AUTORA: Marta Roldรกn - 4B
P remis literaris
David Ruiz i AdriĂ Donaire, 1C
MartĂ Navarro, 1A
PREMIS LITERARIS Modest Salse i Camarasa - Narrativa curta i poesia -
Els premis, convocats per la biblioteca municipal i l’Ajuntament d’Hostalric, en col·laboració amb el CEIP Mare de Déu dels Socors i l’INS Vescomtat de Cabrera, es van lliurar el dia de Sant Jordi als concursants guardonats. El jurat estava compost per Sílvia Llach, Miguel Palomares i Fina Roman i va haver de triar entre les 110 obres presentades, en les diverses categories d’infantil (A1 i A2), juvenil (B1, B2 i B3) i adults (C). L’alumnat premiat del centre va ser Jaume Comas (1r d’ESO), amb el poema “Sant Jordi” (POESIA B1); Koutar Chakir (2n d’ESO), amb el text “Un dia peculiar” i Laia Tresserra i Eva Sala (1r d’ESO), amb el text “L’ombra” (NARRATIVA B1); Arnau Crehuet (4t d’ESO), amb el poema “En aquells dies profunds i vius” (POESIA B2); i, finalment, Karla Fernández (1r de batx.), amb el text “El silenci d’Alyssa” (NARRATIVA B3). Aprofitem l’ocasió per felicitar aquests joves escriptors, tot animant-los a continuar posant paraules a la vida. Departament de Llengua Catalana i Clàssiques
NARRATIVA Categoria juvenil B1 Títol: L’OMBRA Autores: Eva Sala i Laia Tressera
L’OMBRA Som a l’any 1983, una nit de lluna plena, hi ha una ombra que es mou pels carrers de Breda com una ànima en pena. Té els cabells aixafats, com si estigués plovent, la resta del seu cos, no sé com explicar-ho, està tot fosc i des de la meva habitació no es veu res. És difícil distingir l’ombra a la foscor, només la puc veure quan passa per sota un fanal. El meu germà, en Fred, està dormint com un tronc al llit del costat. Tinc curiositat de saber què és. Esperaré a veure que no sigui un somni.
Al dia següent al matí després d’haver vist allò, no he pogut dormir. Avui, sento que serà un dia diferent, no ho sé, em sento estrany, i a l’entrar a classe me n’adono. Una silueta semblant a la que ahir a la nit vaig veure entra per la porta i la mestra ens explica que és un nen nou, que ha vingut a viure aquí. Té el cabell negre amb una mica de ros per les puntes, fa cara de no haver dormit en tota la nit. La professora pregunta per si algú vol seure amb ell i ningú aixeca la mà. Per mala sort, la mestra m’assenyala a mi i diu: Premis literaris I 3
El nen nou no em fa gaire gràcia, s’assembla molt a l’ombra que vaig veure ahir a la nit. A l’hora del pati, explico als meus amics el que vaig veure ahir a la nit i em diuen que avui m’acompanyaran a descobrir qui és. Hem quedat a les 2 de la matinada davant de casa meva, on el vaig veure. No puc dormir i em poso a llegir, però no puc estar atent al que llegeixo, vull que siguin ja les 2 de la matinada! A la fi ja arriben, em poso la roba i agafo la bici, en Will ja està preparat. Com que és una mica poruc, ha portat alls, una estaca, una llanterna, un encenedor… i totes les coses que ha llegit en un llibre sobre una “apocal·lipsi de monstres”. Ens hem d’esperar que arribin la Verònica, l’Abril i en Pol. Un cop arriben, ens amaguem i esperarem que la silueta misteriosa torni a sortir. Al cap d’un quart d’hora apareix, però no està sol. Va amb 3 siluetes més però aquest cop va amb la parsimònia que anava ahir. Va molt animat, com si estigués de festa. Quan van desaparèixer els comencem a seguir però hi ha un problema: la motxilla d’en Will fa massa soroll. - Will, què portes en aquesta motxilla, que fa tan soroll? –diu en Pol. - El meu quid per poder salvar-nos dels monstres aquells que hi ha allà davant –contesta en Will. - Sí, com que se’ns menjaran. Primer agafaran les extremitats i després ens les separaran del cos i quan hagin acabat t’agafaran el cap i se te’l cruspiran, no et fot! -diu la Verònica per espantar-lo. - Va nois, ara no és hora de barallar-nos ni fer bromes a en Will –dic jo, intentant calmar les pors d’en Will. De cop i volta, ens adonem que les ombres han desaparegut. La Verònica comença a culpar en Pol per haver començat a parlar i a distreure en Will amb la bestiesa de què portava a la bossa perquè fes tant de soroll. Però en Pol li diu que no ha estat l’únic que ha molestat en Will. De cop i volta veig que les ombres estan darrere nostre i que ens estan mirant a nosaltres. Intento avisar els altres, però no m’escolten perquè estan massa enfeinats discutint. Cada cop s’acosten més i decideixo arrencar a córrer amb la bici, a veure Premis literaris I 4
Jo penso ”sempre em queixo que estic sol i ara em toca asseure’m al costat d’aquest desconegut, uff…”
si així aconsegueixo despistar les ombres, però no aconsegueixo res perquè la roda de la bicicleta està desinflada i ha caigut a terra. Però mirant el costat positiu, he aconseguit cridar l’atenció dels meus companys. Per fi s’han adonat que ens estaven perseguint. Tirem les bicis a terra i arrenquem a córrer. Hem corregut durant set minuts i jo no n’he suportat ni un. Al cap de poc ens topem amb en Jack i 3 nois més. - Què carai feu desperts a aquesta hora? -pregunta en Will.
- En Jack s’asseurà al costat d’en Marc.
- A tu què t’importa –diu en Jack. Ara veig que és un mal educat en Jack, jo havia pensat que era una bona persona. - Au va!, espavileu a marxar d’aquí si no voleu que us trenquem l’esquena -diu una de les ombres del costat del Jack. Anem cap a casa, però jo no paro de pensar que demà hauré d’estar tot el dia al costat d’en Jack i no em fa gens de gràcia... Avui encara tinc el malson d’ahir a la nit però tinc bona sort perquè en Jack no ha vingut a l’institut. Segons la professora, està malalt. Avui toca fer obra de teatre. A la nit, a les 20:50, falten 10 minuts per tal que comenci l’obra i estic molt nerviós. Sento com si algú m’estigués vigilant, però al cap d’uns segons se’m passa. Quan estem a mitja obra, em toca sortir. Començo el meu text, però de cop, no em puc moure, no sé què em passa, veig que tot va a càmera lenta i al darrere del gimnàs on fem l’obra, veig una ombra. No pot ser! Un altre cop l’ombra. Intento cridar però no tinc forces, no em surt la veu. Tot comença a rodar i no puc parar de veure pampallugues negres.
- Aviseu un metge! –diu algú.
Sento unes corredisses i algú que crida:
- Aparteu-vos, aparteu-vos!
Quan puc obrir els ulls m’adono que tothom està assegut al seu lloc i que jo encara estic a l’escenari. Tothom em mira d’una forma estranya i el meu company em diu:
- Va, va, va.
Ara puc parlar, em puc moure i segueixo el meu diàleg. Quan s’ha acabat l’obra, a fora em trobo amb els meus amics i els explico el que m’ha passat. Ells m’expliquen que era com si m’hagués quedat en xoc. Que estava blanc com el paper i que m’ha passat molt ràpid i al cap de dos segons ja tornava
a tenir un color normal. Quan he anat a dormir, he pensat que potser és un bon senyal això de l’ombra. A la matinada ja no he tornat a veure l’ombra. Havien passat uns quants dies i no havia tornat a veure l’ombra. Semblava que tot anava bé, però aquesta nit, de matinada, l’he tornat a veure. He saltat del llit i he anat corrent a buscar l’ombra. Sembla que l’he atrapat i sí, ho he fet! Bé, estic a un centímetre d’ella. Allargo el braç i... 1... 2.. 3... L’agafo! Bé, en realitat no l’he pogut agafar, no sé què ha passat quan he allargat la mà, ha estat com si no hagués agafat res. L’ombra marxa corrent. Van passant nits, i nits, una, dos, tres… No l’he tornat a veure, aquesta vegada sembla que s’ha espantat i intenta amagar la seva identitat. Bé, ja ha passat un mes i sembla que no ha tornat a aparèixer. Han passat uns 20 anys i jo ja he anat a viure a un altre lloc. La policia ha vingut a casa meva. - Hola, és vostè en Marc Ribas?
- Sí. Què ha passat? –Els dic molt espantat.
- Ho sentim però en un accident de cotxe el seu pare ha mort.
- I la meva mare? –Li dic amb els ulls plorosos.
No em puc creure el que ha passat i, abans que ell pugui dir alguna cosa, em poso a plorar, i després em diu: - La seva mare ha resultat ferida lleu. L’han traslladat a l’hospital. L’acompanyarem.
Ha arribat la nit i encara no puc parar de plorar de pensar en els bons moments que he passat amb ell i els que ja no podré passar. Sento que encara no he aprofitat prou el temps que he passat amb ell. Demà enterrem el meu pare i avui haig d’anar al tanatori. He pensat que puc portar flors a la meva mare. Sembla que avui li donaran l’alta, encara no ha acabat d’assimilar la mort del meu pare, ha estat un cop molt fort per tots. Quan arribo al tanatori començo a veure vells amics i persones que encara no havia vist mai, suposo que vells coneguts del meu pare. Entro a la sala de vetlla on està el meu pare i reflexat al vidre, em veig a mi, amb els ulls plens de llàgrimes i al meu darrere… L’OMBRA! M’he girat fent un moviment brusc i m’adono que
estic sol, no hi ha ningú i que tot és fosc. Llavors el meu pare s’aixeca i em fa una abraçada, però jo no em puc moure! Obro els ulls i m’adono que tothom m’està mirant i que jo estic estirat el terra. - Què t’ha passat? –em pregunta una vella amiga del meu pare. - No ho sé, però ja estic bé. Estic perfectament, gràcies –contesto.
M’ha tornat a passar el mateix de l’altre cop. Encara havia d’aconseguir saber qui era l’home d’aquella ombra que vaig veure quan era un nen. A la nit em vaig quedar a dormir a casa de la meva mare, ella estava destrossada i casi no tenim forces per anar al funeral, ni per res. A la nit em desperto per un fort soroll i vaig corrent a mirar per la finestra i veig l’ombra. Baixo i la segueixo, però aquest cop amb un pla. Se m’havia ocorregut empaitar-lo i portar-lo a un vell amagatall, i un cop estiguem allà li preguntaré coses i em treure tots els dubtes d’aquests anys i d’avui. Tot ha passat com ho he previst però a l’estar a l’amagatall és com si fos un fantasma i ha travessat la paret com si res. El dia següent és el dia que enterren el meu pare i estic molt trist. A l’enterrament hi ha molta gent i ens venen a donar el condol a la meva mare, al meu germà i a mi. Al sortir he vist un altre cop l’ombra, però no sé què passa que és massa veloç. Cada dia, dia a dia, sempre la veig, de dia, de nit, crec que m’estic tornant boig no puc passar casi ni un dia sense veure l’ombra. - Fill, baixa a dinar! Diu la mare i jo li responc: - Ara baixo, espera’t un moment, que estic buscant una cosa. M’he quedat uns dies a casa de la meva mare perquè no estigui tan sola. Ara mateix estic buscant la silueta de l’ombra a veure si així descobreixo el misteri. “Es veu de dia, de nit i és molt rara. Normalment és una persona que es converteix en ombra però a vegades és la imaginació o un somni. Si és un somni o la imaginació, significa que hi tens relació o que el pots conèixer.” Això ho he trobat en una web que és d’aquestes coses. Però abans que pugui mirar una altra web, la meva mare em torna a cridar: - Que no baixes, fill?
- Sí, sí mare, ara baixo és que és molt important el que estic buscant. Premis literaris I 5
–Se’t refredarà la sopar! –Repeteix un i un altre cop. Sembla que no m’escolti. De sobte, sembla com si algú m’estigués provocant això, com si estigués somiant i volguessin que em despertés. Aquest cop em marejo molt, no sé on soc i de cop està tot negre. Ara em desperto en un llac i hi ha l’ombra al meu costat i sembla com si m’estigués parlant, però sense paraules. Jo també parlo però quan vaig a parlar, no em surten les paraules, parlem a través de la ment. L’ombra em diu que res del que ha passat és real, que ell no és real, que tot això és com un somni, del que haig de trobar la forma d’escapar.
A la tarda vaig a comprar i a mig camí em trobo un arbre una mica estrany, mai l’havia vist. Al darrere té un forat. Em recorda un arbre al que, quan érem petits, sempre ens enfilàvem. Vaig pujar-hi perquè volia veure una flor que hi havia a dalt i a l’enfilar-me, vaig caure per un forat de l’arbre i em vaig fer un cop molt fort al cap. Sembla que allà és més tou i ja no em fa mal el cap, sento com si el meu pare estigués amb mi. Quan obro els ulls m’adono que estic a casa estirat al llit. Vaig a mirar-me al mirall i veig que torno a ser el nen d’abans i que l’ombra tenia raó: tot això ha estat un somni. Mai ha passat res d’això, només ha estat... un somni.
Obro els ulls i em trobo a casa i torno a sentir la mare. - Fill, baixa, ara mateix! - Ara va, ara va.
NARRATIVA Categoria juvenil B1 Títol: UN DIA PECULIAR Autor: Koutar Chakir
UN DIA PECULIAR Pip-pip pip-pip! Era el despertador, les set en punt, era hora de despertar-se, cada dia sonava més fort, qualsevol dia d’aquests se’m rebentarà el timpà. Vaig llevar-me del llit i vaig pujar la cortina, hi havia un sol radiant, per poc no em cremava la còrnia, vaig engegar el televisor, no sé perquè ho vaig fer, la meva vida era tota una rutina i mai havia inclòs l’acció d’engegar el televisor, fins aquell dia. En el poc temps que l’escoltava vaig sentir que s’apropava la fi del món i vaig fer la típica rialleta, ja sabeu, aquella en la qual rieu irònicament, la que dona la impressió que et fa gràcia, però per dintre estàs pensant “que absurd que és això”, vaig apagar el televisor i vaig seguir la meva vida. De camí a l’oficina vaig veure que tenia temps per prendre’m un cafè i vaig passar a la cafeteria de la cantonada, tot seguit vaig anar a l’oficina. Mentre Premis literaris I 6
estava omplint un informe que havia d’entregar, sento un puff!, era l’Albergínia, sí Albergínia, ja sé que té un nom de verdura, però bé, no sé en què estaven pensant els seus pares quan la van tenir, l’Albergínia em va deixar un piló de documents i se’n va anar, amb ella sempre hi ha feina, no hi ha dia que te’n puguis escapar. Eren les dos i mitja, ja era hora de dinar, vaig endreçar-ho tot i vaig anar corrents al restaurant japonès, havia quedat allà amb el meu amic per xerrar, cada dia laboral quedo amb ell allà, ja és tota una tradició. Vam estar parlant de la seva nòvia, em va dir que li proposaria matrimoni, va ser interessant, excepte aquells detalls que sobraven, realment eren innecessaris, vaig intentar parar-li el carro, però no hi havia manera, se’l veia tan emocionat… això em va fer pensar en si arribaria a casar-me algun dia, ja
m’estic quedant sense cap pèl al cap i cap dona em dirigeix la mirada, excepte l’Albergínia, que si em mira és per dir-me «tens cinquanta-nou documents que entregar demà a les vuit en punt». Després de l’hora de dinar vaig tornar a treballar, tenia una reunió amb el cap de l’oficina. Ja cansat i una mica avorrit (per una mica em refereixo a moltíssim) vaig anar a l’estacionament, vaig arrencar el cotxe i vaig circular camí cap a casa. Estava cansat, amb ganes de dormir, de desconnectar, de sortir de la rutina de sempre, de viure.............. TOT! TOT! CATAPUM!!! Em vaig despertar al meu llit, no sabia què havia passat, em vaig tocar la cara, el braç, el peu, la panxa, tot estava al seu lloc, l’única imatge que recordo és que estava de camí a casa, pensant en com estic malgastant la meva vida i del no-res em trobo aquí. Eren un altre cop les set en punt, vaig fer el de sempre, fins i tot engegar el televisor. Era estrany, molt estrany, vull dir, ja sé que no surto de la rutina, però mai havia repetit un dia tan exacte, em refereixo a que avui he tornat a escoltar la notícia que s’acabava el moón, he anat a la cafeteria, l’Albergínia m’ha tornat a deixar exactament el mateix piló que em va deixar ahir, vaig tenir la mateixa conversa amb en Cristian, el meu amic, el que es declara, he tornat a tenir la reunió amb el cap, i el més estrany és que he tornat a tenir el mateix “accident”, i ara em torno a despertar al meu llit, em torno a tocar tot el cos i veig que tot està al seu lloc. Torna a ser la mateixa tortura, no sé què està passant, però no vull parlar amb ningú respecte el tema perquè pensaran que estic boig, sincerament la por s’està apoderant de mi. Tot el camí he estat pensatiu, més de l’habitual, decideixo oblidar-me del tema i anar a la cafeteria de sempre, demano el cafè americà de sempre, m’assec al lloc de sempre, fins i tot les cares de la gent són les de sempre, totes, excepte una. Era una dona d’una estatura de metre seixanta, aproximadament, cabell castany, ulls clars, semblava ser de la mateixa edat que jo, uns 29 anys, la diferència és que ella està més presentable i jo sembla que tingui el doble d’anys dels que tinc. L’he seguit, aquella senyoreta era molt misteriosa, només volia donar-li la diadema que s’ha deixat a la cafeteria, he anat darrere seu durant una bona estona, no entenc per què anava tan ràpid i, quan final-
ment l’he pogut atrapar, l’atropella un cotxe. M’he quedat gelat durant uns 10 segons, parpellejo i torno a trobar-me al punt de partida, en el meu llit. Encara que no crec en la divinitat i lo de la fantasia, no crec que estigui boig crec que estic en un bucle constant que no s’acaba. Sé tot el que passarà, ho he hagut de viure una i una altra vegada, he decidit planejar o, millor dit, prevenir l’accident d’aquella noia. Estava a la cafeteria, he sortit més aviat del que solc sortir i m’he quedat en el lloc exacte on transcorre el fet. Allà està, està molt distreta, però abans que perdi la vida, bé no sé si és exactament perdre la vida, sinó ressuscitar, però abans que transcorri el que ja ha passat l’agafo del braç i li impedeixo que passi el pas de zebra. Em dic Marc –dic jo, intentant ser el més professional. - Rosa, encantada –diu ella, tota elegant. Estàvem a la cafeteria de la cantonada, després de salvar-la vam decidir anar a parlar. - Quan et vas donar compte? –va dir ella. - Després de veure’t “morir” i l’endemà veure’t passejar. –vaig dir jo. Després d’aquestes dues interaccions, vam callar els dos. Hi havia un silenci molt incòmode i intens, fins que el va trencar ella. - Jo durant tots aquests dies he estat vivint la vida al màxim, vull dir… –i mentre està parlant veu una llista de la seva motxilla i continua dient– com que ja sé que cada dia es repeteix, no tinc por a afrontar els meus límits, ara ja no tinc límits, mira… aquesta llista té totes les coses que temo i les coses que em falten per fer a la vida, a mesura que les compleixo les vaig tatxant. –va explicar-me ella. Realment aquella llista era infinita, no sabia que una persona podia tenir por a tantes coses. - I tu? –va preguntar-me. - Jo el què? –vaig dir jo tractant de fer-me el que no entenia. - Tu què has fet durant tots aquests dies? –va insistir ella. - Doncs jo... jo he... –tartamudejo jo pensant que si li dic la veritat serà patètic. Premis literaris I 7
- Tu què? –hi torna a insistir. - Jo he treballat, he quedat amb un amic, he begut un cafè, he tornat a treballar, una reunió, i poc més. Ja ho saps, lo del dia a dia. –vaig dir avergonyit. - No puc creure que no hagis aprofitat a fer coses... més inusuals, per dir-ho d’alguna manera. –va dir ella. La veritat és que no li faltava la raó. - Vine amb mi, et convido a que passis tot el dia amb mi. –em va proposar. Aquell dia va ser el millor dia de ma vida, no sabia que es podien fer tantes coses, m’havia oblidat del sentiment de diversió, gràcies a la Rosa. Va ser un dia peculiar, i lo més sorprenent és que l’endemà ja
no era el mateix dia, tot va tornar a la normalitat, bé normalitat, normalitat, no però sí que puc dir que era un dia diferent. A la Rosa des d’aquell dia ja no la vaig veure, però tot i així mai m’oblidaré d’ella. Amb ella he après que no importa si neixes ric o pobre, si seràs prestigiós o no, perquè al final tots acabarem enterrats, així que millor fer que la vida no sigui avorrida, ja que en algun moment s’acabarà, i si s’ha de viure-la, que sigui bé. Recorda que la felicitat de vegades no només depèn de si treballes o no, de si ets popular o no, de si treus les millors notes o no, sinó de si et sents bé amb tu mateix i de valorar cada cosa que pots gaudir.
NARRATIVA Categoria juvenil B3 Títol: EL SILENCI D’ALYSSA Autora: Karla Fernández
EL SILENCI D’ALYSSA Alyssa Crowford tenia molt clar quin era el seu lloc: era una serventa i, com a tal, no podia permetre’s massa comoditat, o un llit decent, o una habitació per a ella sola. Però havia d’estar agraïda, els Dawson eren una de les famílies més riques i amb prestigi de l’Anglaterra Victoriana, i ella havia tingut la bona sort de ser la donzella de l’única filla de la família Dawson. Però mentre caminava fins a la seva petita habitació, després d’haver-li acomodat els coixins de plomes i els llençols de seda a la Srta. Délia, no podia sentir-se més desgraciada. Li feien mal els dits i les mans d’haver cosit i recosit els desfilats vestits de les seves senyores, d’haver polit amb cera les sabates del seu senyor; i els peus i les cames d’haver anat d’una banda a l’altra de la mansió sense descans, utilitzant les escales del servei de servents, les quals Premis literaris I 8
creuen tota la mansió, siguent molt més llargues i lentes. Però sap que són les seves obligacions i, com a tals, ha de complir amb totes elles. El trajecte fins a la porta del soterrani se li fa més llarg que de costum. Si d’ella depengués, per molt que li molesti l’olor de la molsa que l’habita i la humitat que hi ha durant l’hivern, es passaria tot el dia sense moure’s d’allà. Això o se n’aniria molt lluny, a una caseta de camp, de tornada a la seva terra natal, Gal·les, amb la seva família. Però no podia fer-ho. No podria deixar la seva feina després de tant de sofriment. Els seus dos nebots, encara infants, depenien del seu salari per viure, igual que el seu pare. La seva mare treballava com a cosidora al servei d’uns senyors que comercialitzaven les seves teles amb les Amèriques i gran part d’Europa; tot i així, el que guanyava no podia comparar-se amb el seu gran
treball brodant, fins a tal punt que havia de quedar-se desperta per a que les seves teles es venguessin més. El seu germà treballava com a aprenent a la ferreria del poble; la seva esposa havia mort durant el part dels seus dos nebots, en Thomas i en Timmothy i, després d’haver caigut en la depressió, el seu germà no havia tingut més remei que aplicar-se més en la seva feina. Després hi havia ella: els seus esforços només es veien recompensats amb uns pocs xílings que dubtava que fossin suficients per alimentar cinc boques. Es va obligar a si mateixa a deixar de pensar en aquelles coses. Era insoportablement dolorós saber que no podia fer res a part de deixar-se l’ànima a la feina, per tal que aquells a qui estimava visquessin sans i feliços. Amb un sospir, mirà la porta del soterrani, a uns pocs metres d’on es trobava. Darrere seu, va sentir unes passes, però les va ignorar pensant que havia de tractar-se d’algun dels seus companys de feina. Arribà a la porta de fusta fosca, que destacava amb les parets d’un blanc immaculat, amb el seu pom de bronze. Va obrir la porta amb la clau de la butxaca del seu uniforme i va endinsar-se al soterrani. Una petita làmpada d’oli penjava d’un suport a la paret propera a la porta i quan el va agafar, encenent l’espelma amb un llumí desgastat de tant d’ús. La calor de la flama va parpellejar al seu rostre, i va agrair la calor que produïa i com de reconfortant resultava. Va baixar els últims esglaons amb un sentiment estrany instal·lat al pit, una pressió desconeguda que la feia sentir insegura. Amb la petita flama de l’espelma, va encendre les altres espelmes que adornaven les parets de pedra de l’habitació; mentre les espelmes il·luminaven l’estança, admirà els pocs estris personals que tenia amb ella. Mirà el seu llit de palla que, si bé havia canviat la palla feia un mes, tornava a estar plena de molsa humida. Un petit bagul estava sobre el fred terra de pedra, a un costat del capçal del llit, com a una petita tauleta de nit. Lentament, i com si fos un autòmat, va començar a desfer-se del seu uniforme, acostumada com estava a repetir la mateixa acció quan la seva jornada laboral finalitzava. Va plegar l’uniforme i el barret blanc i els va ficar dins el bagul, al fons del tot per tal que estigués més llis al dematí següent. Els seus cabells, negres com el carbó, que la Sra. Hollen utilitzava a les seves cuines, van caure en cascada per les seves espatlles. Amb un sospir, va agafar el vestit de cotó
que utilitzava per dormir i se’l va ficar; després, va asseure’s als peus del seu llit i va començar a netejar-se les mans amb un drap. Va ser llavors quan es va adonar d’un factor bastant important: havia deixat la porta de l’habitació oberta. Els seus ulls van mirar el marc de la porta i el seu cor s’accelerà quan s’assabentà de la figura que jeia de braços creuats sota el marc. Es tractava de Lloid Dawson, el fill mitjà de la família. Va ser llavors quan, sota les dèbils llums de les espelmes, va adonar-se que, probablement, ell l’havia vist mentre es canviava de roba. Amb els nervis a flor de pell i un sentiment de vergonya envaint-la, va observar el jove, qui a la seva vegada, li retornà la mirada d’una manera que no va poder identificar. El mirà amb més detall; els seus cabells rossos estaven desordenats i l’smoquing gris el portava mal ficat, no obstant les condicions del seu aspecte, va decidir ignorar-ho, dient-se a si mateixa que el seu germà gran, l’Alexander, l’hauria exposat a alguna de les seves teories sobre l’empresa familiar, que Lloid odiava. Tot i així, el sentiment de nerviosisme que havia envaït el seu cos, no va desaparèixer i quan es va aixecar del llit, saludant-lo amb el degut respecte i preguntant-li si necessitava alguna cosa, l’única resposta que va obtenir va ser que el noi comencés a apropar-se a ella lentament. Ella va retrocedir per instint, intentant semblar segura i tranquil·la, però la seva veu la va delatar quan li va preguntar per segona vegada si volia alguna cosa, sonant a dures penes amb un fil de veu, demostrant la incomoditat que sentia. Els ulls d’ell no estaven ficats en l’habitació, queixant-se de la poca higiene que hi ha o alguna altra de les seves manies, com hauria fet en altres condicions. Tampoc semblava objectar per haver-se tret l’uniforme amb la porta oberta. En canvi, la seva mirada estava fixa en ella. Va notar els seus ulls recorrent el seu cos; cada centímetre de pell estava amagat sota el vestit de dormir —a excepció de les mans, els peus i part del coll—, però sota la seva mirada, es va sentir despullada. El seu cor començà a bategar descontroladament i amb cada pas que l’home donava, més proper a ella, el seu ritme cardíac semblava augmentar encara més. Intentà treure’l de l’encanteri en el qual semblava estar, però es quedà totalment muda quan s’adonà del resplendor malaltís que hi havia en els seus ulls grisos. Estava ebri. Premis literaris I 9
L’Alyssa intentà retrocedir més, intentant fugir d’ell, amb temor de les seves intencions, però els seus peus van xocar de cop amb el llit i, sense més remei, va perdre l’equilibri i va caure estirada al llit de palla. Va intentar aixecar-se, però en Lloid va ser més ràpid i es posicionà dalt del seu cos. La pressió del cos d’ell va fer que emetés un gemec de dolor per la força que exercia contra el seu propi cos. El seu cor bategava tan ràpid que, per un moment, pensà que sortiria del seu pit. Una onada de vergonya la va envair i només va fer una cosa: cridar. Els seus llavis s’obriren, preparats per emetre el crit més estrident que havia produït mai, però una de les mans del jove es posicionà a la seva boca, fent que el crit mai fos escoltat fora de l’habitació. La jove sentí com ell s’apropava més encara, fent que sentís l’olor que desprenia, una combinació entre fusta i bosc i la fragància característica de l’alcohol i, mentre el seu alè acariciava el seu coll, un calfred la va recórrer en escoltar la seva veu a cau d’orella. —Tranquil·la, Aly… gaudiràs, ja ho veuràs… Els seus ulls s’obriren, espantats i sentí les llàgrimes amenaçant amb sortir. Es va queixar, es va moure sense control, li raspà el rostre i els braços amb les ungles, li pregà més d’una vegada que parés, però no va ser suficient. Tot va ser en va i, tan ràpid com va començar, va acabar. No va cridar quan ell se’n va anar. Les llàgrimes que no havien sortit mentre ell era allà, van sortir en silenci. El silenci és l’única cosa que li assegura que tot ha passat de veritat, que tot el sofriment ha acabat. Però el dolor que s’instal·la en el seu pit, com una fletxa que es clava en el cérvol, roman allà no obstant el pas del temps. Sentí una infinitat de sentiments negatius en aquell moment, però tot i els seus esforços per eliminar-los plorant, el dolor no se’n va. Plorà pel que van semblar hores i, quan les reserves de llàgrimes es van acabar, notant els ulls extremadament secs, es va permetre el luxe de mirar amb repugnància el seu llit. Va treure els llençols amb ràbia i els llençà a un racó de l’habitació. La prepotència l’envaí, i s’estirà al terra de pedra, disposada a convertir-lo en el seu nou llit, però per més que ho va intentar, el son no arribava a ella i no va poder dormir. L’escena que acabava de viure es repetia un i altre cop cada quan els seus ulls es tancaven. Al matí següent, actuà com si no hagués passat res. Però sí que havia passat i era molt greu. Les donPremis literaris I 10
zelles havien de romandre pures, i el fet que ella ja no ho fos, complicava molt les coses, ja que podia ser feta fora en el moment en què algú sospités o se n’assabentés. Però l’altra nit no hi havia ningú pel passadís de la seva habitació. En cap moment va sentir a ningú caminant per fora o presenciant el que estava passant dins l’habitació; una cosa era segura, ningú l’havia vist ni sentit. D’altra banda, algú podria sospitar. —Estàs bé, Alyssa? —preguntà una de les seves companyes, la Juliette, donzella de la Sra. Dawson. Ella va aixecar el cap de cop i va assentir amb energia. —Sí!... vull dir, no passa res, estic bé —va dir. No li agradava haver de mentir d’aquella manera, però la seva feina estava en joc i havia de tenir cura amb el que deia. —N’estàs segura? —va insistir la dona.— Pots confiar en mi, ja ho saps. L’Alyssa va tornar a afirmar, dient que tot estava bé. Tot seguit s’excusà dient que havia d’ajudar a vestir-se a la Srta. Dèlia. La Juliette l’observà amb les celles arrufades, no massa convençuda. La resta del dia, l’Alyssa va fer les seves feines sense interrupció, com qualsevol altre dia, però cada vegada que es creuava amb en Lloid, qui semblava evitar-la també, encara que no estava segura que recordés el succeït aquella nit. Quan la nit es va fer present i va acabar d’acomiadar-se de la seva senyora, va tornar a la seva habitació, girant-se de tant en tant per assegurar-se que no era seguida per ningú aquell cop. Només entrar a l’habitació, s’espantà en veure una figura asseguda al seu llit, però en veure qui era, es va anar tranquil·litzant. Era la Juliette, que l’esperava amb els braços a la cintura. —No t’escaparàs ara, Alyssa. Explica’m què ha passat —va demanar la dona. Ella es va veure frustrada, però tot i així, va negar que li havia passat alguna cosa. La Juliette va tornar-se seriosa de cop.— No m’enganyes, a mi almenys no. Porto anys al teu costat i sempre he estat amb tu, des que vas arribar. Es va veure acorralada i sense cap oportunitat d’escapar de les preguntes i les demandes de la Juliette. Li va explicar tot i la Juliette la va escoltar. Quan les seves llàgrimes van aparèixer un altre cop, la dona la va abraçar i va tenir cura d’ella.
—No pensis més en això, Aly. Ets una noia que val molt i que es preocupa de la seva família; no has de patir, no diré res —li va dir la Juliette, acaronant-li el rostre, i refregant els seus dits per les galtes rosades cobertes de llàgrimes d’ella.— Has de saber que no ets l’única que ha patit una situació així; moltes donzelles s’han vist forçades a fer coses que no volien a causa dels seus senyors. No estàs sola, Aly, mai ho estaràs. L’Alyssa va acabar adormida entre els braços de la dona, amb l’esperit més calmat i no tan ferit. Sabia que l’única oportunitat que tenia allà era no dir res
POESIA
Categoria juvenil B1
SANT JORDI Diada important, patró de Catalunya i de tot el voltant. Dia tenyit de vermell ple de roses i de contes per als nens. Dia en què l’amor augmenta amb un llibre i una flor, regalant-li a ella tota la vermellor. Dia que tothom té un llibre per llegir encara que no li agradi o ho desitgi fins la fi. Dia ple d’alegria i felicitat de sentir aquella història de la princesa i el drac.
Jaume Comas
a ningú. Ningú que no fos la Juliette sabria mai el que havia passat aquella nit amb en Lloid. La seva reputació com a donzella i la del jove com a senyor de l’herència familiar estaven en joc si s’atrevia a dir alguna cosa al respecte. Tot i així, mai l’haurien cregut; haurien pensat abans que ella havia sigut la que havia comès tal acte, i no en Lloid. Ell hauria sortit impune de tota la situació i ella hauria acabat sense feina, amb una mala reputació com a donzella i sense diners per enviar a la seva família. El seu silenci era la seva única salvació.
POESIA
Categoria juvenil B2
EN AQUELLS DIES PROFUNDS I VIUS Tot allò que ara m’envolta, no em deixa saber on soc, lluny queden aquells dies, on tot era profund i viu. Només veig el llenç negre de la nit, cobrint un bosc fred i silenciós, on les fulles seques cauen, i van deixant l’arbre despullat. Al fons sona una música, però jo només puc veure, un riu brut i assedegat, esguardat pel silenci. Intento escapar i obrir-me camí, però sovint confonc el dia amb la nit, no aconsegueixo trobar el nord, amb una brúixola desorientada. Veig passar els trens, però cap s’acosta a mi, tot era més senzill, en aquells dies profunds i vius. Arnau Crehuet
Premis literaris I 11
AUTORA: Tània Sellarés. 4C