V Congrés d’història agrària dels Països catalans
L’APROFITAMENT DE L’AIGUA DEL SUBSÒL PER L’AJUNTAMENT DE BARCELONA. UNA APOSTA PER LA SOSTENIBILITAT AMBIENTAL ARRELADA EN LA NOSTRA HISTÒRIA Barcelona, 15 a 17 de desembre de 2010
Ramon Arandes Renú (*) María José Chesa Marro (**) Roman Llagostera Pujol (***) (*) Enginyer de camins. Director del projecte del nivell freàtic. (**) Enginyera agrònoma. Departament d’abastament (***) Enginyer agrònom. Director de Serveis del cicle de l’aigua Direcció de serveis del cicle de l’aigua. Medi ambient. Ajuntament de Barcelona. C/ Tarragona 173. Barcelona 08014. rarandes@bcn.cat / mchesam@bcn.cat / rllagostera@bcn.cat
L’Ajuntament de Barcelona treballa des de fa uns anys per racionalitzar la utilització del aigua en una decidida aposta per la sostenibilitat. En aquest marc s’ha desenvolupat una amplia xarxa per l’aprofitament de l’aigua del subsòl pels serveis municipals i, en el possible, per controlar el nivell de l’aigua en el subsòl. Un ampli equip municipal del Sector de Medi Ambient, amb la col·laboració dels altres Sectors, els Districtes i els instituts i empreses municipals i amb el suport de CLABSA (1), és el responsable dels treballs, dels que pretenem ressaltar la seva filosofia el que, sens dubta, ens permetrà reflexionar sobre algunes qüestions mediambientals i sobre l’abastament de l’aigua a Barcelona al llarg de l’historia i comprovar que aquesta pràctica de racionalitzar l’ús de l’aigua té les seves arrels en la cultura romana.
Paraules clau: aigües del subsòl, cultura romana, serveis municipals, sostenibilitat ambiental.
(1) CLABSA. Clavegueram de Barcelona SA (empresa mixta municipal) 1
V Congrés d’història agrària dels Països catalans
1. Breu resum de l’abastament d’aigua a Barcelona És indubtable que si els ibers i els romans es van assentar a Barcelona, entre d’altres raons, va ser perquè era fàcil disposar d’aigua que, inicialment, procedia de les rieres que creuaven el pla de Barcelona de muntanya a mar i, també del riu Besòs, que derivaven cap a la ciutat, assentada a l’entorn del mont Taber, a través de, al menys, un aqüeducte el traçat del qual alguns historiadors fan coincidir amb el del rec Comtal. A més d’aquesta aigua, d’origen superficial, també era conegut que existien recursos hídrics al seu subsòl. Per una banda, el front costaner del pla i el delta del Besòs, constituïts per terrenys sedimentaris del quaternari recent d’origen fluvial o fluviodeltaic que inclou formacions de sorres i graves, molt permeables, són excel·lents per a la captació d’aigua del subsòl a través de pous. També la major part del pla, corresponent al quaternari antic (argiles vermelles, llims groguencs o marrons amb nòduls i crostes calcàries amb sorres i graves), és rica en aqüífers. En contrapartida la vessant de Collserola i els turons, constituïts per formacions paleozoiques, fonamentalment roques granítiques, pissarres, esquistos, quarsites i calcàries, és molt impermeable, però molt fracturada, filtrant-se l’aigua al subsòl localment a través les diaclasses i falles. En aquest terreny l’aigua cal buscar-la a través de mines que constitueixen veritables drens longitudinals per captar l’aigua al llarg de les zones que permeten la filtració de l’aigua. En algun punt de les formacions paleozoiques l’aigua aflora naturalment en deus de reduït cabal. Montjuïc, correspon a terrenys miocens (marges, gresos, argiles i arenisques), més moderns i menys fracturats, pel que és força impermeable, tanmateix existeixen algunes fonts naturals (Font-trobada, font de la Guatlla). El rec Comtal, que s’atribueix al compte Mir, des del segle XI (probablement des del X), substituïa als aqüeductes romans en l’abastament pel reg dels conreus de la marge dreta del Besòs i per bellugar molins i altres usos industrials i banys (Banys Vells i Banys Nous) ja a l’interior de la ciutat. En anar-se desenvolupant Barcelona i créixer les demandes d’aigua de qualitat, que ja no es podia satisfer exclusivament amb les aigües superficials i els pous que s’explotaven, es va iniciar la canalització cap a la ciutat de les deus de Montjuïc i Collserola (s’atribueix a Joan Fivaller el descobriment al 1427 de l’aigua a Collserola) i es va intensificar la construcció de pous i mines, alguna d’elles de gran importància per a l’abastament de la ciutat com les de Montcada, excavades a partir de 1.779 al subalvi dels Besòs a la seva confluència amb el Ripoll i que arribaven a la ciutat per un nou aqüeducte. Anteriorment, segons el manuscrit de Francesc Socies del 1650, l’aigua de les mines de Collserola arribava a la plaça de sant Jaume i eren moltes les mines que abastaven les masies i els convents que envoltaven la ciutat (can Dragó, can Sitjà, can Verdaguer, can Carreras, can Travi, entre d’altres). També les mines han tingut un paper important als diferents nuclis urbans que envoltaven Barcelona, com les que abastaven les aigües d’Horta, de Sarià, sant Gervasi i la de Sants, aquesta última actualment interceptada pel ferrocarril metropolità a la carretera de Sants, i que encara avui porta un important cabal. Una idea de 2
V Congrés d’història agrària dels Països catalans
la importància dels treballs realitzats la dona el fet que l’Ajuntament de Barcelona té actualment inventariades 113 mines, la majoria d’elles fora de servei. Pel que respecta als pous que abastaven a la ciutat algun d’ells ha donat nom als carrers on estava situat (Pou de l’Estanc, de l’Estany, de la Cadena, de la Figuera, de la Figuereta), restant algun d’ells encara actiu. També a finals del XIX arriba a la ciutat l’aigua de Dosrius a través de l’aqüeducte del Vallès. En aquest marc el ric aqüífer existent al llarg del curs baix del Besòs i del seu delta, sens dubta, va facilitar inicialment l’explotació agrícola i després el desenvolupament industrial de Barcelona a partir dels finals del segle XIX. La Barceloneta, el Poble Nou, i Sant Andreu varen acollir moltes indústries que captaven importants cabals a reduïda fondària. D’aquesta època també són les torres d’aigües del Besòs (plaça Ramon Calsina) i de l’Eixample (Roger de Llúria – Consell de Cent), el pou del carrer Wellington que abastava el dipòsit situat a la coberta de l’edifici projectat per Fontseré en el marc de la exposició de 1898, des del que es distribuïa l’aigua a tot el parc de la Ciutadella i el pou del Fènix de les aigües potables al passeig de Sant Joan del que penjava una important xarxa de distribució d’aigua, en servei fins els anys 80 del segle XX quan el contingut de nitrats de l’aigua la va descartar per seu consum humà. La extracció d’aigua del subsòl fou especialment intensa en la dècada dels 60 i principis dels 70 del segle passat, arribant a uns 60 hm 3/any, incloent uns 15 o 20 a l’aqüífer del Besòs per la Societat General d’Aigües de Barcelona. En aquesta època l’Ajuntament tenia censats al 1965 120 pous de particulars en actiu amb unes extraccions superiors als 20 hm 3/any, dels, que tan sols resten actius uns 50 amb unes captacions que no arriben a 0,5 hm3/any. En aquests anys els conreus agrícoles a la ciutat ja es limitaven a una zona a la marge dreta del Besòs abastada fonamentalment pel rec Comtal i petits camps a prop de la desembocadura del canal de la Infanta a l’entorn del passeig de la Zona Franca. La raó de la disminució dràstica de les captacions d’aigua del subsòl va estar la modificació de l’ús del sòl i la transformació de les activitats industrials i, també, la reducció del consum industrial d’aigua per la introducció de mesures d’estalvi, sens dubta, impulsades pel preu creixent de l’aigua, a causa de la progressiva integració en el preu dels costos ambientals. També va influir el progressiu empitjorament de la qualitat de l’aigua, per una banda, pel fet que l’explotació que es feia no era sostenible (captacions molt superiors a la recàrrega natural, el que va produir una intrusió marina amb la consegüent salinització de l’aqüífer) i, per altra, per la progressiva contaminació per nitrats, bàsicament per fuites del clavegueram, el que va fer que s’abandonessin per la Societat General d’Aigües de Barcelona i les altres empreses distribuïdores les seves captacions al subsòl de la ciutat. El darrer pou tancat va ésser el de la Maquinista al 1995.
3
V Congrés d’història agrària dels Països catalans
Altres fites importants en l’abastament de Barcelona va esser la portada d’aigua des del Ter, obres iniciades al 1960 després de 10 anys de tramitació del projecte redactat per J. Compte Guinovart, i a principis del segle XXI la posada en servei d’un sistema d’osmosi inversa a la planta de Sant Andreu que ha permès recuperar dos pous que s’havien abandonat per la dolenta qualitat de l’aigua. Més recentment la posada en servei de la planta dessaladora del Prat ha proporcionat una nova font. D’aquest fet es dedueixen dues conseqüències importants. En primer lloc la necessitat d’anar a captar els recursos creixents, que la ciutat demana, cada vegada més lluny, el Besòs primer i a continuació el Ripoll, la riera de Dosrius – Argentona, el Ter i recentment es planteja l’Ebre i la Roïna, el que suposa generar impactes ambientals en diferents ecosistemes naturals. Paral·lelament els continus avanços tecnològics permeten l’aprofitament dels recursos locals i de l’entorn immediat que s’havien descartat per la seva dolenta qualitat arribant amb l’osmosi inversa a poder aprofitar l’aigua marina, això si, amb importants consums energètics. En segon lloc, la disminució de les captacions locals va tenir com a conseqüència la pujada del nivell freàtic cap el seu perfil natural d’equilibri, el que va donar lloc a diferents problemes a les construccions subterrànies realitzades als anys 70 quan el nivell freàtic estava anormalment baix. Entre els problemes cal destacar els ocasionats al ferrocarril metropolità, que precisa un conjunt de 165 bombes instal·lades en 91 pous per esgotar més de 11 hm3/any. A l’estació del metro del Baró de Viver, on el nivell va pujar més d’11 metres als darrers 16 anys, es va arribar a esgotar uns 2 hm3/any. Altres problemes es presenten a aparcaments subterranis (tan a la via pública com en edificis) i en instal·lacions de serveis (fonamentalment estacions de transformació, xarxa de concentradors d’aigües residuals i galeries de serveis). 2. L’aprofitament de les aigües del subsòl per l’Ajuntament de Barcelona pels serveis urbans A l’objecte de fer un ús més racional dels recursos hídrics totals disponibles introduint criteris de sostenibilitat mediambiental, l’Ajuntament de Barcelona, per donar compliment al que es va acordar pel Consell Plenari de 25 d’abril de 1997, es va plantejar l’aprofitament de les aigües del subsòl i, en la mida del possible, el control de l’ascens del nivell freàtic per tal de reduir l’impacte negatiu a les infraestructures subterrànies. A tal objecte, després de realitzar un estudi, en el que es van quantificar els recursos susceptibles de la seva explotació sostenible en 10 hm3/any, es va desenvolupar al 1999 un pla per utilitzar aquestes aigües en aquells serveis municipals que no requereixen aigua amb la qualitat d’aigua potable, com és el cas del reg dels parcs i jardins, la neteja viària i del clavegueram i les fonts ornamentals. L’objectiu del Pla era arribar a 1,10 hm3/any (un 11% dels recursos totals susceptibles de la seva utilització) que suposaven un 13 % del consum total d’aigua per l’Ajuntament (que llavors era de 8,14 hm3/any. Al 2008 ja es van superar el 1.000.000 m3, regant-se amb aigua del subsòl els parcs del Palau 4
V Congrés d’història agrària dels Països catalans
Reial, el Turó Parc, el Parc Central de Nou Barris, el de Diagonal mar i la major part dels parcs del front costaner, així com una part de Montjuïc i els parterres del TramBaix a la Diagonal. Actualment es disposa de 19 sistemes de distribució d’aigua del subsòl, amb un total de 19 pous de captació, 3 mines i l’aigua procedent de les filtracions a un tram de la xarxa del metro (Alfons el Magnànim) i al subsòl del Liceu. En conjunt la xarxa té més de 67 km i 16 hidrants per a la càrrega de camions cisterna distribuïts per la ciutat, a més d’altres 3 als parcs de Neteja viària i es reguen 58,60 ha de zones verdes.. Al desembre de 2009 es va presentar al Consell Plenari de l’Ajuntament un nou pla anomenat “Pla per l’aprofitament dels recursos hídrics alternatius a Barcelona” que contempla abastar 3,73 hm3 / any que és el 90% dels usos municipals susceptibles de ser abastats amb aigua no potable. Un objectiu del Pla es abastar tots els parcs que consumeixen més de 3.000 m 3 / any. 3. La justificació del plantejament de l’aprofitament dels recursos locals. Cal plantejar-se si és sostenible l’esquema de captar l’aigua en ecosistemes llunyans, realitzar-li tractaments amb un important consum de matèries primeres i energia per a transformar l’aigua en un producte apte pel consum humà, el que cada vegada és més exigent, per a que desprès, a l’arribar a la ciutat, l’aigua s’utilitzi pel reg dels parcs i jardins, la neteja viària i, fins i tot del clavegueram, a més d’altres usos per particulars i industries que realment no tenen cap necessitat de que l’aigua sigui potable. En base a consideracions de sostenibilitat ambiental cal preguntar-se per que s’ha arribat a aquest situació. Probablement podríem considerar tres raons. En primer lloc podria ser per la persistència de les teories higienistes de la segona meitat del segle XIX que varen impulsar el desenvolupament de les xarxes d’abastament i el clavegueram en el marc de la protecció de salut, quan poden ser perfectament compatibles diferents xarxes de distribució d’aigua sense riscos de que es barregin les diferents qualitats de l’aigua. En segon lloc, per la creença de que els usos que no requereixen que l’aigua sigui potable suposen una fracció molt reduïda del consum total d’aigua, pel que no era rellevant fer una doble xarxa quan, probablement, en el conjunt dels consums domèstics, industrials i els serveis municipals aquesta aigua que no cal que sigui potable suposi un volum, al menys equivalent. Finalment, raons d’ordre econòmic que a partir de comparacions simplistes atribueixen un més gran cost a l’aigua sense tractar, quan si es vol realitzar una comparació rigorosa internalitzant tots els costos no hi ha cap dubte de que l’aigua potable té un cost molt superior. D’aquestes consideracions és lògic deduir que caldria reservar l’aigua potable exclusivament per aquells usos que requereixen que l’aigua tingui aquesta qualitat (consum humà, higiene personal, usos alimentaris, sanitaris, etc) i utilitzar aigua de qualitat inferior, com pot ser l’aigua bruta sense tractar i l’aigua regenerada) pels altres usos. 5
V Congrés d’història agrària dels Països catalans
4. Antecedents en la racionalització de l’ús de l’aigua. Aquest plantejament de racionalitzar el consum d’aigua no és tan nou com sembla, ja que està arrelat en els orígens de la nostra cultura hidràulica, com és la cultura romana. A aquest respecte ens podem remetre al que descriu en Julius Frontino (30-103 dC), al seu llibre “Els aqüeductes de Roma” qui al assumir el càrrec de “curator aquorum” a l’any 97, en l’època de l’emperador Nerva (César Nerva Trajà August), després d’una impressionant trajectòria política i militar al servei de Roma, va constatar que l’aigua de l’aqüeducte Ànio Vell que era de dolenta qualitat, tèrbola, s’utilitzava per a beure i en canvi, en relació a la de la Màrcia diu “La Màrcia mateixa que per la seva frescor i el seu esclat era agradable, jo l’he trobada consumida en els banys, en els tints i en altres usos que honestament hem de silenciar”. A partir d’aquesta constatació va prendre la decisió d’actuar i diu: “Així es resolgué la separació de tots els aqüeductes i després la reclassificació de cadascun d’ells, de forma que la Màrcia es pogués destinar sols a la beguda i que immediatament cada un dels restants es destinés a usos adequats a la seva característica, i així, per exemple, l’Ànio Vell que, per moltes raons i precisament perquè es captava a un nivell inferior és menys saludable, podia utilitzar-se per a regar els jardins i per serveis menys nobles de la vila.” Frontino, que a més va escriure altres llibres com “De agrimensura” i “Stratagemas” havia estat pretor urbà, al 70, comandant de la Legió Seunda Adiutrix,, cònsol al 73, governador a Bretanya el 74, constructor de la Via Julia, procònsol d’Asia al 83, és a dir es tractava d’un funcionari de gran experiència, però sobretot era un home pragmàtic, com tots els romans. Podem dir que els romans que practiquen una agricultura arrelada a les condicions del terreny (garrofers, oliveres, la vinya, ..) amb reduït consum d’aigua, donen el primer pas en la racionalització de l’ús de l’aigua, per aquesta raó, quan estem dissenyant una xarxa secundària per distribuir aigua d’altra qualitat inferior a l’aigua potable estem tornant als nostres orígens de reservar l’aigua de millor qualitat pels usos que realment el requereix, el que permet reduir l’impacte en ecosistemes naturals i estalviar matèries primeres i energia en un tractament innecessari. Creiem que en aquests moments es just recordar a aquells que fa quasi 2000 anys ja van introduir en la gestió de l’aigua criteris de racionalitat. Barcelona desembre 2010
6