Informatiu Alforja núm. 89

Núm. 89. Segona època abril-juny 2015 Alforja (Baix Camp)

INFORMATIU d’alforja

L’Informatiu s’acomiada, però ens queden els símbols

INFORMATIU D’ALFORJA EDITA: ASSOCIACIÓ de PUBLICACIONS CÍVIQUES I CULTURALS D’ALFORJA C/ de la Font, 58 ADREÇA ELECTRÒNICA: informatiu@informatiualforja.cat www.informatiualforja.cat Direcció: Antoni Pujals Rebull Adjunt de Direcció: Gonçal Evole Hurtado Col·laboradors: Teresa Àvila Grau, Benet Sadurní Soy, Octavi Fullat Genís, Georgina Marin Garcia, Miquel Taverna Balcells, Salvador Porqueras Sarobé, Maria Rodríguez Mariné, Rogelio Portal, Enrique Moreno, Josep Sànchez Moragues, Mn. Joan Àguila Col·laborador tècnic: Oriol Saludes Rodríguez Col·laboradors Fotogràfics: Rogelio Portal i Magí Ferré Portada: El campanar Tirada: 300 exemplars Dipòsit Legal: T-1307/07 Preu d’aquest exemplar: 2,50 euros

Sumari

Editorial 2 Comiat

3 Punt i seguit....

4 Entrevista amb l’Alcalde

5 Convivència

8 Que hi posem dins d’una maleta

9 Biografia Josep Poca

10 D’un temps, d’un poble

12 Eleccions municipals

15 El retaule de Sant Miquel

16 Com enganxa

17 Capa Negra

18 Setembre

19 Del Jordi i per el Jordi

20 El racó de la poesia

21 La nova pobresa

22 La por a la llibertat

23 La veu de la Parròquia

24 Temps era temps

24 Seqüència parcial

25 Històries de la “mili”

26 Cuina casolana

27 Compte amb el foc

28

Editat amb la col·laboració de l’Excma. Diputació de Tarragona i l’Ajuntament d’Alforja.

L’INFORMATIU no es fa responsable amb les opinions que els col· laboradors expressen en llurs articles.

2

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

Editorial La nostra portada és prou explícita i l’INFORMATIU deixa de publicar-se. Sortosament sempre restaran els símbols que ens donen l’ombra protectora i acollidora.

Després de 22 anys i 89 números publicats, hem decidit que s’esdevenia el moment oportú per acomiadar-nos amb dignitat. No volem amagar-vos que ha estat una decisió a contracor però els anys i les circumstàncies així ho aconsellen. Les dues persones que s’han responsabilitzat d’aquesta tasca, en el fons feixuga però molt plaent, reconeixem que ens hem fet grans i som conscients que, més aviat que tard, aquesta decisió l’hauríem de prendre. Han estat 22 anys encoratjadors, i la il·lusió no ens ha mancat mai perquè, trimestre rera trimestre, amb una puntualitat exquisida rebéssiu el vostre exemplar que, fins fa gairebé tres anys fèiem el repartiment porta a porta i la nostra figura, amb el sarró carregat de revistes ens consta que era acollida amb somriures de complicitat pels nostres convilatans no obstant haver de sentir algun comentari carregat d’aquesta ironia que esdevé un senyal d’identitat intransferible del nostre poble.

Hem deixat escrit que manen les circumstàncies i aquestes no són altres que problemes de salut i, pel damunt de tot que hem entès el missatge que les noves tecnologies arrabassen d’una forma aclaparadora el sistema tradicional de comunicar-nos. Avui les xarxes socials han obert una rasa cada cop més amplia i profunda i una notícia no triga més enllà de cinc minuts d’escampar-se arreu del món. La lluita és infinitament desigual i la premsa escrita tradicional, només quedarà per transmetre reflexions reposades, molt meditades i mesurades. Volem deixar constància d’alguns menyspreus i conyetes però mai ens ha temptat encetar polèmiques inútils. Creiem amb tota sinceritat que hem aconseguit una publicació equilibrada, equidistant que ha estat rebuda i llegida de bon grat per una gran majoria d’alforgencs i restem convençuts que, en les seves pàgines sura l’esperit d’aquell somniador per un poble emprenedor i unit, l’inoblidable mestre Josep Taverna.

Ens acomiadem amb l’esperança que, en un esdevenidor proper, una saba nova, una generació que ja res tindrà a veure amb la nostra, prengui el relleu. Des d’aquest últim editorial, volem oferir-los-hi la nostra col·laboració i, si fos necessari l’orientació adequada.

Volem agrair-vos el vostre suport, l’alè que hem sentit al clatell al llarg d’aquests vint-i-dos anys que, mai en la història d’Alforja havia assolit una publicació. Això ha estat possible, sense modèsties que no venen al cas, per la perseverança d’un parell de bojos que tenen com a referent vital el reforçament d’una amistat insoluble que va néixer en la nostra llunyana infantesa en un desmanegat pupitre de l’entranyable escola de la Peixateria a la plaça del Mercadal.

Amics lectors: en l’hora del comiat només ens resta fervos arribar el nostre agraïment més sincer pel vostre recolzament i… fins sempre.

Antoni Pujals i Gonçal Évole

Comiat Amics i amigues lectors, no voldria haver hagut d’arribar a aquesta situació d’haver d’acomiadar-me de vosaltres, però després de 22 anys fent l’Informatiu cada trimestre, ha arribat el moment de dir prou, els motius son diversos i ara no cal exposar-los aquí, només voldria dir que durant tots aquests anys he gaudit fent la revista i per a mi ha estat una experiència molt positiva.

En el transcurs d’aquests 89 números de l’Informatiu d’Alforja, hem passat dificultats de tota mena i ho hem superat sempre i també hem gaudit de moments de joia i alegria compartida.

Voldria recordar que l’any 1992 vaig entrar a formar part de la Junta Directiva dels Amics d’Alforja com a vice-president, a les hores em vaig proposar que des d’aquest lloc, podia fer alguna cosa pel poble i de passada intentar complir un dels desitjos del seu fundador el mestre Josep Taverna i que era, que a Alforja hi hagués una revista trimestral. Vaig pensar que el millor seria continuar els butlletins que l’entitat editava en els seus principis i ho vaig fer copiant les dimensions dels butlletins primitius de l’entitat i per aquest motiu al principi es deia Informatiu dels Amics d’Alforja. A aquest nou projecte aviat si va afegir el meu amic Gonçal i des d’aleshores, sempre hem estat junts, formant el Consell de Redacció i la compenetració ha estat total. Al veure l’acceptació que tenia la revista vàrem augmentar el nombre de pàgines i ampliar el format, més endavant quan l’entitat dels Amics d’Alforja es va dissoldre i l’Ajuntament és feu càrrec del patrimoni de l’Entitat, el Consell de Redacció de la revista volíem continuar sent independents i fundàrem una nova entitat A.P.C.C.A. (Associació de Publicacions Cíviques i Culturals d’Alforja) redactàrem uns estatuts i els presentàrem a la Generalitat de Catalunya per la seva aprovació. La revista anava endavant i augmentava el nombre de col· laboradors, finalment per ampliar la qualitat tècnica introduírem algunes pàgines en color. També voldria remarcar que durant divuit anys trimestre rera trimestre, la revista la vàrem repartir gratuïtament per tot el poble, però les subvencions minvaven i les impremtes augmentaven els preus, així que haguérem de posar un preu per poder continuar. Fa pocs anys ens férem càrrec de l’Aplec de sardanes que es fa a l’ermita de Sant Antoni i per poder fer-ho legalment modificàrem

els estatuts l’any 2012. Hem participat en la fundació del grup de revistes locals del Baix Camp, per facilitar la nostra tasca mútua i donar-nos a conèixer intercanviant idees i projectes.

Ara hem entrat en una etapa en que els mitjans virtuals estan superant els de paper. Nosaltres som un mitjà de paper que surt cada trimestre i hem de parlar de coses passades fa uns mesos, en canvi els mitjans virtuals son editats el mateix dia en que succeeixen les notícies, per exemple el mateix dia del concert de fi de curs de la coral Floc poques hores després ja hi havia al Facebook un vídeo amb les cançons. Nosaltres no anem en contra dels mitjans tecnològics simplement perteneixem a una altra “lliga”, la prova de que acceptem els avenços tecnològics és que la revista Informatiu d’Alforja està a l’abast de tothom i es pot trobar a Internet i llegir-la com si fos la mateixa de paper. Aquesta ha estat la trajectòria de la revista, expressada d’una manera ràpida.

Finalment voldria donar les gràcies a tots els col· laboradors, anunciants, lectors i tots els que ens heu donat suport durant aquests 22 anys de trajectòria i especialment al meu amic Gonçal, sense la seva ajuda no hauria arribat fins aquí.

Voldria acabar com he començat: a contra cor us dic adéu.

Antoni Pujals

FORN MÒNICA ESPECIALITATS EN COQUES DE RECAPTE PA DE PAGÉS, TOT ARTESANAL C/ DE LA FONT,11 C/ MAJOR, 18 ALFORJA TEL. 652642796

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

3

Punt i seguit o punt i…?

Voldria creure que entre els meus nombrosos defectes no compte la mandra. Mai he estat mandrós de mena i menys encara per llegir i escriure, una passió que m’ha acompanyat sempre en la meva ja llarga trajectòria vital i, tanmateix, sento una mandra inexplicable per desenvolupar aquestes línies, més aviat ho descriuria com una buidor en el meu esperit perquè aquest escrit, de no sorgir una iniciativa amb empenta i lloable, serà l’últim que publicaré a l’INFORMATIU D’ALFORJA per a mi unes pàgines entranyables. Efectivament amics lectors, l’INFORMATIU deixa de publicar-se. Aquesta revista humil feta però, amb la millor voluntat i dignitat, tanca una etapa de vint-i-dos anys –que es diu aviat-, que suposa per nosaltres l’orgull legítim que cap altra publicació en la història del nostre poble ha assolit aquest repte i que hem fet arribar a les vostres llars trimestre, rera trimestre en el decurs d’aquest llarg període amb puntualitat exemplar i que alguns s’han entestat en qualificar com “El Patufet”, fins i tot en boca d’una personalitat molt influent en la vida del poble i que fa pocs anys, quan exercia les seves influències, es delia per sortir entrevistat en aquestes pàgines, aleshores potser no era “El Patufet”. D’això he hagut d’assabentar-me per terceres persones. A la cara, hagués rebut la rèplica adequada. D’altres menyspreus i mirades esquerpes, prefereixo ignorar-les i centrar-me en un agraïment sincer, especialment sentit a tantes altres persones que ens han donat el seu suport incondicional, encoratjador, que no han tingut cap recança en preguntar impacients “quan sortiria el proper número”. Moltes d’aquestes persones que havien estat un referent en la vida col·lectiva i social del nostre poble, ens han deixat en el decurs d’aquests vint-i-dos anys i fent un cop d’ull al moviment demogràfic del poble que hem publicat puntualment en el número corresponent al primer trimestre de l’any, amb una tristor infinita tinc la sensació que la balança tendeix a inclinar-se més a les absències que a les presències. Permeteu-me aquest desfogament perquè en realitat, són les petites foteses del nostre poble. Alforja és així, -som així- i no ens toca altre remei que acceptar-ho. Deixant a banda els sentiments, tornem a la realitat.

La qüestió principal del cessament d’activitats de l’Entitat que edita la revista no és altra que comencem a sentir els estralls de l’edat. Ens hem fet grans, per dir-ho amb suavitat, i voldríem cercar un relleu generacional cada cop més difícil. Les noves tecnologies i que el jovent té altres inquietuds, fan inviable la premsa escrita.

Mana la immediatesa dels “I PHONE”, del “WHATSAPP”, les pàgines WEB i altres invents que a nosaltres que, a empentes i rodolons, hem après les “quatre regles” bàsiques de la informàtica, ens agafen amb el peu canviat, i donem gràcies que aquesta tecnologia ens ha permès arribar als vint-i-dos anys sense interrupció.

Hi ha una altra qüestió més feixuga que no voldria deixar d’explicar-vos: Com si fos una maledicció bíblica, cada cert temps el Govern Central, el que diuen que tenim a Madrid, provoca un atac directe al teixit associatiu del nostre país que, sens dubte esdevé en un senyal sense parangó de la seva identitat inconfusible.

Ja fa uns anys que ens obliguen a presentar la declara-

4

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

ció de l’IVA, la qual cosa hem fet puntualment malgrat que la nostra és una Associació sense cap ànim de lucrar-se. No en tenen prou i ara es treuen del barret de copa màgic la Llei 27/2014, que ens obliga a declarar l’Impost de Societats. Segons la lletra d’aquesta llei, totes les associacions, tant si generen ingressos com si no, hauran de desenvolupar una comptabilitat en tota regla, declarar l’impost, com si fossin societats mercantils. Fins aquí podíem arribar! Tot aquest enrenou ha provocat un seguit de reunions d’entitats a les capitals de comarques i puc assegurar-vos que l’enuig i el desconcert era prou evident. La majoria de gent, al capdavant d’aquestes entitats som gent gran que dediquem el nostre temps d’esbarjo a aquestes activitats socials que donen un alè de vida als pobles, d’una manera altruista i això, molt complicat d’entendre, ens obliga a cercar l’ajut d’un gestor, una despesa lluny del nostre abast. Davant d’aquest panorama gens encoratjador a totes les entitats els vindria de gust agafar la paperassa, presentar-se a la Delegació d’Hisenda corresponent per dir-los-hi: “Aquí ho teniu: ja s’ho fareu!” Nosaltres hem pres la decisió irrevocable de deixar-ho córrer i engegar els tràmits corresponents per donar de baixa l’Entitat i el cessament de tota activitat. Ho hem mesurat molt i aquesta és la única solució. Ho fem a contracor perquè per nosaltres ha estat molt complaent confeccionar l’INFORMATIU en el decurs d’aquests vint-i-dos anys.

Pensem que en aquests 89 exemplars impresos hem deixat constància de retalls de la història del nostre poble i, sens dubte, esdevindran motiu de consulta a futurs estudiosos de la vida d’Alforja.

Tan de bo i res em seria més grat, que la nostra tasca agafés embranzida i continuïtat en mans més joves, amb empenta i il·lusió. Que aquest escrit de comiat només fos un punt i seguit i, si ho voleu, un punt i apart, però mai, repeteixo: mai! un punt i final. No dubteu que al meu amic Antoni Pujals i al signant d’aquestes ratlles ens tindreu a la vostra disposició per donar-vos una orientació en tot allò que calgui. Gràcies al poble d’Alforja perquè sincerament crec que em teniu la consideració de ser un més dels vostres i això no té preu.

Fins sempre, amics.

Gonçal Évole

Entrevista

Rebent la vara d’alcalde

Han fet la revàlida amb nota. El poble d’Alforja els ha renovat la confiança, no obstant les dificultats i el resultat inapel·lable de les urnes els atorga un regidor més - en tenien cinc i han passat a sis -, la qual cosa els permetrà una majoria folgada. Un deure elemental de cortesia ens empeny a entrevistar a l’alcalde re – elegit pels quatre anys a venir.

- Primer que res vull felicitar-te en nom propi i de l’INFORMATIU per l’èxit assolit. Analitzats els resultats, tinc la impressió que el poble d’Alforja ha volgut donar recolzament a una tasca satisfactòria.

Quina és la teva percepció...?

- Gràcies per la vostra felicitació. El que em planteges jo en faria dos apartats totalment definits. A les eleccions anteriors el poble va dipositar la confiança en nosaltres pràcticament a cegues. Jo era un gran desconegut, ningú sabia per on aniríem i es donava el cas que jo sempre havia estat aliè a la política en general i, menys encara en la gestió municipal. Mai ho havia tingut entre les meves preferències. Aleshores no teníem res a perdre, ni ens jugàvem cap assignatura pendent. En canvi, aquestes segones eleccions si que he arribat a sentir una angoixa i neguit evident. Com tu m’has dit amb la gravadora tancada, es tractava d’aprovar la revàlida.

Ja portem quatre anys al capdavant de l’Ajuntament, el poble valorava la nostra tasca però no havíem tingut ocasió de copsar obertament el veredicte del poble que només el donen les urnes, perquè la única ocasió d’expressar democràticament la seva opinió és un cop cada quatre anys. Com pots imaginar, el resultat ha estat per nosaltres molt satisfactori i positiu i, la veritat que ens ha fet molt feliços.

- Ara, evidentment ja ets una persona coneguda i el teu “curriculum” crec que va ser explicat a l’INFORMATIU en les nostres trobades anteriors: anem doncs, al gra. El resultat electoral ha estat per tu i el teu equip de govern, una injecció de moral, un recolzament per posar en pràctica projectes de millora pel poble. En la trobada anterior vàrem parlar de

A Joan Josep Garcia (Juanjo) alcalde d’Alforja la situació econòmica de l’Ajuntament, pràcticament fregant el col·lapse i les calaixeres buides. Quina és la situació actual després de quatre anys de gestió...?

- Ja et vaig explicar que quan nosaltres ens vam fer càrrec de l’Ajuntament, la situació econòmica era de fallida tècnica, gairebé irreversible. No solament es tractava de no disposar de liquidesa si no que es devien 600.000 euros a proveïdors. Recordo que vàrem prendre possessió al juny de 2011 i no hi havia diners per pagar la nòmina, extra d’estiu inclosa. Vaig arriscar demanant a B.A.S.E una derrama que em varen concedir per solucionar aquest problema acuciós. Sempre he pensat que la nòmina dels treballadors és sagrada. Però aquesta era una solució provisional. Llavors vaig exposar la situació amb claredat i demanar la comprensió del poble, un esforç econòmic per mitjà de l’IBI i una revisió cadastral absolutament desfasada, la nostra principal font d’ingressos, que ens ajudés a revertir la situació.

- I es van pujar els impostos en una quantia important...

- Doncs si, l’impost de l’IBI el vàrem pujar més del doble i amb això hem aconseguit en quatre anys, donar-li la volta com un mitjó, pagant tot el deute acumulat i, en l’actualitat disposem d’un remanent que frega els 400.000 euros i, fins i tot estem en condicions de rebaixar aquesta pressió fiscal que en l’últim ple de l’anterior mandat ja es va aprovar de posar-lo en pràctica per aquest any d’un 10%. De moment és utòpic tornar als nivells d’abans però, gràcies a aquest sacrifici del poble d’Alforja s’ha aconseguit un alleujament aclaparador. Per a mi, com alcalde, m’angoixava pensar en els creditors de l’Ajuntament, ho passaven magre barrinant que, al darrere d’aquests petits empresaris hi havia uns treballadors amb les seves famílies i que ho passaven malament, tal vegada pel deute de l’Ajuntament i això calia donar-li una solució més aviat que tard.

- Per deixar-ho clar: tu com alcalde al capdavant d’un equip de govern eficaç, heu revertit l’angoixa econòmica i d’un deute de 600.000 euros, s’ha passat a una disponibilitat de 400.000 euros, eixugant el deute que us tenallava...

- Correcte, però pensa que això tampoc és bo, perquè quan nosaltres apugem l’IBI i moderem al màxim les despeses de l’Ajuntament suprimint partides supèrflues, innecessàries, ens trobem en contra que això ja no té aturador. No es tracta de la simplicitat que ara disposem de diners, abaixant els impostos. No és això i vull que se m’entengui: aquest superàvit li permetrà a l’Ajuntament engegar projectes aturats que ara són factibles de posar-los en marxa, creant llocs de treball.

Així ho vàrem explicar en el nostre programa electoral.

En aquest procés d’ajustament, no he amagat mai la meva responsabilitat i quan alguns convilatans m’han aturat al carrer per retreure’m aquest augment, els he explicat fil per randa l’estat d’una situació insostenible i ho han entès. D’altres s’han acostat per manifestar-me la seva conformitat i que ara entenien la destinació dels seus impostos, perquè si gairebé els multipliques per dos i tot i així encara es continua devent diners, com Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

5

Jurant el càrrec

ho expliques? Crec que totes les gestions s’han fet bé i el resultat és aquest superàvit que ens permet afrontar el futur amb optimisme.

- Aquesta comprensió, en la meva opinió, ha quedat reflectida en el resultat electoral...

- Compte però, que no hem de tocar campanes.

Aquest superàvit no és una xifra desorbitada i som conscients que tot aquest estalvi ha anat en detriment del municipi. Sóc conscient que el nostre poble, pateix unes mancances importants, conseqüència d’aquesta estabilització econòmica. Un exemple que ho explica amb claredat: Pensa que tan sols l’arranjament de 100 metres de carrer, clavegueres incloses i deixar-lo com Déu mana, suposa una despesa que oscil·la entre els 150.000 i 200.000 euros. No s’acaben aquí les mancances: tenim barracots a les escoles, la llar d’infants al camí de Sant Antoni en un aula prefabricada. Totes aquestes “provisionalitats” s’haurien d’absorbir en una ampliació del complex escolar i, si rebaixem d’una forma dràstica la pressió fiscal, l’Ajuntament té molt clar que perjudicaria greument el pla d’inversions absolutament necessaris. Tot això ho tenim previst en avantprojectes que estem negociant amb la Diputació de Tarragona i la Generalitat perquè ens donin un cop de mà, però cal tenir disponible el 15 o el 20% que les institucions exigeixen als ajuntaments i que els pertoca per llei, per la concessió de les subvencions que mai saps quan arribaran perquè tothom sap l’escanyament econòmic que pateixen aquestes institucions i les obres s’han de pagar puntualment. I deixem a banda la conservació de les infra- estructures, qüestió molt feixuga d’explicar. A tall d’exemple: disposem d’una piscina espectacular de dimensions olímpiques tant de llargària com de fondària, infra-utilitzada, però que hi és. Vols saber quina despesa li representa a l’Ajuntament per any i tan sols resta al servei del públic un parell de mesos? Doncs 24.000 euros de manteniment, la qual cosa significaria un augment de quota brutal i que si ara hi va poca gent i posem un preu raonable per mantenir-la no hi aniria ningú.

- Deixem el tema econòmic que crec resta prou clar i parlem del futur d’aquests quatre anys que teniu per endavant. En la nostra trobada anterior una de les teves prioritats i preocupacions era la d’assegurar

6

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

d’una vegada per totes, el subministrament d’aigua al poble. Com tenim la qüestió ja que s’albira un estiu sec amb l’agreujant que arriba precedit d’un maig i un juny en que la pluja no ha acudit a la cita acostumada...

- Fa un parell de setmanes ho teníem complicat i ara ho tenim força millorat. Tenim pous propis i hem sectoritzat el municipi instal·lant uns sensors que ens permeten localitzar d’immediat una fuita d’aigua ja que transmeten el senyal i el lloc de l’avaria, la qual cosa ens facilita la localització i evitem un malbaratament d’aigua absolutament necessària i en una fuita forta es perden milers de litres d’aigua. El nostre municipi consumeix 300.000 litres d’aigua diaris...

- Què em dius...!

- Tal com t’ho dic, amb el greuge que, en la qüestió de l’aigua, el terme d’Alforja depèn exclusivament d’una meteorologia favorable. Sortosament no tenim previst cap problema per aquest estiu perquè disposem dels dipòsits plens. El més gran ubicat al polígon Les Sorts, amb una capacitat d’un milió de litres cúbics i sempre el tenim ple gràcies a la captació d’aigua d’un pou just a tocar al dipòsit. Abans de la prospecció d’aquest pou, si que teníem problemes seriosos i havíem de transvassar d’un dipòsit a l’altre, amb la conseqüència que si transcorreguts tres dies l’aigua transvassada no s’havia consumit, l’havíem de llençar al barranc. Ara disposem d’un circuit de canalitzacions i es pot subministrar aigua d’un dipòsit a l’altre. En aquest tema voldria deixar molt clar que el consum d’aigua de boca pel poble esdevé una prioritat absoluta. L’Ajuntament no ha posat en funcionament el pou a tocar el dipòsit del polígon per regar avellaners, si no per tenir assegurat el subministrament d’aigua al poble.

- Tenim doncs aigua assegurada per tot l’estiu...?

- Ho repetiré tant com calgui: depenem d’una meteorologia favorable o adversa. Poc abans de l’arribada de l’estiu van caure 90 litres, un bé de Déu i ho va fer a la devesa d’Arbolí, al Mirador i al capdamunt de les cingleres. Aquesta és l’aigua que es filtra a la recerca de les mines que basteixen els pous i, abans, la darrera setmana de març vàrem gaudir d’una llevantada de tres dies en la que es van acumular gairebé 100 litres i...prou! perquè després hem patit un abril i un maig que no ha caigut una sola gota. El que recomanem des de l’Ajuntament és tenir molta cura de l’aigua i prendre consciència que és un tresor que escasseja i fer-ne un consum responsable. Solucionat definitivament, rotundament no! perquè el nostre clima mediterrani no ens ho permet.

- Molta gent observa amb preocupació que el teixit comercial d’Alforja minva d’una forma inexorable i amb prou feines ens resten botigues. Com veu l’alcalde aquesta problemàtica...?

- Aquest és un problema endèmic, difícil de solucionar.

Què està passant? El municipi d’Alforja poc a poc s’està convertint en un poble dormitori. La gent treballa a Reus o als polígons de Tarragona i, quan tornen, ja han fet la compra al seu pas pels grans centres comercials on tot ho troben a un preu més al seu abast i aquí compren el més just, allò que s’han oblidat de comprar abans, per exemple un paquet de sal o un enciam.

En aquest context, amb l’arribada massiva del cotxe, la forma de vida tradicional s’ha trasbalsat espectacularment. La gent jove s’ha acostumat ha agafar el cotxe

El nou consistori

per anar a prendre un cafè a Reus i, de passada, carreguen begudes i làctics que es poden conservar en el frigorífic i els productes perdurables en el rebost de casa i les botigues aguanten per la gent gran. Però no t’ho perdis: tot el que és fresc, la carn, el peix, la verdura i la fruita ho comprem al poble. Una altra problemàtica són els bars. La gent ha perdut el costum tradicional “d’anar al cafè”. Tots recordem Cal Cotxero (antic Sindicat) i Cal Bidó (actualment Cal Flanxo), a vessar de gent. Avui és difícil veure gent jugant la partida, això s’ha perdut per sempre. Fora llarg d’explicar i cal reconèixer que l’onada de modernitat, el temps nou que ens atrapa, ho han capgirat tot.

- Com definiries l’equip de govern que has escollit pels quatre anys propers...

- Anem a pams. En el 2011, a les anteriors eleccions, Alforja havia escollit un alcalde absolutament aliè a la política com ja he deixat clar abans però amb molta il·lusió per gestionar els problemes d’Alforja, el meu poble, que no era conscient del vesper en el que m’havia ficat i un tinent d’alcalde amb una situació idèntica a la meva. Per nosaltres, tot significava una novetat i aquell primer equip on es trobaven la Vanessa, l’Àngels i després més endavant s’hi va incorporar la Yolanda i anàvem pràcticament a “mata degolla” apagant focs que, poc a poc es convertirien en cendra i ara, afortunadament torna a créixer l’herba, però sempre sentint al clatell el suport del poble. Ara, com tu m’has dit abans, creiem haver aprovat la revàlida i no tan sols això, si no que ens han augmentant la confiança, la qual cosa m’omple d’una satisfacció molt íntima. Si nosaltres haguéssim obtingut els mateixos regidors, no vull amagar-te certa decepció. Interiorment desitjàvem aquest vot de confiança que ens encoratja a tirar endavant. Ara l’alcalde és un home amb més il·lusió, la meva vida particular m’ha canviat radicalment així com la professional i ja no he d’anar apagant focs i no sóc un neòfit en les tasques polítiques i, per acabar-ho d’arrodonir hem equilibrat les finances de l’Ajuntament la qual cosa m’ha permès formar un equip nou. He ratificat al tinent d’alcalde, el Casi que, pràcticament, ho té tot sota control i a més m’ha acceptat encomanar-li la gestió del turisme, perquè els quatre anys que tenim per endavant volem promocionar el turisme rural. En el lloc tercer tenim l’Assumpció Mariné, molt vinculada als moviments socials, atenció a la gent gran, Càritas i d’altres, amb una il·lusió molt gran per desenvolupar la tasca encomanada. En quart lloc hem renovat el pacte

de la legislatura anterior amb el Magí, ratificant-lo en el seu càrrec. Pel tinent d’alcalde i per a mi, el Magí és una persona d’absoluta confiança. És qui viu el dia a dia del poble: brigades, neteja, incidències que poden sorgir i, tinc entès, que el poble el té en una consideració especial pels problemes que resolt amb celeritat. És el nostre “comodí” amb dedicació exclusiva i, per tant, li pertany beneficiar-se de la subvenció que rep l’Ajuntament de Governació per aquest concepte. Un home incansable que coneix pam a pam tots els racons del poble, conscient de les mancances que patim que no són minses i que ens transmet puntualment. El Marcial ocupa el cinquè lloc i tinc assumit que és la persona adequada per donar empenta al projecte iniciat el 2011 de captació de les urbanitzacions i de la seva integració a la vida local i que aquests nuclis d’habitatges no fossin els “barris perduts” fora vila i deixar de qualificar-los com “parcel·les”. Fa quaranta anys que viu a la Urbanització Portugal, coneix a fons la seva problemàtica i ara ens arriba una informació de primera mà amb l’afegit que el Marcial és l’actual president de l’Associació de Veïns d’aquesta urbanització. No ens hem oblidat del jovent i aquesta àrea se li ha encomanat a la Carlota que aporta experiència i un aire renovat, fresc, dinàmic, per encarrilar totes les activitats lúdiques del poble i l’entusiasme que hem detectat en el Grup de Joves, molt actiu i també hem inclòs un setè lloc que desenvoluparà la Lara Abelló que està acabant la carrera a ESADE i treballa amb entusiasme en la Fira del Pataco i altres esdeveniments i, sempre que pot li dona un cop de mà a la secretària. Hem incorporat a les tasques de govern l’Anna Odena que serà un suport bàsic pel Casi en la vessant de promocionar el turisme, un dels nostres reptes en el que també i col·labora l’Aukje, veïna de la Urbanització Portugal que tindrà cura de la promoció d’Alforja a l’exterior mitjançant una pàgina Web. Tinc el convenciment d’haver creat un equip nou amb força i il·lusió amb moltes ganes de treballar pel poble.

- Dedueixo que no et manca una il·lusió renovada i m’has parlat amb un encoratjament que no et coneixia. T’agraeixo l’estona que m’has dedicat, més llarga del que havíem acordat prèviament i, a fi de bé del poble d’Alforja, et desitjo a tu com alcalde i a tota la corporació municipal, molta sort i encert en el desenvolupament dels vostres projectes.

Gonçal Èvole

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

7

Convivència o inhumanitat 2015. D’aquesta aigua no en beuré.

Els preocupants i progressius esdeveniments que actualment es protagonitzen en i des del món àrab, ocasionen un pànic alarmant en el món occidental: fort increment de l’EI (Estat Islàmic), que ha convertit la famosa jihad (originàriament fervor i compromís per la causa de Déu) transformant-la en ideari de guerra santa, manifestada per la violència jihadista en el si de diverses ciutats de la Unió Europea culminada amb l’atemptat de “Charlie Hebdo” a París; el desmantellament de cèl·lules fonamentalistes islàmiques (fins i tot a la nostra Catalunya); lluites fratricides en l’interior d’Irak, Iran, Síria,Yemen... o a l’Àfrica negra: Somàlia, Kènia...

Heus-ne ací una mostra: paràgrafs escrits per dues persones enteses en aquesta problemàtica de plena actualitat: “Les perspectives sobre aquests fets pel que fa a Occident, on cada país és cada país, o des d’Orient, on hi ha cultures i idearis molt diferents, en què arriben a entrar en guerra uns amb altres, no són pas les mateixes. Si no es trenquen les percepcions, doncs, Orient i Occident no es trobaran mai” (Tomàs Alcoverro, periodista. FOC NOU, nov./des. 2014) A la pregunta ¿ BARCELONA ARRIBARÀ A TENIR UNA MESQUITA? Resposta: “Si es vol fer des d’aquí, no hi ha diner propi, a no ser que ajudin les administracions. Altrament, si vénen diners de fora, hi haurà més domini, control i manipulació per part dels qui paguin aquesta mesquita.” (Jaume Flaquer, coordinador del Grup de Diàleg amb l’Islam. Dialogal, Hivern 2014).

Fent un incís i com a contrast a tot plegat, he reescrit part d’un article publicat l’any 2002 a la desapareguda revista alforgenca Vent de Serè, on expresso unes vivències esdevingudes en l’últim terç del s.XX.

1978. D’aquesta aigua, sí que en vaig beure Quan el meu fill feia de pagès, anàvem plegats amb l’Arcadi – dos dies a la setmana- a jornal pel Manel a la finca de les Esplanes. L’amo era perit agrònom i expendia adobs i fito-sanitaris per tota la Catalunya pagesa. Any de trànsit entre dictadura i democràcia, li calia cercar mà d’obra fora vila. Un client del Maresme li’n va facilitar: tres estrangers africans. Cal dir que “legals o il·legals”, “amb papers o sense”, eren termes que aleshores ni se’n parlava. La immigració africana encara era a les beceroles.

L’amo –aquell primer dijous de collita-, abans d’anar a la seva, ens va presentar els tres africans. Eren negres com el carbó, com els deportaven des del cor de l’Àfrica a fer d’esclaus a l’Amèrica del Nord. Els dos més joves, de Gàmbia; l’altre, de Senegal. Els de cal Manel vivien vora del poble, en un xalet del Rie-

8

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

ral. Un tros de regadiu amb granja i tot. Hi adaptaren un petit magatzem com a circumstancial vivenda per als nouvinguts.

A la treballada, el meu fill menava el tractor. El senegalès i un gambià portaven les mànegues aspiradores que conduïen les avellanes a la netejadora incorporada al vehicle. L’altre gambià – Ibrahim- ens ajudava al rascleig fent munts en els bancals. Era el més comunicatiu dels forasters i dominava el castellà bastant bé. Els seus vint anys, de seguida m’etzibà que si volia parlar de religió. Hi vaig accedir.

D’aquells dies d’amical i respectuosa conversa, vaig deduir-ne el següent: Que era un mahometà amb una sòlida coneixença de l’Alcorà i amb vocació d’esdevenir-ne un futur iman (o sigui pastor de la seva fe). No acceptava la reconstitució de l’estat d’Israel –fet encara no trenta anys enrere- posant al mateix sac cristianisme i model occidental acusant-los de col·laboracionisme amb els jueus i en contra dels palestins. Volia viure un temps a Europa –pretenent entrar a França, ja que també parlava francès- per conèixer de prop religió, cultura i costums d’occident per contrastar-los amb els de l’Islam i sospesar evidents discrepàncies mútues, conegudes ja en part perquè a Gàmbia coexisteixen les escoles musulmanes – on ell va estudiar – amb escoles franceses. Per tot plegat, dialogalment, vam constatar els valors religiosos comuns i les diferències entre les dues religions que provenen de l’Antic Testament bíblic. Quant els costums i cultura, que no poden desvincular-se del sentiment religiós de cadascuna, m’explicà: Que socialment estaven ben situats; son pare es fabricant d’estores i teixits, i que, per això, havia pogut peregrinar dues vegades a la Meca. La família, composada per vint-i-dos germans per part de pare, però de tres mares distintes. Les tres en vida i cap de repudiada. La preferida li era quaranta anys més jove i la mare d’Ibrahim era la segona en l’ordre cronològic.

En la seva estada a Catalunya, es dolia del company

Tel./Fax: 977 317 545 - mòbil: 660 425 430 e-mail:lucenailucena@construnet.net www.construnet.net/empresa/lucenailucena

senegalès – que seguin la tradició islamita, els governava per ser el de més edat – per l’abús que feia del privilegi sotmetent-los a la seva autoritat; i perquè essent casat, en dona i fills al Senegal tenia contactes sexuals amb dones europees, cosa que ell – Ibrahim – no es permetria de fer mai. I, encara més el considerava un renegat per no seguir fidelment alguns preceptes alcorànics. Li n’havia fet retret de tot plegat, i el senegalès – que era un pam més alt que el gambià – li va ventar una clatellada.

Altrament, em sembla constatar algunes diferències anecdòtiques, o més de fons: Els del país anàvem dos o tres viatges per aigua fresca al tros del Freixes, i ells ens posaven el càntir al sol. Deien que la trobaven massa freda. Vam proveir-nos d’un nou càntir i cadascú bevia del seu. Dinàvem junts dins del maset, ells no volien seure a taula.

Menjaven mig ajaguts sobre l’enrajolat. En acabat, glopejaven aigua un parell de vegades i, tot seguit, s’ajeien fora a l’ombra de la paret protegint-s’hi el cap i de panxa al sol. En ple setembre, nosaltres vestíem pantalon curt i tors nu.

Ells xandall i pel matí fins i tot jaqueta. Eren molt fredolics!.

Estimaven la mestressa Teresina perquè els comprava el pa i ous de les gallines del corral, donats. Deien que se sentien més tractats com a persones que no pas el treball del Maresme on feien sojorn per la nit una seixantena de treballadors en una nau agrícola lluny del poble situada vora els hivernacles de les maduixeres i les plantes florals, mancats de vida íntima i en condicions precàries. D’ací l’agraïment que manifestaven a la mestressa. A més, a cinc minuts del poble, els era fàcil de poder anar al cafè i comprar el que necessitessin .

De l’Ibrahim no he sabut mai més res. Aquell xicot que viatjà dos dies amb camió de Gàmbia fins a Nigèria – Lagos – per agafar l’avió fins a Barcelona i així conèixer Europa, cosa que costà una picossada de diners al seu pare. Ara, després de tants anys, em plauria de saber si va aconseguir les seves aspiracions.

Josep Sànchez i Moragues

Què hi posem dins d’una maleta?

Molts de nosaltres anem algun cop de tant en tant de viatge, sobretot ara, que és estiu: a casa uns familiars que viuen lluny, un cap de setmana prop de la platja o la muntanya, unes setmanes a l’estranger, una estada en un càmping... D’altres viatgen a l’hivern, petites escapades per desconnectar de la rutina i del dia a dia. A alguns els toca fer maletes per assumptes de treball, però aquests avui els deixarem a banda. Tot i les diferents destinacions, segur que casi tots posem el mateix a la maleta. I no només em refereixo a la roba, les tovalloles, el necesser, etc., sinó també la part més sentimental de nosaltres.

Quan comences a fer una maleta, el primer que penses és en tot el que faràs per tal de no deixar-te de posar-hi res. Mentre fas aquesta mena de llista per assegurar-te la maleta plena, ja comences a imaginar que passaràs uns dies fantàstics de relaxació amb la família, la parella, els amics o amb qui sigui. Això et provoca tenir moltes ganes de marxar, perquè imaginem que ens ho passarem molt bé, i comencem a desconnectar dels problemes i la feina entre altres coses.

Tot seguit, en el moment que es comença a omplir la bossa, hi ha un cert patiment per si s’oblida alguna cosa important i necessària, o si s’hauria de prendre alguna cosa més per si de cas.

Llavors es recorda l’emoció anterior per marxar i s’oblida qualsevol preocupació, ja que quan un va de va-

cances, va d’aventura, doncs no se sap mai el que es pot trobar.

Finalment, el moment més bonic de fer una maleta, és el de tancar la cremallera, ja sigui forcejant més o menys, ja que significa que en breu l’aventura comença.

Fer una maleta és una acció en que ningú para a pensar que els hi passa pel cap, com en moltes altres accions, però si ho fas, un s’adona que cada maleta que ha omplert l’ha feta d’una manera diferent, pensant coses diferents, sentint coses diferents depenent del lloc, la durada i la companyia. I a vosaltres què us va venir al cap, fent la vostra última maleta?

Georgina Marín Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

9

Biografia de Josep Poca Extret del “Diari Personal” d’Octavi Fullat i Genís Estrenyo amb les meves mans la biografia del Josep Poca, Un capellà gens clerical, un polític poc polític. Però ¿què estic dient? el que en realitat subjecto són un devessall de paraules, de mots; això sí, enfilats de tal manera entre ells que configuren un relat, un argument.

No es tracta de termes solts enganxats l’un al costat de l’altre; no, de cap manera. L’enfilall de paraules formen una continuïtat. Amb això sostinc que és el logos, i no l’àmeson, el que les ajunta i uneix.

Però, explota un interrogant corprenedor: ¿quina relació hi ha entre la biografia relatada ¬solament virtual o simbòlica¬ i la biografia viscuda ¬descaradament real, de carn i ossos que deia Unamuno¬? ¿A les meves mans tinc el Josep Poca o bé una mascarada d’ell?.

Tampoc es tracta de sinceritat, de què el Josep Poca ens enganyi o bé ens conti la veritat; el fet té més gruix: ¿que per ventura es pot contar la vida? ¿no hi ha una rasa, una escletxa, que separa irremeiablement la vida viscuda, de la vida narrada?

Davant d’aquests qüestionaments he sol.licitat ajuda a tres pensadors literats: al romà Aurelius Augustinus ¬el coneixem com a sant Agustí¬, dels segles IV-V; al català de Mallorca, Ramon Llull ¬també signava Raimundus Lulius en llatí¬, del segle XIII-inicis del XIV; i finalment pidolo ajuda al francès Marcel Proust nascut el 1871 i mort el 1922.

D’Aurelius Agustinus m’interessa el llibre Confessiones ¬aquest títol és el llatí¬, particularment el llibre XI; de Ramon Llull m’importa la novel.la LLibre d’Evast e Blanquerna ¬conegut simplement com Blanquerna¬ i, per últim, de Proust m’afecta la seva extensa obra À la recherche du temps perdu.

Agustí proporciona una pista fonamental amb el seu concepte de temps. La vida real del Josep Poca és quasi tota ella, cosa fugida, passada; per tant no existeix.

Només tenim el present. El pretèrit ja no és; l’avenir encara no és. Tot i amb això, Agustí explica que sí que comptem amb el present de les coses que han fugit ¬al qual denominem memòria¬; amb el present de les coses presents ¬al qual anomenem sensació, percepció i atenció¬ i, per últim, disposem del present de les coses futures ¬present que coneixem amb el mot expectació o projecte¬. ¿Quina ha estat la tasca del Josep Poca? recordar el present de les coses fugides, caigudes ja en el no-res, recuperar-les, transformar-les en paraules dissecades, però evocadores del que va ser i ja no és. En aquest punt el francès Marcel Proust resulta pertinent. À la recherche du temps perdu, a la recerca del temps fugit.

Tant Poca com Proust han estat no només ocupats, sinó també igualment preocupats, amb la qüestió de recuperar els seus passos morts. Per tant la literatura

10

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

¬del llatí littera,”lletra”¬ al servei de la resurrecció d’allò difunt. Surge et àmbula (Joan, 11, 44): “Aixeca’t i camina”. I la biografia, cadàver, del Josep Poca s’ha posat dreta i ja camina. Aquí la tinc, entre les meves mans.

L’he llegida tota sencera. De sobte m’ha assaltat un tremolor considerable. Davant la mirada ha desfilat una aventura ¬del llatí ad ventura, “vers les coses per venir”¬ tremenda, polimorfa, amassada amb sang i també amb riures i somriures. Un rast o concatenació de peripècies i de percanços que atrapen el Josep Poca a través de sobresalts sobtats. No he pogut menys que pensar en el personatge Blanquerna, de la novela de Llull.

Un cop realitzat aquest exercici previ m’ha interessat sintetitzar la seva variada biografia i destacar-ne aquelles característiques o peculiaritats que converteixen la multiplicitat esbojarrada o dispersa, en una unitat significativa. Una biografia ha de ser, es vulgui o no, una en lloc de perdre’s en la dispersió de la multiplicitat. ¿Què unifica la vida biogràfica del Josep Poca? heus aquí la meva sospita, conjectura o hipòtesi.

A manera d’advertència prèvia subratllo que el text està escrit amb naturalitat defugint els estils barrocs o gongoristes. No hi trobareu altivesa ni urc. Llenguatge senzill, de pagès, però de pagès que ha llegit, Això sí; malgrat la senzillesa, es tracta de llenguatge amb sintaxi i no tal com raja ni forassenyat, pràctica freqüent en el nostre col.lectiu que mor de tanta i tan gran postmodernitat on no hi ha res que s’aguanti o afirmi.

Dos nuclis sòlids al voltant dels quals s’organitza el tot biogràfic del Josep Poca: sinceritat i encarnació. He descobert un alt esforç per tal d’oferir-se’ns com ell reconeix que ha estat. Aquest assincerament el porta a ser d’una peça, extrem no gens cómode. Sinceritat viscuda i sinceritat narrativa:

El primer desvetllament vingué de mossèn Joan Aragonès amb les seves classes sobre escriptura...

L’explossió, però, va venir amb mossèn Josep Gil... oferint-nos nous horitzons en el camp del fet religiós.

No es tanca en la seguretat infantil; vol seriositat d’adult. Sacerdot: sense dissimulació ni excusa; això sí, sacerdot adult.

Contra la Dictadura del general Franco. ¿Per què? per sinceritat. ¿Què passa, aleshores? cauen insults:

Vaig ser titllat de “cura comunista”, de “perfecto animal”.

Amb el Cardenal De Arriba y Castro, el seu bisbe. Sense embuts li etziba:

“Pensaba que me había llamado para interesarse por mi actividad pastoral”... y, por lo visto, lo único que le importa son mis apariencias externas”.

S’enamora; ho explica amb senzillesa:

Havia nascut en mi un sentiment d’afecte cap a la cap de Novelles, la Maria Àngela.

Sent Vicari del Vendrell, el juny de 1968, i havent acompanyat la Guàrdia Civil la processó de Corpus Christi amb els seus fusells:

Vaig comunicar a la feligresia la meva disconformitat... tot insistint que les armes no eren el millor símbol de la missió de pau de l’Església.

I ¿què va passar amb la Maria Àngela? des del monestir de Santa Cecília de Montserrat ell li escriu el 1970:

És un quart de dues... Segueixo estimant-te molt... Abans de Nadal cal que estiguem junts.

I el sacerdoci?:

Atès que la normativa eclesiàstica no em permet “ser capellà casat, deixaré, no de ser “capellà, sinó simplement d’”exercir de capellà” El segon nucli granític que permet harmonitzar la canviant biografia del Josep Poca és el concepte d’encarnació o d’entrega al seu país i als grups en els quals labora. A l’estil de Pau de Tars.

Vicari d’Alforja:

Converses i més converes a l’entorn de la llar de foc de casa d’en Josep Fusté, plena de cendra per arreu...

Vaig lligar-me al moviment escolta de Tarragona...

Vaig obrir les portes a l’Antonieta Borràs, perquè la seva família s’oposava al prometatge amb l’escultor Josep

S. Jassans...

Ell es deu a Catalunya. Són els seus. No treballa en qualsevol editorial; no totes aprecien les exigències d’aquesta terra nostra.

El món editorial es convertí en la meva professió: Ariel, Crítica, Seix Barral, Grijalbo, Empúries...; editorials significatives.

A més, la meva participació en la fundació de la “Convenció per la Independència de Catalunya” va decantar-me a acceptar la proposta del conseller Antoni Comas.

Responsable del Departament de Benestar Social de Tarragona carregant amb tot el que això comporta.

Institut Pere Mata, de Reus. Nou àmbit de la seva entrega. I altra vegada editorials: Planeta, Mediterrània.

Política. Obertament. Parlament de Catalunya amb Joan Rigol. Palau de la Generalitat amb Josep-Lluís Carod Rovira.

I, per fi, jubilat al seu reducte de Bonastre. Però, l’activitat prossegueix.

Vida d’ensurts i alarmes tot i que amb la columna vertebral ferma: Déu en la vertical i la Maria Àngela en l’horitzontal. I a l’espera, com Pau de Tars. In spe contra spem, “Esperant contra tota esperança”.

Octavi Fullat i Genís

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

11

D’un temps, d’un poble…

17-4-15.- Organitzat per l’Associació de Dones d’Alforparticipat: Presentació de l’autora i comentaris: Isabel ja, una cinquantena de persones han marxat d’excursió Llopis, Rapsoda: Aurora Gaza, Soprano: Mª Elena Tavercap a Extremadura a passar-hi sis dies d’esbarjo. na, Piano: Marta Pallerols i Roger Hortoneda, Clarinet: 18-4-15.- Al Teatret de l’Ateneu Cultural, s’ha fet la preSandra Plademunt. Muntatge de l’obra a càrrec d’Ansentació del llibre de memòries: Un capellà gens cleritonieta Borràs i Anel Salvadó. L’acte s’ha fet a la Casa cal, un polític poc polític, de l’autor Josep Poca Gaia, la de Cultura, que s’ha vist plena de gom a gom. També presentació ha anat a càrrec del Dr. Octavi Fullat. En cal agrair la col·laboració d’Alforja Stark i l’Ajuntament el col·loqui posterior hi ha participat l’autor del llibre d’Alforja.

Josep Poca, present a l’acte.

10-5-15.- Organitzat pels Excursionistes d’Alforja, s’ha 19-4-15.- A la Sala Rodona del Parc Amics d’Alforja, sescelebrat al Pla de la Devesa d’Arbolí el XXXVII Memorisió de teatre amb l’obra El malalt imaginari de Molière, al Josep Fusté, cada segon diumenge de maig, es fa el a càrrec de La Corriola Teatre de la Pobla de Mafumet. tradicional acte en record d’aquest fill il·lustre de la Vila.

23-4-15.- Diada de Sant Jordi. Com cada any a l’Ate10-5-15.- Al migdia a la plaça de Les Monges s’ha fet la neu Cultural Josep Taverna, s’ha celebrat la tradicional presentació del Grup de Percussió Enxancarra, l’acte ha venda de roses i llibres. A la tarda, Veredicte del XXIestat acompanyat per la Coral Floc, la festa ha finalitzat II Concurs Literari Infantil i Jovenil, Premi Cingle Roig amb un piscolabis per a tothom.

(Alumnes del CEIP Josep Fusté d’Alforja). Lectura dels 17-5-15.- La parròquia de Sant Miquel d’Alforja ha ceautors premiats i lliurament de premis. A la vesprada lebrat la festa de la primera comunió amb dos nens l’Ajuntament ens ha obsequiat amb un concert de guigermans, que en la mateixa missa també han estat batarres a la plaça de Dalt, acompanyat d’un refrigeri tejats. Els nens: Gerard Montero Legrand i Marc Monamb productes d’Alforja. tero Legrand, han estat els protagonistes de la festa.

24-4-15.- En motiu dels 25 anys de la Residència d’Avis, la direcció del Casal ha organitzat un sopar benèfic en el local del Pavelló poliesportiu, amb l’assistència d’unes dues-centes persones. A més del sopar la festa ha consistit amb la participació de diferents entitats locals: la Colla Gegantera, els Diables d’Alforja, els Grallers i els Timbals, també cal ressaltar l’actuació del Grup de Joves i de la Coral Floc. La recaptació del sopar anava destinada a comprar un aparell mèdic destinat al personal de la Residència.

25 i 26-4-15.- Actuació teatral dels Passarells amb l’obra ART de Yasmina Reza, al local de l’Ateneu Cultural.

26-4-15.- Veredicte del LIII Certamen Literari i d’Assaig de la Vila d’Alforja en el local de l’Ateneu Culural.

9-5-15.- L’Associació de Dones d’Alforja ha organitzat la Festa de la Música i Poesia, una diada cultural amb poemes de Els nens de la 1a comunió 2015 Mª Mercè Marçal i música en viu. Hi han

Camí de Porrera a Alforja, s/n Alforja • Tel. 630982747 . Fax. 977236396 • pep@masdelboto.cat www.masdelboto.cat

12

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

17-5-15.- Avui s’ha fet la recapta a favor de la Lluita contra el Càncer, la recaptació ha estat de 1846’40 euros.

17-5-15.- Organitzat pel Consell Esportiu del Baix Camp, en el pavelló esportiu s’ha celebrat la Trobada Provincial Trofeu Diputació de Karate JEEC curs 2014-2015.

24-5-15.- Avui s’han celebrat eleccions municipals. (Més informació en pàgines interiors).

30-5-15.- Aquesta tarda un helicòpter dels serveis sanitaris ha aterrat a la plaça del Castell i s’ha emportat una persona cap a l’hospital, mentrestant una ambulància estava en el carrer Pla amb dos cotxes patrulla dels Mossos. Sembla que tot l’ensurt ha estat com rroquial a conseqüència d’una baralla familiar. rs a l’església pa Concert fi de cu 31-5-15.- Amb la col·laboració dels Patxanguerus, s’ha fet la marxa Circuit Costa Daurada Naturtime 2015 Trail Series Alforja (cursa 10 Km. i cursa 22 Km.) 7-6-15.- En el recinte del camp de futbol, s’ha fet el Campionat de Catalunya Enduret (Alforja) la prova incloïa anar fins el Mas de la Mata.

23-6-15.- Al Parc dels Amics d’Alforja s’ha fet la Revetlla Popular de Sant Joan, que ha consistit amb una sardinada amb vi del Mas del Botó i de postres coca de Sant Joan acompanyat de ball fins a altes hores de la nit. Aquesta vegada degut a la perillossitat de un temps que amenaçava pluja, la festa es va fer dins del Pavelló polisportiu, va ser tot un encert, ja que tant bon punt començar el sopar va fer novament acte de presència la pluja, els més de quatre-cents comensals pogueren gaudir tranquil·lament de la festa.

Revetlla de Sant Joan

13-6-15.- Avui s’ha efectuat la cerimònia de pressa de possessió del nou consistori sorgit de les urnes del dia 24 de maig passat. Joan Josep Garcia ha estat elegit per quatre anys més alcalde d’Alforja, amb els sis vots de Convergència, Rosendo Martorell ha obtingut els dos vots d’ERC i Diana Salvadó el vot del PSC. 20-6-15.- La Coral Floc ha celebrat el Concert de Fi de Curs a l’Església Parroquial, amb l’assistència d’un nombrós públic, l’acte ha consistit amb cançons de temes molt variats i acompanyats amb instruments musicals.

Coral Floc

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

13

27-6-15.- El 32è Festival de Dansa d’Alforja, s’ha celebra aquest any sota el nom de: La fàbrica dels somnis, en el lloc del Pavelló polisportiu ple a vessar d’un públic entusiasta. Cal destacar la millora de les interpretes que han fet gaudir els seguidors que omplien el recinte.

38-6-15.- En motiu del final de curs, l’Associació de Dones ha inaugurat una exposició de treballs manuals a la sala de la Casa de Cultura.

3-7-15.- Organitzat per l’Associació de Joves, s’ha fet la III Festa Hawaiana a l’ermita de Sant Antoni.

4-7-15.- Les puntaires han tornat a omplir la plaça del Mercadal, en la 21ena Trobada de Puntaires.

4 i 5-7-15.- El club Alforja FS ha organitzat les 24 hores de futbol sala “Memorial Oriol Odena”.

5-7-15.- Més de cinquanta persones de les parròquies de Les Borges del Camp i d’Alforja s’han aplegat per anar a Roma i Assis, en peregrinació.

11-7-15.- En el Parc dels Amics d’Alforja, s’ha celebrat el III Concurs de Tabals tradicionals d’Alforja, a continuació sopar popular i ball.

12-7-15.- Organitzat per la Penya Blaugrana, paella popular i ball en el recinte del Parc.

12-7-15.- La nostra atleta Paula Hritiuc ha obtingut en els últims dies diferents premis entre ells: Campiona de Catalunya pista coberta prova 1500 m., medalla de bronze campionat de Catalunya a l’aire lliure prova 1500m, 4ta de Catalunya de camp a través, 15ena. d’Espanya de camp a través, 6ena d’Espanya aire lliure prova 3000m obstacles.

19-7-15.- A l’ermita de Sant Antoni, organitzat per l’Agrupació Sardanista, 39è Aplec de Sardanes, amb la cobla Mirantfont.

Concurs de bitll

Antoni Pujals Rebull

es d’Alforja

La Paula campiona de Cataluny

a

14

Trobada de puntaires

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

2015

Eleccions municipals 2015 a Alforja

El 24 de maig passat es varen celebrar eleccions municipals corresponents a la desena legislatura des de la instauració de la democràcia, en el que fa referència a Alforja la jornada va transcorre amb tota normalitat. El cens en relació a fa quatre anys ha augmentat lleugerament de 1434 a 1444 i en quant als votants ha descendit la participació, amb això seguim la tendència general de més abstenció.

El resultat fou el següent: 2015 Cens 1444 Votants 937 Abstenció 507 Vots en blanc 34 Vots nuls 32

64,89 35,11 3,76 3,42

CIU ERC PSC

61,22 % 6 regidors 22,65 % 2 regidors 12,38 % 1 regidor

554 205 112

2011 Cens 1434 Votants 998 69,60 % Abstenció 436 30,40 % Vots en blanc 45 4,58 % Nuls 21 2,13 %

% % % %

CIU ERC PSC EU PP

429 111 216 152 24

44,36 11,48 22,34 15,72 2,48

% % % % %

5 1 2 1

regidors regidor regidors regidor

Els regidors entrants son: Per CIU: Joan Josep Garcia Rodríquez, Casimiro Rodríguez Camposo, Assumpció Mariné Miralles, Magí Ferré Taverna, Marcial Serena Martínez i Carlota Panduro Aragonès. Per ERC Rosendo Martorell Rovira i Isaac Llort Barberà.

Per PSC Diana Salvadó Artells.

La presa de possessió dels nous regidors i la nominació del nou alcalde, va ser el dia 13 de juny.

Antoni Pujals

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

15

El retaule de Sant Miquel del Mestre d’Alforja El retaule d’Alforja sense cap dubte és la peça més valuosa del nostre patrimoni que ha sobreviscut a tants anys de devastació, espoli i destrucció. Al seu autor se’l coneix pel sobrenom de: el Mestre d’Alforja, però no per ser un dels nostres veïns. Se l’anomena així per ser Alforja, el lloc de procedència reconeguda d’aquesta obra.

No obstant això en el volum de Francesc Cortiella: Història d’Alforja, s’atribueix l’autoria del tríptic a Francesc Ribes (també autor del retaule de Sant Cristòfol, Convent de Santa Maria de Montsió de Barcelona) identificant a aquest escultor com el Mestre d’Alforja. Després de fetes les corresponents verificacions, es pot dir que aquesta afirmació únicament es correspon amb una suposició, sense proves que la sustentin.

A finals del segle XVII exactament el 17 de gener de 1692 es disposa d’un pressupost per a construir un nou altar Major en un termini de 6 anys, encara que la decoració final no va estar conclosa fins després del 1730. És evident que a partir d’aquesta data el retaule d’Alforja ja desproveït de la seva funció original passà de mà en mà, fins a acabar en les del marquès de Tamarit. Gràcies a això no va acabar sent destruït o cremat durant la guerra civil com sí va ocórrer amb el nou retaule de finals del segle XVIII i tot el nostre patrimoni artístic religiós.

Durant la Guerra Civil els magatzems del Museu Comarcal de Reus van acaparar gran quantitat d’obres per protegir-les de la devastació, entre elles el nostre retaule. Gràcies a la insistència del doctor Vilaseca l’obra mai va tornar al seu anterior propietari, quedant en els fons d’aquesta institució en qualitat de donació.

Actualment l’obra roman exposada en una de les seves sales d’art gòtic. De moment per raons difícils d’entendre el Museu de Reus només està obert en comptades ocasions, amb la qual cosa és contraproduent posar fi amb allò de convidar a anar-la a veure.

L’any 2008 durant la Fira Medieval dels 850 anys d’Alforja, es feren gestions per traslladar el retaule a la nostra localitat de manera temporal, però l’operació va ser desaconsellada pels especialistas en conservació del museo de Reus.

Sens dubte al lloc que li correspon estar és a Alforja, si per descomptat comptéssim amb un lloc adequat on exhibir-la i una política seriosa de rescat, protecció i difusió del nostre patrimoni.

Rogelio Portal

16

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

Aque(s)ta llengua nostra Com enganxa l’Enxancarra!

A hores d’ara crec que la majoria de gent d’Alforja i comarca (i cada cop de més enllà) coneix els Enxancarra. Comencen a tenir una fama ben merescuda, i per molts anys!

Però els he de demanar perdó perquè des del primer dia que em van dir el nom que el dic malament: em surt Enxarranca. I, en un primer moment, penso: de fet, si jo dic el verb enxarrancar-se i no enxancarrar-se, faria el nom enxarranca i no enxancarra.

Què passa aquí, doncs?

L’enxancarra d’Alforja Molt fàcil: hi ha hagut un procés de metàtesi, és a dir, d’intercanvi de sons dins d’una cadena parlada, un fenomen lingüístic molt habitual. Tenim àligues i àguiles, egües i eugues, xicalla i quitxalla (totes aquestes acceptades per la normativa), però també gavinets i ganivets, fromatge i formatge, radere i darrere (en què només la segona és normativa) i molts més. I en un mateix poble es poden utilitzar les dues variants! De fet, és el que deu passar amb enxarrancar-se i enxancarrar-se a Alforja. L’Alcover-Moll, d’una banda, diu que enxarrancar-se és propi del Camp de Tarragona i Gandesa, i, de l’altra, recull l’adjectiu enxancarrat com a propi de Reus. Si més no, ja veiem que ni una cosa ni l’altra estan gaire esteses per la Catalunya Vella. Allà tenen més o menys viu segons cada casa eixancarrar-se i eixarrancar-se i, segurament per això, és el que recullen tots els diccionaris normatius. La primera és l’entrada principal, i la segona remet a la primera.

I això què vol dir? Doncs que primer va aparèixer eixarrancar-se i després eixancarrar-se. Perquè, de fet, el verb que deriva directament del llatí és eixancar-se (exhan-

care), que ens destapa el pastís: la mare dels ous és anca, que sembla que antigament era el que ara coneixem més aviat com a natja i que avui gairebé només es fa servir per parlar d’aquesta part però dels animals. El pas d’eixancar-se a eixarrancar-se també és força habitual: s’hi afegeix l’infix -arr- per donar-hi intensitat. Eixancarrar-se no és res més que eixancar-se molt. També té aquest infix espatarrar-se, que, per cert, no és ben bé el mateix que enxarrancar-se: si bé tot fa referència a l’obertura de cames, sembla que el primer és més aviat quan estem asseguts i el segon quan estem drets (malgrat que l’Alcover-Moll defineix espatarrar com a posar eixancat). Val a dir que espatarrar-se és considerat un castellanisme per la normativa actual, segurament perquè ve del castellà pata. El diccionari normatiu només recull espaterrar (amb e) en el sentit de meravellar.

Però i què passa amb enxancarra? Aquest nom, que ens porta a la zona que hi ha entre les cuixes (i que és on es posen la majoria d’instruments els percussionistes de batucada, que han de tocar amb les cames separades), sí que no surt enlloc. Buscant buscant finalment he anat a parar a escarranxa (també hi ha llocs on de separar les cames en diuen escarranxar-se) i carranxa, totes dues sinònimes d’enxancarra i recollides per Coromines. Per un altre fenomen de metàtesi, també es va arribar a xarranca, que és com es coneix arreu aquest joc que es dibuixa a terra en què tard o d’hora, saltant, has d’obrir les cames. De fet, les possibilitats de barrejar aquests sons són gairebé infinites! Els mateixos membres del grup diuen que per això també han triat aquesta paraula, perquè té una sonoritat que enganxa.

Tot plegat m’ha fet pensar en això que fem aquí d’afegir una n a algunes paraules que comencen per eix-.

D’eixarrancar al Camp de Tarragona passem a enxarrancar, però també diem ensordar (l’estàndard és eixordar) i enxamplar (per eixamplar). Això d’afegir un so a l’interior d’una paraula, que s’anomena epèntesi, també s’ha donat del pas del llatí al català: per exemple, diem cendra però en llatí deien cenra (hi vam afegir la d en algun moment històric, tot i que alguns dialectes continuen sense pronunciar-la). Ja sigui eixancarra, eixarranca, enxancarra o enxarranca, endavant les atxes i que el ritme no pari mai!

Maria Rodríguez Mariné Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

17

Capa negra, el bandoler català Ja està en fase de post-producció el film Capa Negra, el bandoler català. Drama Històric d’aventures sobre el bandoler del Llobregat en els seus últims anys de vida (1812-1836). El pel· lícula està protagonitzada per Jack Queralt, d’Alforja, qui a més és un dels productors. Un dels cartells del film és obra del seu pare, el reconegut pintor, també de la nostra localitat, Jaume Queralt. Per si no fos poc, en l’elenc participa com figurant Jose Gómez Blasco un altre que també és d’Alforja i s’obre camí en aquest món. El director Jaume Najarro coneix bé el nostre poble, perquè ja va filmar aquí la Historia d’un error, amb Jack Queralt també com a protagonista clar.

La Historia: Josep Sàbat, conegut com el bandoler ‘Capa Negra’ va néixer a Sant Andreu de la Barca. Als 12 anys va quedar orfe de pare i mare i es va unir a les tropes de Manso a la guerra del francès on va mostrar gran coratge i astúcia en la batalla malgrat la seva curta edat. Un cop acabada la guerra, en Josep va tornar a casa i es va assabentar que els seus parents li havien robat tots els seus béns i s’havia quedat completament sense res. Llavors va començar a vendre llanes i teixits per les diferents masies de la comarca. L’any 1816 arriba a Corbera, el nou Baró, Antonio María de Ramon i de Riquer, acompanyat del seu assessor Don Palos, un vell astut que aviat serà temut per tothom. Disposat a cobrar els drets senyorials, jove i inexpert, Ramon i de Riquer, es va comportar com un

18

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

tirà. ‘Capa Negra’ va lluitar contra les injustícies del Baró, i es va convertir en el seu pitjor malson fins que el Baró va demanar el seu cap a qualsevol preu.

El Protagonista: Jack Queralt, és el nostre actor més internacional que ja acumula més de 15 anys d’experiència en aquesta indústria, la seva obra abasta des del teatre, la televisió i una varietat de gèneres cinematogràfics, incloent-hi westerns, thrillers i adaptacions històriques. Jack ha estat el paper principal en una extensa llista de pel·lícules europees (concretament Itàlia, Espanya i Àfrica del Sud), i també s’ha diversificat per fer algun treball a Hollywood, Califòrnia, on ha fet diverses aparicions en xous de televisió. Actualment segons ens confessa està a punt d’incorporar-se en un últim projecte de gènere del Terror.

No dubtem que també, com aquesta última, la nostra localitat sigui un dels llocs escollits per estrenar Capa Negra. En converses amb tots dos, tant el director, com el protagonista s’han mostrat favorables a aquesta idea però ens recorden que necessiten la implicació del govern local per facilitar una miqueta les coses. Tenint en compte que l’estrena en cinemes del film, està prevista per a finals de l’any vinent (2016), potser que, amb sort, a Alforja, tinguem el privilegi de disfrutar-la molt abans.

Rogelio Portal

Setembre, 27 En un futur proper segurament agafarem consciència de la importància que tindrà per a tots nosaltres i per els futurs ciutadans de Catalunya, per un poble exercir el seu dret a decidir el seu futur en plena sobirania. En definitiva el dret a ser.

Es vulgui o no les properes eleccions del 27 de setembre representaran la línea divisòria entre un passat i un futur, que sigui quin sigui el resultat canviarà l’estructura política del país per sempre.

El recent divorci de Convergència i Unió serveix per clarificar les posicions entre dos partits que fins ara s’havien aixoplugat sota el catalanisme, ara s’ha vist que dintre aquest qualificatiu s’hi aixoplugaven dues concepcions molt diferents, una que finalment ha deixat de banda els eufemismes i ha començat a dir les coses per al seu nom i un altre que es manté en l’ambigüitat que en el fons és un desig de deixar les coses tal com estan, com si això fos possible.

Les eleccions del Setembre no són tècnicament plebiscitàries però seran percebudes com a tals, tothom contarà escons i nombre de vots i tothom portarà l’aigua al seu molí i previsiblement els resultats entre el bloc independentista i el bloc unionista seran clars en el sentit independentista però hi haurà un tercer bloc que estan per el dret a decidir però no específicament estan per la independència però no volen que les coses segueixin com fins ara.

Desgraciadament no ens han permès fer el que correspondria a una democràcia de qualitat, cosa que no és el cas de l’estat espanyol, que encara que formalment ho és, no perd oportunitat de dir que les lleis estan per ser complertes, però no compleix cap de les que considera que no li convenen encara que siguin lleis orgàniques aprovades al parlament. Una democràcia de qualitat hauria permès fer un referèndum vinculant amb el qual no hi hauria eufemismes i la resposta seria nítida o si o no que és com es decideixen aquestes coses.

Tinc la temença que els resultats de les eleccions seran, per totes les consideracions anteriors, poc decisives i permetran moltes lectures interessades i això ens porta a pensar que la gestió del govern que surti pot ser molt difícil. Per que, com es gestiona un país amb els ciutadans quasi dividits per meitat sobre un concepte tan oposat sobre la sobirania, que és en realitat del que estem parlant, la sobirania s’alimenta bàsicament de

dues qüestions, una es sentimental, és el resultat d’assumir una història, una cultura, una llengua, una tradició, això no és incompatible amb l’altre qüestió que és la que considera l’economia, la qualitat de vida i les esperances en el futur. Per un país que vulgui reeixir en la independència ha de considerar i donar resposta a les dues qüestions i això demana molta pedagogia, però mai és suficient, i hi hauríem d’esmerçar totes les energies perquè en aquest moments és de vital importància.

De la mateixa manera que els partits netament independentistes s’han clarificat, seria molt convenient per el país en el seu conjunt que els partits i coalicions que es dibuixen a l’horitzó que tenen com a línea principal la qüestió social, fossin conscients que sense una aposta clara per la qüestió nacional no contribuiran de cap manera a la viabilitat futura d’aquest país. De la mateixa manera seria també molt clarificador que els partits unionistes expliquessin quin futur ens espera dintre d’Espanya, si tenen alguna oferta per fer que no sigui una claudicació total i una renúncia a la cultura i la llengua i que el futur no ens converteixi en una diputació provincial, subordinada a les aspiracions d’un estat espanyol uniformitzat i amb unes classes dirigents, que consideren tota la península i especialment Catalunya com a territori de depredació.

Com a català, estic fastiguejat d’haver de parlar una vegada i una altra sobre el mateix tema, fastiguejat d’haver de contraposar lleis i democràcia, fart de discutir drets que tenen tots els pobles del món i fart de defensar arguments obvis que l’estat espanyol no entén ni te cap interès en entendre, amb una classe política i unes èlits depredadores que ens tracten com la última colònia que els queda, per tot això el 27 S votaré independència, i si una majoria de catalans ho fa, serà el dia més feliç de la meva vida. En cas contrari, estaré de dol pel suïcidi col·lectiu que això representarà, i no m’alegraré quan un temps després els mateixos que l’hauran fet possible, plorin desconsoladament per les cantonades, serà una vegada més el que ens mereixem per la nostra poca valentia i poc coratge per enfrontar-nos al futur.

Benet Sadurní Soy

Donem bona impressió des de 1963 Av. de Reus, 18 T. 977 83 02 08 F. 977 83 05 92 43730 FALSET

St. Joan, 2 3r 2a T. 977 33 23 50 43201 REUS info@agoctavi.com

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

19

Del Jordi i per al Jordi Fa dos anys de la mort de Jordi Olivé i Salvadó (6 de maig del 2013). En la pròxima cantada que farem el grup del Casal hi tenim inclosa la caramella ENTONEM UN BELL CANT: Anna, la nostra actual directora, estranyava que en la lletra que ens n’havia deixat el Jordi no constés cap autoria, cosa que no passa en les altres cançons que ens va dirigir. I va sorgir, tot assajant, la incògnita per si el Jordi hi tenia res a veure. En contacte amb la Coral Floc, la persona que té cura de l’Arxiu ha trobat una partitura de la caramella en qüestió i ens n’ha passat còpia.

El nostre grup agraeix la gentilesa de la coral alforgenca i la diligència amb què ens ha desfet el nostre interrogant. Tot sigui a lloança del Jordi, així com una mostra més que el servem present en l’arxiu virtual del nostre cor.

Ens plau de cloure aquesta breu ressenya pública amb un paràgraf d’un article d’Anna M. Rovira Solé publicat en un suplement de la revista arbequina Aigua Viva, en què s’homenatja, pòstumament, una persona difunta: “Els amics de veritat són com els estels. Sempre hi són, encara que no es vegin”.

ENTONEM UN BELL CANT Lletra: Josep Vilalta Música: Jordi Olivé

Entonem un bell cant triomfal exultant, la bellesa de Pasqua florida, i la gai Primavera que la saba genera i omple Natura de llum i vida.

Guaita silent a la teva finestra i escolta el càntic d’un galant fadrí, gaudeix la flaire del pom de ginesta per a tu collida, en trencar el matí.

Deixa’m que et canti nineta encisera les més enceses paraules d’amor que si a natura ja és Primavera perquè t’estimo, i ets sempre al meu cor.

Alforja, maig del 2015 Grup Cantaire del Casal dels Avis

20

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

El Racó de la poesia SANT JOAN Foc i records

MARE DE PUIGCERVER

Hivern. D’infant, teníem foc a terra; mon germà i jo seiem en un piló.

Era glaçat tot l’oli de la gerra, la mare el desglaçava en un racó.

Un dia es botà foc a la fumera.

Queien bocins de sutge amb cremallots.

Mon germà i jo ens férem enderrera d’empeus, quiets, com dos estaquirots.

Sou la llum feta promesa, pels fidels la flama encesa, de nostres penes dolç recer.

En el camí de l’esperança sou tendre flor de benaurança Regina de Puigcerver.

Passà l’hivern. Vingué la primavera.

Pluges d’abril. Maig: rossinyols cantant...

Tornà l’estiu i allò que tant s’espera: la Nit del Foc, vetlla de Sant Joan.

Es feia cada barri la foguera.

La nostra amb fum, brases espetegant...

S’hi cremava la vella calaixera, la colla la saltàvem tot xalant.

Es portaven molt buides les butxaques.

Per tant, coets pocs, moltíssim pocs!

Això sí, les fogueres eren maques!

No hi havia, tampoc, Castell de Focs.

Que el món tomba, ho sabem i ho sabíem.

Ara, del Canigó ens ve la Flama que és símbol català d’una proclama.

Som temps distints d’aquells que abans vivíem...

No tot va al foc, ni tot és canviant, segueix ferma la nit de Sant Joan!

Josep Sànchez i Moragues Sant Joan del 2014

Des de l’alta serralada sou blanca perla gemada com suau brisa de serè.

Sota els estels sou princesa brillant amb llum de puresa mare nostra de Puigcerver.

Sobre el vostre santuari voleien com do necessari l’oreneta i l’esparver mentre el bruc i el romaní engalanen el camí que ens atansa a Puigcerver.

Com peregrins de bon cor ens acolliu amb amor després d’un viatge lleuger com la mare amorosida que guareix cada ferida quan venim a Puigcerver.

Sou com pregària sincera, sou jardí i sou sendera com flor tendra de roser.

Sou la clau que amb encís ens obre vostre paradís des del cim de Puigcerver. sou la planta de l’alegria, De nostres foscors en feu dia entre l’alzina i l’avellaner.

Guaridora de temença sou miracle i recompensa mare nostra de Puigcerver.

Comporteu en tot moment Nostre cor i sentiment amb bell coratge sincer, com princesa distingida que ens va acaronant la vida senyora de Puigcerver.

Sou com tebi raig de sol que ens guia i ens dona consol, sou com l’àngel mitjancer.

Sou el nostre referent Entre cels d’or i argent Mare nostra de Puigcerver.

Miquel Taverna Balcells, juny 2015 Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

21

Al tombar la cantonada La nova pobresa Vesprada d’un dia del desembre passat. Trobada amb el Síndic de Greuges que exerceix les seves funcions a la ciutat perifèrica als voltants de Barcelona on resideixo habitualment i fem petar la xerrada dels nombrosos problemes que li exposen dia rera dia al seu despatx persones anònimes que han iniciat un pelegrinatge penós en el llindar de la desesperació i que truquen a la porta cercant solucions a les que el Síndic, amb la millor voluntat, tan sols pot oferir orientacions o encomanar-los a d’altres institucions. En un moment determinat de la conversa, el meu interlocutor em fa referència a “la nova pobresa”, la que no es vol deixar veure, “els pobres vergonyants” que han format una família i que, fins fa poc temps, havien cregut assolir “l’status” de classe mitjana encegats per l’estabilitat d’una feina mitjanament remunerada i que creien assegurada. Aquesta ha estat, sens dubte, la conseqüència més immediata d’un atur que ha esdevingut en la xacra principal de la nostra societat actual assolint xifres d’esgarrifança fregant els cinc milions de persones, un 24% de la població activa i oblidem pietosament l’atur juvenil fregant l’escàndol i que podríem considerar figues d’un altre paner. El que ens aconsellaven les nostres mares i àvies: “compte fill meu amb el que fas!. Tens feina en una “casa de tota la vida”. Això si que realment “ja és història” senyors que ens governeu i no la vostra pretesa fi de la crisi. L’estabilitat d’una feina que es creia assegurada s’ha esvaït definitivament per l’augment, sense aturador possible, del tancament d’aquestes “empreses de tota la vida” i això els obliga a viure situacions que mai havien imaginat.

A l’endemà d’aquesta trobada, el dimarts 16 de desembre, en les pàgines esportives de La Vanguardia es publicava un reportatge colpidor: “Un pioner a l’atur”.

Recordeu a l’atleta de El Prat de Llobregat en Jordi Llopart que va ser el primer medallista olímpic de l’atletisme espanyol? Fem memòria: aquells que feien marxa amb els colzes enganxats al cos i remenant el cul.

Doncs en Jordi Llopart en aquest article angoixant llençava un crit desesperat: “M’estic enfonsant; no demano almoina ni vull cap càrrec: només vull tenir feina”. El seu darrer treball havia consistit en entrenar la Selecció Mexicana d’Atletisme pels Jocs Olímpics de Londres. Un cop acabada la tasca la Federació Mexicana ha prescindit dels seus serveis. Amb 62 anys i la seva dona també a l’atur, amb dues nenes al seu càrrec, en Jordi Llopart subsisteix amb els 426 euros del subsidi d’atur i busca feina a la desesperada. Truca a totes les portes, però no hi ha res a fer. Aquesta és “la nova pobresa” i el cas d’en Llopart el podem estendre , sense temença a equivocar-nos, a molts executius de multinacionals que s’han deslocalitzat, a empleats de banca situats en llocs de privilegi: directors d’oficines, interventors, caps d’atenció al client i d’altres; encarregats d’obres o paletes experimentats, a autònoms que s’havien qualificat d’emprenedors, creant la seva petita empresa al servei d’altres més poderoses que han tancat portes perquè

22

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

els seus grans monopolis han deixat de ser rendibles i els han deixat privats de feina: ja no els necessiten i, sense un bri de pietat els han deixat, dispenseu-me l’expressió, amb el “cul enlaire”. Només cal donar un tomb per les nombroses urbanitzacions que han crescut com bolets, on sovintegen cartells de “En venda” de cases que s’havien comprat a l’empara d’un treball segur i no cal ser cap endevinaire per ensumar que, al darrere d’aquests reclams, s’amaga un drama familiar.

Gent que, en els temps enlluernadors d’una pretesa bonança havien pensat que ells representaven “la nova classe mitjana”, oblidant que mai han deixat de pertànyer a la soferta “classe treballadora” sempre pendents del pèndul d’un capitalisme salvatge i sense entranyes.

La classe política amb prou feines trepitja el carrer per comprovar “in situ” les cues interminables davant les seus de Càritas, “botigues solidàries” o “bancs d’aliments” a la recerca d’un ajut per portar el subministrament imprescindible a casa seva i després haver de sentir des dels escons parlamentaris i tribunes allunyades de la realitat que pretenen entabanar-nos dient que “la crisi ja és història”. Senyors governants: us preguem que no ens prengueu per babaus perquè, aquesta crisi i la nova pobresa a la que fem esment, la tenim a tocar i segueix vigent entre nosaltres amb tota la seva cruesa i l’esdevenidor no es presenta gens afalagador com asseguren economistes d’un prestigi inqüestionable que res tenen a veure amb les consignes governamentals.

Però nosaltres tampoc som aliens a la nua realitat i tinc el convenciment profund que res ja no serà igual.

Aquesta “nova pobresa” la pobresa vergonyant que alguns s’entesten a no reconèixer, ha vingut per establir-se entre nosaltres i ens ha posat a tots davant el nostre propi mirall; un mirall que s’ha trencat en milers d’esquerdes i cada bocí ens retorna la nostra imatge distorsionada, i ens posa al lloc corresponent: “classe treballadora” a la que, amb un orgull legítim , mai teníem que haver renunciat.

Gonçal Èvole

La crisi i la por a la llibertat Els resultats de les últimes eleccions municipals i autonòmiques del passat mes de maig d’aquest any 2015, després del sorgiment i vertiginós ascens de noves formacions polítiques i el nou repartiment d’escons i regidors en les alcaldies més rellevants, mostren l’inici d’un canvi en un panorama polític mantingut molt de temps amb els mateixos partits majoritaris.

El deteriorament econòmic sostingut en els últims anys com a conseqüència de la “Crisi”, sumat a la llarga llista d’escàndols de corrupció i abusos econòmics en diferents faccions polítiques, que fins i tot ha arribat a la família reial, possiblement s’hagin constituït en factors molt determinants d’aquesta nova situació, que han esgotat l’esperança i la confiança de nombrosos ciutadans que comencen a qüestionar l’estructura i funcionament del sistema.

Han quedat enrere els temps en que independentment dels canvis de govern que es succeïssin en cada legislatura, no es produïen repercussions significatives en els afers socials i econòmics del dia a dia i la gran majoria se sentia embarcada en un procés esperançador com a membres de la Unió Europea, que semblava prometre i assegurar una incessant millora en tots els aspectes.

La maquinaria de l’Estat i el sistema democràtic com a supòsits garants del benestar social semblaven funcionar bé i els principals dirigents polítics dels països desenvolupats recolzaven el model “neoliberal”, que prometia un món millor i globalitzat, suprimint límits en els sistemes bancaris i financers, beneficiant a una elit mundial de rics i poderosos.

L’arribada inesperada de la “Crisi” va ser com la caiguda sobtada d’un “gerro d’aigua freda” sobre somnis i il·lusions de “creixement i benestar assegurats”, que els governants polítics no han cessat de tractar de suavitzar asseverant que es tractava d’alguna cosa passatgera o amb un final pròxim ...

La Història ens mostra que les situacions de crisi proporcionen noves possibilitats de canvi i evolució en les societats quan se superen recolzant-se en els valors humans positius, mentre que en la seva absència donen oportunitat de l’arribada al poder, de líders i grups de diverses ideologies, que acaben perjudicant i arruïnant a les seves nacions. És fàcil pensar que alguna cosa així només pot succeir imposat per la força o en països poc desenvolupats, però com clar exemple que no és així, podem citar que trobant-se el culte poble alemany immers en una gran crisi econòmica, en les eleccions presidencials de 1932 va donar suport amb més de tretze milions de vots al partit nazi, contribuint al fet que Hitler posteriorment amb els seus tripijocs arribés al poder absolut i a la creació d’un govern totalitari.

D’altra banda també la història ens mostra aquest procés cíclic final que es dóna en les societats quan s’acomoden en el seu inert benestar caient en l’hedonisme i oblit dels valors que en el passat els van portar a assolir els seus èxits amb grans esforços i sacrificis, que els condueix a un procés de decadència que sol anar

associat a governs febles i corruptes que en última síntesi representen l’estat de decrepitud del poble que els sosté.

Un exemple actual, proper a nosaltres que podem assenyalar com a referència en l’actualitat, és el de Grècia, en la que com a resultat de la mala gestió dels seus governs en la passada dècada, podem aportar la dada oficial que un de cada tres dels seus ciutadans viu ja a la pobresa.

La Història que tan freqüentment oblida l’ésser humà i que el porta a repetir els mateixos errors encara que en diferents escenaris, ens mostra clarament que grans masses d›individus poden ser enganyades i manipulades des dels estaments de poder, evocant pors, ambicions i falses promeses, empenyent-les a dipositar la seva confiança en sistemes socials que les allunyen cada vegada més de la realització de tot el seu potencial humà, intel·lectual i emocional.

Però si veiem el procés d’una manera exclusivament extern, culpabilitzant únicament als governants polítics del moment i a les circumstàncies, ens oblidaríem d›allò més important, la nostra part de responsabilitat.

Ens referim al fet que com a individus és en el nostre interior on tenim factors psicològics dels que si no ens fem conscients, ens fan susceptibles de manipulació, especialment sota circumstàncies que els potencien.

Destacats psicòlegs socials com Erich Fromm i altres, ja van assenyalar que la societat moderna industrial, fa créixer en l’individu un sentiment d’aïllament, insignificança personal, sensació de soledat, passivitat i inèrcia, que l’empenyen a defugir la responsabilitat de la seva llibertat hi ha subordinar-se a poders superiors mitjançant formes de dependència o submissió.

Els qui es possessionen en llocs de gran influència social i econòmica amb la voluntat de manipular i d’afavorir els seus propis interessos en perjudici de la majoria, ho saben i per assolir els seus fins recorren al coneixement d’experts en els seus estudis psicològics i sociològics així com sobre la utilització dels mitjans de comunicació.

Ens trobem a la «Era de la Informació» i paradoxalment també nosaltres tenim ara més possibilitats i mitjans que mai per desenvolupar-nos en un sentit positiu que ens porti a comprendre que l’exercici de la veritable llibertat no es tracta d’una cosa merament externa, si no que comença realment, quan sorgeix del nostre interior el coneixent dels nostres propis límits i possibilitats.

Llavors la nostra quota de contribució i responsabilitat com a individus que sumem i composem societat, serà activa i fructífera i no passiva i dependent.

Benvolgut lector, si arribat a aquest punt s’ha despertat el seu interès en aquest breu plantejament i voldria conèixer i aprofundir més en aquest assumpte, llavors li recomanaría la lectura del destacat i popular llibre escrit pel citat Erich Fromm titulat «La por a la llibertat», la descàrrega gratuïta a la xarxa d’internet.

Enrique Moreno

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

23

La Veu de la Parròquia Pelegrinatge a Roma Entre els dies 5 i 10 de juliol 53 pelegrins de la nostra agrupació parroquial vam anar a Roma.

Vam celebrar l’eucaristia a les quatre basíliques majors: Sant Joan del Laterà, Sant Pere del Vaticà, Santa Maria la Major i Sant Pau Extra-Murs.

També vam passar un dia inoblidable a Assís.

Vam visitar la necròpolis de Sant Pere, els museus vaticans i la capella Sixtina, les catacumbes de Domitila, El Colisseu i els foros de la Roma Antiga.

Vam passejar-nos per les principals places i carrers contemplant els grans edificis i les boniques escultures que tenen a les fonts, obres dels artistes més rellevants del renaixement.

També vam entrar en algunes esglésies per poder contemplar quadres increïbles de Caravaggio o escultures com el Moisès de Michelangelo.

Segur que m’oblido d’alguna cosa important que vam visitar però la veritat és que no m’importa perquè crec que lo més important del

nostre pelegrinatge no és lo que vam visitar o poder veure; lo més important del nostre pelegrinatge va ser la bona relació que es va establir entre tots els que hi vam participar. Es va crear un ambient molt bo i n’ha quedat un vincle molt estret que entre tots hem de mirar de mantenir i reforçar.

Per mi, com a mossèn de les diverses parròquies, és una satisfacció molt gran el fet de veure que persones dels diferents pobles han tingut l’oportunitat de conèixer-se millor i encetar bones amistats.

Amés, vaig poder notar de forma bastant clara que tots els que vam participar al pelegrinatge a Roma vam poder viure de forma molt intensa les diferents eucaristies, això vol dir que d’alguna manera vam aprofundir i refermar la nostra experiència de fe, l’objectiu principal d’un pelegrinatge.

Gràcies a tots els que hi vau participar perquè vau fer possible que hagi estat una molt bona vivència dels inicis d’aquest estiu.

I els que no hi vau poder venir, animeu-vos a participar en alguna de les activitats que organitzem conjuntament les parròquies, són experiències molt enriquidores en les què segurament us hi trobareu molt ben acollits i en traureu molt de profit.

Joan Àguila

Temps era temps

Els components de la última Junta Rectora de l’entitat “Amics d’Alforja”, 1995.

24

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

El temps Si cerquem la diferència entre les expressions “temps” i “clima”, comprovem que el “temps” és l’estat de l’atmosfera en un lloc i moment determinat, mentre que el “clima” és el conjunt o terme mitjà del temps que ha fet en un període més o menys llarg: un mes, una estació, un any, etcètera. Arribat el mes de juny –mitjan l’any- voldria fer-vos el que podríem anomenar “seqüència parcial del clima d’aquest 2015 amb les peculiaritats del nostre singular clima mediterrani, sempre imprevisible i, analitzant-lo curosament, sovint ens pot donar una orientació del temps que pot fer en un futur proper tot i que en comptades ocasions es així.

Ve a tomb aquesta introducció per explicar-vos una anècdota certa protagonitzada pel nostre enyorat Josep Fusté Grifoll, molt aficionat a la meteorologia i que, durant molts anys, va tenir cura d’apuntar dia, rera dia, el temps que feia. De cop i volta se’n va adonar que s’estava repetint una seqüència molt similar a una altra ocasió coincident amb el seus apunts i va deduir que si s’acomplia la “lògica” a l’endemà havia de ploure tot el dia. Va resultar però, que aquest dia assenyalat com a plujós, no va aparèixer en l’horitzó ni un sol núvol.

El Josep, amoïnat, va deixar d’apuntar el temps.

Sense voler fer cap extrapolació d’aquesta anècdota,

Pla Nabril, 35 Tel. 977 81 62 59

Seqüència parcial podem assegurar que enguany hem tingut un hivern molt normal, amb una glaçada important els primers dies de febrer que, fins i tot, ens va deixar una lleu nevada el dia 4. El març ha esdevingut lleugerament humit i una llevantada de tres dies ens va obsequiar amb 72 litres. Tot el contrari de l’abril que va ser bastant sec i el maig que, sorprenentment s’esdevingué com el més sec dels últims 48 anys amb un sol dia de pluja que va deixar 3 litres que amb prou feines van arribar a tocar terra, quan la mitjana normal és de 60 litres i 14 dies de pluja. El juny ho ha compensat lleugerament i entre el dia 9 i el 16 van caure 67 litres que, afegits als 13 de la revetlla de Sant Joan, totalitzen 80 litres que han alleujat la sequera. La última setmana de juny i la primera de juliol, ens ha arribat una onada de calor mai enregistrada en els paràmetres dels observatoris meteorològics, Conclusió: que si el “clima normal” és aquell que es comporta de forma “poc normal”, aquest any del que ja estem a la meitat, almenys de moment no podem dir que hagi estat una excepció.

Miquel Taverna Balcells Juny del 2015

43365 ALFORJA

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

25

Històries de “la mili” Avui per variar no parlaré ni de política, ni de nacionalisme, tampoc del procés, ni de relacions amb l’Estat, tampoc de prevaricació ni d’estafa ni de corrupció; em ve de gust explicar-vos algunes anècdotes de “la mili” relacionades amb la meva època de cantautor, del temps que amb la guitarra a l’espatlla anava pels pobles fent de “talonero” dels artistes de Barcelona que venien a fer recitals a comarques.

D’aquella època recordo tres fets rellevants que no m’agradaria que quedessin a l’oblit, i es per això que tinc ganes d’explicar-los.

- El primer d’ells el vaig compartir amb un Alforgenc de pro, el Joan Batista, coincidint al campament d’Alcalà de Henares, la primera etapa d’aquell obligat servei militar.

Era l’època en que participava en festivals de cançó catalana que s’organitzaven al Baix Camp majoritàriament i degut que al campament s’organitzés un festival amb els reclutes que tenien alguna condició artística, no vaig dubtar d’apuntar-me, saben que contaria amb la col·laboració de molts dels catalans que ens trobàvem al campament, els primers de feia molt de temps que trepitjàvem aquell lloc d’instrucció.

El tinent encarregat de l’organització, va preguntar-me quin tipus de cançons cantava, responent-li que a mes de pròpies, també cantava folk, populars i les d’altres cantants com en Raimon...”de Raimon mejor que no” va dir-me. Però d’acord amb d’altres companys, vam decidir que cantaria el “diguem NO” amb la lletra original censurada. De jove, no t’espanta res o potser la falta de seny és la que et fa fer allò que desprès amb mes anys no t’atreviries. També vam decidir que en el moment que la lletra deia “hem vist tancats a les presons homes plens de raó ...” s’aixecarien aplaudint i manifestant el seu suport.

Així va ser. Ah!, en aquell festival entre d’altres i havia el Patxi Andion si algú de vosaltres encara el recorda. Dons be, quan va acabar el concert, el tinent esmentat va felicitar-me per l’èxit d’interpretació. (els visques i aplaudiments l’havien impressionat) érem uns quatre-cents reclutes catalans. De quien era la canción? em va preguntar, de Raimon li vaig contestar, va girar cua i se’n va anar.

La segona anècdota fa referència al temps del “cuartel” de Vicalvaro, una barriada de Madrid, allí als reclutes ens feien treballar a pic i pala a la piscina d’oficials per tal de arreglar-la i tenir-la apunt per l’estiu proper. Estava empipat per allò que m’obligaven a fer i vaig començar a cantar el cant dels Segadors; a Madrid no el coneixien i

BARCELONA: Pol. CIM Vallès Nau 7 Mod. 4 08130–STA.PERPETUA

26

GIRONA: Pol. CIM La Selva Parc. 3 Nau 3.7 17547-RIUDELLOTS LA SELVA

a Catalunya quasi ningú se’n recordava. Com suposava que ningú sabria que cantava, a cada cop de falç, donava un cop de pic fent-me passar la ràbia i la malastrugança d’allò que no m’agradava fer. S’acostà el cabo de guàrdia i dirigint-se a mi em diu: Me ha dicho el teniente que escojas una semana de permiso. I eso porqué? Vaig preguntar-li. Porqué das ejemplo trabajando va respondrem.

Després vaig fer amistat amb aquell tinent resultant que si que m’entenia, era del país valencià. Ah! Per cert, la tonada dels Segadors m’ha l’havia ensenyat la meva tieta Mercè Àvila, la mare del Miquel i de l’Antonieta Porqueras, de quan ella cantava a l’orfeó d’Alforja, va ser després quan la democràcia em vaig adonar que la melodia que jo cantava corresponia a les segones veus i no a la melodia.

-La tercera anècdota va succeir al campament de La Granja a Segòvia, era com el dels Castillejos però allà a la meseta. Llavor ja estava amb el Coronel fent d’escrivent, i també es va organitzar un festival amb els cadets.

La cosa es va posar mes seriosa, qui se’n cuidava de l’organització, era un tinent coronel, a l’explicar-li que cantava amb català, va demanar-me la traducció de les lletres abans de donar-hi el vist-i-plau.

Amb uns companys d’oficina vam traduir-les procurant llimar algunes frases per tal que no semblessin tan reivindicatives. Entre les cançons presentades, El Vent, Pregaria de (Brassens), El Desertor...

Hem digué mejor que no cantes, al·legant que les cançons eren massa tristes. El festival es va fer sense la meva participació. Però com qui no te seny no te fred, resulta que tenia amistat amb els companys de la megafonia del campament, i l’endemà a la tarda/nit abans de sopar, vaig agafar la guitarra i assegut a la sala de megafonia vaig començar a cantar tot el repertori que m’havien prohibit. Abans d’acabar la segona cançó, la sala es va omplint de cadets que s’adonaren que allò que passava era quelcom diferent del que sonava diàriament.

Resultat d’aquesta intervenció, vaig fer bones amistats amb gent del mon universitari madrileny. Cal recordar que era l’estiu del 1971 i que a l’Estat encara manava el dictador.

Be, ja us he explicat unes batalletes de joventut, si han servit per fer-vos passar una estona agradable, em consideraré afortunat.

Salvador Porqueras Sarobé

TARRAGONA: Pol. Constantí C/ França 11-13-15 43120-CONSTANTÍ

TARRAGONA: Ctra. Cambrils km 3,6 43206–REUS

VALÈNCIA: Pol. Zamarra C/Braç del Forn 1 46950–XIRIVELLA

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

NACEX REUS (Agencia 4305) C/Manresa, 7 baixos 43204 – Reus (Tarragona) Telf.: 902 02 12 14

Cuina Casolana

PER: TERESA ÀVILA I GRAU

SALSES Idees amb les que acompanyar verdures, amanides vegetals, de pasta, d’arròs, peix, i carns.

“Salsa per a Peix”

“Vinagreta amb Mel”

Ingredients per a 3-4 persones: 2 ous, 4 anxoves, 1 culleradeta de mostassa, oli d’oliva.

Ingredients: Una cullerada de mel, tres cullerades de vinagre, mig got d’oli d’oliva, una cullerada de mostassa, pebre negre mòlt i sal

Preparació: Bullirem els ous i una vegada freds els traurem la closca. En un morter hi posarem els ous durs i les anxoves, tot tallat petit, més la mostassa, fent-ne una pasta. Tot seguit ho treballarem com una maionesa, és a dir, li anirem afegint l’oli poc a poc fins aconseguir una salsa. El peix –mero, llenguado, tonyina, verat, etc.–, el presentarem sense pell ni espina.

“Salsa de Bolets”

Preparació: En un bol anem a escalfar la mel al microones a potencia alta durant un minut. Després li afegim la sal, el pebre, el vinagre i la mostassa. És important que a la mateixa vegada que posem els ingredients al bol anem batent contínuament per que es vagi barrejant tot molt be i per últim afegirem l’oli d’oliva, també remenant.

Ingredients: Bolets (el tipus que es vulgui), ceba, un all, nou moscada, orenga (o alguna altra herba), crema de llet, llet, Oli, sal i pebre.

Preparació: Coem la ceba ben tallada i l’all fins que estiguin daurats, moment en el que posarem els bolets.

Quan ja estiguin fets, serà el moment d’afegir la crema de llet. Hi afegim la nou moscada i l’herba seleccionada, una mica de sal i quan arrenqui a bullir ja ho tindrem gairebé llest. La llet és per si volem aclarir la salsa.

Només falta passar-ho per la batedora i… !

Solució SUDOKU n.27 5

6

9

3

4

1

2

8

7

7

1

4

2

8

5

6

3

9

3

2

8

6

7

9

5

4

1

4

9

2

5

3

7

1

6

8

1

7

6

4

2

8

9

5

3

8

5

3

9

1

6

4

7

2

9

8

1

7

6

4

3

2

5

2

4

5

8

9

3

7

1

6

6

3

7

1

5

2

8

9

4

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

27

Compte amb el foc!!

Estem patint un estiu insòlit amb onades continuades de calor que mai havíem conegut. El boscatge que ens envolta esdevé com una teia i això ens obliga d’anar amb molta cura i no cometre imprudències de conseqüències incalculables. Compte amb el foc !!

Polígon industrial Les Sorts, parcel·la 10 Telèfon 977 816 919 • Fax 977 816 522 • 43365 ALFORJA (Tarragona) info@tecnovit.net • www.tecnovit.net

28

Anunci Informatiu 2009(2) 1

Informatiu núm. 89. Segona època, abril-juny 2015. Alforja

30/03/09 10:47