E
n Lucas era un gos ben especial. I no ho dic pas perquè fos el millor rastrejador
de conills, el que corria més de pressa o el que bordava més fort; ho dic perquè en realitat era un gos màgic. Que no us ho creieu? Doncs us quedaríeu ben parats si el sentíssiu parlar o si veiéssiu com, només amb el pensament, podia traslladar-se d’un lloc a l’altre volant. Sí, sí, tal com us ho dic. Que potser n’heu conegut algun de semblant? No, oi? Perquè el Lucas era l’únic gos del món amb aquelles estranyes habilitats.
3
4 El problema era que això el Lucas no ho sabia. De fet no sabia gaires coses. Des que havia nascut que havia viscut en una petita cova enmig del bosc i no tenia ni idea que ell era diferent. Mai havia tingut ocasió de comparar-se amb ningú i per més que xerrés i volés, com que sempre ho feia sol, no sabia si els altres ho podien fer. El que sí sabia era que no li agradava gens passar-se l’estona parlant amb ell mateix, així que un bon dia va decidir que ja en tenia prou.
5
6 Va ser un matí que, només llevar-se, va sortir de la seva cova amb la idea de fer un amic. Volia anar fins al poble i pensava que allí trobaria gossos com ell amb els que xerrar o sortir a fer un volt. Però el que no es podia imaginar era el que en realitat li passaria tan bon punt va posar una pota en aquell poble. Només arribar a la plaça, va veure un grup de nens que estaven jugant, però quan s’hi va apropar i els va dir que ell també volia participar, els nens van xisclar tant que de poc li esclaten els timpans.
7
8 Per què criden? Es preguntava el pobre Lucas que no entenia què passava. Però quan va intentar preguntar-li a una senyora que sortia del forn de pa, aquesta va fer un bot i va llençar el pa, els croissants i una bossa de farina que li va esclatar a la cara. El pobre Lucas no entenia res de res, però quan més preguntava, més gent corria i cridava al seu voltant, fins que va aparèixer a la plaça un home alt i fort, amb cara de pomes agres, que tothom anomenava “el caça-recompenses”.
9
10 –On és aquest gos? –va cridar aquell homenot feliç de pensar en la quantitat de diners que podia aconseguir si el capturava i el venia. Però tan bon punt el Lucas el va sentir, va córrer a amagar-se sota una figuera i, conscient que havia de fugir d’aquell lloc ben de pressa, va decidir fer-ho volant. Si haguéssiu pogut veure les cares d’aquella gent quan el van veure passar sobre els seus caps, us hauríeu fet un tip de riure. Tothom obria els ulls com a taronges i, esgarrifats uns, bocabadats els altres, tots van coincidir en que havien de caçar aquell gos que anava deixant un rastre de pols blanquinosa al seu pas.
11
12 Un cop va aterrar a la seva cova, el pobre Lucas no es podia creure el que acabava de passar. Ell tan sols volia fer un amic i ara es trobava que una vintena d’homes i dones estaven rastrejant el bosc per trobar-lo sota les ordres d’aquell terrible “caça-recompenses”. Què podia fer? Però, just en aquell moment, va sentir un soroll que venia des de la paret. –Qui hi ha? –es va atrevir a preguntar. –Sóc en Tempesta –va dir una veu ronca–. Sé que estàs en perill i l’única manera de salvar-te és que gratis la pedra amb totes les teves forces i facis un forat per passar a l’altre costat.
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23