Benvolgudes famílies Ja es aquí la revista de Sant Jordi, ja sabeu que aquesta edició és darrerament en format digital, on hi trobareu el recull de textos guanyadors dels alumnes de Cicle Mitjà i Cicle Superior, tanmateix també hi trobareu tota la producció literària dels alumnes d’Educació Infantil i dels de Cicle Inicial. Tota la comunitat educativa ha participat amb il·lusió per fer una vegada més d’aquesta diada un esdeveniment que ens segueixi empenyent a trobar plaer en la lectura. Enguany hem tingut una novetat, l’AMPA ha muntat una paradeta de llibres ben diferent, on els llibres estaven classificats per edats i cada grup classe des de P3 fins a 6è, ha anat passant per la paradeta gaudint de mirar i remenar els llibres exposats, i cada alumne ha pogut triar i emportar-se el quin més goig li ha fet, i així és com tot els nens i nenes del Ferran Sunyer, han tingut un llibre per Sant Jordi. Moltes gràcies a tothom per les diferents col·laboracions portades a terme, aconseguint així una escola més inclusiva. Bona Lectura!!!! Escola Ferran Sunyer
Premis Jocs Florals 2016 Curs/Premi Gènere 3rA 1r premi Prosa 3rA 2n premi Poesia
Títol Què significa tenir bon cor? Les estacions
Nom (Àlies) Najwa Pérez (Violeta) Marc Romera (Ratpenat)
3rB 1r premi
Prosa
La princesa Judith Sanchez (La esbojarrada i el drac princesa superactiva) enamorat Sant Jordi i el drac Nelia Naydenkova (La princesa Ailen)
3rB 2n premi
Poesia
4tA 1r premi 4tA 2n premi
Prosa Poesia
El conte del gos El menjar deliciós
Adrià Vega (R2D2) Lucas Sánchez (Capità Haddock)
4tB 1r premi 4tB 2n premi
Poesia Prosa
El cavaller especial La rosa màgica
Milos Ivancic (Tintín) Khadiza Akthar (Nina marinera)
5èA 1r premi
Prosa
L’explosió blava
5èA 2n premi
Prosa
5èB 1r premi
Prosa
El miratge
5èB 2n premi
Prosa
Per què hi ha arc de Sant Martí?
Ainara Cañadas (Hasley) L’Alden, la Paula i els Aryeanne Hernández minuscles (Bianca) Mous Mokhtari (Nuringss) Shengyu Lu (Pepito)
6èA 1r premi
Poesia
6èA 2n premi Poesia
Ón ets?
6è Premi a l’esforç
Prosa
Recordant una aventura El regne encantat
6èB 1r premi
Prosa
La vida d’un conte
6èB 2n premi
Prosa
Entre les pàgines d’un llibre
Júlia Perpinyà (Maduixa) Ruben Martín (Spider Pig) Lee Miranda (Mr. Blopi) Iker Fernández (Joe Gamba) Nora Morella (NM Dreamer)
A les classes d’Educació Infantil i Cicle Inicial de Primària, no es lliuren premis individuals perquè els treballs es realitzen a classe en un treball col·lectiu. Cada grup o cicle, ha elaborat un conte, endevinalles, rodolins, etc. Cada classe ha estat premiada amb un lot de llibre, una rosa i un diploma per la seva participació.
ENDEVINALLES “SANT JORDI”
P3A
ÉS UNA FLOR I TÉ PUNXES QUÈ ÉS?
ÉS MOLT GRAN I A DINS HI VIU UN REI QUÈ ÉS?
ÉS MOLT GRAN I LLENÇA FOC QUÈ ÉS?
ÉS UN SENYOR I PORTA UNA CORONA. QUI ÉS?
ENDEVINALLES “SANT JORDI“
P3B SÓC GROC SURTO CADA DIA I ESCALFO A LA GENT. QUI SÓC?
SÓC UN INSECTE DE COLOR VERMELL I TAQUES NEGRES. QUI SÓC?
SURTO A LA PRIMAVERA I ELS MEUS PETALS SÓN DE MOLTS COLORS. QUI SÓC?
VOLO,VOLO PEL CEL BUSCANT FLORS DE MOLTS COLORS. QUI SÓC?
P4 ELS LLEONS I ELS ELMERS DE P4 HEM TREBALLAT AQUEST TRIMESTRE ELS RODOLINS. PER FER UN RODOLÍ NECESSITEM DUES PARAULES QUE SONIN DE LA MATEIXA MANERA. ENS HO HEM PASSAT MOLT BÉ I HAN SORTIT RODOLINS MOLT DIVERTITS.
AQUI TENIU LA MOSTRA!
P5A
HI HAVIA UNA VEGADA UN SENYOR QUE ES DEIA DARTH VADER I PASSEJAVA PER LA SABANA DE L’ÀFRICA. ERA PRIMAVERA.
PASSEJA QUE PASSEJARÀS ES VA TROBAR AL SIMBA, QUE ERA UN LLEÓ SALVATGE I PETIT.
EL DARTH VADER ERA UNA BONA PERSONA PERÒ D’UN COP AL CAP ES VA TORNAR DOLENT I AMB LA SEVA ESPASA LÀSER VOLIA FER MAL AL SIMBA. EL SIMBA ES VA DEFENSAR I LI VA FER UNA ESGARRAPADA A LA GALTA.
LLAVORS VA ARRIBAR LA CAMPANILLA, QUE ERA UNA FADA AMIGA DEL PETER PAN, I VA LLENÇAR UNES POLS MÀGIQUES AL SIMBA. D’AQUESTA MANERA EL SIMBA VA COMENÇAR A VOLAR I EL DARTH VADER NO EL PODIA ENXAMPAR.
MENTRESTANT L’ELSA VA APARÈIXER I VA CONGELAR AL DARTH VADER PERQUÈ NO FES MAL A NINGÚ.
COM FEIA MOLTA CALOR EL DARTH VADER S’ESTAVA DESCONGELANT I QUAN VA ACABAR DE DESCONGELARSE S’HAVIA TORNAT BO.
QUAN ES VAN ACABAR LES POLS MÀGIQUES DE FADA, EL SIMBA VA TORNAR AL TERRA.
FINALMENT, ES VAN TROBAR ELS QUATRE: EL SIMBA, EL DARTH VADER, L’ELSA I LA CAMPANILLA I ES VAN FER AMICS. I VAN SER FELIÇOS I VAN MENJAR ANISSOS.
P5B ELS MONSTRES COLÒNIES
VAN
DE
A LA CLASSE DELS MONSTRES S.A. ESTAN MOLT CONTENTS I EMOCIONATS PERQUÈ MARXEN DE COLÒNIES
LA MÒMIA MIA JA TÉ PREPARADES LA MOTXILLA PLENA DE VENES. EL RATPANAT RAMBO ESTÀ POSANT OLI A LES ALES. EL FANTASMA PIPO PORTA 2 LLENÇOLS BLANCS. EL VAMPIR JORDI PREPARA LES CARMENYOLES DE SANG. L’ARANYA LOLA ESTÀ RECOLLINT EL FIL.
JA HA ARRIBAT EL DIA I MARXEN CAP AL CASTELL DE COLÒNIES, PERÒ HAN DE SORTIR PER LA NIT PERQUÈ EL JORDI LI MOLESTA EL SOL.
QUAN ARRIBEN AL CASTELL DE COLﾃ誰IES ES TROBEN A LA BRUIXA AVORRIDA, QUE FA UNA CARA DE POMES AGRES窶ｦSEMBLA MOLT ENFADADA.
TOTS MARXEN A DORMIR…NO ELS HA AGRADAT AQUESTA BRUIXA. QUAN JA PORTAVEN FORÇA ESTONA DORMINT UNA FORTA OLOR ELS VA DESPERTAR…QUINA PUDOR!! PERÒ VAREN OBRIR LA FINESTRA I VAN CONTINUAR DORMINT.
PEL MATÍ LA MIA VA POSAR UNA RENTADORA AMB LES VENES BRUTES, EL JORDI VA NETEJAR LES DENTS, LA LOLA VA POSAR-SE A COSIR LA TERANYINA, EL PIPO VA ESTENDRE ELS LLENÇOLS MENTRE EL RAMBO PREPARAVA L’ESMORZAR. PERÒ LA BRUIXA LI VA DONAR UNS ENTREPANS VERDS. TOT I QUE NO ELS HI AGRADAVA AQUELL COLOR SE’LS VAN MENJAR I NO ESTAVEN MALAMENT.
QUAN VA SER L’HORA D’ANAR A DORMIR VAN TORNAR A SENTIR AQUELLA PUDOR, VAN OBRIR LA FINESTRA PERÒ CONTINUAVA FENT MOLTA PUDOR…CADA COP MÉS!! TOTS VAREN COMENÇAR A NOTAR BOMBOLLES A LA PANXA I QUE ALGUNA COSA SE’LS ESCAPAVA…I ES VAREN COMENÇAR A ESCAPAR BOMBOLLES DE COLOR VERD…QUINA PUDOR!!!
VAM SORTIR DE L’HABITACIÓ I VAN SEGUIR LA PUDOR FINS ARRIBAR AL SOTERRANI DEL CASTELL ON LA BRUIXA ESTAVA FENT PÒCIMES DE COLOR VERD. VAN VEURE UNA FLOR GEGANT VERDA, QUE ES MOVIA, AMB ULLS, BOCA I UNA PUDOR INSUPORTABLE.
ARA ENTENIEN PERQUÈ TOTS ELS MENJARS EREN VERDS I FEIA AQUELLA OLOR PER TOT EL CASTELL. A LA BRUIXA NO LI AGRADAVA TENIR MONSTRES AL CASTELL, PER AIXÒ POSAVA BRÒCOLI A TOT…PERQUÈ MARXESSIN. PERÒ AQUESTS MONSTRES SABIEN QUE EL BRÒCOLI ÉS MOLT BO PER ESTAR SANS I CRÈIXER…I ENCARA QUE FAGI PUDOR ES VAREN QUEDAR FINS L’ÚLTIM DIA.
I BRÒCOLI MENJAT BRÒCOLI ACABAT I CONTE EXPLICAT CONTE ACABAT!!
1r i 2n
“REACCIÓ QUÍMICA AL LABORATORI DE LA LAIA”
Hi havia una vegada en un laboratori de París una noia que es deia Laia. Era de Barcelona i en sabia molt sobre cèl·lules. Tenia una rateta estupenda per fer experiments. Quan venia la seva amiga Paula jugava amb la rateta. Era menuda i eixerida, de color blanc. Des de fa un temps estava una mica rara. La Laia sabia que era perquè estava embarassada.
La rateta corria pel laboratori i va sentir un soroll. Dos pots hermètics amb substàncies químiques van caure per culpa d’una ventada que va obrir una finestra. Es van trencar i va sortir el
seu contingut. Ningú sabia què era allò que es va produir quan es van ajuntar el líquid de color verd i les pólvores de fluorita de color lila brillant.
La rateta va ensumar el gas que s’havia produït al fer-se la reacció química, es va marejar i caigué adormida. Mentre dormia va créixer, i créixer.
Va créixer tant que va destruir el laboratori. En despertar-se, va començar a córrer per la ciutat. La gent cridava de por quan la veia.
Era una súper rata i s’apartaven perquè no volien ser trepitjats. Destruïa els cotxes del carrer i tot el que trobava. Estava molt espantada!
La Paula la va seguir i li deia coses per tranquil·litzar-la. Ella en sabia molt de posar pau amb les seves paraules. Li agradava la pau.
La Laia va trucar per telèfon a l’Albert i el Thomas explicant la catàstrofe que acabava de passar. Els va demanar ajuda, però ells estaven molt lluny. Vivien a Londres i també treballaven a un laboratori. Els dos científics es van posar en marxa i van agafar un avió direcció París.
Portaven unes maletes plenes de productes químics, material de laboratori específic per resoldre problemes i uns ordinadors d’última generació.
Quan tots junts van aconseguir trobar la rateta quieta i cansada, l’Albert la va distreure i per darrere el Thomas li va clavar una injecció per fer-la com era abans. Durant el seu viatge havien buscat la fórmula que pogués retornar a la normalitat a la rateta. No havia estat fàcil, però ells eren uns grans científics. Quan la rateta ja era de mida normal, la van portar al veterinari per veure si els bebès seguien bé. Tot estava normal. La rateta tornava a estar com sempre i els bebès estaven tranquils. L’Albert i el seu fill Thomas van treure de les maletes tot d’eines i material per construir un robot. Van fer un androide de color vermell amb antenes i resistent als cops, al foc i a l’aigua.
El robot Flash era un constructor de laboratoris. Es va posar a treballar i va aconseguir construir un modern laboratori per a la Laia en unes hores. De seguida van portar tots els estris i materials necessaris per fer experiments. Van col·locar una taula nova, un ordinador nou, un microscopi i milers de pots. Quan ningú s’ho esperava, la rateta va començar a tenir els seus
fillets. Un, dos, tres, quatre i....cinc, cinc filletes!. Però no eren com la seva mare. Tenien el pèl de color lila i verd brillant. Cada dia que passava es feien més grans i més llestes.
En Flash llegia les seves ments i sabia que volien que els construís una gàbia de luxe amb totes les comoditats del món, que semblés que estaven a Hawaii.
Tots van estar d’acord en celebrar una festa per inaugurar el laboratori de la Laia.
Li van regalar una bata blanca amb ratlletes verdes i rodones de color lila brillant. Van preparar jocs, menjar i sorpreses per a tothom per celebrar la inauguraciĂł del laboratori i la caseta de les ratetes.
Un diari va donar una notĂcia sorprenent: al laboratori de la Laia havien descobert la fĂłrmula per fer grans i petits els animals i les persones! Va ser una revoluciĂł mundial. Tots es van fer famosos per ajudar la gent i buscar la pau a tot arreu. I vet aquĂ un robot ,
I vet aquà una mare rateta, La nostra història està acabadeta!
Les nenes i nens de Primer i Segon
3r A Què significa tenir bon cor?
Hi havia una vegada un nen que es deia Nil. Era molt feliç però tenia un problema: no sabia què era tenir un bon cor. Va preguntar a la seva mare però curiosament no ho sabia. Ho va intentar amb el seu pare però li va passar el mateix. L’endemà, a l’escola, ho va preguntar a la seva millor amiga, la Laia. La Laia era una nena d’ulls marrons i cabell castany, molt simpàtica i divertida. Quan el Nil li va preguntar, la Laia li va respondre que no ho sabia però potser el seu pare sí, perquè el seu pare havia escrit un diccionari. Al dia següent la Laia i el Nil van quedar per anar a casa de la Laia. Quan van anar-hi, el Nil ho va preguntar al seu pare. El pare li va dir que tenir bon cor significava ser solidari i educat amb les persones.
Violeta Najwa Pérez
Les estacions
A la primavera el teu millor amic t’espera.
Quan vénen les orenetes, canten i es senten per totes les orelletes.
La platja a l’estiu està calenta com un caliu.
Sant Jordi ha arribat i estic molt emocionat.
Regalaré moltes roses oloroses i formoses.
Ratpenat Marc Romera
3r B LA PRINCESA ESBOJARRADA I EL DRAC ENAMORAT
En un país molt llunyà vivia una princesa , però no era una princesa qualsevol perquè sempre es penjava per les lianes del bosc. Un dia un drac va anar a on estava la princesa i va dir-li: -Estic enamorat de tu. La princesa va sortir corrents, va arribar al Castell i el drac resulta que la va seguir. La princesa, espantada, li va donar un cop d’escombra i llavors el drac se’n va anar. A l’endemà, el drac va sortir amb una rosa a la mà per donar-li a la princesa, aleshores, la princesa va agafar la rosa i es va disculpar per lo de l’escombra però, li va dir: mira drac, podríem ser amics en lloc de nuvis, que et sembla? El drac va contestar que si i... Conte contat, ja s’ha acabat!
La princesa superactiva Judith Sánchez SANT JORDI I EL DRAC
Sant Jordi anava a cavall i es troba A una princesa nova La noia estava en perill demanant ajuda Arriba Sant Jordi amb el seu cavall, Rescata a la princesa perduda, I guanya al drac, muntanya avall. Sant Jordi se’n va amb la princesa al seu nou Castell Després de tot el que ha passat, Aniran a fer un passeig pel camí vell. Sant Jordi agafa una rosa com a regal per a la princesa feliç, Però Sant Jordi encara ho és més…, com un pastís!
La princesa AIlen Nèlia Naydenkova
4t A
EL CONTE DEL GOS
Hi havia una vegada un nen, es deia Jordan, que maltractava els gossos. Un dia se'n va anar al llit content perquè havia pegat a molts gossos abandonats pel carrer. En despertar-se s'havia convertit en TERRIER. Quan la mare va entrar a l'habitació d'en Jordan i el va descobrir mossegant els llençols va començar a pegar-lo. Ràpidament el va fer fora de casa. En Jordan tenia por, gana i fred. Va començar a udolar en un carreró. Un bon home, que passava per allí, el va trobar i se'l va emportar a casa seva. En arribar l'home va dir al seu fill: - Et porto un regal, Sergi! - Oh, què és? Aleshores va entrar en Jordan i en Sergi el va abraçar tot content. L'endemà en Josep (el pare d'en Sergi) va dir al seu fill : - Li has de posar menjar, aigua i treure'l a passejar. Quin ensurt més gros! En Jordan es va DESPERTAR al llit de casa seva!
R-2 D-2
Adrià Vega
EL MENJAR DELICIÓS A dintre d'una gran casa hi havia un petit rebost on s'amagava un menjar deliciós.
El ratolí en volia un bocí, el gat en volia un grapat i el gos en volia un tros.
La porta estava tancada, el ratolí no hi arribava, el gat l'esgarrapava.
D'una empenta ,el gos va entrar al rebost. I els tres s'ho van menjar tot!
Capità Haddock – Lucas Sànchez
4t B
EL CAVALLER ESPECIAL
Un cavaller emocionat, però a la vegada cagat, el drac ha de matar i la princesa, salvar.
Al poble tothom l’admira i tota noia sospira, però ell està espantat: no sap què fer davant el drac.
En front el drac s’ha cagat i d’un pet, l’ha matat, La rosa ha agafat i se l’ha quedat!!!
I la princesa ha exclamat: Quin cavaller de pacotilla! Quin remei, sinó una camamilla!!!
Tintín Milos Ivancic
5è A Havia començat el dia, a la classe de Mates, el professor ens havia explicat coses noves però jo no estava escoltant, perquè una idea no deixava de donar-me volts al cap. Ahir per la nit la meva família i jo havíem vist una pel·lícula del professor boig en la que feien experiments mot divertits. Al finalitzar la classe em vaig ajuntar amb els meus amics i els hi vaig explicar la meva idea de fer experiments. L’ April, els dos germans bessons Nathan i Ethan, l’Eric i la Xenoa. Als quals els hi va semblar molt interessant. La Xenoa va dir: - Com entrarem a la sala d’experiments? El Nathan que era el més mogut va dir: - Podem entrar per la finestra de dalt. El seu germà Ethan, que és més tranquil va dir: - Pensa el que pot passar. Estàs boig? Què vols caure pel precipici? L’ April va dir: - seria divertit però ens podríem fer mal. - Ashley, com ha sigut idea teva, saps com podem entrar? - Sí, al migdia quan acabem de menjar, com la classe està oberta podem entrar. Vam estar esperant tot el matí perquè acabessin les classes. Per fi vam acabar, vam estar vigilant perquè no hagués cap professor a la vora del laboratori. No hi havia ningú i vam entrar. - Quina meravella de laboratori –va dir- Cadascú va agafar les eines que necessitava per fer el seu experiment. Nathan va dir:- Jo vull trobar la cura de totes les enfermetats. L’ April va dir: - Jo vull fer el pintallavis més maco del món. - Jo vull fer l’ energia que no embruti la terra. Va cridar l’ Ethan. L’ Eric que era molt callat va dir tot content:- Jo vull fer el xarop de l’home invisible. Tots varem riure, quines idees teníem però sobretot l’ Eric. La Xenoa va dir:- Jo vull fer la pilota més gran del món. I finalment a mi m’agradaria fer unes pedres de colors, la meva idea semblava la més normal. Cadascú va començar a fer els seus experiments
Jo vaig posar al meu experiment els colors següents: lila, rosa, blau, vermell i morat però molt malament, només sortia el color negre. L’ April va barrejar tots els colors roses i vermells que va trobar i va fer un pintallavis i li va donar a l’ Eric per provar. L’ Eric va dir:- jo sóc un noi, no em provaré això ni de broma! L’ Ethan va dir:- recolliu s’acosta l’hora de començar les classes, demà continuarem! Ens ho havíem passat molt bé. Al tornar a les casses ens varem adonar que el Tom no parava de mirar-nos i que deia alguna cosa al seu company i reien. Em va fer mala espina. Demà haurem de vigilar perquè no ens segueixin. S’ ens va fer molt llarg el matí, però finalment va arribar l’ hora d’anar al laboratori. Vam anar lentament i amb silenci perquè no ens segueixi ningú. Vam seguir amb l’experiment i vam veure una ombra, jo lentament vaig deixar el meu experiment i vaig mirar per la porta, no vaig veure a ningú. Vaig tornar al laboratori. L’Eric va començar a cridar: ja ho tinc, ja ho tinc, ja ho tinc sóc un geni! Tots vam dir a l’hora ja has trobat la fórmula de l’ home invisible. L’ Eric va dir: - no, això és impossible però he trobat la fórmula de fer vidres blaus. Ens va ensenyar com es feia i tots vam començar a fer els nostres vidres blaus. Sortien unes formes molt maques, semblaven pedres extraterrestres, com la kriptonita. L’ Eric estava molt content. Vam escoltar un soroll i unes passes. Vam mirar per la finestra i varem veure en Tom en Carles. Parlaven molt fluixet, els vaig dir que s’ amaguessin a la sala del costat. I així ho vam fer. Mirant per la finestra vam veure com entraven en Tom i en Carles al laboratori. I vam escoltar el que deien: -Carles ja els hem agafat, s’ els caurà el pèl, li direm als mestres!. - Tom, mira el que han fet! Es van acostar als experiments i van començar a tocar- los. En Tom va afegir un líquid. I de sobte una gran explosió BOOM!!! Van començar a cridar i van sortir corrents. Nosaltres vam sortir de l’ amagatall i vam veure que el laboratori estava tot blau. Al tornar a classe, el mestre ens va explicar que en Tom i en Carles no tornarien a classe, havien tingut un accident. Vam sentir unes ambulàncies i tota la classe va mirar per les finestres. Estaven recollint a en Tom i en Carles que tenien la cara i el cos blau.
Hasley Ainara Cañadas
L’ALDEN, LA PAULA I EL MINUSDES. Hi havia una vegada un noi de 18 anys que es deia Alden, que volia ser científic. Un dia caminava pel passadís de l’escola, i es va trobar amb la seva amiga que es deia Paula. Van començar a parlar, i ella el va portar a la sala de ciències, on li va començar a parlar sobre coses relacionades amb la ciència. Com la Paula també volia ser científica, els dos van tenir una idea innovadora sobre crear un invent per ajudar a les persones. Un invent que seria únic, que ajudaria a les persones que són mudes. Van intentar fer-ho, van agafar diferents materials: cables, metalls, etc. Però quan van polsar el botó del robot no va funcionar. El van desmuntar i ho van intentar de nou, però tampoc va funcionar. Van tornar a desmuntar-ho, van intentar posar el robot en marxa. Però un altre vegada no va funcionar. I la Paula va dir: -Potser és per els cables. L’Alden els va arreglar, però no aconseguia posar-lo en marxa. Ho van intentar varies vegades però a poc a poc es va rendir i la Paula li va dir: -No et rendeixis Alden . -Paula, és que ho estem intentant moltes vegades i no sabem si són els cables o.... -Però Alden no et rendeixis!!!. I des d’allà ho van intentar una altra vegada i no va sortir. Van polsar el botó i va funcionar, l’Alden va dir: -Moltes gràcies Paula! -De res Alden . L’Alden i la Paula es van posar molt feliços i ho van publicar, van fer fotos, van explicar com ho havien fet, què feia el robot, com funcionava, de que estava fet, qui ho va fer. Va sortir al twitter, instagram, facebook, etc. L’Alden i la Paula van rebre pel mòbil molts comentaris com per exemple un que deia: -El robot que heu fet el vull pel meu pare que és mut i voli saber si el puc comprar, gràcies. I nosaltres vam dir:
-Podem fer moltes còpies per les persones que son minusvàlides i mudes. L’Alden i la Paula van començar a fer còpies del robot, que es deia Minusdes, que es refereix a minusvàlides i mudes. Les dues amigues van rebre molts correus electrònics de moltes persones que volien tenir el robot per familiars i amics. Van treballar molt, i van vendre tots els que havien muntat i no es va quedar ni un, menys el seu robot original.
La Paula i l’Alden també van sortir a les revistes, als mitjans de comunicació, per això, moltes més persones ho van veure i van demanar més còpies del robot. L’Alden i la Paula van construir molts robots per a les persones que ho necessitaven. A dins de la caixa del robot hi havia les instruccions per saber com funcionava. Però hi havia persones que creien en nosaltres, per això volem dir: -Moltes gràcies a les persones que han comprat el nostre robot , també a la ciència tecnològica , a l’escola i a les persones que són mudes, minusvàlides perquè sense vosaltres no fariem aquest invent. També vull donar les gràcies a la meva millor amiga que em va dir que no em rendeixi. Gràcies!
Bianca Aryeanne Hernández
5è B Ens havíem separat del grup. La Sofia i jo solíem treure’ns del mig per anar a practicar allò que més ens agradava fer juntes, cantar i ballar. Érem de vacances al desert, on fèiem uns campaments de supervivència amb altres nens i nenes de diferents països. Els monitors cada nit ens explicaven què faríem l’endemà i quines tècniques aprendríem, com ara orientar-nos veient el moviment del sol i els estels al vespre; saber llegir i interpretar un mapa, la brúixola, trobar aigua, aprendre a acampar en lloc segur... Recordo que era 30 de juliol i la calor era insuportable. Per fi havíem arribat a les dunes després d’uns dies anant per camins empedrats i plens de matolls baixos. La sensació de la finíssima sorra sota els peus va fer que la Sofia i jo comencéssim a cantar i a ballar com si fóssim damunt d’un escenari. Les rialles i el rodolar duna avall ens va fer passar una estona molt divertida, però quan ens vam adonar del temps transcorregut, el grup ja no estava a l’abast dels nostres ulls. Totes les dunes ens semblaven iguals i l’udolar del vent no ens deixava sentir el xivarri dels altres nens. Estàvem perdudes i sense aigua, però segur que de seguida algú del grup s’adonaria de la nostra absència i vindrien a buscar-nos. No sabíem què fer, si caminar o quedar-nos allà. Hauríem de buscar una ombra, ja que la calor i l’exercici de les dunes començaven a fer-nos sentir marejades. Vam pujar i baixar un parell de dunes, abans de sortir a la planícia del desert. Teníem molta set. Vam recordar el que ens havia explicat el monitor sobre com orientar-se amb el sol, però no sabíem cap a on anar. A l’horitzó, de sobte, vam veure un estany d’aigua i vam anar-hi corrent cap a ell. Com més a prop hi érem, més lluny el vèiem. Ens vam aturar a l’ombra d’unes roques; fatigades i decebudes perquè no aconseguíem córrer prou per arribar a l’aigua. Ara, ja no teníem ganes de ballar. Assegudes i abraçades, vam veure com, d’entre les roques, apareixia un fennec, un animal semblant a una guineu que habita al desert. Ens va explicar que en realitat era un Djinn o esperit del desert, que normalment són éssers invisibles, però que de vegades adopten formes de plantes o animals.
La Sofia i jo no podíem creure el que ens estava passant. Ens fregàvem els ulls per estar segures que no es tractava d’un somni. El Djinn ens va explicar que l’aigua que havíem vist a l’horitzó es tractava d’un miratge. - Un miratge? -vaig preguntar, encuriosida. Estàvem tan encantades escoltant el fennec, que la por, la set i l’angoixa d’estar perdudes del grup ja no ens passava pel cap. Amb un somriure, el Djinn ens va explicar que es tractava d’un fenomen òptic que consisteix a veure objectes llunyans que no hi són, a causa de la llum que es reflecteix. I, que al desert, sovint s’hi veien per les altes temperatures de la sorra. Estàvem tan distretes amb el nostre “amic”, que no vam sentir apropar-se al monitor que arribava davant del grup de nens. Vam girar el cap en sentir els nostres noms. El Djinn va desaparèixer entre les pedres i no el vam tornar a veure més. Quan el grup va estar junt altre cop, vam comprovar que tot just darrera de la roca que ens donava ombra hi havia un pou d’aigua on vam poder acampar i recuperar-nos de l’aventura viscuda.
NURINGSS Nour Mokhtari
Aquell matí era un dia ben solejat, però quan estava caminant pel carrer em van caure unes quantes gotes d'aigua i vaig pensar que plouria. Vaig anar a casa corrent, per no mullar-me. Va començar a ploure i jo estava mirant per la finestra com la pluja queia cada vegada més fort; van passar moltes hores abans de que pogués tornar al carrer.
Em dic Shengyu i tinc 11 anys. M'agrada la ciència, sobretot l'astronomia i la física. Quan va parar de ploure vaig sortir al carrer una altra vegada per anar a jugar però el barri havia canviat totalment i la gent portava robes molt antigues. Al cel vaig veure un arc de Sant Martí i em vaig preguntar com es devia formar una cosa tan bonica. Però ara no tenia temps de preguntar a ningú com es formava, ja que havia de preguntar on estava ara mateix i quin any era. Pel camí vaig veure una senyora així que li vaig preguntar: -Perdoni senyora, sabria dir-me en quin any estem? I on som? -Estem en l´any 1672 a Lincolnshire, Anglaterra. -Què?? L´any 1672? A Lincolnshire, al poble on va néixer el famós físic Isaac Newton? -Si. Jo estava content i trist a la vegada. Content ja que podria veure a en Newton i que em firmés un autògraf, i trist perquè no sabia com tornaria a la meva època. Vaig anar a veure en Newton perquè em firmés un autògraf, i ell em va rebre a casa seva, com si fos de la seva família. Estàvem parlant de moltes coses i de sobte vaig recordar una cosa que sempre havia volgut saber i li vaig preguntar a un científic com en Newton.
-Com és que després de la pluja surt l’arc de Sant Martí? -Perquè quan la llum del sol es reflecteix sobre les gotes d’aigua fa visibles tots els colors de la llum. No ho vaig entendre del tot, però li vaig demanar que em firmés l' autògraf i ... De sobte em vaig despertar a la meva casa. Vaig pensar que tot allò havia estat un somni, però encara tenia entre les meves mans el paper que m’havia firmat en Newton.
Pepito Shengyu Lu
6è A
ON ETS? Tanco els ulls i no et veig, els obro i no t'escolto, paro atenció i noto l’aire com em passa per la galta. Però no noto la teva mà suau, suau com la seda acaronant-me el clatell, transmetent-me tranquil·litat, seguretat, felicitat. Et trobo a faltar, vull estar amb tu, però no puc, tu estàs a un lloc on jo no puc ser-hi. Quan penso amb tu noto una veu fluixa que em diu: sempre estaré amb tu, mai et deixaré anar. Però sé que algun dia de la meva vida ho faràs. Tots els anys que he estat amb tu han sigut fantàstics i inoblidables.
Maduixa Júlia Perpinyà
Recordant una aventura Aquesta aventura va començar, En quant un vaixell un rumb va donar.
Una mòmia d’un museu va desaparèixer, I un investigador famós al riu Amazones se l va trobar, I en un ric i milionari es va transformar, En aquest moment un gran misteri va començar.
Jo vaig anar a investigar, Però casi 100 piranyes em cruspirien, I vaig pensar si va ser aquell investigador famós, Qui la va robar, I van trobar les emprentes dactilars d’aquell investigador, I va anar a la presó, I des de aquell dia el seu nom va cambiar, I es va di dir l’investigador pirat.
Spider pig Ruben Martin
-El Regne EncantatHavia una vegada una illa que els ciutadans li deien “ l’illa misteriosa”, perquè tots els que havien anat a fer una excursió o a visitar-la mai havien tornat. A les nits la gent començava a sentir crits. Un nen que es deia Marc,feia molt anys que estava perdut. I la gent deia que havia anat a l’illa i mai havia tornat. Al Regne Encantat,hi havia un poble que es deia Margarita, en aquest poble vivia un pobre que sabia moltes coses sobre l’illa, però la gent que habitava al Regne, no es creien que aquesta illa era sagrada com una deessa, segons deia aquest pobre home. I les persones, li deien que els crits que sentia, només era la senyora Roger, enfadada amb el seu home, senyor Roger. Una nit molt tranquil·la, es va sentir un altre crit més fort que el d’abans. Tots es van despertar i els nens i nenes tenien molta por. Quan ja es va fer de dia, les mares no deixaven que els seus fills/filles juguessin a fora, els volien a dins de casa. Una dona va trucar als cavallers del castell Malpira, un dels castells més bonics del regne. Els cavallers van anar a l’illa i van intentar solucionar el problema . Els cavallers van investigar que passava a l’illa i perquè cada nit se sentia crits, però només van veure muntanyes, palmeres i boscos com si fos una illa normal. Desprès d’uns minuts els cavallers van començar a sentir una veu encantada “Benvinguts a la meva illa”. El capità dels cavallers, va donar l’ordre de seguir caminant per buscar l’origen de la veu. Aleshores els cavallers no van veure res, van tornar al poble i van explicar que a l’illa no hi havia res, però sí que era veritat que se sentien veus. L’home pobre torna a dir als cavallers que l’illa està sagrada com una deessa. Han passat cinc setmanes sense sentir-se veus, però una nit, una nena del poble va cridar. Quan ja era de dia, la gent del poble li van preguntar a la nena que havia passat durant la nit i la nena va respondre que el seu germà petit havia desaparegut. La mare de la nena va anar al castell i va demanar ajuda per buscar al seu fill. La reina Flordiana va dir que trucaria el mag més poderós del món, l’Estel·làrius. Quan va arribar l’Estel·làrius, va preguntar a la reina que passava. Li va dir que un altre nen havia desaparegut. El mag creia que la deessa de l’illa era la culpable de que els nens i nenes estiguessin perduts. Una altra vegada, l’home pobre va interrompre la xerrada de la reina i el mag . Els hi va dir que la deessa no era malvada, que era la bruixa la que agafava als nens i nenes del poble. -Que has dit?-va preguntar la reina.
-La bruixa, majestat és la culpable del tots els misteris aquí al poble.-va contestar el pobre. -Saps on viu aquesta bruixa?-va preguntar la reina. -La bruixa viu en una cova al cim de la muntanya de la Mort.-va contestar el pobre. La reina ha ordenat als seus cavallers que busquin aquesta per derrotar -la . -Allà està la muntanya de la Mort!-va cridar un cavaller. Quan els cavallers pujaven la muntanya, un drac horrible i ferotge va sortir de la cova. Els cavallers no van poder entrar perquè el drac havia bloquejat l’entrada. Desprès la bruixa va escapar i va sortir disparada amb la seva escombra màgica i el drac també. Els cavallers han comunicat a la reina que la bruixa s’ha escapat i que no sabien on parava. La gent estava molt preocupada. Un dia al castell hi havia un cavaller que havia vingut d’un altre castell per ajudar. La reina li ha donat una missió molt important. -Cavaller has de matar la bruixa i retornar la pau a aquest regne. -Faré el que pugui majestat. El cavaller va buscar la bruixa. Després d’unes hores l’ha trobat asseguda en un tron. Què? És la reina de les bruixes?-va dir el cavaller confós. -Bruixes del meu regne, sóc la Stria la vostra reina, hem d’anar a derrotar la reina Flordiana i conquerir el Regne Encantat! Qui està d’acord amb mi?-va dir la Stria. -Jo!-van cridar les altres bruixes . El cavaller ha corregut i ha tornat al Regne Encantat i li ha dit a la reina, que la Stria i les bruixes aniran a conquerir el seu regne. -Pots dir als altres cavallers que vinguin a ajudar-nos per lluitar contra les bruixes!-va exclamar la reina. Quan les bruixes van arribar, els cavallers no van poder fer res perquè tenien un drac molt gran. -No us preocupeu!-va dir una veu encantada. -És la deessa!-va cridar el pobre. La deessa va ajudar als cavallers i el Regne Encantat va guanyar contra les bruixes. -Moltes gràcies deessa de l’illa!.-va dir la reina. -De res germana!.-va dir la deessa amb una veu encantadora. -Germana?-va preguntar la reina. -Sóc jo, Marea. La reina no sabia que la deessa era la seva germana i ara que ja ho sap,tots estan molt contents. I fins ara el regne estava molt tranquil. Mr.Blopi Lee Miranda
6è B Escolteu bé perquè això ja no ho repetiré! Aquest és un conte que el protagonista és un conte (bé el protagonista sóc jo perquè sóc el conte). Va, comencem: hi havia una vegada... No massa típic. Fa molts anys... Tampoc és molt clàssic. La veritat és que no trobo cap començament bo. Mentre busco algun començament que pegui amb aquesta història em presento. Em dic «La bicicleta d'en Jordi» (en realitat aquest és el meu títol) però em diuen Jordi (suposo que no em diuen Bicicleta perquè... bé no és un nom). Tinc un germà bessó, bàsicament perquè el nostre autor va fer més còpies d'un mateix conte que en aquest cas sóc jo. Ell també es diu Jordi però no sé com els meus pares, que per cert ara us els presentaré, no ens confonen.
JO
Com ja he dit us presentaré els meus pares: l'Arnau i la Montse que ja són uns llibres bastant gruixuts, jo no els tinc enveja ja que cada dos per tres es queixen de mal de cap (deu ser perquè tenen molta lletra). També tinc una germana gran, que ja és novel·la, ella és la Clàudia. I finalment la meva família s'acaba amb el meu avi: en Agustí (quin nom més rar pensareu, doncs sí, és perquè el meu avi és l'enciclopèdia més gran de la colònia dels llibres i quan el van escriure aquests noms eren la mar de normals)... I ara que ja m'he pensat un bon començament puc explicar la història. Tot va començar una tarda de pluja a casa meva: la «biblio». Quedaven cinc minuts per tancar i de sobte va entrar un individu estrany. Com que tècnicament encara no era l'hora de tancar, els encarregats de cuidar-nos (els bibliotecaris) no van poder negar-li que entrés. Si us sóc sincer a cap llibre els hi agrada que els agafin perquè quan ens tornen al cap d'un més gairebé sempre estem guixats, que això implica que ens canvien informació o sigui, que ens posen més coses que les que el nostre autor ens ha posat i que sabem més coses de les que hauríem de saber, ja poden ser
bones o dolentes. Per desgràcia el llibre que va agafar, millor dit, la novel·la que va agafar va ser ma germana. Aquell paio, que tampoc és que tingués pinta de saber llegir, va agafar ma germana sense més i no es va ni mirar el seu resum! Tothom patia perquè ves a saber el que li podia passar a la Clàudia però casualment jo, NO! Jo més que patir estava enfadat. Odio les persones que agafen llibres perquè sí i que no tornen els llibres fins a un més de retard i que quan ja han complert la penalització en tornen a agafar un altre i ja tornem a tenir el mateix problema. A l'endemà de l'incident aquell paio va tornar i em va agafar a mi.
EL MEU AVI!
Quan vaig arribar a casa de l'individu el primer que vaig fer va ser localitzar a ma germana. No em va costar gaire ja que ens va posar a la mateixa prestatgeria (bruta, plena de pols i bé, de tot menys un lloc agradable). El primer que havíem de fer era buscar un pla per sortir d'allà, i jo ja en tenia un. Primer de tot barrejaríem les nostre paraules (per nosaltres, els llibres, no és gens difícil, perquè és com si un humà pensa dues paraules seguides que juntes no tenen cap sentit). Va passar una setmana i cinc dies fins que el nostre raptor ens va fer una ullada. Al veure que veia malament i que no entenia res del que posava (perquè resulta que sí que sabia llegir) es va pensar que estava malalt i va anar al metge. Quan va tornar d'aquest resulta que li havia dit que no llegís i ens va tornar a casa sans i estalvis. El meu pla havia funcionat!
Els meus pares i tota la biblio no s'ho podien creure. Havia salvat a ma germana amb el meu gran pla. Estava molt content i feliç, i així va ser la resta de la meva vida perquè cada vegada que no ens agradava com ens cuidaven utilitzàvem aquesta tècnica. Si mai aneu a la biblio recordeu que als llibres no els hi agrada que els tractin malament.
Joe Gamba Iker Fernàndez
ENTRE LES PÀGINES D'UN LLIBRE Hola ,avui us presentaré un altre punt de vista. Podríem explicar-ho així però prefereixo començar des del principi. Tot va començar un dia normal, bé... gairebé normal. Jo caminava un 18 de juliol quan em vaig trobar una llibreria que no havia vist abans al barri. Jo, plena de curiositat, hem vaig acostar a veure que em trobava. Un home d'uns 90 anys aproximadament, em va invitar a entrar. Als dos segons de trepitjar el terra, vaig trobar-me davant d'una galeria de llibres immensa. L'home, al veurem amb un pam de nassos, va somriure amablement. Les parets decorades amb les més meravelloses criatures que us pugueu imaginar, semblava un nou món que invitava a somiar. A recepció, un jove seia i esperava a que algú el salvés de l'avorriment. Vaig preguntar-li per un llibre d'aventures. -D'aventures dius? Aquí l'únic que trobaràs són milers i milers d'enciclopèdies. I va assenyalar les prestatgeries amb desgana. Bé, s'hi t'hi fixaves, no convidaven molt a llegir. Les teranyines cobrien la major part de la superfície i la pols formava petits remolins a cada cop de vent. Per sort, l'home va intervenir i després de renyar-lo i d'acusar-lo d'espantar els clients, va girar-se cap a mi. - D'aventures..... ah, ja me'n recordo... secció C13. Va girar-se i com si tal cosa va córrer cap a una escala i la va pujar amb una velocitat increïble. Situat davant d'una enorme pila de llibres, i amb un obrir i tancar d'ulls, estava davant de mi amb un llibre a les mans. Es deia : Hope o en català Esperança. Vaig decidir quedar-me el llibre. Me'l van donar i vaig acomiadar-me.
Només en aquell moment vaig fixar-me en els ulls d'aquell home. Aquells ulls vidriosos que espurnejaven amb misteri. Si t'hi fixaves, et podien explicar la història d'una vida però no m'hi vaig trencar el cap pensant en aquella escena tan misteriosa. Vaig anar a llegir al parc més proper. Quan hi vaig arribar vaig buscar un lloc agradable. Sempre sec sota el meu arbre preferit, el desmai. I així ho vaig fer un altre cop. Asseguda sota el desmai amb l'esquena enganxada al tronc (no literalment) pensant d'obrir el llibre, vaig agafar la clau:" una clau realment curiosa" I la veritat es que ho era, on s'ha vist una clau daurada amb un gravat d'una ploma de foc tan gran com una agulla de cosir? A cap lloc, perquè aquell exemplar és únic. El pany però, no es queda enrere. És un pany normal i corrent amb un fènix de foc gravat. Quan vaig agafar la clau, vaig notar una escalfor similar a la del foc. Va caure a terra. Vaig tornar a intentar obrir el llibre però, aquest cop ho vaig aconseguir. Tan bon punt les pàgines van poder tocar l'aire, una papallona blava, va volar fora
del llibre. Les seves ales de diferents tons de blau ocultaven un missatge. Aquella papallona era tan elegant!, no tenia paraules per descriure-la. Vaig seguir mirant-la com hipnotitzada, però al moment que vaig parpellejar, es va fondre a l'aire formant el que semblava una espècie d'advertència. Per mala sort, encara no havia après aquell idioma. Encara a dia d'avui, em pregunto què deia. No sabia que ho estava a punt de descobrir. Vaig passar les pàgines molt ràpidament . No hi havia res escrit. Vaig estar a punt de tancar el llibre, decebuda. Però en aquell moment, vaig tindre la impressió de que hi havia alguna cosa escrita. Vaig obrir el llibre i per a sorpresa
meva , s'havia escrit tot una història de títol: Hope. Què estrany. Juraria que no hi havia res escrit. Les paraules van començar a ballar unes amb les altres un bonic vals acompanyat d'una música preciosa. I de sobte el meu voltant va omplir-se de tinta negra i em vaig trobar a un altre món. No és fantàstic que cada cop que depèn de com et sents, una aventura t'estigui esperant a l'altra punta d'un món extraordinari? I si et digués que jo posseeixo el llibre que ho fa realitat? Estava situada a un univers que sempre m'ha fascinat. L'Atlàntida. Segons les llegendes, l'Atlàntida era font de tecnologia molt avançada i la població no tenia els problemes que té la nostra. Podies ser com volies i quan volies. No existia la maldat ni la bondat. Tothom era simplement... feliç. Dons jo, sí, jo, estava en el famós continent enfonsat. Aquell dia m'ho vaig passar com mai, vaig anar caminant pels seus carrers de pedra i vaig conèixer molts temples sagrats dedicats als déus.
Per qui encara no ho entengui, quan et trobes trist, enfadat,etc, el llibre t'ofereix una aventura on l'heroi ets tu, per primera vegada, pots viure els teus somnis. Pots visitar els teus llibres preferits, Visitar el Campament Mestís, anar a Hogwarts
o viure en primera persona els
Jocs de la Fam. Espero que entengueu que un descendent com abans he mencionat és aquell que simplement, creu en l'impossible i lluita per allò en el que somia. NM dreamer
Nora Morella
Tots els dracs que decoren la portada i contraportada d’aquesta revista de Sant Jordi 2016, han estat realitzats a l’ordinador pels nens i nenes de 1r.
Escola Ferran Sunyer – Barcelona Abril – Maig 2016