Revista de la Societat Musical de Guadassuar 38

REVISTA DE LA

societat musical

LA BANDA DE GUADASSUAR TORNA AL CERTAMEN DE VALÈNCIA En huit ocasions la Banda de Guadassuar ha participat en el Certamen de València: una primera fase en els anys1949, 1948 i 1950 baix la direcció de Virgilio Beltrán Cleries i amb resultats més bé desastrosos que motivaren una llarga absència de trenta-tres anys i una segona fase que abasta les participacions de 1983 (1r premi en la Primera Secció i millor puntuació de totes les seccions), 1985 (2n premi en la Secció Especial B), 1987 (1r premi i Menció d’Honor de la Secció Especial B), 1990 (1r premi i Menció d’Honor de la Secció Especial B) i 1994 (2n premi de la Secció d’Honor), sempre dirigits per Joaquín Vidal.

Ara, després de 14 anys, el proper 11 de juliol la nostra Banda tornarà a participar en el Certamen Internacional de Bandes de Música Ciutat de València, esta vegada baix la direcció d’un nou director: Juan Carlos Civera. En les pàgines d’esta revista es pot trobar tota la informació sobre el programa, les bandes que participen en la nostra secció, el jurat i les obres que interpreta cadascuna.

Com a curiositat podem dir que com a pasdoble de desfilada portem Ateneo Musical, el mateix que fa exactament 25 anys s’interpretà en aquella nit en la que obtinguérem un èxit triomfal. Esperem que siga premonitori i ens duga sort, que en estos casos també fa molta falta.

Des del mes de gener els nostres músics amb el nostre director Juan Carlos Civera al capdavant, estan treballant en la preparació de les obres amb assajos parcials i generals. Esta preparació està incrementant-se paulatinament en intensitat fins a arribar al propi dia de l’actuació en el que esperem obtindre un gran èxit digne de l’historial que la nostra banda té en este certamen.

Sabem que el poble de Guadassuar, estarà com sempre a l’altura de les circumstàncies i recolzarà a la seua Banda tant com ho va fer en els certàmens dels anys 80 i 90, en els que va aconseguir els seus millors guardons. Com en ocasions anteriors l’Ajuntament organitzarà els autobussos necessàris per a que totes aquelles persones que vullguen acudir en aquesta ocasió tan important puguen fer-ho comodament. En el seu moment s’anunciarà el lloc, dies i horaris en que hauran de passar per a apuntar-se. A més, com que l’entrada a la Plaça de Bous serà lliure no hi haurà cap problema per a que familiars i segidors en general acudisquen a València com créguen oportú i adequant-se als seus horaris particulars.

Per a tots aquells que per qualsevol motiu no puguen estar a València eixa nit, diverses emissores tindran programes especials que retransmetran en directe, per ràdio i per internet, totes les actuacions fins el lliurament de premis. Tenim noticia de les següents: LP Punto Radio (92.0 fm i www.lasprovincias.es/radio), la 97.7 (97.7 fm i www.la977.com) i Ràdio 9 (en diferents freqüències d’fm i en www.radionou.com)

REVISTA DE LA

SOCIETAT MUSICAL GUADASSUAR Número 38 maig-juny-juliol-agost de 2008

La vostra banda necessita el vostre recolzament. Us esperem.

EDITA: Societat Unió Musical Santa Cecília Carrer Pare Vicent 10 CP 46610 Telèfon: 962570719 guadamusical@hotmail.com

SUMARI

COORDINACIÓ: Salvador Colomer PORTADA I IL·LUSTRACIONS: Javi Boïls TEXTOS: Salvador Colomer, Juan Bta. Boïls, amb la col·laboració d’Hilari García i Josep Gramatge.

FOTOS: Salvador Colomer, Juan Bta. Boïls, Fernando Boïls, arxiu Societat Musical.

IL·LUSTRACIONS: Javi Boïls.

Certàmen de bandes de Música ............................ 2 Programa ...................................................................... 3 Bandes participants en la Secció Primera .......... 4 Jurat ............................................................................... 5 Faristol ........................................................................... 6 Jo vaig estar allí ......................................................... 9 Anecdotari certamener ............................................ 11 Activitats ....................................................................... 12 Notícies ......................................................................... 13 Llibres i música ......................................................... 14 El certamen de València en 1948 ......................... 15 Cine de música- Música de cine .......................... 19 El Fosquibrut Desafinat ............................................ 22

Imprimeix: Set i set. La Pobla Llarga 600 exemplars amb la col·laboració de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana

2

REVISTA DE LA

societat musical

CERTAMEN INTERNACIONAL DE BANDES DE MÚSICA «CIUTAT DE VALÈNCIA» 2008 SECCIÓ PRIMERA Divendres 11 de juliol València, Plaça de Bous 19.30 h Obra Obligada: «Coriolanus» de Hidas Frigyes.

Muziekvereniging Sint Gregorius de Haaren (Holanda) Director: Peter-Paul van Esch Pasdoble: «Olé Toronto» de Ferrer Ferran Obra lliure: «Racing Hearts» de Chiel Meijering

Szte Concert Band of Mako (Hungría) Director: Jozsef Csikota Pasdoble: «La Corona» de Jaroslav Zeman Obra lliure: «Vjenne» (La història de Vriezenveen) de Hidas Frigyes

Unión Musical de Meaño (Pontevedra) Director: David Fiuza Souto Pasdoble: «El Torico de la Cuerda» de Luis Serrano Alarcón Obra lliure: «Simfonia n. 0» de Bart Picqueur

Societat Unió Musical «Santa Cecilia» de Guadassuar (Valencia) Director: Juan Carlos Civera Domínguez Pasdoble: «Ateneo Musical» de Mariano Puig Yago Obra lliure: «Suite Escita (Ala et Lolly)» de Sergei Prokofiev Sociedad Musical Armónica de San Antonio (Valencia) Director: Manuel Godoy Mesas Pasdoble: «Larga Cordobesa» de Francisco José Martínez Gallego Obra lliure: «Simfonia n. 5 (2n i 4t temps) « de David Maslanka

Banda Invitada.- Gelders Fanfare Orkest de Vlaardingen (Holanda) Director: Tijmen Botma Pasdoble: «Puenteareas» de R. Soutullo (arr.Frans Hendrikx) Programa: «In a Cause called Glorious» de Stephen Melillo (arr. Harrie Janssen) «Monuments of the Netherlands» de Louis Andriessen «The Sunken Village» de Philip Sparke «Twilight floats above Valley’s Night» de Harrie Janssen «La Virgen de Macarena» (Trad.) Solista: Jeroen Botma «Flashing Scimitars» de Stanley Applebaum (arr. Frans van Dun) «El Torico de la Cuerda» de Luís Serrano Alarcón (arr. E. Rozendom)

3

REVISTA DE LA

societat musical

BANDES PARTICIPANTS Muziekvereniging Sint Gregorius de Haaren, Holanda Haaren és una localitat situada al sud d’Holanda. La banda, fundada en 1991, forma part d’una associació cultural més antiga que data de 1875. Des de 2007 forma part de les bandes de la primera categoria en Holanda.

La plantilla està integrada tant per estudiants com per músics professionals. Un dels seues principis és tocar música per a totes les edats, amb un repertori ampli amb obres contemporànies per a banda, adaptacions simfòniques, música de pel·lícula, musicals i música pop.

Regularment participa en certàmens per a garantir un bon nivell musical.

El seu director és Peter-Paul van Esch, Treballa en l’actualitat com a professor de clarinet i de saxo. Ha portat a la banda al més alts nivells artístics, aconseguint els màxims premis en els certàmens de bandes holandesos.

Szte Concert Band de Mako, Hungria Hi ha una connexió excel·lent entre la Universitat de Szeged i l’Escola Privada d’Art i Música de Mako, ambdós ciutats situades a l’extrem sudest d’Hongria. El director és el coordinador dels dos instituts i les seues orquestres funcionaen de vegades com una banda que actua conjuntament. Formada per 110 persones, amb edats entre els 16 i els 26 anys, han tocat per tot Europa.

Enguany tenen previstos molts esdeveniments i concerts en memòria de Frigyes Hidas, doncs el compositor tenia una estreta relació de treball i amistat amb Josef Csikota.

El director és Jozsef Csikota, nascut a Mako en 1963. En l’actualitat és director de l’Escola de Música i Art de la seua localitat natal i president de l’Associació de bandes i agrupacions musicals d’Hongria. Des de 1998 ensenya direcció d’orquestra a la Universitat de Szeged.

Ha exercit de jurat en molts certàmens de bandes. L’any 1997 ja va aconseguir un 2n premi en la màxima categoria del Certamen de València.

realitzant la seua presentació en 1985. Des de 1999 s’inicia una nova etapa amb la creació de la Casa da Música, amb l’objectiu de potenciar l’Escola, que compta en l’actualitat amb un centenar d’alumnes de totes les especialitats, incloent la gaita. Compta amb diversos grups de cambra i un Cor. Des de 1990 organitzen un Festival de Bandes cada últim diumenge d’abril, on es concentren més de 3000 espectadors. Ha obtingut diversos premis en el certamen de la Diputació de Pontevedra i el segon premi de la 2a Secció en València l’any 2005. En l’any 2007 va obtindre el 2n premi en la Primera Secció del certamen de la Diputació de Pontevedra amb la mateixa obra obligada d’enguany.

Des de 2007 el seu director és David Fiuza Souto.

Nascut en 1985, als 13 anys començà a estudiar el clarinet, instrument amb el que ha format part de diverses bandes i orquestres gallegues. Des dels 15 anys estudia direcció i comença a dirigir bandes com a director invitat.

Des dels 16 anys s’interessà per la composició, estudiant harmonia, contrapunt i instrumentació de forma pràcticament autodidacta. Ha escrit diverses composicions per a banda, tot destacant «Tres imaxes de Mudga», obra obligada en la primera secció del certamen de Pontevedra l’any 2006. Actualment, estudia clarinet i composició en el Conservatori Superior de Vigo i toca el mateix instrument a la Banda Municipal de Pontevedra.

Banda de Música Unión Musical de Meaño Meaño (Pontevedra) és un municipi de 5500 habitants.

Combina com pocs la bellesa natural del seu paisatge amb les imatges més emblemàtiques de la Galícia rural.

Les seues principals activitats econòmiques són els cultius en hivernacles, els kiwis, les vinyes per a la producció de vi de les DO Rías Baixas i DO Albariño, les conserves de peix i marisc i el turisme. Al fet de trobarse a prop de nuclis turístics com Arousa, l’illa da Toxa i Cambados cal unir el seu propi paisatge i el seu ric patrimoni històric artístic.

La banda de música és una de les més antigues de Galícia, encara que va estar disolta en els anys 60 i 70 degut a la emigració que va despoblar Galícia. En 1980 l’Ajuntament de Meaño, regit per un antic músic, va decidir crear una escola de música per formar una nova banda,

4

REVISTA DE LA

societat musical Banda Sinfónica Sociedad Musical «La Armónica» de San Antonio

COMPOSICIÓ DEL JURAT

San Antonio és una aldea de Requena que compta amb més de 2000 habitants. El riu Magre rega el seu terme. La seua principal activitat econòmica és la vinya per a l’obtenció de vins i caves, amb marques tan reconegudes com Marmitón o Dominio de la Vega. Altra de les seues riqueses és l’envasat d’aigua mineral (San Benedetto), aprofitant les nombroses fonts del seu terme.

L’any 1885, apareix el primer testimoni escrit de l’existència una banda en la localitat i des d’eixe any, no ha deixat d’estar present en la vida quotidiana de Sant Antoni.

En el transcurs dels anys, ha participat en diversos certàmens (Campo de Criptana, Diputació de València, Leganés, Múrcia, Cullera, Altea), aconseguint primers i segons premis en totes les seues actuacions, amb tres Mencions d’Honor en el Certamen de València. En 1998 es culminà el projecte de la Casa de la Música, un edifici de 800 m2, que alberga l’Escola de Música amb local d’assaig (estiu - hivern) i casino per al poble.

El seu director és Manuel Godoy Mesas. Músics format a ‘L’Artística’ de Bunyol, té el títol de Professor de clarinet pel Conservatori de València. Ha realitzat estudis de direcció de banda i orquestra amb Henrie Adams, García Asensio i Cervera Collado. Ha dirigit les bandes d’Alborache, Camporrobles i Montroy, amb les que ha aconseguit diversos premis. És professor de música de secundaria i des de 2002 director de ‘La Armónica’ de San Antonio, amb la que ha aconseguit premis en Cullera i Altea. Des de 2006 es fa càrrec de l’orquestra de cambra de l’Artística de Bunyol.

També ha dirigit diverses orquestres com a director invitat.

El jurat està format per personalitats del món de la música.

Els tres nacionals han eixit per sorteig d’una llista de músics de reconeguda solvència musical que va proposar la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana. Els dos representants estrangers ha sigut designats a proposta de l’Institut Valencià de la Música entre músics de reconegut prestigi.

Joan Enric Canet Todolí (Port de Sagunt 1961) Professor de Composició i Orquestració del Conservatori Superior d’Alacant. La seua obra Viento del Pueblo fou premiada en la categoria de millor composició de música simfònica en els Premis Euterpe de 2005, de la Federació de Societats Musicals. Ha dirigit les bandes de Llutxent, Benigànim, La Nova de Xàtiva i d‘Alfafar. Actualment dirigix la banda de la Societat Ciudad de Asís d’Alacant. La seua producció musical abasta més de cinquanta obres, algunes d’encàrrec i altres premiades en diferents concursos.

Daniel Ferrero Silvage (Ontinyent 1965) Començà els seus estudis amb son pare José M. Ferrero (autor de la marxa mora Chimo). Continuà al Conservatori Superior de València on es titulà en trompa, harmonia, composició i instrumentació, direcció de cors i d’orquestra. Ha dirigit les bandes de Muro, Villena, Ontinyent i Altea. Ha format part del jurat en certàmens tant de composició com d’interpretació. La major part de les seues composicions estan dirigides a les bandes de música, destacant les de música festera. Actualment és professor de trompa al Conservatori d’Ontinyent i director de la banda d’Alberic, amb la que va obtindre en València en 2007 el 2n premi en la Secció d’Honor.

Gelders Fanfare Orkest de Vlaardingen, Holanda

Teodoro Aparicio Barberán (Enguera 1967) Estudià saxo, contrabaix, piano, harmonia i contrapunt i fuga al Conservatori de València i composició i direcció d’orquestra a Girona. Ha dirigit les bandes de La Font de la Figuera, Castelló de la Ribera, Quart de Poblet, Alaquàs i altres conjunts espanyols i estrangers. És autor de més d’un centenar d’obres per a diferents grups instrumentals, algunes d’ells peces obligades en diferents certàmens Professor de música en secundaria, en l’actualitat dirigix la banda d’Enguera i la Primitiva Setabense.

Vlaardingen és una ciutat de 72000 habitants situada al sud d’Holanda. La banda Gelders Fanfare Orkest (fundada en 1988) forma part de la primera secció de les bandes holandeses. Entre els seus membres té músics amateurs, estudiants de conservatori i músics professionals que a més solen formar part d’altres bandes locals. Té com a objectiu el promocionar la composició de música per a banda, encarregat i estrenant obres específiques per a este tipus de formació. Actua freqüentment en festivals i concerts pel seu pais i en els últims anys ha obtingut grans èxits en els certàmens en que ha participat, ha enregistrat diversos CD i DVD i ha realitzat gires i concerts per fora d’Holanda.

Tijmen Botma dirigix la banda des de 1995. És titulat en trompeta. En l’actualitat dirigix també una de les dos bandes militars holandeses, la Fanfare Korps Koninklijke Landmacht Bereden Wapens i la Psalm 150 - Dinxperlo (Holanda) i és professor de direcció en el conservatori de Groningen. Ha guanyat molt premis de direcció d’orquestra i com a director invitat treballa de forma regular amb diverses bandes, tant professionals com amateurs. També ha participat com a jurat en diferents certamens.

Dirk Peppel (Alemania) Professor de flauta i música de cambra al Conservatori de Colònia (Alemanya). És un dels més coneguts flautistes de la seua generació, oferint concerts amb més de trenta orquestres alemanyes i internacionals. Ha dirigit les més importants bandes d’Alemanya. Ha sigut membre del jurat en els més importants concursos de bandes.

Paulo Martins (Portugal) Fagotista de prestigi i director d’orquestra i banda. És professor al Conservatori de Música d’Aveiro entre d’altres centres. Ha dirigit diverses orquestres i bandes.

Com a director fou premiat en el Certamen de València als anys 2002 i 2005, i en el d’Altea als anys 2006 i 2007.

5

REVISTA DE LA

societat musical

Faristol l’Ateneu Musical de Cullera, càrrec que ocuparia fins 1968.

Alternant la direcció de l’Ateneu, estigué al front de les Bandes d’Alcàsser i «L’Artística» de Bunyol i a partir de 1968 tornà a dirigir la Banda de Torrent. després d’haver dedicat tota sa vida a la música.

Com a compositor, destacà als pasdobles, dels quals n’escrigué més de 50, com «Peña Vinaza», «Levante», «Ricardo de Fabra» i el magnífic «Ateneo Musical». També es destacada la seua labor com a transcriptor d’obres d’orquestra per a banda.

Pasdoble de desfilada: Ateneo Musical, de Mariano Puig MARIANO PUIG YAGO Mariano Puig nasqué en 1898 a Torrent. Començà els seus estudis amb el seu pare, tocant el flautí, el requint i el clarinet. Cursà estudis de violí, harmonia, contrapunt i composició al Conservatori de València. En 1914 ingressà a la Banda Municipal de València.

Com a director de banda, fins 1931 va dirigir en Torrent, la Pobla de Vallbona, Foios (fundada per ell) i Picassent. En 1931 acceptà el càrrec de director titular de la Banda de

ATENEO MUSICAL Pasdoble dedicat a la Banda de l’Ateneu de Cullera, una de les bandes de més renom de la Comunitat Valenciana.

Amb la banda de l’Ateneu, que va dirigir entre 1931 i 1968, anà onze anys al Certamen de València, aconseguínt tres primers premis, dos segons i dos tercers en diferents seccions, encara que destaca per damunt de tots el 1r Premi de la Secció Especial (hui d’Honor) de 1957.

La nostra banda va interpretar este pasdoble al Certamen de València l’any 1983, ara fa 25 anys, la primera vegada que va anar a dit certamen amb Joaquín Vidal com a director, obtenint el primer premi.

Obra Obligada: Coriolanus, d’Hidas Fridgyes HIDAS FRIDGYES (1928-2007) El compositor hongarés Frigyes Hidas estudià música a l’Acadèmia Franz-Liszt de Budapest. Entre 1951 i 1966 va ser director musical del Teatre Nacional d’Hongria. Entre 1974 i 1979, va ocupar el mateix lloc al Teatre d’Opereta de Budapest. A partir d’eixe any ja es va consagrar per complet a la composició.

La seua obra abraça molts géneres, incloses òperes, ballets, concerts per a instruments solistes, obres orquestrals, músics de cambra i música vocal. Ha sigut un dels més famosos noms en el món de la música simfònica per a banda. Va rebre diveros encàrrecs d’auditoris d’òpera, emissores de ràdio, universitats, companyies de ballet i associacions i federacions musicals. Rebé molts premis per les seues activitats.

6

REVISTA DE LA

societat musical Lento Rubato: la mare de Coriolà, envoltada de moltes dones, demana al seu fill que no faça la guerra contra Roma i Coriolà decideix retirar les tropes.

Després d’esta retirada els volscos el consideraran un traïdor i el condemnaren a mort sense cap honor.

Allegro Energico: El frustrat exèrcit dels volscos mata Coriolà i Vetúria plora la mort del seu fill. Finalitza amb la glorificació de l’heroi, que prefereix la mort abans que atacar la seua pròpia gent.

Obra Lliure: Suite Escita, de Sergei Prokofiev SERGEI PROKÓFIEV (1891-1953) Serguéi Prokófiev va nàixer en l’actual Ucraïna, fill únic d’una pianista i d’un enginyer agrònom. Molt prompte començà a demostrar qualitats musicals poc usuals i abans de rebre classes de composició ja havia escrit algunes peces. En quant va disposar de les eines teòriques suficients, es va posar a experimentar, sentant les bases del que seria el seu estil musical.

S’interessà pels compositors contemporanis, poc estudiats en el conservatori (Debussy, Richard Strauss, Schönberg), interpretant-los en els seus primers recitals de piano en San Petersburg, en els que impressionava al públic por la seua tècnica i energia.

Entre 1918 i 1933 realitzà gires per tota Europa com a pianista, interpretant les seues pròpies obres. Durant els anys en que va viure fora del seu país va composar per als Ballets Russos diverses obres.

En 1936 tornà al seu país, on continuà composant amb les dificultats que li suposava la pressió imposada pel dogma soviètic del realisme socialista. En esta època cal destacar Pere i el llop, Romeu i Julieta, l’òpera Guerra i pau i Alexandre Nevski (per a la pel·lícula d’Eisenstein). Morí en Moscou el 5 de març de 1953 (el mateix dia que Stalin).

Exceptuant la música religiosa, Prokofiev abordà tots els gèneres. La seua inspiració més destacada la va dedicar al piano, però també va destacar en el ballet, en la música cinematogràfica i en la simfònica. Es va veure obligat a adaptar la seua obra a las exigències oficials dins de la Unió Soviètica, derivant a un estil eclèctic, movent-se des d’allò més acadèmic als temes més populars, entre el classicisme i l’avantguarda, sense perdre mai una veta de lirisme.

CORIOLANUS Suite del Ballet per a Banda Simfònica El ballet conta la història del general romà Coriolà (segle V abans de Crist) que va destacar pel seu temperament imperiós. Sa mare, Vetúria, el va educar, convertint-lo en un valent. El seu sobrenom de Coriolà s’atribueix al fet que durant la guerra entre Roma i els volscos, va conquerir Corioli, la seua capital, i els va expulsar. Tot i aquesta victòria quant fou candidat a consol no fou elegit i va començar a planejar revenja. Quant una fam va assolar Roma, Coriolà va demanar de no repartir gra entre els plebeus a menys que el repartiment el feren els tribuns.

Aquesta actitud li va costar la condemna i desterrament i es va refugiar a territori dels volscos, als que abans havia derrotat, i els va oferir als seus serveis contra Roma per venjar-se. El rei volsc prompte va declarar la guerra a Roma i va nomenar Coriolà capità general del exercit volsc.

Després d’una breu introducció, el Moderato Molto retrata l’entrenament de l’exèrcit dels volscos. En l’Andante Ritmico es mostra com estan preparant-se per a la guerra.

SUITE ESCITA Seguint la mitologia del poble escita, Prokofiev intenta reflectir l’etern conflicte entre la llum i l’obscuritat, entre el mal i la redempció. La llum, representada per Veless, déu del sol, i la seua filla Alla, símbol dels poders creatius. La obscuritat i el mal, representats per Txouzbog (amb eixe nom no pot ser una bona persona) i els seus set monstres de les profunditats. La redempció, representada per Lolly, heroic guerrer. Té una durada aproximada de 20 minuts i està dividida en quatre parts:

Coriolà no va defraudar, va conquerir, saquejar i cremar moltes ciutats romanes. Quan les tropes dels volscos sota el comandament de Coriolà amenacen Roma, dones romanes, entre les que hi ha la seva esposa i Vetúria, la seva mare, són enviades per dissuadir-lo d’atacar. Veient la seva mare, la seva esposa i els seus fills llançar-se als seus peus, Coriolà es doblega i es retira.

7

REVISTA DE LA

societat musical 1. L’adoració de Veless i d’Ala. (Allegro feroce).

Invocació a Veless, déu del sol, i la seua filla Alla, deessa de la fecunditat, i els sacrificis que s’ofereixen en el seu honor. És una música bàrbara i colorista que descriu l’adoració dels seus déus per part dels escites.

2. Txouzbog, déu dels dimonis, i la dansa dels esperits negres. (Allegro sostenuto).

El maligne Txouzbog, Senyor del Mal, crida de les profunditats els seus set monstres malignes, i junts ballen una violenta dansa pagana.

3. La nit. (Andantino).

Txouzbog sorprèn a Alla en l’obscuritat i s’apodera d’ella.

Un raig de lluna cau sobre Alla i les donzelles lunars baixen a consolar-la.

4. La marxa gloriosa de Lolly i la comitiva del sol.

(Tempestuoso-Allegro-Andante sostenuto).

El valerós guerrer escita Lolli, l’heroi, s’enfronta a Txouzbog per salvar Alla en desigual combat. Veless, Déu del Sol s’alça a l’aurora i ajuda a Lolli a derrotar a Txouzbog. Alla es salvada del domini del maligne. Així, resulten victoriosos i la suite acaba amb un crescendo que evoca l’eixida del sol, el triomf del bé sobre el mal.

Durant un viatge a Londres en 1914, Prokofiev conegué l’empresari dels Ballets Russos, Sergei Diaghilev. Este li va fer l’encàrrec de la música para un ballet sobre temes de les antigues tradicions russes precristianes. Es va posar a treballar inspirant-se en temes de la mitologia escita.

L’historiador i geògraf grec Heródot (484 adC-425 adC) conta, entre d’altres coses, que els escites eren guerrers ferotges que habitaren les estepes de l’Àsia central, acostumats a escalpar (arrancar el cuir cabellut) als seus enemics i a beure la seua sang. Prokofiev es va sentir atret per la possibilitat de representar musicalment una gran orgia d’esperits malignes.

Però la partitura, amb el nom de «Ala y Lolly», no agradà a Diaghilev. El compositor la reelaborà i la transformà en la «Suite Escita» Op. 20 per a gran orquestra simfònica: Carregada de passatges violents i visions fantasmagòriques, seguix la tendència de convertir una gran orquestra en vehicle per a tota classe de sonoritats bàrbares i desenfrenades.

S’ha dit que esta obra fou la resposta de Prokofiev a «La Consagració de la Primavera» d’Igor Stravinsky.

La primera estrena prevista de la Suite Escita va haver de ser cancel·lada en l’últim moment a causa de la dificultat per a trobar músics que formaren la gran orquestra necessària per a interpretar-la, atés que molts foren mobilitzats per a combatre en la Primera Guerra Mundial.

No obstant això, el crític musical moscovita, Leonid Sabaneyev, va fer una crítica corrosiva de la música, a la qual va respondre Prokofiev dient que la suposada interpretació fou producte de la imaginació de Sabaneyev, ja que l’única còpia de la partitura només la tenia el compositor i, doncs, el crític no podia haver estat capaç de veure-la. L’estrena definitiva es realitzà en gener de 1916 en el Teatre Maryiniski de San Petersburg, amb Prokofiev al front de l’orquestra.

L’obra va ser considerada en la seua època com l’obra més cara del món, degut a la seua orquestració poc habitual: la

fusta multiplicada per quatre, huit trompes, cinc trompetes, quatre trombons, un tuba, dos arpes, piano, celesta, corda i abundant percussió. Entre les anècdotes que s’han conservat de l’estrena està, per exemple, la del timbalista que trencà la pell d’un dels seus timbals durant un passatge particularment ferotge. L’empresari del concert oferí enviar-li la pell trencada a Prokofiev com a record. Un dels violoncel·listes es queixava amargament: «¿Sòls per que tinc esposa i tres fills que mantindre he se suportar açò?», mentre els trombons l’ensordien amb salvatges andanades de so. Esta estrena de la Suite escita causà un escàndol similar al que en 1913 havia provocat La consagració de la primavera de Igor Stravinski. Crits, espentes, imprecacions, porres i, per suposat, indignats crítics i compositors que abandonaren el teatre abans de concloure l’obra. Si en lloc de crítics i compositors hagueren sigut guerrers escites, seguint les seues tradicions, tal vegada hagueren arrancat el cuir cabellut a Prokofiev i begut la seua sang.

La Suite Escita també és coneguda pels rockeros per haver sigut utilitzat el seu segon temps pel bateria Carl Palmer, del grup Emerson, Lake & Palmer (ELP), en el àlbum Works I, amb el titol «The Enemy God And The Dance Of The Spirits Of Darkness». Va ser un dels seus temes emblemàtics que interpretàven en directe, de vegades com a inici del concert i que va ser inclòs en diversos àlbums recopilatoris. ELP fou una banda anglesa de rock que arriba a tindre el seu moment de major popularitat en la dècada de 1970, venent més de 30 milions de discos i realitzant multitudinaris concerts per tot el món.

8

REVISTA DE LA

societat musical

JO VAIG ESTAR ALLÍ L’EMOCIÓ DEL CERTAMEN i després, una altra vegada a assajar... la lliure o l’obligada. Les últimes nits, ja a l’estiu, fins a altes hores.

Fins i tot arribàvem a preparar la desfilada pegant-li voltes al Ravalet o pel pati de les Escoles. La formació en eixe moment també havia de ser perfecta.

Em els dies previs, preparatius diversos, carpetes noves i la comissió que prepara les partitures apegades en cartó perqué no se les emporte el vent i amb els canvis de pàgina preparats en el millor lloc (encara es conserven a l’arxiu del Musical).

Potser que l’ambient d’enguany no invite a alguns a l’optimisme. Quan escric estes línies l’assistència als assajos no està sent la desitjable i alguns músics estan decebuts per la situació creada en estos mesos de preparació. Tal vegada els músics actuals més joves no són conscients del que suposa la participació en el Certamen de València i el prestigi que té la nostra banda en ell, doncs la majoria no ho han viscut. En converses amb persones de l’organització, de la Federació o d’altres bandes, tots m’han dit el mateix quan han sabut que enguany ens havíem inscrit: Guadassuar sempre ha quedat molt bé en el certamen. I a pesar de tot, enguany no serà menys.

El dia de l’actuació, açò sí que és un ambientàs. Vos ho dic seriosament, enguany ho viureu també els que no estiguéreu aquells anys i ho reviurem els que quedem.

Arribant a la plaça de bous, veus els autocars de les altres bandes. El carrer Xàtiva pren un color blanc i blau, el color dels uniformes de cada banda, o multicolor, ja que els uniformes de les bandes estrangeres de vegades són molt diferents. A més la nostra banda sempre arrossegava a molts aficionats, amb sis, set o més autobusos, amb pancartes i tot, i et trobaves allí amb «mig poble» I a partir d’eixe moment comencen les emocions i les descàrregues d’adrenalina. Abans de començar, la banda es disposa per a desfilar amb un pasdoble. És un dels millors moments. Encara és de dia, i es veu tota la gent a les grades. No és un desfilada com a tal, però sí que es forma la banda com mai, en set o huit files. La banda es col·loca en una de les portes d’eixida a l’arena, i escolta com va acabant la banda anterior.

A continuació sents pels altaveus: «Banda de la Societat Unió Musical Santa Cecília de Guadassuar».

Sents els aplaudiments i penses: «Ens toca». Quan el pasdoble comença, la gent torna aplaudir. En el moment que comença el tema principal, la banda avança uns passos per a col·locar-se en el mig... la gent torna a aplaudir una vegada més (el borró corre per l’esquena amb una descàrrega d’adrenalina i notes que tens la pell de gallina). És en eixe moment quan t’adones que ha valgut la pena assajar, i que no t’agradaria que acabara mai. Sents que la teua banda, la millor, agrada a la gent.

Seguix el pasdoble, i és en el trio, quan tota la gent emmudix per a escoltar (encara que sempre se sent algun pot de coca-cola o cervesa caient per la grada). Quan acaba el trio i anem cap al fort final, un altre gran aplaudiment, i només queda acabar el pasdoble. Més aplaudiments. Ja hem desfilat.

Tot seguit arriba el moment de reposar forces, que la nit serà llarga. La majoria sopaven en les grades de la

En certàmens en podem participar en molts i des de que jo sóc músic hem anat a diversos llocs amb resultat desigual. Però el Certamen (en majúscula), el principal, és «el de la plaça de bous» i d’eixos jo n’he viscut cinc: 1983 (1r premi de la Primera Secció), 1985 (segon premi en la Secció Especial B), 1987 i 1990 (primer premi i Menció d’Honor en la Secció Especial B els dos anys) i 1994 (segon premi en la Secció d’Honor), tots ells amb la direcció de Joaquín Vidal.

De tots ells guarde un record emocionat, ja que va representar la culminació d’un procés pel qual una banda (una bandeta) que a mitjan de la dècada de 1970 comptava amb 40 músics, en 1994 va arribar a pujar a l’escenari de la plaça de bous amb 150 músics, convertida en una banda admirada per tota la Comunitat Valenciana, tant per la seua qualitat com pel seu bon ambient. I vaig tindre la oportunitat de viure-ho de primera mà.

I tal com jo ho recorde, l’emoció de participar en el Certamen, no es pot resumir només en el moment de l’actuació i el possible premi. Hi ha altres factors que són tan importants o més encara.

En aquells anys l’ambient que es creava en la nostra banda de cara a la preparació per al certamen era intens.

Els assajos, encara que més llargs i durs, feien que la banda estiguera més preparada. Els músics sabíem que les obres havien de sonar molt millor que en un concert qualsevol i acudíem als assajos atrets per les paraules màgiques: CERTAMEN, PREMI. Durant setmanes teníem assajos parcials i generals.

Les últimes setmanes, com enguany, ja a l’aire lliure per a adaptar-nos a la sonoritat (al Ravalet, al pati del Patronato o al del col·legi Balmes) un assaig a la vesprada, a continuació sopar de «sobaquillo» tots junts

9

REVISTA DE LA

societat musical

«...tercer premi a la banda... (emoció, no diuen el nostre nom), segon premi a la banda... (l’emoció puja), primer premi a la banda... (l’emoció es desborda entre els seguidors d’alguna banda, esperem que enguany també siga la nostra). El tema es descontrola, els músics s’abracen i criden a l’arena, els seguidors, els fans, també ho fan a les grades de la plaça de bous, pancartes a l’aire (tornarà a eixir enguany la de sempre?), els músics més majors ploren d’emoció i alguns no tan majors també.

De matinada, molt tard, entrant en el poble, escoltàvem alguna traca, donant-nos la benvinguda i véiem molta gent esperant-nos per a felicitar-nos.

Enguany les campanes no voltejaran perquè el campanar està buit, però des del Ravalet de segur que eixirà un passacarrer que durarà fins que es faça de dia.

Uns dies després féiem un sopar de celebració que en alguna ocasió va acabar amb tots els músics, joves, majors i més majors, en alguna discoteca de la comarca.

pròpia Plaça de Bous per a escoltar a les altres bandes, amb l’entrepà que portaven de casa, i altres en canvi preferien sopar en els bars del carrer Ribera o del passeig de Russafa on véiem també els de les altres bandes.

El «cuquet» no es llevava en tota la nit. Els que sopen a les grades escolten les bandes que van actuant primer.

Penses que la versió que estan fent de l’obra obligada no és tan bona com la nostra i que l’obra lliure que porten té menys categoria. La nostra, això si que és una obra de certamen –penses. Els que han sopat fora quan tornen pregunten als que ho han fet allí: «com va?». Contestes que «de categoria», «ho tenim en el pot».

Quan és l’hora convinguda, s’acudix directament al control de signatures on es controla que no passe ningú que no corresponga. Una vegada passat, tens la sensació que no hi ha marxa arrere. Només queda pujar a l’escenari i tocar com mai. Ha arribat l’hora de la veritat.

Acaba la banda anterior i ahí estem ja tots els músics junts. Quan pugem a l’escenari donen de nou els aplaudiments del fans que han vingut del poble i s’han de fer notar. Una vegada dalt els músics ocupen el seu lloc en l’enorme escenari. Es fa el silenci. El locutor torna a dir el nom de la nostra banda, del nostre director. El director ix... i tornen a sonar els aplaudiments... (un altre moment pel qual val la pena anar, amb sobredosi d’adrenalina).

Comences a tocar l’obra obligada que et passa volant i quan acabes saps amb seguretat que la nostra versió és molt millor que la de les altres bandes, que hem fet una versió magistral. Grans aplaudiments (els fans han vingut i ho demostren).

Arriba el moment de l’obra lliure i sents que ara sí, que esta és la nostra. Torna a sonar el potet que cau per la grada en el moment més inoportú, en el passatge en el que toquem més piano i amb més expressivitat (penses que algun seguidor d’alguna de les altres bandes està fent-ho a posta per a posar-nos nerviosos). Arriba el final i el públic no pot esperar que acabem de tocar per a començar a aplaudir. Els fans, que han de justificar el viatge, enlairen les pancartes (Guadassuar, això sí que és bufar, deia una que va viatjar molt). Ara ja està tot fet. És l’hora de refrescar amb la satisfacció del deure complit. Es pren alguna cosa fresca en les cafeteries de la mateixa plaça, on la gent ens felicita per l’actuació: «Ho teniu a la butxaca xiquets, el premi no ens el lleva ningú». Queden més bandes per tocar i tornes a entrar a la plaça ja més relaxat. Està clar. La nostra banda, la millor. Només queda esperar que donen els premis i es veurà clar.

Actua la banda invitada mentre el jurat es reunix per a sumar les puntuacions i el cuquet seguix creixent. Molts estarem pensant: «Encara no acaben de tocar? Qué estarà decidint el jurat? Encara no ixen?». Sents de nou el locutor i ara penses que només has vingut a quedar bé, però vols escoltar el nom de la teua banda l’últim:

Per a finalitzar, vull recordar alguns dels que, cadascú a la seua manera, tant ha estimat esta banda i que estaran en esperit, que no en presència: Camilo, Teo, el tio Leopoldo Vidal i seu germà el tio Pepe, el tio Vicentet i Vicent Esteve («fem banda, fem banda», diria encara) entre d’altres. I també a tots aquells que no nomene per no oblidar-ne cap, que de segur que eixe dia no faltaran a la Plaça de Bous i s’emocionaran des de la grada perqué si no fóra per la vista, per la boca, per les mans... (l’edat, que no perdona), encara pujarien a tocar. I al tio Domingo, que mentre va poder no se’n va perdre cap, amb el requinto o el contrabaix (les seues forces ja no li permeten vindre al musical o als concerts, però encara em pregunta per la banda, pels assajos, pel mestre i pel certamen cada vegada que el visite) i que eixa nit potser dormirà un poc desficiós per no poder estar allí.

Esperem que enguany, a pesar de tots els problemes d’estos mesos previs, pugueu viure-ho amb la intensitat amb que jo recorde els certàmens anteriors. Darrere quedaran els mesos d’esforç ingrat, d’assajos parcials o generals (alguns d’ells decebedors), sopars, preparatius... i la satisfacció del deure complit. D’eixa manera també podreu recordar amb emoció: «Jo també vaig estar allí» Jo vull ser optimista. Sort a tots. Esperem celebrarho el dia 12 i que la celebració siga llarga.

Salva Colomer Redactat a partir de vivències personals dels cinc certàmen en els que he participat i de l’article «El certamen, ese mal necesario, de Paco Andreu Cosmos, publicat en Música i poble, núm. 148 gener-febrer 2008, pp 42-43».

10

REVISTA DE LA

societat musical

ANECDOTARI DELS CERTAMENS (1983-1994) NOVETATS. Encara que hui ens sone una mica estrany, cada una de les assistències al Certamen es convertia en una ocasió aprofitada per a comprar instruments que eren necessaris. De memorables recordem l’adquisició dels timbals cromàtics (gran novetat!!), o del bombo de concert (el 1990). Respecte a este instrument, tenim les imatges de 1987 (amb el Cosmos) de l’antic bombo, net per a aquell dia i amb suport nou de ferro. També les carpetes roges que utilitza actualment la Banda i la nova bandera foren adquirides per a l’edició de 1994.

vegada. Fins a 10 autobusos de públic, apart dels dels músics, i dels que assistien junt a ells (dones, nóvies...) o amb vehicle particular. En diverses edicions portaren pancartes que es feren ben visibles. «Carabassots a per totes» i «Per la mare que ho ha parit, Guadassuar guanya esta nit» foren les de 1987. I el 90 hi havia una de tres pals que no recordem què deia, altra amb «Força carabassots.

Que hui anem a guanyar», i altra amb «Squash anima Sta. Cecília Guadassuar» portada per Moises (pare) i amb molta gent rodant-la amb samarreta color rosa, entre qui es trobava Mari, la dona de l’actual president.

ASSAJOS. D’assajos se’n han fet per exemple al Ravalet (1983), davant la casa d’Agustí Roig. Fins i tot l el mateix dia del certamen, al tram que va cap al Musical, el que tenia ombra només dinar, amb el conseqüent tall de trànsit en els dos casos. Una de les vesprades del 83, arribà fins allí, fugint, mentre assajava la Banda, una de les rinyes que sorgien de tant en tant davant la Samo.

L’assaig hagué de parar, i alguns músics inclús intervindre en la mateixa. També s’ha assajat a l’antic frontó del Patronat (el 85 i 87) o al pati del col·legi Balmes (1994).

DIRECTOR. Del director de totes aquelles edicions, i artífex dels èxits aconseguits, D. Joaquín Vidal en recordem dos sobretot. Una, de 1983, en que després de tocar el primer tros de les Danses alacantines –l’obra obligada–, tirà la partitura al terra pensant que havia finalitzat el moviment (que acabava igual), però faltava la segona secció i de nou la primera. Uns segons, eterns.

Altra, en 1990, amb La quinta del sordo –també d’obligada–, en que deixà de dirigir, i es posà les mans darrere en un moment de gran complexitat rítmica i sense haver-ho fet abans en cap assaig. La Banda funcionà a la perfecció. Cal dir que en els dos casos es va guanyar.

CÀRREGA. El 1994, una vegada acabat l’assaig del mateix dia per la vesprada, es disposen els encarregats a pujar tota la percussió al camió que ens havien deixat.

Al intentar carregar-ho tot es comprova que no caben.

Es decideix baixar-los tots i començar de nou ordenantlos de manera diferent, i tampoc cabien. Tercer intent: i tampoc. En això arriba Marcos Monleón, propietari del camionet i soci d’honor per la seua absoluta disponibilitat per a la nostra banda, i se li pregunta per altre vehicle més gran. Mirant el camió carregat i el que queda baix diu: «com que no cap, baixeu-ho tot» Es posa mans a l’obra: «ara això, ara alló...» Al moment estava tot dins i va sobrar lloc. No es va tirar una traca abans d’eixir, com en el 90 en el Ravalet, encara que la ocasió ho mereixia.

IMATGES. Algunes de les imatges que poden haver-nos quedat gravades en la retina són, per exemple, la de Teo amb el trage nou i elegant, comprat i estrenat per al Certamen, la del tio Joaquín amb el «llàtig» en Cosmos posant-les totes al seu lloc sense fallar mai, la de Canut subjectant els papers del mestre per a que no s’envolaren al mateix temps que contribuïa a guanyar el premi, la de Liberto Benet, que venia a preparar-nos, amb la botija de cassalla, i que un estiu ens va deixar...

PREMIS. Les tres primeres vegades –fins el 87–, els músics acudien en acabar totes les bandes de tocar, davant l’Ajuntament de València. Dins al saló de plens on es llegia l’acta entraven directius i directors, i els músics esperaven fora per pegar els bots corresponents si es guanyava. Des del 90, en donaren a la mateixa plaça de bous. El premi era rebut a les grades i passejat per l’arena. Eixe mateix any es va fer «la ola» en la grada, Teo va saludar des de l’arena amb el garrot en alt enmig dels crits Teo Teo, en plena rivalitat de conserges Teo vs Canut.

DISPONIBILITAT. De la disponibilitat i ganes d’assistir al tenim proves com el cas de 1987: dos trompetes de la nostra banda que tenien concert eixe mateix dia amb l’Orquestra de Barcelona vingueren en taxi expressament per a l’actuació, arribant just a temps, sense poder ni desfilar. El taxista de Barcelona (amb familiars a Guadassuar) els estava esperant per poder arribar a hora.

AFINANT. El 83, després del pasdoble i mentre tocava la primera banda, anàrem a afinar al passatge Dr. Serra, junt a la plaça de bous. Per allí passaren en eixe moment dos «xiques de companyia» que foren saludades efusivament per qui era en aquell moment abanderat. En això un músic major (D.A.C.) preguntà: «són família, són família?»

CANÇÓ. El camí de València a Guadassuar, sobretot els anys que es guanyava, era tot una festa dalt els autobusos (normal). Es va fer famosa la cançó sorgida dalt d’un d’ells l’any 1990. Acudiren, a més de la nostra banda, les de Requena i Picassent, quedant les tres en eixe ordre. Algun músic, d’allò més inspirat, començà a cantar, amb la música que tots coneixereu: «Una lágrima cayó en Requena, en Requena cayó una lágrima [...] i en Picassent en caigueren més de cent.»

SORDINES. El 1983, la primera de les vegades que s’assistia des de feia molts anys, els trompetes es deixaren les sordines als autobusos, tenint que demanarles a la banda de Sagunt, una de les rivals.

CONTINUA EN PÀGINA 18

FANS. Amb la distància del temps, ens ompli de satisfacció la quantitat d’autobusos que ens acompanyaven cada

11

REVISTA DE LA

societat musical

activitats · activitats · activitats MARÇ-ABRIL-MAIG-JUNY 2008 CONCERT D’HIVERN. Diumenge 14 de març, Auditori 22 h.

només l’obra obligada del certament, junt el pasdoble i Es xopà... hasta la Moma que no podia faltar. (I de bis, el segon moviment de la lliure).

La primera part, la Banda Jove, i la segon, primera interpretació en públic de les dos obres que estem preparant per al certamen.

FESTIVAL DE LA BANDA JOVE A L’AUDITORI. Dissabte 14 de juny, Auditori 20 h.

AUDICIÓ D’ALUMNES DE L’ESCOLA. Divendres 18 d’abril, 19’30 hores.

Dins del programa d’intercanvis que patrocina la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana des de fa uns anys. Participaren la Banda de Benimodo, que està preparant la seua participació en el certamen i la nostra Banda Jove.

Concert-audició dels alumnes de totes les especialitats instrumentals de la nostra Escola de Música.

CONCERT DE PRIMAVERA. Divendres 9 de maig, Auditori 22 h.

AUDICIONS DE L’ESCOLA DE MÚSICA. Dilluns 16 de juny, Auditori 19 h.

A més de les dos obres del certamen, altres dos, una la Introducció, tema i variacions de Rossini on es va lluir Víctor, i altra per a tancar el concert composta per José Luis Civera, germà del nostre director, i en la que cantaren el Cor Llorenç Ruiz i la Coral Infantil de la Societat Musical.

Tot un èxit. (foto Salvador Colomer)

Obrien les audicions d’enguany els alumnes d’iniciació, guitarres, oboés, trompes, pianos, saxos i percussió.

Dimarts 17 de juny, Auditori 19 h.

El segon dia clarinets, trompetes, violins, violes i Conjunt Coral.

Dimarts 17 de juny, Auditori 19 h.

CONCERT DE CORPUS. Diumenge 25 de maig, Plaça Major 21 h.

I tancaren trompetes, flautes, fagots, trombons, bombardins, tubes, Jove Orquestra i Banda Jove amb la Coral Infantil.

Amb un oratge un tant inestable i una mica de fred, ara

12

REVISTA DE LA

societat musical

NOTÍCIES LA BANDA A LA RÀDIO.

FRASE MEMORABLE. Coneguda per tots és

Amb motiu de la nostra participació en el Certamen de valència, el passat dissabte 19 d’abril a les 14 hores, el programa Concierto de la 97.7 Ràdio que dirigix i presenta Fernando Romero estigué protagonitzat per la nostra Banda. És un programa que esta emissora dedica cada dissabte al món de les bandes de música. En ell cada setmana és invitada una Societat Musical. En representació de la nostra Banda van entrevista al nostre President, al director i a l’Alcalde???????. Com a banda sonora del programa es pogueren sentir gravacions històriques i recents de la nostra Banda.

A més de sentir-ho per la ràdio, es va poder seguir el programa a la mateixa hora en directe per internet en http://www.la977.com o en diferit a les 4 hores del dia següent.

la facilitat del nostre mestre de la Banda per a parlar. I conegudes són les frases i expressions que utilitza per que els músics entenguen com vol que es toque (hi ha una bona col·lecció). Però ara volem destacar-ne una, seriosa, i potser del més interessat que s’ha dit en molts anys dalt d’una tarima. Fou en l’assaig del divendres 13 de juny, on l’assistència era molt menor de l’esperable a un mes del certamen (sopars de final de curs i altres excuses peregrines). En vore que alguns dels habituals feien mala cara, digué: «Llevaros de aquí sonrisas.

Venimos a disfrutar. Quien no viene se lo pierde.»

CURS DE MÚSICA ANTIGA. Recordeu que es porta a cap del 18 al 24 d’agost i del 1 al 5 de setembre.

La inscripció està ja oberta des de fa uns dies i encara queden places. Per a qui no vulga inscriure’s, però si assistir a les activitats lliures, els concerts previstos són: - 24 d’agost, a les 22.30 h., a l’església, Música religiosa de F. Guerrero - 4 de setembre, a les 22.30 h., a la Casa de Pedra, Música de Cambra - 5 de setembre, a les 20 h., a l’Auditori, Orquestra Barroca La conferència corre a càrrec d’Àngel Medina, Catedràtic de Musicologia de la Universitat d’Oviedo. Amb el títol de «Capones, los cantores castrados en España», serà dia 22 d’agost a les 19 hores en la Casa de Pedra. A més, el dia 23 d’agost a les 19 hores es podrà assistir a la presentació del treball realitzat en el Taller de Lutería. Sense necessitat d’inscriure-vos també podeu assistir a escodrinyar el què fan en les diferents classes.

Qui encara no tinga el llibret amb la informació, completa, pot demanar-lo en el Musical al tio Fernando o recollir-lo a la Biblioteca Municipal.

També podeu informar-vos a la web www.ladispersione.com.

Fotos: Salvador Colomer

NAIXEMENT DE MANEL. Augmenta la plantilla de futurs músics. El passat 16 d’abril va nàixer Manel, fill de Manolo Pérez (trompa de la nostra banda i de Luur Metalls) i de Dora Palau (clarinetista en excedència). Com és habitual, des de les pàgines de la nostra revista volem donar l’enhorabona als feliços pares.

PAELLA PASQUERA. El passat 26 de març tinguérem una paella al pati de Moisés per als que acudiren al l’assaig especial de preparació al certamen que es va fer pel matí. Estes són algunes de les fotos.

13

REVISTA DE LA

societat musical

PREMI.

El passat 17 de maig el nostre company David Sais va guanyar el primer premi en la categoria Mitjana 1 (corresponent als alumnes de 1r Cicle de Grau Mitjà) del 1r concurs Nacional de Percussió «Baketes» de Benetússer, que en esta ocassió estava dedicat a la caixa. En la foto publicada el passat dia 20 de març pel diari Levante-EMV podem vore’l, acompanyat de Guillem Gimeno, en un moment del seu pas per les falles d’Alzira d’enguany.

ALTRES CONCERTS. Llebeig, el quartet de clarinets de Víctor Estarelles va actuar el passat dissabte 31 de maig a l’Auditori amb no massa públic, ni massa músics entre el públic, ni massa clarinetistes entre el públic. (No va fer publicitat l’associació de clarinetistes?). Un atractiu i ben treballat concert amb un original bis: a manera de «resum-recordatori», una espècie de mescla ininterrompuda i ben enllaçada de breus fragments de totes les obres que havien interpretat al concert.

LLIBRES I MÚSICA Per si de cas algú no sap què fer a l’estiu, proposem uns quants llibres (per a llegir-los). És l’època de l’any en el que tenim més temps lliure, sobretot els estudiants que han passat l’any estudiant a tope (això es nota als assajos de la Banda) i ara ho tenen tot aprovat.

Homer y Heròdot, així com la seua enigmàtica i miraculosa supervivència baix el nom d’osetes, en la regió del Caucas.

«El coleccionista de sonidos» de Fernando Trías de Bes (Ed. Alfaguara, 2007). Altra novel·la, esta sobre una persona que des de menut té la capacitat de retindre sons, tots menys un que buscarà incansablement. Un thriller que atrapa al lector ràpidament en la seua inquietant trama.

«Notas para un violonchelo» d’Andromeda RomeroLax (Ed. Planeta, 2007). És una novel·la –de lectura ràpida– ambientada a inicis del segle XX que retrata les vides i les passions d’una violinista i l’hereu d’un arc de violoncel, el qual va condicionar el seu futur.

«Los atributos del capón: imagen histórica de los cantores castrados en España» d’Ángel Medina (Ed. ICCMU, 2002). A més de que el tema és molt curiós i interessant, al Curs de Música Antiga d’enguany tindrem a l’autor fent una conferència sobre el mateix tema (el dia 22 d’agost).

«Coriolanus», William Shakespeare. (En la biblioteca podeu trobar-la en edició bilingüe anglés-castellà) Una de les últimes obres de l’autor, estrenada al voltant de 16071608 i publicada en 1623, després de la mort de l’autor. La tragèdia gira al voltant de Caio Marci Coriolà, un brillant general romà que al ser desterrat de Roma dirigix un assalt a la ciutat. Sòls els precs de sa mare eviten que arrase Roma, la qual cosa el condueix a la mort.

Per a la seua obra, Shakespeare es va basar principalment en l’obra de Plutarc, escriptor grecorromà del segle I. Shakespeare aconsegueix crear un heroi a mig camí entre la humilitat i l’orgull extrems, l’heroi militar i l’home que al anteposar els sentiments de l’individu a l’interés públic s’encamina a la catàstrofe personal salvant l’interés general.

«La voz maligna» de Vernon Lee (Ed. Atalanta, 2006). En realitat, darrere d’este títol hi ha tres contes fantàstics diferents d’esta escriptora anglesa del segle XIX plens de sensualitat i amb unes fabuloses recreacions del passat.

«El jove Lennon» de Jordi Serra (Ed. Columna, 2005).

Història novel·lada de l’adolescència de John Lennon, un dels membres de The Beatles i un dels personatges més carismàtics i influents del segle XX que va deixar en les seues cançons i en les seues idees els somnis de diverses generacions.

«Escitas y Osetas: Mitologias y Sociedad», de Georges Dumezil (Ed. Fondo de Cultura Económica, 1990.) Obra d’un dels grans antropòlegs contemporanis, descriu la perduda civilització dels escites, a penes coneguda per

«Artilugios e instrumentos para hacer música» de Fernando Palacios i Leonardo Rivero (Ed. Ópera Tres, 1990). Un llibre amb indicacions per a la construcció d’instruments, a partir de materials quotidians i molt diversos.

14

REVISTA DE LA

societat musical

LA BANDA DE GUADASSUAR I EL CERTAMEN DE VALÈNCIA (III) EL CERTAMEN DE 1948 Una vegada superats els primers anys de la postguerra, el certamen de bandes torna a la normalitat celebrant-se dins dels actes de la Fira de Juliol, comptant amb tres seccions i interpretant cada banda una obra lliure i una obligada. Aleshores s’anomenava Concurso Regional de Bandas Civiles.

Respecte als músics forans que podien participar amb cada banda les bases del certamen deien: «Base 5ª Con el fin de poder suplir las bajas por enfermedad u otro caso de fuerza mayor, se permitirá que de las respectivas bandas concursantes formen parte tres elementos extraños de las mismas, como máximo...»

En esta edició les seccions es dividien de la següent manera: la secció segona la formaven les bandes fins a 40 músics, les de la primera fins a 60 i les de la secció especial eren les de més de 60 músics. Es presentaren moltes més bandes de les previstes, sobretot en la Secció Especial que tenia caràcter nacional, secció en la que les bandes rebien 5.000 pessetes simplement per participar, una quantitat considerable per a l’època. En la Primera Secció en canvi, la subvenció era de 2.500 pessetes. El preu de les entrades per al públic anava de les 3 pessetes la més barata fins a les 15 pessetes la més cara.

Com veiem, es podien portar tres músics forans i, segons la versió que Agustín Roig ens oferia en la revista número 30, la banda de Guadassuar va canviar algun músic forà de la vesprada per un altre diferent per la nit.

Consultat este canvi al jurat en principi no posà cap

La Unión Musical de Santa Cecilia de Guadasuar (tal com apareix inscrita) dirigida per Virgilio Beltrán Cleries, va actuar el 22 de juliol. Participà amb 60 músics en la 1a secció, actuant en tercer lloc. L’obra obligada va ser «El Caserío» de Guridi i la de lliure elecció «Capricho Español» de Rimsky Korsakov. El resultat va ser desastrós, doncs després d’atorgades les puntuacions va ser desqualificada com s’explica a continuació.

En aquell any el certamen es dividia en dos audicions, vesprada i nit. Per la vesprada desfilaven totes les bandes, les de la segona secció interpretaven l’obra obligada i les de la primera l’obra lliure. Per la nit era al contrari, interpretant les bandes de primera l’obra obligada i les de segona la de lliure elecció. No consta en els arxius de l’Ajuntament de València cap menció als pasdobles que interpretava cada banda en la desfilada 1, però sí als itineraris que recorria cada banda fins arribar a la Plaça de Bous. A la nostra banda li va correspondre junt a les bandes de Montroi i Torís, ambdues de 2a secció, fer el passacarrer des de la Plaça de la Verge, Micalet, Plaça de Saragossa, Sant Vicent, Plaça de l’Ajuntament (aleshores Plaza del Caudillo), Rivera fins a la Plaça de Bous.

15

REVISTA DE LA

societat musical inconvenient. Després sorgí la polèmica i les reclamacions, al·legant que el canvi suposava que eren més de tres els músics «llogats». No hagué manera de posar-se d’acord, pel qual es deixà per a que decidiren, el dia següent, els juristes de l’Ajuntament de València.

Estos, després de les seues deliberacions consideraren que encara que només actuaven tres músics «llogats» dalt de l’entaulat en realitat eren més de tres subjectes estranys i per tant s’anul·lava la participació de les bandes de Benaguasil i Guadassuar. A diferència d’altres bandes de les que sí que es conserva la declaració dels músics llogats que formaven part de la plantilla per a actuar al certamen, de la nostra banda no es conserva cap document a l’Arxiu Municipal de València on apareguen els seus noms2.

Encara que les bandes de la Secció Primera havien actuat el dia 22, l’acta del jurat es va signar el 24 de juliol a les 2 hores i 40 minuts, una vegada finalitzada l’actuació de les bandes d’Especial. Respecte al tema el jurat es limita a indicar en ella el següent: «Sección Primera. Por haber recibido el jurado una denuncia contra la Banda Unión Musical de Educación y Descanso de Benaguacil por quebrantamiento de las Bases de la convocatoria de este Concurso, y habiendo sido debidamente comprobada dicha denuncia, el Jurado ateniéndose a las Bases de la convocatoria ha tenido que eliminar a dicha Banda, lamentándolo vivamente por la valiosa actuación artística de la citada Corporación.

Por el mismo motivo ha tenido que eliminar igualmente a la Banda Unión Musical Santa Cecilia de Guadasuar»

Tampoc es conserven les reclamacions presentades contra la banda de Benaguasil i que motivaren la seua desqualificació, però sí les presentades pel president d’esta última contra les de Sedavi, Buñol, Montcada, Alfafar i Guadassuar. Esta última deia literalment: «Antonio Llosá, Presidente de la Banda de Benaguacil presenta en ese jurado la siguiente denuncia contra la banda de Guadasuar por los elementos extraños siguientes elementos y que han actuado en la misma: Flauta: Militar de 2ª en el Regimiento de San Fernando nº. 11 en Alicante Clarinete: Sr Conejero, de Orquesta Municipal Clarinete: Hilario Ortega, militar de 2ª en el Regimiento de Tetuán de Castellón Trompa: Sr. Falomir, Orquesta Municipal Bajo: Sr. Chirivella, Banda Municipal.»

Definitivament els tres primers premis foren repartits de la següent manera (entre paréntesi l’obra lliure tal com apareix al programa de mà, la puntuació obtinguda i el premi en metàl·lic en el seu cas): 1r Agrupación Musical Santa Cecilia de Sedaví (Dejanire, fantasia, Saint-Saëns, 117’50 punts i 6000 pessetes de premi)) 2n Centro Instructivo Musical de Benimaclet (El Príncipe Igor, Danzas Guerreras, Borodine, 115 punts, 4500 pessetes) 3r Centro Instructivo Musical de Alfafar (Las golondrinas, pantomima, Usandizaga, 84’50 punts i 3500 pessetes).

La banda de Guadassuar en la Plaça de Bous de València el 22 de juliol de 1948 en el moment de la desfilada

16

REVISTA DE LA

societat musical - José María Franco Bordóns, crític musical i director d’orquestra.

- Manuel Palau Boix, Catedràtic d’Harmonia del Conservatori de València i compositor.

- Manuel Massotti Escuder, director del Conservatori de Múrcia.

- José Facundo Vázquez, Músic Major de la Banda Militar d’Alcoi.

La banda de Benaguasil (1812, obertura solemne, Tschaikovsky) va obtindre 137 punts que li hagueren suposat l’obtenció del primer premi en cas de no haver queda desqualificada. La banda de Guadassuar va ser puntuada amb 101 punts, la qual cosa l’haguera deixat en el quart lloc. Altres bandes participants i puntuació foren: l’Artística de Buñol (Sinfonia en re menor, tercer temps, C. Franck, 76 punts) i el Centro Artístico Musical de Moncada (Obertura tràgica, J. Brahms, 73 punts).

Respecte a la plantilla les bases del certamen establien que:

El jurat estava format per set persones. Tres d’elles no puntuaven: - Adolfo Cámara Ávila, president del jurat i Regidor de Fira i Festes de l’Ajuntament de València.

- Fernando Gimeno Izquierdo, secretari tècnic de l’Orquestra Municipal de València i professor del Conservatori. Actuava d’assessor del president.

- Eduardo Urios Ribes, secretari del jurat i Cap del Negociat de Fira i Festes de l’Ajuntament de València.

«Base 3ª. En la hoja de inscripción que deberá ser firmada por el Director de la Banda respectiva se harán constar el número de plazas y relación nominal de los profesores que la forman, la sección del concurso en la que desea formar parte y el titulo de la obra de libre elección que interpretará. Esta hoja irá acompañada de un certificado de la Alcaldía del pueblo de residencia de la banda en el que se hará constar que todos los profesores que figuran en la hoja llevan más de seis meses de antigüedad en la Banda».

Els altres quatre membres del jurat consideraven els apartats d’afinació, sonoritat, solistes i tècnica i direcció i interpretació. Puntuaven de l’1 al 5 cada apartat tant en l’obra lliure com en l’obligada, la qual cosa donava un total de 40 punts per membre del jurat i un total de 160 possibles per a cada banda. Foren els següents:

Director Virgilio Beltrán Cleries Requinto Domingo Añó Cleries Flauta-Flautí Agustin Roig Barrios Celestino Boils Osca Salvador Oliver Olmos Oboé Leopoldo Vidal Plaza Joaquin Ribera Llopis Clarinet Joaquin Sais Vidal Vicente Ortega Bataller Evaristo Roig Añó Evaristo Roig Oliver Juan Barberá Jornet José Camarasa Barrachina Jose María Sais Ribera Joaquin Meseger Colomina Joaquín Ribera Osca Agustín Boils Camarena Salvador Oliver Rosell Vicente Marqués Alonso Joaquin Llopis Garcia Salvador Casanova Lledó Joaquin Perales Cleries

A continuació es pot llegir la composició de la plantilla tal com apareix en les actes d’inscripció de la nostra Banda en els arxius de l’Ajuntament de València:

Clarinet Baix José Marques España Joaquin Gonzálvez Montalvá Saxo Joaquín Beltrán Cleries Vicente Beltrán Mut Agustín Estruch Roig Carlos Beltrán García José María Beltrán Cleries Heliodoro Añó Osca José Pascual Osca Joaquín Añó Osca Agustín Roig Cervero

Trombó Alfredo Roig Cerveró Leopoldo Albentosa Moscardó Joaquin Roig Pastor Elías Oliver Boils Bombardí Ramón Llácer Montalvá Enrique Roig Vidal Joaquín Oliver Beltrán

Fagot José Vidal Plaza

Tuba Vicente Noguera Montalvá José María Osca Vidal Antonio Noguera Alós Agustín González Madramany Salvador Perales Galán

Fliscorn Joaquín Gimeno Jornet Vicente Gimeno Añó

Bombo Joaquín Camarasa Puig Vicente Gimeno Lledó

Cornetins Sib Vicente Estruch Roig Torcuato Ferrero Donat José Gimeno Montalvá Vicente Noguera Montañana

Plats Antonio Gimeno Lledó

Trompes o Omnovenes Mi i Fa Damián Osca Pastor Cristóbal Crespo Benito Vicente Vidal Plaza Bernardo Peris Aleixandre

17

Caixa Joaquín Ribera Puchol Redoblant i timbals Joaquín Domingo García Abanderat Joaquín Esteve Boils

REVISTA DE LA

societat musical pasdoble, amb partitura completa per al director (cosa poc habitual per als pasdobles que solen comptar amb un guió reduït) amb una instrumentació especial per a la banda de Guadassuar, feta pel director Virgilio Beltrán i datada en febrer de 1947, justament l’any anterior al certamen. Possiblement hauria escoltat el pasdoble i l’instrumentà com a pasdoble de concert.

L’acta d’inscripció de la Banda de Guadassuar estava signada per l’alcalde Francisco Asensi Colomina, que tal com establia la base transcrita anteriorment, certificava que feia més de mig any que formaven part de la banda.

En la inscripció també s’incloïa una menció a l’uniforme, de complet color blau, i a l’estendard, «de los colores nacionales». Com que en l’època no existia encara el DNI per a identificar als músics, estos havien de portar la Cartilla de abastecimiento3, que no portava foto. En concret la base 13 deia: «Los profesores se presentaran al acto del Certamen provistos de sus respectivas tarjetas de abastecimiento, como documento de identidad. La comprobación que un profesor utiliza dicho documento sin pertenecerle, será motivo de descalificación de la banda y privación de todo premio y subvención...»

2. Es pot contrastar esta versió amb la que oferix Agustín Roig Barrios en l’article «La Banda de Música de Guadassuar en els anys 40», publicada en Revista de la Societat Musical de Guadassuar 27, setembre-desembre 2004 i que ha sigut l’»oficial» en tots estos anys: «Es podien portar tres músics forans i la banda de Guadassuar va canviar l’executant de caixa de la vesprada per un trompa per la nit. Consultat este canvi al jurat no posà cap inconvenient. La banda de Guadassuar rebé la màxima puntuació però sorgí la polèmica, promoguda per l’Artística de Buñol, al·legant que el canvi d’un músic dels tres forans autoritzats suposava que eren quatre els músics llogats».

Salvador Colomer Fonts: Arxiu Municipal de València.

Agraïsc especialment a Alfredo Ruiz, de la Banda Santa Cecília de Cullera, la cessió d’informació del seu llibre pendent de publicació sobre el Certamen de Bandes de Música de València i de la imatge del programa de mà que apareix a l’inici de l’article.

3. Tarjeta de abastecimiento. Després de la guerra Civil l’escassetat d’aliments era generalitzada en Espanya.

Cada membre de una unitat familiar era titular d’una targeta d’abastiment, la qual li donava dret a una cartilla de racionament cada sis mesos. El 14 de maig de 1939, quaranta quatre dies després del final de la Guerra Civil, el govern implantava la cartilla de racionament, un document que afectava a tota la població i que donava dret a rebre una sèrie de productes racionats proporcionats setmanalment per la «Comisaría de Abastecimientos y Transportes». Calia racionar els aliments teòricament de manera provisional, encara que duraren més de tretze anys.. Contenien cupons d’oli, sucre, arròs, diversos, greixos i llocs per als segells de carnisseries, forns de pa, botigues d’ultramarins, etc.

NOTES 1. En converses amb Domingo Añó Clèries fa menció a que podria haver sigut un pasdoble que interpretaven molt en l’època en els certàmens: «Pare i fill», pasdoble de Camilo Pérez Laporta i Camilo Pérez Monllor, pare i fill, compositors alcoians de música festera de principis del segle XX. En converses amb la resta de músics supervivents confirmen tal possibilitat. A l’arxiu de la Societat Musical es conserva manuscrit el material del

CONTINUA DE PÀGINA 11

que estava agranant el carrer ens va rebre amb aquella frase cèlebre: «no feu la mª que no esmorzareu!!». De sopars de celebració, el triomf del 90 des va celebrar al Ravalet (inici carrer de l’Hort) i el 94, encara que no es va guanyar, davant de casa Paco, un 22 de juliol.

REBUDA. De les rebudes a la Banda només arribar al poble després de guanyar, recordem el llarguíssim passacarrer (per quasi tot el poble) el 1983, amb el carrer major amb una «trinchera» d’eixes que fan ara, i la gran quantitat de cases que obrien o encenien la llum del carrer a pesar de l’hora que era (molt tard). En 1990 es va voltejar (com en altres triomfs), i després d’un passacarrer Ravalet-Església i un mini-castell es va obrir ésta per cantar dins els gojos i himne a Santa Cecília –dirigits pel tio Domingo– també a altes hores.

DIPLOMES. El 1983 ens feren entrega de 6 diplomes diferents (estan a les parets del Musical). Foren exposats a l’entrada de l’Ajuntament i un dels diumenges posteriors es va fer un passacarrer pel poble amb tots ells. Un d’eixos premis aconseguit va ser el de la banda que més punts havia obtingut de totes les seccions (229 sobre 240). Les males llengües, algunes d’elles ben informades diuen que originalment a la placa posava «Unió Musical de Llíria». Encara es veu el raspat. Per altra banda, tal va ser el disgust de l’any 1994 que no anà ningú a recollir el diploma a l’acte que es va fer uns dies després al Palau de la Música.

CELEBRACIÓ. La celebració del triomf del 90 fou, primer amb tots els acompanyants, a la Sala Rex –que ja estava avisada– i després, al recentment inaugurat Molí (com a pub, eixint cap a Algemesí). Ho passàrem d’allò més bé al corralet aquell (recordem la imatge d’una clarinetista que encara està a la Banda convertida en animadora general amb els seus pom-poms). De matinada, gran part dels músics marxaren, igual de contents, a esmorzar a un bar que hi havia a eixa part del poble, i la propietària,

(Si algú recorda més anècdotes ens les pot enviar o contar per incloure-les en futures revistes.)

J.B.B.

18

REVISTA DE LA

societat musical

CINE DE MÚSICA - MÚSICA DE CINE THE MASTER AND HIS PUPIL Títol original: The Master and his Pupil Directora: Sonia Herman Dolz Càmeres: Paul van den Bos, Hans Fels, Alejandro Agresti Any: 2003 Nacionalitat: Països Baixos, versió original en anglès, holandès i castellà amb subtítols en català Música: Paul M. van Brugge Duració aproximada: 88 min.

Sinopsi Es pot ensenyar algú a posseir el do del carisma? Es pot ensenyar algú a mantenir-se d’esquenes davant de milers de persones i dirigir cada segon de la seva atenció? Es pot ensenyar a transmetre la passió i la convicció només mitjançant el moviment corporal i fer-ho a la vegada que es dirigeix a un grup de professionals recreant una peça mestra?

Una fascinant pel·lícula on es revelen els secrets essencials de l’art de la direcció d’orquestra amb una mirada furtiva a l’art musical de Valery Gergiev. Un film sobre «com transmetre».

Durant el mes de setembre de 2002, durant dues classes magistrals a Rotterdam, el gran director d’orquestra Valery Gergiev comparteix el seu coneixement, la seva experiència i visió de la música amb tres talents internacionals de la nova generació de directors d’orquestra. Sota la seua supervisió, els tres aspirants dirigiran la Jove Orquestra Filharmònica de Rotterdam a través de dues peces de Scriabin (Poema de l’èxtasi i Prometeu).

Els tres joves directors, tot i ser ben diferents entre si, comparteixen la voluntat d’aprofitar al màxim l’oportunitat única d’esdevenir, per un sol mes, els alumnes del gran Gergiev. Són l’hispanoamericà Alexis Soriano, director de l’Hermitage Orchestra de St. Petersburg, apassionat però mancat de precisió; l’angloxinès Jason Lai, director auxiliar de la BBC Symphonic Orchestra, però encara massa tècnic i rígid per dirigir Scriabin i l’holandès Otto Tausk, director de la Maarten Altena Ensemble.

La pel·lícula mostra com es produeix, a través de la carismàtica personalitat del mestre i la mirada atenta dels tres alumnes, la transmissió del coneixement musical que és capaç de donar forma a l’art i, sobretot, la transmissió de l’ofici de director, basat en el poder sobre un mateix, la inspiració i la qualitat humana.

La lliçó de Gergiev als seus deixebles és vista des de l’interior de l’orquestra, captada per tres càmeres, operades per experts directors de fotografia, que capturen les imatges centrant-se, en el drama físic, psicològic i emocional que sorgeix de la relació entre mestre i alumne.

Les claus de l’interés de la pel·lícula estan en el mateix Gergiev: la simplicitat, el carisma, la calidesa i l’humor amb què transmet als joves directors la seva saviesa constitueixen també una lliçó per qualsevol espectador. I és que a mesura que avança la pel·lícula, Gergiev passa de mostrar com cal conduir una orquestra a com, a través de l’actitud, s’aconsegueix donar veu a les passions que són a l’interior de cada director. Abordant el procés creatiu en si mateix, les lliçons de música es converteixen en lliçons sobre la vida.

El miracle que aconsegueix el treball de la directora Herman Dolz amb aquest documental és exposar de manera fàcil allò que és difícil, tant en el terreny de l’ensenyament musical com en el fílmic, amb un acabat que sembla simple però que amaga un entramat complex que explota al màxim les possibilitats fílmiques de la situació, a partir d’un depurat treball de muntatge. La banda sonora per a violoncel i piano, escrita pel compositor holandès Paul M. Van Brugge, esdevé, en aquest sentit, la veu interior del documental.

The Master and his Pupil és un film apassionant, dramàtic, còmic, enèrgic, instructiu i, per damunt de tot, un document humà fascinant sobre com volar a través de la música...

19

REVISTA DE LA

societat musical

Prokofiev i el cine (1a part)

El Teniente Kijé Títol original: Poruchik Kizhe (Lieutenant Kije) Director: Aleksandr Fajntsimmer Guió: Yuri Tynyanov Any: 1934 Nacionalitat: URSS Intèrprets: Boris Gorin-Goryainov, Nina Shaternikova, Sofiya Magarill, Erast Garin, Mikhail Rostovtsev, Música: Sergei Prokofiev Durada:

Els historiadors del cinema consideren que a Prokofiev coma aun dels pares bandes sonores original, doncs va ser un dels primers que va escriure música expressament pensada per a servir d’acompanyament sonor a una pel·lícula. Va escriure huit bandes sonores destinades a films que, en alguns casos, quedaren inacabats o no s’estrenaren mai. El primer treball per al cine va ser en 1934, amb la música per a la pel·lícula «El tinent Kijé», d’Alexander Faintzimmer. La va seguir en 1938 una altra banda sonora importantíssima per a la historia del génere, «Alexander Nevski», del director Sergei Eisenstein. El seu últim treball per al cinema, les dos parts filmades de la trilogia inacabada de «Ivàn el Terrible», del mateix director, es convertiren en oratori, com a Opus 116, de la mà d’Abram Stasevich, huit anys després de la mort de l’artista. Les dos últimes són considerades actualment com les dues grans partitures de la música per al cinema de tots els temps, arribant la seua influència fins als compositors cinematogràfics actuals. Posteriorment la seua música ha sigut utilitzada en algunes pel·lícules am la que fem referència de Woody Allen.

Esta pel·lícula es basa en un divertit conte de Yury Tynyanov sobre un soldat que mai va existir. És una sàtira de la cort russa de finals del segle XVIII en temps del tsar Pau I, un home fascinat per la pompa i la disciplina militar. Un borró en un informe fa entendre al tsar que existeix un tinent Kijé. S’interessa per ell i exigeix més dades sobre el «brau oficial». Els seus subordinats militares, incapaços de contradir al monarca, inventen la biografia completa del inexistent Kijé, des del seu naixement fins la fi de la seus carrera, passant per l’exili en Sibèria, el seu ascens en la carrera militar, el seu matrimoni i altres episodis de la seua vida, ornats per la imaginació dels oficials del tsar. Este exigeix conéixer-lo personalment, pel que als oficiales no els queda més remei que matar en el camp de batalla a tan valerós oficial.

Eisenstein, es considerat com un dels grans directors de la història del cine. D’entre les seues pel·lícules podem destacar la pel·lícula sobre la que més s’ha escrit de tota la història del cinema, considerada una de les millors pel·lícules de tots els temps «El cuirassat Potemkin» (1925), «Octubre» (1927) i les que va realitzar amb la col·laboració de Prokofiev, «Alexander Nevsky» (1938), la seua primera pel·lícula sonora, «Ivàn el Terrible» (1944) i «La conjura dels Boiards» (1946).

Este conte satíric, s’adaptava perfectament al sentit de l’humor de Prokofiev, i per a ell composà una deliciosament frívola partitura que ha arrivat a ser una de les seues obres més conegudes. Prokofiev convertí la banda sonora de la pel·lícula en la Suite simfònica Opus 60, amb cinc moviments: Naixement, Romança, Boda, Troika i Mort.

Alexander Nevsky Títol original: Aleksandr Nevsky Nacionalitat: Unió Soviètica Intèrprets: Paul Richter, Margarete Schön, Hanna Ralph, Theodor Loos, Hans Adalbert von Schlettow, Rudolf KleinRogge, Bernhard Goetzke, Erwin Biswanger Director: Sergei M. Eisenstein Guió: Sergei M. Eisenstein & Piotr A. Pavlenko Any: 1938 Génere: Drama èpic històric Durada: 112 Música: Sergei Prokofiev En la segona meitat del segle XIII, els cavallers teutons invadeixen Rússia. Alguns traïdors, com el alcalde Pskow, els ajuden. No obstant, el poble de Novgorod es convertix en el centre de la resistència al que, poc a poc, es van unint gent. El príncep Nevski serà el cap i l’heroi al que seguir, per qui lluitar i per qui morir.

20

REVISTA DE LA

societat musical

La última noche de Boris Grushenko

Oportunament estrenada a les portes de la Segona Guerra Mundial, exercí una gran influència durant la guerra, instaurant-se la «Ordre d’Alexander Nevski» per als herois combatents. Eisenstein proposava una epopeia popular per a despertar en les masses soviètiques un sentiment patriòtic contra l’amenaça de l’Alemanya de Hitler.

Fou la primera pel·lícula sonora del director, on volgué experimentar les seues teories sobre la relació entre la música i la imatge. La música era composada a mida que el compositor veia les escenes s e n s e m u n t a r .

Eisenstein tallava i unia els plànols segons el ritme de la m ú s i c a proposada per Prokofiev.

Així, per no perdre alguns fragments de la música, es reelaborà la cinta per adaptar-la a la partitura.

Es pot dir que en la pel·lícula la música té tant de pes com la imatge. S’ha considerat com el primer film-òpera i el primer vídeo musical.

La música fou enregistrada per una xicoteta orquestra i aprofitant al màxim amb la primitiva tecnologia de l’època. Per a definir els diferents plànols sonors i obtenir els efectes desitjats, experimentaren amb diferents distàncies i disposicions dels músics i dels cors respecte al micròfons.

Amb posterioritat Prokófiev estructurà la música en la Cantata, opus 78, per a mezzosoprano, cor mixt i orquestra. La partitura conté tots els elements que identifiquen al compositor: ritmes audaços i enèrgics, moments de refinat lirisme i una notable inclinació cap a l’humor, de vegades irònic, altres grotesc. Per a esta obra, l’autor realitzà un exhaustiu estudi del folklore rus i mongol, que uní amb altres elements eslaus i amb reminiscències de cant gregorià.

Títol original: Love and deathDirector Woody Allen Guió: Woody Allen, Mildred Cram, Donald Ogden Stewart Any: 1975 Nacionalitat: USA Intèrprets: Woody Allen, Diane Keaton, Howard Vernon, Jessica Harper, James Tolkan, Alfred Lutter, Olga Georges-Picot, Harold Gould, Aubrey Morris Música: Sergei Prokofiev Gènere: Comèdia Durada: 90 minuts L’acció transcorre en Rússia, a principis del segle XIX. Boris Grushenko està enamorat de la seua cosina Sónia, però ella prefereix a Ivàn, un dels germans de Boris. Ivàn es casa, i Sónia, per despit, contrau matrimoni amb un ric comerciant de peix.

Mentrestant esclata la guerra contra França i Boris, un convençut pacifista, és cridat a l’exèrcit per defensar la Rússia dels tsars. La seua peresa i covardia fan que es salve dels atacs de l’exèrcit francés de Napoleó. Una casualitat fa que capture a uns oficials francesos desprès de ser disparat des d’un canó. Convertit en heroi de guerra, Boris es convidat a les festes de l’alta societat de Sant Petersburg, però somnia amb casar-se amb la seua amada Sónia, que ha fracassat en el seu matrimoni.

Després de salvar-se en un esperpèntic dol, Sonia, ja viuda, es casa amb ell. Quan Napoleó arriba a Moscou, Sonia i Boris intenten matar-lo.

Una de les més destacades comèdies de Woody Allen com a director, guionista i actor principal. Un homenatge/paròdia a la literatura i a la música russa. Els personatges es claven en discussions filosòfiques en els moments més inoportuns, barrejant un hilarant esperit humorístic amb reflexions profundament existencials.

Per a la banda sonora utilitza la música de Prokòfiev, canviant-la de con-text de manera divertida. Utilitza fragments de la «Suite Escita», de la banda sonora de les pel·lícules «Alexan-der Nevsky» i «El tinent Kijé» i la marxa de l’òpera «L’amor de les tres taronges».

21

REVISTA DE LA

societat musical

Carabassots, a per totes!

El Fosquibrut desafinat

Guadassuar, això sí que és bufar!

Secció crítica i satírica, més divertida que el primer divendres de mes.

PROMESES CERTAMENERES

7. Hem rebut el següent correu: «Sóc Joaquin Fuertes Raga, m’agradaria que posareu en la revista, que si guanyem el certamen em deixe la banda per acabar la meua trajectòria artisticamusical en el punt més àlgid. I dels diners que guanyem del certamen em faré l’operació del canvi de sexe». Doncs publicat queda.

Si guanyem el certamen la tornada serà espectacular per molt motius. Un d’ells és la series de promeses que, d’acomplir-se convertiran en un espectacle la matinada del dissabte. Quedeu tots convocats a comprovar-ho.

1. Juan Carlos Civera va anunciar que si guanyem el certamen es raparà el cap i perdrà la melena, una de les seues senyes d’identitat. Xaua li tallarà el pel a l’1 en el Ravalet eixa mateixa nit. El cas és que si perd la melena de Rei León, ja no caldrà rugir? Perdrà la força com Sansó? Perdrà la capacitat d’inventar civerades enginyoses o les dirà millors encara? Parlarà en valencià?

8. Juamba Boïls intentarà passar menys desapercebut, participarà en el curset de dansa renaixentista del Curs de Música Antiga i ballarà en l’actuació de la nit i vestit d’època (renaixentista clar) 9. Xaua ja ha demostrat suficientment que sap tocar el requinto, el clarinet, l’hem vist alguna vegada amb el saxo, ara toca el trombó a la Banda Jove, a classe de música s’atrevix amb el piano, evidentment toca molt bé el violí i l’hem vist tocar la dolçaina. Fins i tot s’ha atrevit amb gran èxit amb la direcció. Si guanyem el certamen, este músic pluriinstrumental o multiinstrumental, home orquestra insuperable, ha decidit superar-se si cap i aprendre a tocar la gaita (en homenatge a la banda galega).

2. Paco Gimeno, el president: «Jo li pegaré la volta al Ravalet caminant sobre les mans, fent el pi».

3. Víctor Estarelles «Farà un curset de fer paelles».

4. Paula Oliver, Salva Oriola i Salva Colomer, els tres clarinets baixos, es faran el pel de color verd.

5. Ferran Barberà i Zaida Ginestar de color rosa fúcsia.

10. Reyes es tenyirà els cabells de color fúcsia i ballarà amb pompons com en 1991, mentre Ximo Alonso i Ximo Cortina canten i ballen un bolero.

6. La corda de xelos al complet ballaran la cançó del chikichiki només baixar de l’autobús. Gustavo farà de Rodolfo Chiquilicuatre (amb tupé i guitarreta) i les xiques faran de cos de ball (Disco, Gràfica i les demés).

Que la nit del dia 11 de juliol ens siga propícia

EL CABINISTA (QUEIXES, SUGERÈNCIES, AVISOS, ANUNCIS, CONTACTES...)

TEST 1 per saber si lliges la Revista: Tenia el número anterior la numeració a la portada, com sempre?

TEST 2: té l’exemplar que tens a les mans numeració a la portada?

SOLUCIÓ AL TEST: no en porta en cap des dos per decisions tècniques.

BOMBARDINS. Una corda exemplar que s’està treballant ja un premi per a Sta. Cecília acudint tots els seus membres als assajos parcials.

FOTO: Encara que parega que han declarat a Lluís Fallera Major, en realitat és un assaig seu en l’escenari que durant uns mesos va servir per a les presentacions falleres a l’Auditori.

22

962570719 (CRIDADA GRATUITA DE 1 A 16 HORES)

REVISTA DE LA

societat musical

històriesdel pare vicent 10

avi

CIVERADES Llevaros de aquí sonrisas.

Venimos a disfrutar. Quien no viene, se lo pierde.

Però haced el favor de venir a ensayar, a ver si ganamos, que este verano hace mucho calor i quiero cortarme el pelo gratis.

- Que te la toquen los vecinos (la semicorchea) - Secadlo. Con la nariz, con el huevo derecho, con lo que sea.

- Soplar pa dentro se llama chupar.

- Cualquier día me la tocais - Solo són negras i blancas, Ni siquiera una mulata que os despiste. (con las bragas en la mano?)

- Ahora que estais, me gustaria que desaparecierais

Algunes de les civerades que hem sentit des de la última revista, que totes no ens dona temps a apuntar-les De les seues caracteritzacions hem anotat la frase «teneis que tocar como el Rey León...» amb pinta de Rei León, melena al vent, o fent de «Chiquito de la calzada», «no puedo, no puedo...»

Frases lapidàries: - Dirigida al bombo (a qui el tocava): «Tuyo és el redoble, el honor i la gloria» - «Cuando acabamos de empezar hay que ir p’alante».

(La veritat és que el que seria estrany seria anar p’alante quan acabem d’acabar).

- «A mi, el doble picado me lo enseñó un flautista a quien llamabamos Beethoven... como al perro...»

- «Si no teneis afinador ¿Cómo vais a estar finos?»

- «Respirar és soplar pa dentro» - No me hagais ni mucho caso ni poco.

Frases asqueroses: - Estamos tan juntos que damos asco.

- Tocad como una vomitera de primer sábado de mes.

- Vomitar y quedaros un poquito (I l’olor qui el suporta???)

- Vomitemos todos.

Frases de fàbrica de mobles musicals: - Hacedle la cama. De paja, de látex, pero hacedle una cama - El tresillo és lo que nos va a dejar en el sitio. (A alguns el tresillo, el sofà, el silló, els deixen en casa mirant la tele en lloc de vindre a l’assaig).

- El tresillo me lo como (en paella, en bocata, al forn????)

- Tocadlos como Tresillos Rivadulla: la decisión es tuya.

- No os acosteis en los tresillos, miradlos por el escaparate.

Frases equívoques: - El bombo y los platos ya veremos como la meten.

- Levantad las cabezas (las de arriba).

- Este hay que apretar mucho el culín.

- Movedlo suave, pero movedlo.

- No las quiero largas. Las quiero cortas i separadas.

- Cuando oigo el mástil, me pongo.

- El que más suave tenga el morro, que entre.

- Cuando esté afinado, lo calentais.

Frases higiènic musicals: - «hay que dejarlo sucio sucio», «ensuciadlo», «id dejándolo sucio» (quan passe el certamen ens haurà de donar una granera a cadascú per a netejar el musical i un pot d’Ariel, que lo deja más blanco, per a la roba).

23

àlbum Seixanta anys fa de la primera foto i catorze de la segona, però l’escenografia encara és la mateixa que seguirem el dia 11 de juliol: desfilada fins al centre de la Plaça de Bous i obres obligada i lliure sobre l’entaulat que es munta com a escenari. La primera foto correspon al certamen de 1948 del que es parla en l’interior de la revista. La segona al de 1994 any en que la nostra banda va participar en la Secció d’Honor amb 150 músics i competint amb bandes de la categoria de la Unió de Llíria o l’Artística de Buñol. (fotos Fernando Boïls i Juan B. Boïls)