Rocabruna dins el cor Hivern de 2018 Revista local Núm. 3
Quan la gelor baixa dels cimals, l’escalf de la nostra gent us acollirà
El Castell de Rocabruna Recordant en Pere Ignasi Isern L’escola de Rocabruna
Natura: El Toixó
El poema Poema de Nadal
Gent de la Vall: En Ricardo Can Jeroni de Beget La meva carretera La matança del porc a Rocabruna L’Associació del Veïnat de Rocabruna
Herbes i remeis: L'ortriga
Rocabruna dins el cor - Hivern 2018 |1
| Editorial |
E
n aquest exemplar que teniu a les mans hi ha la participació de gent que ho fa per primera vegada i amb molta il·lusió. Un exemple clar d’aquesta aportació són els articles que ha escrit i enviat la Ventureta de l’Arneta i que parlen de la matança del porc a la nostra Vall i de les Costellades, com a moments de germanor. Trobareu un article de la Fina que parla de la carretera que va fins Beget com una eina de comunicació plena d’aventures i anècdotes; la Mª Teresa, de Beget, que ens recorda la seva experiència com a mestra a Rocabruna a l’igual que un altre mestre que va passar per Rocabruna també és recordat. Ens referim a en Pere Ignasi. A la revista trobareu unes meravelles fetes expressament per la Myriam de ca la Sivina, que ens felicita amb el seu art personal i encisador; també podeu veure el treball que configura la portada d’aquesta revista, obra de l’Albert d’Etxalde. L’Anna, de la mateixa casa, ens parla del teixó que trobem tan sovint a tot arreu. Recordareu la personalitat d’en Ricardo a través de les paraules del germans Fontanelles, i podrem conèixer una mica més de la història del nostre castell. La Paquita ens parla de les ortigues amb gran estima i veneració. Veureu algunes informacions que són importants de conèixer i que val la pena llegir tranquil·lament. Quina sort tenim a la Vall! Gràcies a tothom. Recordeu que la revista és de tots i per a tots i que entre tots farem que sigui sempre una eina de comunicació i harmonia.
Q
uina alegria trobar-nos de nou! Dic alegria perquè és molta la que sentim molts rocabrunencs i rocabrunenques en constatar la rebuda i la implicació de molts veïns i veïnes en aquesta revista que intenta combinar el passat amb el present. La implicació no és només a nivell de participació fent escrits sinó també a nivell econòmic. Ja sabeu que això de passar per les cases i demanar diners per pagar la publicació de la revista és una feina que no agrada gaire però que cal fer per poder publicar aquesta estimada Rocabruna dins el cor que amb tanta estima i il·lusió intentem que surti en cada estació de l’any. El número anterior, el 2, era el de la tardor i ara teniu a les vostres mans el 3, que ens farà companyia durant aquest hivern que fa dies que es fa notar. Des de l’editorial de la revista volem agrair la col·laboració de tots els que heu escrit fins ara. No sabeu la quantitat de felicitacions que han arribat de gent de la Vall de Camprodon i la demanda que ha sorgit en veure els articles i els comentaris que s’han fet fins ara. Nosaltres volem seguir endavant i desitgem que tots els que vulguin conèixer quelcom més de Rocabruna pugui tenir en les seves mans un exemplar, que volem mantenir gratuït com fins ara. Alguns col·laboradors i amics de la revista diuen de fer una edició de 300 exemplars que intentarem complir, si aconseguim els diners necessaris cada trimestre. Farem el que calgui per a que tothom qui vulgui pugui dir la seva i la revista estimada segueixi endavant. Tenim moltes coses a dir i són moltes les persones que han tingut relació amb el nostre veïnat fent diferents feines i activitats i que volen la informació arribi i no es perdi. Moltes gràcies a tots i totes per la col·laboració i ajuda que heu demostrat fins ara per a que tot vagi com ens havíem proposat.
Aquest número de Rocabruna dins el Cor ha estat possible en part per la contribució dels col·laboradors.
Ajuntament de Camprodon, impremta Cevagraf, RosellMinerals. Cases de Turisme Rural: Casa Etxalde, Can Cibat, Can Planes-Les Gasoveres, Can Janot, Can Soler-Roure Vell. Restaurants: Can Po, Can Plujà (Rocabruna) i Can Jeroni (Beget). ROCABRUNA DINS EL COR. Núm. 3. Hivern 2018 Butlletí d’informació i divulgació del patrimoni de Rocabruna
Coordinació editorial: Fermí Bobi, Gemma Masons. Edita: Associació de veïns de Rocabruna. Disseny i maquetació: Gemma Masons i Joan Rosell. Imprimeix: Cevagraf Coop. Dibuix portada: Castell de Rocabruna. Autor: Albert d’Etxalde.
Els textos dels articles de la revista -a excepció de l’editorial-, així com les figures corresponents (fotos, mapes, textos, gràfics, etc.) pertanyen a la persona que els signa o encapçala. Les opinions expressades són responsabilitat exclusiva dels autors i no representen necessàriament l’opinió dels coordinadors editorials.
2| Rocabruna dins el cor - Hivern 2018
| Romànic |
El Castell de Rocabruna
P
arlar del Castell de Rocabruna és un gran plaer per a molta gent. La veritat és que és un tema molt atractiu que necessitaria algunes pàgines per poder explicar bé les diferents èpoques que han omplert de vida i anècdotes les pedres que queden i les que estan repartides per tota Rocabruna. Com en tots els castells, la història es barreja amb les llegendes i a vegades costa de separar-les. Intentaré ser el més fidel possible a la veritable història que tant ha ajudat a comprendre el gran tresor que tenim a la Vall per a que tots gaudiu d’aquest testimoni tan meravellós que ha dominat les vides de molts veïns i que ha significat un gra de sorra important en la història del nostre país. La veritat és que parlar del Castell de Rocabruna m’agrada molt i ho dic amb tota la sinceritat. Parlar del Castell de Rocabruna és redescobrir una part de la història de Rocabruna, que moltes vegades ha passat desapercebuda perquè no surt en els llibres d’història ni en moltes revistes especialitzades. Però han hagut alguns escriptors e historiadors que han dit coses molt significatives d’aquest castell que la majoria de la població desconeix perquè l’escola i els centres de secundària no han fet cap parada per meditar i preguntar-se quina és la història d’aquestes runes tan antigues i plenes de vida. Sí, és veritat, aquestes pedres tenen moltes anècdotes i vivències per explicar, Ah, si poguessin parlar! Ens dirien moltes coses que ens agradaria molt i que ens farien sentir-nos orgullosos de viure al voltant d’aquest castell ple de vida i records. Jo he llegit que el castell ja existia en els anys 986, que estava habitat per un Senyor que es deia Pere de Rocabruna i que aquest Senyor, i ho escrit en majúscula perquè s’ho mereixia, va acudir amb els seus soldats i persones de les masies, homes, a la crida del comte de Besalú, l’Oliba Cabreta per anar a Barcelona a lluitar a favor de Borrell II que volia recuperar la ciutat que havia caigut en mans d’Alman-sur, que havia fet grans barbaritats i molts esclaus a Barcelona. Pere de Rocabruna va acudir per defensar la ciutat i va lluitar amb els seus homes amb energia i molta valentia. Es va aconseguir expulsar als musulmans de la ciutat i Pere va ser felicitat pel seu valor i va tornar al seu castell amb els seus homes. Cal recordar que Borrell II va tornar a ser comte de Barcelona i es va independitzar de l’obediència que prestava al rei franc i des de aleshores Catalunya comença a ser un altre país lliure i independent. En definitiva, que el castell de Rocabruna ja existia en el segle X perquè els historiadors ho afirmen i expliquen aquestes i altres coses molt interessants, que potser un dia explicarem. Cal tenir en compte que un castell no es feia en un any en aquella època i
que al voltant del castell hi havien cases on vivien famílies que obeïen i ajudaven al Senyor quan aquest ho demanava a l’igual que els veïns eren ajudats quan tenien algun problema o adversitat. Tornant al castell s’ha de dir que en aquella època no era tan gran com ho va ser uns segles més tard, en el segle XIII i XIV, quan , per ordre d’un altre Pere, aquesta vegada, Pere Desbach, va engrandir el castell i els seus serveis. El castell sempre ha estat situat en un bon lloc per a controlar aquesta zona dels Pirineus orientals. Crec també que tenia diversos objectius importants: col·laborar o incentivar la repoblació de la zona, que havia quedat deshabitada per les guerres fratricides dels francs, tema per un altre dia, i per controlar aquesta zona de comunicació entre les dues parts de la Catalunya d’aquella època. Repoblació i control! Aquestes funcions les va complir amb eficàcia i dignitat. Són molts els Senyors que han viscut en aquest castell que ara tenim en runes però que manté l’elegància i prestigi del que va ser i va representar en la història de les comarques i veïnats que configuraven la Catalunya incipient. Són molts els Senyors que han viscut i han deixat proves de la seva estància en el Castell. Potser un altre dia haurem de dedicar alguns comentaris sobre el que van fer i representar per a la posteritat. Per tant, ho deixo per ara per retornar-lo en una altra ocasió si ho desitgeu. Crec que val la pena! n Ca la Savina de Rocabruna
Vista aèria del Castell de Rocabruna.
Font: http://www.ddgi.cat/exposicions/catalegs/1060-cataleg.pdf
Rocabruna dins el cor - Hivern 2018 |3
| Sentiment i record |
Un entranyable de Rocabruna: En Ricardo
E
n Ricardo Seguí i Sala era un veí solitari que s’estava a Can magí en els penúltims anys de de la seva vida. Sí, vivia tot sol i procurava sempre no molestar a ningú. Quantes vegades, qualsevol veí que tenia cotxe, el trobava caminant silenciosament per la carretera direcció Camprodon. Negant-se sempre a pujar al cotxe i calia insistir -hi per convènce’l i fer-lo pujar. Un cop a Camprodon u on sigui, volia pagar el viatge i es quedava silenciós perquè volia pagar i no el deixàvem. Quantes vegades havia anat a peu de Rocabruna a Camprodon o a Beget o a qualsevol punt de la comarca! Malgrat el seu aspecte d’home tancat, era molt amable, simpàtic i carinyós amb tothom. Demostrava tenir una bona memòria. i ser comunicatiu i simpàtic. Era fill de Beget, de la Rajada, on el pare, fill de la Teuleria i la mare, filla de les Tremoledes, de Bolòs, havien anat a viure. En Ricardo tenia cinc germans, dos nois i tres noies i ajudava en les feines casolanes de petit i de gran treballava on podia. Dos germans van morir durant la guerra civil, en el front de Terol. Havia estat uns quants anys treballant en una bòbila a Ripoll i es veu que era molt manetes, que tenia molta cura de tot el que concernia a la casa. Recordo un galliner, el de Can Magí, molt ben estructurat i cuidat encara que a vegades l’àguila o la guilla li robaven alguna gallina mentre en Ricardo intentava dissuadir-los per salvar les gallines, cosa que no sempre ho va poder aconseguir. A Rocabruna va viure en dues cases, la primera a La Guardiola i més tard a Can magí, més aprop del casc urbà que constituïen els dos restaurants, l’església, l’escola i les cases que les voltejaven. En Ricardo havia treballat amb el seu pare caçant llúdrigues, freqüents llavors en els nostres rierols i que aportaven uns bons calerons a la casa perquè la seva pell era molt valorada tant a l’altre costat de la propera frontera com a Olot i el seu mercat dels dilluns. Combinava aquesta activitat amb la de fer carbó vegetal, com molta gent de la Vall. Com molts veïns, també havia fet una mica de contraban a través de l’estimada frontera, però no per fer diners sinó per sobreviure, com passava amb molts treballadors de les Mines de Rocabruna. En Ricardo a més de tenir gallines cuidava cabres i alguna vaca; treballava l’hort i era autosuficient. Era un home eixerit i pràctic, com el seu pare. A vegades es mostrava bromista, cosa rara en ell, que semblava molt reservat i participava en els festes de Rocabruna i encara que no l’hem vist ballar es veu que era un gran ballarí en els seus anys de jovenet. Sempre l’hem vist solitari però sembla ser que havia festejat amb una noia guapa i simpàtica de Beget, però del festeig no va passar. Els que hem tingut la sort de conèixe’l, l’hem vist solitari, endreçat i molt detallista. Solia relacionar-se amb els veïns i comentar les notícies de la vida laboral ja que es cuidava de la neteja de la granja de porcs que hi havia al costat de Can Soler. També comentava la dura feina d’agafar els grans de ginebró que, encara que portava guants, et deixava les mans molt tocades. Les fulles del ginebró també les agafava per perfumar les llonganisses
4| Rocabruna dins el cor - Hivern 2018
en les matances de porc que es feien en totes les cases del veïnat. En Ricardo vivia feliç a Can magí i sempre t’acollia amb els braços molt oberts i t’oferia el que tenia. Recordo que tenia la casa neta i endreçada com una patena. No oblidaré mai el detall de cobrir el telèfon amb un plàstic per a que la pols no l’afectés. No vull oblidar tampoc el seu somriure, la seva educació i les seves converses plenes de vivències i sentiments d’estima cap a Beget i Rocabruna on va viure molts anys abans d’anar a la Residència de Camprodon, on va deixar la radio, companya fidel de la seva soledat, com a mostra d’agraïment a les bones cuidadores. Ricardo sempre estaràs en els nostres records i en els nostres cors. Gràcies per tot el que vas donar generosament al lloc que també et va acollir amb els braços oberts, Rocabruna. Sempre seràs un dels nostres estimats veïns que tan orgullosos ens sentim d’haver conegut. Gràcies per tot, Ricardo Seguí Sala. n Germans Fontanelles
| Paraules de comiat |
Recordant en Pere Ignasi Isern Pascal
P
ocs dies abans de que en Pere Ignasi patís l’accident que el va dur a la trista mort, vaig tenir la sort de parlar amb ell i li vaig demanar si podia escriure un article per a la revista on expliqués anècdotes i vivències de la seva vida com a mestre a Rocabruna. En Pere Ignasi, o en “Nyigo”, com li deien afectuosament, va contestar que sí, que per suposat que sí i que li feia molta il·lusió poder col·laborar amb aquesta revista que li recordava bons temps i experiències viscudes en aquest terme tan creatiu. En Ranyo, com així li deien pels anys 60, 70 i 80, era un noi jovenet molt trempat i molt guapo. Qui no se’n recorda de la seva cara de músic dels Beatles i del seu caràcter alegre, despert i inquiet? Qui no recorda aquell mestre acabat de sortir de la Universitat de Girona amb una mà i amb l’altre saludant als molts amics que tenia a tota la Vall? Qui no recorda aquell jove amant de la Natura, caminador de tots els camins i senders de la Vall? Qui no recorda aquell valent jove que es ficava per tot arreu amb la seva moto per arribar i fer classes a l’escola del veïnat i contagiar als alumnes del seu amor a la Natura? Qui no recorda aquell jove simpàtic, amant de les matemàtiques i de les ciències que va convertir el pis que hi havia a sobre l’escola en un petit museu per observar els animals salvatges de la Vall? Qui no recorda a aquell jove de mirada intel·ligent explicant les característiques de la guineu o com es feia una equació de primer grau? Qui no recorda aquell etern jove organitzador de sortides a la muntanya per anar a observar el bestiar en el seu àmbit i context? Qui no recorda a en Nyigo anant al darrera d’un gorja blanc per observar el seu amagatall? Qui no recorda aquell mestre bromista i simpàtic amagant-se darrera unes roques per a fotografiar un trencalòs que feia dies que seguia? Qui no recorda aquell mestre emprenedor i generós que parlava dels animals salvatges com si fossin de la família? Qui no recorda aquell mestre de Rocabruna que fomentava als seus alumnes l’estima i respecte a la natura i el medi ambient?
Qui no recorda aquell veí de la Vall sempre disposat a sortir a la muntanya amb els alumnes per buscar el gall fer o la perdiu blanca? Qui no recorda al veí de la Vall compromès amb el seu poble per ajudar al que ho necessités i quan calgués? Qui no recorda al jove, al mestre, al veí, al jutge de Pau disposat sempre a emprendre una activitat important i positiva per a tots? Alguns hem tingut la sort de poder-te conèixer i de treballar colze a colze amb tu durant anys a l’escola de Camprodon. Són moltes les activitats que hem fet junts, les experiències que hem compartit, les converses interminables que hem mantingut junts per aconseguir una escola millor per als nostres alumnes, i els projectes que hem iniciat per aconseguir una societat més humana i social. També és veritat que són moltes les estones que hem dialogat en un ambient fraternal però amb diferents punts de vista i que al final hem acabat fem el que preferia la majoria. Moltes gràcies, Pere Ignaci, Nyigo, Rinxo... per la feina que vas fer a Rocabruna i per donar tot el que tenies a dins teu, per donar-nos el millor teu i per traspassar-nos les teves il·lusions, les teves idees, la teva experiència i el teu amor cap els altres, començant a Rocabruna. Gràcies des de Rocabruna. Sempre seràs en els nostres cors i en el nostre record. n Un amic teu de Rocabruna El vol majestuós del trencalòs fotografiat per en Pere Ignasi.
Rocabruna dins el cor - Hivern 2018 |5
| Sentiment i record |
L’escola de Rocabruna, un bon record
Q
uan van demanar-me, fa pocs dies, durant la celebració de la festa de Beget, de fer un petit escrit sobre la meva estada com a mestra a Rocabruna, de la qual en guardo un molt bon record, em va semblar que no podia pas negar-m’hi. Intentaré, doncs, fer un petit resum. En acabar la carrera, després d’estar dos anys en un collegi privat de monges d’Olot, ja vaig decidir passar a l’escola pública i la primera va ser la de Rocabruna, malgrat que ja estava suprimida i legalment constava com a Sant Miquel de Pera. A l’escola de Rocabruna vaig gaudir molt amb els alumnes que tenia. Eren pocs i de diferents edats però era com si estiguéssim en família. Tenien edats diverses: de 5 anys, 7, 9, 10, 12, 14, i això comportava més esforç i treball que si haguessin sigut tots de la mateixa edat. Alguns estaven al poble mateix i altres venien de cases de pagès, la qual cosa per a ells suposava haver de caminar una estona per venir a l’escola. Tinc a la memòria els seus noms: en Miquel de Cal Correu (Can Simonet), era el més petit de la colla, en Pere de l’Estanc (Can Plujà), el germà del qual, en Martí, era petit i alguna vegada s’escapava de casa seva i ens venia a veure, la Dolors i l’Enriqueta de Can Janot, en Carlos de la Bos, en Francisco i la Maria de Can Roca, la Mª Teresa i en Joan de Can Planes i en Joan de Ca l’Arneta. Tots ells mostraven molt d’interès. Era qüestió d’organitzar-nos, fer un treball general quan es podia i, després per grups o individualment. També recordo que ens ho passàvem molt bé quan a l’hora de l’esbarjo jugàvem tots junts. Això sols va ser possible un any, ja que l’edifici era vell i un dia va baixar un tros de sostre i l’Inspector va tenir por que tornés a passar i va decidir suprimir l’escola i que anessin a Camprodon . Durant el curs vaig compartir la meva estada entre Rocabruna i Beget, el meu poble, del qual sempre m’he sentit molt orgullosa. Normalment, feia estada a l’Estanc (Can Plujà), em quedava allà a dormir i a menjar. Per cert, he de dir que vaig estar molt bé i puc assegurar que la Isabel, que era l’ànima de la casa, és una excel·lent cuinera i una gran persona. Els vespres d’hivern, quan em quedava allà, venien altres veïns i fèiem tertúlia vora l’estufa.
6| Rocabruna dins el cor - Hivern 2018
Venia un noi que feia de vaquer i tenia un bitllet del temps de la guerra corresponent al poble de Beget que a mi, essent del meu poble, m’hauria fet gràcia poder colleccionar. Vaig intentar comprar-li diverses vegades però no hi va haver manera de convèncer-lo. A vegades, acabades les classes, si el temps m’ho permetia, baixava, castell avall, saltant per un camí, que el meu pare coneixia i que em va estassar i ensenyar, i anava fins a Beget a veure els meus pares i sopar amb ells. El matí havia d’aixecar-me aviat i pujar amunt cap al castell. He de reconèixer que era molt més fàcil i ràpid baixar que pujar, però a vint anys no tenia cap problema. Quan vaig marxar de Rocabruna, vaig anar a exercir a Santa Pau i, un temps després, em vaig casar i vaig anar a viure a Lloret, el poble del meu marit, on vaig tornar a fer de mestra i, quan es va obrir un grup escolar nou, el “Pompeu Fabra”, en vaig ser-ne la directora durant vint anys, fins que em vaig jubilar. Han passat molts anys des de la meva estada en aquest bonic poble que per mi sempre serà de l’Alta Garrotxa i del qual guardo, com he dit abans, un entranyable record. Una abraçada per a tots! n Maria Teresa Coll Vila L’antiga escola. Foto: Ramon i Núria de La Masó
| Rocabruna - Beget |
Explorar, descobrir i recordar
L’
arribada a Beget genera una sensació de sorpresa, de regal després de l’esforç. Un poble d’aquestes característiques no deixa indiferent a ningú; és un petit racó, frenat en el temps, preservat gràcies a l’accés i, possiblement, a l’orgull dels seus veïns. És en els llocs més remots on trobaràs la màgia, diuen els viatgers experimentats; de la mateixa manera que és en el pot petit on hi ha la bona confitura. Asseure’s a Can Jeroni i gaudir de la seva cuina, de les olors de les cambres, de la llum, de la remor de la ribera, o deixar-se escalfar per la seva llar de foc, va més enllà d’un àpat en un poble de muntanya. Aquí hi ha història, es conserva l’essència, s’ha modificat només allò que és necessari, mantenint l’autenticitat, la substància. Un grapat d’ingredients bàsics reduïts amb cura fins al punt que la seva combinació es converteixi en una explosió pels sentits. Es vol crear un vincle amb l’hoste. I mentre vosaltres viatgeu i ens descobriu, nosaltres ens deixem visitar, us explorem, ens destapem i us recordem. Continuarem el nostre viatge, perquè és un plaer tenir la casa oberta.
Cent anys amb les portes obertes
Els orígens del restaurant es remunten a principis del segle XX, quan Jeroni Carrera i Rosa Molas van començar a despatxar begudes i comestibles a la part baixa de la casa.
n Xavier de Can Jeroni
La meva carretera
B
é, ha estat un plaer convidar-me a fer una relació d’anècdotes dels anys viscuts en aquesta Vall. Un dia del mes d’agost fent el “toc” per Camprodon amb els amics d’un veí de Rocabruna, em van comentar que fes unes memòries de la carretera de Rocabruna-Beget, però és que són moltes les que hem viscut. Jo li vaig dir que era l’encreuament de la carretera de Molló a Beget. Jo sóc monitora de la TEISA, dels nens que van a l’Escola de Camprodon. És una carretera molt difícil perquè té moltes corbes, però al mateix temps és molt divertida perquè sempre s’ha de mirar, si et creues amb algun cotxe o camió, per poder passar en un lloc adient. Vaig començar el dia 13 de setembre de 2004 anant a Rajades a buscar una nena que feia P-3, després a la Codina i també feia P-3 el nen de la casa. Vaig arribar a les Gavatxes. A Beget carregàvem altres nens i fèiem parades al llarg de la carretera. En aquesta carretera ens saludàvem cada dia amb els diferents usuaris. L’educació i el somriure eren les cons-
tants en cada salutació. Però un dia en Xavier del Barrancot i jo vàrem acordar celebrar un sopar amb els conductors habituals d’aquesta desitjada i curiosa carretera. I vam celebrar un sopar, que va ser el 26 de novembre de fa dos anys. Quina alegria! Érem 60 comensals! OLÉ, OLÉ ! Una de les dificultats més importants d’aquesta carretera és que som al segle XXI i encara no hi ha cobertura per als mòbils. Bé , hem trobat tres llocs on hi ha cobertura! A l’hivern també la carretera es torna perillosa a causa de la neu que cau i per les gelades. La carretera ens recorda cada dia que s’ha d’anar amb prudència i tranquil·litat i nosaltres som molt obedients!. És una carretera on també hi ha molta fauna que sovint trobem i que també ens saluden amb mirada misteriosa. Sobre aquest tema també tinc moltes vivències divertides. N’explicaria una bíblia i no acabaria. Ja veieu, és una carretera plena de vida i misteri. Què bonica! n Josefina Cristina Rigat
Rocabruna dins el cor - Hivern 2018 |7
| Tradicions |
La matança del porc
F
a uns anys la major part de les cases de Rocabruna eren cases de pagès. Cada casa criava porcs per fer la matança per poder tenir carn i embotit tot l’any. El que més puc destacar dels moments que he viscut a Ca l’Arneta són les matances del porc, inoblidables i irrepetibles. Era tot un gran esdeveniment. Es convidava els veïns, parents, amics i coneguts. La casa s’omplia de gent i cadascú tenia una funció. Es començava a primera hora del matí trencant el cuc: menjàvem torrades, embotit i sobretot es feia la barreja (moscatell amb anís) per agafar forces. Tot seguit tots els voluntaris agafaven i aguantaven el porc (als nens se’ls feia aguantar la cua, si volien) perquè el matador fes la seva feina. La budellera, la Carmeta de Can Simonet, començava la seva tasca recollint la sang que després s’aprofitaria per fer botifarres. El pas següent consistia en escaldar el porc a la pastera amb aigua bullint perquè després es pogués pelar fàcilment. Tot de mans i ganivets treballaven conjuntament pelant el porc i en Joan del molí, “el Moliner”, era l’especialista de pelar els peus. Un cop pelat, s’obria el porc i se’n treien els budells, es trossejava el porc i s’anava separant els lloms, els pernils, la cansalada...
8| Rocabruna dins el cor - Hivern 2018
Mentre la carn es refredava per després poder-la trinxar, s’aprofitava el temps fent un bon esmorzar que consistia en mongetes, llom, garro (espatlla de porc salada i bullida) i tossa (orella i morro de porc salat i bullit). El que no podia faltar en l’esmorzar era l’allioli que s’havia fet la nit abans, com més picant millor. Després d’esmorzar la gent es repartia. Algunes dones anaven a netejar els budells amb aigua, vinagre i sal. Alguns homes es dedicaven a “fer els tallons”, o sigui, que tallaven la cansalada blanca en quadradets ben petits. Altres repartien les carns per fer llonganissa, botifarra negra, botifarra blanca, botifarra de perol, etc, i les passaven per la màquina de trinxar (era una màquina manual que funcionava fent girar la maneta). Finalment, la feina de tots ells confluïa per fer les “pasterades”, que consistia en barrejar la carn triturada, els tallons i els condiments necessaris per a cada tipus d’embotit. Cada casa tenia les seves pròpies receptes! I llavors ja només faltava començar a embotir, és a dir, introduir les pasterades a dins dels budells amb l’ajuda de la màquina d’embotir (vinga fer girar la maneta!). En paral·lel algú havia emplenat la perola d’aigua i havia cuidat el foc perquè l’aigua estigués bullint quan hi arribés la carn de perol i l’embotit per coure. Abans que arribés la gana, ja s’havia de dinar. S’omplia la taula i, com que érem tanta colla, a vegades fèiem 2 taules. Menjàvem una bona amanida d’escarola de l’hort, macarrons i pollastre del corral, coca, galetes, postres de músic, tot en abundància. Havent dinat, se seguia embotint. A mitja tarda, tocava tornar a menjar! Aquesta vegada es provava la carn de perol acabada de coure i el porró de vi no hi faltava! I es continuava treballant fins a l’hora de sopar. Era el moment de tastar l’embotit que s’havia fet, sempre acompanyat d’allioli. Després de sopar, seguien les tasques. Els homes anaven al rebost a salar, tot un ritual! Posaven sal als pernils, a la cansalada, als ossos d’espinada, als peus, al cap del porc... I tot això amb la companyia de la bóta del racó, o sigui, regant la vetllada amb vi del fort. Mentrestant, la perola seguia fent xup-xup sota els ulls d’algú que controlava que no parés el bull i no es rebentés cap botifarra. Ja negra nit, quan tot estava controlat, començava la festa. Ens ajuntàvem homes, dones i mainada a la vora del foc i començàvem els jocs: l’espardenyeta, els abegots, passar l’anelleta i les respectives penyores... i també era l’hora dels acudits més o menys picants segons si hi havia
| Opinió | la mainada a prop. S’explicaven rondalles i algun més atrevit es disfressava! La festa podia durar fins a les 3 o les 4 de la matinada. No hi havia pressa. Quan la gent marxava, s’enduien una mica de “tast”, és a dir, una mica de l’embotit que s’havia fet durant el dia. D’aquesta manera acabava el dia de la matança del porc. Un dia especial en què la feina s’havia barrejat amb la festa, tots junts havíem treballat afrontant la feina amb alegria i bon humor, rialles, amb la taula sempre a punt amb coca i porró, amb un bon foc per passar el fred... I pensant: “la setmana vinent a quina casa hi ha matança, que no hi faltarem!” n Ventureta de Ca l’Arneta (text i fotos)
JA TENIM ASSOCIACIÓ DE VEÏNS de ROCABRUNA
J
a tenim Associació de Veïns a Rocabruna! Aquest és un fet important en la vida del veïnat. Durant molts anys s’havia parlat de fer una entitat que defensés els interessos dels veïns davant l’Ajuntament, la Comarca i on calgui. Durant molts anys havíem dit que no era necessària aquesta entitat i que podríem defensar la nostra Vall sense estar organitzats. Ha estat el Jovent de Rocabruna qui de nou ha fet avançar la dinàmica general i ha organitzat una trobada per donar cobertura legal a les nostres reunions i demandes. En aquest passat novembre, un dimecres de principi de mes, es van reunir una colla de gent i democràticament es va formular la composició de la Junta rectora de l’Associació.
Felicitats al jovent per aquesta nova proposta i felicitats a tots i totes que han entrat en aquesta Junta que vol donar la veu a tots els veïns de Rocabruna per entre tots millorar les condicions de vida i que la gent que vivim aquí tinguem les mateixes avantatges que els que viuen a la “capital”, a Camprodon. Són moltes les deficiències que tenim però a poc a poc i amb unitat aconseguirem que la vida aquí sigui bona i de qualitat. Endavant Associació de veïns! n El secretari de l’Associació de Veïns de Rocabruna
I com som així, ja tenim una Presidenta, la Susanna de la Vila, una vicepresidenta, l’Anna d’Etxalde, un tresorer, en Toni de Can Planes, un secretari, en Fermí de Ca la Savina i un bon grupet de vocals que treballaran i faran tot el possible per a que tot funcioni el millor possible: en Martí de Can Plujà, en Marc de l’Arneta, en Joan de Ca la Savina, en Joan del Molí i en Francisco de Can Pardal. Ara a treballar tots!
Rocabruna dins el cor - Hivern 2018 |9 Rocabruna dins el cor - Hivern 2018 |9
| El racó de l’herbolària |
L’Ortiga
L’
Ortiga, anomenada per molts “Ortriga” és una planta molt medicinal que porta ferro, vitamina C i a més és molt bona pel pàncrees. El seu nom científic és Urtica dioica i és coneguda també amb els noms de “Estrígol” o “Eixordiga”. És una herba que creix a tot arreu, en els llocs humits i especialment a les vores dels corrals, de les cases, allà on hi ha animals (ovelles, vaques, cabres...) i encara més en els llocs femats, com els horts. És una herba alta i perenne i a més té sexes separats, per això es diu dioica en llatí. Aquesta planta dóna nom a la urticària. És una planta que té moltes virtuts per això l’hauríem de portar més a la taula del que la portem. És depurativa, hemostàtica, és a dir, que detura les hemorràgies, i antialopècica, és a dir, combat la caiguda del cabell. L’ortriga és un remei eficaç quan arriben les rampes. S’agafa un bon grapat d’ortrigues i es fa bullir en cinc litres d’aigua que es posen en una “garçala o garsala” (paraula pròpia del Ripollès i la Garrotxa), és a dir en una “palangana”, i quan l’aigua estigui tèbia es fiquen els peus durant vint minuts i a viure. És important que el temps sigui 20 minuts! L’ortriga és molt bona també per a la circulació de la sang i si fiquéssim dos cops a la setmana els peus a la “garsala” evitaríem tallament de cames per manca de circulació. L’aigua es pot fer servir el segon dia. Encara estalviem! És a dir , tenim el remei a la porta de casa i no l’aprofitem. Per contra hi ha molta gent que té una actitud negativa vers aquesta herba que té
10| Rocabruna dins el cor - Hivern 2018
tantes virtuts i qualitats. L’ortriga rebaixa el sucre de la sang si prenem una infusió, però que l’aigua amb l’ortriga no arribi a bullir. Per a les persones que no tenen ferro els aniria molt bé una infusió diària d’ortrigues. En poc temps notarien el canvi i se sentirien millor. L’ortriga és molt bona en els mesos de març i abril presa amb la truita, o amb la verdura o amb l’amanida, o amb la sopa o caldo. L’ortriga , a la primavera, dóna ànims si es pren en infusió o amb el caldo. Ja sabeu que l’ortriga no pica quan és molla. És la planta que neteja més la sang. Com veieu són moltes les qualitats que té aquesta herba que la trobem a tot arreu. I com diuen alguns metges i especialistes en herbes i l’Albert Ramis a la Tele, quan la malaltia és greu s’ha de prendre 2 litres d’infusions diaris en sorbets i molt a poc a poc. És tan medicinal que si no piqués els animals se la menjarien tota i desgraciadament n’hi ha poca gent que sàpiga les virtuts que té l’ortriga o ORTIGA. n Paquita de la Vila
Super-regne: Eukaryota Regne: Plantae Ordre: Rosales Família: Urticaceae Génere: Urtica (Linnaeus)
El Teixó
El teixó és un mamífer nocturn de la família Mustelidae, que té un hàbitat molt externs, pot viure des de zones semi-àrides fins a l’alta muntanya. Mesura entre 67 i 80 cm. de llarg més de 13 a 18 cm de cua. Pesen entre 11 i 15 kg. Te les potes curtes i fortes. Les dels davant estan més desenvolupades ja que les utilitza per foradar el seu cau i buscar aliments. El morro és prominent, mòbil i musculós. Coll curt i ample. El pèl té la coloració característica blanca i negre. És molt suau i elàstic. Tradicionalment s’ha usat per fabricar pinzells artístics, raspalls i brotxes d’afaitar. Són animals socials i acostumen a viure en grups de entre 2 i 12 individus. La seva alimentació és omnívora, mengen insectes, sobretot abelles i mel, d’aquí ve el seu nom llatí meles meles (mel en llatí). També s’alimenten d’invertebrats, petits mamífers o rèptils, plantes, fruita, fruits secs i fins hi tot carronya. En quant a la reproducció, el més sorprenent, és el seu sistema de “implantació retardada”, la femella pot guardar l’òvul fecundat varis mesos fins que les condicions ambientals siguin les adequades. La gestació dura 65 dies i acostumen a tenir entre 2 i 6 cries. Habiten en caus anomenats teixoneres que poden comprendre un territori de entre 50 a 150 ha. Arriben a tenir més de 800 m. de túnels, 50 compartiments de diferents usos i més de 150 entrades. La mateixa teixonera és utilitzada per diferents generacions de teixons. Tot i l’aparença d’animal dòcil, el Teixó és territorial i si cal defensa el seu territori. A la Casa Etxalde en veiem sovint, quan s’acosten a la casa per menjar avellanes i nous, i més d’una vegada, la nostra gossa, ha tingut algun petit enfrontament amb un teixó. n Anna i Albert de Casa Etxalde
Mapa de distribució
Super-regne: Eukaryota Regne: Animalia Filum: Chordata Classe: Mammalia Ordre: Carnivora Família: Mustelidae Génere: Meles Espècie: Meles meles (Linnaeus, 1758)
Font: wiki. Chris, P. (flickr)
Rocabruna dins el cor - Hivern 2018 |11
una e Rocabr d s e ïn e Veïns i v de la nostra vall s i visitant Com en la revista anterior, llencem ara la següent pregunta per a que la respongueu amb alegria i amb ganes de guanyar... El que l’encerti tres cops tindrà una petita recompensa: serà convidat a dinar o sopar en un dels dos restaurants que tenim al poble. Animeu-vos i participeu. Les respostes es poden enviar a l’adreça electrònica: fbobig@gmail.com
Poema de Nadal
?
Des de Rocabruna per la Vall un Nadal ple de molta bondat respecte i diàleg de veritat que trenqui les barreres i els murs. Bones festes de Nadal per tots harmonia i més salut tot l’any, il·lusions, felicitat per tu! Compartim projectes sempre junts transformem il·lusions en accions estimem la natura amb gran goig treballem junts per un món millor. Postal de Nadal feta per la Myriam de Ca La Savina
12| Rocabruna dins el cor - Hivern 2018
| La pregunta | Pregunta 3: Ja que hem parlat del Castell, la pregunta té relació amb un article de la revista.
Podries dir a quin sant estava dedicada la capella del Castell de Rocabruna? Diuen que era un diaca que tot i sent guapot i jove, no va convèncer al cònsol romà i aquest el va condemnar a morir...
Esperances més compartides solidaritat al teu costat comprensió sempre necessària i diàleg entre els veïnatges. Sempre al teu costat tots hi serem quan les nostres mans necessitis i un gran somriure que transformi la convivència que tots volem. Bones festes de Nadal per tots harmonia i més salut tot l’any il·lusions, felicitat per tu. n Ca La Savina de Rocabruna
l a d a N Bon