davant la caixera per al seu cobrament. Tot això sense perjudici que el fet es pugui castigar com a temptativa amb una pena menor. El robatori, es castiga més severament. Mai es pot considerar falta per la seva gravetat, doncs per a cometre un robatori es requereix o bé violència o intimidació o bé el que s’anomena “força en les coses”. a) Dit en termes senzills, ens trobem davant d’un cas de força en les coses, quan per accedir al lloc on es troba l’objecte hem de trencar o forçar alguna cosa, sigui una porta, paret, caixa forta, porta d’un cotxe, armari etc...També quan s’ha d’escalar alguna paret, desactivar alguna alarma o quan per obrir un
pany fem servir una clau mestra, un objecte diferent a la clau que utilitza el propietari o fins i tot si es la mateixa clau “legítima” però que ha estat perduda pel propietari o si l’hem obtingut per mitjà d’una infracció penal.
pena s’aplica tot i que el botí sigui de poca importància.
En aquests casos la pena de presó és de 1 a 3 anys per robatori comès (és a dir cometre tres robatoris pot implicar una pena de 15 anys de presó). Ara bé, si el comet en una casa habitada, en locals oberts al públic (durant les hores en que està obert), la pena de presó és de 2 a 5 anys. b) En el cas que s’empri violència o intimidació (com el típic robatori a mà armada) la pena encara és més greu, així de partida ja s’aplica una pena de 2 a 5 anys. Si a més hi ha agressió la pena per la lesió comesa s’aplica a part. Aquesta
També es sol confondre el robatori i el furt amb el delicte d’apropiació indeguda. La diferència és senzilla, així mentre el dos primers hi ha una sostracció que ja es delictiva, en el delicte d’apropiació indeguda no hi ha sostracció il·lícita, sinó que es produeix quan una persona rep un objecte o bé una quantitat de forma legal i després enlloc de retornar-la al seu propietari legítim la fa seva. És a dir, la conducta il·legal apareix després de que la cosa canviï de mans. Per exemple hi haurà apropiació indeguda en el cas
Si el robatori amb violència o intimidació es comet en una casa habitada la pena encara és més greu (presó de 3 i mig a 5 anys).
64/
d’un administrador que rep una quantitat de diners per a gestionar-la durant un temps si després no retorna els diners al seu legítim propietari i decideix quedar-se’ls. ¿Una persona que hagi comès un delicte de robatori pot anar directament a la presó sense judici previ? Afirmativament, podria anar a la presó preventiva a l’espera del judici sobre la seva causa si el jutge instructor considera que hi ha risc de fuga o de destrucció de proves o perill greu i acreditat de reincidència. En aquest cas, un lladre es pot veure detingut i ingres-
sat a la presó en un termini relativament breu (no més de 72 hores i el temps de conducció a l’establiment penitenciari). En el furt ja no sol ser possible perquè les penes son menors i es dilueix el risc de fuga, en aquests casos s’ha d’esperar a la sentència que es dicta un cop practicades les proves amb totes les garanties. Ara estem en posició de diferenciar un robatori d’un furt. Per a fer-ho nítidament posarem uns quants exemples pràctics a veure si els podeu respondre:
NELA COCA
Estètica - Massatgista Depilacions Tractaments facials Tractaments podals Massatges
Pl. Constitució, 23 SANT ANTOLÍ Tel. 973 540 169 Mòbil 608 943 246 Casa 973 540 144
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
1-Una senyora camina pel carrer i li prenen la bossa sense cap estrebada. a) Furt b) Robatori c) Apropiació indeguda 2- Una senyora camina pel carrer i li estiren la bossa amb una empenta. a) Furt b) Robatori amb violència c) Apropiació indeguda 3 –Es trenca el vidre del cotxe per a sostreure els objectes de dins. a) Furt b) Robatori amb força en les coses c) Apropiació indeguda 4-L’amo del cotxe es deixa les portes obertes i li prenen el que té dins. a) Furt b) Robatori amb força en les coses c) Apropiació indeguda 5- El lladre es troba unes
claus d’un cotxe al terra i prova tots els panys de la filera de cotxes fins a trobar-ne un que obre i ho pren tot. a) Furt b) Robatori amb força en les coses c) Apropiació indeguda Finalment, aneu en compte amb no “equivocar-vos” en la forma de denunciar els fets. Sol ser freqüent que persones que s’han deixat un objecte en un lloc i que després ha estat sostret (el que seria un furt típic), acudeixin a la policia inventant-se una estrebada o un robatori perpetrat per una persona misteriosa. La raó que explica aquesta conducta no passa sinó per la il·lícita i reprovable voluntat de cobrar algun tipus d’assegurança. COMPTE! Això és delicte de denúncia falsa que està previst en
l’article 457 del Codi Penal i està castigat amb una pena de 6 a 12 mesos de multa. Per a fer-nos una idea si tenim una capacitat econòmica mitjana, la pena de 12 mesos de multa podria ascendir a més de 2000 euros, es tindria antecedents penals i s’hauria de passar per un judici. Avui dia aquests delictes també son objecte d’investigació policial i arriben als tribunals. Passeu molt bona primavera! Carles Brufal
Solucions: Pregunta 1:a); 2: b); 3:b); 4:a); 5: b).
66/
RecOrds de la nOstra generaciO Gairebé tots els que fem la revista som dels anys 80-90, la generació EGB, per això hem creat aquest espai per recordar aquells anys, des de la nostra prespectiva, però que segur que portarà records a lectors de totes les generacions.
infantil
espOrts
El famòs “Telesketch”. Aquella mítica pantalla daurada, que amb dues rodes podies dibuixar el que bonament podies, gràcies els simples moviments permesos. Els dibuixos s’esborraven sacsejant el Telesketch, i unes bolets de l’interior s’encarregaven de deixar-ho ben net L’origen de l’equip de somni. A l’estiu de 1989 van arribar dos extrangers per completar el “Dream Team”: Michael Laudrup i Ronald Koeman. S’afegien als Zubizarreta, Bakero, Salinas, Eusebio, Begiristain, Amor, Roberto, Soler i López Rekarte. A la banqueta: Johan Cruyff.
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
TELEVISIÓ
SOCIETAT
MÚSICA
Barrio Sèsamo. Records d’aquella “versió espanyola” en castellà amb l’Espinete, Don Pimpón, Chema el panadero i tota la seva tropa. Moltes hores d’entreteniment, cada tarda, a la sortida de l’escola mentres menjàvem una bona llesca de “pa amb Nocilla”.
La caiguda del mur de Berlín. L’alegria desborada de la gent, una alegria continguda durant més de trenta anys, que diàriament apareixia a les pantalles de la televisió. Records també d’incertesa per no saber que passaria després, però principalment de gran esperança. Sau. Boig per tu, El tren de mitjanit, Perestroika, Envia’m un àngel... cançons imborrables en la nostra memòria, que anys després continuen sonant. Sau el primer grup acompanyat del “fenòmen fan” que va contribuir a fer gran el conegut com a “rock català”.
FEM
68/
RUTA
HOSTALETS - SANT PERE DELS ARQUELLS ALÇADA DE VERGÓS - MAS CLARET - HOSTALETS Dificultat tècnica: MODERAT Distància: 19,46 km Desnivell acumulat: 298 m Altitud màxima: 635 m Altitud mínima: 501 m Començo una nova secció proposantvos algunes rutes que podeu fer per la Ribera. Estan pujades a la pàgina web wikilog (al blog de la revista hi trobareu l’enllaç) d’on per als més avesats als nous dispositius mòbils poden descarregar-se el “track” o arxiu per guardar-se al mòbil i poder anar seguint la ruta sense perdre’s. Per als tradicionals us escric una petita explicació.
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
Sortim dels Hostalets direcció a Sant Pere pel camí de Sant Jaume. De Sant Pere anem direcció a la carretera, la creuem i seguim com si anéssim a Mas Claret. Un cop al camí, a l’alçada de la fàbrica de ciment agafem el primer camí a l’esquerra i passats uns metres el següent a la dreta. Anem continuant fins a dalt de tot de la serra on podrem gaudir d’unes espectaculars vistes a la Vall d’Ondara, de Cervera i dels pics nevats de més enllà. Llavors arribem a una cruïlla, es tracta de tombar a l’esquerra buscant la direcció cap a Cervera. Veurem com un gran barranc s’obre a la nostra esquerra amb unes vistes magnífiques de la Vall que està especialment encantadora en aquesta època. Anem baixant fins a l’alçada de Vergós, compte amb el camí és abrupte i s’ha de frenar sovint. Al peu de la baixada passarem per una bonica cruïlla molt marcada, allí tirem recte fins a trobar el camí asfaltat que ens portaria a Vergós per sota el túnel de la carretera però no hi hem d’arribar. Ens desviem a la dreta per
agafar el camí que condueix al cementiri i seguim recte. Més endavant també seguim recte sense agafar el camí de la dreta o el de l’esquerra. Aquest camí duu a una altra vall gran però més solitària perquè està poc comunicada. El camí es talla si seguim recte, llavors podem parar a descansar i tornar de nou endarrere. Aquest cop en lloc d’arribar fins al cementiri podem girar a l’esquerra a uns 300 metres abans d’arribar-hi i donarem a la cruïlla que hi havia al peu de baixada abrupta. Llavors hem de seguir recte i la ruta traçada al mapa per no perdre’ns doncs molts d’aquests camins acaben tallats i s’ha de buscar el que serpenteja paral·lel a la carretera. La ruta és circular i fa com un vuit, mai passarem pel mateix lloc. Un cop arribem de nou a la fàbrica de ciment de l’alçada de Sant Pere, tornem per Mas Claret i de nou als Hostalets. La ruta a peu pot durar unes 3 hores i mitja i en bicicleta ben bé 1 hora 30 min, depenent de l’estat de forma! Us animo a provar-la!
Feta per Elisabet Jové
´ Saps on es?
70/
I aquesta és la nova imatge enigmàtica. Saps on és? En aquesta ocasió o hem complicat una mica més... On ubicaries aquest bonic detall? Anima’t a participar i coneguem així, petits detalls del nostre municipi!
Aquesta és la imatge del número anterior de la revista. La resposta és: L’ ERMITA DE SANT ROMÀ DE Rubinat. I el guanyador d’un exemplar del llibre “Instants Eterns” és Toni Balcells de Rubinat
l stes a espo ostal r s e p du a les ecció Envi o a la dir traràs al u en l corre revista i mplar de de la d’un exe terns” ig se sorte “Instant e r llib
´ Saps qui es?
Qui s’amaga sota d’aquest barret de palla? El personatge enigmàtic del número anterior de la revista va ser: Pau Duran de Sant Antolí i Vilanova.
OND’ARA/ abril 2014 / núm. 21
què escoltem? Les recomanacions musicals de la Marta Augé.
“Un sospir” de Franz Lizst, per Josefina Rigolfas.
“Joga” de Björk, per Minimal Hits
“Bicicletes” per Blaumut
[Trobareu els enllaços de les cançons al bloc de la revista]
www.ondara.blogspot.com Aquest és el Telmo. Un preciós cadell de 2 o 3 mesos, creuat de gos nòrdic. Va ser rescatat d’un pou. És molt afectuós i com podeu veure, és una autèntica preciositat.
Us animaríeu a participar en una ESCALA EN HI-FI? Fa temps que ens ronda pel cap organitzar-ne una aquí al nostre municipi. Us mantindrem informats de qualsevol moviment al respecte.
72/
Retrobat amb la salut i la serenitat Allibera’t de la inquietud Millora la mobilitat C/Major, 20 · 25213 Rubinat Telèfon 606 790 223 Maria
cal so
Amb la col·laboració de: