filharmonia

Graduat en Història i Professor de Trompeta en C.P.M. Santa Cecilia de Cullera

Es ben sabut per tots que, a Espanya, València és la capital de la música. La nostra terra, des de molt de temps enrere, compta amb una llarga i rica tradició musical. Xiquets i xiquetes, des de ben petits, bé per costum familiar o bé per lligams d’amistat, s’apunten a escoles de música per tocar un instrument, formar-se musicalment i passar una estona divertida amb companys i coneguts. I els seus iaios i iaies, i pares i mares, no dubten en acompanyar-los a qualsevol lloc per tal de veure’ls i sentir-los amb les diferents agrupacions musicals existents.

Aquesta passió pels instruments, juntament amb la forta vinculació familiar per la música, ha estat fonamental en la professionalització dels músics valencians, repartits per tot arreu en importants orquestres simfòniques, bandes municipals o com a docents en conservatoris.

Tanmateix, si presumim de pioners en música acadèmica, no som menys en la música popular, exemplificada en les bandes de poble i, sobretot, en les xarangues.

L’origen de les xarangues a terres valencianes es situa al segle XIX. I en contraposició amb la música clàssica i de corda, de caràcter elitista, que s’interpretava a les ostentoses sales dels palaus amb l’objectiu d’entretindre les classes riques de la societat del moment, la música vulgar naix al si de la gent humil, de classe treballadora, per tal d’amenitzar les seues festes de carrer o celebrar qualsevol acte quotidià. Aquesta música “xaranguera” es tracta d’un tipus de música popular, transmesa majoritàriament de manera oral a través de les diferents generacions i d’autoria anònima que, a més a més, conté una forta vinculació amb la tradició valenciana, doncs no hi ha festeig que no vaja acompanyat d’una xaranga o banda.

A Cullera les dues bandes de música participen en nombrosos actes del municipi i compten amb el suport de la majoria del veïnat. El dia de Sant Vicent, per exemple, festa grossa del poble, el carrer del Riu s’ompli de gom a gom per veure la desfilada cap a l’ajuntament, on cadascuna de les agrupacions musicals interpreta diversos pasdobles. Hi acudeixen joves, majors, músics i no músics, però tots gaudeixen, d’una manera o d’altra, d’aquesta música tant salera i divertida com són els pasdobles. I així en molts altres esdeveniments, actes religiosos o festivitats, on les dues bandes del poble estan presents per deixar el seu granet d’arena entre els costums de la seua gent. Pel que fa a les xarangues, es tracten d’un grup més reduït, d’entre deu i quinze músics aproximadament. Les xarangues toquen al carrer, en qualsevol esdeveniment informal però, sobretot, toquen i hi destaquen en la gran festa dels valencians, les falles. Cada comissió fallera té la seua xaranga que, durant els tres o quatre dies de falles, segons la ciutat, acompanya els fallers i falleres a les cercaviles, en les ofrenes a la verge, en la cremà del monument, etc. La falla Raval de Sant Agustí de Cullera, a més a més, compta amb dues xarangues, cosa poca habitual. Una xaranga per a la comissió adulta i altra, formada per músics joves i amb poca experiència en música de carrer, que acompanyen els fallers i falleres més petits de la comissió infantil. I de veritat, dona gust veure com aquests valents músics, en quasi deu i onze anys, s’exposen de tal manera al públic amb tota la seguretat del món, fent música en grup i traient l’orgull i l’admiració de tots aquells que els observen. Per tal d’entendre un poc com funciona la relació fallesxarangues, s’ha de dir que l’organització varia segons les regions on s’hi trobem. A la zona de la Ribera, per exemple, la pràctica més habitual és que músics de la mateixa banda, o companys d’estudi d’un conservatori, s’agrupen per fer un grup i personalment contacten amb les comissions per contractar els seus servicis. Entre la falla i la xaranga aparaulen el seu caixet. En altres zones, com la Costera o pobles més petits, la cosa queda un poc més institucionalitzada. Són les mateixes bandes de música dels pobles qui reparteixen i configuren les xarangues entre els seus músics segons necessitats. Cap és millor que l’altra, són costums i cadascú s’adapta a les seues situacions i circumstàncies.

La música i les falles

Des de sempre, en les falles les xarangues, interpretaven música popular. Tocaven els típics pasdobles coneguts per tots i cançons tradicionals de cada zona. No obstant això, la globalització i la comercialització a escala mundial no ha estat indiferent a la música. Actualment, per tota València, acudeixen xarangues d’altres zones d’Espanya, de la mateixa manera que xarangues valencianes són contractades en altres comunitats autònomes per a les seues festes majors. Aquest fenomen ha suposat, entre altres coses, una ampliació del ventall musical i una hibridació de melodies i cançons fins a la confusió d’adquirir-les com a nostres.

Les xarangues de hui en dia toquen, principalment, arranjaments de música balcànica, música ska, música pop i llatina i d’altra més comercial. La música, afortunadament, no coneix de límits i fronteres. I és precisament açò el que reforça i remarca la importància de les falles i les xarangues en la cultura popular valenciana. No importa el motiu ni buscar-ne una explicació, però quan arriben falles el faller i la fallera valencians el que demanen i volen sentir són les cançons de tota la vida. El seu “Tercio de Quites”, el preciós pasdoble Xàbia o La Manta al coll i el Cabasset, d’entre moltes més. Som així i seguirem així, i aquestes cançons populars valencianes foren, són i seran les que acompanyen als valencians i les valencianes en les seues festes per excel·lència.

PPenjar: Estar una cosa aguantada per la seva part superior, sense res que la sostingui de la part inferior.

Penjats d’un fil: Perillar la continuïtat d’algú o d’alguna cosa. En moments de crisi econòmica no podem fallar als que més en necessiten. Tenim que ser ferms en l’adopció de mesures per a combatre l’exclusió social i la pobresa.