Pere el Gran va néixer a València al1240 i va morir Vilafranca del Penedès, Principat de Catalunya, 11 de novembre de 1285. fou un sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols de comte de Barcelona, rei d'Aragó i rei de València (1276-1285) i després de la conquesta de l'illa, rei de Sicília (1282-1285). Començà a regnar a l'edat de 36 anys, regnà 9 anys i morí a l'edat de 45 anys. Està enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus, i la seva tomba és l'única d'un sobirà de la Corona d'Aragó que no ha estat mai profanada. Gràcies a la seva conquesta militar del Regne de Sicília el 1282 es féu famosa la frase de l'almirall Roger de Llúria, en què afirmava que cap peix no gosaria alçar-se sobre la mar mediterrània, sinó portava en la seva cua un escut o un Senyal Reial:
«
Ne sol nom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d'Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d'Arago e de Cecilia.
»
Jaume I el Conqueridor anà modificant els seus testament a mesura que anava tenint fills. A partir del testament del 1244, quan Pere tan sols tenia 4 anys, Jaume I decidí adjudicar sempre Catalunya al bloc de l'infant Pere. Aquesta situació es mantingué fins al darrer testament del 1262, quan de resultes de la mort del primogènit Alfons, l'infant Pere també rebé el Regne d'Aragó i el Regne de València en el seu bloc. Aquest fet singularitzà que l'infant Pere figurés com a Heres Catalonie (Hereu de Catalunya). El seu pare el rei en Jaume I el nomenà procurador general el 1257.
El 1266 Carles I d'Anjou, amb el beneplàcit del Papa Climent IV, envaí el Regne de Sicília. Constança de Sicília, que era la legítima hereva després de les morts del seu pare Manfred I de Sicília el 1266 i del seu cosí Conradí de Sicília el 1268, reclamà el regne i Pere posà el fil a l'agulla per aconseguir-ho. Primer va tractar de neutralitzar els sobirans veïns, així va fer signar al seu germà Jaume II de Mallorca el Tractat de Perpinyà de 1279 pel qual aquest se'n reconeixia feudatari. Amb el Regne de Castella inicià unes converses que foren molt positives, així pels tractats de Campillo i Ágreda de 1281 amb el rei Alfons X de Castella i l'infant Sanç (futur Sanç IV de Castella) s'establí una aliança forta. Amb el Regne de Portugal establí el casament de la seva primogènita Elisabet d'Aragó amb el rei Dionís I de Portugal. I per neutralitzar el Regne d'Anglaterra prometé el seu hereu Alfons amb Elionor d'Anglaterra, filla d'Eduard I d'Anglaterra. Per contra amb el Regne de França les converses no foren bones. L'elecció del Papa Nicolau III el 1277 va permetre veure l'esperança d'una solució en el conflicte, però la mort d'aquest el 1280 i l'elecció del Papa profrancès Martí IV capgirà les coses. Després d'un aixecament popular dels sicilians el 30 de març de 1282, anomenat les Vespres Sicilianes, aquests oferiren a Pere el Gran la corona de Sicília i aquest mateix n'emprèn la conquesta als francesos, que encapçalats per Carles d'Anjou i ajudats pel Papa Urbà IV l'havien presa al seu sogre Manfred I de Sicília, que morí en
ser derrotat a la batalla de Benevent el 1266. Així doncs la flota catalana arribà al nord d'Àfrica i d'allà, cridat pels sicilians, entrà a Palerm mentre les tropes angevines es retiraren al Regne de Nàpols. La força expedicionària catalana estava compostes per l'exèrcit de terra, comandat per Guillem Galceran de Cartellà, compost per almogàvers, ballesters i llancers, mentre que la flota catalana comandada per Roger de Llúria va haver de defensar constantment l'illa de Sicília dels atacs angevins. Així els derrotà al port de Malta el 1283 (per la qual cosa Malta i Gozzo passaren a estar associades a Sicília), i a la badia de Nàpols el 1284, on fou fet presoner l'hereu angeví. La conquesta de Sicília es finançà amb aportacions de jueus i els impostos de les aljames. L'infant Alfons demanà un subsidi de 200.000 sous als jueus l'any 1282. Els jueus del regne de València donaren 25.000 sous. Els aragonesos 75.000 sous i la resta (100.000 sous) fou pagada per les aljames catalanes Carles I d'Anjou fou comte d'Anjou, Provença i Maine; Rei de Sicília; rei de Nàpols; rei titular d'Albània; rei titular de Jerusalem. Naixement: 21 març de 1227, Regne de França Defunció: 7 gener de 1285, Foggia, Itàlia Cònjuge: Beatriu I de Provença (c. 1246) Fills: Carles II d'Anjou, Elizabeth of Sicily, Queen of Hungary, Beatrice of Sicily, Latin Empress Progenitors: Blanca de Castella i d'Anglaterra, Lluís VIII de França Germans: Lluís IX de França, Elisabet de França i Castella al tron de Sicília el germà petit del rei Lluís IX de França (sant Lluís) i oncle de Felip III, l’Ardit. Va xocar amb els interessos de Pere el Gran, en primer lloc com a infant i després com a rei, a Provença i Sicília. Per matrimoni (1246), i amb l’ajuda del papa, va emparar-se del comtat de Provença, sobre el qual Pere reclamava drets, malgrat que el seu pare, Jaume I, hi hagués renunciat. Novament amb el suport papal, el 1265 va conquerir Sicília al rei Manfred, pare de Constança, esposa de Pere el Gran. Carles d’Anjou dominà aleshores la política italiana i va esdevenir el principal valedor de la Santa Seu. Pere inicià una política antiangevina de gran abast, que incloïa propaganda per mitjà de trobadors. La revolta siciliana contra Carles d’Anjou va donar la corona a Pere II, que havia preparat la invasió de l’illa. Després del fracassat desafiament de Bordeus amb el rei català, aconseguí d’oposar Carles de Valois a Pere, però morí abans de començar la invasió de Catalunya.ny 1266 amb el suport del Papa i dels güelfs.