El fil continu de l’expansió de les falles. Del cap i casal a la província

Javier Mozas Hernando

Associació d’Estudis Fallers i Arxiu-Biblioteca de JCF

Punt de partida

La festa de les Falles no té una data concreta en què es crea. La tradició ens transmet que les crearen els fusters. Els primers documents sobre les Falles són de la segona meitat del segle xviii . Originàriament eren un festeig que se celebrava dins del cicle festiu en honor a Sant Josep només a València ciutat. Les falles es plantaven en la matinada del 17 al 18 de març, i estaven només eixe dia per a visitar-les, fins a l’hora que es ponia el sol en què eren cremades —per això eren conegudes com a Falles de la Vespra de Sant Josep—.

Els fallers eren grups d’uns deu veïns que preparaven els actes fallers per al barri i construïen la seua falla. Les comissions no plantaven tots els anys, tenien una vida intermitent o efímera. El programa de festejos era similar a qualsevol de les festes de carrer de la ciutat: replegà, despertà, passa-carrer, traca correguda i concerts de música, acompanyats per tabal i dolçaina o banda de música. Més la plantà i la cremà de la falla.

La falla era un caixó d’uns dos metres d’alçària amb els laterals pintats o dibuixats. Al seu interior es depositava tota classe de combustible, com els trastos vells replegats pels xiquets uns dies abans pel veïnat, i una traca per a la cremà. Dalt del cadafal es col·locaven els ninots, de grandària natural, estructura de fusta recoberta de palla i roba, cares i mans de cera, i moviment. Els versos explicatius es posaven a les façanes dels edificis propers.

A partir de la segona meitat del segle xix , les Falles començaren un nou camí. La premsa local es fa ressò de la festa de manera contínua cada any, s’afegiren més actes al programa de festejos, el qual s’amplià al dia 19, transformant-se en una festa de caràcter propi.

És en aquest context on es produí l’exploració d’altres barris i ravals urbans de la ciutat. L’inici de l’enderrocament de les muralles del Cap i Casal a partir del 20 de febrer de 1865 donà llibertat al creixement urbà contigu a la futura ronda i seguint les vies d’eixida de la ciutat. L’expansió fallera anà pegada com l’ombra del creixement urbà.

La inauguració de la línia de tren en 1854 que comunicà de manera directa València i Xàtiva faria la resta per a la seua difusió. O bé pels habitants d’altres municipis que venien a comerciar al Cap i Casal, o als ciutadans capitalins que s’establiren a eixos altres municipis.

Així començà l’ampliació de la festa de les Falles més enllà del seu àmbit municipal, inicialment cap a altres localitats i municipis de la província de València com Xàtiva (1865), Sueca i Gandia (1876), Alzira (1889), Torrent (1900), Xest (1906) o Burjassot (1910). Però també al mateix període, la festa traspassà puntualment l’àmbit provincial a les localitats alacantines de Senija (1875), Gata de Gorgos (1898), Dénia (1900), Onil i Petrés (principis de segle) i Oriola (1906), i a la mateixa ciutat de Castelló (1904).

En les dècades dels vint i dels trenta del segle xx , la festa es convertí en una senya d’identitat del valencianisme cultural i popular, que propicià que la festa tinguera una segona etapa d’expansió per 46 localitats de diverses comarques de les tres províncies, com l’Horta de València, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, la Foia de Bunyol, la Ribera Baixa, la Vall d’Albaida a la província de València, a més de les castellonenques i alacantines de la Plana Alta i la Baixa, l’Alt Palància, el Vinalopó Mitjà, la Marina Baixa i l’Alt Vinalopó.

Destacà sobre totes la comarca de l’Horta, on 17 localitats plantaren falles més o menys de manera esporàdica. A la resta de comarques també passa el mateix, i només les grans poblacions tenen certa continuïtat. Algunes d’elles ja tenien alguns precedents puntuals, com Gandia, Xàtiva, Alzira. Però altres començaren ara la seua trajectòria fallera, com Sagunt-Port de Sagunt (1926), Cullera (1928) i Borriana (1928), que són potències falleres en l’actualitat.

Després del parèntesi obligat de la Guerra Civil, la festa prengué un nou impuls en la dècada dels quaranta. L’Ajuntament de la ciutat de València creà la Junta Central Fallera —hereva en certa mesura del Comité Central Faller—, que serà imitada en altres localitats. La festa patí un creixement més lent. En total, en aquesta nova etapa fins als anys seixanta, la festa apareix en 23 municipis valencians i 7 alacantins. A alguns de manera puntual com a Alginet, Algímia d’Alfara i Oliva, i de manera continuada a Alboraia, Benaguasil, Bétera, Bunyol, Carcaixent, Carlet, Xest, Dénia, Elda, La Encina, Llombai, Pego, Riba-roja de Túria, Utiel, Torrent, Sueca o Torís.

Serà a partir de la següent dècada, quan siga una veritable expansió de la festa per tot arreu on més d’un centenar de localitats se sumaren a un procés de constant creixement fins a l’actualitat. El procés, la constitució de la Gran València, un espai periurbà que la Junta Central Fallera del Cap i Casal s’annexionà, format per les localitats limítrofes on es començà a plantar falla des de finals dels seixanta: Xirivella (1967), Burjassot i Quart de Poblet (1969) i Mislata (1971).

A partir d’ací, més d’un centenar de localitats s’afegiren a la llista de poblacions que planten falla, sent 36 les que ho fan per primera vegada, i la resta són municipis on havien plantat falla en alguna ocasió. Les quantitats parlen per si mateixes. En la majoria de les localitats, es manté en l’actualitat la tradició fallera encetada en aquesta fase; en només 8 casos no ha quallat l’esperit faller, sent un percentatge molt reduït. Sobretot, va ser especialment significatiu entre els anys 1971 i 1981. Els anys posteriors, i òbviament a mesura que passen els anys, la quantitat de municipis fallers que s’afegiren al llistat augmenta però de manera no tan significativa.

Sobretot, la festa triomfà a la comarca de l’Horta, on s’arrelà de manera destacada en municipis com Paterna, Manises, Montcada, Paiporta, Silla, Aldaia, Alfafar, Albal, Massanassa, Benetússer, Massamagrell, Catarroja, Picassent o Puçol. Però també s’incorporaren d’altres comarques valencianes com Alginet, Algemesí, L’Eliana, Benifaió, Alberic, La Pobla de Vallbona, Llíria, Oliva o Tavernes de la Valldigna, així com les castellonenques Benicarló i La Vall d’Uixó, i les alacantines Benidorm i Calp.

Serà justament en aquest últim període quan es crearen les prop de cinquanta Juntes Locals Falleres que continuen la seua tasca en l’actualitat. Des dels anys quaranta estaven íntimament lligades a la Junta Central Fallera de València en tots els sentits, però els últims anys, només es manté una vinculació més fictícia que real, ja que són els municipis corresponents els qui aproven o deneguen la fundació d’una nova comissió fallera, i no JCF.

Tot aquest moviment festiu engloba poc més d’un miler de comissions falleres distribuïdes en 137 municipis, la majoria de les comarques de les tres províncies. També cal afegir les falles plantades “silvestres” en escoles, residències de tercera edat, centres de dia, associacions de jubilats i júniors que planten falles en cada localitat, inclús en aquelles on no hi ha comissió fallera oficial, i que amplia la llista.

Primer va ser la ciutat. A continuació sucumbiren les tres províncies. Només era qüestió de temps que continuara la seua expansió. Amb pocs anys de diferència, entre la segona i la tercera dècada del segle xx , es començaran a plantar falles a altres províncies espanyoles —Madrid a 1915, Melilla i Tarragona a 1925—, però també traspassaren l’Atlàntic i els Pirineus —Buenos

Hemeroteca Municipal de València, Biblioteca Valenciana, Arxiu-Biblioteca de la Junta Central Fallera i arxius municipals diversos.

Andrés i Pascual, Salvador (1989): Alzira. 100 anys de falles. 1889-1989. Junta Local Fallera d’Alzira.

Castelló Lli, Joan (1996): Història de les falles de Cullera (19281996). Cullera, Ajuntament de Cullera.

Ciscar Juan, Salvador (2008): La falla plantada a Torrent en 1900. Llibret de la falla Ramón y Cajal (Torrent).

Coll Fornés, Josep Joan (2001): Les falles fundacionals de Gandia. Gandia, CEIC Alfons el Vell.

Ferri Chulio, Andrés de Sales (2008): Les falles de Sant Josep a Sueca. Sueca.

Lloret Tarrasó, José-Coll Fornés, Josep Joan (1985): Historia de las Fallas de Gandía. Gandia.

Llueca Úbeda, Emilio (2002): Història de les falles al Camp de Morvedre. 1927-2002. Port de Sagunt, Sagunt, Falla Luis Cendoya.

Roig Folch, Vicent: Un siglo de fallas en Burjassot. De 1917 a 2017, desde sus orígenes. Associació Cultural El Piló, Burjassot

Ara fa just setanta anys, de cara a les Falles de 1953 un grup d’empleats de la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València, la CTFV, adscrits la majoria a l’Estació de Jesús, junt amb funcionaris de RENFE, van reactivar la comissió fallera de la Ferroviària, que venia tenint una trajectòria molt intermitent des de 1931.

Hi havia un bon pretext, com era la ressaca per les celebracions del Centenari del Ferrocarril de València al Port del Grau i Xàtiva (1852-1952), primer tren valencià i tercer d’Espanya, impulsat per l’Alcalde, Diputat en Corts i promotor industrial José Campo Pérez, Marqués de Campo.

Així, armats d’espenta fallera, els ferroviaris van constituir la nova comissió, la registraren en el cens de Junta Central Fallera i, aplegades les Falles, van plantar el seu cadafal, en el pati d’accés de la citada antiga terminal de València-Jesús, capçalera de les línies de via estreta de Vilanova de Castelló i Natzaret 1

Vicent Guillot Bulls, artista pertanyent a una extensíssima nissaga d’artesans, fou l’encarregat de construir la falla de lema El que fou ahir, el que és hui i el que serà demà, la qual desglossava la història ferroviària del Cap i Casal des d’aquell primer tren de vapor de 1852 fins al futur a llarg termini amb trens elèctrics. Tot sense descurar la crítica com la falta d’un servei directe València-Alacant, la incomoditat i envelliment dels vagons de passatgers o el projecte de metro, que implicava precisament la unió subterrània de les estacions de Jesús i Pont de Fusta. Va participar en Secció Tercera B i no va obtindre premi.

Si bé, la principal atracció d’aquella Falla Ferroviària de 1953 va resultar ser una recreació acurada a escala ni més ni menys que 1:1 d’una locomotora 2-2-0-T de la CTFV, com a carrossa per a passejar en els dies grans de la Festa 2 els fallers i ferroviaris avillats d’època3 , familiars i visitants, duts en altra reproducció a escala 1:1 d’una vagoneta sèrie MM. (Foto XHF 2 i 3)

Tots dos vehicles es van fer en fusteria seguint plànols originals, conservats aleshores en l’arxiu de CTFV, i per a poder rodar locomotora i vagó, es col·locà una Fenwick en el primer joc d’eixos de tracció de la màquina. Com a final de festa, van tindre la inexcusable cita amb la cremà ritual de la Nit de Sant Josep junt amb la falla.

1 El que fou ahir, el que és hui i el que serà demà’, de Vicent Guillot, Falla Ferroviària-Estació de Jesús, 1953. El Coet.

2 Hi ha un precedent de falla-carrossa amb reproducció de locomotora i vagons de la CTFV: El Tren Faller de Villabunfanda, de Carles Cortina, per a la Falla Cercle de Belles Arts, de 1928.

3 No era extrany llavors que tant CTFV com RENFE encara tingueren en els magatzems i tallers antics uniformes de finals de segle XIX.

Sobre la història de la locomotora de vapor real, eren part d’una sèrie de quinze construïdes per Hunslet el 1887 i matriculades com VL 1 a 5, SVT 6 a 14 i SVT 20. Serviren en les sis línies del trenet: Llíria, Bétera, Rafelbunyol, Grau, Vilanova de Castelló i Natzaret i, a primers d’aquests anys 1950s, havien ja sigut baixa, estant en situació d’apartades, desballestades o venudes a tercers com els ferrocarrils de Mines d’Ojos Negros-Port de Sagunt i Tortosa-la Cava.

Per últim, per a contextualitzar més la temàtica, es fa una cronologia resumida de la comissió de la Ferroviària de València:

-1931. Falla Estació del Nord, Tot el món viatja, Antonio Just, fora de concurs.

-1944. Falla dels Ferroviaris i Tramviaris, La bunyolada principal, Regino Mas, fora de concurs.

-1948. Falla Ferroviària i Tramviària, Viatgers, Luís Dubón, Secció Especial, Premi d’Honor, un màxim guardó otorgat per primera i única vegada en aquesta ocasió per sobre del Primer Premi, de Regino Mas en la Falla Mercat Central.

-1949. Falla Ferroviària-Albereda-Estació d’Aragó, Al pato de la Fira de Juliol, Vicent Guillot, Secció Especial, sense premi.

-1953. Falla Ferroviària-Plaça de l’Estació de Jesús, El que fou ahir, el que és hui i el que serà demà, Vicent Guillot, Secció Tercera B, sense premi.

-1958. Falla Estació d’Aragó. Comissió constituïda i donada d’alta en el cens faller, però els membres van decidir finalment dissoldre’s i destinar els diners als damnificats de la Riuà d’Octubre de 1957.

-1961. Falla Ferroviària, Suplicis, Juan Huerta, Secció Especial, Tercer Premi, falla mítica.

-1972 (i endavant). Falla Ferroviària-Bailén-Xàtiva, Sobre la marxa, Vicent Tortosa Biosca, Secció Especial, Sext Premi. El 1973 amb La publicitat de Pepe Martínez Mollà aconseguiren el Primer Premi. El 1991 van abandonar la Categoria d’Or, on van tindre una trajectòria irregular però amb falles i artistes (José Devís, Miguel Santaeulalia, Josep Pasqual Ibáñez “Pepet”, Santiago i José Soro Capella, Alberto Rajadell, Paco Mesado) hui permanents en l’imaginari col·lectiu.

Sense confirmar si foren falles de ferroviaris, Soler i Godes cita en Las Fallas de Valencia 1849-1977 la plantà de cadafals en la desapareguda Plaça de l’Estació de Sant Francesc 4 el 1873, 1879 i 1881.

4 Hui Marqués de Sotelo.

Bibliografia per a saber-ne més

-El Coet, 1953.

-Esbrí Andrés, Iván (2014): “Falles metropolitanes”, Revista d’Estudis Fallers, 19. --(2018): “L’Estació del Nord de València i la Festa de les Falles. Tres vessants de relació”, Revista d’Estudis Fallers, 23.

- Lacreu Sena, J. (1984): Las Fallas y ferrocarril. Síntesis histórica de su influencia mutua, València, Falla Ferroviària-Bailén-Xàtiva.

- Soler i Godes, E. (1978): Las Fallas de Valencia 1849-1977, València, autoedició.

-Joan Castelló, Associació Estudis Fallers.