PERE EL GRAN Pere III d’Aragó (II segons la numeració catalana) va néixer a València el 1240. Fill de Jaume I i Violant d’Hongria, des de 1262 havia actuat com a procurador de la Corona. Aquell mateix any va produir-se un fet que marcaria tot el seu regnat, i que va arribar a enfrontar-lo amb el propi Jaume I: el casament amb Constança de Sicília. L’Estat dinàstic expandia les seves fronteres, però s’allunyava del marc peninsular, com hauria volgut el seu pare. Les aventures mediterrànies no estaven en el cap del Conqueridor, home de la Reconquesta i que havia enterrat definitivament el somni occità. En canvi, Pere obria un nou camí per a Catalunya: el Mediterrani. D’aquesta manera, amb Pere el Gran la Corona d’Aragó trasllada al seu interior el conflicte entre güelfs i gibelins pel control del Mediterrani. Pere s’alliberava de la necessitat de la conquesta peninsular, que restava en mans de la monarquia castellana, per passar a involucrar-se en la política dels Hohenstaufen. La Corona d’Aragó seria des d’aquest moment quelcom més que un regne ibèric. Rei i cavaller, Pere el Gran convertiria Sicília en la seva aventura personal. Constança, a la mort del seu pare Manfred (1266) i del cosí Conradí (1268) va convertir-se en l’hereva del regne de Sicília. Però Carles d’Anjou l’havia ocupat. Rei de Sicília, Jerusalem i Albània, comte de Provença, Forcalquier, Anjou i Maine, senyor suprem de Tunis o senador de Roma. En aquest moment, Carles d’Anjou era l’amo del Mediterrani, recolzat en l’amistat amb el Papa i el suport dels güelfs. Qualsevol persona prudent hauria permès l’ocupació de Sicília, un espai llunyà i sense importància en la política catalana, però Pere no. Era un monarca educat en els ideals de la cavalleria que trobava la seva causa: la defensa de l’honor de la dama i podia vincular aquesta causa als interessos geopolítics de la corona. Pels gibelins, Pere el Gran era l’home adequat per a posar fi a la presència francesa a Sicília. Així, els sicilians van revoltar-se el 1282, eren les Vespres Sicilianes. Poc després, la presència de la flota catalana a Palerm farà que l’host dels Anjou hagi d’abandonat l’illa. Sicília passava a formar part de la Corona d’Aragó. Però el conflicte només havia començat. Carles d’Anjou era oncle del rei de França, Felip III l’Ardit, el qual mai podria permetre la nova situació. A més, Carles comptava amb el suport del papa Martí IV, d’origen francès, el qual, el 1283, va excomunicar Pere i va desposseir-lo dels seus regnes, adjudicats, òbviament, a la monarquia a francesa. S’iniciava una “croada” contra la Corona d’Aragó. La situació política era greu i Pere va haver de convocar corts a Aragó, València i Catalunya. Mentre que els catalans donaven suport a la política mediterrània, els aragonesos es mostraven contraris. Així, els nobles aragonesos van crear una germandat, la Unió Aragonesa, per enfrontar-se a la política reial: Pere va haver d’aprovar i jurar el Privilegi General per salvar la crisi. Les concessions reials a la noblesa es repetirien a les corts de València (implantació dels furs de València) i Catalunya (constitucions favorables als barons i a les ciutats). Aquestes concessions polítiques reials, en realitat, amaguen les necessitats econòmiques del monarca: Pere necessitava diners per defensar Sicília. I la defensa de Sicília començava a Catalunya. El 1285, les tropes franceses van avançar pel Rosselló davant la inacció del germà Jaume, que es guanyaria
el qualificatiu de traïdor en les cròniques catalanes. Els croats francesos van arribar a Girona, però els almogàvers i la flota de Roger de Llúria van destruir el seu estol de naus al golf de Roses. Girona va ser defensada i l’expedició francesa derrotada. Felip l’Ardit moria a Perpinyà pocs dies després. Un cop frenada la invasió francesa, Pere va girar-se cap a Mallorca. La traïció del seu germà, que no havia mogut un dit per evitar l’entrada francesa a Catalunya era considerada un acte de guerra. Tanmateix, no va haver-hi temps per iniciar cap acció: l’11 de novembre de 1285 moria a Vilafranca del Penedès. El rei cavaller deixava la Corona d’Aragó al seu primogènit, Alfons, mentre que Sicília passava a mans del segon fill, Jaume. ROGER DE LLÚRIA Roger de Llúria va ser el flamant almirall de la companyia catalana, que duria a terme nombroses conquestes per la Mediterrània, tot esdevenint un autèntic cap d'un exèrcit poderosíssim. Roger va néixer a Scala (Itàlia) i era fill del senyor de Lòria (el nom del qual ha estat catalanitzat modernament sota la forma de Llúria). Va arribar a Catalunya amb la seva mare el 1263, acompanyant el seguici de Constança, futura esposa de Pere. Roger es va criar a la cort catalana i va ser nomenat senyor de Seta i Cocentaina. En vida del rei Jaume I, aquest li confià la repoblació de la contrada de Cocentaina, afectada per una revolta sarraïna. A la mort del rei, el fill de Jaume I (i íntim amic de Roger) Pere, va heretar Aragó, Catalunya i València i l'altre fill, Jaume, va heretar Mallorca, Rosselló, la Cerdanya i Montpeller. El 1282 acompanyà Pere I a l'expedició a Barbària i Sicília. Roger de Llúria fou nomenat almirall, a més d'encarregat de comandar l'esquadra que restà a Sicília després de la conquesta de l'illa, davant la difícil situació de la zona. Així, malgrat els escassos coneixement mariners de Roger, aquest aconseguí la primera victòria a Malta, amb vint-i-una galeres. Es diu que l'enfrontament entre els almiralls català i francès fou ferotge, però que finalment Roger en va sortir victoriós. Després d'aquesta victòria, es decidí atacar la costa de Calàbria. L'any següent retornà a la batalla contra les galeres franceses que intentaven recuperar Nàpols, i amb un gran enginy, va aconseguir fer presoner al príncep de Salern, qui va intercanviar per la llibertat de la princesa Beatriu, filla del rei Manfred i germana de Constança, que restava presa des de 1266. Fou rebut triomfalment a Messina, però unes setmanes més tard inicià incursions a les costes calabreses (Nicotera i Castelvetro) i s'apoderà del penyal de Gelbes i la ciutat de Tarento. La mort de Carles d'Anjou, va provocar el nomenament de Carles de Valois, que va pretendre envair Aragó i Catalunya, per la qual cosa va reunir un poderós exèrcit de 180 mil homes, i una flota amb cent quaranta galeres. Inicià la invasió per Salses, assetjà Girona i, davant la impotència dels almiralls catalans Ramon Marquet i Berenguer Mallol, el rei decidí cridar a Roger de Llúria. Aquest, amb la seva esquadra, va obtenir la famosa victòria de les illes
Formigues (4 de setembre de 1285), tot simulant ésser més vaixells dels que eren realment, tot encenent tres fanals a cada nau. El combat fou sagnant, i malgrat l'oferiment de treva per part dels francesos, finalment la victòria catalana és materialitzà a la batalla de Coll de Panissars (1 d'octubre de 1285). Més endavant, Roger participarà en la presa de Mallorca, però amb la mort del rei, fou Alfons qui heretà tots els regnes catalans, mentre que Jaume heretà les possessions italianes. Els conflictes amb les francesos varen continuar per la voluntat d'aquests d'ocupar l'illa de Sicília, però sempre toparen amb la força i l'astúcia de Roger de Llúria. Roger de Llúria va morir a València el 17 de gener de 1305. Fou enterrat al monestir de Santes Creus, als peus del sepulcre del rei Pere el Gran, tal i com ordenava el seu testament. Roger de Llúria va ser, sens dubte, el més famós almirall de la corona catalano-aragonesa, tot i servir quatre monarques diferents. Roger serà sempre recordat per la seva astúcia guerrera sobre el mar, el que ens recorda la seva frase: "Cap peix no gosa treure el cap si no porta al seu dors l'escut del rei d'Aragó i Sicília". Carles d'Anjou (1226-1285) Germà petit del rei Lluís IX de França (sant Lluís) i oncle de Felip III, l’Ardit. Va xocar amb els interessos de Pere el Gran, en primer lloc com a infant i després com a rei, a Provença i Sicília. Per matrimoni (1246), i amb l’ajuda del papa, va emparar-se del comtat de Provença, sobre el qual Pere reclamava drets, malgrat que el seu pare, Jaume I, hi hagués renunciat. Novament amb el suport papal, el 1265 va conquerir Sicília al rei Manfred, pare de Constança, esposa de Pere el Gran. Carles d’Anjou dominà aleshores la política italiana i va esdevenir el principal valedor de la Santa Seu. Pere inicià una política antiangevina de gran abast, que incloïa propaganda per mitjà de trobadors. La revolta siciliana contra Carles d’Anjou va donar la corona a Pere II, que havia preparat la invasió de l’illa. Després del fracassat desafiament de Bordeus amb el rei català, aconseguí d’oposar Carles de Valois a Pere, però morí abans de començar la invasió de Catalunya. Climent IV - de nom seglar Guy de Foulques i conegut com a Guy el Gras (Sant Geli, ? - Viterbo, 29 de novembre de 1268) fou Papa de l'Església Catòlica del 1265 al 1268. Militar i secretari del rei Lluís IX de França, a la mort de la seva esposa va ingressar en un monestir franciscà d'on, en 1256, va ser reclamat per ocupar el bisbat de Puy, càrrec que va ocupar fins que en 1259 va ser nomenat arquebisbe de Narbona per, finalment, convertir-se el 1261 en el primer cardenal nomenat pel papa Urbà IV. A la mort d'Urbà IV, el conclave cardenalici reunit a Perusa, reclama la presència del futur Climent IV que es trobava en terres franceses després de la seva tornada d'una missió desenvolupada a Anglaterra com a legat papal. En arribar al conclave se li informa que ha estat elegit, per unanimitat, papa; sent consagrat el 15 de febrer de 1265. El fet més significatiu durant el seu pontificat va ser l'enfrontament que va
desencadenar la desaparició de la dinastia dels Hohenstaufen, casa que havia subministrat els emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic des de 1138. En efecte, seguint la política dels seus predecessors amb la finalitat de frenar Manfred, fill del mort emperador Frederic II, va mantenir l'oferiment de la corona de Sicília a Carles d'Anjou, germà del rei francès Lluís IX. Climent IV va començar llavors la predicació d'una Croada siciliana que va culminar amb l'organització d'un exèrcit que va derrotar i va donar mort a Manfred en la Batalla de Benevent (1266). Només quedava un membre de la dinastia, Conradí de Suàbia, nebot de Manfred i fill de Conrad IV qui intentant intentant recuperar la corona de Sicília s'enfronta en 1267 a Carles d'Anjou en la Batalla de Tagliacozzo sent fet presoner i executat a Nàpols. Les profecies de Sant Malaquies es refereixen a aquest papa com Draco depresus (El drac perdut o vençut), citació, que fa referència al fet que al seu escut d'armes apareix una àguila empresonant entre les seves grapes un drac. GÜELF : partidaris de la política papal, enfrontats als gibel·lins. GIBEL.LINS: partidaris de la política dels emperadors.