Informatiu Alforja núm. 83 by Informatiu Alforja

Núm. 83. Segona època octubre - desembre 2013 Alforja (Baix Camp)

INFORMATIU d’alforja

Hivern

INFORMATIU D’ALFORJA EDITA: ASSOCIACIÓ de PUBLICACIONS CÍVIQUES I CULTURALS D’ALFORJA C/ de la Font, 58 ADREÇA ELECTRÒNICA: informatiu@informatiualforja.cat www.informatiualforja.cat Direcció: Antoni Pujals Rebull Adjunt de Direcció: Gonçal Evole Hurtado Col·laboradors: Teresa Àvila Grau, Benet Sadurní Soy, Octavi Fullat Genís, Joan Àguila, Josep Sànchez Moragues, Georgina Marin, Miquel Taverna Balcells, Salvador Porqueras Sarobé, Josep Poca Gaya, Patxanguerus, Maria Rodríguez Mariné Col·laborador tècnic: Oriol Saludes Rodríguez Col·laboradors Fotogràfics: Rogelio Portal, Aleix Arnavat, Elsa Gonzàlez Portada: Hivern. Jordi Miquel Jové Tirada: 300 exemplars Dipòsit Legal: T-1307/07

Sumari

Editorial

D’un temps, d’un poble

Resons de la Festa Major

Catalunya-Espanya

Ja fa uns anys

La viabilitat de la independència

Els esperits de la muntanya

Entrevista Rogelio

Marca Alforja

La veu de la Parròquia

Patapam!

Rector d’Arbolí

Els Segadors

Somatents o Mossos

El conte de cada nit

In Memòriam

Patxanguerus

El racó de la poesia

Cuina casolana

Sudoku

Temps era temps

Futbol Sala Alforja

Editat amb la col·laboració de l’Excma. Diputació de Tarragona i l’Ajuntament d’Alforja. L’INFORMATIU no es fa responsable amb les opinions que els col·laboradors expressen en llurs articles.

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

Editorial Estem acabant un any que per nosaltres ha estat molt important, hem complert els 20 anys de la revista, sense haver faltat ni un trimestre i això ens omple de satisfacció. La revista surt cada trimestre coincidint amb les estacions astronòmiques, per aquest motiu en la portada hem volgut representar l’època en que ara ens trobem: l’hivern, amb una fotografia amb colors freds i de la que es destaca una fumera en plena activitat, cosa poc habitual actualment, fa uns anys a l’hivern les teulades del nostre poble estaven plenes de fum, ara la majoria de fumeres estan apagades, ja que els focs i estufes de llenya o clafoll van a la baixa, substituïts per les calefaccions de gas, gas-oil o electricitat. En un breu resum de l’any, podríem destacar algunes novetats com: les pintures del nostre convilatà Jaume Queralt que ha cedit d’una manera altruista al poble d’Alforja. La millora de l’entrada al poble per la carretera, amb l’arranjament de les aceres i enllumenat. La nova pavimentació del carrer Camí de Sant Antoni. L’ampliació de l’empresa Tecnovit, amb noves dependències dedicades a la millora dels pinsos del sector porcí. La promoció comercial que s’ha impulsat amb la creació de la Marca Alforja, que de moment l’han començat quatre empreses locals del sector agro-alimentari, amb l’objectiu de donar impuls i comercialitzar adequadament els productes que esdevenen en el segell de la nostra Vila: els promocionats per la Cooperativa Agrícola, encapçalats per un oli de qualitat indiscutible, al que podrien seguir d’altres com l’avellana Ribeta; el vi conreat i envasat amb cura exquisida al Mas del Botó de la Vall de Cortiella; els embotits manufacturats per l’empresa BONDRIÀ i les melmelades elaborades per Aliments Artesans Montserrat Rull. Creiem sincerament que es tracta d’un projecte de futur engrescador i que seria un error imperdonable menysprear-lo. De l’èxit de la iniciativa podria dependre, fins i tot, que altres empreses de la mateixa línia agro-alimentària vinguessin a establir-se en el nostre terme i afegir-se a la promoció aprofitant l’empenta de l’esmentada “Marca Alforja”, creant llocs de treball avui en dia absolutament necessaris. Tan de bo fos així i voldríem de tot cor ser optimistes amb totes les reserves que calguin i amb aquesta esperança li dediquem les pàgines centrals del present INFORMATIU. I finalment, també cal destacar, la renovació de les pintures de l’església parroquial, com una millora del nostre patrimoni. En un altre aspecte, podríem dir que el procés sobiranista està en plena activitat, després de la gran participació en la Via Catalana cap a la Independència, en les tertúlies ràdio-televisives i la premsa és el tema principal, mai s’havia parlat tant de política com ara, caldrà esperar que els dirigents del País es posin d’acord i facin públic el dia de la convocatòria del referèndum i la pregunta corresponent. Els que fem l’INFORMATIU d’Alforja, desitgem a tothom un BON NADAL i millor ANY NOU 2014. Consell de Redacció

D’un temps, d’un poble... 11-9-13.- Més de 250 persones d’Alforja, participen entre Montbrió i Mont-roig, a la Via Catalana cap a la independència.

Itinerari de la Via Catalana

15-9-13.- Al migdia, a la Sala d’Exposicions de la Casa de Cultura, s’ha reunit el jurat compost pels senyors Jordi Oliva, Josep Ma Toset i Josep Ma Valls del Grup Fotogràfic “Foto Camp de Reus”, per qualificar les obres presentades a la LVIII mostra Medalla Puigcerver i el XLVIII Saló Nacional de Fotografia, després del debat i variades opinions, acorden el següent veredicte: 1er. Premi, Medalla Puigcerver de Bronze dotat amb 250 euros a Tomàs Martín Ruiz de València. 2on. Premi, dotat amb 150 euros a Maria Gràcia de la Hoz Roch de Reus. 3er. Premi dotat amb 100 euros a Josep Aragonès Martorell d’Alforja. Premi a la millor fotografia d’Alforja dotat amb 50 euros a Jordi Vilella Puig. 2on. Premi d’aquesta categoria i dotat amb 50 euros a Jordi Miquel Jové de Riudoms. L’exposició romandrà oberta els dies de la Festa Major i el lliurament de guardons tindrà lloc el dia 29 a les 12 hores amb l’assistència de les autoritats locals. 26-9-13.- Aquest any el Pregó de la Festa Major, ha anat a càrrec de la Colla del Ball de Diables. Durant l’acte que s’ha fet a la plaça de Dalt, han intervingut tots els components de la Colla de Diables, tant d’una manera presencial com virtual a través d’una pantalla gegant instal·lada a la mateixa plaça. També han interpretat unes cançons el grup de cantaires del Casal d’Avis. A l’acabar el pregó s’ha efectuat una magnífica tronada des de la plaça fins dalt del campanar, amb un efecte pirotècnic molt espectacular simbolitzant la crema del campanar, finalitzant l’acte amb el tast del licor local “Miquelet” servit per la colla dels diables. 27-9-13.- A començat el dia amb la II caminada popular de la Festa Major, aquest any s’ha visitat la Cova del Rufino, en el cingle blanc terme d’Arbolí, en aquesta cova s’hi varen trobar moltes restes prehistòriques que estan al museu de Reus. El Miquel Salvadó feu una magnífica explicació als més de 80 components de la ruta sobre els orígens d’aquesta cova. A l’arribada a la plaça de Dalt els participants foren obsequiats amb un vermut popular. A dos quarts de dotze es va inaugurar a la Sala d’Exposicions de l’Ateneu Cultural Josep Taverna, la LVIIIena Exposició d’Art “Escultor Jassans”, amb obres d’artistes locals. Al migdia ballada de sardanes a la plaça de Dalt a càrrec de la cobla Cos-

setània de Tarragona. A la tarda en el recinte del Parc dels Amics, continuació de les atraccions infantils d’inflables i quads, exhibicions de tennis i tennis taula i per finalitzar disco mòbil i karaoke. A la nit en el Pavelló Municipal ball a càrrec de Catrok i DJ’S. 28-9-13.- A les 10 del matí a l’ermita de Sant Antoni 22è Campionat local de Bitlles de les Valls d’Alforja. A la plaça de Les Monges 2ona. Trobada d’Intercanvis de plaques de cava. En el camp de futbol de Pallàs, IV Festa de les Dues Rodes, i a l’acabar concurs de llançament d’aparells de telefonia mòbils. A la tarda café-concert de Festa Major al Pavelló Municipal. Al vespre cercavila de Batukada des del Parc a la plaça de Dalt. A les 9 del vespre 25è Correfoc de Sant Miquel, amb les colles de: Ball de Diables de Vilaseca, Figots Satànics de Ribarroja, Dimonis de Rasquera, Diables i Bruixes del Riberal, Bous de Reus, Ball de Diables d’Alforja, Bou d’Alforja i tabalers Cop de Cap de Cambrils. A la nit a dos quarts de dotze gran ball de Festa Major al Pavelló Municipal a càrrec de l’orquestra Tangara. A la una de la matinada a la Sala Rodona Disco Mòbil. 29-9-2013.- Diada de Sant Miquel patró d’Alforja, a les 11 del missa en honor del nostre patró. Matines tronades a càrrec de la colla de Diables. Al matí 20ena Trobada de Gegants, plantada i a continuació cerca vila de gegants i grallers, amb les colles de: Prades, Les Borges Blanques, Els Pallaresos, Siurana, Maspujols, Duesaigües, Arbolí, Vimbodí i Alforja, aquest any la ballada final s’efectuà a la plaça del Castell i un dinar al Parc per 432 persones. Al migdia entrega dels premis del Concurs de Fotografia LVIII Medalla Puigcerver a la Sala d’Exposicions de la Casa de Cultura. Durant el dia al Parc continuació d’inflables i quads infantils.. A la partida dels Crossos tirada social de Tir al Plat. A la Sala Rodona del Parc, el grup reusenc “Llop’s teatre” escenificaren l’obra ”Lokus”, a l’acabar el teatre i en el mateix recinte del Parc, es va fer un esplèndid Castell de Focs de Fi de Festa Major.

Els gegants d’Alforja, de Festa Major (Foto d’Elsa Gonzalez) Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

13-10-13.- En la macro festa de la beatificació de 522 màrtirs, celebrada a Tarragona, cal destacar entre ells, un fill d’Alforja, el Mn. Miquel Saludes Ciuret. 31-10-13.- La Festa de la Castanyada s’ha celebrat amb tota normalitat, cal destacar que els Joves aprofitaren l’ocasió per la venda a la via pública de castanyes torrades. 1-11-13.- Festivitat de Tots Sants, el cementiri va esdevenir guarnit de flors i més net que mai. Al coincidir en divendres l’afluència de públic va ser constant tot el cap de setmana. 11-11-13.- A tancat la fleca Forn Llopis del carrer de la Font, aquest any ja portem unes quantes botigues que han baixat la persiana, a poc a poc ens estem quedant amb molt poca vida comercial. 15-11-13.- El carrer camí de Sant Antoni, després de mig any d’obres, s’han acabat, ara ja podem gaudir del carrer ampla i pla, amb una bona circulació.

Festa de l’Oli 2013 (foto: Aleix Arnavat)

El carrer Camí de Sant Antoni, renovat.

16 i 17-11-13.- Per fi! Després de quasi mig any amb unes pluges mínimes, avui ha plogut com convenia, 100 litres durant el dia i 60 litres més l’endemà, que han anat molt bé. Degut a aquesta tardor tan seca, aquest any ens hem quedat sense rovellons pels voltants, si algú en volia anar a buscar ha hagut de fer molts quilòmetres. També la sequera i el temps abonançat han perjudicat la collita de les olives i una bona part han caigut abans d’hora. 17-11-13.- La Coral Floc s’ha desplaçat a Castellà del Vallès per participar en el concert Catalunya Canta, organitzat per la FCEC (Federació Catalana d’Entitats Corals). 20-11-13.- Han començat les obres de restauració de les pintures de la part inferior de l’església parroquial, en un principi es té la intenció d’anar fent les capelles una a una. 21-11-13.- En el Parc dels Amics d’Alforja, s’ha instal·lat una estació meteorològica la qual es pot seguir a través d’internet, en el programa d’El temps de les muntanyes de Prades, indica la direcció del vent, la seva intensitat, la pluviometria, les hores de sol, etc. 22-11-13.- Organitzat per Joaquim Grifoll, a l’ermita de Sant Antoni, s’ha fet un petit homenatge a Jordi Olivé i Paquita Simó, l’acte ha consistit amb sis obres musicals

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

dedicades al Jordi i interpretades amb clarinet pel mateix Joaquim i intercalats amb la música, sis poemes de la Paquita Simó, recitats per Aurora Gaza. Com a cloenda Antoni Àvila (Flautes) va recitar dos poemes sobre el Josep Fusté. 24-11-13.- La 20ena Festa de l’Oli nou s’ha fet amb una novetat, el nom de l’oli produït a la Cooperativa d’Alforja, ja no es dirà Siurana, a partit d’ara serà Oli d’Alforja. L’assistència de públic s’ha mantingut amb els paràmetres d’altres anys.

25-11-13.- El pintor Jaume Queralt ha posat una obra seva titulada: “L’ermita de Sant Antoni” a disposició per fer una rifa i recaptar diners per les obres de l’ermita, la qual està molt malmesa. La intenció és poder arreglar la teulada i restaurar les parets, a fi que s’hi puguin pintar uns murals sobre la vida i miracles de Sant Antoni de Pàdua. La inauguració està prevista pel 13 de juny de 2014, festivitat del Sant. 6-12-13.- L’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol, ha visitat la parròquia d’Alforja, amb motiu de la celebració de la Confirmació de sis joves del nostre poble. 6-12-13.- La delegació local de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana), ha organitzat una conferència a la Casa de Cultura per explicar la campanya: signa un vot. L’acte ha anat a càrrec de Gemma Arantzazu Ros Brun. 24-12-13.- La Coral Floc te previst a les 10 de la nit, fer el XLVè Concert de Nadal, a l’església parroquial. 26-12-13.- Obertura del Parc de Nadal al Pavelló Municipal.

Ermita de Sant Antoni (Quadre de Jaume Queralt)

A. Pujals

Ressons de La Festa Major Decepció Una dita de la saviesa popular dels nostres avis ens recorda que “vigílies de molt, dies de poc”. Em confesso un nostàlgic de les nostres festes majors i, malgrat haver iniciat la davallada inexorable dels anys, sovint reneix el “nen de festa major” que tots portem molt endins i l’espero sempre amb renovada il·lusió i són comptades les vegades que em deixo perdre des del pregó inicial fins els focs artificials que ens anuncien que la disbauxa es dona per acabada. Tot això ve a tomb perquè enguany, com tants altres, pressentia un formigueig especial amb el pregó encarregat als components del Ball de Diables d’Alforja que han assolit els 25 anys de la seva refundació. Val a dir que ho tenien tot al seu favor: se’ls havia dedicat la portada del programa oficial de la Festa Major amb una encertada al·legoria a la seva activitat principal, simbolitzada en les carretilles i material pirotècnic imprescindibles en les seves desfilades infernals. L’INFORMATIU previ a la festa, en la seva pàgina d’obertura publicava la foto d’una de les seves actuacions, sempre celebrades i sengles articles en pàgines interiors en el que ens explicaven el desenvolupament del “I Concurs de timbals tradicionals d’Alforja” i una entrevista als responsables actuals de la Colla. S’havia aconseguit crear un caliu especial i una gran expectació que es va veure reflectida en una plaça de Dalt atapeïda d’un públic entusiasta. Tothom esperava “una de grossa” la transgressió de les normes imperants i aprofitar l’ocasió per no deixar cap canya dreta gaudint d’una impunitat total i ningú s’ho prendria malament. En cas contrari, seria el “seu” problema. No obstant les expectatives, el pregó, en la meva lleial opinió, va grinyolar i un ventijol, fregant la decepció va envair tota la plaça. Esdevingué en un pregó apàtic, sense ànima, allunyat de la mossegada que cal esperar

d’uns personatges tan irreverents. Els oradors, seguint el guió, crec que equivocat, es van limitar a la salutació a les autoritats i públic presents, desitjar bona festa i després la projecció d’un vídeo que em va semblar de complaure’s a si mateixos. Tal vegada els va trair la responsabilitat de la presència de nombrosos alcaldes i altres autoritats fora vila i van decidir que la bugada bruta, millor rentar-la de portes endins. No ho sabria esbrinar i us ho dic amb l’ànima encongida que em sento fora de joc d’haver d’escriure això. Alforja, amics de l’admirat Ball de Diables, té una tradició ancestral d’enfotrese’n de tot allò que es belluga, d’aquí neix potser, la llegenda “del bou mort a paraulades”. Sense voler caure en comparacions que no venen al cas, recordo els diàlegs del Jonàs i el Mataties, personatges principals dels “Pastorets” que no deixaven cap branca verda o la desfilada de caramelles que muntaven l’Antoni Flautes i l’Anton Colon amb rodolins de peti qui peti i es quedaven tan amples, o bé la lectura del testament del rei Carnestoltes repartint els seus “bens” amb un discurs de poca solta que Déu n’hi do. Aquests parlaments tradicionals, irònics i mordaços, és el que s’esperava dels diables que representen la transgressió i la irreverència més absoluta. Malgrat aquest “lapsus” del pregó, permeteu-me felicitar-vos perquè el correfoc d’enguany ha esdevingut en un dels millors de les darreres festes majors, superant amb escreix la gentada que feu sortir al carrer atrets per l’espectacle enlluernant del foc i ensumar l’embriaguesa de l’olor a pólvora tan mediterràniament nostrat i repetir-vos, un cop més l’enhorabona per aquests primers esplendorosos vint-i-cinc anys. Gonçal Èvole

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

Catalunya, España Les vuit del matí. Dia esplendorós, lúcid. Canta amb fúria el Choir of the English Concert sota la batuta de Trevor Pinnock. M’he llevat amb enuig. Això que des de Madrid denominen España no es més que el monstre que a partir del segle V, el cavaller Jordi ja intenta matar a Lídia, a l’Àsia Menor. Actualment el drac s’ha camuflat en la figura de la majoria absoluta del PP; el Mal disposa de múltiples disfresses. Sant Jordi, en canvi, es fatiga tot sol. El triomf del Bé no és cosa de la Història, és una quimera. El compositor anglès Henry Purcell (1659-1695) va acabar King Arthur el 1691. És una peça refinada, elaborada amb cura. L’he volgut escoltar per tal d’apaigavar-me. He nascut tant històricament com des de la perspectiva biogràfica en la realitat sociohistòrica que anomeno Catalunya. Ja sé que per a un Rajoy o un Zapatero el terme Catalunya designa, en canvi, una regió administrativa de l’Estat Espanyol. D’entrada, doncs, incompatibilitat o desavinença lingüística; aquesta discòrdia no permet dialogar. És allò de diàleg de sords. ¿Com m’ho faré? d’antuvi vull posar ordre en mi, en les meves opinions, en les vivències que em tenen agafat. “Catalunya-Espanya”; què?. Amb l’Antonieta camino altra cop pel jardí amb l’ajut de la crossa. Ara ja en tinc prou només amb una. Vaig progressant cap a la normalitat. No em complau el que és deforme o estrambòtic; per això també em fa angúnia i vomito, per exemple, bona part de l’art actual. A cadascú la seva merda. Aquesta no la vull. L’enfocament metodològic que aquest mati adopto és subjectiu. Descric la meva manera bàsicament emocional d’acarar-me al tema “Catalunya-Espanya”. El subjectivisme no és correcte ni incorrecte per a conèixer la realitat; es limita a ser una perspectiva subjectiva sense pretensions d’objectivitat. Tot i que em pregunto, és clar: ¿hi ha algú capaç d’assolir l’objecte real? sí; els d’idees curtes i els dictadors. La resta tirem endavant dins el ventre de la història; és a dir, del canvi i de la inseguretat. La meva representació geomètrica de Catalunya és una el.lipsi. Dóna voltes a l’entorn de dos centres: Vic i Alforja. Ausònia i Tàrraco, dues presències romanes considerables. Vic, terra de la meva mare; Alforja, espai vital del meu pare. La meva Catalunya no gira al voltant de Barcelona; es construeix bifocalment. Per què? es tracta d’un fet i els facta són així i no de cap altra manera tant si ens cauen bé o malament. Catalunya em té agafat des de la meva mare —Vic— i des del meu pare — Alforja—. No és, en conseqüència, cap entelèquia. És

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

quelcom sentit. Espanya, al contrari, la concebo com un cercle hermèticament tancat que existeix des de Madrid, que passa a ser el seu centre dominador i significatiu, si més no, a partir del morbós Felip II (15271598). L’epítet morbós el dec al metge Gregorio Marañón y Posadillo (1887-1960) de qui vaig llegir amb interès tant el que fa referència a Enric IV, de Trastàmara, com el que es refereix a Antonio Pérez, secretari del neuròtic Felip II siempre de negro hasta los pies vestido tal com diu el vers d’Antonio Machado (1875-1939). He fruït a Còrdoba, a Burgos, a León, a Santiago de Compostela, al Mar Menor, a Huesca i a Jaca, a Mérida, a l’Albufera de València, a Ciutadella de Menorca i a la Pollença de Mallorca. Tots aquests punts del cercle em resulten actualment inconcebibles sense fer referència al centre, a la seva capital o cap —de caput, capitis, el cap—. Ells sols, sense el cordó umbilical que els dóna sang que porta vida, passen a ser foteses, coses de poca envergadura, tan poca que sense Madrid es converteixen en fòssils de Museu, en esquelets de cementiri. Hem observat els dos ametllerets del jardí que estan plens de promeses, les quals esdevindran fruits apetitosos. El nesprer, d’origen japonès, també ens ha manifestat els seus bons auguris. —Així doncs, per a tu, Octavi, Catalunya ¿és més una emoció que no pas un concepte? —Doncs, si. Almenys per començar. Després ve el discurs, el qual explica que sota el mot Catalunya hi viu una història col·lectiva, d’uns mil anys, molt diferenciada respecte a altres històries. —¿No hi ha res més? —Sí. —Què? —Dues coses: l’acceptació col·lectiva d’un passat comú ¬memòria¬ i la decisió igualment col.·ectiva de continuar construint un futur comú ¬voluntat¬. Catalunya és d’antuvi la meva terra patrum, la terra que abraça els meus avantpassats: Ausònia i Baix Camp de Tarragona. Vinculació anímica a l’espai que conté els ossos del meus ancestres. Uns ancestres que es confonen i es perden en el pretèrit. Terra, terrae, la terra, de la terra. Pater, patris, el pare, del pare. Mater, matris, la mare, de la mare. Patria terra, terra dels meus antecessors, no terra de gent estranya, desconeguda. Des d’aquesta perspectiva, Octavi, què és Espanya per a tu? —Una cosa que no sóc jo; és l’estrany, l’estranger, l’aliè, el que no és assimilable, allò que serà probablement hostil.

—És a dir, d’entrada Espanya la vius com una realitat sobrevinguda, com a cosa forana, forastera, intrusa, exòtica, bàrbara. —Exacte. Hem entrat a casa perquè li he volgut llegir un text del Genesi bíblic en dues parts. La Bíblia de què disposo a Alforja és en català. A Barcelona en tinc una amb el text en hebreu: —El senyor va dir a Abraham: —Vés-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare... (Gènesi, 12, 1) ... Abraham... va morir carregat d’anys, després d’una ve-

llesa feliç... El van enterrar a la cova de Macpelà, davant Mambré, en el camp que havia estat de l’hitita Efron. (Gènesi, 25, 8,9) —Jo, Antonieta, no vull ser enterrat en terra d’hitites. Per aquesta raó no abandonaré mai la terra dels meus pares. El sol muntat ja al més alt del cel s’ha posat a somriure satisfet, en veure el campanar ben plantat del meu humil poble. Octavi Fullat i Genís

La funerària de sempre del Baix Camp Els nostres tanatoris i sales de vetlla: Alforja

Riudoms

Cambrils

Vandellòs - L’Hospitalet

Carrer Darrera de l’Església, 4

24 hores

977 360 281 Truqui directament

Políg. Balianes Carrer Fusteries, nau X Ctra. Montbrió, Km 1

Passeig dels Germans Nebot, 116 Carrer Martí i Franquès, 3 Políg. Les Tàpies

Mont-roig del Camp

Miami Platja

Prestem els serveis des de qualsevol residència i hospital del Baix Camp

email: f.pedrola@teleline.es

Menú de dilluns a divendres Esmorzars • Dinars • Sopars Especialitats en carns a la brasa

977 81 60 42

elparcalforja@hotmail.com Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

Ja fa uns anys No fa massa temps que em vaig fer càrrec d’un petit tros al terme de les Esplanes, un tros de casa de la meva mare, la Teresina, per cert, hi tenia especial interès i dic especial, perquè el pare sentia predilecció per l’Obaga dels Porqueras que hi dedicava temps i esforç, perquè procedia de la seva part o perquè el tros és mes gran, te regadiu i possibilitat de fer-hi recapte. A les Esplanes tenim unes hores d’aigua d’una mina comunitària que la distribueix a vàries finques mitjançant un rec fet d’obra, el cas és que fa mes de sis anys que no raja, ja sigui perquè la mina no es neteja o perquè l’aigua s’ha perdut entre els nombrosos xalets i finques de l’urbanització que l’envolta. Qui ho havia de dir, el Salvador fent de pagès, quan de sempre tant el pare com la mare no aconseguiren que els ajudés en cap de les tasques ordinàries de la terra. Si aixequessin el cap segur que pensarien que s’ha m’ha girat el cervell. Però no és això companys (com diu en Raimon), resulta que m’he fet gran, i la llavor que van plantar els pares ha germinat, potser una mica més tard de l’hora, però ha donat fruit. Mai plou a gust de tothom. Frase que pot acoblar-se a moltes circumstàncies. I parlant de pluja cal recordar que feia mesos que no plovia, i tot just al temps de la collita d’olives, ens fa un aiguat que a mes d’impedir l’accés al camp (la terra és molla), endarrereix els dies de recollida. L’home proposa, i el/la... disposa. Frase feta però darrera s’amaga una mena d’excusa, i de conformisme que permet disculpar allò que no ens agrada. La climatologia no està al nostra servei, i les lleis que la regeixen s’escapen al control. Sigui com sigui, hi ha coses que no podem dominar i això m’ajuda a reflexionar amb allò que si està al meu abast, allò que depèn sols de mi.

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

Tossuderia, insistència, persistència... sigui quin sigui el qualificatiu que mes ens agradi emprar, serveix per ficar-me dins el meu conscient, per adonar-me’n que és un indret on si que hi tinc accés, si mes no, tinc la clau que permet que les idees i pensaments formin i defineixin l’estructura mental formant part del bagatge que em defineix com persona. Es aquest conscient el que diu que soc fill del Salvador i la Teresina, nascut a Alforja, que soc i parlo català, respectuós amb les persones fent meu el pensament “el que no vulguis per tu no ho desitgis pels altres”. Tot allò que de fora em volen imposar sigui per la força, per raonaments mes o menys partidistes o recolzantse en una suposada legalitat vigent, tinc el privilegi de poder-ho raonar, filtrar, aturar i absorbir dins el meu pensament lliure i independent. Els mitjans de difusió bombardegen constantment un seguit d’informacions massa vegades contradictoris i/o partidistes intentant subtilment portar les aigües cap el seu molí. Dons bé, el pas de la vida i l’acoblament dels anys fan que allò que d’adolescent era blanc o negra, esdevingui un ventall de grisos, i el temps converteix en una realitat mes clara, un posicionament mes valent i radical, fent que l’experiència serveixi per no posar-me a boca tot allò que intenten fer-me empassar. La meva procedència no la vaig triar, em vingué donada per les circumstàncies, però l’esdevenir només depèn de mi, fent-me conseqüent amb la meva consciència, amb el meu dret a decidir, amb la meva aspiració de pertànyer a un país independent i solidari amb els altres pobles del món, fent del pensament fonament reivindicatiu i, del diàleg una eina d’enteniment. Ah! i un bon Nadal i nou any per tots.. Salvador Porqueras Sarobé

Viabilitat de la independència Ja produeix un cert cansament haver de parlar altra vegada del mateix tema, s’ha parlat en conferències, llibres, estudis d’agrupacions universitàries i articles periodístics. Intentarem en aquest escrit resumir les opinions majoritàries que s’han expressat en els diversos mitjans. Partirem d’unes dades econòmiques objectives, Catalunya representa el 20 per cent del producte interior de l’estat espanyol, un 26 per cent de les exportacions, som contribuents nets amb impostos a la fiscalitat espanyola fins al punt de que la discussió acadèmica és en quina quantitat ho som, es concreta des de 8000 a 12000 milions d’Euros l’any, també som contribuents nets a la Unió Europea, la indústria catalana és la que té el valor afegit més alt de l’estat i les seves exportacions són la punta de llança que pot treure tot l’estat de la crisi, el complex agropecuari està a nivell mundial i és plenament competitiu, penseu si més no en les exportacions de carn de porc i derivats, la fruita o els vins i caves, la inversió estrangera no té cap tipus de por d’invertir a Catalunya, les inversions efectuades per capital estranger només són superades per les que s’han fet a Madrid, s’ha de tenir en compte que a Madrid hi va molta inversió financera, una part d’ella és especulativa, que faci pujar la Bolsa no vol dir que es converteixi en productes o serveis útils per als ciutadans, i una altra part es reparteix amb inversions productives a tota la península, ja que no hem de perdre de vista que moltes multinacionals tenen la seu central a Madrid i les factories repartides per tota la península. En quant a la producció elèctrica Catalunya té menys dependència del petroli gràcies a les centrals nuclears, tot i així hauríem de fer més incidència en les energies renovables. L’Estat Central jugarà lògicament totes les cartes que tingui al seu abast i una molt important, és la de la por. Se’ns ha dit que quedaríem fora de l’Euro cosa que no és veritat la moneda que vulguem utilitzar no ens la pot imposar ningú, està clar que estaríem fora dels òrgans que dicten la política monetària de l’Euro, però també hi som ara, alguns economistes prestigiosos malden per sortir-ne voluntàriament, els pros i contres són massa llargs per exposar-los aquí, però he considerat que ho havia de mencionar.

Un altre punt de la por fa menció a les pensions de la seguretat social, qui les pagarà, doncs els catalans, igual que ara, les pensions a Espanya són de repartiment, no de capitalització, això vol dir que la pensió que cobra aquest mes un jubilat ha sortit de les cotitzacions socials de treballadors i empreses que han cotitzat aquest mateix mes, hi ha certament un fons d’estalvi de la seguretat que té uns 50000 milions que sembla qui sap que, però només serviria per pagar les pensions durant sis mesos, amb la seguretat social també contribuïm més del que cobren el conjunt dels pensionistes catalans. També ens diuen que quedarem fora d’Europa, podria ser, és un escenari que no s’ha donat mai i no sabem com acabaria, però i ha una cosa a la Unió Europea que si que hi ha precedents els tractats comercials no necessiten unanimitat, no més majoria simple, el que garantiria els intercanvis comercials, no perdem de vista el munt de multinacionals que exporten molta part de la seva producció, des de Seat fins a tota la petroquímica de Tarragona. Com argument complementari hauríem de dir que els els cants de sirena de la por també són reversibles, ja que una ruptura no pactada comportaria problemes per l’Estat Espanyol, ja que el deute exterior sense que Catalunya n’assumeixi una part és impagable i no ens oblidem que el deute és del Reino de España. També hem de pensar que el 60 per cent de les exportacions espanyoles fan servir Catalunya com a territori de trànsit, és impensable que tot aquest comerç hagi d’estar sotmès a arancels. Per tot això penso que ni Espanya ni Europa poden ignorar el que està passant, on una ruptura podria portar a una prima de risc impossible d’assumir per Espanya que comportaria la intervenció i possibles, per no dir segurs problemes per la supervivència de l’Euro. Esperem que el sentit comú i els interessos vagin junts en aquest afer ja que els catalans semblen decidits a anar fins el final, esperem que una hidalguia mal entesa del tipus, “vale mas honra sin barcos que barcos sin honra,” ens porti a un futur de ciris trencats. Benet Sadurní

CAL MAURO PLANXISTERIA, PINTURA & AEROGRAFIA

BAR-RESTAURANT Tel. 977 816 375 Av. Catalunya, 25 Alforja

977816668 659665454 pol. ind. Les Sorts Parc. 14 nave 3 ALFORJA Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

Els esperits de la muntanya Conte de Nadal En una època llunyana, en una preciosa ciutat rodejada de gemades valls, hi vivia un Rei de nom Jasmiro amb la seva filla Iris, d’ulls blaus turquesa que havia heretat de la seva mare, a l’igual que la seva bondat, morta quan ella va néixer, mentre que el Rei era d’esperit noble, però molt violent i al quedar vidu va esdevenir amargat, promulgant decrets injustos i enemistant-se amb diversos súbdits, entre ells una espècie de bruixot de nom Fobus, el qual el va desterrar fora del regne. El Rei es dedicava amb intensitat a la cacera i quasi va exterminar unes aus rapinyaires conegudes com Esperits de la Muntanya, donant-se el cas de que en una nit de tempesta es varen veure volar a l’entorn del Palau una gran quantitat d’aquests ocells desapareixent aquella nit la més preuada joia del Palau, com era la diamena de la virtut, que era del mateix color que els ulls de la Reina i de la seva filla, aleshores sorgí una llegenda que deia: que mentre no retornés la joia al seu lloc no hi hauria prosperitat ni felicitat en el Regne. El Rei no sabia que fer i quan la seva filla va complir la majoria d’edat, se li va acudir de fer un torneig, en el qual el vencedor tindria el dret de casar-se amb la seva filla, cosa que va desagradar a la formosa Iris i així es va fer presentant-se personatges de molt dubtosa nissaga i procedència, però ja sigui la fatalitat o la providència, va succeí que el propi Rei es va voler enfrontar amb el vencedor, morint tots dos d’una forma tràgica. Una immensa tristesa es va apoderar encara més del Regne i de la princesa, passant llargs mesos de dol.

A les afores de la població hi vivia un noi jove de nom Ariel, amb els seus pares, mentre que el nostre xicot feia de pastor, el seu pare era llenyataire i la seva mare de nom Maria, que havia arribat d’un país força llunyà, alternava les feines de casa amb el pastoreig juntament amb el seu fill. Quan es va celebrar el torneig el jove Ariel hi volia participar ja que en el seu cor si ostetjava un sentiment pur motivat per la bellesa i la bondat de la Princesa, però la seva mare el va convèncer de que molts cops la violència tan sols engendra violència, explicant-li que en la seva joventut havia conegut un gran mestre que deia que tot allò que comença amb odi acaba en vergonya i que tan sols amb la bondat, la caritat i el perdó, sempre amb sintonia amb l’amor, és com s’aconsegueix tot allò que és important en la vida. U n bon dia la princesa Iris per treure del seu cap algunes cabòries, va decidir de sortir a passejar amb el seu cavall allunyant-se de la ciutat i trobant en el bosc el ramat que pasturava la Maria, la mare de l’Ariel, posant-se a parlar de diversos temes la Princesa s’interessà pel caràcter bondadós de la Maria i li demanà consell per cercar solucions a l’hora de treure el Regne de l’ostracisme i tristesa en que es trobava. La Maria li va explicar el cas del Mestre que havia tingut en el seu llunyà país, que amb la seva sabiduria deia: que totes les gestes i conquestes que s’aconsegueixen amb violència, malgrat disfressar-les amb falsos honors o grandeses, tan sols porten a ficticis paradisos, on els seus llacs estan formats per llàgrimes dels patiments en combats i els rius baixen vermells per la sang de les víctimes, mentre en les roques de les altes muntanyes hi dormen les

BAR COTXERO Menús, entrepans i tapes Miquel 669 567 230 Pollo 686 979 544 Ctra. de Cornudella s/n 43365- ALFORJA (Tarragona)

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

ànimes en pena dels morts en les lluites, repetint les paraules que havia dit al seu fill i afegí una poesia que deia: tant sols quan el cor et guia, pels jardins de la virtut, en l’arbre de la poesia, hi florirà la plenitud, suggerint la Maria que una manera de portar l’alegria a tot el regne seria la de incentivar en gran manera al que pogués recuperar la Diamena de la Virtut, amb la possibilitat que no obligació de casar-se ella amb el que ho aconseguís. Paraules a les que va prestar gran atenció la Princesa que decidí de posar-les en pràctica ràpidament. Al cap de pocs dies el jove Ariel, tot pasturant el ramat, es va trobar amb un Esperit de la muntanya ferit amb una fletxa i el nostre pastor recordant les paraules de la seva mare, el va portar a casa per curar-lo, va ser el seu pare de nom Natanael va explicar al seu fill una història que fins aquell moment havia mantingut en secret, explicant que ell coneixia al bruixot Fobus i que l’havia ajudat a fugir, coneixent on s’amagava. Ariel li demanà al seu pare que l’ajudés a trobar al bruixot, perquè curés l’ocell ferit o a recuperar la diamena de la virtut. Al dia següent varen partir pare i fill envers un lloc molt apartat i salvatge, on els va rebre el bruixot, donant-se comte que aquest era un gran expert en falconeria. El pare va retornar quedant-se el jove Ariel uns dies amb el Bruixot, que al saber la mort del rei i la possibilitat que retrobar la pedra podia suposar pel jove pastor se li va reblanir el cor i un cop curat l’esperit de la muntanya, el nostre estrambòtic personatge, va fer una estranya cerimònia encenent una gran espelma que tenia guardada per l’ocasió, emprenent el vol el gran ocell,

que retornava poc després amb la pedra preciosa, amb la consegüent alegria del jove Ariel, retornant ràpidament a casa i donant les gràcies al seu amic, des d’aleshores el bruixot Fobus. El jove ajudat pels seus pares va demanar audiència a la Princesa, la que al saber la notícia va sentir una immensa alegria, a l’igual que tot el regne. I així la preciosa princesa dels ulls blaus, va recobrar la il·lusió accedint de bon grat a casar-se amb el jove Ariel i celebrant una gran festa coincidint amb l’arribada de la Primavera. Varen passar els mesos i just a l’entrada de l’hivern va néixer el primer hereu, coincidint amb bones collites, alegria i prosperitat per tot el Regne. Una nit mentre la neu queia lentament a les afores del Palau, estant a la vora del foc, la princesa Iris, el seu fill i el seu marit Ariel, varen rebre la visita dels pares d’aquest, la Princesa va aprofitar per agrair a la Maria, que gràcies als bons consells de la Pastora per fi regnava la felicitat i l’harmonia en tot el país. Preguntant la jove mare a la seva mare política que qui era aquest mestre que havia conegut en la seva joventut, aquesta li contestà que ara era un bon moment per explicar la seva història que deia així: El meu nom complet és Maria Magdalena i que aquest gran mestre de nom Jesús, va donar a tot el món una infinita evidència d’amor, morint en una creu i en aquests dies es compleixen els anys de que en una immensa demostració d’humilitat va néixer en un senzill portal de Betlem. Miquel Taverna Balcells

FORN MÒNICA ESPECIALITATS EN COQUES DE RECAPTE PA DE PAGÉS, TOT ARTESANAL C/ DE LA FONT,11 C/ MAJOR, 18 ALFORJA TEL. 652642796 Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

Rogelio Portal Tejo

Gent Nostra

- Qui és el Rogelio Portal? - Vull deixar ben clar que Rogelio Portal és, pel damunt de tot, un dissenyador. Sovint la gent em confon amb un fotògraf, tal vegada perquè sempre porto penjada del coll la meva màquina però no es així. M’avalen cinc anys d’una formació intensa i després vaig treballar com a docent, lliurant classes d’aquesta assignatura a la Universitat de L’Havana. La fotografia és, per a mi, un “hobby” que m’ho prenc amb una seriositat absoluta perquè entenc que és un complement necessari de la meva professió. Són vint anys exercint aquestes especialitats i puc presumir d’oferir ambdós serveis amb garantia i professionalitat. - El teu segon cognom...? - Tejo. Rogelio Portal Tejo. “Tejo” és l’arbre autòcton, d’Astúries, comunitat de la que procedeix la meva família. Sóc besnét i net d’asturians que varen emigrar a Cuba per treballar i establir-se. Procrearen i jo sóc un dels seus nombrosos descendents. - La teva sortida de Cuba... - Endevino per on vols anar, donades les circumstàncies. La meva sortida de Cuba, mai va ser traumàtica. Jo a Cuba sempre m’hi vaig sentir molt bé, la prova és que hi he tornat periòdicament. Era professor a la universitat de L’Havana. Tenia coneixement pràcticament de tota l’illa i res m’amoïnava del sistema polític, tot i reconèixer que no deixa de ser un sistema opressor. No hi ha cap dubte que és una dictadura, però ho vaig suportar i, sincerament, crec haver viscut bé. Per raons de la meva vida privada que em permetràs obviar, em vaig traslladar a Barcelona on vaig viure i desenvolupar els oficis més variats en el decurs de cinc anys.

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

Rogelio Portal emprenedor de disseny, creador i publicista Des de les acaballes de l’estiu i principis de la tardor, s’ha parlat abastament al nostre poble del projecte per la creació de la “Marca Alforja” que compte amb el suport de les quatre empreses de productes alimentaris que desenvolupen la seva activitat al municipi: la Cooperativa Agrícola, Embotits Bondrià, el celler Mas del Botó a la vall de Cortiella, Aliments Artesanals Montserrat Rull i la col·laboració de l’Ajuntament. L’impulsor d’aquesta idea és el Rogelio Portal, un jove dissenyador, casat amb la Tahis Salvat i s’han complert vuit anys de la seva arribada a Alforja, lliurant una particular contesa per fer-se un lloc en la idiosincràsia especial del nostre poble. Hem concertat aquesta entrevista per esbrinar l’entrellat de tot plegat.

- Quina edat tenies quan vas deixar Cuba? - Molt a prop dels trenta anys. Ja havia complert tres anys de docència a la Universitat però topava amb qüestions que arribaven a provocar-me un neguit intel· lectual i moral, fins que se’m va presentar l’ocasió i vaig prendre la decisió de deixar-ho tot. - I aterres a Barcelona... - A Barcelona vaig desenvolupar treballs molt diferents: tallers, fàbriques i, fins i tot vigilant de seguretat però mai deixava de pensar en reprendre la meva carrera: el disseny i projectes nous. Sobtadament se’m presenta l’oportunitat desenvolupant la meva feina en una petita torradora de cafè. Vaig començar tenint cura del manteniment de les màquines i un dia m’entesto en presentar-los-hi un projecte d’etiquetatge i publicitat i van acceptar-ho sense objeccions. Va tenir èxit i això em va permetre trobar feina en una petita agència de publicitat la qual cosa va coincidir quan vaig conèixer a la Tahis, la meva esposa que llavors treballava a Barcelona. Montserrat, la seva mare, havia enviat el meu “curriculum” al “Callejero” una agència publicitària de Tarragona i això facilitava el nostre trasllat a Alforja, circumstància que no vaig estranyar gens perquè la meva infantesa i adolescència havia transcorregut en un ambient rural abans d’anar a estudiar a L’Havana. Vull significar que d’una ciutat com Barcelona, tornava als meus orígens rurals. - Un cop establert a Alforja, comences a mantenir contactes a diferents nivells per desenvolupar la teva professió i exposar els teus projectes... - Jo tinc el meu lloc de treball fix a l’empresa publicitària que edita “Callejero”, però ho trobo d’una monoto-

nia poc suportable com pots imaginar-te i sempre em barrinava la idea d’independitzar-me i crear una empresa pròpia i vaig anar ampliant els meus contactes amb un bon nombre d’empreses. Aquí a Alforja sempre he tingut la dèria del què es podia fer per una promoció eficaç del poble a nivell de disseny, sempre en la línia dels productes artesanals fabricats al poble i me n’adono que el disseny resta deixat de la mà de Déu, la qual cosa em sorprèn i en el fons em dol, però tot seguit comprovo la dificultat de posar-ho en pràctica davant les característiques especials del poble. A mi, sempre m’han vist com el company de la Tahis, mai com un artista, un creador de dissenys més o menys encertats. Aquest fet es repeteix tossudament en els ambients antagònics que cohabiten al poble i que, en el fons, no són gaire diferents. Tinc el pressentiment de no ser acceptat. Faig gestions per col·laborar desinteressadament, sense la mínima possibilitat d’èxit. He arribat a la conclusió que la política i l’art mai coincideixen. Jo sóc absolutament apolític i el meu desig únic consisteix en un reconeixement de la meva tasca. No obstant això mai deixo de pensar i emmagatzemar els meus projectes. - Donem per tancada la presentació de la teva personalitat per centrar la conversa en el tema que ens ocupa: la gestació del projecte “Marca Alforja” que tinc entès que hi has deixat la teva empremta. Has ensopegat amb fredor, indiferència, entusiasme... Explica’m la teva experiència. - La idea d’aquest projecte comença a covar-se en una conversa amb un dels germans Von Riegen, concretament l’Aren, responsable de la línia comercial de l’empresa d’Embotits Bondrià i, sense parlar amb ningú més, vaig madurant el projecte de la creació d’una “marca” que, poc a poc, va prenent forma i conversant amb responsables d’altres empreses ubicades a Alforja. Li exposo el projecte al Josep Llauradó del celler Mas del Botó i també aconsegueixo implicar-lo amb entusiasme. Vist que el projecte pintava bé, tinc una trobada amb el Victorí , president de la Cooperativa que sense pensar-ho dues vegades, es posa en contacte amb el Juanjo Garcia l’alcalde, ja que entén que l’Ajuntament no pot romandre aliè al projecte i que, evidentment, hem de tenir el seu suport tant a nivell institucional com econòmic. L’alcalde es mostra receptiu i ens convoca a una reunió a l’ajuntament que, per una sèrie de malentesos, no va tenir el “quorum” necessari i a mi ni tan sols m’arriba la invitació. Es convoca una segona reunió de totes les parts compromeses i jo em presento amb el projecte planificat, fins i tot amb un esborrany d’estatuts i l’esbós de la “marca” que s’haurà d’aplicar a tots els productes implicats. Vaig tenir la impressió de que l’alcalde restava una mica sorprès de la realitat del projecte i ho va acceptar amb la condició indispensable de que l’anagrama de l’ajuntament, com a col·laborador necessari , figurés en tot l’etiquetatge, oferint-nos l’aportació econòmica que correspongués a l’ajuntament i fa seu el projecte, tot reconeixent que la idea sempre serà de les quatre empreses implicades. Has de tenir present que aquest model de projecció econòmica, no és cap novetat en el món comercial ja que altres ciutats i poblacions ho han portat a la pràc-

tica d’uns anys ençà amb èxit. S’agrupen empreses localitzades en un lloc determinat, s’empesquen una “marca” i escampen una promoció entre tots, posant en marxa una publicitat conjunta amb la finalitat que esdevingui més econòmic. La idea general és que, posant a l’abast del mercat la “Marca Alforja” tothom en surt beneficiat. El poble amb el segell d’una “marca” i els productors orgullosos de promocionar la “marca” amb el nom d’Alforja. Afegiré quelcom més: De l’èxit depèn la contrapartida que pot arribar amb la promoció d’Alforja com lloc d’atracció turística. Aquesta simbiosi ho va entendre l’equip de govern de l’ajuntament que li va donar tot el suport incondicional. - També el suport econòmic... - Doncs si, el cost publicitari ho ha assumit l’ajuntament. - Oblida que ets un dels promotors...Quin futur l’hi augures, vist com un consumidor normal... - Pensa per un moment que et trobes a Reus o a qualsevol lloc i escoltes que t’ofereixen “llonganissa d’Alforja”. La gent ho accepta de forma positiva perquè sap que el producte és bo, la qualitat indiscutible. Imaginat la mateixa reacció positiva amb l’oli, el vi, les melmelades. La “Marca Alforja” en qualsevol dels seus productes adherits, esdevindrà una garantia de qualitat. - Tu creus que altres empreses del sector agro-alimentari, podrien instal·lar-se a Alforja i acollir-se a la “marca” un cop consolidada... - Em poses la resposta en safata. Seria un fet providencial. Pots creure que ho he pensat, per exemple, l’elaboració d’un formatge, un apicultor amb la seva producció de mel, el que promociona la “Mel del Padrí”, malgrat a ubicar-se a Arbolí, fora molt positiu d’emparar-se en la “Marca Alforja”. Fins i tot les “coques en recapte”, que és un producte únic com són els altres perquè Alforja té una tradició de conreus ancestrals i una producció que es remunta als temps de la dominació àrab, que suposa una singularitat inimitable. - Imaginat que aquest projecte es converteix en un èxit. Els productes es consoliden als mercats i la seva expansió funciona. Pot succeir que “s’oblidin” del missatger. El “missatger” en aquest cas ets tu però quedes marginat, per dir-ho amb suavitat... - Voldria deixar-ho molt clar. Jo sóc, simplement, un treballador que aporta idees i he cobrat per la meva feina. Crec sincerament que em beneficia el fet d’haver contribuït en el disseny de la “Marca Alforja”, d’això no en tinc cap dubte. - T’amoïnaràs si et presento a l’encapçalament de la trobada com “un emprenedor del disseny? - Tot just al contrari, em faràs sentir molt orgullós. Voldria deixar clar una cosa, Alforja és un poble petit i això té els seus encants, però també els seus inconvenients, és una arma de doble tall, tots ens coneixem i és més fàcil que perdurin antigues picabaralles. Fins que no superem això, no podrem avançar, ni invertir amb bon encert els pocs recursos de que disposem. Avançar junts aporta credibilitat i és garantia de futur, és necessari que alguna gent ho entengui, perquè sinó farem cercles continuament. Gonçal Èvole Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

Producte d’Alforja, marca de qualitat

Presentació de la Marca Alforja a la Cooperativa Agrícola (Foto: Aleix Arnavat)

En la I Mostra d’Entitats d’Alforja celebrada el juliol passat, la taula on s’exposava l’INFORMATIU restava situada a tocar a la parada que havien muntat el celler del Mas del Botó per la promoció dels seus vins “Ganagot” i “Mas del Botó”. Aprofitant la proximitat, el Josep Mª Llauradó ens va convidar a tornar a visitar la seva explotació vinícola adduint que feia ja cinc anys de la nostra primera trobada. Vàrem acceptar i el dissabte 2 de novembre uns quants col·laboradors de l’INFORMATIU vam decidir donar compliment a la invitació adreçant-nos a la finca per la carretera de Puigcerver i a l’arribar al Coll de Cortiella enfilem per un trencall que ens condueix a un camí molt malmès i poc recomanable fins arribar a l’extrem de la Vall de Cortiella en el mateix llindar amb el terme de Porrera on es troba ubicada la magnifica edificació que acull el celler del Mas del Botó. Ens va rebre el Josep Mª amb la seva amabilitat acostumada i vam fer un recorregut exhaustiu per unes instal·lacions modernes amb maquinària d’avantguarda pel procés d’elaboració dels vins. Coincidia la nostra visita en la plenitud de la verema, la qual cosa

ens va permetre seguir tot el procés de fabricació des del moment de la collita, fins a dipositar-lo en botes de roure, durant dotze mesos i el seu posterior embotellament. La xerrada del Josep Mª va ser per nosaltres, una lliçó magistral d’enologia, explicant-nos els criteris per aconseguir una elaboració òptima, fent especial esment que l’alçada on està situat el Mas del Botó, al voltant dels 600 m. del nivell del mar i l’alternança de vents durant el dia, serè (mestral NO) de caire fresc i sec al matí i garbí (SE), humit a la tarda, esdevé en una maduració equilibrada del raïm. Se’ns havia avançat a la nostra visita el Rogelio Portal i, acabat el recorregut, vàrem fer un tast al pati del celler on havíem preparat coca en recapte, pastissos, ametlles i avellanes i per pair-ho delerosament, ho vam acompanyar de vi de les dues especialitats del celler. El Josep Mª va cedir el testimoni de la paraula al Rogelio Portal, un dels impulsors de la idea, que ens va explicar un projecte en procés de fer-se realitat: la creació de la “Marca Alforja” que englobaria tots els productes que s’elaboren al nostre poble: els embotits de l’empresa Bondrià, els

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

promocionats per la cooperativa Agrícola, encapçalats per l’oli, l’avellana ribeta, ametlles i d’altres, les melmelades de la Montserrat Rull i també s’hi havien afegit el Celler del Mas del Botó amb els seus vins, facilitant la consegüent sortida al mercat etiquetada amb el segell “Producte d’Alforja, marca de qualitat”, comptant amb la col·laboració institucional i econòmica de l’ajuntament. El Rogelio va reblar el clau etzibant-nos: “que ell n’estava plenament convençut que aquella iniciativa esdevindria un gran benefici per Alforja i la promoció dels seus productes. La presentació oficial es faria en el decurs de la Festa de l’Oli el 24 de novembre”. Nosaltres sentíem per primera vegada el referent de la “Marca Alforja” i el Rogelio ja ens presentava els acurats dissenys que havia confeccionat pel seu llançament. Pensem que els grans projectes sovint comencen amb timidesa i tan de bo tot funcioni com han projectat els promotors d’aquesta idea, empenyorant, a fi de bé del nostre poble, el suport incondicional de l’INFORMATIU. Gonçal Èvole

Productes BONDRIA

Melmelades Montserrat Rull

Productes de la Cooperativa Agrícola Vins del celler Mas del Botó Reportatge fotogràfic de Rogelio Portal

Pla Nabril, 35 Tel. 977 81 62 59

43365 ALFORJA

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

La Veu de la Parròquia Viatge a Terra Santa

El passat mes de juliol, concretament la setmana del 16 al 23, sis “xiques” d’Alforja van participar en el pelegrinatge interparroquial a Terra Santa; van ser la Jovita, la Joana, la Magda, la Conxita, la Montserrat i la Cloti. Per a totes elles va ser la primera vegada que anaven a visitar el país de Jesús i crec que per a totes elles va, també, ser una experiència inoblidable. Jo n’estic molt content perquè vam aconseguir fomentar un molt bon ambient entre tots els pelegrins de les diferents parròquies. Alguns es coneixien però el fet de passar aquests dies junts, i compartint vivències tan intenses, va fer que naixés entre nosaltres una autèntica amistat. Els primers dies els vam passar a la zona del llac de Galilea, al nord d’Israel. Allí vam poder visitar la casa de Maria i de Josep on vam rememorar passatges evangèlics com l’Anunciació o la infància de Jesús. També vam visitar Cafarnaüm i la Muntanya de les Benaurances on vam recordar la crida de Jesús als seus deixebles, les noces de Canà, el sermó de la muntanya... Com us podeu imaginar a tots els llocs ens omplíem d’aquell paisatge per poder-nos fer càrrec de l’ambient en el qual Jesús va pronunciar aquelles paraules i va fer aquells prodigis (Convertir l’Aigua en vi o la multiplicació dels pans i els peixos). L’hotel on estàvem estava molt bé, penseu que fins i tot cada vespre podíem fer un bany al llac només baixant unes escales dins del mateix hotel. Aquesta primera part del nostre viatge podem dir que va ser la que ens va fer reviure l’etapa més “dolça” de la vida de Jesús. La segona part del nostre pelegrinatge va ser al voltant de Jerusalem; vam baixar de Galilea creuant la Samaria

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

per l’altra banda del riu Jordà, tal i com Jesús segurament va fer, i vam afrontar el desenllaç de la seva vida i del missatge que ens va revelar. Estàvem hostatjats ben bé al centre de la Jerusalem antiga, a dos carrers del Sant Sepulcre, a l’alberg de pelegrins que tenen els del patriarcat greco-llatí. Potser l’hotel no era d’allò més luxós però ens hi vam sentir molt bé, sobretot perquè nosaltres no hi anàvem com a turistes sinó com a pelegrins. Visitar els llocs sants de Jerusalem no va ser tan idíl·lic com els de Galilea i fins hi tot hi va haver algun moment de tensió a causa del xoc cultural i religiós que suposa que, en una ciutat tan antiga, hi hagin de conviure fidels de tres religions tan majoritàries com la musulmana, la jueva i la cristiana. Això també va ser un aprenentatge per nosaltres en relació a la tolerància i bona disposició que hem de tenir envers altres maneres de viure la fe. Malgrat això val a dir que hi va haver moments molt emotius i significatius tant a Jerusalem com a Betlem, a la Muntanya del Tabor o a la riba del Jordà quan vam renovar les promeses del nostre baptisme. Tot plegat podem dir que va ser un viatge, més ben dit un pelegrinatge, en el qual vam poder descobrir la cultura on Jesús va viure, vam fer vincles d’amistat i comunió amb cristians d’altres cultures com la palestina, vam compartir experiències i vivències amb creients de parròquies veïnes i vam poder gaudir d’uns dies de vacances fent una experiència d’interioritat per retrobarnos amb els fonaments de la nostra experiència de fe. Mn. Joan Àguila

Aque(s)ta llengua nostra Per fi hem arribat a l’època de caure com setrots. Ara ja en tenim una, l’Helena, que gateja per tot arreu i l’altra, la Joana, que va al seu ritme, tot just s’aguanta asseguda i comença a arrossegar el cul per desplaçarse. I, de tant en tant, patapam enrere. Ben bé com un setrot. I què és un setrot, em pregunten els que no són d’Alforja. I la veritat és que jo també m’ho pregunto! Algú molt poc destre, penso. L’únic diccionari que el recull és el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), on descobreixo sorpresa que es refereix a un gerro per tenir-hi aigua. Això sí, és una paraula pròpia del Camp de Tarragona. Deriva de setra, i aquesta setra sí que la recullen tots els diccionaris com a sinònim de gerro. Sembla que la vam agafar cap al 1400 de l’àrab satl, una mena de galleda o atuell amb ansa. I aquesta, al seu torn, venia del llatí situla, galleda. És també l’origen de setrill, per exemple. Potser aquests tipus de gerros queien molt. O potser en caure feien molt de soroll. Ara bé, preguntant i remenant descobreixo novament sorpresa que hi ha una altra hipòtesi: que vingui de ceptrot, l’augmentatiu de ceptre. Un ceptrot, en l’argot diablesc, és una maça més grossa que les altres que normalment porten personatges destacats del ball, o fins i tot s’utilitza per referir-se als personatges mateixos. A Caldes de Montbui el Llucifer o la diablessa són ceptrots. A més, a Vilanova i la Geltrú, per exemple, un ceptrot és un esbojarrat, un curt de gambals, un ceballot, un curt d’enteniment. D’aquí es podria despendre aquest sentit del que cau amb facilitat, no? La veritat és que aquest setrot o ceptrot ens va molt bé per traduir una paraula castellana que ha fet molta fortuna: patoso. No em digueu que no heu dit/sentit que algú és molt patós. I, patapam, nova descoberta: el DCVB recull patós amb el significat de “fastidiós, mancat de gràcia”. I ens en posa un exemple: “La comèdia ha sigut molt patosa”. La majoria no hauríem entès aquesta frase, tot i que descobreixo que té cert ús. “Amb una mena de diari així, d’esquerres i patós, jo tinc clar que tu series el director”, escriu Ferran Torrent a Un negre amb un saxo (1987). En català, per referir-nos a algú que ensopega fàcilment potser el que s’hi acosta més és sapastre, tot i que no

BARCELONA: Pol. CIM Vallès Nau 7 Mod. 4 08130–STA.PERPETUA

GIRONA: Pol. CIM La Selva Parc. 3 Nau 3.7 17547-RIUDELLOTS LA SELVA

Patapam!

només fa referència a la poca habilitat amb els peus, sinó que pot ser en general. I maldestre, graponer o pocatraça més aviat ho són els poc hàbils amb les mans. Per això aquest setrot ens va de perles. Llàstima que de moment només sapiguem què vol dir a pocs quilòmetres de casa (i no tinguem gaire clar com l’hem d’escriure...). L’ortografia sovint juga una mala passada en aquestes paraules que hem sentit de sempre però que mai hem vist escrites. He suat sang per trobar en algun lloc pelsigar, que és com jo ho hauria escrit. Sabia que a la Terra Alta de trepitjar en diuen calcigar, i a partir d’aquí he trobat palcigar, al diccionari etimològic de Joan Coromines. Diu que és el mateix calcigar contaminat per petjar o peu. El DCVB també el recull, com a propi de Llofriu i Poboleda, d’una i l’altra punta del Principat, que curiós. També cal dir que calcigar era viu tant a les comarques gironines com a les del sud de Tarragona, gran part del País Valencià i tant a Mallorca com a Menorca. Ve del llatí calcicare, derivat de calx, taló, peu. I també ha donat la forma occitana caussigar. La meva intuïció ortogràfica tampoc m’ha ajudat amb l’expressió d’esquitllevi, que jo hauria escrit així però que normativament s’escriu d’esquitllèbit. La veritat és que hi ha certa tradició d’escriure-la de les dues maneres. El 1894 Narcís Oller va optar per la b, però quatre anys més tard Pin i Soler l’escrivia amb v. D’acord, són autors prefabrians, però posteriorment tampoc ningú aclareix del tot el seu origen (només la relacionen amb esquitllar però no es pot explicar la derivació). El DCVB la situa al Camp de Tarragona i al Pla d’Urgell. Potser el més estàndard és d’esquitllentes, que té el mateix origen. Per bé o per mal, fins d’aquí uns anys no caldrà que ni la Joana ni l’Helena sàpiguen com s’escriuen ni setrot, ni palcigar ni d’esquitllèbit ni tantes altres paraules pròpies del parlar d’Alforja que, això sí, segur que aprendran. Perquè si una cosa ja he pogut comprovar és que quan parles als fills és quan et surt més la teva llengua real, la que has mamat des de petit. Com faran elles. Maria Rodríguez Mariné

TARRAGONA: Pol. Constantí C/ França 11-13-15 43120-CONSTANTÍ

TARRAGONA: Ctra. Cambrils km 3,6 43206–REUS

VALÈNCIA: Pol. Zamarra C/Braç del Forn 1 46950–XIRIVELLA

NACEX REUS (Agencia 4305) C/Manresa, 7 baixos 43204 – Reus (Tarragona) Telf.: 902 02 12 14 Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

“Rector” d’Arbolí, pater de Castillejos i conciliari escolta

Nois i noies d’Alforja (1965) Foto Josep Poca

M’atribueixo el títol de rector (amb permís de mossèn Serra), perquè –com que solia pujar-hi sempre jo– considerava aquella parròquia una mica més meva. Com ja he dit, els meus primers feligresos d’Arbolí foren el Jordi Pàmies, de cal Casat, i el Juanito Juncosa, el Tindo. Precisament aquest darrer era el gendre del sagristà, el Jaume Carré, que vivia al costat mateix de l’església i que n’era el custodi i protector. Ell tocava les campanes, tenia cura de la llàntia del Santíssim, reparava els possibles desperfectes que hi podia haver al temple. Seva era la trona situada a l’esquerra de la nau central i les baranes que separaven l’altar major de la resta del recinte. Vaig lamentar moltíssim que es prengués tan a la tremenda la meva decisió de carregar-me la trona i les baranes. Ho vaig fer amb tota la bona fe del món, mogut per les idees del Concili d’apropar el presbiteri al poble, però ell s’ho va prendre molt malament, cosa que vaig comprendre quan vaig saber que n’havia esta ell l’artífex. A més d’aquest incident, em vaig protagonitzar un altre. Hi havia uns nouvinguts que aprofitaven el diumenge per refer una casa del poble mig caiguda. Sembla que això no ho veia gens bé al meu sagristà, que defensava a tort i a dret el compliment dominical. Un bon dia, es va produir un accident: s’ensorrà part de la casa. El sagristà no se’n pogué estar de dir: “Ja els hi està bé!”. Vaig recriminar-li aquest comentari tan poc caritatiu. Reconec que tampoc no veia massa clar que jo amagués al confessionari els soldats que s’escapaven del campament de Castillejos per fer tertúlia al poble. Quan la Policia Militar feia la ronda per mirar de pescar-los, jo els negava l’entrada a l’església per evitar que fossin descoberts. La sang, però, no va arribar al riu, i vam mantenir sempre una molt bona

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

relació, malgrat aquests petits episodis. Tampoc no fou fàcil acontentar al Joan Auet, també bastant crític amb el meu comportament, però vaig acabar posantme’ls, els dos, a la butxaca. Amb estimació i diàleg tot arriba a bon port. Per pujar a Arbolí i al campament de Castillejos, baixava a buscar-me un jeep del campament. Quan arribava, jo sortia o bé del bar Bidó o bé de casa del Robert Sarobé, on la seva mare, la senyora Maria, m’havia ofert un cafè amb llet ben calent i unes pastetes. A l’hivern, la pujada cap al single roig era tota una epopeia. El fred es colava per aquelles lones que feien de portes. Arribava ert al campament. El pitjor de tot, però, fou, quan, el primer dia, en arribar-hi, vaig trobar formada la tropa al bell mig de l’esplanada central, amb l’indret tot nevat. Només baixar del jeep, vaig escoltar un crit de “Firmes!” i una salutació ritual a la figura del Pater (que era jo). Vaig prohibir-los que mai més no m’esperessin a sol i serena en aquella esplanada i que ho fessin, asseguts, dintre de la capella. A l’hora de la missa, només sentia: “Rodilla en tierra”, “Levantaos”, etc. Vaig desautoritzar aquesta mena d’ordres. Per Quaresma, vaig haver d’enfrontar-me amb el sargent “xusquero”, el qual pretenia que tothom passés pel confessionari. Quan li ho vaig impedir, em va replicar: “Pero, a mí, Pater, me pedirán el tanto por ciento de los que han ido a comulgar!”. La nit de la Nochebuena, el sargent anava tot trompa i només desitjava cantar “villancicos”. Vaig enviar-lo a dormir la mona. Em vénen a la memòria altres anècdotes del meu contacte amb els militars. Els soldats no podien començar a dinar sense que jo hagués beneit i tastat el menjar. Ho vaig fer fins que vaig visitar la cuina. A partir d’aquell dia, vaig preferir baixar a dinar a la rectoria d’Alforja, on la senyora Antònia feia uns requisits més agradables al gust i a la vista. Una darrera anècdota. Un bon dia, en arribar, vaig trobar tot esverat el sargent: volia carregar-se un recluta perquè havia fet malbé una arma de foc. “¡A ese hay que fusilarlo!”, exclamava. Només se’m va ocórrer dir: “Amb el munt de fusells que teniu, no us vindrà pas d’un!”. No s’ho podia creure que m’ho prengués així. Quina gent, Déu meu! En aquest poblet –crec que no arribaven ni de bon tros

als 100 habitants–, vaig sentir-me molt comprés i fins i tot, diria, estimat. Recordo que, molts anys més tard (una vegada casat), vaig pujar-hi acompanyat de la Maria Àngela, la meva dona, i quan la vídua del Juanito preguntà al seu fill Joan “qui era jo”, la resposta fou contundent: “El mossèn!” (com si no n’hi hagués hagut cap altre de posterior). De les sortides amb gent del poble, tinc molt present una a Siurana, que vam recórrer per l’indret avui cobert per les aigües del pantà. Fou amb motiu del Jubileu de la Mare de Déu. Arribat allí, com els altres mossens, vaig posar-me en un confessionari per atendre els molts pelegrins que hi havien acudit. En una de les confessions, una penitent em va dir que esperava el segon fill d’un mossèn. Vaig quedar garratibat. Poc esperava una confessió d’aquesta mena. Molt menys quan, al seminari, el director espiritual, mossèn Don Faustino, ens havia insistit tant i tant en la importància del celibat eclesiàstic. A mi, novell sacerdot, se’m van trastocar tots els esquemes. A la sortida, malauradament, vaig poder identificar el pare de la criatura. Fou, de debò, un gran daltabaix interior. La veritat és que, no solament vaig aconseguir l’estimació dels grans, sinó també dels petits i, sobretot, el jovent. Recordo algunes de les sortides amb ells: a l’ermita de l’Abellera de Prades, amb la Pilar, la Isabel Joana, la Pepita, la M. Àngela i les germanes, M. Teresa i Ramona, per la qual vaig sentir un afecte molt especial i que, ben aviat, va aixecar el vol, primer, a París i, després, a Londres. També tinc ben present la sortida de Setmana Santa al Santuari de Núria, a la qual també s’hi afegiren la Lourdes i la senyoreta mestra (que, si mal no recordo, era valenciana) i el Josep Maria. Com que no vaig poder passar-hi tots els dies, perquè havia d’atendre les parròquies, em va suplir un company de curs, mossèn Creu Sáiz, el qual semblava que estava destinat a succeir-me, ja que el juliol de 1965, havia rebut un comunicat de la cúria, on se’m deia: “a partir del día 19 de este mes cese en el cargo de Coadjutor de Alforja y preste sus servicios ministeriales en la Parroquias de Garidells, Puigdelfí y su agregado de Guñolas”. I encara que el doctor Pascual afegís: “Verbalmente se le darán instrucciones de la forma como debe desempeñar este nuevo cargo”, no en vaig saber mai més res d’aquest trasllat. Així, doncs, vaig continuar les meves anades i vingudes des de Tarragona.

Des que vaig ser ordenat capellà el 30 d’agost a la parròquia de Castellvell, i abans de rebre cap destinació, vaig lligar-me al moviment escolta de Tarragona. Sense cap mena de nomenament, vaig fer de consiliari tant de nois (llobatons, minyons, clan) com de noies (daines, noies guies i guies); primer, de la capital i, després, ampliat als agrupaments que hi havia a la diòcesi. Mossèn Anton Bundó i jo vam fer repartiment de sexes: ell es va quedar de consiliari de les noies i jo dels nois. Això em va donar l’oportunitat de treballar també amb els agrupaments de la Canonja i de la parròquia de Sant Joan de Reus –on hi havia de consiliari mossèn Artur Boronat (conegut com “mossèn Quilòmetre”) i de cap, Ramon Gomis, futur metge i autor de textos teatrals. La meva dedicació a l’escoltisme era entre setmana, ja que el caps de setmana els havia de dedicar a les parròquies i al campament de Castillejos, si bé m’ho combinava per poder fer escapades per celebrar alguna missa als indrets on hi havien grups de nois o noies acampats. Fotos d’aquells temps em recorden una missa de Setmana Santa a Gallicant, amb Toni Achon, Ramon Sales i Sergi Xirinacs, de caps; i Albert Civit, Pau Gavaldà, Ramon Pinyol, Josep Canadell (després durant tants de temps cap de protocol de la Diputació de Tarragona, entre els minyons). Una acampada de llobatons a Marsà, amb la Mercè Ventosa, d’Akela, i fent de cuinera la seva germana Marta. I una sortida a Siurana amb les noies guies: Conxita Bosch, Carme Cornet, Maruja i Montserrat Ventosa, Mercè Pallejà, Pepa Balcells, Carme Roselló... I tantes altres sortides. Segurament per aquest motiu, de cop i volta, em va arribar un nou avís de la cúria, on se’m deia “es voluntad del Emmo. Prelado que los Rdos. Coadjutores residan en la parroquia donde prestan sus servicios todos los días de la semana [els subratllat és meu]”. I per si pensava fer-me el desentès, afegia: “A este fin escribo también al Rdo. Serra”. Com que, efectivament, no vaig fer gaire cas a aquest advertiment, em van enviar a substituir al bon amic mossèn Creu, que tot just acabava d’aterrar al Vendrell. (Sembla que pensaven que el nou rector del Vendrell, mossèn Pau Caldés, que era dels pocs que havien restat a Tarragona després del canvi d’arxidiòcesi, em faria llaurar més dret.) Josep Poca i Gaya

Camí de Porrera a Alforja, s/n Alforja • Tel. 630982747 . Fax. 977236396 • pep@masdelboto.cat www.masdelboto.cat

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

Els segadors (El recorregut històric del nostre himne nacional)

Introducció: Escric aquest article a dos mesos de l’onze de setembre de 2013. És una adaptació abreujada del pròleg sense signar que figura a la carpeta que conté Els Segadors. Himne Nacional de Catalunya. Instrumentalització i harmonització d’Antoni Ros Marbà. Generalitat de Catalunya. Barcelona 2008. L’autoria d’aquest pròleg és de l’historiador reusenc Pere Anguera Nolla i jo l’he trobat en el seu llibre Complements circumstancials: “ELS SEGADORS” (pàgs. 202, 203, 204 i 205) EDICIONS DEL CENTRE DE LECTURA. REUS 2009 La primera versió de la lletra d’Els Segadors, d’autor anònim, ve de 1640, a l’inici de la guerra dels Segadors, paral·lelament als fets que narra. Després –pels fets de l’11 de setembre de 1714-, caigué en un obligat desús fins que fou recollida de viva veu cap a 1863 –dos segles més tard, però només la lletra, -sense la música- per mossèn Jacint Verdaguer. Passats deu anys, Francesc Alió –al llibre Cansons populars catalanassubstituí la melodia perduda per una de nova. De la mateixa manera canvià el fragment –“segueu arran que la palla va cara/segueu arran”, per “bon cop de falç, segadors de la terra,/bon cop de falç”, més combatiu, i que obtingué una ràpida popularització. Pel juliol de 1892, l’Orfeó Català de Barcelona inclogué Els Segadors al seu primer concert en una harmonització d’Amadeu Vives en l’època que ja es proposava com a himne nacional pel fet que s’hi expressava “un agravi històric que tenia els seus punts de concumitància amb els agravis actuals” i pel “to magestuós i enèrgic de la música” (en llenguatge i ortografia d’aleshores). En aquella última dècada del segle XIX, Els Segadors obtingueren una ràpida i entusiasta difusió gràcies a l’Orfeó Català que optà per la versió de Lluís Millet, i Catalunya

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

Nova, que es decantà per la d’Enric Morera; a més de la decidida adopció que en feren diversos cors comarcals. En paraules d’Antoni Rovira i Virgili, l’harmonització de Millet era “d’una solemnitat imponent”, mentre que la de Morera oferia “una bella vibració de combat”. Ben sovint es convertí en la peça ritual que tancava tots els concerts orfeonistes i també el cant de cloenda dels actes de reafirmació catalanista, fossin polítics o culturals. La gent els corejava d’empeus i amb el cap descobert, en senyal de reverència. Aquesta popularització topava amb un problema important: la llargària excessiva de la lletra -60 versos-, que n’enfarfegaven el cant, l’allargaven desmesuradament i dificultaven que els simpatitzants l’aprenguessin de memòria. Per això que havem dit, pel 1899 la formació La Nació Catalana convocà un concurs per a una nova lletra que de manera sintetitzada i combativa refongués la tradicional. Premi que fou declarat desert, però la versió en tres estrofes d’Emili Guanyavents publicada un any abans -1998-, integrada al musical Catalonia d’Enric Morera, obtingué una ràpida acceptació: era breu, era contundent, era reivindicativa i era laica. Sovint, en aquells anys la premsa barcelonina –i la comarcalanomenava, sense subterfugis, Els Segadors himne nacional. A la vegada, l’assumpció identitària dels sectors catalanistes, feia créixer el rebuig de les autoritats estatals com ja constatava el poeta Joan Maragall “l’himne patriòtic indispensable en totes les festes i manifestacions catalanistes, cantat amb solemnitat especial, aclamat i de vegades corejat pel públic amb singular entusiasme”. La malevolença governativa, que aviat es traduí en persecució, obtingué els efectes contraris als volguts. A mesura que creixia la persecució, n’arrelava la popularitat; s’incrementaren les edicions de la lletra

a començaments del segle XX a remolc de la Solidaritat Catalana entre 1905 i 1907 en paral·lel a com es divulgà la sardana. Tot plegat va fer que el 1913 Aureli Capmany afirmés que l’himne s’havia “propagat amb extremada potència dins el terrer pròpiament popular, malgrat les ridícules i extremades prohibicions per les autoritats legislatives, governatives i fins i tot judicials civils i militars”. Cosa de gran mèrit, de convertir en poc temps una cançó oblidada en popular sense la protecció cívica de què poden gaudir els estats polítics. Mentre el sentiment de nació s’expressava cantant Els Segadors durant el primer quart de segle any rere any en retre homenatge al monument de Rafael Casanova cada 11 de Setembre; acte sovint respost amb dures càrregues policials, que ajudaven a convertir l’himne en un element simbòlic en pro de les reivindicacions descentralitzadores. També de vegades cantats en actes públics autoritzats, eren oficials de l’exèrcit que per iniciativa pròpia s’abraonaven contra els cantaires. Passà, entre altres llocs, a Vic pel 1921. No sorprèn, doncs, que el 17 de setembre de 1923 la dictadura de Primo de Rivera en prohibís la interpretació pública. Un cop finit aquest Règim Absolutista i proclamada la Segona República -1931- el poble es mantingués fidel a Els Segadors. Fins a 1939 –etapa republicana i la guerra civil provocada per l’aixecament militar de 1936-, s’utilitzaren com a himne de la Generalitat. Per aquest motiu, precisament, fo-

ren prohibits amb duresa per les autoritats franquistes i multada la seva interpretació durant tota l’etapa de la nova Dictadura -1939-1975-; mentre que, per contra, esdevingueren l’himne d’oposició democràtica en la clandestinitat. A partir de 1977, l’expansió i arrelament popular d’Els Segadors conegué un creixement constant. Es convertiren, de bell nou, en el tancament habitual d’actes polítics i cívics com a reconeixement d’himne nacional lliurement assumit per la ciutadania majoritària de Catalunya, al marge de la seva adscripció ideològica. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, de1979 no contenia cap referència a l’himne nacional. Per això la llei del parlament del 25 de febrer de 1993 definia que “l’himne nacional de Catalunya és la cançó popular Els Segadors - elaborada a partir d’una melodia tradicional i d’un romanç anònim del segle XVII – segons la transcripció musical de Francesc Alió, del 1892, i del text d’Emili Guanyavents, del 1899”. El 2004 el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, n’encarregà al compositor i director d’orquestra Antoni Ros Marbà la versió per a cor i orquestra, que fou estrenada l’11 de setembre de 2005, en un acte institucional al parc de la Ciutadella. I, ara sí: L’Estatut d’Autonomia de 2006 determina per primera vegada, a l’article vuitè, que l’himne de Catalunya és Els Segadors. Josep Sànchez i Moragues

HIMNE D’ELS SEGADORS (Fragment de la lletra original) Catalunya, comtat gran, qui t’ha vist tan rica i plena! Ara el rei Nostre Senyor declarada ens té la guerra. Segueu arran! Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran!

Del vi que no n’era poc deien que era massa agre, i en regaven els carrers sols per desolar la terra...

De tres guàrdies que n’hi ha ja n’han mort a la primera i anaren a la presó a donar llibertat als presos.

A presència dels parents deshonraven les donzelles. I mataven els seus pares si del mal donaven queixa...

Lo comte duc d’Olivars Ne donen part al Virrei, temps ha que li burxa l’orella: del mal que aquells soldats feien: - Ara es hora nostre rei, - Llicència els he donat jo, ara és hora que fem guerra molta més se’n poden prendre - Contra tots els catalans, ja veieu quina n’han feta: seguiren viles i llocs fins el lloc de Riu d’Arenes ja n’han cremada una església que Santa Coloma es deia, cremen albes i casulles cremen calces i patenes Mataren un sacerdot, mentre que la missa deia, mataren un cavaller a la porta de l’església. Lo pa que no era blanc deien que era massa negre el donaven als cavalls tot per desolar la terra...

En sentir-ne tot això s’ha esvalotat la terra Comencen de llevar gent i enarborar les banderes Ja entraren a Barcelona mil persones forasteres amb el nom de segadors perquè érem temps de sega

Agreren els diputats i els jutges de l’Audiència i mataren al Virrei en fugir-ne a la galera... El bisbe els va beneir amb la mà dreta i esquerra On és vostre capità? Quina és vostra bandera?

Ja van treure el bon Jesús tot cobert amb un vel negre aquest es nostre capità aquesta es nostra bandera.

Aneu alerta catalans catalans aneu alerta mireu que aixís ho faran quan seran en vostres terres A les armes catalans, que el Rei ens declara guerra!

Segueu arran! Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran! Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

Sometents o mossos Aquest any s’han complert 30 anys de la instauració dels Mossos d’Esquadra com a policia nacional de Catalunya, però durant la història del nostre país, hem tingut diferents cossos dedicats a la seguretat i protecció dels seus habitants, entre ells destaquen el cos dels Mossos d’Esquadra i els Sometents. Perquè es va triar l’un i es va deixar de banda l’altra? Va ser una qüestió política? Evidentment hem de creure que si. Els fets històrics van anar d’aquesta manera. El Sometent, va començar com una organització de caràcter paramilitar d’autoprotecció civil típicament catalana, separada de l’exèrcit, per a la pròpia defensa i la defensa de la terra en cas de conflicte bèl·lic. La coordinació dels camperols contra les agressions externes dugué a l’establiment del Sagramental el 1068 de caràcter alhora policial (en l’àmbit local) i militar (en el general) conferit com a Sometent. Fou institucionalitzat durant el regnat de Jaume I, en el segle XIII. Els compromesos en el Sagramental, eren convocats –com tot dret feudal- mitjançant fogueres enceses de cim a cim, a so de corn, toc de trompeta o repic de campanes o sigui “metent so”. Del repic de campanes o del “so metent” en sorgeix el nom que preval al de sagramental, sobretot a partir del segle XVI. En els segles XVI i XVII adquirí un paper policial –contra bandolers, hugonots o pirates -. Tenien l’obligació d’acudir al toc de sometent tots els homes menors de 60 anys i majors de 16. Les despeses anaven una part a càrrec del senyor feudal i l’altra pel Comú. Més tard el sou fou garantit pel govern mitjançant impostos municipals i cada membre s’ocupava de mantenir en bon estat la seva arma (normalment un trabuc) a casa. En cas d’emergència es convocava a la plaça major del poble, per anar a encalçar els atacants en grup. La defensa de nuclis rurals fou molt efectiva pels sometents, contra bandolers de tota mena. Durant la guerra dels Segadors (1640-1652) s‘aixecà Sometent General per lluitar contra l’exèrcit hispànic del Marquès de los Vèlez i contribuïren en la derrota de l’exèrcit castellà en la batalla de Montjuïc. A començament del segle XVIII el Sometent es declarà a favor del bàndol austriacista durant la guerra de Successió al tron espanyol, però la derrota de l’arxiduc

Carles, sentencià el seu futur i el seu cap, el general Moragues fou decapitat. Arran de la desfeta de 1714, Felip V d’Espanya, decidí el desarmament total dels catalans, per tant el Sometent fou prohibit pel Decret de Nova Planta. El 1794 en la guerra Gran, contra la França revolucionària, l’exèrcit espanyol es trobava en una situació precària i decidiren tornar a restablir el Sometent, que ajudà a contenir el front bèlic. Novament en la guerra del Francès (1808-1814) fou usat el Sometent contra els francesos, en la batalla del Bruc i d’altres. Durant la primera guerra carlista (1833-1840) augmentà el bandolerisme a la ruralia catalana i hagué d’actuar el Sometent en les tasques de seguretat com a cos auxiliar de l’ordre públic, destinat a protegir els dominis dels grans propietaris, dels assalts dels trabucaires. El 1873 arribà la I República i veient en el Sometent un cos conservador i aliè als aires revolucionaris que es volien imposar al país, en decretà la supressió. El 1876 amb la restauració borbònica d’Alfons XII, els tornaren a implantar per reprimir l’aixecament carlí a la Tercera Guerra Carlina. A començament del segle XX actuaren al costat de les autoritats, en la detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia i en contra dels vaguistes. El 1931 el cos és dissolt pel govern de la Segona República, però es restablí el 1936 en esclatar la guerra civil. Acabada la guerra es dissolt novament el sometent per poc temps i el 1945 Franco el torna a organitzar, amb la finalitat de combatre els Maquis, arribaren a constituir un cos de més de 4.300 homes. El 1960 el maquis Quico Sabaté fou mort a Sant Celoni amb l’ajuda del sometent. Finalment a l’instaurar-se la democràcia, l’any 1978 el Senat espanyol va dissoldre el sometent definitivament. Actualment tornar a restablir el cos del sometent, per poder comptar amb la intervenció ràpida de la gent pròpia del mateix terreny, podria ser una bona solució per fer front a la proliferació de robatoris a masies, xalets i finques agrícoles. Els mateixos pagesos armats serien els que defensarien d’una manera legal les seves terres i cases, com havien fet durant segles d’una manera molt eficaç. Després de l’onze de setembre de 1714 amb la derrota

Tel./Fax: 977 317 545 - mòbil: 660 425 430 e-mail:lucenailucena@construnet.net www.construnet.net/empresa/lucenailucena

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

de Catalunya davant dels exèrcits castellans i francesos, va esdevenir el règim de la Nova Planta, que va suprimir tots els drets que Catalunya havia anat acumulant durant segles, decretà el desarmament total dels catalans i una bona quantitat de castells foren enderrocats, per afeblir la resistència. Quedaren abolides les lleis que permetien a Catalunya tenir justícia pròpia, el seu exèrcit, disposar de la seva moneda, tenir la Generalitat com a òrgan de govern que decidia els impostos i les lleves en cas de guerra, etc. Catalunya quedà vençuda i desarmada, no obstant en algunes zones rurals es va mantenir certa resistència contra els abusos del règim borbònic, principalment contra el nou impost abusiu del Cadastre. Quan el 1719 es va produir la guerra de la Quàdruple Aliança contra Felip V, les potències estrangeres per afeblir el poder del rei, varen promoure el desenvolupament de la resistència a l’interior de Catalunya. Es aleshores quan guerrillers austriacistes, com el Carrasclet, reben armes i ajuda de l’exterior, per combatre les forces felipistes. Es en aquesta ocasió que el Capità General de Catalunya va crear les Esquadres de Paisans Armats (1721), per combatre la guerrilla austriacista, eren gent del país de tendència botifler. Aquestes Esquadres no donaren gaire bon resultat, l’única que va ser efectiva va ser la de Valls, comandada pel seu batlle Pere Anton Veciana. Quan va acabar la guerra es varen dissoldre les Esquadres menys la de Valls que va continuar amb el nom

de Mossos d’Esquadra i es feu càrrec de la repressió contra els guerrillers que havien quedat en el territori. Posteriorment els mossos es van especialitzar en la lluita contra la delinqüència, perseguint malfactors, contrabandistes, caçadors furtius, la prostitució i el joc il·legal. Els Mossos foren abolits després de la Revolució progressista de 1868, en la que hi va participar d’una manera molt activa el general Prim, que destronà la reina Isabel II i feu marxar els Borbons fora d’Espanya. El 1876 haven tornat els Borbons (Alfons XII), tornen a implantar els Mossos fins el 1939 en que son abolits pel general Franco, degut al suport que donaren a la República. El 1950 es crea un petit cos similar, dependent de la Diputació de Barcelona, amb una actuació més aviat folklòrica. El 1983 restablerta la Generalitat tornen com a policia nacional catalana a fer-se càrrec de l’ordre públic i el desplegament integral a tot el territori català es produeix entre el 1994 i el 2008, d’una manera gradual. En un principi el control del trànsit, no estava previst que ho fessin el mossos, però el president Jordi Pujol en el Pacte del Majèstic, va arrancar del president Aznar, a través de l’article 150.2 de la Constitució espanyola, que el govern de Madrid fes la cessió d’aquest servei. En l’actualitat el cos disposa de 16.654 mossos i mosses. A.Pujals

El conte de cada nit -Àvia, explica’m un conte per anar a dormir. -Però si la teva àvia no en sap de contes, ja ho saps això. -Doncs explica’m alguna cosa. Va... segur que en saps algun... -No ho sé... Aviam, que vols que t’expliqui? -Mmm... ja sé! Explica’m com vas conèixer a l’avi! -Vaja, vaja, vaja. Quina nena més curiosa. Però aquesta història és molt llarga. -Per això, així no me l’expliques tota avui. -Bé doncs, si és la que vols sentir ja començo. A veure... Ah, sí! “Vaig obrir els ulls. L’habitació encara estava a les fosques, però per la finestra ja començaven a entrar els primers rajos del sol. Al cap d’uns minuts contemplant la claror de la finestra, vaig girar el cap. La meva germana encara estava profundament adormida, o sigui que em vaig desfer de la manta i em vaig aixecar del llit que compartíem. Tot seguit vaig agafar el meu vestit negre d’hivern de sobre la cadira i me’l vaig posar. Després em vaig asseure a la cadira i em vaig posar unes botes negres molt gastades. Un cop me les vaig haver ficades, me les vaig quedar mirant i vaig sospirar. Definitivament necessitava comprar-ne unes altres de noves perquè aquelles ja no eren ni pneumàtics per anar al tros. Però amb el sou que em donaven a la botiga havia de pagar les despeses de casa perquè el

pare no tenia feina; l’havien fet fora. A sobre, la pobre mare havia agafat la rosada i no es podia moure del llit amb la febre que tenia. Així doncs, amb 17 anys que tenia havia de treballar més que mai per a mantenir tota la família: havia de fer la meva feina i la de la mare, perquè el pare...bé, deia que aquelles feines no les podia fer, que eren per a les dones!” La Cèlia ja s’havia adormit. Georgina Marín García Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

In Memorian Ens ha deixat la Maria Aguiló (“Maria Fonsa”) El matí del diumenge 20 d’octubre, amb una serenor exemplar, ens deixava la Maria Aguiló (“Maria Fonsa”) que durant molts anys havia regentat la botiga de queviures heretada del seus pares i que va substituir a la Pilar, la seva germana, al contraure matrimoni aquesta marxant a viure fora vila. De dos anys ençà el seu rostre, el cos encongit prematurament, reflectia els estralls de la malaltia que al final l’ha vençut. Aquesta botiga havia format part de tota la seva trajectòria vital. Oberta pels seus pares mitjan la dècada dels cinquanta del segle passat, va integrar-se en el teixit comercial del nostre poble que, aleshores, si no vaig errat, hi havia un cens de 17 establiments. Amb el pas dels anys aquesta xarxa de botigues va anar minvant lentament, inexorablement fins esdevenir la botiga dels “Fonsos”, si la meva atrotinada memòria no em juga una malifeta, en una de les més antigues del poble. “Vaig a Ca la Maria” és la cantarella que hem sentit a les mestresses de casa en els darrers trenta anys i això justificava amb escreix que s’anava a la compra per renovar el rebost casolà. De l’antic taulell dels seus pares, la Maria havia fet reformes fins a convertir la botiga en un mini-supermercat amb rengleres de prestatgeries centrals i laterals, deixant un espai al fons pel producte fresc i el caixer a tocar a la sortida. En el decurs d’aquests anys, la Maria havia acceptat la franquícia de la marca “SPAR” i després de “PRÒXIM”, però al poble amb aquesta inexplicable pedra filosofal, sempre se l’havia conegut com la botiga de “Ca la Maria”, un lloc que a més de la compra esdevé en l’àgora de remors i notícies, on es feia safareig i una estona de la convivència que tant trobem a faltar. Avui, quan ja la Maria ha iniciat el seu viatge sense retorn, m’abelleix recordar la dècada del setanta amb l’arribada de la fal·lera dels cotxes que ho va capgirar tot i també la de les grans superfícies comercials on hi podies trobar de tot, que van arrabassar amb el comerç tradicional de proximitat.

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

La Maria

Era més fàcil desplaçar-se amb el cotxe als grans centres comercials, carregar el maleter i deixar la “botiga de tota la vida” per si havies oblidat qualsevol fotesa. Aquesta va ser la sentència que condemnava a la desaparició, sense un bri de pietat, als petits establiments. “Ca la Maria” va aguantar estoicament l’embat i ningú ja no sabrà mai quina mena de sacrificis havia d’afrontar per mantenir oberta la llum del seu establiment que continua il·luminant aquest bocí del carrer Major. N’estic convençut que ni ella mateixa va ser conscient de la lluita a contracorrent que això representava, de les moltes hores que hi dedicava al seu petit negoci que dona un alè de vida al nostre poble. Aquesta va ser, entre d’altres una de les virtuts més meritòries de la Maria. Amb ella se’ns ha anat una forma ancestral d’entendre la vida de poble que els nous vents d’això que anomenem modernitat ha sentenciat irremissiblement a desaparèixer com tantes altres coses estimades. Des d’aquestes ratlles li vull retre el meu particular homenatge per la seva constància, per la seva rebel·lia contra els imponderables que imposen els nous temps. M’han explicat que, en la darrera setmana, conscient de la seva decadència vital, pressentint un final proper, va tenir la gosadia de cridar a les seves amigues més íntimes i, amb una serenitat esbalaïdora, acomiadar-se de totes elles “perquè havia d’emprendre un viatge molt llarg”. El tren ja l’esperava a l’andana. Des d’aquesta estació imaginària, en nom propi i de l’INFORMATIU, volem fer-li arribar el nostre adéu emocionat i el condol més sincer al seu marit en Lluís la seva filla i família més propera. Fins sempre Maria. Que tinguis un bon viatge pels camins insondables de l’eternitat. Gonçal Évole

Patxanguerus Running Trail Darrerament els PATXANGUERUS D’ALFORJA estem experimentant noves modalitats esportives com són les curses de muntanya i mitges maratons, les curses de corredors i caminats de resistència, etc. No podem deixar de dir que tot i ser un club novell i inexpert en aquestes disciplines els resultats són extraordinaris gràcies a l’entusiasme i dedicació constant de tots els corredors i caminants i sobretot al seu esforç i sacrifici en tots els aspectes, temps, diners, etc. Per remarcar alguns èxits concrets i sense desmerèixer altres fites podem esmentar que en la modalitat de caminats s’ha aconseguit el campionat de Catalunya. En l’àmbit dels corredors tenim reconeixements a nivell Europeu en curses com la Trail Montblanc i a nivell provincial tenim campions en algunes categories i també a tres corredors entre els quinze primers de la general. Això fa que a falta d’una cursa per acabar la temporada, tinguem forces opcions de quedar primers a nivell d’equips. Impressionant !! Tota aquesta eufòria i il·lusió només fa que ens plantegem nous reptes per seguir creixen tant a nivell esportiu, com humà i sobretot com una entitat petita, d’un poble petit, però vinculada esportivament al poble des de fa més de vint-i-cinc anys. Per això, alguns dels membres que participen en els diferents projectes i/o especialitats estan inscrits o tenen pensat inscriure’s -en funció del pressupost que s’aconsegueixi- en competicions europees com ara la TRANSGRANCANARIA de 125 km + 7500 de desnivell que es realitza el proper mes de març, la ULTRA TRAIL MONT BLANC de 168 km + 1000 de desnivell que es fa a l’agost i és una cursa que es desenvolupa en tres països diferents com són Suïssa, Italià i França, la TRAIL de MENORCA TMCdc coneguda com Camí de cavalls amb un recorregut de 185 km en menys de 44 hores i la ULTRA MITIT D’ANDORRA de 112 km + 9500 de desnivell que es realitza el mes de juliol. Els desnivells que us detallem corresponen a la pujada que en realitat és el que marca la duresa de cada cursa. Totes les curses esmentades estan incloses al WORLD TRAIL TOUR (campionat del món) en el que competirem amb els millors del món en aquesta modalitat. D’altra banda, tenim en ment la inscripció a la TrailWalker que organitza Intermón Oxfam que és una organització d’ajuda als desfavorits amb l’objectiu d’eradicar la injustícia i la pobresa. La inscripció a aquesta cursa val uns 1.500 € i van integrament destinats als projectes solidaris que desenvolupa aquesta organització. Com ja us podeu imaginar, per dur a terme tots aquests projectes que són il·lusionants i engrescadors pels participants i per l’entitat i que creiem que també ho haurien de ser pel nostre poble, ALFORJA, necessitem el màxim suport possible en tots els sentits per poder continuar lluitant i així aconseguir que aquests nous reptes siguin una realitat. Si desitgeu més informació ja sigui per ajudar-nos o col· laborar d’alguna manera o perquè voleu formar part de la nostra entitat o perquè us engresqueu i voleu participar en curses de muntanya, trails, ultra trails, camina-

des, etc. amb el nom dels Patxanguerus d’Alforja, us podeu dirigir a qualsevol membre del club. Els èxits aconseguits fins ara han estat els següents: Magí Ferré, Campió Ex-aequo, de la copa catalana de caminats de Resistència; Javi Sánchez, Campió del Baix Camp de Curses de Muntanya; David Harrison, Primer Classificat de la Ultra del Montsant de 100 Km; Sergi Àvila, David Mora i Javi Sánchez, Primers per Equips del Baix Camp; Guillermo Cañardo, Finisher Ultra de Montblanc 2013; Sergi Abril, Finisher Ultra Celestrai d’Andorra de 87 km amb un desnivell de 6000. Aquesta cursa està catalogada com de les de més prestigi a nivell Europeu. Els atletes que actualment estan competint amb els PATXANGUERUS són: Carles Casals, Carles Gavaldà, David Mora, David Harrison, Emma Saludes, Ferran Borrell, Gabriel Sánchez, Guillermo Cañardo, Javi Sánchez, Jesús Gómez, Jordà Franquet, Jordi Solanelles, Lluís Gómez, Magí Ferré, Sergi Àvila, Sergi Abril i Òscar Mas. Des d’aquest espai, els que anem al capdavant dels Patxanguerus i tots els que ens ajuden, felicitem a tots els atletes per l’esforç i la il·lusió que posen en cada cursa independentment del resultat final. Tot i que si continuen amb la mateixa dedicació, constància, perseverança, etc. segur que arribaran més èxits. Les fites aconseguides han fet que es parli de nosaltres en algunes de les revistes més importants de les modalitats on competim. Com per exemple en la revista Trail en format digital -revistatrail.com- que és un espai de referència a nivell de tot l’estat amb més de 500 mil visites mensuals. A més, si voleu podeu visitar la pàgina del YouTube saleta castro irontriax on trobareu el seguiment d’una de les curses de més repercussió mediàtica on nosaltres vam participar. Abans d’acomiadar-nos i sense voler treure gens de protagonisme als atletes, us recordem que encara continuem tenint un equip de Futbol Sala que des de fa forces anys participa en una lligueta nocturna a La Salle de Reus, on per cert s’obtenen molt bon resultats. Fins fa dos anys aquesta lligueta era exclusivament de veterans però en l’actualitat, per manca d’equips de veterans, ja no hi ha miraments amb l’edat i per això nosaltres també ens hem reforçat amb gent més jove del poble. Els números dels últims tres anys són espectaculars, tres campionats de lliga i dos de copa. Un bon colofó per totes les seccions. I que duri la ratxa. Com sempre, us agraïm la vostra atenció i el vostre suport. Patxanguerus d’Alforja Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

El racó de la poesia Vivència poetitzada d’un record perdurable

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

Cuina Casolana

PER: TERESA ÀVILA I GRAU

APERITIUS XAMPINYONS FARCITS DE FOIE INGREDIENTS: 12 xampinyons, mitja ceba petita, 1 rodanxa de foie, 200 ml. de nata líquida, i virutes de pernil salat. PREPARACIÓ: En una paella un raig d’oli i sofregiu la ceba tallada ben petita. Netegeu els xampinyons, treieu els peus i feu-los a trossos. Quan la ceba estigui una mica feta, afegiu els peus dels xampinyons i deixeu-ho estovar. Quan tot això estigui ben sofregit, afegiu mitja rodanxa de foie a trossets i la nata líquida. Deixeu que faci xup xup durant 2 minuts. En una plata de forn els caps dels xampinyons amb un rajolí d’oli i poseuho al forn a 180º fins que estiguin cuits, traieu-los del forn i ja només us quedarà muntar-ho. Ompliu els caps dels xampinyons amb el sofregit. Poseu l’altra mitja rodanxa del foie que havieu reservat al damunt i unes virutes de pernil salat. A última hora només ho haureu de posar al forn 5 minuts a 180º i servir.

TARTALETES AMB FRUITES INGREDIENTS: ½ poma, una cullerada sopera de maionesa, una cullerada sopera de formatge d’untar, pinya i tartaletes PREPARACIÓ: Peleu la poma i la poseu al pot de la batedora amb la maionesa i el formatge d’untar. Quan obtingueu una massa homogènia, farciu les tartaletes. Poseu un dau de pinya per sobre i si voleu ho podeu caramel·litzar. OUS FARCITS AMB ADVOCAT INGREDIENTS: 3 ous durs, ½ alvocat que sigui madur, El suc de ½ llimona i 6 llagostins cuits. PREPARACIÓ: Peleu els ous i els partiu per la meitat. Treieu els rovells i reserveu les clares. En un bol barregeu els rovells amb l’advocat(pelat), i el suc de la ½ llimona. Farciu les clares amb la pasta i decoreu-ho amb els llagostins.

Temps era temps

Solució SUDOKU n.21 1

SUDOKU n.22

El Josep Fusté rodejat d’un grup de noies d’Alforja, a finals dels anys cinquanta del segle passat. D’esquerra a dreta a dalt: Rosalina Llort, Silvia Salvadó, Fanni Nolla, Mª Teresa Vilella, Roser Juncosa, a baix Mª Isabel Grau, Mª Dolors Salvadó, Josep Fusté, Isabel Saludes i Maria Rebull.

2 6

9 8 5

3 1

9 4

5 2

4 3

8 7

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

Notícies d’Alforja FS “És tot un luxe pel poble i l’entitat jugar a la 3ª Divisió Nacional. La dificultat d’aquesta queda palesa en els primers resultats de temporada, on tot i l’esforç i la dedicació de l’equip, el cos tècnic i la presidència, els resultats no han estat els millors. Segur que l’experiència adquirida en aquest any donarà els seus fruits en un futur immediat, i si es amb el premi de la permanència, molt millor! Per acabar, voldria aprofitar aquestes línies per donar les gràcies a tothom que ens està permetent viure aquest somni.” Alexis Carcellé – Entrenador Tecnovit Alforja FS

SÉNIORS “Gràcies a la base de l’any passat i les incorporacions d’aquest, l’equip està jugant a un bon nivell. A la Lliga estem molt ben classificats, però sabem que s’ha de seguir entrenant i jugant amb la mateixa intensitat si volem seguir a les posicions capdaventeres. Hem reunit un gran grup i això fa que els jugadors m’ho posin molt fàcil en cada partit i entrenament, FORÇA ALFORJA!” Angel Tejero – Entrenador Tecnovit Alforja FS “B”

Polígon industrial Les Sorts, parcel·la 10 Telèfon 977 816 919 • Fax 977 816 522 • 43365 ALFORJA (Tarragona) info@tecnovit.net • www.tecnovit.net

Anunci Informatiu 2009(2) 1

Informatiu núm. 83. Segona època, octubre-desembre 2013. Alforja

30/03/09 10:47