LLEI SÀLICA: http://ca.wikipedia.org/wiki/Llei_S%C3%A0lica Fóu un conjunt de lleis creat per Clodoveu I al segle VI per governar al poble dels francs sàlics. Les primeres mostres escrites que en demostren l’existència daten de l’any 507 i 511, tot i que se suposa que ja es practicava abans, al segle XII.
El rei Clodoveu dicta la Llei Sàlica (Codi per les lleis bàrbares) envoltat pels caps militars de la seva cort. Aquesta llei és conseqüència de la tradició de la constitució que ha durat fins als temps moderns d'Europa Central, especialment als estats Alemanya, França, Països Baixos, algunes parts d'Itàlia i Àustria, parts d'Europa de l'est, per exemple Romania, Hongria i els Balcans. La seva influència es basa en el fet que les lleis de Carlemany es basaven en la Llei Sàlica, una influència tan gran com la de Grècia i Roma. La influència Sàlica existia des d'abans del segle XII. La Llei Sàlica codificava l'herència, crim i l'assassinat. Al haver-hi escassos mitjans de comunicació, la llei sàlica proporcionava lleis molt generals i cada territori tenia llibertat per interpretar-les a la seva manera i fer-ne de pròpies. Entrant en detalls, pel que fa al crim i l’assasinat, s’establia que els danys i perjudicis serien pagats i també multes en recompensa de les injúries a les persones i els danys als seus béns, per exemple a l'esclavatge, robatoris, i insults sense verificar. Una tercera part de les multes servien per pagar les despeses del judici. El veredicte del judici el feia un jurat. La Llei Sàlica estableix que una persona està legalment desprotegida per llei si no pertany a una família.
Ordalía: http://es.wikipedia.org/wiki/Ordal%C3%ADa La ordalia o Judici de Déu era una institució jurídica vigent fins a finals de l'Edat Mitjana a Europa. Consistien en "invocar i en interpretar el judici de la divinitat a través de mecanismes ritualitzats i sensibles, del resultat s'inferia la innocència o la culpabilitat de l'acusat". No hi ha dubte del caràcter màgic i irracional d'aquests mitjans probatoris, per aquest motiu les ordalies fossin sent substituïdes per la tortura a partir de la recepció del dret romà al segle XII.1 Mitjançant la ordalia es dictaminava, atenent a suposats mandats divins, la innocència o culpabilitat d'una persona o cosa (llibres, obres d'art, etc.) acusada de pecar o de trencar les normes jurídiques. Consistia en proves que majoritàriament estaven relacionades amb tortures causades pel foc o l'aigua, on s'obligava l'acusat a subjectar ferros candents, introduir les mans en una foguera o romandre llarg temps sota l'aigua. Si algú sobrevivia o no resultava massa danyat, s'entenia que Déu ho considerava innocent i no havia de rebre càstig. D'aquests judicis es deriva l'expressió posar la mà al foc, per manifestar el suport incondicional a alguna cosa oa algú, o l'expressió "prova de foc".
índex • 1 Justificació de la ordalia: la «justícia immanent» • 2 Orígens • 3 Tipus de ordalies • 4 ordalies a Espanya • 5 ordalies a Hongria •6 • 7 Bibliografia • 8 Vegeu també • 9 Enllaços externs Justificació de la ordalia: la «justícia immanent» [modifica]
Segons les lleis dels pobles germànics la tortura, així com les penes corporals, només s'aplicava als homes que no eren lliures o als lliures deshonrats, per haver estat declarats públicament traïdors, desertors o covards. Al principi en els regnes germànics que substituir l'Imperi Romà d'Occident es van aplicar codis legals diferents als germans i als romans sometidos.2
El dret penal durant l'Alta Edat Mitjana a Europa, especialment entre els segles IX i XII, era "privat". L'autoritat pública no buscava ni investigava els crims, sinó que només intervenia a petició de qui patia el greuge, que es convertia en acusador. Aquest, després de trobar el tribunal apropiat (el qual declarés tenir jurisdicció sobre les dues parts), "presentava la seva acusació, declarava sota jurament i deia a l'altra part al tribunal perquè respongués". L'acusat només necessitava jurar que l'acusació era falsa, encara que de vegades el tribunal requeria el jurament d'altres homes lliures que corroboraran el de l'acusat, encara que no haguessin estat testimonis dels fets. I aquí s'aturava el judici. Així doncs, "el jurament era la prova més forta que la part acusada podia brindar", tot i que també existia la ordalia i el combat judicial. En aquells casos en què la reputació de l'acusat era dolenta i l'acusació comportava la pena capital, es podia recórrer a la ordalia o judici de Déu per determinar si deia la veritat. Una altra manera de solucionar el plet era el combat judicial entre acusador i acusat, o entre persones designades per ells, el que també es considerava una forma de ordalia, ja que es basava en la idea que Déu només permetria la victòria de la part que tenia raó. Aquests eren els tres modes de prova, considerats després "irracionals, primitius i bàrbars", del procés penal altmedieval. Es basava en el que alguns historiadors han anomenat "justícia immanent": "el cas que la intervenció divina en el món material era contínua, de manera que es negava a permetre que les injustícies quedessin sense càstig ... La gent acceptava les sentències de l'ordalia, el jurament i el combat judicial perquè creia que eren sentències de Déu tant com pràctiques antigues i acceptades ".4 orígens: El significat etimològic prové de la paraula anglesa "ordeal" que significa judici o dura prova que ha de travessar aquella persona (l'acusat) per poder demostrar la seva innocència. Els germans, en envair l'Imperi romà d'Occident, van popularitzar la seva aplicació on va passar a designar-se com "judici de Déu", per considerar que el veredicte dictat per aquesta prova era d'origen diví. No obstant això, aquesta manera de fallar judicis és d'origen més antic i ja es coneixia a l'antiga Grècia. Els hebreus, d'altra banda, segons s'escriu en la Bíblia, tenien una forma d'ordalia per justificar la gelosia d'un marit i demostrar si una dona era adúltera: se li feia beure el "aigua amarga de la maledicció», un beuratge preparat per el sacerdot amb aigua i cendra entre d'altres elements. Els romans, per altra banda, tenien la llegenda de Mucio Escévola, qui va deixar cremar la mà davant els seus enemics etruscos en prova que deia la veritat. Al llarg del temps, els tipus de proves van ser de dues classes, canònica i vulgar: • La vulgar consistia en les maneres de justificar inventades per les supersticions del poble.
• La canònica, en el jurament prescrit en els cànons i que es va cridar Judici de Déu. El Judici de Déu sembla distingir-se del jurament, segons aquest text del concili celebrat a Magúncia l'any 888: Aut Judicii examini, aut sacramenti protestatione es expurget. Els anglosaxons o normandos diferenciaven aquest judici del duel judicial. Significa una prova per l'aigua o ferro candent. El capítol LXII de les lleis de Guillermo el Conqueridor, diu: Si un francès acusa un anglès de perjuri, defensi l'anglès a la seva elecció pel judici de ferro o pel duel. Tipus d'ordalies: Des dels segles X al XII va haver qui va haver de patir la prova del foc, posant la mà en un braser, caminant amb els peus nus per carbons encesos o travessant amb els passos explicats l'espai entre dues fogueres. Altres van patir la prova del ferro candent, per a això es enrogien al foc unes vegades nou o dotze reixes d'arada, unes altres un guantellet d'armes, on l'acusat havia de ficar la mà i unes altres una barra de ferro. La ordalia o prova judicial es realitzava a l'església. A un costat hi havia l'aigua bullint, en una caldera posada al foc, i a l'altre una gran cuba on es tirava aigua freda. Les esglésies on s'executava la prova caldaria rebien aquest privilegi del senyor dominant del territori. Els acusats pagaven al fisc de l'església el dret exigit per la prova, i l'aigua freda estava reservada per als vilans o pecheros. Si l'acusació era simple, havien de ficar la mà en l'aigua bullint fins a la nina; però si era complexa, havien submergir el braç fins al colze (vegeu Lleis deAthelstan) i s'embolicava la mà, el jutge col·locava un segell i al tercer dia s'examinava el resultat de la prova. Si hi havia cremada, l'acusat era culpable; si no les hi havia era innocent. Als pobles germànics, la prova de l'aigua es va usar a Alemanya sense els ritus religiosos en les acusacions de sortilegi. Altres tipus de judici eren els següents: • El judici de l'Eucaristia estava destinat als eclesiàstics, havent estat substituït pel jurament en el concili de Tribur o Trebur (?) (Alemanya), però més d'una vegada es va usar amb els seglars. En les actes d'un concili celebrat a Worms es troba quant es pugui desitjar conèixer sobre les fórmules observades per aquest procediment, ja que de vegades es cometien robatoris en les abadies. El cànon XV va disposar que en aquests casos es cantés una missa solemne
per l'abat o un religiós designat per ell. Tota la comunitat havia de acostar-se a la sagrada taula i, en rebre cada monjo l'eucaristia, confessar la seva innocència i dir en veu alta el següent: Corpus Domini sit mihi ad probationem hodie . • El Judici de l'Esperit Sant està tret de la història eclesiàstica. Tenim un exemple notable d'aquesta prova de com l'Esperit Sant presidia l'examen de la veritat, que és el següent: Hildebrand, enviat pel papa com a llegat per deposar a diversos prelats culpables de simonia, va fer comparèixer al bisbe de Trèveris, acusat per la veu pública, i va dir el següent: Vine i si tens legítimament l'Esperit Sant vaig donar sense por Glòria al Pare, al Fill ia l'Esperit Sant. El simoníaco alçar la veu i dir Glòria ... però no va acabar la fórmula, i va descendir de la cadira episcopal. • El Judici de la Creu es realitzava de la següent manera: davant d'un altar es col·locaven dues persones a peu, immòbils amb els peus junts i els braços oberts en l'actitud d'un crucificat. Es llegia davant d'ells la missa, els salms o l'evangeli de la Passió. El que es movia perdia el plet. Aquesta pràctica va ser bolida a França per Ludovico Pío. • El Judici del corsned consistia en una prova que es feia amb un tros de pa o formatge. Aquests aliments es beneïen. Es consagraven amb certes fórmules i es feia sobre ells el senyal de la creu. Si l'acusat era culpable, les seves dents no arribarien a mastegar o les seves entranyes serien devorades per un foc interior, sofrint tots els efectes de l'oració sacramental: Fac eum qui reus erit, omine, in visceribus angustiare, ejusque guttur conclude. Ordalies a Espanya A Espanya trobem les següents ordalies: • La pena corresponent al judici de Déu més antiga que es va usar a Espanya va ser la pena caldaria o prova de l'aigua bullint. Això es presumeix llegint algunes lleis, com el Fur de Lleó. En aquest fur es parla de dues lleis diferents amb aquesta prova, que es va aplicar a les persones acusades d'homicidi, robatori, etc. Es van donar abusos i per pal·liar això, Alfonso VI, en 1072, va manar que només es realitzés la prova a la catedral de Lleó, però no hi va haver una observança total d'aquesta disposició. Aquesta pena es va seguir aplicant i sancionant en els furs locals
• La prova del desafiament era igualment admesa. Es troba en els furs de Lleó. En la llei dotzena d'aquesta carta es permet als acusats purgar per mitjà del jurament o combat. Es confirma així mateix en Les Partides. • També s'admetia la del ferro cremant, però mai es va usar la prova del pa i dl formatge. L'ordalia o Judici de Déu era una Institució jurídica Vigent Fins a finals de l'Edat Mitjana a Europa. Segons Francisco Tomás i Valent els ordalies consistien en "invocar ia interpretar el Judici de la Divinitat mitjançant Mecanismes ritualitzats i sensibles, del resultat s'inferia la innocència o la culpabilitat de l'acusat". No hi ha Dubte del caràcter màgic i irracional d'aquests medios probatoris, per AQUEST MOTIU els ordalies fossin sent substituïdes per la tortura a partir de la recepció de l'Dret romà al segle XII. Mitjançant l'ordalia és dictaminava, atenent a suposats mandats Divins, la innocència o culpabilitat d'una persona o cosa (llibres, obres d'art, etc.) acusada de pecar o de trencar els normes Jurídiques. Consistia en proves que majoritariament estàven relacionades AMB tortures causades paper foc o l'aigua, on s'obligava l'acusat a subjectar ferros candents, introduir els mans en una foguera o romandre Llarg temps sota l'aigua. Si algun ca sobrevivia o no resultava massa danyat, s'entenia que Déu ho considerava innocent i no havia de Rebre castig. D'aquests Judicis és deriva l'Expressió posar la mà al foc, per manifestar el soporte incondicional a alguna cosa oa algun ca, o l'expressió prova de foc".
SERF: http://ca.wikipedia.org/wiki/Serf Durant l'edat mitjana, un serf era un home que servia a un noble en condicions que, en l'actualitat, es considerarien properes a l'esclavitud. El noble tenia la potestat de decidir sobre la persona i els seus béns i els drets de servitud es podien traspassar entre els nobles. El terme serf (del llatí servus) designa una forma de vinculació social i jurídica, típica del feudalisme entre una persona, generalment un camperol, i un senyor feudal, quedant subjecte al seu senyoriu. El serf es diferencia de l'esclau en què no pot esser venut, en general, separadament de la terra en la que treballa, i jurídicament és un home lliure. Tanmateix els serf renunciaven a aquesta llibertat per a rebre la protecció del seu senyor. Aquesta renúncia - l'adscripció - que a voltes es formalitzava mitjançant un acte jurídic fet davant de notari; derivà en l'establiment dels mals usos, privilegis dels senyors sobre el serf que feien, de fet, pràcticament impossible la desvinculació d'aquest i una pèrdua gairebé absoluta de les plusvàlues del seu treball. També s'ha d'evitar la usual confusió amb vassall, que està sotmès també a un senyor, però mitjançant una relació política i militar entre membres del mateix estament, és a dir: és un noble, o un eclesiàstic, i per tant un privilegiat, mentre que el serf pertany al tercer estat,comú o populatxo. Característic de la servitud d'un serf era el conjunt d'obligacions consignades tals com la incapacitat del serf d'adquirir o vendre béns, sotmetiment a l'autoritat política, judicial i fiscal del senyor feudal, obligació de prestar serveis militars al seu senyor i l'entrega de part del seu treball o producte. La condició de serf era hereditària i no podia abandonar la seva terra sense el permís del seu senyor, usualment associat al pagament d'una quantitat econòmica com a compensació a la pèrdua patrimonial.
Normalment, quan predominava la servitud, la terra per sí sola no podia ser venuda, a causa del fet que estava associada amb poders polítics, de la mateixa manera que el rei d'un país no podia vendre'l. En canvi, la terra es podia transmetre mitjançant la invasió en temps de guerra o matrimonis, sovint de conveniència. El colon no podia marxar o casar-se fora del latifundi sense el permís del senyor, i qualsevol nen de la colònia també era un colon. No obstant això, el senyor no podia expulsar els seus colons ni incrementar arbitràriament els seus lloguers i deures tradicionals. D'aquesta manera el colon tenia alguna cosa segura tot i la seva existència limitada. Orígens dels serfs: L'origen de la servitud es remunta als darrers anys de l'imperi romà.[1] En les guerres de la crisi del segle III, molts llauradors abandonaren o vengueren les seves terres, i la propietat recaigué en propietaris que, ajuntant-ne moltes, les convertiren en latifundis, i començaren a explotar-les mitjançant arrendataris (colons, coloni en llatí). Aquests arrendataris treballaven en aquestes terres una parcel·la per a la seva pròpia subsistència, pagant un lloguer, i a més devien treballar per al terratinent, posteriorment senyor, sense cobrar, en els seus camps privats per a la sembra i per a la collita. Mitjançant aquest acord no pagaven directament els tributs de la terra, fent-ho, teòricament el senyor feudal. També en certes zones es creà com una forma de protecció militar dels camperols lliures, en acceptar aquests sotmetre's a un senyor a canvi del seu treball o productes agrícoles com a forma de tributació. Degut als termes del lloguer i el deteriorament de l'economia romana, el colon fou incapaç de pagar les seves rendes i estigué limitat a les propietats pel deute.
LA NOBLESA: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/06/25/noblesaclergat-i-tercer-estat-la-societat-europea-del-segle-xviii/
Tot i que el segle XVIII va ser el de l’ascens de la burgesia, la noblesa continuava sent el grup dominant i es trobava en un moment de màxim esplendor social perquè posseïa la majoria de les terres i tenia càrrecs i privilegis. La societat estava dominada pels valors i els gustos aristocràtics, considerats com el model a seguir.
L’estament nobiliari, però, es dividia en alta i baixa noblesa. Si bé una persona era considerada noble perquè tenia una sèrie de privilegis adquirits per naixement, en la pràctica es donaven una gran quantitat de situacions. Hi havia nobles molt rics i nobles molt pobres, nobles que ocupaven alts càrrecs i d’altres que no tenien cap influència.
La noblesa caminant sobre les cansades esquenes del Tercer Estat Al nivell més alt de la noblesa hi havia l’aristocràcia. L’alta noblesa o aristocràcia estava integrada només per les grans famílies del regne, les més riques i poderoses, per a les quals estaven reservats els alts càrrecs de l’administració i l’exèrcit. Tenia moltes propietats al camp i rebia una gran quantitat de diners en concepte de drets senyorials, motiu pel qual es podia portar una forma de vida fastuosa. Per exemple, a la França de l’Antic Règim l’aristocràcia posseïa la meitat del sol conreable i grans mansions. Els aristòcrates menyspreaven els grups inferiors i el treball productiu. A més, tenien un sentit molt acusat com a grup social excloent que practicava l’endogàmia mitjançant els casaments entre els seus membres.
En canvi, la noblesa de províncies i la baixa noblesa no disposaven de tants recursos i tenien molts problemes per mantenir el ritme de despeses que els exigia el rang social que tenien. D’altra banda, el poder de l’aristocràcia va créixer en el segle XVIII, mentre que la posició de la resta de la noblesa es debilitava, fet que permetria un apropament de les posicions de l’alta burgesia i la baixa noblesa. El clergat: El clergat, per la seva banda, també era un estament privilegiat i estava integrat per dos grups: el clergat regular i el clergat secular. El clergat regular era l’integrat pels membres dels ordres monàstics i religiosos com ara monjos i monges, abats i abadesses, etc. D’altra banda, el clergat secular comprenia la resta dels membres de l’Església: capellans, canonges seglars, etc. Igual que en el cas de la noblesa, el clergat no pagava impostos i tenia lleis i tribunals propis, entre d’altres privilegis. A més de les rendes que els proporcionaven les moltes terres propietat de l’Església gestionades en règim senyorial, els membres del clergat rebien el delme que consistia en el cobrament de la dècima part de la collita de tots els camperols.
Pau i Treva %C3%A9u
de
Déu
http://ca.wikipedia.org/wiki/Pau_i_Treva_de_D
Capítol de les Constitucions de Catalunya, dedicat a la Pau i Treva La Pau i Treva de Déu fou un moviment social impulsat al segle XI com a resposta de l'Església i dels pagesos a les violències perpetrades pels nobles feudals. Es poden considerar l'origen de les Corts Catalanes.
1 La revolució feudal
2 Les sagreres
3 Assemblees
4 Resultats
5 Significat social
6 Evolució posterior
7 Vegeu també
8 Referències
9 Enllaços externs La revolució feudal Durant els segles VIII, IX i X, als comtats catalans, igual que en altres llocs d'Europa, s'havia viscut en un sistema social caracteritzat per la llibertat dels pagesos, propietaris de la terra que conreaven i per la submissió de les autoritats –comtes, vescomtes i veguers– a la llei, continguda en un codi escrit com ho era el Liber Iudiciorum, una compilació del dret romà vigent a Hispània duta a terme al segle VII per ordre del rei visigot Recesvint. Fins al segle XI, el Liber Iudiciorum va estar en vigor als comtats catalans, a Provença, al Llenguadoc i alRegne d'Astúries i Lleó. Als comtats catalans, és a dir, a l'antiga Marca Hispànica, entre els anys 1020 i 1060 es va patir la revolució feudal: un període de lluites en què, enmig d'una violència sense fre, els nobles es rebel·laren contra els comtes per tal de prendre la terra als pagesos i sotmetre'ls a servitud. Aquest fenomen de la revolució feudal també va donar-se en altres llocs de l'antic Imperi carolingi: Normandia, el Laci, Llombardia, Provença, el Llenguadoc i, fora de l'àmbit franc, al regne d'Astúries i Lleó. Les sagreres
Homenatge a la Pau i treva, davant del campanar de la catedral de Vic,Osona L'Església va aconseguir ser vista pels pagesos com una garantia contra l'extorsió feudal garantint el dret de la sagrera, ço és, un radi de trenta passes al voltant d'una església, espai que el bisbe delimitava solemnement en consagrar un edifici de culte, on no es podia dur a terme cap acte de violència, sota pena d'excomunió. Assemblees Les sagreres, doncs, delimitaven un espai protegit de les violències feudals. Tanmateix, per assegurar un clima de convivència, calia anar més enllà, establint una autoritat que prohibís la pràctica de qualsevol tipus d'acte violent a tot arreu del territori. Aquest fou l'objectiu de les assemblees de Pau i Treva de Déu, la primera de les quals, als comtats catalans, va tenir lloc a Toluges (Rosselló), el 1027, sota presidència de l'abat Oliba,[1] en representació del bisbe Berenguer d'Elna, absent de la diòcesi perquè es trobava en una peregrinació. En aquest sínode, s'estableix una sèrie de disposicions: el deure per a tots els habitants del comtat de Rosselló i de la diòcesi d'Elnad'abstenir-se de participar en combats o lluites, entre dissabte i dilluns per així poder complir el precepte dominical, com també es prohibia d'assaltar clergues, esglésies, béns propietat d'una església o d'un monestir, o persones que es dirigissin a un lloc de culte o en tornessin. Per als contraventors d'aquests deures i prohibicions, s'establia sempre la pena d'excomunió. La celebració d'aquesta assemblea de Pau i Treva a Toluges, organitzada per pagesos i altes jerarquies eclesiàstiques és una conseqüència de la crisi del poder comtal provocada al Rosselló per la revolució feudal; davant d'una forta escalada de violència duta a terme pels clans nobiliaris del comtat, altrament l'assemblea hauria resultat innecessària, les seves víctimes –pagesos i eclesiàstics– hagueren de reunir-se per trobar-hi una solució ells mateixos, a causa de la impotència del poder comtal, visible per l'absència total del comte Gausfred II (1014–1074), el màxim titular de la potestas, en una reunió
on es tractava un tema cabdal de govern com era el de mantenir la pau –ço és, l'ordre públic–. L'Abat Oliba, un ferm impulsor d'aquest moviment pacifista, presidí un nou sínode, a Vic el 1033,[2] on, a part d'augmentar els dies de treva, que ara abastava de dijous a dilluns, s'estenia la protecció també als comerciants i a aquelles persones que anessin a un mercat o en tornessin; i així va anar consolidant-se el moviment de Pau i Treva, estès també a Occitània, on, al segle XI, hi havia el mateix problema de violències feudals; i així trobem concilis de Pau i Treva a Niça, el 1041, i a Narbona el 1032, 1043 i 1054. Resultats Al Pallars, les assemblees de Pau i Treva fracassaren del tot; els homes d'Artau I, comte de Pallars Sobirà atacaven principalment les sagreres i durant els dies de treva; per reeixir, el moviment pacifista necessitava la implicació del poder comtal. Per això, si a la primera assemblea de Toluges, el 1027, el comte hi fou una figura absent, el 1041, el segon sínode celebrat en aquest poble rossellonès es féu sota presidència del comte Gausfred II; aquesta tendència s'aferma, en especial a Barcelona, durant la segona meitat del segle XI, on el comte Ramon Berenguer I i la seva muller Almodis no sols ratificaren decisions de Pau i Treva, sinó que també convocaren concilis de pau com ara el de Barcelona el 1064 o el de Girona el 1068, les disposicions dels quals foren incorporades als Usatges de Barcelona, un nou codi legal que substituïa el vell Liber Iudiciorum, esdevingut obsolet arran de la feudalització; la Pau de Déu, per poder triomfar, va haver d'esdevenir Pau del Comte, i l'Església, en previsió d'aquest fet, sempre va mirar d'atraure's els comtes, i així, els seus anatemes o excomunions no anaven mai dirigits contra un comte ni contra la seva família, sinó només contra els clans senyorials. Significat social Si l'Església, amb els concilis de pau, va aconseguir afermar el seu prestigi i la seva autoritat moral dins de la societat fou, en realitat, perquè el moviment de Pau i Treva, en contra de les aparences, va ser endegat no pas per la clerecia, sinó pel poble, tal com ho observa Pierre Bonnassie, assenyalant que, a Rosselló, les assemblees de pau i treva de 1027 i 1041 se celebraren als prats de Toluges, i no pas a la catedral d'Elna; els eclesiàstics, doncs, acudiren al terreny dels pagesos, i no pas a l'inrevés. Segons aquesta anàlisi, la Pau i Treva era un moviment popular amb unes potencialitats revolucionàries de no protestar només contra la violència dels clans nobiliaris, sinó, anant més enllà, qüestionar els poders establerts, sobretot la possessió de grans lots de terra per aristòcrates laics o clergues, idea inadmissible per als dirigents eclesiàstics adherits al moviment, molt lligats al poder comtal i nobiliari, com era el cas de l'abat Oliba, ex-comte de Berga i germà dels comtes Bernat Tallaferro de Besalú i Guifré II de Cerdanya. Així doncs, la implicació de les altes jerarquies eclesials en el moviment de Pau i Treva de Déu consistí a neutralitzar-ne les potencialitats revolucionàries, mitjançant el reconeixement als pagesos de drets essencials, com eren les seguretats de les sagreres i dels béns i persones dels pobletans, però sense qüestionar mai el poder nobiliari ni l'asserviment dels pagesos; al capdavall, l'únic objectiu dels eclesiàstics era defensar els seus grans patrimonis territorials dels atacs dels senyors, mitjançant l'arma espiritual
de l'excomunió, la qual, per resultar eficaç com a instrument d'exclusió social, necessitava que l'Església es guanyés el suport del poble. Evolució posterior El poder comtal va continuar utilitzant la Pau i Treva, limitadora de les prerrogatives dels clans nobiliaris a causa de la seva interdicció de la violència, per afirmar el seu poder, com ho féu Ramon Berenguer III a Olèrdola (1108) i al comtat de Cerdanya (1118), o Ramon Berenguer IV el 1134, quan, per garantir els privilegis atorgats als cavallers del Temple, presidí una assemblea de Pau i Treva juntament amb el bisbe de Barcelona Oleguer. Així doncs, l'assemblea de la Fondarella (1173) convocada per Alfons I (Alfons el Cast) no és sinó el final del procés de conversió de la Pau i Treva en un instrument del poder regi. Alfons el Cast va obligar els barons i els castlans a ratificar els estatuts de la Fondarella que, en consonància amb els orígens eclesiàstics de la Pau i Treva, conferien als bisbes una important funció jurisdiccional: la potestat de convocar els caps de família per combatre els malfactors, sense dotar-los pas, tanmateix, de mitjans coercitius. Per això, el rei va crear les vegueries, districtes governats per un veguer, nomenat pel monarca entre persones sense vincles familiars amb els barons i castlans de la zona; i així, va vertebrar-se la primera administració local de Catalunya. L'oposició nobiliària a un poder monàrquic autoritari, però que no aporta territoris i botí als aristòcrates, ja que, ni en la seva actuació a Occitània ni en la seva intervenció a la península Ibèrica, Alfons el Cast no va aconseguir mai cap conquesta territorial comparable a la presa de Tortosa i Lleida per Ramon Berenguer IV, va traduir-se en un rebuig frontal als estatuts de Pau i Treva. El 1176, fou assassinat el vescomte Ramon Folc III de Cardona, un dels partidaris de la Pau i Treva; tot seguit, als seus dominis s'hi donà tal caos que l'abat de Cardona no va poder assistir a un sínode a Urgell; també morí violentament, el 1194, l'arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls, defensor, igual que el vescomte de Cardona, de la Pau i Treva, l'aplicació de la qual a Urgell, el 1187 pel comte Ermengol VIII seguint el consell d'Alfons el Cast, havia fracassat per l'oposició dels barons locals. A l'assemblea de Pau i Treva de Girona (1188), els magnats aconseguiren modificar els estatuts de la Fondarella –de 1173– imposant al rei la promesa de nomenar De Salses aTortosa i Lleida veguers únicament catalans –el 1183, Alfons el Cast havia confiat el càrrec de veguer de Cerdanya-Conflent al noble aragonès Pedro Jiménez de Urrea– així, limitaven les possibilitats del monarca de trobar persones alienes als clans aristocràtics catalans a qui nomenar veguer. Aquesta concessió, tanmateix, resultà insuficient per apaivagar l'oposició nobiliària; el 1192, calgué publicar a Barbastre els acords de Pau i Treva de l'assemblea de Barcelona, on l'exigència als barons d'observar la pau es fonamentava en la legislació dels Usatges, contrariant la posició nobiliària manifestada en l'assemblea de Girona el 1188. Els estatuts de 1192, els signaren molt pocs barons; per això, a l'assemblea de Barcelona (1198), Pere el Catòlic (1196–1213) acabà cedint a les pretensions dels magnats de circumscriure l'abast de la Pau i Treva únicament al reialenc – possessions territorials del rei–, deixant de banda el senyoriu –zones en poder
dels nobles–, idea reafirmada a la nova assemblea de Barcelona (1200) i a la de Cervera (1202), on els nobles definiren la Pau i Treva com a Pau del senyor rei. Aquesta oposició nobiliària a la Pau i Treva es centrà a rebutjar la pretensió del rei d'intervenir, com a àrbitre, en les causes entre senyors i pagesos o en les lluites entre vassalls d'un mateix senyor, com també d'excloure de la Pau –ço és, declarar-los proscrits– els participants en guerres entre llinatges nobles; tanmateix, a l'assemblea de Barcelona de1200, els magnats imposaren l'exclusió de la Pau als traïdors al seu senyor. Per altra banda, la contestació aristocràtica va dirigir-se, en especial, als nous tributs com eren elbovatge, impost en diner exigit sobre les parelles de bous i d'altre tipus de bestiar, i el monedatge, pagament al rei per evitar que aquest, en ús de la seva regalia, alteri la moneda rebaixant-ne la llei, però mantenint-ne el valor nominal. Aquests tributs, amb pretensió de generalitzar-se a tot Catalunya, inclosos els dominis senyorials, s'inscriuen en el context de la Pau i Treva; així, als estatuts aprovats a les assemblees d'Elna (1156) i de Tarascó (1226), els juraments, a més d'obligar a servir les forces de l'ordre, també estableixen el pagament de l'impost de la pau. A Catalunya durant el segle XII, la seguretat de la propietat pagesa o pau de les bèsties, es garantia amb el bovaticum o bovatge, l'import del qual, en principi havia de servir per sufragar els exèrcits encarregats de mantenir la pau i per compensar les víctimes de la violència; per altra banda, la protecció de la moneda també s'inserí dins de la institució de la Pau i Treva. Tanmateix, segons exposa Thomas N. Bisson, els reis convertiren el bovatge, o rescat a pagar al monarca pel seu compromís a mantenir la pau, en el primer impost estatal de la història de Catalunya, desviant-lo, a més del seu propòsit inicial; el 1188, Alfons el Cast havia creat una milícia rural basada en els serveis obligatoris de les masies, i, a més, una força de pau com era l'exèrcit diocesà no rebia pas una remuneració; per altra banda, Pere el Catòlic el 1197 imposà un bovatge a la diòcesi de Vic per sufragar una expedició en resposta a la victòria sarraïna d'Alarcos, amb la qual cosa, com féu després el 1211 per afrontar els costos de la participació en la batalla de Las Navas de Tolosa; a Catalunya, doncs, el rescat o compra de la pau esdevingué un impost de guerra. El 1173, a la Fondarella, Alfons el Cast havia imposat el bovatge, que a Catalunya només tenia un sol precedent, i encara dubtós, a Cerdanya, en el moment de l'adquisició del comtat per Ramon Berenguer III (1118). Qüestionant-ne la legitimitat, els nobles el rebutjaren, i a Girona el 1188, obligaren Alfons el Cast a prometre de no tornar-lo a exigir mai més; ara bé, Pere el Catòlic, no sentint-se concernit per la promesa del seu pare, reclamà el bovatge en accedir al tron (1196). Durant el regnat de Pere el Catòlic, les relacions polítiques entre els nobles i el monarca van venir condicionades per la constant penúria econòmica del rei. Pere el Catòlic va menar una política exterior molt costosa, els elements més destacats de la qual són el cens anyal que, el 1204, s'obligà a pagar a la Santa Seu, i la campanya de Las Navas de Tolosa; per altra banda, el rei era desmesuradament pròdig a causa de la seva extremada afecció al luxe i a la festa. Per això, Pere el Catòlic va dilapidar gairebé tot el patrimoni reial, i, doncs, allunyant-se de les directrius traçades per Ramon de Caldes i Guillem de Bassa, va tornar a recórrer al crèdit manllevant diners a magnats, els quals
sempre exigien contrapartides polítiques: sostreure's a l'acció dels veguers del rei, o poder actuar com a senyors en aquells dominis de la Corona que el monarca havia empenyorat com a garantia dels préstecs. Per altra banda, no eren sols els creditors del rei els únics a aprofitar-se de la seva prodigalitat. La noblesa utilitzava la penúria econòmica del monarca per obtenir-ne concessions. En una carta datada a Girona el 22 de març de 1205, en un moment en què, com sempre, necessitava diners, Pere el Catòlic prometé de renunciar al bovatge i almonedatge, satisfent així els desitjos de l'aristocràcia i esperant obtenir una compensació pecuniària per la seva concessió; ara bé, com que, per una altra font, en aquelles mateixes dates, va rebre una important suma de diners sortint així del pas, el rei va poder permetre's de fer-se enrere de la promesa i no promulgar la carta de Girona, la qual, per això, no va arribar a tenir vigència legal. En conseqüència, el novembre de 1205, Pere el Catòlic va imposar un nou monedatge a Catalunya i Aragó, el 1207 un bovatge a l'assemblea de Pau i Treva de Puigcerdà, el 1209 alterà subreptíciament la moneda de Barcelona, el 1210 exigí un bovatge a Cerdanya i Rosselló, i el 1211 un altre per costejar l'expedició a Las Navas de Tolosa. Així doncs, els magnats no aconseguiren pas de suprimir els tributs del bovatge i del monedatge, però, sí que obtingueren una conquesta molt important: excepte en el moment d'accedir al tron, el rei, si volia reclamar bovatge o monedatge –tributs considerats extraordinaris–, havia de justificar-ho davant els nobles reunits en assemblea, els quals, com és normal, ho aprofitarien per afirmar els seus drets davant del poder de la Corona. En aquest conflicte entre noblesa i monarquia viscut a Catalunya durant el darrer quart del segle XII, com que la posició de l'aristocràcia fou la de defensar les seves reivindicacions no pas per la revolta armada, sinó negociant amb el rei en el marc de les Assemblees de Pau i Treva, s'hi posaren les bases de la monarquia pactista baix-medieval, amb el poder absolut del rei frenat pel desenvolupament de les Corts –representació dels estaments del regne– derivades de l'evolució de les antigues Assemblees de Pau i Treva, a les quals, a partir de la reunió de Barcelona de 1198, hi participaven, juntament amb els nobles i els clergues, els representants de les ciutats de reialenc. Les retallades imposades pels aristòcrates a la Pau i Treva, la qual, tanmateix, va esdevenir base de l'ordre públic català, com ara circumscriure-la als dominis de reialenc –idea exposada a l'assemblea de Barcelona de 1198 i reiterada en assemblees següents com la de Barcelona de 1200 i de Cervera de 1202– van servir per legitimar l'opressió dels pagesos pel règim senyorial, que la Pau i Treva pretenia limitar; i així, és als darrers anys del segle XII que es posaren les bases legals per definir l'estatus servil de la pagesia –la condició de remença– vigent durant tota la Baixa Edat Mitjana. Lleis dels nobles http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/06/25/noblesa-clergat-itercer-estat-la-societat-europea-del-segle-xviii/
-
Cada noble va assolir el domini gairebé total de les terres sota la seva jurisdicció.
-
El poder del rei va quedar limitat als territoris que controlava directament, com si fos un noble més.
-
Els nobles acceptaven la primacia del rei mitjançant un pacte anomenat vassallatge. Els nobles es convertien en vassalls del rei en una cerimònia anomenada homenatge, on agenollats i besant la mà del monarca li juraven fidelitat, ajuda militar i consell al govern.
-
Per la seva banda, el rei feia la investidura, on cedia una porció de terra, el feu, al seu vassall. Els nobles podien tenir vassalls propis. A aquestos els atorgava un feu més petit. Així es va formar una cadena de vincles personals entre el rei i els seus vassalls. Aquest sistema va provocar guerres freqüents
La noblesa anterior als temps feudals es va fonamentar amb el devenir dels temps en els beneficis atorgats pels romans abans de la conquesta dels francs que es constituïen de per vida i les denominacions i formes es va transferir més tard als beneficis eclesiàstics. Això va fer que es convertís en una font de propietat que augmentant el catàleg dels propietaris lliures augmentava el dels nobles addictes. Els Llombards van establir a Itàlia anàlogues condicions de noblesa territorial i el savi Ludovico Antonio Muratori, en la seva dissertació XIII de les Antiguitats italianes, ha reunit els monuments que demostren la sinonímia de les paraules llombard i noble en molts casos.
Amb la invasió dels pobles bàrbars (principalment visigots) comença la noblesa feudal. És l'època dels escuts d'armes, els blasons i els privilegis. La noblesa no va tenir altre origen fonamental que l'establiment dels feus, recompensada per la immunitat dels tributs. També rebien de tots els favors i mercès de la cort.
El règim monàrquic dels visigots va establir juntament amb els títols nobiliaris el títol de Príncep (fürsten, en alemany, amb el significat de 'persona principal'), que eren governants locals d'entre els que es triava al rei.
En realitat les lleis de l’edat mitjana estaven poc organitzades i eren imprecises, ja que els nobles les pdien cambiar pràcticament quan volien ( sempre que aquestes influïsin sobre el seu feu i sobre els seus inferiors ).
Tot i que el segle XVIII va ser el de l’ascens de la burgesia, la noblesa continuava sent el grup dominant i es trobava en un moment de màxim esplendor social perquè posseïa la majoria de les terres i tenia càrrecs i privilegis. La societat estava dominada pels valors i els gustos aristocràtics, considerats com el model a seguir. L’estament nobiliari, però, es dividia en alta i baixa noblesa. Si bé una persona era considerada noble perquè tenia una sèrie de privilegis adquirits per naixement, en la pràctica es donaven una gran quantitat de situacions. Hi havia nobles molt rics i nobles molt pobres, nobles que ocupaven alts càrrecs i d’altres que no tenien cap influència.
La noblesa caminant sobre les cansades esquenes del Tercer Estat Al nivell més alt de la noblesa hi havia l’aristocràcia. L’alta noblesa o aristocràcia estava integrada només per les grans famílies del regne, les més riques i poderoses, per a les quals estaven reservats els alts càrrecs de l’administració i l’exèrcit. Tenia moltes propietats al camp i rebia una gran quantitat de diners en concepte de drets senyorials, motiu pel qual es podia portar una forma de vida fastuosa. Per exemple, a la França de l’Antic Règim l’aristocràcia posseïa la meitat del sol conreable i grans mansions. Els aristòcrates menyspreaven els grups inferiors i el treball productiu. A més, tenien un sentit molt acusat com a grup social excloent que practicava l’endogàmia mitjançant els casaments entre els seus membres. En canvi, la noblesa de províncies i la baixa noblesa no disposaven de tants recursos i tenien molts problemes per mantenir el ritme de despeses que els
exigia el rang social que tenien. D’altra banda, el poder de l’aristocràcia va créixer en el segle XVIII, mentre que la posició de la resta de la noblesa es debilitava, fet que permetria un apropament de les posicions de l’alta burgesia i la baixa noblesa. El clergat: El clergat, per la seva banda, també era un estament privilegiat i estava integrat per dos grups: el clergat regular i el clergat secular. El clergat regular era l’integrat pels membres dels ordres monàstics i religiosos com ara monjos i monges, abats i abadesses, etc. D’altra banda, el clergat secular comprenia la resta dels membres de l’Església: capellans, canonges seglars, etc. Igual que en el cas de la noblesa, el clergat no pagava impostos i tenia lleis i tribunals propis, entre d’altres privilegis. A més de les rendes que els proporcionaven les moltes terres propietat de l’Església gestionades en règim senyorial, els membres del clergat rebien el delme que consistia en el cobrament de la dècima part de la collita de tots els camperols.
Lleis dels monjos: Els monjos vestien amb un vestit molt llarg fins als peus també depèn dels tipus de monjos vestien diferent però casi tots els monjos vestien amb vestit llarg. Vivien en monestir i es dedicaven a treballar als camps que els rodejava. Ells resaven canten i amb cors i sense instruments (cant gregorià).
ASSAMBLEES DE PAU I TREVA: (Lo que haurem de dir a l’expòsició) Definició bàsica: Determinats dies de la setmana, estava castigat amb l’excomunió cometre actes violents. (Buscar dies exactes de la setmana). A poc a poc, aquests període setmanal va anar allargant-se.
Aquesta llei va ser impulsada i duta a terme a Catalunya gràcies a l’abat Oliva. Fóu duta a terme a Catalunya al segle XI. Conseqüència: els camins eren segurs durant aquest període, per lo que va començar a haver-hi més gent que viatjava, lo que va contribuir a l’intercanvi d’informació entre diversos territoris i l’aparició de mercaders. Sagreres: Consistien en un radi de 30 passes al voltant de l’església. Dins d’aquest radi, la norma anterior era permanent. D’aquesta manera, les cases es construïen al voltant d’aquesta, cosa que encara es pot observar en els pobles d’avui dia.