PIEL de FOTO #16

Page 1

Annalisa Brambilla

REVISTA DE FOTOGRAFIA DOCUMENTAL

tancament 2013 #16


2 | PIEL de FOTO #16 | tancament 2013

editorial información / informació / information info@pieldefoto.org

PIEL de FOTO #16 revista de fotografia documental

www.pieldefoto.org

tancament 2013 any 4 La societat capitalista en la que vivim imposa un patró de família definit com el correcte, únic i ideal, format per un pare, una mare i fills. És evident que aquest no deixa de ser una construcció social en la que ens han sotmès i que és només una entre les múltiples formes que pot adquirir una família. La família és un element actiu que està en continua transformació així com les altres coses fonamentals que caracteritzen les nostres vides. D’aquí sorgeix una família que neix a través de l’aliança d’éssers humans que s’aprecien mútuament en àmbits diferents. La família, en aquest aspecte, supera els llaços de sang com a condició “sine qua non” i venç els tòpics. El número #16 de PIEL de FOTO ens mostra vides familiars diverses. Històries de famílies que a primera vista semblen un mal son i que superen el caos per trobar la unitat i l’equilibri. Famílies destruïdes pels interessos polítics, que viuen a l’espera de recuperar aquesta harmonia esquinçada. Famílies que lluiten vers les dificultats de la vida amb esperança, fincant els seus vincles com mostra del seu amor. Totes elles vàlides i respectables, demostren que no existeix un únic patró de família, sinó que aquest concepte varia tenint en compte la diferència entre humans. PIEL de FOTO també és una família, unes persones que durant cinc anys s’han trobat, conegut, respectat, barallat i enriquit. Una família que ara s’enfronta a un nou canvi que el duu a finalitzar una etapa i aturar-se per reflexionar sobre tot l’experimentat. Per poder continuar la nostra tasca i millora-la, hem de reinventar-nos, com un equip, com a publicació i com a producte editorial. Potser el desgast sigui el nostre principal botxí, pot ser es tracti d’un cànon exigit (novament) per la societat que veu incompatible una difusió gratuïta de la realitat a través de la fotografia documental. Sigui com sigui el motiu principal, PIEL de FOTO sempre defensarà l’honestedat davant vosaltres, lectors, culpables i raó de ser de la revista.

La sociedad capitalista en la que vivimos impone un patrón de familia como el correcto, único e ideal, formado por un padre, una madre e hijos. Es evidente que ésta no deja de ser una construcción social a la cual nos han sometido y que es sólo una entre las múltiples formas que puede adquirir una familia. La familia es un elemento activo que está en continua transformación así como las demás cosas fundamentales que caracterizan nuestras vidas. De aquí surge una familia que nace a través de la alianza entre seres humanos que se tienen aprecio y afecto en ámbitos diferentes. La familia, en este aspecto, supera los lazos de sangre como condición “sine qua non” y vence los tópicos. El número #16 de PIEL de FOTO nos muestra vidas familiares diversas. Historias de familias que a primera vista parecen un desvarío y que superan el caos para encontrar la unidad y el equilibrio. Familias destruidas por los intereses políticos, que viven a la espera de recuperar esa armonía quebrantada. Familias que combaten las dificultades de la vida con esperanza, afianzando sus vínculos como muestra de su amor. Todas ellas válidas y respetables, demuestran que no existe un único patrón de familia sino que este concepto varía, del mismo modo que no todas las personas respondemos a un único concepto de persona. PIEL de FOTO también es una familia, unas personas que durante cinco años se han encontrado, conocido, respetado, peleado y enriquecido. Una familia que ahora se enfrenta a un nuevo cambio que la lleva a cerrar una etapa y parar para reflexionar sobre todo lo experimentado. Para poder continuar con nuestra labor y mejorarla, debemos reinventarnos, como equipo, como publicación y como producto editorial. Quizá el desgaste sea nuestro principal verdugo, tal vez se trate de un canon exigido (de nuevo) por la sociedad que ve incompatible una difusión gratuita de la realidad a través de la fotografía documental. Sea cual fuere el motivo principal, PIEL de FOTO siempre defenderá la honestidad ante vosotros, lectores, culpables y razón de ser de la revista.

The capitalist society in which we live imposes a family model that is defined as correct, uniform and ideal, consisting of a father, a mother and children. It’s evident that this is nothing more than a social construct that we are subjected to and is only one of many forms which a family may be comprised of. The family is an active element which is in continual transformation along with all the other fundamental things which characterize our lives. Out of this element arises another family born out of an alliance of human beings who have affection for each other in different areas. The family in this sense goes beyond the blood ties as an indispensible condition and defeats all foregone conclusions. PIEL de FOTO #16 shows us different types of family lives. There are family stories that at first seem like madness but that overcome chaos in order to arrive at unity and equilibrium. There are families destroyed by political interests, who live in the hopes of recovering that fractured harmony. There are families that fight against the difficulties of life with hope, strengthening their ties by displaying their love. All of them are valid and respectable, demonstrating that there is no singular definition of family; this concept varies as much as not all people are the same. PIEL de FOTO is also a family, people who for five years have met, come to know, respected, fought and enriched each other. We’re a family who now face a new change and a transformation which leads it to close a stage as well as pause to reflect upon what it has experienced. In order to be able to continue our work and improve upon it, we must reinvent ourselves, as a team, as a publication and as an editorial product. Perhaps wear and tear is our biggest foe, or perhaps it’s the price required (again) by a society which considers the free distribution of an interpretation of reality through documentary photography to be incompatible… Whatever the main reason, PIEL de FOTO will always defend honesty amongst you, our readers, who are at once guilty of and the reason for the existence of this magazine.

equip

Coordinació Adriana Nicosia

Comunicació fotògrafs Adriana Nicosia

Desenvolupador web César Pedrosa

Producció Equip PIEL de FOTO

Màrqueting Juan Azpiazu Beitia

Vídeo/Multimedia Equip PIEL de FOTO

A Contra Piel Fracture Photo Collective

Agraïments especials a Barbara Beltramello, Ulises Azpiazu, Raúl Olivencia del Pino, Ester Berdor.

Taula d’edició Equip PIEL de FOTO

Social Media Juan Azpiazu Clara Cano

Distribució i enviaments Equip PIEL de FOTO

Ambaixadores Benedetta Solari Londres (UK) Karine Versluis Karim (NL)

Els articles firmats no expressen necessàriament l’opinió de PIEL de FOTO i els editors no assumeixen cap responsabilitat pel seu contingut i/o autoria. Es permet la reproducció total o parcial del material d’aquesta publicació que no porti el signe © (copyright), sempre que es citi el nom de la font (revista PIEL de FOTO), el número del que ha estat extret i el nom de l’autor.

PIEL de FOTO revista de fotografia documental

Consell Editorial Consuelo Bautista Agustí Carbonell Redacció Clara Cano Editorial Equip PIEL de FOTO Comunicació i premsa Clara Cano Adriana Nicosia

Disseny editorial Celeste Arroquy Direcció artística i producció gràfica Ramon Gutiérrez Disseny d’imatge Federica Sala Disseny web Equip PIEL de FOTO

Subscripcions Juan Azpiazu Traducció anglès Juan A. Zamarripa Traducció català Raimon Molà i Fuster

En aquest número Fidel de Tovar Annalisa Brambilla Barbara Doux Antonio Faccilongo Baruc López

Adreça fiscal PIEL de FOTO: Carrer Princesa 56, ent 1ª, 08003, Barcelona, Espanya info@pieldefoto.org www.pieldefoto.org

Impressió Imprintsa. Impressions Intercomarcals, S.A. Tiratge 5.000 exemplars Imprès a Espanya Dipòsit legal B37253-2009.


PIEL de FOTO #16 | tancament 2013 | 3

Queremos agradecer de forma especial a todas las personas que a lo largo de estos 5 años han hecho del sueño de pocas una realidad para todas. El equipo originario Anna Baeza Arès Rimbau Barbara Beltramello Bernat Camps Parera Carlos R. Depares Celeste Arroquy Christina Feldt Clara Saperas Diego Borsetti Edgar Melo Lluís Salvadó Marco Antonio Raya Ruiz Rocio Campaña

Los que hemos quedado Adriana Nicosia Clara Cano Juan Azpiazu

Algunas de las personas encontradas por el camino Ada Sbriccoli Agustí Carbonell Yañez Agustín López Bedoya Albert Fortuny Alessandro Nicosia Alex Cano Alfons Rodríguez Ana Ramirez

Andrea Sendón Ángel García Anna Bosch Antonio Fernández Arnau Bach Carles Costa Carlos Albalá Carlos Calero Carlos Oliva Carola Pagani Cecilio Puertas Cesar Pedrosa Cesc Casanova Colectivo Zphoto Consuelo Bautista Daniel Belinchon Danish School David Airob David Fernández David Triviño Davide Leggio Denisse García Dina Jiménez Edu Matas Edu Ponces EFTI El Cíclope Mecánico Elisa Barbera Enrique Meneses Equipo Can Baste Equipo Doctor Nopo Equipo Pati Llimona Ester Berdor Eugeni Gay Marín Familia Azpiazu Flavia Bomfim Fran Simó Gato Villegas Gerard Peris Gervasio Sánchez Getxo Photo Helena Velez Olabarria Idoia Setien Isabel Gonzáles Israel Nieto Varela

Ivan Lozano Jaume Longas Jesús Vilamajó Jokin Aspuru Jon Herranz José Cano José Colón Josu Trueba Juan Roig Juli Garzón Laura Terré Lens Llorenç Reih Lluís Catalá Lupe Lucia Janto Maciej Dekert Manu Mart Manuel Villanova Marc Corominas Marcelo Aurelio María José Palacios Maria Planas Mario Nicosia Mary Juarez Mingo Venero Mireia Bordonada Mónica Pantoja de Lima Torres Natàlia Lloreta Nico Aguerre Núria López Torres Ona Bros Óscar Bueno Oscar H. Grand Pablo Brezo Pablo Pérez Paco Elvira Patri Rodriguez Diaz Pau Coll Paul Lowe Pedro Márquez Pedro Vicente Pepe Font de Mora Peppino Molina

Pietro Milici Princesa 2012 Ramon Gutiérrez Rafa Badia Rafael Arocha Raúl Olivencia Del Pino Roberto Alcaraz Roger P. Girones Rogerio Ferrari Rui Oliveira Sandra Balsells Sílvia Galofré Silvia Omedes Susana Oñoro Barba Tina Favatello Toni Amengual Toni Arnau Toni Coll Tort Trafic Experiència Fotogràfica Ulises Azpiazu Verónica Fieiras Victor Gayetas Violeta Arriaga Sánchez Viú Arti Visive Xaume Olleros Xavier Gomez Todos los fotógrafos publicados Todas las personas entrevistadas Todos los suscriptores Todos los socios Todos los mecenas Todos los distribuidores y anunciantes Todos los seguidores de las redes sociales Toda la comunidad pielfotera



MY STAR WARS FAMILY Annalisa Brambilla


6 | PIEL de FOTO #16 | tancament 2013


PIEL de FOTO #16 | tancament 2013 | 7

La vida en família amb l’autisme està marcada per una gran quantitat de matisos i sentiments convulsius. L’amor i el dolor, així com la intimitat i al soledat s’enfronten constantment per assolir el minut de pau. Un equilibri emocional que no sorgeix de cap objectiu o exemple ideal. S’escriu dia a dia. My Star Wars Family és la història d’una família i la seva lluita contra l’autisme. Un viatge ple de descobriments a través de la desesperació, la proximitat i els somnis.

La vida en familia con el autismo está marcada por un sinfín de matices y sentimientos convulsos. El amor y el dolor, así como la intimidad y la soledad se enfrentan constantemente para alcanzar un minuto de paz. Un equilibrio emocional que no parte de ningún objetivo o ejemplo ideal. Se escribe día a día. My Star Wars Family es la historia de una familia y su lucha contra el autismo. Un viaje lleno de descubrimientos a través de la desesperación, la cercanía y los sueños.

Living with autism in the family is marked by an endless stream of nuances and turbulent feelings. Love and pain, as well as intimacy and solitude, are confronted constantly in order to gain a minute of peace. It’s an emotional balance that comes out of no ideal objective or example. It’s written day to day. My Star Wars Family is the story of a family and its fight against autism. It’s a journey full of discoveries through despair, proximity and dreams. www.annalisabrambilla.com


8 | PIEL de FOTO #16 | tancament 2013

(SINGLE) WOMEN Antonio Faccilongo


PIEL de FOTO #16 | tancament 2013 | 9


10 | PIEL de FOTO #16 | tancament 2013

Woman és la història de més de 7.000 presoners palestins narrada a través dels ulls de les seves mares, esposes i filles. Una lluita diària per sobreviure a les adversitats econòmiques i emocionals mentre esperen el retorn i la llibertat dels seus pares, marits i fills. Un lligam incondicionals als seus homes que no només és fruit de l’amor, sinó també d’una manera de contribuir a la resistència palestina.

Woman es la historia de más de 7.000 prisioneros palestinos narrada a través de los ojos de sus madres, esposas e hijas. Una lucha diaria por sobrevivir a las dificultades económicas y emocionales mientras esperan el regreso y la libertad de sus padres, maridos e hijos. Un apego incondicional a sus hombres que no sólo es fruto del amor, sino que también es una manera de contribuir a la resistencia palestina.

Woman is the story of more than 7,000 Palestinian prisoners narrated through the eyes of their mothers, wives and daughters. It’s a daily struggle to survive economic and emotional difficulties while they await the return and freedom of their fathers, husbands and sons. It’s an unconditional attachment to their men that isn’t only a result of love, but also a way of contributing to the palestinian resistance. www.antoniofaccilongo.it


PIEL de FOTO #16 | tancament 2013 | 11


12 | PIEL de FOTO #16 | tancament 2013


PIEL de FOTO #16 | tancament 2013 | 13


El cirerer és per el poble japonès un símbol absolut de bellesa. Durant dos setmanes escasses, les seves flors transformaran el paisatge del país per acabar cobrint les ciutats amb un mantell de pètals. Va arribar el Hanami, tradició japonesa, i amb aquest el moment d’observar la delicadesa i l’esplendor dels brots del cirerer o sakura. Els habitants es reuneixen als jardins i parcs per delectar-se amb aquesta imatge que anuncia l’inici de la primavera. El Hanami és, a més a més, una excusa per sortir de la rutina diària i mostrar una altra cara de la idiosincràsia japonesa.

El cerezo es para el pueblo japonés un símbolo absoluto de belleza. Durante dos semanas escasas, sus flores transforman el paisaje del país para poco después cubrir las ciudades con un manto de pétalos. Llegó el Hanami, tradición japonesa, y con éste, el momento de observar la delicadeza y el esplendor de los brotes del cerezo o sakura. Los habitantes acuden a los jardines y parques para deleitarse con esta imagen que anuncia el inicio de la primavera. El Hanami es, además, una excusa para salir de su encorsetada vida y mostrar otra cara de la idiosincrasia japonesa.

In Japanese culture, the cherry tree is an absolute symbol of beauty. During two brief weeks, its flowers transform the country’s landscape, only to cover the streets of its cities with blankets of petals shortly after. A Japanese tradition, Hanami has arrived, and with it the moment to observe the delicacy and splendor of the cherry blossoms or sakura. The inhabitants go to gardens and parks to enjoy the image that announces the start of spring. Hanami is, also, an excuse to step outside of the stricter social customs and demonstrate another facet of the Japanese cultural idiosyncrasy.

www.fideldetovar.net


HANAMI Fidel de Tovar




Persones com tu interpreten una fotografia seleccionada d’un dels reportatges

I tu què hi veus?

18 | PIEL de FOTO #16 | tancament 2013

Homenatge a John Berger “Una altra manera d’explicar” Homenaje a John Berger “Otra manera de contar” Homage to John Berger “Another Way of Telling”

Juan Gutiérrez, venedor ambulant. El nen està sol i sembla distret. Segur que és pobre, no té diners per anar a la perruqueria i tallar-se el cabell tan llarg que té. Busca captar l’atenció fent de tot. De fet, ha ratllat la paret. De fet, vol cridar l’atenció de la seva mare , de qui si no? Tindrà 8 anys i ja és bastant gran com per seguir pintant parets.

Mari Carmen Pérez Campillo, dona de fer feines. La noia es tapa la cara per què no vol ser vista. Està trista i s’amaga. No sap ben bé on es troba. Es veuen reixes, si està tancada ja veuràs tu quin mal rotllo. El que veig bé es que es vol tapar. M’agradaria veure-li la cara. Tinc curiositat per saber què li ha passat i per què s’amaga: no m’agrada que ho faci.

Paco Gramaje, somiador i creatiu audiovisual. La fotografia m’agrada. Parla de moltes coses. Em transmet soledat, fred i tristesa. Inspira poesia. Transmet també dolor i introspecció. Aquells dies de preguntes sense resposta quan ens tancàvem en la nostra habitació en els anys pre-adolescents.

Rosario Sánchez, comunicadora. Veig molta solitud. Potser el nen ha estat a l’escola i l’han expulsat de la classe per què ha estat entremaliat. És rebel, m’ho diu el seu tallat de cabell. De fet, sembla que hagi pintat la paret. Mirant l’ombra, em sembla com s’hi hi hagués reixes a la finestra. Sembla que , en lloc d’estar a l’escola, es trobi en un reformatori. El cert és que se sent sol.

Maria Mateu Würschmidt, fotògrafa. Veig la vergonya, neguit per si és descobert. Por a la llum del dia, a la llum de la realitat. La imatge em transmet inquietud, desolació, impotència. Es destapa la intimitat. La fotografia, intencionadament o no, despulla la realitat oculta i la sotmet a una crua i temible veritat.

Andrea Casino, comunicadora. Aquesta fotografia transmet desconfiança, inseguretat, por. Sembla que a la protagonista no li agrada massa la llum del sol, o simplement que no està molt acostumada a veure-la. Es podria pensar que està sola en una casa saquejada per la guerra, una casa en la que s’amaga esperant per quan tot passi.


Annalisa Brambilla

PIEL de FOTO #16 | tancament 2013 | 19

¿Y tú qué ves? Personas como tú interpretan una fotografía seleccionada de uno de los reportajes Juan Gutiérrez, vendedor ambulante El niño está solo y parece distraído. Seguro que es pobre, no tiene dinero para ir al peluquero y cortarse ese pelo tan largo que tiene. Busca capturar la atención haciendo de todo. De hecho ha rallado la pared. Quiere llamar la atención de su madre, ¿de quién sino? Tendrá 8 años, ya es bastante grande como para seguir pintando las paredes.

María Mateu Würschmidt, fotógrafa Veo vergüenza, temor a ser descubierto. Miedo a la luz del día, a la luz de la realidad. La imagen me transmite inquietud, desolación, impotencia. Despojo de la intimidad. La fotografía, intencionadamente o no, desnuda la realidad oculta remitiéndola a una cruda y temible verdad.

Rosario Sánchez, comunicadora Veo mucha soledad. Puede que el niño esté en el colegio y lo han expulsado de clase porque ha hecho algo malo. Es rebelde, me lo dice su corte de pelo. De hecho, parece que haya pintado la pared. Mirando la sombra, me parece que hay rejas en la ventana. Puede que, en vez de estar en el colegio, se encuentre en un reformatorio. Lo cierto es que se siente solo.

Paco Gramaje, soñador y creativo audiovisual. La fotografía me gusta. Evoca muchas cosas. Me transmite soledad, frío y tristeza. Inspira poesía. Transmite también dolor, introspección. Aquellos días de preguntas sin respuesta cuando nos encerrábamos en nuestra habitación en los años preadolescentes.

Mari Carmen Pérez Campillo, limpiadora La chica se tapa la cara porque no quiere que la vean. Está triste y se esconde. No sé bien dónde se encuentra. Se ven rejas, si está encerrada ya verás tú qué mal asunto esto. Lo que veo bien es que se quiere tapar. Me gustaría verle la cara. Tengo curiosidad de saber qué le pasa y por qué se esconde: no me gusta que lo haga.

Andrea Casino, comunicadora Esta fotografía transmite desconfianza, inseguridad, miedo. Parece que a la protagonista no le gusta demasiado la luz del sol o, simplemente, que no está muy acostumbrada a verla. Se podría pensar que está sola en una casa saqueada por la guerra, una casa en la que se esconde esperando a que todo pase.

What do you see? Everyday people interpret a selected picture of one of the reports.

Zain jugant. Zain jugando. Zain playing.

Juan Gutiérrez, street peddler The boy is alone and seems distracted. He’s most likely poor, he doesn’t have money to go the barber and cut that long hair of his. He wants to call attention to himself. In fact, he scratched the wall. He wants his mother’s attention, who else? He must be around 8 years old, he’s a bit too old to be writing on the walls.

Maria Mateu Würschmidt, photographer I see shame, fear at being discovered. Fear of the light of day, at the light of reality. The image transmits uneasiness, desolation, impotence; being stripped of intimacy. The photograph, whether intentionally or not, reveals the hidden reality, discovering a crude and fearful truth.

Rosario Sánchez, communicator I see a lot of solitude. Maybe the boy is at school and they expelled him from class because he did something bad. He’s a rebel, I can tell by his haircut. In fact, it looks like he wrote on the wall. By the shadows, I think there are bars on the window. It could be that, instead of being in a school, he could be in a reformatory. What’s certain is that he feels he is alone.

Paco Gramaje, dreamer and audiovisual creator I like this photograph. It evokes many things. It transmits solitude, coldness and sadness. It inspires poetry. It also transmits pain, introspection. Those days of questions without answers when we lock ourselves in our room in preadolescent years.

Mari Carmen Pérez Campillo, cleaner The girl covers her face because she doesn’t want to be seen. She’s sad and she’s hiding. I can’t really tell where she is. You can see bars; if she’s locked up then you know this is a bad situation. What I can see clearly is that she wants to cover herself. I would like to see her face. I’m curious to know what’s happening to her and why she’s hiding: I don’t like that she’s doing so.

Andrea Casino, communicator This photograph transmits distrust, insecurity, fear. It seems as if the protagonist doesn’t like sunlight very much or that she is simply not used to seeing it. You could imagine that she is alone in a house looted during a war, a house in which one hides waiting for everything to pass.


20 | PIEL de FOTO #16 | tancament 2013

EL SOMRIURE SAVI Baruc L贸pez


PIEL de FOTO #16 | tancament 2013 | 21

Nerac va néixer el 22 de setembre del 2010, té síndrome de down i poc abans del seu segon aniversari li van diagnosticar leucèmia melioblàstica aguda. El seu caràcter alegre i les seves increïbles ganes de viure, van contagiar el seu entorn per superar amb gran optimisme les dificultats i la duresa d’un llarg tractament de quimioteràpia.

Nerac nació el 22 de septiembre de 2010, tiene síndrome de down y poco antes de su segundo cumpleaños se le diagnosticó leucemia mieloblástica aguda. Su carácter alegre y sus increíbles ganas de vivir, contagiaron a su entorno para superar con gran optimismo las dificultades y la dureza de un largo tratamiento de quimioterapia.

Nerac was born on September 22, 2010 with down syndrome and shortly before his second birthday he was diagnosed with acute myelogenous leukemia. His joyful character and incredible will to live affect his environment in order to overcome the difficulties and hardship of a long chemotherapy treatment with a huge amount of optimism. www.barucfrances.com elsomriuresavi.blogspot.com.es


22 | PIEL de FOTO #16 | tancament 2013


PIEL de FOTO #16 | tancament 2013 | 23



Da igual. Prueba otra vez. Fracasa otra vez. Fracasa mejor. Ester Berdor Escritora y Profesora de escueladeescritura.com

La aguerrida cita es del dramaturgo Samuel Beckett. Y cuando la leo, imagino a un hombre a pecho descubierto, lanzándose contra el dolor, el miedo y la vergüenza repetidamente, como si estos fueran picas de un ejército invencible. Sin embargo, el fracaso no es tan grandioso, ni tan temible, ni creo que el escritor quisiera mostrarse como un valiente o un temerario al acuñar la memorable frase, sino más bien como un caminante incansable y lúcido. El fracaso acecha sigiloso, camuflado entre las sombras del orgullo. Y es cierto que no es un enemigo mortal, pero planta cara. Cuando logra herirnos, las magulladuras escuecen durante algún tiempo, pero finalmente sanan. Ese picor que arde en la piel es la sal, el condimento perfecto de ulteriores intentos, que no necesariamente terminarán en éxito, y tal vez tampoco en un nuevo fracaso. Es posible que hayamos entendido mal la contraposición entre éxito y fracaso. En cuanto a su significado léxico son vocablos opuestos, pero no ocurre así en el plano conceptual. El fracaso contiene en sí mismo toda una poética, y en las antípodas de éste, no hallamos el triunfo que, por cierto, siempre resulta menos sugestivo. Fracasar cuesta mucho esfuerzo y sufrimiento. Es un proceso en el que convergen decisiones, aprendizaje, apuestas. Para fracasar hay que trabajar con cuidado y con mimo, es necesario llevar a cabo un quehacer concienzudo y riguroso. Sin laboriosidad, sin pasión, sin amor, no podemos fracasar. Resulta difícil conocer el fracaso, sólo aquellos que han trabajado duramente, que lo han intentado, tienen el privilegio de aprehenderlo, e igualmente sólo estas personas extraordinarias pueden beneficiarse realmente de las ventajas que otorga alcanzar y entender el fracaso, una palabra que muestra la rigidez del lenguaje, del pensamiento de los hombres comunes. El ser humano es un gran ‘fracasador’. Debido a nuestra naturaleza inventiva, a nuestra condición de seres creadores, padecemos una tendencia innata hacia el fracaso. La necesidad de avanzar, de mejorar y de descubrir es la que nos mantiene a flote; el fracaso no es otra cosa que los maderos que encontramos flotando en medio del océano y que nos ayudan a sobrevivir antes de llegar a tierra. La creación, la génesis, es un continuo cúmulo de fracasos, errores encadenados que provocan la casualidad del acierto. Beckett aseguraba que los artistas se encuentran en una posición privilegiada para el fracaso, yo puntualizo, no sólo los artistas, sino todas las personas creativas, imaginativas y concienciadas tienen la oportunidad de fracasar. The harsh quote is from playwright Samuel Beckett. And when I read it, I imagine a bare chested man, lunging himself against pain, fear and shame repeatedly, as if these were the attacks of some invincible army. Failure, however, is not that grandiose, nor is it so fearsome, and I don’t think the writer wanted to portray himself as some brave or reckless person when he wrote the phrase, but rather as a tireless and lucid traveler. Failure lurks vigilantly, camouflaged in the shadows of pride. And it’s true that it isn’t a mortal enemy, but it faces us. When it manages to wound us, the bruises sting for some time, but they heal in the end. That itchiness burning on the skin is the salt, the perfect condiment for subsequent attempts, which won’t necessarily end successfully, and maybe not in failure, either. It’s possible that we’ve misunderstood the dichotomy between success and failure. They are opposing words lexically, but not conceptually. Failure contains its own poetry, and at its opposite end we don’t always find the triumph which, of course, always ends up being less suggestive. Failing takes a lot of effort and suffering. It is a process in which decisions, learning and risks converge. In order to fail you have to work with care and attention; it’s necessary to carry out a conscientious and rigorous task. Without a lot of work, without passion, without love, we cannot fail. It’s difficult to know failure; only those who have worked hard, who have tried, have the privilege of apprehending it, and likewise only these extraordinary people can really benefit from the advantages gained by reaching and understanding failure, a word that demonstrates the rigidity of the language and thoughts of common men. Human beings are great “failures”. Because of our inventive nature, our condition of being creators, we suffer the innate tendency to fail. The need to advance, improve and discover is what keeps us afloat; failure is nothing else but the debris we find floating in the middle of the ocean and which helps us survive before reaching the shore. Creation, the genesis, is a continuous accumulation of failures, a succession of errors, which cause the chance to succeed. Beckett claimed that artists were in a privileged position for failure; I suggest that not only artists, but all creative, imaginative and conscientious people have the opportunity to fail.


Barbara Doux

MAI DANCES ON THE BORDERLINE 26 | PIEL de FOTO #16 | tancament 2013



Mai va passar gaires anys en diferents hospitals psiquiàtrics. Finalment, li van diagnosticar el trastorn límit de la personalitat (TLP), també conegut com borderline i que es caracteritza per presentar “inestabilitat en l’estat d’ànim, la identitat, l’auto-imatge i la conducta personal”. La pràctica de la dansa del buthoh li permet centrar-se en el seu món interior i compensar les tendències auto-destructives. Un ball que ha desenvolupat un paper vital en la seva recuperació i estabilitat.

Mai pasó varios años en diferentes hospitales psiquiátricos. Finalmente, le diagnosticaron el trastorno límite de la personalidad (TLP), también conocido como borderline y que se caracteriza por presentar “inestabilidad en el estado de ánimo, la identidad, la autoimagen y la conducta interpersonal”. La práctica de la danza del buthoh le permite centrarse en su mundo interior y compensar sus tendencias autodestructivas. Un baile que ha desempeñado un papel vital en su recuperación y estabilidad.

Mai spent several years in and out psychiatric hospitals. She was finally diagnosed with borderline personality disorder (BPD), characterized by “instability in mood, identity, selfimage and interpersonal behavior”. By practicing the butoh dance, she is able to concentrate on her inner world and compensate her self-destructive tendencies. It’s a dance that has played a vital role in her recovery and stability.

www.barbaradoux.com


PIEL de FOTO #16 | tancament 2013 | 29


30 | PIEL de FOTO #16 | tancament 2013

col·lectius

Matchbox www.matchboxmedia.org

PIEL de FOTO revista de fotografia documental

Sandgrains

Matchbox és una xarxa multimèdia de narradors independents. Una unió de cineastes, periodistes, fotògrafs, compositors i dissenyadors que formen aquesta plataforma experimental que mescla models narratius tradicionals amb els mètodes de producció i de distribució més innovadors. Matchbox posa la veu a històries silenciades i qüestions globals. Amb seu a Londres i bases a Roma, Bolònia i Istambul, i les experiències anteriors a Cap Verd, Azerbaidjan i Congo, Matchbox no s’atura. Aquest col·lectiu posa un èmfasi especial a les noves formes de producció i finançament. Mostra d’ell és el llargmetratge documental “Granets de Sorra” (Sandgrains) sempre amb la filosofia social del crowfounding. Matchbox té com a objectiu ampliar i aprofundir el vincle amb el seu públic a través d’un treball que els permet la llibertat artística i la suma de talents. Lluiten per la transformació dels espectadors en participants i permetre que els projectes es converteixin en experiències. Tant els projectes individuals com els de col·laboració apareixen a les principals revistes nacionals i internacionals, diaris, festivals i altres mitjans de comunicació. Com alguns dels exemples més destacats de mitjans que han difós el seu treball en destaquen Al Jazeera, Spiegel Online, RTVE, The Guardian, Vice, Radio France International i El País, entre d’altres.

Matchbox es una red multimedia de narradores independientes. Una unión de cineastas, periodistas, fotógrafos, compositores y diseñadores que forman esta plataforma experimental que mezcla modelos narrativos tradicionales con los métodos de producción y de distribución más innovadores. Matchbox da voz a historias silenciadas y cuestiones globales. Con sede en Londres y bases en Roma, Bolonia y Estambul, y las experiencias anteriores en Cabo Verde, Azerbaiyán y Congo, Matchbox no se detiene. Este colectivo pone un énfasis especial en las nuevas formas de producción y financiación. Muestra de ello es el largometraje documental ‘Granos de Arena’ (Sandgrains) sufragado completamente a través del crowfounding. Matchbox tiene como objetivo ampliar y profundizar el vínculo con su público a través de un trabajo que les permita libertad artística y la suma de talentos. Luchan por la transformación de los espectadores en participantes y permitir que los proyectos se conviertan en experiencias. Tanto los proyectos individuales como los de colaboración aparecen en las principales revistas nacionales e internacionales, periódicos, festivales y otros medios de comunicación. Como algunos de los ejemplos más destacados de medios que han difundido su labor destacan Al Jazeera, Spiegel Online, RTVE, The Guardian, Vice, Radio France International y El País, entre otros.

Sandgrains

Sandgrains

Sandgrains

F. Tosarelli Ms. Kalashnikov

Matchbox is a multimedia network of independent storytellers. It’s a collaboration of filmmakers, journalists, photographers, composers and designers which make up this experimental platform, blending traditional narrative models with innovative production and distribution methods. Matchbox gives a voice to untold stories and worldwide issues. Headquartered in London with offices in Rome, Bologna and Istanbul, with previous experiences in Cabo Verde, Azerbaijan and the Congo, Matchbox is unstoppable. This collective places special emphasis on the new forms of production and fund raising. An example of this is the feature-length documentary “Sandgrains”, financed completely through crowd funding. Matchbox’s goal is to widen and deepen the connection with its public through work that allows for artistic freedom and the sum of its talents. They fight for the transformation of spectators into participants which allow their projects to become experiences. Both their individual and collective projects appear in national and international magazines, newspapers, festivals and other communication media. Some of the more noteworthy media that have reported on their work are Al Jazeera, Spiegel Online, RTVE, The Guardian, Vice, Radio France International and El País, among others.

información / informació / information

info@pieldefoto.org publicitat / publicidad / advertising

marketing@pieldefoto.org en vols més? / ¿quieres más? / want more?

www.pieldefoto.org

F. Tosarelli Welcome Back Syria



a contra piel

Will Sands

Fracture Photo, colectivo de fotografía documental www.fracturesphoto.com

Enfrontaments entre policia i manifestants al carrer Hrushevskogo. Kíev.

Enfrentamientos entre policía y manifestantes en la Calle Hrushevskogo, Kiev.

Clashes between police and protesters on Hrushevskogo Street, Kiev.

La esencia fotográfica Se confiesan como anti-autoritarios y anti-jerárquicos. Su trabajo se basa en la experiencia y los proyectos son una herramienta de lucha. Huyen de la etiqueta ‘fotografía militante’, y opinan que hay muchas maneras de provocar la interacción con el público. Para Fracture Photo, la fotografía no es el valor principal, sino una gota complementaria que puede generar el cambio. Por PIEL de FOTO. Formado por cuatro fotógrafos profesionales, un diseñador gráfico y una coordinadora, los miembros del colectivo Fracture Photo lo tienen muy claro. Desde su formación en el año 2011, todos los integrantes opinan que la manera de ver la realidad y sus ideas fueron el principal punto de alianza. “Más allá de nuestra pasión por la fotografía, tenemos ideas vitales que nos parecen importantes”, comenta Óscar. “Creemos que nuestro trabajo fotográfico y nuestra manera de ver el mundo deben ir de la mano; por una cuestión de equilibrio social, para apostar por un mundo más organizado y más justo.” Con un manifiesto plagado de ideales, Fracture Photo cree en las sinergias como método para “unir fuerzas, visiones, respaldar las creencias con la ayuda de otras personas y enriquecer el trabajo”. Según Óscar, “las ideas unidas a otros planteamientos tienen mayor fuerza y se complementan mejor.”

“Apostamos por aportar una visión diferente e ideas que, de normal, pasan de largo”

Fracture Photo documenta las diferentes luchas sociales. Como personas y profesionales, apuestan por la necesidad de un cambio económico, social, político y ambiental. Creen firmemente en la fotografía como un valor que posibilita la transformación pero les preocupa la saturación informativa y la falta de profundidad del contenido que este abarrotamiento provoca. La clave radica en que cada contenido encuentre su hueco. Para Fracture Photo, ser un colectivo pequeño y joven es una ventaja frente a otros grupos de comunicación gráfica: reaccionan rápido, producen contenido potente y evitan las trabas de grandes estructuras ‘empresariales’. Su reto actual se encuentra en “saber qué es lo que somos y qué ofrecemos para encontrar nuevas vías de financiación sólidas y más creativas”.

Tal y como sienten los miembros de Fracture Photo, este colectivo se diferencia por la experiencia previa a la fotografía que todos comparten. Visiones y situaciones que afianzan el grupo. “Venimos de diferentes movimientos sociales y lugares, pero compartimos una experiencia vital muy similar previa a la fotografía documental.” Cuando preguntamos por una definición breve del colectivo, cunden los nervios y las miradas de complicidad. Sentados en el sofá en el CFD, William y Guillaume intentan sintetizar qué significa Fracture Photo para ellos. “Fracture es un intento de hacer algo a nuestra manera”, afirman ambos. Pero si algo está claro es que de los intentos no se come. Así que intentamos indagar un poco más sobre el método de financiación del colectivo. “Justo en este momento nos estamos planteando vías alternativas de financiación”, explica William. “Se trata de sostener Fracture Photo no a nivel de producción de contenido, sino como entidad y así garantizar su estabilidad en el tiempo. Hasta ahora hemos mezclado diversos métodos de financiación desde el crowfounding hasta las subvenciones, pasando por las ventas de material fotográfico individual, aunque esta última opción es la que menos volumen

de ingresos ha proporcionado”. Guillaume destaca que, quizás, la solución sea encontrar un socio, aunque deja claro que “venga lo que venga, hay que encontrar una solución pero, sobre todo, que no influya en los proyectos, queremos seguir teniendo libertad.” Debatiendo sobre el mercado y el panorama actual de la fotografía documental se mantienen firmes a sus creencias, detalle que despuntan a lo largo de toda la entrevista. “El mercado de la fotografía documental sufre cambios constantemente,” comenta Óscar. “Lo más importante es que el adaptarse a él no nos haga perder nunca nuestra esencia y continuar trabajando a nuestra manera. Queremos aportar y no ser una rueda más dentro del engranaje del mercado más mediático. Apostamos por aportar una visión diferente e ideas que, de normal, pasan de largo.”

“No queremos ser una rueda más dentro del engranaje del mercado más mediático” Sus proyectos tienen un público objetivo definido: los propios protagonistas de la historia fotografiada. A través de las fotografías, Fracture Photo intenta que éstas sean un reflejo y una reflexión de cómo ellos perciben las cosas, pero siempre para compartirlas con el sujeto y poder establecer un diálogo y luego mostrarlo al mundo. “Creamos un vínculo, con la gente que se trabaja”, explica Guillaume. “No puedes ir (únicamente) a un sitio, sacar una foto y sentirte bien con lo que hiciste. Hay que comunicarse con la gente, explicar qué es lo que haces y el interés por tu trabajo viene después. Al final, la gente entiende que si no te ven, no existes.”


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.