2
3 De totes les coses que us poden passar a la vida, una de les pitjors és no saber si els vostres pares són vius o si són morts. Això és exactament el que els va passar als bessons Litton. La Clàudia i l’Hèctor tenien nou anys, eren pèl-rojos i recordaven perfectament l’últim cop que van veure els seus pares. Tres anys abans, la vigília del dia de Nadal, els pares Litton van salpar del port de Southampton rumb al mar del Carib. La Clàudia i l’Hèctor van anar a acomiadarlos i també els acompanyava el seu gos Henry.
4 –Passeu-vos-ho molt bé! –va cridar la Clàudia tota emocionada quan els seus pares van pujar la passarel·la de la nau. –Porteu-nos molts regals! –va insistir l’Hèctor mentre brandava un mocador blanc en senyal de comiat. –Bup-bup! –va fer en Henry, que era la seva manera de dir adéu als seus amos. La senyora Litton va bufar un petó cap als seus fills. Aquell va ser l’últim petó que ells recordaven de la seva mare. El senyor Litton va treure la llengua i els va picar l’ullet. Aquella mena de ganyota era l’última imatge que tenien del seu pare i, de vegades, la Clàudia desitjava que el pare també els hagués bufat un petó, com la mare. Almenys tindrien un record més bonic.
5
6 Però com és que els senyors Litton marxaven a fer un creuer sense endur-se’n els seus fills? És una història complicada. Durant dos anys, la senyora Litton havia estat molt malalta, tan malalta que la resta de la família es pensava que es moriria. Però un bon dia, com si fos un miracle, es va començar a sentir una mica millor. Aleshores el seu marit li va dir que si se’n sortia, farien el que ella volgués. Encara molt afeblida per la malaltia, la senyora Litton va dir: “Sempre he tingut el desig de veure les illes del Carib”. I el seu marit li va prometre que quan estigués bona, farien un viatge amb vaixell fins al Carib. I per què no hi van anar els bessons Litton? Per una raó avorrida i empipadora: perquè la família Litton no tenia prou diners per pagar els passatges de tots quatre.
7 –Ens quedarem sols mentre vosaltres sigueu de viatge? –va preguntar la Clàudia enmig dels preparatius de l’aventura dels seus pares. –No, és clar que no! –li va dir la mare–. Ja hem parlat amb la senyora Watterson i ella ens ha promès que us ajudarà i que sempre que vulgueu, podreu anar a menjar a casa seva. Demà, que és Nadal, ja ha farcit el gall i fareu un àpat de festa, com si fóssiu en família. Qui era aquesta senyora Watterson? Us esteu preguntant, oi? La senyora Watterson era una veïna que coneixia la família Litton de tota la vida. Era una dona gran, amb els ulls ametllats i la pell molt fina, perquè la seva mare –ara ja morta– era japonesa. La senyora
8 Watterson, quan estava a casa, sempre duia posat un quimono de seda i es recollia els cabells amb un monyo i s’hi clavava una agulla de fer mitja. Tenia un nas xato, però amb una berruga a la punta. Era simpàtica, la senyora Watterson? Sí, o almenys això és el que semblava... Però va passar el dia de Nadal i va passar Sant Esteve i va arribar Cap d’Any i va ser el dia de Reis i els bessons Litton van haver de reprendre les classes a l’escola... i dels seus pares, res, ni una notícia. Durant els primers dies, la Clàudia i l’Hèctor esperaven que els pares els enviessin missatges de correu electrònic. «Al vaixell tenen connexió a Internet, oi?», va preguntar un dia l’Hèctor a la
9 senyora Watterson. I la dona va riure i va dir que ella, d’aquelles coses, no en sabia res. Però no hi va haver cap missatge, cap trucada telefònica, cap postal... Hi havia nits, quan els bessons ja s’havien ficat al llit (dormien en lliteres, la Clàudia a la de dalt i l’Hèctor a la de baix) i tenien el llum apagat, en que en parlaven perquè no es podien adormir. –A tu et sembla que els ha passat res dolent? –deia l’Hèctor amb una veu una mica trista i espantada. Aleshores la Clàudia allargava el braç cap a la llitera de baix i tocava el cap del seu germà. Ell li agafava la mà i es quedaven així, amb aquell contacte, enmig de la foscor de la nit.
10 –No, Hèctor, és clar que no els ha passat res. Si els hagués passat alguna cosa, la senyora Watterson ens ho hauria dit. Ja saps com és això dels creuers, de vegades les comunicacions no funcionen. Pensa que l’oceà és immens... i el Carib queda a milers de quilòmetres d’aquí. Al cap d’una estona, la Clàudia s’adormia, l’Hèctor cridava el nom de la seva germana, molt fluixet, i quan veia que ella no responia, ell posava el cap sota el coixí i al final també s’adormia. I van anar passant les setmanes, els mesos i encara no hi havia cap notícia dels pares Litton.
11
12 Quan encara hi eren els pares, tota la família vivia en un casalot enorme que havia pertangut a l’àvia de la senyora Litton i que havia deixat en herència a la seva néta. Però sense els pares, aquell casalot era massa gros per als bessons i el seu gos. Per això, un dia, la senyora Watterson els va dir que més valia que es traslladessin a la casa que havia sigut del jardiner i que quedava al costat del gran casalot. Ella, la senyora Watterson, també vivia en aquell carrer, en una zona bastant solitària de la ciutat, a la vora d’un gran parc amb alzines centenàries i un estany ple de granotes que cantaven a les nits d’estiu. Però per què no els convidava a viure a casa seva, la senyora Watterson? No se sap. Tampoc se sap si ella havia estat mai casada o si era vídua. Pel barri corrien rumors que ella havia enverinat el seu marit. Però només eren rumors, és clar...
13 El dia que els bessons van complir nou anys, la senyora Watterson els va convidar a una festa d’aniversari. No va venir cap més nen de la classe perquè la senyora Watterson deia que els nens li embrutaven les catifes i li trencaven els gots i les tasses. Va ser una festa senzilla i no gaire engrescadora, perquè les festes d’aniversari volen gent i globus i rialles i bromes pesades i bromes divertides i un nen que
s’ennuega amb el pastís i després tots riuen i el nen està content perquè veu que no li ha passat res i que encara pot respirar. Però la festa del novè aniversari de la Clàudia i l’Hèctor no va ser així. Quan ja havien bufat les espelmes del pastís i havien pensat un desig (oi que ja us imagineu quin desig van pensar?), la senyora Watterson els va dir:
14
15 –Ara, si tanqueu els ulls, us donaré el vostre regal. Els bessons Litton van obeir i quan van sentir que la senyora Watterson els deia que ja podien obrir els ulls, van veure un paquet molt gros damunt la taula. –Espero que us agradi! Obriu-lo, obriu-lo i veureu el que és. Com que sou bessons, he pensat que podríeu compartir el regal –va dir la senyora Watterson. Molt excitats, la Clàudia i l’Hèctor van desfer el paquet i quan van veure què era, es van quedar molt parats. Era un volum gruixudíssim i a la coberta, amb unes lletres daurades hi deia:
Enciclopèdia Absoluta
16 –Què vol dir això? –va preguntar l’Hèctor. –Doncs el que diu: és una enciclopèdia que parla de tot i que pot respondre totes les vostres preguntes. –Una mica com la Viquipèdia, d’Internet? –va aventurar la Clàudia. –No sé què és això, però l’Enciclopèdia Absoluta té un avantatge, no cal que estigui endollada enlloc, ni necessita piles. Els bessons van voler fer la prova i van buscar la paraula “Litton”, a la secció de l’ela. De seguida van trobar tota la informació que parlava de la fàbrica de frens d’automòbil del seu pare, la fàbrica Litton. Però aleshores va passar una cosa molt
17 estranya. La Clàudia va agafar l’Enciclopèdia Absoluta i va buscar a la lletra ena. –Què busques? –va preguntar-li la senyora Watterson. La Clàudia no va respondre i va seguir buscant. Ella no ho volia dir a ningú, però el que estava buscant era «Naufragi del creuer Hericksen», que era el vaixell en que havien marxat els seus pares i que ella tenia sospites que hagués naufragat. Va trobar un pàgina on hi havia aquesta entrada: «Naufragi del creuer Heri...» i a continuació hi havia una mena de taca molt grossa, com de tinta, que no permetia llegir l’article. La Clàudia es va mirar la senyora Watterson i ella es va posar vermella i no va dir res.
18 A partir d’aquell dia, la Clàudia va saber que un misteri envoltava la desaparició dels seus pares i tenia sospites que la senyora Watterson els amagava alguna cosa. Dos dies després del seu aniversari els bessons Litton van decidir que el que havien de fer era intentar entrar al casalot que havia sigut casa seva. –Però no tenim la clau! –va objectar l’Hèctor. –No t’amoïnis, potser trobarem la manera d’entrar-hi –va dir la Clàudia. Van resseguir tota la paret nord del casalot, sense fer gens de soroll, per tal que la senyora Watterson no els veiés. Al davant de l’expedició hi anava el gos Henry. De sobte, en Henry va començar a estirar la corretja i a remenar la cua.
19 –Em penso que ha ensumat alguna cosa! –va dir l’Hèctor. Els bessons corrien darrere del gos. En Henry es va aturar al costat d’una mena de porteta baixa que tocava a terra i que servia per als repartidors de llenya i de carbó, quan venien a descarregar la seva mercaderia. El gosset va empènyer la porteta amb el morro i, al cap d’un moment, va cedir i es va entreobrir. La Clàudia i l’Hèctor es van agenollar al costat del seu gos i van mirar cap a dins. Hi havia una escala molt vella de fusta i a baix de tot s’hi veia una mica de llum. –Entrem? –va dir la Clàudia. –Vols dir? –va dir l’Hèctor.
20 –Hem de fer cas d’en Henry, ha ensumat alguna cosa i podria ser una pista interessant. Ara no és el moment de tenir por. Tots tres es van ficar dins de l’obertura i van començar a baixar molt lentament els graons rosegats i vells de fusta. De seguida es van adonar que hi havia una olor estranya i bona al mateix temps: era olor d’encens. Al peu de l’escala hi havia una tauleta baixa, coberta de pols i amb les potes plenes de teranyines. Al damunt, però, en l’únic tros net de la taula, hi havia un sobre en un safateta de plata, un sobre de
21 color crema amb un rivet d’un color vermell, com de sang. Al costat mateix del sobre hi cremava una barreta d’encens i una mica més enllà hi havia un llum amb una bombeta fluixa, de 25 watts. La Clàudia va allargar la mà cap al sobre i just abans d’agafar-lo va veure que hi havia escrit això: A l’atenció dels bessons Litton. La Clàudia va respirar, es va mirar l’Hèctor i li va dir: –Estàs preparat? I quan l’Hèctor va assentir amb el cap, ella va obrir el sobre.
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31