La religó romana: Els romans es consideraven a si mateixos el poble més religiós de la terra. Tanmateix en llegir els escriptors llatins, rarament es troba expressada una emoció espiritual o unes creences que fonamentessin els ritus, malgrat que aquests fossin escrupolosament observats. I és que es tractava d'una religió basada en la pràctica ritual i en la pertinença a la comunitat. La religió romana ha estat definida com "un conjunt de ritus codificats curiosament i practicats d'acord amb un pla estrictament comunitari, destinats a traduir i suscitar una visió del món" (John Scheid). Per tant la base de la religió romana, a diferència d'altres com el cristianisme o l'Islam, no són les creences, la fe o les emocions, sinó la pràctica ritual i la pertinença a la comunitat política. La religió romana se circumscriu al cos de ciutadans. Per això l'actor principal és el mateix que el del sistema polític: el ciutadà mascle i adult; les dones, els infants i els esclaus tenen un paper passiu, mentre que n'estan exclosos els que estrangers, malgrat que podien ser autoritzats a assistir-hi. De tota manera es permetia als no ciutadans, estrangers residents o esclaus, practicar la seva religió i tenir els seus temples, sempre que fos fora del pomerium, el recinte sagrat de la ciutat, i no ho fessin de manera escandalosa. Com que l'àmbit religiós i el polític es confonen, els mateixos magistrats de l'Estat han de regular les relacions amb els déus: abans de convocar una assemblea el magistrat ha de recórrer alsàugurs per tal de prendre els auspicis.
ELS SACERDOTS:. Els sacerdots romans eren els dipositaris i gestors de la tradició i del culte religiosos. A diferència d'altres religions, no formaven una casta consagrada en exclusiva al culte religiós sinó que són uns ciutadans com els altres, tot i que elegits amb uns criteris imposats per la tradició, però sense haver de tenir normalment un saber teològic especial. Amb el seu control del calendari i de presa dels auspicis, sovint actuaven com a moderadors de la vida política i eren un factor clau en les lluites polítiques, normalment a favor de la conservació del poder en mans de les elits, atès el seu propi origen. A més exercir un sacerdoci no era, la majoria de les vegades, incompatible amb exercir les magistratures, sinó que, ben al contrari, solia ser una part complementària de la carrera dels polítics. La majoria dels sacerdocis, a diferència de les magistratures, eren vitalicis, però, com aquestes, solien ser col·legiats. El rex sacrorum, les vestals i els flàmens eren escollits pel pontífex màxim. En canvi els pontífexs, els àugurs i els decèmvirs o quindecímvirs per als afers sagrats eren elegits per cooptació, és a dir pels mateixos membres que componien els col·legis; tot i així primerament el pontífex màxim i més endavant els altres van passar a ser elegits per un sistema complex: quan es produïen vacants per defunció, els altres membres nominaven una breu llista de candidats, de la qual se'n
seleccionaven els tributs especials.
necessaris
per
cobrir
les
places
en
uns comicis
PANTEÓ ROMÀ: Entre els déus primitius romans que no tenen correspondència amb els grecs es troben els següents:
Janus: Déu bifront de les entrades. El seu nom sembla que està relacionat amb la paraula llatina ianua, que vol dir "porta"
Pales: Deessa del pastoreig i protectora del Palatí. Les seves festes eren les Parilia, en les quals els pastors encenien fogueres i saltaven per damunt d'elles.
Portunus: Déu marí que té al seu càrrec els ports. A Roma se celebraven en el seu honor les festes Portunalia.
Consus: Tenia un altar sota el Circ Màxim de Roma. A les seves festes, les Consualia, els animals de càrrega (cavalls, ases...) no treballaven i eren coronats amb flors.
Al segle VI aC es va construir el primer gran temple al Capitoli, dedicat a Júpiter, i es va crear també l'anomenada tríada capitolina, formada per Júpiter (rei del cel), Juno(deessa protectora del matrimoni i de la familia) i Minerva (deessa de l'art i la ciència). Aquesta tríada constituïa el culte públic dels romans. Al costat del culte públic, els romans tenien un culte privat o familiar que es basava en la creença de la inmortalitat de l'ànima humana. Els déus familiars eren els següents:
Penats: Divinitats de les provisions. Eren representats amb estatuetes. Tenien un altar a l'atri de las casa anomenat sacrarium
Lars: Divinitats protectores de la casa. Tenien un altar a l'atri de la casa anomenat lararium, on hi havia un petit foc.
Manes: Representaven les ànimes dels morts. Quan moria un familiar, li feien una màscara amb cera que es conservava al lararium.
No només hi va estar la mitologia romana com a nutrició de la religió de l'antiga Roma sinó que hi va tindre influències d'altres més com la religió o mitologia de
l'antic Egipte, a més del fet que hi van haver altres religions convivint amb l'oficial de l'imperi com el judaisme o el cristianisme. Els romans van batejar als deus grecs amb noms que imposava l’imperi roma, llavors Afrodita era Venus, Apolo era Febo, Ares era Mart o Posidó era Neptú.
Culte imperial Els emperadors quan morien eren divinitzats.
El culte domèstic Ere obligat el culte a les cases dels deus, havien dioses en la vida cuotidiana.
.