Penjats d’un fil

Fins a quina edat s’és jove? Fins a quina edat pot un fill “abusar” de la paciència dels seus pares i continuar vivint en l’habitatge familiar mentre els progenitors paguen llum, aigua, gas i contribució? Al país d’Europa amb més taxa de desocupació juvenil (més d’un 12%), només el 15,6% dels joves viu de manera emancipada. Entre altres coses, això ocorre perquè el lloguer ha pujat un 6,4% en l’últim any.

Segons Idealista, cada metre quadrat de sòl costa 11,1 euros, per la qual cosa un pis de 72 metres quadrats -no estem parlant de cap bogeria- costa a Espanya una mitjana de 800 euros, un preu inassumible per a una persona sola, la qual cosa porta, sí o sí, a buscar compartir pis. Això encara empitjora més en capitals de província, màximament en ciutats com Madrid, Barcelona… i també, encara que no a tal nivell, a València.

Mentre nombrosos estudis detallen que no més del 30% del sou s’ha de destinar al lloguer, els preus no deixen de pujar i la pregunta és som els joves els roïns? Com es pot combatre això?

Difícil. Hi ha dades que demostren que tres de cada quatre joves no compleixen els criteris bàsics que exigeix la banca per a aconseguir una hipoteca, bé siga per la falta d’un contracte estable indefinit, bé per una nòmina suficient o bé per no tindre estalvis per a l’entrada, la qual cosa obliga, per tant, a haver de viure de lloguer.

Foto Joan Castelló

Possibles solucions: topar preus del lloguer i construcció d’un nou habitatge. De fora vindran..., de Fet d’Encàrrec

No obstant això, com mostren les dades anteriors, és inviable que qualsevol empleat “normal” puga arribar a viure de manera independent, tant dels seus pares com de companys de pis, perquè al que aquesta situació obliga és o a no independitzarse o, si es pot, a fer-ho al costat d’amics/companys de pis.

I és que accedir a un habitatge digne a Espanya s’està tornant cada vegada més complicat. No obstant, això és una cosa que ocorre en totes les franges d’edat, ja que l’augment dels costos fixos no fa sinó créixer i créixer, però és una cosa encara més sagnant per a nosaltres, els joves. Però en el que ningú pensa és que aquesta nova realitat, que ja porta instaurada almenys una dècada i que no té l’aire de millorar, també perjudica la societat en conjunt. Per què? Doncs perquè això impedeix augmentar la taxa de natalitat (sense parelles podent-se permetre viure junts, no es poden plantejar tindre fills), impedeix que cresca el consum i, també, per què no dir-ho, incrementa la desigualtat entre rics i pobres, entre la classe més treballadora i classes altes, perquè a això hem arribat en matèria d’habitatge… al fet que qui puga permetre’s llogar -ja no comprar- un pis siga una persona amb almenys un sou de 2.000 euros, quan aquest deuria un sou mitjà i hauria de permetre aconseguir estalviar mes a mes.

És inviable que una societat puga créixer si els joves no poden destinar més de 320 euros mensuals sense tindre que sobre- endeutar-se. No és una dada meua, és del Consell de la Joventut. És una dada terrorífica, perquè va fins i tot més enllà del propi fet de viure de manera autònoma. Significa aquesta dada que els joves no podem anar al cinema, eixir, prendre alguna cosa amb amics, sopar i acumular, en definitiva, més de 320 euros mensuals en despeses destinades a oci? Per a què treballem llavors? És una situació molt complicada, perquè implica que els joves no tenim capacitat d’estalvi, malgrat que puguem arribar a treballar i cotitzar.

El recent estudi “Mesures per a fomentar el lloguer i ajudar a l’emancipació dels joves” publicat per BBVA Research recull que els joves, no obstant això, només cobren un 13% menys que les persones d’entre 30 i 54 anys, per la qual cosa els adults tampoc és que passen per un moment molt millor que nosaltres, els joves, sinó que l’espiral inflacionista ens indica que no deixem de perdre diners i, sobretot, que no guanyem els suficients diners. Vol dir això que s’haurien de apujar els salaris? Sí o no. El salari mitjà a Espanya és molt baix respecte a altres països de la Unió Europea, un fet que s’addueix perquè treballem massa en el sector serveis, la qual cosa no crea valor afegit i perquè la nostra productivitat no és que siga la millor, per la qual cosa sí que s’haurien d’incrementar els salaris en funció d’una millora de productivitat i de valor afegit, però la realitat és que seríem molt maldestres si volguérem apujar el salari mínim de 1.000 a 1.500 euros, per exemple, per l’alça dels preus, perquè això no portaria sinó a seguir en aquesta espiral inflacionista.

Llavors, no hi ha solucions? Sí que n’hi ha: topar preus del lloguer i construcció d’un nou habitatge. No obstant això, al meu entendre, una de les mesures estrela del Govern, la del bo jove, no va a l’arrel del problema, ja que aquest és un problema transversal, que no sols perjudica joves i que es continua enquistant dia a dia.

El fet de topar els lloguers, una mesura que ja s’ha impulsat en altres països com Alemanya o Àustria, podria permetre arribar a un preu màxim per metre quadrat, a actuar en zones tensionades i, sobretot, a passar el mànec de la paella als inquilins, sobretot als joves, que podrien experimentar aquesta independència per primera vegada, i no als propietaris.

És una realitat complicada, en la qual, com he dit abans, crec que mostra un problema estructural i en el qual està molt present la diferència de classes i de poder econòmic. No obstant això, és necessari fer-li un volt per part dels diferents governs, perquè l’estancament en aquest tema agreujarà la situació, la qual cosa serà insostenible no sols per als joves, sinó també per a les famílies, ja que només beneficia a uns pocs, entre ells, els grans tenedors de vivendes i els bancs.

Evarist es passejava fent-li voltes al terrat. Netet s’havia quedat, la llum ja no pagava i cada minut pensava en qui hauria sigut el, per dir-ho fi, morrut que els fils movia omplint-se cada dia deixant-lo sec i perdut.

Pendent d’un fil, Roseta, la filla del llanterner, eixí amb ganes al carrer per buscar-se la pesseta. Pensà en passar la gorreta per poder comprar menjar doncs tot era ja tant car que aquell que els fils movia a molta gent impedia al més bàsic arribar.

Joglar. Poeta. Rapsode

Mari quedava sovint per sopar fora de casa. Diners no gastava massa, amb poc anava vivint. Tot canvià un bon dia vint quant la varen despatxar. La fàbrica van tancar per rèdit estructural. Fals, doncs a l’Índia central la factoria van plantar.

Vicent, un xic ben formal es va plantar un dia en el camp on ell collia demanant en el bancal un increment del jornal l’amo reia sorneguer doncs era el gos perdiguer d’aquell qui els fils del treball movia de dalt a avall. D’una patada, al carrer.

Hi ha gent que tot ho controla i mou cada eix de la vida. És una història sentida, contagia com la verola. Qui ho toca perd la perola doncs el poder visceral sobre cada fil vital eliminar-lo caldria així la gent gaudiria d’una existència normal.

Toni Picazo Professor d’Institut

Segon dia de Nadal. M’alce de bon matí per enllestir un article per al llibret del cinquantenari de la Falla el Raval, abans que Salva em torne a enviar l’enèsim recordatori. Repasse el missatge on m’explicava la temàtica d’enguany. Els fils. Els fils que sostenen la vida de les persones amb més necessitats. Em pose a pegar-li voltes sobre com enfocar el tema. Sense massa èxit, tot s’ha de dir. La veritat és que estos fallers cada vegada ho posen més difícil, pense. Comence finalment a escriure durant una estona. Un poc a les palpentes. Amb l’esperança de topar-me, jo també, amb algun fil del qual estirar per parir una història mínimament interessant. De sobte, a mitjan matí, Jordi penja un whatsapp en el grup de K-lidoscopi. Amb una notícia d’aquelles que, no per esperada, et deixa de gelar la sang. Ha faltat la nostra benvolguda Encarna Torres.

Un sentiment de tristor em travessa de dalt a baix. Deixe l’article. Només puc pensar en Encarna. Repassant tantes vivències, tants records compartits. Però, també, sent conscient de la transcendència social d’una persona com ella en la vida del nostre poble. Per eixe motiu, comence a escriure una espècie de necrològica per a les xarxes. El títol m’ix de seguida. “Ens ha deixat una persona, una dona, excepcional”. Eixa és la paraula justa que la representa. Excepcional, en tots els sentits. Però, per damunt de tot, excepcionalment humana. Escric el post d’una tirada. I el faig acompanyar d’una foto preciosa, en blanc i negre, que acaba de passar-me l’amic Juan Ramon. D’aquelles que despullen l’ànima de les persones.

Parlar d’Encarna és parlar de tot un exemple de generositat, de valentia, de saviesa. De servei i ajuda incondicionals als altres. Una d’eixes persones que es tornen imprescindibles per a fer possible aquella vella –i bella- utopia de construir un món millor. I que deixen, per allà on passen, un rastre de bondat i de compromís amb les causes més justes. Recorde que, en alguna ocasió, he dit que Encarna era la persona més vital i jove d’esperit de tot el nostre poble i que la seua implicació en el teixit associatiu de Cullera no admetia comparació possible. De segur que les nombrosíssimes associacions on Encarna ha picat pedra de valent al llarg de la seua vida –l’Ateneu, Càritas, la Coral Stella Maris, Afacu, K-lidoscopi, el Centre Cullerenc de Cultura…-, i que hui la ploren, la tindran per sempre com el millor exemple a seguir. I que mai oblidaran ni el seu entusiasme contagiós ni la seua inesgotable capacitat de treball.

L’any 2019, se li va concedir el distintiu 9 d’octubre. Un reconeixement merescudíssim. Que, per sort, se li va fer, i va poder disfrutar, en vida. Com han de ser els reconeixements de veritat. Recorde perfectament amb quina serenitat i elegància el va recollir. Però, sobretot, recorde l’esplèndida peça oratòria que ens va regalar després. Sense cap paper. Sense la més mínima vacil·lació i amb una lucidesa difícil d’imaginar en una persona de noranta anys. Amb un discurs perfectament estructurat, sense perdre el fil ni un moment. I amb una profunditat de contingut i una humilitat només a l’abast de les persones que posseeixen la més indiscutible de totes les autoritats, la moral.

Un discurs, ple de lliçons de vida, en què Encarna ens recordà la seua passió pel teatre des de ben menuda. Als dotze anys, ja eixia al Patronat. Aquell espai de llum en què, a través de l’art i la creativitat, molta de la gent jove d’aquell temps es divertia i teixia lligams d’amistat i complicitat, per tal d’escapar d’una realitat de grisors i penombres. I on Encarna descobrí que, tal com deia Montaigne, “qui, d’alguna manera, no viu per als altres, tampoc no viu per a si mateix”. Des d’aleshores, va decidir col·laborar en tot allò en què es necessitara la seua ajuda. De manera sempre generosa i absolutament desinteressada. En la música, en la cultura, en les qüestions més socials. I tot ens ho contava, aquell dia, amb la major de les naturalitats, sense donar-li la més mínima importància. Perquè només les persones extraordinàries aconsegueixen que semble normal el que no deixa de ser extraordinari.

En eixe recorregut vital que ens va relatar Encarna, resultà especialment colpidor el seu pas per Cáritas, on es va trobar amb la cara més amarga de la vida. Gent vivint en coves o en condicions inhumanes, famílies desfetes, vides trencades. També dones víctimes dels maltractaments. Una realitat amagada i silenciada en aquell temps, que no traspassava l’àmbit privat, i en què elles mateixes arribaven a patir amenaces quan intentaven intervindre. Encara no existien els serveis socials, ni eixa xarxa de protecció per als més desfavorits que és l’estat del benestar. Cáritas, i gent com Encarna, es convertien així en l´únic fil al qual podien acudir les persones i les famílies més necessitades, les que havien quedat fora dels marges de la societat. A la recerca d’una ajuda que els permetera poder viure amb un mínim de dignitat. O del consol i el caliu humà necessaris per a pal·liar la seua desesperança. Deia Nelson Mandela que acabar amb la pobresa no és un gest de caritat, ni un acte de justícia, sinó la protecció d’un dret humà fonamental: el dret a la dignitat i a una vida decent. Per sort, des d’aquells temps fins avui, s’hi ha avançat molt. Tot i que encara s’està lluny de garantir per complet eixe dret al qual es referia Mandela. Que, per desgràcia, encara continuen fent falta eixos fils als quals necessiten acudir les persones i els col·lectius més vulnerables.

Encarna tancava el seu emotiu parlament afirmant que no se’n penedia de res del que havia fet al llarg de la seua vida. Que si tornara a nàixer, tornaria a fer el mateix, perquè se sentia molt recompensada. En tots els sentits. Tan recompensada que no creia que el que havia fet, i se li reconeixia en un dia com eixe, tinguera cap mèrit. Tant de bo, i això ho dic jo, este món estiguera ple de moltes Encarnes. De persones tan solidàries que bolquen la seua vida en els altres. De segur que seria un món molt millor. Més humà, més just. Encarna ens ha deixat, però nosaltres mai oblidarem el seu exemple de vida. I com bé va dir un sant molt venerat per ella, “recordeu que quan deixeu esta terra, no vos endureu res del que hàgeu rebut, únicament el que hàgeu donat”. I en eixe sentit, Encarna, que tant ens ha donat, s’emporta molt. Moltíssim. El més valuós de tot. L’estima de tot un poble.

SSense: que indica absència, exclusió, mancança, privació absoluta.

Sense fils: es la tecnologia que permet la comunicació entre dispositius electrònics, que no es basa en el contacte físic a través de cable, com les xarxes socials que utilitzen tant els artistas fallers com les comissions