Planeta Lletra N.18 Especial Frankenstein & Finestres by Planeta lletra

Revista literària

Planeta Lletra

Ò Òrgan de difusió de l’Associació Planeta Lletra III Època - Any 6 - Núm. 18

200 Aniversari Frankenstein

E N

A Q U E S T

N Ú M E R O Desembre 2018

EDITORIAL Direcció Editorial: Sandra Cabrespina Equip de correcció: Sandra Cabrespina Carme Cañizares Núria Castellsaguer David Garcia Prats Magda Pola Heidi Pérez Mònica Ruiz Lola Sarrión

Il.lustracions: Creative Commons (CC) excepte indicació del contrari

Logo: Gustik Albo Maquetació: Carme Cañizares Núria López

Planeta Lletra

Portada: Pixabay

EDITORIAL

..........................

La revista! ja tenim la revista!!!

200 ANIVERSARI FRANKENSTEIN Els lletrícoles traiem revista! Altra vegada ho hem aconseguit!! Un cop més podem cridar: Passin i mirin! Passegin pels nostres estils diversos! Per les nostres ments i les nostres ànimes exposades en petites històries! Som creadors, estimat públic!

El fracàs de Déu Pilio Piris

...........

El projecte GRACIS ......................... Carme Cañizares

Frankenstein o el monstruo de la soledad Roser Lorite

Frankenstein o el padre del poeta .... Montserrat Pérez

El informe Miguel Ramírez

...............

Vols ser acceptat, petit Frankie? ....... Sandra Cabrespina

Estem contents i orgullosos. Des de la nostra petitesa, ens sabem grans, perquè tenim la facultat d’agafar una mínima fracció de realitat, gairebé res, i convertir-la en tot un món sencer. Permeteu-me citar Baudelaire, manllevant uns fragments del seu poema en prosa Les Finestres: No hi ha objecte més profund, més misteriós, més fecund, més enlluernador que una finestra il•luminada per una espelma. (...) amb la seva cara, amb la seva roba, amb el seu gest, amb gairebé res, he refet la història d’aquesta dona, o millor dit, la seva llegenda, i de vegades me la conto a mi plorant. I és que nosaltres també hem triat, com el poeta, mirar a través de Finestres tancades. També ens hem contat a nosaltres mateixos històries inventades. Nosaltres hem agafat bocins d’històries reals, de records, de desitjos, somnis i malsons per fer-ne la nostra obra, la nostra petita creació, de la mateixa manera que Frankenstein, en l’obra de Mary Shelley, va crear i va donar vida al seu monstre. I ara, com el dissortat doctor, ja no tenim cap control sobre la nostra creació. Us deixem les nostres criatures esperant, que no les trobeu molt lletges, que les estimeu una miqueta i que, potser, les arribeu a fer una mica vostres. En cada relat, en cada conte, i també en cada il•lustració hi ha la màgia de la creació. Ni que sigui en minúscules. Només dir-vos que desitgem que gaudiu d’aquesta revista doble on els lletrícoles hem dipositat d’una banda la nostra admiració per la Mary Wollstonecraft Shelley , la creadora d’un monstre mític, i d’una altra els nostres esforços per crear mons inspirats per la paraula Finestres. Una revista feta de dues revistes, cadascuna d’una temàtica diferent, recosides amb afecte i esforç per la Núria López i filles totes dues de la creativitat del nostre Planeta Lletra!! Gaudeixin estimats lectors! Gaudiu bons amics! Nosaltres, els autors, ja hem fet la nostra feina, ara feu la vostra, igual d’important, llegiu-nos!

Sandra Cabrespina Presidenta

3 2

RELAT El fracàs de Déu La criatura es va posar dempeus i el Víctor va tornar a repetir el crit —parla!—, però no va parlar i el creador, tal com ja havia passat amb l’Adam el va abandonar a la seva sort. En Víctor era un déu fracassat, un creador dèspota que ni tan sols li poder donar una Eva i el va deixar abandonat.

Planeta Lletra

Vell mecànic jubilat que un dia va descobrir el plaer d’escriure. Ara per ara ho intenta amb prosa i poesia, pensa que algun dia se’n sortirà.

Crear vida del no-res, si més no usant matèries inertes, és qüestió que ve d’antany, els llibres ho conten d’aquesta manera: “Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home a la seva imatge i semblança, amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida i l’home es va convertir en un ésser viu”. Li va posar de nom Adam i li conferí el control de la terra, els mars, les plantes i animals, el domini sobre el bé i el mal. Quan Déu s’adonà que l’Adam estava sol, que passejar pel paradís l’avorria, l’adormí i amb una de les seves costelles va crear l’Eva. L’Adam creient-se que compartir el poder que Déu li havia conferit el faria més dèbil va decidir desafiar-lo i ser com era ell, capaç de crear vida del no-res. Fent cas a la serp va arrencar la poma de l’arbre de la ciència infinita, pensant que aquell acte li donaria el poder per ser ell creador i tant poderós com el que l’havia creat, gras error, la maledicció va caure primer damunt l’Eva, “donaràs vida amb patiment” i seguidament, desposseí l’home dels drets i prebendes que li havia donat i el condemnà a viure amb el

Frankenstein & Finestres

dolor d’haver de fer feina amb suor i ser, per donar vida, com el pagès, que sembrada la llavor a dins la mare terra només pot mirar com creix. Des d’aquelles hores altres Adams han pul•lulat i pul•lulen pel món, creient-se que són deus i com el primer amb dret a castigar, fent que la suor per viure sigui encara més agra. Han intentat imitar el creador, alguns pel dolor de la pèrdua d’un ésser estimat, altres per la supèrbia de creure’s que la seva obra terrena era perfecta. Tampoc hi falten els que imaginant la supremacia de raça volien crear, encara que fos engendrada per dona, la perfecció humana. El Déu-creador havia fracassat pensant que cap de les seves criatures intentaria emular-lo, fer-se a la semblança seva, voler ser un altre déu. En Víctor Frankenstein, incapaç de superar el dolor de la mort d’un ésser estimat va intentar fer de déu, crear un ésser viu, no a partir del fang com va fer l’original sinó amb bocins d’altres éssers ja traspassats. Ben mirat en Víctor va ser un déu també fracassat. La seva obra desproporcionada, farcida

de cicatrius i mals cosits no tenia res a veure amb la bellesa d’aquell primer home creat des de la matèria morta, l’Adam, que com la criatura d’en Víctor també havia nascut amb l’absència d’una mare. Un crit esfereïdor va retronar dins el taller d’en Víctor Frankenstein quan martell en mà li clavà un cop al cap i embogit va cridar ―parla!―, volia que la seva criatura parlés, igual que tres-cents anys enrere un tal Miguel Angel, volia que la seva criatura de marbre també parlés, li volia insuflar la vida que només déu pot donar-li a les seves criatures, com també ho volia el rei de Pigmalió, rei enamorat de la bellesa, que al no trobar cap dona per casar-se amb els cànons que ell imaginava n’esculpí una, reclamant als déus vida per la seva Galatea. La criatura de Víctor Frankenstein també va ser un fracàs. Va néixer ignorant, adult i mal plantat i el pare veient que amb un cop de martell no li podia donar vida, va optar per connectar el seu cor metàl•lic a un parallamps i esperà que la tempesta elèctrica fes batre el cor de la criatura amb una descàrrega. La criatura es va posar dempeus i el Víctor va tornar a repetir el crit —parla!—―, però no va parlar i el creador, tal com ja havia passat amb l’Adam el va abandonar a la seva sort. En Víctor era un déu fracassat, un creador dèspota que ni tan sols li poder donar una Eva i el va deixar abandonat, ni un nom, ni una mare, ni l’agombol que tota criatura acabada de néixer necessita. Després d’uns anys. Ara que algú us ha explicat qui era jo i encara que els anys hagin passat us puc parlar de mi. Res estrany, en Víctor Frankesnstein, el meu pare, em va crear però s’oblidà

de dues coses, de donar-me un nom i el que és més important, una ànima. Tots sabeu que per morir cal separar del cos els vint-i-un grams de l’ànima, jo no els tenia i aquí estic, esperant per tancar el cicle que va començar amb l’Adam, esperant la fi del món. Amb el temps he aprés a parlar com ho feu tots vosaltres i també a escriure. Em va costar molt, ara teniu escoles per adults, jo no vaig tenir aquesta sort. Em vaig amagar al bosc, mai m’havia vist a mi mateix però sabia que era un ésser estrany, diferent. Els que de tant en tant es topaven amb mi s’espantaven i cridaven, !un monstre!, un monstre!, jo

Planeta Lletra

RELAT no sabia el què volien dir, però estava content, per fi podia ser identificat amb un nom. La vegada que vaig plorar per primer cop va ser una nit d’estiu, era nit de lluna plena. Estava cansat i tenia gana. Aquella nit vaig veure com era la meva cara, tan diferent de les altres criatures. Havia vist en la llunyania una llum, llum que pertanyia a la caseta d’un guardabosc i caminant m’hi vaig apropar. Dins la quintana hi havia un safareig d’aigua calma i neta, poc a poc hi vaig guaitar i entre els pics de les estrelles que s’hi reflectien hi estava reflectida també la meva cara, la cara que en Víctor m’havia donat, em vaig posar a plorar, vaig saber que volia dir la paraula monstre. Jo era el monstre, el fill de Frankenstein. ―—Hola, per què plores? Em vaig espantar, ningú mai m’havia dirigit una paraula. Era una veu dolça, sortia d’un cos petit i ros, d’una nena amb el somriure a la cara i que no havia cridat ―un monstre, un monstre!―. L’espant em tenia paralitzat, no sabia què fer, aquell cos petit, il•luminat per la lluna i les estrelles se m’estava apropant, no tenia por, es va col•locar al meu costat i em va prendre la mà, quelcom que no havia sentit mai m’omplí el cos mal fet d’una pau tranquil•litzadora. Temps més tard vaig saber que allò era sentir, tenir sentiments, aquella nena em donar el que més s’assembla a un ànima, el poder tenir sentiments. La casa em va acollir durant uns anys, allà vaig aprendre el nom de les coses, a xerrar, llegir i a deixar de ser rar. Un dia que practicava amb paraules noves, la Mary, ah no us ho havia dit, la nena es deia Mary, em va dir, tu ni ets un monstre ni ets rar, ets diferent. Des d’aquell dia a la casa em van dir de nom Franky. Tot s’acabà un dia.

Frankenstein & Finestres

A la casa em vaig trobar a la Mary plorant, en realitat ploraven tots, vaig pensar que alguna cosa greu hauria passat. Poc a poc, m’anaven explicant que el govern, que segons em deien era molt corrupte, havia decidit vendre el bosc, que fins aleshores era comunal, a una companyia per fer una urbanització, privant al poble del ús del bosc, expulsant als animals que sempre hi havien viscut. Creant dins d’aquell paradís, com fan els qui es creuen déus, un monstre carregat de cicatrius d’asfalt i ciment. L’últim dia d’estada a la casa, la Mary i jo vàrem sortir a la quintana, els dos ens vam apropar al safareig, com fèiem moltes vegades i la Mary em va dir; ―Ells s’aproparan al safareig, no es veuran rars, es veuran normals. El despotisme no és reflecteix a l’aigua clara, ni tant sols ells en volen tenir consciència, només ells són els monstres. Ara quant fa quasi dos-cents anys que la Mary i jo ens vàrem separar i cadascú va seguir el seu camí, i encara que molts m’han maltractat per ser diferent i m’han fet monstre perquè quan ells es miraven a l’espill no es veien igual que jo, puc dir que ser diferent no te fa monstre. Ben segur que els que encara avui menystenen els ésser que consideren diferents són incapaços de veure més enllà del que la imatge del mirall els hi retorna. La Mary i altres que al llarg de la vida m’he trobat no m’han jutjat per l’aspecte que en Víctor em va donar, el pobre no en sabia més quan em va crear, sinó pels sentiments que vaig ser capaç d’aprendre. La mentida està en fer de jutge pel que es veu, sense mirar més endins. Ja que vosaltres traspassareu i jo encara em quedaré per aquest món, us acomiado fins el dia del judici final, on hi estarem tots, des de l’Adam, el primer, fins jo que apagaré els llums i tancaré la porta.

El Projecte GRACIS El compliment de la llei és, fins a cert punt, fàcil de comprovar. Si vostè comet un acte il•lícit serà castigat d’acord amb el que la pròpia norma prevegi. Pel que fa a la moral… les normes que consideren un acte moral o immoral correcte o incorrecte, les fixa la societat en la qual vivim. Carme Cañizares Rata de biblioteca, enamorada dels llibres i del procés creatiu que transforma les idees en històries.

L’Operació L’equip del Doctor Estanislau Vives està preparat al quiròfan per intervenir amb la malalta sedada però conscient. L’anestesista li demana que conti enrere en veu alta del cinc al zero. Abans que arribi al tres el metohexital ha fet efecte i la pacient està anestesiada. El doctor Vives observa com la infermera li rasura el cap i neteja, amb un antisèptic d’acció ràpida, la zona quirúrgica que ell ha marcat. Amb veu ferma pregunta: — Preparats? Comencem! Inspira profundament i amb un gest ràpid i nítid fa la incisió inicial. Amb el perforador forada el crani on veu, amb preocupació, una massa de teixit enganxada a la part superior del lòbul temporal. La preocupació es transforma en sorpresa quan, a través del microscopi quirúrgic, veu clarament la reproducció en miniatura d’un cervell humà. Ajudat pel microscopi extreu amb la cureta tot el teixit invasiu que pot. En acabar amb la pacient supervisa el dipòsit de les mostres

per a la biòpsia en diferents pots identificats amb el número d’història. Posa la seva marca a cada un d’ells i surt del quiròfan per informar als familiars del resultat de l’operació. L’ètica —El vostre exercici professional es troba i n e x o r a b l e m e n t — remarca el degà Estruch— condicionat pel marc legal, l’ètica i la bioètica, especialment quan hi ha valors fonamentals afectats com són la vida, la salut o l’autonomia de l’individu. El desenvolupament de les vostres funcions serà èticament i legalment acceptable… —Degà Estruch —interromp en Frank Bastach, un dels seus alumnes— vol significar amb aquest advertiment que no hem d’investigar? És a dir, si algú considera èticament inacceptable, posem per cas, l’estudi amb cèl•lules mare, vol dir que no podrem investigar en aquest camp? —La meva missió com a docent — respon el degà— no és pas “advertir” com

Planeta Lletra

RELAT vostè manifesta. La meva tasca consisteix en donar-los les eines perquè vostès prenguin les seves pròpies decisions amb el respecte a la llei i al seu compromís moral. El compliment de la llei és, fins a cert punt, fàcil de comprovar. Si vostè comet un acte il•lícit serà castigat d’acord amb el que la pròpia norma prevegi. Pel que fa a la moral… les normes que consideren un acte moral o immoral correcte o incorrecte, les fixa la societat en la qual vivim. »Quant a la investigació amb cèl•lules mare embrionàries, el que es planteja és un dilema. Hauran d’escollir entre dos principis morals: El deure de prevenir o pal•liar el sofriment i el deure de respectar la vida humana. »Com a futurs graduats, probablement s’enfrontaran a aquest dilema i els avanço que és impossible respectar-los ambdós. Així doncs, quin principi moral hauria de prevaldre sobre l’altre? La investigació amb aquest tipus de cèl•lules podria portar al descobriment de nous tractaments mèdics que alleujarien el patiment de moltes persones. D’altra banda per a obtenir aquest tipus de cèl•lules l’embrió ha de ser destruït. On creuen vostès que resideix la resposta? El degà s’havia anat acostant lentament fins a situar-se davant l’alumne que havia llançat la pregunta. Ara el mirava fixament als ulls. —La resposta —va dir quasi en un murmuri— la trobem a com veiem l’embrió. Té l’estatus de persona? Quan comença la vida? —va alçar la veu— Si hem d’oferir la mateixa protecció a tots els éssers humans, podem destruir una vida humana en potència? —va cridar dirigint-se ara a la resta d’alumnes. El timbre anunciant el final de la classe va trencar el silenci absolut i pertorbador que l’inusual sortida de to del degà havia escampat per tota l’aula.

Frankenstein & Finestres

El dubte El timbre de final de classe i el brunzit de mòbil a la butxaca treu al degà de les seves cabòries. Despenja. —Víctor tinc els resultats de la biòpsia de l’Àngela —diu la veu del seu amic—. Hem de parlar urgentment. —No són bones notícies, oi Estan? En un quart d’hora soc l’hospital. Quan en Víctor entra a la consulta veu en la mirada del seu vell amic que alguna cosa no va bé. —No cal que m’ho diguis, el pronòstic no és bo, oi? —Seu Víctor. Això que vam trobar al cap de l’Àngela… —el neurocirurgià s’aclareix la gola— Saps que pots confiar en mi. Som amics. Ha estat rebent algun tipus de tractament? —No, no, Estan —respon en Víctor amoïnat—. L’única medicació que pren és la que li vas receptar per les arítmies, res més. —Víctor, com a metge i amic entendria que intentessis tractar l’Àngela amb qualsevol fàrmac novador. Què em dius d’aquesta línia d’investigació amb cèl•lules mare? El teu alumne assegura que podeu tractar i inclús curar qualsevol malaltia des de la distròfia muscular a l’infart com el que ha patit la teva dona. De debò ho entendria, només m’ho has de dir! —Em coneixes bé Estan i em dol que, sabent el que penso d’aquest tema, puguis sospitar que podria fer servir l’Àngela de conillet d’índies. —Haig d’informar el comitè ètic —diu incòmode—. El teixit analitzat estava format per cèl.lules anòmales, primitives, de creixement agressiu i el més sorprenent és que aquestes cèl•lules no són de l’Àngela, són d’algú altre. —Què … com dius? Això no és possible! —L’estudi de l’ADN indica que no són

seves. No hi possibilitat d’errada, hem repetit l’estudi tres vegades amb diferents parts del teixit extirpat. La troballa La Puri va cap a la Sala de Graus. El rellotge marca tres quarts de set, un quart d’hora per acabar la jornada. Com és habitual els divendres no hi ha ningú a aquella zona. Es pregunta si es va equivocar en deixar la neteja d’aquella part més allunyada pel final. A l’estiu, quan ho va proposar, li va semblar bona idea. Ara amb aquella foscor ho dubtava. En entrar a l’aula encén només una fase de llums i puja pel passadís lateral. Recull la paperera i baixa pel passadís central. Quelcom fora de lloc crida la seva atenció. S’acosta i veu al degà de bioètica i deontologia mèdica, Victor Estruch, estirat a terra. Pensant que el degà ha caigut i s’ha colpejat, el crida, llavors veu el bisturí, la sang i l’escrit a la paret. Pensa que el pobre degà no ha pogut suportar la malaltia de la seva dona. Prem la tecla d’emergències del seu telèfon —Truco del Tecnocampus, el degà Estruch està mort! Autòlisi —Central a totes les Unitats en servei. Es requereix una unitat al Tecnocampus, informen d’un suïcidi. L’agent fa la volta a la rotonda i enfila direcció al Tecnocampus La Fanny i el seu company d’unitat arriben a la Sala de Graus i s’acosten al degà. El cos està fred. La Fanny reconeix la cara i es pregunta si no hauria d’haver detectat les intencions de l’amic del seu pare. Mentre estableix el perímetre amb la cinta policial decideix informar-lo. Ni al mòbil personal ni al de la feina contesta. Deu

estar al quiròfan. Penja frustrada mentre es pregunta perquè en Víctor s’hauria tallat les venes de la mà esquerra si ell és esquerrà i què collons volia dir aquella inscripció feta amb sang “GRACIS mentor”?. Li trasllada a la forense les seves cabòries. Aquesta respon, mentre examina el canell, que no és habitual que un esquerrà es talli les venes del canell esquerra però tampoc és improbable. —El que és del tot improbable és que no hi hagi marques de tempteig —continua explicant— Mira la ferida, aquestes vores estan ben definides, sense ponts d’unió i la cua d’entrada de la incisió està a la part inferior, ubicació poc probable si la ferida l’ha feta amb la mà no dominant. Però no ens avancem, caldrà determinar si son ferides auto infringides o no. El comitè d’ètica El comitè d’êtica del grup de recerca d’atenció a la cronicitat i innovació en salut conegut per GRACIS està reunit a la Sala de Graus. El seu president llegeix uns documents. Alça la vista i mira a l’home dret davant seu. —Sr. Francesc Bastach... —Frank, em poden dir Frank. —D’acord Frank. El degà Estruch era el seu mentor, ens pot explicar els avenços del projecte GRACIS? —Els resultats d’aquesta teràpia que jo aplico... —Teràpia? Vostè? —pregunta el President—. Amb quin permís? —Tinc el consentiment dels pacients. —Quina institució sanitària acredita aquesta teràpia? On és l’aprovació de la comunitat científica? Ha passat els controls … —Són els pacients els que volen sotmetre’s a aquesta teràpia —interromp en Frank—

RELAT

Planeta Lletra

Per què ha de decidir algú altre sobre les seves vides o les seves morts? Tenen dret a provar qualsevol remei que els ofereixi una oportunitat. I jo els la ofereixo! Ho he experimentat amb mi mateix. Miri’m. Un virus em va destruir completament el nervi facial. Vaig cultivar cèl•lules pluripotents durant 14 dies i me les vaig injectar. Miri’m—va repetir assenyalant-se la cara— la paràlisi facial ha desaparegut i el nervi facial s’ha regenerat. —És suficient Sr. Balasch —talla el president— ha vulnerat el codi deontològic, violat protocols, simulat proves i aportat dades falses. A més, el material genètic no coincideix amb l’ADN dels suposats donants. Sap perquè està aquí? Les proves lliurades pel degà Estruch perquè aquest comitè l’expulsés del projecte són suficients per a acusar-lo de frau i subministrament perillós

de fàrmacs. Sense tenir en compte el més que probable assassinat del degà. I escolti’m bé, Frank —va continuar— desconec si les cèl•lules mare són la panacea per a la medicina regenerativa del futur. »Comparteixo amb vostè que la defensa de la vida o la protecció de l’embrió no són els únics valors a emparar. Els que pateixen malalties incurables també tenen interessos que s’han de respectar. —On és, doncs, la diferència entre el que fan vostès i el que faig jo? —La diferència està en l’equilibri. No podem obviar que la ciència avança ràpidament ni que cal preservar la dignitat humana davant els avenços científics. Tenim l’obligació moral de guarir malalties per alleujar el patiment i per tornar la salut però no tot s’hi val en nom de la ciència.

Frankenstein o el monstruo de la soledad Y sigo aquí, repitiendo escena, como si esto -mi vida- fuera una película de aquellas que juegan a enredarnos en un déjà vu, reviviendo la sensación inequívoca de que hago mal dejándote marchar sin hacerte saber lo que siento.

Roser Lorite Escribir es también una forma de conectar con tu esencia. Pequeñas historias vividas o no, que surgen de tu interior. Encontrar las mejores palabras para convertirlas en literatura y que en el proceso te sientas feliz.

Cruz, aquella tediosa tarde de viernes de un caluroso mes de Agosto, descolgó el teléfono y marcó las cuatro cifras que estaban insertadas en el anuncio del apartado de contactos de la Guía del Ocio. “Hombre de 45 años, divorciado, artista, busca mujer de edad similar para entablar amistad y posible relación estable. Interesadas llamar al teléfono del anuncio”. Una voz cálida, con frases estudiadas, decía que se llamaba Adrián, que tenía los ojos azules, que llevaba el pelo largo recogido en una cola y que se dedicaba al cine y a la música. Quería conocer a una mujer que quisiera compartir buenos momentos e iniciar una relación estable. Cruz, con la voz entrecortada, dejó su mensaje en la grabadora que recogería el nombre y su número de teléfono. Al colgar, un ligero estremecimiento vapuleó todo su cuerpo. No pasaron más de dos horas

10 Frankenstein & Finestres

cuando sonó el teléfono y la misma voz cálida, contenida y modulada, la estaba invitando a una cita para conocerse. Quedaron el sábado a las siete de la tarde en las Atarazanas, en el quiosco de la derecha, al final de Las Ramblas. Él llevaría un pantalón azul y una americana, o chaqueta de cuadros con las solapas grandes. Cruz se apresuró a vestirse las ropas que le había indicado por teléfono y se maquilló un poco más de lo habitual. Cogió el metro, y al subir las escaleras lo reconoció enseguida. Al verlo, el corazón le volvió a dar un vuelco y quiso darse media vuelta. Pensó, entonces, que por qué no iba esta vez a cambiar sus ideas estructuradas y darle una oportunidad a este hombre, aunque su imagen no fuera la del prototipo de sus sueños. Con paso rápido se acercó a él, que haciendo ver que estaba distraído, daba vueltas al dispensador de las postales y le preguntó: —Perdona, ¿eres Adrián?

Planeta Lletra

RELAT —Hola, si... ¿tú, Cruz? Se dieron un beso en la mejilla y caminaron hacia el Maremágnum, atravesando Colón y en dirección a la Barceloneta, pero la conversación los llevó hasta el Port Olímpic. Allí finalmente se sentaron a tomar una cerveza y mientras comentaban el libro “Las Nueve Revelaciones”, el sol del atardecer iluminaba los ojos azules de Adrián. En aquel instante, Cruz se relajó y sintió como todas sus hormonas se alteraban. Siguieron caminando, varias veces cambiaron de local y, cuando ya casi no quedaba gente por la calle, decidieron despedirse. Él, cortésmente, primero la acompañó a casa. A Cruz le volvió la alegría. Aquel hombre parecía realmente interesante a pesar de su aspecto. Se apartaba de todos aquellos que, hasta la fecha, había conocido y que para ella siempre fueron inalcanzables. Quizás esta vez lo conseguiría. ¿Quién sabe si éste sería el que ella tantas veces había soñado? Tuvieron una segunda cita en la que Adrián, hábilmente, le habló sobre sus relaciones anteriores y sus empresas y negocios, despertando cada vez más el interés de Cruz. Iban en el metro cuando él, sin ningún escrúpulo, le comentó: —Ahora compagino la música con la filmación de una película porno. Cruz se sonrojó y, por el rabillo del ojo, dio una ojeada a todo el vagón del metro para comprobar que la gente no estaba escuchando la conversación. Adrián, sin embargo, con naturalidad le iba dando toda clase de detalles sobre la película, los actores y actrices, la preparación y la toma de escenas. Cruz, dando fin al tema, le preguntó por la

12 Frankenstein & Finestres

música. —¿Qué haces exactamente con la música, tocas algún instrumento? —Compongo música con el ordenador. Una tarde, mientras veía la televisión con su gato Hyndra, sonó el timbre de la puerta y Adrián a través del interfono le preguntó si lo invitaba a tomar un café. Sentados en el sofá, escuchando las entrañables músicas de Serrat, llegaron las caricias, y sus labios se encontraron fundiéndose en largos besos. Las manos expertas de Adrián ya habían desnudado parte del cuerpo de Cruz cuando, con voz temblorosa, ella le dijo al oído que no tenía demasiada experiencia. No hacía falta que Cruz le dijera aquellas palabras. Ya la había calado desde el primer momento en que la vio, subiendo las escaleras del metro, queriendo huir al verlo. Enseguida supo cómo debería tratarla e intuyó que sería una presa fácil. No tenía ninguna prisa, la fruta madura cae por su propio peso. Mientras tanto, el gato de Cruz, sin poder soportar la presencia del maligno, saltó por la ventana que, por descuido, había quedado abierta y se lanzó al vacío, cayendo tres pisos y gastando una de sus siete vidas. Esa tarde todavía no hicieron el amor, pero Cruz estaba ya preparada. Esta vez sí que por fin rompería con todos los tabúes y represiones y se dejaría llevar por los senderos dulces del amor y el sexo. Adrián ya se encargaría, con mucha astucia, de saberla conducir, utilizando en cada momento las palabras que Cruz esperaba y deseaba oír. Así, pocos meses antes, ya se lo habían anunciado. En su desesperación por no encontrar pareja, una vez más,

Cruz fue a consultar el tarot a una vidente. Esta le dijo que en una reencarnación anterior había sido una especie de monja que iba de aldea en aldea haciendo el bien a los más necesitados. Ahora debía cortar con ese karma y bajar a los infiernos para tener nuevas experiencias. Estaba a punto de conocer a un hombre que la introduciría en el sexo. A la semana siguiente, el domingo, cogieron el tren y se fueron a pasar el día a Sitges. A la vuelta, ya anocheciendo, el tren iba abarrotado de gente y Cruz quedó aprisionada entre una puerta y el pecho de Adrián. Sintió cómo su cuerpo ardía, no tanto por el sol que había tomado, sino por el deseo y la pasión.

Al llegar a la estación de Sants, Cruz le dijo que, si no quería, no hacía falta que la acompañara a casa, por si perdía su último autobús a Santa Perpetua, donde vivía Adrián con sus padres. —Yo no dejo a una mujer sola en la calle y espero que tú tampoco me dejarás tirado un domingo por la noche. —¿Qué quieres decir? —Pues que está claro que esta noche duermo contigo. Además veo en tus ojos que lo estás deseando. Aquella primera noche, Cruz conoció a Frankenstein.

TO BE CONTINUED . . .

RELAT Frankenstein o el padre del poeta —Les reto a que escriban una historia de fantasmas. —Se denotaba en su aptitud la soberbia de creerse superior como escritor—. Señores, —tanto su mirada como sus palabras, se dirigieron hacia los interlocutores masculinos— ténganla preparada para nuestro próximo encuentro. Montserrat Pérez Martínez Me gusta el orden. Mis amigos me tachan de “cuadriculada”. Pues bien, ¿a dónde va todo eso cuanto tengo una idea y una pantalla en blanco?

Planeta Lletra

Ginebra, Junio de 1816. «¡Señores! ¡Ha dicho señores! ¡Se ha dirigido, únicamente, a los hombres! ¡Estúpido amargado! ¡Será imbécil!». Estos y algunos atributos más de idéntico estilo se quedaron contenidos en la garganta de Mary Shelley al término de aquella velada. El joven matrimonio Shelley, formado por Percy y Mary, eran grandes amantes de las tertulias. Gustaban de invitar a su hogar a personajes del mundo del arte y de las ciencias. Por ello, a menudo también acudían como invitados a las veladas organizadas por sus amigos. Las reuniones se prolongaban hasta altas horas de la madrugada mientras dialogaban, entre copas, sobre los temas a la orden del día. En aquel verano, en el que se habían instalado cerca del Lago Ginebra, la pareja pudo disfrutar asiduamente de las fiestas celebradas por su gran amigo, y ahora vecino, Lord Byron en Villa Diodati. En esta ocasión, Byron ejercía como

14 Frankenstein & Finestres

anfitrión y, deseoso por recuperar el encanto de las veladas al aire libre, confió en los tímidos rayos de sol que lucían aquella tarde de Junio. Así, ordenó al servicio los preparativos para celebrar la cena en el jardín de la finca. Pero resultaron ser unos rayos de sol traicioneros… A los postres, el cielo comenzó a pintarse de gris y, en unos minutos, un gris más intenso se vislumbraba entre el resplandor de los relámpagos. En seguida, el pudding de manzana pasó a convertirse en una especie de papilla aguada. Los comensales, que corrieron hacia la casa para resguardarse, no pudieron evitar acabar empapados. Lord Byron, en un elegante ritual, prendió fuego a la chimenea del salón, y los invitados se acomodaron ante ella. Percy, John Polidori y él ocuparon los cómodos sillones, y Mary y su hermanastra Claire se sentaron sobre la alfombra. Sus ropas estaban mojadas y traspasaban el frio a la piel. El fuego ayudaba a calentar el cuerpo y el alcohol de las bebidas hacía entrar en calor la mente. Los truenos hacían vibrar las grandes

cristaleras. La luz de los rayos, las llamas de la chimenea y algunos candelabros daban iluminación a la sobria estancia. El ambiente resultaba inquietante. Arropados por este escenario, el grupo de jóvenes, bien dotados de inteligencia y cultura, dejó volar la imaginación y la conversación se dirigió hacia lo que las circunstancias invitaban: explicar historias de terror. Así, entre fantasmas, monstruos, alcohol y algún que otro escalofrío suscitado por lo que se relataba, la velada se alargó hasta altas horas de la madrugada. Lord Byron, alegando que su pierna le pedía descanso y pidiendo disculpas, fue el primero en retirarse, no sin antes, preso de una extraña euforia provocada por la embriaguez y por la tenebrosa noche, lanzar un reto a sus invitados. Lo hizo con un tono prepotente, intimidante, con un deje de menosprecio, incluso, mostrando así aquella parte oscura suya que tanto intentaba disimular, sin éxito. —Les reto a que escriban una historia de fantasmas. —Se denotaba en su aptitud la soberbia de creerse superior como escritor—. Señores, —tanto su mirada como sus palabras, se dirigieron hacia los interlocutores masculinos— ténganla preparada para nuestro próximo encuentro. ¡Buenas noches! —Reto aceptado. Que descanse, Lord Byron —se limitó a responder Mary educadamente, tragándose la indignación. Universidad de Bournemouth, Enero 2018. Faltan veinte minutos para mi exposición y aún no sé qué es lo correcto. “Debes respetar lo que ella decidió en su momento, cariño”, me ha aconsejado mi abuela. ¡“En su momento”, dice! Sí, claro… Pero Mary no pertenecía a ese momento. Simplemente el azar, o lo que sea que se ocupa de estos menesteres, se equivocó y la colocó en él.

En esa época de hombres… Pensar era de hombres, escribir era de hombres, ¡todo era de hombres! La mujer que se preciaba solo debía servir para criar hijos y atender la casa y, por supuesto, para colgar, cual bello ornamento, del brazo de su esposo cuando las circunstancias lo requerían. «¡Maldita sea Mary, en menudo marrón me has metido! Bueno, tú y la abuela…». He dedicado más de media vida a estudiar la obra y la persona de mi antepasada Mary Wollstonecraft Godwin. He analizado sus obras; las he hecho parte de mí. Las he escudriñado, buscándola entre las líneas. He escrutado las expresiones de mi abuela, de mi madre, de mis tías, incluso las mías, hasta dar con la mujer que había tras las palabras. Una mujer que tuvo que permanecer callada, contenida, porque no era “el momento”, porque ya demasiado atrevimiento había sido el suyo al escribir una obra considerada pionera, calificada incluso de extraña, y que no era adecuada para llevar firma femenina. Y ahora, la noche antes previa a la conferencia que tan concienzudamente tengo preparada, mi abuela me entrega esto… “Un legado familiar”, me dice, ¡así, como si me hubiese entregado un juego de té!… ¡Mierda, mierda! Me he pasado la noche leyendo… Es algo extraordinario… Esta es mucho mejor… Cuánta elegancia… ¡Cuánto de mi Mary! Algún momento del año 1817. Tras poner fin a su novela Frankenstein o el padre del poeta, Mary Shelley se sintió aliviada. Había vertido toda su ira y su enojo contra Lord Byron en aquellas páginas. Lo había hecho protagonista. Había convertido a su querido amigo Byron —el que, pese a su amistad y su coincidencia en la manera de pensar sobre la mayoría de los temas, en

Planeta Lletra

RELAT ocasiones le resultaba un retrógrado— en un engendro de ficción inspirado en sus características físicas y en su parte más oscura. Elevó a lo grotesco y a la caricatura sus facciones. Transfirió a aquel monstruo su misma cojera. Incluso se burló dotándole de unos atributos íntimos escasos. Le hizo autor de un repertorio de ridículos poemas y le obligó a viajar por el mundo recitándolos ante públicos poco comprensivos, que no dudaban en hacerle saber la escasa calidad de sus versos. Y mientras lo hacía se regocijó a su costa. Había resultado un desahogo hacerlo, una íntima venganza. Pero aquella historia jamás podía ver la luz. Lo sabía desde el principio… Guardó el manuscrito en una sombrerera y se aseguró de que permaneciera oculto en el desván. Se preparó un té y volvió a sentarse ante su escritorio. Había cumplido el reto impuesto por Lord Byron, pero no podía demostrarlo. Tenía que modificar su historia si quería darla a conocer. Así, comenzó escribiendo: Frankenstein o el moderno Prometeo. Universidad de Bournemouth, Enero 2018. —¡Buenas tardes! Dentro del ciclo de conferencias que nuestro centro imparte con motivo de la celebración del bicentenario de la publicación de la novela Frankenstein o

16 Frankenstein & Finestres

el moderno Prometeo, me enorgullece presentarles a la Srta. Margaret Shelley, familia directa de la autora, y gran investigadora de su obra y de su persona. Ella nos hablará de la influencia de dicha novela en la literatura femenina del siglo XIX. Bienvenida. —Buenas tardes… Bien… —Una pausa que se alarga demasiado, inquieta al público—. Tal como ha sido calificada por los expertos, la novela Frankenstein o el moderno Prometeo, escrita por Mary Shelley, es la obra que diera paso al género de ciencia ficción… —Otra pausa, unida al temblor de la c onferenc iante, provocan comentarios entre los asistentes—. Yo… Discúlpenme. Margaret se aparta del atril con la intención de abandonar la sala. Al girarse, su mirada se cruza con la de su antepasada en un póster colgado de la pared. Margaret toma aire, saca de su maletín un antiguo manuscrito y vuelve a posicionarse ante el público. «¡Va por ti, Mary!». Llena de seguridad, continúa con su exposición: —Pues bien, he de informarles que la primera novela perteneciente al género de la ciencia ficción la escribió Mary Shelley, sí, aunque eso ya lo saben. Pero no es la obra que nos ocupa hoy, sino que es esta que ha llegado a mis manos hace tan solo unas horas…

El informe El desertor, Jorge Alcácer alias “El Pistolero”, salió de un bar de la calle Ribera y, cuando cruzaba el Parque de la Ciudadela, le pedí un cigarrillo. El muy gilipollas me dice que no fuma y me manda a paseo. Le dije que sabía quién era y que si no venía conmigo, la cosa se pondría fea. Miguel Ramírez Veo la ciudad como un nido de monstruos a los que alimentar. La tarea es muy sencilla cuando solo tienes que facilitarle a los personajes las víctimas y que ellos te sorprendan de maneras que ni uno mismo puede imaginar. Porque la imaginación no llegan tan profundamente como el monstruo que todos tenemos dentro.

A la atención del Josep Torrent. En el interior de este sobre adjunto el informe completo de la Misión Thor, además de las grabaciones de las entrevistas con los agentes implicados. Cinta 3, Cara A. —Son las 20:34 del 3 de noviembre de 1959. Estamos en la sala B. Por favor, diga su número de agente alto y claro. —Veintisiete. —¿Está usted de acuerdo con este interrogatorio y responderá con franqueza a todas las preguntas? —¿Tengo elección? —Responda. —Sí. —Bien, empecemos. ¿En qué consistía la Misión Thor? —En una extracción de un agente rebelde que había robado información confidencial para uso propio. Las instrucciones fueron claras: interceptarlo y

traerlo, así nos lo hizo saber el Teniente Josep Torrent. ¿Lo estoy haciendo bien? —¿Quiénes eran los integrantes? —El agente 5, la agente 11, la agente 21 y yo. —¿Qué relación tiene o tenía con ellos? —Tengo o tenía una relación normal. —¿Nada más? —Odio al agente 5. —Quiero una respuesta válida, Veintisiete. Ya sabe a lo que me refiero y tiene que quedar registrado. —Vale, joder. Veo que sois unos pervertidos. ¿Tenéis cámaras en las habitaciones o qué? La agente 11 y yo nos acostamos. Después de que el Teniente nos informara de la misión, fui a hacer lo que hago siempre que me asignan un trabajito. Abro una botella de whisky en un hueco que hay en la muralla y me la bebo tranquilamente. La agente 11 apareció y me preguntó si era vino lo que bebía. Yo le contesté que el vino está bien pero que el

Planeta Lletra

RELAT whisky es más rápido. Ella respondió que lo único rápido que quería era su muerte. Digamos que, una hora más tarde, no tuve demasiada prisa. Ya me entiende. —Creo que ha quedado bastante claro. ¿Qué pasó con la extracción? —El desertor, Jorge Alcácer alias “El Pistolero”, salió de un bar de la calle Ribera y, cuando cruzaba el Parque de la Ciudadela, le pedí un cigarrillo. El muy gilipollas me dice que no fuma y me manda a paseo. Le dije que sabía quién era y que si no venía conmigo, la cosa se pondría fea. Se giró y, al verme apuntarle con la pistola, ni siquiera pestañeó. “¿Te crees que no se quiénes sois?” Me dijo. Sabía que veníamos a por él. Le contesté que me daba igual, que viniera y se lo explicara a Torrent. Entonces me dijo: “Te lo voy a explicar a ti, para que sepas de parte de quien estás y lo que estás haciendo”. Cinta 3, Cara B “Me llaman El Pistolero y ya puedes imaginarte el por qué. Digamos que los únicos que no han caído bajo el cañón de mi pistola, fueron los únicos que he deseado matar con mis propias manos. Salió mal y me quedé en una camilla durante meses.

18 Frankenstein & Finestres

Cuando desperté, me dijeron que mi familia había muerto, les habían metido una bala en la cabeza a mi mujer y mis hijos. Además de información también me prometieron venganza. Querían que me recuperara

más rápido y me ofrecieron un tratamiento que estaban desarrollando. No lo dudé. Me hicieron decenas de transfusiones de sangre y, en una de esas, le pregunté

al médico para qué tanta sangre. Él me respondió que en la guerra habían experimentado con un pequeño pelotón y los resultados habían sido sorprendentes. Querían replicar el experimento en mí. Pude saber que solo había sobrevivido uno y que le estaban exprimiendo la sangre como si fuera zumo de naranja. Con el tiempo, empecé a dejar de dormir y apenas comía, pero no me sentía cansado ni hambriento. Me recuperé en mucho menos tiempo del que necesitaba. Al volver, vi que un agente del FAC se había unido a nosotros. Encontré información de los que mataron a mi familia. ¿Y sabes qué? No la habían matado los rojos, fue después, cuando mis superiores vieron que era el soldado que querían que fuera, mataron a mi familia. Estaba todo pensando. Me engañaron para que dijera que sí. Y luego me convirtieron en máquina de matar, en un monstruo. Y me lo van a pagar”. —Aunque parece el cuento de Frankenstein, eso es lo que me contó. El caso es que la agente 11 disparó a Alcácer y falló. Él no, y le dio en la pierna, -un rasguño por lo que pude saber luego-. El imbécil del Agente 5, en lugar de ayudarme en la persecución, fue a salvar a la princesita en apuros esperando una mamada de recompensa. La agente 21, que esperaba en un coche, no vio nada. Y a mi se me escapó al llegar al palacio de justicia. —Al día siguiente volvió a contactar con Jorge Alcácer. ¿Cómo lo encontró? —Miré en los mismos archivos que él. Pude saber que los asesinos de su familia no habían matado a todos sus hijos. El mayor, que iba a la universidad, no estaba en casa cuando los ejecutaron. Fui a buscarlo. —¿Fue solo?

—En teoría sí. Allí vi a Jorge, en su coche, reuniéndose de valentía para hablarle a su hijo. Lo obligué a salir y lo llevé a la calle Paloma. Le conté que sabía lo que sabía y le dije que, si no venía conmigo, él y su hijo acabarían muertos. Entonces escuché que alguien le gritaba a Alcácer. Era la agente 11 con el chaval. Le apuntaba con la pistola en la cabeza. No se meó en los pantalones de milagro. Alcácer reaccionó y sacó una pistola, yo hice lo propio y le disparé antes de que tuviéramos alguna sorpresa más. —Y la hubo. —Alcácer había caído y la agente 11 soltó al chaval. Le grité a ella qué cojones hacía, que no podía presentarse así y encima encañonando a un puto crío. Entonces escuché el estallido. Alcácer no había muerto y le disparó a la agente 11. Corrí hacia ella y vi como, del orificio de su cuello, sangraba a chorros. Apenas pudo decir que lo único que quería era una muerte rápida. La tuvo. Entonces, me levanté y fui hacia Alcácer, que me apuntaba con el pulso tembloroso y la pistola humeante. Su hijo le lloraba encima. Lo aparté de una patada y le obligué a mirar como ejecutaba a su padre. Fui a su casa y cogí los informes que había robado. —Bien. —A pesar de que no es asunto mío, me imagino que si el DIE tiene tanto interés en esos papeles, es porque hay algo de verdad en el cuento de Alcácer. —Hemos terminado Veintisiete. Después de las entrevistas, podemos descartar que el topo fuera Alcácer. Seguiremos investigando.

RELAT Vols ser acceptat, petit Frankie? Rebutjat pel teu pare horroritza’t de tu i penedit d’haver-te donat la vida. Això, és bestial! Sense ningú disposat a acollir-te. Molt fort!! La gent ho entendrà, això. Sandra Cabrespina

Planeta Lletra

Sempre m’ha agradat molt llegir, des de petita devorava el que em queia a les mans i no en sabria dir el perquè. Crec que la ficció no és veritat ni mentida, els relats son com jocs de miralls i amb el temps m’he aficionat a crear-ne jo també alguns de petitons. En el reflex d’aquests miralls s’hi amaga una part meva, i espero que el lector hi reconegui algun cop una part seva.

Entesos. Tranquil. T’has adreçat a l’empresa adequada. Tot canviarà. Farem algun retoc en l’aspecte físic. Està bé ser diferent i destacar, però és clar, tampoc volem que la gent surti corrent. I, decididament, ets massa pelut. Podríem fer moltes coses, però, crec que ens limitarem a eliminar l’excés de pèl en algunes zones, és gairebé indolor amb els mitjans adequats, i en tot cas, qui alguna cosa vol ha d’estar disposat a pagar un cert peatge de dolor, no? El cabell, el retallarem una mica, i farem unes decoloracions estratègiques per donar-li llum. Després alguns tractaments a la pell i una bona endodòncia. Amb això, la vestimenta adequada i un toc de maquillatge, n’hi haurà prou, crec. Bé l’estilista ens hi donarà un cop de mà. Però, de fet, el primer és pensar un nom. Tothom necessita un nom. Et cal un nom perquè la gent et conegui, pugui parlar de

20 Frankenstein & Finestres

tu, i perquè tu mateix sàpigues qui ets. Que et sembla Frankie? Fran?, o potser una cosa més elegant com Frank di Franco. Com et sona? Hi podem donar algunes voltes més..., i Petit Frankie? Entens la ironia, “petit”, bé, a mi em sembla bé, millor que Monstre. Monstre no és un bon nom. Massa connotacions negatives. Pot ser el nom d’un gosset, o el nom d’un lluitador de pressing catch, però no és el que ens convé per a tu... També haurem de fer-te una història. Sí, ja sé que ja tens la teva història, però cal fer-la més entenedora, menys terrible, que la gent pugui empatitzar. Explicarla bé, però sense gaires complicacions, simplificant. Està bé que facis una mica de por, fins i tot un punt de repugnància, però t’han de veure més humà. Hem d’explotar la teva infantesa, vull dir que no vas tenir infantesa, oi? I això ha de ser dur. Tots necessitem una infantesa. Un ésser sense

infantesa és trist de mena. Tu neixes adult de cos però amb la ment gairebé en blanc, veritat? Ho hem d’explicar com una carència, una cosa molt trista. Segur que ho va ser. No has pogut aprendre, tot jugant, a relacionar-te, a fer el que cal per rebre afecte. Pitjor que un orfe. Rebutjat pel teu pare horroritza’t de tu i penedit d’haver-te donat la vida. Això, és bestial! Sense ningú disposat a acollir-te. Molt fort! Destinat a ser una salvatgina del bosc. Ho veus? La gent ho entendrà, això. Ens fa tanta por a tots, ser abandonats, menystinguts, bandejats. És tan injust. I en un principi el teu únic delicte era haver nascut i ser com ets, i és clar no era pas culpa teva. Néixer tots ho sabem, és un acte involuntari, i potser encara més en el teu cas. El teu pare és clarament el dolent d’aquesta història. Quin irresponsable! Que cruel, d’haver-te creat i després deixar-te tan sol i perdut, i a sobre, assassinar davant teu la companya que li havies demanat que fes per tu... Perdona, que bèstia sóc, respira a poc a poc, calma’t. No ploris nano. T’entenc: Quina terrible injustícia. Ja està, noi, ja està, tranquil, et dic. Molta gent es posarà de part teva, segur. Això ens ajudarà, perquè, d’altra banda, tenim, ehem, els teus actes de violència, no podem negar que després has fet alguna animalada, oi? Però si expliquem bé la duresa de la teva vida, jo crec que ho entendran, amb reserves, amb una certa repugnància pels fets, una mica de por també, i qui sap si certa fascinació per la teva enorme força. La rebel•lió, la ràbia, la venjança també són sentiments ben humans. Però, això sí, en el teu cas, jo crec que hauríem de pensar en algun procés de curació, d’il•luminació, de

penediment. Seria el colofó perfecte per la història, i ja no els faràs tanta por. Perquè

si els fas massa por, llavors, nano, hem begut oli, no hi ha empatia que hi valgui! Jo crec que hem de pensar en algun acte de redempció o un personatge salvador, que et porti cap a l’autocontrol. Potser un expert en creixement personal. Per què no? Crec que tindrem gurus a dojo disposats a fer aquest paper, sobretot si creuen que ja ets inofensiu. Ho ets? No? No passa res, de fet ningú és inofensiu del tot, no trobes? Però m’has dit que vols integrar-te, oi? Ho farem, ja veuràs, el màrqueting és una eina molt poderosa. Hem de crear-te un perfil. T’agraden les mascotes? Acabo detenir una idea brillant. T’hi veus en un reality?

Planeta Lletra

Revista literària

Planeta Lletra Òrgan de difusió de l’Associació Planeta Lletra III Època - Any 6 - Núm. 19

Al proper número:

Mataró

antic

http://www.planetalletra.org http://www.twiter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra Descarrega’t la versió digital de les anteriors edicions a: http://www.planetalletra.org

Especial: Finestres

E N

A Q U E S T

RELAT

N Ú M E R O Desembre 2018

Direcció Editorial: Sandra Cabrespina Equip de correcció: Sandra Cabrespina Carme Cañizares Núria Castellsaguer David Garcia Prats Magda Pola Heidi Pérez Mònica Ruiz Lola Sarrión Il.lustracions: Creative Commons (CC) excepte indicació del contrari

Logo: Gustik Albo Maquetació: Carme Cañizares Núria López Portada: Pixabay

ESPECIAL FINESTRES

A mig fer Maria Rosa Salas El topo Miguel Ramírez

..........

.........................

En Biel i els seus jos Júlia Lancho

........................

A mig fer

Filferro que trobava, filferro del que en sorgia un petit miracle; amb paper també feia filigranes i no diguem quan vaig descobrir les petites peces de coloraines amb les que les meves nebodes es feien polseretes i collarets.

Maria Rosa Salas

Blava i no gaire gran ........................ Maribel Sanfeliu

La finestra Pilio Piris

...............

Rosa amb brodats negres ................. Núria Castellseguer

Reflexionant Alfons Filbà

....................................

Viatge d’anada Esther Aragón

..........................

Pensión La Cruz Roser Lorite

..........................

Utòpica, però realista al mateix temps. Dispersa, les idees i els pensaments deixen pas a altres pensaments i idees amb rapidesa. Perseverant. Responsable, em prenc amb seriositat els meus compromisos. Amiga de les meves amistats.

Sempre he cregut que estava fet a retalls. La cosa ja va començar quan era ben petit: que tenia els ulls de ma mare, la barbeta de mon pare, però que caminava com l’avi... Després, de més grandet, es va accentuar aquesta sensació ja que tant els pensaments com les sensacions els percebia a batzegades. En la meva humil persona es lliuraven aferrissades lluites entres els gens dels meus avantpassats, tant els de part de mare com els de pare. Tots volien que les seves particularitats formessin part de mi. Tot en mi eren repeticions d’altres persones que se m’havien anticipat en aquest món. Fins i tot el meu interior més íntim estava fet a trossets, com un cobrellit de patchwork.

Mai els meus pensaments eren lineals, es trencaven, saltaven d’una cosa a una altra sense ordre ni concert i sempre quedaven incomplets. Amb el cos em passava igual, cada cama tenia una llargària diferent, la qual cosa em feia bambolejar lleugerament quan caminava (a això es deurien referir quan deien que tenia el caminar de l’avi). Els braços no tenien harmonia, es movien aliens a la meva voluntat. Amb el temps vaig aprendre a coordinar els moviments un tant arbitraris de les meves extremitats, malgrat tot sempre donava la sensació de desmanegament. La meva vida també estava feta de retalls. Mai una relació havia tingut un final específic, les coses començaven, però no

Planeta Lletra

RELAT

sé com, tot s’espatllava i es diluïa en el no res. De mica en mica vaig deixar de veure a aquell amic amb qui havia intimat o a aquella noia amb la que havia començat una tímida relació. En el meu dia a dia no hi havia comiats, tot desapareixia com per art d’encanteri deixant-me un regust de cosa inacabada. Quan vaig tenir un cert ús de raó em vaig anar fent una imatge de mi mateix, una mica com un trencaclosques. Si tenia els ulls d’un, el nas d’un altre, si em comportava com els meus pares o avis, què tenia propi? Davant totes aquestes circumstàncies el meu comportament també era fet de bocins. Mai acabava res del que començava, me n’avor-

26 Frankenstein & Finestres

ria abans de veure acabat allò que iniciava, ja fos una relació o un relat, un dibuix, un quadre o qualsevol altre cosa. Perquè això sí que ho tenia: era un artista. M’agradava escriure i pintar, sobre tot pintar, hagués pogut ser un bon artista si hagués sigut perseverant. Artista que, encara que frustrat, les meves obres, tothom ho deia, tenien un què d’especial tot i no estar finalitzades. Tenia un bon grapat de llenços començats però inacabats. Sabia el que volia plasmar a les teles però no sabia com acabar-les. Igual em passava amb els relats, en començava a dotzenes però cap el finalitzava. En una època em vaig interessar per les manualitats. Filferro que trobava, filferro del que en sorgia un petit miracle; amb paper també feia filigranes i no diguem quan vaig descobrir les petites peces de coloraines amb les que les meves nebodes es feien polseretes i collarets, allò va ser una descoberta miraculosa, feia autèntiques meravelles. Però, com sempre, ho deixava tot inacabat. Fins que se’m va acudir pintar finestres. Sí, mira, una mania com una altra! Anés on anés em fixava en les finestres de les cases i dels llocs on anava, ja fossin cases particulars com castells visitables o enderrocats. Aquelles finestres o finestrons que tenien alguna cosa especial, al menys per a mi, en feia una fotografia, primer amb una càmera digital, més endavant les feia amb el mòbil i me les passava a l’ordinador. Aquesta mania va ser l’única cosa que no canviava, que perdurava passés el temps que passés. Quan

ja tenia més d’un centenar de fotografies de finestres de tot tipus, des de fora o des de dins, em vaig aficionar a fer-ne olis. Quan ja n’havia pintat deu o dotze vaig aconseguir fer la “FINESTRA”, sí, sí, en majúscules perquè aquella finestra va ser l’única finalitzada de debò, i, el que és més important, era la que em va obrir la porta al meu interior. Allà vaig trobar la meva essència. Aquella finestra oberta de bat a bat em va fer entendre la matèria de la que estava fet. Vaig entendre moltes coses, reals i irreals, vaig saber que travessant aquella finestra em trobaria en el lloc on sempre hauria d’haver estat. No en vaig pintar cap més, de finestra. Ja havia trobat el paisatge pel qual em volia perdre. Intuïa que allà la meva persona i la meva ment deixarien d’estar a mig fer per estar senceres i completes. Em passava hores i hores assegut davant la pintura que de tan fen feta semblava real. Sabia que, tard o d’hora, trobaria el moment adequat per travessar-la. Avui. Ara! Ja és el moment... el moment de fer el gran salt. M’aixeco, m’apropo al quadre i el toco. Com ja m’havia imaginat la meva mà desapareix a través de la finestra i, il•lusi-

onat, tot jo, amb precaució, passo a través de la meva obra, la meva única obra acabada. Avui. Ara. Ja comença una altra realitat. Exactament, no sé quin miracle s’ha esdevingut. Ara s’ha obert un espai nou davant els meus ulls. Un paisatge real que de sobte esdevé fantasia fa que em senti diferent, més sencer. Per començar, sóc un altre home. Em sento ple de força, d’entusiasme. Sé que puc fer moltes coses, viure altres experiències: escollir i decidir, començar i acabar, dormir i despertar. El nou món és ple de colors: verds tendres, blaus celestes, rosats. Els colors es combinen entre si mentre, com una aurora boreal, canvien de forma llangorosament i lenta. Una meravella! I jo, en mig de tot, mirant, admirant, veient, observant, captant, aprenent, assimilant, experimentant, vivint. Mai m’havia sentit tan ple i lúcid; mai com una entitat individual i personal. No sé si aquesta experiència és real o és somni, o realitat alternativa. Només sé que no vull tornar a l’altra banda de la finestra. No puc tornar a aquell espai suposadament real amb la meva personalitat inacabada, a mig fer.

Planeta Lletra a Mataró Audiovisual

El quart dissabte de cada mes a les 4 de la tarda

RELAT El topo Acababa dando una vuelta por la Rambla y se iba para casa. Nada raro. Tampoco sospechaba que alguien con sombrero y gabardina lo siguiera. Demasiado seguro de sí mismo. Demasiado confiado al dejar siempre la ventana de su habitación abierta. Miguel Ramírez Moriche Veo la ciudad como un nido de monstruos a los que alimentar. La tarea es muy sencilla cuando solo tienes que facilitarle a los personajes las víctimas y que ellos te sorprendan de maneras que ni uno mismo puede imaginar. Porque la imaginación no llegan tan profundamente como el monstruo que todos tenemos dentro.

7 de Noviembre de 1959 - 22:35

“Tengo razones para creer que tenemos un topo en el DIE. No me fio de nadie. Si lo está pensando, está en lo cierto, usted ha sido motivo de investigación y podemos decir que está cien por cien libre de sospecha. Por eso le estoy confiando esta misión. Quiero que investigue a uno de nuestros agentes. Haga lo que tenga que hacer. Ningún detalle es pequeño. Registre su coche, su casa, la servilleta que quede junto a una copa en un bar. Quiero saber todo sobre él. Si tiene que remover su mierda para saber qué ha comido, quiero que lo haga”. Por supuesto, eso no lo haría, pero las instrucciones del Teniente Torrent habían sido claras: tenía que descubrir si el Agente 27 era el topo o no. Llevaba toda la semana detrás de él y nada parecía indicar que lo fuera. Apenas se relacionaba con nadie. Salía a correr por la mañana, comía un menú en un bar de la calle Pelayo, se tomaba el café leyendo el periódico en la terraza del Zurich. Acababa

Planeta Lletra

28 Frankenstein & Finestres

dando una vuelta por la Rambla y se iba para casa. Nada raro. Tampoco sospechaba que alguien con sombrero y gabardina lo siguiera. Demasiado seguro de sí mismo. Demasiado confiado al dejar siempre la ventana de su habitación abierta. Cuando el Agente 27 saliera, entraría. Y no por la puerta. 23:55 Miró el reloj y le hizo un gesto al camarero para que le trajera la cuenta. Apuró su cuarto whisky con hielo y miró a un lado y a otro del London Bar. El camarero, muy educado, dejó la cuenta. Se levantó, pagó -dejando una generosa propina- y se puso la chaqueta de camino a la salida. Alguien de la barra le tocó el hombro y se giró al instante. —¿Ya se va? —le dijo una joven de sonrisa agradable y mirada felina—. La cenicienta esperó hasta las doce. —Y así le fue. Perdió un zapato, de camino, por irse con las prisas. Yo creo que no me dejo nada.

—¿Está usted seguro? —le dijo ella antes de beber un trago de su copa. —¿Eso es Ginebra con Vodka? —Tres medidas de Gordon’s, una de vodka, media de Kina Lillet. Agitado hasta que esté helado y con una fina corteza de limón. —Vaya, me he perdido después del Gordon’s —llamó al camarero—. Escocés con hielo. —¿Tiene usted nombre? —¿Acaso importa? —Un hombre misterioso. ¿Es usted una clase de espía? —Digamos que la última mujer con la que tuve un romance murió al día siguiente. —Un hombre peligroso. —Fue hace menos de dos semanas. —¿Debería tenerle miedo? —¿A mí? —dijo riéndose y bebiendo—. Su marido debería tenerme miedo. —¿Quién le ha dicho que estoy casada? —Lo supongo. —Se echa demasiadas flores. Si estuviera casada no me hubiera acercado a usted. —Eso lo dudo mucho. —Lo que yo no dudo es que me voy a quedar aquí mientras usted se larga. 8 de Noviembre de 1959 - 9:48 El Agente 27 se deshizo de las sábanas y buscó su ropa por toda la casa de Lucía, la chica del bar. La chica con la que había pasado la noche. La chica que no estaba casada. Y la chica a la que estaba a punto de dejar en su cama. Antes de salir, le robó un plátano y una manzana y salió sin hacer ruido. Bajó las escaleras con tranquilidad y, al llegar al rellano, empezó a pelar el plátano. Salió por la puerta y antes de darle el primer bocado alguien lo llamó.

—¿Noche movidita? —le preguntó la Agente 21—. Espero que sea el primer plátano del día. —El mío sí —le contestó con una sonrisa y mirando al balcón del piso de Lucía—. ¿Celosa? —Eso te gustaría. —Iba a ir a por unos churros. Te diría que vinieras pero no sé si ya te habrás comido alguno. —El único churro que te vas a comer será el del Teniente. Quiere reunirse de inmediato contigo, en Montjuïc. —Que os jodan: a él y a ti. Tengo cosas que hacer. —No lo he preguntado. —¿Tengo cara de que me importe? —No quieres que te vengan a buscar otros. —¿Quién?¿Es que me van a detener? ¿Te crees que soy imbécil? ¿Qué no sé qué es lo que estáis haciendo?

RELAT

Planeta Lletra

—Entra en el puto coche. —Arréstame —dijo el Agente 27, dándole la espalda a la Agente 21. —He dicho que te subas al coche — dijo ella. Entonces, él sintió algo en su espalda. Aunque sabía que no le iba a disparar allí, estando a dos calles de Plaza Real un domingo por la mañana, preguntó: —¿Dónde tienes el coche? 10:32 —Espero no haber importunado su mañana de domingo —le dijo Josep Torrent nada más verlo entrar en su despacho. —En absoluto, iba camino a misa y, en el mismo momento en el que la Agente 21 me ha dicho que quería verme, he dado media vuelta. —Bien —miró a la Agente 21, que estaba justo en la entrada y cogió unos papeles—. Tengo que decir que es un agente excelente. Lo que más me gusta de usted es su practicidad a la hora de resolver un problema. Puede que le guste demasiado ensuciarse las manos, pero no se lo voy a echar en cara —Torrent rió y miró los papeles—. También es indisciplinado y lo que más odio es su falta de compromiso con el DIE. ¿Me entiende? —No, la verdad es que no estoy entendiendo nada. —Hay un topo en el DIE. —Lo sé. Desde que se me interrogó a principios de semana que lo sospecho. No hace falta ser un lumbreras para darse cuenta de que algo pasa. Puede que el Agente 5 no se entere de nada, pero yo sí. —No esperamos menos de usted. Y a eso quería llegar. Como le decía, no me gusta su falta de compromiso con nuestra organización y eso me da que pensar. —¿Cree que soy el topo? —¿Lo es?

30 Frankenstein & Finestres

—No sería un buen agente si le dijera que sí; pero si tuviera alguna certeza, este interrogatorio no sería aquí. —Como le he dicho, su razonamiento práctico es lo que más me gusta. Y por eso le pregunto por la Agente 11. ¿Era ella el topo? —Descubrí cosas de ella, pero eso no. El Teniente se rió a carcajadas. —De eso también quería hablarle. Esa es la falta de compromiso que le comentaba antes. Las reglas son para todos y esa pequeña indiscreción es una violación grave del reglamento. Tendrá más noticias. ¿Estamos? —Estamos. —Lárguese de mi vista.

En Biel i els seus jos Ha de pujar al trenta-tres a la cantonada de la Riera i no baixar-ne fins a la parada número set. Arrenca a córrer valent quan veu aparèixer el bus pel pendent, però s’entrebanca amb una bicicleta que li surt d’improvís per la dreta i el fa decantar l’ossamenta mirant d’evitar l’atropellament. Júlia Lancho La Júlia es una mica el Pedrolo del nostre Planeta. Es imaginativa i versátil, s'atreveix amb tots els temes i arguments, els resol de forma efectiva i no li fa por experimentar amb les estructures.

18:54 —¿Quieres tomar un café? —le dijo la agente 21, abordándolo en Portaferrisa, entre el gentío. —No hay nada de qué hablar, hacías tu trabajo. Punto —el Agente 27 se detuvo y la miró de arriba a abajo con una sonrisa—. Creo que me gustas más con la gabardina y ese estúpido sombrero. —¿Desde cuándo lo sabes? —le preguntó, continuando su marcha hacia Portal del Ángel. —Sospechaba que me seguían. Te vi con gabardina y sombrero. No hace falta que digas nada pero ya sabes que, si quieres entrar en mi casa, eres más que bienvenida, sobre todo por la noche y con una entrada más digna que por la ventana. —Puedes irte a la mierda, Veintisiete. La Agente 21 dio media vuelta y puso rumbo a La Rambla. —Por cierto —le dijo Veintisiete cuando todavía podía escucharlo—, no hace falta que me entretengan un sábado por la noche y, mucho menos, una agente novata como Lucía, si es que es ese su nombre.

En Biel tanca de cop la porta i la boca i s’aboca al carrer. Una càlida ratxa inconvenient li descol•loca quatre cabells rebels que li habiten la clepsa i s’empipa com una mona quan es veu reflectit en l’aparador de la fleca; de res no li ha servit empolainar-se tanta estona per a l’entrevista de feina. Ja cal que s’afanyi, les campanes toquen dos de nou, i l’esperen en hora punta. Ha de pujar al trenta-tres a la cantonada de la Riera i no baixar-ne fins a la parada número set. Arrenca a córrer valent quan veu aparèixer el bus pel pendent, però s’entrebanca amb una bicicleta que li surt d’improvís per la dreta i el fa decantar l’ossamenta mirant d’evitar l’atropellament. Tot un seguit d’improperis escapen de la seva gola irreverent cap al dement que fuig amb la urgència d’un incontinent a la recerca d’urinaris públics decents. S’incorpora i maleeix alhora la seva entera existència cap enrere, fins al dia mateix del naixement i més enllà, i

s’esvera de mala manera en descobrir com el seu cos comença a desdoblarse i un de no físic, una mena d’espectre personal, se li desprèn de la pell i vola veloç cap a l’autobús, que s’ha aturat a la parada; l’atrapa i s’hi enfila en el precís instant en què les portes l’empenyen endins de forma humiliant. Potser sí, que al final hi arribarà. I qui sap si fins i tot no aconseguirà la cobejada plaça d’interí a l’hospital de la Santa Creu de l’Infant. Segueix tot recte per l’avinguda d’en Wilson, ara ja sense presses, mentre contempla el tràfec de mares ben vestides i millor perfumades que es desplacen lleugeres amb la canalla enganxada a faldilles i natges. El millor d’aquest sorprenent esdeveniment és que, un cop enviat el propi representant a l’escomesa de demanar feina, es pot permetre el luxe d’aturar-se a esmorzar al Bistrot de la Teresa, la veïna del tercer primera que enlluerna i ofèn a parts semblants tots els residents amb la seva ufanosa bellesa. La dona de bona planta

Planeta Lletra

RELAT se li planta al davant sense fer nosa i el convida a un cafè que paga la casa i acompanya amb una cullerada de nata muntada gairebé fosa. L’observa sense cap mena de pudor i el convida cap al vespre a una suculenta sopa i suprema de lluç al forn al seu àtic acollidor, que un cop trencat el gel no cal endarrerir gaire la trobada, si no la cosa es refreda i s’acaba anant a la fossa sense haver posat tota la carn a la graella ni haver arriscat la cansalada vetada. Quan acut a la cita concertada el rep una jove guenya i demacrada, germana de la mestressa; li diu que la Teresa ha hagut d’absentar-se una estona però que segui a taula amb ella, que de seguida torna. Obedient, en Biel

en picardies, amb cara de malifeta, tot rebregant-se les cotilles amb l’entrecuix de la dreta. Sol•lícit salta tot d’una la barana i agraïda la mossa l’arreplega, li acosta el cap a la pitrera i li demana a cau d’orella si estudia o bé treballa, i en aquest darrer cas, de què fa feina. En Biel respon de seguida que es troba a l’atur, a l’expectativa d’un lloc segur i ben digne, i que si ella s’indigna, ell plega. La donzella tota seriosa li replica que per a ella això és poca cosa i que, si finalment l’obté, potser s’hi repensa, però que per ara el fa fora. Ell, veient que la presa s’arronsa, considera arribat el moment i invoca el seu altre ego d’americana resplendent que al matí ha sortit a guanyar una feina

accepta i ataca prest la sopa alhora que esquiva les picades d’ull amb què la nova admiradora l’honora. Per no embolicar més la troca, i quan ella és a cuina engalanant el lluç, surt a la terrassa a fer una cigarreta i s’adona que una rossa estesa l’observa des de l’adjacent

ostentosa. Ràpidament desplega un excel•lent jo executiu que fa esbatanar els ulls a la jove capritxosa i li accelera un delicat cor somiador i impulsiu. Els deixa a tots dos festejant a la fresca i fa quatre passes enrere per a observar-los des de la penombra sense destorbar-los

32 Frankenstein & Finestres

la festa. Es veu que avui toca gresca, pensa, i decideix no perdre-se-la en cap dels possibles modes actius, el del que la veu i el del qui la viu. Torna de sobte a la Terra quan sent una veu que el crida, escumadora en mà, de l’altra terrassa estant: simula que és curt d’oïda i es fa el suec amb espant. Tanmateix s’ho rumia i afable li envia la seva versió més tanoca, que encara que descarnada, potser sap fer una bona mamada si la vista de guenya no l’enganya i acaba amorrada a una soca.

La nit promet i la vida més, pensa un Biel ara ja cruel, que ha après a multiplicar-se mentre assalta totes les terrasses fins que arriba a la d’un trio de cubans on fa una estona que l’esperen; bé, no exactament a ell, sinó al seu jo més calavera que ha repenjat d’esquer, amb aspecte de carnassa i una enorme trempera. “Bona nit i fins demà”, deixa anar al món així, en general, quan per fi el venç la mandra i la son el desespera. Tela marinera.

Aconsegueix els nostres llibres al bloc: http://www.planetalletra.org 33

RELAT Blava i no gaire gran

La finestra

La meva finestra la vaig anar tancant jo, a poc a poc, un dia darrera l’altre, cada dia una mica més fins que va quedar tan travada, que no vaig ser capaç de tornar-la a obrir.

La velleta del balcó ha sortit a regar els geranis com cada dia. Avui va una mica tard, ella és de sortir just quan s’amaga el sol, tampoc juraria que els regui cada dia, però sí que surt i xerra amb ells, a mi m’ho sembla, els treu les fulles seques i fins i tot diria que els hi canta una cançó de bressol abans de tornar a entrar a la casa.

Isabel Sanfeliu Pujadas

Pilio Piris

Planeta Lletra

He de confessar que tinc un petit vici: escriure. És la meva humil aportació al mon de les lletres. Escriure m’asserena i llegint aprenc.

És blava, d’aquell blau lluent net i brillant que fa estiu encara que no ho sigui. No és gaire gran, però tant és perquè l’encant no el marca la mida si no el que hi ha dins. Si jo pogués tenir aquesta finestra! Observant he vist una petita princesa que acaba de néixer i uns pares orgullosos contemplant-la. Els seus plors omplen el petit habitacle on passo les nits. I des d’aquí recordo com els mateixos plors inundaven casa meva no fa gaire temps. Jo també tenia una finestra, i una casa, i una princesa. Jo tenia tantes coses... i no ho sabia. La meva finestra no es va tancar de cop i volta, ni de manera irada. La meva finestra la vaig anar tancant jo, a poc a poc, un dia darrera l’altre, cada dia una mica més fins que va quedar tan travada, que no vaig ser capaç de tornar-la a obrir. Desprès de la finestra es van tancar altres coses: la família, els amics, la feina. I ja no hi va haver prou claus per tants panys. Cada dia dormo a l’empara d’un caixer, una màquina impersonal i freda que em re-

34 Frankenstein & Finestres

corda el que no tinc. No hi ha cap finestra, només una porta gran i indiscreta que m’exposa a la vista de tothom. Provoco a parts iguals, llàstima i rebuig, i de tant en tant sento el so metàl•lic d’una moneda que algú deixa caure sense ni tan sols mirar-me. No falten comentaris d’aquells que em jutgen sense coneixe’m i d’aquells que pensen que no puc viure d’altra manera. Irrito als que es creuen éssers indestructibles perquè han arribat al cim del no res i pensen que tothom pot fer el mateix. I veig en els ulls d’altres la comprensió per una vida que no ha estat justa. Tant se val el que va passar, tant és el perquè de tot plegat. Probablement, pensar que les coses mai es poden torçar és una actitud massa superba, una confiança excessiva que inevitablement pot desfermar un tsunami que s’emporti per davant totes les finestres que troba al seu pas. Inclús aquella per la que jo, segur i orgullós, mirava al mon. Un mon dur pels que perden i que, malauradament poques vegades dona segones oportunitats.

Vell mecànic jubilat que un dia va descobrir el plaer d’escriure. Ara per ara ho intenta amb prosa i poesia, pensa que algun dia se’n sortirà.

Com cada dia, sopava assegut a la taula, la finestra oberta del menjador em deixava veure el decorat canviant del que succeïa al carrer. Jo em preguntava qui serien aquelles persones que deambulaven, on anaven, d’on venien, ja haurien sopat o potser aquell dia no soparien. A l’altra banda de carrer, sota una volta del conjunt de les que hi ha al davant de la farmàcia, un ca i una cussa forniquen violentament, com si aquella fornicació fos prèvia a la fi de món. Una mare està fotent una clatellada a un nen, el nen es vol quedar a veure com follen el ca i la cussa i la mare ho vol evitar. He pensat per un moment amb la meva mare, que feia el mateix. Però és clar on poden follar cans i cusses sinó quan es troben pel carrer, més encara quan el seu seny no els fa sentir cap vergonya. El fet em va fer anar a un pensament escrit i que havia llegit feia temps, era de la Maruja Torres i més o manco venia a dir «el plaer sense culpa dels animals feliços»,

o sia follar quan i on a un i altre els roti, tan sols es qüestió d’estar d’acord. La felicitat dels animals. No l’havia vist, segur que estava amagat darrera el peu de la volta, era un bordegàs que caminava depressa, Caminava en direcció cap a on jo perdia el focus visual del carrer. En poc segons vaig poder deduir la pressa del seu caminar, el vaig veure, aquest cop en menys presses, refent el camí que havia fet, no anava sol, anava agafat de la ma amb una noia tan jove com ell. Els vaig perdre de vista quan van girar cap al carrer de l’esquerra. Per una estona em vaig quedar pensatiu: on poden anar una parella de bordegassos per mostrar-se com ells voldrien, nus de pensament i de cos. Vaig mirar davant la farmàcia i els gossos ja no hi eren. Com a molt trobaran, vaig pensar, un banc una mica amagat de la llum, però poca cosa més, mai tindran la llibertat per follar com la que tenen els cans.

Planeta Lletra

RELAT Ja sé que el que he dit és molt groller, però si deixam de ser hipòcrites, hem de convenir que els dos nois mai ho podran fer, estan condemnats al plaer ocult, amagat, el seny els ho impedeix. Ben segur que els erudits em dirien que és la condició per ser humans. Doncs a la merda el ser humans. Tinc molta sort. Fa uns anys l’ajuntament va declarar el carrer on hi tinc la finestra zona de vianants, sols per circular persones, bicicletes i és clar animals de companyia. Les renous dels camions per fer descàrregues de gènere a les botigues s’ha d’acabar a les nou del matí. Els únics que no compleixen la norma són els de la brigada de neteja del propi ajuntament, una màquina sorollosa i un nois amb un estri bufador que fa un soroll atordidor, li apropen fulles i papers a la màquina que un rere altre se’ls va empassant.

diria que els hi canta una cançó de bressol abans de tornar a entrar a la casa. També fa quelcom que al principi quan me’n vaig adonar em va sorprendre, donar un quart de volta als testos, fins que vaig caure en el perquè: Per a que el sol acariciés per totes bandes a les seves criatures. Una mare jove amb un cotxet de bebè prova d’escridassar, encara que ja sap que no l’escolten, a un grup de vailets que li han passat molt a prop a tota velocitat muntats a sobre d’uns patinets. No he pogut evitar un somriure. He pensat quan de petit amb els meus amics fèiem el mateix, no eren patinets i tampoc era jove la persona, una senyora gran de mantellina i missa diària que s’enfadava molt quan amb la pilota feta de pedaços ens posàvem a jugar a prop seu, ens amenaçava sempre amb la mateixa dita, «sé qui sou, ho diré als vostres pares», el meu mai em va dir res Una finestra s’ha il•luminat a l’altra banda del carrer, darrera la cortina, com una ombra xinesa, una dona es despulla, apareix l’ombra d’un home, abraça el cos nu de la dona, poc a poc els dos cossos entrellaçats llisquen cap avall fins a desaparèixer de la finestra. El triomf de l’amor. Tot seguit un ruixat sobtat d’estiu buida el carrer, la funció s’ha acabat. Els personatges han desaparegut i el carrer s’ha quedat buit. Vaig anar a buscar una espelma. Com sempre quan plou el poble es queda sense llum elèctrica. Mirar des d’una finestra oberta i no veure a ningú, es com obrir el llibre i trobarse les pàgines en blanc o en negre, no se sent cap emoció, cap història, res, només el buit.

Un llamp il•lumina per un instant el carrer, no està buit del tot, la parella de bordegassos que abans s’havien perdut per carrer de l’esquerra s’ha refugiat del xàfec sota la volta del davant de la farmàcia, la llum del llampec els ha delatat, per fi s’han pogut fer el petó que havien desitjat fer-se tota la tarda, estan aferrats un a l’altre com s’aferra la petxina a la roca. Com el carrer, el plat del sopar també està buit, no recordo haver sopat, el plat s’ha buidat com el carrer, no puc recordar si l’havia omplert. Potser mirar per la finestra sigui més profitós que el sopar, la vida de veritat sempre és al carrer. He tancat la persiana, l’espelma i jo hem agafat el camí del bres, el teló negre de la fosca ha posat fi als succeïts d’avui. Ja dins el llit, vaig pensant en tot el que ha passat i he vist. Pot ser que el ca i la cussa es trobin de nou pel carrer i puguin follar altre pic. Els vailets amb patinets fent de les seves, sembrant el terror entre els vianants. He pensat en la parella de les ombres xineses, amb el goig de compartir. Amb la vella dels geranis i penso; fins quan els podrà cuidar. Amb la parella de bordegassos, que s’han d’amagar per la vergonya humana. He pensat que un dia he d’escriure un llibre del que passa pel carrer vist des de la finestra del menjador. Quina mandra.

Fotografia: Genissa Ruiz

36 Frankenstein & Finestres

RELAT

–Ets una mentidera –va cridar la nena – La iaia gran no les feia aquestes coses. I tampoc no era boja. Tu sí que ets boja. Boja! Boja! Ho diu tothom, que ets boja. Núria Castellsaguer Ho deia l’avi: que l’escriure no us faci perdre el llegir! Llegir? Escriure? Quan llegeixo hauria d’escriure. Quan escric hauria de llegir. I diumenge... descansar!

Planeta Lletra

Estava rabiosa perquè el seu germà gran estrenava una bicicleta vermella de rodes blanques, i no volia deixar-li, tot i que ella, nyic, nyic, l’hi havia demanat de mil maneres. Llavors, de sobte, el va veure, el colze sobre la taula i la mà al front, fer un posat seriós. –Què? –va dir la nena amb la boca plena. –Que la iaia gran s’ha mort –va repetir el pare mentre es buidava les butxaques abans de seure a dinar. La nena va esclatar en plors. –Menja! –li va dir el pare. I ella, entre llàgrimes, va continuar menjant. –I què li faran, ara?– va preguntar a la mare. –Doncs l’enterraran. Ves.... –Al cementiri tota sola? –No, amb el besavi Eduard. –Que podré venir? –No. Ets massa petita. –La vull veure! La vull veure! –Si et portes bé i em promets que no plores, la podràs veure aquesta tarda.

38 Frankenstein & Finestres

A les quatre, la mare li va posar un vestit de mudar, el més discret que tenia, i li va fer una cua de cavall, amb una cinta de color blau marí. –Que bé, aquesta tarda no vaig a col•legi. Que em posaran falta? –No, no et posaran falta. –Quants anys tenia la iaia gran? –Vuitanta-quatre. Llavors la nena gosà preguntar: –I de què s’ha mort? La mare no va contestar. La nena se la mirava a través del mirall i va veure com posava tot de clips al cap de la seva filla. –I ja ho saps: no et vull veure somicar en tota la tarda. A quarts de cinc eren al mas. Hi havia un munt de gent: els tiets, els avis Robert I Maria, els veïns… xerraven –I feia temps que estava malalta? –Sí. S’ha anat encongint ben a poc a poc fins a quedar com un ocellet. –Mireu-vos-la, sembla que dormi.

malalta, molt malalta. I li va dir que per a la iaia gran les flors ja no guarnien l’era. Que el vi era massa aspre, el pa tenia gust de florit, les viandes eren, o massa dolces, o massa salades; amb la carn, poc tendra, se li feia una bola a la boca que no anava mai coll avall; el peix, farcit d’espines, era tot un parany, perquè es podia escanyar! –I què menjava? –Res. Feia memòria. I prou. Però no pensava en el besavi Eduard, tan senyor que havia estat, sempre com si sortís de la capsa. Te’n recordes tu del besavi Eduard?

Il.lustració: Toni Salmeron

Rosa amb brodats negres

No és veritat. Sembla que vulgui riure d’un riure dolent, va pensar la nena. No podia entendre l’expressió del rostre de la iaia gran, amb la boca enfonsada sense dents. Ella no l’havia vista mai sense dents. I es va posar a plorar, perquè, quan es morís, a ella també les hi arrencarien, perquè els morts, de fet, ja no les necessitaven. Va sortir a fora per estalviar-se els renys de la mare. Hi havia els homes fumant. L’oncle Joan es barallava amb la pipa: –Vint anys dient que pel que feia en aquest món ja es podia morir i, ves, de què ens enterra tots. Ara, ja no tocava ni quarts ni hores.

La nena va allunyar-se per l’era. Sota la figuera seia una velleta tota rebregada de cara i mans. Li va dir que no plorés, que la iaia gran era al cel, que li resés un parenostre, perquè no fan mai nosa, i ves a saber. –I de què s’ha mort la iaia gran? La velleta va sospirar: –De la memòria. Tenia la memòria molt

–No, però a casa hi ha fotos. –Esclar. Tampoc no pensava en els fills, que s’havien casat i feien la seva, llei de vida, què hi farem. Si de cas rumiava en el petit, l’oncle Joan, que pujava migrat, tanta panxa que fa ara. I va deixar de banda la radio, perquè les locutores eren unes gates maules, tan dolces, tot mentida. Dius mentides, tu?– La nena va fer que no i la vella li posà una mà

Planeta Lletra

RELAT damunt del cap sense mirar-se-la. –I va deixar de veure el futbol a la tele, costum heretat del besavi, perquè els arbitres, aquells senyors vestits de negre que sempre són al mig, eren tots uns poca-vergonyes. –Que s’enfadava molt, la iaia? –Sí, i tant! I ja no se’n recordava de ferse el monyo dret, ni de cosir-se les mitges, que va acabar per no posar-se’n. Aquelles cames, que havien estat les més maques i més dretes del veral del Rengle... Quan feia que no venies a veure la iaia gran?... Tampoc no recordava que havia estat jove, la pubilla més galana, que podia dir sí o no. –I jo que tinc les cames maques? –A veure, arregussa’t les faldilles? La vella es va mirar les cames esprimatxades de la nena. Un dels genolls estava pelat. –Dona, Déu-n’hi-do. Més aviat prometen. I va explicar que en els últims temps la iaia gran anava gairebé despullada, a sobre tan sols una camisa de dormir de seixanta anys enrere, rosa brillant, amb brodats de seda negra, amb molt d’escot al pit i als braços, que se li veia la carcanada folrada de pelleringa. La nena, tota sobtada, digué: –Què vols dir? I per què se la posava, una camisa tan vella? Es miraren fit a fit, la vella intentant capir fins a quin punt aquell caparró era verge de pensaments perversos. –Per sentir-se maca i jove davant d’ell. –De qui, d’ell?

40 Frankenstein & Finestres

–D’en Pere. Del mosso que va arribar un dia de la banda de Girona, cava, rega, cull, sense posar mai els ulls en ella, perquè si hi parlava, era capcot, com si les contestes haguessin de venir de terra. I ella: veus aquesta camisa de dormir que brodo? Un dia saltaràs per la finestra de la meva habitació i me l’ha veuràs posada. –I ell que deia? –Res. Empaitava l’àvia per l’hort, per la cort, sempre capcot. I ella: quan acabi la camisa, saltaràs per la finestra. I la camisa no s’acabava. Un bon dia en Pere es va escapar amb la Maria de can coix, una veïna. –I què va fer la iaia? –Ai, fill meu, corsecar-se. Es va casar. Consumida, però es va casar. Amb un home que no estimava. –Ets una mentidera –va cridar la nena – La iaia gran no les feia aquestes coses. I tampoc no era boja. Tu sí que ets boja. Boja! Boja! Ho diu tothom, que ets boja. Tu has arrencat les dents a la iaia gran. Ho diré a la mare. Boja! La vella va somriure. Sempre estava sola .Tenia tan poques converses... i en podria explicar tantes, de coses, i aquesta nena tan bleda... continuà pensant en veu alta: –Ja creixeràs. I la nena, es va assecar les llàgrimes tot pensant que potser la vella no era tan boja, i que, fet i fet, era veritat que la bicicleta de son germà li anava massa gran.

Reflexionant Per la finestra continua passant el paisatge, avui em sembla més gris, com més trist que altres dies...

Alfons Filbà i Saleta Sempre m’ha agradat, fer volar la imaginació i que els meus dits ho facin omplint pàgines que abans estaven en blanc. En acabat em sorprèn haver estat capaç.

Primera part

Assegut al tren, que em porta cap a la feina, veig passar per la finestra el mateix paisatge de cada dia. Avui fa cinc anys que vaig comprar la meva llibertat, aquest vespre ho he de celebrar com Déu mana... Amb un sopar amb els amics d’aquells que fan època... Cinc anys que vaig trencar amb el jou de l’esclavatge del meu matrimoni. Ja ho dic bé, ja. Vaig comprar la meva llibertat, que ben cara me la va fer pagar aquell malparit de jutge... Sense pis i cada mes a passar per caixa... I no te’n descuidis perquè si no, la penques de la meva ex, em denunciarà i em fotrà a la garjola, com si no es pogués espavilar tota sola, que té dues mans com jo, però no, clar, amb l’excusa del nen, com si el nen fos fill d’un ministre... que de ministre re de re, que amb el que em queda i un cop pagat el lloguer del loft, la feina que tinc per arribar a final de mes. Però ha valgut la pena, ara sóc lliure com un ocell de bosc, com jo volia... Ara entro i surto quan vull, sense ningú que em demani comptes ni em lligui... la casa la tinc al meu gust, sense plantetes ni cortinetes, ni altres

mariconades... No m’enganxaran pas, ja he après la lliçó, amb una vegada ja n’he tingut prou. Ara surto amb els amics sense haver de donar explicacions, no estic lligat a ningú, puc anar de flor en flor i quan me’n canso tal dia farà un any... Encara que últimament... Ara ja em coneixen i em veuen a venir... Les dones ja se sap el que volen es enganxar-te per sempre, no s’adonen que ara no és pas com abans, que això de sempre s’ha acabat, ara és per mentre duri. Però vaja, és qüestió d’eixamplar horitzons, que el món no s’acaba a la cantonada. Però cada vegada em fa més mandra, potser és que em començo a fer gran, he, he, he... Però sense dones també puc viure, ben mirat més tranquil i tot, quan les quatre parets de casa m’ofeguen només cal quedar amb els col•legues... A vegades se’m fa feixuc, però! On visc és com una caixa de mistos, amb el senyor pis que tenia abans... Amb aquella terrassa... En fi, no es pot tenir tot a aquesta vida... I ara que dic, als col•legues, últimament no sé pas que els passa, abans sempre estaven disposats però ara quan no és per una cosa és per una altra però sempre em posen excuses... També es fan grans, he, he, he... A vegades sí que es

Planeta Lletra

RELAT

troba a faltar una mica de companyia, quan arribes de treballar, poder compartir les teves cabòries... Les cabòries i altres coses, però vaja, que no ho canviaria, que estic millor així! I el nen, que ja no és tan nen, que gairebé ja s’ha fet un home... Quan el veig, quan em toca, a vegades tinc la sensació que és un desconegut. És un bon mosso, ben plantat, ha sortit del cantó de sa mare, que de jove era ben guapa... de fet encara ara ho és. Es conserva la punyetera! De fet a vegades hi dono voltes i ben bé no sé pas el que ens va passar, el perquè del nostre distanciament. Potser la rutina? ella només estava pel nen i jo necessitava altres coses, em faltava alguna cosa més, m’ofegava... Ella no m’entenia! Tot havia de ser com ella volia, la casa, la roba, estalviar pel dia de demà... De fet he de reconèixer-l’hi que en sabia, que era un bon pal de paller. Jo, de fet, sóc un maldestre, així em va... Res és de franc, la llibertat que tinc ara bé que s’ho val... A vegades però, penso que em recarà perdrem quan el noi em faci avi. Ell també hi caurà en el parany, però encara falta! Ara els joves no tenen pressa, i ben fet que fan! Potser a nosaltres ens hauria anat d’una altra manera si no n’haguéssim

42 Frankenstein & Finestres

tingut tanta... Per la finestra continua passant el paisatge, avui em sembla més gris, com més trist que altres dies...

Segona part Aquesta estoneta és la que més m’agrada. Aquí, a la cuina, mentre em prenc el cafè amb llet, una torradeta i contemplo per la finestra com es desperta el dia. Després hauré de córrer perquè se’m fa tard per anar a la feina, però tant s’hi val, aquests deu minuts són irrenunciables... Aquest vespre hem quedat amb les amigues per anar a sopar i la veritat és que no és pas que en tingui moltes ganes, precisament avui que fa cinc anys que ens vam separar amb el meu ex... Em venen moltes coses al cap, no ha estat fàcil. Precisament per això m’insisteixen perquè surti i em distregui, gairebé m’obliguen... Són unes bones amigues. Però que vols, no estic d’humor, però faré el cor fort. De fet, ben mirat, aquell bandarra no es

mereix que m’amargui l’existència, prou que me la va amargar... Al començament tot eren flors i violes, però noi, després tot es va anar emmerdant, no sé pas què coi li va passar? que se sentia lligat, que necessitava sortir, esbargir la boira... i què es pensava, que jo no ho necessitava com ell? El que passa és que era un coi d’egoista i un irresponsable, el que volia és sortir amb els amigots i que jo li rigués les gràcies. Què es pensava que era ser un pare de família? Què es pensava, que sempre seria com abans de casar-nos? Com abans de tenir el nen?... D’aquí plorava la criatura, el fill li feia nosa, creia que l’havia desplaçat... I qui es va desplaçar va sé ell, agafant el camí fàcil, va fer la maleta i aquí et quedes, i encara ara es pensa que jo he estat la dolenta, que me n’aprofito, perquè m’he quedat a viure al pis, amb el seu fill! I perquè l’hi ha de passar un tant cada mes... encara no ha entès que a mi no em passa res de res, que és pel seu fill, que ben clar que li va deixar el jutge... encara sort, perquè des de llavors ben bé que se n’ha desentès. Es pensa que amb això i fent de pare simpàtic cada quinze dies ja compleix... Però ell s’ho ha perdut. No ha estat fàcil, no, però almenys he viscut i visc tranquil•la, perquè els últims temps gairebé anàvem a discussió diària... De fet hi vaig sortir guanyant, he gaudit del dia a dia del noi, que m’ha donat moltes satisfaccions... L’he vist créixer, l’he vist madurar, fer-se gran, intel•ligent... Primer ho va passar malament amb la nostra separació, no ho entenia, però amb el temps... No és pas l’únic. A vegades em fa gràcia, està en aquella edat que sembla que descobreixen el món... Ara està en una edat difícil, però si la saps portar i entendre és divertida. Em té molta confiança i encara gairebé m’ho explica tot... Fins i tot comparteix quan hi ha una noieta que li fa gràcia i li vol fer

la gara-gara i no sap ben bé com... No me n’adonaré que me’n portarà alguna a casa. De fet ara m’adono que sóc feliç. Clar que m’agradaria que les coses haguessin anat d’una altra manera, prou que m’imaginava que arribaria a gran amb una bona parella al meu costat i que ens faríem companyia per sempre... Que hi farem, no ha pogut ser, però mirant enrere estic convençuda que hauria estat pitjor, que hauria estat allargar una agonia que ens hauria fet patir i malviure a tots... Tenen raó les meves amigues, no m’hi he de fer pas mala sang, que la vida són quatre dies i el sol surt cada dia... Que carai!... —Has vist l’hora que és, mare? Em sembla que avui faràs tard. —Valguem Déu! Se me n’ha anat ben bé el sant al cel. Ja t’ho vaig dir que avui sortia a sopar amb les amigues, oi? No passis ànsia, que no sé a quina hora tornaré, segurament després de sopar anirem a ballar una estona. —Tranquil•la mare, passa-t’ho bé. És una ordre, entesos? És un àngel... I tant que el sol surt cada dia, guaita com entra per la finestra.

RELAT Viatge d’anada El tren va disminuir la velocitat i va aturar-se a una estació durant uns minuts. A les andanes hi havia plantades algunes glicines i l’aroma de vainilla m’embriagà uns instants.

Esther Aragón Gatell

Planeta Lletra

A l’adolescència vaig començar a escriure poesia. Més tard, em vaig passar als relats. Escriure em fa sentir viva, com cap altra cosa en el món.

Tan bon punt vaig pujar les escales del vagó, vaig buscar el meu lloc i m’hi vaig instal•lar satisfeta, al costat de la finestra, en la mateixa direcció de la marxa del tren. Després vaig entatxonar la petita maleta blava que duia pels tres dies en l’estant que hi havia sobre el meu cap. Vaig relaxar-me al seient, preparant-me mentalment per aquell viatge, agafant aire profundament com en un intent de tenir reserves suficients per tot allò que m’esperava. Poc després una veu metàl•lica femenina va anunciar la imminent posada en marxa del tren que, obedient a aquell missatge aliè, va xiular avisant de l’inici del trajecte. Tot seguit l’aparell va començar a moure’s amb una mena de dansa mandrosa. Davant meu hi havia un home. Duia uns pantalons de vestir; amb els primers sotracs, la ratlla ben marcada dels seus camals em fregà lleugerament els genolls descoberts, fent-me sentir unes pessigolles més aviat incòmodes. El reduït espai que quedava entre nosaltres va fer que de seguida es canviés al seient del costat, de manera que tots dos vam quedar com en diagonal. Per agrair-li el gest vaig plantar un somriure a la cara i vaig estirar una mica les cames. L’home anava perfumat amb una aigua de colònia molt de moda en els executius que voltaven els quaranta. Vaig poder-hi distingir els tocs

44 Frankenstein & Finestres

d’almesc, sàndal i mandarina, i alguna altra essència indeterminada, potser fusta. El tren, acompanyat de la seva cantarella, anava travessant l’interior dels túnels de la ciutat amb l’aire orgullós d’algú que arriba a una festa i fa que tothom se n’adoni. Vaig tancar els ulls, submergint-me en aquella foscor encara més negra i em fongué amb el txuc-txuc que m’entrava per les orelles, fins que els pensaments em van marxar cap els possibles resultats d’aquell viatge. Serien positius? Estaria de tornada el proper dijous amb la vida canviada com si hagués fet una volta de mitjó? Amb un futur acabat de néixer, en definitiva? O, al contrari, un cop més m’envoltaria el fracàs i tornaria amb aquell pes tan conegut de la decepció? Començava a estar-hi acostumada; és com tot, només cal una mica de pràctica. Vaig decidir allunyar tota aquella boira de la meva ment, que d’altra banda no em portava a cap altre lloc que no fos un de ple de preguntes que ara per ara no tenien resposta. Feia molta calor per ser mitjans de maig, i tot apuntava que l’aire condicionat no funcionava prou bé. Vaig obrir la bossa de mà que duia a la falda i vaig remenar fins que vaig trobar el vano estampat que m’havia regalat la meva germana. Des que vaig començar amb els maleïts fogots de la

menopausa sempre el duia a sobre. Fins aleshores a l’hivern dormia dins un calaix amb els banyadors, i a l’estiu ressuscitava. El vaig obrir amb la destresa i força necessàries per fer sonar el rac que tant m’agradava escoltar. Vaig ventar-me davant la cara, fins que les petites gotes de suor que se m’havien format al front començaren a esvair-se. Passats uns minuts vam sortir dels túnels i una claror inesperada inundà el compartiment del tren. L’home s’havia mig adormit. Ho sabia per aquella respiració més lenta, interrompuda només de tant en tant per una arítmia o un petit ronc. Quan vam sortir de la ciutat el sol ja no va tenir l’obstacle dels edificis que oferien la treva d’alguna que altra ombra, i molt aviat em va inundar una xafogor implacable, provinent d’aquells rajos d’un estiu avançat de temps. Aleshores vaig sentir aquell parell de notes que anuncien un missatge per megafonia. Senyors passatgers, degut a una fallada en el sistema de climatització, a partir d’ara serà permès obrir les finestres. Disculpin les molèsties. Repetim, a partir d’aquests moments queda invalidada la prohibició d’obrir les finestres. Gaudeixin del viatge. Moltes gràcies. Aquesta vegada era una veu masculina qui havia parlat i semblava no estar gravada. Potser era el conductor del tren o algun revisor. Immediatament em vaig aixecar disposada a tirar avall el vidre, per tal que pogués entrar l’aire de l’exterior. La veu

del conductor segurament despertà el viatger de davant meu, o potser ho vaig fer jo fent més soroll del desitjable, però el cas és que es va aixecar per ajudar-me. Vaig sentir com feia un clic a un dels costats i la finestra va lliscar, deixant pas a un aire primaveral, més sec i calent del que seria normal. Vam circular durant el que em va semblar una eternitat. Vam creuar prats de ginesta i ametllers encara florits. A estones algun paisatge àrid i la terra eixuta eren els únics habitants sedentaris a l’altra banda de la finestra. El tren va disminuir la velocitat i va aturar-se a una estació durant uns minuts. A les andanes hi havia plantades algunes glicines i l’aroma de vainilla m’embriagà uns instants. Una dona xinesa parlava per telèfon forma accelerada. Un nen rondinava a la que semblava sa mare, que, plena de paciència, tractava de fer-lo entrar en raó. Una parella d’adolescents reia sense motiu aparent. Ella es feia la valenta entre bromes i ell adoptava el to de la condescendència pròpia dels joves enamorats. Tots van pujar al tren i es van escampar entre els diferents vagons i compartiments. Quan el tren va arrencar novament vaig engegar els auriculars, i mentre el vent em despentinava sense pietat els cabells, vaig tornar a tancar els ulls i vaig cantar dins meu aquella versió en directe de Whiter Pale of Pale, de Procol Harum, a Dinamarca el 2006, que tant em tocava l’ànima. Faltava poc per arribar a la meva estació de destí. Em vaig posar dreta i vaig agafar la maleta de l’estant. Faltaven només un parell d’hores per aquella visita que m’havia costat concertar dos anys de trucades. A les set seria l’exploració. Vaig guardar el vano. Les meves mans el van substituir pel bastó de cega. El vaig desplegar i, vaig temptejar els esglaons mesurant l’alçada que em separava de l’asfalt. I vaig trepitjar la ciutat on em dirien definitivament si algun dia recuperaria la vista. Quan el tren va allunyar-se vaig caure que m’havia deixat la finestra oberta.

RELAT Pensión La Cruz Notó su calor confortable y su brazo que, con suavidad, la tenía cogida. Le observó durante unos instantes; los ojos verdes cerrados, la nariz afilada, los labios carnosos. El solo contacto con su piel la excitaba.

Planeta Lletra

Había estado nevando toda la noche y todavía caían algunos copos de nieve que se estrellaban y disolvían en el agua. El rio bajaba ligero sorteando las piedras que encontraba por el camino. Quizás ese pequeño sonido despertó a Susana, que abrió los ojos sin saber exactamente dónde estaba. Llevó la vista hacia la ventana y vio los copos de nieve, ahora arrastrados por la ventisca que los dispersaba en todas direcciones. Respiró hondo y un sentimiento de felicidad le invadió el alma. Miró a su derecha y Mark continu-

aba durmiendo con una respiración silenciosa y pausada. Notó su calor confortable y su brazo que, con suavidad, la tenía cogida. Le observó durante unos instantes; los ojos verdes cerrados, la nariz afilada, los labios carnosos. El solo contacto con su piel la excitaba. «Dios mío, qué feliz me siento». Esto es lo que siempre había soñado. Los ojos se le llenaron de lágrimas porque otros brazos fuertes y robustos también, hace muchos años, de la misma forma cálida, la abrazaban por las noches cuando, en medio de la oscuridad, se despertaba llorando por la ausencia de mamá. Su padre la acurrucaba hasta que la vencía el sueño. Con estos recuerdos, miró de nuevo a la ventana y, viendo los copos caer, volvió a dormirse. Un aire frio le estaba helando la espalda. Se

46 Frankenstein & Finestres

despertó y vio que Susana se había apropiado de toda la ropa de la cama. Con cuidado para no despertarla, cogió una punta del nórdico y se cubrió el cuerpo desnudo. Qué hora sería, habían quedado para desayunar con otra pareja y subir a las pistas. No había prisas. Si no esquiaban hoy, lo harían mañana. Susana despedía una fragancia especial que hizo que la deseara. No era ni mucho menos su tipo. No era la mujer esbelta de la que todavía estaba enamorado y con quién tantas noches, tardes y mañanas habían disfrutado de un sexo sin límites, con la complicidad de los buenos amantes. ¿Qué había ocurrido?, tantos años sin una sola caricia, sin ni siquiera un beso. ¿Dónde había fallado? ¿En qué momento su mujer se aburrió de él? «¿Por qué me castiga de esta manera? Me siento abandonado». Susana seguía durmiendo, dibujando una sonrisa en sus labios. No era fea, tenía unas curvas pronunciadas. «Ayer me hizo feliz. Se entregó a mí y dejó que la condujera. La hice temblar como una hoja. Jamás había recibido tanto amor de una mujer. Sus besos cálidos realmente sabían a miel». Estaba traicionando a su mujer pero ella se lo había buscado. Ya no aguantaba más aquella situación de abandono. Se estaba ahogando. «Pero, he metido a Susana en un buen lío. Está enamorada de mí, lo veo en sus ojos, lo siento en sus caricias. Yo, sin embargo... Si pudiera arreglar mi matrimonio... Tantos años tirados por la borda... Mañana, cuando vuelva a casa, qué le digo. Me hará preguntas, querrá saber si me he acostado con su amiga». La temperatura había subido varios grados y Susana notó que todo su cuerpo se estremecía. Abrió los ojos y vio a Mark que la estaba observando, mientras su mano le acariciaba el pubis.

—Buenos días cariño, está nevando mucho, ¿lo has visto? ¿Iremos a esquiar? ¿Qué hora es? —Ya no pudo emitir ningún sonido más porque los labios de Mark le tapaban la boca. Toda la ropa sobraba. El nórdico acabó en el suelo y ellos dos encima. Sus cuerpos se revolcaban en un eterno frenesí. «!Ah!, cuánto placer, jamás ningún hombre me había hecho sentir de esta manera, voy a gritar». A través de la ventana se veía la nieve deslizarse con copos cada vez más grandes y copiosos. Los dos cuerpos extenuados yacían sobre la cama. Seguro que hoy no esquiarían. Se miraron a los ojos con complicidad y se abrazaron de nuevo. De repente sonó el teléfono de Mark. Se in-

corporó de un brinco. Marta, su mujer, lo requería para algún asunto doméstico que como siempre ella era incapaz de solucionar. Susana, se levantó de la cama, cogió algo de ropa para cubrirse y se acercó a la ventana. Había parado de nevar y parecía que las nubes se estaban dispersando. Un tímido sol quería mostrarse entre ellas. Los ojos de Susana se volvieron a llenar de lágrimas y un nudo en la garganta le frenaba el llanto. Se estremeció, pero ahora por un presentimiento que la hizo entristecer. Aquel hombre que la podría hacer inmensamente feliz, jamás seria para ella.

Revista literària

Planeta Lletra

Ò Órgan de difusió de l’Associació Planeta Lletra III Època - Any 6 - Núm. 19

Especial: Finestres

Planeta Lletra N.18 Especial Frankenstein & Finestres

Articles inside

Especial Frankenstein & Finestres