Curs 2009-10 Revista 4 by IES Damià Huguet

IES DAMIÀ HUGUET REVISTA 4

curs 2009-2010

Pàgines uep!

Molts d’anys i venturós any nou

Als alumnes i professors els agraden els tatuatges, pàg. 21 Cinc alumnes de l’institut, premiades pel seu expedient acadèmic, pàg. 17 - 19

Relats premiats al concurs literari del curs passat, pàg. 6 - 8 Entrevista a Sebastià Covas, director del nou centre d’adults, pàg. 16

Els alumnes de PQPI visiten el Punt d’Informació Juvenil, pàg. 10

PRESENTACIÓ

PÀGINES UEP

EDITORIAL

PÀGINES UEP!

IES DAMIÀ HUGUET Camí des Revellar s/n Codi Postal 07630 Tel. 16 00 85. Fax 16 00 85

Correcció lingüística: Magdalena Juan i Margalida Mayol Maquetació: Jaume Lladó.

Fotografia:Agustina Sánchez Col·laboradors:

Llucia Adrover, Margalida Adrover, Aina Barceló, Àlex Alzamora, Apol·lònia Barceló, Sílvia Barrera, Cati Bennàssar, Dingemaen Bierckens, Fèlix Bonillo, Carlos Cava, Sebastià Jaume Covas, Asmae, Fagrach, Joan Antoni Ferrer, Davis, Karin Fryvaldova, Monica Fryvaldova, Miquel Àngel Gallardo, Maria Huguet, Begoña Martínez, Miquela Mas, Maria Mascaró, Deva Miró, Maria del Carme Mora, Laura Morillas, Elisa Lorente, Yasmín Núñez, Jaume Oliver, Pedro, Mónica Prieto, Yaleni Pucha, Alicia Ramírea, Annabelle Richter, Sergi Roig, Lupe Romero, Daniela Rosero, Gabriela Rubio, Pascal Schellhaas, Maria Sweiss, Tere, Edu Torres, Maria Torres, Sion Vadell, Maria Vicens, David Witerbrod PÀGINES UEP! vol ser una publicació independent i plural. Els articles reflecteixen l’opinió exclusiva de la persona que els signa. En defensa de la llibertat d’expressió i de la pluralitat de la nostra societat,PÀGINES UEP ! es compromet a acceptar les rèpliques dels lectors, sempre que guardin el respecte que es mereixen les persones i les institucions i siguin d’interès per a la comunitat educativa.

Hi ha molts d'alumnes, joves, que es queixen de la feina dels professors. Però, i si ens aturàssim a pensar amb serietat per un segon, quines conclusions en trauríem? Quasi sempre els professors ens diuen que la feina i els estudis són la nostra obligació, que ens hem d'esforçar per aconseguir un demà millor, però sé ben cert que no hi ha cap jove que s'hagi aturat a pensar el que signifiquen de veritat aquestes paraules. Sé que de vegades hi ha professors molt pesats, però això no ens ha d'afectar, perquè el fet d'odiar un professor no ha de fer que odiem l'assignatura; i si trobés que amb aquest professor no pots sentir-te a gust a la

CURS 2009-2010

Un institut solidari La societat actual celebra les festes de Nadal amb una espiral de bauxa i consumisme. El significat religiós d’aquesta celebració, per a molta gent només és un record llunyà i l’entenen més com a diversió que com a altra cosa. Tanmateix, enguany, la crisi econòmica ha passat factura. Els restaurants han abaixat els preus dels menús, a les agències de viatges no hi ha coes per celebrar el Cap d’Any a fora, els preus de les botigues i supermercats són clarament inferiors als de l’any passat. Per tot arreu s’ensuma que les coses no van d’allò millor. Molta de gent que abans nedava dins l’abundància ara té problemes per pagar la hipoteca o, fins i tot, per cobrir les necessitats més bàsiques. S’han destruït molts de llocs de treball i hi ha molts de desocupats, alguns sense subsidi i tot. És un moment per solidaritzar-nos uns amb els altres, per allargar la mà i aidar els més necessitats. És per això que al nostre institut ha sorgit la curolla de participar en diversos projectes

solidaris. Per una part, s’han recollit juguetes per als infants les famílies dels quals no es poden permetre el luxe de comprar-los-en i, per l’altra, s’han donat aliments bàsics per fer arribar als més necessitats. La resposta, tant dels alumnes com dels professors ha estat molt bona. S’han recollit juguetes a voler i també molts d’aliments de primera necessitat. L’ensenyament no ha de transmetre només coneixements purament acadèmics. L’educació en valors és fonamental per arribar a ser, el dia de demà, ciutadans crítics, reponsables i solidaris. Iniciatives com aquestes, per tant, no afavoreixen només els receptors de les juguetes i del menjar, sinó que conformen una activitat educativa més, que ens ajuda a tots a millorar com a persones i ens ensenya el valor de la solidaritat amb els més desfavorits. L’èxit de tots dos projectes ens ha d’animar a seguir en aquesta línia i treballar per ser un institut solidari, que transmet aquest valor als seus alumnes.

ALUMNES I PROFESSORS

Com la vida es pot convertir en un càstig

classe, digues-ho al delegat. Si ens aturàssim a pensar, pot ser tots aprovaríem i així la nostra vida no ens semblaria un càstig ni estaríem deprimits;bé de vegades sí que estaríem deprimits, però la major part del temps no. El tema de les “Xuletas”. Aquest tema també és important. Hi ha professors que ens diuen que podem fer “xuletas” mentre no ens agafin, però això en realitat és

el correcte? Convendria no copiar ni fer “xuletas”, així si suspenguéssiu, els pares i professors no us dirien que no ho heu fet bé i que estau castigats perquè sabrien que heu estudiat i us heu esforçat, la renyada seria menor. Bé, el cas és que la vida, en un futur, es pot convertir en un autèntic castig si no us esforçau ara. I segurament no és el que voleu, perquè a

ningú no li agradaria acabar mort de gana al desert o quedar-se al carrer per falta de diners. Així que, alguna vegada us podríeu plantejar fer un poc de cas als vostres pares i professors que, al cap i a la fi, només ho fan pel vostre bé. I teniu en compte que mai no és massa tard per a ningúHi ha molta gent que pot pensar que aquesta redacció es un totxo sense sentit, però per a mi, i esper que també per a altres persones, és una redacció amb molt de sentit. Margalida Adrover Cabot, 1r ESO C

CURS 2009-2010

OPINIÓ

PÀGINES UEP!

UN HEROI VOLADOR

Amb el cap a terra i els peus enlaire Sempre hem tingut la necessitat de cercar un heroi, un ídol, un model a seguir... Quasi sempre, aquests titans són personatges cèlebres. Però, què hi ha dels individus anònims que deixen una empremta quasi invisible al món i després s’endinsen a l’oblit? És per això que volia parlarvos d’en Larry Walters, una persona normal i corrent amb una vida normal i corrent que un dia va decidir que volia volar. En Larry, però, era una ànima lliure i, com totes les ànimes errants que cerquen l’aventura, el seu dictamen va ser triar la professió de pilot –a causa de ser curt de vista no fou acceptat-. Un dia de l’any 1982, un dia com qualsevol altre, en Larry agafà quaranta-cinc globus d’heli i els posà damunt d’una

farmaciola, una brúixola i poques coses més, arribà a assolir els cinc mil metres d’altura –un fet que li costà mil cinc-cents dòlars de multa per trobar-se en un espai aeri i no establir contacte amb la torre de control-, en Larry arribà a veure executat el seu somni cinc quilòmetres per damunt dels nostres caps durant catorze hores. Anys més tard, en Larry se suïcidà sense cap motiu aparent. A la seva làpida està tallat el següent: LARRY WALTERS Abril 19, 1949 – Octubre 6, 1993 Pilot de Cadires de Jardí

cadira de jardí, una cadira com

qualsevol altra. Proveït per

Avui repetim la llegendària frase d’en Paulo Coelho (escriptor brasiler): “La possibilitat de realitzar un somni és el que fa que la vida sigui més interessant”.

Text: Begoña Martínez. 3r ESO B Dibuixos: José Vanrell, 1r ESO D

OPINIÓ

PÀGINES UEP!

EXPERIÈNCIA VITAL

El meu amor platònic Quasi tothom té o ha tingut un amor platònic durant la seva vida. Sempre hi ha algú que admirem i apreciem molt, però que, per una cosa o altra, ens és impossible tenir una relació amb ell o ella. A vegades tenir-ne un significa tenir por de les vertaderes relacions, d’enamorar-se “de veritat”. De tota manera, jo crec que no hi té res a veure. El meu amor platònic és bellíssim. Té la pell blanca, els cabells castanys obscurs, arrissats, i els ulls de color mel. Té el nas una mica aguilenc, tot s’ha de dir. A fi de comptes, però, crec que és una de les coses que fa el seu rostre encara més especial. A més a més, em sembla molt intel·ligent i racional. Una de les coses que més m’agraden és veure’l ballar. Em quedaria hores i dies contemplant cada passa, cada moviment, i sempre que l’observo desitjaria que el temps s’aturés, que la cançó que en aquell moment està sonant no acabés mai. Si m’hagués de passar tot el temps mirant com balla, crec que la vida tampoc perdria el sentit, ja que les coses insignificants, al cap i a la fi, són les més importants. També canta molt bé, però quan balla és extraordinàriament elegant. En un principi no el coneixia gaire, però després va arribar a ser de les persones que em van recolzar més. Al final, sempre estava allà, donant-me algun consell, i això va ocasionar que l’apreciés encara més. I, a sobre, cada vegada teníem més possibilitats per parlar i conèixer-nos. Per un moment, tot semblava anar genial. Però, com sol passar, en un moment o altre es torcen les coses (sinó, l’amor no seria platònic!). Ara ja es pot dir que no em relaciono quasi gens amb aquesta persona. Els

dies són molt més monòtons i sembla que em falta inspiració. Parlar-ne, de totes maneres, és com una bufada d’aire fresc, com alliberar-te parcialment de la rutina. I, encara que no xerrem, sempre tindré alguna oportunitat per veure’l ballar. Encara que sigui a distància, encara que ja hagi passat, crec que enamorar-se platònicament et pot aportar molt. La persona de la qual t’enamores et pot ensenyar moltes coses. Potser gràcies a aquesta persona t’adonaràs que un somriure pot valer molt més que tot el que t’intentin vendre. Quan el vegis, sabràs que un sol instant, un minut, un segon, pot ser més important que tot un dia. Totes les paraules que t’hagi dit cobraran més sentit, encara que siguin poques frases, tres lletres, res! Potser també tindràs la necessitat de buscar on viu, o de passar “casualment” pels llocs on us veieu sovint, fins i tot de penjar les cartes que potser t’enviï aviat. Podria dir cent exemples més, però crec que aquests basten per entendre el que vull dir tot plegat. Cadascú té algú especial. I aquest algú ens ajuda a millorar cada dia, a superarnos a nosaltres mateixos, ens motiven, ens fan feliços. A vegades costa de creure que una sola persona ens pugui portar tanta alegria amb tan poca cosa. Moltes vegades, un amor platònic pot fer que, a la nostra balança de coses bones i dolentes, les positives tinguin molt més pes. És una sensació màgica, simplement inexplicable. I, cada vegada que recordem tot el que hem fet per ell o ella, tot el que hem viscut junts, sabrem que, tot plegat, viure val la pena. Anònim

CURS 2009-2010

ENS HEM D’ENTENDRE

Violència de gènere i races Un dia, la filla del mul•là Nasrudín va anar a veure el seu pare, plorant perquè el seu home li havia p e g a t . Aleshores, el mul•là va pegarli, i a continuació, va dir: - Digues-li al teu home que, si torna a pegar a la meva filla, jo pegaré a la seva dona! KHALED HOSSEINI, EL C A Ç A D O R D’ESTELS

Encara que no ho sembli, aquest text és un acudit. A mi, realment, l’únic que em va fer gràcia (o, més ben dit, pena) va ser l’extrema ignorància del mul·là afganès. Tot i així, el maltractament de la dona segueix present a tot el món, sobretot a la cultura musulmana. L’any passat vaig anar a una obra de teatre que va tractar molt bé aquest tema. Varen dir que, moltes vegades, la dona justifica el maltractament, creu que ha fet alguna cosa malament perquè la parella hagi pres aquest impuls. Això és degut a la falta d’autoestima i al s e n t i m e n t d’inferioritat de les víctimes. A més, moltes vegades no troben ajuda, ja que els seus éssers propers els diuen coses com “aguanta”, o “tu t’ho has cercat”...

També crec que el càstig que reben els assetjadors hauria de ser més sever, amb més anys de presó. Fins i tot m’atreviria a dir que per haver assassinat una persona es mereixerien una condemna a cadena perpètua (val a dir que no estic d’acord amb la pena de mort). Si canviem de tema, crec que les diferents races no haurien de ser una barrera o un límit, sinó tot el contrari: una unió entre les distintes maneres d’entendre el món i els diferents punts de vista de les persones. Això sí, malgrat que cada grup de gent tingui les seves pròpies creences, hi ha coses que es poden discutir des d’un punt de v i s t a universalista, com la lapidació, el maltractament de persones i animals, i moltes altres qüestions. Per finalitzar, trobo que les persones no s’haurien de jutjar pel seu color de pell, la nacionalitat o els costums, ja que les diferents c u l t u r e s enriqueixen el món. Apol·lònia Barceló Ballester

CURS 2009-2010

CULTURA

PÀGINES UEP

L'alumnat de segon de PQPI ha elaborat un poema després d'haver fet una feina prèvia. Primer, han observat el quadre La dona a la finestra, de Salvador Dalí, un parell de setmanes, i després han escrit els sentiments que els provocava. A partir d'això, han inventat una història amb la dona a la finestra com a protagonista, i a partir de la història han creat el poema. Va’t ací alguns resultats

Creació literària a partir d'una imatge pictòrica: La dona a la finestra

Els matisos del mar Blau, gris el color de la mar devora la finestra la dona està amb la mirada perduda i moltes ganes de plorar. Els sentiments l'ofeguen la dona no espera, es posa a plorar.

En aquell lloc troba la comoditat la dona serena i relaxada, està en el lloc que li dóna felicitat... Blau, gris el color de la mar.

Tere, 2n PQPI

Tu que em prometeres ... Te'n vas anar deixant-me un gran buit. Aïllat per la tristesa que m'envolta avui. Aïllat en un mon caòtic i estrany que no vull

Lupe Romero Bustos, 2n PQPI

La jove La jove de la seva casa no sortia perquè la seva mare no podia. Un dia per la finestra va guaitar i d'un al·lot es va enamorar

Te'n vas anar sense preocupar/te pel que deixaves. Sense saber que molta falta em feies. Sense saber si hi hauria una esperança de què tornaries.

A la finestra ella guaitava i al al·lot sempre esperava. La jove no podia sortir a defora perquè, la mare cuidava a totes hores.

El dia que es va decidir dir-li el que sentia va guaitar a la finestra per dirli que la volia però el jove no apareixia. Va esperar hores i hores, i el jove no sortia L'altre dia va anar a la finestra, a la mateixa hora de sempre i no va aparèixer per aquell lloc campestre I des d’aquell dia l'espera fins el vespre Pedro, 2n PQPI

Records Tenc tants records, en els que tu apareixes. Tantes de preguntes... que m'ha quedat per fer/te. Tantes de coses... per viure junts. Tantes de coses... que em vares prometre. Tu eres el que enlloc de donar-me l'esquena, em donaves la ma i ,m'abraçaves. Però ara som aquí, pensant en tu, trista i esperant la promesa que em vares fer.

Tu que m'has arrabassat una gran part de mi amb la teva absència. Tu que tant em prometeres... David, 2n PQPI

L’amor desconegut En la infantesa tot es creu i tot es guanya, en la infantesa il·lumina la gran llum del príncep blau que arribarà amb una canya. Els dies passen, com el temps fa caure un pèl.

La mort Cada dia plora, en els seus pares pensa. Cada dia sola, cada dia els recorda.

Al final l'home esperat no ha arribat. La mort de la dona infantil és esperada, la mort ha arribat a la dona angoixada. El final de la història ja era esperat.

Plorant damunt la carta, amb el ganivet a la mà , mirant la terra, sense respirar.

Per la finestra l'arribada de l'amat. Per la finestra el vent en passar es nota. Per la finestra els anys com una gota cauen. Per la finestra no arriba l'amor adorat.

Jaume Oliver Vidal, 2n PQPI

Sense home, sense fills, mirant el mar, es posa a pensar.

Monika Fryvaldova, 2n PQPI

PÀGINES UEP

CULTURA

CURS 2009-2010

El curs passat va tenir lloc un concurs de relats. La qualitat i l’interès de molts dels treballs presentats ens han fet pensar en la conveniència de la publicació en aquesta revista, de tal manera que estiguin a l’abast de tota la comunitat educativa. Per això, a continuació, us presentam els tres relats guanyadors a cadascuna de les tres categories. No en publicam més per falta d’espai

Relat premiat de primer cicle d’ESO

El so del destí

“No sé si vull continuar, doctor. Això és molt difícil per a mi”, digué Marta al seu terapeuta, el 26 d’abril de 1993, dia del seu setzè aniversari. Li havien regalat una partitura de Johann Sebastian Bach. Marta s’adonava que aquella partitura no era del seu nivell, però la volia tocar, volia arribar a la perfecció impossible d’un somni gairebé impossible. Marta deixà el violí dins l’estoig i se n’anà a dormir, estava cansada i esgotada. Al dia següent va parlar amb la seva mare: “Ma mare, què em contestaries si et digués que vull estudiar a Moscou?”. La mare es quedà en silenci uns trenta segons. Llavors pujà les escales, no havia contestat la seva pregunta i Marta es va decebre per enèsima vegada. La mare no acceptava que volgués tenir un futur com a violinista, volia tenir una filla que estudiés ciència o ua filla a qui donessin una beca per estudiar a una prestigiosa universitat. Marta se sentia la persona més desgraciada del món. Ella era intel•ligent, però la seva prioritat era la música. Amb els anys va començar a deixar de costat els estudis. Marta se sentia confusa, no sabia què volia exactament i la mare insistia tant amb la carrera universitària, que la confonia cada cop més. Aquella confusió desaparegué

quan a una audició d’alumnes de la seva escola de música, tocà la partitutra de Johann Sebastian Bach que li havien regalat al seu aniversari. Havia estudiat moltíssim la peça amb el seu professor. La va tocar gairebé perfecta, ja que a la música és impossible arribar a la perfecció. Aquella actuació li va donar tants ànims que va decidir agafar les malestes i anar-se’n a Moscou, ignorant l’opinió de la mare o qualsevol cosa que la pogués retenir a casa seva. No li importava ni el fred que feia a Rússia ni abandonar els seus amics i la seva família. Perdamunt de tot ella volia estudiar música. Quan arribà alla era feliç, però no hi havia ni una mare que li dugués la contrària ni uns amics que li deien que la música no tenia sentit. Estudiava cada dia unes sis hores el violí a l’habitació de la seva residència. Allà només es sentien pianistes, violinistes, cel·listes, contrabaixistes, etc, de les habitacions dels costats. A Moscou ja no era la millor violinista, com ho era al seu poble, tot al contrari, la frustració la conqueria, es tornava a sentir indiferent i desgraciada. No només això, sinó que també se sentia sola, molt sola. La causa de tots aquells sentiments negatius eren els músics de les habitacions veïnades, tots tocaven millor que ella, tots

tocaven els estudis de Paganini molt més ràpid i molt més exactes que ella. Arribà el dia de l’exament per obtenir la titulació professional com a violinista. Marta estava molt nerviosa, sobretot perquè pensava en els músics de les habitacions del costat. El jurat li digué: ”comença”. Marta tancà els ulls i aprofundí dins la peça. De sobte pensà en una cosa que li va dir el terapeuta un dia: “Has de gaudir de la música, no ha de ser una càrrega per a tu”, i així ho va fer, va gaudir del seu instrument, de la música; s’oblidà de la seva mare, de tot el negatiu que l’envoltava els darrers mesos, només gaudia. Va gaudir durant aquells eterns minuts en els quals tenia la sensació de poder aconseguir-ho, que la música i la felicitat eren seves per un moment. L’endemà va assistir a recollir el resultat de l’examen. El jurat li digué: “Aquí, a Moscú, tenim un dels conservatoris de música més prestigiosos i estrictes del món, això ho saps, veritat? “ i Marta contestà amb un “SÍ”. “Nosaltres no aprovam un músic per tocar una peça perfecta i sense cap emoció. Encara així, tampoc aprovam ningú per tocar una peça amb molta emoció i sense qualitat. Tu has aconseguit reunir les dues coses: emoció i qualitat i per aquest motiu t’hem

Relat premiat de segon cicle d’ESO Diuen que tot és psicològic, que les persones veuen les

Reflexions

coses de la manera com les volen veure i són allò que

elles volen ser. També es parla d’una llei, una força mental

aprovat”. Marta pegà un bot d’alegria quan va sentir l’aprovació del jurat. Per un instant pensà que era un somni, però el que passava era que el seu somni s’havia fet realitat. Uns dies després Marta va fer les maletes i tornà a casa, els dies a Rússia començaven a ser freds i solitaris, i això la incomodava. Quan va obrir la porta de casa seva hi havia la seva mare asseguda a la taula fent el sopar. En silenci, Marta s’acostà a la mare i li digué fluixet a l’orella: “Ho he aconseguit”. La mare primer posà una cara d’espant, i després va abraçar la Marta amb força com mai ho havia fet. La mare li va dir: “Saps, quan vaig veure que te n’havies anat, primer em vaig enfadar, però després vaig comprendre que era el teu somni i vaig confiar que ho aconseguiries. Em penedeixo moltíssim de no haver-te comprès, de no haver-te ajudat, perquè, saps?, quan una persona té un somni l’ha de perseguir, i si no aconsegueix fer-lo realitat sempre hi ha una altra sortida, i sempre és positiva.” Des d’aquell dia Marta va ser feliç, es va convertir en una prestigiosa i coneguda violinista, i va fer classes a nins, nines i adolescents, que quan no sabien decidir-se a estudiar música els deia: “Si és el teu somni, t’agrada i gaudeixes amb la música, persegueix-lo, ja que és una professió amb la qual podràs gaudir la resta dels teus dies.” Sara Leimbacher

anomenada “llei de l’atracció” que es basa en el poder de la ment. El seu concepte és molt simple: allò que penses, ja siguin pensaments negatius o positius, i de la manera com ho fas és allò que atreus. Tens els poder de canviar qualsevol

CURS 2009-2010 cosa, perquè ets tu qui tria els teus pensaments i qui sent els teus sentiments. Simplement un somriure pot portar-te la felicitat i allunyar-te de tota la negativitat, encara que només sigui per uns breus moments… En dic Ma. Àngels i acabo de fer els setze anys. Actualment la meva adolescència està passant per una situació una mica complicada: els meus pares s’han divorciat, els meus amics han triat un camí que per a mi és l’incorrecte, tot i que de vegades penso que potser som jo qui ha agafat la direcció equivocada. Sempre estic al meu món, em costa relacionar-me amb gent nova o amb companys amb els quals no tenc prou confiança, les meves notes estan baixant, el meu rendiment en l’esport és insignificant i em sento com una nina tancada dins una habitació que veu el món a través del cristall d’una finestra. Sincerament, podria passar-me tot un horabaixa mirant un punt o qualsevol imperfecció de la paret. La meva millor amiga, Carlota, no fa altra cosa que dir-me que ha canviat. Sempre em fa les mateixes qüestions amb to dramàtic: “On és aquella nina que no parava de

Era ben dintre la tarda quan la Sue passejava pel parc agafada de la mà de lEnric, el seu nuvi. Havia arribat el moment de dir-se adéu després d’una tarda sencera de petons i carícies. El sol ja es capficava per les muntanyes i això deixava un matís ataronjat per tots els racons del parc que feia recordar a la Sue que si no arribava prest a casa seva els seus pares es començarien a amoïnar. L’Enric va passar els braços per la cintura de la Sue i la va mirar als ulls: -T’estimo.- Va dir-li. La Sue es va posar vermella. L’Enric i ella ja feia mesos que sortien junts, però encara s’avergonyia quan li deia

CULTURA somriure, aquella que portava la felicitat a qualsevol lloc al qual anava?” “ On para la noia esportista, o la noia 10?” “Ma. Àngels estàs canviant… no ets la mateixa”. Qüestions o comentaris com aquests em fan decaure encara més. No trob la manera de contestar aquestes preguntes i fins ara, l’única resposta que li he donat ha estat el silenci. Tot i així, reconec que la Carlota té raó. Abans era una noia que reia a totes hores, lluitava per somnis impossibles, era esportista, positiva, etc. I si em comparo amb ara, amb la meva forma de ser, aquella nina m’encantava. Però malgrat tot això, arriba un moment en la vida en què te n’adones de què no sempre es pot riure i viure en un món on no existeixen els problemes ni les desgràcies. És totalment irreal, irracional. Ara mateix trob que hi ha més motius per plorar i reflexionar que no per riure. Van passant els dies i segueixo igual o pitjor. Les meves notes i el meu rendiment tant a classe com en l’esport ha baixat moltíssim. Si abans eren deus, ara són sisos. Només pens en aquella pregunta que em va fer la

Carlota: “On és la noia esportista, la noia 10?” Realment era perfecte? Existeix la perfecció? En el meu cas no perquè som tan imperfecte que els altres poder considerar-se perfectes. Ja ha passat un mes i la situació no millora. Ens acostam als exàmens finals i tot se’m junta: els estudis, les relacions a casa, la Carlota, jo... Fa uns dies que no paro de discutir amb ma mare, diu que no menjo i que dormo molt poc. La Carlota em diu el mateix i m’obliga a menjar un panet de pernil a l’esbarjo, però el que ella no sap és que el panet arriba al meu cos de la mateixa manera que desapareix. Comentaris de pes, de menjar... em mengen el cap. Em passo els horabaixes plorant i no tenc ganes de parlar amb ningú. Els meus companys de classe es comencen a preocupar, diuen que la meva pal•lidesa i el meu estat d’ànim no és normal en la meva persona, però no els faig cas. Estic bé. La Carlota em diu que m’he aprimat molt, que els calçons em cauen i la cara no pareix la meva. Sincerament jo em veig igual i estic molt bé, llevat d’alguns marejos durant el

PÀGINES UEP

dia. A més, no em deia que era “la noia 10?” doncs l’única forma que em queda per cercar la perfecció, l’única manera amb la qual la puc trobar és amb el meu cos. Si abans era un mes, ara ja n’han passat dos i, en general, tot segueix igual, llevat d’algunes coses. La Carlota sospita del meu problema, que per a mi no és cap problema sinó una forma de pensar, de viure; els meus pares estan més junts que mai i molt pendents de mi, em fa la sensació de què estan preocupats perquè em miren d’una manera totalment diferent, mai m’havien mirat així. Respecte als estudis, afortunadament ho vaig aprovat tot, però el comportament que tenien alguns professors amb mi era estrany, també semblaven preocupats. No ho entenc, la Carlota, els meus pares i els professors poden estar ben tranquils perquè ja estic bé, estic perfecte, estic... Sabeu? Si hagués tengut clar des d’un principi el poder que pot arribar a tenir la ment ara no estaria en aquesta habitació, connectada a mil aparells i veient com s’escapa la meva vida. Silvia Barrera

Relat premiat de batxillerat

La Sue en el món dels somnis coses d’aquella manera. -Sobra dir-te que jo a tu també, oi?-L’Enric va abraçar amb força la Sue i la va besar als llavis. La va acompanyar fins a la porta de casa seva i es tornaven a besar per dir-se adéu. La Sue era una noia tranquil·la, amb els cabells negres i els ulls de color verds clar. Provenia d’una família benestant que es podia permetre tots els capritxos que desitjaven, com ara per

exemple una casa de dos pisos tan gran com una mansió. Quan va entrar es va anar dreta al seu bany, es va dutxar i va baixar al menjador, ja que prest el sopar estaria preparat. Els seus pares ja l’estaven esperant asseguts.

-Com t’ha anat el dia, petita? – Va demanar-li el seu pare. -Bé. He tret un excel•lent en matemàtiques.- Va contestar-li la Sue. -Que intel•ligent que és la nena! – la va felicitar la seva

mare – I l’Enric, està bé? Fa temps que no queda a sopar. -Si mare, està molt bé, però darrerament està amoïnada per la seva tia. La van hospitalitzar el darrer diumenge... – Es posaren a sopar mentre parlaven del tema i tan ràpid com va acabar, la Sue, va agafar el seu plat, l’escurà i el deixà eixugar. Va arribar a les escales per pujar al primer pis i de sobte es va recordar que tenia deures per fer. Com se li havia espassat? Va començar

PÀGINES UEP

a pujar les escales de dos en dos per fer via i poder fer-los de seguida, però es va ensopegar en la darrera escala i sense cap oportunitat per poder aferrar-se a qualsevol banda, va caure escales avall.

La Sue estava estirada al terra i encara que tenia els ulls tancats, mentre anava recobrant el coneixement, s’anava adonant de què alguna mena de llum l’enlluernava. Va obrir els ulls molt lentament i es va asseure. Es va endur una sorpresa quan s’adonà que no es trobava al peu de les escales de casa seva. En aquella moment, la Sue, es trobava en un llarg passadís de parets blanques al qual no es veia ni el principi ni el final i que estava inundat d’una forta llum blanca. Al llarg de tot el passadís hi havia moltes portes, totes elles amb un cartell al damunt. Va anar a la porta que tenia més a prop i al cartell que hi havia posava: “Món dels somnis: La Natura Salvatge”. La Sue va fer una passa endavant i tancà la porta rere seu. La porta, que estava incrustada al tronc d’un arbre, no desapareixia. Amb els ulls oberts com plats, va observar on es trobava. Estava en mig del clar d’un bosc on la vegetació s’alçava salvatgement. No hi havia cap lloc on no es trobés cap planta. Flors, arbres, arbustos etc., tot d’un color verd cridaner. Cap al nord es podia sentir el so de l’aigua d’un riu. Va caminar cap aquella direcció. No molt més tard es va trobar en el cap d’un precipici altíssim, on si miraven cap avall, un gran riu d’aigües netes i clares segui el seu camí després que l’aigua caigués des d’una cascada.

-Així que... Això és somiar...Va dir en veu alta. Va tornar a enfilar el cap per mirar. L’aire que pujava cap amunt es va emboliar amb els seus cabells. Va tancar els ulls i va inspirar profundament, després va començar a riure. Per primera vegada va gosar d’una llibertat individual que

CULTURA mai havia conegut, i això la feia molt feliç.

Va començar a córrer entre la vegetació de volta cap a la porta incrustada a l’arbre. Volia examinar més somnis, volia viure-ho tots amb intensitat. Es va ficar en més somnis els quals va gaudir com si fossin realitat, però no molt més tard , va sentir enmig d’un somni com es despertava i va obrir els ulls en la seva habitació. Amb bon humor, es va vestir i s’anà cap a classe. La Sue mai abans havia somiat amb coses, i aquella era la seva primera vegada, Aixa que no volia trigar per contar a les seves amigues com havia viscut aquella primera experiencia. Però prest es va adonar de què no era el seu millor dia. No havia acabat els deures de classe, les caigudes en educació física, la mort de la tia de l’Eric i a més un atemptat en un país pobre, no eren les millors coses que poden passar en un dia. Aquests dos darrers fets van donar-li que pensar a la Sue. Desgràcies, morts, pobresa, malalties… Aquestes no eren la classe de coses que feien que les persones fossin felices… Quan arribà a casa seva es va tombar al sofà i després de mitja hora de plors i coses en què pensar s’adormí. Tornà a entrar en aquell lluminós passadís de parets blanques i portes amb cartells. Va visitar els millors somnis que es podria tenir en la vida, i quan va sortir del darrer somni, de nou va tornar a sentir com es despertava al seu llit una altra vegada. Eren les 5:30 del matí. Encara que era prest, va decidir llevar-se.

Durant els dies següents també es varen donar a conèixer males notícies en el món. La gent que coneixia no era tant familiar amb ella com ho era abans. Ara, tothom desconfiava de tothom, i el món s’havia convertit en un lloc d’odi i rancor. A poc a poc, la Sue, anava adonant-se de què era més feliç somniant que vivint la seva pròpia vida.

Aquella mateixa nit es va anar a dormir sense sopar, i molt prest va aconseguir submergir-se en aquell món que ja coneixia quasi a la perfecció. De nou va retrobarse amb el passadís, però es va sorprendre de veure una porta d’un color diferent. Aquella porta era d’un color lila fosc i al damunt no tenia cap cartell. Va sentir la necessitat d’entrar-hi. Va entrar i va tancar la porta. Va veure a un nin, assegut al terra, mirant cap a la figura d’un home vell, el qual no pareixia adonar-se de l’observació a la que el nen l’estava sotmetent. La Sue es va apropar al nen i va seure al seu costat. El nen tampoc pareixia adonar-se de la presència de la Sue asseguda al seu costat. -Què estàs mirant? – Va demanar-li molt lentament al nen. Ell, que fins en aquell moment seguia observant a l’home vell que tenien al davant, va contestar-li: - Només observo el pas del temps. Totes les coses bones o desgràcies que aquest pobre home ha viscut es poden llegir en la seva cara... Tots els somriures, tots els plors, totes les sorpreses... Jo no em vull fer gran! No vull viure en una vida plena de por, mal...Mentre que el nen parlava, la Sue es va adonar de què moltes llàgrimes sortien dels seus ulls. I si ja sabia com aturar-ho tot i trobar la seva pròpia felicitat? - ... i crueltat... Jo això no ho vull conèixer! – La Sue es va aixecar i va córrer cap a la porta i abans de passar i tancar va mirar al nen i al vell. Tots dos la miraven amb por. En el passadís es va asseure al terra i va amagar la cara entre les mans sense poder aturar de plorar. Un migdia, després de sortir de classe, anaà a fer un passeig. El somni del nen i el vell, la va fer pensar molt durant dies. Quan tornà a casa seva, anà a la seva habitació. Volia tornar a somniar. Volia tornar a ser feliç, però aquella

CURS 2009-2010 vegada, per sempre. Va treure unes tisores d’un dels calaixos i es va tombar al seu llit. No podia aturar de plorar. Sabia que trobaria a faltar als seus pares, als seus amics... a l’Enric, però sempre podria retrobar-se amb ells en el món dels somnis. De sobte va recordar el primer somni que va tenir. El riu, els arbres, els cants dels ocells... Va endurse les tisores als seus braços i, a poc a poc, va anar adormintse.

- Però... és impossible... no puc... arribar... tot és obscur... a on és el meu passadís? – Pressa del pànic, la Sue s’adonà de què morta, no podia tornar a somniar i com si d’un llamp es tractés, va sentir la seva ràpida respiració i un enlluernament el qual no reconeixia. Va obrir els ulls, però els va tornar a tancar perquè la dèbil llum d’una làmpada l’enlluernava. A poc a poc va poder anar obrint els ulls. Estava en el llit d’un hospital amb el cap embenat. - Oh Sue! Estàs desperta! – Cridà la seva mare plorant d’alegria. - Tot ha estat un...somni... – Es tranquil•litzà ella mateixa.

Quan la Sue va sortir de l’hospital, li varen explicar que després de l’accident de l’escala va entrar en un coma que va durar més de tres setmanes. A partir d’aquell moment, la Sue no va deixar de somniar cada nit, però prest s’adonà que la vida, s’ha de viure amb les coses bones i a la vegada amb les coses dolentes que té. Els somnis, de vegades, poden mostrar coses que cap mestre, padrí, padrina, pare, mare, etc., ens pot ensenyar: quan ens estimem una cosa que no tenim o que no podem aconseguir, mai ens hem de rendir. Elisa Lorente

CURS 2009-2010 “A tres metres sobre el cel ens explica la història d’amor entre Babi, una noia italiana de classe benestant, i Step, un noi de carrer que sempre està fent desastres amb els seus amics. Tot comença amb una relació d’“amor-odi”, però amb el temps succeeix l’inevitable i s’enamoren. Aleshores fan el possible perquè el seu amor sobrevisqui a totes les dificultats, que són moltes, sobretot degut a les diferents classes socials a les quals pertanyen. Una historia que ens demostra que l’amor pot ser més fort que qualsevol altra cosa.”

L’escriptor italià Federico Moccia va escriure la seva primera novel·la l’any 1992, titulada Tre metri sopra il cielo (“A tres metres sobre el cel”), la qual va ser rebutjada per totes les editorials on la va

Federico Moccia

presentar. Aquell any només en va poder publicar uns pocs exemplars amb la petita editorial Il Ventaglio. Poc després, aquesta novel·la va anar circulant pels instituts mitjançant fotocòpies, on va tenir molt èxit. D’aquesta manera, l’any 2004 la novel·la es va reeditar i, a més, se’n va fer una versió cinematogràfica. A continuació, va guanyar diversos premis i el llibre es va publicar a llocs com Europa, Brasil o Japó. “Tinc ganes de tu és l’esperada segona part d’A

CULTURA

PÀGINES UEP

El fenòmen Moccia

A tres metres sobre el cel, tinc ganes de tu, perdona si et dic amor...

Pont Milvio amb els encadenats

Portada del llibre “A tres metres sobre el cel”

tres metres sobre el cel. La historia transcorre uns quants anys després, quan Step torna dels Estats Units. Aleshores es retrobarà amb el seu passat, amics, enemics... També coneix una misteriosa noia amb la qual iniciarà una relació, a la vegada que intentarà solucionar la seva vida posant en ordre els seus objectius: trobar feina i començar la vida d’adult, cosa que no havia fet mai fins ara.” Dos anys després va publicar la continuació de Tre metri sopra il cielo, anomenada Ho voglia di te (“Tinc ganes de tu”), la qual va tenir molt d’èxit, i també se’n va fer una pel·lícula. Es parla d’una curiosa anècdota que explica que moltes persones imiten els personatges de la novel•la i “segellen” el seu amor, col·locant un cadenat a un fanal del pont Milvio i llançant la clau al riu Tíber, per prometre’s amor etern. Es diu que tants de cadenats han arribat a posar en perill l’estructura del pont. De totes maneres, aquest gest de col·locar els cadenats ha

traspassat fronteres. Sense anar més lluny, en podem trobar molts al Port Olímpic de Barcelona. El 2007 publicà una altra obra, Scusa ma ti chiamo amore (“Perdona si et dic amor”), que va tenir tant d’èxit com les dues anteriors, i també es va dur a la gran pantalla. “Perdona si et dic amor conta la història de la Niki, una adolescent guapa i intel·ligent de disset anys, i l’Alessandro, un creatiu publicitari molt bo de trenta-set anys. Aquests dos personatges que, d’un cop d’ull, no tenen res en comú, xoquen en una travessia de Roma. Aleshores la Niki obligarà l’Alessandro a dur-la amb el seu cotxe fins a l’institut. A partir d’aquí s’aniran coneixent a poc a poc, fins que s’acabaran enamorant. A la història també prenen protagonisme les amigues de la Niki: Olly, Diletta i Erica. Totes quatre són inseparables, són les Onades. Federico Moccia ens torna a sorprendre amb una altra de les seves novel·les plenes d’amor i tendresa.” A més a més, Moccia ha escrit la segona part, Scusa ma ti voglio sposare, que va ser publicada el juliol a Itàlia. Se n’espera una versió cinematogràfica, l’estrena de la qual

està prevista pel gener de 2010. Federico Moccia, a més, ha escrit alguns llibres que, de moment, només s’han publicat a Itàlia, com Amore 14, La passeggiata o Cercasi Niki disperatamente. Aquests fets (i els més de tres milions d’exemplars venuts d’aquestes tres novel·les) confirmen que Federico Moccia és un autor de gran èxit. Fins i tot l’anomenen constantment “fenomen Moccia”. A mi no em sembla estrany, ja que les seves obres m’han encantat, et demostren que l’amor és molt important i que pot molt més que qualsevol altra cosa. També m’agrada molt que faci referència a diverses cançons i cantants italians, el mateix amb els millors restaurants, bars o cafeteries de Roma. Recomano als que encara no han llegit cap obra seva que en llegeixin alguna, ja que totes són genials. Per tant, aquí us deix la pàgina oficial de l’autor a Espanya, on podreu informar-vos més sobre Federico Moccia i les seves obres. A més, també tindreu l’oportunitat de llegir el primer capítol de cada una de les tres novel·les. http://www.federicomoccia.es/ Apol·lònia Barceló, 4t ESO

CRÒNICA

PÀGINES UEP

Projecte Comenius

L’institut participa a un projecte educatiu d’àmbit europeu

Durant aquest curs escolar, 2009-10, el nostre centre ha entrat a formar part d’un projecte internacional anomenat Comenius. Això vol dir que durant els propers dos cursos escolars (2009-10 i 2010-11) treballarem, conjuntament, amb altres centres educatius, d’altres països europeus, elaborant treballs sobre un tema comú. En el nostre cas, el tema que hem triat és l’aigua. Els països amb els quals col.laboram a aquest projecte són Alemanya, Àustria, Estònia, Letònia i Lituània. Durant aquests dos propers anys, farem un estudi comparatiu de l’aigua a les regions a les quals pertanyen els centres educatius dels països abans esmentats. Estudiarem com l’aigua ha emmotllat el nostre paisatge, analitzarem la importància històrica de l’aigua a la nostra regió, elaborarem un

Els professors participants a la trobada d’Àustria

documental sobre les zones humides, crearem poemes relacionats amb el tema de l’aigua, muntarem un musical o una obra de teatre, conjuntament, amb els altres països, farem una trobada esportiva de jocs relacionats amb aigua i viatjarem a altres països. Participar en un projecte internacional d’aquest tipus és una magnífica oportunitat per a:

- Conèixer de primera mà com viuen a altres països -Compartir treballs i informació - Practicar el nostre anglès i les TIC (noves tecnologies) - Fer nous amics -Conviure amb joves d’altres països ( intercanvis)

La primera trobada internacional d’alumnes tindrà lloc el proper mes de maig a

CURS 2009-2010 Estònia. Deu alumnes i dos professors, d’aquest centre, tindran l’oportunitat de viatjar fins allà i posar en comú durant una setmana els treballs elaborats durant aquest primer any de cooperació internacional. A més de compartir experiències i vivències amb alumnes d’altres llocs. A finals de setembre seran els estudiants estrangers els que ens visitaran i compartiran amb nosaltres unes jornades esportives relacionades amb els esports d’aigua (vòlei platja, vela i/o piragua, etc). Molts de nosaltres tindrem l’oportunitat d’acollir un estudiant estranger i fer amics nous durant una setmana. La darrera trobada tindrà lloc el mes de maig del curs 20102011 a Alemanya, país coordinador del projecte. Durant una setmana deu alumnes més, i dos professors participaran a l’exposició final de totes les tasques, a la representació de l’obra de teatre i a tots els actes d’acomiadament. Maria Vicens, departament d’anglès

Sortida escolar

Alumnes de PQPI visiten el Punt d’Informació Juvenil

El curs de 1r de PQPI d’auxiliar d’ofimàtica vàrem anar a fer una visita al punt d’informació juvenil de Campos. A la classe havíem preparat unes preguntes per tal de fer una entrevista a la responsable del punt d’informació. Ens vàrem informar de com hem de cercar feina, com es fa un currículum, quin tipus de feina es pot trobar a les temporades d’estiu o d’hivern, dels avantatges del carnet jove, dels cursos que

Moment que els alumnes aprofitaren per fer-se el carnet que els permetrà accedir a tots els serveis del Punt d’Informació Juvenil

s’organitzen a nivell local i la información vària sobre el SOIB, entre d’altres coses. Dels cursets ens digueren que no fa falta tenir el graduat escolar per accedir-hi. Els més ofertats i també sol•licitats són els de primers auxilis, socorrista de piscina… El carnet jove és una targeta

per a joves d’entre 14 i 30 anys amb el qual es fan uns descomptes per al cinema, restaurants, tendes, etc. Per a més informació podeu anar al carrer Convent número 6. Els dimarts, els dijous i els dissabtes de 10 a 13 hores i els dilluns i els divendres de 17 a 20 hores.

Aprofitàrem tots els participants per fer-nos el carnet per tan sols 1 €. Aquesta promoció serà vàlida per a tot el mes de desembre. Alicia Ramírez, Mónica Prieto i Laura Morillas, 1r PQPI

CRÒNICA

CURS 2009-2010

PÀGINES UEP

Com és el sistema educatiu al meu país? Alemanya A Alemanysa quan acabes l’escola primària t’envien a instituts diferents segons les notes que has tret. Si les notes són molt bones vas a un “Gymnasium”, si els teus resultats són mitjans et correspon una “Realschule”, i si són dolents has d’anar a una

Colòmbia Al meu país es fa jornada continuada: les classes comencen a les 6:30 h. del matí i acaben a les 12:30 h.Tenim un pati de trenta minuts enmig. L’educació primària són cinc anys, i a partir de 6è comença el batxillerat , que dura sis anys. Les classes duren 45 minuts.

Tots els alumnes han de portar uniforme. La qualificació pot ser D i I que són suspeses, i si aproves pots tenir A ( aceptable), S (bona) i E (molt bé) Generalment es fa un únic examen de cada assignatura a final de trimestre. Daniela Rosero, 3r d’ESO

Equador

A l’Equador l’escolarització és obligatòria fins als divuit anys. Sol haver-hi entre trenta i q u a r a n t a alumnes per aula. L’horari escolar és de vuit a dues i les classes tenen una durada de quaranta-cinc minuts. Al meu país no hi ha

assignatures optatives i hem d’assistir obligatòriament a classe vestits d’uniforme. Ens qualifiquen sobre 20. El n o m b r e d’alumnes per aula és d’entre 35 i 40. El pati té una durada de mitja hora. Yaleni Pucha , 4t d’ESO

Eslovàquia

Al meu país l’escolarització és obligatòria fins als divuit anys. Per avaluar posen notes que van de’l 5: 1 és la millor nota, i 4 i 5 són suspeses. En entrar a l’escola és obligatori canviar-se les sabates del carrer i deixarles dins un armari fins a l’hora de sortir; la raó és que allà molt sovint hi ha neu i arribes amb les sabates banyades. L’escola comença a les vuit

“Hauptschule”. Després, en funció dels teus resultats, a final de curs poden canviar-te d’institut. Pel que fa a l’horari lectiu, els alumnes de primària acaben les classes a les 13:30 hores i els d’institut a les 16 h. Annabelle Richter, 1r Batx. i Pascal Schellhaas, 3r d’ESO

del matí i acaba a les dues. Les classes duren 45 minuts i entre una classe i la següent tenim cinc minuts de descans. El nombre d’alumnes per aula és d’un màxim de trenta-dos. A partir de 6è de primària cada alumne pot dur el seu ordinador portàtil a classe en comptes de quadern. A Eslovàquia els alumnes poden triar el tipus d’educació física que volen fer: natació o bé una semblant a la que es fa aquí a l’institut. Karin Fryvaldova, 3r d’ESO

República Dominicana

Al meu país tots els alumnes estan obligats a dur uniforme. I també els professors n’han de portar a l’escola. Hi ha al voltant de trenta-cinc alumnes per aula. Ens qualifiquen de 0 fins a 100, i per aprovar has de treure

com a mínim un 65. Les classes comencen més prest que aquí, a les set i mitja del matí i acaben també més prest, a la una del migdia. Tenim un pati de trenta minuts. Gabriela Rubio, 3r d’ESO

PÀGINES UEP

CANVI RADICAL La felicitat de la nina és la benaurança de la dona.

L’esdevenir del temps no t’ha canviat la mirada.

La mateixa expressió de bonhomia.

L’entremaliadura li ha esdevingut serenitat.

Dos mateixos posats i dues èpoques diferents.

CURS 2009-2010

CANVI RADICAL

PÀGINES UEP

CRÒNICA

PÀGINES UEP

Biblioteca escolar

professorat i a l'alumnat els recursos necessaris per a un aprenentatge significatiu i ha de contribuir a l'efectiu assoliment dels continguts del currículum i a la construcció activa dels processos d'ensenyament i aprenentatge. Ens agradaria implicar, poc a poc, tothom en aquest projecte: professorat i alumnat. I, per això, els nostres objectius per a enguany són la formació de l'equip en el món de la web 2.0, per poder posar les bases

de la Biblioteca 2.0 que volem, i convertir-la en agent actiu de l'alfabetització digital del centre. Pretenem contribuir amb els departaments didàctics a la creació de recursos d'aprenentatge que permetin desenvolupar la competència digital i la competència comunicativa de tot l'alumnat i la seva inclusió, per tant, a la Societat del Coneixement alhora que formam lectors. Per aconseguir posar unes bases fermes a aquest projecte, enguany ens centrarem a: Formar l'equip i tots els professors interessats: per això, hem creat un bloc de comunicació i autoformació de l'equip de biblioteca: http://enxarxatsalabe.blogspot. com •Crear el bloc de serveis de la biblioteca, com a porta d'entrada virtual a aquesta i eina de publicitació de les activitats, serveis i recursos electrònics, així com de la participació dels usuaris. Ben aviat estarà disponible per a tot el centre. •Posar en marxa el servei de préstec i els programes d'animació lectora i formació d'usuaris. A partir del segon trimestre començareu a notar canvis i podreu participar en les diferents activitats previstes. Siau benvinguts! Edu Torres, coordinadora de la Biblioteca Escolar

mercedes, peugeot, ford, citroen, suzuki… En poques paraules, ha estat una fira passada per aigua i un

firó assolellat i divertit! Deva Miró, Maria Mascaró, Cati Bennàssar, Margalida Adrover, 1r ESO

Una biblioteca del segle XXI

Els professors membres de la comisió de biblioteca

Els professors de l'Equip de la Biblioteca Escolar (BE) pretenem desenvolupar el projecte de dinamització presentat a finals del curs passat per l'actual coordinadora de la comissió, per tal de fer de la biblioteca un veritable centre de recursos per a l'ensenyament i l'aprenentatge, convertint-la en una Biblioteca 2.0. És a dir, una biblioteca que utilitzi les noves tecnologies com a eines d'accés al coneixement però, sobretot, que es basi en els

valors que suposa el nou entorn de la web 2.0: la participació dels usuaris i la construcció col•laborativa de coneixement. Pretenem fer de la biblioteca el motor impulsor de la lectura al centre, formant lectors capaços de gaudir de la literatura però també de “llegir” els nous mitjans d'accés a la Societat del Coneixement i, sobretot, d'interpretar críticament la realitat que els envolta. La biblioteca que volem, per tant, ha de facilitar al

CURS 2009-2010

L’aigua espatllà la festa

La fira i el firó de Campos Dia vint-i-dos d’octubre es va celebrar la fira de la sobrassada de Campos. Durant tot el temps de la fira va ploure molt irregularment, per aquest motiu, molts de firers no van acudir-hi. Però hi havia una parada de paraigües que va fer el seu jornal. El temps que plovia la gent anava retirant-se, exceptuant alguns joves que anaven als cotxets de xoc.

A part d’aquest petit detall, a la fira no hi va haver res més per destacar. En canvi, el firó, va ser un dia molt més assolellat i van venir molt més firers i persones. A la plaça de can Pere Ignasi hi va haver una exposició dels diferents tipus de sobrassada, botifarrons, vins, pa, camaiot, paté… També hi havia cotxes per vendre de les marques: fiat,

CURS 2009-2010 Na Magdalena Juan és una professora de l’IES Damià Huguet, ja fa anys que hi treballa, potser prop de deu. Fa classes de llengua catalana, pertany al departament d’Orientació d’aquest mateix centre educatiu. És una persona molt dinàmica i, a part de coordinar el PROA, coordina i és membre de la Comissió de Normalització lingüística. Per tot això li hem volgut fer unes quantes preguntes. - Magdalena, hem sabut que ets la coordinadora del PROA. Ens podries explicar dues qüestions? Primera, què és el PROA? Doncs, és un programa d’acompanyament i suport de secundària destinat a alumnat d’entre 1r i 3r d’ESO, per ajudar-los a organitzar la seva feina i a resoldre els possibles dubtes, dur a terme les tasques diàries de classe amb l’objectiu final que es puguin treure el graduat. - En què consisteix la teva tasca? La meva tasca és la de coordinar el programa per consensuar les línies a seguir entre tot el professorat participant i, a més, mantenir les relacions pertinents amb la Conselleria d’Educació. - Quins alumnes se n’ aprofiten d’aquest programa? Podem tenir un màxim de trenta alumnes entre els tres nivells esmentats anteriorment. - Quins criteris se segueixen per poder entrar a aquest programa? El perfil del alumnes ha de ser de persones que, en principi, han de tenir interès en els estudis i que, de

ENTREVISTA

PÀGINES UEP

Magdalena Juan, coordinadora del projecte PROA

La majoria dels alumnes aprofiten el programa

Magdalena Juan coordina els professors que ajuden els alumnes els horabaixes

qualque manera, puguin aprofitar l’ajuda que els oferim, ja que sols a casa poden tenir dificultats per realitzar les tasques acadèmiques. - Estau contents els professors que hi participau de l’actitud dels alumnes? Sí perquè la majoria dels alumnes segueixen regularment el programa i, a més, l’aprofiten. Si no ho fan així poden ser substituïts per nous alumnes. - I els pares dels alumnes? Doncs també, perquè agraeixen l’ajuda del professorat del centre per dur a terme les tasques escolars.

- Creieu que els objectius del programa es compleixen? Sí, perquè pensam que si vénen a fer feina aquí els ret més perquè es concentren millor, no tenen distraccions, poden treballar en grup i tenen un suport del professorat. - Quants de professors hi participau? Som quatre professors: Edu Torres, Aina Mercadal, Toni Noguera i jo matetixa. - Quins dies de la setmana? El dilluns, el dimecres i el dijous. En total, els alumes assisteixen quatre horesv setmanals. - Magdalena, voldries afegir alguna altra cosa que no

t’hàgim demanat? Sí, que ens agradaria continuar el programa en els cursos següents perquè hem comprovat que, de fet, pot ajudar una part d’alumnat que un moment o un altre necessita un suport. Ens acomiadam de na Magdalena i li donam les gràcies per haver-nos atès tan amablement, i haver-nos dedicat una part del seu temps per explicar-nos de quina manera funciona aquest programa. Ben segur que molts de vosaltres desconeixíeu que una cosa així pogués fer-se en aquest institut. Miquela Mas Rigo Processos de Comunicació 2n ESO D

PÀGINES UEP

En Sebastià Covas Adrover té quaranta-sis anys i és professor de Llengua catalana i literatura. Fa vint-i-dos anys que es dedica a aquesta professió i actualment és el director del nou CEPA (centre d’educació permanent d’adults) que s’ha inaugurat fa poc. -Què vares estudiar per esser professor? I per què de català? Després d’acabar els estudis primaris a l’escola pública (ara “Joan Veny”), vaig fer batxillerat a l’institut de Felanitx. Després vaig anar a la universitat de Palma a estudiar Filologia. M’agradava la llengua i la literatura en general i, a més, vaig considerar necessari contribuir a la recuperació d’un idioma i una cultura molt malmenada injustament durant massa anys. -A quins centres has estat? Tenies experiència en ensenyament d’adults? Sí, vaig començar fent català per a adults, a Llucmajor i a s’Arenal. Vaig fer nocturn un any al Ramon Llull de Palma i uns quants cursos a Na Camel·la, de Manacor. També he treballat a l’IES de Felanitx i de Santanyí. Ara és el tercer que faig ensenyament d’adults a Campos. -Com ha nascut el CEPA Sud i per què n’has assumit la direcció? Feia set o vuit anys que s’impartia ESPA i altres ensenyaments en horari d’horabaixa-vespre a l’IES Damià Huguet, però des de la conselleria s’ha decidit que la formació de persones adultes s’ha de fer a centres específics especialitzats i per això s’ha creat aquest centre que comença a funcionar independentment del Damià Huguet el present curs, però compartint instal·lacions com fins ara. Vaig acceptar la tasca de direcció perquè del grup que fèiem ESPA abans no hi havia ningú que hi estàs interessat i perquè comptava amb altres persones molt vàlides per

ENTREVISTA

CURS 2009-2010

Sebastià Covas, director del CEPA Sud

“El nou centre d’adults és independent de l’IES Damià Huguet”

Sebastià Covas, fent feina al seu despatx

formar l’equip directiu. I quines novetats hi ha, a més del nou nom de CEPA Sud? De moment, molta més feina, perquè, per una banda, ha augmentat molt el volum d’alumnat i, per altra, com que no tenim personal d’administració, ens toca fer totes les tasques de matrícula i … molta parerassa. Oferim els mateixos cursos que veníem oferint els anys anteriors: ESPA (secundària), accés a

la universitat per a majors de vint-i-cinc anys, català, etc. I a més enguany tenim uns grups d’estudis inicials (alfabetització i consolidació) -Quines són les característiques de l’alumnat en general? Hi ha molta variació. Pensau que enguany tenim més de quatre-cents alumnes matriculats entre tots els grups. Són persones de més de devuit anys que no varen

acabar els estudis i ara volen treure’s el títol de secundària. O que fa anys que no estudiaven i ara volen millorar la seva situació laboral, anar a la universitat, etc. Els d’alfabetitzazió solen ser immigrants que no varen poder anar a escola i ara simplement volen aprendre de llegir i d’escriure. Sebastià Jaume Covas, 2n ESO C

CURS 2009-2010

ENTREVISTA

PÀGINES UEP

Cinc alumnes que fan primer de batxillerat a l’institut han estat premiades pel seu expedient acadèmic a ESO. Pàgines Uep els ha volgut plantejar les preguntes següents: 1. Què se sent quan una alumna és reconeguda amb un premi pel seu èxit acadèmic i el seu esforç personal? 2. Com veieu el vostre futur en el batxillerat?3. Com creieu que es pot aconseguir un premi així? 4. Què us agradaria estudiar o a què us voleu dedicar més endavant? 5. Us sentiu orgulloses amb el treball que heu fet? 6. Us ha costat molt aconseguir aquest premi? 7. Crèieu que seríeu capaces d’aconseguir aquest premi? 8. Què creieu que us ha pogut atorgar aquest premi?

“Va ser una sorpresa: no sabia que existís aquest premi”

1. Un sentiment de satisfacció amb tu mateixa. A l’hora de recollir el premi estava molt nerviosa i em dominava una il·lusió i una alegria indescriptibles. 2. De moment les notes han baixat una mica, però segueixo estudiant tant o més que abans. Tinc clar que la cosa es complica, però desanimar-te és la cosa pitjor que pots fer ! És per això que si un examen no va gaire bé, ànim i cap endavant ! 3 Sincerament jo no sabia que es donés un premi d’aquestes característiques. Sempre he estudiat tenint ben clar que el més important era l’aprenentatge. He estudiat no per aconseguir un premi sinó

que ho he fet per a mi. Simplement us puc dir que s’ha d’estudiar molt, tenir molta confiança i ganes. I de la mateixa manera que ho hem aconseguit nosaltres, també ho podeu aconseguir vosaltres. 4. M’agradaria estudiar llengua i literatura castellana, per poder ser professora en el futur. 5. Sí molt. A més aquest premi es pot considerar com un punt de motivació per seguir-te esforçant. 6. Com ja he dit abans, jo no cercava aquest premi, ni tan sols sabia que existia. De tota manera l’única forma d’aconseguir-lo és estudiant. M’ha costat? Crec que simplement he fet el que toca,

1. Se sent una certa satisfacció. De tota manera vàrem rebre el premi el vint-isis d’octubre, quan ja havíem començat el batxillerat, cosa que a mi m’ha distret molt del premi. Les preocupacions i la feina dels estudis actuals no han deixat brollar la possible il·lusió que hagués sentit uns mesos abans. 2. Treballant i aprenent el que fins ara no havíem après en molts sentits, des dels continguts fins a aprendre a estudiar. 3. Depèn del caràcter i de la intel·ligència de cadascú, amb atenció i interès a les classes això darrer és indispensable. Llavors les altres coses dependran de la pròpia responsabilitat i consciència. 4. Ni idea, dràsticament. Estudiar-ho tot, sempre. Dedicar-nos a estudiar sense

pressions. 5. Treballar suposa esforç i no estic orgullosa ni del treball ni de l’esforç. 6. Realment ni tan sols sabíem que rebríem cap premi pels resultats acadèmics obtinguts. Crec que hem anat fent cadascuna amb els seus mètodes i voluntat. 7. Com he dit abans no en coneixíem l’existència, però segurament totes coneixíem els nostres límits i sabíem fins on podíem arribar i fins on ens podíem autoexigir. 8. Realment aprenem per a nosaltres i el fet que això sigui reconegut a nivell balear és un petit suport fins i tot emocional i psicològic per a alguns de nosaltres. De tota manera a mi m’ha de servir de comparació amb el batxilerat.

Silvia Barrera Romo va al grup B de primer de batxillerat

estudiar. 7. Tenia l’esperança de treure una mitjana d’excel·lent, però, ho torn a repetir, ni tan sols

no sabia que s’atorgava aquest premi. 8. Sobretot ens ha motivat a seguir esforçant-nos.

“Aprenem per a nosaltres, però està bé que t’ho reconeguin ”

Maria Sweiss va al grup A de primer de batxillerat

ENTREVISTA

PÀGINES UEP

“Sempre és gratificant rebre un premi pel teu esforç”

1. Sí, bé, la veritat és que sempre és gratificant rebre un premi i et fa sentir bé, però crec que el motiu del premi no és motivar els alumnes a estudiar, sinó recompensar-los pel seu esforç, ja que, si dic la veritat, ni coneixia l’existència del premi i m’hagués esforçat igual que si ho hagués sabut. 2. De moment bé. Abans de començar tothom t’avisa que el batxillerat és molt difícil. Per ara va bé, però encara queda molt i només hi ha una manera de seguir estudiant. I amb això sí que es nota molt la diferència amb l’ESO. 3. Simplement amb esforç. Sempre he cregut que qui vol, pot. Però si sóc sincera, la meva motivació no era aconseguir un premi, sinó el meu propi benestar.

CURS 2009-2010

4. Fa temps que dic que vull ser metgessa. Des de sempre m’han agradat molt la biologia i la química i és la meva única opció. Així i tot, em serà difícil aconseguir la nota mitjana tan alta que es demana per entrar a les facultats de medicina. 5. Sí, el fet que et donin un premi fa que t’adonis que el que has fet té un cert mèrit. 6. No, no m’ha costat gaire. El que he fet ho hagués fet igualment si no m’haguessin donat cap premi. 7. La veritat és que desconeixia l’existència d’aquest premi. 8. Simplement la satisfacció d’haver aconseguit una espècie de recompensa.

Yasmín Núñez Bosshart cursa 1r de batxillerat A

Maria Huguet Mas va al grup A de primer de batxillerat

“El premi ens donarà ànims per seguir esforçant-nos”

1. Òbviament , quan algú és reconegut amb un premi per l’esforç i el treball fet, se sent orgullós i amb moltes ganes de seguir amb el mateix ritme, perquè vulguis o no t’anima i et puja l’autoestima. 2. En aquest moment, a principi de curs, és una pregunta que em faig diàriament. Supòs que no seré l´única persona que tengui un pensament negatiu, ja que tota la il·lusió que tenia al principi ja no la tenc. Esper que, a poc a poc l’esforç que faig es vegi més recompensat, perquè de moment estic molt decebuda...,i no és que hagi baixat el ritme, sinó que no estem ni preparats i tampoc mentalitzats. 3. Un premi així només es pot aconseguir amb ganes, amb esforç i amb moltes hores de feina i d’estudi. 4. A mi m’agrada molt tot el que està relacionat amb

l’enginyeria i esper que en un futur no gaire llunyà pugui arribar a estudiar telecomunicacions o enginyeria aeronàutica. Seria el meu somni i esper aconseguir-ho. 5. Sí, per descomptat. Perquè tota la feina que hem fet, les hores que hem passat treballant i estudiant s’han vist recompensades i, a més a més, m’anima molt cada vegada que veig el diploma perquè em dóna força per treure el màxim profit del batxillerat. 6. La veritat és que no. Sempre m’ha agradat estudiar i ho he fet amb moltes ganes. 7. Si hagués sabut abans que hi havia un premi com aquest hauria estat segura d’aconseguir-lo. 8.Trob que aquest premi ens donarà molt ànims per seguir esforçant-nos i ens omple d’optimisme per passar aquests dos anys tan durs.

CURS 2009-2010

ENTREVISTA

PÀGINES UEP

“Quasevol persona pot aconseguir allò que es proposa”

1. La veritat és que et sents molt orgullosa de tu mateixa, et fa sentir bé que persones que no són ni els teus professors , ni els familiars ni els amics et reconeguin els teus esforços . De tota manera, però l’orgull que sents és el mateix que si no et donessin cap premi, aquest premi és una simple manera d’animarte perquè continuïs estudiant. 2. Després de dos mesos, puc dir que encara que és veritat que t’has d’esforçar un poc més que a l’ESO , no és tan difícil com t’ho pinten, almenys en el meu cas. Crec que quan fas 4t d’ESO tothom exagera molt i comences el batxillerat amb un poc de por, però quan hi ets dedins i saps veritablement com són les coses tota la por fuig. De moment i encara que hi ha estones en què no tens cap ànim de seguir , tenc la mateixa il•lusió que el primer dia. 3. Crec que la clau per obtenir bones notes és ser constant en els estudis. Si ets saps organitzar i no estudies només el darrer dia assimiles millor els conceptes i no passes tanta pena per l’examen t’anirà bé o no. 4. Des de fa uns anys tenc la idea d’estudiar matemàtiques, ja que sempre m’han agradat els números i trob que aquests poden plantejar reptes molt

grans i a mi m’agrada això. M’agrada haver de pensar per solucionar els exercicis i els problemes, encara que moltes vegades no arribi a la solució. Per això , si aconseguesc treure’m la carrera de matemàtiques m’agradaria treballar a la universitat com a professsora. 5. Sí, és clar que sí; crec que qualsevol persona que arriba a aconseguir allò que es proposa, ja sigui guanyar un premi com aquest o aprovar totes les assignatures a final de curs, es pot sentir mot orgullosa de tota la feina que ha fet per aconseguir els objectius que es proposava. Sempre et sents orgullosa de fer les coses bé. 6. No és que m’hagi costat gaire, però sí que és veritat que t’has d’esforçar per obtenir bons resultats, ningú no et regala res. De tota manera jo no he estudiat mai per obtenir cap premi o reconeixement, sempre he estudiat perquè d’alguna manera m’agrada i, a més, a mi sempre m’han dit que l’obligació dels joves és estudiar així com la dels adults és treballar, això ha influït molt en la manera que tenc de veure l’escola. A més, no vaig saber que existís aquest premi fins en el mes de juny del curs anterior, quan tots els esforços ja estaven

Llucia Adrover Mesquida va a primer de batxillerat A

fets. 7. Com he dit abans , no vaig saber que s’atorgava aquest premi fins a finals dels curs passat. Crec que si hagués sabut que existia, hauria fet el mateix que he fet sense saberho. I per què no? crec que sí que hauria pensat que ho aconseguiria, tot és intentar-

ho. 8. Crec que aquest premi més que res serveix per donar-te ànims, per fer-te veure que si una vegada ja has aconseguit una cosa tan difícil, si t’esforces podràs aconseguir molts dels reptes que et proposis.

Els que feim la revista Pàgines uep! us desitjam els molts d’anys i un bon 2010

PÀGINES UEP

CRÒNICA

CURS 2009-2010

vint-i-cinc de novembre: Dia internacional per a l’eliminació de la violència cap a les dones

La professora Elisenda Pipió presenta una exposició en contra de la violència masclista

A la inauguració hi assistí molta gent, entre ella, un grup de professors del nostre institut

Elisenda Pipió Gelabert, professora de Formació Professional i més concretament de ceràmica, la qual enguay treballa a l’IES Damià Huguet, ha col·laborat amb l’Institut Balear de la Dona per contribuir amb la seva obra a la commemoració del vint-i-cinc de novembre. Ens trasmeté la seva visió de la violència masclista. Una violència universal, constant, que es basa en la supremacia d’un sexe sobre l’altre amb la mentalitat que el sexe femení és inferior. Una violència que es manifesta de múltiples maneres, no només físiques, sinó també psicològiques que menysprea les capacitats de les dones com a persones. Elisenda Pipió ens trasmeté que volia mostrar una altra cara, un altre aspecte de la violència a través de la seva obra. No es tracta d’èmfasi en

els aspectes més cruels, sòrdids i difícils de la por, del patiment; ans al contrari, vol mostrar el camí de la sortida, l’esperança, del canvi possible, el trajecte cap a una vida més lliure, més plena, més igualitària. Ho fa a través d’aquestes barques, el mitjà marítim que permet iniciar un canvi radical. No una sola barca, com si només hi hagués una violència, un patiment, un dolor. Barques en plural, perquè diverses són les formes de violència i, sobretot, diverses i múltiples les situacions que viuen les dones que pateixen la violència masclista. A la inauguració hi acudirem alguns membres de la nostra comunitat escolar. Margalida Mayol departament de català

Caràtula de la presentació de l’exposició

CURS 2009-2010

ENQUESTA

PÀGINES UEP

Enguany encetam una nova secció. Es tracta d’una enquesta que passam a diferents alumnes i professors. En aquest número hem volgut saber què en pensau dels tatuatges, per la qual cosa hem fet les preguntes següents: 1-T'agrada la gent tatuada? 2-On t'agraden els tatuatges? 3-Te'n faries un? 4-On te'l faries? 5-Què et tatuaries?

A la majoria dels alumnes i professors de l’institut els agraden els tatuatges

Maria del Carme Mora Martínez, 1r ESO C 1. Sí. 2. Al turmell. 3. Sí. 4. Al turmell. 5. Una estrella.

Joan Antoni Ferrer, 2n ESO C 1. Sí. 2. Al braç. 3. Sí. 4. Al braç. 5. Una tia en pilotes.

Maria Torres, professora d’anglès 1. Sí. 2. Al maluc. 3. Sí. 4. Al maluc 5. M’inventaria algun dibuix original-.

Begoña Martínez, 3r ESO B 1. Sí. 2. Al canell. 3. Sí. 4. Al canell. 5- Runes.

David Wittebrood, 1r ESO E 1. Sí. 2. A l’esquena. 3. Sí. 4. A l’esquena. 5. Alguna cosa oriental.

Sion Vadell, 1r Batx A 1. Segons. 2. M’agraden als turmells. 3. Sí. 4. Al turmell. 5. Una estrella.

Miquel Àngel Gallardo 3r ESO C 1. Sí. 2. A la nuca. 3. Sí. 4. A la nuca. 5. Una lletra xinesa.

Sergi Roig, 2n ESO C 1. Sí. 2. Al pit. 3. Sí. 4. Al pit. 5. Un drac.

ENQUESTA

PÀGINES UEP

CURS 2009-2010

Voleu saber com són els vostres companys? Idò mirau que han respost a les preguntes següents: a) el principal tret del meu caràcter ; b) la qualitat que valoro més d’ un noi; c) la qualitat que valoro més d’una noia; d) el que més aprecio dels meus amics; e) el meu defecte principal; f) la meva activitat preferida; g) el meu somni de felicitat; h) quina seria la meva pitjor desgràcia; i) el que voldria ser; j) el país on voldria viure; k) el color que prefereixo; l) la flor que m’agrada més; m) l’ocell que prefereixo: n) les meves lectures preferides; o) la meva música preferida; p) els meus herois o heroïnes de ficció; q) els meus herois o heroïnes de la vida real; r) el que detesto per sobre de tot; s) el do natural que voldria tenir.

Dimensió comunicativa

a) La sinceritat b) L’amistat c) L’amistat d) La simpatia e) Sóc poc orgullós f) Jugar a futbolins g) Tenir un xalet h) Morir-me i) Mecànic j) França k) El blanc l) La rosa m) L’àguila n) Les de suspens o) El techno-house i el minimal p) En Homer q) El meu cosí r) Que no em comprin la moto s) Fer amics fàcilment Fèlix Bonillo Torres, Processos de comunicació 2n ESO

a) La simpatia b) L’ amistat c) La sinceritat d) La companyonia e) Que sóc pesat f) Jugar a futbol g) Que el meu fill sigui jugador de futbol h) Morir-me davant d’algú

a) La solidaritat b) La bondat c) La bellesa d) El divertiment e) Que no sóc gaire comprensiu f) Jugar a futbol g) La salut, els diners i l’amor h) Estar malalt i) Empresari turístic j) Espanya k) El blau l) El gira-sol m) El tord n) Qualsevol d’en Harry Potter o) El pop p) En Harry i en Ron q) En Messi r) Aixecar-me prest per haver d’anar a l’institut s) M’agradaria ser ric

a) L’amabilitat b) El físic c) El caràcter d) La simpatia e) Deixar totes les coses pel darrer moment f) Fer esport g) Ser guàrdia civil h) Perdre una persona estimada i) Guàrdia civil j) El Marroc k) El blau l) La margalida m) L’ àguila n) El camí del far. L’aventura de Saïd o) El pop i el rap p) En Batman q) En Fernando Torres r) La mentida s) M’agradaria ser futbolista

Dingemaen Bierckens, Processos de comunicació 2n ESO

Asmae Fagrach, Processos de comunicació 2n ESO

estimat i) Futbolista j) França k) El violeta l) El tulipà m) El lloro n) El mago de Oz o) La música llatina p) En Homer

q) En Zidane r) La vergonya s) No haver d’estudiar Carlos Cava Jiménez, Processos de comunicació 2n ESO

a) Ser un bon amic b) El seu caràcter c) La simpatia d) Que siguin sincers amb mi e) El meu defecte principal: qualque vegada som massa generós f) El futbol g) Ser un jugador de 1a divisió h) La ruïna i) Futbolista j) Espanya k) El verd l) La rosa m) L’oronella n) Les rondalles mallorquines o) El rap p) En Batmann i en Superman q) Jo r) El que detesto per sobre de tot: abusar s) Poder volar. Àlex Alzamora Bolter, Processos de comunicació 2n ESO

DIBUIX

AINA BARCELÓ OLIVER, 1R BATX B

CURS 2009-2010

PÀGINES UEP

Enguany, per primera vegada el nostre institut ha duit a terme dos projectes solidaris, un de recollida d’aliments i un altre de recollida de juguetes usades.I el resultat no ha pogut ser millor. Tant els alumnes com els professors hi han participat de forma entusiasta, fins al punt que s’han superat les previsions més optimistes. Hi han fet aportacions més de cent alumnes i devers el cinquanta per cent dels professors. Tot va començar quan es va decidir incloure com un dels objectius del centre per aquest curs la participació en qualque projecte solidari. Després de debatre-ho es va acordar que la Comissió de Convivència s’encarregaria d’arreplegar aliments, mentre que la d’ecocentre es dedicaria a la recollida de juguetes usades. La coordinació de tots dos projectes ha recaigut en la professora Aina Mercadal, la qual ha manifestat la seva satisfacció a Pàgines Uep. Segons Aina Mercadal, el lema “amb poc podem ajudar molta gent”, ha esdevingut “poca gent ha fet molt”, perquè els alumnes i professors que han participat no s’han limitat a aportar una sola cosa, sinó que han vengut ben carregats. Es va acordar que allò que es recollís fos per a associacions campaneres, per la qual cosa s’han donat els aliments a Càritas de Campos i al Projecte Home de ses Sitjoles. Però no s’ha pogut fer el mateix amb les juguetes que, finalment, han anat a parar a Caritas de Palma, on desenvolupen un taller de reciclatge de juguetes per a pares amb risc d’exclusió social, amb la qual cosa s’amplifica la repercussió del projecte, que beneficia tant als infants com als seus pares. L’èxit obtingut ha encoratjat els organitzadors per seguir treballant en la mateixa línia, per la qual cosa el curs que ve és probable que siguem cridats ha participar en algun altre projecte solidari. J.E.R.

CRÒNICA

CURS 2009-2010

Campanya de recollida de juguetes i aliments

L’institut demostra la seva solidaritat amb els més necessitats

La resposta solidària de la comunitat educativa ha estat molt positiva

Els alumnes i professors del centre aportaren juguetes de tots els tipus inimaginables