Primera independència 6 8 anys by Maite Piñol

PRIMERA INDEPENDÈNCIA 6-8 ANYS DESENVOLUPAMENT FÍSIC El creixement personal dels alumnes i les alumnes d’aquesta etapa comença a estar fortament condicionat per l’equilibri que s’estableix entre el seu nivell de desenvolupament i el procés educatiu. S’observen canvis evolutius importants que afecten a tot el seu sistema neuromotor. El ritme de creixement és lent però estable. Tenen una gran activitat motora més controlada i amb més agilitat corporal; augmenta la velocitat, l’exactitud, l’equilibri i la força. Els moviments de les extremitats són més refinats i subtils. El seu desenvolupament ossi i muscular permet múltiples moviments que exigeixen coordinació, agilitat, rapidesa i precisió. Les activitats poden ser molt variades: • Sedentàries: tallar, pintar, jocs de taula, biblioteca... • Actives: esports, bicicleta, corda, ballar, piscina... La influència de l’entorn té molta importància alhora de practicar més unes activitats que altres. Cal incentivar-los per practicar diferents tipus d’activitats. Físicament, segueix el creixement (pes i volum). Seguir les indicacions del pediatra i consultar-li qualsevol dubte al respecte. •

Mesures de prevenció, vigilància i instructives per evitar accidents domèstics.

DESENVOLUPAMENT PSICOLÒGIC I EMOCIONAL: Destaca una conducta més reflexiva, més estructura en els processos mentals, menys egocentrisme i més control impulsiu que en les etapes anteriors. En aquesta etapa els nens i les nenes van formant la seva identitat, comencen a tenir consciència de les seves capacitats i limitacions i perceben la seva situació en el medi social i cultural. Progressivament van acceptant la seva pròpia situació, així com les normes que regeixen en el seu context sociocultural. És una etapa en la que s’inicien grans canvis des del punt de vista emocional. Els nens i nenes de Cicle Inicial es caracteritzen per manifestar una extraordinària emotivitat i constants canvis d’actitud i d’humor que mica en mica van controlant a mida que es van fent més grans. Tanmateix cal tenir en comptar l’excés de control ja que podria ser un indicador i amagar estats complexos i contradictoris. Cap als 6 anys s’inicia una etapa en que augmenta la curiositat ambiental i la socialització. Es produeix també un desplaçament progressiu de l’ afectivitat i es va iniciant un procés de despreniment afectiu dels pares acompanyat d’una dosi d’independència personal. Va adquirint relacions noves i s’inicien les activitats de grup, l’estructuració del joc col·lectiu i el contacte amb situacions noves fan que progressivament hi hagi un desenvolupament de la capacitat d’adaptació .

Algunes emocions ja les tenen integrades i comencen a formar part de la seva personalitat però per imitació aprenen a expressar les emocions dels adults, especialment les manifestacions dels pares, companys i educadors de l’entorn. Donat que en aquesta etapa es desenvolupen noves formes d’expressió i relació amb els altres hem d’estimular la utilització del llenguatge per la comunicació i comprensió de les emocions amb un clima càlid, afectuós i enriquidor. El llenguatge es un bon mitjà a través del qual han d’expressar l’afecte i l’estimació. A partir dels 6 anys es desenvolupa la capacitat d’adquirir autonomia familiar, augmenten les relacions entre iguals i la vida social ,ja que s’ha incrementat la capacitat d’autocontrol de regulació i de comunicació, en condicions favorables passen per un període afectiu de tranquil.litat i bones relacions, comencen a comprendre les pròpies emocions i les dels altres. En aquesta etapa es poden afavorir les estratègies de regulació de la vida emocional. Ja que estableixen més lligams amb els companys i amics , conversen entre ells sobre els demés. L’amistat comença a tenir importància, hi ha més confiança, més cooperació i més ajuda mútua. Són més conscients de les necessitats i drets dels demés. A mida que augmenta el coneixement i la comprensió dels altres entenen més les seves necessitats. El grup passa a tenir molta rellevància, es generen les seves normes socials i els rols dins del grup. Prefereixen els jocs de regles i en equip. Per resoldre els seus conflictes utilitzen més les agressions verbals que les físiques, comencen els insults, les amenaces i els “desprecis” i deixen endarrere la defensa corporal. Cap als 8 anys poden començar a regular l’emoció i utilitzar la distracció cognitiva i conductual ja de forma conscient, així com fer reinterpretacions positives. Fins els 8 anys la percepció d’un mateix sol ser favorable , es a partir d’aquesta edat que es comencen a comparar amb els demés i s’adonen de les seves limitacions, això pot influir en la seva autoestima . ELS COMPLEXES: N’hi ha de diferents tipus: físics, intel·lectuals i socials. Generen malestar a l’infant per la valoració negativa que en fan les persones de l’entorn. Com actuar? • Ometre les expressions o gestos que puguin incrementar el complex. • Intentar corregir la diferència, en els casos que sigui possible. (ex. Obesitat) • Ajudar al xiquet a viure amb aquella diferència, remarcant tots els altres aspectes positius que té i donar-los molt valor, minimitzant així, el complexe. • Donar-li informacions cognitives que l’ajudin a infravalorar la diferència. • Ensenyar-li a respondre davant els atacs dels companys i companyes en relació al complexe, mostrant indiferència i acceptació de manera que els altres vegin que no li afecta i no repeteixin la conducta. • Ensenyar-los habilitats socials de diàleg i cooperació per fer amistats .

L’AUTOESTIMA: L’autoestima es va forjant en les relacions amb els altres. Els xiquets i xiquetes de 6 anys ja comencen a tenir criteris i judicis propis independents dels adults però no sempre són correctes; d’altra banda, les valoracions i exigències que els grans fem sobre els seus treballs, comportaments i accions influencien en la seva autoestima. Cal: • Exigir-los tasques que puguin sentir-se satisfets, adequades a la seva edat. • Ser moderat amb els criteris d’exigència i utilitzar amb freqüència la felicitació. Posar-li límits però sense ser rígids; valorant els esforços i perdonant els petits errors. Les interaccions amb els adults i amb ells els aporten molta informació que els influeix en les seves exigències, valoracions... Cal vigilar en aquest sentit. • En els processos de desenvolupament de l’autoestima i en les formes de corregir el nen, l’ús del llenguatge adequat té un paper rellevant. Criticar-lo i corregir-lo sense danyar la seva autoestima, ensenyar-li com ho ha de fer sense fer judicis davant d’altres persones.

EL LLENGUATGE DE L’AUTOESTIMA: Els pares són el referent més important que té l’infant, és important tenir en compte que les seves valoracions són les més significatives. De manera preventiva: • Dedicar-li amb freqüència missatges positius sobre aspectes de la seva personalitat. • Per corregir el xiquet/a sense danyar la seva autoestima cal: 1r- Descriure el que s’ha fet sense valorar-ho 2n- Donar-li una raó per fer allò que se li ha demanat o exigit. 3r- Reconèixer els motius que tingui per no fer-ho. 4t- Dir-li clarament el que s’espera d’ell/a. Cal evitar: • La hipergeneralització • Les amenaces. • El tracte silenciós DESENVOLUPAMENT DE LA INTEL·LIGÈNCIA: Aquesta etapa es caracteritza per l’inici d’un canvi intel·lectual: el pensament intuïtiu que era canviant, inestable i subjectiu passa a ser un pensament lògic, més complet i estable amb major força científica. Van adquirint conceptes complexes a partir de l’experimentació, manipulació i percepció. Cal desenvolupar la seva intel·ligència al mateix temps que les habilitats socials (les amistats i relacions), el desenvolupament psicomotor (esports) i les emocions. Cal tenir en compte el desenvolupament integral de l’infant. En aquesta etapa millorarà l’ús del llenguatge tant en comprensió com en expressió. L’aprenentatge a l’escola gira a l’entorn de la lectura i l’escriptura, en fer-ho més àgil i

més comprensives i fluides. La lectura és font d’aprenentatge però també de gaudi, cal incentivar aquesta part, donant-li una visió positiva. En quant a estratègies d’estudi, no són capaços d’extreure les idees més importants d’un text, ni subratllar. Si que se’ls ha de donar hàbits i rutines d’estudi: per exemple, fer una activitat relacionada amb l’escola, sempre al mateix lloc, a les mateixes hores (aprox), amb un ambient tranquil i amb períodes breus de temps. MEMÒRIA Aquesta capacitat mental millora en aquesta edat, gràcies a factors interns i externs. Cal fomentar la memòria comprensiva més que la memorística. Els jocs de memòria són bons per treballar aquesta capacitat, cal que siguin adequats a la seva edat: MEMORIS, teatre, poemes, cançons... EL JOC Molt important en aquesta edat. A través del joc coneix les seves capacitats, perfeccionar les seves habilitats motrius, verbals, socials, perfilar la seva imatge, fer amistats, desenvolupar intel·lectualment, frustrar-se, superar-se... és molt important en el seu desnvolupament. Cal que els pares juguin amb els seus fills, són moments bons que ajuden a les relacions familiars, i en la transmissió de valors i el control de les emocions. En aquesta edat gaudeixen amb els jocs que impliquen companyia d’entre iguals. Es consolida la capacitat de posar regles als jocs, competir. El joc pot derivar alguns moments de conflictes i/o frustracions, i complirà la funció de superació de reptes, autocontrol i acceptació d’un mateix. Prefereixen els jocs físics abans que els de taula perquè són molt actius . Tenen que aprendre que no es pot guanyar sempre, ha d’equivocar-se i buscar els errors per aprendre a partir del joc. Les consoles, cal limitar els temps i moments per a la seva utilització. INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL I EDUCACIÓ EN VALORS El xiquet/a compleix els valors en la mesura que se li obliga però és incapaç de tenir-los com algo propi. Se li ha d’anar forjant la necessitat de justícia, la igualtat, l’amistat i els drets. La família té un paper molt important, l’escola també transmet valors però està en un segon terme. Els pares, com a models dels seus fills, formen en valors amb les seves conductes, els seus comentaris... S’ha de valorar els valors de l’esforç, de la constància, de la responsabilitat i el respecte. L’educació socioemocional és molt important. A partir dels sis anys el nen comença l'etapa del pensament lògic. Pot comprendre molt millor el que li passa i expressar les seves emocions i sentiments. No tots els nens tenen la mateixa capacitat per expressar les seves emocions. N'hi ha que els costa més; és important respectar el seu ritme. Els pares els podeu ajudar amb el diàleg explicant-los situacions similars que hagueu viscut. Amb confiança i paciència podran parlar també del que senten i expressar i posar noms a les seves emocions i sentiments.

En aquesta edat el nen també és capaç de reconèixer emocions i sentiments de les persones que l'envolten; per això és l'etapa ideal per educar-los en l'empatia, que és la capacitat de posar-se en el lloc dels altres i d'adaptar-se a opinions diverses. També és una etapa adient per afavorir les activitats compartides amb els altres i per desenvolupar la capacitat de cooperació, és a dir, la capacitat de col·laborar amb els altres per aconseguir objectius comuns. En general, per desenvolupar l'educació socioemocional en els vostres fills és convenient que: • Els expresseu el vostre afecte tant verbalment com físicament; d'aquesta manera els doneu seguretat en ells mateixos alhora que enfortiu els vincles amb ells. • Sigueu conscients del vostre estat emocional i mireu de no transmetre'ls emocions negatives, perquè sou un exemple a imitar. Mantingueu en tot moment una actitud serena. • Parleu de les vostres emocions i sentiments d'una manera natural amb els vostres fills. D'aquesta manera els ajudareu perquè ells també ho facin. • Inicieu una conversa amb afirmacions com, per exemple, "em sembla que estàs enfadat o trist, et veig molt content...", per ajudar-los a entendre's a ells mateixos, a fer-los conscients d'emocions i sentiments. • Els escolteu amb atenció, demostrant-los que els seus sentiments són tan importants per a vosaltres com per a ells. • Espereu a intervenir fins a conèixer totalment la situació que us explica el vostre fill i com se sent; així facilitareu que s'expressi més lliurement. • Els demostreu que sou capaços de posar-vos en el seu lloc; això els ajudarà a sentir-se acceptats i compresos i podran acceptar-se també a ells mateixos. • Parleu amb els vostres fills sobre les emocions bàsiques que senten i ajudeu-los a identificar i canviar una emoció negativa per una altra de més positiva. • Reflexioneu amb ells sobre els sentiments que experimenten i ajudeu-los perquè entenguin com afecta el seu comportament posterior. • Insistiu que utilitzin habilitats socials en les seves relacions amb els altres, com donar les gràcies, demanar per favor, saber disculpar-se, fer compliments… • Tingueu en compte que les conductes socials que manifesten els vostres fills estan influïdes pels valors que els volem transmetre i per les normes de conducta que es practiquen a casa. • Els feu valorar la importància de pensar en els altres i posar-se en el seu lloc. • Els feu veure la importància de compartir amb els altres els seus coneixements o les seves coses... i la possibilitat d'aprendre d'ells. • Els ensenyeu a tenir una actitud positiva davant de les dificultats que se'ls presentin perquè busquin solucions i puguin superar-les assumint-ne les conseqüències. • Els ajudeu a acceptar quan s'equivoquen o fracassen en els seus objectius; és necessari que aprenguin a superar les adversitats. • Els ensenyeu a valorar les situacions reals que observin al carrer, a les pel·lícules, lectures, programes de televisió... que els ajudin a expressar emocions i sentiments i a identificar diferents actituds respecte a les relacions personals.

• • •

•

Els ensenyeu a saber defensar les seves idees, acceptant i respectant alhora les dels altres. Els ensenyeu a reconèixer quan i per què actuen bé o malament en la seva vida diària. Els proposeu activitats per reflexionar sobre els seus sentiments i relacions amb els altres: diari personal, activitats artístiques com el dibuix, la pintura, la música, la dansa... Feu activitats junts, com sortides, excursions, visites a museus, anar al cinema..., per tal que aprenguin a compartir emocions i sentiments amb la resta de la família.

CENTRE RBP: Metodologia multisensorial: Es treballa la part cognitiva, la part psicomotora i la part emocional del nen/a tenint com a objectiu el desenvolupament integral del xiquet/a. El mètode multisensorial té com a objectiu treballar els mateixos continguts amb estímuls diferents (estímuls visuals, auditius, estímuls psicomotors) facilitant el procés d’E-A, potenciant les aptituds i estimulant i reeducant les mancances del xiquet/a. Es treballa molt la part emocional del xiquet/a reforçant tots els aspectes, conductes positius del nen/a. Fer-los observar de les coses que fan molt bé i de les coses que han de millorar reflexionant de com podem millorar-les. Això els dóna seguretat i control en ells mateixos així com confiança i autoestima. Diversitat d’activitats: activitats per treballar la lectoescriptura, càlcul, resolució de problemes, molts jocs, activitats de relaxació, d’atenció, concentració, activitats per treballar la part emocional (resolució de conflictes, superació de les pors...). Les activitats són d’acord a les necessitats de cada xiquet/a i atenent al seu diagnòstic. La música i el desenvolupament integral del xiquet/a. Un xiquet/a quan està fent música pot fer una, dues o les tres activitats següents: compondre (crear), interpretar (re-crear) o escoltar. Per a la realització d'aquestes activitats és important comptar amb tres components de la intel·ligència musical que són: · Plànol o component afectiu (referent al associatiu o relacional). · Plànol o component sensorial (referent a les sensacions derivades a partir del fenomen auditiu). · Plànol o component formal (referent als elements formals de la música tant en l'audició com en la interpretació i en la composició). Quines són en termes educatius els plànols en què es realitza el procés d'aprenentatge, integrant totes les dimensions de l'ésser humà? Segons Delors l'educació s'ha d'estructurar al voltant de 4 aprenentatges fonamentals: · Aprendre a conèixer: adquirir els instruments de la comprensió. · Aprendre a fer: per influir en el seu entorn. · Aprendre a viure junts: per a participar en l'activitat humana. · Aprendre a ser: procés fonamental que recull els tres anteriors.

El procés educatiu contempla com a mínim tres plans: el cognitiu, l'afectiu i el psicomotor, que poden assimilar-se en l'activitat musical. El pla cognitiu considera cinc nivells referents a processos mentals identificables: record, comprensió, anàlisi, síntesi i aplicació (quan s'interpreta (toca) una obra musical s'inclouen tots els nivells de cognició). El record i la comprensió són nivells bàsics perquè es donin qualsevol dels nivells subsegüents. Com aprèn el nen el llenguatge musical i com s'inicia en l'instrument musical? El desenvolupament musical dels nens entre els 3 i els 15 anys travessa quatre nivells: manipulació sensorial, imitació, interpretació imaginativa i reflexió. Per tant, la iniciació musical travessa els diferents estadis, permetent el desenvolupament no només del pla cognitiu, sinó també dels plans afectiu i psicomotor. Bàsicament el nen petit arriba a l'aprenentatge a partir de la imitació. La imitació ajuda a desenvolupar en l'alumne: • La observació conscient. • La capacitat d'atenció. • La capacitat de concentració. • La assimilació-comprensió. • La retenció (memòria pròxima i remota). • La capacitat d'evocació. L'educació musical-instrumental desenvolupa el sentit del ritme, el que incideix en la formació física i motora de l'infant, proporcionant un millor sentit de l'equilibri, lateralitat i motricitat. El desenvolupar l'oïda no només serveix per a l'estudi de la música, sinó per a la resta de la seva formació intel·lectual. Suzuki sosté que un nen que "sent molt i bé", que sap escoltar i discriminar entre diferents sons i tons, capta millor els missatges a l'escola, aprèn amb més facilitat i arribarà a dominar el seu idioma abans que els nens no educats musicalment. També assegura que molts dels nens que es denominen "maldestres o lents" només tenen dificultats d'audició, i en superar aquest problema, milloren ràpidament. L'estudi de la música i la disciplina i continuïtat que pressuposa, així com l'esforç en la consecució d'una meta, l'ensinistrament motriu, desenvolupament del sentit del ritme a més de l'educació auditiva, no són aspectes d'utilitat estrictament musical, sinó que produeixen un aspecte de transferència als altres aspectes intel·lectuals, sensorials i motrius. Les dimensions específiques del desenvolupament infantil que compleix l'estimulació de la música, el so i el ritme són: • La motricitat • El llenguatge • La socialització • La consciència de l'espai i el temps • La autoestima

RELACIONS FAMILIARS PATRONS EDUCATIUS: Necessiten la nostra direcció bé per estimular-los, bé per corregir-los. • Felicitacions constant i correccions moderades i guiades pel nostre modelatge. • No sobreprotegir-lo perquè donem lloc a la inseguretat, falta de iniciativa i a la dependència. • No criticar tot el que fa malament per no generar sentiment de culpa i inseguretat. • Criteris massa exigents suposa demanar la perfecció, detectar els petits errors i buscar ser el millor. Comporta males relacions socials i afectives. • Formes més eficaces: moltes felicitacions, corregir-los sense atacar-los, deixar desenvolupar les pròpies iniciatives encara que porti al fracàs, destacar els encerts per sobre els errors per simples que siguin, exigir amb moderació però de forma constant, mostrar una actitud d’autoritat coherent i raonada i donar-li confiança i suport en lo que vulgui fer. NECESSITAT DE MANTENIR NORMES ESTABLES: Els nens i nenes d’aquesta edat necessiten unes normes que sobretot siguin estables perquè així sap que ha de fer per obtenir felicitacions; si no hi ha estabilitat en les normes en xiquet/a es desorienta. Les normes han de ser poques, clares, raonades, fermes i estables. Davant d’inquietuds o demandes del nen/a cal negociaciar-les amb ell i anteriorment parlar en la nostra parella. A mesura que el xiquet/a va adquirint beneficis va augmentant també les seves responsabilitats de forma pausada i progresiva. La coordinació i la constància en les normes i hàbits dels nens/es és la clau per l’educació dels nostres fills. EL DIÀLEG Hem de tenir en compte que els hi resulta difícil expressar els sentiments o les vivències d’un conflicte interior. És important mantenir bona disposició al diàleg, respectant els moments que no vulguin parlar. Les preguntes obertes i generals són més eficaces que les reiteratives i insistents. La disposició a parlar és més eficaç que les preguntes contínues. SENSIBILITAT Els xiquets/es d’aquesta edat són molt sensibles amb els seus estats anímics, tant positius com negatius. És important donar-los seguretat i afecte diàriament ja que les vivències tenen més eficàcia que els raonaments que els hi puguem fer. Per la gran sensibilitat que tenen hem de parar atenció amb les frases “ja no t’estimo”, “no et vull”, ni de broma. Cal avisar-lo dels perills però no explicar-li aspectes que puguin ferir la seva sensibilitat. En situacions delicades familiars, situacions d’atur o d’altres cal explicar-li de forma general i que se’n sortirà del problema per donar una visió optimista, no dir-li res provocarà que faci les seves interpretacions errònies, exageri el problemes...

AFECTIVITAT Podem estimar molt els nostres fills i ells no sentir-se estimats. Això es dona en els casos on l’afectivitat no es demostra. El xiquet/a ha de sentir el nostre amor i les nostres valoracions dia a dia i no només quan fa les coses bé. Demostrar-li molt l’amor que li tenim no té per perquè significar que tot li és permès si se’l corregeix quan fa alguna cosa mal feta i si es deixen clars els límits i normes de conducta. Alguns comportaments com tardar a menjar, pegar al germà petit o queixar-se d’un dolor inexistent és símptoma de cridar l’atenció encara que sigui per una cosa negativa. Per això, a més de corregir-lo cal donar-li afecte. Per corregir el més eficaç és l’atenció, l’afecte i el reforç positiu de tot el que fa bé i de tot canvi positiu petit. HÀBITS: ORDRE: L’ordre l’ajuda a estructurar-se, evita contratemps i li proporciona seguretat. Cal explicar-li els beneficis de mantenir l’ordre. Si no n’hi ha prou, és necessari una forma d’actuar constant i certes actituds personals que ho faciliten. Cal ensenyar-los a recollir i entrenar-se, ajudant-los al principi, mantenir la calma i felicitar la feina ben feta. No hem d’exigir perfecció ni tampoc recollir-los les coses nosaltres per acabar abans. Quan hi hagi germans han d’haver normes comunes i poden repartir-se les tasques rotativament. Passos a seguir: 1r. Ensenyar-los sense ser perfeccionistes. 2n. Practicar. Si ens trobem en alguna cosa per col·locar cal demanar-los que ho compleixen en el mateix moment i no més tard, amb firmesa i seguretat sense cridar ni amenaçar, també sobren les crítiques i maldar-los. 3r. Felicitar-los per les coses ben ordenades. A mesura que van adquirint uns hàbits d’ordre se’n van afegint uns altres, progressivament. No podem exigir-los 20 comportaments a la vegada. COL·LABORACIÓ EN LES TASQUES DE CASA: Entre els 6 i 8 anys poden i han de tenir determinades obligacions que siguin de competència pròpia. És necessari per al seu desenvolupament personal i per a la seva autoestima. L’objectiu és formatiu, es tracta que aprenguin ajudar i a tenir les seves responsabilitats. Possibles responsabilitats: deixar la tassa de la llet al rentaplats o pica, desar la roba bruta a la cistella, recollir la taula de treball després de fer els deures, buidar la banyera després de banyar-se, recollir les joguines... potser algunes ja les feia anteriorment però ara les ha de fer sempre i com una responsabilitat pròpia. El procés tindrà èxit si ho fen de forma seqüenciada, constant i gratificant. Per als pares suposa preparació i supervisió continuada. Hem de començar per les tasques més fàcils i amb poc nombre de feines, amb la lògica de “després de.... s’ha de....” així ho establim com a rutines. Cal dir-ho de manera tranquil·la. Cal tenir en compte la intenció del xiquet per fer-ho bé més que la perfecció de la tasca; amb la pràctica ja anirà millorant la seva resolució. La constància en la nostra exigència serà fonamental.

FAMÍLIES AMB FILLS ÚNICS Els xiquets i xiquetes de 6-8 anys comencen a desenvolupar la seva independència, la seguretat en si mateixos i les capacitats de relacionar-se socialment. Les possibilitats de fer coses de manera autònoma augmenten considerablement, al mateix temps que aprenen a resoldre dificultats se’ls ha d’ensenyar a acceptar certs nivells de frustació. Això costa als pares de fills únics i ho hem de tenir molt en compte. No estan avesats a compartir les coses, s’ha de tenir en compte quan porten un amic de visita. Cal no confondre el fet d’atendre’ls amb malcriar-los. Les relacions entre iguals són molt importants i caldrà fomentar-les amb altres nens del carrer, cosins, al parc, a la biblioteca... FAMÍLIES AMB GERMANS Facilita diversos processos de desenvolupament persona i de l’aprenentatge (establiment de jerarquies, compliments de pactes, normes i regles, resolució de conflictes...). S’han d’utilitzar els mateixos sistemes per estimular, motivar o crear hàbits però tenint en compte que si un procediment educatiu és millor que un altre que utilitzàvem amb el germà gran, el canviarem encara el fill gran se’n benefici només a partir d’ara. No els podem tractar de manera igual perquè cada fill és diferent, té unes necessitats i s’han de cobrir d’acord a aquestes. És a dir, si un fill li agrada més que li fem petons per demostrar-li que l’estimem i a l’altre fill li agrada més una carícia i no vol petons ho hem de respectar. Passa el mateix amb les preferències per les coses que els hi agraden o els motiven. Els nens necessiten sentir que són únics i que reben un tracte diferenciat i personalitzat. Volen que els felicitem i els premiem amb coses que els hi agraden a ells. El fill gran necessita comprovar que rep avantatges per ser gran, al mateix temps que l’obliguem a tenir més responsabilitats i càrregues que els petits; el fill petit es pot queixar de no tenir les avantatges però li haurem d’explicar que a ell se li exigeix menys i que en el seu moment rebrà els mateixos beneficis. Si els fills se senten estimats, atesos, i ben tractats les comparacions entre ells aniran disminuint. Aquest és l’objectiu que sí ens podem marcar per igual entre els germans. Tenim que estimular el positiu de cadascun dels fills i preocupar-se per les coses conflictives de cadascun. BARALLES ENTRE GERMANS Continuar aplicant el raonament, els pactes i la necessitat de seguir unes normes de convivència per millorar les relacions. No hem d’actuar de jutges com si ho sabéssim tot. No donar la raó a cap dels germans pot ser una opció per als pares, partint de la base que els dos estant barallant-se. Llavors correspon parlar, seure’ls, retirar l’objecte que ha donat lloc a la baralla, però sempre, sigui el que sigui igual per als dos. Poc a poc passaran a la cooperació per a que no els castiguin als dos. Una altra opció és proposar que resolguin ells el problema, si no ho aconsegueixen haurem d’intervenir proposant alternatives, aconsellant i moderar sense fer de jutges. En els moments que estiguin tranquils es pot assajar mitjançant el role- playing fòrmules per resoldre conflictes, es pot practicar com dir que no, com defensar un dret, com fer una petició, o expressar una queixa... Es tracta de plantejar situacions de conflicte i veure que es pot solucionar sense la necessitat de discutir. Es reparteixen els

papers i se’ls indica la forma de comunicació i l’expressió verbal (diàleg) que poden utilitzar. Cal parar atenció de no defensar sempre al petit, perquè no sempre té la raó. Això pot provocar empitjorar la situació. LES MENTIDES Darrera de la mentida hi ha una intencionalitat (evitar un càstig, quedar bé, fer-se l’interessant, per no assumir les seves responsabilitats...). En poques ocasions la mentida s’origina per fer un mal intencionat. Pautes generals per educar la sinceritat i evitar les mentides: No qualificar-lo com a mentider. Educar en l’exemple: ni mentir-lo a ell ni mentir davant d’ell. Davant de mentires trivials cal ignorar-les i seguir fomentant la sinceritat. Si no es possible ignorar-la, demanar-li que actuï de manera correcta sense ressaltar la mentida. En mentides greus cal valorar el fet que les confessin. Per això el primer que hem d’intentar és que ho expliquin. Tractar el tema de les mentides en privat i no en públic. Demostrar-li o fer evident les avantatges de no dir mentides. OBEDIÈNCIA – DESOBEDIÈNCIA Es bo que nostraltres distingim entre donar-li consells, indicacions, una ordre imperativa o fer-li peticions. D’aquesta manera reservem l’ordre per a casos importants i on l’obediència és imprescindible. Sinó el nen té la sensació que sempre l’estan manant. L’ordre ha de ser clara i explicitar que volem que faci i l’objectiu. No és el mateix dir: quedat quiet aquí que quedat aquí assegut fins que no acabis de menjar. En moments de nervis, presses podem donar-li moltes ordres a la vegada. És millor donar les ordres d’una en una perquè se li poden oblidar i es pot sentir desbordat. Les ordres s’han de donar en imperatiu mai en forma de pregunta, resulten més clares. FORMA DE DONAR ORDRES: amb firmesa, serietat, amb calma, sense cridar i sense perdre el control. No utilitzar mai paraules despectives ni donar culpes. Felicitar al nen quan compleixi les ordres. Si quan donem una ordre posem un condicionant o càstig si no es compleix, aquest s’ha de complir i immediatament. POSAR LÍMITS Aprendre a posar límits s’aprèn posant-los i fent que es compleixin. Com posar límits? • Quan posem un límit, tenim que informar i raonar el perquè, les raons sempre van encaminades pel seu bé. • La forma d’indicar-li el límit ha de ser serena però amb fermesa. • No és aconsellable induir la por, sí els podem assenyalar alguns riscos però sense insistir.

• Cal vigilar el compliment dels límits. Si no la compleix serà necessari alguna mesura relacionada amb el límit no respectat. Exemple: si no ha complert el temps de jugar amb la consola el proper dia juga menys temps del normal. • Seguint unes rutines. • En cas de no complir els límits s’ha de desaprovar la conducta mai el nen/a. • No acceptar excuses o promeses del nen. Per què posar límits? • Donen sentit a les accions i al comportament diari • Serveixen de models a imitar ajudant a que distingeixin lo bo de lo dolent. • Els ensenya a preveure que pot passar, donant-los confiança i seguretat en ells mateixos. • Ajuden a ordenar el seu pensament, els serveixen de guia per organitzar-se. • Afavoreixen el respecte pels altres i la convivència en la societat. • La falta de límits genera actuacions poc responsables i sense valors. Quan ens equivoquem en posar límits? • Quan ens fa por decebre els postres fills. • Quan no sabem o no volem dir “no”. • Quan no volem frustrar-los. • Quan ens preocupa ser considerats com autoritaris. • Quan no volem que pateixin com ha passat en altres generacions. • Quan compensem la falta de temps i la dedicació amb una actitud culpable. • Quan es té por al conflicte i a les males cares. Conseqüències de la manca de límits: • Dificultat per el control emocional (inestabilitat afectiva, desproporcionades, baixa tolerància a la frustració, agressivitat). • Dificultat en la convivència. • Nivell de rendiment escolar baix. • Falta de capacitat per afrontar situacions estressants (exàmens, ...).

reaccions

Alguns càstigs es poden evitar amb una bona educació, amb prevenció i atenció constant del nen; però en determinats casos de risc físic per al nen o per a altres i davant d’actituds de falta de respecte i rebel·lió el càstig és imprescindible. Aquest pot ser amb una reprimenda verbal o amb una prohibició. És important saber que amb el càstig no serveix per educar en el sentit de formar, construir, ensenyar o fer millor les coses; ens serveix per disminuir determinats comportaments incorrectes, però no és efectiu per millorar els que sí ho son. ELS REFORÇOS I ELS CÀSTIGS És millor reforçar els comportaments positius que els càstigs. Aquests últims els utilitzem per disminuir una conducta incorrecta. Pautes d’intervenció: • Diàleg, escolta, tolerància i empatia. • Reforçar positivament. 12

• S’ha d’utilitzar el càstig de manera racional no atenent al nostre estat d’ànim. Tenim que aprendre a controlar-nos a nosaltres mateixos per controlar els nostres fills. • No cridar. • No incitar temor, violència ni intimidació per a la resolució de conflictes. • Advertir abans de castigar. Passos a seguir: • Temps fora. • Informar-li de les conseqüències de la conducta incorrecta. • Complir la paraula. • Evitar càstigs impossibles de complir. SEGUIMENT I ACOMPANYAMENT ESCOLAR A CASA En aquesta etapa, els fills comencen l'ensenyament obligatori. Tenen més obligacions i responsabilitats derivades de l'escola: estudi, deures, projectes. És necessari que al començament els ajudeu a marcar rutines, hàbits i horaris d'estudi. Convé també que els ensenyeu a planificar-se les feines, a valorar l'ordre en el seu material o la necessitat de treballar en un lloc adequat, sense soroll. Cal que notin el vostre interès i com valoreu tot el que fan. És molt important no confondre l'acompanyament escolar amb assumir tasques que no us són pròpies, com fer-los els deures. És beneficiós per a ells fer-los sols; d'aquesta manera, i de mica en mica, s'aniran fent més responsables i autònoms en la realització de les seves tasques escolars, i aniran assolint uns bons hàbits d'estudi. Un bon acompanyament per part vostra suposa que us assegureu que fan els deures, però al mateix temps que reforceu els continguts escolars amb activitats diàries (portar-los a comprar, llegir amb ells abans d'anar a dormir...). És molt important també que us mantingueu en contacte i col·laboreu amb el centre, i en concret amb el tutor mitjançant l'agenda, que participeu en reunions de classe, entrevistes i altres actes escolars. No només l'intercanvi d'informacions amb el centre ajuda les famílies a fer un millor seguiment del procés escolar dels fills, també el fet de posar-se d'acord i compartir criteris i pautes dóna una continuïtat i coherència educatives que afavoriran l'èxit escolar dels vostres fills. En general, per fer un seguiment escolar adequat dels vostres fills és convenient que: • Mantingueu una bona comunicació i coordinació amb l'escola per treballar conjuntament l'adquisició d'hàbits d'estudi i potenciar i consolidar els aprenentatges. • Disposeu d'un lloc per estudiar a casa que reuneixi unes condicions mínimes: espai ben il·luminat, sense sorolls ni objectes que els puguin distreure. • Els acompanyeu a la biblioteca, perquè en facin ús. • Els ajudeu a marcar-se objectius a curt i mitjà termini quant als seus estudis (hàbits de treball, preparació d'exàmens, deures...) i a planificar-se per aconseguir-los. • Els ajudeu a planificar-se el temps per fer els deures i estudiar, utilitzant l'agenda escolar per ser cada cop més autònoms i responsables. • Establiu normes adequades perquè compleixin les seves responsabilitats escolars (fer els deures, llegir, estudiar...) i n'exigiu el compliment.

• •

•

• •

Valoreu amb afecte i reflexions positives l'esforç, la constància, la dedicació i el progrés escolar dels vostres fills. Apliqueu en el dia a dia els temes que han estudiat a l'escola: portar els comptes a l'hora de comprar, redactar el menú de la setmana, ajudar a preparar un viatge... Us interesseu pel que aprenen a l'escola, per quins treballs estan fent, les sortides que tenen, els exàmens previstos, els resultats que estan obtenint, les dificultats amb què es troben. Us interesseu per les seves relacions amb els companys de classe, mestres i monitors de menjador. Els feu reflexionar sobre la importància d'aprendre, com a element bàsic en tots els àmbits de la vida, i la necessitat que escoltin les explicacions i mostrin una actitud positiva i respectuosa. Els parleu sobre la importància de posar atenció en allò que explica el mestre, així li doneu valor i reforceu el respecte i l'autoritat que li és pròpia. Estimuleu el gust per la lectura: escolliu llibres amb ells, els llegiu junts, us interesseu per les seves lectures de classe o busqueu activitats de lleure familiar per dedicar a aquesta activitat, com anar a la biblioteca plegats.