Empremtes del passat, memòria viva a l'entorn de Riells i Viabrea · Mireia Boix

Page 1


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Sinopsi En aquestes pàgines us presento una compilació de cinc tipus d’empremtes del passat pròpies de la zona que engloba la subcomarca del Baix Montseny i el Montnegre, més concretament, del municipi de Riells i Viabrea: els pous de glaç i les poues de neu, el carboneig, les feixines i els costals, les escombres de bruc i els pallers. Aquestes foren i originaren activitats que en el seu temps tingueren una gran importància a nivell econòmic, però que per diferents causes, al llarg dels anys, s’han anat perdent. Aquests vestigis formen part del patrimoni etnològic i cultural de la zona estudiada; per aquest motiu he intentat fer un recull dels records que queden en la memòria de la gent i els he documentat per així preservar-los i donar-los a conèixer.

Abstract In the following pages I am presenting a compilation of five traces from the past, characteristics of the region which comprehends the Baix Montseny and the Montnegre, in particular of Riells i Viabrea: the pous de glaç and poues de neu, the carboneig, the feixines and costals, the escombres de bruc and the pallers. These were and originated further activities that were of great economic importance in their period; however, for different reasons, they disappeared over the years. The remains are part of the ethnologic and cultural heritage of the studied region. For this reason, I have tried to do a selection of the remembrances which are kept in people’s memories, and I have documented them to preserve them and make them known to others.


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Índex 1. Introducció ................................................................................................................ 1 2. Pous de glaç i de neu ............................................................................................... 4 2.1. El pou de Ca n’Hosta.......................................................................................... 8 2.2. Pous i poues de neu del Montseny ................................................................... 12 3. Carboneig ............................................................................................................... 22 3.1. L’ofici de carboner ............................................................................................ 27 3.2. Identificant antigues places carboneres ......................................................... 31 4. Feixines i costals .................................................................................................... 38 4.1. Conformació d’una feixina ................................................................................ 40 4.2. Conformació d’un costal ................................................................................... 41 4.3. Ús de les feixines i els costals .......................................................................... 43 5. Escombres de bruc ................................................................................................. 47 5.1. Confecció d’una escombra ............................................................................... 49 5.2. Comercialització ............................................................................................... 52 6.Pallers...................................................................................................................... 55 6.1. Elaboració d’un paller ....................................................................................... 60 6.2. Extinció de l’art del paller a Viabrea.................................................................. 62 7. Conclusions ............................................................................................................ 71 8. Bibliografia i webgrafia ............................................................................................ 74 Annexos...................................................................................................................... 78



Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Una empremta del passat és un vestigi, un senyal que una cosa destruïda, extingida, etc., ha deixat de la seva existència, tal com defineixen els diccionaris. Així doncs, en aquest treball vull recollir la tradició oral sobre una selecció de vestigis propis d’una zona concreta, per tal de documentar els principals senyals que el passat ens ha deixat, i així poder-ne conèixer el seu ús, les seves característiques, la seva conformació i els oficis i activitats relacionades. Tal i com he indicat, el meu objectiu cabdal és documentar els vestigis dels que tenim poca o nul·la bibliografia i que sovint encara persisteixen en la memòria de la gent de l’àrea estudiada. Aquest fi justifica que el treball només parli d’uns vestigis concrets i no dels nombrosos senyals que es poden trobar, com ara serien les masies i les esglésies; és a dir, la meva intenció és fugir de tots aquells vestigis que ja han estat molt estudiats i centrar-me en aquells que no ho han estat. La zona de la recerca és la que se situa entre el Baix Montseny i el Montnegre, atribuint especial rellevància i protagonisme a Riells i Viabrea que, tot i ser un municipi de La Selva, sempre s’ha situat en aquesta àrea d’influència, essent Sant Celoni la capital d’aquesta subcomarca i centre de referència en molts aspectes. Els vestigis recollits en el meu treball són antics, a l’entorn del bosc i a l’entorn de la masia, sobretot donant importància al segon àmbit. Es poden localitzar en diferents moments històrics, per tant, es troben inclosos en diferents períodes cronològics. Les empremtes tractades en aquest treball de recerca són: els pous de glaç, les carboneres, les feixines, els costals, les escombres de bruc i els pallers. D’aquestes empremtes, només les dues primeres han estat documentades, a nivell general, en llibres sobre el municipi de Riells i Viabrea i voltants. Les fonts d’informació emprades per realitzar el treball, bàsicament són fonts orals, records que queden en la memòria viva de la franja d’edat més avançada de la població. Aquestes estan complementades amb informacions de fonts escrites, les quals no són abundants ni actuals, o bé amb arxius públics o privats com són documents escrits i fotografies de l’època;; també, amb l’assistència a exposicions, conferències i fires on es recreen oficis antics. I finalment, alguna sortida a bosc per tal de reproduir activitats o cercar-ne restes, és a dir, treball de camp. Quan em van anunciar que havia de començar a decidir el tema del treball de recerca vaig fer una pluja d’idees, entre les quals va aparèixer l’opció escollida. D’entrada, hi havia propostes de camps molt variats: esport, música, història, educació i biologia. Després d’un dificultós procés de tria vaig decidir realitzar Les empremtes del passat, ja que des d’un principi m’havia cridat força l’atenció. 2


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Les raons per les quals em vaig acabar decantant per aquest tema són: el fet que hi ha molta recerca a fer sobre aquest patrimoni que a poc a poc s’està perdent, però que forma part de la història, i la història és la que forja la personalitat d’un poble;; les facilitats que sé que tinc per contactar amb persones de la zona acotada que em puguin transmetre la informació de primera mà; i, per últim, que l’àrea estudiada sigui una zona coneguda per mi. Crec que des del coneixement profund del que ens és proper podem projectar-nos al món. Una vegada introduïda en el camp de recerca i estudi, vaig veure que m’havia proposat estudiar molts més vestigis dels que podia abastar i que cada un dels elegits em comportava molta més profunditat i extensió de la que esperava. Per això vaig descartar tractar les plantes remeieres i els paraires. Aquestes primeres, al principi em van semblar una bona idea, però després em vaig adonar que era un camp molt extens, fins i tot massa, i que també hi ha molts llibres que recullen els diferents tipus de plantes i els seus usos medicinals corresponents, i que se segueixen utilitzant, per tant no són un vestigi pròpiament dit. Els paraires no són tan coneguts però també estan força documentats;; es tracta d’un ofici que tractava de caçar (mitjançant trampes i paranys) conills, llebres, fagines, guilles i animals similars per tal de comerciar amb la seva carn o la seva pell. Pel que fa l’extensió del treball, cal esmentar que excedeix del nombre de pàgines recomanat. Això es deu a la necessitat d’incloure moltes imatges que il·lustrin i clarifiquin els processos explicats en el treball; també perquè he trobat necessari incloure fotografies de diferents objectes, instruments o quelcom similar, ja que no són gaire coneguts; tot això afegit a que les explicacions intenten ser precises i, en conseqüència, resulten més llargues.

3



Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

A finals del segle XVI, a les contrades del Montseny es va iniciar una crisi climàtica denominada la Petita Edat de Gel que es va estendre fins a principis del segle XX. Aquesta consistí en un gran descens de les temperatures, prolongacions dels hiverns, més aviat secs, i un notable escurçament dels estius, els quals eren humits i amb tempestes freqüents i brusques. Durant els dos primers segles, aquesta pertorbació climàtica va provocar una gran inestabilitat social, però a la vegada va provocar un fet positiu per aquestes comarques: la proliferació de pous de glaç i de neu. Aquestes dues instal·lacions es convertiren en un negoci, en una activitat preindustrial, complementària de l’activitat agrícola, que depenia del clima; aquest negoci va tenir el seu màxim esplendor durant els segles XVII i XVIII. El glaç resultant s’utilitzava per a la conservació dels aliments, se li atribuïa un ús terapèutic i per àmbits d’interès gastronòmic (refredar begudes, elaborar sorbets i gelats). Es tractava d’un luxe limitat, a l’abast només d’unes quantes persones. Un pou de glaç, altrament anomenat nevera, és una excavació soterrada de pedra seca, en forma cilíndrica i tancada amb una volta que sobresurt del subsòl, també feta de pedres; també, presenten una obertura lateral o superior que era la porta. S’utilitzaven per guardar-hi i mantenir-hi el gel des de l’hivern a la tardor següent. Al segle XVII a Riells, com a la resta de poblacions properes al Montseny, s’estava produint una notable inestabilitat entre la població causada per la Petita Edat de Gel i la crisi formada al seu entorn (els mancaven recursos per poder guarir als malalts, les collites resultaven minses i només es podien refugiar en la fe). Tot i així, d’entre tota aquesta misèria, la família Hosta, que residia a Ca n’Hosta Vell (mas construït en els terrenys de la família a principis del segle XIII), l’any 1618 va construir un molí i un pou de glaç (el pou no està datat, però se suposa que fou construït al mateix any que el molí) com a mostra de prosperitat. Més tard, les coses van anar normalitzant-se, fins i tot al segle següent va iniciar-se una explosió demogràfica que va augmentar la demanda de glaç, entre altres productes, ja que es va convertir en un bé de primera necessitat per a les persones benestants. Els pous de glaç solien construir-se en zones obagues per afavorir el procés de conservació, a part de l’aïllament propi de la construcció. Aquesta activitat es va estendre per gairebé tot Catalunya, amb especial importància a la zona del Montseny. Aquests vestigis se solien localitzar en llocs prop de basses, de les quals es deixava congelar l’aigua. A ple hivern, el glaç format en aquestes es serrava en blocs de dimensions regulars per facilitar l’empouament1;; normalment se’ls donava un pes

1

Empouar: posar al fons d'un pou, d'un sot.

5


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

estàndard de mitja càrrega, és a dir, d’uns 62 quilograms. Els pans2 de gel s’extreien de les basses amb pales i ganxos. Després es transportaven fins al pou amb les ganastres3 i embolicats amb roba. Els blocs de gel, en la majoria de casos, s’introduïen al pou mitjançant politges i cordes. A l’interior s’ordenaven en capes separades per brancatge i fulles per evitar que es solidifiquessin en un sol bloc grandiós i per aconseguir un grau més elevat d’aïllament. Aquesta rama i boll trinxat que es necessitava per embollar solia estar compost per fullaraca, palla, bruc, joncs i tota la brancada del bosc, el qual s’havia de mantenir net. A part de posar-ne entre les diferents capes de blocs, se’n posava a la part inferior per evitar que els blocs es veiessin afectats pel líquid desfet que s’acumulava al cul del pou. Un cop el pou ja estava totalment ple, s’afegien branques de pi al cim de la pila fins que aquestes arribaven al sostre, es col·locava una capa de sorra al talús del mur i es tapiava la porta de fusta amb sacs de material aïllant fins que s’obria el pou al mes de juny per començar a vendre glaç pels pobles i ciutats. El procés d’empouar es solia dur a terme entre el novembre i el febrer, així coincidint amb l’època de menys activitat agrícola. Es requeria molta mà d’obra per fer aquesta feixuga feina, agreujada per les condicions de treball gèlides. A principis d’estiu, al juny, quan ja hi havia comandes, s’anava de nit a desempouar el glaç

Homes serrant l’aigua congelada en blocs de glaç. Fotografia extreta d’Internet.

que es transportava en sàrries a llom. Durant el temps de la treta del glaç, alguns jornalers, es quedaven a fer vida prop del pou, en alguna barraca de pedra seca on també hi guardaven les eines i mules dels traginers. Els pous de neu tenien la mateixa utilitat que els pous de glaç, amb la diferència que aquests primers es troben per damunt dels 1000 metres d’altitud, motiu pel qual, en comptes d’omplir-lo amb glaç, s’omplia de neu;; també s’observa que no tenen coberta d’obra. Tot i que el glaç i la neu tenien finalitats semblants, la neu no era tant apreciada perquè entrava en contacte amb la terra i es barrejava una mica. Dins dels pous de neu hi ha dues tipologies: els pous i les poues o congestes. Els pous de neu eren obrats amb parets seques de pedres, en canvi, les poues eren simples forats.

2 3

Pa: massa compacta d'alguna cosa o d'algunes substàncies. Ganastres: eren paners de canyes i vímets amb dues nanses per a penjar els blocs de glaç d’una banda.

6


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Els pous de neu són excavacions al sòl, a cel obert i de forma cilíndrica. Les parets de la part soterrada es recobrien de pedra seca; les seves dimensions solien ser de 10 metres de profunditat i d’un diàmetre similar. La neu acumulada al sòl dels voltants es transportava fins al pou amb pales i baiards4. Després es col·locava en motllos i es piconava5 dintre d’aquests amb l’ajuda de masses;; així és com s’obtenien els blocs de neu que després s’empouaven. Amb una corriola o politja es baixaven els pans de neu al pou. Entre ells eren separats per boll, branques i fullaraca diversa, de la mateixa manera que es feia en els pous de glaç. Finalment, quan el pou ja era ple del tot, la coberta de sobre es feia tapant els blocs amb branques d’avet, amb fustes, fullaraca i terra.

Restes que queden del pou de neu d'en Besa (Montseny). Fotografia cedida pel Sr. Pimàs.

Les poues de neu o congestes eren cavitats generalment circulars, tot i que moltes s’adaptaven al pendent i la forma del terreny. La majoria de poues eren forats matussers i artificials a fi de d’augmentar-ne la capacitat d’emmagatzematge. Les congestes solien ser més amples que no pas profundes, podien arribar als 15 metres de diàmetre. Es localitzaven en zones amb un cert pendent per tal que s’hi acumulés la neu de forma natural. Prèviament a que això passés, es netejava el voltant de la poua per fer-ne més fàcil la recollida de neu. A mida que la neu s’anava acumulant a l’interior de la cavitat, els jornalers s’encarregaven de piconar-la fins a compactar-la. Un cop la poua estava plena, es cobria amb vegetació, terra i pedres. Quan arribava el juny als pous de glaç, als pous de neu i a les poues s’havia de desempouar el glaç i la neu. A les congestes s’havia de fer els blocs;; la neu s’extreia amb pics i destrals i amb uns motllos es conformaven els pans. En els tres casos, el transport es feia amb matxos6 i sàrries7, generalment durant la nit per evitar pèrdues en el producte, que anava embolicat i protegit amb boll i sacs. A partir d’aquí s’iniciava el transport per abastir les ciutats. En general, aquest procés era dificultós degut a les males xarxes de comunicacions, la distància i la lentitud del transport en si que s’havia

4

Baiard: aparell format per dues vares llargues i paral·leles unides per diferents travessers que formen una plataforma al mig, que serveix per a transportar, a pes de braços, objectes. 5 Piconar: compactar un sòl o substància per l'acció d’una eina. 6 Matxo: híbrid de cavall i somera (ase femella). 7 Sàrria: un recipient molt gros, generalment d’espart, que forma bossa a cadascun dels seus extrems i serveix, posat a través damunt una bèstia, per a transportar.

7


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

de fer amb animals de bast8 i carros. Durant el transport es produïen unes pèrdues inevitables, al voltant d’una tercera part del producte es fonia. Aquestes anaven a càrrec del traginer, el qual cobrava segons el pes del glaç o neu que arribava a destí. Els negociants eren les persones que tenien reservats els drets per distribuir i vendre la neu i el glaç produït i conservat en els pous. Aquests assumien totes les despeses, organitzaven el transport de les càrregues (solien proporcionar les cavalleries), el pesatge i la venda als taulells. El producte final era car i donava beneficis suficients, això va fer aparèixer monopolis en aquesta activitat. En molts casos els venedors i els propietaris dels pous eren les mateixes persones, les quals contractaven a jornalers i traginers que s’encarreguessin de fer-los l’explotació. Alguns d’aquests casos es poden veure reflectits en uns contractes de treballadors de pous i poues de neu del Montseny de mitjans del segle XVIII, que formen part d’un arxiu privat. He tingut accés a ells a través del Sr. Jordi Pimàs, el qual en té fotografies, ja que en algunes de les pàgines hi surt un familiar seu. Els contractes i la seva traducció aproximada es troben en l’annex 3. Són textos on es barreja el llatí, el català i el castellà antic i que en alguns casos és dificultosa la seva lectura. L’abandonament dels pous a finals del segle XIX i principis del XX fou degut a l’aparició de la tecnologia de fabricació industrial de glaç. Els pous de neu van quedar en desús molt abans que els de glaç perquè, tot i que eren més fàcils d’empouar i mantenir, eren poc rentables a causa del difícil accés i de la distància amb les ciutats. L’activitat comercial entorn dels pous va tenir fi durant els anys trenta del segle en qüestió, quan l’electricitat anava abastint totes les ciutats i pobles. A més a més, amb el canvi de la natura i la meteorologia, l’aprofitament el glaç natural es començava a veure condicionat i no donava tants resultats. Avui dia aquesta activitat ens ha deixat com a llegat un patrimoni arquitectònic associat a una economia desapareguda i associada amb la societat de l’època.

2.1. El pou de Ca n’Hosta El pou de glaç de Ca n’Hosta, a diferència de la majoria de les neveres construïdes en altres indrets, es troba a baixa altitud, exactament a 130 metres, mentre que la resta solen trobar-se a 400 metres d’altitud. Tot i així, està força ben situat ja que és al costat d’una bassa que s’omplia amb aigua de la riera de Riells, la qual una vegada congelada es serrava en trossos i es dipositava en el pou. El pou en qüestió és un dels situats a la plana, es localitza a la zona de Viabrea, darrera del Molí de n’Hosta (està 8

Bast: animal de càrrega.

8


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

esfondrat);; es tracta d’un paratge fresc i humit, al mig d’una arbreda. En el plànol següent la seva situació està indicada amb una fletxa vermella:

Pel que fa a aquest vestigi, no s’ha trobat documentació de la seva explotació ni testimonis vius que recordin l’ús del pou de Ca n’Hosta. Se’n suposa el seu ús fins a principis del segle XIX al observar i comparar amb altres pous de la zona com és el de Vilanna (Bescanó) i el de l’Avencó (Aiguafreda), els quals estan força documentats. Del de Ca n’Hosta, actualment, només en queda el vestigi físic. L’activitat entorn al pou es va abandonar al segle XIX; així deixant-lo en desús i descuidat al mig del bosc fins que es va veure immers a un dels incendis que s’han produït a Riells al llarg de la seva història;; fou a l’any 1994. Aquest no el va malmetre, només el va posar al descobert i el va fer visible, ja que va cremar tota la vegetació que tenia al seu voltant. Després del foc no es va tornar a netejar fins l’any 2002, aquest cop va ser per voluntat de l’Ajuntament del municipi. Des de llavors aquest pou ha estat abandonat i descuidat, per tant, està immers en un procés de deteriorament. Actualment, la vegetació el cobreix totalment, fent-lo gairebé invisible, al mateix temps que les arrels contribueixen a la seva ràpida degradació. Encara conserva totalment la seva estructura, fins i tot la volta superior; però algunes arrels ja han travessat el sostre del pou. A la part exterior de la volta del pou hi està creixent un arbre i s’hi pot veure la soca d’un altre que en algun moment va ser tallat. La pedra de l’estructura exterior està quedant totalment coberta per vegetació diversa i per molsa a causa de la humitat. També, a la part de dins del pou s’hi va acumulant aigua provinent de les precipitacions que a poc a poc va erosionant l’interior. L’arc de la porta, per la part superior, ha estat malmès pel descuit, ja que li falta part d’alguns rajols, els quals es 9


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

poden observar al cul del pou. Les fotografies següents, pròpies, mostren l’estat en el que es troba avui dia:

Pou de Glaç de Ca n'Hosta vist des de la cara oest, la part més accessible pel que fa a la vegetació.

Detall de la zona més inferior de la volta del pou, la pedra està coberta de molsa i altres herbes.

Interior del pou; s'hi observa aigua acumulada, arrels penjant, teranyines i maons esfondrats.

Part superior de la porta del pou amb maons caiguts i herbes que no en permeten el pas.

El pou de Riells està constituït per un dipòsit cilíndric i una cúpula semiesfèrica. L’edificació es conserva sencera;; té una altura d’uns 3’6 metres i el seu perímetre exterior fa uns 16 metres, per tant, el seu diàmetre fa una mica més de 5 metres. Les parets de pedra tenen un gruix de més de mig metre, ronden els seixanta o vuitanta centímetres, per tal d’aconseguir un bon aïllament. A la cara nord, la volta té una obertura d’uns 1’6 metres d’altura i 1 metre d’ampla, es tracta de la porta per la qual s’accedia a l’interior del pou (normalment amb l’ajuda d’una escala);; la volta de la porta estava reforçada amb rajols. El dipòsit està excavat a terra i revestit per pedra seca. Té forma cilíndrica, amb uns 6 metres de fondària i un diàmetre interior de 3’8 metres. Al fons se suposa que hi ha un desguàs, de la mateixa manera que el trobem en la

10


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

resta de pous de glaç de la zona, perquè l’aigua sorgida de la fusió del glaç pogués sortir del pou i no malmetre la resta de producte. Seguidament presento un plànol de la configuració del pou de glaç de Ca n’Hosta elaborat a partir de l’observació directa i les informacions recopilades:

El pou de glaç de Ca n’Hosta ha estat sotmès a un abandonament durant anys. El fet que la vegetació segueixi el seu curs inexorable, fa témer per la seva conservació per a generacions futures com a testimoni d’una activitat preindustrial plenament integrada en el medi natural. L’estat actual del pou de Riells i Viabrea dóna una idea de la fragilitat del seu estat de conservació i de la necessitat d’iniciar intervencions en el paratge i el pou. És aquesta la meva motivació per idear un possible pla per obrir-lo al públic i que es converteixi en un lloc visitable, tot i trobar-se dins de la propietat privada de Ca n’Hosta. Per tal de dur a terme aquesta obertura s’hauria de fer un seguit de gestions, les quals es correspondrien als passos següents: Desvetllar l’interès de l’Ajuntament de Riells i Viabrea per la conservació d’aquest vestigi. Contactar amb els actuals propietaris de Ca n’Hosta per plantejar-los el tema de l’obertura del pou al públic. Establir un conveni entre l’Ajuntament i la família de Ca n’Hosta. 11


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Elaborar un projecte per part dels serveis tècnics de l’Ajuntament, detallant les intervencions d’adequació de l’entorn i de restauració del pou. Aquest hauria de concretar: ·Esbrossar la zona, sobretot netejar el voltant del pou. ·Netejar de vegetació el pou i restaurar-ne les parts malmeses. ·Marcar un itinerari circular partint de la GI-552, ja que existeixen dos camins d’accés al vestigi. ·Construir un accés per salvar el desnivell entre el camí i el pla on es troba el pou de glaç. ·Posar reixa protectora a la porta del pou. ·Col·locar un cartell explicatiu al costat del pou9.

2.2. Pous i poues de neu del Montseny Durant la Petita Edat de Gel, el Montseny es va convertir en un gran escenari per l’economia rural a l’entorn de la neu glaçada. Actualment, encara es poden localitzar pous i poues de neu, ja sigui en més o menys bon estat de conservació. El dia 28 de setembre del 2014 vaig fer una sortida10 pel Montseny amb la intenció de localitzar-ne. Em va acompanyar el Sr. Jordi Pimàs, un aficionat del trekking que té coneixements sobre diverses empremtes que resten al bosc i domina l’ambient de muntanya. El recorregut realitzat s’indica en el mapa següent (Fontmartina, el Camí dels Pous i el Coll de les Agudes). En total hi vàrem trobar 24 pous (10 pous -indicats en vermell- i 14 poues -indicades en blau-). Cada vestigi trobat està documentat amb les coordenades en format UTM11, l’altura en la que es troba (dades enregistrades amb un GPS) i fotografies. Algunes il·lustracions no són del mateix dia de la sortida a causa de la poca visibilitat produïda per la boira present el dia de la ruta, sinó que són fotografies que el Sr. Jordi Pimàs va captar en una de les seves sortides anteriors per aquest recorregut. Per aquest motiu es poden veure certes modificacions en alguns pous de neu com el del Comte, el qual anteriorment no estava tancat i ara sí que ho està.

9

L’annex 2 recull una proposta de cartell explicatiu per a la recuperació del pou de Ca n’Hosta. A l’annex 4 hi ha informació sobre la ruta realitzada. 11 Universal Transverse Mercator és un sistema de posicionament sobre la superfície terrestre. Les coordenades UTM es basen en els meridians i paral·lels definits en el sistema de coordenades geogràfiques. 10

12


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Pou 1, Pou d’en Cervera 1 Coordenades: 31T x=452064 y=4625677 Altura: 1295 m

Pou 2, Pou d’en Cervera 2 Coordenades: 31T x=452033 y=4625714 Altura: 1289 m

13


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Pou 3 Coordenades: 31T x=452275 y=4625935 Altura: 1387 m

Pou 4 Coordenades: 31T x=452659 y=4625931 Altura: 1453 m

Pou 5 Coordenades: 31T x=452886 y=4626242 Altura: 1495 m 14


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Pou 6 Coordenades: 31T x=452914 y=4626220 Altura: 1482 m

Pou 7 Coordenades: 31T x=452958 y=4626227 Altura:1509 m

Pou 8 Coordenades: 31T x=453418 y=4626399 15


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Altura: 1603 m

Pou 9, Pou del Comte Coordenades: 31T x=453920 y=4625079 Altura: 1516 m

Pou 10, Pou d’en Deumal Coordenades: 31T x=452780 y=4625394 Altura: 1526 m

16


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Poua 1 Coordenades: 31T x=452216 y=4625921 Altura: 1374 m

Poua 2 Coordenades: 31T x=452853 y=4626202 Altura: 1499 m

Poua 3 Coordenades: 31T x=452876 y=4626228 Altura: 1497 m

17


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Poua 4 Coordenades: 31T x=452915 y=4626207 Altura: 1521 m

Poua 5 Coordenades: 31T x=452906 y=4626187 Altura: 1532 m

Poua 6 Coordenades: 31T x=452942 y=4626235 Altura: 1510 m

18


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Poua 7 Coordenades: 31T x=453158 y=4626326 Altura: 1551 m

Poua 8 Coordenades: 31T x=453206 y=4626318 Altura: 1558 m

Poua 9 Coordenades: 31T x=453270 y=4626382 Altura: 1568 m

19


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Poua 10 Coordenades: 31T x=453318 y=4626383 Altura: 1594 m

Poua 11 Coordenades: 31T x=453449 y=4626435 Altura: 1617 m

Poua 12 Coordenades: 31T x=453501 y=4626417 Altura: 1622 m

20


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Poua 13 Coordenades: 31T x=453528 y=4626449 Altura: 1611 m

Poua 14 Coordenades: 31T x=453667 y=4626556 Altura: 1646 m

21



Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

El carboneig és una antiga activitat que es realitzava per aprofitar el bosc, convertint així la llenya i altres fonts vegetals en carbó. Aquesta ha estat una activitat forestal de gran importància econòmica i paisatgística a la muntanya catalana, sobretot durant les últimes dècades del segle XIX i el segle XX. Aquest auge del carboneig es va produir perquè durant aquests anys la ciutat de Barcelona va experimentar un gran creixement, a la vegada que van aparèixer les indústries, principalment tèxtils, a Catalunya. Llavors, la demanda de carbó en aquesta va augmentar considerablement, ja que hi havia la necessitat d’alimentar les estufes, les cuines econòmiques, els brasers... per tal de mantenir les cases calentes i per poder cuinar. El carbó vegetal era d’ús predilecte perquè no feia fum, tenia un gran poder calorífic (tot i que perdia molta capacitat calorífica durant el procés de carbonització) i ocupava poc espai en el seu emmagatzematge (el material es veia reduït en quatre cinquenes parts de la llenya original). Finalment, a la dècada dels cinquanta del segle passat es va abandonar el carboneig, gairebé de cop, a conseqüència de la introducció de productes energètics fòssils com

el

petroli i el gas butà, que van substituir el consum de carbó. També, l’arribada de Dos homes sobre una carbonera de carbó vegetal. Foto extreta de l’arxiu privat del Sr. Pimàs.

l’electricitat als anys seixanta va contribuir en la total desaparició d’aquesta antiga activitat.

Avui en dia, l’activitat de fer carbó vegetal està totalment desapareguda; tot i així encara persisteix en la tradició oral i en algunes fonts escrites concretes. El diumenge 25 de maig de 2014 es va realitzar una conferència12 sobre el carboneig i la relació amb el bosc, al municipi de Sant Celoni, acompanyada d’una exposició fotogràfica de la realització d’una carbonera proporcionada per l’Associació “El SUÍ” de festes i tradicions13. Aquesta xerrada a càrrec de Josep Masnou i el catedràtic en geografia Josep Maria Panareda, va tractar d’aquesta explotació del bosc montsenyenc i del seu efecte sobre aquest. Dins de la memòria viva resten molts records de les muntanyes fumejant; però només els veritables carboners que anaven a bosc a fer les carboneres 12

A l’annex 5 es pot veure una copia del cartell de la conferència. L’Associació “El SUÍ” de festes i tradicions és una organització que porta a terme, en el poble de Cànoves i Samalús, algunes activitats de caire tradicional per tal de recuperar aquelles festes i tradicions catalanes, que amb el temps s’han anat perdent. 13

23


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

recorden amb detalls tot el procés per obtenir carbó vegetal i tot el que significava dedicar-se a aquest ofici, ja que no era una tasca fàcil. Els propietaris de les terres contractaven les colles de carboners perquè aquests fessin carbó. Normalment, cada colla estava formada per tres o quatre homes. Cadascuna solia estar llogada sempre pels mateixos amos, per això, la rivalitat entre les colles no és rellevant. La feina per fer carbó s’iniciava quan el carboner agafava una campanya i en feien el preu amb l’amo. La campanya podia durar diversos mesos; la temporada forta anava des del mes de setembre fins al mes de març, tot i que n’hi havia que treballaven durant tot l’any. Els tractes amb els propietaris eren sobre el preu del carbó, els sous, els matxos que proporcionava el propietari i sobre els jornalers migfeiners que posava l’amo, que es cuidaven de fer la tallada dels arbres i prou. Moltes vegades, l’amo era representat per un negociant. En el moment d’iniciar una campanya, lluny de casa, pels carboners era imprescindible construir la barraca pel seu avituallament. Buscaven un lloc planer, resguardat del vent i ben a prop de les piles, per fer-la. Les places carboneres és on es posaven les carboneres; aquests plans solien aprofitar-se d’una campanya a l’altra. Posteriorment, es començava amb la tallada dels arbres per obtenir la matèria primera, per poder construir la pila de carbó. Generalment, aquest procés s’iniciava a la tardor i s’allargava fins passat l’hivern. Després s’aplegava tota la llenya fins a la plaça carbonera a la qual s’hi feia la construcció de la pila;; es tractava d’un procés molt dificultós que requeria precisió i coneixement. Finalment, es donava lloc a una pila de boscalls d’uns quatre o cinc metres d’alçada coberta de brancatge, anomenat embalum, i terra cuita, fina i humida denominada fagell. Quan ja es tenia la pila a punt s’hi calava foc, és a dir, s’encenia perquè es cogués la llenya. La combustió controlada de la carbonera durava entre una i dues setmanes, durant les quals els carboners havien d’anar vigilant i regulant el foc segons els senyals externs de la pila. Els tocava vigilar les diferents carboneres que tenien cremant durant dia i nit. Durant el procés de cuita, els boscalls quedaven reduïts: perdien un 80% de pes i un 60% de poder calorífic. Quan arribava el moment adient es feia la treta i el desembosc del carbó, però no es podia treure tot de cop, sinó que requeria un procés minuciós i llarg. Per últim, quan el carbó ja s’havia refredat, ja es podia ensarriar, és a dir posar-lo en sàrries d’espart. Cada cabàs anava marcat per un tronc jove amb un número romà que indicava la procedència del producte, és a dir, del bosc en què s’havia produït. Les sàrries es tapaven amb ginestell o algun altre matoll, es carregaven al llom dels matxos i es baixaven pels estrets senders. Cada matxo 24


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

portava una càrrega, és a dir, dues sàrries que baixaven fins on els carros no podien pujar més a causa de la dificultat del terreny, feien l’intercanvi i dipositaven tot el carbó amb les sàrries al carro perquè aquest anés a pesar-lo i després el portés a l’estació de tren més propera per distribuir-lo als compradors. Durant el segle XX, fins que es va acabar la producció massiva de carbó a la zona, el que arribava a l’estació de Gualba es portava a Can Xirau14, situada al mateix costat de les vies. Allà es pesava i s’enviaven les sàrries als diferents compradors mitjançant els trens de càrrega.

Anys

més

tard

la

comercialització del carbó vegetal a l’estació de Gualba va passar a mans de l’Arturo de Can Cuadras.

Homes ensarriant el carbó per baixar-lo amb el matxo i portar-lo a pesar. Fotografia de l’arxiu privat del Sr. Pimàs.

Pel que fa a l’estació de Riells i Viabrea, el carbó que arribava passava pel mateix procés a Ca n’Abosca15 (masia situada al costat de l’estació de Riells i desapareguda en l’actualitat) on se n’ocupava la família Font. Cada sàrria havia de pesar 67 quilograms: 60 de carbó i 7 de sàrria i embalum. Principalment es distribuïen a grans ciutats com Terrassa, Granollers, Sabadell i Barcelona. Les carboneres de carbó vegetal eren fetes, principalment, amb fusta d’alzina, però també s’aprofitaven roures, faigs i alzines sureres. S’utilitzaven aquells arbres que tenien uns 45 o 50 anys i es barrejaven amb altres de 30 i 15 anys i amb els buscalls dolents. Per tal que el bosc produís més alzina, es cuidava i mantenia net d’altres arbres com ara el roure, que no era útil i, en conseqüència, se’l feia desaparèixer d’aquests boscos. Per ajudar a la producció d’alzina, es respectaven uns 14 o 15 anys entre les tallades d’arbres. A vegades, però també s’aprofitaven boscalls o llenya de pi, castanyer i bruc, entre altres. A causa d’aquest aprofitament del bosc actualment s’observa que hi ha molt poques rouredes en el Montseny. En l’època en que es feia aquesta explotació, en realitat, el bosc es mantenia més net (no hi havia biomassa que fes d’adob per la vegetació i la terra) i això ajudava a que la terra estigués més flonja, fet que facilitava l’absorció d’aigua. En canvi, actualment hi ha molta espessor de 14

La Sra. Montse Casellas, dona de l’Arturo de Can Cuadras, és qui m’ho ha explicat. El Sr. Benito de la Verneda va informar-me sobre el pas del carbó vegetal per l’estació de Riells i Viabrea. 15

25


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

sotabosc que a poc a poc està fent morir el bosc perquè no permet que hi arribi l’aigua i la llum necessàries16. Durant el segle XVIII el comerç de carbó vegetal era molt actiu, fins i tot producte procedent d’Hostalric s’exportava des del port de Barcelona cap a altres ports de la Mediterrània. El port de Lloret de Mar era un punt de distribució per via marítima; al Quadern de la Selva, 1717 s’hi reprodueixen anotacions de l’any 1859 (entre les quals consta la següent): 20.06.1859 Productor Joaquim Mundet hisendat i propietari de Caulés de Vidreres. Mercaderia 390 cargues de carbó, aproximadament 1.170 quiantars. Procedència Boscos propietat de Joaquim Mundet en el terme de Caulés. Destinació Venda al patró Antoni Maria. Un cop iniciat el segle següent la producció al Montseny va patir molts alts i baixos a causa de la industrialització, la qual va introduir al mercat el carbó mineral que s’importava i que va passar a ser la principal font d’energia. Amb la Primera Guerra Mundial (1914-1918) la importació del carbó mineral va passar a ser molt dificultosa. El combustible tan utilitzat durant els últims anys era escàs fet que va provocar la revifada del sector del carboneig. A les comarques de la Selva més properes al Massís del Montseny es feien dos tipus de carbó: el carbó de foc i el carbó de rabassó. El primer es cremava amb facilitat i conservava la textura del tronc de les alzines i els boscalls carbonitzats, era molt utilitzat a les cases. En canvi, el segon era molt emprat pels ferrers; el carbó de rabassó tenia una combustió més fluixa i es feia amb una barreja de pi i soca de bruc. Després d’anys de bonança del carboneig, a la dècada dels anys trenta van començar a aparèixer noves fonts d’energia que a poc a poc es van anar imposant, tant a nivell domèstic com industrial. Per exemple, va sorgir la cuina de gas, que encara convivia amb

algunes

cuines econòmiques18.

Durant

la

Guerra

Civil

Espanyola

el

subministrament de carbó era molt precari, fet que va provocar que encara hi hagués menys demanda de carbó vegetal; però seguidament, en el període de la postguerra, el carboneig va tornar a recuperar protagonisme perquè a Espanya escassejava la gasolina i la poca que hi havia es va encarir considerablement. El carbó vegetal va

16

Evidència exposada i documentada a la conferència sobre el carboneig i l’explotació del bosc, realitzada a Sant Celoni a càrrec de Josep Masnou i Josep Maria Panareda. 17 VILÀ i GALÍ, Agustí M. (2005). Moviment del port de Lloret. Centre d’Estudis Selvatans: QS, p.162 i 163. El document en qüestió es troba a l’annex 6. 18 Cuina econòmica: cuina de ferro que sol tenir forn, dipòsit d’aigua i dos o més fogons que s’escalfa per la combustió de llenya o carbó vegetal.

26


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

tornar a cobrar tanta importància que fins i tot els automòbils anaven amb calderes de gasogen alimentades amb carbó vegetal. Finalment, la situació del país va anar millorant progressivament. Amb l’aparició de nous combustibles i fonts d’energia, a partir dels anys cinquanta es va començar a produir la davallada final de la demanda del carbó vegetal. A poc a poc el carboneig va anar deixant-se de practicar. No obstant, els pagesos locals van aferrar-se a la producció de carbonet19 pel consum propi. El carbonet era de mida més petita que el carbó; es cremaven branques diverses en fosses obertes d’uns 50 centímetres de fondària que, un cop al punt, es colgaven de terra i aigua per evitar la combustió total del material. Segons a quins pobles o zones del Montseny es va deixar el carboneig abans o després; al municipi de Sant Hilari Sacalm, la darrera campanya data del 1974-197520. Posteriorment s’ha fet carbonet de forma aïllada i testimonial. L’últim carboner que he pogut datar a Riells i Viabrea, gràcies al testimoni de la Sra. Conxita de Can Pujol, ha estat una família portuguesa que va viure a la masia de Can Plana (Riells i Viabrea) a finals dels anys 80 i principis dels 90. L’home era el carboner i netejava els boscos de la finca i de la llenya en feia carbó i carbonet segons la gruixària i tipologia de la llenya de què disposava. Sobretot produïa i comerciava amb carbonet; algunes persones li compraven directament i també en distribuïa per algunes botigues de la zona. L’última cuita de carbó la va fer l’any 1994.

3.1. L’ofici de carboner La paraula carboner engloba dos oficis: primerament, feia referència a la persona que anava a muntanya per convertir la llenya en carbó, és a dir, el feia. Altrament, es referia a aquells que comerciaven i repartien a domicili el carbó. Els segons eren molt necessaris a les ciutats i pobles per tal que la gent pogués alimentar les cuines econòmiques i els brasers. El repartiment d’aquest bé es feia amb carros plens de senalles de carbó; per anunciar la seva arribada solien utilitzar una campaneta. La majoria de gent tenia la seva senalla encarregada al carboner, però si no era el cas, també se’n podia comprar en el moment de la repartició.

19

El Sr. Masó va contar-me com es feia el carbonet ja que ell n’havia fet al sotabosc de prop de Can Masó (Riells i Viabrea). 20 PABLO, Jordi (2006). El gran llibre dels oficis perduts. Barcelona: edicions 62, p.71.

27


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Centrant-nos en la primera accepció del mot carboner esmentada, es tractava d’un ofici de temporada, per això a l’hivern molts pagesos s’afegien a aquesta pràctica, incrementant així els seus ingressos. A la zona del Montseny hi solien venir els carboners de Cerdanya i Tortosa. Un exemple de carboner és el Sr. Pere Taberner, un home de 78 anys que resideix a Riells i Viabrea. Un bon dia, parlant amb ell, perquè és conegut que havia treballat al bosc, em va dir que de jove, amb 27 anys, s’havia dedicat al carboneig; seguidament vam començar a intercanviar informació sobre aquest ofici. Em va explicar tasques, curiositats i experiències que ha viscut. El seu testimoni m’ha permès seguir tot el procés de producció i la vida del carboner. Primer de tot s’havia de planejar on es farien les piles i on es construiria la barraca del grup d’homes carboners. La plaça carbonera havia d’estar ben a prop d’on es tallaven els arbres ja que el transport dels troncs era una tasca molt feixuga. També es tenia en compte la proximitat de l’aigua, necessària per controlar que la carbonera no s’encengués, apagant així els trossos de carbó en caliu, a la vegada que servia per cobrir les necessitats dels homes: beure, rentar-se i cuinar. L’habitacle que es construïa era conegut amb el nom de cabana o, més vulgarment,

barraca.

Aquesta

era

construïda per tots els que formaven la colla, ja que era molt important tenir un lloc on passar les llargues vigilàncies de la cuita, les quals duraven nit i dia. Aquests habitatges es bastien de moltes maneres, segons els materials Reproducció d'una barraca de carboners feta a Cànoves per l’Associació “El SUÍ” de festes i tradicions. Fotografia cedida per aquesta Associació.

disponibles o els costums de cada zona. La majoria eren dues parets i

teulades a la mateixa vegada, fetes de troncs, cobertes per branques, i finalment, una capa de terra que ho mantingués impermeabilitzat. A la part del davant de l’estructura, és a dir, on hi havia el portal, s’aixecava una paret de pedra que servia de protecció i de llar de foc per dins. El fum que es produïa amb aquesta sortia pel fumeral, un forat al capdamunt de la part frontal, ran de la teulada. L’interior de la barraca solia estar dividida en dos compartiments: la part de davant amb la llar de foc (encesa amb culots21), en la qual es cuinava (els fesols, les patates i la vianda22 eren els seus aliments per excel·lència) i donava escalfor a l’habitatge;; i la part de darrera, on se 21 22

Culot: tros de carbó mal cuit. La vianda no fa referència a carn sinó a col, bròquil i verdures diverses fregides amb cansalada.

28


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

situaven els llits, els quals eren fets de jaç de fullaraca i herbes o de palla. Els dos compartiments estaven dividits per un tronc gruixut i estirat a terra que utilitzaven com a seient per menjar. Un cop s’havien establert, tocava recollir llenya del bosc, principalment alzina. Un cop aquesta era tallada pels migfeiners, es procedia a la construcció de la carbonera. El primer que es feia era la pila; es començava per l’ull, l’eix central, posant dos buscalls, l’un davant de l’altre, separats per una mica més de mig 23

metre. Aquests bitllots

havien de ser

Boscalls de la base d'una pila feta a Forallac el mes d’octubre de 2014. Fotografia proporcionada per Ana García.

els més gruixuts. Als costats se n’hi posava dos més i així successivament fins a formar la xemeneia a l’alçada desitjada. En Pere, m’explicà que després s’envoltava de buscalls drets fins a una distància determinada i donant-li una forma rodona, de mitja esfera. Aquests boscalls anomenats vergells es col·locaven segons la mida: els que tenen un gruix més considerable a l’interior i els més prims, de forma progressiva, a la part de fora. A mesura que s’anaven col·locant els troncs es respectava un canal de respiració que aniria de punta a punta de la base de la carbonera. La disposició dels troncs havia de ser molt precisa i acurada per tal de poder fer la cuita amb un control estricte i adequat de l’oxigen. Un cop es tenia tota la llenya empilada d’aquesta forma, es tapava tot el munt de troncs amb l’embalum. Aquest solia està compost per caps de branques amb fulles d’arbres tallats. També s’hi afegia ginestell, bruc o ramassa24 diversa.

A sobre d’aquesta capa

vegetal s’hi abocava

terra fina i

cremada prèviament: el fagell. Aquest Carbonera en la que es pot observar les diferents capes d'embalum i fagell que es col·locaven a sobre la llenya. Reproducció feta a Cànoves per “El SUÍ”. Fotografia de l’Associació.

23

24

procés es feia amb l’ajuda d’eines com l’enterradora (feta de vímet) i el cabàs.

Bitllots: troncs més gruixuts. Ramassa: conjunt de branquillons amb les seves fulles.

29


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Aquesta terra impermeabilitzava la pila i no deixava circular l’oxigen, per tant, es produïa una combustió lenta dels troncs que donava lloc al carbó. Finalment, es feia una escala amb pedres i buscalls que conduïa des de terra a d’alt de l’ull de la carbonera o coronària, el qual venia a ser l’orifici d’entrada de la xemeneia, que anava de dalt a baix de l’estructura. Les piles s’encenien tirant brases per l’ull fins al fons de la xemeneia. Al damunt s’hi posaven tronquets d’alzina i arboç d’un pam o una mica més de llargada, per anar alimentant el foc. Tot seguit es tapava amb una bitlleda25 i jaç. El carboner em va dir que la combustió es produïa de dalt a baix, per això s’havia de vigilar i bitllar la pila: s’encenia la pila per la coronària per tal que el foc existent a la base del seu interior prengués a la part alta i no comencés a cremar per baix; això s’aconseguia tirant de forma regular encenalls, anomenats bitlles, per l’ull. Quan la carbonera començava a fumar volia dir que el foc ja estava repartit per tota la pila. El procés de carbonització d’una pila durava entre dues i tres setmanes. La cuita havia

Carboner bitllant la carbonera reproduïda a Cànoves després d'haver-la burxat. Imatge de l’Associació “El SUÍ” de festes i tradicions.

de ser controlada pels carboners per mitjà dels senyals externs de la carbonera, els quals havien de conèixer molt bé les olors i els colors del fum que desprenia. Durant els vuit o deu primers dies, cada dues hores, durant tot el dia i tota la nit, s’havia d’alimentar el foc. Abans de bitllar però, es feien baixar les brases fins al fons de la pila, burxant amb un pal llarg de fusta d’alzina, anomenat burja, per dins de la xemeneia. A mesura que anava avançant la combustió de la pila, els carboners havien d’anar obrint i tancant forats a la pila per mantenir-la controlada; ho feien amb bitlledes. Quan la pila estava cuita quedava aixafada i caiguda a causa de la disminució de volum. Llavors és quan es produïa l’apagat de la pila; es feia durant la nit perquè si s’escapava alguna guspira es podia detectar fàcilment. Es tapaven tots els forats perquè no entrés l’oxigen i s’anés apagant i refredant. S’utilitzava el procés de rescaldar: es comprimia la terra per tal que quedés més premsada, així evitant possibles forats i fent que l’embalum anés sortint a la superfície. Després, amb el

25

Bitlleda: boscall petit.

30


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

rastell26, es treia tota la brossa i restes d’embalum i es deixava una altra vegada la terra neta i fina;; amb l’ajuda de la pala es tornava a tapar la pila. Aquest procés s’anava repetint per parts i així no hi havia perill que el carbó es tornés a encendre. Al cap de tres o quatre dies ja se’n podia extreure el carbó. Amb l’ajut d’un raspall, es decantava el fagell i el carbó quedava a l’abast. De cada carbonera se solia obtenir unes 25-30 càrregues (una càrrega constava d’uns 120 quilograms). El carbó vegetal que s’obtenia es posava en sàrries, una mena de senalles27 grosses d’espart. Les omplien amb el carbó i embalum de ginesta perquè el transport fos més segur. A les alzines joves de les places carboneres s’hi apuntava amb números romans la quantitat de sàrries obtingudes per cada pila, per tal que el negociant pogués comprovar la producció i si havien arribat totes al seu destí. Les sàrries es El Sr. Pere Taberner, en una de les tardes que vàrem compartir. Fotografia de l'autora.

carregaven en els matxos per baixar als carros i, per acabar, a l’estació del ferrocarril.

Com a curiositats el Sr. Pere em va explicar que la seva última campanya va ser a Montnegre, junt amb quatre carboners més. Cadascun d’ells tenia la seva pròpia carbonera; la seva va estar cremant durant tres setmanes i en van resultar un total de 45 càrregues de carbó vegetal. Aquest el van dirigir cap a l’estació de Santa Maria de Palautordera. També, em va explicar que un cop va fer carbó de rabassó a Montsoriu i aquest el va vendre a Can Cuadras, al costat de l’estació de Gualba.

3.2. Identificant antigues places carboneres L’activitat del carboneig va deixar-se de practicar a causa de l’aparició de nous recursos com el gas butà i el petroli. També, al crear-se el Parc Natural del Montseny, l’explotació i aprofitament del bosc es va veure condicionat, i pel que fa a la producció de carbó, restringida. Aquesta producció al Montseny havia estat molt nombrosa; es pot afirmar que hi havia, com a mínim, una plaça carbonera per cada hectàrea de terreny, és a dir, estem parlant de 18.000 com a mínim28. Aquest número ens reflecteix l’abundància d’aquesta activitat en la zona estudiada: es calcula una producció de 10.000 tones de producció anual. Actualment, són fàcils de localitzar, sobretot aquelles

26

Rastell: era una espècie de rampí o raspall. Senalla: cabàs d'espart més ample de boca que de baix. 28 Informació aportada pel Sr. Josep Masnou. 27

31


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

que es mantenen més netes de l’acció inexorable de la vegetació. Tot i ser abundants moltes vegades passen desapercebudes ja que en general no se saben reconèixer. Per tal d’identificar-les ens hem d’endinsar al bosc, generalment es troben en zones amb desnivell. Solen localitzar-se en un tros de terreny pla que acaba amb un pendent delimitat amb una paret curta de pedra seca que salva el desnivell. Aquests murs els construïen els propis carboners després de desbrossar i netejar de pedres el pla; com que es tractava d’una tasca complicada, les places carboneres s’aprofitaven en les diferents campanyes que es feien al llarg dels anys. Tenen l’aspecte d’una petita feixa sostinguda pel mur de rocs. En aquests plans encara s’hi troba fagell: terra cremada a causa de la combustió de la pila. A més a més, la negror del sòl produïda pel fagell es veu acompanyat de restes de carbó vegetal. Si es grata una mica a terra apareixen trossos de carbó que encara no s’han descompost. Els carboners, en un mateix indret, preparaven una gran plaça carbonera o diverses de petites que els permetessin tenir més d’una pila cremant alhora. Entre les nombroses places carboneres que resten al Montseny com a testimonis de l’activitat del carboneig podem localitzar les següents a la zona de Santa Fe i Collet Xic, al Turó de Morou les quals vaig localitzar en una ruta29 realitzada el dia 13 de juliol de 2014 amb aquesta finalitat: detectar-ne. Em va acompanyar del Sr. Jordi Pimàs. Cada plaça carbonera està documentada amb les coordenades en format UTM, l’altura en la que es troba i alguna fotografia (dades enregistrades amb un GPS).

Plaça carbonera 1 29

A l’annex 7 s’hi troba el track i diverses gràfiques explicatives de la ruta seguida.

32


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Coordenades: 31T x=456013 y=4624561 Altura: 1097 m

Plaรงa carbonera 2 Coordenades: 31T x=456474 y=4624371 Altura: 1091 m

Plaรงa carbonera 3 Coordenades: 31T x=457443 y=4624680 Altura: 1146 m

33


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Plaรงa carbonera 4 Coordenades: 31T x=457657 y=4624903 Altura: 1110 m

Plaรงa carbonera 5 Coordenades: 31T x=457671 y=4624970 Altura: 1084 m

34


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Plaรงa carbonera 6 Coordenades: 31T x=457660 y=4625031 Altura: 1064 m

Plaรงa carbonera 7 Coordenades: 31T x=457633 y=4625261 Altura: 1015 m

Plaรงa carbonera 8 Coordenades: 31T x=457718 y=4625165 Altura: 1017 m

35


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Plaรงa carbonera 9 Coordenades: 31T x=457791 y=4625199 Altura: 979 m

Plaรงa carbonera 10 Coordenades: 31T x=457828 y=4625126 Altura: 955 m

36


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Plaรงa carbonera 11 Coordenades: 31T x=457924 y=4625187 Altura: 911 m

Carbonera 12 Coordenades: 31T x=457900 y=4625144 Altura: 928 m

37



Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Tradicionalment, el bosc ha constituït una font de recursos molt important per la gent de pagès. Els homes alternaven les feines del camp amb d’altres que significaven una font d’ingressos complementària. Una d’aquestes típiques activitats a la zona del Baix Montseny era la realització de feixines i costals. Una feixina és un feix de llenya prima de bruc, per a encendre. I un costal un feix gros de llenya de pi o arboç lligat pels dos costats. Aquests gavells es feien a bosc i després els venien; com que tenien un gran poder calorífic eren destinats a alimentar forns de pa, forns de calç i forns de terrissaires. Per fer feixines s’utilitzava el bruc boal (Erica arborea), una espècie molt predominant als boscos mediterranis. Es tracta d’un matoll que pot arribar fins als 3 metres d’alçada, molt ramificat i de branques molt rectes, dures i compactes. Quan floreix presenta unes flors menudes i blanques o lleugerament rosades. Aquesta espècie s’havia utilitzat com a llenya pel carbó i s’elaboraven pipes de fumar amb les arrels. Una feixina es tracta d’un feix de branques i brossa d’aquest bruc. Normalment, segons la mida de la feixina, es lligava pels dos costats o només es feia una lligada pel mig. Les que eren més llargues s‘amarraven amb una sola lligada pel centre;; pel contrari les que eren més curtes es lligaven pels dos costats. Les dues reben el nom de feixines, no obstant, algunes persones diferenciaven les segones amb el nom de feixinetes. Els costals, principalment es feien de pi, tot i que en alguns casos es conformaven amb arboç (Arbutus unedo). Es tractava d’aprofitar les branques velles dels pins, aquelles que es trobaven caigudes al terra i mig seques, ja que cremaven fàcilment; també es treia partit de capçades senceres que resultaven de la tallada de llenya. En general, no es feia diferències entre les diferents espècies de pi que s’aprofitaven, no obstant, als boscos de la zona hi predomina el pi pinyoner (Pinus pinea). Aquest arbre de fulla perenne és característic per la seva copa en forma de para-sol; també se’l reconeix per la seva escorça rogenca i les grans pinyes que produeixen pinyons comestibles. En el cas dels costals sempre es feien dues lligades ja que es tractava de branques de forma molt irregular i diferents i havien de quedar ben fermades. Tant en el cas de les feixines com en el dels costals, les lligades es feien, o bé amb lligalls naturals, o bé amb cordills. En el primer cas se solia utilitzar qualsevol planta de sotabosc que fos flexible. Principalment es recorria al marfull o al ginestell. Aquesta activitat pròpia del segle XIX i XX es va realitzar als boscos de les rodalies fins a finals dels anys 70, en què els forns de pa i terrissa van ser substituïts per forns que funcionaven amb combustibles fòssils. 39


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

4.1. Conformació d’una feixina Per tal de documentar el procés de la conformació d’una feixina de bruc, el Sr. Josep Pascual, el qual de jove havia anat a fer feines a bosc, ha reproduït la manera en la que es feien pas a pas: 1. Primer de tot es tallava el bruc necessari. Se solia tallar amb el permís del propietari del bosc a canvi de

que es deixés el sotabosc net i les alzines

30

esbrollades . S’agafaven mates senceres, exceptuant les arrels;; és a dir, s’escapçava l’arbust arran de terra per tal que tornés a créixer la mata amb l’ajuda d’una eina tallant com una falç que anomenaven dall. 2. Un cop es tenia la matèria necessària, es tallaven dos trossos de cordill o s’agafaven lligalls naturals d’una llargada capaç d’encerclar totes les branques que formessin part de la feixina (aproximadament un metre). Aquestes lligades es posaven estirades a terra: es col·locaven a una distància coherent entre elles per tal que quan la feixina estigués lligada aguantessin el bruc, una per la part superior i l’altra per la part inferior. 3. Seguidament s’anaven posant les branques a sobre dels cordills o lligalls. S’havien d’anar col·locant de manera compacta, totes en la mateixa direcció. Si era necessari es tallaven les branques que eren massa llargues perquè no sobresortissin del feix. 4. Finalment, per acabar, es nuaven els lligalls que quedaven a sota les branques, els extrems dels quals eren visibles pels laterals del piló. En un extrem del fil es feia una vaga, per entre la qual es passava l’extrem contrari. Després s’estrenyia tant com es podia per evitar que durant el transport es perdessin part de les branques i es feia aguantar amb un nus. Aquest procés es repetia amb l’altra cordill; normalment es començava lligant des de baix, és a dir, des de la part més llenyosa. El procés de la conformació d’una feixina de bruc que el Sr. Josep Pascual va reproduir, queda il·lustrat amb el recull fotogràfic següent:

30

Esbrollar: netejar una mata d’alzina i deixar només la tija central perquè esdevingui un arbre.

40


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Josep Pascual escapçant el bruc amb el dall.

Lligades fetes amb cordill amb una branca posada a sobre.

Col·locant les branques de bruc sobre les lligades, anant donant forma de feix.

Josep fent la segona lligada a la feixina.

4.2. Conformació d’un costal Amb la col·laboració del mateix Sr. Josep Pascual, ajudat per la seva filla Carme Pascual, he pogut documentar pas per pas la conformació d’un costal. En aquest cas el vam fer de pi, ja que és del que sempre els havia fet ell. A més a més, per casualitat vam trobar unes branques caigudes d’un pi al sòl del sotabosc que vam aprofitar per fer el costal. El procés a seguir és molt semblant al de la feixina, exceptuant petits detalls, tot i així a continuació el descric: 1. El primer pas era buscar i recol·lectar branques de pi adients; normalment es tallaven a l’altura d’una persona o poc més, totes a una mida similar. 2. Quan ja es tenien les branques a punt, es preparaven les dues lligades. Es col·locaven a terra els dos lligalls a una distància d’un metre entre ells. Després es buscava una branca que fos una mica corbada perquè fes de recipient per la resta de branques i es posava sobre dels fils. També es deixava apartada una altra branca similar per després tenir una cobertura.

41


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

3. Un cop hi havia la base col·locada, aquesta s’anava omplint amb la resta de branques. Es posaven compactades entre elles tot i les formes irregulars. Amb els branquillons que quedaven de les branques tallades s’omplien els buits que quedaven al costal. Quan ja es tenien totes col·locades, es tapava amb la branca cobertora, que al ser còncava, feia de tapa. 4. Finalment, només calia lligar les branques. Per fer-ho es repetia exactament el mateix procés que amb les feixines, ja que d’aquesta manera quedaven molt premudes i fortes. Primer es lligava el lligall inferior i després el superior: s’agafava un extrem, es feia una vaga, es passava el cordill per dins d’aquesta i després d’estrènyer al màxim es feia un nus per assegurar. Si era necessari, es tallava el fil sobrant. La reproducció de la construcció d’un costal de pi realitzada pel Sr. Josep Pascual queda il·lustrada pas a pas amb les fotografies següents:

Carme Pascual recollint branques de pi seques per fer el costal.

Els dos lligalls de cordill necessaris estirats a terra per posar-hi les branques de pi a sobre.

Pare i filla col·locant la branca que cobreix el costal.

Josep Pascual fent la segona i última lligada del costal de pi.

42


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

4.3. Ús de les feixines i els costals Les feixines i els costals, bàsicament, s’empraven per alimentar forns. Un cop eren fetes a bosc, es transportaven fins als corresponents punts de crema. A la zona, principalment, aquests eren forns de pa, forns de calç i forns de terrissaires. Els municipis de Riells i Viabrea i Breda sempre han estat rics en terrenys argilosos, és per això que a Breda hi havia una gran producció de ceràmica, la qual encara persisteix però de manera més reduïda i modernitzada. Un dels productes que tenia més èxit i sortida eren les olles i les cassoles de terrissa, amb fama de ser molt resistents al foc. Aquestes es coïen als forns que tenien els anomenats terrissaires o ollers. Els forns d’aquests artesans de Breda funcionaven gràcies a la crema de feixines i costals, sobretot de les primeres. Per fer els atuells de ceràmica es seguia un procés31: primer de tot es picava la terra argilosa, es remullava i s’amassava perquè quedés una pasta compacte. Amb la massa resultant es feien pans32 i es deixaven assecar durant uns dies. Després se’ls donava forma amb l’ajuda d’un torn33. Un cop s’havia fet la fabricació dels atuells amb el fang es deixaven assecar i se’ls adjuntaven les nanses. Després se’ls aplicava una capa de vernís i es coïen als forns de ceràmica. Un dels negocis familiars de terrissa que hi havia a Breda era el del Sr. Francesc Mas. Aquest tenia el taller a casa seva (una casa del segle XVI situada al casc antic del municipi), on hi tenia i, actualment, encara hi té el forn de terrissa que utilitzaven per coure els estris fabricats;; el forn va ser construït l’any 1901. Actualment, la casa està convertida en una botiga de productes de ceràmica i semblan ts, s’anomena Terraforta. Tal i com em va explicar la Sra. Maria Fradera, el forn de terrissa es feia anar amb la crema de feixines de bruc i gatosa (Ulex parviflorus). Les de gatosa s’utilitzaven sobretot per escalfar el forn, ja que feien més flama;

31

Cambra de cuita del forn de ceràmica de l'oller Francesc Mas (actualment exposat a la botiga Terraforta). Fotografia pròpia.

El procés me’l va explicar la Sra. Maria Fradera, treballadora d’una botiga de ceràmica de Breda que ho havia vist a dur a terme. 32 Pa: era una massa compacta d'alguna cosa o d'algunes substàncies comparables al pa (aliment). 33 Torn: aparell que consisteix en un disc gros de fusta a la part inferior d'un eix, a l'extrem superior del qual hi ha un disc més petit, damunt el qual el terrisser col·loca la peça de terra que ha de donar forma i que gira en fer girar amb els peus el disc gros.

43


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

aquest procés podia durar fins a 24 hores. Es tractava d’anar fent cremar feixines a la cambra inferior perquè s’anés escalfant la de dalt;; hi havia forats al sostre de la cambra de crema que feien agafar una temperatura de 800-850ºC a la superior. Dins la cambra de cuita s’apilava el gènere de la forma més acurada possible. Per mantenir la temperatura a la secció superior del forn, es tapiava la porta amb fang i trossos del rebuig de la ceràmica. Durant la cuita s’havia d’anar alimentant el foc amb més feixines i també s’havia d’anar comprovant si la ceràmica ja estava suficientment feta. Per tal de comprovar-ho, els ollers s’enfilaven al sostre de la cambra de cocció i introduïen un pals llargs per uns orificis que hi ha i tocaven els atuells. Un cop havien passat pel procés de cocció adient era l’hora de retirar els objectes manufacturats del forn. Se solia apagar el foc i deixar passar un període de temps perquè el forn es refredés, tot i així en alguns casos els ollers s’introduïen dins el forn amb sacs que els cobrien el cos per tal de desenfornar i seguir fent més cuites sense necessitat d’escalfar totalment el forn altra vegada. A part de la coneguda ceràmica de Breda, a Riells i Viabrea, al barri de l’Estació, la família Cabra tenia una fàbrica de ceràmica, equipada amb dos forns alimentats també per feixines i costals. Aquests forns van funcionar fins a meitat dels anys 70.34 Llavors, van ser substituïts per forns que cremaven gas, tot i que en els casos d’altres forns es passaren a utilitzar altres combustibles fòssils. La majoria dels forns de pa que hi havia als municipis de Riells i Breda s’escalfaven amb l’energia calorífica de les feixines i dels costals. La família Rossell antigament tenia una fleca a Breda que actualment està traslladada a Riells, el forn de la qual era alimentat amb costals que feien alguns pagesos de La Batllòria, pel que em va relatar en Benito de la Verneda, el qual de jove també n’havia fet i transportat. Actualment la fleca Rossell, situada al barri d’Alba de Liste de Viabrea, encara cou el pa en un forn alimentat amb llenya. Un altre dels usos que es va donar a les feixines de bruc va ser la crema d’aquestes en els forns de calç, en els que s’hi coïen diferents pedres per convertir-les en calç, degut a l’escassetat de terrenys calcaris a la zona del Baix Montseny, des del punt de vista geològic. Normalment, en zones amb pedreres es podia localitzar algun forn de calç. Aquests forns són un vestigi en si mateixos i els he descobert al parlar amb feixinaires. A tota la zona estudiada s’hi localitzen nombroses construccions d’aquestes, en són exemples el forn de La Manera o forn d’en Ragué (Gualba, situat

34

La Sra. Carmen Cabra m’ho va narrar.

44


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

prop de la riera de Gualba) i el forn de Can Plana (Riells i Viabrea); en aquest últim s’hi va fer la major part de la calç que va ser utilitzada per la construcció de la masia que li dóna nom. Els forns de calç són edificacions que es van construir al segle XIX i que van ser utilitzades fins mig segle XX. Se solien construir en pendents o llocs en els que es pogués aprofitar el desnivell, ja que es necessitava una entrada inferior i una altra de superior. Tant el forn de Riells com el de Gualba estan compostos per un accés inferior i la cambra de combustió. L’accés consta d’un túnel en forma de cap-i-ample. La cambra de cocció, de planta circular, està formada per murs de paredat comú rejuntat amb morter de calç. A la cambra de cocció s’hi col·locava la llenya, sobre la qual es formava una volta35 de pedra, per situar-hi les pedres que havien de convertir-se en calç al damunt. Les pedres s’abocaven des de l’obertura circular superior;; llençar-les-hi es feia des dels carros que les traginaven. Tal i com el Sr. Josep Pascual m’explicava,

els

calciners

feien

cremar feixines a la cambra de cocció contínuament durant 20-30 dies per tal de mantenir la temperatura dels forns en qüestió. Els feixos els portaven els traginaries o els propis feixinaires,

el

meu

besavi,

per

exemple, en Vicens Pascual de Can Vicens Pascual sobre el carro amb el qual traginava feixines i costals, junt amb la seva esposa i fills, a finals dels anys 40. Arxiu familiar de l'autora.

Masferrer n’era un dels que proveïa el forn de calç de La Manera. Les feixines emprades en aquests forns

eren de gran dimensió, amb una sola lligada pel mig feta amb corda d’espart, ja que era fàcil de deslligar-la abans de llençar la llenya al foc. A part de bruc també s’utilitzaven altres tipus de llenyes primes i que cremessin ràpidament del sotabosc (per exemple arboç, gatosa). Els calcinaires havien de mantenir el foc avivat afegint feixines. Durant el dia s’hi estava un sol home, però durant la nit eren dos qui se’n feien càrrec: feien torns de dues hores, mentre un vigilava la crema l’altra s’ajeia i descansava al petit cobert que els forns tenien a un lateral de la paret de la porta, després s’intercanviaven els papers i així successivament. 35

Volta: estructura arquitectònica corbada que cobreix un espai, forma un sostre, sosté una graderia..., conformada amb elements que recolzen mútuament i exerceixen una pressió exterior suportada per parets, pilars, etc.

45


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Un cop tota la pedra ja estava cremada i convertida en calç, s’havia d’apagar la pedra roent; per fer-ho s’hi tirava aigua per sobre. Però aquesta tècnica d’apagat tenia un inconvenient: provocava que es formés una petita capa de pasta formada per la barreja del líquid amb la calç. Per solucionar aquest inconvenient es passava una espècie de rampí per sobre de la pedra convertida en pols per retirar la capa pastosa. Després, la resta de pedra cuita es picava per convertir-la en pols. Finalment, la calç resultant es venia a granel i es destinava a la construcció i al revestiment de les parets de les cases (es barrejava amb sorra i aigua formant l’argamassa o morter de calç). A continuació hi ha un seguit d’imatges pròpies dels dos forns de calç esmentats:

Estat actual del forn de La Manera de Gualba. Tot i estar sota la propietat del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC) està força abandonat sota l'acció inexhorable de la vegetació.

Forn de calç de Can Plana de Riells i Viabrea actualment. Vista frontal del forn i del petit cobert restaurat en el qual s'hi aixoplugaven i hi descansaven els calcinaires.

Vista superior de l'obertura circular de la cambra de cocció del forn de Gualba, des d’on s’abocaven les pedres sobre la volta de pedres.

46

Estat actual del sòl de la cambra de cocció del forn de calç de Can Plana.



Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

El bruc és un gènere d’arbusts que pertany a la família de les Ericàcies, dins de la qual hi ha més de 700 espècies diferents catalogades. Es tracta d’arbusts molt ramificats, de talls més o menys verticals, recoberts de fulles en forma linear, estretes, petites, i endurides. Aquests arbusts de fulla perenne tenen una estructura adaptada a la sequedat a causa de la seva estructura externa, la qual economitza el consum d’aigua. El bruc necessita viure en llocs humits i amb un sòl força àrid, ja que en aquests sòls hi troben poca competència, a més a més, les Ericàcies no necessiten gran quantitat de nutrients, per tant, els és suficient el que troben en aquests tipus de sòls. El bruc presenta fulles verdes durant tot l’any, les quals durant un període van acompanyades de ramells de petites flors en forma de campaneta, generalment blanques o rosades. El fruit d’aquests matolls són càpsules o baies. Les diferents espècies es localitzen en zones disjuntes del món: per moltes regions d’Àfrica (sobretot al Sud i a l’Àfrica Oriental), moltes zones atlàntiques, a les Illes Canàries, a regions mediterrànies i a nombrosos indrets de la resta d’Europa. Al sotabosc mediterrani predomina el bruc boal (Erica arborea), el bruc d’hivern (Erica multiflora) i el bruc d’escombres (Erica scoparia). El bruc sempre ha estat destinat a diversos usos i aprofitaments: usos medicinals, per fer tancats, amb les dures arrels s’elaboraven pipes de fumar, escombres, combustible, carbó, feixines per als forns, etc. Un dels usos perduts és l’elaboració d’escombres. El bruc d’escombres, a la zona també és conegut com a bruga, entre altres noms alternatius com bruc bord o bruc femella. Es compon de matolls que fan entre 1 i 3 metres d’alçada. Durant la primavera presenta petites flors de color verdós o blanquinós. S’utilitzava aquesta espècie per elaborar les escombres de bruc perquè fa el tronc prim i amb molta fulla. En canvi el bruc boal té massa tronc i Matoll de bruga fotografiat a prop de Sant Esteve de Palautordera. Fotografia de l’autora.

està recobert de pèls fins, el bruc d’hivern és massa curt, per tant, aquestes dues espècies no són les adequades per l’elaboració d’escombres.

48


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Aquest estri fet d’un feix de branquillons de bruc era una eina indispensable a pagès. Encara que es tractés d’una eina barroera que no servia per netejar l’interior de la casa, era molt útil per escombrar i netejar les eres, les quadres, els porxos, els corrals, les entrades, etc. A part d’aquest ús principal que sempre se li ha donat, també era emprada pels escombriaires de les grans ciutats com Barcelona. N’utilitzaven per escombrar les deixalles dels carrers. L’ús d’aquestes escombres naturals és residual, només en algunes masies se segueixen utilitzant, aquest és el cas de Can Castellets de Riells, mas en el qual la mestressa encara escombra la cort i el porxo amb una vella escombra de bruc.

Escombra de bruc que se segueix utilitzant a Can Castellets recolzada a la paret de la cort, en la qual hi ha indicat el nom de la masia. Fotografia de l’autora.

5.1. Confecció d’una escombra A causa del desús d’aquest instrument s’està perdent el seu procés de confecció. El Consorci de les Gavarres és una entitat creada amb l’objectiu de protegir i gestionar l’Espai d’Interès Natural de les Gavarres. Aquest Consorci es preocupa per la protecció i conservació del patrimoni natural i cultural de l’indret. Entre altres, les escombres de bruc, també són una mostra de patrimoni etnològic que no volen perdre. És per això que des de l’any 2009 van vetllar per la conservació d’aquest vestigi. Amb aquest fet podem observar que l’escombra de bruc no és una eina pròpia només del Baix Montseny sinó que ho és de diferents llocs de Catalunya on s’hi localitza el bruc d’escombra36 i que desperta un interès cultural. Finalment, per tal de documentar el procés a seguir per fabricar-ne una, el Sr. Josep Boix, ajudat pel seu fill Jaume Boix em va reproduir els diferents passos:

1. Primer de tot s’ha d’anar a bosc a buscar el bruc. Exactament es necessiten cimes37 de bruga, el més rectes possible i de la mida desitjada per l’escombra a fer. Se solen tallar uns quants matolls de dimensions similars; se’n recol·lecta més o menys quantitat segons el gruix que se li vol donar a l’instrument a conformar.

36 37

A l’annex 10 es recull un mapa amb la localització de l’Erica scoparia a Catalunya. Cimes: branques de bruga.

49


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

2. Un cop ja es té tot el bruc aplegat, cal triar les millors cimes per l’escombra, així descartant les més guerxes. Tot seguit, se cima la bruga, és a dir, es neteja la part més llenyosa de les cimes; escatar les branques es pot fer amb les mans mateix, no és necessari ajudar-se de cap eina. Se’ls han de treure totes les branquetes fins a deixar el tronc nu, el qual farà de mànec. 3. Seguidament es col·loquen totes les branques netes en un feix, més o menys, a la mateixa altura, per tal de donar-los la disposició definitiva de l’escombra. Després, es lliguen amb filferro. S’introdueix un extrem del filferro a l’interior de les branques mentre se sosté l’escombra en posició horitzontal; un cop introduït, s’enrotlla el fil pel voltant de les cimes, així deixant-les ben compactades. Per col·locar tot el fil pel volt es manté el lligall ben tensat i es va fent girar l’escombra perquè aquest hi quedi cargolat. Després, els extrems del fil ferro es cargolen entre ells fent un parell de voltes perquè el lligall quedi assegurat i les punxes restants es doblen cap a l’interior de les branques. Aquest procés es repeteix dues o tres vegades més, deixant així lligades les cimes per zones diferents del mànec i immobilitzantles. 4. Un cop totes les cimes estan lligades, amb l’ajuda d’una destral, s’escapcen les branques, és a dir, es tallen els extrems superiors de les branques que formen l’escombra a la mateixa mida per tal de que no quedin desiguals. D’aquesta manera s’acaba de polir el mànec. 5. Després, amb unes tisores de podar o alguna eina similar es tallen les branques verdes i tendres de l’extrem inferior, tot donant-los més uniformitat i la forma desitjada per l’escombra. 6. Finalment, es deixa l’escombra a un lloc sec però que no sigui assolellat fins que les branques tendres de la part inferior s’assequin i es tornin marrons. D’aquesta manera el costat pel qual s’escombra és més resistent. Un cop seca, moltes vegades és necessari estrènyer els filferros. Tot i així, mentre l’escombra és tendra també es pot utilitzar i amb el temps ja va quedant seca. El procés de la conformació de l’escombra de bruc que el Sr. Jose Boix va reproduir queda il·lustrat a continuació

amb un recull fotogràfic de cada un dels passos

explicats:

50


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Jaume Boix tallant cimes de bruga amb un dall.

Josep Boix cimant i escatant les branques.

S'observa com s'enrotlla el ferro a les cimes per fer les lligades.

Aquí en Jaume està escapçant el mànec de l'escombra.

Es veu com es tallen les branques verdes de la part inferior de l'escombra per donar una forma més adient.

51

A la dreta hi ha una escombra seca i desgastada, mentre que a la dreta s'observa l'escombra fabricada amb el Sr. Josep Boix.


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

5.2. Comercialització En l’àmbit de la pagesia, eren els propis pagesos qui es feien les escombres de bruc. Pel contrari, els escombriaires les compraven a empreses que en fabriquessin. A Riells i Viabrea hi havia un negoci familiar que comerciava amb diversos tipus d’escombres i altres productes fabricats amb bruc. Per tal de recuperar aquesta informació més detalladament m’he posat en contacte amb la Sra. Pepita Belfort, filla de l’antiga i última propietària del negoci i el seu marit Joaquim Bagot.38 La petita empresa, amb seu al barri de l’estació de Riells i Viabrea, va ser fundada per Narcís Belfort amb l’ajuda de la seva dona l’any 1951. Es tractava d’un comerç basat en la bruga, ja que les escombres les feien amb ella. El negoci era dirigit per Narcís, el qual treballava junt amb la seva dona i les dues germanes d’aquesta en el taller que tenien al porxo de la Casa Xica, el lloc on vivien, que actualment ja no existeix. La matèria primera, és a dir, la bruga l’extreien dels diferents boscos de la zona (Ramió, Coll Formic, Can Oller, a la Plana del Batlle i rodalies) en els quals els propietaris els permetien extreure aquesta abundant planta a canvi de que els deixessin el sotabosc net, a més a més de respectar el bruc més petit;; d’aquesta tasca se n’encarregaven els homes que treballaven a bosc que es dedicaven a fer feixines de bruga quan encara era una mica verda i els les portaven al magatzem. El bruc es classificava en dues classes: la bruga llarga (resultaven escombres de tres o quatre lligades) i la bruga curta (d’una mida de dues lligades). Allà el deixaven assecar durant uns dies perquè perdés la petita fulla i fos més fàcil de treballar. En aquest taller artesà s’hi feien tres tipus d’escombra. En primer lloc es troben els manadets, aquests es feien amb la bruga curta, per tant, quedaven escombres petites que es lligaven amb espart. Els manadets servien per netejar les cuines econòmiques i els forns de pa. Després, se’n feien de més grans, tenien dues lligades i el mànec era un pal llarg de fusta; la bruga es lligava a la part de baix de tot en un gruix tres vegades més que els manadets. Aquesta mena era la que s’utilitzava per escombrar carrers, ja que el mànec era molt còmode i a una mida molt adient. Per últim, es feien les escombres que s’utilitzaven per vaqueries, masies i magatzems, les quals eren d’una estructura diferent que les emprades pels escombriaires. Aquestes tenien el pal format pel mateix bruc, el qual s’escapçava de dalt i tenien tres o quatre lligades segons la llargària, tal i com hem pogut observar a l’epígraf de la conformació d’una escombra. Les lligades de les escombres es feien a mà, amb l’ajuda d’una corda penjada per tal de poder tensar el filferro i després estrènyer-lo; això fou així fins a 38

A l’annex 11 s’adjunta l’entrevista transcrita.

52


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

mitjans dels anys seixanta: al negoci van inventar una petita màquina de fusta en forma de creu per poder estretir el filferro amb més facilitat. Aquesta tenia una abraçadora tirada per un torn en la que es posava l’escombra amb els diferents filferros de les lligades que pertocaven fer, llavors, quan es feia girar el torn el fil s’enrotllava i quedava ben premut i ferm. Les escombres es venien a les esparteries de grans ciutats com Barcelona, Terrassa, Sabadell, Granollers i algunes poblacions del Maresme; també se n’exportaven cap a Lleida i Mollerussa. Aquestes botigues s’encarregaven de vendre les escombres al detall i a comerciar amb els escombriaires que en volien per fer la neteja municipal. A part de les escombres també venien bruga a granel per fer pèrgoles, umbracles i tanques. Aquests productes solien tenir més èxit entre els jardiners; sobretot cap a localitzacions de la costa com Sant Vicenç de Montalt. Un altre producte que tenia molt de valor pels jardiners era l’adob que s’obtenia de l’acumulació de les fulles que deixava anar el bruc al assecar-se i al ser espolsat. Es deixava apilat entre un i dos anys perquès es descomposés una mica i s’obtenia un adob boníssim, molt eficaç i preuat pels jardiners de les finques del Maresme. També venien bruga cap a zones on no n’hi havia;; principalment en portaven a la capital aragonesa: Saragossa. El transport de la mercaderia cap aquestes terres més llunyanes, al principi es feia amb petits camions, que després es van substituir per tràilers molt més moderns, grans i ràpids. La distribució dels diferents productes es feia amb tren o camions, depenent del lloc on s’havien de portar. Les escombres es col·locaven en paquets de dotze, intercalades entre elles. No obstant, cada principi de mes, quan es portaven les mercaderies pels següents trenta dies, s’havia d’anar a cobrar el mes anterior. Això ho feien amb mà, amb una factura molt senzilla, que segons la Sra. Pepita era “un paper escrit per deixar constància que havies cobrat, ja està, no tenia més utilitat”. A l’any 1964 les escombres tenien un preu de 100 pessetes la dotzena de llargues, les que tenen el pal fet del propi bruc. Pel contrari, al cap de sis anys, és a dir a l’any 1970 els preus es van abaixar considerablement: una dotzena d’aquestes costava 75 pessetes i les escombres llargues emprades pels escombriaires costaven 60 pessetes. El negoci el van portar Narcís i la seva muller durant 35 anys, fins que ell va morir. Llavors, la dona va seguir diversos anys fabricant escombres, ajudada per les seves germanes i pels seus fills, sobretot a l’hora de portar els comptes del negoci;; però a poc a poc es va anar fent gran i ho va deixar córrer. Després d’ella, el seu gendre, és a dir, el Sr. Joaquim Bagot va rellevar-la i quan tornava de treballar feia algunes 53


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

escombres, tot i que ja no era un negoci que implicava els ingressos principals de la família, sinó que era una feina de més a més que es dedicava a fer a estones. En Joaquim ho va fer durant uns quants anys, per tant, actualment ja no en queda la pràctica, sinó que només en queden els records. A banda de la comercialització que es duia a terme a Riells i Viabrea, a altres localitzacions també es produïen escombres que després s’exportaven. Aquestes poden trobar-se dins o fora de la zona delimitada per l’estudi, ja que la bruga abunda en els boscos de nombroses zones del nord-est de Catalunya; en conseqüència, la producció d’escombres de bruc no és exclusiva del Baix Montseny. Per exemple, a la ciutat de Girona hi havia producció d’aquests estris. A continuació podem observar una certificació extreta del Quadern de la Selva, 1739 que data de l’any 1859. En aquesta la propietària dels boscos declara que es va extreure la bruga per fer-ne escombres i que entregà les dotzenes corresponents d’escombres a un patró de vaixell de Lloret perquè aquest les portés, per via marítima, fins al port de Barcelona per, posteriorment distribuir-les a les ciutats corresponents.

Da. Rosa Rissech viuda de Juan usufructuaria de los bienes de su difunto marido, vecino de esta villa CERTIFICA: Que a primero del mes actual vendí al patrón Antonio Maria, vecino también de esta villa, 120.000 docenas de escobas de Bruch, procedente de los bosques que poseo, situados en el término de esta villa de cuyo total importe declaro hallarme enteramente satisfecha. Y para que conste a petición del interesado, libro la presente firmada de mi propia mano en esta villa de Lloret a 20 de junio de 1859. Firmado, Rosa Puig de Rissech. VºBº el Alcalde El Teniente Narciso Rodés VºBº Por constar la procedencia legal: Valga por el tiempo necesario al embarque o transporte de la cantidad de los efectos anotados en ésta: queda copia y registro en esta Comisaria. Gerona 21 junio 1859

39

VILÀ i GALÍ, Agustí M. (2005). Moviment del port de Lloret. Centre d’Estudis Selvatans: QS, p.164. El document en qüestió es troba a l’Annex 6.

54



Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

La zona situada entre el Baix Montseny i el Montnegre sempre ha estat una zona de pas entre les comarques del Nord i Barcelona; la població que hi vivia explotava els recursos naturals de l’entorn en masies tradicionals. Com a resultat del procés d’industrialització, de l’aparició de segones residències i de la construcció d’infraestructures va aparèixer a una forta pressió humana. Aquests factors van fer que les petites explotacions passessin a ser molt poc rendibles i que a poc a poc es perdés l’ús tradicional de les masies, així només n’han sobreviscut

algunes

que

s’han

mecanitzat.

D’aquesta manera es va deixar d’emprar l’era, el lloc on es duia a terme el batre, un pas previ a la construcció del paller, que es va passar a fer amb màquines especialitzades en batre, les quals separaven el gra de la palla. I també va desaparèixer l’ús del vestigi treballat en aquest epígraf: el paller, a causa de l’aparició de les embaladores mecàniques. Per aquest motiu l’art de fer pallers només es conserva a la memòria dels més grans que havien viscut a pagès i s’intenta fer perdurar a la memòria col·lectiva amb fires com la de Paller de la fira de Santa Eulàlia de Santa Eulàlia de Ronçana40; que es va celebrar el

Ronçana acabat.

diumenge 6 de juliol del 2014. Un paller és una construcció conformada per un munt de palla col·locada en capes, sostingut per un pal col·locat al centre que s’anomena palladera. Aquestes estructures es localitzaren en l’àmbit agrícola fins mitjans del segle XX. Aquests s’empraven per emmagatzemar la palla o fenc41;; el qual després es guardava a l’estable per tal d’anarlo utilitzant per alimentar al bestiar o per altres usos. El procés de construcció d’un paller comporta un seguit d’accions prèvies a la realització de la pila en si del paller: la sega o collita i el batre. Amb l’aparició de la mecanització i modernització del camp, la pràctica de fer pallers es començà a trobar en desús fins a desaparèixer, donant pas a les bales de palla, les quals són fàcilment emmagatzemables, sense presentar l’inconvenient del paller: la part exterior quedava exposada a la pluja i a agents externs que feien que aquesta quedés perjudicada i florida, així podent emmalaltir al bestiar. A pagès, després d’haver d’haver llaurat el terreny, sembrat el gra a la tardor i d’haverlo vist créixer, quedar verd el camp i, finalment, daurat, era temps de la recol·lecció. 40 41

A l’annex 12 es mostra el cartell publicitari d’aquesta Fira. Fenc: herba o llegums seques, tallades i emprades com a aliments per als animals.

56


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Tal i com diu el refrany “al juny la falç al puny”: quan les espigues quedaven rosses i començava la calor era el temps de la sega42. Aquesta intensa i pesada feina durava unes tres setmanes i requeria molta col·laboració: els propietaris de les terres llogaven colles de segadors. Al despuntar el dia es començava la feina de recol·lecció; aquest procés es feia passant les dalles o la falç, segons si parlem d’una època més recent o no tant, respectivament. Fent passar aquesta eina es deixava rengles de blat o de la planta farratgera en qüestió, les quals es gavellaven, és a dir, s’agrupaven;; i posteriorment dos o tres gavells eren col·locats de manera adient i lligats entre si, amb un vencill (lligall fet del cereal que es sega) així donant a lloc a les garbes. Des de mitjans del segle XX aquesta feina agrícola es va veure totalment transformada

per

les

màquines

segadores que es van anar imposant progressivament. A la dècada dels anys 20 va aparèixer la gavelladora: una

màquina

molt

simple

i

ben

pensada per facilitar la sega, consistia Vicens Pascual i nens de la casa fent la sega amb una segadora arrossegada per un cavall a Can Pla (Gualba) a principis dels anys 40. Arxiu familiar de l'autora.

en una màquina que tenia una fulla de tallar dentada muntada sobre dues rodes, una de grossa i una de petita, i

era arrossegada per un cavall. Per la inèrcia de l’animal i amb l’ajut d’uns rampills, les espigues queien en un recipient o pastera;; quan n’hi havia un feix suficient, el maquinista les deixava caure a terra, de manera que els feixos anaven quedant a punt per gavellar, feina de la qual s’ocupaven els anomenats gavelladors, que anaven darrera de la màquina. Posteriorment, a la dècada dels 40 es va introduir la lligadora, que substituïa la feina de lligar els cereals per un procés mecànic. Un cop les garbes estaven fetes era l’hora d’agarberar43. Aquest pas consistia en fer garberes apilant les garbes resultants del procés de sega. Fer aquestes piles servia per protegir el gra. Els munts eren rectangulars i més o menys llargs, segons la collita obtinguda; s’anomenaven de diferents maneres segons la configuració i dimensió: el gaballó era una pila de deu garbes; la dotzena era una pila de dotze garbes; la setzena en tenia setze... Normalment aquestes garberes es feien a les eres de les masies o bé hi eren transportades posteriorment amb cavalleries. L’era és l’espai de terra, aplanat i 42

El Sr. Masó i el Sr. Josep Boix m’han informat sobre la sega, per així poder complementar la informació bibliogràfica existent. 43 La Sra. Xamaní i el seu marit hem van explicar com es feia aquest procés.

57


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

ferm que se solia trobar al davant de les masies, en llocs oberts per tal que hi corregués l’aire, damunt del qual s’hi duia a terme les batudes de la collita. Algunes masies disposaven d’eres enrajolades. Batre és l’operació d’aixafar les espigues de les garbes per tal de separar el gra de la palla i així obtenir dos productes ben conservats i a punt pel seu ús i disposició. Es feia poc després d’haver acabat la sega, és a dir, al mes de juliol. El procés de batre es veia condicionat pels factors meteorològics, ja que el sol i el vent són imprescindibles, i per la quantitat de recursos de la masia

(treballadors,

estris,

etc.).

Antigament es feia amb l’ajuda del bestiar que cada casa de pagès posseïa o que reunien entre unes quantes cases, generalment matxos o cavalls, per això s’anomenava batre a potes. Normalment, cada dia es feia una sola batuda, la qual tenia diverses fases que la feien durar tota la

Dos homes i un vailet batent a potes el blat. S'observa un matxo arrossegant un trill per sobre el cereal. Fotografia antiga extreta d’Internet.

jornada. Tal i com m’explicava la Sra. Xamaní, filla d’un pagès que era conegut a la zona estudiada pels seus pallers, primer de tot es feia l’entrada de la batuda, és a dir, s’entrava la quantitat de garbes que es calculava possible de batre a l’era, on s’hi tornaven a fer piles anomenades modolons o capellans amb els diferents cereals per tal de no barrejar-ne la grana al batre. Això es feia durant les primeres hores de la matinada, encara de negra nit, per tal de tenir tota la batuda preparada a l’era quan sortís el sol. Per manejar i enlairar les garbes i carregar-les al carro s’utilitzava un instrument anomenat forcat: una forca de tres pues, però més llarga, de fusta. Ja sortit el sol, tocava estendre la batuda; aquesta operació consistia en distribuir les diferents garbes pel terra tocant-se entre elles i formant una circumferència alhora. Quan ja estaven col·locades se’ls treien els vencills, i finalment, s’esparpallaven les garbes esteses, és a dir, es desfeien amb la forca de dos pollegons. Un cop havien completat aquests passos, s’esmorzava mentre que la batuda estesa a l’era, s’assecava a causa del sol que s’enlairava, quedava amb les espigues ben rosses i la tija es convertiria en la palla, ben seca.

58


Treball de recerca Empremtes del passat

A

mida

que

acabaven

Mireia Boix Pascual

d’esmorzar

començaven a enganxar els estris (rodets i trills) als animals. Quan el bestiar era llest, se’l guiava per damunt de la batuda, anar fent tombs fins que la palla quedava plana i atapeïda. tocar,

la

Aquesta acció s’anomenava qual

s’alternava amb les

anomenades girades, que consistien en remenar i estovar la palla mentre els animals

descansaven.

S’anaven

fent

aquestes tornades fins que es deia que s’havia fet palla, és a dir, el gra ja estava separat de les aixafades tiges.

Trill exposat a Santa Eulàlia de Ronçana. Fotografia pròpia.

A la tarda tocava treure la palla de l’era, així només deixant-hi el gra barrejat amb el boll, és a dir, la pellofa que cobreix la llavor. Amb el forcat s’aixecava la palla més llarga i s’anava acompanyant fora de la batuda;; després es repetia l’acció però amb el rampill, per tal de decantar la palla més menuda. Quan a la superfície de l’era ja només hi quedava el gra barrejat amb el boll, aquest s’amuntegava en un munt amb l’ajuda dels rasclets o de la dolça44 tirada per un animal. Amb les escombres de bruc s’acabava de completar la batuda i es deixava l’era neta. La palla, també amb l’ajuda d’una dolça, es transportava fins a peu de paller; per fer-ho de forma més fàcil, es dividia la palla en rengleres anomenades colls, els quals s’anaven transportant un per un. D’aquesta manera ja estava llesta per construir el paller. Per tal de desembollonar el gra, és a dir, treure-li el boll, es llençava la barreja enlaire amb les forques trianses, normalment de quatre o cinc pollegons més arronsats. Com que el gra pesava més queia al mateix lloc des del qual s’alçava, en canvi, el boll era transportat pel vent una mica més enllà, tot formant una espècie de pila. Seguidament es passava el gra per l’erera, garbell o porgador: un gran estri rodó, de panxa metàl·lica amb forats, més o menys grossos segons el cereal que es treballava. Aquest instrument es penjava a la forca de dues punxes i era sacsejada a la vegada que s’hi anava abocant el gra obtingut al pas anterior;; d’aquesta manera el gra anava caient a terra totalment net. Les restes que quedaven al porgador s’anomenaven espigada, se solia aprofitar per alimentar l’aviram. Finalment, el gra s’ensacava en sacs que es desaven en graners o pallisses. 44

Dolça: estri que es feia servir per transportar, arrossegant, el gra barrejat amb el boll fins al munt i també la palla fins al peu del paller.

59


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

El procés de batre a potes, cap a la segona meitat del segle XX es va veure mecanitzat i substituït per les màquines de batre45. A aquestes s’hi havia de llençar les garbes per un forat que accedia al bombo fix amb un trill dotat d’un moviment de rotació, ja amb el vencill tret, amb les espigues cara avall; així fent Màquina de batre del 1945, construïda a Ejea de los Caballeros. És de la marca Hern i pertany a un senyor de La Valldan (Berga). Va ser utilitzada a la Fira del segar i el batre de Santa Eulàlia de Ronçana. Fotografia pròpia.

passar el cereal per entre les pues del trill. Després el gra i la palla eren separats mitjançant garbells

vibradors que també incorporava la màquina. Les ventadores produïen corrents d’aire que conduïen la palla i el boll cap a l’exterior, a través d’una espècie de braç, el qual apilava la palla per fer-ne un coll o un paller. Per altra banda, quan es netejava la màquina es treia tot el gra i s’ensacava;; si aquest no havia quedat suficientment net es tornava a fer passar pel procés. Les màquines de batre eren mogudes pel moviment provinent d’un tractor, que es transmetia mitjançant unes corretges que es col·locaven a ambdues màquines per unes rodes acanalades preparades. Actualment, l’acció de batre encara està més automatitzada: es fa amb una recol·lectora, que fa la feina de segar i separar el gra de la palla, posteriorment transformada en bales per les embaladores.

6.1. Elaboració d’un paller La palla era un producte força apreciat pel pagès, era la base de l’alimentació del bestiar i la matèria bàsica per obtenir els fems que es feien servir com a adob. Normalment, el procés d’elaborar un paller era anomenat fer paller, se solia fer de bon matí ja que la palla era humida i es podia manipular millor i perquè era un procés llarg i laboriós. Aquestes construccions solien ser rodones, acabades en punxa, tot i que en altres zones també existien pallers de base quadrada i acabats a quatre vents, com si d’una teulada es tractés. Els passos a seguir per fer paller46 són:

45

El funcionament de la màquina de batre el vaig poder veure en directe a la Fira del segar i el batre de Santa Eulàlia de Ronçana i, a més a més, me’l va explicar el Sr. Josep Boix, un pagès de Sant Esteve de Palautordera. 46 Per tal de documentar aquest procés he recorregut a la observació in situ de la construcció del paller de la Fira del Segar i el Batre de Santa Eulàlia de Ronçana. Tot i així, m’he ajudat de les explicacions de la Carme de l’Hostal, la Sra. Xamaní, el Sr. Masó i el Sr. Josep Boix.

60


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

1. Primer de tot es clavava a terra un pal de fusta de pi o roure d’uns 5 o 6 metres d’alçada (mesura que podia variar segons el paller a construir); aquest era l’anomenat pal de paller o palladera. Al voltant del pal s’hi construïa la base del paller, per tal de que la palla no toqués a terra, així evitant que es podrís. En aquesta zona, les bases es feien rodones, tot i que en altres se’n feien de quadrades. Aquesta es construïa amb branques de pi, sinó es posava qualsevol altre tipus de tronc per evitar la penetració de la humitat del terra cap a la palla. 2. Un cop tot preparat, s’anava llençant la palla, amb el forcat, als peus del palleraire, ja col·locat a sobre la base, el qual apariava47 la palla amb la forca de dos pollegons. En el cas de que es fes amb màquina de batre, la palla queia directament del conducte corresponent de la maquinària. Els homes que s’ocupaven d’anar col·locant la palla es cobrien la boca amb un mocador lligat al clatell per tal de que no els entrés brossa que quedava suspesa a l’aire. A mida que s’anava seguint aquest pas, les diferents capes de la construcció havien d’agafar

la

tendència

de

sobresortir més a les vores, és a dir, havien de pujar més en altura que el centre. La palla s’anava trepitjant i deixant ben forta per tal que posteriorment la pluja no s’escolés a l’interior i la fes malbé. A poc a poc la palla anava quedant compactada pel Dos palleraires fent paller a la fira de Santa Eulàlia de Ronçana; estan apariant la palla amb forques de dos pollegons. Fotografia de l’autora.

seu propi pes.

3. A mida que s’anava acabant la palla a emmagatzemar al paller, es començava la coberta, és a dir, s’anava estrenyent, tant com es podia, la part de dalt de l’arrodonida construcció. Un cop el palleraire ja no podia fer-hi més, baixava ajudat per unes escales i amb una canya llarga s’anava perfilant el contorn del paller, tot accentuant l’acabament en punxa. 4. Finalment, es coronava el paller amb una olla de fang col·locada boca avall sobre el pal per tal de sallar l’interior del paller de l’aigua de les pluges i els agents externs que el poguessin afectar. Com a alternativa a l’olla també es col·locava 47

Apariar: ajuntar.

61


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

una capa de fang o terra argilosa. En el cas que el paller fos d’herba, per aconseguir que la capa externa quedés més fixada, es clavaven canyes a la part alta. Els pallers quedaven fets i acabats entre els mesos de juliol i agost, segons la duració de la sega i el batre. Quedaven reservats per quan feia falta palla per alimentar al bestiar o cobrir l’estable de jaç;; això solia ser cap a l’hivern. El paller s’obria amb un xerrac, tallant verticalment, de dalt a baix, el tros que era necessari utilitzar. Per tal de protegir la resta de la palla es deixava una capa a la part superior del paller que feia de paraigües. La palla, a més a més d’abastar-se amb l’ajuda d’un xerrac, també s’utilitzava un ganxo de dues

Fotografia antiga d’una masia amb tres pallers amb la palladera coronada per una olla de fang al revés. Aquests estan retallats amb xerrac de la part inferior, sobretot el que queda en terme mig. Imatge de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya (AFCEC).

pues per estirar-la.

6.2. Extinció de l’art del paller a Viabrea Els pallers són un vestigi extingit al municipi de Riells i Viabrea. Per tal de datar aquest fet he recorregut a la memòria viva del poble, representada per antics masovers i propietaris de tot un seguit de masies situades, bàsicament, a Viabrea; on els camps eren més extensos i s’hi conreava cereal (alguns encara són productius), contraposat a les masies de Riells del Montseny que al ser cases de muntanya els camps eren més petits, en forma de feixes i on, generalment, s’hi segava i apilava herba amb la qual, a vegades, se solia fer algun petit paller. Les masies estudiades48 se situen al Camí de les Aigües, al Camí de Sant Llop, al Camí de Can Plana, al Pla de Viabrea i, a més a més, n’hi he afegit tres que es troben al Camí Ral (l’antic Camí Real que comunicava Barcelona amb Girona des de l’Època Comtal), que actualment pertany al terme de La Batllòria però que forma una mateixa unitat geogràfica amb les masies del Pla de Viabrea; totes són masies situades al corredor de la Depressió Prelitoral.

48

A l’annex 13 es mostra un mapa amb les masies en qüestió indicades.

62


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Masia

La Ferreria

Fi dels pallers

A finals dels anys 90 van deixar de fer pallers.

Era

Hi havia una petita era enrajolada al davant del mas.

Ús actual

Està en desús.

Curiositat

L’any 1969 hi havia set pallers a l’era, algun d’ells eren d’herba mentre que la majoria eren de palla de blat. Actualment encara queda un pal de paller amb una mica d’herba en descomposició de l’últim paller que es va fer.

Contacte

La Sra. Rosa Xamaní filla de l’últim pagès que va viure a la masia, l’Esteve de la Ferreria, el qual feia els pallers sense cap ajuda.

Fotografia

Fotografia pròpia de les restes de l’últim paller construït a la zona.

Masia

L’Hostal

Fi dels pallers

A mitjans dels anys 60 es van deixar de fer.

Era

Hi havia una era davant de la masia.

Ús actual

Està en restauració i s’utilitza com a magatzem de maquinària.

63


Treball de recerca Empremtes del passat

Curiositat

Mireia Boix Pascual

Van deixar de fer pallers i van començar a fer bales amb la màquina embaladora de l’Esteve de Cal Rei.

Contacte

La Carme de l’Hostal, que actualment viu a Can Castellets.

Masia

La Verneda

Fi dels pallers

A finals dels anys 70 se’n van deixar de fer.

Era

El mas no tenia era.

Ús actual

Casa residencial on encara s’hi practica la pagesia de forma residual.

Curiositat

Van comprar una embaladora, la qual va ser la tercera de la zona.

Contacte

En Benito i la Teresina de la Verneda, que hi han fet de pagesos des de que es van casar.

Masia

Can Salvà

Fi dels pallers

A mitjans dels anys 60.

Era

El mas tenia una era al davant de l’edificació.

Ús actual

Actualment és l’ajuntament de Riells i Viabrea.

Curiositat

Van ser els primers de tenir una embaladora de palla a la zona. Als anys 70 va patir un procés de restauració i transformació per tal de habilitar-la com a casa consistorial del municipi.

Contacte

En Josep i la Maria Teresa de Can Salvà, els últims masovers de la masia que era propietat de Joan Bofill.

64


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Fotografia

Fotografia extreta del POUM de l’any 2013 del municipi.

Masia

La Rajoleria

Fi dels pallers

A principis de la dècada dels 80 en van deixar de fer.

Era

No tenien era.

Ús actual

Actualment serveix com a magatzem per les eines i productes de la pagesia residual que s’hi practica.

Curiositat

L’últim paller el va fer l’avi de l’actual masover i era d’herba.

Contacte

En Toni de la Rajoleria, l’actual masover.

Masia

Can Castellets

Fi dels pallers

Als primers anys de la dècada dels 60.

Era

No tenia era.

Ús actual

Residencial i pràctica de pagesia residual.

Curiositat

L’Esteve de Cal Rei de jove vivia en aquesta masia feia nombrosos pallers de cada collita fins que va tenir una de les primeres embaladores de la zona.

65


Treball de recerca Empremtes del passat

Contacte

Mireia Boix Pascual

La Carme de l’Hostal, que actualment hi resideix, amb l’ajuda del seu fill Jaume Calls.

Masia

Can Masó

Fi dels pallers

A principis dels anys 80 van deixar de fer-ne.

Era

Tenia una petita era enrajolada al davant de la casa.

Ús actual

Exclusivament residencial.

Curiositat

Amb l’incendi de l’any 1994 tot el mas va quedar cremat i els propietaris, amb el temps, s’han anat encarregant de reconstruirlo i restaurar-lo. També, en comparació amb Can Castellets, als quals ajudaven en època de segar i batre, tenien una producció de cereal més baixa;; només feien dos pallers: un de palla i l’altre d’herba.

Contacte

Els avis de Can Masó que van ser els últims en practicar la pagesia al mas. Actualment, a la masia hi viu el seu fill.

Masia

Can Riboies

Fi dels pallers

Cap a finals de la dècada dels 70 es van deixar de fer pallers.

Era

Tenia una era al darrera de la casa.

Ús actual

Es troba en desús, mig abandonada.

Curiositat

Actualment l’era és inaccessible a causa de la quantitat d’esbarzers que hi han crescut, tot i així, encara es conserva.

Contacte

En Ricard Ferrer, veí de la masia.

66


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Masia

Can Pagès

Fi dels pallers

Es van fer pallers fins els finals dels anys 70.

Era

No tenien una era empedrada, utilitzaven un pati que es troba darrera de la finca.

Ús actual

Ús residencial.

Curiositat

En el pati que utilitzaven per batre posaven una capa de fems de vaca, que quan s’assecava tot formava una crosta, amb la superfície dura i llisa característica d’una era. Primer hi batien a mà, picant el cereal amb pals, i després hi posaven un matxo que caminés per sobre.

Contacte

En Ricard Ferrer, actual resident i propietari de la masia.

Masia

Can Quel

Fi dels pallers

Es van fer pallers fins els anys 60.

Era

La finca no tenia era.

Ús actual

És un restaurant.

Contacte

La Rossita de Can Quel.

Masia

Can Pijaume

Fi dels pallers

A principis dels anys 70 van deixar de fer-ne.

Era

Sí que hi havia era.

Ús actual

És un restaurant.

67


Treball de recerca Empremtes del passat

Curiositat

Mireia Boix Pascual

L’últim masover de la masia, el Sr. Casellas, sempre ha ajudat als pagesos a buscar deus d’aigua amb una vara i un pèndol.

Contacte

La Sra. Montse Casellas.

Masia

Casa Nova de Can Plana

Fi dels pallers

A mitjans dels anys 60 es van deixar de construir pallers.

Era

Tenia una era enrajolada.

Ús actual

Està en restauració; destinada a ser la casa de cultura de Riells i Viabrea.

Curiositat

Pertanyia a la finca de Can Plana, de la qual es troba molt distanciada. Estava habitada per masovers.

Contacte

Les germanes Sau, filles dels últims masovers de la casa.

Fotografia

Fotografia extreta del POUM de l’any 2013 del municipi.

Masia

Can Cus

Fi dels pallers

Primers anys de la dècada dels 70.

Era

La casa no ha tingut mai era.

Ús actual

Té un ús residencial. 68


Treball de recerca Empremtes del passat

Curiositat

Mireia Boix Pascual

Aquesta masia formava part de la propietat de Can Pujol. Batien a l’era d’aquesta segona finca.

Contacte

La Conxita de Can Pujol.

Fotografia

Apilant herba davant de Can Cus per fer un paller. Fotografia cedida per la Conxita de Can Pujol.

Masia

Can Pujol

Fi dels pallers

Fins a principis dels anys 70.

Era

Tenia una era al darrera de la casa, també disposava d’un graner.

Ús actual

Exclusivament residencial.

Curiositat

El graner i la pallissa de l’era es van cremar amb l’incendi del 94; actualment hi ha un habitatge que anomenen l’Era de Can Pujol.

Contacte

La Conxita de Can Pujol i el Sr. Ramon Fugarolas, actual llogater de l’Era de Can Pujol.

Fotografia

Era de Can Pujol. Fotografia pròpia.

69


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Les dades obtingudes constaten que l’art del paller va entrar en decadència al llarg dels anys 60 i 70 degut a la mecanització del camp i al progressiu abandonament de l’activitat agrària a causa de la industrialització de la zona, malgrat que en algunes masies s’hi va seguir residint. Es va produir l’aparició de les embaladores al municipi: a Can Salvà i a Can Castellets, respectivament. En algunes masies es van seguir fent pallers de forma testimonial alguns anys més, entre elles ressalta la Ferreria, on l’Esteve Xamaní va fer l’últim paller a finals dels anys 90. Es tracta d’un paller d’herba del qual encara se’n conserven restes de fusta de la base, herba apilada i el pal. Com a curiositat cal dir que la base d’aquest paller estava construïda amb palets49 en lloc de branques.

49

Palets: plataforma sobre la qual són disposades diverses càrregues, per tal de formar una unitat de transport més gran.

70



Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Aquest treball, bàsicament, és un recull d’informació oral que perdura a la memòria de la gent que van viure i conèixer de prop les activitats entorn dels vestigis que he treballat. Gràcies a totes les persones que m’han donat permís per entrar en el seus records he pogut descobrir les activitats i els oficis d’un passat no gaire llunyà;; les quals giraven a l’entorn de cada una de les empremtes, les quals, aprofitaren els recursos naturals per portar-se a terme. Primerament, he documentat els pous de glaç i neu; és una activitat localitzada en els segles XVII i XVIII. Aquests pous s’utilitzaven per mantenir el gel que a l’estiu es venia per proveir les ciutats d’aquest producte, que va passar a ser de primera necessitat. Amb el segon vestigi tractat, el carboneig, es recull la producció i el comerç del carbó vegetal, necessari per fer anar cuines econòmiques, brasers, etc. Ressalta el paper dels carboners, els quals passaven campanyes senceres a muntanya, treballant dia i nit per vigilar les piles, sobretot fetes d’alzina. Aquesta activitat es localitza durant els segles XIX i XX. Les feixines i els costals eren uns feixos que solien ser de bruc i de branca de pi, respectivament, que feien els homes de bosc i que es destinaven a la crema per fer de combustible en els forns de pa, de terrissa i de calç durant el segle XIX i bona part del XX. El següent vestigi, les escombres de bruc junt amb altres productes de bruga van originar un negoci molt rendible per a la família Belfort de Riells i Viabrea en el segle XX. Finalment, els pallers eren una construcció feta amb la finalitat de guardar la palla aconseguida després del procés de segar i batre a l’era. Aquesta activitat es localitza durant el segle XIX fins a mitjan del XX. Tal i com es reflecteix en els paràgrafs anteriors, totes les empremtes són pròpies del segle XIX i XX excepte la primera, els pous de glaç i de neu. Per tant, quatre d’aquests vestigis són més propers a l’actualitat i es poden documentar fàcilment, ja que encara queda gent que recorda quelcom sobre ells. Pel que fa als pous de glaç i neu, més llunyans en el temps, només en queden les restes físiques, la semblança de processos amb altres pous de la zona que estan documentats i la bibliografia general del tema. Repetidament, he vist la importància de documentar tots aquests vestigis del passat, quan encara en queda memòria viva, per no perdre una informació molt valuosa, ja que actualment, tots els vestigis estudiats són elements de gran valor patrimonial que formen part de la història i caràcter de la zona compresa entre el Baix Montseny i el Montnegre.

72


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Totes les empremtes han desaparegut a causa de l’aparició de tècniques més modernes. A causa de la mecanització del camp en el cas dels pallers, la invenció del plàstic i el niló com a materials substituts de la bruga de les escombres, i l’ús dels combustibles fòssils i l’electricitat en el cas dels pous i dels forns fets anar amb feixines i costals. Un altre aspecte a valorar és que amb la realització d’aquest treball de recerca he rebut i donat molta calidesa humana, ja que he establert relacions amb força gent, sobretot amb persones d’avançada edat. Cada un dels meus informadors sempre m’ha tractat amb molta il·lusió perquè m’interessava per les seves paraules i memòries, els escoltava i intercanviava informacions i opinions amb ells. He hagut d’establir-hi una relació humana, més enllà de la fredor d’una entrevista, així compartint tardes, estones, vivències... En definitiva, aquestes persones han compartit retalls de la seva vida amb mi, dels que n’he hagut d’extreure la informació útil per documentar cada un dels vestigis tractats. He pogut observar que la gent no recorda fets aïllats sinó que recorda totes les vivències concentrades en una mateixa època. És per això que s’ha produït una interrelació de vestigis, a excepció dels pous de glaç i de neu perquè no roman ningú viu per poder-ne transmetre informació. En conclusió, el meu objectiu cabdal, recollir i documentar aquests records al voltant dels vestigis tractats, crec que ha estat assolit i queda ben reflectit. Tot i així, no he aconseguit documentar totes les empremtes que en un primer moment vaig proposarme a causa de la manca de temps i pel fet que cada vestigi s’ha anat allargant i donant més de si, del que havia calculat inicialment. Personalment, la realització d’aquest treball de recerca, tot i que ha estat molt dura i duta a terme en un curt període de temps, trobo que ha estat molt gratificant. Això es deu a que he tractat un tema que inicialment no em cridava especialment l’atenció, però que finalment m’ha acabat captivant en tots els sentits. Em sento molt satisfeta d’haver superat el repte que significa fer aquest treball. Potser, si tingués la oportunitat i no tingués una limitació de pàgines, el faria més extens, tractaria molts més vestigis i alguns amb més profunditat, ja que per exemple, els forns són un vestigi en si i jo els he englobat en l’epígraf de les feixines i costals... aquest és un repte que em deixo pendent per més endavant.

73



Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Bibliografia COLELL, Jordi i ESCUDÉ, Carme (1998). Riells i Viabrea. Diputació de Girona i Caixa de Girona: Quaderns de la revista de Girona, p.38-39. GARCIA LLORCA, Antoni i BASSI, Jordi (2002). La Vall de les Pomeres. Temps era temps a Riells i Viabrea. Diputació de Girona i Ajuntament de Riells i Viabrea, p.60-61. FRANCO, Antonio (1992). Enciclopedia de la Naturaleza y del Medio ambiente. El Periódico, p.244-245. LLOBET, Salvador (1990). El medi i la vida al Montseny. Granollers: Museu de Granollers i Agrupació Excursionista de Granollers, 294-297. PABLO, Jordi (2006). El gran llibre dels oficis perduts. Barcelona: edicions 62, p.10-17, 68-75. PÉREZ GARCÍA, Roser (2003). 9Focs. Un tomb per la història de Riells i Viabrea. Diputació de Girona i Ajuntament de Riells i Viabrea, p.58-59. SOLÉ PERICH, Lluís (2001). Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. XLII. Girona: I Congrés d’Història de Girona, DOS MIL ANYS D’HISTÒRIA: p.503-523.

Webgrafia CONSORCI DE LES GAVARRES. Inici [en línia]. <http://www.gavarres.cat/> [consulta: 23.8.2014]. EL BATRE. Pagesia [en línia]. <http://goo.gl/n7ln6c> [consulta: 7.7.2014]. MONTSENY XXI. LA REVISTA DEL MONTSENY EL SEGLE XXI. El carboneig, un ofici tradicional al Montseny que ha deixat una forta empremta en el paisatge [en línia]. <http://www.dumalis.cat/my_xxi_4a.html> [consulta: 12.9.2014]. RIELLS I VIABREA. POUM [en línia]. <http://goo.gl/5DTj04> [consulta: 3.7.2014]. UN MÓN DE RACONS. DIARI D’UN “NATURALISTA” A BORD DEL DIA A DIA. Pous de glaç i neu, empremtes d’un passat preindustrial [en línia]. <http://goo.gl/ecXs6p> [consulta: 29.9.2014].

75



Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Agraeixo a tota aquella gent que m’ha ajudat a fer aquest treball, des dels que m’han aportat un petit gra de sorra fins als que han suposat una gran ajuda en la realització de la meva recerca. Sobretot, dono gràcies a tots els contactes que he establert i que m’han dedicat part del seu temps per tal de facilitar-me la informació oral que ha fet possible l’elaboració d’aquest treball. També, a tots aquells que han participat activament en algunes activitats que he hagut de realitzar: el Sr. Jordi Pimàs i la seva paciència, el Sr. Josep Pascual i el Sr. Josep Boix amb la seva il·lusió d’avis, al meu germà i als meus pares que hi ha estat sempre que els he necessitat. Sense oblidarme de tots aquells que m’han aportat fotografies per il·lustrar el text, com ara la Sra. Fina Planas, responsable de l’Associació “El Suí” de festes i tradicions de Cànoves i Samalús, que em va cedir les imatges que van ser exposades a Sant Celoni: la carbonera feta l’any 2012 a Cànoves i Samalús amb la intenció de mantenir viva aquesta activitat. Vull deixar constància de tot l’agraïment cap als que han fet possible la realització d’aquesta recopilació d’empremtes del passat: Oriol Boix, Rigoni de Can Devesa, Jaume Boix, Arnau Pimàs, Josep Oliveras, Jordi Pimàs, Pere Taberner, Joan Pascual, Ana García, Rosa Vilella, Carme Pascual, Fina Planas, Josep Pascual, Louis Van der Linden, Benito de la Verneda i la seva esposa Teresina, Carme de Can Cabra, Ramon Fugarolas, Conxita de Can Pujol, Josep Boix, Pepita Belfort i el seu germà, Joaquim Bagot, Rosa Xamaní i el seu marit, Carme de l’Hostal, Josep i Maria Teresa de Can Salvà, Toni de la Rajolaria, Jaume Calls, Maribel Almagro, Carme de l’Hostal, avis de Can Masó i el seu fill, Pilar Boix, Carme Mora, Ricard Ferrer, Rossita de Can Quel, Montse Casellas, les germanes Sau, Francesc Mas, Maria Fredera i a tots aquells que em pugui deixar. Sense oblidar-me del meu tutor del treball de recerca, l’Andreu Guiu, que en tot moment ha intentat portar les meves idees pel bon camí, buscant, com a resultat, una feina acurada.

77



Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Annexos...................................................................................................................... 78

Annex 1;; Fitxa del pou de Ca n’Hosta ..................................................................... 80 Annex 2; Proposta de cartell per la recuperació del pou de Riells ........................... 82 Annex 3; Contractes de pous i poues de neu .......................................................... 83 Annex 4; Ruta per localitzar pous i poues de neu.................................................. 101 Annex 5;; Cartell de l’exposició i la xerrada sobre el carboneig .............................. 103 Annex 6; Moviments del port de Lloret .................................................................. 104 Annex 7; Ruta per localitzar antigues places carboneres ...................................... 108 Annex 8; Fitxa del forn de calç de Can Plana ........................................................ 110 Annex 9; Fitxa del forn de calç de Gualba ............................................................. 112 Annex 10; Erica sccoparia a Catalunya ................................................................. 113 Annex 11;; Entrevista sobre la comercialització d’escombres de bruc .................... 114 Annex 12; Cartell de la Fira del Segar i el Batre .................................................... 117 Annex 13; Plànol de les masies consultades en la fi dels pallers .......................... 118 Annex 14; Audiovisual ........................................................................................... 119

79




Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Annex 2 Proposta de cartell explicatiu per a la recuperació del pou de Ca n’Hosta.

82


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Annex 3 Contractes de treballadors de pous i poues de neu amb les pertinents traduccions: Contracte de Josep Boyer Cirera, el qual havia de transportar la neu extreta del Montseny fins a Sant Pere de Vilamajor (4-5-1747).

83


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

84


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

En nom de Déu. Amen. Per raó de les coses avall escrites per i entre Josep Boyer i Cirera, pagès de la present vila de Sant Celoni de una i Joan Riera, Pau Rauret i Francisco Pruna, traginers de la vila d’Arenys de Mar, bisbat de Girona, de part altra s’ha pactat i convingut el següent. Primerament, que els dits Joan Riera, Pau Rauret i Francisco Pruna pel preu que per cada roba de neu posada a Vilamajor, el dit Josep Cirera en el següent capítol els prometrà donar, hauran d’obligar-se com a tenor del present s’obliguen en transportar de la muntanya del Montseny i dels pous que té plens l’anomenat Josep Cirera les càrregues de neu que diàriament els avisarà començant el dia sis del corrent i continuant fins el dia primer de novembre del pròxim vinent. Les quals càrregues de neu hauran de portar a casa de Josep Bartran pagès de dita parròquia de Vilamajor on es pesaran després d’arribar per la persona que dit Josep Cirera tindrà allí destinada. També, el dit Josep Cirera per el que dits Riera, Rauret i Pruna en el precedent capítol li han promès, ha d’obligar-se com a tenor del següent capítol s’obliga a pagar a la fi de cada setmana un sou per roba de neu de la que hauran transportada a dita parròquia de Vilamajor pesada com sobre s’ha dit a l’arribar descontant-ne solament un sou per cada càrrega per la tara dels sarrions. També és pactat que dit Josep Cirera haurà d’adelantar com de present adelanta a bon conte del transport de dita neu vuitanta-quatre lliures, les quals dits Riera, Rauret i Pruna confessen haver rebut a ses lliures voluntats, els quals li firmen rebut amb el present renunciant a l’excepció de non numerata pecunia non habita et non recepta i qualsevol altre dret obviant això. Fet a la present vila de Sant Celoni, bisbat de Barcelona el dia quatre de maig de l’any de la Nativitat del Nostre Senyor mil set-cents quaranta-set. Firma dits Rauret i Pruna, Pere Masferrer per dit Riera dient que no sap escriure. Josep Cirera. Josep Prat, notari.

85


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Contracte de Josep Cirera perquè transportÊs la neu a Girona (13-6-1747).

86


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

87


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

88


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Dia 13 de juny del any predit (1747) en dita vila (Sant Celoni). En nom de Déu. Amen. De i per raó de les coses avall escrites per i entre Salvador Masmiquel i Samón, pagès de la parròquia de Sant Martí de Viladrau bisbat de Vic, de una i Josep Cirera, pagès d’aquesta vila de Sant Celoni, de part altra s’han pactat, convingut i ajustat al següent. Primerament, que respecte de trobar-se l’anomenat Salvador Masmiquel obligat en proveir i abastar de neu la ciutat de Girona després d’haver-se acabat el glaç dels pous de Joan Pau Sabater pagès d’Aiguaviva fins el dia últim de desembre del corrent any mil set-cents quaranta-set l’anomenat Josep Cirera haurà d’assumir com amb el present assumeix la dita obligació de proveir de neu dita ciutat per el dit temps fent front a les seves pròpies despeses en el magatzem de dita ciutat diàriament les càrregues de neu que per part del il·lustre Ajuntament d’aquella li seran demanades, les quals s’hauran de pesar després de dita ciutat. També és pactat que l’anomenat Salvador Masmiquel per el que l’anomenat Josep Cirera amb el precedent capítol ha d’obligar-se com de present s’obliga amb pagar a dit Josep Cirera quatre sous i mig per cada roba de neu que aportarà a dita ciutat de Girona segons el compte el pesador de dita ciutat al escrit del qual s’haurà d’estar per una part i altra i que aquesta paga es farà a la fi de cada setmana en dita ciutat de Girona a la persona que dit Josep Cirera destinarà. També és pactat que si per raó de faltar dit Josep Cirera en el transport de dita neu diària s’exigia a dit Salvador Masmiquel segons els capítols d’aquest en dita ciutat que dit Josep Cirera li hagi de refer i esmenar totes les despeses, a menys que fos ocasionada la dita falta per causa de pluges o altre cas, fortuït. També és pactat que el dit Salvador Masmiquel hagi de complir puntualment a la fi de cada setmana la paga de tota la neu que dit Josep Cirera transportarà en l’esmentada ciutat a raó de quatre sous i sis diners la roba, com anteriorment s’ha dit;; i si dit Salvador Masmiquel faltara a dita paga l’anomenat Josep Cirera quedarà lliure de la present obligació i en aquest cas dit Salvador Masmiquel tindrà l’obligació de refer i esmenar a dit Cirera tots els danys i despeses que per la falta de dita paga s’ocasionaren, així pel que fa referència als traginers i als carreters que transportaran dita neu per compte de dit Cirera com altrament. Salvador Masmiquel i Samon. Joseph Cirera. Josep Prat notari, coneix als contraents. 89


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Declaraci贸 jurada dels beneficis pel transport de neu (23-2-1748).

90


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

[…] En la villa de Sant Celoni obispado de Barcelona a los 23 días del mes de febrero año del señor 1748, ante mi el escribano infraescrito : compareció Joseph Boyer y Cirera labrador de dicha villa quien mediante juramento que extrajudicialmente prestó a Dios Nuestro Señor y a sus cuatro santos evangelios dijo: que habiendo en el año pasado de 1747 llenado de nieve el pozo y sus dos congestas que Jorge Fexes notario público de dicha villa tiene en la montaña del Montseny por establecimiento que se le ha hecho por su Excelencia el señor Duque de Medinaceli, Marqués de Aytona mi Señor y vendido aquella asentista de este género de la ciudad de Gerona y a otros lugares, haciendo sobre esto compañía con dicho Jorge Fexes notario. Ha producido de beneficio líquido pagadas las costas de empozar, transportes, sarriones, pozero y demás la cantidad de 75 libras, 19 sueldos y 8 dineros. Y yo el escribano que conozco ha dicho declarante a pedimiento del enunciado de Jorge Fexes notario doy el presente público instrumento que fue firmado siendo testigos Pedro Masferrer cerero y Félix Gual trabajador, ambos de dicha villa a esto llamados y rogados. Josep Boier y Cirera. Ante mi Joseph Prat, notario.

91


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Contracte de transport de la neu de la poua de neu de Ramis-Casals (25-51765).

92


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

93


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

94


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Dia vint-i-cinc del mes de maig de l’any de la Nativitat del Senyor de mil set-cents seixanta-cinc a la vila de Sant Celoni, Bisbat de Barcelona. En Nom de Déu sigui a tots notori i manisfest de com de i sobre el transport de la neu infraescrita de la muntanya dita del Pou del Compte del Montseny i dels pous, congestes o vasos que l’infraescrit Magnífic Francisco Ramis Ciutadà Honrat de Barcelona en la present vila de Sant Celoni domiciliat té a la dita muntanya fins a la vila d’Hostalrich per i entre l’anomenat Magnífic Francisco Ramis d’una i Llorenç Casals traginer natural e la parròquia d’Espinelves avui habitant a la Parròquia de Sant Julià del Montseny s’han tractat i convingut en el mode següent. Primerament, és tractat i convingut entre les dites parts que l’anomenat Llorenç Casals hagi i ha de fer el transport amb els seus animals fins a dues càrregues de neu dels dits pous o congestes fins a la vila d’Hostalrich carregant tots els dies les càrregues de dita neu a la punta de sol i no més tard i seguidament transportar-les per l’abast i provisió de les viles de Blanes, Tossa, Lloret i Malgrat i Hostalrich. Conforme el dit Ramis queda obligat a avisar però dos dies abans per medi dels venedors de les viles començant el dia primer del mes de juny i així seguidament fins el dia últim del mes d’octubre pròxim vinent com a tenor del present el dit Llorenç Casals tot el sobredit ha d’atendre i complir, promet sense dilació ni excusa alguna amb salari de procurador de vint sous per dia amb restitució i esmena de totes missions, danys, gastos, interessos i despeses sota obligació de tots i sengles béns i drets seus mobles i immobles, haguts i per haver, renunciant a tot i a qualsevol llei i dret, les predites coses obviant en qualsevol manera llargament i amb jurament. També, amb altre capítol és pactat i convingut entre dites parts que dit Llorenç Casals se li oferiran vint-i-dos lliures i vuit sous a afecte de comprar un animal que el dit Senyor Francisco Ramis ha de prestar i adelantar pel dit afecte de compra d’animal entregant-les i pagant-les el dit Ramis a conte seu a la persona que vendrà tal animal amb la condició i pacte de que el dit Ramis a compte i per satisfacció de dites vint-idues lliures i vuit sous s’hagi i hi ha de retenir la tercera part del que l’anomenat Casals guanyarà i adquirirà amb el transport de dita neu i així bé que el tal animal que comprarà dit Casals no el pugui vendre, canviar ni donar ni fer-ne altra alienació sense consentiment de dit Ramis, o bé que el present contracte sigui finit i acabat. I és la que deixarà deure alguna part de dites vint-i-dues lliures i vuit sous hagi de satisfer a dit Ramis el consentiment i això ho firmen llargament. I així les dites parts lloant i aprovant els predits pactes o capítols i tot lo en ells i en cadascun d’ells contingut, convenen i amb bona fe prometen l’una part a l’altra i [...] 95


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

aquells atendre i complir si i conforme en ells i en cada un d’ells es declaren sota les mateixes declaracions i clàusules en ells respectivament expressades, els quals es refereixen fet com sobre està dit. Són testimonis el Reverent Tomàs Horta prevere i Beneficiat de l’església parroquial de Sant Martí de la Vila de Sant Celoni i Joan Amilles bracer de dita vila. Francisco Ramis Pel dit Llorenç Casals, que no sap escriure, per la seva voluntat firmo Tomàs Orta prevere, testimoni sobredit. Joseph Casalins i Margarit, notari que coneix dits contraents.

96


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Contracte sobre una poua de neu d'Ortal (30-1-1765).

97


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

98


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Dia trenta del mes de gener de l’any de la Nativitat del Senyor mil set-cents seixantacinc a la vila de Sant Celoni, bisbat de Barcelona. En nom de Déu sigui a tots notori i manifest de com per raó d’empouar de neu la congesta gran de la muntanya del Pou del Compte, amb seu a la parròquia de Fogars del Montseny, i altres congestes i vasos en qualsevol parts per i entre Francesc Ortal negociant de la ciutat de Mataró de una, i Iscle Soler blanquer, Jaume Celles i Vila corder, Jaume Boix botiguer i Joseph Garrell pagès, tots de la vila de Sant Celoni d’altres parts s’han tractat, convingut i pactat en la manera i forma següent. Primerament és tractat i convingut entre dites parts que els anomenats Celles, Soler, Boix i Garrell a comunes despeses i iguals parts amb dit Francesc Ortal empouaran i ompliran en quan serà possible no sols la dita congesta de la muntanya del Pou del Compte sinó també qualsevol altres congestes que podran i els sigui facultatiu amb tota la neu per l’empouada i l’empouadora en el present any asmeren i admeses al dit Francesc Ortal en beneficis i pèrdues per igual parts i porció, pagant però les despeses que sorgeixin així també per iguals parts i porcions tot el que prometen observar, guardar i complir sense cap dilació i excusa amb salari de procurador de vint sous de dia de restitució de totes mocions danys i gastos, interessos i despeses. Per la que obliguen els seus béns i drets i d’altra d’ells junts i a soles mobles i immobles, haguts i per haver, renunciant al benefici de les noves constitucions [...] i accions a la [...] i a la consuetud de Barcelona parlant de dit [...] que a soles s’obliguen com i a tot altre dret i llei les predites coses obviant en qualsevol manera i a la llei la general denúncia o prohibint llargament i amb jurament. També amb altre capítol l’anomenat Francesc Ortal de grat i certa ciència, per ell i els seus, accepta l’associament pels dits Celles, Soler, Boix i Garrell amb els precedents capítols fet amb mode, forma i manera en ell expressats i convé i promet que de la sobredita neu per ells empouada i empouadora a pròpies despeses extraurà de dites congestes o vasos per tot el present any i fins el dia de Sant Andreu pròxim vinent començant a extreure-la el dia primer del mes de juliol pròxim vinent i així endavant fins el dit dia de Sant Andreu la quantitat de cinc centes càrregues de neu segons el motlle a raó de tretze sous i sis diners per cada càrrega pegadores des del dia que començarà a extreure-la a un mes diàriament tant si la treu com si no la treu en el benefici del qual també haurà d’entrar per igual com els sobredits;; tot el que promet observat i complir sense dilació ni excusa alguna amb salari de procurador de vint sous, perdre amb restitució i esmena de totes missions, despeses, danys, gastos i interessos sota l’obligació de tots els seus béns mobles i immobles haguts i per haver 99


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

renunciant per això a tot i qualsevol llei i dret i que dites coses obviant i a la llei la general renuncia prohibint llargament i amb jurament. També amb altre capítol els dits Celles, Soler, Boix i Garrell de grat i certa ciència convenen i d’una prometen el dit Francesc Ortal, present, i als seus que en el present any i fins el dia de Sant Andreu Apòstol li donaran i entregaran les sobredites cinc centes càrregues de neu en el mode sobreexpressat i pel cas de faltar en tot o en part en la dita neu, convenen i prometen comprar-la a on existeixi dita neu a iguals despeses i gastos en quals també per igual deuria entrar i concorrer el predit Francesc Ortal. I tot lo sobredit atendre i complir prometent sense dilació ni excusa alguna amb salari de procurador de vint sous per dia amb restitució i esmena de totes missions, danys, gastos, interessos i despeses sota la obligació de tots els seus béns i drets i de cadascún d’ells junts i a soles, mobles i immobles, haguts i per haver, renunciant al benefici de les noves constitucions deudores i cedidores a la pístola del (Divo) Adrià i a la constitut de Barcelona parlant de dos o molts que a soles s’obliguen com i a tot altre dret i llei les predites coses obviant en qualsevol manera i a la llei i la general renunciació prohibint llargament i amb jurament. I així les dites parts lloant i aprovant els predits pactes o capítols i tot lo en ells i en cadascun d’ells pactat i convingut convenen i de bona fe prometen la una per l’altra [...] les predites coses atendre i complir així com en ells i en cada un d’ells el que està descrit i expressat i sota les mateixes declaracions, renúncies, obligacions i clàusules en ells contingudes i expressades als quals es refereixen fet com sobre escrit. Son testimonis Josep Parera fuster i Josep Brunells oller, els dos a la vila de Sant Celoni residents. Francesc Ortal Jaume Salles Vila Jaume Boix Joseph Garrell Joseph Casalins i Margarit, notari, que coneix als dits contraents.

100


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Annex 4 Informacions sobre el track i la distĂ ncia recorreguda en la ruta realitzada pel Montseny amb la finalitat de localitzar pous i poues de neu.

101


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

102


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Annex 5 Cartell publicitari de l’exposició de fotografies de la carbonera feta a Cànoves l’any 2012 a càrrec de l’Associació “El SUÍ” de festes i tradicions i la conferència de Sant Celoni sobre el carboneig i el paisatge actual.

103






Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Annex 7 Informacions diverses sobre l’itinerari i la ruta realitzada pel Montseny, amb la finalitat de localitzar places carboneres.

108


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

109





Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Annex 10 Mapa de la localització de l’espècie de bruc Erica scoparia a Catalunya. Extret del banc de dades de biodiversitat de Catalunya (BDBC).

113


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Annex 11 Entrevista a Pepita Belfort i Joaquim Bagot, testimonis del negoci d’escombres de bruc de Riells i Viabrea.

Què fabricaven? Pepita: bàsicament escombres de bruc, però jo no vaig portar mai el negoci. Això ho feien els pares i les dues ties. Joaquim: jo el vaig portar una mica compaginant-ho amb la feina de la fàbrica quan la mare de la Pepita ja era gran.

En quina època hi havia el negoci? Pepita: el negoci el va començar el meu pare, que es deia Narcís. D’això deu fer uns seixanta anys... espera, espera, era l’any... l’any 51. Hi treballaven ell, la mare i les ties. El meu pare tenia molt cap i era el que es preocupava que arribessin cimes de bruga, de buscar compradors i organitzar els envios a més de fer escombres. També és el que s’ocupava un cop al mes d’anar a cobrar. D’on s’extreia la matèria primera? Pepita: la bruga ens la portaven dels boscos de la zona de Ramió, de Coll Formic, de la propietat de Can Oller, de la Plana del Batlle... vaja, de tots els boscos dels voltants, però sobretot de Ramió ens en portaven molta. Els homes que anaven a bosc tractaven amb els propietaris que els deixaven tallar la bruga a canvi de que els deixessin el bosc net i després nosaltres els hi compràvem per fer les escombres. Joaquim: el bruc l’havien de portar quan encara era una mica verd perquè sinó s’havia d’espolsar molt. Pepita: això mateix. També, el bruc el classificàvem en la bruga llarga que servia per fer escombres de tres o quatre lligades i la curta que servia per fer escombres de dues lligades o més petites. El bruc quan arribava el deixàvem assecar uns dies perquè perdés la fulla petita. Quanta gent hi treballava? Qui s’ocupava de fer les escombres? Pepita: fFeien les escombres al porxo de la Casa Xica, nosaltres hi vivíem a la Casa Xica, ara ja no en queda res. Era aquí mateix on ara hi ha aquests blocs de pisos (senyalant amb la mà els blocs de pisos que hi ha al barri de l’Estació). De 114


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

treballadors no en teníem, ho fèiem els de casa. Hi van treballar moltes hores en aquell porxo! Gràcies a les escombres van pujar aquesta casa a la que vivim ara. Quins tipus d’escombra es fabricaven? Pepita: amb la bruga curta feien manadets, que eren unes escombres molt petites que es lligaven amb espart. Servien per treure les cendres de les cuines d’abans, per netejar forns de pa... Després en feien unes amb la bruga curta que tenien la gruixudària de tres manadets. Es lligaven amb dues lligades a un pal de fusta que feia de mànec. Aquestes es venien molt bé a ciutat perquè es feien servir per escombrar carrers; per exemple, als escombriaires de Barcelona els anaven molt bé perquè el mànec els venia a bona mida. Després es feien les escombres que es feien de tres o quatre lligades. Es feien amb la bruga llarga; el mànec era els troncs de la bruga que s’havien d’escatar, posar igualats, lligar-los i escapçar de la part de dalt. Aquest tipus costaven més de fer perquè s’havien de lligar amb filferro i deixarlo ben tensat. Joaquim: això del filferro al principi ho feien amb l’ajuda d’una corda que lligaven a algun lloc i l’aguantaven amb el peu, però després em penso que van ser els pares de la Pepita que es van inventar com una màquina per lligar-les. Pepita: sí, cap allà l’any... 60 o 60 i pico es van fer fer una màquina manual de fusta que tenia forma de X, s’hi posava la bruga i ja quedava ben posada. S’estrenyia amb unes braçaderes i així era més fàcil lligar amb les bobines de filferro; també es feien totes les lligades de cop amb el torn i així quedava ben ferm.

A qui es venien els productes? Joquim: sobretot les venien a les esparteries per dotzenes. Tot sempre anava per dotzenes. Pepita: el pare tractava molt amb les esparteries de Barcelona, però també portava escombres a esparteries de Terrassa, Sabadell i Granollers. El pare tenia clients per tot arreu! També li compraven escombres a llocs de Lleida i Mollerussa. També per aquí a Mataró i al Maresme hi venien la bruga a granel per fer pèrgoles, que eren com uns para-sols que es van posar molt de moda. Per exemple, recordo que en veníem molts a Sant Vicenç de Montalt. Ah i una cosa que no ho diries mai! Venien una cosa com això que ara en diuen compost pels jardins. Les escombres s’havien d’espolsar per treure’ls-hi totes les fulles que havien quedat seques. Totes aquestes fulletes s’acumulaven durant un i dos anys perquè es podrissin una mica i després ho venien als jardiners, sobretot els del Maresme perquè allà hi ha torrasses i bons jardins. Ui, anava buscat això eh! Tot i així recordo que també 115


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

utilitzàvem la fulla de bruga per escalfar-nos una mica al porxo. Es feia cremar en un bidó metàl·lic que tenia uns forats perquè respirés.

Com es feia la distribució dels productes? Pepita: d’escombres se n’enviaven moltes per tren. Sempre feien paquets de dotzenes amb les escombres capiculades. Joaquim: això, això, el tren! Però també venien camions a carregar escombres. Pepita: sí, venien camions de jardiners o de llocs que no hi havia bona combinació amb els mercaderies. Ah, i també venien camions de Saragossa! Venien a carregar bruga perquè es veu que allà d’això de bruc no n’hi ha, és massa sec el terreno. Joaquim: primer aquests de Saragossa venien amb un camió petit, però al final amb tràilers d’aquests moderns i tot! Com es portava la facturació d’aquest tipus de negocis familiars? Pepita: factures? No n’hi havia pas d’IVA i aquestes coses que hi han ara. Llavors la paraula del pare valia molt. Un cop al mes el pare anava a recollir els encàrrecs i a cobrar les escombres del mes anterior. Tot això es feia en mà, en passetes, en afectiu. També, més tard es feien els encàrrecs per telèfon. El que sí que es feia era un paper molt senzill, com un albarà que deia pagat; era un paper escrit per deixar constància que havies cobrat, ja està, no tenia més utilitat.

Recorden preus? Pepita: ui, això és molt difícil! Te’n recordes tu d’algun Joaquim? Joaquim: no, no, la dels comptes era la teu mare... bueno, el teu germà. Pepita: espera que li preguntaré a ell! (El truca per telèfon). Diu que l’any 64 una dotzena d’escombres llargues valien 100 pessetes i que l’any 70 els preus van baixar i una dotzena de llargues costava 75 pessetes i les d’escombriaire 60. Moltes gràcies per la seva col·laboració.

116


Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Annex 12 Cartell publicitari de la Fira del Segar i el Batre de Santa Eulàlia de Ronçana.

117



Treball de recerca Empremtes del passat

Mireia Boix Pascual

Annex 14 Annex audiovisual: conformació d’una feixina de bruc, d’un costal de pi, d’una escombra de bruga i gravació de l’art de fer paller. El vídeo es troba a l’enllaç següent: https://vimeo.com/123325122

119


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.