Informatiu Alforja núm. 85

Núm. 85. Segona època abril-juny 2014 Alforja (Baix Camp)

INFORMATIU d’alforja

INFORMATIU D’ALFORJA EDITA: ASSOCIACIÓ de PUBLICACIONS CÍVIQUES I CULTURALS D’ALFORJA C/ de la Font, 58 ADREÇA ELECTRÒNICA: informatiu@informatiualforja.cat www.informatiualforja.cat Direcció: Antoni Pujals Rebull Adjunt de Direcció: Gonçal Evole Hurtado Col·laboradors: Teresa Àvila Grau, Benet Sadurní Soy, Octavi Fullat Genís, Joan Àguila, Georgina Marin, Miquel Taverna Balcells, Josep Sànchez Moragues, Salvador Porqueras Sarobé, Josep Poca Gaya, Maria Rodríguez Mariné, Rogelio Portal Tejo, José Rey Cano Col·laborador tècnic: Oriol Saludes Rodríguez Col·laboradors Fotogràfics: Pol Martínez Èvole, Montserrat Vilella, Rogelio Portal, Enric Gòrriz Portada: Rogelio Portal Tirada: 300 exemplars Dipòsit Legal: T-1307/07 Preu d’aquest exemplar: 2,50€ Preu subscriptors: 2,00€

Sumari

Editorial D’un temps, d’un poble....

Eleccions europees

Gent Nostra

La Música

Copa Cangur

Actualitat de la política

Posant ordre en els papers de casa Què és això del Pataco?

La Fira del Pataco

Fotos d’actualitat

De tants Felips, Deu nos en guard...

Qüestió de noms

Més sobre la naixença de Catalunya Temps era temps

El rei d’Espanya abdica

Can Vies

Esdeveniment esportiu

Mas dels Frares

Efectes col·laterals

El conte de cada nit

La Veu de la Parròquia

Cuina casolana Sudoku Excursió a Astúries

2 3 5 6 9 9 10 11 12 13 14 16 17 18 19 20 21 21 22 24 25 26 27 27 28

Editat amb la col·laboració de l’Excma. Diputació de Tarragona i l’Ajuntament d’Alforja.

L’INFORMATIU no es fa responsable amb les opinions que els col· laboradors expressen en llurs articles.

2

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

Editorial La LOMCE la Llei d’Ensenyament del inqualificable ministre Wert, que ens ha tocat patir i que obliga a impartir més classes en castellà de les habituals, sol·licitat per una minoria, comença a fer el seus estralls i ja té noms i cognoms que s’hi oposen sense necessitat d’amagar-se. És el cas de l’IES Alba del Vallés de Sant Fost de Campsentelles afectat, amb quatre escoles més –i les que s’hi afegiran!- pel conflicte intern que aquest disbarat sense pal·liatius els provoca. Es dona el cas que en un curs concret, una família ha interposat recurs perquè la direcció doni compliment a la rebutjada “LOMCE”. Una família, repetim: UNA, contra la voluntat de les 29 restants que composen el curs.

Amb tota sinceritat creiem que aquest fet és un insult a la intel·ligència. Perquè ho enteneu millor: una sola família ha d’imposar la seva voluntat capriciosa a una majoria evident. Imagineu-vos que aquest conflicte hagués esclatat en l’IES Fontanelles de Les Borges, com afectaria el nostre estat d’ànim. Per aquesta imposició qualsevol eixelebrat pot impedir que l’escola imparteixi pacíficament i cívicament les classes en la llengua natural dels alumnes. Una bestiesa a la que no hem de retrocedir ni un pam i donar un impuls ferm i sense concessions a la campanya engegada: “SOM ESCOLA!”.

La llengua catalana, és el més sagrat que ens resta i la nostra més ferma senyal d’identitat com a poble. No permetem que es torni a repetir una història dissortada que ja creiem oblidada i superada per sempre.

També ara, cal remarcar un esdeveniment, que es projectarà aquest pròxim mes d’agost a la nostra Vila, és la 1a Fira del Pataco, un plat típic de casa nostra que volem que sigui un reclam per atreure gent a conèixer el nostre poble a través de la cuina casolana, esperem que la participació del voluntariat sigui prou nombrosa per fer que la festa esdevingui un èxit total i que tot plegat ajudi en la promoció cultural, lúdica, econòmica, cívica i festiva d’Alforja.

Per últim recordar que el tercer diumenge de juliol, tal com es fa des de 38 anys ençà, el NOSTRE APLEC de sardanes a l’ermita de Sant Antoni ens espera a tots per contribuir a l’èxit que doni la continuïtat necessària a la vida sardanista.

Bon estiu per a tothom!

Consell de Redacció

D’un temps, d’un poble…

19-4-2014.- A l’Ateneu Cultural Josep Taverna ha tingut lloc la presentació del llibre: ”Cançó de bressol per a l’Abril”, de l’autor alforgenc Miquel Salvadó Jassans.

21-4-2014.- Avui dilluns de Pasqua o Dia de la Mona, com es costum, la majoria del personal s’ha dispersat en “colles” per fer una paella d’arròs o la favatada i després cruspir-se una de les “mones” que els poden haver tocat d’algun parent. Els que tenien la intenció de menjar a l’aire lliure no han tingut sort, ja que gran part del dia ha estat plovisquejant.

23-4-2014.- Durant tot el dia a l’entrada de l’Ateneu Josep Taverna venda de roses i llibres. A les 8 del vespre en els baixos del mateix edifici, veredicte del XXIII Concurs Literari Infantil i Juvenil, Premi CINGLE ROIG (Alumnes del CEIP Josep Fusté d’Alforja). I lliurament dels Llibrets del Concurs (21è Concurs Literari Infantil i Juvenil. Any 2013). Edicions de l’Ateneu, número 64, que ha il·lustrat Isabel Saludes.

26-4-2014.- Avui una cinquantena de persones han sortit amb un autocar, organitzat per l’Associació de Dones d’Alforja, en direcció a Astúries, on pensen passarhi sis dies d’excursió.

27-4-2014.- Al Teatret de l’Ateneu Cultural ha tingut lloc el veredicte del LII Certamen Literari i d’Assaig de la Vila d’Alforja. A continuació selecció de lectures del treball premiat per part de l’autor i lliurament del premi.

1-5-2014.- Arribada de l’excursió a Astúries, organitzada per l’Associació de Dones.

1-5-2014.- Des d’avui queda novament obert al públic el bar del Parc Amics d’Alforja, amb nous responsables.

3-5-2014.- A la Casa de Cultura s’ha inaugurat una exposició de flors, l’acte ha estat organitzat per l’Associació de Dones.

3-5-2014.- Al Teatret i coordinat per Isabel Llopis, ha tingut lloc un taller sobre locucions d’Alforja relacionades amb la pagesia, col·laboració de l’Ateneu amb el recull de paraules d’Alforja del Correllengua 2014.

9-5-2014.- A l’Ateneu Cultural presentació del llibre: 115 DIES A L’EBRE. EL SACRIFICI DE LA LLEVA DEL BIBERÓ, de l’historiadora Assumpta Montellà. A l’acta hi estaven presents dos supervivents de la Lleva del Biberó, un dels quals Josep Martorell, d’Alforja.

11-5-2014.- XXXVI Memorial Josep Fusté, organitzat pels Excursionistes d’Alforja, cada segon diumenge de maig, en el Pla de la Devesa d’Arbolí es fa un acte en record d’aquest fill il·lustre d’Alforja. Durant l’acte, amb la presència d’una vintena de persones, es llegiren diversos escrits referents a l’homenejat.

25-5-2014.- Dia d’eleccions al Parlament Europeu, més informació a la pàgina 5.

30-5-2014.- A les 9 del vespre ha tingut lloc en el local de l’Ateneu Cultural, una conferència a càrrec de l’historiador Jaume Sobrequés sobre el tema: “La nació catalana des d’una perspectiva històrica”.

8-6-2014.- Festa de la 1ª Comunió a la Parròquia de Sant Miquel Arcàngel d’Alforja, els nens i nenes que hi han participat son: Abril López Vilella, Adam Goldstein Cherkaoui, Aina Payo Serena, Carla Ferré Hervás, David Triguero Calzada, Júlia Moliner Balañà, Júlia Pellejà Grifoll i Lucia Escoda Gonzàlez.

8-6-2014.- Com cada any, aprofitant la festa de la 1a comunió, també es fa durant el matí a la plaça de Dalt, una mesa petitòria amb les voluntàries dedicades a la recaptació per ajudar en la Lluita conta el càncer.

Aquest any segons la Magda Salvadó, responsable d’organitzar l’acte, s’han recaptat 1925 euros.

Els nens i nenes de la 1a Comunió 2014 Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

3

Campionat de Bitlles 2014 (foto Rogelio Portal)

14-6-2014.- Organitzat per l’Escola de Dansa a la Sala Rodona del Parc, s’ha fet el 31è Festival de Fi de Curs de Dansa d’Alforja, amb una gran participació de públic.

15-6-2014.- El Moto-Club d’Alforja ha organitzat una sortida a esmorzar a Cabra del Camp, visita al monestir de Santes Creus i tornada a Alforja.

15-6-2014.- L’Associació dels Amics dels Avis ha celebrat la 18ena Festa dels Socis a la Sala Rodona del Parc. La festa ha consistit amb l’actuació de la cantant Mª Elena Taverna i Roger Hortoneda al piano. Durant l’acte s’ha fet un obsequi als dos matrimonis socis que han complert les Noces d’Or aquest any: Josep Mariné i Carme De Clara i Àngel Tost i Ramona Estadella. L’acte ha finalitzat amb un berenar popular per a tothom.

Ricard Rodríguez, jove campió de Bitlles (foto Rogelio Portal)

22-6-2014.- El Grup de Bitlles d’Alforja ha organitzat la XXIIena Tirada Intercomarcal de Bitlles, en la que hi han participat 21 pobles: Benissanet, Bot, Cabacés, Colldejou, Corbera d’Ebre, El Pinell de Brai, Horta de Sant Joan, La Fatarella, L’Hospitalet de l’Infant, Masboquera, Miami Platja, Montbrió del Camp, Pratdip, Rasquera, Reus, Salomó, Vilanova d’Escornalbou, Vandellós, Xerta i Alforja. L’equip guanyador ha sigut L’Hospitalet de l’Infant, segon Bot i tercer Reus. En tirada oberta de 11m. el guanyador fou Ramiro Masip de Cabacés, el segon Teo Castillo d’Hospitalet i tercer Joaquim Clua de Corbera. En tirada lliure la guanyadora ha sigut Teresina Boidó de Horta. En la categoria infantil el guanyador Ricard Rodriguez d’Alforja.

Concert Fi de Curs de la Coral Floc (Foto Rogelio Portal)

20-6-2014.- Organitzat per la Comissió Municipal de Festes i Cultura, a la plaça de Les Monges s’ha fet la presentació oficial del cartell, logo i equipament de la I Fira del Pataco, que es farà els dies 30 i 31 d’agost.

21-6-2014.- Avui Dia Internacional de la Música, en el recinte de l’església parroquial, la Coral Floc ha fet el seu 46è concert de fi de curs sota la direcció de Roger Hortoneda i Mª Elena Taverna, amb un gran èxit de públic.

De totes les corals de Catalunya, han seleccionat deu corals per anar a cantar al temple de la Sagrada Família el 16 de novembre i entre aquestes hi ha la nostra coral Floc.

4

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

23-6-2014.- Avui com cada any arreu dels països catalans, s’escampa la Flama del Canigó per encendre les fogueres de la vesprada de Sant Joan. Els d’Alforja, han anat a Reus a buscar-la per encendre les fogueres de la nostra vila.

23-6-2014.- Revetlla popular en el recinte del Parc dels Amics, quatre-centes persones s’han aplegat per degustar les sardines i la coca de Sant Joan, Durant la revetlla s’ha encès una foguera i llançament de coets. L’acte ha finalitzat amb un ball fins a la matinada.

Antoni Pujals

Eleccions al Parlament d’Europa 2014 El passat 25 de maig vàrem tenir eleccions per elegir els diputats del Parlament Europeu. Novament el resultat d’Alforja ha estat un petit reflex del resultat total de Catalunya, on Esquerra Republicana ha guanyat, Convergència ha quedat en segon lloc, els socialistes han tingut una gran davallada passant d’ocupar el primer lloc a quedar tercers, el PP també ha baixat, ICV ha pujat i ha sortit un fenomen nou que es diu: Podemos (Podem). Esquerra Republicana ha guanyat tant a Alforja com a Catalunya, per primera vegada des d’els anys trenta del segle passat. Com a nota curiosa hem de dir que hi havia 39 candidatures diferents, de les quals els alforgencs en varen triar 27, el 2009 foren 15. És molt simptomàtic la gran dispersió dels vots, el que demostra que ha baixat la confiança en els partits tradicionals.

Els resultats a Alforja foren els següents: Alforja: cens electoral 1431, votants 724 (50’6 %), abstenció (49’4 %), vots nuls 9 (1’24 %), vots en blanc 15 (2’1 %).

A. Pujals

Candidatures: 2014 ERC . . . . . . . . . . . . . 241 33’7 % CIU. . . . . . . . . . . . . . 205 28’67 % PSC . . . . . . . . . . . . . . 66 9’23 % ICV. . . . . . . . . . . . . . . 62 8’67 % PP. . . . . . . . . . . . . . . . 41 5’73 % PODEM . . . . . . . . . . . 28 3’91 % CIUTADANS. . . . . . . . 10 1’39 % Discapacitados i Enfermedades raras . 3 UPyD . . . . . . . . . . . . . . 7 PACMA. . . . . . . . . . . . . 7 Movimiento RED . . . . . 4 P.Andalucista. . . . . . . . . 4 CILUS. . . . . . . . . . . . . . 3 Primavera Europea. . . . 2 Partido X . . . . . . . . . . . 2 EH Bildu – BNG . . . . . . 2 FE de las JONS. . . . . . . 2 EB. . . . . . . . . . . . . . . . . 2 Compromís . . . . . . . . . 2 VOX. . . . . . . . . . . . . . . 2 Pirates de Catalunya. . . 2 Recortes cero. . . . . . . . 1 La España en marcha. . 1 Partido da Terra. . . . . . 1 P. Humanista . . . . . . . . 1 I. Feminista. . . . . . . . . . 1 PREPAL. . . . . . . . . . . . . 1

2009 82 15’44 135 25’42 180 33’9 12 2’26 63 11’86

% % % % %

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

5

Gent nostra A la portada del programa de la Festa dels Avis de l’any passat, la sensibilitat artística del Valeri Salvadó havia copsat encertadament la figura d’un pagès amb un sac de xarpillera penjat a l’espatlla, configurant una imatge impagable que vol representar la vellesa i un ofici ancestral dissortadament en perill d’extinció. Tothom va reconèixer al personatge que l’havia inspirat i al signant d’aquestes ratlles a l’imaginari de la seva adolescència s’hi va escolar el record del Quimet i el seu germà l’Antoniu a la tornada del tros, carrer Major avall amb l’aixada aguantant l’equilibri del sac, un gest que, amb la meva poca traça, mai he pogut aconseguir.

Amb el Quimet sempre hem mantingut una relació cordial i, sovint, ens aturem per comentar fets d’actualitat. És un pagès de soca-rel en el que s’endevina una perspicàcia especial i, malgrat la seva edat avançada, d’una lucidesa sorprenent. M’abellia fer petar una xerrada calmosa amb ell i ho ha acceptat sense cap imposició.

- Quants any tens...?

- El 5 de febrer vaig complir 87 anys, i tinc entès que sóc uns quants mesos més jove que el teu germà. Ell va néixer al 1926 i jo al 27 - El teu nom i cognom...?

- Em dic Joaquim Puig Cabré.

- Tanmateix tothom al poble et coneix com lo “Quimet Bernat”. D’on ve aquest renom de “Cal Bernat”?

- El meu besavi es deia Bernat i va venir a Alforja procedent de Vilaseca, on aquest nom està molt arrelat i, fins i tot, en el seu terme es troba el Mas de Sant Bernat Calbó. Aquí a Alforja s’hi va casar i sempre ens han anomenat els de “Cal Bernat”.

- Tota la teva vida s’ha desenvolupat aquí Alforja?

- T’explico: jo em vaig casar una mica gran i aleshores al poble de feina no en sobrava, més aviat escassejava.

La meva dona tenia un germà a Gavà que treballava a la Casa Roca i vàrem decidir provar sort per entrar en aquesta empresa que llavors estava en el seu apogeu donat que la construcció ho arrossegava tot i comptava amb una plantilla molt nombrosa, calculada en vuit o deu mil treballadors.

- De quins anys em parles...

- Devíem ser al 1962-63. El meu cunyat em va presentar al cap de personal i per accedir a un lloc de treball calia superar un examen senzill. Un cop examinada la prova el mateix cap de personal em va suggerir: “escolta’m, perquè en lloc d’entrar amb la categoria de peó ras, no fas uns cursets que donem aquí mateix per fer d’una mena d’encarregat o “cap de grup” com ho vulguis interpretar i, si aproves, seràs responsable d’un grup de quinze o vint persones”. Vaig acceptar i em van aprovar. Tot coincidint amb aquesta circumstància, em truca la meva mare demanant-me tornar al poble perquè al pare i al meu germà se’ls girava la feina al tros i em necessi-

6

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

Joaquim Puig Cabré, lo Quimet Bernat taven. Vaig explicar a la mare els fets i que havia superat un examen especial per entrar a la fàbrica amb unes condicions molt favorbales. “Ja m’ho pensaré!”. La resposta de la mare va ser imperiosa: “A veure Quim si ara et quedaràs i ens deixaràs.

Deixa’t de romanços i el que hauries de fer és tornar, que el teu lloc és aquí!”

Aquell mateix dia el meu cunyat m’anuncia que m’han aprovat i que el cap de personal que recordo es deia Barenys, em volia veure. Jo, fet un embolic, li vaig comunicar la trucada de la meva mare afegint-hi: “Em sembla, que hauré de renunciEl Quimet (Valeri Salvadó) ar”. Per res del món volia fer-lo quedar malament i junts vàrem anar a veure el cap de personal que, al traspassar la porta del seu despatx em va dir: “Senyor Joaquim, ha passat la prova i, per tant, serà cap de grup. Demà al matí el presentaré al grup del que es farà càrrec”. “Doncs ho sento, senyor Barenys i li agraeixo molt, però no podrà ser, no puc acceptar-ho: Torno cap a casa. Em necessiten. I aquí va acabar tot.

- No seria per enyorança...?

- En aquest cas, rotundament no. Va ser la insistència de la família i que els de Cal Pepito Serra ens havien ofert fer-nos càrrec del conreu de les seves terres, on hi vam ser molts anys. El que si em cal reconèixer sense recança que la terra tenia per a mi una atracció, un sentiment especial que no sabria explicar.

- De tornada a Alforja, sempre m’has donat la impressió d’un home compromès, que no defuig d’inquietuds. Des de la talaia dels teus anys, com has vist l’evolució del poble?

- Jo vaig tenir la sort de tenir un pare que podríem qualificar d’idees avançades. Era el que nosaltres diem un “home de missa”, no tant com jo, però això no tenia res a veure amb les seves idees. Anava a missa però el seu pensament el definiria com un socialista avançat per l’època que li va tocar viure, la qual cosa no té perquè ser contradictòria.

- Aquesta religiositat que tens, és un sentiment arrelat...

- De molt petit que sempre he freqüentat l’església

El Quimet (Pol Martínez)

amb molta assiduïtat i he conegut bastant a prop tots el capellans i vicaris que han passat per la parròquia des dels anys quaranta del segle passat: mossèn Estanislau, mossèn Joaquim Girona que va morir aquí i el va substituir el llavors vicari mossèn Albert Espolet de qui el meu pare havia estat assessor i del que tu i altres heu deixat escrits gens favorables i em dispensaràs la franquesa. Jo que el vaig conèixer a fons, et puc dir que mossèn Espolet era, efectivament, autoritari, molt recte i complidor de la moral rígida que venia dictada des de dalt, però en el fons, un home bo, sempre disposat a donar un cop de mà a qui ho necessités, fins i tot fent gestions per aconseguir salconduits a gent represaliada per antecedents polítics que així funcionava la vida difícil d’aleshores. Recordo exemples que fora llarg d’explicar. Després de mossèn Albert va venir mossèn Joan Serra, mossèn Marià i mossèn Joan Curieses amb el que tal vegada per afinitats ideològiques, vaig conrear una gran amistat i compartíem taula i mantell molt sovint. Continuem amb mossèn Bofarull que s’hi va estar poc més d’un any i el va succeir mossèn Josep Maria Mitjans, al que, sens dubte, vaig admirar i respectar molt. Tenia una vocació especial i jo el veia com un Jesucrist modern, com si no fos capellà en el sentit que sempre els hem conegut. Fins i tot diria que es relacionava millor amb la gent que no trepitja l’església ni per recomanació, que els fidels habituals, posseïdor d’una aurèola especial que no sabria com definir-la. No tenia cap inconvenient en lliurar visita als malalts, fer-

los una estona de companyia i donar-los-hi la comunió.

Tot això ho feia amb senzillesa, sense escarafalls. Més recent, mossèn Evarist un home sempre distant, tímid, massa espiritual i tancat en ell mateix. I ara mossèn Joan Àguila, molt jove i actiu.

- No tens la sensació Quimet que al nostre poble trobem a faltar molts alforgencs, persones que havien estat un referent per la seva tasca cívica i social i que romanen en la memòria individual i col·lectiva?

- Com vols que no els trobi a faltar! Però voldria deixar constància que Alforja, jo que tinc molts anys i les he viscut de tots el colors, sempre ha patit una divisió cívica que li ha fet molt mal. Sempre hem tingut dos bàndols perfectament definits: això d’esquerres i dretes, no deixa de ser una fal·làcia. Aquí el que hi ha hagut des de que tinc us de raó, són rics i pobres. No sabria explicar d’altra manera aquesta divisió tossuda que no gosem superar generació rera generació. També tenim el greu contrast de viure èpoques de concòrdia de remar tots en la mateixa direcció i aleshores posem el poble dalt de tot, un referent en el que vol emmirallar-se tot el nostre entorn. De cop i volta, sense cap explicació lògica, tendim a ensorrar allò que s’havia aconseguit amb tant d’esforç i ho acabem d’engegar tot en orris.

- Per res del món voldria que em prenguessis per un pedant, però aquest fet té un nom concret “cronologia cíclica”. Alforja viu cicles d’esplendor, estabilitat lleugera i decadència sobtada...

- Ara Gonçal, estem en un sot i el problema principal esdevé que no hi ha feina i l’atur és el problema principal. La pagesia es troba en una decadència sense aturador que no sabem com acabarà, la construcció que l’havia mig substituït aturada. La fàbrica Valira també ha tancat portes. Ara ja es comença a tenir consciència del que ha representat aquesta empresa per Alforja i la seixantena de famílies que depenien de la fàbrica. També recordo èpoques d’esplendor com quan hi havia les mines de coure i abans les pedreres on s’emmotllaven les llambordes que servien per empedrar els carrers, les mines de barita. Ja t’ho he dit abans: pujades i baixades. T’ho resumiré en poques paraules: Alforja ha esta sempre un poble creatiu. Per crear és un poble gran, únic, però per conservar, una nul·litat. D’exemples, un grapat: els Amics d’Alforja, la biblioteca, Casa de Cultura, associacions, futbol sala, entitats de tota mena que li han donat empenta i un alè de vida al poble i, de cop i volta, sense que ningú s’ho expliqui, l’oblit.

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

7

- T’has fet una idea generalitzada de per què som així...?

- La veritat nua és que no t’ho sabria dir. Potser és la pròpia idiosincràsia del poble que s’arrossega de molt temps enrera, com si fos hereditari. A la meva edat mai no he trobat una explicació lògica.

- M’ho poses en safata: pot passar el mateix en aquesta efervescència independentista que ens ha tocat viure? Ets molt lliure de contestar aquesta qüestió...

- Tinc molt clar que tota aquesta febrada poc a poc el temps la tornarà al seu lloc. Jo amb això et diré que sóc català i catalanista, però respectant Espanya. El meu ideal fora un estat federal. Jo recordo, abans de la guerra civil que a l’escola sempre llegia en català i, en un llibre manuscrit vaig llegir unes pàgines que se’m van quedar gravades: Catalunya no es pot separar d’Espanya i, a l’inrevés, Espanya tampoc de Catalunya. Separada no podria sobreviure. Reconec que és molt bonica i bucòlica aquesta efervescència independentista però cal recordar la història i els fets de 1934. Catalunya sempre ha sortit malmesa d’aquestes confrontacions.

El meu pare m’explicava d’aquell temps convuls que ell va viure en plenitud que va venir un polític a fer un míting a l’antic Sindicat proclamant “que la terra era per qui la treballava”. De cop va sorgir una veu del públic que s’havia congregat i li va dir: “Escolti, vostè parla que la terra és per qui la treballa, però només la terra. I el fruit que dona aquesta terra, per qui és? Li repeteixo: vostè només parla de la terra”. L’orador va quedar sense paraules, reconeixent el raonament que li feien. Al final se li va encendre la bombeta i va reblar la seva intervenció proclamant “Això és una qüestió que no li puc contestar.

Crec que ens hauríem d’esforçar perquè el fruit també fos del que treballa la terra i no anés a mans d’especuladors sense escrúpols que paguen al productor preus de misèria.

Aquest seria el fonament del cooperativisme”. Per tancar el tema que seria molt llarg d’explicar: fa pocs dies que barrinava preguntar als que defensen la independència, en cas d’arribar-hi, tan de bo fos així, la riquesa que genera Catalunya, donat el cas que fóssim independents, serà proporcionalment per a tots iguals o només pels aprofitats de sempre? Amb tants anys al damunt, tinc la sospita que tot continuaria igual. Hi ha moltes preguntes sense resposta Gonçal. Només ens parlen d’independència i després què?

- Em consta que ets un lector infatigable i mai et perds la lectura exhaustiva de l’INFORMATIU. La prova la tinc que, quan surt al carrer, sempre et fas el trobadís i opinar del que t’agrada i el que no t’ha semblat correcte. Quina opinió et mereix la revista?

- Com part interessada et contestaré amb sinceritat: Em sembla molt bé. Potser la trobo mancada de més temes estrictament locals, propers a nosaltres, però que s’ha fet necessària i que feu una gran tasca pel poble i crec que en un futur esdevindrà en una font imprescindible de consulta de la història d’aquests anys. Però voldria deixar constància que algun col·laborador no és del meu grat. Deixem-ho aquí i no em facis dir noms.

Vuitanta set anys de vida son difícils de resumir en les pàgines disponibles i la conversa deriva al seu pas per l’escola d’Alforja. Mestres que li van deixar un gran record: el senyor Lloret, el senyor Ferrando, el senyor Just, el senyor Peris i, pel damunt de tot el mestre senyor Faustino. El Joaquim Puig, lo nostre Quimet Bernat, des de la seva talaia prudent i sense escarafalls, ha estat un activista sense treva, un home d’inquietuds socials i cíviques, lluitador per la subsistència de la pagesia, col·laborador en les tasques de la Cooperativa Agrícola de la que va formar part en les diverses juntes directives, impulsor del Casal d’Avis de qui recorda fil per randa els fundadors, presidents i directius que hi han passat. Tota una trajectòria vital com a testimoni silent del riu de la vida que transcorre per la plaça de Dalt on a la porxada del Casal d’Avis s’ha format una tertúlia, dissortadament cada cop més minvada, en la que lo Quimet Bernat, amb el sac de xarpillera en la portada d’un programa de festa esdevé en el símbol d’un temps que no tornarà mai més. Les tardes d’estiu ja no podem imaginar el porxo sense la presència d’aquests components de la tertúlia carregats d’anys i d’experiències que no deixen canya dreta i això no té preu.

Moltes coses d’aquestes que al poble no es poden dir en veu alta, queden en el secret de la gravadora i en el nostre sarró particular.

Estem d’acord Quimet? Gràcies.

Gonçal Èvole

CAL MAURO BAR-RESTAURANT Tel. 977 816 375 Av. Catalunya, 25 Alforja 8

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

Copa Cangur

Els guanyadors de la Copa Cangur (Gentilesa Institut Fontanelles)

L’Institut Fontanelles va acollir el passat dimarts 8 d’abril la primera Copa Cangur de matemàtiques. Una nova activitat convocada per la Societat Catalana de Matemàtiques de resolució de problemes per a equips de centre.

A diferència de la Prova Cangur que ja porta 19 edicions i és una prova individual, la Copa Cangur es tracta d’una competició per equips de diferents nivells (2n i 3r d’ESO).

La seu de totes les comarques del Camp de Tarragona

i Terres de l’Ebre va ser l’Institut Fontanelles.

Van participar més de 150 alumnes de 14 centres diferents.

L’emoció de les puntuacions, la classificació i l’actuació de cada equip també va poder ser seguida per més d’un centenar de familiars, amics, professors i públic en general al gimnàs de l’Institut fins a la classificació final.

L’Institut Fontanelles va participar amb dos equips amb molt bons resultats. El primer estava format per l’Eva Alarcón de Maspujols, en Joan Carrión i la Paula Correcher de Les Borges del Camp, Miriam Gertrudix de Riudecanyes, Ana Maria Plaza d’Alforja, David Solanellas i Pol Vilanova de Riudecols.

L’Albert Llaberia de Riudecanyes, Jordi Jumilla i Júlia Mariné de L’Aleixar, Anna Llauradó de Maspujols, Èric Martínez i en Lluc Manel Ferré de Riudecols i Àlex Munté de Vilaplana van quedar els segons classificats entre tots els equips d’alt nivell que es van presentar.

Aquest equip, onze equips més catalans, 3 eslovens i 10 equips italians van participar a la I final internacional de la Copa Cangur el passat 28 de maig. La seu nacional va ser a la Facultat de Matemàtiques i Estadística de la Universitat Politècnica de Catalunya.

Enhorabona a tots ells per la seva participació!

José Rey Cano Coordinador Pedagògic de l’Institut Fontanelles

La Música El passat 21 de juny va ser el dia internacional de la música, un esdeveniment poc conegut. En el nostre poble ho vàrem celebrar amb el concert de fi de curs de la coral Floc. La música hauria de ser matèria obligatòria a totes les escoles, perquè ajuda a la formació completa de la persona. La majoria de països més avançats d’Europa, tenen una gran tradició musical i això els dona un bagatge cultural que ajuda a cohesionar la societat.

La música és: l’art que s’expressa mitjançant l’ordenació dels sons en el temps. Es produeix per tres causes: RITME: de natura fisiològica estableix la mètrica, accents i duració dels sons.

MELODIA: de natura afectiva estableix les escales, modes e intervals.

HARMONIA: de natura intel·lectual, s’estableix en acords, cadències i modulacions.

La combinació d’aquests elements pels quals es produeix la música, afavoreixen la intel·ligència, motricitat, la creativitat i sensibilitat, millorant el desenvolupament intel·lectual i culminant en un enriquiment de la personalitat. Aquesta definició tant positiva té una explicació científica, la música activa el cervell humà; produint una intensa activitat hormonal, que afecta als dos he-

misferis cerebrals: el dret (per la melodia) i l’esquerra (a causa del ritme i l’harmonia).

Encara que no se sap a quina edat correspon exactament, si que s’ha demostrat que hi ha una relació directa entre utilitzar la música i la millora de les habilitats de matemàtiques, lectura i sobretot en la memòria i l’atenció dels nens petits. Com a qualitats d’aquest art, en destacaria tres. Millora el coeficient intel·lectual perquè millora la capacitat de memorització, el ritme i també la coordinació i l’orientació. Ajuda a relacionarse de manera més fàcil entre les persones i millora la capacitat d’ubicar-se en un entorn. Té un gran impacte emocional cosa que ajuda a desenvolupar l’expressivitat i sensibilitat.

Està comprovat que la música provoca una gran emissió d’ones ALFA. Les ones alfa són oscil·lacions, encarregades de produir una concentració relaxada i permet aprendre a més velocitat i amb menys tensions... possiblement per això “Amansa les feres”. Els seus efectes característics són la creativitat, pensaments tranquils, optimisme i un sentit d’integració del cos i la ment.

Teresa Àvila Grau Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

9

Actualitat de la política Les últimes setmanes han confirmat dues coses contradictòries a la societat catalana, d’una part que el desprestigi dels polítics ha arribat a cotes impensables fa unes dècades i per altra a què tenim absoluta necessitat de la política per tirar endavant. Les últimes eleccions europees han posat de manifest aquesta necessitat, ja que l’alta abstenció ens podria fer creure que a la gent no els interessa Europa però la estructura que presenta avui la unió europea, és la d’un conglomerat d’estats que prioritzen els interessos d’unes elits polítiques i econòmiques que no pensen tant amb la gent com en els seus propis interessos i les institucions europees tenen un dèficit democràtic que la gent el percep, i és per això que les eleccions europees serveixen quasi exclusivament per castigar els polítics locals, i fer aflorar tots els greuges, la qual cosa dona una paradoxa com que països amb una gran tradició democràtica i de defensa dels dret humans es despertin de cop amb partits xenòfobs i populistes d’extrema dreta i d’extrema esquerra que coincideixen amb els mateixos plantejaments, que es planteja com una sortida d’Europa o en el millor dels casos com a menys Europa. Fins que la política amb majúscula no entri de ple i la gent consideri que el govern de la unió els afecta amb la seva qualitat de vida, la Unió serà un projecte inacabat. Amb l’expressió política amb majúscula vull dir que els països del nord deixin de pensar que els del sud són una carrega i una nosa, que la unió bancària no la considerin una manera de justificar els errors o manifesta mala fe, que harmonitzar un mercat amb una mateixa moneda sense la possibilitat de devaluacions condemna als països menys competitius a la crisi permanent i a baixades i congelacions de salaris, a balances comercials deficitàries i a endeutament de l’Estat i al drenatge permanent de recursos en forma d’interessos, tot això refreda l’entusiasme per Europa de gent que abans se sentia plenament europea.

En el cas català la cosa és diferent, aquí no tenim partits anti-europeus, segurament som la societat més tolerant d’Europa i potser hem posat amb Europa unes esperances excessives, no és que a Europa li siguem indiferent, però Europa és avui per avui una unió d’estats i segu-

rament seguirà així per molts anys més, els estats són els que han signat els tractats i cap d’ells farà res que els pugui enemistar amb els altres, vist així sembla que tinguem poques possibilitats, però hem de pensar que per sobre de tot, Europa és una democràcia i el principi democràtic inspira tots el estaments europeus, per això les coses les hem de fer be, que siguem un exemple de democràcia i de pau, fins aquest moment ho hem fet be i així hem de seguir.

Tornant a les eleccions europees, no hi ha cap dubte que a Catalunya s’ha votat amb clau interna, la participació ha pujat deu punts, però tot i així si volíem enviar un missatge clar a Europa no ho hem aconseguit, una participació per sota del cinquanta per cent no és un missatge clar, massa gent considera inútil una votació europea, hi per extensió qualsevol votació, mai com en el cas de Catalunya ha estat mes clar l’aforisme, de que si no fas política te la fan i sempre en contra dels teus interessos. Hi ha molts motius per desitjar fer la consulta sobre que volem ser en el futur, es pot parlar de raons sentimentals, econòmiques, tant per desitjar marxar d’España com per quedarnos-hi. La qüestió de fons és de sobirania, una consulta encara que no mes fos consultiva seria un reconeixement de la sobirania del poble català i aquest és el punt més d’enrocament de les dues parts. Hem de ser conscients que la sobirania és una cosa que ha de ser innegociable independentment del que desitgi cada un dels ciutadans de Catalunya, això és una decisió política i no valen cap dels motius expressats per impedir-ho, ningú que no siguin els interessats poden decidir qui és o no sobirà. Les cessions de sobirania es poden fer, però la sobirania mai es pot arrabassar. És per això que és tant important aquest 80 per cent de catalans que estan a favor de la consulta, encara que vulguin votar no, els que neguen la possibilitat de la consulta afirmen que Catalunya te uns habitants considerats menors d’edat, que han de ser tutelats per que no tenen entitat com a col·lectivitat.

Catalunya pot desenvolupar-se al món tant jurídicament com econòmicament, només depèn de nosaltres.

Benet Sadurní

La funerària de sempre del Baix Camp Els nostres tanatoris i sales de vetlla:

24 hores

977 360 281 Truqui directament

Alforja

Riudoms

Carrer Darrera de l’Església, 4

Passeig dels Germans Nebot, 116

Cambrils

Vandellòs - L’Hospitalet

Políg. Balianes Carrer Fusteries, nau X Ctra. Montbrió, Km 1

Carrer Martí i Franquès, 3 Políg. Les Tàpies

Miami Platja

Prestem els serveis des de qualsevol residència i hospital del Baix Camp

10

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

Mont-roig del Camp

email: funerariapedrola@gmail.com

Posant ordre als papers de casa Posant ordre als papers de casa, quatre exemplars del 1943 gehe retrobat unes revistes que el ner, abril, maig i setembre i un meu pare m’ensenyava de petit del febrer del 1948. En total 9 i de les que recordo vaig quaexemplars. dricular algun dels dibuixos per Hi ha escrits de: reproduir-los.

Josep Asens prev., A. Ferrer, Però vet aquí, que fullejant-les, Josep Fusté, Florentino Giralt m’adono que la majoria son prev., A.Lopez prev., Ramón manuscrites, i per tant exemMuntanyola prev., Pere Porplars únics. queras, Salvador Porqueras, La joventut d’acció catòlica era Sebastià Porqueras, Salvador qui les publicava, amb la capRiba prev., J. Salvadó i Xerric. çalera de PUIGCERVER, i es Poesies de : passaven de ma en ma, de casa J. Àvila, R. Cabré i Crivillé, en casa, com qui porta (supoCisquet, Josep Ferré, Pierre, so que encara es fa la capelleta Pere Porqueras, Sebastià Porde la sagrada família; un cop queras, J. Salvadó, M. Tarragó llegida, la deixaven a una altra Lafau i Robert Vilella. família de manera que arribés a Dibuixos de: totes les cases. Si més no, aqueD. Aragonès, Ferré, Josep Fuslles que d’una o altra manera té, Camilo Garcia, Jaume Gras compartien ideals o coincidien Balcells, S.T. Lafau, Pagot, en algun dels plantejaments de Salvador Porqueras, Sebastià la publicació.

Porqueras, Joan Puig, Josep Alforja de sempre ha estat capSalvadó Jasans (nen) i Miquel davanter en molts projectes i Salvadó Jasans (nen) a la mainquietuds, despuntant entre Portada N1 Revista Puigcerver teixa plana (setembre 43), i J. els pobles del Baix Camp com Simó B. a referent.

També s’hi troben d’altres escrits i dibuixos amb pseuDons bé, he pensat que aquestes revistes seria bo de dònim. dipositar-les en alguna institució cultural que se’n fes Cal dir que la majoria de les col·laboracions estan escricàrrec de la conservació i servissin d’estudi o consulta tes en català, fins i tot les de la postguerra, cosa que fa per generacions futures. Crec que si es queden en un que tinguin més rellevància. calaix de casa, tard o d’hora es perdran.

M’agradaria que entre tots els lectors de l’INFORMATIU De la mateixa manera que he localitzat una part de la sortís alguna de les publicacions que falten per complecol·lecció, es possible que encara trobem algú que en tar aquesta col·lecció i alguna idea on poder dipositarconservi alguna, i seria millor de poder agrupar-les. les.

No queda massa clar la periodicitat de la publicació. El Afegeixo algunes de les portades perquè pugueu gauprimer exemplar és del juny del 1931, i el segon és del dir-les i per si algú de vosaltres encara les recorda. mes d’agost, que corresponen al nº 1 i nº 2 de la revisSalutacions i fins la propera. ta. Del 1932 tinc el nº 7 i el 8 del gener i febrer del maSalvador Porqueras i Sarobé teix any. Després hi ha un lapsus d’uns anys i recupero

BAR COTXERO Menús, entrepans i tapes Miquel 669 567 230 Pollo 686 979 544 Ctra. de Cornudella s/n 43365- ALFORJA (Tarragona)

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

11

Aque(s)ta llengua nostra Però d’on ve això del pataco?

“Foix evoca que de jove, quan anaven a collir l’oliva, cantaven sempre, molt”. No us sembla una mica estranya aquesta frase? Segurament ningú de nosaltres diria que va a collir l’oliva. Diem que anem a l’oliva o, com a molt, a collir olives. Me la vaig trobar corregint l’altre dia. L’havia escrit un periodista barceloní (de Sarrià). I curiosament parlava de Lluís Foix, un altre periodista (però molt més veterà) de Rocafort de Vallbona, a l’Urgell. És a dir, que el més probable és que ell no la digués així. Esclar que si no has anat mai a l’oliva no tens per què saber com es diu el fet d’anar-hi.

Tampoc cal saber què són els ganyims si no n’has menjat mai. Per sempre més aquesta paraula em recordarà la meva àvia materna: li vaig sentir dir a ella per primera vegada quan de petita a l’escola em van demanar que fes un treball sobre alguna recepta típica del poble. I aquesta recepta no va ser altra que la del pataco. Però anem a pams, perquè aquí hi ha molta teca lingüística i dialectològica.

Ganyim, com ja es pot intuir, ve de ganya, que vol dir brànquia, l’òrgan de respiració dels animals aquàtics.

També ve d’aquí ganyot, que segur que sabreu què vol dir si us hi han agafat alguna vegada. I no hem d’oblidar que una ganya, a les nostres contrades, també és una ganyota, és a dir, un gest de la cara expressiu d’un sentiment. Coromines, al seu Diccionari etimològic, assegura que aquesta segona accepció ve de la comparació de la cara de l’home amb la d’un peix: sobretot pel que fa a “l’obertura de la boca amb el tall esbiaixat i negrós de la ganya del peix”, que implica “una boca oberta de tort, badada de través, de fons negrenc” que recorda “l’expressió que fa l’home en torçar la boca amb gest afectiu de desplaer o d’emoció desbridada”. Sembla que l’origen de ganya és preromà i és el mateix que el de galta però barrejat amb el castellà agalla.

Però tornem als ganyims, que, segons la majoria de diccionaris, són les ganyes de tonyina salades. El Diccionari català-valencià-balear diu clarament que és una paraula que només es fa servir al Camp de Tarragona i a Vimbodí.

I sembla que també se’n deia espineta. Coromines recull

ganyim com a “tripes de la tonyina” al Priorat.

Si li parleu de ganyims a algú que no sigui d’aquí, segurament el primer que li vindrà al cap seran els ganyips, que no són el mateix, tot i que molts de nosaltres, segurament per contaminació fonètica, en diem igual. La fruita seca que molts ens emportem d’excursió per matar la gana a mig camí són ganyips. I són herència del caló halipí, que vol dir gana, àpat.

Tan cofoia que vaig anar a l’escola convençuda que la meva recepta era la més original i sobretot l’autòctona només d’Alforja, i resulta que de pataco se n’ha fet i se’n fa, com a mínim, a tot el Camp de Tarragona. Si googlegem pataco, la primera referència que ens apareix és a la Wikipedia en castellà, que assegura que és típic de la gastronomia catalana en general i, això sí, originari de Cambrils. I fot-li que és de Reus!

Doncs bé, per acabar-ho d’adobar, tot fa pensar que l’origen de la paraula és... castellà! Sí que és veritat que amb el primer que relacionem pataco és amb patata. La semblança és evident. I al pataco hi sol haver patates. A més, des del Camp de Tarragona fins que s’acaba la plana de Castelló, per a molts, aquests tubercles són pataques. Així ho certifiquen Coromines i el DCVB. Doncs així i tot, la hipòtesi més versemblant és que pataco és una deformació vulgar de potaje, per això en alguns llocs també se’n diu potaco, que, de fet, és la paraula que recullen els diccionaris. I té bastant de sentit, perquè la j castellana, com que abans els catalanoparlants no la sabien pronunciar, l’adaptaven amb el so k. D’aquí caraquillo, quefe o el torró de quicona. No us en rieu, perquè quefe surt al DCVB, i, amb e oberta i vocal neutra final, faria molt menys mal a la nostra identitat lingüística que l’actual jefe amb fonètica totalment castellana i perfectament integrat al nostre parlar (potser perquè cap és massa genèric i designa massa coses?).

Vingui d’on vingui i per més nostrat que sigui, la veritat és que quan vaig tastar el pataco no em va acabar de convèncer. Potser li hauria de donar una segona oportunitat.

Maria Rodríguez Mariné

FORN MÒNICA ESPECIALITATS EN COQUES DE RECAPTE PA DE PAGÉS, TOT ARTESANAL C/ DE LA FONT,11 C/ MAJOR, 18 ALFORJA TEL. 652642796

12

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

La Fira del Pataco El pataco és un plat de pagès i de tros, no de casa o de diumenge. Els seus ingredients els tenien molt a tocar de la mà, al lloc on es treballava diàriament: la patata, el tomàquet, el pebrot, l’avellana, el carabassó, els caragols... Encara que depenent del lloc on s’elabora, guanyen força uns ingredients o uns altres. Aquí per exemple la clau és el carabassó, una verdura que abans només era possible obtenir entre maig i setembre, cosa que demostra, que a més a més de ser un plat “de tros” i del Baix Camp, el pataco és un menjar d’estiu.

A Alforja, s’ha mantingut viu, any rere any (durant més de 20) el dinar del pataco, custodiat per les seves més fidels vetlladores, les dones d’Alforja.

Però aquest any l’hem convertit en L’Andrea, la directora del documental “Pataco d’Alforja” foto Rogelio Portal fira o festa com li vulguem dir. Encara més que això, el que intentem és rendir homenatge Per l’Antoni Àvila “el flautes”, un pataco és una cosa al menjar pobre, a la dieta bàsica, i minimalista dels mal feta. -Has fet un pataco! recorda que li deia la seva nostres avantpassats. Un homenatge als nostres pagemare quan alguna cosa no li sortia gaire bé. Les condisos hi ha una vida frugal i no exempta de privacions i cions amb les que antigament s’elaborava aquest plat, carències, sense més perspectiva que una jornada laamb pressa, al tros, amb el que es tingués a mà, dóna boral de sol a sol. És per això que a tots aquells a qui una idea de perquè en el nostre poble un Pataco és no els ha motivat mai aquest esdeveniment, i a aquells alguna cosa mal feta, un nyap, com diríem actualment. que després de tastar-lo no vulguin donar-li una segoEl més raonable és considerar que pataco derivi de pana oportunitat, els convido a assistir en aquesta ocasió, tata, un dels seus ingredients principals. Però pot ser pensant, que més que un típic plat de poble, assistir és que només sigui pura coincidència, el patacón Suduna experiència que és part de la nostra història, una americà, per exemple, no es fa amb patata sinó plàtan. connexió amb els nostres avantpassats i els valors que A la zona existeixen altres excepcions per a denominar aquests representen. el nostre plat, a Reus es diu potaco, a Tarragona pataLa Fira del Pataco pretén convertir aquesta tradició col· có, fins i tot també existeix com a putaco o putacó. lectiva, practicada únicament per molts dels nostres Un patacó de vi era fa temps un quart de porró de vi, avis, en una cosa de tots, oberta també a pobles veïns hi ha a qui li agrada addicionar al guisat una mica de i més enllà. Serà també l’oportunitat d’obrir-nos i mosvi ranci, pot ser que d’aquí vingui la cosa. Antigament trar-nos al exterior, convidar a conèixer al nostre poble pataco era també el nom d’una moneda grossa de cou(ja no té portes ni muralles), la nostra arquitectura, els re (segle XVII), i de coure era l’olla on es cuinava, aquí nostres productes agroalimentaris, i les nostres entitats, també trobem relació. Segons altres fonts pataco sima més del menjar. El dinar del pataco serà el ganxo plement és una deformació del castellà potaje. De totes amb el que atreure visitants, sempre he pensat que el les possibilitats jo m’inclino per la interpretació nostra: turisme és una cosa a la que li hem de prestar atenció i un pataco és alguna cosa mal feta, encara que per a aquest pot ser un bon començament. mi, de mal fet, al plat, ja no li queda res.

Res m’agradaria més que entre tots li donéssim un vot Encara que no sapiguem amb certesa l’origen de la de confiança a aquest esdeveniment amb la certesa de paraula, sí que tenim clar que podem reclamar estar que tenim un producte autèntic i una història viva. Ena l’epicentre de l’origen d’aquest plat. Si googlegem el cara ressonen els ecos de la Fira Medieval pels 850 anys terme, se li atribueix a Cambrils la procedència, encara de la fundació d’Alforja, tot un èxit de públic, com fa ja que això obeeix més que res a un despropòsit partiuns anys ho eren les concorregudes paelles del Mariné cular, perquè allí no en queda n’hi rastre. Al contrari i més llunyà encara, les festes i balls organitzats pels del seu parent proper el marmitaco, el qual s’elabora Amics d’Alforja. Podem recuperar l’esperit de llavors? amb tonyina fresca i utilitzant una marmita, olla metàl· jo penso que sí. Crec fins i tot que podem superar-nos lica habitual en l’aixovar dels pescadors en alta mar, el i amb l’ajuda de tots i el pas dels anys fer d’aquesta pataco utilitza tonyina salada, que a Alforja anomenem festa, al final de l’estiu, un referent en tota la comarca. ganyims. Un producte que gràcies a la seva capacitat de conservació i el seu baix preu en aquells temps, no Rogelio Portal Tejo faltava en zones d’interior i de muntanya.

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

13

cumental eparant un do

Pr

lio co (foto Roge

sobre el Pata

Portal)

Logo de

l Pataco

reta de

b la samar

Roig am La Laura

14

Pataco la Fira del

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

)

elio Portal

(foto Rog

(foto Ro

gelio Po

rtal)

El nostre aplec La tarda del tercer diumenge de juliol de l’any passat, l’Agrupació Local de l’Assemblea Nacional de Catalunya, ens va sorprendre enlairant una estelada gegantina al darrere de la cobla coincidint amb la interpretació de la sardana “L’estelada” del compositor Antoni Mas Bou, estrenada a la vila d’Arenys de Munt en la seva proclamació com a “capital de la sardana 2013”, en homenatge a la senyera i que va esdevenir en un dels moments més emotius de la tarda. Gairebé sense adonar-nos-en, ens trobem a les portes de la vigília d’un altre tercer diumenge de juliol en que celebrem el nostre tradicional Aplec de Sant Antoni que, enguany, assoleix la seva 38ena edició. Des de les pàgines de l’INFORMATIU volem fer una crida a tot el poble i convidar-vos a recolzar amb la vostra presència un esdeveniment arrelat en el nostre imaginari col·lectiu.

Fer poble, fer país, no es tan sols penjar una senyera al balcó, la qual cosa respectem, - només faltaria!però també ens cal afegir l’esforç de preservar les nostres tradicions més preuades i no deixar-les lliscar en la pols de l’oblit. Omplim a vessar la placeta de Sant Antoni aquest tercer diumenge de juliol, entrellacem les mans en una rotllana de germanor, marcant el punt i contrapunt de la nostra dansa!

El nostre Aplec (foto Montserrat Vilella)

Consell de Redacció Revetlla popular (Sardinada) (foto Rogelio Portal)

rtal)

to Rogelio Po rc dels Amics (fo

Joan en el Pa Foguera de Sant

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

15

“De tants Felips, deu-nos en guard…”

Felip V, el primer borbó

Quan era jove al rei Joan Carles, una personalitat important catalana -el Dr. Trueta- li va dir: “Si alguna vegada tens un fill, no li posis Felip”. Segurament li va dir, pel mal record que havien deixat els reis que es deien Felip a Catalunya, principalment dos: el dit Felip IV que tenia com a ministre principal el Comte-Duc d’Olivares, segle XVII, que ens volia canviar les lleis i furs que teníem, sense el nostre consentiment, això provocà entre d’altres coses, la Guerra dels Segadors (1640-1652). Més tard el 1659, pel Tractat dels Pirineus, Felip IV va donar la Catalunya Nord (Rosselló, Vallespir, Conflent i una part de la Cerdanya), al rei de França, sense consultar els catalans. L’altre, el dit Felip V de funesta memòria, va instaurar la dinastia dels Borbons, això provocà la Guerra de Successió, en la que la majoria dels catalans defensaven el pretendent Carles d’Àustria. Felip V feu concessions territorials i comercials als aliats i aquests es retiraren de la guerra (Anglaterra va obtenir Gibraltar, Menorca i un tractat de lliure comerç amb Amèrica). Al final els catalans quedàrem sols enfront de França i Cas-

16

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

tella, les dues potències europees més fortes en aquell moment. La guerra acabà amb la derrota dels catalans, l’onze de setembre de 1714. Com a conseqüència de tot això va haver-hi una repressió molt forta i la implantació del Decret de Nova Planta, en que s’aboliren les lleis i furs que els catalans havien aconseguit al llarg dels segles d’història i ens obligà a restar sota les lleis de Castella. Aquest rei Felip V va ser el que veritablement va unificar Espanya, però amb la força de les armes.

I ha una altra cosa a tenir en compte, en la qüestió dels Felips, el nom que ha adoptat el nou rei es el de Felip VI, però en el conjunt dels països de l’antiga Corona d’Aragó, només han regnat quatre Felips, ja que el primer Felip que regnà amb aquest nom en terres hispàniques, no regnà com a rei d’Espanya sinó com a rei “només” de Castella i Lleó. El rei Felip I d’Habsburg, anomenat “el Hermoso”, era rei pel seu casament amb Joana I, dita “la Loca”, filla dels Reis Catòlics. Aquí és on es nota la gran manipulació que s’ha fet de la història durant molt de temps, perquè al morir Isabel la Catòlica el 1504, si els seus regnes de Castella haguessin estat unificats amb els regnes de Ferran el Catòlic, tal com ens compten des de fa segles formant un sol estat, Ferran hauria d’haver estat el rei de “tot”, en canvi va haver de tornar-se’n als “seus” dominis de la Corona d’Aragó (Aragó, Catalunya, Mallorca i València). A Castella quedaren Joana I (la Loca) i Felip I (el Hermoso), fins que aquest va morir el 1506, continuant en terres castellanes només Joana I. Ferran el Catòlic es tornà a casar amb Germana de Foix i tingueren un fill que va morir al poc temps de néixer, si aquest fill hagués sobreviscut hauria estat l’hereu dels dominis de Ferran. El que va obtenir tots els regnes d’Espanya amb la seva sola persona va ser el net dels Reis Catòlics, l’emperador Carles I, que va heretar tots els dominis dels seus avis, Isabel i Ferran, al morir aquest el 1516. Catalunya i la resta de la Corona d’Aragó, conservaren els seus furs i les seves lleis pròpies, fins al segle XVIII, en que Felip V ens va imposar per la força el decret de Nova Planta i ens ho va arrabassar tot.

Antoni Pujals Rebull

Qüestió de noms Península Ibèrica, Hispània, Espanya, Al-Andalús / Catalunya, Marca Hispànica Introducció: Aquests dos primers mesos de 2014, en plena crisi econòmica i el debat sòcio-polític i, a més, identitari, s’estant significant per unes contraposicions ideològiques sobre l’origen dels noms tant de Catalunya com d’Espanya, en les quals sorgeixen opinions fetes públiques en els mitjans de comunicació audiovisuals i premsa escrita, amb alguns opinants dient que “Catalunya no ha estat mai nació, que l’única nació és – i ha estat – Espanya, que Catalunya és nom modern, encara inexistent en l’època en què es va unir a la corona aragonesa, ja que aleshores era La Marca - Marca Hispànica -, que així se’n deia”.

Vaig quedar-me, en un d’aquests dies, amb la definició d’un conegut tertulià – de professió notari - que digué: “Les persones som persones perquè tenim memòria. Els pobles són pobles perquè tenen memòria”. Jo hi afegeixo: “Cada persona té memòria d’allò que li ha tocat viure; ara, quan vol anar més enllà en el seu discerniment, ha de recórrer a la Història escrita, que és la memòria dels pobles”.

Compte!, amb això dels noms... No els banalitzem. Siguem rigorosos.

Vegem-ho, si més no: Península Ibèrica Territori del sud-oest d’Europa entre la Mediterrània i l’Atlàntic, separada de la resta d’Europa pels Pirineus i de l’Àfrica per l’estret de Gibraltar. Això com a territori. Però sobre d’ell hi ha l’acció de les persones, començant per les primeres tribus ibèriques. Actualment, comprèn: Espanya, Portugal, Andorra i Gibraltar.

Hispània Nom donat a la península Ibèrica pels romans en ocupar el territori, on es toparen amb la resistència de les tribus indígenes.

Dominació romana (ss. II aC- VdC): 700 anys.

En la seva acció sobre el territori implantaren la seva cultura, la llengua llatina –precursora de les actuals llengües romàniques – i la religió cristiana en les últimes centúries.

Empremta visigòtica (ss. VI – VIII): 200 anys. El caràcter electiu dels reis, les revoltes nobiliàries i una forta crisi econòmica ( s. VIII ) afebliren el seu domini, i l’estat fou fàcilment conquerit pels musulmans després de la batalla de Guadalete (711).

Al –Andalús Nom àrab donat a la península Ibèrica després de conquerir-la.

Dominació musulmana (ss. VIII – XV): 700 anys.

Al –Andalús restà al marge de l’evolució econòmica, social i religiosa europea i promulgà la cultura i religió islàmica. El nom Andalusia prové d’aquest nom àrab.

La Reconquesta (s.VIII –XV): 700 anys. Nom donat per la històriografia castellana al procés de conquesta per part dels regnes cristians del territori peninsular. Iniciada al nord el mateix segle VIII, no culminà fins el 1492 (conquesta de Granada). Durant aquest llarg període, al N. Peninsular es formaren petits estats cristians: Astúries, Lleó, Castella, Navarra, Aragó i Catalunya. La divisió dels nous regnes cristians n’expliquen la gran durada. En el regnat dels Reis Catòlics es produí la reincorporació dels

territoris peninsulars a l’àrea de civilització occidental, a cavall dels segles XV – XVI. La recuperació als Països Catalans fou: Rosselló (s.VIII), Catalunya Vella (s. VIII – IX), Catalunya Nova (s. XI – XII), Illes Balears i País Valencià (s. XIII).

Durant el regnat dels Reis Catòlics (1474 – 1504), s’arribà a la unitat dinàstica dels diferents regnes hispànics (llevat de Portugal, que si vinculà amb Felip II (1580), bé que tots ells mantingueren la seva personalitat jurídicapolítica diferenciada.

Espanya Nom històric i tradicional derivat d’Hispània, que donaren els romans a la Península Ibèrica en ocuparla el s.II a C. Castellà Llengua romànica de l’agrupament iberoromànic –grup lingüístic integrat per les llengües neollatines parlades a la Península Ibèrica-, i que es parla a la major part de l’estat espanyol i de les antigues colònies castellanes.

Catalunya País de l’Europa mediterrània –costa oriental de la Península Ibèrica- constituït a partir del conjunt de comtats centrats pel de Barcelona i que a la fi del s. X, alliberat del domini musulmà, trencaren el lligam amb la monarquia franca (territori dit després de la Catalunya Vella) gràcies al concili de Troyes (878), que adjudicà l’autoritat d’aquest territori aleshores conquerit, al comte Guifré, el Pelós. Més endavant (s. XII), la conquesta de Tarragona, Tortosa i Lleida, s’amplià el territori amb la Catalunya Nova, fins a completar el que els juristes anomenaren Principat de Catalunya. I estès, de fet, als territoris conquerits per Jaume I, rei de Catalunya i Aragó, les Balears i el País Valencià (s. XIII). Tanmateix, des de la fi del segle XVI, el nom de Catalunya restà limitat al Principat i, des del segle XIX ha estat aplicat al conjunt de territoris de llengua i cultura catalanes, amb certa polèmica, el nom de Països Catalans.

Català Llengua romànica del grup de la Romania occidental, amb trets comuns a les llengües iberoromàniques i a les llengües gal·loromàniques i molt afí a l’occità. Pròpia dels Països Catalans.

Marca Hispànica Nom donat pels francs, de manera imprecisa, als territoris dominats pels francs a Catalunya.

Unitat administrativa del regne franc a les terres recuperades als àrabs fins que passà definitivament al comtat de Barcelona segons el concili de Troyes (878).

Hispà-na Nom donat als emigrants d’Hispània que s’establiren a la banda nord dels Pirineus, en els dominis francs, fugint del territori dominat pels àrabs.

Com a base històrica, m’he servit del PETIT CURIAL ENCICLOPÈDIC, editat per Curial Edicions Catalanes l’any 1978. Espero que aquest laboriós treball serveixi de pont entre el primer article sobre La Naixença de Catalunya, publicat en aquest 1er trimestre de 2014, i el segon sobre el mateix tema que actualment estic redactant amb la intenció de ser publicat pel mes de juny.

Josep Sànchez i Moragues Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

17

Més sobre la naixença de Catalunya Introducció A l’article ja publicat –QÜESTIÓ DE NOMS-, deia que aquest podia molt ben fer de pont entre el primer i el que ara podeu llegir sobre la Naixença de Catalunya.

El sòl peninsular ibèric ha estat marcat per diverses comunitats humanes que s’hi ha establert i succeït en el decurs de tres mil·lenis amb més o menys violència per a fer-se’n posseïdors. En un principi els ibers (Ibèria), durant els segles VI al III aC.com a poblament indígena.

Foren independents fins al segle II aC, en què arribà la conquesta romana, que els va absorbir sota el procés de la romanització, segles II aC al V de la nostra era.

La Hispània romana, llatina i, tardanament cristiana.

Succeïda per més de dos-cents anys pel pas de la implantació visigòtica, de característiques nord-europees.

L’afebliment d’aquesta societat d’origen nòrdic, permeté la ràpida ocupació musulmana que en una desena d’anys es feren seva la Península Ibèrica batejant-la amb el nom Al-Andalús, impregnant-la de cultura i religió islàmica. Ocupació que provocà que els reconqueridors precisessin quasi vuit-cents anys per tal d’arravatar-los totalment aquest poder (720-1492).

I des del segle XV, inici de l’Espanya dels Reis Catòlics, amb els seus encerts i desencerts. Ara i aquí, en aquest segle XXI, amb el problema Catalunya/Espanya i/o viceversa, cal admetre que la Península Ibèrica és un mosaic de tradicions i cultures diverses per l’origen dels qui l’han posseïda correlativament.

L’única cosa inamovible, immutable, és la península com a territori físic. No pas com a territori polític.

Fins ara, no hi ha hagut cap poder que l’hagi posseïda “pels segles dels segles”. Així com tampoc Europa (avui Comunitat Europea). Cal suposar, doncs, que continuarà essent així, perquè això forma part del futur que, evidentment, encara s’ha d’esdevenir i, alhora, s’haurà d’escriure.

Independència i dependència política Per a Catalunya, en les corresponents etapes al llarg dels segles, els processos d’independència política, sempre han estat lents i complicats per la nostra ubicació dins del territori peninsular. D’inici, ja amb les tribus ibèriques, continua amb la distribució de la Hispània romana Citerior i Ul-

18

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

terior; segueix en l’època visigòtica, que composada en un principi amb un evident dualisme, passa a pretendre de forçar el territori vers l’uniformisme peninsular......I així arribem a la invasió serraïna i els consegüents inicis de la Reconquesta. Gesta que serà infinitament llarga i clarament dual. Mentre a Astúries-Lleó-Galícia és de rel indígena, al Pirineu resulta col·laboració d’indígenes i nord-pirinencs, especialment francs. El ritme lent i desigual de la Reconquesta porta la gent de les nostres terres a organitzar-se en comtats, divisió administrativa ja en l’Imperi Romà, conservada després per la monarquia visigòtica.

Arribem al segle VIII. Després de més de 700 anys de domini romà i 200/300 d’implantació visigòtica, la lluita contra els sarraïns afavoreix la marxa vers la independència. Als comtats catalans occidentals se’ls féu més fàcil perquè depenien dels comtes Tolosa; mentre que per els orientals els va ser més complicat: en la guerra amb els musulmans, precisaven l’ajut dels francs, cosa que els dificultava desvincular-se’n. Però arribat el segle IX; se celebra el concili de Troyes (878), en que Guifré, el Pelós, és nomenat comte de Barcelona i Girona.

(Arribats ací, farem un incís: l’historiador Coll i Alentorn diu que l’accés de Guifré, el Pelós, al comtat de Barcelona significa la naixença de la Nació Catalana, ja que els seus successors formaren una dinastia nacional que ininterrompudament la va governar dels segles IX al XV, o sigui a partir del seu fill Guifré II fins a Martí I, dit l’Humà, rei de Catalunya i Aragó, que no deixà descendència, essent, per tant, el darrer rei del casal de Barcelona. Aleshores, la qüestió successòria fou regulada pel Compromís de Casp (1412).

Reprenem el fil històric. En aquest llarg llinatge del comtat de Barcelona, sobresurten fets rellevants: El patriarca Guifré I, el Pelós, fundà el monestir de Ripoll (878) i el de Sant Joan de les Abadesses (887). Borrell II (934-992) va demanar ajut al rei franc, davant una revifalla dels sarraïns, però continuà la seva política de comte independent. En els Ramon Berenguer, cal esmentar Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona (1113-1162). Es casà amb Peronella, filla de Ramir II d’Aragó (1080-1157), l’any 1137. El Berenguer passà

a ser senyor efectiu d’aquest regne, ja que la seva muller n’esdevingué reina per renúncia del seu pare que ingressà en un monestir i ella en delegà el govern al seu marit, i durant aquest govern catalano-aragonès, conquerí Tortosa (1148) i Lleida (1149).

Aquest augment de poder va permetre, en curt període, d’acabar del tot amb el domini àrab en el territori de la Catalunya actual el 1153 amb la conquesta de Siurana. Va ser pare d’Alfons I (1154-1196), primer rei de Catalunya i Aragó i Jaume I, el Conqueridor, n’esdevingué el besnét.

La independència eclesiàstica, ja durant els ss.IX-X, era la fita que es proposava l’Església institució: tornar a constituir una provincial metropolitana amb els bisbats catalans, els quals des d’iniciada la Reconquesta depenien de l’arquebisbe de Narbona. Ara, aquesta anhelada independència no vingué fins que Oleguer, bisbe de Barcelona, va ser ordenat arquebisbe de Tarragona (1118).

També, monetàriament, hi haurà un procés d’independització. Després de segles amb moneda de tradició franca, apareix des de 979 un canvi: el “mancús” –moneda d’imitació del “dinar” sarraí d’or cuit o sigui fosa, no batuda o encunyada. Més ençà, la moneda dels nostres comtes amb el seu nom, apareix des de Ramon Borrell III (992-1017).

En el pla jurídic, després de la llarga vigència de les lleis gòtiques, és promulgat el nucli inicial dels Usat-

ges –prestació personal que un vassall feia al seu senyor tant en pagament de diner, fruits, bestiar o d’altres servituds, vigent del ss. X al XIII. Aquesta comunitat en important creixement, amb una personalitat acusada des del ss. X al XII, amb una llengua pròpia i una independència, necessita un nom, i el tindrà. No sabem exactament des de quan, però aquest nom i els que s’hi relacionen no aparegueren fins a començaments del s. XII en documents oficials coneguts, escrits pel 1115. S’hi troben els mots Catalania catalanius catalanenses .... formes llatines curiosament diferents de les que després seran habituals Catalonia catalanus catalani .... De tota manera, les indagacions sobre l’origen etimològic es basen en escrits apareguts dins dels ss.XI-XII. I cal pensar que a mesura que s’incorporaven comtats del territori reconquerit als àrabs –al comtat de Barcelona -, calgué un nom que els designés més enllà del comtat barceloní. Aleshores governat per Ramon Berenguer III i succeït pel seu fill Ramon Berenguer IV. Precisament per tot plegat, se suposa que Catalunya i català ja tinguessin el seu origen anteriorment –a les acaballes del segle XII- perquè si bé en el testament d’Alfons I (1196), rei de Catalunya i Aragó, s’hi escriu “tota Catalunya”, en un poema pisà del 1116 es parla de “Catalunya tota” vuitanta anys abans.

Josep Sànchez i Moragues

Temps era temps

Organitzadors i col·laboradors 1a Festa de la Vellesa (1960) Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

19

El rei d’Espanya abdica Extret del “Diari personal” d’Octavi Fullat

Juán Carlos I és nét del rei Alfonso XIII (1886-1941) i fill de Juán de Borbón y Battenberg i de María de Borbón y Orleans. Nascut a la ciutat de Roma. El 1931 els seus pares havien tocat el dos d’això que molts anomenen España. Ell neix amb una patada al cul. ¿Com és que arriba a rei?

El 1936 el general Franco fa un pronunciamento militar contra el Govern de la República, govern votat pels ciutadans l’abril de 1931. Franco, beneït per Mussolini i per Hitler, sostingut per l’exèrcit i per la Falange, s’autoproclama cap d’Estat; és a dir, Dictador d’Espanya. I finalment guanya la Guerra Civil Española amb l’ajuda dels dictadors europeus i amb la benedicció pocavergonya de la jerarquia eclesiàstica espanyola ¬amb l’excepció del cardenal de Tarragona i del Bisbe de Bilbao¬.

Jesús, el de la història, no explica res de tot això. No hi té res a veure amb aquesta merda episcopal. Es tracta solament d’interessos.

Va passar el 1961. El Caudillo de España ¬a Alemanya, Hitler es féu anomenar Führer; a Itàlia, Mussolini va decidir que se’l conegués com a Duce; Caudillo, Führer,

Duce, la mateixa cosa¬; el 1961 el Caudillo de España, general Francisco Franco Bahamonde, un gran espanyol, es va mirar al mirall un dia a primera ahora i es va dir: ¡Coño! Me estoy haciendo viejo. Tenia llavors 69 anys. ¿Pocs anys? s’havia gastat moltíssim intentant convertir els catalans en espanyols; és a dir, suprimint-los. Moltes hores de feina. Encara disposava, el paio, de 14 anys per a dur a port el seu propòsit. No va reventar del tot fins al dia 20 de novembre de 1975. És el dia de la meva onomàstica; quan, en aquesta data, bec cava, no sé si celebro el dia en què ell la va dinyar o bé commemoro el meu sant. Suposo que tot plegat.

El 1961 el dictador Franco s’emporta a la Zarzuela el xicot, amb el beneplàcid del pare que aleshores vivia a Estoril, Portugal. Juan Carlos fou bon noi; escoltava el vell caradura pensant: aquest paio ha resistit com a dictador durant 25 anys i el que li deu quedar encara. A veure si n’aprenc.

El juliol de 1969 ¬el vell dictador cada dia estava més deteriorat¬ Juan Carlos jura davant del tirà espanyol ser fidel a les lleis de la dictadura i ho fa a Las Cortes Españolas, una mascarada de democràcia que el xaruc Franco s’havia tret de la mànega per tal de calmar els Estats democràtics del món ¬molt pocs per cert¬. D’aquesta faisó Juan Carlos de Borbón ¬descendent del bèstia Felip V¬ passa a ser el successor de Franco amb el títol de Príncipe de España. Juan Carlos I és el successor legal d’un tirà. Mal menor? Potser sí, però mal al cap i a la fi.

Realment Espanya és un “chiste”, una facècia; n’hi ha per a riure-se’n. I per postres, ara l’estaquirot i inculte Rajoy amb el caragirat i gata maula Pérez Rubalcaba ens fan ser actors a la força del “sainete” espanyol. ¡Com ens hem de veure! Som ciutadans d’Espanya. ¡Quina disbauxa!

Octavi Fullat

Pla Nabril, 35 Tel. 977 81 62 59

20

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

43365 ALFORJA

“Can Vies” Extret del “Diari personal” d’Octavi Fullat A Barcelona hi ha espectacle. Ens el transmet la televisió, No és al Paral. lel. Té lloc a Sants. El local no és El Molino, sinó Can Vies. ¿Títol de la diversió o funció? Antisistema.

Quan sóc a París em cau bé assistir a l’espectacle de Le moulin-Rouge.

No és el que es va crear el 1889 amb La Goulue i la Nini Pattes-enl’Air i el seu french cancan que he gaudit en les pintures de ToulouseLautrec, ni tampoc és, Le MoulinRouge actual, la revista que anima-

ven Mistinguett i Chevalier a partir de 1924; però, encara és més poca cosa el show al qual donen embranzida els “xulos–avergonyits” de l’Ajuntament i els xavals de Can Vies. ¿Vostè què s’estima més, la fúria del cancan o la barroeria de vidres trencats i contenidors cremant? Jo em quedo amb les cames saltarines de les noies; no m’estimulen, en cap cas, els culs fastigosos dels altres.

Antisistema? ¿o potser antiestructu-

ra o bé anticonjunt? ¿Distingeixen, els “xulos-avergonyits” i els xavals, entre sistema, estructura, conjunt? ¡Quins caps! ¿Com resumir el fenomen social de Can Vies? Amb tres paraules: puces, polls, xinxes. ¿No res més? Si tant us hi entesteu, hi afegiré dues paraules: pixarades i caca. Em quedo amb french cancan gaudint d’una copa freda de Pommery.

Octavi Fullat

Esdeveniment esportiu La nostra atleta Paula Hritiuc, ha obtingut últimament varis premis importants, entre ells cal destacar el primer premi en la modalitat dels 3000 m. obstacle sub20 de Catalunya i la 1a dels 3000 m. obstacle Junior del campionat de Catalunya. Aquestes curses s’han celebrat a la població de Lloret de Mar. Els pròxims dies 5/6 de juliol ha de participar en el campionat d’Espanya dels 3000 m. obstacles a celebrar a Castelló de La Plana.

Des de la revista INFORMATIU li desitgem que pugui continuar acumulant els èxits.

La Paula Hriutic en plena actuació

Pòdium amb la Paula guanyadora

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

21

Mas dels Frares El conseller Comas era molt sensible a la problemàtica de la drogoaddicció i, per això, ens n’havia parlat als delegats territorials de Benestar Social, per tal que busquéssim llocs apropiats per instal·lar aquests centres de desintoxicació.

Parlant-ne un dia amb el cap de la secció d’administració de l’ICASS, Amadeu Mateu, que tenia una caseta a Capafonts, em suggerí un casalot abandonat per l’exèrcit a Castillejos, que havia servit de residència dels oficials, conegut com Mas dels Frares. També jo el coneixia pel fet d’haver estat pater del campament. Em va semblar molt bona la idea i vaig posar fil a l’agulla.

La primera notícia sobre aquest projecte sortí publicada al Diari de Tarragona (24 de gener de 1990): «Castillejos tindrà un centre de desintoxicació». A l’editorial de l’endemà podia llegir-se: «El Ejército y la Conselleria de Benestar Social llegaron a un acuerdo por el que una antigua granja perteneciente a la Cartoixa d’Escala Dei, ubicada en la zona que han ocupado los militares en Castillejos, será destinada a acoger drogadictos que se encuentran en fase de reinserción social». I a continuació, es feia ressò de l’inici de l’escalada de l’oposició que es desencadenà per aquest motiu: «Los alcaldes de los pueblos vecinos, La Febró, Arbolí y Vilaplana, han expresado su malestar o sus reservas a esta localización.

A nadie le gusta tener a una comunidad de drogadictos cerca, por los problemas de seguridad que pueda plantear». Malgrat tot, el rotatiu no veia en mals ulls aquella proposta: «El emplazamiento en Castillejos no parece descabellado teniendo en cuenta que las 30 o 40 personas que se reunirán allí para su rehabilitación necesitan, según todas las terapias, de un clima de tranquilidad y de relación directa con la Naturaleza que sólo pueden ofrecerlas las àreas alejadas rurales, montañosas o forestales». Acabava, però, amb acusació: «Lo que parece que ha fallado –y no será por falta de condiciones dialogantes de Josep Poca– es una actitud más comprensiva de Benestar Social hacia las observaciones de los alcaldes de la zona». Tot i agrair la consideració a la meva persona, voldria fer un relat una mica exhaustiu dels passos donats en aquest sentit.

Com a antic capellà d’aquelles contrades, mantenia bona relació amb els veïns i alcaldes d’aquella zona, sobretot els d’Arbolí. Vaig fer mil i un viatges per explicar-los la bondat del projecte, la seva viabilitat i la total carència de perills que pronosticaven veus opositores. Abans que s’hagués començat a tirar endavant les obres, ja hi havia qui havia vist passejar pels carrers d’aquelles poblacions, incloent Prades, «xicots d’aspecte preocupant», alguns fins i tot els somiaven. No era fàcil, en aquell despropòsit, demanar sensatesa per molts raonaments i promeses que fessis.

Un tècnic del Departament va anar a Prades a explicar detalladament el projecte; el diputat al Parlament i alcalde d’Alforja, Josep Mariné, va fer gestions per desencallar el tema; a petició dels alcaldes d’Arbolí, Josep Salvadó, de la Febró, Joan Martorell, i de Vilaplana, Agustí Ferré, es va crear una comissió de control i seguiment, sota la presidència dels delegat del Govern, Josep Mal-

22

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

Interior del Mas (foto autor)

donado. Malgrat tot, les obres, acabades de començar, es van haver de parar. Així ho feia conèixer el Reus Diari (2 febrer 1990) amb aquest titular: «Benestar Social atura les obres de Mas dels Frares». I el del dia 9 de febrer, deia: «Mas dels Frares: el centre de rehabilitació que no vol ningú». Encara el 9 d’abril, el Reus Diari tenia aquest titular: «La Febró rebutja el projecte del Mas dels Frares».

Els alcaldes, sobretot el de la Febró –el més proper al Mas del Frares– es trobava atrapat pels comentaris dels veïns, alimentats per un secretari que atiava el foc. Jo sabia massa coses sobre aquest personatge, i va arribar un moment en què, davant la seva incomprensió i entossudiment irracional, un dia que em trobava a Prades per visitar l’alcalde, Ramon Llort, on també aquell individu feia de secretari, vaig fer allò que no havia d’haver fet mai: amenaçar-lo a esbombar certs comportaments que no l’afavorien gaire. Es va irritat molt i fins i tot va intentar barrar-me la porta de sortida del despatx.

Ves per on que, a partir de llavors, tot va ser molt més planer.

Així, el 20 d’abril, Reus Diari anunciava: «El centre del Mas dels Frares, cada dia més a prop». Malgrat aquesta notícia, no tot era resolt. Continuaven les reticències. El 21 de maig, aquest mateix rotatiu deia: «La introducció de la figura del president del Consell comarcal, en aquest cas, Enric Cardús, pot ser la clau que permeti arribar a un acord entre els alcaldes de la Febró, Prades i Capafonts amb Benestar Social pel tema del Mas dels Frares». Quan tot semblava que anava per bon camí, un comentari gens fonamentat del conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Molins, va revifar la polèmica d’oposició al centre. Se’n feia ressò Reus Diari (20 d’agost): «El Mas dels Frares també acollirà malalts de SIDA». El Grup d’opinió El Radical en sortia en defensa: «Creiem realment indignant que es tracti un problema ciutadà amb la mesquinesa que ho han fet els alcaldes del pobles propers a la zona. [...] Donar l’oportunitat de sortir d’una situació de marginació a unes persones per reintegrar-les un altre cop a la socie-

tat, és el mínim que es pot fer, i si no, no parlem de justícia i d’igualtat». I reblava el clau amb aquesta acusació: «És sorprenent, però, fins a quins límits pot arribar la hipocresia humana, que pot oblidar el gran i terrible perjudici que suposa tenir malalts i delinqüents a casa si en canvi rep uns beneficis –fàbriques, etc.–, instal·lades on els convé», fent referència a les compensacions que demanaven (fins i tot, piscines) en compensació per no donar problemes al projecte. Tot una mica massa trist.

El centre, però, tirà endavant. A començaments de desembre es reprengueren les obres, que duraren més d’un any. El Nou Diari (11 de març de 1992) anunciava: «El Mas dels Frares rebrà els primers interns l’abril».

El funcionament del centre fou concedit a la Fundació Egueiro, fundada i dirigida per un madrileny, fill de militar, José Julián García, el qual, amb la col·laboració d’un equip de professionals competents, guiat per la filosofia i els mètodes del Projecte Home, han aconse-

guit grans resultats en la rehabilitació dels drogodependents. Aquell centre, millorat constantment amb l’esforç i treball dels residents, continua encara avui la seva labor humanitària, sense que la seva existència hagi suposat cap mena d’enrenou als pobles veïns.

El centre fou inaugurat el 27 de març de 1993 pel president Pujol i el conseller Comas, encara que jo no vaig ser-hi present, atès que ja no era delegat territorial de Tarragona i tampoc no vaig rebre cap invitació per part de la Conselleria.

Quan, de tant en tant, acompanyat de la família, visito aquells indrets per anar-nos a banyar als gorgs de la Febró o per anar a buscar rovellons, sempre entro al Mas del Frares i m’omple de satisfacció veure que continua fent un bon servei.

Josep Poca

Finestral del mercadal

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

23

Efectes col·laterals Se sap que el principi bàsic de la sabiduria passa pel coneixement de tu mateix i que per saber tot allò que ens envolta és imprescindible conèixer realment què som i com hem arribat on estem i a partir d’aquí analitzar cap on portem el nostre Món. Per tant una part important d’aquesta sabiduria rau en el saber analitzar cada factor causa efecte i actuar en conseqüència i moltes vegades s’aparta del be comú.

La història de la nostra societat està plegada de nombroses catàstrofes naturals i d’altres de provocades i les conseqüències que d’elles s’han derivat en trobem d’immediates o directes i també d’altres de posteriors o col·laterals.

Una catàstrofe de la que es té constància és l’extinció dels dinosaures, ara fa uns 65 milions d’anys, per la caiguda d’un meteorit en la península del Yucatán a Mèxic i els seus efectes duraren moltíssim anys. Un altre fet, només fa uns 12 milions d’anys, una incipient raça d’omínids es va extingir per un canvi climàtic al modificar-se radicalment la seva font d’aliments.

Es coneix el cas força documentat de que a l’any 1536 l’explosió d’un súper volcà a El Salvador va alterar el clima de tot el Món, amb una gran davallada de temperatures d’una forma directa va provocar que a Europa s’estengués la bactèria de la Pesta Bubònica, amb una quantitat altíssima de víctimes.

En el mes d’abril de 1850 en una petita illa a l’est de Java, va fer explosió el volcà Tambora de 4000m., provocant prop de cent mil morts i la quantitat de cendres que va llançar va ser tant important, que mentre que les erupcions més notables arriben a quinze quilòmetres ocupant sols la Troposfera, l’alçada d’aquest ho va fer fins a 40 km., pel que aquestes cendres no van ser precipitades per la pluja o la neu, sinó que hi van romandre més de dos anys alterant sensiblement el clima, arribant a tenir estius que semblaven hiverns, amb les conseqüents disminucions de les collites i provocant fam i misèria arreu, alguns donaren la culpa a Benjamí Franklin pels seus experiments amb l’electricitat i els parallamps que havia alterat la temperatura de la terra, quan va ser precisament Franklin un dels primers en relacionar algunes erupcions volcàniques amb estius més

BARCELONA: Pol. CIM Vallès Nau 7 Mod. 4 08130–STA.PERPETUA

GIRONA: Pol. CIM La Selva Parc. 3 Nau 3.7 17547-RIUDELLOTS LA SELVA

freds.

Trobem altres catàstrofes amb les explosions de Hiroshima i Nagasaki o els de les centrals nuclears de Xernobil o de Fukushima, de les quals encara estem patint conseqüències col·laterals.

Si posem el tema del canvi climàtic en aquest context trobem a part de la pujada de temperatures o del nivell del mar, problemes en diversos cultius en que poden derivar altres alteracions sobre la flora, la fauna o en desviacions de corrents marines o plagues i epidèmies imprevisibles.

Tan de bo que aquest incipient i a la vegada evident canvi climàtic apart dels efectes col·laterals negatius, també en tingui algun de positiu, com pugui ser de que ens donem compte tots plegats del necessari que és el reorientar el rumb de la nostra societat, amb petites actituds personals o a través dels vots a uns polítics que cal imperiosament de que s’apartin d’un cop per totes d’aquesta demagògia ridícula i deixin d’adorar com ho fan ara el Poder i el Diner i plegats podem avançar envers un espai amb més llibertat, on en el primer lloc de l’escala de valors hi podem col·locar les paraules: Dignitat Humana.

Miquel Taverna Balcells

TARRAGONA: Pol. Constantí C/ França 11-13-15 43120-CONSTANTÍ

TARRAGONA: Ctra. Cambrils km 3,6 43206–REUS

VALÈNCIA: Pol. Zamarra C/Braç del Forn 1 46950–XIRIVELLA

NACEX REUS (Agencia 4305) C/Manresa, 7 baixos 43204 – Reus (Tarragona) Telf.: 902 02 12 14

24

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

El conte de cada nit (III) La tarda següent, la Cèlia no tenia escola, i l’àvia la va portar al parc a prendre una mica la fresca en un dia tan calorós com aquell. Allà van continuar el seu relat assegudes en un banc.

“-Bon dia Marina_em va dir.

-Bon dia Carme_vaig respondre_Has dormit bé?

-Sí, d’aquella manera_va contestar_Què faig avui per dinar?

-A la mare li vindria bé una mica de verdura bullida.

-Li anirien bé safranàries, però ara no n’és el temps.

-Doncs podries fer trumfos amb alguna cosa.

-No queden trumfos.

Vaig suspirar.

-Pare!_vaig cridar des de la cuina dirigint-me cap a la sala d’estar_No queden trumfos al rebost?_vaig pre-

guntar plantant-me davant seu.

-No, s’han d’anar a buscar al tros._va respondre tot tranquil_Es van acabar despús-ahir, però vaig ajudar al senyor Fermín a treure la gallinassa i ja no me’n vaig recordar.

-I no hi podies haver anat ahir?

-Ahir vaig anar a buscar feina i estava molt estregat.

-Doncs més val que t’hi hagin agafat, en aquesta feina!_vaig esclatar enrabiada_I ja estas anant a buscar trumfos per a fer el dinar! O et penses que la Carme i jo et servirem tota la vida? No ens engaliparàs pas! Ja ho sabem que vas anar a la taverna, i no a buscar feina!

-Ni semències! Si vols trumfos te’ls vas a buscar tu! A mi no em parlis així, sents? Sóc el teu pare! A veure si et guanyaràs una bufa! Coi de mocosa!

Em vaig enrabiar tant, que al sortir de la sala vaig voler donar una portada, però em vaig enganxar els dits.”

-Et vas fer molt de mal, àvia?

-I tant si me’n vaig fer de mal. Mira, encara en tinc la marca._la Marina li va mostrar una marca rosada que s’allargava en tres dits de la mà dreta.

-I no li tenies por al teu pare? Com li podies cridar així?

-Ai, petita, estava en una edat i una època difícils a casa meva i el pare només feia que malgastar diners mentre a casa ens faltava de tot. I al tenir una germana petita volia el millor per ella, cosa que no li vaig poder donar.

Es va fer un silenci entre àvia i neta. Al cap d’una estona es van mirar.

-Què et sembla si tornem a casa a fer el sopar? M’ajudaràs?_li va preguntar la Marina a la Cèlia.

-Només si abans de dormir m’expliques un altre trosset de la història.

Georgina Marín García

Tel./Fax: 977 317 545 - mòbil: 660 425 430 e-mail:lucenailucena@construnet.net www.construnet.net/empresa/lucenailucena Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

25

La Veu de la parròquia Darrerament haureu notat que hem fet obres de millora als baixos de l’abadia. Aquestes obres responen a la voluntat d’oferir una millor acollida i servei des de la nostra càritas parroquial. Val la pena que quedi molt clar que la despesa que han suposat aquestes obres de millora han anat a càrrec dels fons que càritas diocesana té destinats a aquests efectes. Hem pogut disposar d’aquests fons perquè ens em avingut a treballar des d’un cert rigor i amb un estil molt concret.

Tota l’atenció que oferim des de càritas parroquial està guiada i assessorada per l’assistenta social de càritas diocesana al nostre arxiprestat i coordinada amb els serveis socials del nostre municipi. Cada cas de les persones i famílies que s’atèn està valorat pels criteri d’aquestes professionals que són les que decideixen quin tipus d’ajuda hem d’oferir i, també, la manera com fer-ho. Després d’estudiar cada cas els serveis socials adjudiquen una quantitat determinada de punts a cada família segons les seves necessitats. Després, aquestes persones passen per l’abadia i, amb els punts que els han assignat, poden “comprar” els aliments de què disposem gràcies a la vostra generositat i a la coordinació amb el banc d’aliments, la Creu Roja i els Fons Europeus. Potser us sobta que la gent hagi de “comprar” els aliments, encara que no sigui amb diners sinó amb els punts que se’ls ha assignat, però la veritat és que aquesta estratègia dignifica a la persona que rep l’ajuda perquè pot triar allò que creu més convenient i pot, també, administrar segons les seves necessitats i gustos els punts de que disposa.

Amés, així evitem abusos i malbaratament d’aliments que la gent en realitat no volia ni necessitava.

Un altre aspecte molt important és l’acollida que s’ofereix a les persones que passen per l’abadia. Quan entren a la botiga de punts ho fan sempre individualment per evitar comparacions i picaresca, compten sempre amb l’acompanyament i l’assessorament d’un voluntari o voluntària de la càritas parroquial, que, en tot moment, està disposat/da a donar el suport necessari en relació a tot allò que va més enllà del simple ajut material. Per això hem volgut que els espais siguin ben acollidors per poder disposar d’una conversa tranquil·la i assossegada.

Amb el mateix sistema, disposem d’un servei de distribució de roba usada de segona mà que recollim a les parròquies; aquest servei, però, el tenim centralitzat a

Casa de L’Abadia (foto Arxiu)

un magatzem i una botiga de Cambrils. Funciona com una botiga però amb preus molt simbòlics (0,50 euros una samarreta, 1 euro uns pantalons o unes sabates) preus que fan que la gent agafi només el que necessita i que donin valor a l’ajuda que reben (ens havíem trobat que, quan donàvem la roba a canvi de res, alguna gent preferien venir-ne a buscar més enlloc de rentar-la).

Hem fet molta feina però la cosa no acaba aquí... ara estem molt il·lusionats en poder fer obres de millora i adequació dels espais de la segona planta de l’abadia, una planta molt gran que està infrautilitzada. El projecte encara està en un estadi molt embrionari però la idea és convertir aquesta segona planta en pisos d’ús social per poder-los oferir de forma temporal i tutoritzada a persones o famílies que, en moments puntuals, es trobin que no poden fer front al preu d’un lloguer, i evitar situacions d’angoixa i desesperació.

Com veieu hem fet força coses i encara ens en queden moltes per fer. La nostra única intenció és ajudar a les persones i famílies més vulnerables i amb menys recursos del nostre poble. Estem segurs que ens hi ajudareu (com sempre ho heu fet...).

Moltes gràcies!!!

Joan Àguila

Camí de Porrera a Alforja, s/n Alforja • Tel. 630982747 . Fax. 977236396 • pep@masdelboto.cat www.masdelboto.cat

26

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

Cuina Casolana

CUINA D’ESTIU PER: TERESA ÀVILA I GRAU

PATACO plat típic d’Alforja Ingredients per a 4 persones 1 kg de patates ½ kg de cebes 2 tomàquets madurs ½ kg de carbassó 400g de ganyims de tonyina sal, pebre roig i pebre negre 1 cabeça d’alls oli d’oliva

Solució SUDOKU n.23 8

3

9

2

4

1

7

5

6

5

2

6

9

8

7

3

1

4

1

4

7

3

5

6

9

8

2

2

9

4

8

7

5

1

6

3

7

5

3

1

6

9

2

4

8

6

1

8

4

3

2

5

7

9

4

6

5

7

9

3

8

2

1

9

7

1

6

2

8

4

3

5

3

8

2

5

1

4

6

9

7

SUDOKU n.24

Com es fà: Posem els ganyims de tonyina amb aigua el dia abans, perquè quedin al punt de sal.

Fem un sofregit amb la ceba, els alls i els tomàquets.

Després hi afegim els ganyims una mica esmicolats.

Quan està tot ben caramelitzat hi afegim el carbassó tallat a daus grossos, hi donem unes voltes i hi posem aigua calenta fins que quedi tot cobert.

Quan hagi arrencat el bull hi tirem les patates tallades escantonades i ho deixem coure uns 40 minuts tot junt a foc mitjà.

8 3

1

9

5 4

6

7

8

1

5

3

8

9

8 8 6

1 9

5

7

4 1

8 9 7

8

9

4

1

5

2

8

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

27

Excursió a Astúries (foto Enric Gòrriz)

Quan al sol encara no li havia sonat despertador, el dissabte 26 d'Abril passat, pujaven a l'autocar els 47 expedicionaris amb destinació a Astúries per fer una passejada de cinc dies en un recorregut turístic pels principals llocs d'interès del Principat on, segons la història, va començar la Reconquesta al domini àrab. Ha esdevingut una excursió molt reeixida organitzada acuradament per l'Associació de Dones d'Alforja i secundada d'una manera exemplar i cívica per tots els que hi van participar amb un respecte exquisit als horaris que imposaven les circumstàncies. En aquesta instantània han volgut deixar constància del seu pas pel Santuari de Covadonga, lloc de culte a la venerada Santina dels asturians.

Polígon industrial Les Sorts, parcel·la 10 Telèfon 977 816 919 • Fax 977 816 522 • 43365 ALFORJA (Tarragona) info@tecnovit.net • www.tecnovit.net

28

Anunci Informatiu 2009(2) 1

Informatiu núm. 85. Segona època, abril-juny 2014. Alforja

30/03/09 10:47