Què són els líquens? Què és la simbiosi? Els líquens són una simbiosi, una associació estable i autosuficient constituïda per fongs (micobiont) i algues o cianoprocariotes (fotobiont). Malgrat que resulta molt difícil explicar la seva fisiologia i la complexitat de la simbiosi, són fàcils de distingir dels fongs, de les molses i les hepàtiques. La formació d’un cos permanent estable, anomenat tal·lus, i la seva longevitat els distingeix dels fongs. Els líquens tenen un color gris, verdós, blanquinós, carbassa, i es diferencien dels briòfits, les molses i les hepàtiques perquè no tenen el color verd com les fulles d’aquests altres. El fotobiont dels líquens conté pigments, com la clorofil·la, i potser una alga o un cianobacteri, i té la capacitat de fer fotosíntesi, de produir matèria orgànica.
aigua sals minerals
llum
CO2 protecció davant la radiació i la dessecació
aigua sals minerals vitamina C
FONG
ALGA poliols vitamina B
Àcids liquènics En el cas de que es tracti d’un liquen composat per un fong i una alga, el fotobiont fabrica poliols (sucres) i la vitamina B, a través del procés de la fotosíntesi. En el cas de que el fotobiont sigui un cianobacteri, el carboni fixat a la fotosíntesi es lliura al micobiont en forma de glucosa. Els cianobacteris tenen també la capacitat de + fixació del nitrogen atmosfèric, que cedeixen al fong en forma d’amoni (NH 4 )
CO2
llum
nitrogen atmosfèric
aigua sals minerals protecció davant la radiació i la dessecació
aigua sals minerals vitamina C
CIANOBACTERIA
FONG glucosa vitamina B
Àcids liquènics
Nitrogen + NH4
En els dos casos, el fong o micobiont, que és un organisme heteròtrof, aporta al micobiont l’aigua, les sals minerals i la vitamina C. El fong aporta a l’alga o cianobacteri la protecció davant la radiació solar, la dessecació i les temperatures extremes. Mitjançant aquesta estratègia de la simbiosi, els líquens poden viure permanentment en condicions extremes, les zones polars, els deserts, als espais més inhòspits del planeta.
1
Morfologia Els líquens tenen una gran diversitat morfològica: Crustaci: adherit al substrat Epífit: no presenten còrtex inferior. Esquamulós: adherit al substrat per una part de l’esquàmula. Foliaci: s’uneix al substrat mitjançant rizines, presenten còrtex inferior. Umbilicat: és un cas particular de tal·lus foliaci. Fruticulós: només presenten un punt de fixació al substrat i estan ramificats. Poden ser laciniats o radiats, erectes o pènduls.
Ecologia En funció de la naturalesa del substrat que colonitzen poden ser: Saxícoles
Epífits
Es desenvolupen sobre les roques. Poden ser epilítics o endolítics.
Viuen sobre altres plantes; poden ser corticícoles, lignícoles, muscícoles i foliícoles.
Petractis clausa.
Teloschistes chrysophthalmus
Terrícoles Poden ser acidòfils, neutròfils basòfils; turbòfils, gipsícoles.
o
Solorina saccata.
Reproducció i creixement Els líquens poden tenir una reproducció vegetativa, mitjançant uns propàguls, anomenats isidis o soredis, i que no es troben al micobiont o fotobiont de forma separada. Els líquens poden ser fèrtils o estèrils. Hi ha diferents estructures reproductives, els més freqüents són els apotecis. Altres estructures reproductives: peritecis (amb ostíol), lirel·les i mazedis.
El creixement dels líquens és molt lent. Els líquens crustacis poden tenir creixements radials de 0,5-1 mm/any. Els foliacis poden tenir creixements de 2-10 mm/any. Aquest creixement dels líquens s’empra a les tècniques de Liquenometria, que permet la datació de les superfícies exposades a l’atmosfera, per l’estudi dels seus líquens.
2
Identificació dels líquens La identificació dels macrolíquens a nivell de gènere es pot realitzar en molts casos amb l’ajuda d’una guia de camp i els tests de reaccions químiques. Però si es vol arribar a nivell d’espècie es requereixen tècniques de laboratori. A nivell d’aficionat, relativament amb pocs mitjans: una lupa binocular, un microscopi òptic, i els reactius de laboratori, podrem arribar a conèixer gran part dels líquens que colonitzen els nostres paisatges. Hi ha altres espècies de difícil identificació que requereixen la microscopia electrònica i l’estudi de les substàncies liquèniques. Per a identificar l’espècie 3. Caloplaca ferruginea
S’estudien els apotecis, òrgans reproductors del liquen, les algues i les espores. Es prenen mesures d’aquestes estructures, així com les característiques, nombre i tipus d’espora, i aquestes dades es contrasten amb una guia d’identificació de referència.
Interpretar el llenguatge dels líquens: La bioindicació Els líquens ens ajuden a conèixer l’estat de puresa ambiental d’un espai. Els líquens són extremadament sensibles a la contaminació atmosfèrica. Moltes ciutats i zones industrials són veritables deserts liquènics (Hawksworth & Rose, 1970), espais molt contaminats que no permeten l’existència de líquens. Per tal d’observar l’estat de contaminació d’una zona s’ha establert l’índex de Puresa Atmosfèrica. L’IPA es calcula a partir de dades numèriques, com el nombre d’espècies de líquens, la superfície que ocupen i la freqüència. Per què els líquens són extremadament sensibles a la contaminació atmosfèrica? - No tenen epidermis, que els protegeixin davant els agents contaminants. - No tenen substàncies impermeables, com la cel·lulosa o la lignina, a diferència dels vegetals, que els aïllin dels contaminants. - No disposen d'arrels o altres mecanismes d'absorció actius dels substrat, la major part dels nutrients que fan servir els líquens per al seu creixement provenen de la deposició atmosfèrica. - No tenen mecanismes d'eliminació d'agents contaminants i aquests s'acumulen al tal·lus fins que pot arribar un punt que els causin la mort. 3