2013 Escola Ferran Sunyer BARCELONA
Benvolgudes famílies, Un curs més us fem arribar la Revista de Sant Jordi, en format digital, amb el recull dels textos guanyadors dels Jocs Florals d'enguany. Tothom, des dels diferents àmbits de la Comunitat Educativa, ha participat amb il·lusió per fer d'aquesta diada un moment de reconeixement especial de la importància de treballar el gust per la literatura. A més, la setmana de Sant Jordi ha estat viscuda enguany com una setmana reivindicativa de la comunitat educativa catalana contra les properes i ja anunciades retallades pressupostàries i contra la llei Wert (LOMCE), que representa un clar atac tant a l’educació pública universal com a la immersió lingüística a Catalunya. Els globus de color groc, color que simbolitza la lluita del sector educatiu, han pres l'escola per fer públic el descontentament creixent davant d'aquestes polítiques. Finalment, ara que ja s'acosta l'acabament del curs, també volem dedicar unes línies d'aquesta presentació de la Revista a desitjar un bon camí als nois i noies dels grups de 6è, que aviat començaran una nova etapa de la seva vida, i amb els que hem compartit amb il·lusió els primers anys d'aprenentatges i descobertes. Esperem que el gust per llegir els ajudi a obrir més portes i finestres al món, a recórrer espais infinits i a trobar els tresors que s'amaguen a les planes dels llibres.
Premis Jocs Florals 2013
Curs/Premi
Gènere
Títol
Nom i Pseudònim
3rA 1r premi
Poesia
L'oreneta
Caterina Badia
3rA 2n premi
Poesia
Adéu a l'estiu
Pol Cumplido
3rB 1r premi
Poesia
La primavera
Nora Morella
3rB 2n premi
Poesia
El meu amic
Abel Motos
4tA 1r premi
Prosa
El millor 23 d'abril de la meva vida
Camila Reyes (Kanga Canebar)
4tA 2n premi
Poesia
La Natura
Àlex Morta (Volcà Tàctil)
4tB 1r premi
Prosa
Qui sóc jo?
Eva Martí (If)
4tB 2n premi
Poesia
El telèfon
Rita Santamaría (Marjorie)
5èA 1r premi
Prosa
Aquest avi és un perill!
Martina Cerdà (Flor artificial)
5èA 2n premi
Poesia
La por
Laia Ollé (Violeta)
5èB 1r premi
Prosa
Un malson
Júlia Cases (Arbre
decorat) 5èB 2n premi
Prosa
El forat negre
Joan Pinyol (Ryloth)
6èA 1r premi
Prosa
Quin fàstic!
Pau Vidal (L'escriptor)
6èA 2n premi
Poesia
La coeducació
Pol Sánchez (Psa-psa)
6èA Menció especial
Prosa
Més que un altre despertar
Anna Riu (Cor lector)
6èB 1r premi
Prosa
Un llibre de records
Bertran Esteve (Pere Forca)
6èB 2n premi
Prosa
Les sabates de Colón
Roger Sánchez (Malvat)
A les classes d’Educació Infantil i Cicle Inicial no s’han lliurat premis individuals perquè els treballs que han realitzat han estat col·lectius. Cada grup ha elaborat un conte, endevinalles, rodolins... Cada classe ha estat premiada amb un llibre, una rosa i un diploma per la seva participació.
ELS NENS I LES NENES DE P3, ELS XERRICS I LES XERRACS, HEM PARTICIPAT DELS JOCS FLORALS FENT
ENDEVINALLES
ÉS UNA PERSONA QUE VIU AL CIRC, FA TONTERIES I TÉ UN NAS VERMELL. QUI SÓC?
AIXECA UN PAL AMB UNES BOLES QUE PESEN MOLT I MOLT. QUI SÓC?
TÉ UNA BARETA MÀGICA, PORTA BARRET DE COPA I TREU UN CONILL. QUI SÓC?
FA MALABARS AMB LES PILOTES I NO LI CAUEN A TERRA. QUI SÓC?
SANT JORDI I ELS SEUS AMICS En un país molt llunyà hi havia una ciutat què es deia Xuxelandia. La princesa Piruleta i el rei Caramel, vivien en un castell fet de nata i xocolata. Al bosc hi vivia un cavaller què ajudava als pobres i protegia al rei. Era tan bo que tothom li deia Sant Jordi.
Un dia, caminant pel bosc, el cavaller es va trobar amb el drac Pet. Sant Jordi li va preguntar: - A on vas tan solitari? - Estic sol perquè el meu pare l’han capturat. L’han tancat en un castell, dins una torre- va respondre el drac. - A on està aquest castell, Pet?- va preguntar el cavaller. - Està a la ciutat dels” gegants multicolor”- va dir el drac. Sant Jordi va pensar com podia ajudar al Xupaxup, el pare del Pet. Va cridar al seu ajudant, un robot què es deia Kinder, li va dictar un missatge que hauria de portar a la seva amiga la bruixa Gominola. La bruixa prepararia una poció màgica per convertir en ratolins al cavaller i als dracs. Així podrien entrar i sortir del castell i ningú els veuria.
Quan van arribar a les portes del castell es van trobar uns guardians molt perillosos: uns lleopards ferotges.
Llavors van donar la volta al castell i van pujar per una corda fins la torre on estava el pare drac. Quan van entrar, el pare va dir: - Sabia que vindríeu! Com sortirem d’aquí? Li van explicar que havien de prendre una poció màgica què els convertiria en ratolins però, el seu efecte només duraria 10 minuts. De seguida van convertits en tres ratolins.
sortir
Al cap d’una estona els gegants es van adonar que el drac havia desaparegut. Estaven molt enfadats i van cridar als guardians per a perseguir-los. No van poder sortir perquè les fades havien fet una muralla màgica: era una muralla invisible i els que la toquessin es convertirien en gegants i lleopards bons. Mentre tant, un grup de bambis van veure el castell de la princesa i com eren molt llaminers van voler menjar-se les portes de xocolata. Les fades van avisar a la princesa i van fer un encanteri per donar-los una lliçó: “coca-cola, pica-pica, fes que aquests trapelles siguin lacasitos”.
La bruixa va fer una poció per recobrir el castell i que mai se’l pogués menjar ningú. Quan l’encanteri dels lacasitos va acabar la princesa va renyar als bambis. El més manaire, el Xupaxup, va dir:
- Nosaltres només volien tastar la xocolata... - És que ens agraden molt les xuxes! - van dir tots alhora. La princesa va dir que per menjar xuxes havien d’ajudar als altres animals i vigilar el seu castell. D’aquesta manera aconseguirien un arbre màgic ple de xuxes. Al dia següent, la Piruleta i Sant Jordi es van trobar al bosc. Van parlar de les seves aventures i del seu casament. Estaven molt enamorats. El rei, què estimava molt a la seva filla i al seu cavaller, va organitzar una gran festa pels nuvis. Tots els habitants de Xuxelandia van portar un pastís fet amb “xuxes multicolor”.
Conte contat, aquest conte s’ha acabat !!!!!! La classe de 1r A
EL GRAN VIATGE AL SOL Hi havia una vegada un pirata anomenat Barba Negra que volia anar al Sol. Va preguntar a tothom com podia arribar-hi. Primer li va preguntar a una sirena molt maca i presumida que vivia al fons del mar. -Com puc arribar al Sol? -Agafa dues fulles llargues i verdes i lliga-te-les a les mans ben fort. Mou les mans com en Perico Pico. -En Perico Pico era un ocell gegantí amb plomes d’or, que podia volar més alt que cap ocell. Quan ho va intentar, va veure que no s’aixecava del terra, estava massa gras.
En aquell moment va aterrar un extraterrestre al vaixell. -Qui ets? – va preguntar Barba Negra. -Sóc un solà que vinc de l’estrella Sol – va respondre el solà. Aquest solà era molt estrany: tenia tres ulls, els cabells il·luminats per una llum de color groc, amb quatre panxes i el seu nom Insolans ben visible. Per segona vegada va preguntar Barba Negra: -Com puc anar al Sol? -Agafa dos cascos plens d’aire, un per a tu i l’altre per en Perico Pico i et montes a sobre d’ell i volaràs fins al Sol. Barba Negra va pujar al llom d’en Perico Pico i com era tan despistat, se’n va oblidar de posar-li el casc a en Perico i van començar a baixar fins a caure en un bosc ple de monstres. Van sentir un soroll molt estrany que venia d’una cova. Era un enorme ós que tenia molta gana i li va dir: -Et menjaré. -Jo no vull que em mengis, jo només vull que em diguis com puc anar al Sol.- Va preguntar per tercera vegada en Barba Negra. Una mica més seré, l’ós li va dir que hi havia una rosa molt llesta que vivia al mig del bosc. Van caminar, i es van perdre, el bosc tenia molts camins diferents. De sobte van mirar al terra i allà estava la rosa. Els hi va recordar, que amb l’emoció del viatge, s’havien oblidat de posar el casc a en Perico Pico.
Ho van intentar un altre cop i aquesta vegada va funcionar. Per fi van arribar al Sol. Aquí n’hi havia un ambient molt tranquil, i cansats del llarg viatge es van adormir. Quan es van despertar, van veure un món meravellós, que tenia muntanyes d’or, havia flors molt boniques i les persones eren com l’Insolans. Al cap d’un temps, tots estaven molt contents amb la visita de Barba Negra i Perico Pico i li van fer una gran festa amb pastís i tot . Van decidir quedar-se a viure al Sol i varen viure feliços i varen menjar anissos!!!!!! La classe de 1r B
UN VIATGE AL.LUCINANT! (classe de 2n A) Hi havia una vegada un nen i una nena que eren germans i es deien Clara i Max. Els dos vivien en la ciutat més moderna del món on els cotxes no contaminaven i enlloc de tenir rodes, volaven. La seva mare era pilot d’avions i algunes vegades no dormia a casa, però no passava res perquè el seu pare treballava a casa: era un científic i inventor. En aquells moments el seu pare estava perfeccionant una màquina del temps. Un bon dia en Max i la Clara estaven al jardí jugant a pilota i se’ls hi va colar dins el garatge on el pare treballava. Els nens van veure la màquina i, tot encuriosits, van entrar-hi dins. Però en aquell precís moment una rata molt grassa i fastigosa va saltar damunt del botó de teletransportació. En Max i la Clara van començar a viatjar pel temps i per una altra dimensió!!
De cop i volta es van trobar caient entre núvols de cotó de sucre, cap per avall, cap per amunt, panxa enlaire...i, quan pensaven que estaven a punt d’esclafar-se contra el terra, un drac que volava per allà els va salvar sense que ell se n’adonés. Però el drac en veure’ls enganxats a la seva esquena es va espantar i va començar a volar com un boig fins que va xocar contra un volcà de cacau i tots tres van caure a terra. La Clara, molt curiosa ella, li va preguntar: “Per què tens por de nosaltres?” i el drac va contestar: “Perquè sou unes criatures molt estranyes, petites... i amb pèls!! A més a més no podeu volar! Sou molt diferents!!” I en Max va dir: “ No et farem mal, som bones persones i pots confiar en nosaltres!” I per demostrar-li que no havia de tenir por d’ells li van començar a jugar junts, a explicar acudits, a fer-li pessigolles a sota la panxa, a rascar-li l’esquena quan li picava... i de mica en mica el drac va confiar en ells, tant, que els va explicar el secret d’una porta màgica per viatjar a una altra dimensió i, potser, tornar a casa!!
Abans, però, el drac els va preparar una carmanyola plena de cotó de sucre, gelatina i cacau per si els entrava gana durant el viatge. En Max i la Clara van creuar
la
porta i van començar a caminar per un passadís fosc, humit i fred. Caminant, caminant, van arribar a una gran cova amb parets plenes de diamants i pedres precioses, estalactites penjant del sostre i roques punxegudes amb robis incrustats. Però al fons de la gran cova brillava una llum misteriosa que feia pampallugues....els germans, que no tenien por, s’hi van acostar! I quina va ser la seva sorpresa que es van trobar cinc esquelets ballant al ritme de música disco!! Però no semblaven gaire contents. Cada cop que es posaven a ballar se’ls queia ara el cap, ara un braç, ara un peu, ara una cama... i això els feia impossible poder ballar! En Max, molt decidit, els va dir: “Us podem ajudar? feu cara de tristos, Aiii!! Que no teniu cara!! Feu ‘crani’ de tristos”. La Clara va riure la broma, però els esquelets van contestar: “No fa gràcia! Estem tristos
perquè quan ballem ens cau tot. Teniu alguna solució?” Els dos, molt llestos ells, van tenir la mateixa idea: “El cotó de sucre enganxós!!” La Clara i en Max van fer servir el cotó de sucre com a cola per enganxar tots els ossos dels esquelets i el seu invent va funcionar a la perfecció. Els esquelets molt contents ho van celebrar amb una festa a la discoteca i, com a agraïment, els van regalar un diamant a cadascun. També els van ensenyar un forat màgic que potser els tornaria a casa! Com ja sabem, els germans no tenien por i sense dubtar-ho es van llençar pel forat!. Era un tobogan!! I van començar a lliscar i lliscar i lliscar fins que van caure als llits de casa seva! En aquell moment el seu pare els va cridar per anar a sopar i ells van baixar. La Clara li va dir al seu pare: “Posa’ns molt de menjar que estem afamats!” i el pare els va preguntar: “ I com és això, que heu jugat molt?” i en Max va contestar: “Hem viscut una aventura fabulosa!” I els nens van començar a explicar-li tot. El pare no s’ho creia però quan li van ensenyar els diamants es va quedar bocabadat!
Fi!
El cavaller Ignasi contra la Gelatina Robòtica
Cavaller Ignasi
Princesa Elisenda
Xef Martin
Reina
Dofí
Gelatina Robòtica
Hàmster
Hi havia una vegada un cavaller molt valent i decidit que vivia en un castell sota el mar. Era un castell molt especial i tots els que allà hi vivien tenien una armadura que els permetia respirar sota l’aigua.
La reina va encarregar una missió especial al cavaller: calia rescatar la princesa Elisenda, germana del cavaller, que havia estat segrestada i tancada en una torre del castell. La reina, mare de l’Elisenda i el cavaller Ignasi, estava molt preocupada. Un dia va entrar per sorpresa al castell la malvada i perversa Gelatina Robòtica i es va endur la princesa per fer enfadar tothom.
Us preguntareu d’on surt aquest personatge tan dolent. Doncs ara us ho expliquem: era un dia d’estiu i a la cuina el xef Martin feia unes postres de gelatina de tutti frutti. De sobte, va passar pel terra de la cuina un hàmster blanquet i molt pelut. El xef es va espantar i va deixar caure la gelatina calenta sobre la caixa d’eines de l’electricista del castell. Encara no sabem perquè, les eines i la gelatina van
convertir-se en una andròmina robòtica i tova. No tenia cor i per això era molt i molt dolenta. L’ Ignasi va cridar a tots els seus amics i van pensar un pla per derrotar la malvada gelatina. Van a trobar-la i la fan recular, mentre el xef Martin obra la porta del castell i la gelatina surt de cul al mar. En aquell moment va venir nedant el dofí que de petit havia ensinistrat el cavaller Ignasi. Era molt llest i va entendre el que estava passant. Amb el seu musell va agafar les claus de la torre del castell que tenia la Gelatina Robòtica, i li va donar al cavaller Ignasi. Ell, ràpidament va anar a alliberar la seva germana Elisenda. Tots estaven molt contents i van anar a celebrar-ho a un poble de la costa de França. Van banyar-se i fer surf.
Mentre suraven per les onades, van veure que la bromera del mar era de tots colors. No era una cosa ben normal. El dofí els va venir a veure i es va afegir a la festa. A més els va deixar bocabadats perquè els va explicar que la Gelatina s’havia fos i escampat per tots els mars. I.... si mai veieu les onades de colors penseu en la Gelatina Robòtica.
Fi
Les nenes i els nens de 2nB
L’ORENETA
Al balcó del meu costat hi ha una oreneta. Jo la vull agafar amb la meva mà. La crido, la crido, però no em fa cas . Repeteixo, repeteixo, fins que m’ha escoltat.
Quan l’agafo amb la mà, li dic bonica fins que mou el cap. Després se’n va en un arbre i jo penso: serà el seu niu?
Jo la segueixo tot l’estiu. Les dues juntes hem passat moltes aventures al riu i al seu niu. A l'hivern se n’ha anat en un país molt llunyà.
Caterina Badia 3rA
ADÉU A L’ESTIU
S’acaba l’estiu, comença l’escola amb companys nous d’altres escoles. Medi, mates, català i anglès, espero aprovar-ho per sempre més.
Pol Cumplido 3rA
El millor 23 d’abril de la meva vida Fa molts anys, el dia de Sant Jordi, va passar una cosa terrible; ningú recordava que era Sant Jordi, només l’Eva, una petita nena de set anys que volia ser escriptora. Estava desesperada perquè ella li deia a la seva mare, la Laia: - Mama! Podem anar a casa de la Júlia a regalar-li un llibre i una rosa? Es posarà molt contenta! Però la mare es negava i li deia: - Podríem, però no podem gastar diners en un llibre i una rosa en un dia qualsevol! A més els pares de la Júlia treballen, és dimecres. Aquell 22 d’abril era desastrós, és que ningú recordava quin dia era? La Laia pensava que potser l’Eva havia pensat que era Sant Jordi, però es va dir a si mateixa: “ Bé, tampoc n’hi ha per tant, demà li donaré una gran sorpresa!” I va seguir tallant la pastanaga per a la sopa. L’Eva es sentia com si estigues sola al món, pobreta. Va anar a buscar el seu pare, en Lluís, a la seva oficina, per preguntar-li: - Papa! Podem anar a casa de la Júlia a regalar-li un llibre i una rosa? – va fer una pausa-. Si us plau! Però en Lluís es va negar. Ningú recordava el dia de Sant Jordi? - Germanet! Em pots acompanyar a casa de la Júlia? Però també es va negar. L’Eva pensava: “ Per què.....?” En aquell moment la Laia li va dir a l’Eva: - Eva a la dutxa! – I a més tranquil·la va seguir- Si us plau! L’Eva va anar a dutxar-se, després va sopar i quan va acabar va anar a dormi.
Al matí següent, es va llevar molt d’hora, perquè la mare la va despertar amb dos llibres i dues roses a les mans, tot dient-li: - Feliç Sant Jordi! – Li va fer una abraçada i va continuar- Avui anirem a casa de la Júlia a regalar-li un llibre i una rosa! Es posarà molt contenta! L’Eva va pujar al cotxe pensant: Quan sigui escriptora escriure un llibre que porti per títol : “El millor 23 d’abril de la meva vida”.
Camila Reyes Kanga Carebar
LA NATURA Els arbres es vesteixen mentre les flors floreixen el cirerer i l’ametller et fan sentir bé.
Oxigen respiren els animals que hi viuen. Quan canta una au regna la Pau.
Això és la natura, res es fa malbé. El temps no s’atura si tothom fa el bé.
Àlex Morta Volcà tàctil
Una vegada en un bosc hi vivia una rosa però...aquella rosa no sabia què era ni per a què servia. Després de dinar va sortir a passejar i va decidir que descobriria qui era. Al matí següent es va trobar uns gira-sols. Va pensar que tindrien la resposta i ... - Hola, bona tarda! Que us podria fer algunes preguntes?! –Va cridar. Però no li van saber respondre. Va continuar i va preguntar a tot tipus de plantes: tulipes, margarides, cactus, eucaliptus... Ningú va saber respondre! Es començava a fer de nit, estava cansada. Es va estirar al llit i es va adormir en un instant. L’endemà va sortir a fer una volta, com feia cada matí, i es va trobar unes plantes. Va sospirar i... Quan va preguntar, totes es van quedar molt sorpreses. Una la va agafar i va dir: -Tu ets una rosa i fas feliç a moltes persones. De cop i volta va desaparèixer, però amb aquelles paraules ja en tenia prou. Va saltar, va ballar ,ara estava molt més tranquil·la. Se’n va anar a dormir però... l’endemà ja no estava a casa seva, estava en una paradeta. Un noi la va agafar. Amb aquella rosa un noi i una noia es van enamorar.
Eva Martí - If
En una casa hi havia un telèfon que sonava a les cinc cada dia.
Durant el dia s’adormia però de matinada quina sorollada!
El seu amo es queixava perquè, sense parar el telèfon sonava i sonava.
Amb tant d’enrenou no el deixava dormir i aquest era el motiu.
Marjorie - Rita Santamaría
Un dissabte de bon matí el meu avi Pepet, que és un avi d’aquests típics amb bigoti blanc, bastó i amb poc cabell, però que està com una rosa, vam anar al museu de la cera a passar el dia junts. Jo no hi volia anar perquè aquells personatges em feien por. Al final amb va convèncer perquè amb ell no em podia passar res , és un home molt valent. Quant anàvem per la Rambla , va saltar un gat negre d’una teulada i l’avi em va dir: -“ Mira quin gat més bonic”. Jo el vaig mirar i el vaig acaronar amb tendresa. Com que li va agradar tant, ens el vam quedar. Vam continuar el nostre camí feliçment i quant ja li havíem posat nom i ens havíem pensat la caseta... Va venir la propietària amb cara de pomes agres i de cop, ja no el teníem a les mans! Vam continuar el camí però sense el Bonic, estimat gatet. Al cap d’una estona vam arribar al museu. Quan volíem comprar els tiquets encara no havien obert la paradeta perquè no hi era el senyor del bigoti. Com que teníem moltes ganes d’entrar, ens hi vam colar, és així el meu avi! Aquell dia ens va fallar l’intent, ens van enxampar. El meu avi va fer el paperet de :“Pobreta nena té moltes ganes d’entrar”. Bé això ho deia mentre m’anava fent copets el braç i picant-me l’ullet , i jo amb una cara..., m’hauríeu d’haver vist... No sé com ens ho vam fer però amb un tres i no res ja
érem dins. Vam començar el recorregut, de moment tot anava ben normal, cosa estranya. Caram tu, la vam tornar a fer bona, el meu avi volia tocar una figura perquè era el gat negre, però de cera i ja el trobava a faltar i va sonar l’alarma...ai déu meu! Li va caure al terra de l’ensurt! Ja venia el guàrdia ens van fer fora i el pitjor és que ens el van fer pagar al moment. L’avi només portava pocs cèntims, no varem poder pagar. Li vaig dir que això no podia ser. Amb tot això ja era l’hora de dinar i vam anar a un parc. Heu vist algun cop un senyor de 80 anys que seies al terra d’un parc? Dons ell si. Per dinar portava uns entrepans de frankfurt amb “quetchup” deliciosos ,per a ell una coca cola i per mi una Fanta. Després vam jugar a futbol i ell era el fantàstic porter. Resulta que tenia molta calor i es va refrescar al llac. Quant s’estava mullant va caure de cul, quina vergonya! Tothom ens va mirar i va riure. Després de tot aquest merder, vam entrar a una botiga de llaminadures i vam comprar una bosseta per cadascú. Ell portava dentadura postissa però li era ben igual, aquest avi es la pera. Després per tornar a casa vam agafar el bicing. Ell no volia anar pel carril i vam anar pel mig de la carretera. El Pepet anava tan tranquil, al seu ritme però pels carrers de Barcelona així no s’hi pot anar. Resulta que vam produir una caravana piiip, meeec, piiip... feien els clàxons dels cotxes. Un noiet així de 20 anys, musculós se’ns va apropar i molt ràpid ens vam apartar i no ens va dir res, ens va espantar molt. Finalment vam arribar a casa i vam poder descansar d’un dia tant excitant. Ja ho veieu aquest avi es un perill!!! 5èA
Martina Cerdà
Què és la por?, un sentiment, una preocupació? Què és, la por? On és la por ?, al cos, al cap o a cap lloc? On és, la por? Com és la por?, trista, avorrida? Com és, la por? Laia Ollé Grau 5è A
Hola em dic Joan i ara us explicaré una història que em va passar fa uns dies.
Era un divendres de maig, el dia del meu aniversari, i jo estava veient la tele. De cop vaig notar una cosa estranya, vaig mirar per la finestra i em vaig adonar que la casa estava volant. Al cel hi havia un forat negre, llavors vaig recordar que el dia anterior, a classe de medi m'havien explicat com es formaven els forats negres. Quan em vaig voler adonar ja hi era dins d'ell. Anava a la velocitat de la llum, però de cop i volta tot es va aturar. Vaig tornar a mirar per la finestra i no podia creure el que veia, hi havia un univers desconegut... o potser no tant, em recordava algun lloc que havia vist abans, així que vaig posar en marxa la meva memòria (tot i que és de poques megues). Llavors vaig caure, era un univers com el de la saga Star Wars, hi havia planetes com Naboo, Ryloth, Hoth i molts més planetes exòtics. La casa va caure al planeta Kashyyik, habitat pels wookies, que són com una mena de goril·la molt alt i que camina sobre dues potes. Un cop vaig aterrar vaig poder parlar amb un wookie i li vaig dir:
- Hola! Em podries prestar una nau per tornar al meu planeta? -
Huuuioooa! wookie.
-va
respondre
el
- Això vol dir que sí? -vaig dir jo. -li vaig donar les gràcies.
En fi, no vaig entendre res, vaig agafar la nau i me'n vaig anar al temple Jedi (Coruscant).
Un cop allà em van fer passar unes proves (que podeu trobar en qualsevol llibre de Jedis):
1.- Prova d'habilitat: on havia de demostrar la competència amb l'espasa làser i els principis de control de la força.
2.- Prova del coratge:
on havia de demostrar la integritat i fortalesa
davant el perill extrem.
3.- Prova de l'esperit: conflictes interns.
on havia de demostrar la capacitat per superar els
4.- Prova de la carn: dolor.
on havia de demostrar que podia suportar un gran
5.- Prova de la perspicàcia: la realitat de la ficció.
on havia de demostrar la habilitat de distingir
La prova que em va costar més de passar va ser la d'habilitat perquè em vaig haver d'enfrontar amb un descendent dels grans mestres que en sabia tots els trucs en el maneig de l'espasa i jo m'havia hagut de construir la meva en poc temps. En superar-les em van nomenar Jedi de l'ordre Jedi i tot seguit vaig dir: -
Aquest ha sigut el millor aniversari de la meva vida!!!
Joan Pinyol
Fa cinc dies que a la mare de l’Eugènia li han donat feina a una botiga de budes a prop de casa seva i per aquest motiu l’Eugènia està molt contenta, ara ja guanyarà més diners i es podrà comprar una bici nova. Aquell dia l’Eugènia es va asseure al sofà de casa per descansar mentre la mare era a la feina i el pare cuinant i de sobte DING-DONG-DING-DONG. truquen a la porta. L’Eugènia crida –Ja obro la porta jo- i quan obre la porta veu la seva mare que li diu - em vigiles un moment la tenda haig de fer un encàrrec a Via Augustai la nena li diu –és clar que sí mama- i se’n va cap a la botiga. Allà remirant l’establiment de dalt a baix va veure dos budes completament iguals. Va agafar-ne un i li va relliscar de les mans, li va caure a terra i XOF, tot trencat. Va agafar l’escombra i el va treure del mig. Va veure que a l’altre buda se li posaven els ulls vermells, però no hi va fer cas . Al cap d’una estona va venir la seva mare i les dues dones se’n van anar cap a casa, però mentre creuaven el carrer un cotxe quasi les atropella. La mare li va explicar a la nena que hi havia dos budes iguals a la botiga i que si un es trencava, a la persona que se li havia trencat li passarien desgràcies. La nena es va recordar del que li havia passat abans i s’espantà. Al dia següent la mare va arribar a casa desesperada i els hi va dir que la tenda s’havia cremat. Llavors, el pare i la nena, li diuen que no es preocupés i que es
quedés a dinar. Més tard ja trucarien al cap de la tenda. Mentre estaven dinant el pare de l’Eugènia va portar els plats a la cuina i CRAXX, a més a més va relliscar i se li va trencar la cama i directe a l’hospital. l’Eugènia intentava fer el possible perquè no passes res, però era impossible. Aquella nit va sentir uns sorolls. Va obrir els ulls i va veure que la llibreria de la seva habitació queia al seu damunt, però va tenir reflexos i es va apartar, però com que havia caigut sobre el llit va fer molt de soroll i els pares es van despertar. Van preguntar que passava, l’Eugènia els va dir que la llibreria s’havia caigut sobre seu. Van preguntar-li si s’havia fet mal ella els va respondre que no i van seguir dormint, l’Eugènia se’n va anar a dormir a l’habitació dels seus pares. Al matí van preparar l’esmorzar i els va quedar l’ou tot cremat i amb el rebombori es van deixar el gas encès. Van tornar a fer l’ou i BOOOOOOM! la casa en flames. Al final van venir els bombers i van apagar el foc. La família de l’Eugènia van decidir mudar-se a USA i quan ja estaven a l’avió sobrevolant el mar l’avió va caure i de sobta se sent – EUGÈNIA A DINARl’Eugènia es desperta, és el seu pare que la crida.
Van trucar a la porta, era la mare i va preguntar si li podien vigilar la tenda i l’Eugènia va dir –i tan que no.
Júlia Cases
.
Abans la gent no tenia clar que és això de coeducar, a nens i nenes separaven i a diferents escoles anaven.
Per les noies, flors i nines i pels nois, cotxes i trens. Però el millor seria per tots joguines indiferents.
Tothom pot ser infermera, advocat o president, pot escollir la seva carrera i no el que digui la gent.
Ara la gent ja té clar, que és això de coeducar. Podem viure en felicitat, en un món en igualtat.
Psa-psà
(Pol Sánchez Asensio)
Segur que heu vist algun cop alguna escopinada al terra, o fins i tot els més tremendos més d’un cop haureu escopit vosaltres a terra, i si encara sou més pillos, haureu jugat a fer concursos per veure qui és el que escup més lluny, o a veure qui fa el sipi més gran. Doncs si feu tot això perdoneu que us ho digui però sou uns GUARROS. Potser no hem creieu però jo tinc una traumal·lèrgia a les escopinades i si tenen moc encara més. Que és un traumal·lèrgia em preguntareu? Molt fàcil una persona que té traumal·lèrgia a alguna cosa és que té trauma i al·lèrgia a la vegada, o almenys és el que em passa a mi. Per exemple, l’altre dia anava caminant pel carrer i, com que el sol em venia de cara, no podia alçar el cap i no sé si endevinareu el que vaig veure al terra, doncs sí, tot i que normalment intento no mirar al terra, allà estava, una escopinada de 5cm amb tot el moc verd i enganxós i totes les bombolletes fastigoses. Total que em va entrar asma, mal de cap i per últim vaig vomitar tot el dinar, el berenar i part de l’esmorzar. Com ho vaig fer al mig del carrer tothom se’m va quedar mirant raro. Bé, al final em vaig prendre el Ventolín, una aspirina i tot va quedar en un ensurt. L’escriptor Pau Vidal-6èA
Obro els ulls i de sobte veig tot un món que es comença a moure sota meu. És com si estigués en el terrat d’un gratacel altíssim. Ho veig tot, tot, fins i tot veig aquell dona que camina pel carrer ben ràpid i un ancià que aixeca les persianes del seu pis. A part del soroll dels cotxes, que és habitual, sento roncs (que també són habituals). És la meva companya, que té el torn de nit. Tot i que ara que hi penso avui no podrà descansar massa. Hi ha un esdeveniment molt important i no hi pot faltar de cap de les maneres. Li fa una ràbia treballar fora d’hores... Opina que li haurien de fer un augment de sou. Sort que ella només treballa de dia molt de tant en tant. Amb la meva vista aguda puc veure la casa d’un mestre i puc endevinar que és el que farà durant tot el dia. Es desperta i para el despertador. És un moviment mecànic, el fa cada dia, a la mateixa hora i pel mateix motiu: que no suporta el soroll estrident que fa. Pensa en la seva classe i en tots els nens poca-soltes que hi ha. I en que avui, aprofitant que se’n produirà un, explicarà els eclipsis. Sap que al entrar a la classe ensumarà i una forta olor a xiclet s’infiltrarà pels seus narius. Però com que no voldrà enfadar-se callarà. Només de pensar en el que l’espera, ja es cansa. Llavors concentra tota la seva atenció en un nen nou a l’escola. I gràcies a aquesta atenció puc veure el nen i a la seva mare. Una dona índia que ha vingut aquí fugint de l’ira del seu marit, que la maltractava. Amb ella es va emportar el nen per tal de que visqués feliç, lluny d’aquella misèria. Viu conscient de que en qualsevol moment pot sentir uns trucs a la porta i una veu que cridi:-Detinguda per viatjar il·legalment! Però ara esborra tots aquests pensaments, fa l’esmorzar i prepara la roba al nen, després el portarà a l’escola a peu, per molt que siguin tres quarts d’hora de camí i s’hagi de despertar molt d’hora. Ep! Tant pensar i tant tafanejar m’han fet oblidar que falta poc temps perquè la meva companya arribi. Encara que m’hagi de quedar quiet, m’he de concentrar en no moure’m gens. Un lleu moviment i tot se n’anirà en orris. A més, m’he de preparar per aguantar el mal humor de la meva companya. I més, ja que aquests dies està més enfadada de l’habitual. No se perquè serà. Bé, potser sí. Tot va començar quan li vaig dir que no volia canviar els torns. Però no aconseguirà fer-me sentir culpable, per més que ho intenti amb les seves males maneres. La veig. Ve cap a mi. Aleshores la vida s’atura per una estona. Ella ve cap a mi i se’m apropa més i més. El meu cor batega ràpidament. I comença la fusió. Que també se’n podria dir funció. Per un instant ens
abracem i a cau d’orella li dic que l’estimo. Em respon amb un peto. I ens separem. El dia passa lentament a partir d’ara. Els segons són minuts i els minuts són hores que no passen mai. Ja no m’interessa res, només ells. Dolça com la mel. Me’n vaig a descansar i al cap del que a mi em sembla un segon (però que deuen ser unes quantes hores) ja obro els ulls. Tot continua igual, la vida avança, però jo ja sé que és més que un altre despertar. Nota d’autora: El protagonista d’aquest conte és el Sol, la seva companya la Lluna i avui hi ha un eclipsi.
Anna Riu
LES SABATES DE COLON Hi havia una vegada, no, no, no, Un dia, tampoc, Una setmana, sí, un investigador va veure que a Colon li faltaven les seves impressionants sabates de color negre. L’investigador, va anar a preguntar-li a Colon on hi havien les sabates negres: -Senyor Colon, que t’ha passat amb les sabates?- Vaig preguntar-li. -No res, fa dos mesos, em vaig dormir de tant estar quiet i quan em vaig llevar i no trobava les meves estimades sabates. Vaig baixar a buscar-les i vaig donar la volta a Barcelona en busca de les meves sabates.- Em va dir ell. -No et preocupis Colon, una pregunta, hi ha algú que t’hagi fet alguna cosa durant tot aquest temps?- Vaig dir. -Sí, el xiclet glutinós i l’anima del meu pare.- Em va respondre. Vaig buscar informació sobre els sospitosos del robatori de les sabates. Com que no sabia que fer, vaig decidir anar a veure els testimonis del robatori…….els turistes: -Hola senyor- Vaig dir. -Sorry I don’t speak your languadge. - Em va contestar. -Perdó, perdó…..sorry, sorry.- vaig dir. Com que el turista no em va entendre vaig decidir anar a veure el xiclet glutinós, perquè és un xiclet que té massa gluten!!! Bé, aquest és massa absurd. Anem a buscar a l’anima del pare de Colon:
-Hola, ets l’anima del pare de Colon?- Vaig preguntar-li -Sí, que vols tu ara!- Em va respondre. -Perdó, perdó…..Saps on estan les sabates negres del teu fill?Vaig dir. -No, em, parlis, del meu fill!- Ell em va dir. -O sigui has sigut tu, no?- Vaig dir. -QUE TÉ DIT QUE NOOOO!!!- Em va contestar. -Bé, adéu.- Vaig dir. Vaig estar investigant i al cap d’una setmana, JA, el sospitós és………COLON. Vaig veure que durant tot aquell temps no havia pujat ningú. Quan vaig pujar jo, vaig olorar una olor insuportable, vaig estar mirant i, venia de dalt, era Colon. Els seus peus feien tanta pudor que ningú volia pujar de la pudor. I no tenia les sabates perquè s'havien escapat corrent. FI
Roger Sánchez Tobella
Un llibre de records Hi havia una vegada,......bé més aviat dues, dues vegades.............Hi havia dues vegades..... una cosa interminable, interminable, no com els números, sinó com un sermó de la mare perquè has ficat els jerseis malament col·locats dins l’armari...un carrer...no s’acabava mai, era llarg i llarg, i més llarg, i encara més, jo no sabia a quin carrer em trobava, ni a quin barri, ni a quina ciutat, ni a quin país, ni a quin món, bé món sí perquè només hi ha un on puguem viure, la Terra, la terra on vivim, no el terra que trepitgem, encara que..... allò també és la Terra, perquè si nosaltres vivim a la Terra, trepitgem el terra de la Terra, bé això és un embolic, però no com aquells que se li fan a la teva àvia quan obre la caixa de cosir, sinó aquells que, per exemple , t’ensenyen a l’escola i per molt que t’ho repeteixin no ho entens.....Bé, seguim amb la meva història del carrer...el carrer era com un camí, no hi havia edificis, ni tampoc arbres, ni una sola flor, tot era blanc.....blanc, però no com la samarreta que et vas tacar fa dues setmanes, que ara ja no és blanca..., era blanc com la neu, un blanc profund, tan blanc que te’l menjaries, bé... jo no em menjaria una cosa blanca, semblaria que estigués descolorida, ja sé que la nata és blanca però a mi no m’agrada la nata..... Com us he dit el carrer era blanc, i llarg, i jo tranquil·lament amb els meus passets anava caminant, que consti que amb passets no em refereixo als d’ El Patufet,......jo seguia caminant, feia hores que caminava, feia minuts i feia segons. De sobte vaig veure una silueta estranya, que se m’acostava, cada cop la tenia més a prop, suposo que no era com a les pel·lícules de por que de cop txan, txan, txan,....zas! Ja t’havien apunyalat per l’esquena... la
figura semblava tranquil·la, bé jo no sabia que passaria després, si, la “cosa”, em diria “hola!”, o m’apunyalaria com una mala bèstia, i quedaria estès a terra, i a tot el meu voltant un toll vermell de sang i em despertaria a l’hospital, perquè m’havien posat un cor artificial, que havien substituït pel meu cor apunyalat per un ganivet de punta afilada, i després potser em trobaria a la meva mare plorant com una coliflor, coliflor? On vaig amb coliflor......figaflor era la paraula que buscava....Bé, potser em trobaria a la meva mare plorant com una figaflor i el meu pare consolant-la de que l’operació segur que sortiria bé....... però esperava que tot allò no passés........ Jo seguia caminant pel camí i de sobte es van apagar els llums, o el cel, no sé ben bé el que es va apagar, jo vaig retrocedir espantat perquè la figura que us he dit es va tornar blanca i brillava moltíssim. La cosa avançava lentament, com un fantasma, no com aquells de les pel·lis de riure que van lentament i de sobte
el fantasma diu “HOLA!”, i tothom riu. Primer... allà on em trobava no hi havia ningú que pogués riure quan ho fes, i segon... dubto que aquella cosa/ fantasma ho fes...... M’hi vaig acostar. Vaig començar a veure què era , era un home vestit amb un vestit blanc com els estels... amb blanc com els estels em refereixo a com els veuries des del terra de la Terra, no com els veuries si t’hi acostessis, llavors serien com foc, el vestit d’aquell home no estava prenent en flames!........L’home duia un sac marró amb una corda daurada que el tancava, jo esperava que no m’agafés i em fiqués a dintre del sac i se m’emportés cap al seu laboratori secret, per extreure’m la meva sang i fer-ne sabons. Tot allò no va passar, per sort, perquè en va treure un llibre i em va dir: -És per a tu ! L’única frase que em va dirigir. Jo vaig mirar la portada, hi posava: “Memòries teves al Ferran Sunyer”. El vaig fullejar. Hi havia anècdotes gracioses i tristes que m’havien passat durant aquests anys i també fotografies de tots els meus amics i mestres. L’home em va dir a cau d’orella: He anat recopilant tots els teus records des de que anaves a pàrvuls, fins ara, 6è perquè potser d’aquí un temps t’agradarà tenir-los presents i t’ajudaran en els nous reptes que se’t presentin. CUIDA’L i GAUDEIX-NE! Pere Forca Bertran Esteve