En Vampirol i el bosc en blanc i negre Aquesta publicació s’ha realitzat a partir de l’activitat creativa duta a terme amb la classe de 3r B de l’Escola Montserrat Solà
E
l senyor Putxan anava cada primer diumenge de mes a passejar pel bosc. O això és el
que deia. “És bo per les cames i l’esperit!”, exclamava quan s’acomiadava de la seva dona. Agafava un llibre, sortia de la ciutat i s’endinsava al bosc. Sempre feia el mateix camí i, de tant en tant, treia un mocador de la butxaca, es treia les ulleres i s’eixugava la suor, però mai s’aturava fins que no arribava davant d’una gran sequoia. –Tens alguna cosa per a mi? –preguntava llavors mentre jeia a descansar sota l’ombra de l’arbre–. Vampirol? Aleshores, un mussol-vampir molt elegant sortia d’un forat situat a la capçada de la sequoia. Sí, sí, un mussol-vampir, ho heu sentit bé. Pot ser que mai n’hagueu sentit
3 a parlar, però existeixen. Són animals molt llestos a qui els agrada passar desapercebuts, per això gairebé ningú els coneix. Excepte el senyor Putxan, és clar, un llibreter molt reservat i amb pocs amics. Justament tot allò que en Vampirol, lector i escriptor empedreït, necessita.
4 –Em portes algun llibre? –va preguntar en Vampirol sense ni dir bon dia. –Aquí el tens: El gran retorn al regne
de la fantasia –va dir el senyor Putxan tot allargant el braç per fer-li arribar el llibre–. I tu? Has acabat d’escriure el teu? En Vampirol no va contestar. Va agafar el llibre, va tocar-lo, fullejar-lo i, fins i tot, olorar-lo i després va desaparèixer pel forat. El senyor Putxan, decebut, va aixecar-se amb la intenció d’anar-se’n cap a casa quan en Vampirol, des de l’interior del forat, va cridar: –Puja! Et faré un te i em parlaràs de les novetats editorials!
5
6 El pobre senyor Putxan, que ja era força gran, va haver de fer un esforç per enfilarse a l’arbre. Però era la primera vegada que en Vampirol el convidava i tenia moltíssima curiositat per veure com era casa seva. Només pujar, va endur-se la primera sorpresa: si bé des del terra només veia fulles, ara que era a dalt, s’adonava que també hi havia llibres! Llibres penjats per tot arreu, talment com si fossin fulles!
El ratolí del senyor Maxwell, penjant d’una branca, Concert de piano, penjant d’una altra. Per al senyor Putxan, que era llibreter, aquella va ser la imatge més bonica que havia vist mai. Però no va ser l’única sorpresa, perquè quan va entrar, es va trobar una gran biblioteca màgica on els llibres volaven de prestatgeria a prestatgeria..
7
8 Després de prendre el te i parlar de les novetats editorials, en Vampirol va acomiadar-se del senyor Putxan amb la promesa de tenir el seu llibre acabat en una setmana. –Fins diumenge que ve doncs –va dir el senyor Putxan quan se n’anava. En Vampirol va entrar a la biblioteca i va seure davant del seu esborrany. Va rellegir la seva novel·la, va fer alguns canvis i, quan ja era el moment d’escriure el final... va quedar-se sense idees. Va pensar i pensar, però veient que no tenia inspiració, va agafar una llibreta de notes i va sortir de casa disposat a fer-la petar amb els seus amics. Ells sempre li donaven bones idees per als seus llibres.
9
10 Però va passar que al sortir de casa, es va adonar que l’herba ja no era verda, ni les flors de colors, com tampoc ho era l’arc de Sant Martí. No, tot era de color blanc i negre i, a més, els bolets gegants tan característics d’aquell bosc, ara eren minúsculs i la lluna semblava que s’estava desfent. En Vampirol, molt preocupat, va preguntar als seus amics, però ningú entenia el que estava passant. I el pitjor de tot va ser quan, al tornar a casa, va adonar-se que la seva sequoia havia tingut la mateixa sort. Branques, fulles i llibres eren blancs i negres i a la biblioteca tots els llibres eren a terra enlloc de volant. En Vampirol va començar a caminar amunt i avall, intentant comprendre el que estava passant.
11 –No tinc inspiració, no hi ha color al bosc, els llibres ja no volen... Què passa? –va dir sense parar quiet degut als nervis–. La màgia! Ha de ser la màgia! Només pot ser la màgia! He d’anar a veure en Tictac.
12 En Tictac era un mag alt i prim que sempre duia un barret groc i que, quan caminava, aturava el temps. Havien estudiat junts a la mateixa escola i sempre havien estat amics. Si algú podia ajudar-lo a resoldre aquell problema, era, sens dubte, el mag. Així que sense pensars’ho dues vegades, en Vampirol va agafar uns caramels de poma, els preferits d’en Tictac, i se’n va anar a veure el seu amic. Va recórrer tot el bosc en blanc i negre fins que va arribar davant d’un rierol. Quina no va ser la seva sorpresa quan va veure a l’altra banda, on hi havia el castell del mag Tictac, que els colors encara existien. Però quan s’hi va acostar, un drac enorme li va barrar el pas. Era el guardià del castell i no pensava deixar-lo passar a no ser que encertés tres enigmes. El primer feia així:
13 “Un rei vol fer el primer llit del món a la seva reina. La reina s’estira a terra i el rei mesura quants peus fa de llargada i demana a un fuster que té deu anys, que li construeixi el llit. Però quan el fuster li porta, la reina no hi cap. Per què?”
14 En Vampirol va rumiar durant hores i finalment va trobar la solució. El fuster era un nen i per tant, tenia els peus petits! Era per això que la reina no hi cabia. També va encertar el segon enigma que es tractava d’esbrinar com passar d’una banda a una altra d’un riu a una gallina, una guineu i un sac de blat, tenint en compte que la gallina es menja el blat i la guineu a la gallina i amb la condició de passar-los d’un en un. –Molt bé –va dir el drac–. Només queda un enigma, el més difícil de tots: “Més valuós que l’or, però no val ni un cèntim. Difícil de trobar i fàcil de perdre”. Què és?
15
16 En Vampirol no tenia la resposta i per molt que hi va rumiar, no li va venir res al cap. Finalment, es va donar per vençut. –Està bé, me’n vaig, però podries dir-li al mag Tictac que he vingut? Ell és un bon a... AMIC! –va cridar en Vampirol–. L’amic és valuós, però no val un cèntim! I així va ser con en Vampirol va encertar els tres enigmes i el drac va obrir-li les portes del castell perquè pogués anar a buscar el seu amic que, en saber el que estava passant, es va posar molt nerviós... –Ja sabia que això passaria! –va exclamar el mag–. He perdut la clau del bosc i l’he deixat sense màgia. –La clau del bosc? –va preguntar sorprès en Vampirol.
17 –Sí, a la capçada de l’arbre més alt del bosc, hi ha un pany amb una clau. De tant en tant s’ha d’obrir per poder donar corda a la màgia. És com un rellotge, saps? –va explicar-li el mag. –Doncs anem a buscar la clau. Necessito que tornin els colors, que em torni la inspiració. Tinc lectors que esperen els meus llibres! –va exclamar en Vampirol.
18 Però el mag Tictac li va confessar que ell era el guardià de la clau i que l’havia perdut. Sempre la deixava sobre la tauleta de nit, però un bon dia ja no hi era. Van rumiar plegats tot el que podia haver passat i només hi van trobar una explicació: el gat del mag se l’havia menjat! Així que van baixar al laboratori i, durant cinc dies i cinc nits, van preparar una poció molt pudenta. –Em sembla que ja està –va dir en Tictac tot repassant la llista d’ingredients que van anar posant en una cassola–. A veure... pols d’estrella, baba de gripau, melmelada de mussol, pizza de troll, pètals de flors, suor de peix i cua de rata. Sí, ho tenim tot!
19
20 El mag Tictac i en Vampirol, que portaven una pinça al nas per no sentir aquella olor fètida, van agafar el beuratge i li van donar al gat. El pobre animal es va tornar de tots colors, va començar a dir paraules indesxifrables i va acabar expulsant espines de peix, tomàquet i, finalment, la clau! Sense perdre ni un segon, en Vampirol la va agafar i els dos amics van anar-se’n cap al bosc amb la catifa voladora del mag. En Vampirol es preguntava quin seria l’arbre més alt i, quan va veure que en Tictac s’aturava davant de la seva sequoia, es va quedar ben sorprès. –No ho és pas l’arbre més alt –va dir-li al mag.
21 –T’equivoques –va corregir-lo en Tictac tot traient un tros d’escorça que descobria un panell–. El teu arbre sí és el més alt, el que passa és que l’he fet invisible per protegir el pany de la màgia.
22 I en Tictac va entrar el codi “Y2983y1” al panell i, a poc a poc, tots els llibres van anar recuperant els colors. Aleshores, van començar a volar al voltant del tronc convertint-se en graons d’una meravellosa escala de cargol i fent visible tot l’arbre, que ara arribava fins al cel. En Vampirol va entendre perquè els seus llibres eren màgics i volaven sempre per la biblioteca i va pensar que aquella escala multi-colors era la cosa més bonica que havia vist mai. Els dos amics van pujar fins a dalt de tot de l’arbre, van apartar les fulles i van veure el pany. En Vampirol va treure’s la clau de la butxaca i el va obrir per poder donar corda a la màgia. I així va ser com, aquella nit, el bosc va recuperar els seus colors, els bolets van tornar a fer-se grans i l’arc de Sant Martí va tornar a il·luminar-ho tot. I per
23 descomptat, en Vampirol va recuperar la inspiració i va poder acabar el seu llibre titulat Els quatre lladres que, segons va dir-li el senyor Putxan, va ser tot un èxit!