PIEL de FOTO #12

Page 1

Silvia Poch

REVISTA GRATUÏTA DE FOTOGRAFIA DOCUMENTAL

juliol 2012 #12


2 | PIEL de FOTO #12 | juliol 2012

editorial PIEL de FOTO #12 revista de fotografia documental juliol 2012 any 3

envia el teu reportatge a / envía tu reportaje a / send your reportage to reports@pieldefoto.org

www.pieldefoto.org

Temps de crisi. I si algú ho dubta només necessita sortir al carrer, passar unes hores en la barra d’un bar o passejar per les xarxes socials. La maleïda paraula es llegeix, s’escolta i es comparteix com una malaltia venérea que ens acaba contagiant a tots. Sembla impossible immunitzar-se contra ella i no sofrir els seus múltiples símptomes: apatia, desgana, pessimisme i una irrefrenable tendència cap al no. A PIEL de FOTO ens resistim a aquest contagi. Tenim un compromís amb la fotografia documental i amb els nostres seguidors; i creiem que en aquests temps hem d’honrar-ho més que mai. Perquè no tot és negatiu. Aquesta mal cridada crisi ens està deixant també grans exemples de com combatre-la. Si en l’últim any hem vist a tot el món milers d’indignats prenent els carrers per demanar més poder per a la gent i menys per als diners, ara veiem com els miners del nord d’Espanya es neguen a convertirse en víctimes silencioses. Són solament dos exemples d’una resistència que camina cap a endavant. Encara que molt dispars, tots aquests moviments comparteixen un tret comú. Sense lideratges únics ni jerarquies fortes, són el producte d’un munt de veus unides i amb un mateix objectiu. La força per resistir en aquests temps neix de la comunitat. Des de PIEL de FOTO també creiem en aquesta resistència dinàmica i, per això, hem llançat una campanya juntament amb la nova web, perquè la nostra comunitat sigui part activa en la realització del nostre projecte. Amb 700 subscriptors, PIEL de FOTO podrà garantir la producció dels quatre números anuals de la revista i continuar creixent. Les institucions públiques han decidit que és més important rescatar banquers que finançar projectes com el nostre i, és per això, que nosaltres apel·lem a aquells en els quals sí que creiem. La nostra gent. Vosaltres. Amb la vostra participació, PIEL de FOTO continua endavant. És una promesa.

Tiempos de crisis. Y si alguien lo duda solo necesita salir a la calle, pasar unas horas en la barra de un bar o pasear por las redes sociales. La maldita palabra se lee, se escucha y se comparte como una enfermedad venérea que nos termina contagiando a todos. Parece imposible inmunizarse contra ella y no sufrir sus múltiples síntomas: apatía, desgana, pesimismo y una irrefrenable tendencia hacia el no. En PIEL de FOTO nos resistimos a este contagio. Tenemos un compromiso con la fotografía documental y con nuestros seguidores; y creemos que en estos tiempos debemos honrarlo más que nunca. Porque no todo es negativo. Esta mal llamada crisis nos está dejando también grandes ejemplos de cómo combatirla. Si en el último año hemos visto en todo el mundo miles de indignados tomando las calles para pedir más poder para la gente y menos para el dinero, ahora vemos como los mineros del norte de España se niegan a convertirse en víctimas silenciosas. Son solo dos ejemplos de una resistencia que camina hacia adelante. Aunque muy dispares, todos estos movimientos comparten un rasgo común. Sin liderazgos únicos ni jerarquías fuertes, son el producto de un montón de voces unidas y con un mismo objetivo. La fuerza para resistir en estos tiempos nace de la comunidad. Desde PIEL de FOTO también creemos en esta resistencia dinámica y, por ello, hemos lanzado una campaña junto con la nueva web, para que nuestra comunidad sea parte activa en la realización de nuestro proyecto. Con 700 suscriptores, PIEL de FOTO podrá garantizar la producción de los cuatro números anuales de la revista y seguir creciendo. Las instituciones públicas han decidido que es más importante rescatar banqueros que financiar proyectos como el nuestro y, es por eso, que nosotros apelamos a aquellos en los que sí creemos. Nuestra gente. Vosotros. Con vuestra participación, PIEL de FOTO sigue adelante. Es una promesa.

It’s a time of crisis. And if anyone doubts it all they have to do is go out into the street, spend some hours at the counter of a bar or navigate through social networks. The damned word is read, heard and shared like a venereal disease that ends up infecting everybody. It seems impossible to be immune against it and not suffer its multiple symptoms: apathy, reluctance, pessimism, and an unstoppable tendency to say no. At PIEL de FOTO we resist against this contagion. We have a commitment to documentary photography and to our followers; and we believe that in these times we have to honor the commitment more than ever. But not everything is negative. This so-called crisis is also revealing great ways to fight against it. If in the past year we’ve seen thousands of indignados throughout the world take to the street to demand more power for people and less for economic interests, now we’re seeing how the miners of northern Spain refuse to become silent victims. These are only two examples of a resistance that marches forward. Although disparate, all of these movements share a common trait. They don’t have singular leaderships or strong hierarchies, they are the product of many united voices with one common goal. The strength to resist in these times is born from the community. At PIEL de FOTO we also believe in this dynamic resistance and, because of this, we have begun a new campaign along with the new web site, so that our community can participate actively in the realization of our project. With 700 subscribers, PIEL de FOTO can guarantee the production of its four issues per year and continue growing. Public institutions have decided that it is more important to bail out bankers than to finance projects like ours, and this is the reason we appeal to those in whom we do believe. Our people. You. With your participation, PIEL de FOTO will continue. It’s a promise.

equip

Coordinació Adriana Nicosia

Disseny d’imatge Federica Sala

Agraïments specials a Peppino Molina, Edu Matas, Mireia Bordonada, Edu Ponces, Àngel García i Jordi Esteve.

Producció Clara Saperas

Disseny editorial i producció gràfica Celeste Arroquy

PIEL de FOTO revista de fotografia documental

Taula d’edició Equip PIEL de FOTO Redacció Clara Cano Editorial Equip PIEL de FOTO Comunicació i premsa Clara Cano Comunicació fotògrafs Adriana Nicosia Comunicació web 2.0 Juan Azpiazu Celeste Arroquy

Disseny web Equip PIEL de FOTO Vídeo/Multimedia Nico Aguerre Edgar Melo Juan Azpiazu Màrqueting Juan Azpiazu Beitia Barbara Beltramello Clara Cano Traducció anglès Juan A. Zamarripa Traducció català Raimon Molà i Fuster

En aquest número Lucia Baragli Jordi Ruiz Cirera Gianluca Napoli Silvia Poch Albert Bonsfills Garapa A Contra Piel Entrevista a JR Per Juan Azpiazu, Adriana Nicosia i Celeste Arroquy Foto per José Colón Campanya subscriptors Modularestudio Jaume Longas Oscar H. Grand Juanjo Montilla Àlex Cano Fernando Gómez de B.

Els articles firmats no expressen necessàriament l’opinió de PIEL de FOTO i els editors no assumeixen cap responsabilitat pel seu contingut i/o autoria. Es permet la reproducció total o parcial del material d’aquesta publicació que no porti el signe © (copyright), sempre que es citi el nom de la font (revista PIEL de FOTO), el número del que ha estat extret i el nom de l’autor. c/Nou de la Rambla 48, 2º 1ª 08001 Barcelona, Espanya Redacció PIEL de FOTO: c/Fontrodona 31 08004 Barcelona, Espanya info@pieldefoto.org www.pieldefoto.org

Impressió Imprintsa. Impressions Intercomarcals, S.A. Tiratge 5.000 exemplars Imprès a Espanya Dipòsit legal B37253-2009.



Lucia Baragli

ADOLESCERE

4 | PIEL de FOTO #12 | juliol 2012

Exercir de mare ha estat sempre una feina molt complicada. Més encara si aquesta mare segueix sent una nena o si l’embaràs ha anat de la mà del maltractament i la violència. Les “dones-nenes”, majoritàriament provinents d’estrats socials amb un baix nivell de recursos econòmics, recorren a ajudes de cases d’acollida per a mares prematures. El seu rostre resulta més aviat adult i no correspon a l’etapa de l’adolescència o a la pertinent als jocs d’infància. La meta d’aquests centres és poder reforçar els vincles afectius entre mare-fill, obtenir l’energia necessària per desenvolupar la feina de mare i assumir la presència d’un nou ésser humà a la seva vida. Ejercer de madre ha sido siempre una tarea muy complicada. Más aún si esa madre sigue siendo una niña o si el embarazo ha ido de la mano del maltrato y la violencia. Estas ‘mujeres-niñas’, en su gran mayoría provenientes de estratos sociales con bajos recursos económicos, acuden en busca de ayuda a los hogares de acogida para madres menores de edad. Sus rostros poco tienen que ver con la etapa de la adolescencia o con los juegos de la infancia. La meta de estos centros es poder reforzar los vínculos afectivos entre madre-hijo, obtener la energía necesaria para desarrollar su nueva labor como madres y asumir la presencia de un nuevo ser en su vida. Being a mother has always been a very complicated job. Even more so if the mother never stopped being a girl or if the pregnancy was the result of abuse and violence. These “womengirls”, most of whom come from lower level social and economic populations, seek help from foster care centers for minor-aged mothers. Their faces do not reflect adolescence or childhood games. The center’s goal is to reinforce these mothers’ bonds of affection with their children, to help them obtain the energy necessary to develop their new work as mothers and to take responsibility for the presence of a new being in their lives.


PIEL de FOTO #12 | juliol 2012 | 5


6 | PIEL de FOTO #12 | juliol 2012


PIEL de FOTO #12 | juliol 2012 | 7


www.luciabaragli.com.ar



10 | PIEL de FOTO #12 | juliol 2012

I tu què hi veus? Persones com tu interpreten una fotografia seleccionada d’un dels reportatges

Arianna Bombara, professora universitària Crec que el lloc és una peixateria. La jornada laboral ha finalitzat i netegen el local de molt enèrgicament i divertida. Em fa la impressió que el dia no ha estat excessivament dur i es distreuen amb una fressa de fons. Pot ser és una emissora musical que anima a la noia a ballar sobre la taula. L’espai sembla brut, mai aniria a comprar allà.

Alessandro Nicosia, estudiant treballador Clarament, la imatge es un local a reformar. Els personatges de la fotografia estan preparant l’espai per un futur negoci. És possible, fóra una antiga carnisseria i volguessin eliminar les taques de sang de la taula. No relaciono el per què d’estar sobre el moble. L’espai sembla vell i les persones semblen ser molt treballadores.

Mario Nicosia, jubilat És la rebotiga d’una taberna. Després d’una festa, toca netejar. La noia continua ballant per l’èxit de la passada reunió mentre neteja. M’imagino que cantusseja alguna cançó, el que més se sentia la nit anterior o la melodia que abans ballava amb una altre persona. L’ambient és alegre i animat. Les dues semblen gaudir del moment.

Francesca Russo, estudiant universitaria Esa fotografía me transmite una sensación negativa. El aspecto del hombre en el fondo y su ropa están vinculados a una vida difícil. No sitúo el bidón de gasolina ,no sé si quiere prenderle fuego a la mesa. La mujer que está en la mesa me parece que está obligada a realizar cosas que no quiere, semeja no tener posibilidad alguna de salida.

Tina Favatello, mestra d’escola primària La dona de la taula és una aprenent de restauració i la dona que està al seu costat és la restauradora professional. Les dues reparen la taula repartint-se les feines: la noia realitza les feines menys complicades i la dona, tanmateix, s’encarrega del treball més delicat. Aquest petit espai de restauració desprèn un ambient acollidor i ple de vida.

Foca, viatger Sembla estrany i curiós que algú netegi una taula amb una escombra, la imatge és molt confusa. Crec que és una cantina de poble, un lloc de reunions públic per els habitants de la zona. L’espai és familiar, em recorda a un local sicilià, semblant als que jo conec. Els personatges transmeten llibertat i espontaneïtat ens els seus moviments.


Lucia Baragli

PIEL de FOTO #12 | juliol 2012 | 11

¿Y tú qué ves? Personas como tú interpretan una fotografía seleccionada de uno de los reportajes

Homenatge a John Berger “Una altra manera d’explicar” Homenaje a John Berger “Otra manera de contar” Homage to John Berger “Another Way of Telling”

Buenos Aires, Argentina 2010. Erica(17) i Katy (18) enllesteixen el saló menjador de la casa per a mares adolescents on viuen amb els seus fills de 2 i 4 anys. Buenos Aires, Argentina 2010. Erica (17) y Katy (18) asean el salón comedor del hogar para madres adolescentes donde viven con sus hijos de 2 y 4 años. Buenos Aires, Argentina, 2010. Erica (17) and Katy (18) tidy up the dining room at the home for adolescent mothers where they live with their 2- and 4-year-old children.

Arianna Bombara, profesora universitaria Creo que el sitio es una pescadería. La jornada laboral ha finalizado y limpian el local de manera energética y divertida. Me da la impresión de que el día no fue excesivamente duro y se distraen con un ruido de fondo. Tal vez sea una emisora musical que anima a la chica a bailar encima de la mesa. El espacio parece sucio, nunca iría a comprar allí.

Tina Favatello, maestra de escuela primaria La mujer de la mesa es aprendiz de restauración y la mujer que está a su lado es la restauradora profesional. La dos arreglan la mesa repartiéndose las labores: la chica realiza las tareas menos complicadas y la mujer, sin embargo, se encarga del trabajo más meticuloso. Este pequeño espacio de restauración desprende un ambiente hogareño y lleno de vida.

Francesca Russo, estudiante universitario Esa fotografía me transmite una sensación negativa. El aspecto del hombre en el fondo y su ropa están vinculados a una vida difícil. No sitúo el bidón de gasolina ,no sé si quiere prenderle fuego a la mesa. La mujer que está en la mesa me parece que está obligada a realizar cosas que no quiere, semeja no tener posibilidad alguna de salida.

Mario Nicosia, jubilado Es una trastienda de una taberna. Después de una fiesta, toca limpiar. La chica continúa bailando por el éxito de la pasada reunión mientras limpia. Me imagino que canturrea alguna canción, lo que más se escuchó la noche anterior o la melodía que antes bailó con otra persona. El ambiente es alegre y animado. Ambas parecen disfrutar del momento.

Alessandro Nicosia, estudiante trabajador Claramente, la imagen es un local a reformar. Los personajes de la fotografía están adecuando dicho espacio para un negocio futuro. Quizás, fue una antigua carnicería y quieren eliminar las manchas de sangre de la mesa. No relaciono el por qué de estar encima del mueble. El espacio parece viejo y las personas aparentan ser muy trabajadoras.

Foca, viajero Me parece extraño y curioso que alguien limpie una mesa con una escoba, la imagen es muy confusa. Creo que es una cantina de pueblo, un lugar de reunión público para los habitantes la zona. El espacio es familiar, me recuerda a un local siciliano, similar a los que yo conozco. Los personajes transmiten libertad y espontaneidad en sus movimientos.

What do you see? Everyday people interpret a selected picture of one of the reports. Arianna Bombara, university professor I believe the place is a fish shop. The working day has ended and they are cleaning up the shop in an energetic and fun manner. I get the impression that it wasn’t an excessively labor intensive day and that they are distracted by a background noise. Maybe it’s a radio show that inspires the girl to dance on top of the table. The place looks dirty; I’d never buy anything there.

Tina Favatello, primary school teacher The younger woman on the table is a restoration apprentice and the woman at her side is the profesisonal restorer. Both of them are fixing the table, dividing up the work: the younger woman is doing the less complicated tasks, while the older woman takes care of the more meticulous work. This small restoration workshop appears to be a homey and lively environment.

Francesca Russo, university student That photograph gives me a bad feeling. The appearance of the man in the background and his clothes reveal a hard life. I can’t place the gasoline can, I don’t know if he wants to set the table on fire. It seems as if the woman at the table is being forced to do things she doesn’t want to do. It seems as if she doesn’t have a means of escape.

Mario Nicosia, retired This is the back room of a tavern. After a party, it’s time to clean up. The girl keeps on dancing due to the success of the party while she cleans up. I imagine she’s singing some song, the song most played the night before or the tune she danced to before with someone else. It’s a happy and lively environment. Both of them seem to be enjoying the moment.

Alessandro Nicosia, working student Clearly, it’s a picture of a run down store. The people in the photograph are fixing this space up for a future business. Maybe it was previously a butcher shop and they want to eliminate the blood stains from the table. I don’t understand why she’s standing on the furniture. The space seems old and the people appear to be hard workers.

Foca, traveller I think it’s strange and curious that someone would clean a table with a broom; the image is very confusing. I believe it’s a small town bar, a public meeting place for the people of the area. The space is intimate, it reminds me of a Sicillian bar [?], similar to ones I know. The people express freedom and spontaneity with their movements.



PIEL de FOTO #12 | juliol 2012 | 13

GYPSY DAYS Gianluca Napoli

En la dècade dels setanta, Vicolo Savini era un campament gitano situat al centre de Roma, a la glera del riu Tíver. Habitat per un grup de famílies d’origen iugoslau i de creences musulmanes, va començar a créixer sense precedents, principalment degut a la Guerra dels Balcans, fins a convertir-se en el major assentament urbà de tot Europa. Més de mil persones van conviure al marge de la societat. Aïllades , sense aigua i poca electricitat. Dècades més tard, aquest poblat va desmantellat i traslladat a més de 40 kilòmetres del centre urbà.

En la década de los setenta, Vicolo Savini era un campamento gitano situado en el centro de Roma, a orillas del río Tíver. Habitado por un grupo de familias de origen yugoslavo y de creencias musulmanas, comenzó a crecer sin precedentes, principalmente debido a la Guerra de los Balcanes, hasta convertirse en el mayor asentamiento urbano de toda Europa. Más de mil personas convivieron al margen de la sociedad. Aisladas, sin agua y poca electricidad. Décadas más tarde, este poblado fue desmantelado y trasladado a más de 40 kilómetros del centro urbano.

In the decade of the 1970s, Vicolo Savini was a gypsy camp located in the center of Rome, on the banks of the Tiber River. Inhabited by a group of families of Yugoslavian origin and Muslim beliefs, it began to grow uncontrollably, mostly due to the Balkan War, until it became the largest urban [gypsy] settlement in all of Europe. More than 1,000 people lived together on the margins of society. Isolated, without water and with little electricity. Decades later, this “town” was dismantled and moved more than 40 kilometers from the urban center.





www.gianlucanapoli.com


18 | PIEL de FOTO #12 | juliol 2012

los trabajadores duermen en camas oxidadas Albert Bonsfills


PIEL de FOTO #12 | juliol 2012 | 19

La Xina és el país amb un major creixement en els últims deu anys. Els seus habitants treballen dia i nit per poder arribar al somni xinès i recuperar les expectatives i necessitats d’aquest desenvolupament. Al nort-est de Beijing, es construeix el que en un futur serà un complex d’alt standing. La majoria dels seus 500 treballadors provenen de les zones més pobres i castigades de la Xina. Amb un ritme laboral exagerat, els empleats s’aglomeren en petites habitacions amb escasses o nul·les condicions de salubritat. Un elevat preu que, moltes vegades, no desemboquen a el tan esperat i elogiat “somni xinès”. China es el país con un mayor crecimiento en los últimos diez años. Sus habitantes trabajan día y noche para poder alcanzar el sueño chino y superar las expectativas y necesidades de este desarrollo. Al noroeste de Beijing, se construye lo que en un futuro será un complejo de alto standing. La mayoría de sus 500 trabajadores proceden de las zonas más pobres y castigadas de China. Con un ritmo laboral exorbitado, los empleados se amontonan en diminutas chabolas con escasas o nulas condiciones de salubridad. Un precio elevado a pagar que, muchas veces, no desemboca en el tan elogiado y ansiado “sueño chino”. China is the country with the highest growth rate of the last decade. The country’s inhabitants work day and night in order to live the Chinese dream and surpass the expectations and necessities of China’s development. In northwest Beijing, the construction of a future luxury complex is underway. Most of the construction site’s 500 workers come from the poorest and economically depressed regions of China. Working at an accelerated pace, these employees pile into tiny shacks with little or no health and safety standards. It’s a high price to pay for what, in most cases, does not result in workers attaining the much praised and desired “Chinese dream”.


20 | PIEL de FOTO #12 | juliol 2012

www.albertbonsfills.com


Ya son casi tres años de lo nuestro. No sé si fue un flechazo o uno de esos amores que se cocinan poco a poco. Me fijé desde el primer día en tu mirada... y tú en la mía. Descubrimos en seguida que nos gustaban las mismas cosas. Tú también eres un amante de los imposibles, un nostálgico... Y no hemos parado de hacer cosas desde que nos conocimos. Siempre me has animado a creer en mí. Y estoy seguro de que no sería quién soy, ni estaría donde estoy si no fuera por ti. Este año quiero ir a por todas. No sólo con lo que ya sabes. Tengo muchas otras ideas y alguna que otra sorpresa para ti. 3 años. 12 números. Más de 50 fotógrafos emergentes publicados. Si estás con nosotros, nuestro compromiso con el papel, continúa. -

SUSCRÍBETE a

mira las nuevas opciones para suscribirte en www.pieldefoto.ORG


22 | PIEL de FOTO #12 | juliol 2012

quinceañera Silvia Poch

El temps passa inexorable. Aquest és el motiu pel qual les dates senyalades, les que són destacades en els nostres calendaris i divideixen l’existència de cada persona en etapes vitals, tenen gran importància. En una ciutat com Barcelona, les celebracions de cada cultura solen passar desapercebudes davant els ulls dels autòctons. Melanie, equatoriana, igual que moltes quinceañeras llatinoamericanes, festeja el seu quinzè aniversari. Un moment que marcarà el final de la infància. Entre expectatives, preparatius i plans de futur, cada princesa pensa i imagina com serà la seva entrada a l’univers dels adults.

El tiempo pasa irremediablemente. Éste es el motivo por el cual la fechas relevantes, las que destacan en nuestros calendarios y dividen la existencia de cada persona en etapas vitales, tienen una gran importancia. En una ciudad como Barcelona, las celebraciones de cada cultura suelen pasar desapercibidas a los ojos de los autóctonos. Melanie, ecuatoriana, al igual que muchas quinceañeras latinoamericanas, festeja su quinceavo cumpleaños. Un momento que marca el final de la infancia. Entre expectativas, preparativos y planes de futuro, cada princesa piensa e imagina cómo será su entrada al universo de los adultos.

Time passes inexorably. This is the reason why relevant dates, those that stand out in our calendars and divide each person’s existence into vital stages, are so important. In a city like Barcelona, each culture’s celebrations often pass by unnoticed in the eyes of the natives. Melanie, Ecuadorian, along with many fifteen-year-old Latin Americans girls, celebrates her fifteenth birthday. It is a moment that marks the end of her infancy. Amidst expectations, preparations and future plans, each princess thinks about and imagines how her entrance into the adult universe will be.


PIEL de FOTO #12 | juliol 2012 | 23

www.poch.carbonmade.com


menonos Jordi Ruiz Cirera



26 | PIEL de FOTO #12 | juliol 2012


PIEL de FOTO #12 | juliol 2012 | 27


28 | PIEL de FOTO #12 | juliol 2012


PIEL de FOTO #12 | juliol 2012 | 29

Els Menonites (Menonos) sorgiren a l’Alemanya del s.XVI. Continuen vivint com els seus avantpassats: sense electricitat, sense telèfon i aïllats del món. D’Alemanya van emigrar a Canadà i, als anys cinquanta, van haver de tornar a fer les maletes rumb a Bolívia. El motiu: la barrera hermètica va començà a trencar-se i els seus joves ja no seguien el camí correcte. La situació, tanmateix, sembla repetir-se. Les colònies ja no saben com enfrontar-se davant la creixent influència de la societat boliviana. Dia a dia, creix la dificultat de trobar un altre lloc i terra lliure per crear més colònies. La sensació d’arribar al final d’una etapa és palpable entre els Menonos. Los Menonitas (Menonos) surgieron en la Alemania del s.XVI. Continúan viviendo como sus antepasados: sin electricidad, sin teléfonos y aislados del mundo. De Alemania emigraron a Canadá y, en los años cincuenta, tuvieron que volver a hacer maletas rumbo a Bolivia. El motivo: la barrera hermética comenzó a romperse y sus jóvenes ya no iban por el buen camino. La situación, sin embargo, parece repetirse. Las colonias ya no saben como lidiar con la creciente influencia de la sociedad boliviana. Día a día, crece la dificultad de encontrar otro lugar y tierra libre para crear más colonias. La sensación de llegar al fin de una etapa se palpa entre los Menonos. The Mennonite community arose in 16th century Germany. They continue living like their ancestors: without electricity or telephones, isolated from the world. From Germany they emigrated to Canada and, in the 1950s, they had to pack up and move to Bolivia. The reason: the hermetic barrier of their community began to break, and their young people did not follow “the good path”. The situation, however, seems to be repeating itself. The colonies don’t know how to deal with the growing influence of the Bolivian society. Day after day, it becomes more difficult to find another place and free land to create more colonies. The Mennonites are beginning to feel that they are at the end of an era.

www.jordiruizcirera.com


30 | PIEL de FOTO #12 | juliol 2012

col·lectius

Garapa www.garapa.org

PIEL de FOTO revista de fotografia documental

© Garapa / F. Schmitt / F. da Costa

Garapa és una associació independent brasilenya que s’autodefineix com a espai de creació col· lectiva. Entre els seus propòsits, s’hi destaca la tasca de la reflexió, el desenvolupament i la producció de projectes visuals que integren múltiples llenguatges i formats. Garapa treballa amb la fotografia, el llenguatge documental i l’avantguarda d’aquests aspectes, explorant els potencials dels recursos, tant en la construcció de narratives visuals, com en els mètodes de producció i distribució. Observar, entendre, interpretar, contemplar i intervenir com un cicle que retorna, que es nodreix per si sol i transforma el punt d’origen. Res és el que era, res és el que sembla i tot està en constant moviment. És precisament aquest moviment de transformació, de la ciutat, el context i la mirada, el que mou el col·lectiu i determina el seu treball amb un segell personal de trepidant evolució. Ubicats a São Paulo, Garapa atorga una gran importància a la localització. Fruit d’aquest ambient de la metròpoli brasilenya i llatinoamericana, sorgeix el resultat, assaigs , projectes multimèdia i visuals. La ciutat i l’espai urbà són el leitmotiv, en gran part, del treball i el col·lectiu. Aquest interès prové de la pròpia vivència quotidiana, de la percepció diària de la ciutat en tots els seus matisos i àmbits.

Garapa es una asociación independiente brasileña que se describe como espacio de creación colectiva. Entre sus objetivos, destaca la labor de reflexionar, desarrollar y producir proyectos visuales que integren múltiples lenguajes y formatos. Garapa trabaja con la fotografía, el lenguaje documental y la contemporaneidad de dichos campos explorando las potencialidades de los recursos tanto en la construcción de narrativas visuales, como en los modos de producción y distribución. Observar, entender, interpretar, mirar e intervenir como un ciclo que retorna, que se retroalimenta y transforma el punto de origen. Nada es lo que era, nada es lo que parece y todo está en constante movimiento. Es precisamente este movimiento de transformación, de la ciudad, el contexto y la mirada, lo que mueve al colectivo y determina su trabajo con un sello personal en una incesante evolución. Situados en São Paulo, Garapa le otorga una gran importancia a la localización. Fruto de este ambiente de la metrópoli brasileña y latinoamericana, surge el resultado ensayos, proyectos multimedia y visuales. La ciudad y el espacio urbano son el leitmotiv, en su gran mayoría, del trabajo del colectivo. Este interés proviene de la propia vivencia cotidiana, de la percepción diaria de la ciudad en todos sus matices y ámbitos.

© Garapa

© Garapa

© Garapa

Garapa is a Brazilian independent association which describes itself as a space for collective creation. Among its goals, there is an emphasis on the reflection on, development and production of visual projects which can integrate multiple means of expression and formats. Garapa works with photography and the documentary language, utilizing the contemporaneity of these fields, exploring the potential of these resources, both in the construction of visual narratives as well as in their modes of production and distribution. To observe, understand, interpret, look and intervene is a cycle which comes full circle, feeds back upon itself and transforms its point of origin. Nothing is what it was, nothing is what it seems, and everything is in constant motion. It is precisely this transformative motion, of the context and observation of the city, which motivates the collective and defines its work with a unique vision and an incessant evolution. Situated in São Paulo, Garapa emphasizes the great importance of its location. Out of working in the environment of this Brazilian and Latin American metropolis, the results are essays, multimedia and visual projects. The city and its urban space are the leitmotif, in most cases, of the collective’s work. This interest arises from everyday life itself, from the daily perception of the city in all of its nuances and areas.

envia el teu reportatge a / envía tu reportaje a / send your reportage to

reports@pieldefoto.org

información / informació / information

info@pieldefoto.org publicitat / publicidad / advertising

marketing@pieldefoto.org en vols més? / ¿quieres más? / want more?

www.pieldefoto.org

© Garapa



a contra piel

puedes ver la entrevista completa en vídeo en www.vimeo.com/pieldefoto

JR, fotógrafo, cineasta, activista y artista callejero, creador del INSIDE OUT Project (www.jr-art.net | www.insideoutproject.net) El artista francés, JR ­— quien prefiere mantenerse en el anonimato— se inició en el mundo de la imagen hace ya 12 años, por casualidad, cuando se encontró una cámara de fotos en el metro de París. Desde entonces, es uno de los mayores exponentes del arte urbano y el creador de “la mayor galería de arte del mundo”, el Inside Out Project. Documentando la labor de sus amigos graffiteros y pegando fotocopias de esas mismas imágenes sobre muros urbanos, descubrió el gran poder simbólico que esa acción local —basada en el empoderamiento del sujeto fotografiado— podía generar a nivel global. Ganador del premio TED Prize 2011, actualmente trabaja como miembro de la Agencia Vu. Su máxima le diferencia del resto de fotógrafos. Para JR es más importante el mensaje que existe detrás de la fotografía, que ésta en sí misma.

El artivismo toma la calle Tras el éxito mundial del proyecto Inside Out, JR toma distancia y pasa el relevo a todo aquel que quiera expresar su mensaje de una manera distinta. De nuevo, se encuentra en el punto inicial de la creación artística. El denominador común de su trabajo es la reflexión de la imagen y el espacio, el poder del mensaje a transmitir y la manera de hacerlo público. Quién sabe hasta dónde llegará esta vez este artivista. Por Juan Azpiazu, Adriana Nicosia y Celeste Arroquy. Fotografía de José Colón. PdF: En algún momento, te has definido como artivista. ¿Puedes explicar este concepto? JR: Encuentro especialmente interesante mostrar que el arte puede ser utilizado de maneras diferentes, entre ellas, el activismo. Utilizar el arte para transmitir un mensaje social y político sobre todo para cuestionar. El artivismo, sin embargo, es diferente del activismo. El primero, se basa en la reflexión y transmitir estas cuestiones sobre el mensaje al público. Sin embargo el segundo no se asienta en aportar respuestas, sino que se centra en el mensaje que se quiere transmitir al público. PdF: ¿Entonces, ¿es posible hacer tangible una problemática social a través del arte? JR: Sí, de hecho, el proyecto Inside Out refleja perfectamente esta cuestión. Sólo son carteles pero en función de lo que la gente hace con ellos, se convierten en obra, en proyecto artístico, en una acción política, en una afirmación o proclama… PdF: Pareces marcado por el lenguaje publicitario... JR: En Inside Out empleamos solo una fotografía sin un mensaje claro que la acompañe. El público reflexiona sobre el porqué de estas acciones callejeras y estas preguntas desembocan precisamente en el

mensaje. En el mundo de la publicidad es el propio anuncio el que reflexiona por ti. En mi opinión, lo más interesante es empujar a la gente a la reflexión, a tener iniciativa, investigar, moverse, reaccionar... PdF: ¿Cuáles son los temas que te motivan y persigues a la hora de poner en marcha el proyecto Inside Out? JR: Me interesan especialmente los proyectos que cuestionan la imagen. En el caso de Inside Out, cuando obtuve las respuestas necesarias, entregué la idea a otros para que el proyecto se desarrollase solo, para que haya nuevas personas que obtengan más preguntas y respuestas. PdF: Los personajes fotografiados participan activamente en tus proyectos ¿Por qué es tan importante esta implicación? JR: Cuanta mayor participación e implicación había, más se convertía en su mensaje. La obra, para mí, es todo lo que le rodea. Da igual que la fotografía esté mejor o peor. Ver a gente cuestionarse una misma problemática, crear movimiento y polémica en algún lugar, es la esencia del arte y la fotografía. Para eso, la calle es el lugar perfecto. Pertenece a todo el mundo.

PdF: Ganas el TED Conference e Inside Out se transforma, se emancipa. ¿Cómo vives esa transformación? JR: Si miras el proyecto desde sus comienzos, te das cuenta que al inicio tageaba mi nombre, después, el de la gente y hoy, son las personas las que añaden su autoría. He tomado una distancia cada vez mayor. En este sentido, me he alejado. Es la mejor manera de estar presente un poco en todos los lados y en ninguno. PdF: ¿Puede el Arte Participativo cambiar el mundo? JR: Sí, a través de todo lo que es comunitario, todo lo que sea participativo y, principalmente, a través de un proyecto artístico. El arte atraviesa barreras que de ninguna otra forma se pueden romper. PdF: ¿Es necesaria la independencia financiera para la creación artística? JR: Para mí, la independencia financiera ha supuesto una libertad completa. No hay que buscar excusas para no llevar a cabo una acción. No hay que pensar en lo que se podría hacer, sino en que podemos hacer con lo que tenemos... Ahora bien, ¿estamos dispuestos a asumir riesgos?

“Ver a gente cuestionarse una misma problemática, crear movimiento y polémica en algún lugar, es la esencia del arte y la fotografía. La calle es el lugar perfecto, pertenece a todo el mundo” PdF: ¿Existe una receta para convertirse foto-grafitero? JR: Hoy en día, el concepto de fotógrafo se ha diluido. Todo el mundo puede ser fotógrafo. Lo importante es lo qué se hace con esas fotografías, lo se que se transmite. Poco importa si las fotos son de calidad o no. El mensaje es, desde mi punto de vista, la esencia de todo.


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.