RELAT hoste! Per sort mentre preparava, i tastava, el soparet vaig comprovar que tot ho trobava tan bo com ho recordava o més: la brandada de bacallà estava deliciosa, i també l’amanida de mango, les navalles les cuinaria a l’últim moment, però feien olor de mar fresca. Se m’obria la gana. Llavors van trucar i vaig obrir la porta. Amb el Jules vam tardar uns minuts en abraçarnos, com si haguéssim oblidat el protocol de les nostres trobades i haguéssim perdut una mica l’antiga intimitat. El vaig olorar amb ànsia. I va resultar que, sí, hi havia una altre efecte secundari, un de totalment inesperat. —Has canviat de colònia? El tenia ben abraçat i no podia deixar d’olorar-lo. Feia olor de pa acabat de fer, de fruites del bosc, de vespres al costat del mar, de totes les coses delicioses d’aquest món. — De fet, em sap greu, però no en porto, vinc directe del gimnàs, i m’he dutxat amb el sabó neutre de sempre -va riure. Doncs si el Jules no havia canviat de colònia, si com tantes vegades venia només ensabonat i esbandit des del gimnàs, llavors, el meu nas havia desenvolupat una nova percepció de les olors. De les seves olors, si més no. Unes olors que m’embogien i em feien perdre el control. Havia de tastar-lo. Havia
de sentir el sabor de la seva pell, de la seva sang. Vaig començar amb petons, llepades i xuclets. Vaig seguir amb petites mossegades i, vaig perdre el món de vista. Estava fora de mi, sense límits ni barreres. Quin sabor tan intens el de la seva sang! M’obria una
set insadollable. El Jules va cridar de dolor i em va allunyar, aguantant-me com podia a distància amb la tota la seva força. Em mirava incrèdul, jo devia fer cara de boja. Finalment em va empentar i va marxar acollonit. Des de llavors no m’agafa les trucades. Potser ha tornat a França perquè no l’he pogut veure tot i voltar per casa seva, pel seu gimnàs i per la feina. No sabeu com enyoro la seva olor i quin desig tan gran que tinc de tastar la seva carn. Pels carrers vaig flairant a través de la mascareta, abaixant-la de tant en tant, esperant trobar el seu rastre, però no hi ha ningú més que faci la seva olor. Potser millor. Si la tornés a sentir, no podria contenir-me. No us podeu imaginar quin sabor van tastar els meus llavis.
13
