Informatiu Alforja núm. 84

Núm. 84. Segona època gener - març 2014 Alforja (Baix Camp)

INFORMATIU d’alforja

Temps de calçots

INFORMATIU D’ALFORJA

El Temps 2013

25

En pàgines interiors podreu llegir la xerrada que hem mantingut amb l’Antonieta Freixes, una dona que, des d’una perspectiva cristiana, ens sorprèn amb una visió del món compromesa i enriquidora. Al nostre lleial entendre, l’Antonieta sota la seva aparent fragilitat és un exemple del paper ferm, imprescindible, que desenvolupa la dona en el món actual a tots els nivells, lluny de la marginació a la que ha estat sotmesa en el decurs de la història. El tercer mes de l’any gira a l’entorn d’una data que ha esdevingut emblemàtica: el dia 8 de març que commemora el mateix dia de 1857 en que va succeir a Nova York el fet esgarrifós on van morir 129 dones atrapades en un incendi provocat a la fàbrica on s’havien tancat per protestar de les condicions inhumanes que es veien obligades a treballar. En la recta final de la xerrada, l’Antonieta ens dona la seva opinió d’un tema de plena actualitat com és l’avantprojecte de la nova llei de l’avortament que esdevindria una regressió a un temps de foscor que ja creiem haver superat.

L’Antonieta ens parla, amb un rigor inqüestionable i exemples colpidors, viscuts en la seva tasca missionera desenvolupada en l’Amèrica del Sud profunda, conseqüència de la ignorància, l’absència de lleis alliberadores i del menyspreu de la dona.

Avui tenim diverses associacions en que hi ha una part dels integrants que son joves, com pot ser en primer lloc el Grup de Joves, els diferents equips de futbol, Els Diables, la Colla Gegantera, els Timbalers, els Grallers i d’altres. Cal tenir present un fet que cal remarcar, el jovent té una dedicació especial a fer els seus actes festius, cosa que és lloable, però és més important col·laborar en l’organització de les festes locals, sempre que siguin dins d’un ordre, ja que això, és motiu de cohesió ciutadana i ajuda a adquirir experiència en com celebrar les nostres tradicions. Feia temps que no es veien unes festes tan participatives, la gent te ganes de sortir a celebrar els actes lúdics, des de la Festa Major, el Parc de Nadal, la cavalcada dels Reis d’Orient, la Romescada de la Festa Major d’Hivern, la Calçotada popular. En tots aquests esdeveniments hi han col·laborat extensament el jovent en la seva organització i això li dona un caràcter diferent, amb un nou estil de “Fer poble”. Esperem que aquest esperit de participació tingui continuïtat.

El poder i la raó

25

Consell de Redacció

Cuina casolana

26

EDITA: ASSOCIACIÓ de PUBLICACIONS CÍVIQUES I CULTURALS D’ALFORJA C/ de la Font, 58 ADREÇA ELECTRÒNICA: informatiu@informatiualforja.cat www.informatiualforja.cat Direcció: Antoni Pujals Rebull Adjunt de Direcció: Gonçal Evole Hurtado Col·laboradors: Teresa Àvila Grau, Benet Sadurní Soy, Octavi Fullat Genís, Joan Àguila, Georgina Marin, Miquel Taverna Balcells, Josep Sànchez Moragues, Salvador Porqueras Sarobé, Josep Poca Gaya, Maria Rodríguez Mariné Col·laborador tècnic: Oriol Saludes Rodríguez Col·laboradors Fotogràfics: Ester Delgado, Montserrat Vilella, Rogelio Portal Portada: Ester Delgado Tirada: 300 exemplars Dipòsit Legal: T-1307/07

Sumari

Editorial

2

Gent Nostra

3

Si estirem fort

7

Pregunta, any, mes i dia La Mancomunitat de Catalunya

8

10

In memoriam

D’un temps, d’un poble

12

13

El ferro

Un cura comunista

17 18

La naixença de Catalunya

20

La veu de la Parròquia

22

El racó de la poesia

22

El conte de cada nit

23

Temps era temps

23

Aquesta llengua nostra

24

Sudoku Demografia d’Alforja Carnaval 2014

26 27

28

Editat amb la col·laboració de l’Excma. Diputació de Tarragona i l’Ajuntament d’Alforja.

L’INFORMATIU no es fa responsable amb les opinions que els col·laboradors expressen en llurs articles.

2

Editorial

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

Gent nostra

L’Antonieta al seu escriptori

D’uns anys ençà, ens hem familiaritzat a la seva presència pels carrers del poble recolzant al seu braç algú que necessita un polsim solidari: ajuda per caminar, altres per orientar-se perquè el seu cervell ha perdut l’horitzó immediat i, la majoria, els que agraeixen en el seu si més profund una estona de conversa i companyia agradosa, l’alleujament de solituds mai desitjades. Així entenc l’aurèola, el tarannà molt resumit, de l’Antonieta Freixes amb qui ens hem posat d’acord per fer petar la xerrada sobre les seves vivències, en una tarda dels darrers dies de l’any passat que s’empolainava per acomiadar-se i traspassar equipatge i responsabilitats a un altre període anyal que ja treia el nas per la cantonada.

- Ignoro si has sentit parlar d’una monja que desenvolupa una tasca solidària al Raval de Barcelona, un dels barris més degradats de la ciutat. Es diu Viqui Molins i pertany a una família benestant de Pedralbes. T’ho dic perquè el mateix dia de Nadal a “La contra” de “La Vanguardia” publicaven una entrevista on la monja de referència manifesta: “No faig coses per a ser feliç, sóc feliç perquè faig coses”. Quina opinió et mereix aquesta frase...?

- Jo penso que sóc feliç i em sento més feliç quan veig que altres persones que m’envolten són felices. Això em dona una gran alegria, ganes de fer i desprendre’m de coses meves per poder atendre necessitats dels altres. Aquesta és la meva felicitat més gran.

Antonieta Freixes, la solidaritat en silenci - Coincideixes doncs, amb la monja que t’he parlat...

- Voldria explicar-te d’on venen les meves arrels i ho entendràs millor i desitjo deixar-ho molt clar. Jo, des del 1985, sóc membre de l’Institut de Missioneres Seculars dins de l’Església Catòlica. És de dones laiques que tenim com a carisma el seguiment de Jesús. La missió la concretem en el lloc on vivim i en la tasca de cada dia.

Sortir a d’altres països no és gaire habitual. Tan sols un 10% ha sortit fora i jo en sóc una d’elles. Llavors vull matisar que el sentit comunitari, el vivim en trobades on fem formació permanent, revisió de vida i ens impulsem en el seguiment de Jesús, aquesta mena de sentiments, sovint difícils d’entendre. Pensa que jo ignorava l’existència dels instituts seculars i, per la dècada del vuitanta del segle passat que teníem de rector a mossèn Curieses, en una xerrada, em va recomanar conèixer a un grup de persones que ell mateix, amb aquella ironia tan seva, va qualificar “d’una mica diferents” i crec recordar que va afegir el mot “d’eixelebrades”, “però com que a tu també et podria definir així... No t’ho prenguis malament: ho podríem deixar en “diferents”. Aquest va ser el punt de partida per conèixer altres persones amb certes reticències per la meva part, ja que es donava el cas que tenia una tieta monja i m’adonava del seu infantilisme, que això de tenir una Mare Superiora que pensava per totes, no m’acabava de convèncer i em vaig decantar per conèixer la tasca d’aquestes missioneres seculars i, ves per on, em va agradar el fet de no tenir una autoritat que pensés per nosaltres. Nosaltres decidim el que cal fer segons el nostre criteri, però si que ens impulsem en el camí a seguir i, per aquesta circumstància, em va arribar “la crida” d’anar a l’Equador.

Membres de l’Institut de Missioneres que havien seguit la meva tasca a l’Equador em van proposar el trasllat al Brasil perquè allà hi havia mancança de gent per tenir cura dels anomenats “nens del carrer”. A l’entremig va esdevenir-se la malaltia greu de la meva mare i vaig prendre la decisió de tornar per tenir cura d’ella. Però la gent del Brasil van continuar insistint reclamant la meva presència...

- Sense deixar aquest tema, veus molta diferència amb “els ninos da rua” brasilers i els que ara ja tenim molt a prop nostre, no parlo d’Alforja, però si de les grans ciutats, on son abundosos aquests nens que vagabundegen pels carrers...

- Crec, sincerament, que hi ha diferències evidents. Allà trobem gent provinents de les zones rurals a la recerca d’una vida digna i s’han trobat que no tenien casa, ni lloc adequat on viure hi han trobat refugi provisional en faveles, viles...

- Això també va passar aquí...

- Tens raó, no és gaire diferent del que es va viure aquí amb la immigració, mitjan el segle passat, però amb l’afegit que allà t’has d’enfrontar amb el problema de nombroses, incomptables, mares solteres, pederastes que han abusat de criatures, nens i nenes destrossades psicològicament i sexualment en unes edats molt tendres i difícils que els han causat traumes que no oblidaran mai. Avui mateix m’ha vingut a la memòria la Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

3

història d’un adolescent que teníem a la nostra casa d’acollida - i que pensàvem que ell no en sabia res – assabentats de que la seva mare havia accedit a una paga per la venda del seus òrgans vitals. Aquesta barbaritat al pobre nen mai ningú li traurà del cap. Un altre exemple: d’un nen que, quan fèiem coses profitoses i dinàmiques de cara al futur i que sempre deia que a la casa s’hi trobava molt bé, quan li preguntaves què volia ser quan fos gran, la resposta esdevenia esgarrifosa i repetia una i altra vegada que “només volia matar el seu padrastre”. Era la seva obsessió. Ignoro si aquí es donen aquestes circumstàncies. Vull creure que no.

Personalment jo allà, m’he trobat amb fets comprovats d’una duresa colpidora. Nosaltres teníem adolescents que, amb dotze i tretze anys, no sabien el que era un llapis i menys com fer-lo servir. Havien de començar fent “ralletes”. El que més ens sobtava de la perifèria de les grans ciutats brasileres eren les enormes, abismals, diferències socials i sovint em deixava anar i els deia: “no sou campions de futbol, el que sou campions és en la més brutal de les desigualtats, de riqueses immenses i pobresa que supera el llindar de la desesperació”. Tinc constància que les coses han anat canviant, han millorat les condicions perquè ho vaig seguint mitjançant els meus contactes amb el companys d’allà.

- En aquest canvi tímid però sostingut, s’ha fet palesa la influència del president Lula Da Silva?

- Jo em vaig implicar amb totes les meves forces a les campanyes de Lula Da Silva...

- I ara la presidenta Dilma Rouseff, segueix la mateixa línia?

- Doncs això sembla. Ha continuat amb la mateixa política del seu antecessor. Però jo havia conegut més a fons al PT (Partit dels Treballadors) perquè a Belo Horizonte, l’alcalde era dirigent d’aquest partit i havia impulsat nombrosos canvis en les condicions socials de la ciutat i fins i tot el Jutjat de Menors que sempre havia estat molt esquerp amb els “ninos da rua” aplicant càstigs severs, injustificables, posant-hi gent que entenien que aquests nens eren més aviat víctimes del sistema que botxins. Amb aquest alcalde el canvi social a Belo Horizonte va esdevenir espectacular.

- Et senties estimada al Brasil?

- Molt!. He de reconèixer que sempre m’he sentit estimada arreu, fins al punt que no sabria dir si mai podré arribar a estimar tant com m’he sentit estimada.

- Per què vas tornar...? Enyorança de la teva terra,

4

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

per tenir cura del teus pares que ja començaven a ser grans...?

- T’ho explico: A l’Equador, la meva primera destinació va ser quelcom diferent. I vaig anar per tres anys i comprovar tot seguit que la tasca a desenvolupar, tot just acabava de començar. La meva missió era la d’Agent de Pastoral, però les parròquies d’allà es dedicaven de ple a la qüestió social, amb molts projectes dispersos en marxa que només en tres anys, evidentment, no es podien consolidar i em vaig fixar un període de sis anys que, no obstant, es van convertir en gairebé set, perquè es donava la circumstància que els indígenes no s’acabaven de responsabilitzar i sempre tenen el complex de sentir-se inferiors. I aquest sentiment meu el compartia tot el grup de jovenetes amb les que he treballat conjuntament.

- Com era el tracte que us dispensaven els dirigents, els grups de pressió, en definitiva, els “poders fàctics” d’aquelles regions...

- Ens acceptaven i això té una explicació. Allà a l’Equador ens trobàvem bastant aïllats d’aquests “poders fàctics” perquè vivíem a les comunitats indígenes i t’adonaves que el que més els mancava era formació i llavors, la nostra tasca consistia en apropar-los a una educació elemental, d’ajudar-se mútuament, d’integrar-se en comunitat, de fer-se préstecs entre ells ja que els cobraven el cent per cent d’interessos si tenien de demanar ajuts econòmics als poderosos, als “amos” o “patrons” com diuen ells. Calia demostrarlos-hi que ells eren capaços de tirar endavant el seu poble, la seva cultura, imbuir-los aquesta confiança.

- Al Brasil, quan temps hi vas passar?

- Set anys i, en el decurs d’aquesta etapa, el meu pare havia perdut completament la visió, la meva mare es feia gran i se’m presenta el dilema de tenir cura d’unes persones allà i no poder atendre els meus aquí. Sense dubtar vaig prendre la decisió de tornar per menar dels meus pares. No obstant això sempre recordaré que la meva mare em va dir amb tota fermesa: “Si tens el convenciment que la teva vida té més sentit allà, amb la tasca que desenvolupes, si ho creus necessari, ens portes a una residència”. Jo d’això no em veia amb cor, no hauria estat capaç de fer-ho. No vull dir que en una residència la gent gran no estiguin ben atesos, ans el contrari, però jo mai hauria estat en pau amb la meva consciència. Crec que la meva tasca al Brasil, amb la inauguració de la casa d’acollida, en la creació de la

qual hi vaig posar els cinc sentits, Li endevino a l’Antonieta una brideixant format un excel·lent grup llantor estranya en els ulls i un somd’educadors i la seva influència va riure còmplice abans de contestaraconseguir implicar en el projecte me. a l’ajuntament, al Jutjat de Menors, - Com t’ho definiria... la paraula els Consells Tutelars que ens feien “ídol” no s’hi escau, perquè, eviarribar fins el 50% necessari pel sosdentment, no ho és. Crec que es teniment de la casa. El projecte era Déu encarnat en persona humana, una realitat i funcionava tot sol. però no el Déu llunyà, castigador, - La tasca que desenvolupes aquí d’exèrcits venjatius, de l’Antic Testaal poble, a més de tenir cura de la ment. Ell ens va presentar l’autèntic teva mare, sovint et veiem acomDéu Pare, un Déu misericordiós, un panyant a gent que ho necessita...

Déu proper. De seguir a prop les en- Deixa’m explicar-te que, abans senyances i l’exemple de Jesús, així de prendre la decisió de marxar a ho crec, no necessitaríem exèrcits, l’Equador, jo treballava a la Valira... ni policia, perquè era aquest lliu- Ho ignorava. Així que, fins i tot rament d’estar al costat dels més vas renunciar a una vida resolta i desvalguts, que potser no ni hauria tranquil·la... tants. Per a mi, el seguiment de Je- Doncs així és. Tot i treballant a la sús és el que em dona força interior, fàbrica, vaig fer els primers cursos el que em fa feliç, el veig com l’enL’Antonieta amb el bisbe Pere Casaldàliga de treballadores familiars que es carnació de la bondat. donaven a Tarragona en els anys 86 - M’ho poses en safata: que és esi 87 i allò em va impactar, sense pensar ni per un motimar? ment dedicar-hi la meva vida. M’ho vaig prendre com - Estimar? Difícil definició. Crec que estimar és acceptar una experiència nova... als altres, de la manera que són i com són, sense bus- Quan vas prendre la decisió de marxar, de l’emprecar-los-hi ni més ni menys. Acceptar-los: així de senzill. sa Valira els directius i altra gent no et van insinuar - Quin exemple d’humanitat t’ha causat més impresallò tan rebregat: “t’ho has pensat bé...? Ja saps el sió, perquè tinc entès que has viscut molt a prop que vas a fer? la tasca de l’arquebisbe Oscar Romero i del nostre - Tant el senyor Pujol com el senyor Solanes directius bisbe Pere Casaldàliga, propers a l’anomenada “Tede la Valira em deien: “Però a tu et sembla lògic el pas ologia de l’Alliberament” que preconitzava el filòsof que vols donar, sense conèixer aquell món, no obstant deLeonard Woff... manar-nos una excedència de tres anys?” Els veïns del - Dels coneixements que tinc notícia, et puc dir que carrer li deien a la mare: “Però la deixes marxar...? Ho l’arquebisbe Oscar Romero va ser elegit per aquest càrplantejaven com si el món s’hagués d’ensorrar sota els rec, al pertànyer a una classe benestant i poderosa. La meus peus. Et confiaré que els directius de l’empresa seva vida havia transcorregut plàcidament entre quatre Valira van ser molt comprensius, fins al punt que varen parets atapeïdes de llibres i quan li van matar a dos fer una aportació econòmica pels primers projectes deamics sacerdots va sortir d’aquella mena de presó, va senvolupats a l’Equador. trepitjar el carrer ensopegant de ple amb un poble que - Enyores la teva etapa sud-americana...? patia i el sofriment de la gent. Allò va significar per a - T’ho diré com ho sento: Ni enyorava allà les coses ell un canvi radical d’actitud, veient que desapareixia la d’aquí, ni quan he tornat enyoro les d’allà. Quan fas les gent en la foscor més absoluta, de forma inexplicable. coses conscientment, que ningú t’obliga a res, ja estàs Com els para-militars al servei dels poderosos, sembramentalitzada per ser aquí o allà. No em sento menys ven la destrucció i la ruïna del poble, i es va enfrontar - posem “cometes” - “missionera” aquí que allà. Molts amb aquell exèrcit d’eixelebrats proclamant des de la pensen que ets “missionera” quan te’n vas a països llutrona: “Hi ha un manament de la Llei de Déu que diu: nyans. Jo em sento igual. A mi m’han vingut a buscar a No mataràs! Aquesta actitud el va condemnar a la seva casa per desenvolupar una tasca per estar a prop de les mort ignominiosa, perquè s’havia convertit en un despersones que pateixen i cada matí, al llevar-me, procutorb pels poderosos. Del bisbe Pere Casaldàliga, et diré ro carregar les piles. que des d’un principi es va comprometre amb els des- Em permetràs endinsar-me en el teu tarannà pervalguts quan va comprovar in situ, sense intermediaris, sonal. Aprofitant que estem en temps de Nadal... les desigualtats socials brutals que es donaven en aqueque és per tu la figura de Jesús? lles terres. Pensa que quan va arribar al Mato Grosso, hi

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

5

havia una fazenda que dominava més territori que tot Catalunya, propietat d’un sol amo. Això el va trasbalsar i va decidir dedicar-se a la lluita utòpica perquè aquells desheretats de la humanitat milloressin les seves condicions de vida i no fossin tractats com esclaus.

- Pere Casaldàliga ja hi va anar sent bisbe...

- Vas errat. Casaldàliga se’n va anar al Mato Grosso molt jove, com a sacerdot claretià. En el decurs dels anys, desenvolupant la seva tasca, va rebre el nomenament de bisbe. Vaig tenir la sort immensa d’assistir a un curs del que ell era un dels ponents i m’enorgulleixo de tenir una fotografia amb ell. No sé si ho saps, però també tinc un poema que a mi em va colpir del Nadal del 1978, al que el Jordi Olivé li va posar música i li vam enviar al bisbe Casaldàliga i em consta que el va fer molt feliç. Des d’aleshores, sempre hem rebut puntualment aquestes circulars que envia “el bisbe de la terra vermella” amb motiu del Nadal. Sempre ha tingut una capacitat de memòria prodigiosa.

- Té molta influència Pere Casaldàliga...?

- Efectivament, una gran influència, tan espiritual com personal, amb un carisma especial que fa que se’l respecti fins a la veneració.

- Pot donar-se la circumstància que li passi el mateix que a l’arquebisbe Oscar Romero?

- Ara ja és massa popular perquè el matessin. Seria un escàndol de magnituds colossals.

- No creus que més d’un terratinent poderós hagi tingut la temptació de fer-ho delegant en algun sicari?

- Puc assegurar-te que si. Ell mateix ho ha insinuat en més d’una ocasió. Ara em ve a la memòria una anècdota que confirma aquesta teoria. Resulta que van contractar un pistoler amb l’encàrrec de matar-lo però, per aquelles creences i rareses d’aquells indrets, aquest sicari tenia ben cregut que ell podia matar fins i tot a un Papa, que de ben segur ignorava l’existència, però mai a un bisbe. Conseqüència d’aquesta superstició, va desistir de l’encàrrec, li va revelar la missió que li havien encomanat i aquella mateixa nit, el pistoler i el bisbe Casaldàliga sopaven plegats. A mi, personalment, em meravella que una persona físicament insignificant, fràgil, pugui transmetre aquest magnetisme, una moral fèrria, tenint tant sols la força dolça de la paraula i el convenciment incorruptible dels seus actes. Difícil d’explicar si no ho vius a prop d’ell.

Fins i tot l’anell de bisbe no té cap brillantor. És una anell de la fusta d’un arbre –el jucum- que creix a la selva i que ell li dona el significat d’estar prop de les persones que més ho necessiten. Tota una lliçó d’humilitat, Tothom que el porta al dit, transmet un sentiment de complicitat.

- No enyores haver format una llar, tenir fills, una vida d’aparent normalitat i assossegada...?

- D’adolescent i joveneta vaig tenir, com tothom, els meus somnis. Però després va anar passant el temps tot i tenir molts amics, companys de colla dels meus germans dels que em separen pocs anys. Però quan hi havia algú que se m’acostava amb intencions de “més que amics”, em sacsejava un sentiment no diria de rebuig però si de reticència i preguntar-me què em passava, fins al punt de reflexionar en el meu interior si es que esperava trobar el meu “príncep blau”. No sentia

6

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

atracció per aquesta vida “normal”. Abans de marxar a l’Equador, quan feien ball o qualsevol altra festa o sarau, sempre em feia present perquè, la veritat, m’agradava estar a tot arreu. Vaig tenir cura de la coral infantil i mitjana, mentre el Jordi Olivé cursava els seus estudis de solfeig. Vaig anar als cursets internacionals per aprendre quatre coses rudimentàries de cant per tirar endavant. Ara que m’has fet pensar en aquella etapa de la meva vida, recordo una ocasió que parlant amb mossèn Curieses, li vaig explicar les meves inquietuds, que res em feia sentir satisfeta. Jo no tenia cap notícia de l’existència de l’Institut Secular i ell em va recomanar posar-me en contacte. Quan vaig prendre la decisió d’orientar la meva vida en vers aquesta missió, també demanava que, un cop renunciava a la possibilitat de tenir fills propis, sempre pogués tenir canalleta al meu voltant. Renuncio a tenir les meves criatures pròpies però que mai em faltin d’altres per acollir-les i orientarles i la veritat és que no m’han faltat mai. A l’Equador totes les que vaig voler i al Brasil... imagina’t!

- Aquests dies es parla molt de la nova llei de l’avortament... Hauria de ser una decisió lliure de la dona, propietària absoluta del seu cos o bé tornar a les restriccions que volen imposar...? Quina opinió et mereix la polèmica que s’ha desfermat...?

- Jo a l’Equador vaig viure dos fets esgarrifosos que si haguessin tingut una llei de l’avortament regularitzada, no hauria vist com cinc criatures quedaven orfes per un embaràs que és presentava amb greu perill per la mare.

Com una noieta de deu anys...compte!...deu anys!, condemnada a ser mare per l’abús salvatge del seu padrastre. En aquest cas vaig veure plorar d’impotència a un sacerdot per la incapacitat de reparar una injustícia flagrant perquè la llei s’interposava i ell, entre sanglots, es preguntava com es poden consentir aquestes barbaritats perquè no hi va haver cap metge amb la gosadia suficient per interrompre aquella salvatjada i altres fets colpidors que vaig tenir la dissort de viure molt a prop.

Et resumiré la meva opinió: penso que la persona ha de ser lliure i s’ha de respectar la seva decisió. Afegiré quelcom més: sempre he dit que no hi ha cap dona al món que decideixi avortar alegrement, inconscientment. És un sentiment íntim, dolorós, d’un sofriment immens i que no són tan “lleugeres” com ens volen fer creure. Jo no vull jutjar a ningú però estic convençuda que a les dones ens deixin lliures i responsables del nostre cos i allunyem per sempre més, aquest menyspreu masclista en creure que la dona és un ésser inferior. Prou de barbaritats!

No he volgut amoïnar més a l’Antonieta. La seva mare requereix atenció. He trucat a la porta quan el rellotge del campanar deixava sentir les quatre de la tarda i ja és negra nit. Ens acomiadem i agraeixo l’estona tan profitosa que m’ha dedicat deixant en el misteri de la gravadora altres confidències. Enfilo carrer Nou avall pensant que sempre l’havia tingut com un dona fràgil. Les seves experiències vitals l’han endurit però també l’han fet d’una humanitat desbordant, amb aquest somriure permanent que li permet la seva solidaritat ferma i silenciosa. Gràcies Antonieta, pel teu exemple.

Gonçal Évole

Si estirem fort…

Fa uns dies a la ciutat de Reus vaig assistir a un dels actes de la 45 renovació de la flama de la Llengua Catalana en que hi participaven entre d’altres l’escriptor Màrius Serra, l’Orfeó Reusenc i el grup musical la Colònia.

Un cop presentat l’acte, l’orfeó encetà les actuacions amb el cant de la Senyera (tots dempeus) la sardana l’Empordà, Paraules d’amor, l’Estaca i el cant dels Segadors (tots dempeus novament).

Això que sembla normal en un acte d’aquestes característiques no m’ho va semblar tant mentre anava avançant l’ interpretació dels diferents cants corals. Provocant que recordés temps no massa llunyans on tot estava prohibit, el fet de cantar aquelles cançons ens podria haver dut no fa pas gaire a la garjola, un temps on miràvem de reüll les cares que ens envoltaven intentant esbrinar si entre elles ni havia alguna desconeguda que ai l’as!, podria ser de la secreta.

El cant de la Senyera i el dels Segadors fan que dels meus ulls ragin perles de pluie (perles de pluja) com deia en Jacques Brel en la cançó “ne me quitte pas” i que curosament intento dissimular per allò que diuen que no queda massa be que hom plori en públic. Com mes gran em faig, l’emoció m’arriba mes fàcilment i sense avisar, serà que els anys em fan mes sensible?

Però quan l’orfeó va encetar l’Estaca d’en Lluis Llach, vaig percebre un reguitzell d’emocions, aquell impuls reivindicatiu que de jove experimentava anant als concerts de música catalana, o participant-hi com cantautor.

Recordo especialment el que per l’aplec sardanista es va fer al cine de d’alt o del Pep Olla (com llavors en dèiem) on el Miquel Porter, Josep Mª Espinàs, el Quico Pi de la Serra ... encenien els ànims del poble Alforgenc fent que tots a una cridéssim Visca Catalunya! (el Lliure va venir després i l’Independent no fa massa).

Be com deia el cant de l’Estaca va fer que retornés a uns temps que ja donava per superats, on de la cançó importava mes el sentit que no la lletra; el que s’entenia no pas el que es deia; on per defensar públicament les idees ens veiem obligats a servir-nos de subterfugis i paraules de doble sentit. Si estirem fort ella caurà... quina raó tenia i continua tenint, quants sentiments,

quantes aspiracions, quants anhels reivindicatius i de llibertat han acumulat aquestes paraules que malauradament han tornat a fer-se reals.

Els anys com deia, m’han augmentat considerablement la sensibilitat, i mes encara els darrers esdeveniments d’atac sense mesura al poble i a la llegua catalana aconseguint diluir la gama de grisos del meu conscient, de manera que idees i reivindicacions esdevinguin mes blanques o negres, i la radicalitat dels anys de joventut retorni imbuïda per una visió mes global i experimentada.

Els Aznar, Rajoy, Wert, Cospedal, Fabra, Bauzà... sota l’embolcall del PP han endegat una aferrissada campanya en contra de la nostra identitat, una manera barroera d’intentar fer callar la veu d’un poble que vol a ser consultat, negant-li el principi i l’essència de la democràcia.

Pretenen portar-nos als obscurs anys de la dictadura, i no s’adonen que els temps han canviat, els nens ens hem fet joves i els joves adults, el poble ha crescut, i davant l’immobilisme i la intolerància hi oposem la paraula i la raó.

Hem començat el 2014 ple d’esperances en el futur i l’esdevenidor la tossuderia i la perseverança d’un poble que estima i avança donant-se les mans farà que.... si estirem fort ella caurà.

Fins aviat Salvador Porqueras i Sarobé (Un alforgenc de fora vila)

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

7

Pregunta, any, mes i dia. De debó?

Extret de diari personal d’Octavi Fullat Mig matí. Al jardí el fueteja el vent amarg del meu poble. La nuesa hivernal s’ha incrustat a les branques dels arbres. Els ocells piulaires ja van abandonar el lloc.

Han arribat els dies curts de nits llargues, quan l’aire nítid s’enfosqueix de sobte. M’ha sorprès la lluïssor de la gelada sobre l’herba tímida. A l’ombra, l’hivern es fa cruel. Encara bo que, en una rosa, la gota de gebre esperava que el sol la fongués.

A la una el dinar fumeja sobre la taula. L’Antonieta i jo, sols. ¬Com va el teu Diari particular? ¬És un escrit avortat que recita el meu mal. Occident se’n va en orris, li he respòs. ¬La literatura es fa amb invencions inesgotables, em comenta. ¬Però, un diari té com a funció la de consignar tot allò que arriba a la vida.

Col, patata i ceba. Bullit. Ens ve de gust, amb l’oli nou d’enguany. ¬Penso comprar-me Liberté et égalité, de Raymond Aron (1905-1983), li he dit. ¬Política? ¬Sí. L’art de la política es distingeix per la seva ambigüitat extrema. ¬La història ¿és igualment equívoca? ¬Forma una dansa trista i lluminosa sufocant.

S’ha obert la porta i ha entrat la Mireia amb la seva neboda de sis anys. S’afegeixen a la taula. La Mireia és llicenciada en arquitectura havent passat uns mesos a Ferrara; l’esperit de Palladio (1508-1580) encara es passeja per la vall del Po. He opinat: ¬Cal desconfiar dels polítics com de la pesta. ¬Dels espanyols en particular, subratlla la Mireia. Ens munten una història manipulada. ¬España es troba en el crepúscle i la seva atmosfera grisosa no permet discernir entre gossos i llops. ¬Sí, afegeix l’Antonieta, el sistema madrileny està À bout souffle, que diria Godard. ¬España viu de la mentida i de racionar fins i tot la confiança en l’altre.

Hem assaborit patates, col i ceba. I l’oli nou.

La Mireia: ¬Catalunya ha passat a ser una illa, amenaçada amb fantasmes reals. ¬Qui cobrirà, pregunto, el deshonor que España causa a Catalunya? I els noms d’Aznar i de Felipe González han ballat entre els plats que fumejaven. ¬Aznar? S’interessa l’Antonieta. ¬El seu tarannà traïdor salta a la vista i el seu aire arrogant insulta, he respòs. ¬Aznar? insisteix la Mireia. ¬El més gran timador de la història hispànica, he sentenciat com qui llença una escopinada. He suvitzat la gola amb dos glops de vi de Corbera d’Ebre. Vi de taula. L’Antonieta em mira: ¬Què ens en dius de Felipe González? ¬Posseeix la parla brillant, però el seu cervell es tornarà vulgar en presència de la mort.

8

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

Irromp el Valeri, un dels dos fills de l’Antonieta. Assegut a taula, ens comunica: ¬Ja tenim pregunta, dia, hora i mes de la consulta.

Les il.lusions resistiran la prova de la realitat? No s’arriba a l’horitzó caminant recte endavant. El passat de Franco no s’ha dissipat com si fos fum. El 1820 els grecs es van haver d’alçar contra els otomans que els oprimien.

Victor Hugo (1802-1885) a l’obra Orientales defensa la llibertat dels grecs contra la servitud. Àdhuc el poeta Lord Byron va morir, el 1824, combatent contra els turcs dèspotes.

A l’Antonieta se li ha ofegat de sobte el somriure dels llavis. Em pregunta: ¬Què respondre a la consulta? ¬T’ho diu ben clar l’Evangeli de Mateu. ¬L’Evangeli?

Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. La resta prové del Maligne. (Mateu, 5, 37) ¬Pateixen de xenofòbia contra els catalans. ¬Els seus mass-media els hi inciten. ¬Qui farà rebentar les dues mamelles de credulitat d’on xuclen? ¬Fóra divertit veure el diable ballant un tango.

Els éssers humans ens orientem pel futur; només el futur dóna cohesió al nosaltres. Francis Coppola posa la Cavalcada de les Walkyries de Wagner (1813-1883), a Apocalypse Now (1979) com a emblema sonor de l’agressió nord-americana al Vietnam. L’agressió va fortificar el nosaltres dels vietnamites.

La Mireia ha obert el seu ordinador portàtil i ens ha confirmat la notícia aportant-hi precisions i comentaris. ¬Acaba de començar, en el Toro de los cojones, ¬per a nosaltres la “Pell de brau”¬, Un ballo in maschera (1859) de Verdi. Vaig fruir aquesta peça a l’Òpera de New Orleans el 1983. ¬Diria, intercala l’Antonieta, que el que ens cau a sobre és La Cantant Calba de Ionesco (1909-1994), on els personatges parlen sense dir-se res. La comunicació esdevé quimèrica. ¬En vaig conèixer un, els dic, que parlava de pressa, s’avorria de pressa, pensava de pressa i feia l’amor de pressa. Així no s’arriba lluny. ¬D’acord, assenteix la Mireia. La impaciència és una enemiga. ¬Així, opina l’Antonieta, es fan presents el tedi i la mort, les dues sirenes de la presó. ¬I Catalunya necessita respirar, assegura el Valeri.

El 1963, Hanna Arendt va publicar Eichmann à Jerusalem ¬l’he llegit en francès¬, en aquest llibre es refereix a la banalitat, a la mediocritat, a la ridiculesa, de certes manifestacions del mal, encarnades en gent covarda, que rebutja inexorablement la temptació del bé, en paraules de Hannah. Rajoy és un d’aquests.

Peix blanc arrebossat i tomaca vermella acabada de fregir. S’obre la porta i penetra l’Estela, professora d’Institut, germana de la Mireia. S’afegeix tant al dinar com al simposi improvisat.

El 1912, l’editorial francesa NRF ¬Nouvelle Revue française¬ al front de la qual s’hi trobava André Gide (18691951) va negar-se a publicar Du côté de chez Swann, de Marcel Proust (1871-1922). Bé, doncs; Gide que va ser un home despert, demana perdó a Proust el 1914 en els termes següents: ¬Le refus de ce livre restera la plus grave erreur de la NRF, et l’un des regrets, des remords, les plus cuisants de ma vie.

Rajoy ¿demanarà perdó , algun dia, per no haver procedit com a estadista mostrant-se, en canvi, com un vulgar politiquet, com una bagatel.la del món polític?

No només apunyala Catalunya, està lesionant igualment España. Winston Churchil (1874-1965) va saber estar a l’altura de les circumstàncies greus, extremes.

Però, Churchil fou un estadista i no pas un putxinel.li o titella de partit. ¬Podríem qualificar Rajoy, de monstre tebi? apunta l’Estela. ¬Tal vegada sí; li falta ètica, afirmo. ¬Ètica? ¬Sí, li responc. Ètica és allò que s’oposa a tot el que tira enrere, a tot allò que paral.litza. ¬Però, intervé el Valeri, és molta la distància que separa el desig, de la seva realització. ¬ És cert, li dic. Però cal salvar-se abans que arribi la nit. ¬Perdonarem, un dia, Aznar i Rajoy? insinua tímidament la Mireia. ¬Com podem perdonar, sentencio, els que ens destrueixen? I ens hem posat a escoltar fragments del Nabuco i de I Lombardi de Giuseppe Verdi (18131901) amb ànim d’emmarcar el col.loqui al voltant de l’alliberament del nostre poble.

Sonava la música quan ha comparegut l’Anel, l’altre fill de l’Antonieta, que venia de l’Institut on imparteix docència. Li ha caigut bé no només el peix, sinó també la conversa.

Havent-se lliurat del casquet, amb mirada maliciosa que és la seva manera de treure’s l’angoixa que l’atenalla, exclama: ¬Cal lluitar encara que ens arruïnem. ¬Tingues present, li adverteixo, que la història es fa, però els humans no la fabriquem. Ella es val de nosaltres. A més, tots els que han volgut transformar la història han organitzat banys de sang. ¬Schelling (1775-1854), em replica, assegura que la

història és factible. ¬Certament, Anel. Tenim dos models: l’un sosté que els grans personatges fan la història; el segon, en canvi, asevera que la història és el resultat de determinismes tècno-econòmics. ¬Prefereixo el primer, ha dit tallant. Mazzini, Cavour, Garibaldi resulten admirables. Recordo que anys enrere el Professor Sante Bucci, de la universitat de Perugia, m’aconsellà: Resistere non serve a niente.

Tindrà raó l’Anel? Encara que perdem, no obstant, hem de tenir ben clar que ni Rajoy ni els seus són els senyors del temps. El que passa és que les nits massa llargues semblen mortals. I torna l’Anel: ¬Els catalans no podem ser els pederastes passius dels castellans. ¬Potser sí que la nostra independència és tan necessària que per força ha de ser vertadera. ¬Rajoy, insisteix, es creu ser un déu de l’Olimp a la vegada que ignora el dolor del temps.

A Siena ensenyen una pintura, que Ambrogio Lorenzetti acolorí el 1338, en la qual les cares dels polítics paguen per si soles. Franco ens va cosir la llengua i així ens trobem amb la majoria del PP. ¿Quin Lorenzetti retratarà aquests polítics d’ara? Alexandre Dumas (18241895) va escriure: On a le droit de violer l’histoire à condition de lui faire de beaux enfants.

El ministre Wert viola la història ¿quins són aquests formosos fills del senyor Wert?, monstres i deliris ; no res més. Menys mal que Catalunya no mor ¬stirbt, en alemany ¬; en tot cas, cal rebentar-la ¬schtirbt, en llengua alemanya¬.

A dos quarts de tres m’he acomodat a la sala de la televisió per veure el noticiari de TV3. Tot sol. La notícia i les reaccions que es van produint. Amb els del PP al poder, ja no hi ha res que em lligui a España. Esquinçats entre la venjança i el perdó. Vivim una nit sense lluna. Tant Wagner com Liszt van encarnar una època en què la llibertat semblava perduda després del fracàs de la revolució de 1848. ¿Ens arriba l’enfonsament del Walhalla que es descriu en el Crepuscle dels deus?, ens esborren el home sweet home. Jacques Derrida va redactar un llibre el 2001, tres anys abans del seu decés, amb un títol que ens toca de ple: De quoi demain? No deixem que l’esperança s’esvaeixi. ¿Vivim una simple

CAL MAURO PLANXISTERIA, PINTURA & AEROGRAFIA

BAR-RESTAURANT Tel. 977 816 375 Av. Catalunya, 25 Alforja

977816668 659665454 pol. ind. Les Sorts Parc. 14 nave 3 ALFORJA Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

9

onada d’entusiasme? El temps és una eterna possibilitat. No podem permetre que els esdeveniments actuïn sobre nosaltres com si res; hem de construir-hi a sobre.

Ho hem de mesurar tot segons la gravetat de l’instant.

Luckacs, Sartre o Ernst Bloch ens han aconsellat de prendre el destí en propia mà, encara que sigui fent tentines en la foscor. Al cap i a la fi, jo estava nu quan la meva mare em regalà el primer bes.

Els he comunicat que me n’anava a fer migdiada. Han continuat xerrant. Ajagut al llit no he aconseguit el son.

Tenia l’esperit excitat.

En el silenci de l’hivern gelat he sentit el panteix de la meva germana Maria agonitzant. La seva biografia es va iniciar en la inocència per a desembocar en la desil.lusió. Potser sí que tot sigui absurd i en total decadència.

L’Edèn ha quedat desert després que la còlera divina va caure damunt d’ell: els humans, despullats novament;

les bèsties han tornat a l’estat salvatge. Tot es desperta per a desaparèixer; i a viure en una allargada ombra.

Assegut sobre el llit he recordat Shakespeare: Estem fets amb el teixit dels nostres somnis.

Fidels a una herència. Nostàlgia del present. Construirem el futur amb sacrifici. Amb amor, fins que Catalunya quedi habitada un altre cop pel cant.

He sortit al jardí. A casa, només l’Antonieta. Se n’havien anat tots. He caminat amb el sigil ampliat per la lentitud flonja de l’hivern. L’éter l’havien pintat de gris blavós on es mouen les quimeres. ¿Com somien els morts? A la meva edat no hauria de sortir de les meves terres, no fos cas que morís en lloc inadequat. El cel ¿enviarà un àngel, a l’atur, que ens salvi?

Octavi Fullat i Genís

In Memorian Vint-i-tres absències En el número que correspon al primer trimestre de l’any, acostumem a dedicar-li una pàgina al moviment demogràfic esdevingut al nostre poble en el decurs de l’any anterior. En l’apartat que fa referència a defuncions, podem comprovar que ens han deixat vint-i-tres veïns que signifiquen absències colpidores. Des dels inicis de l’INFORMATIU, els seus responsables vàrem decidir no publicar necrològiques i resumir-les en la pàgina esmentada fent constar el nom i cognoms i data del traspàs. Sense cap intenció de justificar-nos, pensem que més d’una família s’hagi pogut sentir exclosa o menyspreada quan publiquem alguns “in memorian” glossant a bastament a persones que

creiem, amb tota sinceritat que, per la seva tasca, han deixat empremta en el seu discórrer per la vida del nostre poble. Entenem que cadascú és fill de les seves obres i dels seus passats i així ho hem volgut reflectir. De tot cor us demanem la vostra comprensió i tenim la ferma convicció que així ho entendreu. Tots els que ens han deixat, tenen idèntica importància i, amb tota lògica, pels familiars més propers. La mort, com abans la naixença ens iguala a tots. És llei de vida. Per a nosaltres aquests vint-i-tres veïns, esdevenen no tan sols un record pietós: representen un buit difícil d’omplir, la conversa, l’adéu-siau que es troba a faltar pel carrer, el seu lloc habitual a la taula del cafè o al banc de l’es-

glésia que ja no l’ocuparà mai més ningú i altres petites i entranyables foteses. Són absències colpidores i el record dolorós que tan sols el pas inexorable del temps aconsegueix esmorteir. Aquest és un “in memorian” col·lectiu a les vint-i-tres persones que ens han deixat en el decurs de l’any 2013, extensiu a tants altres anys i que ningú s’empatolli en acusar-nos de “preferències”. A tots ells els hi desitgem un repòs digne i en pau, amb el nostre sentit condol als seus familiars. Tenim l’esperança d’haver-nos explicat amb la claredat suficient per acollir-nos a la vostra generosa comprensió.

Gonçal Évole

La funerària de sempre del Baix Camp Els nostres tanatoris i sales de vetlla: Alforja

Riudoms

Cambrils

Vandellòs - L’Hospitalet

Carrer Darrera de l’Església, 4

24 hores

977 360 281 Truqui directament

Políg. Balianes Carrer Fusteries, nau X Ctra. Montbrió, Km 1

Miami Platja

Prestem els serveis des de qualsevol residència i hospital del Baix Camp

10

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

Passeig dels Germans Nebot, 116 Carrer Martí i Franquès, 3 Políg. Les Tàpies

Mont-roig del Camp

email: f.pedrola@teleline.es

La Mancomunitat de Catalunya, fa 100 anys El 1833 l’Estat Espanyol es va dividir en províncies i cada una tenia la seva Diputació.

A Catalunya a finals del segle XIX creix la demanda de crear una diputació única regional i amb un concert econòmic determinat. El catalanisme creixia de manera progressiva, però de moment res no s’aconseguí.

El 1907 Enric Prat de la Riba fou elegit president de la Diputació de Barcelona i donà un fort impuls a la catalanitat creant l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i des d’aquí Pompeu Fabra creà les bases per la normalització de la llengua catalana. El 1911 els presidents de les quatre diputacions provincials de Catalunya, encapçalades per Prat de la Riba, presentaren al govern espanyol de José Canalejas, del partit Liberal, Enric Prat de la Riba un projecte per agrupar les diputacions catalanes i administrar els seus recursos d’una manera mancomunada.

Amb moltes dificultats el projecte passà el tràmit del Congrés de Diputats, amb els vots en contra dels grups de Moret i Alcalà Zamora. En aquest període el president de govern Canalejas fou assassinat i el seu successor Romanones va aturar el tràmit del seu pas pel Senat. A finals de 1913 es va aconseguir que el govern de Madrid, aprovés un decret, en el que autoritzava la mancomunicació de totes les províncies espanyoles, però només les províncies catalanes acceptaren l’oferta.

Després d’un llarg procés de negociacions es va poder aprovar la Mancomunitat Catalana.

La institució va començar el 6 d’abril de 1914, la llarga demanda històrica dels catalans, per federar les quatre diputacions, significava un retorn a la capacitat administrativa de les antigues Corts catalanes. La Mancomunitat naixia com una solució a la ineptitud de l’Estat espanyol. El sentit finalista dels seus creadors, era construir els fonaments d’una societat amb instruments modernitzadors, que eren del tot necessaris per garantir el desenvolupament de la societat catalana. En l’acte de la inauguració, Prat de la Riba recordà que feia dos cents anys que havien perdut l’autogovern, també va reconèixer que l’Estat no s’havia desprès de res, n’hi havia cedit cap traspàs dels poders que tenia. Va presentar un programa de govern humil, però realista: “Que no hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya, que deixi de tenir la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”. Enric Prat de la Riba, va ser president de 1914 a 1917, el seu programa de govern fou considerable, va actuar amb l’àmbit econòmic, social, polític i cultural, amb la voluntat de modernitzar el país amb petits i grans projectes.

Era un home de la Lliga Regionalista, però molt allunyat de la dreta oligàrquica espanyola. A la seva mort el 1917 el succeí l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, un home també de la Lliga. Degut a l’èxit de la bona administració de la Mancomunitat, el sentiment catalanista anava creixent i el 1919 els polítics catalans redactaren

BAR COTXERO Menús, entrepans i tapes Miquel 669 567 230 Pollo 686 979 544 Ctra. de Cornudella s/n 43365- ALFORJA (Tarragona)

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

11

un projecte d’Estatut d’Autonomia, que fou presentat a les Corts de Madrid. L’encarregat de defensar-lo va ser el líder de la Lliga Francesc Cambó, els parlamentaris de Madrid el van esbroncar. La situació es va complicar, els debats es van allargar i la tensió social que imperava des del final de la Gran Guerra el 1918, va fer que la qüestió catalana quedés arraconada.

El 14 de setembre de 1923 el Capità General de Catalunya Primo de Rivera, va donar un cop d’estat, instaurant amb la connivència del rei Alfons XIII, una dictadura militar. Això va provocar un canvi de president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch fou destituït el 29 de gener de 1924. Provisionalment hi posaren el governador militar Carlos de Losada, que al cap de poc temps, fou substituït per Alfons Sala, un polític anticatalanista, empresari de Terrassa i membre de la Unión Monárquica Nacional. La labor de la Mancomunitat Catalana es va ralentitzar, arribant a suprimir la llengua catalana de les escoles regentades per la Mancomunitat i instaurar la llengua castellana. Va deixar d’existir oficialment el 12 de maig de 1925.

L’obra de la Mancomunitat va ser mol prolífica, el 1918 es crea la Secció de Ferrocarrils de la Mancomunitat, es van començar els treballs del ferrocarril Metropolità Transversal de Barcelona, que es va inaugurar el 1926.

En 1914 només 38 dels més de mil municipis de Catalunya tenien telèfon, el 1923 ja eren 410 municipis que disposaven del servei telefònic. Aquest mateix any l’Estat va expropiar la xarxa telefònica de Barcelona, la

més rendible i que ajudava a sostenir econòmicament les zones més deficitàries, fins que el 1925 l’Estat va donar el monopoli total de l’explotació, a la companyia Telefònica Nacional d’Espanya. El 1915 es crea el Servei Geogràfic i el Geològic. El 1921 es va crear el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC). El 1915 es crea la Biblioteca Nacional de Catalunya, entre el 1915 i el 1922 el nombre d’usuaris va pujar de 4.634 a 43.797.

L’obra continuà amb l’Escola Industrial, l’Escola Superior de Belles Arts, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, l’Escola Superior d’Agricultura, el Consell d’Investigació Pedagògica, l’Escola Montessori, l’Oficina d’Estudis Jurídics, l’Escola del Treball, l’Escola de Bibliotecàries.

Una altra fita important fou la promoció de l’obra de Pompeu Fabra, per normalitzar la llengua catalana, la Gramàtica Catalana esdevé el 1918, ja abans s’havien editat les normes ortogràfiques i el Diccionàri General de la Llengua Catalana esdevindria més tard el 1932, però fruit dels treballs d’aquesta època. Es crearen les Escoles d’Estiu per garantir la formació permanent dels mestres.

La Mancomunitat fou el primer intent de generar estructures d’estat, en tots els àmbits, des de l’alta cultura fins a l’acció social. En l’aspecte polític, una qüestió important va ser la redacció d’un projecte d’estatut d’autonomia de Catalunya, que va ser presentat al govern de Madrid el 1919, però no va ser aprovat.

Antoni Pujals

FORN MÒNICA ESPECIALITATS EN COQUES DE RECAPTE PA DE PAGÉS, TOT ARTESANAL C/ DE LA FONT,11 C/ MAJOR, 18 ALFORJA TEL. 652642796

12

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

D’un temps, d’un poble…

El civisme solidari d’Alforja s’ha demostrat una vegada més, en el resultat final de la recaptació en pro de la Marató de TV3 que ha estat de 3.200 euros, un resultat magnífic que demostra que la gent d’Alforja, tot i les dificultats que molts estan passant, sap ser generosa i solidària.

Càritas Parroquial d’Alforja, agraeix la dedicació de les persones que han col·laborat en el Recapte d’Aliments 2013, així com la solidaritat de totes les persones que han fet possible, que aquesta campanya hagi tingut un resultat excel·lent per als que més ho necessiten. També agraeix a l’Ajuntament d’Alforja i a Embotits Bondrià la seva col·laboració al llarg de tot l’any. Les obres que s’estaven fent a la Casa de l’Abadia, per poder adequar el recinte i donar un millor servei des de Càritas a les famílies necessitades, ja han acabat. L’equipament de la Casa Rectoral era molt necessari donada l’envergadura que està adquirint el servei de distribució d’aliments.

En aquests moments més de vint famílies estan rebent ajuda des de Càritas d’Alforja.

24-12-13.- Després de la tradicional Missa del Gall, la Coral Floc ha fet el XLV concert de Nadal, amb l’església plena d’un públic entusiasta. A l’acabar s’ha fet un refrigeri amb xocolata, coca i vi ranci a la plaça de Dalt.

26-12-13.- Avui s’ha inaugurat el Parc de Nadal Infantil, fent cagar el Tió en el recinte del pavelló municipal.

28-12-13.- A la Sala Rodona sessió de Teatre pel grup de teatre Els Passarells.

29-12-13.- Dins de les actuacions del Parc Infantil de Nadal, els nens i nenes han pogut portar la carta als Reis Mags, amb les seves peticions. El Patge Reial els ha atès, un per un, en el recinte del Polisportiu.

31-12-13.- Com ja és costum ha arribat l’Home dels nassos, amb el seu seguici, fent a la plaça de Dalt el discurs habitual.

5-1-14.- Des del Parc s’ha fet l’arribada dels tres Reis d’Orient, amb uns carruatges amb gran espectacularitat de so, llums i acompanyament (incloent un ramat d’ovelles). Una gentada els ha acompanyat fins a la plaça de Dalt, on ses Majestats han fet una visita als avis que estan acollits a la Residència. A continuació han passat a l’església on han fet l’entrega dels regals als nens i nenes que els ho havien demanat.

17-1-14.- Ha començat la Festa Major d’Hivern amb una caminada popular a la Cova del Rufino, a la tornada a la plaça de Dalt s’ha ofert un vermut d’inici de Festa Major i seguidament en la mateixa plaça sardanes per la cobla Principal de Tarragona. A la tarda en el Pavelló Municipal 1er.Concurs de Pastissos de Sant Sebastià i a continuació una sessió de Ball amb l’escola de Dansa.

18-1-14.- Exhibició de Rítmica a càrrec dels clubs Pare Manyanet de Reus, Cer Pretenc i Mediterrània de Barcelona al Pavelló Municipal. Acte seguit en el mateix recinte, amb l’assistència de més de tres-centes persones es feu la Romescada popular, amb escarola, romesco i bacallà, llonganissa a la brasa amb fesols fregits, pa, vi, aigua i menjablanc de postres, la festa continuà amb ball a càrrec del Grup Bulevard. Al capvespre Batukada

sortida des del Parc fins a la plaça de Dalt, continuant amb el Correfoc de Sant Sebastià recorrent diferents carrers finalitzant a la plaça del Mercadal. A la nit Disco Mòbil en el Pavelló Municipal.

19-1-14.- Esmorzar motero a la Sala Rodona i concentració de motos en el recinte del Parc amb diferents actuacions: sorteigs de lots de productes d’Alforja, ruta motera, gimkama motera, etc. Durant la festa recollida solidària d’aliments a benefici de Càrites d’Alforja. A les 11 del matí a l’església parroquial, celebració de la festa litúrgica de Sant Sebastià, copatró d’Alforja. A les 6 de la tarda a la Sala Rodona, a càrrec del grup de teatre Els Passarells es va representar l’obra :”Es Nadal a cal Cupiello” d’Eduardo de Filippo. En finalitzar el teatre, Castell de Focs de Fi de Festa.

23-2-14.- En el concurs eqüestre de Vilanova i La Geltrú, la nena Nàstia Sadurní, de nou anys, ha obtingut el primer premi provincial de salt d’obstacles de la seva modalitat.

8-3-14.- En els campionats d’atletisme celebrats a Sabadell, l’atleta alforgenca Paula Hritiuc ha obtingut la 4ª classificació en la modalitat del campionat de Catalunya dels 3000m. obstacle, 1ª de l’equip CF Barcelona i 19ª classificada individual d’Espanya, en la mateixa modalitat.

8-3-14.- S’ha celebrat la Rua de Carnaval amb gran assistència de personal amb disfresses i carrosses. La rua ha començat al Parc, s’ha dirigit cap al centre de la població i tornada a la Sala Rodona on s’han repartit els premis a les millors disfresses un cop finalitzat el ball.

9-3-14.- Avui s’ha tornat a recuperar la festa de l’Enterrament de la Sardina o del Carnestoltes, la comitiva composta del taüt del Carnestoltes, les ploraneres, les “autoritats”, tabalers i grup de diables, ha sortit de l’Ajuntament, amb el seguici d’un nombrós públic que els acompanyava fins al Parc dels Amics d’Alforja, on s’ha procedit a la cremació del personatge després d’haver llegit el seu testament i l’actuació del Ball de Diables, la festa a finalitzat amb un berenar ofert per l’Associació de Dones.

Bon profit Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

13

Arribada dels Reis al Parc de Nadal

s d’Orient

Els tres Rei

Dansa

14

2014

infantil

lar

da popu

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

Romesca

La Nastia Sadurní am

b el seu trofeu

ió

na actuac

uc en ple

Hriti La Paula

Preparant la calçotada

El berenar de

Calç

otad

a po

pula

r a la

Sala

l’Associació de

Dones

Rodo

na

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

15

16-3-04.- En el recinte de la Sala Rodona, s’ha celebrat amb un gran èxit de participació, la 4ª Gran Calçotada Popular organitzada pels Joves d’Alforja, el preu era de 10 euros per un menú ben preparat, en que es podia degustar els calçots amb la seva salsa de romesco, llonganissa, cansalada, botifarra negre i vermella, fesols fregits i all i oli, postres coca amb xocolata i pa, vi i aigua. Es digne de ressaltar que el jovent d’Alforja es dediqui a organitzar festes com aquestes, que ajuden a promocionar el poble i fan augmentar la convivència entre els veïns.

22-3-14.- Organitzat per l’Agrupació local de l’ANC, s’ha fet una conferència a la Casa de Cultura a càrrec d’Antoni Manyanós Pons, professor de Geografia i Història, sobre el tema: De País Valencià a Comunitat, un País del roig al blau.

23-3-14.- L’Agrupació local de l’ANC ha organitzat una diada festiva per impulsar el vot a favor del dret a decidir. La jornada ha començat a les 10 del matí amb l’inici de la recollida de vots a la Casa de Cultura. Tot seguit s’ha fet un esmorzar popular al preu d’un euro, a les 12 del migdia Cerca Vila amb els Gegants, Tabalers, Grallers i el Bou d’Alforja. A continuació a la plaça de Les Monges, activitats per la canalla a càrrec del Grup de Joves. Seguidament en el mateix lloc l’Agrupació Sardanista ha organitzat una ballada de sardanes i l’Associació de Dones han preparat un vermut popular.

Per la tarda a la Casa de Cultura, sessió de cinema amb la pel·lícula “Són bojos, aquests catalans!”. La festa ha

continuat amb activitats esportives a càrrec dels Patxanguerus. Tot seguit cantada de la Coral Amics dels Avis.

A continuació xocolata i coca per tothom. En el mateix lloc cantada de la Coral Floc. La festa ha finalitzat a la plaça de Les Monges amb una actuació de la colla dels Diables d’Alforja. Segons els resultats que ha donat a conèixer l’ANC local, en aquest final de campanya han arreplegat 45 firmes que sumades a les que havien aconseguit des de l’inici sumen un total a Alforja de 473 firmes, per la independència.

24-3-14.- A la tarda a la Casa de Cultura s’ha fet la jornada de Donació voluntària de sang, que anirà destinada a les dependències sanitàries del nostre entorn.

L’Ajuntament d’Alforja ha instal·lat a l’antic camp de futbol, unes màquines per fer gimnàsia, a l’aire lliure, que estan a disposició de tothom.

També s’han col·locat uns quants bancs nous en diferents llocs del poble, per poder descansar els vianants.

S’ha renovat l’enllumenat d’una sèrie de fanals del recinte urbà, concretament l’Avinguda de Catalunya, el carrer Verge de Puigcerver i el Camí de Sant Antoni.

Aquests fanals s’han adequat a la normativa legal contra la contaminació lumínica.

Està en marxa la campanya de millorament del paviment de places i carrers del casc urbà.

Antoni Pujals

Espai de gimnàstica al camp de futbol

Camí de Porrera a Alforja, s/n Alforja • Tel. 630982747 . Fax. 977236396 • pep@masdelboto.cat www.masdelboto.cat

16

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

El ferro El ferro és segurament el metall més abundant a la natura, tot i així no va pas ser el primer metall que va usar l’home, aquest va ser primer l’aram i l’estany i el primer aliatge, el bronze, va donar a les tribus que el van desenvolupar una superioritat tècnica notable .però la superioritat definitiva la va donar el ferro i les seves aplicacions cada cop més extenses.

Avui dia és impensable les modernes civilitzacions sense la utilització massiva del ferro, ja sigui en les eines per a la agricultura fins les més sofisticades maquines de producció o medis de transport. De fet el segle XIX és el segle del ferro gràcies al desenvolupament intensiu de la indústria i sobre tot dels ferrocarrils.

Les dificultats de les tècniques de reducció dels òxids i hidròxids a ferro metàl·lic va retardar la utilització del ferro d’una manera massiva relegant-la a la producció de joies i d’armes.

En aquesta història del ferro, Catalunya i particularment les comarques pirinenques i especialment la zona del Ripollès i van tenir un paper estel·lar al desenvolupar un procediment d’obtenció de ferro que a partir del segle XIV i fins a finals dels segle XVIII van marcar l’avantguarda de la tecnologia d’aquest metall, aquest procediment és conegut a la història de la metal·lúrgia com a procediment català.

El procediment es basa amb tres característiques claus, la primera és el sistema d’insuflament d’aire al forn no mecànic (trompes), l’us de una tovera orientable i la disposició de la càrrega del forn en capes de mena i carbó per afavorir la reducció dels òxids a ferro metàl·lic.

Les trompes de vent, es la característica mes innovadora del sistema, ja que la producció d’aire per al forn s’aconsegueix sense cap mitjà mecànic, les trompes quasi sempre dues, son uns tubs de secció quadrada col·locats en posició vertical els quals a la part superior connecten amb un dipòsit (botasset) alimentat d’aigua per una sèquia, que deriva de la principal que alimenta la roda hidràulica que acciona el martinet, l’aigua passa per l’interior de les trompes que es pot interrompre per mitjà d’un tap de fusta (trompill) i a la part superior té uns forats (espirall) que comuniquen l’exterior amb

Tel./Fax: 977 317 545 - mòbil: 660 425 430 e-mail:lucenailucena@construnet.net www.construnet.net/empresa/lucenailucena

un estretament interior, quan es dóna pas a l’aigua arrossega una quantitat d’aire que s’introdueix pels forats esmentats anteriorment. Aire i aigua barrejats baixen per les trompes fins al final de la caiguda dintre d’una caixa hermètica (caixa dels vents) que xocant contra una pedra plana(banquet) se separen i l’aigua s’escola per un sifó i l’aire es insuflat al forn a través de la tovera. Aquest enginyós sistema proporciona 8 Kg d’aire per minut a una pressió de 9 Cm de mercuri.

Una curiositat del sistema és que fa servir d’una manera empírica una llei física la formulació matemàtica de la qual va aparèixer a l’obra Hidrodynamik de Daniel Bernouilli al 1738 i als treballs de Giovanni Battista Venturi.

Hem de ressaltar que l’obtenció de ferro pel procediment català és un sistema en el qual el metall ferro no arriba a fondre ja que la temperatura assolida amb carbó vegetal no arriba al punt de fusió i el ferro s’obté per mitjà del martinet colpejant i escalfant una i altra vegada per compactar el metall i expulsar les escòries, aquest sistema proporciona un metall molt pur amb poc contingut de carboni, fàcil de treballar i molt resistent a l’oxidació, posteriorment aquest metall es treballa en altres martinets per obtenir formats útils per a ser transformats en eines, armes, i tota classe d’aparells domèstics.

Aquest procés necessita uns elements primordials per tenir èxit, en primer lloc energia hidràulica per accionar el martinet i les trompes, minerals de ferro bàsicament òxids, carbonats o hidròxids de ferro i finalment boscos que proporcionessin el carbó vegetal per alimentar el forn, els tres elements estan presents amb abundància a la zona del Pirineu i Prepirineu.

La producció primària de ferro a aquestes comarques van propiciar el desenvolupament d’indústries derivades, principalment la indústria de la fabricació de claus a partir de les barres primes de ferro (vergalines), un bon operari podia fer 20 claus per minut. Per tenir una idea de la importància de la indústria clavetàire hi la el fet que en la reparació d’una nau al port de Palamós es van fer servir 20000 claus. L’altra gran indústria derivada va ser la fabricació d’armes de foc, que va excel·lir a Ripoll el segles XVI-XVII i XVIII, el museu de Ripoll en conserva una magnífica col·lecció.

El segle XIX amb els avenços tècnics, els forns alts i els forns Martin-Siemens i els convertidors Bessemer el final del procediment català va ser un fet no només a Catalunya sinó també a tota Europa, l’era de la modernitat i la tecnologia i de la acceleració industrial havia arribat, però el pòsit de segles d’esperit de superació i d’innovació va ser amb seguretat un dels ferments que van fer de Catalunya una pionera de la industrialització a la península ibèrica, esperem que aquest esperit es mantingui en aquests moments de canvi i de reptes de tota mena i ens permeti estar a l’alçada dels nostres avantpassats.

Benet Sadurní Soy

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

17

Un “cura comunista” Vaig aterrar a la capital del Baix Penedès, el Vendrell, la Setmana Santa de 1966. El primer dia, després de l’arribada, tot just trepitjar el cancell de l’església, em digué un feligrès: “Encara, vostè, per aquí?”. M’havia confós amb mossèn Creu. (Veient fotos d’aquella època, he de reconèixer que ens assemblaven bastant: no gaire alts els dos, rodoMissa a dalt del cim del Puigmal nets de cara i amb ulleres fosques.)

Aquell mateix matí, havia anat a la Rambla a donar-me a conèixer i a dir “Adéu!” a grups de llobatons i daines que sortien d’acampada. La dedicació a l’escoltisme continuaria sent la meva dèria principal, sense desprendre’m, de moment, dels agrupaments de Tarragona.

Recordo que precisament aquella mateixa Setmana Santa, en Pitus Segura em va acompanyar en moto a la Vall de Núria, on eren acampats els minyons escoltes tarragonins. Vam pujar fins al Puigmal, on vaig celebrar-hi missa. (Malgrat no ser gens escrupolós amb els ritus litúrgics, recordo haver carregat una pesada “ara” fins al pic, per poder celebrar sobre un altar consagrat.

Avui, me’n faig creus!)

De tornada al Santuari, vam tenir un ensurt important: l’atrevit Òscar Cadiach (futur escalador de gran renom), tot just arribat a baix, es va capbussar a les aigües gèlides del llac i el travessà de banda a banda. Només sortir, caigué desplomat. La resta de l’expedició, amb el Sergi Xirinacs de cap, no havíem arribat encara. Sort en vam tenir de mossèn Albert Taulé –consiliari d’un agrupament barceloní i compositor de tantes melodies del

18

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

Cantoral parroquial–, que, en adonar-se’n, el cobrí amb una gruixuda manta i li féu beure uns glopets de conyac, cosa que el retornà. Tot va acabar bé, però l’esglai havia estat molt viu.

El bon amic Òscar ja va mostrar de bon principi el seu esperit aventurer!

Abans de passar a explicar la meva activitat com a vicari del Vendrell, convé relatar uns esdeveniments que tingueren a veure amb el jovent de l’Institut Martí Franquès de Tarragona. Els estudiants d’aquest recinte d’ensenyament, d’acord amb el seu consiliari mossèn Lluís M. Moncunill, s’havien afegit a la proposta d’organitzacions juvenils tarragonines –moviments parroquials, escoltes, estudiants del col·legi La Salle– d’organitzar una Setmana de Joventut, entre els actes de la qual s’havia programat una xerrada meva a Ràdio Tarragona, sobre “La missió del capellà obrer”. El dia que havia d’anar a donar la conferència, vaig ser avisat pel Xavier Orozco, representant dels estudiants de l’Institut Martí Franquès, que el nois de l’OJE se l’havien apropiada, deixant-los a ells de banda. Malgrat l’avís, em vaig presentar a l’emissora, amb una carta en la qual renunciava a donar la xerrada a causa del canvi d’orientació que havia adquirit. Déu meu, la que vaig armar! L’endemà, un extens editorial del Diario Español (4 de maig de 1966) obria amb aquest titular: “Contra el diálogo el portazo” i, després de reconèixer que es tractava de la XXVI Semana de la Juventud, deia: Los escrúpulos de Mossén Poca no están claros, por lo menos para los muchachos que habían de asistir a su

coloquio [...]. Pero si pudieran derivarse del hecho de que los actos estaban organizados por las Delegaciones de la Sección Femenina y de Juventudes, organizaciones bendecidas varias veces por tres Papas y en las que, desde su origen, colaboran eminentes Prelados y celosos sacerdotes, es una pena que Mossén Poca haya expresado su disconformidad con el poco elegante gesto del portazo.

D’aquest gest inaudit se’n feia ressò, l’endemà, el diario Pueblo de Madrid: “Portazo de un sacerdote catalán”, amb aquests subtítols: “Se negó a participar a un programa juvenil, al que había prometido su asistencia”; “Estaba promovido por la Sección Femenina y el Frente de Juventudes”; “Dirigió una carta en catalán [el subratllat és meu] expresando sus escrúpulos”.

Els dies posteriors vaig rebre un reguitzell de cartes i pamflets de la Ancha Castilla, fins i tot de El Escorial, de “una familia católica y vasca”, de superiores de convents i d’individus que, després de saludar-me amb un “muy señor mío y amado padre en el Señor”, em deien tota mena de penjaments i amb termes no gens elogiosos a la meva persona. Vaig ser titllat des de “cura comunista”, “canalla de los curas catalanes”, i fins i tot van arribar a escriure: “Tengo el honor de manifestarle que le considero a Vd. como un perfecto ANIMAL”.

També vaig rebre còpia d’una carta enviada al nunci de “Su Santidad en España”, Don Antonio Riberi, en la qual un individu li feia memòria de les paraules del general Queipo de Llano: “Cuando lleguemos a Cata-

BARCELONA: Pol. CIM Vallès Nau 7 Mod. 4 08130–STA.PERPETUA

GIRONA: Pol. CIM La Selva Parc. 3 Nau 3.7 17547-RIUDELLOTS LA SELVA

luña, no quedará piedra sobre piedra”, i afegia: “Y se equivocó. Fueron mujerzuelas, y se rindieron”. I proposava: “Por qué no publican (o se les obliga) que todos sus periódicos se escriban en su lengua muerta?”. Me l’enviava amb aquest postdata: “Copia para José Poca Galla, hijo de La Pasionaria”.

Conservo desenes de cartes i textos d’un caire semblant, algunes d’elles fent referència a Paracuellos i moltes d’elles acabades amb un “¡Viva Cristo Rey! ¡Viva España!”.

Enmig d’aquesta polèmica, mossèn Gil va redactar un escrit de suport a la meva actuació, que, amb algunes petites esmenes de mossèn Aragonès, va merèixer el suport dels consiliaris, entre ells, mossèn Ricard Cabré, el qual, en una carta a mossèn Gil, deia: “les cartes que [Mn. Poca] ha rebut de Madrid creu que fan pena”.

Per cert, que el fins encara avui bon amic Xavier Orozco va pagar ben car aquest enfrontament amb la gent de la Falange.

Si he cregut oportú donar a conèixer aquest text a l’Informatiu d’Alforja –malgrat havia deixat de ser-ne vicari–, és perquè sé de bona tinta que molts amics alforgencs van lamentar que això no hagués passat durant la meva estada, per allò de “fardar” de tenir un vicari molt contestatari. I segurament ells en tenien bona part de culpa, per allò de les “males companyies”.

Josep Poca i Gaya

TARRAGONA: Pol. Constantí C/ França 11-13-15 43120-CONSTANTÍ

TARRAGONA: Ctra. Cambrils km 3,6 43206–REUS

VALÈNCIA: Pol. Zamarra C/Braç del Forn 1 46950–XIRIVELLA

NACEX REUS (Agencia 4305) C/Manresa, 7 baixos 43204 – Reus (Tarragona) Telf.: 902 02 12 14 Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

19

La naixença de Catalunya (Uns apunts històrics sobre l’origen i la formació de Catalunya) INTRODUCCIÓ Extracte d’un llarg article titulat LA NAIXENÇA DE CATALUNYA, obra de l’historiador Miquel Coll i Alentorn, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de les Bones Lletres, publicat per Nadal de 1978 a la NADALA de la FUNDACIÓ JAUME I, en aquell moment històric en què era -com ara i sempre- tan important saber d’on venim.

La naixença d’un poble no es produeix en un moment. Té una gestació de segles. Espero que aquests breus apunts ajudin per a refermar de quina pedra hem estat tallats els catalans. En la personalitat d’un país han estat –i són- cabdals els elements genètics i geogràfics. Com passa amb tots els pobles amb les seves peculiaritats.

Quant a la genètica, els biòlegs donen una gran importància a la influència de la composició química del sòl sobre la manera de ser del cos humà pels enzims -metabolisme dels éssers vius modificants-, les hormones i altres elements fisiològics, i subratllen que la Península Ibèrica està divi- La Catalunya Vella i la Nova dida en dues grans zones: la granítica Per això aquest tipus de territori marca el nostre tema l’oest i gran part del centre, i la calcària a l’est. Pel perament extravertit –que orienta l’energia psíquica que fa als elements geogràfics, cal tenir en compte les vers l’exterior-, de gran receptivitat, d’un cert individudues zones hidrogràfiques de la Península i les seves alisme amb la reacció correctora de l’associacionisme immediacions. La nostra va de la Serra Nevada als Alps , o sigui una vocació federalista al llarg de la nostra marítims, amb una important penetració per les valls història i que es manifesta ja en la federació de tribus de l’Ebre i del Roine, i que té el cor en la Nació Catalapre-romanes, i després en el procés d’integració dels na. Des d’ací, les expansions oscil·len vers els extrems o comtats catalans, en les formes de convivència amb vers la zona marítima adjacent, segons d’on han bufat Provença i amb Aragó, en la creació de la confederació els vents al llarg de la Història.

Pla Nabril, 35 Tel. 977 81 62 59

20

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

43365 ALFORJA

catalano-aragonesa -convertida aviat en “Commonwealth” catalana de la Mediterrània, la concepció catalana de la unitat hispànica- i en les lluites per mantenir-la contra el criteri uniformista castellà, en les inspiracions federalistes o autonomistes -o independentistes com s’esdevé actualment- dels moviments polítics predominants a Catalunya durant els períodes de règim democràtic -agreujat en aquest 2014 per la llarga crisi que ens afecta-, en l’adhesió als corrents europeistes actuals -Comunitat Europea- i als d’organització mundial.

En la naixença d’un poble, la llengua com a mitjà d’expressió i comunicació verbal, té una importància fonamental en justificar la identitat d’un país. Així, doncs, en l’aspecte lingüístic provenim, a grans trets, de dues llengües pre-romanes: el basc i l’ibèric. El basc parlat al llarg del Pirineu i Pre-pirineu des de la Cerdanya vers l’oest i l’ibèric que es parlava en un territori de forma triangular amb vèrtexs a Montpeller, Saragossa i Almeria. El primer, sense escriptura en els temps antics, i el segon, amb dues escriptures emparentades, una des de Montpeller al cap de la Nau –costa valenciana-, la pròpiament ibèrica, i una altra des de el cap de la Nau a Almeria –anomenada turdetana- expandida per l’actual Andalusia i pel sud de Castella i fins a Extremadura. Cal remarcar, també. La influència d’altres llengües introduïdes pels colonitzadors, entre elles el grec a la costa empordanesa al voltant de Roses i Ampúries. Més ençà, la romanització s’exerceix damunt d’aquestes llengües indígenes, en un procés molt lent, abans no desaparegués l’ibèric a les zones rurals del bisbat de Barcelona i un illot de basc a l’Alt Pallars, ja sense comunicació amb la resta del domini èuscar, que no desaparegué fins allà a l’any 1000.

L’acció del llatí vulgar sobre aquestes llengües preromanes i la influència d’aquestes sobre el llatí vulgar donen lloc a l’aparició del català, com s’esdevé amb les altres llengües romàniques o neollatines i qui sap si la diferència entre el català oriental i l’occidental no té el seu remot origen en la diferència entre el substrat basc i el substrat ibèric. A més, no espot oblidar els elements diferenciadors, en aquell context, ja que no era igual el llatí parlat pels soldats dels Escipions vinguts al nostre país a la fi del segle III abans de Crist, que el portat per les legions romanes d’August dos o tres segles més tard. I la diferència en aquell llatí vulgar per la proce-

dència dels romanitzadors –que no tots eren de Roma ni del Laci (regió de la Itàlia central)- ni la intensitat ni durada –o estada- en la seva acció en el nostre territori.

Amb el pas del temps, hi ha una munió d’influències lingüístiques posteriors, en el decurs dels segles; llatí germanitzat dels francs, provençal, francès, les distintes línies d’influència del llatí erudit (eclesiàstica, escolar, renaixentista), així mateix del grec... (tal com passa ara –segles XX i XXI amb la influència de l’anglès en el llenguatge esportiu i en determinades disciplines científiques de darrera hora).

L’aparició de la llengua catalana es desenvolupa d’acord amb l’evolució típica de les llengües romàniques a la Catalunya Vella (a grans trets, zona de Llevant fins al riu Llobregat) i, en certa manera, també al Pla d’Urgell i al Segrià, encara sota domini àrab. En canvi al Baix Ebre, a les Illes, al País Valencià...es realitza en consonància a altres llengües romàniques o no, com l’àrab.

Els canvis més importants van agafant força ja durant els segles VII i VIII, inicis del domini sarraí, el qual produí un isolament cultural amb Europa. I el català ja es trasparenta en mots isolats a documents dels segles IX i X en la Catalunya Vella (primer territori alliberat del domini sarraí). Vers la fi del segle XI hi ha documents quasi totalment en català, sobretot a les comarques més poc cultes, en les quals fins i tot notaris i escrivans saben molt poc de llatí.

Un dels primers textos literaris totalment en català és Homilies d’Organyà de la fi del segle XII a començaments del XIII, cosa que demostra que s’utilitzava en la prèdica religiosa i que els creients ja el parlaven i/o l’entenien, esclar.

Pel que fa a la producció literària, ja normal pel segon tram del segle XIII, hi hem de colocar l’inici de la composició dels poemes narratius que ja trobem prosificats a les cròniques de l’època i que ja eren existents amb tota seguretat des principis de segle i/o que podien haver-se escrit o composat oralment bastant abans.

En treballs posteriors anirem recompilant apunts sobre la Història de Catalunya i la nostra identitat servint-nos com a font de la NADALA esmentada, editada pel llunyà 1978, però amb una temàtica de molta actualitat.

Josep Sànchez i Moragues

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

21

La Veu de la parròquia S’acosta la Setmana Santa i a la parròquia hi ha programades un munt d’activitats i celebracions. Aquí podeu consultar els diferents horaris: Celebració del perdó: Benedicció dels Rams i missa: Dijous Sant: Divendres Sant, via crucis: Divendres Sant, passio: Vetlla Pasqual: Diumenge de Glòria:

dimarts, 15 d’abril a les 19:00 diumenge, 13 d’abril a les 10:45 dijous, 17 d’abril a les 18:30 divendres, 18 d’abril a les 11:00 divendres, 18 d’abril a les 19:30 dissabte, 19 d’abril a les 22:00 diumenge, 20 d’abril a les 11:00

Per altra banda, dir-vos també que estem començant a preparar les colònies interparroquials de cada estiu. Aquest any seran a Castellnou de Bages, a una casa de colònies que es diu “La Figuera”. Els dies són del 28 de juliol al 2 d’agost. Com sabeu aquestes colònies van adreçades a infants i joves entre els 6 i els 14 anys. Si esteu interessats en reservar una plaça envieu-nos un correu electrònic a la següent adreça: coloniesinterparroquials@ gmail.com un cop ens envieu la vostra sol·licitud ja us informarem de tots els passos a seguir i

de les reunions preparatòries que anirem fent.

Pel joves a partir dels 15 anys aquest any, a nivell arxiprestal, proposem a anar a fer el Camino de Santiago. Les dates són del 14 al 21 de juliol. Si hi esteu interessats podeu enviar un correu ajaguila@arqtgn.cat Que tinguem una bona Setmana Santa i una millor Pasqua de Resurrecció!!!

Mn. Joan

El racó de la poesia

Raimon

Volem expressar la nostra satisfacció, per l’atorgament de part d’Omnium Cultural del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, al cantant Raimon. Creiem que s’ho mereix per tot el que ha fet en pro de la llengua catalana. Per aquest motiu li hem dedicat aquest espai.

22

Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, de gent va alçant-se des del fons dels segles, de gent que anomenem classes subalternes, jo vinc d’un silenci antic i molt llarg.

Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, de gent sense místics ni grans capitans, que viuen i moren en l’anonimat, que en frases solemnes no han cregut mai.

Jo vinc de les places i dels carrers plens de xiquets que juguen i de vells que esperen, mentre homes i dones estan treballant als petits tallers, a casa o al camp.

Jo vinc d’una lluita que és sorda i constant, jo vinc d’un silenci que romprà la gent que ara vol ser lliure i estima la vida, que exigeix les coses que li han negat.

Jo vinc d’un silenci que no és resignat, d’on comença l’horta i acaba el secà, d’esforç i blasfèmia perquè tot va mal: qui perd els orígens per identitat!

Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, jo vinc d’un silenci que no és resignat, jo vinc d’un silenci que la gent romprà, jo vinc d’una lluita que és sorda i constant.

Raimon

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

El conte de cada nit (II) -Vinga àvia, continua la història d’ahir, que et vas quedar a mitges!

-Però si vas ser tu la que es va adormir! Ni tan sols havia començat la part bona...

-És igual, continua per on et vas quedar.

-Aviam... Ah, sí!

“Em vaig dirigir a la cuina i vaig mirar el rellotge de la paret. Altre cop la burca s’havia parat. Vaig arramblar l’escombra i la pala i pujada dalt d’una cadira vaig arribar al rellotge, el vaig despenjar i li vaig donar corda. Ho vaig tornar a col·locar tot al seu lloc i vaig posar a escalfar llet mentre netejava el marro que havia deixat el pare a la cafetera. Després em vaig servir la meitat de la llet en un got i l’altra la vaig deixar per quan es

llevés la meva germana. Em vaig asseure i vaig remenar el cacau per a desfer els boldrigots que havien quedat, tot seguit m’ho vaig beure d’un glop i vaig netejar el que havia embrutat. De seguida va entrar la meva germana, encara amb camisa de dormir i va agafar l’altra meitat de la llet calenta...”

-Àvia, i si vas una mica més al gra?

A mi m’interessa saber com vas conèixer a l’avi.

-Mira-la ella! Escolta’m que si no t’ho explico tot des del principi no t’explico la història, eh! I pensa que era molt maca! I tant que era maca la història!

-D’acord, ja callo... Continua, t’has quedat per quan va entrar la teva germana. Què més?

-Llavors hi va haver una escridas-

sada. Però això ja t’ho explicaré demà, que s’ha fet tard i demà has d’anar a escola.

-Bona nit àvia.

-Bona nit petita. Descansa bé.

Georgina Marín

Temps era temps

Una colla de joves caçadors de fa quaranta anys Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

23

Aque(s)ta llengua nostra “Que véns de lo poble?”

Tinc un company de feina d’UlldeDespí. A més, els catalans del Princona que té anècdotes lingüíscipat que van repoblar les Balears tiques per donar i per vendre. durant la Reconquesta al segle XIII Sempre hi ha el típic que per fer bé devien utilitzar l’article salat, la gracieta imita el seu parlar. I ell perquè, si no, avui a Mallorca no sempre diu: “Quan mos volen imisalarien! Però finalment a la matar diuen «Que véns de lo poble?» joria de llocs es va imposar l’artiignorant que també fem contracle literari perquè va ser l’escollit ccions. Que listos!” Sí, la forma per la Cancelleria Reial, que era plena de l’article, és a dir, lo en l’òrgan administratiu de la Corocomptes de la reforçada el, és un na d’Aragó. En aquesta decisió hi dels trets del català nord-occidendevia pesar la influència de l’occital per excel·lència. I, tot i que està tà, que era la llengua en què esen clar retrocés, també és un dels crivien els poetes catalans durant trets distintius del nostre parlar de l’Edat Mitjana. El salat només va transició. Això sí, nosaltres no diem continuar utilitzant-se en territoris [lo], sinó [lu], una realització fonèaïllats, com, per exemple, les Batica només viva en el parlar del lears (també s’utilitza encara avui Camp de Tarragona i, atenció, en Mapa dels dialectes catalans en algunes zones del subdialecte l’alguerès, que, com a bona zona alacantí i del central de la Costa aïllada, ha conservat les formes arcaiques (tot i que ells Brava). pronuncien els femenins la i les amb [a] i no amb una Igualment, l’article salat també va evolucionar de so a vocal neutra). I és que la forma lo també s’anomena es, exactament pel mateix procés que es va passar de etimològica, precisament perquè és més antiga. lo a el. Però, com sabem, això no va passar a tot arreu.

En llatí clàssic no hi havia articles. Els que fem servir I nosaltres encara estem vivint aquest procés de canvi. avui provenen dels demostratius ille (aquell) i ipse (el Les generacions més joves, segurament per influència mateix), que amb el temps van perdre el poder de condel català escrit, la llengua dels mitjans audiovisuals gecretar la situació en l’espai i van quedar com a simples neralistes i els prejudicis que associen el lo a ser de poacompanyants dels noms. De fet, podrien provenir de ble –entre molts altres factors que requeririen pàgines qualsevol demostratiu llatí. El triomf de l’article va ser i pàgines d’explicacions– sense ni plantejar-s’ho tendeimolt lent, progressiu i tardà. Li va costar molt consolixen a deixar de banda la forma etimològica. He llegit dar-se, per exemple, davant noms abstractes o genèen uns apunts de dialectologia que “els vells són fidels rics, i encara avui es pot sentir: “vaig a escola”. a les formes etimològiques i els joves prefereixen les Com és fàcil de deduir, ipse (concretament la variant reforçades”. Mai m’havien dit vella d’una manera tan ipsu) va donar lloc a l’article salat (so/es, sa, sos/es, ses), descarada... que avui encara utilitzen la majoria de parlants baleQuan li dic al meu company d’Ulldecona que nosalars, i ille (illu) va esdevenir el que avui es coneix com tres també diem lo pare no se’n sap avenir. Per a molts l’article literari, lo/el (i illa va esdevenir la; illos, los/els; i parlants nord-occidentals nosaltres ja parlem barceloillas, les). En català antic es feia com en l’actual català ní. Fins i tot m’he sentit dir que a Alforja ja som dels nord-occidental: davant de consonant s’utilitzava la fordoncs. És a dir, que n’hi ha que fixen la línia divisòria ma plena lo i després de vocal es reduïa a consonant. entre orientals i occidentals a partir de si diuen doncs Per exemple, deien quan [lo] pare vingui però la mare o pues, cosa molt sorprenent –i ben poc científica, evii [l] pare o això és de [l] pare. Segurament és a partir dentment– si tenim en compte que és un castellanisme de fer un fals tall sil·làbic en frases com la d’aquest úlintroduït molt tardanament, cap al segle XIX. I és que tim exemple que va aparèixer la forma reforçada el (els per molt que tinguem un bé de déu de trets morfoparlants interpretaven que la vocal e formava part de sintàctics (com aquest de l’article etimològic) i lèxics l’article i segmentaven del com a de el i no de lo). Potser (diem bajoques i moresc, per exemple) en comú amb també hi va contribuir el contacte amb la conjunció coels nord-occidentals, sempre n’hi haurà un de fonètic pulativa antiga e (la mare e [l] pare) o amb la preposició crucial perquè sembli que parlem dialectes als antípoen, ja que en català antic la combinació en lo donava el des: la reducció vocàlica. Nosaltres convertim en vocal (algú balla el [en lo] portal). neutra les a i e àtones, i en u les o àtones. En canvi, els Gràcies als textos preliteraris que es conserven, es pot parlants occidentals no, com en el català antic. I potser afirmar que les formes de l’article salat i les de l’article el fet d’estar més a prop del català modern fa el nostre literari van conviure durant un temps en tot el domini [lu] més vulnerable que el seu [lo]. lingüístic. En són una altra prova alguns topònims com Maria Rodríguez Mariné Sant Esteve Sesrovires, Sant Hilari Sacalm o Sant Joan

24

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

El temps 2013 Un hivern ben normal, va deixar pas a una a una primavera plujosa, amb un mes de Març que va ser rècord amb pressió baixa. L’estiu va resultar més aviat sec amb temperatures un pel més altes del promig, arribant a un Octubre sec i amb la temperatura 3’3 graus per sobre del normal seguit d’un Novembre ventós i que amb tres dies va precipitar 147 litres.

En general l’any ha estat un 12% més plujós i un 30% més ventós. Els dies més freds 24 i 25 de febrer amb 2’5º sota zero i els de més calor diversos dies de juliol i agost amb 33º centígrads de màxima. Dies de Serè 168, de

Marinada 108, mixtes 108. Pluja de l’any 672’7 litres en total.

Miquel Taverna Balcells

El poder i la raó De ben segur que més d’un cop ens hem preguntat qui son els que mouen els fils del poder o què s’amaga darrera dels polítics o del capital, fins al punt de provocar guerres i crisi a nivell mundial?

La possible resposta la vaig trobar quan va arribar a les meves mans, un llibre: EL CLUB BILDERBERG i us puc ben dir que després de llegir-lo, vaig sentir preocupació i desencís, al saber on rau una bona part d’aquest poder, ja sigui en la Trilateral, els Maçons o el Club Bilderberg i comprovar que des de l’ombra estan portant la nostra societat cap a un estil neocolonialista cada cop més semblant al feudalisme.

Fa uns 2500 anys a la Grècia antiga varen posar en pràctica un sistema de govern que li varen dir Democràcia, on el poder emanava del poble i manava el que obtenia la majoria, on els polítics corruptes eren expulsats del país. Des d’aleshores aquest sistema ha anat evolucionant i millorant en països més o menys “civilitzats”, però sembla que últimament està involucionant per culpa del gran poder financer de la banca, les multinacionals, els gran mitjans de comunicació, tot això ens porta a una manipulació dels òrgans del poder.

Tot això va lligat al tema de les llibertats, doncs tan sols cal veure l’actitud tancada del govern de Madrid a l’hora de negar a Catalunya el dret a decidir, enrrocantse darrera d’una Constitució poc menys que absoleta.

Es evident que en totes les organitzacions, empreses, estats o famílies existeix el dret de sortir-ne voluntàriament, tan sols en dictadures, sectes destructives o societats mafioses això no és així. En les majories absolutes hi ha el risc de que derivin cap a sistemes autoritaris i tant en el tema del sobiranisme com en el de l’ensenyament de la llengua catalana, la llei de seguretat

o la de l’avortament, el govern del P.P. sembla haver heretat per atavisme o per l’ADN un estil de fer propi de ves a saber quines èpoques passades. Si observem la crisi actual queda clar que molts poderosos abusen dels seus privilegis en forma de sous desproporcionats i altres corrupteles, mentre la classe baixa va rebent el flagell de les retallades.

Aquest any passat a Suïssa Thomas Minder va recollir les 100.000 firmes necessàries per poder convocar un referèndum per frenar els abusos i privilegis dels banquers, polítics i dirigents de grans empreses. Aquest referèndum va ser guanyat per un 68% de vots a favor de limitar els grans sous. Actualment el Parlament de Suïssa ja està aplicant una llei per posar sancions als transgressors. Abans de la votació varen sorgir veus interessades dient que moltes empreses abandonarien el País si s’aprovava aquesta llei, doncs un cop aplicada la llei ni una empresa ha marxat.

Queda ben clar que en el tema de les desigualtats com en el de retallar llibertats i drets dels ciutadans, l’actitud de les persones sensates o amb sentit comú, caldria que fos de bel·ligerància activa, lluitant sense odi, però amb total contundència per defensar tot allò que un creu just, perquè en el fons és la nostra obligació moral i també un acte de virtut anar contra els polítics o dirigents que abusen de la demagògia i d’una certa perversió en que confonen la raó del be comú amb el poder de la força d’una majoria, en alguns temes totalment absolutistes i es que tal com deia Ciceró: LA FORÇA ÉS EL DRET DE LES BÈSTIES. Miquel Taverna Balcells

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

25

Cuina Casolana Ingredients: 250 g de nata, 4 ous, 1 carbassó, 3 pastanagues, 6 carxofes, 18 bajoques, 15 alls tendres i 2 porros Elaboració: Comencem preparant la verdura, tallant-la a trossos i l’escaldem amb aigua i sal, la coem al dente i la refredem amb aigua i gel. Batem els ous i hi incorporem la nata. Ho arreglem de sal i pebre.

Obrim el porro per la meitat, el netegem ben net i agafem les fulles més grans, que les farem servir per folrar el motlle. Les escaldem i les refredem amb aigua i gel.

Agafem un motlle rectangular i el folrem amb el porro.

Hem de deixar porro suficient per tancar-lo, un cop ple del tot.

Podem començar posant les carxofes tallades per la meitat, seguidament la pastanaga, la bajoca i el carbassó. Hem d’anar incorporant-hi la barreja de nata i ous, fins que quedi tot ben cobert. Quan haguem acabat l‘última capa, ho tapem amb el porro restant.

Ho posem a coure al bany Maria al forn, a 160ºC durant una hora i mitja.

Quan ja estigui cuit l’aboquem en una plata de servir.

Solució SUDOKU n.22 2

26

1

9

6

4

3

7

5

8

6

8

7

1

5

2

9

3

4

5

4

3

9

7

8

2

1

6

1

5

2

7

6

4

3

8

9

3

6

4

2

8

9

5

7

1

7

9

8

3

1

5

6

4

2

8

7

6

5

9

1

4

2

3

9

2

1

4

3

7

8

6

5

4

3

5

8

2

6

1

9

7

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

Púding de taronja

Ingredients: 3 ous, 100 g de sucre, 300 ml de llet, 200 ml de suc de taronja, 250 g de pa de pessic sec, 50 g de melmelada de taronja, 50 ml de Brandi, pell ratllada d’una taronja i sucre pel caramel.

Preparació: Es fa el caramel amb el sucre i es reparteix pel fons del motlle. S’escalfa la llet fins que sigui calenta. S’esmicola el pa de pessic i es deixa estovar en remull amb la llet. S’afegeixen els ous batuts, la pell de taronja, el sucre, la melmelada i el Brandi. Es passa per la batedora fins que quedi una barreja homogènia.

S’aboca la preparació al damunt del caramel. Es cou al bany Maria dins el forn a 180ºC durant 50 minuts aproximadament. Es deixa refredar i es reserva a la nevera.

A part, es poden fer unes rodanxes de taronja confitades que serviran per decorar. Per això, en una paella s’hi posen 150 ml d’aigua i 100 g de sucre, juntament amb les rodanxes de taronja (ben fines). Es couen a foc lent durant 2 hores.

Per servir-lo, es col·loquen les rodanxes de taronja confitades al damunt.

SUDOKU n.23

Pastís de verdures

PER: TERESA ÀVILA I GRAU

8

1 2 4

6

7

3

1

5

1

6

4

5 4

7

5

8

1

2

6

3

9

9 2

1

2 2

1

7

Demografia d’Alforja 2013 A 1 de gener de 2013 érem 1850 habitants i a 31 de desembre som 1892.

NAIXEMENTS: ARNAU SOLANELLAS PÉREZ HÈCTOR NAVARRO CORDERO ELENA PLA RODRÍGUEZ JOANA PLA RODRÍGUEZ ANÍBAL HIDALGO SÁNCHEZ EMMA RODRÍGUEZ DOMÈNECH GALA PERALES VILCHES MARTINA MARINÉ FERNÁNDEZ ONA BONASTRE GARCIA ABEL VALENTÍ MICH VILLALBA MIKEL BARROSO FRUTOS ARLET SALVAT VILELLA ARLET ESTIVILL SERRA MAURO ZELI TOST MAR GENÉ TAVERNA DANIEL VÁZQUEZ BURGUEÑO CLÀUDIA NOLLA SALUDES NEUS CATALÀ OLTRA JUDIT SALUDES AMORÓS PAULA SÀNCHEZ VERGÉS

15 de Gener 11 de Febrer 25 de Febrer 25 de Febrer 1 de Març 7 de Març 10 d’Abril 14 d’Abril 17 d’Abril 5 de Maig 7 de Juny 19 d’Agost 25 d’Agost 28 d’Agost 23 de Setembre 7 d’Octubre 26 d’Octubre 12 de Novembre 16 de Novembre 28 de Novembre

CASAMENTS: 1- ALBERT CALDÚ ARAGONÈS 2- JORDI BONASTRE ALUJAS 3- JOAN CARLES GIL VÁZQUEZ 4- ALBERTO MIRANDA ARCILLA 5- ABEL GÓMEZ MUNNÉ 6- JOAN CARLES PORTILLO MORENO 7- ALBERT PLA NUALART 8-JOSEP MARTÍNEZ ALARCON 9- MANUEL OLIVERA LARA 10- JORDI BENITORAFE MARTOS 11- ANTONI CRUSET GUINJOAN

ALBA FALGÀS GONZÀLEZ OLGA GARCIA HURTADO MERCÈ CAROLINA CABRERA MERCEDES IMMACULADA MATEU VILELLA MARTA SALVAT TABERNA MÍRIAM RODRÍGUEZ GONZÁLEZ MARIA RODRÍGUEZ MARINÉ JUDIT GARCIA CHILLON AIDA MALLAFRÉ MERCADER ALBA BAGET GRAU VANESA GARCIA HURTADO

DEFUNCIONS: 1- Teresa Pardell Filella 2- Rosa Salvat Bodro 3- Andrés Triguero Carayol 4- Pau Payo Serena 5- Carme Sánchez Marcos 6- Francesc Peyri Benet 7- Jordi Olivé Salvador 8- Dolors Valls Raüll 9- Francisco Cabello Curiel 10- Antoni Jasans Saludes 11- Josep Mª Llopis Àvila 12- Josepa Massó Jansà

3 de Gener 15 de Gener 17 de gener 25 de Gener 13 de Febrer 28 d’Abril 6 de Maig 6 de Maig 9 de Juny 10 de Juny 28 de Juny 7 d’Agost

1314151617181920212223-

Alfred Lledó Sardà Anna Fernández Parra Rosa Gassió Grau Maria Aguiló Simó Elisa Oltra Sala Maria López Esteso Carme López Saiz Josep Grifoll Josa Maria Parra López Evarist Doménech Calvet Enric Sirolla Coca

2 de Febrer 16 de Març 15d’Abril 11 de Maig 8 de Juny 22 de Juny 14 de Juliol 27 de Juliol 3 d’Agost 17 d’Agost 12 d’Octubre

15 d’Agost 29 d’Agost 4 d’Octubre 20 d’Octubre 24 d’Octubre 3 de Novembre 7 de Novembre 10 de Novembre 19 de Novembre 23 de Desembre 29 de desembre

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

27

CARNAVAL 2 014 La Família irreal

i individual)

em La por (1er pr

Pallassos

(1er premi col·lec

tiu)

estoltes

Enterrament solemne del rei Carn

Polígon industrial Les Sorts, parcel·la 10 Telèfon 977 816 919 • Fax 977 816 522 • 43365 ALFORJA (Tarragona) info@tecnovit.net • www.tecnovit.net

28

Anunci Informatiu 2009(2) 1

Informatiu núm. 84. Segona època, gener-març 2014. Alforja

30/03/09 10:47