13 minute read

Cullera FILantropa

Encarna Villafranca Giner

Consell d’Estudis i Patrimoni Històric de Cullera

Advertisement

La paraula filantropia està composta per dos lexemes provinents del grec, per una banda φίλος ˂ philios, que significa «amor, estima» i άνθρωπος ˂ anthropos, que significa «home». Els diccionaris defineixen la paraula filantropia, com a «l’amor al gènere humà» i filantrop-a, primer, com a «una persona que estima el gènere humà» i, segon, com a «persona altruista, humanitària, que tracta de millorar la situació material i moral dels altres». Aleshores, l’estima i l’altruisme envers les persones resumeix el significat de la paraula filantropia.

Al llarg de la història, el terme filantropia ha evolucionat amb la societat i els valors que en aquesta es ponderaven. Inicialment, tenia connotacions religioses, i equivalia a altruisme. Amb l’arribada de la il·lustració, s’intentà alliberar el terme de les connotacions religioses que hi contenia. D’aquest nou pensament, nasqueren organitzacions de caràcter filantrop com la creada a Anglaterra per Thomas Cornam, el Foundling Hospital o, posteriorment, la Creu Roja fundada pel banquer suís i premi Nobel de la Pau Henry Dunant.

A més, al llarg dels segles i des d’antic, ha existit una pràctica particular de la filantropia, el mecenatge. Aquesta pràctica consisteix a donar suport econòmic per a la creació artística. La persona que exerceix el mecenatge adquireix les obres de l’artista que protegeix i promociona. Al nostre poble, de mecenes, les societats musicals podrien parlar-ne millor que ningú, ja que, bé de manera puntual o constant, sempre hi ha hagut socis, sòcies i simpatitzants amb voluntat de donar suport econòmic a la seua banda i als seus components. Aquest tipus particular de filantropia seria mereixedora d’un article exclusiu.

Per últim, trobem una versió actualitzada de la filantropia, per a la qual no es necessiten grans patrimonis materials. Es tracta de persones que aporten un element que a hores d’ara és d’una vàlua incalculable, el temps. Aquestes persones, sense aportar patrimoni personal, dediquen el seu temps a buscar recursos per tal de millorar certs aspectes de la vida de les persones.

El fil de la història

Cullera té nombroses i variades mostres d’altruisme al llarg de la història que, a hores d’ara, es poden documentar. La motivació per a l’exercici d’aquesta virtut ha sigut diversa segons les persones i les circumstàncies.

Trobem una nòmina d’homes i dones que deixaren les seues propietats o pertinences terrenals en benefici d’altres, normalment, per ser fadrins o fadrines o en quedar, per diversos motius, sense descendència directa. Però, al remat la motivació de totes i tots és la pràctica de la solidaritat per convicció que naix d’un compromís social de caràcter religiós o sense.

Un dels casos més antics documentats que podem trobar a Cullera és de l’any 1640. Segons Giner Perepérez (1976), es tracta de l’Òrfena d’En Cabello. Jaume Cabello, fou un comerciant de Cullera que deixà part del seu patrimoni per a beneficència i culte. La part benèfica, gestionada pels Jurats de la Vila, consistia a donar cada any el dot a una òrfena. Com a condició havia d’anar a la processó de la Baixada de la Mare de Déu en un lloc concret.

Ara bé, és en el segle XIX quan es produeix una eclosió de fundacions i donacions testamentàries amb la intenció de millorar algunes situacions socials. El 1812, de la qual també dona compte Giner Perepérez (1976), instituí un manament testamentari, on es determinava l’aportació del dot d’una òrfena, amb la particularitat que la dona beneficiada havia de portar el cognom Cerveró. La jove percebia el valor d’una onça d’or dels beneficis d’unes terres que la família tenia en la partida del Salvador. Aquesta òrfena, igual que l’anterior, hihavia de processonar al costat de la Mare de Déu. L’òrfena de Cabello s’extingí en el segle XIX i la de Cerveró arribà fins a l’any 1940. Si les òrfenes no es casaven, el dot era destinat al seu soterrament.

En el llibre publicat per Maria Costa (2022) s’indica una nòmina de dones del segle XIX que ajudaven de manera desinteressada les persones. D’algunes d’elles no tenim dades per poder explicar qui eren, ni de quina forma s’implicaren en la millora del seu entorn, ni els motius que les movien. Són Maria Pilar Gadea Orozco qui finançava el Asilo de las Hermanitas de los Pobres, Josefa Mascarell, Francisca Bou Ferrer, Emilia Cerveró Grau, Asunción Crespo i dues dones més, Rita Gomis, de la qual dona compte Luis Fromentín (2011 i 2019) i Vicenta Ferrer de la qual aportarem dades noves més endavant.

María Rita Gomis García Rico i Diego es casà amb Domingo Martí de Veses i Barber, el qual ja era vidu sense fills en casar-se amb María Rita. D’aquest matrimoni nasqueren Leopoldo i Amalia, que heretaren el patrimoni del pare en morir aquest. Aquest patrimoni passà a María Rita en morir el fill i la filla fadrins en vida de sa mare.

María Rita es casà en segones núpcies, l’11 de maig de 1845, amb Agustín Ceferino Bou Franco de Vilaragut i Vilaragut , terratinent, advocat i polític. S’instal·laren a València, tot i que passaven llargues temporades a Cullera per tal d’atendre el patrimoni local i comarcal. Aquest matrimoni tingué una filla, María Concepción Bou Gomis, educada entre València i Cullera. El 31 de juliol de 1877 celebrà a València la seua festa de compromís amb Enrique Villarroya. El dia 5 d’agost de 1877 moria d’una greu malaltia que acabà ràpidament amb la seua vida.

D’aquesta manera, i amb la hisenda que el matrimoni havia acumulat al llarg dels anys, pels esdeveniments personals i per la seua eficaç gestió, el 9 de juny de 1878 funden un Col·legi Asil per a xiquetes òrfenes en memòria de la filla comuna. Per al seu sosteniment, van crear el 4 de maig de 1882 la Fundació Bou. Actualment, aquesta fundació continua la seua tasca assistencial segons els propòsits inicials de la fundació.

A més a més, en aquest panorama del segle XIX trobem a Lorenzo Gómez Sañudo (1823- 1873), qui instituí la Fundació Asilo de San Lorenzo. Era fill de Juan Gómez Ruiz, comerciant de teixits, i de Joaquina Sañudo Pelayo. No es va casar. En contraure una malaltia incurable, va fer testament i deixà el seu patrimoni per a la construcció d’un Asil per a persones majors de 60 anys sense recursos. Tal com indica Cerveró (2011), la construcció de l’Asil no fou fàcil, i el 1874 l’ajuntament autoritzà la construcció de l’edifici que s’inaugurà el 27 d’abril de 1878. El 5 de gener de 1880 els marmessors del testament i el director de les Filles de la Caritat signen un conveni per tal d’atendre l’Asil de Pobres i una escola per a xiques amb el nom de “La Milagrosa”. Amb el temps l’Asil es mantingué amb altres benefactors i benefactores i amb les disposicions testamentàries de les persones que, sense ningú que se’n fera càrrec, deixaven les seues pertinences a l’Asil a canvi de tenir-los cura. La tasca del manteniment de l’Asil no ha sigut fàcil al llarg dels anys. Actualment, només funciona la part corresponent a l’escola, i la fundació ajuda a finançar d’altres associacions del poble de caràcter social i assistencial sense ànim de lucre, amb prioritat per les que atenen persones majors.

Agustín Olivert Arlandis (1855-1927) és fill predilecte de Cullera a títol pòstum des del 2019. D’entre els nombrosos càrrecs que va ocupar cal destacar la de director del primer diari de Cullera, El sucronense. El pueblo, diari fundat per Blasco Ibáñez i dirigit aleshores per Félix Azzati anunciava, el 20 d’agost de 1927 amb una esquela i un article, el traspàs en la matinada del dia 19 del mateix mes d’Agustín Olivert Arlandis, comerciant i propietari. L’articulista lloa el seu bon treball al capdavant de les cantines escolars, el qualifica d’home popular en la localitat, «amante del orden, de la paz y de la cultura».

De la mateixa manera, la veïna localitat de Sueca es feia ressò a través de El anunciador comercial del dia 20 d’agost de 1927 de l’esdeveniment que havia trasbalsat la societat cullerana amb la mort d’Agustín Olivert. Així, explica com fou soterrat en el cementeri civil. Presidí el dol el seu germà Lamberto i l’advocat Santiago Renart Albelda amb l’assistència de l’alcalde, el secretari i la corporació municipal de l’Ajuntament, amb les dues bandes de música i moltes persones de tots els estaments socials.

Aquest diari suecà explicita les últimes voluntats del finat. Deixà la seua casa del carrer Cervantes, coneguda en la població com a Casa de Palomes, per a la instal·lació d’un grup escolar o una biblioteca popular. Hui en dia, en aquesta casa es troben unes oficines municipals. A més, donà una suma important de diners a la Cantina Escolar i a l’Hospital Municipal.

Juan Garcés Grau, (1856-1930) metge de professió, era conegut per la seua bonhomia i humanitat tant a Cullera com a altres poblacions de la contornada. No comptem a hores d’ara amb un llegat material, però sí que es pot contar l’exemple que es troba en l’imaginari local sobre la seua bonhomia i el tracte com a metge. En una època sense sanitat pública, no cobrava les visites a les persones que no podien pagar-les i, a més, ajudava en la compra dels medicaments si era necessari. És també un exemple de filantropia.

El segle XX fou el de la consolidació o extinció d’algunes de les fundacions o llegats dels quals hem parlat. Tanmateix, la nòmina de persones benefactores s’amplia i es creen dues fundacions més de caràcter docent.

La Fundació Ferrer-Carbonell és una fundació fruit de la suma de dos llegats testamentaris en els quals coincidia l’objectiu, la inversió en educació. Aquests dos llegats provenien dels testaments de Vicenta Ferrer Llopis i de Francisco Carbonell Sanz.

Francisco Carbonell Sanz va morir a Cullera el 21 març de 1921. En el seu testament deixava establit que després de la defunció de la seua dona, Josefa Costa Romaguera, totes les rendes i propietats de l’usdefruit es destinaren al sosteniment d’una fundació benèfica particular amb l’objectiu d’escolaritzar xiquets pobres de la localitat. Josefa Costa mor el 25 de gener de 1950 i el germà d’aquesta, Manuel Costa Romaguera, constituí una junta administradora per tal de portar a terme les disposicions testamentàries.

Vicenta Ferrer Llopis va morir el 5 d’octubre de 1933 i deixà constància que tots els seus béns foren destinats a establiments benèfics escolars independents de l’estat, província o municipi de caràcter docent i escoles d’ensenyament per a xiquets pobres de la localitat. El 5 de juny de 1943 es constitueix la fundació.

En el mes d’abril de 1961 un grup de famílies, assabentats de l’existència d’aquestes dues fundacions destinades a l’ensenyament per a xics, s’organitzaren i realitzaren les gestions per tal que es fera possible una escola en la localitat. El 28 de setembre de 1961 es materialitzava la suma dels dos llegats en la fundació benèfica i docent Ferrer-Carbonell, que recull la voluntat dels dos testamentaris. Després de nombrosos entrebancs, el 21 de març de 1980 s’inicien les obres de l’escola Sant Vicent Ferrer, sobre els terrenys coneguts com les eres de Carbonell. El 14 de setembre de 1981, s’inicien les classes a l’escola dirigida pels germans Maristes.

En la segona meitat del segle XX trobem la dona que potser siga qui més haja influït de manera silenciosa i discreta en l’augment del nivell de formació de les persones amb menys recursos del nostre poble. Parlem de María Colubi Grau, fundadora de la Fundació San Félix en memòria del seu únic fill, Félix Blanch Colubi.

María Colubi Grau nasqué a Cullera i es casà amb el veí de Picanya Félix Blanch Perpignan. Establiren el seu domicili a València, ja que ell era un destacat advocat especialitzat en dret internacional i durant uns anys fou 1r tinent d’alcalde de l’Ajuntament de València. Prompte va perdre el seu marit, i posteriorment, el seu fill a punt de complir els 16 anys. En record d’aquest creà el “Cine Aurora” i, en el seu honor, li dedicà una placa retolada en marbre, que en l’actualitat es troba a l’entrada de l’establiment comercial del carrer rei En Jaume, en l’edifici de l’antic cinema.

Al llarg de la seua vida, mantingué una forta inquietud per ajudar a elevar el nivell cultural i la formació d’aquelles xiques i xics que malgrat tindre aptituds no podien pagar-se els estudis. Així, ja en vida, establí les primeres beques d’estudi. María Colubi Grau morí a Cullera l’any 1969. El 3 de març de 1970 es constituí la “Fundación Patonato San Félix” amb objectiu de constituir i mantindre beques d’estudi en la línia que ella ja havia establit en vida. En els 52 anys que porta aquesta fundació en funcionament, s’estima que hi ha hagut unes 1300 persones becàries, residents a Cullera, que han completat els seus estudis universitaris.

El fil actual

La vida de treball, d’oci i per l’organització de la societat actual el temps ha esdevingut un els majors tresors que podem tindre les persones. D’aquesta manera, cal valorar les persones que el dediquen a ajudar a millorar la vida dels altres i el seu entorn.

En el segle XXI no hi ha nous llegats testamentaris amb els quals constituir grans fundacions per atendre qüestions relatives a l’atenció educativa o assistencial per problemes econòmics. Ara, són altres les necessitats, que no són noves, però sí que han adquirit visibilitat i que se’ls intenta donar resposta.

Dues organitzacions presents en molts pobles, amb un notable grup de persones voluntàries, són Càritas i l’Associació de Lluita contra el Càncer, que realitzen una tasca estimable i sobradament coneguda. Tanmateix, a Cullera, hi ha unes associacions singulars sense ànim de lucre, que obtenen els recursos econòmics per al seu funcionament de les quotes de les persones associades, subvencions públiques i/o d’ajudes d’altres fundacions locals. Aquestes ofereixen a les persones usuàries uns serveis que no poden trobar en cap altre lloc. Per poder funcionar, des dels seus inicis, i en el dia a dia, hi ha al capdavant d’aquestes una sèrie de persones que aporten una part o gran part del seu temps. Aquestes persones, per trobar-se en una situació personal determinada o per ser coneixedores de certes circumstàncies, iniciaren uns projectes que beneficiaren i beneficien moltes famílies amb les quals han compartit o comparteixen circumstàncies.

El 16 de novembre de 1998 es constitueix l’Associació BALADRE, pro discapacitats psíquics de Cullera. Actualment, porten endavant el programa Club d’Oci Baladre amb l’objectiu de promoure activitats de socialització i autonomia personal de les persones usuàries. Aquests objectius es realitzen des d’un doble vessant, per una banda amb la realització de tallers a la seu de l’associació i, per l’altra, amb la participació activa de les persones usuàries en l’agenda social i cultural del poble. D’aquesta manera formen part activa del teixit associatiu de la nostra localitat.

Actualment, Baladre té 178 persones associades, 24 usuàries i 18 usuaris. Al llarg de la història de l’associació hi han estat al capdavant Elisa Salvador Serralta (1998-2008), Rosa Eugenio (2008-1019), i des del 2019 n’està Cristina Moreno.

AFACU és una Associació de familiars malalts d’Alzheimer i altres demències de Cullera. Inicia el seu camí l’any 2008 amb la finalitat d’informar, assessorar i acompanyar les persones afectades i els seus familiars. Se’ls ajuda a afrontar i gestionar els canvis i les noves situacions que comporta l’evolució de la malaltia.

Aquesta associació compta amb l’Aula Respir, que és un servei d’acolliment diürn que complementa l’atenció pròpia de l’entorn familiar, on les persones usuàries des dels inicis de la malaltia, tal com recomanen els experts, poden realitzar teràpies cognitives i rebre atenció terapèutica concreta.

Aquesta associació, que presta un servei especialitzat, compta amb una sèrie de persones voluntàries que, a hores d’ara, atenen 24 persones. Al capdavant d’aquest projecte, que ha comptat sempre amb un equip, han estat Mercè Tormos Escrivá (2008-2017), Juan Giménez Franco (2016-2021) i, actualment se’n fa càrrec des del 2021 María José Corihuela Beltrán.

El 2017 es constitueix l’Associació de Necessitats Especials de Cullera, ANEC, amb l’objectiu de facilitar la inclusió social de les persones amb necessitats i/o diversitat funcional per tal de millorar la seua qualitat de vida. Aquesta associació ofereix teràpies, activitats, campanyes de sensibilització per tal de fomentar la inclusió en la societat cullerana. Aquesta iniciativa la iniciaren Victoria García i Maria Carmen Herrera González. Actualment, compten amb un projecte de voluntariat al qual s’inscriuen aquelles persones que desitgen participar del seu projecte.

Per tallar el fil

El llistat de filantropes i filantrops locals, tal volta, el podríem allargar una mica més i, de segur, que les persones que lligen aquest article podran allargar la nòmina en el seu record. Tothom coincidirà a afirmar que Cullera és filantropa i que hi ha hagut persones amb la sensibilitat suficient per a dedicar el seu patrimoni, o el seu temps, a la millora de la qualitat de vida de les persones del seu voltant més pròxim, el poble.

Cal, per tant, reconèixer i agrair el seu gest, generositat i dedicació, tant a elles com a les seues famílies, així com a aquelles persones i institucions que han preservat els projectes, els han donat continuïtat i els han acompanyat.

Aquestes fundacions o testaments, des de les òrfenes fins a les associacions del segle XXI, són, ni més ni menys, que una resposta a una sèrie de necessitats socials. Aquestes han sigut i són necessàries, ja que en intentar donar una solució a un problema o una carència, aquesta ha estat posada de manifest i reconeguda socialment. L’acte altruista d’aquestes persones, en molts casos, ha estat un primer pas per tal que, amb el temps, les institucions públiques, d’una manera o d’altra, se’n facen càrrec, la societat en general normalitzara persones i situacions i, també, siguen un exemple d’altruisme tan necessari ara i sempre.

El fil documental

Arxiu Fundació San Félix.

Arxiu Fundació Ferrer-Carbonell.

Cerveró Sanz, Antonio (2011): «El naixement de la Fundació “Asilo de San Lorenzo”», IX Jornades d’Estudis de Cullera, 27-29 de novembre de 2009, Ajuntament de Cullera.

Cullera Laica (2013): «Cullera: Ruta laica de Cullera», XI Jornades d’Estudis de Cullera, Ajuntament de Cullera, Cullera.

Creus: «Don Agustín Olivert Arlandis» El anunciador comercial, Sueca, 20 d’agost de 1927, núm. 222, Any VI.

«Agustín Olivert Arlandis» El pueblo, València, 20 d’agost de 1927, núm. 12.314, Any XXXV.

Formentín Peñalosa, L. (2011): El linaje Bou. D. Agustín Bou Franco, su figura y obra, Cullera, Ed. Fundación.

Formentín Peñalosa, L. (2019): «Dos grandes patricios Cullerenses: D. Domingo Vilaragut y su hijo D. Agustín Ceferino Bou Franco Vilarragut i Vilarragut» dins XIII Jornades d’Estudis sobre Cullera, celebrades a Cullera el 24-26 de novembre de 2017, Cullera, Ajuntament de Cullera.

Giner Perepérez, F. (1976) La Mare de Déu del Castell de Cullera, Ajuntament de Cullera.

Villafranca Giner, Encarna (1999): Cullera en la mirada de Lambert Olivert, 1999. Benicull del Xúquer, Set i Mig editorial.

Villafranca Giner, Encarna (2001): «Cullera i Lambert Olivert», dins Ballester Broseta i els erudits del segle XIX. Actes de les Jornades Culturals, Edicions Saó, València, 2001.

https://afacu.org/ https://www.aneccullera.org/