L’orgull de sentir-nos ravalers

Juan Antonio Roman

Faller de Raval

Aquest article ha participat en el XIIé concurs d’articles de llibret Falles 2023 organitzat per la JLFC sota el patrocini del Molt Il·lustre Ajuntament de Cullera

Els ravalers no ens fem, naixem. És més, no ens considerem fallers o falleres del Raval, som ravalers i ravaleres. Ja siga perquè som de soca-arrel i hem mamat la falla i el barri des que teníem bolquers, perquè els orígens familiars estiguen al barri o per qualsevol altre tipus de lligam, nosaltres portem amb orgull el nostre escut i representem al nostre barri de la millor manera possible, per tal de portar el nom del Raval de Sant Agustí al més alt possible. Sí, serem del barri més humil del poble, en moltes ocasions oblidat pels nostres polítics o considerat per algun il·luminat com a part de la població limítrofa, però estem orgullosos dels nostres orígens i la nostra procedència.

Molts de fora de la no comissió no ho comprenen, alguns inclús s’aventuren a pronosticar futurs canvis de comissió per qüestions amoroses, de proximitat o canvis de residència, sense adonar-se que el sentiment ravaler el portem marcat a foc dins de la nostra ànima. Aquest sentiment és innat, es plena d’orgull i satisfacció per les falles que plantem. Però no és només orgull, a mesura que els monuments van prenent forma l’entusiasme va augmentant, embargant-mos la convicció que tenim les millors falles de Cullera. A més, tenim tal sentit de pertinença que no importa on anem o el país que visitem, sempre fem gala de ser ravalers, per a mostra només cal comprovar les fotos de ravalers pel món, on no dubtem en portar una bandera en l’escut a la motxilla o maleta per tal d’immortalitzar-mos en aquell monument característic del lloc que visitem.

Per no parlar de la nostra seu, no importa a quanta distància estiguem o quant de temps portem sense xafar-lo, és ficar un peu dins i tindre la sensació d’estar a casa, de pertànyer allí i trobar-te tan còmode que voldries que el temps es detinguera. No cal dir com es multiplica aquesta sensació l’aplegar falles, on pràcticament fem vida de casal, deixant-nos un buit momentani quan aquestes acaben i s’ha de tornar a la rutina fins a l’any següent.

Però no pensen que aquest sentiment és exclusiu dels fallers pel barri. Un dels grans èxits de la nostra comissió, i que tenim la responsabilitat de cuidar i mantindre en el temps, és la mateixa identificació del barri en la falla. Aquest fet és únic en la nostra localitat i és un valor afegit que ens dona singularitat. Només cal veure com el veïnat acudeix al carrer València per veure’ns eixir desfilant el dia de l’ofrena, la quantitat de gent que acudeix a veure els premis i s’alegren dels nostres èxits, per no parlar del nostre meravellós grup d’abonades conformat en la seua majoria per veïnes del barri.

En aquesta data tan especial que celebrem no ens podem oblidar de rendir homenatge a aquell grup de veïns que fa cinquanta anys tingueren el somni de dur la festa fallera al barri. A tots els que tingueren aquest meravellós somni i als que l’han mantingut viu al llarg de tants anys, els que encara viuen i els que ja no estan, gràcies! Sense vosaltres no estaríem ara de celebració. I com bé diu una de les cançons que cantem en falles, arrosseguem un sentiment en cada cercavila i l’orgull de sentir-mos ravalers. Feliç aniversari a tota la família ravalera! Per altres cinquanta anys plens d’èxits i bons moments! Visca la falla Raval!

Els fils de l’economia: la panificadora i l’impuls del turisme

Elisa Signes

Enginyera i membre de la delegació de llibret

Juan Manuel Signes

Forner i extreballador de la Panificadora

Reunions per a la fundació de la Panificadora. D’esquerra a dreta: Enrique Martínez

Mortes (President de la federació de panaderia de València), Enrique Rico Sanjuan (Alcalde de Cullera), Manuel Signes Ruiz (President del Gremi de panaderia de Cullera) i Juan Lafarga Diego (Alcalde eixint). Cullera, anys 70. Arxiu Juan Manuel Signes.

ACullera, al voltant de 1960, començaren a vindre molts turistes. Augments de salaris, reduccions de jornades laborals i nous models de cotxes més accessibles a la població van ocasionar que moltes famílies espanyoles pogueren passar les vacacions a la platja. Arrancava el denominat “boom” turístic.

La costa es va massificar, sobretot Cullera, ja que és la quarta platja més propera a Madrid. I després de l’obertura de l’Hotel Sicania i la nombrosa construcció de finques de fins a dotze altures, la població va créixer en l’estiu en més de 80.000 habitants, ocasionant problemes de subministrament, entre ells, el pa, la pastisseria i altres productes derivats.

La gran demanda de pa per a restaurants, xicotets comerços i tendes de comestibles va augmentar de manera dràstica i el sector dels forners tenia en aquell moment una maquinària antiga i es treballa de forma manual.

Després d’uns anys de bogeria, als anys setanta, tres forners locals tingueren una idea: una fàbrica amb maquinària més innovadora per a poder cobrir les necessitats del creixement de la població. Per tant, es varen organitzar diverses reunions per a exposar el projecte. A aquestes reunions varen assistir autoritats locals, el president de la Federació de forners de València i forners de Cullera i Favara. Encara que alguns forners no varen suportar la idea, la gran majoria d’ells la varen aprovar i va nàixer: La Panificadora de Cullera.

Ací va començar la feina: es va desenvolupar la idea i es va buscar un local que fora adequat. Aquest local, abans denominat com “La Patatera”, estava situat en el barri del Raval, als carrers Rei Don Martín i Antiga Estació. En setembre de 1974 el local ja estava totalment condicionat i després d’algunes proves per a comprovar que estava tot bé, La Panificadora es va inaugurar el 9 d’octubre de 1974.

Els treballadors de Panificadora pertanyien als forns que entraren en el projecte i els seus locals es quedaren com a despatxos de pa, és a dir, se subministraven de la fàbrica i no elaboraven els productes als seus locals. A més, s’hagueren de fer algunes contractacions més per poder cobrir tota la demanda. Va donar ocupació en època estival a més de seixanta treballadors i en època de baixa demanda a una trentena.

Cal destacar que molts fallers de la Falla Raval de Sant Agustí han treballat en la Panificadora, entre ells, Fernanda, Pepita, Lina i Begoña Reverte (Les Vitoles), Mariló Calatayud (fallera major en 1966), Ismael Escrivà, José Luis Ripoll, Joan Enric Escrivà, Juan Manuel Signes i Enrique Miguel, que va ser un dels principals promotors del repartiment dels pastissos (“tortaes”) a les falles, etc.

Gràcies a la maquinària comprada, Cullera va poder fer front a l’alta afluència de gent en temporada alta. Al començament, hi havia una línia totalment automàtica de pa, altra semiautomàtica i una secció de brioixeria.

La línia automàtica constava d’una màquina que amassava, tallava, formava i coïa el pa de manera autònoma. Construïda per l’empresa Subal a València, va ser una de les primeres màquines automàtiques a tota Europa. En un primer moment, estigué en fase de proves i multitud d’empreses de països com Itàlia, França o Alemanya visitaren Cullera per a veure aquesta obra d’enginyeria. Al ser tan innovadora, un enginyer mecànic va estar tres anys a la fàbrica rectificant els possibles errors que podien anar apareixent.

La línia semiautomàtica era pareguda però no coïa. Pastava, després passava la massa a la línia de tall i a una formadora.

En la línia de brioixeria no hi havia tanta tecnologia, era un obrador on es fabricava tot de manera manual amb ajuda de batedores, laminadores i algun xicotet electrodomèstic més. Alguns exemples són els croissants, panous, pastissets, coquetes de cacaus, “cuernos” i el més famós de tots: PANXO. Aquest pa de llet farcit d’una crema de xocolate va ser el berenar dels trens fallers a les falles del poble durant molt de temps. Tenia la característica que quan el menjaves, no hi havia manera de controlar el xocolate i sempre acabaves amb una taca. En Cullera sempre s’ha dit que estava millor que el Bollicao.

Seguint el fil de les necessitats turístiques a Cullera i no tan turístiques, als anys setanta va nàixer un nou producte: pastissos per a les nombroses bodes, comunions i batejos de la generació dels “boomers”. Per aquest motiu, els forners van veure altre buit a suplir i a 1976 es va inaugurar la secció de pastisseria.

Per a poder començar aquesta secció, es va contractar un pastisser que treballava al famós restaurant de Barrachina a València i junt amb altres pastissers es varen ficar mans a l’obra. Tres mesos després, aquest pastisser abandonà i es va nomenar com a cap de pastisseria a Simeón Romeral que junt amb el seu equip Pepito Martínez, Rafael Roda, Rosa Melià i Juan Manuel Signes estigueren treballant fent els dolços que demandava la societat.

Un dels projectes que més ocupava a la secció de pastisseria en el mes de març va ser gràcies a les falles. Per a poder fer front a la quota, algunes falles l’any 1978 varen tindre la idea de vendre pastissos (“tortaes”) i així cada faller podia finançar-se una xicoteta part de la seua quota, el que es denomina al món faller com a farda. Els primers anys es feien una mitja de 700 o 800 pastissos, ja que a Cullera sols hi havia 7 comissions. Als anys 90 es va aconseguir el màxim de pastissos, més de 1.300 unitats. Els més comuns o demandats eren els pastissos d’ametlló i de rovell d’ou cremat amb un escrit fet de xocolate que ficava l’any de l’exercici faller, per exemple, “Falles 1989”.

La venda de pastissos va ser bo per a les comissions falleres i per a La Panificadora. Gràcies a l’alta qualitat dels productes, aquesta venda va servir de màrqueting i la demanda encara pujà més.

Entre uns dels projectes més curiosos de pastisseria va estar un pastís que representava una maqueta a escala menuda de Cullera. Aquest pastís creat per Juan Manuel Signes i Enrique Torres, un escultor cullerenc famós per ser l’impulsor de les lletres de Cullera, havia de ser treballat dins del congelador a causa de la complicació de la manipulació del xocolate. El pastís representava tot el poble, finques de xocolate, la platja, la muntanya, el riu Xúquer, etc. Enrique Torres no passava una, mentre el pastisser modelava la muntanya de Cullera, ell es ficava les mans al cap dient-li que el barranc no estava al lloc que havia d’estar. Enrique ho tenia tot controlat, se sabia de memòria com anaven les pedres de la Torre del Marenyet i volia que estigueren perfectes. Va ser una encomanda per a una boda d’uns cullerencs molt peculiars.

Seguint el fil de la història i els canvis en la societat, a partir de l’any 1985 es varen obrir grans superfícies i supermercats dins de les poblacions. Açò va afectar de manera negativa als xicotets comerços de comestibles i als despatxos de pa de la zona del llevant valencià. Aquests començaren a tancar ocasionant que les comandes disminuïren a poc a poc.

La Panificadora va intentar subsistir subministrant productes a les grans superfícies, però l’economia del consum i la guerra de preus va fer que la situació no fora econòmicament sostenible. L’any 2005, després de trenta anys de funcionament, es va decidir tancar definitivament.

AAgraïment: Acte d’agrair.

La falla Raval Sant Agustí agraeïx la col·laboració de totes les empreses que han participat, amb el seu esforç, en l’edició d’aquest llibret de falla. Moltes gracies.