Planeta Lletra N.17 - Segones oportunitats by Planeta lletra

Revista literària

Planeta Lletra

Ò Òrgan de difusió de l’Associació Planeta Lletra III Època - Any 6 - Núm. 17

Segones oportunitats

E N

A Q U E S T

N Ú M E R O Desembre 2017

EDITORIAL

Ai, amor meu, si tu sabessis Montserrat Casas

...........

Equip de correcció: Sandra Cabrespina Carme Cañizares Núria Castellsaguer David Garcia Prats Núria López Marta Pola Heidi Pérez Lola Sarrión

Cadenes trencades ......................... Carme Cañizares

excepte indicació del contrari

Logo: Gustik Albo Maquetació: Carme Cañizares Núria López Portada: Sahí Bautista

Planeta Lletra

Direcció Editorial: Sandra Cabrespina

Il.lustracions: Creative Commons (CC)

..........................

La cenicienta del instituto Cristina Solana Com el cel i el mar Montse Tubert

...............

El diario Lola Sarrión

.........................

El jardí abandonat Núria López

.........................

El tiempo es oro Mari Vera

.........................

Hola pare Eulàlia Espinasa

.........................

Les bruixes i el raret Sandra Cabrespina

......................

La propuesta Miguel Ramírez

......................

Qui ho havia de dir? Alfons Fiblà

......................

Tatuajes Heidi Pérez

......................

Trenes puntuales Montserrat Pérez

......................

Trilogía de Praga Magda Pola

......................

De la guerra a la pau Pilio Piris

EDITORIAL Quan es tanca una porta, s’obre una finestra. Voldria aprofitar l’editorial per parlar de la màgia de les segones oportunitats, perquè les veiem ara i adés, tossudament, explicant històries d’esperança, contra l’escepticisme, contra pronòstic, contra tot un arsenal de dites del saber popular que ens diuen que el que està fet, fet està i ja pots cridar ous a vendre, que no té sentit tancar la porta quan el lladre ja ha passat, que pots enganxar els trossos d’un plat de porcellana però sempre es veuran les marques de l’afegit, que Déu us en guard d’un ja està fet, i que les persones no canvien i que l’ésser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. L’experiència ens diu que hi ha accidents, accions i errors irreparables, que una distracció o una imprudència ens poden costar molt cares. Recordo un programa de la tele que es deia Moviola. S’hi mostraven accidents i després els feia retrocedir la imatge per donar una segona oportunitat de fer-ho bé i evitar la desgràcia; una oportunitat, que com ens recordava la veu en off, no existia en la vida real. Però d’altra banda també sabem que caure i tornarse a aixecar forma part del procés d’aprenentatge, que els humans sí que som, a vegades, capaços d’apendre dels nostres errors i que la vida de tant en tant ens dóna segones, o fins i tot terceres i quartes oportunitats per ferho una mica millor que la primera. Quan això passa tot sembla tenir sentit, perquè el que hem passat ens ha fet més forts i ens ha ensenyat a valorar el que finalment podem tornar a tenir. Aquesta revista va d’això, de coses que es poden redreçar, o no. La intenció inicial era un cant a l’optimisme, a l’esperança, a la possibilitat del final feliç. Quan escric això encara no sé si finalment la revista serà això o tot el contrari. Ens trobem en un moment de canvis i d’incerteses que no sabem exactamen on ens portarà. Tampoc sé on em portaran els relats de la revista. La imanginació es lliure i d’un mateix punt de partida ens pot conduir cap a llocs ben diversos i inesperats. Serà interessant veure a on ens ha fet arribar a cadascun de nosaltres, oi?

Sandra Cabrespina Presidenta

Ai, amor meu, si tu sabessis... El silenci i l’aire fresc que es respirava a primera hora del matí aclarien parsimoniosament els meus pensaments. M’anava omplint de mica en mica d’una pau que no entenia. Em transportaven intuïtivament a recobrar l’ harmonia que havia abandonat quan vaig fer l’últim petó al teu cos gèlid.

Planeta Lletra

No se com ni perquè, però de cop i volta els dits s’enganxen al teclat i compulsivament deixen anar històries. Descaradament s’entesten a desconcertar al lector tot jugant a sorprendre’m i a sorprendre’l. De sobte m’adono que en aquest art d’escriure em queda molt per aprendre.

No podia dormir. La llum que entrava per la persiana a mig baixar m’havia despertat massa aviat. Em començava a envair l’angoixa una altra vegada. ‹‹Inspira. Expira. Sat. Nam. Sat Nam... ›› No controlava. Aquell maleït desconsol que no aconseguia superar des que ens havies deixat. Aquella endimoniada melangia que m’havia envaït i fondejat. Aquella nostàlgia que havia enrocat la meva vida amb un dolor inamovible. Enyorada desesperadament de tu. No podia continuar per aquell viarany que m’estava consumint. Havia de fer un pensament. Ja feia dos anys que ens havies deixat, i tu com si no et volguessis desempallegar de mi. Avui havia d’escampar d’una vegada per totes les males boires ancorades que m’inundaven el cervell. La buidor que m’oprimia i m’estava fent perdre el nord. I de sobte, quelcom em va empènyer. Abduïda. Sotmesa a una força desconeguda. Obeint un incert destí que em guiaria per fi a tu, plàcidament, conformada i esperançada; traspassant on creia que les ànimes habiten, per acabar aquest turment i retrobar-nos.

Segones oportunitats

Vaig sortir del meu confinament. Vaig anar baixant pels carrerons de la vila fins arribar a aquesta platja de Sant Pol que tantes vegades havíem fruït, resseguint-la de punta a punta cap al tard. El silenci i l’aire fresc que es respirava a primera hora del matí aclarien parsimoniosament els meus pensaments. M’anava omplint de mica en mica d’una pau que no entenia. Em transportaven intuïtivament a recobrar l’ harmonia que havia abandonat quan vaig fer l’últim petó al teu cos gèlid. En arribar a la platja vaig apropar-me a peu d’ones. L’escuma anava i venia rítmicament acariciant els meus peus, i seguia dissipant l’aflicció que m’havia pesat com una llosa tant de temps. El turment s’escolava entre onada i onada sanejant el meu esperit, com formant part d’un sortilegi blanc, restituint-me l’equilibri i el coratge que ara necessitava. Em sentia perplexa, confosa, immersa en una màgia incomprensible, per fi havia recuperat la calma. La brisa em va despertar a aquella nova existència. Vaig començar a caminar sobre la sorra humida, gaudint del meu cor assossegat, respirant profundament a cada passa

RELAT que les ones em regalaven. La mar acollidora em reclamava. Generosa, em volia alliberar. Lentament jo m’abandonava a ella . I va ser llavors, quan el vaig veure. A ell. A tu. Et vaig veure! La mar em cridava. Però tu eres allà, ofegant la veu de les aigües amb la teva ànima. Assegut a la sorra d’aquella platja que havíem fet tan nostra. Estaves fent meditació, però potser intuint la meva presència em vas mirar i vas somriure. Em vaig anar apropant, imantada per la teva aureola. ‹‹M’esperaves, oi? ›› Ara ho sé. L’accident havia estroncat tot allò que havíem convertit en el nostre projecte de vida. No estaves disposat a perdre-ho tan aviat. Però les ànimes sou punyeteres i capritxoses, i necessiteu trobar el moment oportú per tornar a nosaltres, els mortals. La teva mirada serena, tendra i profunda em va captivar. Et coneixia? Em vas dir que havies estat a punt de deixar aquest món. Feia tot just dos anys. Però tu te l’estimaves massa i vas lluitar per sobreviure. No acabaves d’entendre què havia passat: llums, paraules, mirades de ves a saber qui i on. Algú t’estirava, et transportava i t’empenyia... Algú venia, i s’entaforava tossudament en el teu cos. Ja res no va ser el mateix. Ni tu ja no vas ser el mateix. Desconcertat, descobriries dia a dia aquella metamorfosi que incomprensiblement havies sofert. Vas encetar un camí de recerca on anaves i venies inquiet, buscant el sentit d’allò i d’aquell que t’havia posseït. Et meravellaves de tot el que eres capaç de fer, i que mai no ho haguessis imaginat. Tothom deia que ja no eres tu.

Que eres un altre. Ningú sospitava que el teu cos havia estat conquerit per una altra ànima. Sense saber com, aquesta nova aventura t’havia encaminat fins al nostre indret. Ens vam començar a explicar les nostres vides. Ens miràvem. Ens vam deixar anar. En un festeig accelerat vam aproximar els nostres cossos. Vam estar parlant hores i hores com si no ens haguéssim separat mai, com si ho sabéssim tot l’un de l’altre. I tant que ho sabíem! Semblaves endevinar els meus pensaments. Tu, atordit, deies que mai no t’havia passat una cosa així. Potser era això el que cercaves? Era la meva ànima la que enyoraves? Cap al tard vam anar pujant agafats de la mà aquells carrers que jo al matí havia baixat afligida. Vam fer l’amor “una vegada més”, però amb la intensitat d’aquells amants que es retroben després d’una llarga absència. Jo, convençuda que podríem recuperar plàcidament el temps perdut i descobrint el misteri d’aquells que no moren mai. Tornaves a ser amb mi.

Després de tant de temps era feliç. Ara sí. Ara hi ha dies que et miro. I tu em preguntes per què et miro així. Jo per dins et dono gràcies per ser una ànima lladre i rebel. M’apropo, et beso i et dic: “Ai, amor meu, si tu sabessis...”

Cadenes trencades L’Alba puja al cotxe, l’arrenca i veu pel retrovisor una llarga corrua de cotxes i de curiosos. A la cruïlla tomba cap a l’esquerra i entra a l’aparcament de Can Maitanquis. Es fica en el primer forat que troba lliure. En David l’ha seguit i s’ha baixat de la bicicleta.

Carme Cañizares

Planeta Lletra

Rata de biblioteca, enamorada dels llibres i del procés creatiu que transforma les idees en històries.

—Compte! —crida una veu. La frenada del cotxe no impedeix que el ciclista vagi per terra. La conductora posa el fre de mà i surt del vehicle espantada. —Estàs bé? No et moguis! No et treguis el casc! —crida amoïnada En David es posa dret sense dificultats. La frenada l’ha fet sortir disparat cap endavant i, tot i que no ha topat amb el cotxe, s’ha colpejat l’espatlla esquerra. Si alguna cosa ha après en tots aquest anys d’anar en bicicleta és a caure mirant de reduir els danys. Ni tan sols sent el que li pregunta la conductora, concentrat com està en veure com ha quedat la bici. La posa dreta i esbufega alleugerit en veure que només s’ha sortit la cadena. —Escolta —continua parlant la conductoraquè t’has fet mal? En aquell moment, en David aixeca el cap i es troba amb una cara coneguda. Es treu les ulleres, que no s’han mogut gràcies a la cinta elàstica que les subjecta, i somriu. —Collons, Alba! Hauries de parar més atenció quan condueixes!

Segones oportunitats

La conductora se’l mira i en reconèixer-lo exclama. — David! Havies de ser tu! L’única persona que sortiria d’un carrer secundari sense mirar! Casi em desmaio de l’ensurt! Estàs bé? —Si, dona si. En sentir aquell senyor que cridava he contrapedalat, s’ha sortit la cadena de la bici, s’ha bloquejat la roda del darrere i he caigut; però estic bé. No t’amoïnis. —Jo també he frenat en escoltar el crit. En veure’t caure he pensat que t’havia atropellat però no he sentit cap cop. Quin ensurt! Segur que estàs bé? —Segur, dona, segur. Mira! -diu divertit mentre recol•loca la cadena en els platshem fet un embús que arriba fins a la plaça Santa Anna. Per què no aparques a Can Maitanquis? Jo et segueixo. L’Alba puja al cotxe, l’arrenca i veu pel retrovisor una llarga corrua de cotxes i de curiosos. A la cruïlla tomba cap a l’esquerra i entra a l’aparcament de Can Maitanquis. Es fica en el primer forat que troba lliure. En David l’ha seguit i s’ha baixat de la bicicleta. Amb una mà obre el maleter i amb

RELAT l’altra posa la bicicleta a l’interior. En tancar la porta li demana a l’Alba el comandament a distància, tanca el cotxe i agafant-la per la cintura li diu a cau d’orella. —Anem et convido a un cafè! L’Alba es deixa arrossegar per l’energia que emana d’en David. Els seus ulls blaus la miren riallers i el somriure franc la convida a no oposar resistència. S’asseuen a la terrassa d’un bar. La cambrera s’acosta amb un bloc de notes on es pot llegir “Bar El Desig”. —Què et bé de gust? —pregunta en David-. Jo prendré un entrepà de tonyina i una aigua. —Un cafè sol amb sacarina -demana l’Alba En David no para de xerrar mentre esmorza, la seva veu seductora i les seves constats picades d’ullet fan tornar a l’Alba als vells temps de l’institut, quan ella i en David varen sortir junts. Una trucada de telèfon interromp l’animada conversa d’en David i els pensaments de l’Alba, que mira la pantalla on hi apareix el nom del seu ex. Darrerament no para de trucar-la per demanar-li una segona oportunitat. —Perdona, l’he d’agafar. —s’excusa l’Alba, dirigint-se a l’interior del bar amb la cartera a la ma. En David entra al bar mentre l’Alba, que ha penjat el telèfon, està pagant a caixa. —Està pagat. —diu l’Alba mentre ensenya el tiquet. —De cap manera! -en David respon molest. Que tu només t’has pres un cafè! —Bé, ja m’ho compensaràs -diu l’Alba, mentre es posa les ulleres de sol i camina en direcció al cotxe. —Què et sembla aquesta nit? Et convido a sopar i així t’ho compenso -diu en David mentre a un tovalló de paper apunta un número de telèfon i una adreça-. T’espero

a les nou. S’acomiaden, un cop en David ha tret la bicicleta del portaequipatges del cotxe de l’Alba. L’Alba dubta la resta del matí si acceptar la invitació d’en David ha estat una bona decisió. A la feina no aconsegueix concentrar-se. Camí de casa passa pel davant d’un centre de depilació i, en veure que no hi ha gaire gent, hi entra. Se’n riu de si mateixa mentre pensa que la nit pot derivar en quelcom més que en un sopar. Però tot i això espera pacientment el seu torn. A casa, la inseguretat la envaeix en obrir l’armari per decidir què posar-se. S’emprova i descarta vestits, faldilles, bruses, pantalons... Finalment tria un texà de color blanc i una brusa negra. S’haurà de calçar talons per mirar de reduir els vint-icinc centímetres que la separen del metre noranta set d’estatura que fa David. A les vuit del vespre està tan nerviosa que sua profusament i s’ha de tornar a ficar a la dutxa. Finalment es vesteix i decideix anar-hi. Quan arriba a la direcció de l’avinguda Maresme, que en David li havia escrit al tovalló, truca al timbre de l’àtic. La veu d’en David queda apagada pel brunzit de l’automatisme que obre la porta de l’edifici. Mentre puja amb l’ascensor, davant el mirall, es col•loca bé la melena i es llança un petó. En aturar-se l’ascensor i obrir-se la porta, troba en David repenjat al bastiment, el tors i els peus nus, vestit només amb uns pantalons blancs. Quan ofereix a l’Alba una de les copes que porta a les mans, ella pot veure a la seva espatlla el blau del cop sofert al matí. L’Alba sent al palmell la frescor del líquid i flaira l’aroma intens de fruita barrejada amb una subtil fragància d’aigua de colònia. Nota una sensació

Planeta Lletra

fugissera de pessigolleig a l’estomac. A g a f a n t la de la ma lliure, en David l’acompanya a la terrassa. A l’exterior, l’Alba se sent revifar per l’olor de mar que porta la brisa i es relaxa amb les esplèndides vistes sobre la platja. El sopar a la terrassa, els somriures i la confiança que en David li inspira, provoquen en l’Alba un sacseig emocional que deixa al descobert sentiments que creia ben morts. Des d’aquella nit, es veuen sovint al “Molta Malta”, una cerveseria artesana, que van descobrir fent un maridatge de formatges amb cerveses i que ha esdevingut el seu racó preferit de Mataró. Passen les hores xerrant de qualsevol cosa. Tots dos han canviat amb el pas dels anys, però en

Segones oportunitats

essència tornen a ser aquells adolescents despreocupats, que deixen que flueixi el que sigui. Encara hi ha màgia entre ambdós. S’estan coneixent de nou, volen construir un projecte de vida conjunt. Perquè una cosa es creure en segones oportunitats i una altra de ben diferent és pensar que tothom se les mereix.

RELAT La cenicienta del instituto Y sigo aquí, repitiendo escena, como si esto –mi vida- fuera una película de aquellas que juegan a enredarnos en un déjà vu, reviviendo la sensación inequívoca de que hago mal dejándote marchar sin hacerte saber lo que sentía.

Cristina Solana Me gusta leer, pasear entre personajes dispares y descubrir así cuánto nos parecemos. ¿Escribir? También. A veces

Siempre me gustó refugiarme en una cafetería tranquila los días lluviosos. Ésta, con su aire de bistró francés, me pareció acogedora. Seguro que dispone de una buena carta de tés, pensé, y entré sin dudarlo. No me he equivocado con el té, tampoco en que era un lugar tranquilo. Me ha facilitado un refugio ideal para observarte. Aquí sentado, apenas media hora después de verte llegar con tu llamativo paraguas naranja, observo cómo recoges el par de libros que habías dejado sobre la mesa, unas libretas y tus gafas. Todo este rato mirándote, después de tantos años, me ha divertido jugar a adivinar lo que harías. Aposté que eligirías un sitio discreto para sentarte: la mesa del rincón. Acerté. Como entonces, buscando no sé qué extraño cobijo. Hablaste a la camarera y le regalaste una sonrisa, tu dulce sonrisa. Siempre pensé que esa simpatía perenne no era más que una máscara para encubrir tu timidez. Extraña tímida, tan parlanchina

siempre. La camarera fue en busca de tu desayuno. “¿Te habrás pedido un chocolate?” Sin leche; era tu debilidad. La gente pasó a tu lado y apenas reparaste en ella. Rebuscaste con tesón en tu bolso y sacaste unos libros y unas gafas. Te recordé leyendo, arañando siempre minutos a tus días cargados de obligaciones que, por tu edad, no te eran propias. La enfermedad de tu madre te obligó sin haber cumplido los dieciséis a hacerte cargo de tus dos hermanas y te valió el apodo de Cenicienta en el instituto. Siempre te marchabas corriendo de las fiestas, aunque nunca perdiste tus zapatos. Antes no necesitabas lentes. Me pregunto si serán una de esas lupas de farmacia como las mías; y es que la presbicia, implacable, no perdona. Las canas, sin embargo, te han respetado; tu pelo luce igual de oscuro y, desde aquí al menos, no alcanzo a adivinar más que algún muy salteado cabello blanco.

Planeta Lletra

Cuando por fin me decidí a acercarme la camarera llegó con tu chocolate y tu croissant. ¡Lo adiviné! Sigue siendo tu debilidad y tu recompensa, así que pensé que lo mejor era dejarte disfrutar tu momento de gula. Rebañaste tu chocolate sumergiendo el último trozo de croissant en él. Y sigo aquí, repitiendo escena, como si esto –mi vida- fuera una película de aquellas que juegan a enredarnos en un déjà vu, reviviendo la sensación inequívoca de que hago mal dejándote marchar sin hacerte saber lo que sentía. Lo que descubro que aún siento. Dejo que recojas la pila de intereses que esparciste para que te acompañaran en tu desayuno. Con la misma discreción de tu entrada te acercas a la caja y pagas con otra sonrisa. La puerta se abre y sales de la cafetería y de mi vida y yo no me atrevo

10 Segones oportunitats

a seguirte. Veinticinco años después me siento un cobarde, fantaseando en lugar de vivirte. Estoy tan frío como ahora el té con el que pretendí entrar en calor hace un rato. Me levanto y repitiendo tus pasos busco a la camarera para pagar mi consumición y salir de aquí; pero yo no sonrío. No quiero seguir imaginando qué habría podido pasar si por fin me hubiera acercado a ti, convenciéndome de que todos estos años no te he estado buscando. En la puerta mis ojos reparan en el llamativo naranja que sobresale de entre otros colores más sobrios de un cubo improvisado como paragüero. Noto un hormigueo en el estómago y un rubor en mis mejillas mientras un impulso me hace coger el paraguas que sé tuyo. Ha dejado de llover pero abro el paraguas y mis pasos me llevan calle abajo.

RELAT Com el cel i el mar Allà es va formar com a persona lliure i adulta. Va poder viure una sexualitat sana, un intercanvi de cossos i de pensaments, sense el regust de ser una mena d’esclau d’abusadors i maltractadors de criatures.

Montse Tubert Blanch Jubilada, llicenciada en Filosofia, Màster en la Diferència Sexual, aficionada a escriure i lectora de tota la vida. Aficionada a la vida en general. Formo part del grup de Dones Reporteres de Mataró, fem un programa de ràdio, Amb veu de dona, quinzenal, a Mataró ràdio. M’ocupo del blog, del facebook i col•laboro amb tot el que puc per ajudar.

En Pere

En Pere no va tenir una infantesa feliç, ben al contrari. Segur que va tenir una mare i un pare, però ell només va conèixer un orfenat belga, on des de ben petit el van humiliar i vexar. Ell explica ara, d’adult, que aquell nen abandonat a un món macabre creia que el que li feien era una cosa normal. Després va sortir d’aquell horror i va poder veure que el que li passava allà, entre aquelles parets, no en tenia res de normal. El va adoptar una família benestant, molt catòlica i amb costums molt rígids. De Bèlgica el van portar a Espanya, a Andalusia, a Granada. Allà ell va ser el parent pobre, no va ser pas un fill més. Tenia de tot, menys l’amor que una criatura amb el seu passat necessitava. Però no li va mancar res material. La mare adoptiva va entendre de seguida que aquell noi no era prou mas-

culí, que era massa efeminat. I allò, tan catòlics ells, no ho podien acceptar sense més ni més. La solució va ser portar-lo a un internat...a Califòrnia, on els costums eren més moderns, més tolerants. I de passada l’allunyaven del caliu de la família, però sobretot, de les xafarderies que ja començaven a córrer entre familiars i coneguts. Una vegada més la part material la tenia del tot coberta, però l’emocional encara patia. Allà es va formar com a persona lliure i adulta. Va poder viure una sexualitat sana, un intercanvi de cossos i de pensaments, sense el regust de ser una mena d’esclau d’abusadors i maltractadors de criatures. Però en Pere va fer molt més que això. Va entendre que formar-se era la millor manera de sortir del fang on l’havien ensorrat. Ara ell era conscient del passat i del present. El passat no el podia canviar, era el que era; però el present era a les seves mans i podia fer el que fos capaç

Planeta Lletra

d’imaginar. Perquè ell tenia molta força, era un esperit lliure i sòlid. Va tornar a Espanya per formar-se com a metge, es va especialitzar i va crear-se una vida. Mentre estudiava, es va dedicar un temps al món de la faràndula, amb un grup d’homes com ell, alegres, divertits i amb moltes ganes, moltes, de gresca. Va saber barrejar el seny i la rauxa, va viure la nit intensament, però sense oblidar el seu objectiu que era tocar de peus a terra, de tenir una carrera que el permetés portar una bona vida, Bona en tots els sentits. Es va treure amb esforç però amb èxit, la carrera de Medicina, perquè ell és un home intel•ligent i constant, que lluita pel que vol a la vida. Un cop obtingut el que s’havia proposat, tocava anar més enllà. Va fer un temps de metge a un hospital públic, però allà no fluïa el seu esperit, se sentia una mica ofegat. I com que estava acostumat a bussejar dins seu, va anar prenent forma la idea de muntar un negoci propi, que tingués a veure amb la Medecina però també amb la Bellesa. Un projecte que va començar en un local petit, prop d’on ell vivia de llogater. Aquell local es va anar engrandint i va anar tenint molta clientela fins arribar al moment actual on és un lloc conegut i reconegut a la seva ciutat. Ara bé, en Pere no ho ha fet tot sol, hi ha un home que forma part de la seva vida. És la seva parella, amic i amant; segurament a parts iguals quan veus l’amor i la benentesa que hi ha entre tots dos.

En Jaume En Jaume va tenir una infantesa feliç, tenia una família de classe mitjana però força ben situada i ell es va poder formar en tot allò que es va anar proposant. No té records malsans ni dolents, només petites foteses que amb el temps s’han convertit en una anècdota més de la vida. Va ser un adolescent com tots, amb els problemes propis de l’adolescència, res de significatiu. Va estudiar una carrera per a poder entrar al món dels negocis. I es va guanyar i, molt bé, la vida muntant empreses. Ell era qui prenia les regnes per fer i desfer el negoci. Va tenir èxits i estava molt ben pagat. Quan va arribar el moment, es va casar amb una dona, perquè era el que tocava fer. No es va qüestionar en cap moment si allò era el que realment volia, era, senzillament, un fet natural i quotidià. Era el que s’esperava que havia de fer un home com ell. Com que la feina l’absorbia gairebé tot el temps, la relació es va anar deteriorant i ell no la cuidava. Segurament el motiu era molt més profund i era que aquell amor no omplia les seves ànsies. Però en Jaume encara tenia un llarg camí per recórrer i trobar la seva pròpia identitat. Aquell matrimoni es va acabar. Segurament ell, potser ella, segur que tos dos, van anar construint un mur que els separava emocionalment. Potser ella va voler tenir fills i ell va veure que no era possible amb ella. Mil coses van portar a un fet inevitable.

El fracàs és l’oportunitat de començar de nou, però més intel·ligentment. Henry Ford

12 Segones oportunitats

RELAT

Però la vida et porta per camins desconeguts on, a voltes, val la pena passejar-hi. Va ser la platja que va portar en Jaume a la vida d’en Pere. Allí es van conèixer. Sol, cossos nus, calor, emocions...

Segones oportunitats Quan en Pere va posar els ulls damunt, al voltant i per tot arreu, d’en Jaume va pensar que aquell home era per ell, que era un regal que li feia la vida. Dos homes, dues persones, que es troben en un lloc d’estiueig, que es mostren tal i com son: esplèndids, joves, guapos...

Es van anar trobant més sovint. Es van anar coneixent per dins i per fora. Es van anar estimant. En Pere sempre diu que el món gai és molt promiscu i que no porta a relacions llargues, però no és el seu cas. Tenen una vida en comú, un veritable matrimoni. Treballen tots dos en el que els hi agrada que és la seva empresa. La vida els hi ha donat una segona oportunitat. En Pere rep l’amor que sempre ha desitjat rebre. Un amor que neix de dins, de la profunditat de l’ànima, sincer i autèntic. En Jaume estima com no ha estimat mai perquè ara la seva essència és la que el seu esperit sempre havia tingut.

De la guerra a la pau, només hi ha un pas. Entre els assistents a l’acte de lloança hi havia la Laia, una companya del temps d’universitat. La Laia no es va apropar a en Josep fins que no va concloure l’acte oficial.

Pilio Piris

Planeta Lletra

Vell mecànic jubilat que un dia va descobrir el plaer d’escriure. Ara per ara ho intenta amb prosa i poesia, pensa que algun dia se’n sortirà.

En Josep Santacreu ha retornat al poble. La sala de plens de l’ajuntament és plena a vessar de la gent que vol estar al costat del seu escriptor. L’ajuntament per unanimitat, va decidir fa uns dies nomenar-lo fill predilecte i fer-li entrega del flabiol d’or, la màxima honorança del consistori a les persones que d’alguna manera s’han distingit. Parlar d’en Josep Santacreu, a molts, quasi bé tothom que sigui del poble o amic sabrà de què i de qui parlo, ara si dic Ferran Llovera, els que estan en l’òrbita de llegir novel•la identificaran de seguida a un dels més grans novel•listes actuals. En Ferran Llovera, va dir a la presentació de l’última novel•la “De la guerra a la pau, només una passa” que seria l’última, que els anys ja li pesaven. En Josep Santacreu, fill de pagesos, d’infantessa delicada per mor d’un asma que el feia estar sempre a l’aguait d’un atac, enllitat ara a l’hospital ara a casa, lector primerenc, ben segur les hores mortes de

14 Segones oportunitats

llit li regalaven el temps per ser-ho i ans tot introvertit i vergonyós, pot ser que la malaltia d’infant el va allunyar de jugar al carrer i fer amics. El temps el va curar de la malaltia, si més no la va fer recalar i els episodis d’asma eren cada cop més espaiats. Després d’acabar els estudis a l’institut, va sortir del poble per anar a la universitat, a dins la maleta encara es va emportar la vergonya que sentia de petit. Entre els assistents a l’acte de lloança hi havia la Laia, una companya del temps d’universitat. La Laia no es va apropar a en Josep fins que no va concloure l’acte oficial i mentre la gent estava felicitant a l’escriptor, li va dir. ―—Hola Josep, enhorabona. Amb la cara que va posar en Josep en va tenir pou per adonar-se’n de que no la reconeixia. ―—Sóc la Laia, la Laia Vallbona, la teva companya d’universitat, la que et va dir: ves a la merda.

RELAT La Laia i en Josep es varen conèixer a la universitat, els dos eren militants actius en totes les trobades literàries del centre, encara que ella era més d’actuar com actriu dels textos que escrivien els companys. Es van fer bons amics i entre la colla d’amics es deia que entre el dos hi havia quelcom més que una amistat. ―—Que content que em fa que hagis vingut Laia, no m’ho esperava. I tant, el merda, saps, ja vaig ser el merda per sempre més, tots m’ho deien, vaig deixar de ser el Santacreu per ser el merda. Gràcies a tu el merda ha arribat fins aquí. En Josep havia escrit el seu primer text, una comèdia, anava de la relació amorosa entre dues noies, el text era dur, fins i tot escandalós pensant que el va escriure el segon any d’universitat, a meitat dels anys seixanta i que si era guanyador del concurs que s’havia convocat, seria representat pels propis estudiants a la sala d’actes de la universitat, en realitat ho seria per estudiantes, ja que només eren dos personatges femenins els qui intervenien. En Santacreu no estava segur, tenia molts dubtes de si el que havia escrit era prou bo, de que la seva història explicada en un text per ser representada seria entesa, potser si qualcú la llegia primer li podria donar el seu parer. Laia, ―—Hola mira fa dies que volia parlar amb tu.

―—Ja, ja, quin problema moral em vols plantejar, ja saps que tu i jo no passarem mai de ser bons amics. ―—Ja ho sé, són aquesta panda de dròpols que ens fan parella. ―—Ei, que m’agrada que sigui així, és la manera de tenir enfora el paparra del Martínez, que sempre vol saber com ens va a tu i a mi per ell poder entrar en joc, no el suporto. —Deixa’t de bromes Laia, tu ets la millor amiga que tinc i sé que puc confiar en tu. ―—Digues, ja t’escolto. ―—Mira, saps del concurs oi, el d’escriure un text que es pugui representar. Aquí la Laia ja es va posar a l’aguait, el Santacreu havia esmentat quelcom de representar i per ella això era molt important. ―—He escrit un text, és una comèdia, potser sigui un drama, no ho sé, es un text que xerra de la relació entre dues noies que s’estimen, dels acords i desacords i dels dubtes i de les pors que posen en perill la seva relació, tota la comèdia és un diàleg

Planeta Lletra

entre les noies, estones amorós i d’altres violent, no hi participa ningú més i... ―—Interessant. ―—...i m’agradaria que tu el llegissis i em diguis que et sembla, el porto dins la cartera, que me’n dius? ―—Es clar que sí, me’l miraré amb ulls femenins, a veure com resulta un text escrit per un home on les protagonistes són dones. En Ferran Llovera intenta que entre la gent que l’està afalagant pels seus èxits literaris es faci una mica de silenci. —Gràcies senyores i senyors, només uns instants per agrair-los a vostès la seva presència, però em permetran especialment agrair la presència d’una bona amiga, la Laia Vallbona, que és aquí i que ben segur si ella no m’hagués dit en un moment donat que jo era un merda i que ho seria sempre avui no estaríem aquí festejant els èxits d’un escriptor de poble. Moltes gràcies Laia. ―—He llegit el teu text Josep, és brillant, és dur sense exageracions, ho són els diàlegs, les pauses, els canvis de ritme i és valent, potser massa valent, si guanyes jo el vull representar. ―—Creus què... ―—És bo. Com...d’on et treus aquesta història? ―—La tinc a prop, he vist plorar moltes vegades a la meva germana, sóc el seu confident, el seu estaló, sé que no ho diràs a ningú, ella està enamorada, millor, les dues estan enamorades, però no ho poden demostrar, no ho poden dir i això té a la germana angoixada i de mal humor, em demana consell de com dir-ho als pares, has de pensar que som fills de pagesos, som de poble i aquestes coses no s’entenen. No la presentaré, m’ho deixo córrer, no m’atreveixo.

16 Segones oportunitats

—Ets un merda― va cridar la Laia, ets un merda i sempre ho seràs, no arribaràs mai a ser res. En Josep Santacreu no es va presentar al concurs. L’obra guanyadora d’aquell any, un sainet, que contava les tribulacions d’una família pagesa que anava a la capital per trobar quin era el mal que feia estar tan trista a la dona, tot quedava reduït a quatre acudits sobre sexe i infidelitats. La relació, encara que una mica més distant, entre la Vallbona i el Santacreu, no es va rompre del tot, ella sempre que podia el punxava per què presentés la comèdia al concurs, ella insistia que era prou bona, que faria saltar a més d’una del seient i també a més d’un dels companys que tenien els collons al cervell. ―—No sé― —replicava el Josep—― potser aquest any. ―—Si ho fas i guanya, jo em presento per representar-la. En Josep la va presentar, la firmava amb el nom de Ferran Llovera i va guanyar el concurs d’aquell any. La Laia i la companya de repartiment saludaven als estudiants i mestres que omplien el pati de butaques, siulets i aplaudiments es van mesclar al final de la representació. La Laia anava dient entre dents a la companya cada cop que humiliaven la testa per saludar, ―un èxit, hi ha divisió, tot un èxit, no s’ha avorrit ningú. En Josep Santacreu, va firmar des d’aleshores totes les seves obres amb el nom de Ferran Llovera, agraït pel triomf que va tenir amb la primera que representà en públic amb la col•laboració de la Laia. Al final de l’obra les protagonistes, malgrat les vicissituds, les pors, els dubtes i el silencis que a moments les havia distanciat, acabaven amb el desig de donar-se una segona oportunitat.

RELAT El diario Me aburroooooo, Sr. Soto. Me aburro Sr. Soto, ¡cómo me aburro Sr. Soto! Sr. Soto, meaburro. Me a-burro. ¡Sr. Soto! ¡Mea burro!! Ja ja ja, ja ja ja, ja ja ja.

Lola Sarrión Me gusta observar, imaginar y escribir todo aquello que pasa ante mis ojos: historias cotidianas que suceden mientras voy a por el pan o cuando paseo con mi perra, por ejemplo. Mi lenguaje es como la vida misma, mis historias están llenas de palabras mal sonantes y por eso me considero la “malhablada” de Planeta Lletra. Así soy yo.

Nunca pensé que se podría caer más bajo… ahora veo cuán equivocada estaba. Sí, sí se puede. Todo depende de cómo enfoques tu día a día, el papel que le des a tus sueños, a tus miedos, en cuál sea tu actitud.

Vaya gilipolleces se les ocurre a estos come cocos. Diario, ja, me parto. Aquí tienes el día 1, Sr. Soto. ¡Que le aproveche! Día 2 ¿En serio tengo que seguir con esto…?

Escribir este diario ha sido la genial idea de mi terapeuta. Si piensa que con esto va a conseguir algo, es que no ha escuchado ni una palabra de todo lo que hasta ahora le he estado largando. Lástima de dinero perdido (tú lo has querido así, papá). Cree que escribiendo un bonito diario podré remontar.

Día 3 Me aburroooooo, Sr. Soto. Me aburro Sr. Soto, ¡cómo me aburro Sr. Soto! Sr. Soto, meaburro. Me a-burro. ¡Sr. Soto! ¡Mea burro!! Ja ja ja, ja ja ja, ja ja ja. Día 4

Y no sabe que se equivoca, yo no quiero vivir. Vivir es un aburrimiento, una pérdida de tiempo. Pienso, luego existo; mentira. Yo, en lo único que pienso es en la caca mental. Sí. Mi mente está a rebosar de mierda, tan densa y espesa que no hay sitio para nada más.

Que le den, Sr. Soto. No me puede obligar y no pienso escribir más. Día 5 …………………………………………………

……………………………………………… ……………………………….. (nota mental: ¿Qué rima con cinco, Sr. Soto?)

Planeta Lletra

Día 8 ¡Ups! Vaya, resulta que no he escrito nada desde... ¿hace dos días? ¿me va a castigar cuando nos veamos mañana en la consulta? Ja ja ja ¿qué serán? ¿unos azotes? ¡La la la la! Me importa un comino, ¿sabe? A ver si terminamos con esta mierda…y cuanto antes, mejor. **** —¿Le parece gracioso, Srta. Martos? — dijo el doctor colocándose las gafas, sin levantar la mirada, al tiempo que cerraba el diario—. Veo que, al menos, se ha

18 Segones oportunitats

divertido. —¿La verdad? No ha estado mal —dije burlona—. No me comprometí a nada. Además, he escrito el puto diario, tal y como me dijo. No tiene nada que recriminarme. —No la entiendo, la verdad. Está siguiendo el tratamiento, ¿no es cierto? ¿Toma toda la medicación? —me dice, fijando su mirada en mí. Está furioso, lo sé. —Sí, ¿y? —contesto poniendo una mueca de asco en mi boca. ¡Me sacan de quicio! Éste sobretodo: tan correcto, tan educado. Me da ganas de vomitar.— Que tome toda la medicación no es relevante, no importa una mierda, ¿sabe? No es que yo quiera tragarme todas esas pastillas por propia voluntad. Mi papá me tiene controlada,

RELAT me vigila a todas horas. ¿Cómo no voy a seguir el tratamiento? —Pero...usted, ¿no quiere curarse? ¿No quiere recuperar el control de su vida? ¿Qué pretende con esta actitud? —me increpa al tiempo que me señala con su bolígrafo. —¿Curarme? Yo no estoy enferma, no. Están todos muy equivocados, muy equivocados. No estoy loca, no, yo tan sólo quiero... morir. ¿Qué hay de malo en querer quitarse la vida? No aguanto más, estoy asqueada de lo que usted llama vida, quiero terminar; ponerle fin. ¿Qué parte no entiende? —No vamos a conseguir nada tratando de hablar con usted, Srta. Martos. No está en su sano juicio. Creo que es sumamente peligrosa, para los demás y en especial para usted. Debo hablar con su padre inmediatamente. Debe ingresar en un centro especializado lo antes posible.

—¿Loca? ¿Y que deben encerrarme? Ja ja ja. Si eso cree, adelante. Usted es el experto, yo no puedo objetar nada contra eso —dije al mismo tiempo que gesticulaba con las manos.— Mire, si todavía sigo con vida es porque no he encontrado el modo de matarme sin escapar al control al que me tiene sometida mi querido papá. —Pero, ¿no está aquí porque pidió una segunda opinión? Para someterse a un nuevo tratamiento contra la depresión aguda que sufre —dijo balbuceante. —No “Doc”, no. Yo lo único que quiero es una segunda oportunidad para morir, y ya se cómo hacerlo —dije lanzando la silla contra el ventanal que nos separaba al tiempo que saltaba desde la undécima planta de la consulta del doctor.

Planeta Lletra a Mataró Audiovisual

El quart dissabte de cada mes a les 4 de la tarda

El jardí abandonat Obre del tot el portal i s’aparta. La llum entra sobtadament en el passadís atapeït de mobles. L’instant és un miratge, quan ella tanca la porta tornen la penombra i el silenci.

Núria López Garcia

Planeta Lletra

Escric des de l’adolescència i no crec que deixi de fer-ho.M’agrada llegir i tinc gustos molt eclèctics: des de la ciència-ficció a la novel.la negra passant per l’assaig o la poesia.

—Soc en Seiku Mamadou. Bon treballador. Busco feina. Trec herbes. Sé pintar. Llenço mobles. Té feina? La Maria poc esperava trobar-se davant d’un jove africà quan contestà al timbre de la porta. Es va quedar palplantada al llindar, la mà encara al pany de fit a fit aquell noi que seguia parlant atropelladament. —… bon treballador. Pintor. Jardiner. Paleta. Cap problema. En el mon de la Maria allò era parlar molt i massa ràpid. Ella vivia en el silenci. Sola com tantes dones grans. La casa tenia un munt d’habitacions tancades perquè ella només feia vida a la planta baixa, on hi havia el menjador i la cuina. El que havia estat un bonic jardí, era una brolla. Ella, amb vuitanta-sis anys, feia temps que havia deixat d’arrencar les males herbes o podar els rosers. El noi, que havia parat el seu discurs, se la mirava amb cara d’estar a punt d’anar-se a buscar feina a un altra casa. —Tinc el jardí per arreglar —li digué, amb la veu escardalenca de tan poc us. —Jo arreglo. En Seiku treballador, pocs diners. —Quant em costaria?

20 Segones oportunitats

—30 euros, un dia. La Maria mou negativament el cap i comença a tancar la porta. En Seiku no li deixà temps i contesta: —20 i un entrepà per dinar. La Maria, que fins ara no ha aixecat la vista més que per mirar de fit a fit al noi, el contempla directament a la cara. Sembla bona gent. —Passa. Obre del tot el portal i s’aparta. La llum entra sobtadament en el passadís atapeït de mobles. L’instant és un miratge, quan ella tanca la porta tornen la penombra i el silenci. A la Maria li costa caminar, ambdós travessen el rebedor a poc a poc, el noi al seu costat. Passen per davant de les portes closes de vàries cambres, pel costat de l’escala que puja a les habitacions on ella no hi dorm des de fa anys. Arriben al vell menjador. Cap làmpada encesa, sols la llum que entra pel vitrall que dona al jardí. En Seiku ha emmudit i la Maria tampoc obre boca. Davant dels vidres de la porta de l’eixida, la Maria torna a parlar: —El jardí fa anys que no es neteja. A mà dreta hi ha el cobert. En Jaume, el

RELAT meu marit –en Cel estigui-, hi guardava les eines. Empeny la porta amb força, potser et costarà d’obrir. En Seiku es mira el pati. Allà on s’acaba l’enrajolat hi ha una marmanya d’herbes altes i de branques de roser enfiladís abraçant-ho tot. Hi distingeix un llimoner, una taula i unes cadires de forja rovellades... Es despenja la petita motxilla que du a l’esquena, i en treu els guants de treball. Se’ls posa, deixa la motxilla i avança decidit cap el pati. La Maria gaudeix escoltant els sorolls que fa el noi treballant al jardí. S’ha assegut a la seva cadira preferida del menjador i fa ganxet. Té acabats tants quadrets de ganxet que podria fer-ne un cobrellit de matrimoni. Però no ho fa per això, sinó perquè li agrada i l’ajuda a passar l’estona. El pas del temps i el buit de la casa és a estones amigable i a estones pesant com una llosa. Els esbufecs del noi li recorden quan en Jaume estava encara viu i rondava per la casa. Ell no sabia estar-se quiet i quan no treballava al jardí, s’ocupava de les petites reparacions que ara fan tanta falta. —Seiku, pots venir un moment? —el crida. El noi s’apropa al vitrall del menjador amb el front mullat de suor. —Vols beure? Tinc aigua fresca a la nevera. Agafa-la tu mateix, que a mi em costa aixecar-me. —Sí, moltes gràcies. En Seiku s’eixuga el front amb la mà i es dirigeix cap la cuina on assenyala la Maria. L’olor de suor arriba a la Maria, però per a ella no és un detall desagradable, sinó que se li omplen els ulls de llàgrimes i records. —Seiku, tu tens família? Dona? Fills? En Seiku, es gira i mou negativament el

cap. —No casat, aquí visc amb molts companys. Homes. Tinc pare, mare, germans i germanes al Senegal. És el meu país. Tinc set germans i tres germanes. —Vols tornar al teu país? —No hi ha feina al meu país.. El meu germà gran va anar a treballar a França, jo aquí. Ara no hi ha treball aquí. Ara no envio diners. El pare està malalt, la mare trista. Res diners. En Seiku desapareix dins la cuina. La Maria escolta la remor de la porta de la nevera i com Seiku en treu la gerra d’aigua i omple un got. La Maria es quedà pensativa fins que en Seiku torna al menjador. —Seiku, et quedaries a viure aquí amb mi si et dono diners? En Seiku, amb un vas d’aigua a la mà, se la mira estranyat. —Visc sola i necessito companyia. Els meus fills tenen les seves vides. Jo cada dia hi veig pitjor i camino malament. La casa es molt vella i hi ha llums amb les bombetes foses, finestres que no tanquen be. Tu podries viure aquí i tindre cura de la casa, netejar-la, podar el jardí i fer-me companyia. Jo et pagaria un sou. Així podries enviar els diners als teus pares. Què me’n dius? En Seiku s’ho pensa ràpid. —300 euros. Jo cuido, netejo casa, netejo jardí i poso bombetes. Dormir jo sol, un llit. Sóc musulmà, no xoriço. Divendres resar, no feina. —Una cosa més, Seiku. Quan ara tinguis net el jardí, vull que hi facis un forat, un forat ben gros. Serà per mi. Quan jo em mori, vull que m’hi enterris.

Qui té èxit és perquè algú li va donar una oportunitat. - Melinda Gates

El tiempo es oro Hay mesas animadas con grupos de gente, que relajados consumen bebidas que hacen de esos momentos el más feliz de sus grises e intrascendentes vidas. Dejan pasar las horas sin apenas ser conscientes de cuán valioso es el tiempo que tan generosamente desperdician. Mari Vera

Planeta Lletra

Soy muy fan del microrrelato. Con pocas palabras, escribir una historia me motiva. Pintando me expreso igual; cuatro líneas, pintura plana…Crear algo por muy simple que sea, me hace feliz.

Deambulo por las frías calles de la ciudad. Es una noche oscura, la luna nueva apenas ilumina las callejuelas por las que transito: la mayoría de farolas están rotas. Es un barrio pobre de los suburbios y el olor a miseria ofende a los pudientes que únicamente se acercan a esta zona para comprar sexo y mostrar sus debilidades ocultas que evidentemente, sus familiares ignoran. Voy dispuesta a encontrar la persona que reúna todas las cualidades que dicta mi exigente criba. Nunca decepciono, quizás sorprendo. Me encuentro en una calle donde los bares forman una serpiente multicolor, pegados los unos a los otros, raramente separados por algún bloque semivacío y medio en ruinas. Sus luces de neón: intentan atraer a posibles clientes. Aunque innecesario si los cristales están empañados por el exceso del calor interior, me permito la licencia de acercarme cautelosamente a los mismos y observar; me gusta hacerlo, es una de mis debilidades. No quiero que mi presencia sea detectada por

22 Segones oportunitats

algún espíritu sensible que pueda hallarse en la sala. Hay mesas animadas con grupos de gente, que relajados consumen bebidas que hacen de esos momentos el más feliz de sus grises e intrascendentes vidas. Dejan pasar las horas sin apenas ser conscientes de cuán valioso es el tiempo que tan generosamente desperdician. Se les ha ofrecido la oportunidad única de crecer como seres humanos y parecen no ser conscientes de ello, no son capaces de respetarse a sí mismos, ni a los seres vivos que les rodean. ¿Quién se creen que son? ¿Los amos de la tierra? Me entristece muchas veces llevar a cabo mi misión. No soy juez, pero si de mí dependiera les daría una segunda oportunidad. De hecho, a muchos de ellos se les ofrece esa posibilidad aunque la mayoría inmersos en su cotidianidad ni la ven pasar e inconscientemente día tras día, siguen la misma rutina. Es una pérdida de tiempo absurda. Hace mucho que me volví realista, implacable y fría. Lo saben, pero lo olvidan; pocas veces piensan en mí. Mejor les iría

RELAT tenerme presente en sus conciencias y como mínimo intentar ser mejores, más humanos. Pero la experiencia y creedme tengo ya la suficiente, me dice que van a peor y yo no puedo siquiera darles pautas para que aprovechen mejor su tiempo y dejen al menos un buen recuerdo de su paso por la vida. Hoy es de aquellos días que si pudiera me iría, de lo que ellos llaman coloquialmente, vacaciones. Un cambio que realizan los más pudientes, como mínimo dos veces al año, que por lo que he observado solo les sirve para trasladar sus miserias a otro lugar. Se desplazan a parajes idílicos y en vez de impregnarse de la sabiduría y conocimientos de aquellos que los habitan, los contaminan. Así son de simples. La puerta se abre y aparece un posible candidato: un joven alto espigado, bien vestido, realmente sale complacido del establecimiento, lo refleja su cara, diría que es asiduo. Me acerco, pero detecto una carga familiar que me frena en seco. Aunque no soy partidaria de dar segundas oportunidades, creo que puedo ser benévola y dejar que vuelva a casa con su mujer e hijos, quizás a su amada esposa la visite en los próximos días, está en mi lista e irremediablemente la llevaré conmigo. Bueno, por fin parece que tengo ante mis ojos al sujeto adecuado: ebrio, grueso, sucio, maloliente, parece que la vida no lo ha tratado muy bien, aunque llegados a este punto, generalmente, puedo afirmar que más bien es él quien ha maltratado su vida. En fin, me aproximo, se gira, pero no ve a nadie, quizás me ha percibido, no le voy a dar conversación evidentemente, seguimos unos pasos más, se dirige a un oscuro callejón. Aunque no tengo manías, lo prefiero,

hoy estoy generosa, dejo que sus vacilantes pasos le lleven hasta un portal, se baja la cremallera de la bragueta y micciona gran parte de lo que minutos antes ha bebido sin medida. Espero que se reponga y seguimos avanzando. Me impaciento, quiero evitarle el golpe de una caída inesperada, pero este hombre no parece tener necesidad de sentarse y yo no tengo toda la noche disponible. Uso mi método infalible: me acerco a su cara y exhalo el mejor de mis alientos, frío y potente. Su cara se contrae formando una horrible mueca, se lleva la mano al brazo izquierdo, lanza un alarido y tocándose el pecho, por fin cae. Asunto resuelto. De verdad que lo siento… pero mi tiempo es oro.

Hola, pare! Un dia en què no havia arribat encara la senyora de la tarda, va succeir el fet detonant de la davallada . El pare, dret, volia agafar un mocador que hi havia sobre el sofà i, en dirigirs’hi i allargar la mà, no va calcular la distància ni la de la seva passa i va caure tot llarg i estirat, sense flexió al terra. Eulàlia Espinasa

Planeta Lletra

M’agrada la reflexió filosòfica emmarcada en literatura. Existeixen les segones oportunitats? Crec que existeixen però no està garantit el mateix context. El temps no té perquè ser lineal. És probable que sigui cíclic.

Va ser trist, aquell any. L’Aina i el seu germà van decidir que la situació havia arribat al capdavall. Després d’algunes caigudes en què el pare havia ensopegat amb un moble o una andròmina de la llar, la metgessa li havia recomanat que dués un bastó per caminar per casa. De vegades li feia cas, però d’altres no se’n recordava. La mare no feia cap feina de la llar perquè havia perdut mobilitat i la memòria ja li fallava per dur a terme les receptes de cuina que tan bé li sortien temps enllà. Tenien unes senyores que els venien cada dia a fer les feines i el menjar, menys als caps de setmana. Els caps de setmana hi eren l’Aina i en Vadó, el germà, amb les seves respectives parelles. De vegades coincidien tots quatre, de vegades s’ho partien entre dissabte i diumenge. Un dissabte, quan tots sis eren a punt de seure a sopar al menjador, el pare, dret, es va anar decantant cap a un costat, caient sense flexió, com un titella que se l’aboca cap un costat i l’Aina i el marit el van haver d’agafar al vol. No

24 Segones oportunitats

havia ensopegat amb cap obstacle. Aquí va començar el pelegrinatge de metges i proves. A la següent visita a la doctora li explicarien el cas. La doctora els va passar el volant per l’especialista, neuròleg o neuròloga. Com que tot triga el seu temps, mentrestant el pare anava fent amb el bastó o sense. Un dia en què no havia arribat encara la senyora de la tarda, va succeir el fet detonant de la davallada . El pare, dret, volia agafar un mocador que hi havia sobre el sofà i, en dirigir-s’hi i allargar la mà, no va calcular la distància ni la de la seva passa i va caure tot llarg i estirat, sense flexió al terra. La mare no el podia ajudar i, en estat de xoc no se li acudia avisar ningú. Va estar molta estona al terra. La senyora Micaela de la tarda, va avisar l’ambulància i la doctora del poble i va trucar l’Aina. Tots els telèfons els tenien a la vista, escrits en un paper enganxat a la paret al costat de l’aparell. Quan l’Aina i en Vadó van arribar, havia passat una hora i un quart, ja que ells viuen lluny del poble dels pares. El pare ja era a l’hospital i la mare era acompanyada de

RELAT la Micaela. Ella els va explicar com l’havia trobat al terra, tot ple de sang i gemegant de dolor, mentre la mare ho feia de l’ensurt i la indefensió . El pare s’havia trencat el nas i magolat tot el cos. La mandíbula s’havia desencaixat un xic. En Vadó i la seva germana es van quedar els dos dies d’aquella setmana que faltaven per dissabte, a casa d’ells. Van ser quatre dies intensos per tenir cura i prendre decisions. Ara ja sabien, els dos germans, que no podrien quedar-se sols ni un moment, els seus pares. La mare ja feia un temps que anava amb caminador. Ara van comprar-ne un altre pel pare. El diagnòstic de l’hospital havia estat que hi havia alguna alteració neurològica que havia fet que caigués. Però allà no li van fer les proves per a determinar quina era aquella malaltia perquè a urgències no les fan. Havia d’anar-hi un altre dia i havia de ser a l’altre hospital. Mentrestant, ambdós germans havien de prendre decisions. Volien trobar una persona interna que s’estigués amb els pares. Les senyores que en tenien cura venien a hores i encara el pare es defensava per ell mateix , però ara, després de la caiguda, no podia caminar bé i se l’havia d’ajudar en tot... i a la mare també. Amb el “xoc” de l’ensurt havia quedat tota trastornada. No va ser fàcil. Pagar el cuidadors té un preu, que s’ha de valorar. Trobar la persona adient és una altra variable. Algunes persones no volien pujar al poble de forma interna, ni mig dia. Alguna persona que havien valorat positivament, en trucar-la al cap d’unes hores, per les paraules i el to semblava una altra i feia desconfiar... Al final un senyor del poble i un altre senyor, recomanat per una associació d’ajuda a cercar feina, van fer de

cuidadors. Un temps va funcionar però un dia un d’ells es va adormir, l’altre es va posar malalt... Llavors van veure que, o es buscava una agència de cuidadors o s’havia de pensar amb una residència. Els germans es van moure per buscar l’ajuda per a la dependència. Tota una altra proesa de passes a fer. Dues persones dependents, dos germans, dos problemes, una solució. Mentre li feien les proves neurològiques al pare, va agafar pneumònia i va haver d’estar ingressat tres setmanes. I tres més de rehabilitació per la immobilitat que se’n va derivar. Ell només desitjava tornar a casa. Li deia a l’Aina que ja no se’n recordava de com era “a casa”. A la residència que van buscar, ara sí, a la ciutat on vivien els dos germans, li guardaven lloc al pare mentre la mare hi va ingressar primer. Aquí va continuar la successió de situacions que van deixar empremta. L’Aina, en pràcticament dos mesos s’havia aprimat set quilos. A la residència, la mare no tenia gaire autonomia perquè li estaven al damunt perquè no caigués i el pare volia veure casa seva. Els seus fills li van dir que li durien un dia. Passats dos mesos va arribar l’infart del pare. No va morir de la malaltia neurològica. No hi va ser a temps. Dos mesos en què es va anar aprimant perquè no empassava bé el menjar . I la mare va anar avançant en la demència senil. L’Aina s’havia aprimat dos quilos més. En Vadó va anar al seu metge a explicar-li que li costava de dormir a les nits. La xicota no deixava de pensar en el pare. El dia que va morir ella era al seu costat, a l’hospital on l’havien dut per causa de l’infart. Aquella nit la noia es va quedar al seu costat. Li deia al pare que no bellugués tant les cames i

Planeta Lletra

que es tranquil•litzés. Passant les hores li va insistir que havia de dormir, així ella també podria descansar una mica. Quan va venir en Vadó a rellevar-la , la seva germana li referia que aniria a casa i tornaria quan hagués reposat una mica. Sí, va tornar però no per fer companyia sinó per decidir els preparatius del funeral, perquè, un cop havia marxat, el pare va morir. Això ella no s’ho va perdonar. Tot un any colpejant-se. Tot un any donant voltes si havien fet el millor possible pels pares, pel pare. La mare era viva encara. El seu germà li deia que

26 Segones oportunitats

sí, que havien fet tot el que van poder. Al cap d’uns catorze mesos l’Aina va tenir un somni. Va somiar que el pare se li presentava i a ella se li il•luminava la cara d’alegria. Al pare se’l veia content de veure-la. Es van fondre en una abraçada. Ella li va dir que l’estimava i ell li va retornar la resposta afirmativa amb un “jo també”. A partir de llavors, ella es va anar engreixant aquells nou quilos de menys. Sí. Existeixen les segones oportunitats...

RELAT Les bruixes i el raret Les bruixes era el nom amb el qual havia batejat un grupet de tres dones que es trobaven cada dia al mateix autobús que ell per anar a les feines respectives. Es saludaven sorollosament quan es veien, i a ell li semblava que es passaven el viatge criticant-lo.

Sandra Cabrespina Sempre m’ha agradat molt llegir, des de petita devorava el que em queia a les mans i no en sabria dir el perquè. Crec que la ficció no és veritat ni mentida, els relats son com jocs de miralls i amb el temps m’he aficionat a crear-ne jo també alguns de petitons. En el reflex d’aquests miralls s’hi amaga una part meva, i espero que el lector hi reconegui algun cop una part seva. Des que havia anat a viure el poble que cada dia havia d’agafar el bus per anar a treballar. Gairebé una hora de viatge que aprofitava per pensar i mirar de prendre decisions. Hi havia hagut molts canvis en la seva vida i ho necessitava. Però hi havia una cosa que el posava nerviós: les bruixes. Les bruixes era el nom amb el qual havia batejat un grupet de tres dones que es trobaven cada dia al mateix autobús que ell per anar a les feines respectives. Es saludaven sorollosament quan es veien, i a ell li semblava que es passaven el viatge criticant-lo. Certament, de tant en tant miraven els mòbils o escoltaven música, i una d’elles treia sovint una novel•la gruixuda que llegia en silenci. Però ell tenia la impressió que era per dissimular, que, bàsicament, es dedicaven a observar-lo i a riure-se’n. Es sentia incòmode i reaccionava criticant-les mentalment. Mira com riuen! A qui li deuen fer la pell? A mi, segur! La que vesteix com una monja de paisà m’ha mirat de reüll! I l’altra, també! Mira-la! Quina gata maula! I la de les novel•lotes, quina mirada m’ha clavat ara mateix. Crec que s’ha pensat que li mirava els pits, i ha corregut a cordar-

se la jaqueta. Ni que jo fos un sàtir. Apa, ja tornen a riure. Escandaloses! La Maite portava unes ulleres llampants i una novel•la sempre a la bossa. Tenia problemes a l’oficina i l’estona de l’autobús era el seu esbarjo. La Laura sempre la feia riure amb el seu humor sarcàstic sobre tot i tothom i la Marta la calmava amb la seva tranquil•litat i la seva tendència a buscar el cantó bo de tot. Últimament tenien un nou tema de conversa. L’anomenaven entre elles “el raret”. El poble era relativament gran però, a la pràctica, gaire bé tothom es coneixia i saludava, sobre tot els que agafaven l’autobús que eren sovint els mateixos. Ell l’agafava cada dia i es limitava a saludar al conductor. Després no deia res en tot el viatge, però de tant en tant els hi enviava a elles, a les tres amigues, mirades desconfiades. Per reacció, elles havien començat a malparlar d’ell. “És que és mooolt raret eh?”, “A veure si serà un assassí en sèrie”, “Com a mínim un pervertit”, “ Segur que viu amb la seva mare”, “Sí, amb la mare morta com el de Psicosi”. Se’l repassaven de dalt a baix i criticaven la seva roba antiquada, les sabates de

Planeta Lletra

cordons color marró, el cabell repentinat... Fins i tot la Marta, que normalment no es ficava amb ningú, es va afegir al joc. “Quina barra! T’estava mirant la pitrera, Maite!”. Havien passat uns tres o quatre mesos quan un dia la Marta, en arribar a la parada, va saludar les companyes i després, sense més ni més, es va dirigir cap a ell. Amb veu ben audible el va saludar. “Hola Ramon! Sóc la Marta Tort. La meva mare coneix la teva. Vine que et presentaré les amigues”. I el pobre Ramon, una mica confós i atribolat, es va veure envoltat per les bruixes, i les va saludar amb timidesa. Això va passar un divendres al mati i la Laura i la Maite van haver d’esperar al viatge de tornada per saber-ne més detalls. —Doncs això, que la meva mare coneix la seva, de tota la vida!, i m’ha explicat que és un bon noi. Es va casar molt jove i fa anys que viu a ciutat. Ara resulta que s’ha separat de la dona i ha tornat un temps al poble amb la mare. Així la cuida perquè, pobreta, es va trencar un canell, i li està costant recuperarse. En Ramon té un fill petit que s’ha quedat a viure amb la ex, però es veu que en caps de setmana alterns, ell s’instal•la a l’habitació dels convidats i ella marxa i els deixa el pis perquè estiguin junts. La criatura

28 Segones oportunitats

es veu que encara no ha entès molt bé la situació, i de moment, volen que pateixi els canvis mínims. Les noies, que sabien el que elles havien pensat d’ell però no el que ell havia pensat d’elles, tenien mala consciència, i a partir d’aquell dia es van mostrar força amables. Fins i tot van començar a quedar amb ell de tant en tant a sopar o a beure alguna cosa pel poble. Un temps més tard les coses començaven a tenir sentit per en Ramon. Havia assumit que el trencament del seu matrimoni era definitiu. Els termes del divorci estaven clars: la ex-dona viuria encara un temps al pis propietat de tots dos, però dins d’un termini raonable el vendrien i es partirien el seu valor. Per sort, gairebé havien acabat de pagar la hipoteca. El fill comú i alguns records agredolços serien l’únic lligam que mantindrien en el futur. En Ramon s’havia decidit a llogar un pis petit al poble, a prop de la mare, amb una habitació per a ell i una pel nen. Les que ell havia anomenat bruixes havien esdevingut unes bones amigues. I qui sap si la Maite podia acabar sent més que això. De moment, li havia deixat un parell de novel•les històriques que li havien agradat, i sortien de tant en tant a córrer junts.

RELAT La propuesta Quiero que el Agente 27 vaya al bar y consiga toda la información posible sobre este operativo mientras que la Agente 21 investiga esta pequeña casa abandonada aquí, justo en el cabo de Bou. Quiero que lo expriman. Él es el cerebro de toda la operación de Gerona y tiene información muy relevante para los enemigos del Gobierno. Miguel Ramírez Moriche Veo la ciudad como un nido de monstruos a los que alimentar. La tarea es muy sencilla cuando solo tienes que facilitarle a los personajes las víctimas y que ellos te sorprendan de maneras que ni uno mismo puede imaginar. Porque la imaginación no llegan tan profundamente como el monstruo que todos tenemos dentro.

Castillo de Montjuïc, 14 de Octubre 1959 17:09 El líder de la división catalana del DIE , Josep Torrent, recibió a sus dos agentes tras su escritorio. Al ver que se detenían frente a él, de pie y firmes, se levantó y empezó a caminar de un lado a otro del despacho, con las manos tras la espalda. Era un hombre alto, con poco pelo y entrado en kilos por lo que sus pasos y movimientos eran tranquilos. —Hoy, el Agente 37 ha aparecido muerto en una carretera en las inmediaciones de Sabadell. Creemos que fue herido durante su investigación y que volviendo murió desangrado mientras conducía. Iba tras el líder de un pequeño comando del FAC en el interior de Gerona, concretamente en Bou, un pueblo a orillas del lago Bañolas —Josep señaló un mapa que estaba en su escritorio, clavó el dedo índice en el lago y deslizó hacia el pueblo que estaba en la orilla occidental del lago—. Quiero que el Agente 27 vaya al bar y consiga toda la información posible sobre este operativo mientras que la Agente 21 investiga esta pequeña casa abandonada aquí, justo

en el cabo de Bou. Quiero que lo expriman. Él es el cerebro de toda la operación de Gerona y tiene información muy relevante para los enemigos del Gobierno. ¿Alguna pregunta? Bou, 15 de Octubre 1959 18:55 Estaba anocheciendo cuando los dos agentes llegaron a Bou. Era un pueblo con no más de diez calles y con vistas al lago. Desde siempre, había sido la delicia para los pescadores que querían un sitio tranquilo y cerca de las necesidades básicas que ofrecía Banyoles, justo al otro lado del lago. La Agente 21 había planeado ir al lago con la excusa de estar buscando a su marido, que había ido a pescar y no había vuelto. —A ver a qué paleto pesco yo en el bar —dijo el Agente 27. Bajo las calles de Bou, 15 de Octubre 1959 21:10 Desde el suelo, el Agente 27 se cubría la cara como un boxeador, intentando que

Planeta Lletra

los puñetazos que recibía no le alcanzaran el rostro ni el pecho. Esperaba a que su

para quitárselo de encima. El Agente 27 se levantó y sacó la pistola que llevaba detrás,

contrincante necesitara unos instantes para coger aire y así poder quitárselo de encima y contraatacar. Cuando notó que, después de recibir un puñetazo en el antebrazo, no recibía uno en el otro, movió todo su cuerpo con rapidez y le clavó un directo en la cara, consiguiendo desestabilizarlo lo suficiente

en la espalda y, viendo como su rival huía, disparó. El estallido iluminó el pasadizo y resonó con fuerza. En la oscuridad, al no encontrarlo unos pasos más adelante, se detuvo. Tras él, la luz de una linterna no tardó en aparecer. Aunque escondía la pistola en la

30 Segones oportunitats

RELAT espalda, estaba dispuesto a usarla en caso de que algo se torciera lo más mínimo. —¿Agente 27? —escuchó que decía la Agente 21, apuntándole a la cara con la linterna. —Joder, eres tú. ¿Cómo has llegado hasta aquí? —En la casa abandonada que nos dijeron, encontré armas y explosivos. Tiene pinta de ser su punto de reunión. He encontrado una entrada que bajaba hacia aquí. Luego he escuchado un disparo. ¿Y tú? —En el bar encontré a un tío, se hace llamar Piti. No tardó mucho en venir a hablar conmigo. Supongo que al ver que no soy el típico paleto de pueblo se ha acercado pensando que era del FAC, para reunirme con él. Me ha bajado por un pasadizo y luego me ha derribado. He conseguido quitármelo de encima y le he disparado mientras escapaba. Guarida de Piti, 15 de Octubre 1959 21:33 La habitación tenía estanterías llenas de informes en todas las paredes. En el centro, había un pequeño escritorio con una silla y más papeles. Aquello era un centro de información del FAC de cada uno de sus agentes, pensó el Agente 27. Por el volumen de papeles, mínimo de Gerona. —Parece que el tal Piti regenta un centro de información. Puede que aquí tengamos información de agentes, de reclutas y de potenciales operativos —dijo la Agente 21 al empezar a ojear toda aquella información—. No sé si el agente 37 llegó hasta aquí pero al que había encontrado, no era un líder de un pequeño comando. —Creo que no necesitaremos llevarnos a Piti. —¿Llevarme a dónde? —dijo Piti desde detrás de los dos agentes del DIE—. Vosotros sois los que no saldréis de aquí. Al girarse, vieron que, desde la puerta, les apuntaba con un rifle, muy posiblemente de la guerra civil.

—¿Para quién trabajáis? —preguntó Piti al no recibir respuesta de ningún tipo a su anterior afirmación—. ¿SIAEM ? ¿Los anarquistas? —Pienso devolverte todas las hostias que me has dado, puto rojo. Y luego te voy a meter una bala en la cabeza y dejar tu cuerpo en medio de la plaza. Así la gente de este pueblo de mierda sabrá que estuvieron alojando enemigos del Gobierno. Vivirán con miedo; miedo a que esto se convierta en una enorme bola de fuego. —Piti, queremos lo mismo —le dijo la Agente 21—. Es cierto que hemos venido a matarte, pero quiero hacerte una propuesta: podemos darte los recursos suficientes para que puedas cumplir tu venganza contra el FAC. —Pero, ¿de qué estás hablando? No lo necesitamos para nada. Aquí tenemos toda la información que necesitamos. —Queremos darle una segunda oportunidad, Agente 27. He visto en estos informes que el FAC le entregó a él y a su mujer a cambio de agentes que teníamos en Montjuïc. Piti, sabemos que escapaste y que a los agentes del FAC que todavía no han sido alertados de ti, los envías al fondo del lago. Lo he leído. Mereces vengar la muerte de tu esposa. Entonces, el Agente 27 sacó su arma sin que nadie pudiera verlo y apuntó a Piti. —¿Te crees que me importa una mierda su familia? —A nosotros nos importabas una mierda tú y el rojo de tu padre —gritó la Agente 21 a su compañero—. Te dimos una segunda oportunidad. Así que, si quieres que esta desobediencia tuya quede aquí, baja la puta pistola. El Agente 27 disparó y dijo: —Muy bien, Piti, tengo una pregunta para ti. ¿Crees que puedes llegar hasta el coche a la pata coja?

Qui ho havia de dir? Acabada la mili es va casar amb la noia amb qui festejava feia anys. Van tenir dos fills. La seva vida era plana, de casa a la feina i de la feina a casa. Els diumenges sortien a donar un volt per la muntanya, amb un turisme senzillet que era l’únic que es podien permetre i a l’estiu per vacances passaven quinze dies en un lloc de platja. Alfons Filbà i Saleta

Planeta Lletra

Sempre m’ha agradat fer volar la imaginació i que els meus dits ho facin omplint pàgines que abans estaven en blanc. En acabar em sorprèn haver estat capaç.

Ahir, com cada matí, mentre prenia la fresca amb en Quim al banc del passeig, vam sortir a parlar del nostre amic comú en Marià. Comentàvem el que ha estat la seva vida i on ha anat a parar. Bé, amic, amic, el que es diu amic, tampoc, és en Maria. Més aviat és un excompany d’escola amb qui al llarg dels anys, amb els seus alts i baixos, hem anat mantenint el contacte. Al col•legi era estudiós i responsable, dels que sempre procuren saber la lliçó per si els pregunten. No destacava, més aviat passava desapercebut. No aportava iniciatives, però el grup sempre podia comptar amb ell. Quan recordo aquells temps que ara em queden llunyans, em sembla que en Marià necessitava ser acceptat a la colla, i moltes vegades n’abusàvem fent-li pagar els plats trencats de les nostres entremaliadures, perquè sabíem que ell ho entomaria amb resignació, sense delatar-nos. Acabats els estudis, va començar a treballar a unes oficines. Era un pencaire, feia més hores que un rellotge. Els seus pares li havien inculcat que a la feina no havia d’escatimar ni temps ni esforços, que el més important és la satisfacció de la feina ben

32 Segones oportunitats

feta. Amb el temps es va convertir en més perfeccionista del que havia estat sempre, de mica en mica va anar pujant llocs dins l’escala laboral, més per antiguitat que per reconeixement dels seus mèrits. També van créixer, per aquest ordre, les exigències, les responsabilitats i el sou, que va continuar minso. Acabada la mili es va casar amb la noia amb qui festejava feia anys. Van tenir dos fills. La seva vida era plana, de casa a la feina i de la feina a casa. Els diumenges sortien a donar un volt per la muntanya, amb un turisme senzillet que era l’únic que es podien permetre i a l’estiu per vacances passaven quinze dies en un lloc de platja. La dona estava descontenta, en Marià era un bon home, es feia uns tips de treballar i li donava tota la setmanada, no com d’altres. Però ella amb això no en tenia prou, havia de bregar tota sola amb els fills i la casa, ell no hi era mai i quan hi era no volia que l’emprenyessin, perquè estava cansat. Tot plegat per a què? El jornal tampoc era per tirar-hi coets, havien de fer mans i mànigues per arribar a fi de mes. Prou que ella li deia que demanés un augment de sou, però mai

RELAT era un bon moment. Tanmateix, el propietari del negoci vivia a tot tren, en un xalet de “nassos” i amb dos “cotxassos” a la porta, a més d’altres coses que millor ni parlar-ne. Quan ja tenien els fills gambats vivint independents, quan semblava que les tensions havien minvat, que ja hi estaven bé amb aquella convivència rutinària de diàlegs escassos i molta incomprensió; en Marià agafa una malaltia que el va tenir sis mesos al llit. Un cop refet es troba sense feina i sense família; a l’empresa el van substituir per un de més jove i la dona tipa d’aquella existència avorrida, va voler refer la seva vida en algun altre lloc on l’aire no fos tan ensopit. En aquell moment en Marià s’adona que tots aquells anys s’havia estat enganyant. Es pensava que era important, que l’empresa, la família i la societat el necessitaven i, ves per on, resulta que els era totalment prescindible. Havia viscut equivocat i ara estava dins d’un pou del qual no li quedava altre remei que sortir-ne. Sol... arruïnat... tot allò era un final i alhora un començament. Va pensar que davant seu tenia una segona oportunitat... Res del que havia fet fins ara li servia, A partir d’ara s’havien acabat les llargues jornades de feina, els seus esforços anirien dirigits a guanyar molts diners per ser lliure com un ocell de bosc. No li va ser fàcil, ni ràpid, però amb constància se’n va sortir. Per assolir els seus nous objectius de vida calia esbrinar que volia consumir la gent, qui dedicava els temps i l’esforç en produir-ho i ell els hi faria d’intermediari. Venia de tot, fos quelcom tangible o intangible, tant se val. Ho comprava a qui fos i on fos, amb els diners del client és clar i la diferència eren els seus beneficis. Al començament eren operacions de poca volada, però de mica en mica van anar pujant de to. Primmirat com era exigia i valorava per damunt de tot la seriositat de les dues parts, d’aquesta manera aconseguia fer-se

una reputació de confiança i prestigi. Ja no es limitava a mercadejar amb el que la gent demanava o volia vendre, ara creava noves necessitats al mercat, tant pel que feia a la demanda com a l’oferta. Més endavant es va atrevir a buscar finançament per poder dur a terme operacions d’una certa importància i una cosa va portar a l’altre. Ara també ajudava a decidir a gent amb possibles on i com podia invertir els seus estalvis. Es va convertir en un triomfador, es podia permetre el luxe de triar als seus clients. Venia els seus serveis a qui, quan i com volia, ara tant li feia, només mirava la rendibilitat i el poc l’esforç que li representaria. Havia après a fer la feina amb el telèfon mòbil o per correu electrònic, sense ni tan sols tenir oficina. Guanyava els calés a cabassos i no s’estava de res, un apartament d’alt standing, un esportiu a la porta, amics a dojo i un reguitzell d’amigues, sense promeses, que no s’acabava; a l’hivern a esquiar i a l’estiu tres mesos a la Costa Brava. Les seves conviccions i els seus costums es van relaxar. Ara no feia escarafalls a l’economia submergida, ja li estava bé, i cada vegada més, era el que la gent demanava i volia, tothom ho feia i ell no podia ser diferent. Ara en Marià és a la presó. És el que ahir comentàvem amb en Quim, pel cap baix s’hi haurà de passar quatre anys. No sabem ben bé perquè, segurament per alguna estafa. Hisenda també hi està ficada pel mig. Feia temps que n’havíem sentit a parlar, però no ens ho havíem acabat de creure, se’n diuen tantes... Altra vegada ho ha perdut tot, l’apartament d’alt standing, els cotxes, els amics, les amigues... Pel que em diu en Quim, s’ha tornat a adonar que és prescindible, que sense ell el món anirà fent camí. Un altre final... un altre començament, només serà qüestió d’aprofitar una tercera oportunitat quan surti de la garjola, si hi és a temps, perquè ja comença a tenir una edat.

Tatuajes La cama todavía es una alambrada de espino que hace que me crujan los huesos y a la que mis sueños han convertido en un campo de minas. Una trampa para mi serenidad, esa que todavía no he encontrado.

Heidi Pérez

Planeta Lletra

Escribo porque sólo viviré una vida, pero hay muchas formas de contártela.

No deberías haberme buscado. No deberías haber aparecido en mi vida, cuando estaba en la cuerda floja para acabar de rematarme. En algún sitio leí: “cuidado con las segundas oportunidades, en ocasiones se vuelven unas segundas equivocaciones” y yo no paro de equivocarme. Hoy he cumplido un año. Un año de mi nueva vida. Un año de mi vida sin ti. Miro mis muñecas y ahora las heridas ya solo son cicatrices. Las tapé. Decidí pintar sobre ellas dibujos que transformaran ese cuerpo que ya nunca más sería tuyo. Tatuajes para el olvido. Lástima que no existan para el alma. Todavía tengo tu sangre envenenada corriendo por mis venas, al igual que tu sabor y tu olor incrustados en mi mente. La cama todavía es una alambrada de espino que hace que me crujan los huesos y a la que mis sueños han convertido en un campo de minas. Una trampa para mi serenidad, esa que todavía no he encontrado. He perdido peso y, sin embargo, siento

34 Segones oportunitats

mi cuerpo tan pesado como el plomo desde que no puedo tocarte. Sigues doliéndome tanto como el primer día. Nunca te perdonaré, o más bien me perdonaré, esto en lo que me he convertido. Este reflejo en el espejo que solo despierta compasión. A veces siento que debería darme el pésame. ¡Cuántas veces deseé que me mataras para así terminar de morirme! Aunque, a veces creo que ya estoy muerta porque camino por la calle llorando y nadie parece verme, tan ocupados como están en ser revolucionarios a través de los “likes” de sus redes sociales. Nunca me pegaste, esa es la verdad y, aun así, cada una de tus palabras eran golpes certeros que laceraban mi autoestima. Lo pienso y sigo sintiéndome culpable, sigo sintiendo vergüenza. ¿Por qué no me me dejabas ir si no me querías? No deberías tratar con gente si solo sabes hacer daño. Deberías tratar con cactus, tu planta favorita. ¿Por qué nunca entendí que tú eras uno de ellos, llena de

RELAT

espinas? No querías, no me querías y, por encima de todo, no querías que te quisiera. A ratos lo entendía y me alejaba, pero entonces, en uno de tus juegos macabros, volvías a aparecer para decirme que me echabas de menos. Y yo te perdonaba, una y otra vez. Y tú volvías a hacerme daño, una y otra vez. Hasta que te cansaste, te aburriste, te diste cuenta, como buen parásito, que ya no había nada en mí que te alimentase. Entonces te fuiste. Para siempre. Y quise dejar de existir, como nuestra historia, que no existía, que tú te empeñabas en mantener en secreto. “Todos somos el secreto de alguien”, me decías sabiendo que lo que no se cuenta, lo que nadie sabe, no existe, mientras te burlabas de mis ojeras y mis ojos hinchados delante de nuestras amigas, delante de la gente ciega

que no es capaz de percibir nada que no tenga que ver con su propio ombligo. Hasta que una mañana el daño me lo hice yo y, desde ese día, los cuchillos en casa de mi madre son de plástico. Vengo a terapia y escribo textos como este para explicárselos a otras personas como yo, que no se quieren y que no han sabido quererlas, que les han hecho daño y han pensado que merecían que se lo hicieran. Mujeres invalidadas y, aun así, válidas, más fuertes de lo que creíamos si han sido capaces de sobrevivir al infierno. En fin, sé que nunca leerás esto, pero quiero que sepas que nadie ocupa tu lugar en mi corazón, porque he entendido que ese lugar nunca debió ser tuyo; ese lugar me correspondía a mí. Y agarrada con fuerza a este trozo de corazón, que vuelve a latir, me digo cada día que me perdono.

Trenes puntuales ... ese tren de la vida que no debemos dejar escapar bajo ningún concepto; ese segundo en el que vemos pasar toda nuestra existencia ante nuestros ojos; ese reencuentro de enamorados besándose bajo la lluvia...

Montserrat Pérez Martínez

Planeta Lletra

Me gusta el orden. Mis amigos me tachan de “cuadriculada”. Pues bien, ¿a dónde va todo eso cuanto tengo una idea y una pantalla en blanco?

Es un hecho que, en la mayoría de ocasiones, las cosas no suelen suceder como en la literatura, ni como en el cine; eso lo sabemos todos. Pero continuamos aferrándonos a esos textos y a esas imágenes como a un bálsamo que nos tuviese que mantener vivos. Podría explicar un sinfín de situaciones totalmente alejadas de esa visión que nuestra imaginación, incitada por esos embaucadores ‒entre los que, humildemente y de tanto en tanto, me incluyo‒, ha concebido como algo idílico. Pero voy a centrarme en una sola: la segunda oportunidad. Sí, sí, ¿a que ya suena bien?, a título de novela exitosa y/o de película taquillera, lo sé… Y ahora es cuando nuestra mente ‒y es a esto a lo que me refería anteriormente‒, ansiosa de melodrama, nos manda esos flashes tan típicos y tópicos: ese tren de la vida que no debemos dejar escapar bajo ningún concepto; ese segundo en el que vemos pasar toda nuestra existencia ante nuestros ojos; ese reencuentro de enamorados besándose bajo la lluvia; ese viaje a un lugar remoto donde descubrimos nuestro interior; esa magistral lección que

36 Segones oportunitats

alguien nos da y nos cambia los esquemas… Y cómo no, también aparecen, adornando la escena, el acorde de violines ‒o el redoble de tambor‒, la luna llena, el cielo estrellado, el rojo amanecer, las bucólicas fragancias, el mar de azules imposibles… Ingredientes imprescindibles con los que toda “segunda oportunidad” que se precie debe quedar aderezada, según los cánones establecidos por los manipuladores de la verdad y que nuestra imaginación tan bien ha asimilado ya. Pues no, recojan sus expectativas porque nada de eso va a aparecer aquí. Este va a ser un ejemplo de los elementos con los que contó ‒o más bien, no contó‒ una “segunda oportunidad” ‒a partir de ahora me referiré a ella con las siglas SO‒ tal y como aconteció en la vida real. La SO de César Rodríguez no se hizo patente en el instante en el que un suceso inesperado diera un giro a su vida, no. Fue fraguándose poco a poco, día tras día, paulatinamente, sin llegar a ser consciente de que su SO se estaba gestando. Quizás aquellos días amaneciesen teñidos de rojo, pero era un escenario del que él no participaba. Ni las vistas desde su

RELAT piso, ni su repelús a madrugar ayudaban. Es seguro que hubo unas cuantas noches en las que la luna brilló con todo su esplendor y otras tantas en las que lo hicieron las estrellas, pero él no estaba para la contemplación de cielos nocturnos; su agotamiento le arrojaba a los brazos de Morfeo antes de caer la noche. Admito que hubo un tren, sí. En realidad hubo muchos durante aquellos meses, pero no ese del “no dejes pasar el tren de tu vida”, tan poético… Y no, no dejó escapar ni uno porque solía llegar con antelación a la estación para no retrasarse en sus citas. Y por consiguiente, viajó; pero cerca, a una distancia de pocos kilómetros, y no fue a ningún lugar remoto ni exótico, fue a la capital, a Barcelona, a la que, a pesar de haber tenido siempre tan cerca, comenzó a conocer y a apreciar en aquellos viajes, hasta hacerla suya. Mar de azules imposibles tampoco hubo; todos fueron muy posibles. Buscaba asiento a la izquierda del vagón para la ida y a la derecha para la vuelta y si no había ninguno

libre, prefería hacer el trayecto de pie, junto a la puerta, con tal de sentirse arropado por su mar, a veces azul, a veces gris ‒como los colores de todos los mares‒, pero siempre querido. Cada día más. Y aunque hubo voces, muchas y de muy diversos colores ‒palabras o frases que pillaba al vuelo entre la algarabía de murmullos, a veces largas conversaciones de interlocutores próximos a su asiento a las que, aunque le avergonzase hacerlo, prestaba atención disimuladamente‒, nunca se produjo ese discurso solemne, definitivo y aleccionador, dirigido a él con la intención de dar un giro a su existencia. A lo sumo, un “buenos días” o un “perdón” al acomodarse algún pasajero en el asiento contiguo. Pero de aquellos mensajes robados, aprendió. Mucho. Tanto que sacó brillo a unos valores hasta entonces algo oxidados y se los puso por bandera. Como os comentaba, tuvo más de un segundo para ver pasar ante sí su vida. Aquellos trayectos le brindaron un tiempo

Planeta Lletra

valioso para hacerlo y supo aprovecharlo bien. Repasó lo vivido, sí, pero lo empezó a hacer con otros ojos y, con esta nueva visión, se enorgulleció de su hijo, al descubrir que era su infinita sensibilidad la que le hacía estar enfadado con el mundo y revelarse contra todo y contra todos. Y con esa misma mirada, le reconfortó la idea de que otra persona más, hombre o mujer, qué importaba eso, amase a su hija, aceptando así, que el amor la hubiese envuelto demasiado temprano. Visualizó a su esposa, esta vez sin compararla al prototipo de actriz de Hollywood, como en tantas ocasiones había hecho después de ver una película o de soñar con alguna de ellas, y le resultó única, sin atrezos, sin mentiras: Manoli. Y, por último, se vio a sí mismo, sereno, en paz: nuevo. ¡Tiempo muerto! Vale, llegados a este punto, cabecitas pasionales, lo admito… Tengo que aceptar que aquí me he equivocado… No sería honesto por mi parte omitirlo: ¡hubo beso! ‒os imagino aplaudiendo con expresión triunfante‒. Sí, lo hubo, pero no os exaltéis. Nada de un reencuentro después de años separados por los avatares del destino ‒ya sabéis: una guerra, un océano de distancia, una epidemia…‒, no, ellos llevaban más de treinta años juntos y se habían visto unas

38 Segones oportunitats

horas antes. ¡Y nada de beso bajo la lluvia, no empecéis!, os vais a conformar con el agua que salía del grifo del fregadero porque esta escena sucedió en una desgastada cocina. Y como ya empezáis a sospechar ‒lo sé, sois avispados‒, no se respiraban aromas bucólicos, sino que acompañaba al beso un suculento olor a pollo rustido que se cocinaba para el día siguiente. César llegó a casa y entró en las habitaciones de sus hijos para abrazarlos como no lo había hecho en mucho tiempo. Fue hasta la cocina, apartó a su esposa del fregadero, la miró a los ojos, la besó. Después la rodeó por la cintura y con sabor a ella y a lágrimas, le explicó que el tratamiento realizado durante esos meses había funcionado, que el médico le había informado de que todos los resultados habían salido negativos y el cáncer había remitido. Y así, ávidos lectores, es como concluyó el proceso de entrega de la SO que el destino ‒”destino”, cómo nos gusta esta palabra…‒ le tenía preparada a nuestro protagonista. Y ya veis, un final sin el redoble de tambores ni los acordes de violines. A lo sumo, os conformáis con el Despacito de Luís Fonsi que sonaba en el Ipad de Manoli, que también es muy válido.

RELAT Trilogia de Praga. Vitava / El Moldava Sentada cerca del puente observó la tarde fresca y limpia. Miró las luces reflejadas en el río. Emociones encontradas se agolpaban en su interior en la ciudad de su infancia.

Magda Pola Curiosa, obseradora, sovint sorpresa del que passa al seu voltant. Atenta al que li expliquen, al que escolta o capta amb la seva càmera. Petites i grans històries que, de vegades, són la base per a jugar amb les paraules, amb les estructures; creant relats al voltant de les dones, de nens, de famílies... on es barregen elements reals i de ficció.

I. Las luces del imponente castillo iluminado se reflejaban en el río Moldava. Se acomodó en la silla y recordó que ayer la llamada de su editor la había sacado de la lectura en la que estaba sumergida. Sabía que tenían que concretar los últimos detalles de su viaje a Praga y, con desgana, contestó al teléfono. Después de un día de histeria, escuchar el tono jovial de Antoine, con su atractiva y cálida voz acentuada al teléfono, le cambió el estado de ánimo, desapareció la pereza y sintió ganas de salir; le propuso tomar una copa. Desde el ventanal abierto percibió que la noche era espléndida. Era la primera vez que se encontraban fuera del despacho. Al entrar en el local notó que Antoine la miraba y la acogía con una amplia sonrisa nada pretenciosa. No se había cambiado el cómodo conjunto de hilo blanco que resaltaba su todavía esbelta figura. Monika se fijó en el porte desgarbado, pero cuidado, de Antoine; sus grandes manos

cogiendo el vaso de cerveza, sus oscuros ojos, casi tan negros como su pelo. Se sintieron cómodos desde el principio, concretaron los detalles del viaje y se deslizaron a confidencias sobre fobias y filias… Pura química: ambos preferían la cerveza Budweiser checa, las películas en versión original, fans de Dire Straits, Ibrahim Ferrer y Omara Portuondo; devoraban libros… Más que escuchar la música, la sentían en la piel. ¡Y su pieza favorita era la Gymnopédia número 1 de Satie! Así que charlaron y charlaron hasta el cierre del local. Después, una breve despedida en la puerta y cada uno se dirigió a su casa. II

Planeta Lletra

Sentada cerca del puente observó la tarde fresca y limpia. Miró las luces reflejadas en el río. Emociones encontradas se agolpaban en su interior en la ciudad de su infancia. Escribir la absorbía intensamente, dejándola exhausta y relajada. No hacerlo le provocaba tensión, ahogos y dolores musculares. Inspiró profundamente para colocarse en situación; de la mesa contigua le llegó el suave olor de canela del Strudel. Se escuchaba la melodía que unos músicos callejeros interpretaban para los miles de turistas que diariamente visitaban la ciudad y que, a aquella hora, empezaban a escasear. Tarareando mentalmente El Moldava de Smetana, sacó la libreta y se puso a escribir. Escribir era su vida; a pesar del trabajo de revisión y de la aborrecida promoción que, sin piedad, le imponía su editor. Detestaba salir en público, la lluvia de flashes, las preguntas tópicas una y otra vez… Y al día siguiente, su cara en los diarios; con aquella expresión, casi una mueca, de disculpa por no ser decidida y valiente como las protagonistas de sus novelas. Desde hacía unos meses estos

40 Segones oportunitats

pensamientos martilleaban su cabeza, pero no conseguía vencer el pánico, el vértigo que la invadía en el último momento… Más tarde se dirigió al club donde seguía cantando Rubén. Pidió una copa de aquella famosa cerveza servida por un caño en forma de trompeta. Se sentó al fondo de la sala. Allí estaba él, en el escenario, con su grupo; su pelo, que ahora raleaba, dibujaba grandes entradas, envejeciéndolo. La vida de noche pasaba factura. Cantaba y movía su delgado cuerpo al son de la música, agitando las maracas. Finalizada la canción (Chan Chan) señaló el ron olvidado en la barra. La joven de la primera fila se levantó solícita para llevárselo, caminando desde lo alto de sus tacones, marcando caderas, ceñida por un vestido de generoso escote. En agradecimiento, un guiño cómplice como promesa de la noche que compartirían. La muchacha volvió a su lugar recogiendo su rubia melena hacia un lado, en una especie de cola sobre su pecho, en un gesto de inocente recogimiento. Poco a poco la música fue cogiendo calor y color, aumentando su intensidad cuando la trompeta hacía su aparición. Las explicaciones de Rubén, todavía con su marcado acento cubano, se intercalaban entre el repertorio que se iba desgranando. Cuando escuchó la canción Yolanda, Monika recordó cuando, cambiando la letra, le susurraba “Monika, Monika, eternamente Monika”. Salió de la sala precipitadamente, conteniendo un sollozo, desolada por el recuerdo de los días compartidos y el desgarro de aquella inesperada separación. Aquellos meses de sueños y felicidad acabaron bruscamente a la muerte de sus padres, cuando abandonó Praga para

RELAT poder estudiar y escribir en un país libre. Y aquellas frases que ella creyó ciegamente (“Si me faltaras, yo me moriría…”), aquel amor que ella imaginó para siempre, se rompió en añicos. El dolor, al comprender que se iba sola, la dejó enredada a ese hombre.

adolescente de recuperar a Rubén había dinamitado todas sus relaciones. Era hora de admitir que lo había perdido todo. Era hora de decir adiós a su pasado. Por sus padres, por ella misma. Era hora de intentar dejarse llevar por el río de la vida, como El Moldava.

Mañana volvería a subir a Malà Strana. III Lentamente cruzó el río por el puente Carlo y subió por Mostecká hasta la Plaza Malà Strana, hacia su antiguo barrio, hasta la que había sido su casa siendo niña. Apoyada en la fachada de enfrente, la miraba a través de las lágrimas, con ternura y tristeza a la vez. Si cerraba los ojos, todavía podía ver las cortinas ondeando por las ventanas abiertas de par en par, escuchar las notas del piano cuando su madre daba clases: La-Si-Do-Re-Mi-Mi-FaMi… Más tarde, cerca de la época de más represión, ya en el apartamento compartido, la escuchaba tocar tristemente las notas de Satie… De ella aprendió esa manera de sentir la música. Y trenzado al recuerdo de su madre aparecía el de su padre, tan tierno e inteligente, con sus clases, sus libros, sus escritos… Tenía tanta fe en la fuerza de la palabra que, al ser una de las figuras destacadas del movimiento crítico, fue una de las primeras en ser depurada. El pleito por su antiguo hogar la mantuvo encadenada a su ciudad. La esperanza

I si un tros de fusta descobreix que és un violí? Arthur Rimbaud

Àlbum de fotos

Planeta Lletra

Recull d’imatges de les activitats organitzades per Planeta Lletra: vermuts literaris, trobades, tallers d’escriptura, concurs de microrelats, espai radiofònic, exposicions ... I també d’algunes on han participat els lletrícoles a títol individual.

42 Segones oportunitats

Planeta Lletra

El proper número: Especial “200 Aniversari Frankenstein” http://www.planetalletra.org http://www.twiter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra Descarrega’t la versió digital de les anteriors edicions a: http://www.planetalletra.org