Carles d’anjou Carles I d'Anjou (21 de març de 1227 - Foggia, Regne d'Itàlia, 1285) fou comte d'Anjou, Provença i Maine (1246 - 1285); Rei de Sicília (1266 - 1282); rei de Nàpols (1266 -1285); rei titular d'Albània (1267-85); rei titular de Jerusalem (1278 - 85). A la seva arribada a Provença per celebrar el seu matrimoni, Carles d'Anjou no fou ben rebut hagué de sotmetre's als senyors i les viles, especialment els senyors de Baux, Castellane, i els dels comtats de Forcalquier, que tenien el suport de la sogra de Carles, Beatriu de Savoia, mare de la seva dona.
El 1248 se n'anà a la Setena Croada amb el seu germà Lluís VIII el Sant i fou fet presoner a la batalla de Mansura.
Fins el 1250 no deixà Egipte.
El 27 de novembre de 1252 morí la seva mare, Blanca de Castella, i tornà a França per assumir la regència amb el seu germà Alfons III de Poitiers.
El 1256 obtingué de Beatriu de Savoia la renúncia al comtat de Forcalquier. Després obtingué el comtat Venaissin i els comtats de Gap i Embrun.
El 1259 entrà a Itàlia i ocupà Coni, Alba, Cherasco, Vall de la Maira i Val d'Estura, i es féu proclamar senyor de Cuneo i de Borgo San Dalmazzo.
El 1260 fou proclamat senyor a Mondovi i Sogliano.
El 1263 s'alià al marquès de Montferrat. El Papa Climent IV el nomenà senador a Roma, Protector de Florència i vicari de Toscana, i quedà com a partidari del Papa, contra els partidaris de l'emperador. El papa, d'origen provençal, estava contra els Hohenstaufen, emperadors i reis de Sicília, regne que els successius papes prometeren a Carles si el conqueria.
El 1264 Carles entrà a Torí on es proclamà senyor.
El 26 de febrer de 1265 el Papa donà el regne de Sicília a Carles. Aquest passà a l'acció i amb un exèrcit d'angevins i provençals i amb l'ajuda de Bucard V de Vendôme i passà a Itàlia sortint de Marsella el 10 de maig de 1265;
ATACS: Atacà Obert Pallavicini, senyor de Cremona, Parma, Piacenza i Brescia, al que derrotà, deixant-li només la regió de Gisalecchio. Després derrotà al cap gibelí de Cremona Buoso Doara al Pont Oglio, i Doara fugí ocupant Carles la ciutat; fou reconegut senyor a Prato, Pistoia i Lucca; també fou senyor d'Ancona, Rimini, Mòdena, Màntua, Ferrara, Milà i Brescia;
Arribà a Roma on rebé les insígnies del seu càrrec de senador el 21 de juny de 1265, essent coronat rei de Sicília el 25 de juny;
El 28 de juny Conradí i Manfred I de Sicília foren desposseïts formalment dels seus drets. Carles s'alià a Obizzo II d'Este, marquès de Ferrara.
El 20 de gener de 1266 sortí de Roma i avançà cap a Nàpols.
Els sicilians entraren a Fandi, domini del Papa, però el combat decisiu tingué lloc a la Batalla de Benevent el 26 de febrer on Carles aconseguí la mort de Manfred.
Pere d'Aragó, hereu de la Corona d'Aragó, reclamà el regne com a marit de Constança de Sicília, filla gran de Manfred. Però els gibel·lins d'Itàlia cridaren al duc de Suàbia,Conradí de Sicília, de tal sols 16 anys, fill de l'antic rei de Sicília Conrad IV que reuní un exèrcit i baixà cap a Itàlia sent aclamat a Verona, Pavia i Pisa i al que s'uniren molts nobles sicilians.
FAMÍLIA: Fill de Lluís VIII de França i Blanca de Castella. Era nét per línia paterna de Felip II de França i Isabel d'Hainault, i per línia materna d'Alfons VIII de Castella i Elionor d'Anglaterra. Fou germà petit de Lluís IX de França, Robert I d'Artois i Alfons III de Poitiers. Es casà el 31 de gener de 1246 a Aix-en-Provence (Ais de Provença) amb la comtessa Beatriu I de Provença, que havia heretat Provença, Forcalquier i Niça. Tingueren els següents fills: Va tenir també dos fills naturals: Carles, fill natural tingut amb Lauduna; i Sobúcia, filla natural tingut amb Giacoma
CONRADÍ DE SICÍLIA Va néixer el 25 de març de 1252 fou l'únic fill legítim de Conrad IV d'Alemanya, i Elisabet de Baviera. Per línia materna era nét del duc de Baviera Otó II. A la mort del seu pare el 1254 el seu oncle Lluís II de Baviera fou el seu tutor, cosa que li permeté retenir el títol de duc de Suàbia. Al Regne de Sicília, la seva infantesa va permetre al germanastre del seu pare Manfred I de Sicília que exercís la regència del regne, però desenvolupant plans per usurpar-li el tron a Conradí. Des de la seva infantesa el Papa Innocenci IV va perseguir Conradí amb el mateix odi que havia perseguit el seu avi Frederic II, emperador romanogermànic, procurant concedir el regne de Sicília a un príncep estranger. El successor del Summe Pontífex, Alexandre IV, va continuar la mateixa política i va oferir les terres imperials de la Dinastia Hohenstaufen al rei de Castella Alfons X i va prohibir l'elecció de Conradí com a rei dels Romans.
LA CORONA SICILIANA Per la seva joventut, Conradí cedí la regència de Sicília al seu oncle Manfred I de Sicília el 1254. Manfred, amb ganes d'aconseguir el tron sicilià, escampà el 1258 entre el poble sicilià la falsa notícia que Conradí havia mort. El poble sicilià acceptà el nou rei i l'aclamà públicament. Els güelfs* de Florència reclamaren la presència de Conradí al sud de la península per reclamar els seus drets, però el seu oncle Lluís II de Baviera refusà la invitació i Manfred aconseguí plàcidament la corona. El 1262 Conradí va prendre possessió com a duc de Suàbia. El 1266 el nou Papa Climent IV reclamà l'ajuda de Carles I d'Anjou, germà del rei Lluís IX de França, per fer front al poder de Manfred I a Sicília. Les tropes franceses arribaren a Sicília i per la Batalla de Benevent derrotà i matà al rei sicilià, convertint-se el duc d'Anjou en el nou rei de Sicília. La derrota de Manfred alegrà molt a Conradí, i veié la possibilitat de recuperar el seu tron. Consolidant les seves forces va marxar el 23 d'agost de 1268 amb un exèrcit multinacional de tropes italianes, castellanes, romanes, musulmanes i alemanyes van enfrontar-se a les tropes franceses del nou rei a la batalla de Tagliacozzo. La impaciència dels soldats de Conradí per saquejar un camp enemic, després d'un assalt victoriós, va donar la victòria final al bàndol del duc d'Anjou. Conradí escapà cap a Roma però en un nou intent de retornar a l'illa de Sicília fou capturat per Carles d'Anjou i fou tancat en un castell de Nàpols, morint el 29 d'octubre d'aquell any. Amb la mort de Conradí als setze anys, la línia legítima dels Hohenstaufen s'extingí. El regne de Sicília continuà en mans de Carles I d'Anjou, però mitjançant les Vespres Sicilianes de 1282 els hereus aragonesos de Manfred I de Sicília aconseguiran conservar la part insular del Regne de Sicília. *Què són?Güelfs: Faccions polítiques Alemanyes
LES VESPRES SICILIANES Les Vespres Sicilianes fou un aixecament popular de l'illa de Sícilia. (Corona d'Aragó contra la Carles d'Anjou). La revolta va començar per Joan de Pròixida, el dilluns de pasqua (31 de març) de l’any 1282, contra el rei de França (Carles l d’Anjou), va durar de 1282 a 1287.
Les Vespres Sicilianes és el nom amb què es coneix la revolta dels habitants de Palermo.
CONSEQÜÈNCIES: Pere el Gran, amb el suport econòmic de l'emperador Miquel VIII Paleòleg entrà en Sicília per Tràpani el 30 d'agost,aixecà el setge de Messina, entrà a Palerm el 4 de setembre i pocs dies més tard va destruir l'estol angeví al combat de Nicòtena: Després del Combat de Malta conquerí les illes de Malta i Gozzo. De resultes d'aquest aixecament, es produeix la divisió del Regne de Sicília el 1282 en el regne de Sicília, peninsular o regne de Nàpols, sota domini angeví, i el regne de Sicília, insular, sota domini aragonès. L'incident va tenir conseqüències negatives per al Principat de Catalunya iniciant la Guerra de Sicília i donada la força política del papa, la Croada contra la Corona d'Aragó.
WEBGRAFIA:
http://blogs.sapiens.cat/medievalistesenbloc/2014/07/08/les-vespres-sicilianes/ http://ca.wikipedia.org/wiki/Vespres_Sicilianes http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0070253.xml http://dones.gencat.cat/ca/temes/visibilitzacio_dones/cultura/moments_historics/poli tica/019_sicilianes/ http://www.lebrelblanco.com/anexos/a0225.htm#LasVisperas http://ca.wikipedia.org/wiki/Papa_Climent_IV