Josep Carner
Supervivent d’un cant remot Antologia poètica (Recull teòric d’apunts) Josep Carner (1884-1970) és un dels grans poetes de la literatura catalana. Va ser batejat com a “príncep dels poetes”. La seva contribució a la creació d’una llengua literària moderna el converteixen en una figura de notable repercussió. La poesia de Carner és un bon exemple de com ha evolucionat el gènere en la literatura catalana al llarg del segle XX, des dels anys immediatament anteriors al Noucentisme i fins a l’època de l’exili i d’una postguerra (tant catalana com europea) prou avançada en el temps com per endinsar-nos fins i tot en els anys seixanta. Els poemes que s’inclouen en la present antologia han estat ordenats de manera cronològica, cosa que permet entendre l’evolució del gènere durant bona part del segle XX.
1-ELS PRIMERS ANYS DEL NOUCENTISME I LA FIXACIÓ D’UNA POÈTICA MILITANT (1904-1911) Tradicionalment s’ha considerat que el 1906 és la data clau per entendre la consolidació de Josep Carner en el panorama de la poesia catalana. La publicació d’Els fruits saborosos li possibilitat l’escalada cap a l’èxit. El període de formació comença a la segona meitat de la dècada dels noranta del segle XIX –tot just amb dotze anys!- i arriba fins a Primer llibre de sonets (1905). En aquest període previ només publica Llibre de poetes (1904). L’antologia recull dos poemes d’aquest primer llibre: “Ahir” i “Bèlgica”. Amb Primer llibre de sonets (1905) i, sobretot, amb Els fruits saborosos (1906), però també amb Segon llibre de sonets (1907), Josep Carner fa una entrada brillant en allò que ja és conegut com a Noucentisme. Són anys d’una poètica militant. En primer lloc, es caracteritza per la utilització del pretext com a punt de partida. Generalment són pretextos extrets de la vida quotidiana. Es defensa la possibilitat de poetitzar sobre qualsevol cosa. Aquests objectes o situacions no tenen valor poètic per ells mateixos, sinó en tant que són sotmesos a un procés literari artificiós que provoca que la vida quotidiana quedi desrealitzada i, en el fons, el poeta creï una quotidianitat ideal. Així, per un procés d’embelliment i depuració, arribem un cop més a la Catalunya ideal. El poeta, creador d’idealitats, és qui s’encarrega de definir-la. I, en partir de la més
estricta quotidianitat, en realitat està gestant un món harmònic en el qual tothom té cabuda i accepta de bon grat el paper que la societat li assigna. Un cop més tot plegat posa de manifest una clara lectura ideològica al servei de la burgesia. El procés de desrealització condueix a dos altres elements característics. D’una banda, el contrast entre ideal i realitat. D’altra banda, el distanciament intel·lectualitzat de la realitat mitjançant l’artifici poètic. Carner crea un món de ficció, un món a mesura de les seves necessitats i desitjos en què allò que l’home és incapaç de controlar o entendre no hi té cabuda. La ironia és la via més típica per explicitar aquest distanciament. La ironia pot actuar com a fórmula moral per al perfeccionament de la societat i com un element de civilitat consubstancial a la manera de ser catalana. El distanciament facilita també un tractament objectiu dels temes. De fet, és una manera de donar versemblança a la realitat inventada. La primera persona, doncs, és poc habitual i sovint, quan apareix, respon més a un jo poètic intel·lectualitzat que no pas a un jo real. El dualisme camp-ciutat es replanteja, en bona mesura, a causa de la importància de l’urbs com a marc d’acció de la política burgesa. Una ciutat, però, que ha de tenir assentada la seva base ideològica en el camp i en la tradició. Hi ha la intenció d’oferir d’oferir una imatge cívica de la natura dominada. El concepte de classicisme també es replanteja. S’hi afegeix un major contingut ideològic que connecta amb el conservadorisme que hi ha al darrere dels conceptes clàssics d’ordre, equilibri i harmonia. Els tres poemes d’Els fruits saborosos que es recullen en l’antologia són un bon exemple de tota aquesta poètica i ideari. Una manipulació que té com a objectiu la fixació d’uns valors morals que sempre són els mateixos: la previsió, el domini de la natura, el seny, la serenor, el control de les situacions, la família, la delectança en la contemplació de les petites coses o el saber treure profit de les circumstàncies. Són els valors que il·lustra Metimna a “Les llimones casolanes” o la parella de vellets de “La poma escollida”. “Com les maduixes” introdueix el lector en el món poètic carnerià mitjançant una nena ingènua i innocent que imagina un món a la seva mida: humanitzat, perfectament delimitat i, en el fons, lluny de la veritable realitat. Verger de les galanies (1911) encara està en la línia dels llibres anteriors, com exemplifica el poema “Camperola llatina”, on se’ns presenta un Carner juganer, enamoriscat, irònic, jovenívol i capaç de poetitzar sobre qualsevol cosa. Es tracta d’un llibre de poemes amorosos, un breviari d’amor i de cortesia. La dona hi ocupa el lloc de protagonista, de “rosa suprema del jardí”. Tot és un joc superficial de simple enamoriscament, perquè la poesia, en el fons, també és un entreteniment aparentment superficial. El primer poema, “Cançó d’un doble amor”, ja ens porta l’avís.
2-L’EVOLUCIÓ DEL NOUCENTISME (1912-1920) Les monjoies (1912) suposa ja una inflexió en el programa poètic noucentista. Es produeix el rebuig d’aquella poesia que només aspira a ser elegant i refinada i prou. A partir d’ara esdevindrà central el protagonisme d’un jo poètic, d’un jo literari creat arbitràriament i integrat en un context en el qual tot és artifici. Ara, aquest jo poètic adopta un to més líric, en detriment de l’humor, la pura reflexió estètica o el simple punt de partida per a la contemplació de l’exterior. Van guanyant terreny una sèrie de trets que denoten un individualisme més accentuat, com l’escepticisme, la solitud, el desengany o la melangia. L’any 1914 no només és el de la plenitud institucional, amb la instauració de la Mancomunitat de Catalunya i el que això significa en el projecte cultural que el Noucentisme ha ajudat a establir. Josep Carner publica els dos llibres més importants del període: Auques i ventalls i La paraula en el vent. El primer és la consolidació. És un cant a la ciutat al llarg de l’any, una transmudança que permet anar coneixent els canvis de la vida ciutadana al llarg del cicle anual i també les variacions interiors del poeta com a observador influït per aquests mateixos canvis. Quina és la ciutat que canta? No pas la real, sinó una de distorsionada. En “La bella del tramvia” Carner crea una Barcelona purament literària. La visió de la ciutat comporta un punt de desencís que no era present en la poesia dels anys d’un Noucentisme més militant. S’hi insinua la presència de la tragèdia de la vida quotidiana, minúscula. Com la de la senyora grassa que no pot pujar al tramvia i necessita l’ajut d’una minyona, un noi i un d’Agramunt. L’anècdota queda reflectida en el poema “Símbols”. Paraula en el vent tracta d’una història d’amor, amb un fracàs sentimental real al darrere, que posa de manifest un canvi de veu –el primer poema, no pas casualment, es titula “Veu de recança”- i una maduració de l’autor en el tractament del tema amorós. El punt de vista és el d’un jo poètic que madura des del desengany. L’amor és fugisser i per això el poeta se’n dol. Paraula en el vent introdueix també dos nous elements. El primer, la influència de la poesia anglesa, especialment pel que fa al to meditatiu i a la incursió del to líric en un paisatge acollidor, ideal per a la meditació tranquil·la, per més desesperançada que pugui semblar. En segon lloc, hi ha el retorn al simbolisme. Immediatament després del 1914, el context cultural i literari comença a variar sensiblement amb l’esclat de la Primer Guerra Mundial i el seu desenllaç el 1918.
3-L’APROXIMACIÓ AL POSTSIMBOLISME DURANT UNS ANYS D’EXILI VOLUNTARI (1921-1939) El 1929 Josep Carner decideix exercir la carrera diplomàtica, la qual cosa l’obliga a rodar món (Gènova, Sant José de Costa Rica, Beirut, etc.) i a un allunyament físic que dura fins a la mort. Des de l’estranger es concreta i culmina una evolució poètica que ja era previsible anteriorment: la progressiva adaptació de l’estètica d’origen simbolista (concretament, s’acosta al postsimbolisme). Les traces d’aquesta aproximació són diverses. En primer lloc, la preocupació per la condició de l’home: les virtuts i les limitacions. En segon lloc, hi ha la recerca de solucions a aquesta mena de preocupacions. Un altre punt de contacte és la major voluntat d’abstracció. Augmenta també l’evocació i la simbolització, la força simbòlica d’alguns dels seus objectes poètics. En conclusió, Carner connecta amb el postsimbolisme per diverses bandes, però manté també les seves particularitats, la seva veu. Nabí (1941) representa el punt culminant de l’aproximació de Carner als cànons del postsimbolisme. “Beat supervivent” –recollit en l’antologia- explica com el poeta, despert, contempla la dona i els fills mentre dormen. Comença a partir d’aquí una elegia del temps passat i la joventut perduda. No hi ha, però, desconsol ni neguit. El poeta, ja en la seva maduresa, asserenat i plàcid, assumeix el seu present i la felicitat que li comporta. Ja no és “l’indolent donzell” (v. 57) d’altre temps, perquè el seny li ha permès assumir dignament el canvi. La nit, com la mort, són presents, però de moment el beat i la seva beatitud sobreviuen. “Cançoneta incerta” -recollida en l’antologia- proposa, gràcies al valor simbòlic que adquireixen tots els elements paisatgístics, una lectura existencial profunda des de la simplicitat formal de la cançó. La primavera, com les estampes que pretenen reproduir-la o el goig que pugui provocar, és fugaç i passatgera. Arriba un moment en què les estampes paisatgístiques es van convertint en escenes humanes i, ja cap al final, retrobem el Carner metafísic i moralitzador. És en aquest darrer tram del llibre on se situa el poema “La vida incerta” (títol prou definidor). Hi queda clar com és la fi de l’estació la que incita la preocupació pel tema de la mort, per la qual cosa la “primavera sense fi” del darrer vers adquireix una connotació simbòlica que fins ara no havia tingut.
4-L’APROFUNDIMENT DE LA POÈTICA POSTSIMBOLISTA EN ELS ANYS DE LA POSTGUERRA (1939-1957) Durant la guerra, Josep Carner s’havia compromès com a diplomàtic amb el govern de la República, per la qual cosa el 1939 va haver d’optar per un exili forçós, primer a Mèxic i després, acabada la Segona Guerra Mundial, a Bèlgica, on va exercir com a professor universitari. Només va tornar a Catalunya el 1970 en una breu estada poc abans de la mort. L’experiència de la guerra, de la derrota i de l’exili signifiquen l’esfondrament definitiu d’aquella Catalunya ideal preconitzada pel Noucentisme a principis de segle. El postsimbolisme de la immediata postguerra il·lustra aquesta situació. En el cas de Carner, la culminació d’aquest procés el tenim a Nabí (1941) , un llarg poema narratiu que parteix de la història bíblica del poeta Jonàs. Una de les coses més sorprenents d’aquest nou volum és que per primera vegada l’autor se serveix del registre de la poesia narrativa. L’antologia que ens ocupa reprodueix el quart cant. Correspon al salm d’acció de gràcies de Jonàs a Jahvè interpolat en el text bíblic i que queda al marge del fil narratiu. Carner també estableix la diferència. D’aquí ve que sigui tan breu o que, per una sola vegada, se cenyeixi a un esquema mètric rígid que es diferencia de l’anisosil·labisme de la resta. Jonàs, fidel als designis que veu caure damunt d’ells, fa un càntic confiat i sense angoixes. Sembla com si s’hagués recuperat la pau desitjada i compara el seu estatge dins del ventre de la balena al del fetus al claustre matern. Fins i tot pot permetre’s el luxe de tancar el cant amb un toc irònic en referència als “savis hiperbòlics” (vers 31), aquells que menysvaloren el text bíblic per la seva manca de versemblança. Nabí és el reflex del seu autor, una síntesi de tots els trets del seu caràcter, un poeta que viu permanentment en la paradoxa de la ventura i la desventura, del goig i del desfici, de la tranquil·litat primaveral al poble i la vida errant de l’exiliat. Per al Carner d’aquells moments, la veritable Catalunya és la dels exiliats, la qual en part és només una idea i un record. I és que, especialment des de la perspectiva d’un escriptor, la pàtria és la llengua i, per tant, on viu és a l’exili, que és allà on pot manifestar-se. Llunyania apareix el 1952 a Santiago de Xile. El volum inclou alguns dels poemes carnerians més típicament d’exili, il·lustradors de la idea de pàtria com a valor interior. És el cas de “Cor fidel”. Enmig d’un ambient empobrit, el poeta té consciència de si mateix. Sap “d’on ve l’inesgotable foc” (vers 9) i “veu l’últim monument de l’enderroc” (vers 11). L’únic que pot fer, però, és acostar-s’hi “pel tros d’escala que no mena enlloc” (vers 14). Tot aquest trajecte aparentment esperançat ens fa circular pels 14 versos del sonet i dur-nos fins a la paraula final: un “enlloc” que posa en evidència el patetisme de les circumstàncies en les quals el poeta exiliat vol mostrar la seva fidelitat.
“L’altre enyor” pertany a una sèrie de sonets que ens van conduint cap a un “goig no mai hagut” (poema 3, vers 10) que és el que realment enyora i que podem assimilar a una suposada pàtria que si existeix és perquè el poeta és capaç d’imaginar-se-la des de la llengua i la literatura. A “Illa” la intenció és més explícita. El poeta, com a exiliat, és qui conserva en el seu aïllament els valors que el caracteritzen com a membre d’una col·lectivitat. “Bèlgica” es converteix en un homenatge al país que l’acull i en una constatació de la impossibilitat de recuperar el camí perdut en la construcció de Catalunya. Novament, doncs, l’ideal és amb ell, amb el poeta. A Absència continuen essent-hi presents quests mateixos temes provinents de la situació personal de Carner com a exiliat. Al poema “Lleialtat”, s’hi apunta el contrast de la fidelitat en la solitud, de l’autoconvenciment des de la distància i de la crítica taciturna a una situació inabordable. Tot plegat presentat novament des del patetisme d’una vida viscuda en el dolor del supervivent d’un món i d’un cant remots. Carner hi fa una revisió bàsicament gramatical i estilística. Entre els motius per a la correcció hi ha la voluntat de conservar la imatge d’una Catalunya al dia, seriosa i exigent amb ella mateixa, especialment des de l’exili. Aquesta intenció queda explicitada en un volum com Arbres (1953). És també el primer llibre que Carner publica a l’interior durant el franquisme i amb els requisits legals necessaris. El poema titulat també “Arbres” actua com a text introductori al volum. “A un auró” exemplifica prou bé l’enfocament habitual: l’arbre com a referent que facilita un suport moral arrelat. No és ell qui cerca la identificació amb l’arrelament de l’arbre, sinó que és l’arbre qui ajuda a determinar l’esperit observador.
5-UNA CODA FINAL (1958-1970) En aquest període, Carner publica tres llibres més de poesia: Museu zoològic (1963), Bestiari (1964) i El tomb de l’any (1966). Els animals esdevenen un pretext per a la reflexió sobre els comportaments humans. “Les formigues” n’és una bona mostra. Només hi ha dos casos en què se seleccionen animals fantàstics: “El drac” i “El fènix”. L’au fènix té encara possibilitats d’aconseguir el seu gran desig, que no és altre que el d’existir. El tomb de l’any, el darrer llibre de poesia de Carner, desprèn la serenor de l’ambient familiar, la presència de Déu com a punt de referència permanent en la vida o bé la humanització de la natura. El tomb de l’any, des de la primavera a l’hivern, és també el tomb de la vida, viscuda ja des de la recta final i amb possibilitats per tant de refer mentalment les traces del camí. No deu ser pas casualitat que el llibre es clogui amb “El més vell del poble”. És un veritable testament poètic i humà, escrit des de la fidelitat a les arrels i la lucidesa de la consciència.