REVISTA DE LA
societat musical GUADASSUAR nĂşmero 32 maig-juny-juliol-agost 2006 0 euros
REVISTA DE LA
societat musical
GRÀCIES PER TOT, PACO El proper concert de Sant Roc serà l’últim de Francesc Zacarés i Fort, com a director titular, al front de la Banda de la Societat Musical Santa Cecília de Guadassuar. Aquest concert del 16 d’agost suposarà el brillant colofó a una trajectòria d’11 anys al front de la nostra agrupació. Durant aquesta etapa, la Banda de Guadassuar ha obtingut dos segons premis al certamen de Villa d’Altea (1996 i 1999) i ha resultat guanyadora als de Múrcia (2003) i Campo de Criptana (2004), a més d’aconseguir l’any passat un primer premi al Certamen Internacional de Kerkrade (Holanda). Ha sigut un període caracteritzat també per la projecció internacional de la nostra formació, realitzant viatges i oferint concerts a França, Itàlia i Holanda. També volem recordar les obres que en estos anys ha escrit especialment per a la nostra Societat com els pasdobles «Sant Roc», «Unió Musical Santa Cecília», l’obra que l’estiu passat estrenarem al certamen de Kerkrade: «Guadsual·lia» o «Anacreón», dedicada a la nostra Orquestra en el seu 10é aniversari. I no hem d’oblidar Caribdis, l’obra que en el ja llunyà 1994, ens va servir per a aconseguir un segon premi a la secció d’Honor al certamen de València, encara baix la direcció de Joaquín Vidal. Amb el pas del temps, aquestos quasi onze anys segur que representen una part important de la història de la nostra banda. Significaran un cicle ple d’experiències viscudes i d’un projecte compartit per moltes persones, i al capdavant de tots el nostre mestre Francesc Zacarés. Des d’aquestes pàgines volem deixar patent el nostre testimoni de respecte i admiració a la seua persona i a la seua figura musical. Per la seua qualitat humana i professional es mereixedor de tots els èxits, els que ja li han sigut reconeguts i els que amb tota certesa arribaran.
S’acaba un cicle i es vol iniciar una nova etapa. Tots i totes els que integrem aquesta Societat Musical deurem encarar el repte del futur amb unitat, il·lusió i generositat en l’esforç. Però això ja vindrà. Els dies que resten fins al concert de Sant Roc han de servir per demostrar el reconeixement que cal al nostre mestre. Les últimes paraules han de servir per manifestar-li el nostre sincer agraïment: gràcies per tot Paco.
REVISTA DE LA
SUMARI
SOCIETAT MUSICAL EDITA:
GUADASSUAR
Gràcies per tot Paco ................................. 2 Activitats .................................................... 3 Notícies ...................................................... 4 Agustí Roig Barrios i la música ................. 5 Premsa ...................................................... 6 Fitxer 1996 ................................................ 7 Faristol ...................................................... 9 Mozart, un geni? ...................................... 11 Carta oberta d’un músic ........................... 12 Cine de música - Música de cine ............. 13 Discografia................................................. 14 El Fosquibrut Desafinat ............................ 15
Societat Unió Musical Santa Cecília Carrer Pare Vicent 10 CP 46610 Telèfon: 962570719 guadamusical@hotmail.com COORDINACIÓ: Salvador Colomer TEXTOS: Salvador Colomer, Juan Bta. Boïls, Ino Signes, Rafa Polanco FOTOS: Josep Ribes, Arxiu Agustín Roig, Arxiu Banda de Música, Salvador Colomer Imprimeix: set i set indústria gràfica. 96 297 02 01 La Pobla Llarga. 525 exemplars
2
REVISTA DE LA
societat musical
activitats · activitats · activitats MAIG - JUNY 2006 * CONCERT DE PRIMAVERA. Dissabte 27 de maig. Auditori, 20 hores. La primera part va ser a càrrec de la Banda Jove, dirigida per Salva Oriola i Paco Gimeno. A la segona part ja va intervindre la banda de gran.
* AUDICIONS DE L’ESCOLA DE MÚSICA. Dimecres 14 de juny, Auditori, 19.30 h. Obriren les multitudinàries audicions flautes, saxos, trompes, contrabaixos, pianos i percussió.
* AUDICIONS DE L’ESCOLA DE MÚSICA. Dijous 15 de juny, Auditori, 19.30 h. Per a continuar, clarinets, trompetes, violins, guitarres, cor i Jove Orquestra.
* AUDICIONS DE L’ESCOLA DE MÚSICA. Divendres 16 de juny, Auditori, 19.30 h. I tancà la terna de concerts els oboes, fagots, violoncels, trombons, tuba, bombardins, els alumnes d’iniciació i la Banda Jove.
* CONCERT DEL CORPUS. Diumenge 18 de juny, Plaça Major, 20.45 h. El concert que obri l’estiu, amb olors encara a l’aire de tot el que hem xafat un moments abans, tingué de tot un poc, un pasdoble amb un molt difícil solo de requint, una obertura, música valenciana, i com no, Es xopà... hasta la Moma.
Tres moments de les audicions de l’escola de música: el grup d’alumnes de clarinet, l’Orquestra Jove i la Banda Jove.
3
REVISTA DE LA
societat musical
NOTÍCIES PREMI. Tancant ja l’anterior Revista, ens arribà la notícia del premi guanyat per la jove flautista Altea Martínez el passat 13 de maig al concurs Flautíssim que organitzava per primera vegada el «Seminari Valencià de Flautistes». Fou el primer premi de la Categoria B (hi havia 3 categories per edats) a la que es presentaren 13 instrumentistes. Coneixent la trajectòria d’Altea, de segur que no serà l’últim. Enhorabona.
PREGUNTA.
Per què pràcticament cap mitjà de comunicació (almenys els espanyols) es va fer ressò de la mort d’un dels compositors més importants del segle XX, Giorgy Ligeti, el passat 12 de juny, i en canvi altres...?
SBALZ’06.
Cal esmentar encara que siga, la presència de nombrosos músics i aficionats guadassuarencs en els diversos concerts que es porten a cap a Alzira a finals de juny al Festival Spanish Brass (SBALZ’06). Qui no ho conega encara, val la pena el que s’escolta, però haurà d’esperar a l’any que ve.
OPOSICIONS. Ja en fase de correcció la revista que teniu a les mans, han acabat de publicar-se els resultats de les oposicions d’este estiu. El violoncel·lista de la nostra Societat Musical Gustavo Canet ha aprovat a Andalusia i ha obtingut una plaça de professor de conservatori a aquella comunitat. Per altra banda, Maria José Vidal (oboè) i Ana Oliver (clarinet) han obtingut una plaça de la seua especialitat com a mestres de primària. Enhorabona als tres i ànim als que no heu aprovat; mireu que tots els anys li toca a uns/unes o a altres.
BURJASOT. El pasdoble interpretat el dia Corpus titulat Burjasot, amb un solo de requint tan complicat, fou una petició d’un músic major, dels que fa anys que ja no toquen a la banda, però no es perden ni una actuació. En concret el tio Salvoret, que no és la primera petició que fa. Altre músic major, el tio Pepe Gimeno, comentava que eixe pasdoble el portaren fa molts anys a un certamen...
IV CURS DE MÚSICA ANTIGA. Recordem que entre el 17 d’agost i el 3 de setembre es celebra a Guadassuar la quarta edició del curs de música antiga. A més de les diferents conferències, classes pràctiques i assajos, els concerts que estaran oberts al públic són: 18 d’agost, 22’30 hores: Dansa del Renaixement a la Placeta de les Monges. 19 d’agost, 22’30 hores: Consort del Renaixement a l’ermita de Sant Roc. 31 d’agost, 22’30 hores: Música de Cambra a la Casa de Pedra. 3 de setembre, 20 hores: Orquestra Barroca a l’Auditori. La informació completa del curset la podeu trobar a ladispersione.com o demanant-li un llibret al tio Fernando.
CLAU DE 2.
Amb este original títol, es presentà el 13 de maig a l’Auditori de Guadassuar el duet de percussió format per Lluís Osca i Miguel Hernández. Un concert d’altíssim nivell, cosa que ja quasi estem acostumats.
CONCERT.
El passat 14 de febrer Salva Oriola realitzà un recital de clarinet amb acompanyament de piano al col·legi major de les Muralles, al Barri del Came a València. L’obra més destacada fou l’estrena de Claricantus del nostre mestre Paco Zacarés, adaptació de Guadsual·lia per a clarinet i piano composada per a l’ocasió. Està dedicada al seu gran amic Salvador Oriola (pare). Si algú està interessat en saber com sona l’obra podeu demanar còpies de la gravació. També interpretà el 1r Concert de Weber i el Concert de Copland.
i que hagueren de llogar el requint de la Banda Municipal de València per a fer el solo. Queda clar així que no es tractava d’una petició de l’actual requint.
GRAN NOTÍCIA. No tenim constància de cap errada, equivocació, ni nostre ni de la impremta a l’anterior revista. Que conste.
4
REVISTA DE LA
societat musical
AGUSTÍ ROIG BARRIOS I LA MÚSICA Els xiquets de la placeta volen molt al tio Roig, perquè té una maquineta que repunta el fil roig. (Cancó infantil)
El fatídic mes de març es va emportar Agustí Roig Barrios (Guadassuar 1930-2006) de manera inesperada. Les reaccions de condol es varen multiplicar ràpidament amb justícia i tots coincidírem en remarcar la seua excepcional humanitat, perquè per damunt de tot era una persona bona. Historiador, Cronista Oficial de Guadassuar, músic, corresponsal del diari «Levante»,…, sempre estava a disposició de tots sense esperar res a canvi: a l’Ajuntament, organitzant l’Arxiu Històric; a la Banda de Música (com a subdirector, secretari...), ordenant el seu arxiu; compositor de diverses marxes, himnes i gojos; col·laborador de la Parròquia de Sant Vicent Màrtir de Guadassuar, com a organista i conseller en qüestions de litúrgia i de patrimoni artístic; amb les confraries, amb el Jurat de Reg, amb els centres escolars de la població; organista de les diverses corals, etc. La seua autèntica vocació va ser l’estudi de la història local, però la va entendre des d’una perspectiva molt ambiciosa, perquè a més de la recerca històrica, es va preocupar per l’estudi de la toponímia, dels costums i tradicions (festes, danses, fira, gastronomia,…), de la literatura popular, de la música, etc. Tot des d’una perspectiva valenciana i amb un gran amor a la nostra llengua. Però com a músic estava acabant els estudis dedicats a l’obra del seu pare, Agustí Roig Cerveró (1899-1955), també músic i compositor, sobre l’activitat desplegada durant la seua estada a Canals com a director de la Banda de Música (1924-1936). I és que la seua formació musical venia de família: el seu rebesavi, Joaquín Roig Barberà, va ser director de la Banda del Regiment de la Constitució núm. 29 de València i de la Societat Filharmònica d’Instruments Militars de Guadassuar, i son pare, Agustí Roig Cerveró, va ser un dels primers guadassuarencs en cursar estudis de música al Conservatori. Quan son pare es va retirar com a professor de l’Escola Municipal de Música i subdirector de la Banda de Música de Guadassuar (1936-1951), es va fer càrrec de l’escola el seu fill, Agustí Roig Barrios, que també havia consolidat els seus estudis de solfeig i altres assignatures musicals en el Conservatori de València.
Segons la nota manuscrita al revers de la foto, 23 d’agost de 1969, final de la setmana de danses a la Plaça Major. Agustín Roig dirigint a la Banda de Música en el cant de l’himne regional. Canta el solo, Agustí Rosell García. L’acompanyen els festers de Sant Roc d’aquell any. (foto arxiu Agustí Roig)
L’any 1958 va dirigir per primera vegada un concert de temporada d’estiu com a subdirector de la Banda de Música. A més, també es va dedicar a la composició (els Gojos a la Mare de Déu de la Misericòrdia, l’Himne al Col·legi Sant Francesc, etc.) i va començar a recopilar tota la tradició musical de Guadassuar, seguint l’exemple de son pare. I és que tenia un gran projecte en el qual treballava des de feia temps: el monumental Cançoner de Guadassuar, un recull excepcional on volia reunir i editar tots els textos, partitures i variants de les cançons populars de Guadassuar (cançons infantils, de treball, de festa, de festeig, de fadrins i fadrines, de Nadal, de Pasqua, aurores, romanços, etc.), que sense dubte serà un dels més grans reculls de música popular valenciana per la quantitat i la qualitat del material reunit. Per això, el millor homenatge que podem fer-li és sumar esforços perquè aquesta gran obra puga editar-se dignament, amb el seu nom, i siga reconeguda la seua aportació. Sens dubte passejarà el nom de Guadassuar entre tots els musicòlegs. I, igualment, esperem que algun músic de Guadassuar inventarie la seua producció musical dipositada a l’arxiu de la Societat Musical. J. Enric Mut i Ruiz
5
REVISTA DE LA
societat musical
Ací podem veure a alguns dels músics de la nostra banda que a més de passar-s’ho molt bé tocant a les falles d’Alzira, guanyaren el primer premi de xarangues.
2
REVISTA DE LA
societat musical
··· FITXER 1996··· Si els nostres informadors no ens fallen en 1996 entraren en la banda vint-i-tres xiquets i xiquetes, repartits en dos grups molt desiguals: vint d’ells entraren en agost i tres més en setembre. Els vint que entraren en estiu són: Ángela Mahiques Aguilar i Santiago Pérez Camarasa amb la flauta, Imma Osca Ferrer, Sabina Tello Ferrer, Susana Bataller Martínez i Agustín Boïls Hernández (clarinet), amb el clarinet, Eloi Castell Salom, Pepa Cortés Colomina, Javier Lacal Bueno i Dolores Osca Ramírez amb el saxo, Santiago Masip Gimeno amb el fagot, José Enrique Boïls
Gimeno i Salvador Roig Gisbert amb la trompa, Andrés Añó Ibiza i Enrique Osca Gonzàlez amb el violí, Antonio Asensi Fuertes amb la viola, Carina Asensi Canet amb el violoncel, Maria Vicenta Perales Esteve, Bernat Cucarella Beltrán i Andrés Ortega García amb la percussió. Un mes després, al setembre també entraren Fernando Oriola Requena (fagot), Pablo Alonso Sentamans (clarinet) i Marizel Miravalls (flauta). De segur que els que queden ho celebraran aquest estiu. (foto José Enrique Boïls).
Al fitxer de concerts de l’any 96, fa 10 anys, cal afegir alguns comentaris curiosos. Al concert del 24 de març es produí una repentina apagada de llum però els músics seguiren tocant... fins que pogueren. Al concert de Corpus sorprengué els relativament pocs músics que participaren en ell (exàmens...); és tot això dels altibaixos. Al concert del 20 de juliol, els músics, cansats d’esperar davant l’Ajuntament que vingueren
les autoritats que estaven sopant, mogueren el passacarrer previst fins les Escoles, però sols. Com a fet novedós, la Banda va fer el concert del Crist davant el Banesto (on es fa ara), i no davant la porta de l’Ajuntament. Altra “novetat” fou que els músics cantaren la campanera al concert de Sant Roc. Per a finalitzar, altres recorden com s’ho passarem de bé al sopar posterior al certamen d’Altea, a la platja mateix.
Diumenge 14 de gener / Patronato, 12.45 h. / Concert de Fira - Cicle cultural de Bancaixa Brisas de Mariola Obertura festiva La Torre del oro Un americano en París Los Preludios Himne de Guadassuar Himne de la Comunitat Valenciana Diumenge 24 de març / Patronato, 12.45 h. / Concert de Primavera Peña Vinaza Una noche en el Monte Pelado Dance Suite Quadres d’una exposició (selecció) Spartacus (van der Roost) Diumenge 9 de juny / Plaça Major, 23 h. / Concert de Corpus Del Guadalquivir La Gran Vía Variacions sobre un tema de Haydn Listening to Paris Iocundum Himne de Guadassuar Himne de la Comunitat Valenciana
7
REVISTA DE LA
societat musical
Dissabte 20 de juliol / Pati del Col·legi Balmes, 23 h. / 750 Aniversari de Guadassuar Obertura Festiva West Side Story (Selecció) Coral de la Cantata 147 (Bach) Carmina Burana (Selecció) Tannhäuser (ob.) Himne de Guadassuar Himne de la Comunitat Valenciana bis: Cor d’esclaus de Nabucco Dilluns 5 d’agost / Plaça Major, 23.30 h. / Concert del Crist Agost Edinburg Sinfonia Nobilissima Festival Prelude Saprtacus (van der Roost) Un americano en París Guadasuarense Divendres 16 d’agost / Plaça Major, 24 h. / Concert de Sant Roc América En er mundo Bugambil Ximo Ciclo de Ríos Gallito Indiana Jones Campanera España cañí Als berebers Cristianos de Villena bis: Indiana Jones (final) Guadasuarense Diumenge 29 de setembre / Plaza (?) (Moralzarzal, Madrid), 12.30 h. La kermés de las vistillas La Gran Vía Indiana Jones La Revoltosa Los nardos Valencia Los nardos Paquito Xocolatero Dimecres 9 d’octubre / Patronato, 19.30 h. / Concert del 9 d’octubre Banderilleando La Gran Vía La Revoltosa Sinfonia Nobilissima Till Eulenpiegel Himne de Guadassuar Himne de la Comunitat Valenciana Diumenge 17 de novembre / Patronato, 19.30 h. Banderilleando Lagartijilla Semiotecnia Semiotecnia Till Eulenspiegel Till Eulenspiegel Diumenge 24 de novembre / Patronato, 18 h. Banderilleando Semiotecnia Semiotecnia Till Eulenspiegel Till Eulenspiegel Dissabte 30 de novembre / Pavelló poliesportiu, 17 h. / XXV Certamen Internacional de Bandes “Vila d’Altea” (SOCIETAT MUSICAL (SOCIETAT ARTÍSTICO Hermanos Falcó “L’ARTÍSTICA MANISENSE” MUSICAL de PICASSENT) Semiotecnia de MANISES) Till Eulenpiegel Dissabte 21 de desembre / Patronato, 19 h. / Concert de Nadal (BANDA JOVE) El murciélago (ob.) España Himne de Guadassuar Himne de la Comunitat Valenciana
8
REVISTA DE LA
societat musical
Faristol a la millor direcció artística, a la millor música, a la millor fotografia, al millor so, al millor vestuari, i al millor muntatge, i va ser nominada al millor guió adaptat.
West Side Story, de Leonard Bernstein Leonard Bernstein (1918-1990) director d’orquestra, pianista i compositor nord-americà. Nascut al si d’una família de jueus russos emigrats, va ser el primer director d’orquestra dels Estats Units que va aconseguir renom universal. Músic polifacètic, els seus dots i el seu innegable talent no sols li van permetre brillar en el camp de la interpretació, sinó que també va aconseguir triomfar en la composició, tant en l’anomenada seriosa com en la comèdia musical. Dos de les seues incursions en este últim gènere, On the Town (1944) i West Side Story (1957), ambdós popularitzades pel cine, li van procurar un ampli reconeixement entre el públic.. Així mateix, Bernstein va ser un entusiasta defensor i divulgador de la nova música nord-americana: autors com Aaron Copland, Charles Ives i Gershwin van formar part dels seus programes de concert fins a la seua mort. Fidel reflex de les seues variades aficions i gustos, que en música s’estenien des del classicisme d’Haydn fins al jazz, l’estil del Bernstein compositor es distingix pel seu eclecticismo. Una òpera, A Quiet Place (1984), tres simfonies d’àmplies proporcions (1942, 1949 i 1963), una Serenade (1954) i diverses cançons, constituïxen el més granat del seu catàleg. No obstant, a pesar del seu apreciable valor, cap d’estes partitures ha aconseguit el nivell de popularitat de les seues comèdies musicals.
L ’ a c c i ó transcorre en un barri de Nova York, el West Side, on dos bandes juvenils, els Jets i els Sharks, es troben enfrontades. Uns són anglosaxons i altres són d’origen portoriqueny, que lluiten per un territori i pel respecte dels anglosaxons. El líder dels anglosaxons, Tony s’enamora de la germana d’un dels portoriquenys, María. Tony deixa llavors la banda, però els seus rivals no accepten la seua relació amb María.
Intermedio de La boda de Luis Alonso, de Jerónimo Giménez L’èxit de El baile de Luis Alonso va desembocar en este sainet líric en un acte dividit en tres cuadres o parts, amb llibret original de Javier de Burgos i amb música del mestre Jerónimo Giménez. Estrenada en el teatre de la Sarsuela de Madrid la nit del 27 de gener de 1897. Desenvolupada la seua acció en el barri gadità Puerta de Tierra, esta peça germana bessona de l’estrenada un any abans en el mateix teatre, ens mostra un altre episodi anterior en la vida dels personatges principals a què amb tanta mestria va donar vida Javier de Burgos. Encara que La boda de Luis Alonso va ser estrenada posteriorment, ens mostra no obstant una situació anterior en la vida dels mateixos protagonistes, és a dir, és tota una estampa dedicada al que ocorre el dia que Luis Alonso va celebrar la seua boda amb Maria Jesús, prou més jove que ell.
West Side Story West Side Story és un dels musicals més famosos del cine. Està basat en l’obra de teatre Romeu i Julieta de Shakespeare. Amb música composta per Leonard Bernstein, va guanyar deu Oscars, a la millor pel·lícula, al millor director, al millor actor de repartiment (George Chakiris), a la millor actriu de repartiment (Rita Moreno),
9
REVISTA DE LA
societat musical Argument. Luis Alonso, un reputat i cinquentó mestre de ball, va a casar-se amb Maria Jesús, bonica xicota molt mes jove que ell. La diferència d’edat preocupa el mestre tant o més que el coneixement d’unes antigues relacions de Maria Jesús amb Grabié. Luis Alonso pregunta a la seua futura esposa la situació d’estes relacions i esta –molt influïda pels seus pares que veuen en Luis Alonso l’ocasió de casar la seua filla amb un excel·lent partit– respon que allò es va acabar, que va ser una tonteria de jove sense major importància. Grabié s’assabenta i dolgut, decidix no impedir la boda però sí donar un bon esglai a contraents i invitats. La festa de la boda va a celebrar-se al mateix temps que el encierro dels bous. Els invitats esperen el pas dels bous i el senyor Paco fa gala dels seus coneixements i aptituds taurines..., mentre els bous no estan a la vista. Grabié irromp violentament en l’escena anunciant que els bous s’han desbocat i que corren per totes parts, repartint cornades a tort i a dret. Els invitats fugen espantats en totes direccions i el mateix Luis Alonso es tira per una finestra, abandonant a la seua sort a Maria Jesús; circumstància que aprofita Grabié per a retraure a la núvia la seua conducta i el seu oblit. Restablida la calma, tornen els invitats. Tornen tots menys Luis Alonso que ha sofrit un fort colp en la seua aparatosa fugida i ha de ser portat per dos hòmens, assegut en una cadira. L’accident no és greu, però el lloc de les lesions no pareix augurar a la parella una nit de bodes adequada. El desenrotllament musical de l’obra conté el famós intermedi que ha transcendit fins als nostres dies convertint-se en peça autònoma, plena de riquesa i colorit orquestral i que constituïx una excel·lent carta de presentació del «músic del garbo», qualificació que Vives aplicava al mestre Giménez.
locals. Fins i tot una orquestra cubana de rumbes al conéixer la seua visita li va brindar una serenata. Va quedar fascinat pels instruments de percussió i pels ritmes de les danses natives fins al punt de decidir escriure una obra que combinara els ritmes cubans amb temes de la seua pròpia creació. Al morir son pare, va suspendre un projectat viatge a Europa, la qual cosa li va permetre dedicar-se amb molt afany a treballar en la seua nova composició. Ràpidament -es diu que en huit dies- la va orquestrar i li va donar el títol de Rumba. L’estrena, el 16 d’agost de 1932, va tindre lloc a càrrec de l’Orquestra de l’Estadi Lewisohn de Nova York, a l’aire lliure en el dit recinte a l’aire lliure i dirigit per Albert Coates, en un programa tot ell dedicat a Gershwin, qui va actuar com a solista al piano de la Rapsòdia en blue i de la seua Segona Rapsòdia. Si bé Rumba va agradar a diversos crítics, la interpretació no va satisfer en la seua totalitat a Gershwin, que va atribuir els defectes d’esta a l’escenari a l’aire lliure. Quan l’1 de novembre següent es va donar a conèixer en un auditori tancat -el Metropolitan Opera House de Nova York- George Gershwin va canviar el seu títol pel d’Obertura Cubana i va dir que així «brinda una idea més precisa del caràcter i intenció de l’obra». Consta l’Obertura cubana de tres seccions. S’obri amb un ritme entre rumba i havanera mentre el segon tema es relaciona amb fragments del tema inicial i s’arriba a la segona secció, de caràcter melancòlic, a través d’un solo de clarinet. Per a concloure, Gershwin inclou una rumba de gran dinamisme amb utilització dels instruments cubans de percussió, per cert -en criteri de l’autor- que estos (pal cubà, bongó, carabassa i maraques) havien de situar-se davant de l’orquestra i pròxims al director.
Obertura Cubana, de George Gershwin Nascut als Estats Units (1898- 1937, els seus musicals y cançons es troben entre les obres més destacades del gènere. A les seues composicions combina elements del jazz y de la música popular jueva y del repertori romàntic europeu. Les seues cançons compten amb invencions harmòniques no convencionals, y fou un dels primers en utilitzar ritmes i melodies del jazz a les seues obres. Entre elles destaca Rhapsody in Blue (1924), para piano y banda de jazz, que va influir notablement en compositors europeus y nord-americans que començaren a utilitzar en les seues obres melodies i ritmes de jazz. Altres partitures de concert de Gershwin son el poema tonal An American in Paris (Un americà en París, 1928), i l’òpera Porgy and Bess (1935). Gershwin va realitzar un viatge a Cuba al començament de l’any 1932 amb l’objecte de passar unes breus vacances. Al llarg de la seua estada va tindre l’ocasió d’escoltar música autòctona cubana de diversos intèrprets
10
REVISTA DE LA
societat musical
Mozart: un geni? unes condicions normals de desenvolupament) acaben aprenent a parlar el seu idioma. Sembla ser un mètode extraordinari i que, a més, funciona, no vos pareix? Doncs bé, i si, per a aprendre a tocar el violí, continuà reflexionant el Dr. Suzuki, una activitat en principi tan complicada com ho pot ser aprendre a parlar, i si li aplicarem el mateix sistema? No penseu que els resultats serien extraordinaris? Dit i fet. Cap al 1950 el Dr. Suzuki fundà el «Talent Educational Research Institute» on el seu revolucionari mètode per a aprendre a tocar el violí comença a donar els seus primers passos i es plasmà en el que avui coneguem com el «mètode de la llengua materna» o «mètode Suzuki» per a aprendre a tocar el violí. Avui en dia, aquest prestigiós i reconegut mètode basat en la formació primerenca (3 ó 4 anys), la motivació i l’estimulació continua, l’alumne/a com al centre de l’acció educativa, el treball diari però desenvolupat en un ambient positiu, sense competitivitat, respectant els ritmes d’aprenentatge de cada alumne/a, pensant en que tots, absolutament tots els xiquets tenen talent i que l’únic que hi ha que fer és estimular-lo per a que aflore; aquest mètode que en primera instància el que pretén es obtindre ciutadans i ciutadanes molt més cultes, sensibles i que si, arribat el moment es decideix optar pel violí com a mode de vida res t’ho puga impedir i pugues estar als màxims nivells, aquest mètode es troba ja implantat arreu del món i esdevé veritable viver de, com a mínim, gent que ha desenvolupat una capacitat de concentració, de memòria, un esperit sensible, culte... i, com no, viver de músics (violinistes, sobretot) complets, d’una sensibilitat, musicalitat i capacitat tècnica extraordinàries a més d’un grandíssim amor per la música, per l’art i la cultura. I tot açò s’aconsegueix no per que siguen «fenòmens» o «ho tinguen natural» (dos de les expressions mes utilitzades a la «didàctica» de temps passats...) sinó per que des dels tres anys se’ls ha estat educant, i això es el que fa el mètode Suzuki. I ja per a concloure, sols em resta justificar un poc el títol d’aquest article perquè, com heu vist, de tot he parlat menys de Mozart. Doncs bé: Mozart, l’extraordinari i sublim Mozart, geni entre els genis, la representació més directa de l’obra de Déu en la terra, eixe Mozart idolatrat i admirat (i jo el primer) fins a límits inimaginables, com dic, eixe Mozart al qui sempre se li ha atribuït una genialitat innata... si Mozart, només nàixer, és agafat i dipositat a una família de llops, de veritat podeu pensar que Mozart haguera arribat a ser qui es?. Vaig mes enllà: no hi haguera hagut Wolfang Amadeus Mozart si darrere no hi haguera estat Leopold. Si, Leopold Mozart, el seu
Conta l’anècdota que un dia l’insigne antropòleg Darwin, pare de la llei de l’evolució, se li fou plantejada la següent pregunta per part d’una angoixada mare: - Professor, tinc un fill menut. Quan creu vosté que dec de començar a educar-lo?. És que no m’agradaria fer tard!. El professor Darwin li preguntà: - I quina edat te el seu fill?. - Un any i mig. Respongué la mare. I el professor Darwin li digué: - Dons ja fa un any i mig que vosté està fen tard!. Un altra anècdota: en 1941, dos professors de les universitats de Yale i Denver reberen un informe que remetia un sacerdot de l’Índia i feia referència a que havien segut descobertes dues xiquetes criades per una lloba a un indret selvàtic al nord-oest de Calcuta. Les dues, de dos i set anys, presentaven les adaptacions pròpies de l’ambient on havien estat criades; caminaven com els quadrúpedes; eren amples de muscles; cames molt més desenvolupades i fortes; ho agafaven tot amb la boca i mai utilitzaven les mans. Doncs be, i vosaltres, estimats lectors i lectores, vos preguntareu: - i a que ve tot açò?. Ara vos explique. Cap als anys 40, un professor japonés de violí, Shinichi SUZUKI, es feu la següent reflexió: tots els xiquets del món, amb unes condicions normals, aconsegueixen aprendre el seu idioma, independentment de la complexitat d’aquest. En principi sembla ser una obvietat. És a dir, es suposa que el fet d’aprendre l’idioma matern no sembla en principi cap gran èxit fruit d’una intensa i ben planificada acció educativa. Simplement s’aprén i ja està!. Sense massa traumes, esforços o sacrificis. Be. Fins ací tot correcte. El professor Suzuki reflexionà al voltant del mètode que guiava l’acció d’ensenyançaaprenentatge de l’idioma matern i arriba a les següents conclusions: els xiquets aprenen l’idioma perquè estan escoltant-lo tot el dia; perquè cada paraula nova que els pares volen que el seu fill aprenga li la repeteixen una i mil vegades; perquè cada vegada que aprén una paraula nova és motiu d’una immensa alegria per als seus pares i així li ho manifesten; perquè a cada amic, familiar, visita... els pares els fan escoltar la nova paraula que el seu fill a aprés i aquestos manifesten una gran alegria al escoltar-lo. És a dir: sobre el xiquet es desenvolupa una acció educativa sota un ambient positiu, de continua motivació i d’exemple a seguir on els seus models (pare/mare) participen plenament en el seu procés d’esenyançaaprenentatge. I aprendre sota aquest model d’ambient sembla ser tan positiu que tots, absolutament tots (amb
11
REVISTA DE LA
societat musical
pare, el qui li donà les primeres lliçons a tan tendra edat i qui el motivà fins a la sacietat, envoltant-lo d’un extraordinari ambient de cultura, art i, sobretot, música, on Mozart trobà tots els motivadors que li feren aflorar el seu talent. Pense que queda prou clar que formació i ambient esdevenen pilars bàsics per al desenvolupament del nostre talent. Talent que, per altra banda, tots, absolutament tots i totes tenim i que, el fet de que aquest aplegue a manifestar-se, dependrà del que invertim en la nostra formació i de l’ambient on ens formem. Crec en l’extraordinària potencialitat de l’educació i sempre, sempre creuré.
Per a qui vulga saber mes: - http://www.europeansuzuki.org/ - http://metodosuzuki.tk -Federació Espanyola del Métode Suzuki: fedesp@hotmail.com - nicobay_1@hotmail.com, 96 257 08 30 – 639 219 610
Nico Bay Royuela Professor de flauta, professor superior de violí i música de cambra. Professor oficial en formació de nivell 1 del mètode Suzuki (European Suzuki Association).
CARTA OBERTA D’UN MÚSIC I anem al últim grup, vaja!. Son els que «quan no tinc res qué fer, vaig a l’assaig». Però primer és «el sopar amb els amics», el «no tinc ganes perquè fa fred», «demà em tinc que alçar prompte, per a qué anar?», «sempre estan els mateixos», «és avorrit», «sempre es toca el mateix», «no va quasi ningú». Quants son en aquest grup? Si tots ens quedarem a casa per qualsevol raó, no aniria ningú, ningú assajaria ni faria concerts. Qui aniria als certàmens o als viatges. Si tots pensarem així, no hi hauria banda, no podríem fer totes eixes coses que hem fet. Per finalitzar, qué es la banda? Un conjunt de persones, entre les quals hi ha unes quantes que fan feina, organitzen les coses el millor que poden, i tot ho fan altruistament.. No deuríem respectar un poc a aquestes persones? Sols volen que nosaltres acudim i participem els seixanta, setanta, vuitanta que ho fem. Però en tot, no sols en les coses divertides. En som els mateixos per als assajos, concerts, passacarerrs i processons que per als sopars? Esta clar, que la vida pega moltes voltes, i que de vegades no pots fer el que vols. Hi ha alguns que «sacrifiquen» part de la seua vida personal per anar a la banda, per estar amb altres persones que tenen la mateixa afició.
Nota de la redacció: Fa uns mesos arribà al correu de la banda (guadamusical@hotmail.com) un escrit d’un/ d’una músic que em va demanar que ho publicara sense identificar-lo/la. S’havia quedat en la reserva i ara el publiquem amb algunes correccions.
M’agradaria preguntar-vos qué és per a vosaltres la música. Per a uns serà la forma en la que es guanyen uns diners al final de mes, per a altres una «gran» afició, per a uns quants una simple afició i per a uns altres una distracció, quan no tinc altra cosa. I ara la segona i més important: per a tu qué es la banda? Alguns abans de guanyar-se la vida amb la música, estaven en la banda. Ara on estan la majoria d’ells? Quants dels aproximadament més de setanta «professionals» de la música estan amb nosaltres? No m’atrevisc a contarlos. Alguns d’ells quan han aconseguit el que han volgut, han sabut agrair-ho? Agafem a l’altre grup dels «gran» aficionats. Aquests fan qualsevol cosa per anar a un assaig, concert, passacarrer, sopar... Quants hi han així? Els altres, els aficionats, no van a tot però fan el possible per anar. Quants en son?
I tu, en quin grup estàs?
12
REVISTA DE LA
societat musical
CINE DE MÚSICA - MÚSICA DE CINE Com que s’acosta el Curs de Música Antiga, tres pel·lícules sobre el tema. LA LEYENDA DE BALTHASAR EL CASTRADO Títol original: La leyenda de Balthasar el Castrado Director: Juan Miñón Any: 1994 Nacionalitat: Espanyola Intérprets: Imanol Arias, Coque Malla, Helio Pedregal, Enrique San Francisco, Aitana Sánchez-Gijón… Música: Mario de Benito Gènere: Drama Duració aproximada: 83 min. A finals de segle XVII, a Nàpols, Balthasar, un xiquet orfe educat en un convent de frares, la veu del qual és admirada per tots, es converteix en el somni de la malalta duquessa d’Arcos, qui proposa castrar-lo a canvi d’unes monedes. El xiquet, convençut de que és un àngel i ha sigut elegit, accepta sense imaginar-se el que això li suposarà en fer-se major, més encara quan una vegada morta la duquessa s’enamora d’una antiga amant del duc. A banda de no ser una gran pel·lícula, en cap dels sentits, coincidí en el temps amb Farinelli, que encara la va eclipsar més.
FARINELLI
TODAS LAS MAÑANAS DEL MUNDO
Títol original: Farinelli, il castrato Director: Gérard Corbiau Any: 1994 Nacionalitat: França-Bèlgica-Itàlia Intérprets: Stefano Dionisi, Enrico Lo Verso, Caroline Cellier... Música: Haendel, Porpora, Hasse, Pergolesi... Gènere: Drama Duració aproximada: 111 min.
Títol original: Tous les matins du monde Director: Alain Corneau Any: 1991 Nacionalitat: França Intérprets: Gerad Depardieu, Jean Pierre Marielle, Anne Brochet... Música: Sainte-Colombe, Marin Marais, Lully, Couperin… Gènere: Drama Duració aproximada: 115 min.
Encara que la pel·lícula és una ficció, recrea el que pogué haver sigut la vida del més famós dels castrats, Carlo Broschi, més conegut per Farinelli. L’ambientació està molt aconseguida, i resulta molt interessant comprovar com seria en el seu moment la representació d’una òpera del segle XVIII amb la presència d’un «divo» de les característiques de Farinelli. Per a la gravació de la banda sonora, en la que trobem obres de Haendel, Pergolesi, etc., es mesclaren i manipularen amb un ordinador les veus d’un contratenor i d’una soprano en un intent d’aconseguir el que podria ser una veu de castrat (Recordem que l’últim castrat morí a inicis del segle XX, i del qual es conserva alguna gravació). La banda sonora està interpretada amb criteris històrics per Les Talens Lyriques i Chistophe Rousset. Guanyà 1 Globus d’or i 1 Cesar.
13
La pel·lícula tracta les relacions entre els dos violagambistes més importants del segle XVII francés, Sainte-Colombe i Marin Marais. El primer, en morir la seua esposa, es construeix una xicoteta casa i es dedica de ple a la música, aïllant-se del seu entorn. Un dia arriba el jove Marin Marais qui «l’ensenyarà» a tocar l’instrument, i amb qui acabarà enfrontant-se, culpant-lo de totes les desgràcies familiars que li han ocorregut.. A banda de la recreació històrica (hi ha molt de fictici davant el poc que es sap sobre els dos músics), trobem unes excel·lents ambientació i sobretot banda sonora, interpretada per Jordi Savall a la viola da gamba amb composicions originals de Sainte-Colombe, Marin Marais, Lully, Couperin, etc. El film s’emportà 7 premis Cesar entre altres premis.
REVISTA DE LA
societat musical
discografia ABSOLUTE Spanish Brass Luur Metalls Un impressionant CD (2004), com és habitual en Luur Metalls, amb l’afegit de que amb ells toca, ni més ni menys que el trompetista Ole Edvard Antonsen i el trombonista Christian Lindberg. Els dos actuen com a solistes en un concert per a cadascun d’ells i altre per a els dos, acompanyats sempre, com és lògic, pel quintet de metalls. A banda de la peça que obri el disc, una transcripció de la Tocata i fuga en Re m. de Bach, la resta són composicions d’autors contemporanis: A. Másson, Juanjo Colomer, W. Lutoslawski, R. Delanoff i el mateix Christian Lindberg.
GAUDI’UM Spanish Brass Luur Metalls Este CD, gravat el 2005 inclou composicions de compositors valencians actuals com són Enrique Sanz Burguete, César Cano, Juan José Colomer i Ricardo Climent a més del mallorquí Agustí Fernández i el madrileny José Luis Turina, potser el més conegut de tots ells.
4
REVISTA DE LA
societat musical
jo tinc calor, puja l’aire condicionat
El Fosquibrut
jo tinc fred, baixa l’aire condicionat
desafinat Secció crítica i satírica, més divertida que el primer divendres de mes.
la hola
EL CABINISTA (QUEIXES, SUGERÈNCIES, AVISOS, ANUNCIS, CONTACTES...)
de la societat musical
962570719
històriesdel pare vicent 10
A punt de tancar l’edició de la revista, ens arriba la notícia que el passat 4 de juliol va nàixer Sílvia, filla d’Amparo Oliver. Ens comenta la feliç família que no saben encara si tocarà algun instrument, però que cantar, canta... i amb bona veu. La podeu vore en una foto que els nostres paparazzi li feren a l’hospital. Enhorabona!
(CRIDADA GRATUITA DE 1 A 16 HORES)
* Caramels, caramels... Una pregunta: com es pot fer tornar al seu lloc una muntonada de xiquets cantors una vegada se’ls ha llançat un sac de caramels i han de seguir cantant? (pregunteu als assistents a la tercera audició). * Es venen. Aparells d’aire condicionat individuals. Creen un microclima a un metre al voltant d’on s’instal·len. Preu especial per a músics. * WANTED. Han desaparegut un grup de músics de la banda de Guadassuar que solien situar-se a la dreta del director. Anaven acompanyats d’uns instruments que a pesar de correspondre a la família del vent fusta, estranyament estan construïts de metall. Es recompensarà a qui done informació.
avi
Extret de «Método de trombón. Flexibilidad» de Nicolás Esteve, il·lustracions de Javi Boïls,
15
àlbum A l’arxiu de la Societat hem trobat una foto d’un concert d’estiu. Deu correspondre a la segona meitat dels anys huitanta quan els concerts es feien sobre la tarima en la que encara hui es donen els premis de les danses i altres actes festius estiuencs. Podem reconéixer al tio Domingo Cleries al contrabaix, a Paco Gimeno amagat darrere de la seua tuba i a Javi Gimeno (tan jove que encara lluïa cabells).
En la foto de baix, de desembre de 1979, podem veure un concert al Patronato, un altre escenari que ja no utilitzem per a concerts. Rebent els aplaudiments del públic trobem a Imma Noguera i Imma Navarro, que encara no feia un any que havien entrat a la banda. També veiem a Miguel Llopis, aleshores director de la nostra banda i entre els músics podem reconèixer a Joaquín Ribera i Leopoldo Vidal (oboés), Camilo Ortega (caixa) i entre els saxos tenors a Carlos Beltrán i Alfonso Crespo. (foto família Vidal Plaza)