Pensava, aleshores, que era un model adequat per a les persones amb discapacitat intel·lectual? En un primer moment, durant la fase d’estudi del model, tot l’equip va experimentar una gran emoció. Un cop dissenyat el nostre projecte, l’any 1991, pensàrem que era un model ideal per donar resposta a les noves necessitats del col·lectiu. Segurament una part de l’èxit de la implantació del model va ser el gran entusiasme que teníem tots els membres que formàvem l’equip. Com varen ser els inicis i quines eren les seves funcions en les primeres experiències d’inserció laboral? A més de desenvolupar el programa, vàrem viure una etapa d’aprenentatge, d’estudi, d’experimentació, d’anàlisi d’estratègies i de valoració dels resultats inicials. També fomentàrem molta activitat: visites, orientació i suport per ajudar les primeres organitzacions europees que treballaren amb el model de Supported Employment, i a la realització del I Simposi Internacional. La introducció d’aquesta metodologia va suposar un canvi en els models d’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual. El model de Supported Employment, a més de preveure les necessitats de les persones amb DI també va preveure les necessitats del empresaris i oferia els serveis necessaris per cobrir les seves necessitats. Dins aquest àmbit, les meves principals funcions eren les de preparar i realitzar la presentació del programa a l’empresari i mantenir-hi un canal de comunicació. Tenia una doble tasca: d’una banda la difusió del programa i, de l’altra, la recerca de llocs de feina adients.
Atès que quan sorgeix una alternativa innovadora sempre hi ha veus discrepants, quines crítiques es feien aleshores? Com que actualment hi ha moltes persones i pràcticament totes les organitzacions que treballen amb col·lectius amb discapacitat utilitzen i tenen serveis de Supported Employment (circumstància que em fa sentir molt satisfet), no vull recordar detalls de les nombroses i contundents crítiques que ens varen fer als inicis. Des de les primeres experiències fins a l’actualitat l’empresariat està més conscienciat sobre la igualtat d’oportunitats en l’accés de les persones amb discapacitat al món laboral? L’expressió “igualtat d’oportunitats“ és més pròpia dels serveis socials que del món empresarial. L’empresari el que vol es trobar un treballador que realitzi les tasques que li encomani, que li sigui rendible des del punt de vista econòmic, que no ocasioni excessius problemes, que l’adaptació al lloc de feina sigui relativament ràpida i que encaixi en la dinàmica de la seva organització. I si, a més, té l’oportunitat d’ajudar una persona amb dificultats ho fa amb molt de gust. El que sí ha canviat al llarg dels anys és que abans havíem de dedicar molts d’esforços a convèncer l’empresari que una persona amb discapacitats significatives podia ser útil a la seva empresa. Ara ja no és necessari perquè veuen moltes persones amb discapacitat desenvolupant molts tipus de tasques a diferents empreses. Però insistesc que per aconseguir l’èxit en qualsevol integració laboral es imprescindible oferir a l’empresari uns serveis que ho facilitin i possibilitin.
“Moltes persones amb discapacitat treballen a empreses de les Balears”
14