El teatre a la comarca del baix ebre (plantilla) (provisional 10 gener) by Marià Lleixà

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

RESUM El teatre a la comarca del Baix Ebre pretén ser una aproximació al gènere teatral i, alhora, mira d’aprofundir en les diverses tradicions culturals relacionades amb les arts escèniques a la comarca del Baix Ebre. Té com a puntals bàsics la figura del director teatral Ricard Salvat i les de l’actor Pere Ponce i les actrius Sílvia Sabaté, Belén Fabra i Mercè Lleixà, destacats representants del teatre de les nostres terres, reconeguts pels seus mèrits artístics a nivell nacional i entrevistats personalment per l’autora amb motiu d’aquest treball de recerca.

Paraules clau Teatre, cinema, Baix Ebre, Ricard Salvat, Sílvia Sabaté, Belén Fabra, Mercè Lleixà, Pere Ponce.

ABSTRACT El teatre a la comarca del Baix Ebre is an approach to the drama genre and, at the same time, wants to offer a deep view of the different cultural traditions related to performing arts in the Baix Ebre region. This project focuses on relevant members of the Baix Ebre drama scene, such as drama director Ricard Salvat, the actor Pere Ponce, and the actresses Sílvia Sabaté, Belén Fabra and Mercè Lleixà. They are notorious for their artistic achievements in Spain and I have also interviewed all of them, in order to carry out this project.

Keywords Theatre, cinema, Baix Ebre, Ricard Salvat, Sílvia Sabaté, Belén Fabra, Mercè Lleixà, Pere Ponce.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

1. INTRODUCCIÓ L’elecció del tema del Treball de Recerca ha estat una de les decisions acadèmiques més difícils que he hagut de prendre fins ara. Tot va començar fa al voltant de vuit mesos, quan el nostre tutor de batxillerat ens va demanar que penséssim el tema sobre el qual volíem investigar. Poc temps abans ja ens havia explicat, a grans trets, en què consistiria el treball de recerca i també ens havia avançat que l’esforç que comportaria fer-lo bé era molt gran, per la qual cosa ens aconsellava una bona planificació i molta perseverança. Insistia una vegada i una altra que el treball que escollíssim s’havia d’adequar als nostres gustos, ja que, si ens havíem de passar gairebé un any indagant sobre un tema, només en aquest cas ens mantindríem motivats. Va ser llavors quan vaig començar a rumiar sobre les meves aficions (la música, la dansa, la lectura, el cinema...), però en cap hi veia, de moment, res que m’inspirés. Vaig decidir donar temps al temps. No vaig haver d’esperar gaires setmanes. En una de les classes de llatí, mentre el professor Alfred Valdevieso explicava història del teatre clàssic, em va renéixer la curiositat per aquesta art. De fet, durant el curs participava en el grup de teatre de l’Institut Roquetes, que assajava una obra anomenada Els moixons. Era una adaptació d’Els ocells, d’Aristòfanes i estava dirigida per Francisco de Pedro. El “virus” de la interpretació el portava jo més arrelat a dintre del que em pensava. A aquests estímuls s’hi va sumar la curiositat que se’m despertava, gairebé cada dia des de feia uns anys, en veure el nom de la biblioteca de Roquetes, “Mercè Lleixà”, que és just davant de casa meva. Em sorprenia que no tingués el nom d’un escriptor, sinó el d’una actriu. A més, en sabia ben poca cosa, tot i que sempre he volgut desvetllar els secrets que s’amaguen darrera de l’aurèola misteriosa d’allò que m’és desconegut. Tot plegat va fer que se m’encengués la bombeta, un matí, en llegir per enèsima vegada aquell nom: “Mercè Lleixà”. Aquest cop, però, va ser diferent.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

Tot s’havia ajuntat –alineat– en un instant al meu cap. La decisió estava presa. El meu treball tractaria sobre el teatre. Em centraria en la comarca del Baix Ebre i la figura de l’actriu de Roquetes que donava nom a la biblioteca de la meva ciutat hi tindria un racó reservat. Quan el passat 9 d’octubre es va produir un fet astronòmic ben curiós i gens freqüent (l’alineació de la Lluna, Mart, Venus i Júpiter, com en un “quatre en ratlla”), i va ser notícia a gairebé totes les cadenes de televisió, vaig pensar que a mi m’havia passat una cosa semblant amb l’elecció del tema. Tot i que no sóc gens supersticiosa, sí que em va agradar la idea que hi hagués hagut, també, una espècie de màgia o de predestinació en la tria que vaig acabar fent. La primera reunió amb el tutor del Treball de Recerca va servir per “baixar dels astres” i començar a tocar de peus a terra. Li vaig comentar que volia parlar de la història del teatre de les nostres Terres, en concret a la comarca del Baix Ebre. Aleshores ell em va comentar que la idea li agradava, que era original, que no coneixia cap estudiant que hagués fet recerca en aquest camp, però que tindria moltes dificultats, que potser era massa ambiciosa si pretenia entrevistar a actors i actrius que vivien a cavall entre Barcelona i Madrid. També em va plantejar la necessitat de fer tot un treball previ, introductori, que em servís per retornar als orígens d’aquesta art, a la Grècia clàssica, per descobrir l’essència del teatre i per adonar-me com havia anat evolucionant fins als nostres dies i fins al nostre territori. Sempre m’han esperonat els reptes, així que vaig comentar al tutor que, almenys, volia intentar de posar-me en contacte amb les actrius i els actors més rellevants del nostre territori i que, en funció de si acceptaven de col·laborar amb mi o no, tiraria endavant o miraríem de reorientar els objectius a assolir. Em va donar el vistiplau i em va fer una llista amb uns quants noms. Em va dir: Apa! Espavila’t a buscar informació. I em va donar llibertat per afegirhi més actors i actrius, si en coneixia d’altres que fossin del meu interès. El llistat va quedar reduït a sis noms: tres actrius, un actor, un programador cultural i un director teatral. Tots eren personalitat molt reconegudes dins de

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

l’àmbit professional. Dos ja no eren, malauradament, entre nosaltres, per la qual cosa caldria contactar amb els familiars més propers. Dels altres, tres costarien de localitzar, ja que viuen i treballen lluny de les Terres de l’Ebre i no hi vénen tan sovint com voldrien. Sort que amb l’ajuda dels meus coneguts, la dels coneguts dels meus coneguts, les xarxes socials, Internet -i molta paciència-, finalment, vaig aconseguir que acceptessin de ser entrevistats. Tot un èxit! Gairebé no m’ho podia ni creure! Seguint el consell del meu tutor, vaig aprofitar l’estiu per anar avançant feina. Prioritzava tot allò que depengués de terceres persones i la resta del temps la dedicava a llegir bibliografia i a fer recerca per internet. La primera entrevista va ser insuperable, tant per l’excel·lència cultural de les tres persones que em van acollir com pel paisatge mariner que ens envoltava. A primera línea de mar, al costat de la Platja del Suís, en una terrassa d’estil eivissenc amb vistes a la Badia dels Alfacs, refrescats per la brisa marina, vaig gaudir d’una llarga conversa de més de dues hores amb Joan Salvat, Neus Salvat –germans del nostre benvolgut Ricard- i de la seva veïna i amiga des de la infantesa, la professora Pilar Garcia. Després va arribar el torn de Sílvia Sabaté, que, a més d’afable, simpàtica i disposada a ajudar en el que calgués, em va sorprendre per la seva impressionant capacitat de comunicació i pels grans coneixements que té, tant del món del teatre o del cinema com del de la dansa o la música i la cultura en general. La tarda estiuenca s’anava apagant en aquella terrassa del parc Teodor Gonzàlez, de Tortosa, al mateix ritme que l’entrevista avançava. A continuació, en successives setmanes, vaig tenir el goig de parlar amb Belén Fabra, Pere Ponce, Toni Vives i Lluís Martín Santos. Va ser una experiència molt enriquidora. Inoblidable.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

2. EL TEATRE: ORIGEN, EVOLUCIÓ I GÈNERES 2.1- Origen del teatre. La paraula catalana “teatre” prové del grec θέατρον (Theatrum, en llatí) que significa “lloc per a contemplar”. Fou després que va anar adquirint els altres significats: obra literària dramàtica, representació d’aquesta i edifici destinat a acollir les representacions dramàtiques. Va ser a la prehistòria on es van presentar les primeres manifestacions teatrals: els homes, coberts amb pells d'animals, imitaven els moviments de les feres que caçaven. Aquestes feres eren adorades per les tribus en una mena de rituals màgics que, al mateix temps, tenien el fi d’espantar els mals esperits. Les escenografies combinaven dansa –primera manifestació teatral- amb música o cant i servien per a retre homenatge als déus i agrair-los o demanarlos una bona collita agrícola o una bona cacera. Eren l’expressió dels principis espirituals d’una comunitat. Uns dos mil anys abans de Crist, a l’Antic Egipte, ja es feien una mena de representacions dramàtiques sobre la mort i la resurrecció d’Osiris, déu de la mort i el més enllà, on s’utilitzaven màscares. Aquests ritus estan relacionats amb els actes sacramentals que, segles després, apareixeran a l’Europa medieval. Segons els estudiosos, el teatre tal i com l’entenem en l’actualitat, va sorgir a l’antiga Grècia. Concretament a Atenes, al s.VI aC. Al començament, i en relació a les diferents creences de l’època, el teatre tenia una funció religiosa.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

Els grecs donaven culte al déu Dionís, també anomenat Baco (Déu de la irracionalitat, del vi i de la disbauxa), el qual moria a l’hivern i renaixia cada primavera. En aquell temps i en honor seu se celebraven “Les grans Dioníssies”, que era el festival més gran d’Atenes. Durava cinc dies i el seu principal objectiu era demanar a Dionís un camp fecund per aconseguir bones collites. A més a més, durant la festa celebraven processons pels carrers i avingudes on l'estàtua de Dionís encapçalava el passeig, seguit per balladors i coristes, que dansaven i cantaven al voltant del sacrifici d’un moltó. Aquesta processó rebia el nom de Ditirambe (διθύραμϐος). Cal explicar que, encara que les ditirambes no van néixer amb la intenció de ser un espectacle teatral, sinó una manifestació més aviat religiosa, van ser la base del teatre, de la representació d'un fet. Aquestes celebracions van anar variant amb el sorgiment de textos d'herois i reis. L'any 534 aC, Pisístrat era el cap de govern a Atenes. Va ser ell qui va trobar la manera que hi hagués cada cop més persones que arribessin a celebrar les dioníssies. Va proposar que en cada festival es realitzessin concursos de

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

poesia. La seva idea era representar composicions dels poetes més coneguts per tal que molta gent acudís a veure-les. Aquestes representacions dels poemes eren una mena de rituals en els quals dotze homes que formaven un cor ballaven i cantaven disfressats amb unes màscares que tenien banyes i que els cobrien tota la cara.

Màscara de Dionís

Aquesta mena d’espectacles van rebre el nom de tragèdia, que ens arriba a través del mot llatí tragoedia “oda o cant de la cabra”. Aquesta paraula prové de la grega τραγῳδία (tragoidia), que es composa de τράγος (cabra banyuda) i de ᾠδή (iode, oda, cant). Hi ha diferents hipòtesis sobre l’explicació d’aquest origen etimològic. La que sembla més creïble és la que narra com al festivals en honor a Dionís se sacrificava una cabra mentre s’entonaven cants religiosos. Es considera al grec Tepsis el veritable “Pare del teatre” ja que va ser l’introductor, a finals del segle VI aC, d’un actor únic, que dialogava amb el cor. També se’l considera el primer actor, perquè va ser el primer en fer de protagonista. Durant el segle següent, van aparèixer i consolidar-se la tragèdia i la comèdia (gèneres dels quals parlaré més extensament en l’apartat següent), alhora que Èsquil i Sòfocles, dramaturgs per excel·lència, van afegir a l’acció un segon i un tercer actors, respectivament. L’augment de la complexitat dramàtica que hi va comportar, va exigir la creació d’escenaris molt més grans.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

És aleshores quan arriba el moment de la creació dels grans teatres de pedra, que aprofiten les faldes de les muntanyes per disposar, en forma de semicercle, les grades que envoltaven l’orquestra, lloc on es duia a terme gairebé tota la representació. Després de l’orquestra, hi havia l’escena (skene), espai on es canviaven de vestimenta els intèrprets. Just al seu davant, s’hi trobava el prosceni, paret de columnes que sostenia les pintures que imitaven el lloc on es desenvolupava l’acció dramàtica. D’aquests grans teatres de pedra, en destaquen dos: el de Dionís, a Atenes i el d’Epidaure, que tenia una capacitat per a 12.000 espectadors. Per la seva banda, els teatres romans van ser els hereus dels trets bàsics dels respectius edificis grecs, tot i que els van adaptar a les seves necessitats, per la qual cosa van adquirir una fisonomia pròpia. S’alçaven sobre un terra pla, damunt del qual s’aixecaven diverses plantes construïdes amb pedra picada, calç i d’altres materials de cohesió. Amb la intenció que les condicions acústiques fossin millors, els romans van reduir l’espai anomenat orquestra a un semicercle. El públic, que entenia el teatre únicament com una forma d’entreteniment, estava disposat sobre el pulpitum, una plataforma construïda davant mateix de la clàssica skene, que representa l’antecedent dels escenaris moderns.

2.2- Evolució del teatre al llarg de la Història A l’edat mitjana, els espectacles populars no religiosos eren força freqüents. Hi intervenien músics, dansaires, acròbates, bufons i joglars, que tenien la funció principal d’entretenir la gent. A banda de les farses, hi va destacar la comèdia de l’art, que va ser la primera manifestació en atribuir a les dones els papers femenins, ja que fins llavors tots els papers –fins i tot els femenins- eren representats per homes. Paral·lelament, després de les invasions de Carlemany i de la pacificació del territori europeu, els clergues van utilitzar el teatre per a cristianitzar algunes cerimònies i rituals pagans, per substituir-les per altres peces amb

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

intencionalitat moralitzant i per fer difusió de la història bíblica. És molt freqüent, a les esglésies, a partir del segle XI, representar els coneguts misteris, que eren una forma senzilla d’explicar els ensenyaments doctrinals. A l’època del Renaixement, destaca la difusió per tot Europa de la comèdia de l’art, de caràcter popular, representada a l’aire lliure. Amb l’esclat de l’Humanisme, va aparèixer el teatre cortesà, de caràcter culte, adreçat als aristòcrates, que va comportar la creació de sales cobertes, anomenades corrals. A Espanya, hi destaca el corral d’Almagro, l’únic teatre que s’ha mantingut intacte i actiu, des de principis del segle XVII fins als nostres dies. D’aquesta època són els noms tan il·lustres de Calderon de la Barca, Tirso de Molina i Lope de Vega. A Anglaterra, el teatre culte té el seu màxim exponent del teatre isabelí en la figura de William Shakespeare, creador d’una companyia teatral i propietari del teatre on representava les seves pròpies creacions: The Globe. En un terreny intermedi se situarien els autos sacramentals, que tot i ser pensats per ser representats a la cort –per la seva gran sumptuositat- també podien fer-ho a l’aire lliure, als carrers i places de la ciutat. Durant el Barroc i el Neoclassicisme es produeix una nova evolució de l’espai escènic i tot el que l’envoltava. Un exemple que ens serveix de model és el teatre Farnese, de la ciutat italiana de Parma, acabat de construir el 1618. Es caracteritzava per un escenari, separat del públic per un teló, i una platea que tenia forma de ferradura, al voltant de la qual hi havia unes galeries distribuïdes en pisos. A l’escenari, hi lluïen espectaculars decorats, que eren canviats entre acte i acte gràcies a mecanismes complexos que s’accionaven amb cordes i politges. Al segle XVIII, va aparèixer l’òpera, caracteritzada per la fastuositat dels seus muntatges i per la novetat dels seus efectes especials: la simulació de vols, la desaparició d’actors, etc. Tota la maquinària que permetia aquests impressionants moviments s’anomenava tramoia i feia necessari que el teatre hi destinés molt d’espai. És el cas de l’Scala de Milà, de l’any 1778. A l’època del Realisme teatral (s. XIX), s’inaugura el Gran Teatre del Liceu, de Barcelona, que va ser durant molt de temps el teatre d’òpera més gran d’Europa.

realisme

teatral

tenia

coma

trets

distintius

destacats

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

l’esponteneïtat dels personatges i la seva psicologia. Pel que fa a la producció pròpia en llengua catalana, són de remarcar les figures de Frederic Soler i Àngel Guimerà. El segle XX és un seguit constant d’evolució de les arts escèniques. La dansa, el teatre i l’òpera incorporen cada cop més elements d’altres arts. Amb les noves tecnologies s’aconsegueixen nous i variats jocs de so i de llum. Els actors esdevenen intèrprets multidisciplinaris que donen cada vegada més importància a la mímica, els balbucejos, les exclamacions, els silencis i el gest. Les

avantguardes

l’estructura

clàssica

dels

textos

(plantejament,

desenvolupament i final) i abandonen la intencionalitat moralitzant; més aviat pretenen fer pensar a l’espectador: és l’anomenat teatre d’idees. A Catalunya, durant l’època del Modernisme, els autors catalans s’alineen políticament i socialment. Hi destaquen dues tendències: el vitalisme, d’arrel ibseniana, on s’emmarca Joan Puig i Ferrater i el simbolisme, exemplificat en les obres de Santiago Rusiñol i de l’agrupació Teatre Íntim, d’Adrià Gual. La burgesia respondrà a aquest teatre social –i fins i tot, en algun cas, anarquista- amb el teatre noucentista, la figura més destacada del qual és Josep Maria de Sagarra, de tendència conservadora. Entre els anys 40 i 60, apareix una nova concepció artística relacionada amb l’absurditat de l’existència, defensada per Albert Camus. Les seves característiques són: el rebuig del llenguatge lògic que relaciona causa i conseqüència i el desplaçament de l’estructura típica tripartida cap a una simple i il·lògica successió de situacions, que només es relacionen entre elles per una emoció o estat d’ànim. Destaquen, entre d’altres, Samuel Beckett i Eugène Ionesco. En llengua catalana, Manuel de Pedrolo n’és el màxim representant. A mesura que el segle ha anat avançant, noves formes d’entendre el teatre han aparegut. Tot i que la llista podria ser llarga, em limito a citar alguns noms, coneguts per tothom, que poden ser representatius del moment: Els Joglars, La Fura dels Baus, La Cubana, Els Comediants, Tricicle... A banda, els

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

esdeveniments que alimenten l’activitat creativa i el consum d’espectacles teatrals: Festival de Teatre de Sitges, Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega i un reduït però exquisit nombre d’espectacles al carrer, dels quals vull destacar les Festes del Renaixement de Tortosa.

2.3- Els grans gèneres teatrals Els tres principals gèneres teatrals són: la tragèdia, la comèdia i el drama. La tragèdia va néixer a Grècia, amb les obres de Tespis i Frínico, i es va consolidar amb la tríada dels grans tràgics del classicisme grec: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. És una forma dramàtica on els personatges protagonistes es veuen enfrontats de manera misteriosa, invencible i inevitable contra el destí o contra els déus. Les tragèdies acaben generalment amb la mort o la destrucció física i/o moral del personatge principal, que és sacrificat per aquesta força que se li imposa, i contra la qual es rebel·la inútilment amb orgull insolent o hybris. Estan escrites amb un llenguatge acurat i en un registre culte.

Segons Aristòtil, la finalitat de la tragèdia és provocar en l'espectador un alliberament dels sentiments, de la compassió i de l'horror, davant de la desgràcia dels personatges. Aquest alliberament o reacció per part del públic s'anomena catarsi. En llengua catalana destaquen les versions de tragèdies clàssiques de Salvador Espriu, renovades i adaptades a la situació de postguerra que va viure aquest escriptor: Antígona, que presenta un clar paral·lelisme entre la guerra fratricida de la tragèdia grega i la situació d’enfrontament de les dues espanyes creada arran de la Guerra Civil i Una altra Fedra, si us plau. La comèdia també va néixer a Grècia. És el gènere dramàtic oposat a la tragèdia i, per tant, associat gairebé sempre a històries amb final feliç. Aquesta lectura epicúria, plaent i optimista, va tenir el seu origen en els primitius cultes de la fertilitat en honor del déu Dionís i es va desenvolupar com a gènere

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

derivat del ditirambe. Estava associat als drames satírics i al mim. La seva acció imita la vida quotidiana. Per tant, els personatges són força identificables per part del públic: acostumen a ser éssers normals, que podríem trobar en qualsevol situació diària.

La comèdia té un caràcter còmic i irònic, amb

elements satírics. En conseqüència, la seva finalitat és lúdica: pretén que el públic es distregui i, sovint, provocar en aquest la rialla. Autors importants de comèdies han estat el grec Aristófanes, els llatins Plaute i Terenci, així com William Shakespeare o Molière (1622-1673), considerat el més important comediògraf de la literatura universal. El segle d’or de la literatura castellana té en Lope de Vega el seu principal representant. En llengua catalana, actualment hi ha un boom en aquest gènere, molts cops presentat en forma de comèdia musical. La llista seria llarga. Així que em limitaré a posar per exemple l’última obra que vam anar a veure a Barcelona, al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), els alumnes de batxillerat de l’Institut Roquetes: Molt soroll per no res, de William Shakespeare, dirigida per Àngel Llàcer i Manu Guix, amb música de Cole Porter en directe. Tot un espectacle!

El drama és considerat un gènere mixt entre la tragèdia i la comèdia. Amb la comèdia té en comú el fet que els personatges pertanyen a la vida quotidiana i són més reals i identificables per al públic que no pas els herois tràgics; amb la tragèdia comparteix el fet de presentar una situació de conflicte greu. En l'argument s'introdueixen elements còmics, però no necessàriament ha de tenir un final desgraciat per al protagonista. A banda d’aquests tres gèneres, hi destaquen dos subgèneres. Al segle XVIII apareix el melodrama, una mena de drama paròdic, on els personatges es redueixen a bons i dolents, s'exploten les situacions de contrast i s'acompanya amb música. Un altre subgènere mixt és la tragicomèdia, que barreja el to sublim, propi de la tragèdia, amb el to grotesc i satíric de la comèdia.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

3. INSTITUCIONS I EQUIPAMENTS TEATRALS Si bé és cert que aquest treball de recerca se centra bàsicament en la comarca del Baix Ebre, no s’ha d’oblidar que la seva capital, Tortosa, té un pes específic cabdal en les comarques veïnes de les TT. E. a nivell econòmic, mercantil, sanitari i cultural. És per això que em sento obligada moralment a fer una referència, tot i que molt breu, al context general més immediat. No debades hi ha una llarga tradició de teatre popular (com a exemple, valguin els Pastorets de Joan Moreira, la barraca de Sant Antoni d'Ascó, la Samaritana de Flix, la recreació del casament reial de Gandesa, el 1319, i el Viatge al Passat Planer) i de grups de teatre amateur, a bona part de les poblacions del nostre territori: Grup de Teatre Histriònics (Amposta), Ull de Teatre Grup Escènic (Ulldecona), La Ringa (Xerta), Terra Baixa (Amposta), Grup de Teatre Gresol (Alcanar), Tracamaca Diccionari de Butxaca (el Perelló), Grup Teatral Móra d’Ebre, La Farsa (Gandesa), Amics del Teatre (Batea), Companyia Delta Teatre (La Cava), Grup Escènic Euterpe (EMD Jesús), entre molts d’altres. A més, cal remarcar l’existència de certàmens literaris –Premi de teatre La Carrova, d’Amposta-, mostres de teatre -El Perelló a escena-, jornades -Teatre de Tardor, d’Ulldecona-, festes tradicionals –Festes del Renaixement, de Tortosa-, entre moltes i variades manifestacions interpretatives.

Començaré, però, amb els dos referents més evidents del Baix Ebre: Tortosa i Roquetes. Després, vindran uns pocs exemples d’altres equipaments escènics de les comarques veïnes. 3.1-El teatre auditori Felip Pedrell i l’IMACT Inaugurat l’any 1995, és el complex d’arts escèniques i música de referència al nostre Territori. Situat a la vora del riu Ebre, és un dels equipaments destacats del sud de Catalunya, tant és així que ofereix una programació anual de teatre, dansa i concerts per a tots els públics. Cal destacar que té altres serveis com el fet de poder llogar espais de l’auditori per tal de fer qualsevol tipus d’espectacle o celebració. Fins i tot proporciona espais per tal que professionals de les arts escèniques, dansa, música i circ preparin projectes professionals.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

El Teatre Auditori Felip Pedrell és la seu de l'Escola Municipal de Teatre, que es va crear l’any 2010 per poder oferir al públic interessat un ensenyament teatral enfocat a l’àmbit professional. És per aquesta raó que l’escola pretén convertir-se en un pont d’accés als estudis superiors teatrals. Amb un pla d’estudis molt elaborat, tant pel que fa al teatre de text com al teatre musical, l’escola compta actualment amb més d’un centenar d’alumnes.

Façana d’entrada al Teatre Auditori Felip Pedrell

La gestió d’aquest equipament va ser responsabilitat de l’IMACT (Institut Municipal d’Activitats Culturals i Turístiques de Tortosa), presidit en els seus inicis per l’aleshores Regidor de Cultura i 2n Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Tortosa, Lluís Martín Santos. En el moment de la seua creació l’IMACT (Institut Municipal d’Activitats Culturals i Turístiques de Tortosa) havia de ser una eina per tal de dinamitzar el món cultural i turístic de la ciutat de Tortosa per fer-la esdevenir un referent territorial i nacional. L’IMACT posseïa una característica innovadora: estava creat mitjançant diverses sectorials que funcionaven de forma autònoma i que estaven integrades per persones representatives de cadascun dels sectors culturals, turístics o juvenils de la ciutat i que, per tant, esdevenien els veritables dissenyadors de la política cultural, ja que les

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

decisions d’aquestes sectorials tenien caràcter vinculant. L’IMACT esdevenia, doncs, una eina per planificar i dissenyar cultura, però no des del caprici del regidor de torn, sinó des de la participació i codecisió dels diversos sectors culturals i turístics.

Logotip de l’IMACT

Segons Juan Eduardo Cirlot, “L’espiral comporta la idea d’evolució, del camí que falta per fer i que es vol recórrer. L’espiral és una forma de creixement, des d’un punt inicial mínim, fins al límit que volguéssim assolir. L’espiral indica moviment, el que volem imprimir a la nostra ciutat. L’espiral, en les cultures primitives, anava lligada a la representació de la dansa i, en l’ornamentalisme celta, a la idea d’evasió, objetiu també del gaudi cultural”. És, per tant, al meu entendre un logotip simbòlic molt encertat.

Un dels projectes més engrescadors i ambiciosos que es van tirar endavant des de l’IMACT va ser el Festival Internacional EntreCultures, que convertia Tortosa, la ciutat de les tres cultures –jueva, musulmana i cristiana-, en punt de referència del món teatral i cultural. Va iniciar-se l’any 2004 i va ser dirigida pel tortosí Ricard Salvat. Hi participaven companyies de teatre, música i dansa de

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

diferents països de les dues bandes de la Mediterrània. A més, es completava amb activitats paral·leles al Festival, impulsades per l’AIET (Associació d’Investigació i Experimentació Teatral), que entre d’altres tasques publica la revista Assaig de Teatre, única en el nostre país. Entre els actes programats per l’AIET hi destaquen les commemoracions del centenari del naixement de Samuel Beckett, el cinquantè aniversari de la mort de Bertolt Brecht, el centenari de la mort de Henrik Ibsen, recitals de cançons composades per Kurt Weil, a càrrec de l’actriu Carme Sansa, etc.

La segona edició del Festival Internacional EntreCultures es va celebrar del 18 al 27 de novembre de 2005. Va ser inaugurada en un acte conduït per l’escriptora Asha Miró. Va comptar amb la participació de companyies de deu països i va donar cabuda a dinou espectacles. Pel que fa als espectacles de casa, es van estrenar dues produccions: Fàtima, de Toni Vives i Mercè Lleixà, i la proposta del col·lectiu Ultra Zona. Pel que fa a les produccions internacionals, destaquen l’obra Osher, de la companyia israeliana Khan Theatre, dirigida per Michael Gurevitch; Shahrazad pensant a Bagdad, de l’artista iraquià Kassim Bayatli; Jadariyya, de la companyia del Teatre Nacional Palestí i el concert del libanès Marcel Khalife. Sense oblidar la resta de propostes vingudes de Kuwait, Costa d’Ivori, Marroc, Suècia, Tunísia, Egipte i les de la resta de l’Estat espanyol (provinents de Galícia, País Basc i Madrid). 3.2-La Lira de Roquetes

La “Sociedad Recreativa y Musical la Lira”, va ser fundada a Roquetes el 24 de juny de 1907, per un grup de pagesos interessats en promoure l’associacionisme obrer i la cultura popular. Una de les primeres activitats destacables de l’associació, va ser la creació de l’escola de música, a càrrec dels mestres Joan Cid,

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

Frederic Zaragoza i Mossèn Josep Miravalls. Fruit d’aquesta escola, l’any 1924 es va crear la Banda de Música de la Lira, dirigida pel mestre Jaume Rovira. L’entitat va anar disposant de noves seccions culturals, com és el cas de l’escola de teatre, que des de 1918 compta amb un quadre escènic que representa, entre d’altres, obres tradicionals com Don Juan Tenorio o La Barraca de Sant Antoni. En acabar la Guerra Civil, es va clausurar l’entitat i totes les activitats que s’hi realitzaven. L’edifici va passar a ser gestionat per l’Ajuntament i el teatre fou arrendat a empresaris de cinema, que li van posar el nom de “Cine Alcázar”. No va ser fins l’any 1967 que la Lira va tornar a obrir les portes per continuar la seva tasca cultural. Actualment, La Lira s’ha convertit en un dels punts àlgids de la ciutat de Roquetes.

Façana de l’edifici actual de La Lira, amb el símbol de l’entitat al vèrtex de la teulada

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

3.3-La Llanterna, teatre municipal de Móra d’Ebre

El teatre de Móra, anomenat La llanterna, és un dels teatres municipals més icònics de les nostres terres. S’hi han representat d’obres de teatre de diferents gèneres, com per exemple la comèdia Fer riure és un art, a càrrec de Joan Pera, espectacle destinat a celebrar els cinquanta anys de professió d’aquest actor. També s’hi fan concerts de música, sessions de cinema i espectacles adreçats a petits i grans, com és el cas del Musical Gisela y el libro mágico.

Cartell de l’espectacle de la cantant Gisela

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

3.3-Teatre l’Artesana, de Falset La gran empenta cultural de Falset es produí a darreries del segle XIX i començaments del segle XX. L’any 1992 van nàixer dues societats culturals, que construïren

teatres

propis:

l'Artesana i la Il·lustració Obrera. El teatre de l'Artesana ha estat recentment rehabilitat com a teatre municipal, amb una total reconstrucció i rehabilitació de l'antic edifici. L’edifici està integrat per un cos principal allargat, que inclou la platea, l’amfiteatre i els espais tècnics de control. El teatre L'Artesana té un aforament total de 515 localitats, de les quals 323 són de platea i 192 estan ubicades a l’amfiteatre. Al 2003 va ser inaugurat pel president de la Generalitat. Va significar el tret de sortida a la gran diversitat d’espectacles que s’hi representen.

Teatre municipal de Falset

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

3.4-L’Orfeó, teatre municipal d’Ulldecona

A Ulldecona

trobem el destacat teatre Orfeó Montsià, un edifici eclèctic

construït l’any 1923, i que hores d’ara encara conserva una façana amb l’estructura original. Hi destaquen la gran balustrada

i l’entaulament

d'inspiració clàssica, amb un plafó central de rajola vidriada on es llegeix "Orfeó Montsià". És l’entitat coral de la vila i la fundadora del Teatre. Té programació anual de teatre. És coneguda per La Passió, que es representa pels volts de Setmana Santa i que involucra bona part dels veïns de la població.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

3.5-La Farsa, el teatre popular de Gandesa

La Farsa de Gandesa és el nom popular del casament ocorregut a Gandesa, el dia 17 d'octubre del 1319, entre l’Infant Jaume d'Aragó i d'Anjou, fill de Jaume II el Just, hereu de la Corona d'Aragó, amb la infanta Elionor de Castella i Portugal, filla del rei Ferran IV de Castella. El grup de teatre popular de Gandesa ha adoptat el nom de “La Farsa”, ja que, el seu principal objectiu es representar aquest fet històric, tant característic, en alguns dels espais originals i els carrers del nucli antic de Gandesa. Més d’un centenar d’artistes amateurs participen en la recreació.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

4. ENTREVISTES Han estat la font d’informació més important d’aquest treball –juntament amb la bibliografia escrita- i, tot i que en les entrevistes que hi ha a continuació no apareixen totes les dades que hi he recollit, perquè n’he fet una selecció, sí que és cert que en els tres apartats anteriors n’apareixen moltes, i de pes.

ENTREVISTA A LLUÍS MARTÍN SANTOS 1. Com és coordina l’IMACT? Saps si es fa d’igual manera que quan el presidies tu? Desconec com es coordina a hores d’ara. Però el que sí et puc dir és que l’eina potent que podia haver estat l’IMACT no s’ha aprofitat al 100%. Crec, sincerament, que és una més de les oportunitats perdudes de la ciutat de Tortosa. 2. Es conserven tríptics, reculls d’articles periodístics i altres menes de documents? En la època que vaig estar-hi, sí. Alguns d’aquests, els que conservava personalment, te’ls he fet arribar. Segurament que a l’àrea de cultura de l’Ajuntament en tindran més.

3. Recordes alguna activitat cultural de gran magnitud de les que vas coordinar a Tortosa? Sí. Activitats culturals se n’hi van fer moltes. Una consulta a les hemeroteques de l’època ho evidencia. Totes elles tenen una importància cabdal perquè responien a un projecte total en el que cada peça tenia la seua importància i transcendència. Si hagués de citar-ne alguna, et diria el Festival de Teatre Entre Cultures, que em va permetre treballar colze a colze amb una persona de la magnitud de Ricard Salvat i valorar en la seua justa mesura tot el personal de què disposava l’IMACT en aquell moment. De l’Entrecultures, vaig ser-ne responsable de la primera edició, i en part de la segona fins que vaig ser

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

expulsat de l’equip de govern per discrepàncies polítiques amb l’alcalde. Era un projecte ambiciós per a la ciutat i per al país que calia reajustar en alguns àmbits i explorar en tota la seua vastitud, però que, malauradament, els dirigents polítics culturals que van venir a continuació no van saber aprofitar i mantenir. 4. És difícil fer activitats culturals a una ciutat com Tortosa? No. Tortosa és una ciutat que traspua cultura i, a poc que un estigui amatent, hi ha força activitats culturals al nostre municipi, tant de caire particular com organitzades per l’Ajuntament.

5. Com ja saps a Tortosa tenim un gran Auditori on es fan moltíssimes obres de teatre. Hi sols anar-hi sovint? Hi vaig sempre que les meues obligacions personals i laborals m’ho permeten. No tant com voldria, però sí sempre que puc.

Lluís Martín Santos, davant de la Biblioteca Mercè Lleixà

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

BIOGRAFIES I ENTREVISTES MERCÈ LLEIXÀ Mercè Lleixà i Chavarria va néixer el 19 de gener de 1960 i morí l’any 2009. Als 17 anys va decidir marxar de Roquetes

anar

estudiar

Psicologia a Barcelona. Va ser al tercer any de carrera quan, amb la intenció

d’investigar

sobre

condició humana, es va apuntar a un curset de teatre. Allò li va canviar la vida. Oposant-se a tot i a tots, inclosa la seva família, va deixar la carrera per dedicar-se al que realment li apassionava: la interpretació. Durant gairebé un mes va estar fent proves i més proves per a poder, finalment, entrar com a alumna a l’Institut del Teatre, a Barcelona, on es va llicenciar en Art Dramàtic l’any 1986. A més a més, va rebre classes d’interpretació d’Albert Vidal, Marie Sue Bruce (Estudi Ernie Martin, Nova York), Franco di Francescoantonio, Dominic de Fazio (Actors Studio), Pavel Khomsky (Teatre de l’Art, de Moscou) i Genadi Korotkov (Teatre de l’Art, de Moscou). Va destacar per la seva llarga trajectòria professional en el món de les arts escèniques. Sense dubte, va ser una de les actrius més versàtils del panorama català, que tant podia mostrar un estil còmic com un de dramàtic. Va començar a fer-se popular en sèries de TV3, alhora que va protagonitzar papers en produccions cinematogràfiques. La podem descriure com una autèntica dona de teatre. Compaginava el seu treball d’actriu amb el de professora, ja que, va

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

exercir de professor a l’Institut del teatre de Barcelona, a l’escola Coco Comin i l’escola Memory.

L’escola Coco Comin, fundada l’any 1971, és actualment

l'única escola privada de Musical autoritzada de Catalunya. S’hi imparteixen tot tipus d’ensenyaments de Dansa, Cant, Interpretació i Comèdia Musical. A hores d’ara, el seu vidu, Toni Vives, hi està treballant com a professor de teatre. Mercè Lleixà va debutar amb l’obra A l’hora dels jocs, fent el paper d’una nena petita i molt repel·lent anomenada Bea. Més tard, l’any 1987, va fer el monòleg de Medea d'Heiner Müller, sota la direcció del director Joan Ollé, reconegut internacionalment. L’any següent va participar en la representació d’Això és autèntic, dirigida per Jordi Mesalles. També va treballar a les ordres de Calixto Bieito, a Els enamorats (1990) i de Ramon Simó, a Nus (1992). L’any 1996 fou un any prolífic per a Mercè, a nivell teatral, ja que va interpretar papers en les obres De poble en poble, dirigida per Ollé, Macbeth, a les ordres de Tamzin Townsend, La cantant calba, amb Boris Rotenstein de director, i Maror, amb Joan Lluís Bozzo. Des d’aleshores, va figurar en els repartiments de Rosa Novell (Les dones sàvies, 1999), Joan Ollé (L’hora en què res no sabíem els uns dels altres -2003-, Sis personatges en busca d’un autor -2004- i La cantant calba i La cantant calba al McDonald’s -2007-) i Toni Vives (Fatma, 2006-07), entre d’altres. Ventura Pons la va llençar a la fama en donar-li el paper protagonista en la pel·lícula Què t’hi jugues, Mari Pili?, l’any 1991, que explicava la història de Sole, Mari Pili i Marta, tres jovenetes que comparteixen pis a Barcelona. Un dia Sole es queixa de les dificultats de trobar parella i, llavors, la Marta li proposa un joc: viure una aventura amb el primer home que els pregunti el nom. Sole accepta, tot i que és sabut el poc interès que desperta en els homes. Mari Pili, per la seva banda, encara que s’hi nega al principi, acaba acceptant. Gràcies a aquest film, Mercè Lleixà va ser reconeguda aquell mateix any amb el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya i amb el Premi de l’Associació d’Actors i Directors de Catalunya, com a millor actriu protagonista de cine.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

Posteriorment va treballar a la gran pantalla, entre d’altres, a Makinavaja, el último choriso (1992), de Carlos Suárez; Escenes d’una orgia a Formentera (1995) i Gràcies per la propina (1996), ambdues de Francesc Bellmunt. Però segurament els seus èxits més populars van venir arran de les seves participacions en les sèries de Televisió de Catalunya. Tingué papers destacats a Estació d’Enllaç (1995). També participar en Oh, Espanya! (1996), Nissaga de poder (1996-98), Laberint d’ombres (1999), Majoria absoluta (2004) i El cor de la ciutat (2005-2006). El paper de senyora Enriqueta a La plaça del Diamant (2008), producció del Teatre Nacional de Catalunya i dirigida per Toni Casares. Aquesta va ser l’última aparició de Mercè a l’escenari.

Cal afegir que la seva activitat professional, però, no va centrar-se exclusivament en la interpretació, ja que també va exercir de directora teatral. Va debutar el 2004 al front de la companyia “Elnacionalnoensvol”, amb l’obra Mínim-mal Show , de Sergi Belbel i Miquel Górriz. A més a més, amb el seu home, Toni Vives, van crear la seva pròpia companyia “Un te de cafè”.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

En una entrevista a la revista Plus la Mercè va explicar que la seva professió i més concretament la seva popularitat li ha regalat moltes anècdotes. Entre d’altres, explicava que va anar a veure a la seva mare a l’hospital, perquè l’havien acabat d’operar, i va adonar-se que totes les infermeres d’aquella planta estaven veient Nissaga de poder, la sèrie on ella treballava. Per tal de saber més sobre la seva vida vaig entrevistar al seu home, Toni Vives, que em va atendre molt amablement. D’entrada, em va advertir que algunes de les informacions sobre Mercè que apareixien a Internet eren imprecises o, fins i tot, algunes eren incorrectes. A més a més, en alguns webs eren incompletes, perquè hi faltaven dades com ara la gira que Mercè va realitzar per tota Catalunya amb l’obra La plaça del diamant, dirigida per Toni Casares. També em fa cedir quatre vídeos inèdits que m’han servit per poder ampliar la biografia de la Mercè. Però, a banda de tot el material que em va aportar, allò que crec que valoraré durant més temps és l’emoció, el respecte i l’amor amb què es referia a qualsevol detall, per mínuscul que fos, relacionat amb ella. Així, per exemple, em va resultar terriblement emotiu el moment en què Toni Vives em va explicar que, el 24 de març de 2009, van rebre la notícia de la mort del tortosí Ricard Salvat. Aleshores, poc podien imaginar que, en tan sols cinc setmanes, la mort s’emportaria, també, a la Mercè. Poc temps després -contava emocionat Toni-, els seus antics companys de feina -entre ells l’actor tortosí Pere Poncevan participar en l’homenatge que se li va fer a la Biblioteca de Roquetes, la qual porta el seu nom.

Sense dubte Mercè ha deixat un magnífic llegat al món del teatre. A més a més dels seus alumnes, la seva pròpia filla està seguint i de molt a prop els seus passos. Carla Vives Lleixà, que actualment cursa tercer d’ESO, ja ha participat en nombroses obres de teatre: Pedra de tartera, al teatre Romea i Alícia. Un

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

viatge al país de les meravelles, al Teatre Lliure, una adaptació del clàssic de la literatura contemporània, escrit per Lewis Carroll i adaptat i dirigit per Carlota Subirós .

Toni Vives, en el moment previ a l’entrevista

BIOGRAFIES I ENTREVISTES RICARD SALVAT

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

Ricard Salvat i Ferré va néixer a Tortosa el 17 agost de 1934 i va morir a Barcelona el 24 de març de 2009. Va ser un afamat dramaturg, director teatral, novel·lista i professor universitari. Va estudiar Filosofia a la Universitat de Barcelona, on va conèixer al professor José María Valverde, amb qui va treballar com a ajudant després d'acabar la carrera. El 1964, quan Valverde va abandonar la seva càtedra en solidaritat per l'expulsió de José Luis Aranguren per part de les autoritats franquistes, Salvat va deixar també la universitat. Tres anys després, hi va retornar com a ajudant de l’historiador de literatura Antoni Comas. El 1953 va entrar a l'Agrupació de Teatre Experimental, un grup de teatre d'aficionats universitaris que treballava obres en català. El 1956 va fundar, juntament amb Miquel Porter i Helena Estellés “Teatre Viu”, companyia dedicada a la improvisació i la pantomima. El 1960 va fundar juntament amb Maria Aurèlia Capmany l'Escola d'Art Escènic Adrià Gual (EADAG) i el 1975 l'Escola d'Estudis Artístics de l'Hospitalet de Llobregat. A la Universitat de Barcelona va promoure la creació de la càtedra d'Història de les Arts Escèniques, de la qual va ser titular, i també de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral (AIET), de la qual va ser president. Entre 1977 i 1986 va dirigir el Festival Internacional de Teatre de Sitges. De 2004 a 2006 va dirigir a la seva ciutat natal el Festival Internacional de Teatre de Tortosa EntreCultures. Són molts els premis i reconeixements que va rebre al llarg de la seva brillant carrera. Va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi l'any 1996, amb el Premi Nacional de Teatre, atorgat per la Generalitat de Catalunya en 1999, amb el premi Joanot Martorell (després conegut com Premi Sant Jordi, de novel·la) el 1959 i, finalment, li va ser atorgada la medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona 2003.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

ENTREVISTA A NEUS I JOAN SALVAT (Germans de Ricard Salvat)

1.Com va ser la infància de Ricard a Tortosa? (La vida al carrer, els jocs, el col·legi, l’Institut...) On i quan li naix l’afició pel cinema i el teatre? Va nàixer l’any 1934 i la seva infància va ser molt bonica. Això sí, marcada per la Guerra Civil; però sempre vam poder estar tota la família junts. Ell era el menut dels tres germans i, per tant, el mimat de tots nosaltres. Encara no havia començat la Segona Ensenyança que ja jugava a muntar espectacles, a muntar teatrets amb els seus amics. D’uns anys després, hi ha una anècdota que fa poc que em van explicar: A la tornada d’un dels seus viatges, quan els amics i ell ja eren més grans, en arribar i els va dir: “Hi ha una caixa on és veu tot. Ja no és només sentir-ho, com a la ràdio...” I els seus amics li van dir: “ Ricardo, però què dius! Estàs boig o què?” Aquesta “caixa” a la qual es referia, com hauràs pogut imaginar, era la televisió. Un invent nou i ple de màgia. 2.Des de quan la família Salvat està vinculada a La Ràpita i com va sorgir aquest lligam? Des de l’any 46, tot i que aquesta casa es de l’any 45. És una casa feta amb molt d’amor. Aquí vivia una senyora molt maca i petiteta. El seu marit la va fer construir a la seva mida, petiteta i acollidora, però al cap de molt poc temps aquella dona va emmalaltir i el seu marit la va posar a la venda. Nosaltres ens en vam assabentar i la vam comprar. És aquí on va començar aquesta amistatgermanor que tenim amb Pilar. Llavors Pilar tenia només 7 anys. Nosaltres en teníem una mica més. Ricardo es portava amb la Pilar uns 5 anys. I com que érem veïns i no hi havia toldos només aixecar-nos i sortir a la terrassa ja ens veiem. En aquell temps, no teníem electricitat, ni aigua corrent, només cisterna. Hi havia un altre veí que tenia “Metro Mac” i, quan començava a fosquejar, l’encenia i ens il·luminava. També teníem un “carburero”. Compartíem jocs i

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

moltes coses. I així és va produir l’amistat de Ricardo amb Pilar, sobretot per la gran afinitat d’edat. 3.Tinc entès que el vostre germà va anar a estudiar a Barcelona i que, posteriorment, va esdevenir professor. Una actitud seva –molt noble, al meu entendre- m’ha despertat la curiositat. És cert que va abandonar el centre on treballava en solidaritat amb José Luis López Aranguren, per la seva expulsió? Podeu explicar-me millor aquest fet, que mostra un dels valors humans que el caracteritzaven? Ricardo va anar a estudiar Filosofia a Barcelona i després se’n va anar a l’estranger a fer la tesis doctoral, a Heidelberg. Al tornar, va passar a ser auxiliar de José María Valverde, que era el professor d’Estètica. L’any 1965, van expulsar de les càtedres universitàries a Enrique Tierno Galván, Agustín García Calvo i José Luis López Aranguren, perquè mostraven públicament la seva oposició al règim del general Franco. Aleshores va ser quan Valverde va dir aquella frase tan sentida: “ No hi ha estètica sense ètica”. I va abandonar també la seva càtedra, amb solidaritat amb els expulsats. Com a reacció, es va retira també tot l’equip de Valverde, perquè creien realment que “ nulla estetica sine etica”. 4.És a la Universitat on se li va desvetllar el desig de dirigir obres de teatre? Quines persones o estímuls van ser els causants d’aquest desig? No, no va ser a la universitat, sinó molt abans. Ja portava el desig des de menut, des que anava amb els seus amics de les escoles cristianes (amb els quals es va produir l’anècdota de la televisió, que t’he contat abans). En aquell temps, un professor de lletres, el senyor Guarner, que estava de catedràtic a València, venia una vegada per setmana a supervisar qüestions de literatura, a Tortosa. Un cop va fer el comentari que valia la pena venir a Tortosa simplement pel fet de tenir a Ricard salvat com a alumne, cosa que va crear una certa antipatia entre els companys del nostre germà. Ricard ja portava llavors tot el tema de lletres, a nivell d’estudis. I si s’organitzaven actes a finals de curs, o per Sant Tomàs d’Aquino, patró dels estudiants, qualsevol cosa d’aquestes que se celebrés, ell hi era al capdavant. Finalment, quan va passar a Barcelona, és del curs d’en Miquel Porter i Esther Tusquets. Miquel Porter i Ricard creen, a la universitat, el “teatre viu”. Consistia en donar una idea inicial i, a partir d’aquesta, com que era gent intel·lectualment preparada, realitzaven l’acció i improvisaven. No hi havia diàleg escrit, no hi havia trama, res. Només aquella situació que ells havien de tenir present, la idea de partida. Esther Tusquets i Miquel Porter, venien a assajar al pis que teníem nosaltres, quan els tres germans ja vam estudiar a Barcelona i els nostres pares ens el van posar...

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

5.L'any 1959 va guanyar el Premi Joanot Martorell amb la seva obra Animals destructors de lleis. En una entrevista, el teu germà va dir que aquesta obra es va publicar en la clandestinitat. Saps per què va haver de publicar-se de forma amagada, tot i ser una obra que havia guanyat un premi reconegut per molta gent? Perquè quan Ricard va presentar l’obra per a l’edició la censura no la va autoritzar. Aleshores cap editorial volia publicar res, a menys que la censura ho permetés. Va ser per aquesta raó que finalment es va publicar a Mèxic. 6.L'any 1965 va estrenar al Teatre Romea la seva obra Ronda de mort a Sinera, basada en textos de Salvador Espriu. Per què creus que aquest fet convertí Espriu en l'anomenada "veu del poble"? Hi havia moltes coincidències literàries, culturals i ideològiques entre aquests dos referents teatrals? Salvador Espriu era una persona summament intel·ligent, un filòleg sensacional, buscava paraules inaudites, però era una persona amb un caràcter molt introvertit. Es deia que era tímid, però era molt més que tímid. Era una persona que no necessitava mostrar-se. Era un poeta que vivia gairebé en la ignorància de tothom, en l’anonimat. Va ser aleshores quan Maria Aurelia Capmany i Ricard van proposar a Espriu fer una obra teatral a partir de la seva obra poètica. Van haver d’insistir molt, ja que a Espriu el fet de sortir al escenari i parlar en públic li resultava molt difícil. Finalment el van aconseguir convèncer i li van muntar aquella meravella d’obra. Cal afegir que Ricard va conèixer a Salvador Espriu a l’institut de doña María Gimeno. La primera persona que li va parlar de Salvador Espriu va ser una professora que era l’auxiliar de llatí a la Universitat de Barcelona i que es va casar amb José Pena, que era un llicenciat en Lletres i amb especialitat en Filosofia, en Història i en Geografia. Aleshores, aquest home estava “depurat”. Es veu que s’havia compromès políticament o havia actuat per la zona republicana. Va passar una temporada a Tortosa depurant això. Com et deia, la primera persona que li va parlar de Salvador Espriu -Ricard deuria tenir llavors uns catorze quinze anys- va ser María Gimeno, que li va dir: “Cuando vayas a Barcelona a estudiar, procura conocer y ponerte en contacto con el gran poeta i autor catalán Salvador Espriu”. 7.Va dirigit un gran nombre d'obres d'altres autors (Solitud, de Víctor Català; Yerma, de Federico García Lorca; El adefesio, de Rafael Alberti; La bona persona, de Bertolt Brecht; La filla del mar, d'Àngel

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

Guimerà...) Creus que el fet que siguin obres clàssiques es devia a la voluntat de Salvat de cobrir una necessitat cultural bàsica, un buit creat pel context polític del moment? Una de les obsessions que va tenir Ricard, quan es va fer professional, a l’hora de dirigir teatre, era que Catalunya tenia el deure de crear un teatre català, on sortís Segarra, L’hostal de la Glòria, Terra Baixa etc. Des d’aleshores, això encara ara no s’ha fet. L’únic que queda de la llavor que va plantar Ricard és que tan sols de tant en tant es torna a portar a escena Terra Baixa, L’hostal de la Glòria, i alguna obra catalana d’aquestes, de pes. Realment per a rellançar el teatre a Catalunya havia de promocionar el que es feia als altres països. Així s’hi afegia solidesa intel·lectual. I per a tenir solidesa intel·lectual, s’ha de dir quins intel·lectuals són bàsics per a tirar endavant. Per això va introduir Shakespeare i Bertolt Brecht, entre d’altres. 8.El teu germà al llarg de la seva carrera artística va rebre molts de guardons: entre els més destacats, la Creu de Sant Jordi (1996), el Premi Nacional de Teatre (1999) i la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona (2003). Com valorava aquests reconeixements? El meu germà va fer més de 200 muntatges teatrals al llarg de la seva vida. El 50% a l’estranger, perquè tot aquí no tenia el ressò que tenia fora. En va fer a París, a Roma, a Berlín, Budapest... Els premis li feien il·lusió. A més, la gent del espectacle, encara que et diguin que no, tenen un punt de ego; per tant, que els donin un reconeixement els fa molta il·lusió. Això sí, a Ricard els premis no li feien perdre la senzillesa. A mi me’n donen un i m’emociono i caic desmaiat. A ell, li’n varen donar molts, i molt importants: la creu de Sant Jordi, entre d’altres. 9.Va ser professor de la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona, en la Llicenciatura d'Història de l'Art, on va impartir l'assignatura "Teoria de l'Art", i en la Llicenciatura d'Història, on va fer classes de l'assignatura optativa "Introducció al teatre". De ben segur que aquests ensenyaments han ajudat a impulsar alguns joves en el món de la interpretació. Recordes alguns noms que hagin destacat posteriorment? Fa oposicions, fa doctorats, fa càtedra i, més tard, li atorguen aquesta càtedra d’estètica teatral. Bé, aleshores objectivant i subjectivant, la va fer tant bé que molta gent com a mínim va aprendre a respectar el teatre, perquè era molt difícil poder viure del teatre en aquella època. D’això, Ricard n’era conscient. Per tant, en aquest aspecte, Ricard jugava amb avantatge perquè ell era catedràtic, tenia la universitat d’Itàlia. I ara tu et preguntaràs com podia treballar 6 mesos a l’any a l’estranger i estar com a professor a la universitat Rovira i Virgili. Doncs, perquè a la universitat de Barcelona un catedràtic podia optar per concentrar totes les seves conferències i les seves classes en 6 mesos. Ricard

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

ho feia i per això tenia 6 mesos “lliures”. És a dir, que els 6 mesos de l’any que estava aquí feia les classes a la universitat de manera intensiva i ho compaginava amb direccions d’altres obres de teatre. 10.El teu germà va dirigir Mirall trencat, obra que es va representar l’any del centenari del naixement de Mercè Rodoreda. Es van arribar a conèixer personalment l’autora de La plaça del Diamant i Ricard Salvat? Sí, però amb qui realment va tenir una vertadera amistat va ser amb la Marta Pessarrodona, que era la persona que tenia tots els drets i tot el bagatge literari de Mercè Rodoreda. Aquesta escriptora era molt amiga de Ricard i companya d’Universitat d’Aurèlia Capmany; per tant Pessarrodona era qui portava els assumptes literaris a Rodoreda i qui va aconseguir a Ricard els drets a poder portar a escena obres de Mercè Rodoreda aquí, a Catalunya. Podríem dir, també, que aquesta obra és el testament de Ricard perquè va ser la seva última obra important. La va fer al Teatre Borràs i un any després va morir. 11.La família va crear el desembre de 2011 la Fundació “Ricard Salvat”. Han passat gairebé 5 anys. Com valoreu el seu funcionament? S’han acomplert tots els objectius previstos en el moment de fundar-la? Quins són els objectius de cara al futur? La Fundació s’ha portat d’una manera molt discreta i molt entregada, per part de la seva dona, per mantenir el seu record viu. Està sempre damunt d’Internet, de la pàgina web, de tots els arxius de Ricard. Ella té un local molt bonic a la plaça Sant Just i Pastor, molt a prop de l’Ajuntament i de la Generalitat, a Barcelona. És allí on dirigeix tot el de la Fundació. L’únic que no s’ha fet és cap gran espectacle, ni res semblant, cosa que té pendent, però no ha deixat de treballar. Té gent d’universitats estrangeres, de la universitat de Barcelona ... L’última cosa que ha fet ha estat... Tu deus haver sentit parlar del cineasta italià Pier Paolo Passolini , que era molt conflictiu i que va morir d’una manera molt tràgica, però que era un gran poeta, un gran director i un gran cineasta. Doncs bé, quan aquest cineasta va venir a Barcelona, va donar unes conferències a la Universitat Central i també va anar a parlar a l’escola que va fundar Ricard Salvat, l’Escola Adrià Gual ( EADAG), Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que estava a la cúpula del Colisseu. Adrià Gual havia sigut un home molt important per al teatre. Va fer una obra, La malquerida, que posteriorment va ser copiada per Benavente, el qual va difondre-la per tot el món i que va guanyar un Nobel. L’obra anava sobre una noia que estava “mal querida” perquè s’entenia amb el seu padrastre. Cal dir que Aurèlia va demostrar el plagi de Benavente, a qui van donar el Nobel, entre d’altres raons, perquè estava d’acord amb el règim. I tornant al que t’estava explicant abans, la seva viuda està preparant un homenatge a aquest cineasta i està aprofundint en la relació que aquest mantenia amb l’escola de Ricard.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

12.Aquí, a la Ràpita, és on ell estiuejava tots els anys. Recordes algunes curiositats sobre les seves estades? Pilar Garcia (veïna i amiga des de la infantesa): Jo anava molt amb Ricard, al cine, a jugar... Ricard era més gran que jo. Nosaltres (es refereix a ella i a la germana del dramaturg) érem jovenetes i, quan no podíem anar al cine i Ricard hi havia anat, després ens explicava la pel·lícula. L’explicava tan bé que era com si estiguéssim davant de la pantalla. Recordo que un dia que estàvem totes a la platja, damunt d’una roda de tractor que ens feia de flotador, va venir Ricard a explicar-nos la pel·lícula. Aquell dia feia vent i quan ens en vam adonar una barca ens passava pel costat: havíem entrat mar endins sense adonar-nos-en! Un fart en vam tenir per arribar a la costa de nou! Nedàvem tots junts, cansats, i procurant que la roda no se’ns escapés de les mans. Finalment, vam aconseguir sortir de l’aigua, però estàvem lluny de casa. Vam haver de tornar per una sendera plena d’herbes i punxes, descalços i aguantant la roda enlaire per tal que no es punxés. A partir d’aquell dia vam decidir que Ricard ens explicaria totes les seves històries a terra i així no hi haurien problemes. També recordo una altra anècdota, de quan es van casar, que van venir aquí de viatge de nuvis. Ell era molt tranquil; en canvi, la Núria era un sac de nervis. Un dia que la Núria volia poar aigua, li va demanar ajuda al Ricard, però ell en aquell moment no li va fer gaire cas... En resum, que ella es va posar a poar sola i li va caure el poal dins de l’aigua i es va enfonsar. Em va demanar ajuda i, entre les dues, amb l’ajuda d’un rasclet i una corda vam aconseguir traure’l. Però no un poal, no, dos ! Ricard va fer broma dient que, a la Núria, li faltava ser més de poble. Tots vam riure d’allò més.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

BIOGRAFIES I ENTREVISTES BELÉN FABRA Belén Fabra és una actriu catalana de renom, nascuda 3 de novembre de 1977 a la ciutat de Tortosa. De ben petita ja tenia clar que el món de la interpretació era el que realment li apassionava, per això anava a classes extraescolars de dansa clàssica i contemporània. Va anar a estudiar COU als Estats Units d’Amèrica i posteriorment va completar els estudis dramàtics a Barcelona. El seu primer èxit professional, li va arribar gràcies a la

crítica

pel

seu

paper

Plataforma, obra teatral de Calixto Bieito basada en la novel·la de Houellebecq del mateix nom, que va obtenir un total d'11 nominacions als Premis Max de Teatre de 2008. El salt al cinema de l'actriu catalana es produeix l’any 2007, en papers secundaris de pel·lícules com a Pactar amb el gat i Cançons d'amor en Lolita's Club. Però no va ser fins l’any

2008 que va obtenir el seu primer paper

principal a la gran pantalla amb el film Diario de una ninfómana, basat en la coneguda novel·la de Valérie Tasso. En aquesta pel·lícula Belén Fabra interpreta a Val, una jove atractiva, intel·ligent i de bona posició social, la característica principal de la qual és la seva gran curiositat sexual, que la converteix en una dona alliberada que busca constantment noves experiències que satisfacin aquesta addicció i que patirà situacions extremes que la faran sofrir i replantejar la seva vida. Belén Fabra, posteriorment ha protagonitat diverses pel·lícules com Flores Negras i Estación del olvido. L’any 2010 va començar a formar part de la sèrie de televisió Gran Reserva, que s’emet a TVE.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

La seva brillant carrera l’ha portat a estar moltes vegades nominada en diversos premis, com per exemple, als premis Gaudí 2011, com a millor actriu secundària, pel seu paper a Catalunya über alles!, o anteriorment, l’any 2008 pel seu paper protagonista a la pel·lícula Diario de una nimfómana.

ENTREVISTA A BELÉN FABRA HOMEDES

1. Comencem pels orígens. On has viscut la teva infantesa, adolescència i joventut? Com recordes aquestes etapes de la vida? A Tortosa. Envoltada de germans i cosins… jugant a l'aire lliure. I després els amics, les classes de teatre i dansa… I l'etapa dels dubtes, les ganes d'experimentar, l'aprenentatge… 2. Se’t va desvetllar molt prompte la teva vocació per la interpretació o, contràriament, va ser ja de més gran quan vas decidir de ser actriu? De petita ja m'agradava molt fer "espectacles" i corografies a casa. No tenia gaire públic, però m'ho passava molt bé. I al Nadal, la família ja sabia que no s'escaparia de l'espectacle que fèiem els cosins.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

3. Qui et va donar aquell impuls inicial necessari? Va ser un familiar, un amic o algun mestre qui et va guiar cap al camí de les arts escèniques? La meva germana em va animar a dedicar-me al món de la interpretació. Recordo el dia que em va dir que jo valia per a fer d’actriu. A partir d’aquell moment vaig canviar el xip i vaig pensar que el que fins llavors només era un joc es podia convertir en la meva professió. 4. Vas estudiar al col·legi Bisbe Moll fins a 8è d’EGB. Tinc entès que hi dirigies una coreografia i que per inseguretat vas decidir de no fer l’actuació. Has canviat molt des d’aleshores. Com aconsegueixes guanyar la confiança necessària en tu mateixa per dur a terme qualsevol cosa que et proposes? Amb el temps he après a acceptar que equivocar-se és part del procés i també a adaptar-me quan les coses no surten com jo desitjo. Suposo que viatjar també m'ha anat molt bé.

5. Quin pes han tingut les classes de dansa clàssica i contemporània -que vas rebre anys enrere- en la teva formació com a persona? Hi has tret mai algun rendiment professional? Tot i que mai vaig ser prou disciplinada per dedicar-me a la dansa, m'ha aportat moltíssim. Personal i professionalment. La dansa m'ha donat moltes eines. I en moltes ocasions he tingut l'oportunitat d'aprofitar aquests aprenentatges en la meva feina com a actriu, especialment en muntatges teatrals. Admiro els professionals de la dansa que s'hi deixen la pell. 6. Vas anar a fer l’equivalent al COU als Estats Units d’Amèrica, on a més vas estudiar teatre. Posteriorment, vas completar els estudis dramàtics a Barcelona. Com valores aquests dos sistemes diferents de formació artística? La llengua et va ser en algun moment un handicap? De fet, als Estats Units vaig fer COU, en una escola espanyola. Però, un any després, sí que vaig estudiar interpretació en un col·legi americà. Va ser una experiència fantàstica. L'idioma no va significar cap problema perquè ja tenia

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

un bon nivell d'anglès. Va ser inevitable, però, alguna anècdota divertida per algun malentès. Hi tornaria demà mateix.

7. La teva família et va donar suport des del principi en la teva decisió de dedicar-te al món de la interpretació? Com conviviu amb el fet d’haver de viatjar molt i estar llargues temporades de rodatge lluny de casa, sense veure-us? Van acceptar-ho perfectament. T'acabes acostumant a la distància, però és inevitable trobar a faltar els que estimes. 8. Durant la teva joventut a Tortosa vas fer amics que s’hagin dedicat posteriorment al món de l’espectacle? Podries dir-me’n algun cas concret? Conec a gent de Tortosa que s'hi ha dedicat professionalment, però a alguns d'ells els he conegut més tard. La soprano Cecilia Aimí, l'actor i director Andreu Castro… I tinc un cosí que és un crack de les imitacions! El Xavi Príncep. A casa ens ha deixat a molts amb la boca oberta, perquè no tots coneixíem aquesta faceta seva.

9. Segons la teva opinió, quines són les aptituds fonamentals que ha de tenir una bona actriu? Creus que amb esforç n’hi ha prou, o bé és indispensable tenir talent? Crec que és una barreja d'esforç, talent, actitud, aptituds… i sobretot, no defallir, perquè el camí sol ser llarg i dur.

10. Segons li vas comentar a Sílvia Alarcón en una entrevista per al programa televisiu

“Dones amb nom propi”, del Canal 21, la primera

vegada que et van trucar per a una feina com a actriu va ser per a fer una substitució de Marina Gatell a l’obra Un somni d’una nit d’estiu. Ens pots explicar com va anar la cosa? Durant un curs d'interpretació vaig conèixer un dels actors que treballaven en aquesta obra i em va dir que buscaven substituta. Poc després vaig fer el

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

càsting i em van agafar. Vaig gaudir moltíssim, això que va ser el primer paper professional que vaig fer. La veritat és que no és fàcil. En tots els circuits costa molt! Però que confiïn en tu quan no has fet res "important", és una gran satisfacció. Et sents molt agraïda que t'hagin triat i que hagin confiat en tu. 11. Després has intervingut en una desena d’obres de teatre (Entre les quals destaca Plataforma, de Calixto Bieito, per la qual vas estar nominada als Premis Max, com a Millor actriu), una dotzena llarga de pel·lícules (com ara Canciones de amor en Lolita’s Club) i un bon nombre de sèries de televisió, tant catalanes com a nivell d’Estat Espanyol (El cor de la ciutat, Cuéntame...). En quin mitjà et sents més a gust? M'agraden tots. Cada mitjà té la seva màgia. El teatre, per exemple, el trobo a faltar moltíssim! Aquesta adrenalina! ...de vegades fins al punt de voler fugir, de sortir corrents. És com un precipici: et tires al buit, i cada vegada és diferent. Em fascina. En teatre estàs tu sola, per al bo i per al dolent. Un muntador pot canviar “cosetes”; però en teatre, no. És molt agraït tenir el públic allà, just al davant. L'obra canvia depenent de tu, del teu humor, d'un altre actor, de l'estat d'ànim del públic! És molt bonic. El món de la interpretació m'agrada perquè és un lloc on puc expressar-me. És un repte per a mi, i per això m'omple tant.

12. La teva fama creix de forma espectacular arran de protagonitzar el film Diario de una nimfòmana. Qui i com et van proposar de treballar en aquest projecte? Vas haver de pensar-t’ho gaire? Sabies de bon principi que era una pel·lícula amb un component eròtic força elevat? Em van trucar per fer el càsting i em van agafar. Crec que vaig fer un parell de proves. Sabia perfectament de què anava la pel·lícula i no hi vaig dubtar gaire perquè el plantejament del director anava molt més enllà de l'erotisme. I tenir l'oportunitat de treballar amb la Geraldine Chaplin, Leonardo Sbaraglia, Ángela Molina, Llum Barrera… Era un regal. 13. El nom del personatge principal d’aquesta pel·lícula, Val, s’assembla molt al de l’autora de la novel·la, Valèrie Tasso. Creus que és una simple

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

casualitat? Ho és també que l’escriptora surti –tot i que molt breument- en alguna escena del film? Val, de fet, és el diminutiu. El nom del personatge és Valérie, que és el nom de l'escriptora. La novel·la està basada en la seves vivències. Al director li agradava la idea que ella sortís en algun moment de la pel·lícula i es trobessin les dues Valérie; la real i la de la pel·lícula.

14. Com són els dones a les quals encarnes en les diferents sèries i pel·lícules? En concret, m’interessen moltíssim les figures d’Elvira (Cúentame), Paula (Gran reserva) i Val (Diario de una ninfómana). Són dones turmentades per una raó o altra, complexes… I sobretot, en el cas de Valérie i Paula, viuen situacions que les porten al límit. Se senten atrapades i tenen ànsia de venjança i de llibertat.

15. Molts actors preparen de diferent manera els papers que han de representar. Com treballes els teus guions? Tens un “modus operandi” particular? Cada vegada sóc més organitzada en aquest sentit i li dono més importància al procés d'estudi. Cada personatge i projecte és un món, però va bé tenir unes pautes generals a les quals agafar-te quan prepares un personatge. La intuïció, però, és molt important en aquest procés. 16. Tothom sol tenir algun model on emmirallar-se. Quines actrius t’han servit de referent? Què en destacaries? Hi ha moltes actrius que em semblen meravelloses… Tilda Swinton, Amy Adams, Isabelle Huppert, Emily Watson… I tantes altres… M'agraden perquè veig al personatge, perquè me les crec, perquè no veig la trampa.

17. Tinc entès que gairebé tots els teus personatges són més aviat dramàtics. En canvi, tu sembles una dona alegre i divertida. T’agradaria fer alguna comèdia?

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

Ja he tingut l'oportunitat de fer sèries i obres còmiques en diverses ocasions i m'ho he passat tan bé! Sí. Ho trobo a faltar.

18. Quin seria el teu paper somiat, el teu paper ideal? (Pots triar entre descriure-me’l o dir-me’n algun que ja hagi estat interpretat per alguna altra actriu i que t’hagi meravellat) No en tinc només un! El personatge de Fedra, per exemple: la tragèdia m'agrada molt. O Joana d'Arc! N’hi ha molts! També gaudeixo molt dels personatges que encara no existeixen, els que crees i descobreixes amb el director. Ara bé, el que estic preparant en aquest moment no té res a envejar als personatges que he desitjat. Es tracta d’un personatge apassionat, vital, amb mil colors...

19. En una entrevista que vas concedir a Isabel Carrasco vas dir-li que t’agradaria treballar amb el director rus Andrey Svyagintsev. Per què? Què té d’especial? Hi té res a veure la seva pel·lícula The return? Sí. És la primera pel·lícula que vaig veure d'aquest director i em va deixar molt tocada. M'agrada molt el que explica i com ho explica.

20. Has estat dirigida per Christian Molina, Vicente Aranda, Calixto Bieito, Ever Blanchet, Àngel Alonso... Et veus algun dia fent de directora de cinema o de teatre? Quin valor agafaries de cadascun d’ells? Molts cops he desitjat tenir la capacitat de dirigir, per portar a terme idees que em ronden pel cap o inquietuds a les quals voldria donar forma. Però, ara mateix, no m'hi veig. No sabria per on començar. De tots ells he après moltes coses i, en alguns casos, n'he sigut més conscient amb el pas del temps.

21. Actualment estàs immersa en una adaptació que el director Àngel Alonso ha fet de Madame Bobary, de Gustave Flaubert. Com va el projecte i quines expectatives hi ha a curt i a llarg termini? És un monòleg i, per tant, el personatge requereix molta dedicació. Està sent un procés d'assaig molt diferent a l'habitual. Així m'ho va plantejar el director

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

des del principi. Ho estem gaudint molt. L'estrena serà a mitjans de gener al Teatre Auditori de Sant Cugat.

22. Ja per acabar. Retornem a la teva terra. Com valores el rodatge de l’spot publicitari que vau protagonitzar Pere Ponce, Sílvia Sabaté i tu per a la ciutat que us vist néixer i fer-vos grans? Va ser una experiència molt especial. I molt bonic veure que, per la gent de la terra, era un motiu d'orgull. Crec que la productora va fer una molt bona feina.

23. Coneixies personalment

a aquests dos grans actors abans del

rodatge? Havies treballat amb ells anteriorment? Coneixia a la Sílvia personalment, però no al Pere. Em va fer molta il·lusió treballar amb ells, perquè sempre m'han agradat molt com a actors i no havíem coincidit mai professionalment. A més, ens ho vam passar molt bé. Va ser un rodatge molt agradable.

Patrícia Miguel

El teatre a la comarca del Baix Ebre

BIOGRAFIES I ENTREVISTES SÍLVIA SABATÉ Sílvia Sabaté és una actriu molt coneguda en el nostre país. Va néixer a Tortosa, on va passar tota la seva infància. En acabar l’institut va anar a estudiar filologia anglesa a la universitat, però al tercer any va deixar-ho perquè no era el que realment

agradava.

ser

precisament a la universitat on es va apuntar al teatre i a partir d’aquell moment

descobrir

que

interpretació era la seva vertadera vocació. Es va inscriure a l’Institut del Teatre, de Barcelona i l’any 1992 va obtenir una beca del Departament de Cultura de la Generalitat per ampliar estudis a Stella Adler Conservatory of Acting de Nova York, ciutat on també va estudiar interpretació amb Gene Feist (Roundabout Theatre) i Michael Barbary, així com la Tècnica Alexander amb Troup Mathews. Però aquests no van ser els únics estudis de teatre que va fer, també va assistir a seminaris, a Barcelona, amb Bob McAndrew, Ernie Martin, Dominic de Fazio, Anatoli Vasiliev, Gennadi Korotkov, Nelia Veksel i Alicia Sánchez, al programa

Tècnica

Meisner,

amb

Javier

Galitó-Cava,

seminari

d'interpretació, a Madrid, amb Juan Carlos Corazza i, finalment, al curs magistral d'interpretació, amb Bernard Hiller, a Barcelona i París. En la seva trajectòria professional, Sílvia Sabaté ha treballat en tots els mitjans, ha fet obres de teatre, per exemple, Assaig Obert, dirigida per Sergi Manel Alonso, Tinc una cita amb Carla Bruni, de Daniel Benito, dirigida per Pep Armengol, entre moltes altres. També es defensa molt bé en la petita pantalla, ja que la recordem en sèries com El cor de la ciutat o Crims, de TV3.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

Finalment, en el cinema ha fet diverses pel·lícules: The cold light of day, dirigida per Mabrouk El Merchy, La verdad oculta, dirigida per Carles Benpar o La vida empieza hoy, dirigida per Laura Mañá. ENTREVISTA A SÍLVIA SABATÉ

1. Diuen que la infància és el període de la vida que ens marca com a persones. Per a molts és una etapa daurada mitificada. Com recordes la teva infància a Tortosa? Per mi no va ser una etapa daurada, ni la tinc mitificada en absolut. Al contrari. Era una nena molt introvertida i fantasiosa, i bastant solitària. Amb una tímidesa malaltissa. No m’agradava la meva realitat, així que jugava a inventar-me’n de noves, a ser una altra. M’encantaven els animals, així que imaginava que la meva bici era un cavall i que tenia un gos imaginari. Junts vivíem moltes aventures. També volia ser un nen, així que... Suposo que sí, que això em va marcar en el sentit que finalment he acabat altres vides...

encarnant personatges, vivint

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

2. L’adolescència també és una etapa clau en les nostres vides. Què en recordes del teu pas per l’Institut Joaquín Bau? Què va significar per a tu el fet de conèixer Manuel Pérez Bonfill? L’època de l’Institut va ser fantàstica, un temps de descobriments a tots els nivells. Jo, a Manolo, ja el coneixia, perquè és el marit de l’Anna Maria Bel, amb qui havia fet classes de ballet, i ell sovint estava per allà al acabar la classe, i als festivals de fi de curs. Sempre estava rient i fent gresca. Però, quan el vaig tenir de professor, em va fer veure la literatura d’una altra manera, vaig començar a gaudir-la. Fins i tot vaig participar en un concurs de poemes de l’Institut i vaig quedar tercera! No vaig dubtar a apuntar-me al seu grup de teatre, tot i que la meva timidesa va fer que al principi només tingués intenció d’ajudar entre caixes. Vaig acabar sortint a escena i ja en vaig quedar atrapada. Allò era el que jo volia fer!

3. Després vas fer el salt a la universitat. Quins estudis vas iniciar-hi ? Estaven relacionats amb la teva professió actual? Vaig fer tres cursos de filologia anglesa. Havia estudiat anglès des de petita i no m’era difícil. A partir de segon ho vaig compaginar amb l’Institut del Teatre, però finalment ho vaig deixar. Havia començat a treballar com a actriu i tenia pressa... De tota manera, l’anglès sí que m’ha servit en la meva feina, i a l’hora d’anar a ampliar estudis a fora.

4. Recordes en quin moment vas decidir que volies dedicar-te plenament al món de la interpretació i per què? Sí, i de fet no ho he explicat mai abans. Als 19 anys, després d’un any a la Universitat, vaig tenir una mena de depressió. No tenia ganes de seguir endavant, estava molt perduda. Aquell any havia format part del grup de teatre de la Universitat, i cada cop estava més convençuda que allò era el que volia fer. Però no m’ho permetia, no m’atrevia. Tenia por de fracassar, de no estar a

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

l’alçada. Fins que vaig tocar fons i vaig decidir anar a per totes, tirar-me de cap. No hi tenia res a perdre...

5. El fet de no haver nascut en una gran ciutat, com poden ser Barcelona o Madrid,va ser un handicap a l’hora d’iniciar-te professionalment com a actriu? En el meu cas no, perquè en realitat la vocació se’m va despertar tard, jo no n’era conscient, i quan em vaig decidir ja estava vivint a Barcelona. Sí que és cert que, i més actualment, si vols dedicar-te a la interpretació, com més aviat comencis a formar-te millor, des de classes de cant, dansa, teatre, etc. La competència és molt gran i cada cop demanen actors i actrius més joves. Quan vaig estar a Nova York, un professor em va dir que si als 30 no has aconseguit situar-te, fer-te un nom, oblida-ho. I és cert. D’altra banda, si vius en una gran ciutat tens accés a tot tipus d’espectacles des de ben petit, i això també és important per a la teva formació.

6. Tothom tenim a qui agrair una petita empenta en el moment necessari. Quines creus tu que són les persones que més et van ajudar en els teus inicis professionals? Francesc Bellmunt, Lurdes Barba i Orestes Lara em van donar les meves primeres oportunitats en cinema, teatre i televisió, respectivament. Però també Pep Munné o Josep Costa em van recolzar molt en els meus inicis.

7. També tothom té models on emmirallar-se. Quins eren els teus referents teatrals quan vas començar? I quins són els actuals? Quan vaig arribar a Barcelona era l’època daurada del Teatre Lliure. Em va impressionar molt. Hi havia l’Anna Lizarán, el Lluis Homar, el Juanjo Puigcorbé, la Rosa Novell... Eren actors molt carismàtics. Avui no sabria dir-te. N’hi ha tants i tantes de bons.... Però mai no he estat gens mitòmana.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

8. Has fet teatre, cinema i televisió. Cada mitjà té les seves particularitats. Prepares d’igual forma els guions? En quin mitjà et sents més còmoda? Per què? La comoditat, per a mi, no depèn del mitjà, sinó d’altres coses com ara el text, el personatge i, sobretot, l’equip – tant artístic com tècnic -. Si hi ha sintonia i el text és bo, tot flueix i gaudeixes molt. Sinó, pot arribar a ser un calvari. Però no sabria triar. Cada mitjà té les seves coses bones i dolentes. Pel que fa a la preparació, en teatre depèn moltes vegades del director o directora amb qui treballes, hi ha qui et demana el text memoritzat el primer dia i el comença a “posar de peu” i d’altres que van fent a partir de treball de taula i d’improvisacions i el text es l’últim que s’aprèn. Hi ha qui ho té tot al cap abans de començar i qui ho va descobrint al llarg dels assajos. En qualsevol cas, tu sempre has de fer el treball interior i de construcció del personatge. Igual que en el cinema i la televisió, on treballes molt més sol. La diferència és que en el teatre hi ha més marge d’error, pots provar coses, equivocar-te, contrastar-les. I després hi ha la qüestió tècnica. Quan treballes per càmera tot és més petit, gairebé no has de “fer” res, tot és més contingut, va per dins. En teatre, has d’arribar a l’última fila. Encara que actualment, a les sales de petit format, s’està fent també un teatre molt intimista i contingut, proper a la televisió. No vull dir tot, és clar.

9. Per tots és sabut que treballar en la televisió comporta, d’una banda, ser reconeguda per gairebé tothom en molt poc temps, però de l’altra

problema de la pèrdua de la intimitat. Com convius amb aquesta situació? Pot arribar a ser molt incòmode. Recordo el primer dia que vaig sortir al carrer i vaig notar que la gent em “mirava”. Em vaig estressar. Però afortunadament, així que deixes de sortir a la televisió, la gent també s’oblida ràpidament de tu i de tota manera, acabes despreocupant-te’n. Ho acceptes, forma part del joc. La vida és massa curta per estar pendent del que pensin els altres.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

10. Entre les diverses sèries de televisió on has treballat, particularment en destaco dues: El cor de la ciutat i Hospital central . El fet d’haver estat convivint durant anys amb els mateixos actors deu crear lligams d’amistat molt grans. Enyores els teus companys de repartiment? Continues mantenint contacte amb algú d’ells? Sí, amb alguns sí, però molt pocs. És curiós com, mentre estàs en un projecte en concret –sigui televisió, cinema o teatre- es creen uns vincles molt estrets entre els companys de repartiment (suposo que té a veure amb el fet que treballem amb les emocions a flor de pell i que necessitem “connectar” amb els altres), però després, un cop s’acaba, aquests vincles generalment es van diluint. Acabes coneixent molts professionals, i hi ha una mena de “col·leguisme” cordial, però rarament es desenvolupa una veritable amistat.

11. Com aconsegueixes compaginar el rodatge de les sèries amb altres projectes cinematogràfics o teatrals? És molt complicat? És esgotador. Sobretot si un dels projectes és a Madrid! No, de debò, és molt cansat. Bàsicament et falta temps. Són horaris molt extensos, i acabes dormint molt poc. Això a banda del fet d’estar encarnant dos personatges alhora. Pots tenir la sensació que no hi arribes, que un dels dos t’ha quedat coix...

12. Quines obres d’autors clàssics has representat? Quins papers hi feies? Consideres que són prou diversos o que, contràriament, són arquetipus semblants? L’autor “clàssic” que més he representat és Txèkhov, de qui he fet tres obres. I tot i que eren personatges molt diferents, quant a edat i situació personal, tenien en comú la insatisfacció amb el seu entorn i la seva realitat, el desig de canvi, de fugir. Quina casualitat!

13. Quant al cinema, com definiries el teu personatge de Nuria a La vida empieza hoy? I Elena de Cruzando al límite? Núria és una dona egoista i poc tolerant. No suporta veure com la seva quotidianitat es veu alterada per la presència del seu sogre. Pensa que el seu

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

marit és un calçasses que no és capaç d’enfrontar-se al seu pare i això la irrita profundament. Elena, per la seva banda, és una idealista. No li agrada com funcionen les coses i vol denunciar-ho. S’enfronta al sistema i perd.

14. Tinc entès que vas ser dirigida per Woody Allen a la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona. Realment és un personatge tan singular com diuen? Què en destacaries? Tant com dirigida... Els actors catalans que vam participar en aquesta pel·lícula, amb alguna excepció, fèiem el se’n diu “figuració amb frase” (i a alguns la frase finalment ens la va tallar!). Va ser molt decebedor. Després d’un doble càsting i molt de secretisme ens vam trobar amb això. Ningú no s’ho esperava. Però bé, no cada dia coneixes un director de la seva envergadura. Jo sóc molt fan de moltes de les seves pel·lícules, però aquesta crec que la va fer per encàrrec. Ell em va semblar molt educat i tranquil, però també molt distant. En Bardem ens deia que només parlava amb la Johansson.

15. Scarlett Johansson, Javier Bardem i Penélope Cruz. Tres estrelles de Hollywood reconegudes mundialment, amb qui vas coincidir durant el rodatge d’aquest film... Són accessibles durant el rodatge o contràriament es mostren distants? Amb la Penélope només vaig coincidir a la rulot de maquillatge, però saludava a tothom efusivament, amb dos petons a la galta. Javier també és molt proper, no va parar d’explicar anècdotes durant els temps d’espera del rodatge (el dia abans havia sortit amb un catamarà a la Barceloneta i el van haver d’anar a rescatar. Es va espantar molt). Scarlett Johansson, en canvi, és molt distant. Et deixa clar en tot moment que ella juga en una altra lliga. Suposo que és “the american way”...

16. Imagina’t que algú d’ells o de la “fàbrica dels somnis” et proposa de creuar l’Atlàntic i treballar als Estats Units durant una temporada. Estaries disposada a deixar Catalunya si rebessis una oferta tan temptadora?

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

Evidentment he de dir que dependria del projecte, igual que aquí. Hi ha coses que no faria. Però sí, i tant, mai no he tingut cap problema a l’hora de desplaçar-me. Has d’anar on hi ha la feina. I tampoc és que vagis a viure i quedar-t’hi per sempre. Només és una feina.

17. Però no volem tan lluny. Retornem als orígens, a la Tortosa que et va veure néixer. Com va ser l’experiència de rodar un spot publicitari per a la teva ciutat? Em va agradar molt. Vaig poder navegar pel riu, cosa que no havia fet mai, i menys amb un llaüt, i em va fer redescobrir racons de Tortosa. També el fet de rodar amb la Belén i el Pere era un plus.

18. En aquest rodatge també hi van participar Belén Fabra i Pere Ponce. Els coneixies personalment? Havies treballat amb ells algun cop? Sí que els coneixia. Amb el Pere vam fer COU junts i també va participar en l’obra de Manolo. Després vam coincidir a l’Institut del Teatre, però en cursos diferents i a La Ràdio Folla, de Bellmunt, tot i que no teníem seqüències junts. La Belén va estar un temps al Cor de la Ciutat, però tampoc vam coincidir, i de vegades ens trobem per Tortosa perquè la seva mare i els meus pares viuen a la mateixa escala.

19. A part d’ells quins actors i actrius de les terres de l’Ebre coneixes? Coincidiu sovint per Barcelona? Feu pinya? Jo no he sigut mai de pinya, ni tan sols de colla. Hi ha alguna cosa excloent i elitista en això que no m’agrada. Sóc més d’anar al meu aire.

20. Suposo que conserves amics de la teva infantesa i l’adolescència? Baixes sovint a fer-los una visita? Tampoc gaires, ni ens veiem massa sovint. Per festes i per Nadal, bàsicament.

21. A través de la premsa he sabut que has participat en diverses iniciatives solidàries (Creu Roja / Aldeas Infantiles SOS). Me’n podries comentar alguna? Totes dues fan una tasca molt important i necessària i cal recolzar-les. Em van demanar participar en un parell d’actes en un moment en què jo tenia visibilitat i no ho vaig dubtar. La popularitat ha de servir també per alguna cosa bona...

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

Personalment, jo col·laboro amb Metges sense Fronteres.

22. Ja per acabar, hores d’ara en quin projecte estàs immersa? Amb dues companyes (i amigues!) estem intentant trobar sortida a un text de l’autora i actriu Àngels Aymar, dirigit per ella mateixa, sobre les dones en la seva maduresa. El més difícil avui dia és trobar un teatre on estrenar. I al febrer estaré a La Seca amb Assaig Obert, de Sergi Manel Alonso, una tragicomèdia que vam presentar la temporada passada a Porta 4.

BIOGRAFIES I ENTREVISTES PERE PONCE Pere Ponce Alifonso és un actor mediàtic que va néixer a Tortosa l’any 1964. Va passar la seva etapa estudiantil a la ciutat natal. Va ser precisament a l’Institut J. Bau, sota la direcció del professor de literatura Manuel Pérez Bofill que va iniciar-se en el món de la interpretació. En acabar l’institut, va anar a estudiar la carrera de Psicologia a Barcelona, on la

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

compaginava amb els estudis de teatre. No va ser fins que Ventura Pons va arribar a l’Institut del Teatre, demanant un actor d’uns 18 anys, per a la seva obra Tres Boleros que Pere Ponce es va decidir a prioritzar l’art escènic de manera definitiva. En els seus inicis, va intervenir en espais televisius com Picnic i en pel·lícules de Francesc Bellmunt (Pa D'àngel, Un parell d'ous, Ràdio Folla) mentre iniciava la seva carrera en el teatre. Entre 1982 i 1983, va ser dirigit per Ventura Pons en l'obra Tres boleros. A aquesta obra li seguí, entre 1985 i 1986, El despertar de la primavera, posada en escena per Josep Maria Flotats. En concloure les representacions, Pere Ponce es va incorporar al muntatge de Knack. El 1988 es va unir a Amparo Larrañaga, Toni Cantó i Luis Merlo a la gira de Els vuitanta són nostres, segons la peça d'Ana Diosdado. Finalment, el 1990, en acabar l'obra Restauració, va iniciar la seva carrera cinematogràfica com a actor protagonista. El 1991 Emilio Martínez Lázaro el va aparellar amb Ariadna Gil a Amo tu cama rica, on va encarnar a un jove sensible, urbanita. D'aquesta manera el físic de Pere Ponce es va associar en primera instància als papers de ciutadà que afrontava l'arribada a la trentena. Retrat que Fernando Colomo oferiria el seu revers en Alegro Ma Non Troppo, on Pere Ponce va encarnar a un estudiant de música que descobria la seva heterosexualitat després de múltiples relacions amb amants masculins. Mentrestant, va presentar Pinnic, un programa infantil per TVE 2. Consolidat gràcies a aquests treballs, Pere Ponce l’any 1995 va rodar La llei de la frontera, a les ordres d'Adolfo Aristarain. Achero Mañas i Aitana Sánchez Gijón el van acompanyar en aquesta llargmetratge que, sota el format genèric del cinema d'aventures, oferia un retrat de persones que vivien al límit, sense tenir el seu propi lloc en el món, i que lluitaven per acabar amb el desigual repartiment de la riquesa. Pere va interpretar a Joao, un jove noble que renega de la seva condició, abraça la causa de la revolució i acaba la seva vida convertit en un perfecte burgès, conscienciat, però burgès.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

Després d'aquest film, Pere Ponce va apostar per treballs minoritaris, entre els quals va destacar el realitzat per Marc Recha en L'arbre de les cireres (1998), sobre el curs de la vida i de la naturalesa humana i també Atolladero (1997) dirigida per Oscar Aibar i en què també participa Iggy Pop. En teatre, l'actor tortosí va intervenir en una versió de L'home elefant. El 2002 es va sumar a Cuéntame cómo pasó, on encarnava a Eugenio, un capellà obrer que sol·licitava la secularització després d’enamorar-se d'una de les seves feligreses. Pere va compaginar el rodatge de la sèrie amb la filmació de pel·lícules com Marujas assassines -on va interpretar a un homosexual que es veu embolicat en l'assassinat d'un home aniquilat per la seva fastiguejada dona- L'illa de l'holandès, No deixaré que no em vulguis, i Dies de futbol en què es va posar en la pell d'un actor que mentia als seus amics sobre la seva carrera cinematogràfica per aparentar certa dignitat. Al 2004 Pere Ponce va iniciar la gira de l'obra teatral ambientada durant l'Holocaust, Himmelweg (Camí al cel), una paràbola sobre la nostra ceguesa davant l'horror i sobre la manipulació de la informació dels poderosos que condicionen la nostra percepció. Pere Ponce donava vida al cap del camp de concentració. Entre desembre de 2005 i juny de 2007 va protagonitzar amb Juan José Otegui, i sota la direcció de Juan Echanove, l'obra Visitant a Mister Green -segons l'original de Jeff Baron- on va encarnar a un homosexual jueu (Ross) que atropellava a un senyor major, també jueu (el senyor Green), que havia enviudat recentment. Un havia renunciat a la seva felicitat per la desaprovació del seu pare. L'altre havia apartat la seva filla de la seva vida per haver-se casat amb un impur. Finalment, l'un trobava en el seu antagonista el pare i el fill que no va poder gaudir. Des d'octubre de 2008 ha estat representat, per tot Espanya, l'obra de teatre Un dios salvaje, de l'escriptora francesa Yasmina Reza, juntament amb Aitana Sánchez-Gijón, Maribel Verdú i Antonio Molero, en un muntatge dirigit per Tamzin Townsend. La gira va durar fins a principis de juny de 2010.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

D’esquerra a dreta: Antonio Molero, Maribel Verdú, Aitana Sánchez-Gijón i Pere Ponce

El 24 de maig de 2010 va començar el rodatge de la pel·lícula Floquet de Neu, dirigida per l'argentí Andrés Schaer, que tractava sobre el famós goril·la albí del zoo de Barcelona. Combinava animació en 3D amb imatges reals protagonitzades, per ell mateix, Elsa Pataky, Fèlix Pons Ferrer i Rosa Boladeras. En aquesta pel·lícula, Pere Ponce interpreta el dolent Luc de Sac, un malastruc que vol atrapar Floquet de Neu perquè creu que el seu cor és un amulet que el protegirà de la mala sort. Al 2011 va rodar Macià contra Companys, on feia el paper de Companys en una

ficció

televisiva,

camuflada

sota

l'aparença

d'un

documental,

presumptament enregistrat el 1932, i on alguns protagonistes d'un dels episodis cabdals de la Catalunya del segle XX comenten els fets en primera persona, mentre una càmera tafanera ajuda l’espectador a reviure el que va passar a Barcelona entre el 14 i el 17 d'abril del 1931.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

ENTREVISTA A PERE PONCE

1.En la teva etapa estudiantil a Tortosa vas fer diverses obres de teatre dirigides per Manuel Pérez Bonfill. Va ser ell qui et va introduir en aquest món? Manuel Pérez Bofill ens donava classe de literatura, el recordo com un professor exigent i amb un gran devoció

per la docència, va ser ell que ens va proposar

representar un obra a l’Institut que es deia Teatre de carrer, de Joan Brossa. Ens va fer canviar l'aula per l 'escenari. Recordo que estàvem tots molt excitats i nerviosos. Em va sorprendre la seva capacitat per engrescar-nos i dirigir-nos, a tota aquella colla d'adolescents. Ens va transmetre confiança i ens va donar llibertat per treballar creativament. Personalment vaig descobrir un espai nou de relació amb els altres i amb mi mateix. Vaig sortir entusiasmat amb l’experiència, volia continuar fent teatre. Després vam continuar treballant amb Buera, un altre entusiasta del teatre, al Joaquim Bau i tot això va portar-me al Patronat, on Mossen Ribes tenia un petit grup amateur que feia "bolos" per les parròquies de Tortosa. Van ser uns anys d'aprenentatge i de intentar conciliar un gran plaer i una certa incomoditat davant del fet, sempre traumàtic, d’exposar-te davant del públic.

2.Tinc entès que vas deixar la carrera de psicologia, per cursar els estudis d’Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona, perquè ho vas fer? Ho portaves temps rumiant o var ser una decisió precipitada? Vaig compaginar les dues coses durant un temps, anava a la universitat als matins i a l'Institut del Teatre a les tardes. Per a mi, el teatre era una activitat que m' agradava, que m'omplia però dubtava molt que fos una sortida professional. Tot va canviar quan a l'Institut va venir Ventura Pons buscant un actor de 18 anys per a una funció que es deia Tres Boleros. Va escollir-me per treballar amb ells. Recordo que en aquell moment jo no em sentia encara preparat per deixar la vida d’estudiant i començar a actuar professionalment.

Parlant amb el director de l'Institut, que era en JM

Montanyes, va dir-me que era una oportunitat que havia d'aprofitar i que després sempre estava a temps de tornar a incorporar-me a les classes. Així ho vaig fer. Quan vam acabar les representacions vaig tornar a l'Institut ja amb el convenciment que era això al que em volia dedicar.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

3.Tots tenim consellers... Algú va influir en la teva decisió de ser actor? Sens dubte el fet de sortir d’un àmbit amateur i sense cap coneixença propera en el món professional et fa dubtar molt que el camí que et marca una certa afinitat, una certa vocació, tingui un futur real en el món professional. Per mi, això quedava molt llunyà, no pensava en el món del teatre com una feina sinó que m'ho prenia més com un hobby. Quan a Tortosa, davant de la preocupació de la família i de l'interès dels amics, comentava que potser faria Dret o Psicologia, va ser l' amic i company Josep Salmeron, matriculat ja a Belles Arts amb la ferma decisió de fer de la pintura el seu camí vital, que em va dir: Que collons, un hobby? Tu t'has de dedicar en cos i ànima a això que t'agrada. T’ho has de creure i fer-ho!

Llavors em vaig matricular a

Psicologia... i també a l 'Institut del Teatre.

4.Tots en qualsevol àmbit tenim referents. Tu quins diries que són els teus? Jo no tenia referents en aquell temps. A Tortosa arribaven pocs muntatges teatrals, veiem per televisió els Estudios 1, o fèiem escapades a Barcelona per veure alguna obra a l’atzar. No buscava referents. Veia el que el teatre feia dintre meu, però no veia què podria fer jo dintre del teatre. Va ser com estudiant, ja a Barcelona, que vaig ser seduït per la manera i el propòsit de companyies com el Teatre Lliure, Dagoll Dagom, Els Joglars, la Fura dels Baus. Sempre col·lectius dels que no recordava els noms propis dels que hi eren. Crec que aquest anonimat dels actors sota el paraigües de les companyies ha creat un tarannà dels que ens hem format aquí, més preocupats per servir als espectacles que pel culte a la individualitat d’altres indrets. Això fomentava un gran aprenentatge basat en la ductilitat i la flexibilitat per adaptar-se de les diverses maneres de fer, i en veure a l'actor com un mitjà i no com una finalitat en si mateix.

5.Has treballat en el teatre, el cinema i la televisió. On diries que et sents més còmode actuant? La manera de treballar en els tres camps es pareguda o no té res a veure? A l' Institut del teatre la formació actoral estava enfocada exclusivament cap a l'escenari. A la televisió i el cinema els actors també son els vehicles per transmetre idees i emocions, però les tècniques per aconseguir-ho són diferents. L'amplificació de l’expressivitat i la veu canvien. Ja no has de projectar-te cap a l' espectador, són la càmera i el micròfon que s'apropen a tu. Les marques que et donen els tècnics de llum i els de càmera són molts cops precises i milimètriques. Has de ser conscient que,

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

per molt satisfet que hagis estat de la teva interpretació, si estàs fora de focus o has rascat el micro que portes amagat s’haurà de repetir tot un altre cop. Recordo les primeres pel·lícules que vam rodar amb en Francesc Bellmunt com l'oportunitat de descobrir un nou llenguatge. Em va costar adaptar-me a tot el tinglado tècnic del rodatge. Acostumar-me al pla seqüència que és un obra de teatre, i a la seva fluïdesa. Em va sobtar l'artifici i la fragmentació del discurs, que és la base del rodatge d'una pel·lícula.. La primera presa que vam fer la vam repetir 24 cops. Normalment, es roden entre 1 i 4 preses per plànol. Tot depèn de la dificultat tècnica del plànol, de la perícia dels actors i de la paciència del director i de l'equip.

6.Altres actors destaquen que el fet de treballar en la televisió, els trau del tot l’anonimat i al sortir al carrer es senten observats... A tu, això t’ha passat? Un èxit teatral que duri un parell de temporades en cartell pot arribar a ser vist per unes 100.000 persones. Un capítol d'una sèrie de televisió el poden arribar a veure milions de persones al mateix temps. La popularitat que et dona és brutal. Crec que el fet que et reconeguin pel carrer pot ser agradable o no, depèn de la persona que se t'apropa i del moment del dia que tinguis. Però, sobretot, hem d'entendre que aquesta popularitat dura el temps que la sèrie estigui en emissió. Després potser et reconeixeran pel carrer però ja no mostraran l’excitació ni l'interès que va generar quan la sèrie era actualitat. A mi, personalment, sempre em resulta més agradable quan s' apropen per felicitar-te per un obra de teatre que van veure fa temps. El teatre no té top-manta i és aquesta futilitat la que dóna un valor especial a que quedi, si més no, a la memòria de la gent.

7.Entre els anys 2002-2007, 2011 i 2014 vas treballar en una sèrie d’èxit com és “Cuéntame cómo pasó” Què en destacaries d’aquesta experiència? Se’t va fer costa amunt sortir de la sèrie? Jo vaig incorporar-me quan la sèrie ja era un èxit. Van ser quatre temporades de feina que em van permetre una certa estabilitat i el fet de jugar durant tan temps amb el mateix personatge i el mateix equip. Al cinema, convius amb el mateix personatge durant uns mesos, saps com començarà i com acabarà la seva història. A la sèrie, ni els guionistes poden preveure què passarà amb el personatge. Depèn de l'audiència i de l’encaix amb les trames. Amb l'actriu que interpretava a Inés, la filla dels Alcántara, Irene Visedo, vam començar a bromejar sobre la possibilitat que l'Eugenio i ella

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

tinguessin una relació. La idea va agradar als guionistes i van desenvolupar trames en què sortien, es casaven i finalment es divorciaven. Tot un arc que un cop esgotat era difícil de continuar, malgrat la voluntat de l'equip de seguir donant vida als personatges. Finalment, amb la Irene, vam decidir de sortir plegats de la sèrie i donar per acabat un període, i amb moltes ganes d'embarcar-nos en altres projectes.

8.L’any 2010 vas encarnar el paper de dolent a la pel·lícula “Floquet de neu”. Et sents còmode en aquest tipus de personatge? Fer de "villano" és atractiu a priori. Et dona la possibilitat de crear un personatge singular i diferent. És una oportunitat per desencasellar-te i explorar un terreny imaginatiu i divertit. Tot i que dintre d'una pel·lícula adreçada a un públic infantil sempre tens unes certes limitacions.

9.Entre el 2008 i el 2010 vas fer una obra de teatre per tota Espanya anomenada “Un dios salvaje”. En aquesta obra comparties escena amb les grans actrius Maribel Verdú i Aitana Sanchez Gijon. Com va ser treballar amb elles? Ja les coneixies anteriorment? Amb l' Aitana ja havíem coincidit rodant La ley de la Frontera, d’Adolfo Aristarany. Amb Maribel i Antonio, no havíem treballat junts. Però l' obra, que en principi només tenia prevista una explotació de 2 mesos, a causa de la bona acollida de públic i crítica -i a que realment vam formar un bon equip sobre l' escenari- vam estar-nos 2 anys representant la i gaudint-la.

10.Fa uns quants anys vas rodar una pel·lícula amb Penélope Cruz. Com la definiries? És una persona propera? De Penélope, et sorprèn la ingenuïtat i la frescor. És una actriu molt intuïtiva, molt divertida. Té una gran capacitat per entendre el personatge i entrar d'una manera visceral en les situacions. Uneix talent, ambició i un gran cor.

11.Fa uns anys vas rodar amb l’spot publicitari per a la ciutat de Tortosa. Creus que va servir per a donar a conèixer més a fons la nostra ciutat? Crec que Tortosa i les Terres de l’Ebre són les grans desconegudes. Tenen un gran potencial turístic, per paisatge, gastronomia, tradicions i sobretot pel caràcter afable i cordial de la gent. Tot el que es faci per divulgar el que passa aquí, serà un motor

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

d’intercanvi i de coneixença. Vaig valorar molt la iniciativa que des del Departament de Turisme es va engegar per fer difusió de tot aquest potencial.

12.Tinc entès que has treballat en obres que eren adaptacions d’altres països. Has rodat algun cop en un idioma que no sigui el català o el castellà? No he tingut gaires oportunitats de sortir fora a rodar, crec que falta més dinàmica de coproduccions europees com una porta per obrir mercats, contrastar experiències i donar a conèixer altres visions del cinema. Vaig rodar a Roma una pel·lícula: La Vespa i la Regina, dirigida per Antonelo di Leo. Va ser tot un luxe rodar a Cinecitta on encara es conservaven part dels decorats de Fellini, un pedaç de la història del cinema, i alhora poder compartir experiències amb col·legues que comparteixen els mateixos desitjos e inquietuds.

13.Ja per finalitzar, tens algun projecte interessant entre mans? Ara estem representant una comèdia: Absurds i Singulars al Teatre Borras de Barcelona. Vam formar una companyia amb amics ex alumnes de l’Institut del Teatre. Companys que només ens veiem per anar a sopar quan la feina ho permetia, però que gairebé mai per diverses circumstàncies coincidíem sobre l'escenari. En ajuntar-nos, ens permet compartir una manera de fer i una gran química sobre l' escenari. I per sobre de tot, ara ja no tenim excuses per no anar a sopar junts.

Sílvia Sabaté, Pere Ponce, Germán Machí i Belén Fabra

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

5. CONCLUSIÓ Una vegada finalitzat el treball m’adono que ha estat dur i costós, per la gran quantitat d’informació que he hagut de cercar, generar i manipular. I també perquè m’ha exigit molta paciència en el moment de planificar les entrevistes i quadrar horaris, llocs de trobada amb els entrevistats, etc. També ha estat un treball de molta constància. La feina del dia a dia, era determinant i he treballat de valent, sobretot durant les vacances, tant d’estiu com de Nadal. És per això que puc afirmar que m’enorgulleixo de la meva feina, sense falses humilitats. Crec que la clau ha estat haver elegit molt bé el tema, ja que m’ha resultat motivador i força entretingut investigar sobre les activitats teatrals que es feien i que es fan als pobles del voltant. Fins i tot jo mateixa he pogut participar en una de les que es va fer a Roquetes. Pel que fa als objectius que em vaig proposar al principi del treball, crec sincerament que els he assolit amb escreix, de manera excel·lent, si tinc en compte que he aconseguit molt més del que em proposava inicialment. He après que una entrevista costa molt de preparar, que no es tractar d’anar a demanar informació, amb una gravadora, un quadern i un bolígraf. S’hi ha d’anar amb la feina feta anteriorment, ben documentada, i amb les preguntes estratègicament disposades i escrites per tal d’aconseguir que els entrevistats responguin allò que realment necessites saber. He aconseguit parlar cara a car amb totes les figures teatrals destacades de les nostres terres, que m’han respost de bon grat les entrevistes i que m’han ajudat en tot el que m’ha fet falta. El meu tutor diu que aprendré a valorar el que he fet, d’aquí a un temps, que ara no tinc la suficient perspectiva per a ser-ne conscient. Crec, però, que el que més m’ha sorprès és el nou món que se m’ha obert davant dels ulls, que fins fa poc m’era gairebé desconegut del tot. Ha estat com enfonsar el cap dins de l’aigua i adonar-me que a sota de la línia de flotació, l’iceberg amaga molt més que allò que es mostra per sobre. El teatre, com qualsevol àmbit, amaga entre bastidor milers de secrets professional i curiositats, i jo estic molt satisfeta d’haver-ne pogut esbrinar uns quants. Tan de bo pogués, en un futur no gaire llunyà, endinsar-me una mica més en aquest món.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

6. AGRAÏMENTS En primer lloc, als actors Pere Ponce, Sílvia Sabaté i Belén Fabra, per la seva col·laboració desinteressada. Als germans del director teatral Ricard Salvat, Neus Salvat i Joan Salvat. A Toni Vives, el vidu de Mercè Lleixà, per l’ajuda rebuda al llarg de tot el treball i per la informació inèdita facilitada. Al coordinador Lluís Martín Santos, per la valuosa informació i tot el material inèdit prestat. A la veïna de Ricard Salvat, Pilar García, per explicar-me les anècdotes més íntimes i personals d’en Ricard. A Montse Valldepérez, per aconseguir-me un contacte que costava de fer. Al meu tutor del treball, Marià Lleixà, que va confiar en mi m’ha donat suport en els moments difícils. I finalment, a tots aquells que, encara que el seu nom no figuri en aquestes línies, han fet possible aquest impossible.

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

7. BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA Guzmán Guerra, Antonio (2005) Introducción al teatro griego. Madrid: Alianza Editorial Oliva, César; Torres Monreal, Francisco (2006) Historia básica del arte escénico (9ª ed.). Madrid: Cátedra. Ordónez, Marcos (2003) A pie de obra. Barcelona: Alba Editorial Sala Valldaura, Josep Maria (2006) Història del teatre a Catalunya. Eumo Editorial

Vic:

Salvat, Ricard (1996). El teatro ( ed. original 1983 ). Barcelona: Montesinos. Saumell, Mercè (2006) El teatre contemporani. Barcelona: UOC Història del teatre. Pàgina de la Vikipèdia on apareixia l’origen del teatre, l’evolució i les característiques als diferents llocs del món. https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_del_teatre Ajuntament de Móra d’Ebre. Web on hi apareixen els espectacles que ofereix La Llanterna, el teatre de Móra. http://www.moradebre.cat/ Ajuntament de Falset. Web on hi apareixen les característiques principals del teatre de Falset, l’Artesana. http://www.falset.org/equipaments/teatre-lartesana Ulldecona. Pàgina de la Viquipèdia on apareixien les característiques del Teatre Orfeó. https://ca.wikipedia.org/wiki/Ulldecona Lira de Roquetes. Web oficial de la Lira. http://lalira.org/ Farsa de Gandesa. Pàgina de la Vikipèdia on apareixien les característiques del teatre popular de Gandesa. https://ca.wikipedia.org/wiki/Farsa_de_Gandesa Teatre Auditori Felip Pedrell. Pàgina oficial. http://www.teatreauditoritortosa.cat/

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

Mercè Lleixà i Chavarria. Biografia de Mercè Lleixà. https://ca.wikipedia.org/wiki/Merc%C3%A8_Lleix%C3%A0_i_Chavarria Ricard Salvat. Biografia del director teatral Ricard Salvat. http://fundacioricardsalvat.org/ Belén Fabra. Pàgina de la Wikièdia on surt la seva trajectòria professional. https://es.wikipedia.org/wiki/Bel%C3%A9n_Fabra Sílva Sabaté. Pàgina web oficial de la actriu on apareix la seva trajectòria professional. http://www.silviasabate.com/ Pere Ponce. Pàgina de la Wikièdia on surt la seva trajectòria professional. https://es.wikipedia.org/wiki/Pere_Ponce

El teatre a la comarca del Baix Ebre

Patrícia Miguel

ÍNDEX

Resum i Abstract ......................................................................1 Paraules Clau i Keywords.........................................................1

1. Introducció...........................................................................2 2. El teatre: origen, evolució i gèneres ...................................5 3. Institucions i equipaments teatrals.....................................13 4. Entrevistes.........................................................................22 5. Conclusions.......................................................................61 6. Agraïments........................................................................62 7. Bibliografia i Webgrafia.....................................................63