REVISTA DE LA
societat musical GUADASSUAR nĂşmero 29 maig-juny-juliol-agost 2005 0 euros
KERKRADE 2005
REVISTA DE LA
societat musical
III CURS DE MÚSICA ANTIGA A GUADASSUAR Suposem que els interessats en el Curs de Música Antiga ja tenen la informació completa, s’han inscrit... Però des de la nostra revista cal recordar les principals dates i activitats. Podeu acudir independentment a qualsevol d’elles i sense inscriure’s. No està mal aprofitar algun moment de desfici escoltant música o escoltant parlar. O simplement, acudir a les audicions com a públic. - 17 d’agost, 10h. a la Casa de Pedra: Conferència La notació musical a l’edat mitjana a càrrec d’Antonio Andrés, organista de la Catedral de València. - 19 d’agost, 10h. a la Casa de Pedra: Conferència Música i dansa al Renaixement a càrrec d’Eva Narejos, ballarina de dansa històrica. - 19 d’agost, 17h. a la Casa de Pedra: Conferència La música en temps de “El Quijote” a càrrec Francisco Rubio, cornetista i filòleg. - 19 d’agost, 22.30h. a l’Església i la Plaça Major: Concert del Consort del Renaixement. - 30 d’agost, 22.30h. a la Casa de Pedra: Concert de Música de Cambra. - 31 d’agost, 10h. a la Casa de Pedra: Conferència La retòrica aplicada a la música a càrrec de Josep Antoni Alberola, professor i investigador. - 2 de setembre, 20h. a l’Auditori: Concert d’òpera de l’Orquestra Barroca.
REVISTA DE LA
SUMARI
SOCIETAT MUSICAL EDITA:
GUADASSUAR
III curs de música antiga ........................... 2 kERKRADE 2005 ......................................... 3 Faristol ...................................................... 5 Activitats .................................................... 7 25 anys d’escola de música ...................... 8 Homenatge a D. Joaquín Vidal ................. 9 Notícies ...................................................... 12 Fitxer 1985 ................................................ 13 Anecdotari................................................. 14 La música tradicional a l’escola (I) ......... 15 Cine de música-música de cine ............... 17 El Fosquibrut Desafinat ............................ 18
Societat Unió Musical Santa Cecília Carrer Pare Vicent 10 CP 46610 Telèfon: 962570719 guadamusical@hotmail.com COORDINACIÓ: Salvador Colomer TEXTOS: Salvador Colomer, Juan Bta. Boïls, Rafa Polanco FOTOS: Josep Ribes, Tere Ribera Edició internet: Enric Garcia. Imprimeix: 7 i 7. La Pobla Llarga 525 exemplars
2
REVISTA DE LA
societat musical
KERKRADE 2005 A hores d’ara ja tots sabreu que la nostra Banda participarà el 30 de juliol al 15 World Music Contest, certamen que es celebra cada 4 anys a la ciutat holandesa de Kerkrade, possiblement el certamen de bandes més important a nivell mundial. Participem a la primera secció i les obres que interpretem les trobareu comentades a les pàgines 5 i 6. Recordem que a més de la nostra banda participen en la present edició un total de huit bandes valencianes: Bétera, Altea i Sagunt a la mateixa secció que la nostra i Benissanó, Tavernes Blanques, Siete Aguas i Villar del Arzobispo a altres seccions. Un típic molí holandés a les terres baixes que donen nom al país.
Al número anterior de la Revista ja avançàvem algunes dades sobre el viatge. Ahí van alguns detalls més. El trasllat a Holanda serà amb avió. Es va decidir després d’estudiar detingudament la situació només ser acceptats al certamen. I de seguida, al mes de febrer, s’adquiriren els bitllets d’avió per a que eixiren a un preu raonable. Així i tot, resultà impossible que totes les persones mogueren el mateix dia. El viatge el conformaran 137 persones, vuitanta-una que partiran el dia 28, cinquanta que ho faran el dia 29 i sis més amb un “itinerari” diferent, és a dir, que per diferents motius mouen més tard o tornen abans. Els del primer dia seran quasi tots els músics, i els segon, els que queden a més de membres de la junta i alguns acompanyants (dones i nóvies de músics que es costejaran el viatge). Els dos primers dies els músics dormiran als locals habilitats per l’organització. Dos dies en que a més del dormir, l’organització cobreix el menjar.
Una vista dels canals d’Amsterdam.
La resta de persones i la resta de dies es dormirà a la ciutat alemanya d’Aquisgrà, i una vegada allí, s’aprofitarà per visitar diverses ciutats. Els trasllats es faran en autobús. De l’organització de totes eixes visites s’encarrega “Viajes Austria”, la mateixa agència que ens portà a París i Itàlia, la de Josef (que no podrà acompanyar-nos en esta ocasió). Totes les persones que participaran en el viatge rebran un fullet amb consells, normes, i horaris més detallats encara dels que hem anotat ací. Vista nocturna de la catedral gòtica de Colònia.
3
REVISTA DE LA
societat musical
Esquemàticament, açò és el que està previst per a cada dia del viatge: - Dijous 28: trasllat del grup de 81 persones fins a Kerkrade via Colònia. - Divendres 29: trasllat del grup de 50 persones fins a Aquisgrà via Brussel·les, visites a Bonn, Colònia i Aquisgrà. - Dissabte 30: assaig de la Banda i actuació al Rodahall de Kerkrade. - Diumenge 31: visita a Amsterdam. - Dilluns 1: visita a Bruges i Brussel·les. - Dimarts 2: tornada cap a casa. Del certamen en sí cal destacar l’extraordinària organització per tal de coordinar, rebre i allotjar (i manutenció durant dos dies que corre al seu càrrec) les prop de tres-centes agrupacions que participen. Tot està previst i estudiat després que cada agrupació òmpliga mesos abans un llarg qüestionari on es detalla tot el que es vol fer i no fer. Hi ha moltes seccions i modalitats, des de bandes que van només a desfilar (ahí la nostra ni s’atreveix), diferents tipus d’agrupacions, etc. Les bandes d’una mateixa secció no toquen el mateix dia, és a dir, algunes de la mateixa secció que la nostra toquen dos setmanes abans. En acabar cada interpretació, el jurat puntua i depenent en quina franja de puntuació estigues obtens el primer, segon, tercer..., podent haver-ne, clar és, diversos primers, segons, etc.
Bruges.
Una curiositat. Abans d’interpretar l’obra obligada i la lliure, la Banda ha escollit tocar fora de puntuació Lo cant del valencià. Bé, curiosament el 13 juliol fa 20 anys que interpretà el mateix pasdoble al Certamen de València de la Plaça de Bous la primera vegada que participava en la desapareguda secció “Especial B”. (Esperem que enguany el pasdoble porte més sort que en aquell any).
Bonn, ciutat natal de Beethoven.
4
REVISTA DE LA
societat musical
Faristol Pasdoble fora de concurs: Lo cant del valencià, de Pedro Sosa
Obra obligada: Danceries, de Keneth Hesketh
Tradicional pasdoble valencià del mestre Pedro Sosa. Nascut en Requena en 1887, va estudiar amb Salvador Giner al Conservatori de València, on després seria director. Va morir a Valèncial’any 1953. Aquest pasdoble s’ha convertit en un dels més coneguts amb temes típicament valencians.
Obra del compositor britànic Kenneth Hesketh, nascut a 1968 a Liverpool. Va estudiar la carrera de composició i piano a la “Royal College of Music”. També ha estudiat als Estats Units i Alemanya. Ha triomfat tan al piano com en la composició. Ha rebut diversos premis com a pianista, i a més les seues composicions han sigut interpretades per importants orquestres i bandes per arreu del món.
Obra lliure: Guadsual·lia, de Frances Zacarés
El títol de l’obra que interpretem, “Danceries” (balls) el podem trobar en una copia de “Playfor’s Dancing Master” una extensa col·lecció anglesa de cançons folklòriques i populars del segle XVII i possiblement anteriors. Esta col·lecció va ser utilitzada pels mestres violinistes per ensenyar els diferents passos de dansa a nobles i gent de la cort reial. Les melodies estan formades a partir d’una mescla d’estils: clàssic i actual. L’estil clàssic d’aquestes melodies, ha sigut modificat i adaptat a l’actualitat, amb nous elements de composició. L’harmonia i els ritmes són els principals elements que aporten als temes originals un cert grau d’innovació i a més afegeixen dramatisme.
Obra composta especialment per Francesc Zacarés, director de la banda de Guadassuar, per a ser interpretada com a obra de lliure elecció al Certamen de Kerkrade (Holanda) el proper dia 30. El títol fa referència al poble de Guadassuar i especialment a la música popular utilitzada per acompanyar les danses que es celebren al més d’agost de cada any. Aquestes melodies, l’autor les ha transformades a manera de metamorfosi rítmica, modal i harmònica però mantenint l’essència de la música popular i tradicional. L’obra consta de tres parts que es succeeixen sense interrupció. Després d’una introducció, en la primera planteja l’exposició de dos temes, que es desenvolupen en la segona acompanyats d’un nou tema en forma de bolero. En la tercera es reexposen els dos temes de la primera part de manera inversa, formant una fuga amb una variació del primer tema que ens conduirà mitjançant una coda al final de l’obra.
Està formada per quatre temps que podríem traduir de l’anglés antic com “Tranquilitzam i aixi podre acabar-la”, “La Caça de les Codornius”, “El descans de la meua senyora” i “El plaer de Quodling”. Tranquilitzam i aixi podre acabar-la. En aquest cas l’autor fa referència a la ruptura amorosa d’una parella. Aquest temps sembla com un somni, gentil i harmoniós, quasi com una barcarola (música cantada pels gondolers a
5
REVISTA DE LA
societat musical
Venècia). La melodia original tenia el títol de “El pobre cuc de Robin” –un títol un poc estrany. El que passa és que en la llengua que es parlava al segle XVII , cuc tenia el significat de capritx o antull . Aquest tema també el podem trobar a L’opera del Captaire del compositor John Gay (estrenada el 1728) amb el títol de “Tindries una jove donzella”.
El descans de la meua senyora. Aquest temps és una delicada pavana (dansa cortesana), també composada a partir d’un original tema, amb influències àrabs. Hi han solos per als faristols principals tant d’instruments de fusta com de metall amb passatges expressius interpretats per tota la banda. Aquest temps culmina amb el tema principal seguit de la flauta juntament amb els acords de les trompetes.
La Caça de les Codornius. Aquest temps és un scherzo amb molt de colorit, compost a partir d’una original melodia. El tema va passant a través dels diferents instruments de la banda per a crear un contrast amb els tuttis. Als últims compassos la música sembla que va esvaint-se quasi fins al silenci total, i a la fi una sorpresa!
El plaer de Quodling. Sense interrupció entra l’últim temps d’aquest conjunt de melodies on combina una anomenada Desees (en aquest temps tema 1) amb una altra original i contrastada melodia (tema 2). L’obra finalitza amb un dramàtic i exuberant final.
6
REVISTA DE LA
societat musical
activitats · activitats · activitats OCTUBRE 2004-ABRIL 2005 * CONCERT DE TOTSTROPERCUSSIÓ A TARAZONA. Dissabte 23 d’abril, Teatro Bellas Artes, 20 h.
* AUDICIONS DE L’ESCOLA DE MÚSICA. Dijous 16 de juny, Auditori, 19 h. Clarinets, més trompetes, violins, guitarres i conjunt coral. Nou sistema d’acompanyament practicat per les trompetes: karaoke.
El nostre grup de percussió amplia les seues fronteres i actuà amb molt èxit a eixa ciutat aragonesa. Sembla que no volien eixir en la revista, doncs no van fer cap de foto.
* AUDICIONS DE L’ESCOLA DE MÚSICA. Divendres 17 de juny, Auditori, 19 h.
* CONCERT DE LA BANDA. Dissabte 21 de maig, Auditori, 19.30 h. Un segon concert de primavera en vistes al certamen de Kerkrade s’interpretaren les dos obres a l’Auditori (el certamen no serà a l’aire lliure). De la resta, destacar el concert de trompa que interpretà Ximo Fuertes.
Oboès, fagots, trombons, bombardins, tuba, i xiquets d’iniciació acompanyats per la Jove Orquestra. En acabar, sorpresa del tio Fernando amb llançament de caramels per als xiquets que havien cantat i encara estaven dalt l’escenari.
* CONCERT DE CORPUS. Diumenge 29 de maig, Plaça Major, 20.45 h.
* HOMENATGE AL MESTRE JOAQUÍN VIDAL. Dissabte 25 de juny, Auditori, 20 h.
Encara dins el mes de maig, el típic concert de Corpus que obri la programació musical de l’estiu.
Encara que no fou un acte organitzat per la Societat Musical, la Banda col·laborà tancant l’acte. A més, l’organització va córrer a càrrec de diversos membres de la mateixa. (vore pàgina 9 i següents)
* AUDICIONS DE L’ESCOLA DE MÚSICA. Dimecres 15 de juny, Auditori, 19 h. Flautes, saxos, trompetes, trompes, violoncel, contrabaix, pianos i percussió.
7
REVISTA DE LA
societat musical
25 ANYS D’ESCOLA DE MÚSICA clarinets i 9 pianos. Altra curiositat: professor de flauta no hi hagué fins el curs 1987-88.
Tampoc és qüestió d’organitzar grans celebracions als 5, als 10, als 15... anys de l’Escola, de l’Orquestra, de la Banda Jove, de... Sempre estaríem de commemoració. Però este dels 25 anys de l’Escola de Música resulta especialment significatiu per ser el germen, la gènesi del que és actualment la nostra Societat Musical. L’Escola és el que ha transformat una Banda d’un poble qualsevol en una Societat Musical anem a dir, “moderna” amb les seues diferents seccions, activitats i també personalitat pròpia.
El 1985 s’introduïren els instruments de corda arrel d’una campanya de la Diputació de València per a promocionar-los, la qual facilitava l’adquisició d’instruments i la contractació de professors. Es matricularen molts alumnes, ocasionant que en 1988 es creara l’Orquestra de Cambra. També lligat directament amb l’Escola està el funcionament de manera estable de la Banda Jove, primer escaló per on passen els músics que ixen de l’Escola abans d’incorporar-se a la Banda “gran” i interpretar composicions molt més complexes.
Dels antecedents de l’Escola, de com s’aprenia música abans de la seua creació ja parlarem si de cas en altra revista. El fet és que el curs 1980-81 iniciava el camí l’Escola de Música de la Societat Musical. Fins eixa data, qui volia ser músic anava al Musical a dependre un poc de solfeig i un instrument. I els últims anys algunes persones que volien que eixos estudis tingueren validesa acadèmica anaven a casa de Fina Roig a preparar-se i es presentaven de manera lliure als exàmens del conservatori de València.
Per iniciativa de Fina Roig, la professora de solfeig, i presentat per Vicent Roig, es portaven a cap una sèrie d’audicions d’alumnes a la sala d’assaig del Musical (la del sostre d’oueres). D’aquells professors que venien a examinar a Guadassuar els primers anys, segurament recordem més que a cap altre, pel seu caràcter, a Santiago Sansaloni. Dels posteriors que han impartit classe a l’Escola possiblement cal destacar Joan Enric Lluna, clarinetista, concertista internacional en l’actualitat.
Eixe curs 1980-81, s’impartiren les classes al col·legi Sant Francesc, donat que la Societat Musical acabava de comprar la casa del carrer del Molinet, on actualment està ubicat el Musical, i estaven condicionant-la. A alguns despatxos es donava classe d’instrument i a una aula de la planta baixa, es col·locà el piano que s’havia comprat (l’actual Yamaha marró) i s’impartia solfeig. Els únics professors eren Fina Roig, per a esta assignatura, Miguel Llopis, en aquell moment el director de la Banda, impartia classes de saxo i flauta, Paco Varoch, de clarinet, i Joaquín Vidal de tots els instruments de metall, el qual es convertiria en director de la Banda al mes de febrer. En finalitzar el curs, es traslladaven diversos professors del Conservatori de València i examinaven els alumnes a Guadassuar, constant com a ensenyament lliure. Tot el que suposa la constitució i funcionament de l’Escola estava a càrrec d’una junta directiva diferent a la de la Societat Musical formada sobretot per pares d’alumnes.
Ens sorprendria si poguerem fer un llistat de tots els guadassuarencs que durant estos 25 anys han passat per l’Escola (pocs se’n lliurarien). D’entre tots ells, uns duraren més, altres menys, uns arribaren a entrar a la Banda o Orquestra, altres no, alguns els ha servit professionalment, altres no. Però el que més importa en realitat és tot el que han pogut disfrutar amb la música, amb la convivència entre persones, i el que els ha aportat tot això a la seua formació. Professionalment més de 60 persones del nostre “xicotet” poble viuen de la música en les seues diverses vessants: professors de conservatori, de secundària, de primària o tocant a orquestres o bandes municipals. En part gràcies a l’aprofitament del que els oferia l’Escola, encara que el seu principal paper no ha sigut mai traure professionals, sinò músics per a les diferents seccions musicals amb que compta la nostra Societat.
Allò que ara ens pareix poca cosa i que la major part de pobles formaren molt més tard, anà transformant-se poc a poc atenent la demanda cada vegada més gran d’alumnat i s’introduïren noves especialitats d’instruments fins arribar al que ja coneixem els últims anys. Concretament al curs que hem acabat, prop de 200 alumnes han sigut atesos per 21 professors que han impartit 17 especialitats instrumentals (totes les de vent i corda, guitarra, piano i percussió) i 14 grups de llenguatge musical (inclòs 1 d’adults i 5 d’iniciació), anàlisi, i les tres assignatures grupals (Banda Jove, Conjunt Coral i Jove Orquestra).
Feina gens fàcil ha sigut aguantar eixos 25 anys mantenint la qualitat del professorat -cosa que reverteix directament en l’alumnat-, adaptant-se als canvis de legislació i amb el treball desinteressat de moltes persones, el recolçament de l’Ajuntament i la confiança de nombrosos pares i mares. I tot això de tants guadassuarencs que viuen de la música, tants que han sigut músics, tants concerts a l’any que es fan en este poble, l’Escola, l’Orquestra, el grup de percussió... que ens pareix tan normal i habitual, és el que desitjarien molts pobles de no molt lluny, i que pot ser per tindre-ho ahí tant de temps, i estar tan habituats, no es valora com cal en massa ocasions.
Algunes curiositats del transcórrer dels anys. Per exemple, aquell primer curs s’examinaren en juny els següents instruments: 1 trompeta, 1 fliscorn, 1 tuba, 3 trompes, 2 trombons, 1 bombardí, 2 flautes, 2 saxos, 9
Juan Bta. Boïls
8
REVISTA DE LA
societat musical
HOMENATGE A DON JOAQUÍN VIDAL El passat 25 de juny es va celebrar l’homenatge a don Joaquín Vidal i Pedrós. Director de la nostra banda durant catorze anys, de 1981 fins 1995, va obtenir els èxits més ressonants de la nostra història al certamen de bandes de València. Donada aquesta forta vinculació al nostre poble i a la nostra societat musical, l’homenatge es va celebrar a l’Auditori. El motiu era la seua jubilació com a catedràtic de trombó del Conservatori Superior de Música de València on ha impartit classes durant prop de trenta anys. Per eixa raó assistiren companys del Conservatori, de l’Orquestra de València –on va treballar també durant molts anys- representants de les altres tres bandes que va dirigir (Montserrat, Círculo Católico de Torrent i la Vella de Xàtiva) i un gran nombre d’alumnes seus que en l’actualitat exerceixen com a trombonistes en orquestres, bandes i conservatoris de tota Espanya. En l’acte actuaren, un grup d’alumnes seus que interpretaren a l’entrada de l’Auditori una fanfàrria composta ex profeso per Paco Zacarés i ja dins la Farruca de Manuel de Falla i Una noche en Granada d’Emilio Cebrián, la seua filla Ester acompanyada per Josep Lluís Ribes, Lluís Osca i Marta Asensi que interpretaren el largo de l’Hivern de les Quatre estacions de Vivaldi, Rubén Marqués, acompanyat per Emilio Boïl al piano amb Two portraits de J. Turrin. Spanish Brass Luur-Metalls també volgueren sumar-se a l’homenatge i ens delectaren amb tres peces del seu amplíssim repertori. Per últim no podia faltar la nostra banda de música que interpretà tres dels pasdobles amb que participàrem al Certamén de València: Paquita i Nieves, de Rafael Talens, Lo cant del valencià de Pedro Sosa i Ateneo Musical de Mariano Puig, dirigit una vegada més pel mestre Vidal. A continuació, un gran nombre d’assistents a l’acte l’acompanyaren en el sopar que es va celebrar a la Sala Rex.
HISTÒRIA D’UN HOMENATGE Era cap al mes de novembre de 2004 quan vaig parlar per primera vegada amb Inda Bonet. El motiu de la la conversa: comentar-li una idea que em rondava el cap des de feia temps, organitzar un homenatge al nostre mestre Joaquín Vidal. La idea li paregué magnífica. Es més, em va comentar que ell també ho havia pensat (el mateix dirien molts dels ex-alumnes de Vidal quan els anunciarem aquesta possibilitat). Diferents moments de l’acte. En aquesta pàgina la fanfarria amb que va ser rebut, Rubén Marqués al fiscorn, l’ensemble de trombons. En la pàgina següent, un moment de l’actuació de Luur Metalls, el mestre Vidal dirigint a la nostra banda una vegada més i la comissió organitzadora amb el mestre Vidal i Milagros.
El cas és que calia arrancar i posar en funcionament l’organització d’un acte que, encara que estructurat inicialment, va anar perfilant-se progressivament. El primer pas consistia en fer arribar la informació a tots els alumnes del mestre Vidal escampats per tot el país. Inda
9
REVISTA DE LA
societat musical i jo consensuarem una data per a l’homenatge, 25 de juny de 2005, i dissenyarem un pla per passar la informació de forma radial. Es tractava de buscar una persona en cada zona d’Espanya que s’encarregara de transmetre la informació a la resta d’ ex-alumnes. Aquesta xarxa de comunicació funcionà prou bé, encara que ha resultat mot complicat fer arribar a tot el món la informació donada la quantitat de persones amb les quals hem hagut de contactar. D’una manera o altra–uns de paraula, altres mitjançant invitació- a tots s’intentà arribar. Si hem comès algun error demanem disculpes, però en cap cas ha hagut ninguna mala intenció. Conforme anava avançant el temps vaig comprendre que era imprescindible envoltar-se d’un grup de treball configurat per persones amb una forta vinculació amb l’homenatjat. Inda estava contínuament viatjant i jo necessitava gent en la qual poder delegar feines i contrastar opinions. Diuen que quatre ulls veuen més que dos, si damunt són setze! La decisió de constituir una comissió organitzadora ha sigut la més encertada de totes les que he hagut de prendre. Aquest equip de treball l’han integrat: Francisco Gimeno, president de la nostra Societat Musical, Salvador Colomer, Perfecto Osca, Josep Ribes (Xaua), Juan Bautista Boïls, Samuel Pérez, Joaquín Pérez, Rubén Marqués i jo mateix. Aquest grup de gent hem estat reunint-se periòdicament, amb el mateix entusiasme i dedicació que si anàrem a fer la festa de Sant Vicent o la de Sant Roc. De broma diem que quan tot acabara se’n aniríem un cap de setmana a Benidorm. La implicació i la voluntat d’aquest grup de persones ha fet possible l’èxit d’aquest homenatge. Cadascú dels components de la comissió s’ha ocupat d’una parcel·la. Samuel ha sigut el responsable de la comptabilitat i de coordinar la presència en l’acte de les bandes que havia dirigit Joaquín Vidal, a més d’un treball de recolzament en molts altres àmbits. Ha estat per a mi un dels pilars fonamentals. Rubén ha fet un treball de filigrana amb l’organització del sopar. Ha format un binomi amb Paco Gimeno que ha funcionat com un rellotge, tot i que alguna vegada ha hagut entre ells algun problema de sincronització. A més, Paco –i de vegades la seua dona M. Angeles- ha col·laborat de manera destacada en l’enviament d’invitacions, control dels abonaments dels tiquets i organització de les taules per al sopar. Ximo Pérez ha sigut la persona encarregada d’aconseguir la financiació: ell s’ha ocupat de parlar amb les empreses per obtenir les ajudes econòmiques necessàries. Sense diners no hi ha torrons. Ximo ha sabut fer aquesta llavor de manera sorda però tremendament eficaç i brillant.
(Ricky, Bernat, Moisés i Salva Oriola) i sis xiques (Natalia, Carina, Inma, Inés, Laura i Zaida) Gràcies i enhorabona a aquest grup de voluntaris i voluntàries per la seua desinteressada ajuda i per la seua disposició.
Salva - o Colo que és com el coneguem a la bandas’ha ocupat junt a Sam de les qüestions protocol·làries de l’acte. Ell ha sigut el responsable de dissenyar el pla de recepció de personalitats i d’ocupació de la sala. Han comptat amb la inestimable col·laboració de quatre xics
I que dir de Juanba. Ha estat sempre ahí quan el necessitaves. Tant per fer unes fotocòpies, com per organitzar les llistes de comensals o ordenar les taules del sopar. A banda d’ajudar en qualsevol altre menester: control de l’escenari, llums, etc. El seu suport - i la seua
10
REVISTA DE LA
societat musical comprensió en moments delicats- han tingut un valor personal molt important per a mi.
participants. A més a més, pensarem en la possibilitat d’arrancar l’homenatge amb una fanfàrria que s’interpretaria a l’exterior de l’auditori, res més apropiat quan parlem d’un professor de vent-metall. Paco Zacarés, el director de la nostra banda i també ex-alumne del mestre Vidal, va acceptar compondre eixa obra d’inici que titulà “Ceremonial Fanfare”. L’obra, que sols es va poder assajar moments abans de l’inici de l’acte, va resultar un autèntic èxit, motiu pel qual felicitem al seu compositor.
Em queden dos components d’aquesta mena de “Club de los poetas muertos”: Xaua i Perfecto. Xaua ha sigut el responsable de la fotografia del reportatge audiovisual i de l’acte. La seua tasca ha estat formidable i com els grans artistes amb el seu segell personal: eixos primeríssims “planos” que quedaran per al record. Ah! I la portada de la invitació que també ha sigut creació seua. A més dels bons consells que ha donat en la selecció de les músiques per a la banda sonora del reportatge, i a més d’acompanyar al violí a Esther en l’arranjament de l’hivern de “Les quatre estacions” de Vivaldi. Un treball de colós.
Perfilades les intervencions musicals, calia intercalar desprès el moment dels parlaments i del reportatge. El paper de “presentador-moderador” de l’acte en va ser adjudicat a mi, tot i que jo vaig presentar alternatives de periodistes de Guadassuar.
Però si algú mereix els màxims elogis per la realització del reportatge eixe és Perfecto. El seu treball cal valorar-lo d’espectacular. Quina edició audiovisual més fantàstica!: amb un ritme àgil, perfectament ajustat al contingut visual i al so; un to narratiu senzill però amb l’emotivitat a flor de pell, que igual és capaç d’arrancar-te una risa que et fa soltar una llagrimeta. Un autèntic luxe que, sense dubte, seria l’enveja de molts reportatges professionals. I és que encara que semble fàcil, la preparació (localitzant llocs i personatges), gravació (en diferents etapes) i edició dels vint minuts del reportatge ha suposat més de tres mesos de feina. Perfecto mereix el qualificatiu de “Spielberg”. I mereix encara altres qualificatius més per la seua implicació personal i la seua paciència.
Pareixia tot ben lligat. L’ estructura de l’acte, però, encara experimentaria unes modificacions: Inda Bonet em va suggerir que resultaria millor l’actuació d’un ensemble de trombons que d’un sol trombonista (finalment s’acordà incloure també tubes). Ell s’encarregà d’organitzar el grup i buscar el repertori. Entre els components vull ressaltar la participació dels nostre joves trombonistes Vicent Osca i Paco Gimeno junior. Ens restava el darrer retoc. Esther, la filla de Joaquín Vidal, ens demanà participar. Ella iniciaria les actuacions musicals fora de programa, donant-li a son pare una preciosa sorpresa. Tancat el programa d’actuacions musicals i ajustada definitivament ja l’estructura de l’acte sols ens quedava resoldre els problemes derivats de l’escenografia (comptarem amb un grup de professionals excel·lents en el tema de la llum i el so), del protocol, de la distribució de públic en la sala i de l’organització del sopar. Per fortuna, desprès de moltes càbales, de hores i hores de treball per ordenar les taules i repartir convenientment als comensals, poguérem resoldre totes les dificultats.
No vull deixar de destacar el paper de ningú. La nit de l’homenatge ja vaig ressaltar la fantàstica llavor de Martí Asensi. Ací ho torne a afirmar. Però a déu el que és de déu i al cèsar el que és del cèsar. És humanament comprensible que jo mateix o el propi Martí acumularem totes les felicitacions el dia de l’acte perquè érem les persones més visibles. Jo vaig intentar deixar patent la decisiva aportació dels membres de la comissió en una de les meues intervencions. Però tot i això, repassant desprès mentalment el transcurs de l’acte, considere que la contribució d’aquestes persones no va ser suficientment ressaltada. Per eixe motiu he volgut remarcar l’extraordinari paper dels components de la comissió organitzadora. Perquè és just que així siga.
Res de tot acò haguera sigut possible sense l’aportació d’algunes empreses i persones. Vull agrair el patrocini i la col·laboració de l’Ajuntament de Guadassuar, Societat Musical Unió Musical Santa Cecília de Guadassuar, Azulejos Perales, Exagom Verd, Ruralcaixa, Rivera Música, Plantes Moisés, Sala Rex i Floristeria “La Rosa”. Agrair també la col·laboració de la Junta Directiva de la nostra societat en el trasllat de materials i en altres tasques de suport. Donar les gràcies als artistes que feren dos fantàstiques paelles el dissabte 25 per als que venien a tocar: Paco Gimeno i Vicent Fuertes. Demane disculpes si se m’oblida nomenar a algú però vull que a tots ens quede constància de la meua gratitud.
Una vegada fetes aquestes consideracions, reprenem el fil d’aquesta història. Constituïda la comissió, calia dissenyar l’estructura de l’acte. Teníem clar que la clau de l’èxit estava en organitzar un acte amb un ritme àgil. Amb aquesta premissa decidirem que devia d’haver poques actuacions musicals. Pensarem inicialment en quatre: intervindria el “Spanish Brass Luur Metalls”, Rubén tocaria a la trompeta una peça acompanyat al piano (Emilio Boil), creiem que també seria convenient l’actuació a “solo” d’algun trombonista i com a colofó final la intervenció de la banda amb tres dels passodobles amb els quals participarem al certamen de València: “Paquita y Nieves”, “Lo cant del valencià” i de cloenda “Ateneo Musical” el passodoble amb el que la nostra Banda va participar la primera vegada amb Joaquín Vidal i amb el que obtinguérem la màxima puntuació de totes les bandes
Ara que ja han passat uns dies he de concloure sincerament –sense voler parèixer vanitós- que l’homenatge ha resultat un èxit en tots els sentits. I ha sigut un èxit per la implicació de tota la gent: organitzadors, col·laboradors, protagonistes... tots han sabut interpretar el seu paper i fer d’eixe 25 de juny, un dia entranyable que quedarà per a sempre en la memòria del nostre mestre Vidal. Rafa Polanco
11
REVISTA DE LA
notícies
societat musical
ALTRES CONCERTS.
Per a començar, el dissabte 28 de maig actuaren a la Casa de Pedra, amb molt menys públic de l’habitual (?) Lobke Sprenkeling i Ignasi Jordà, flauta de bec i clave. S’estan preparant per a presentar-se a un premi de música a Holanda i oferiren gratuïtament un excel·lent concert. El dissabte 18 de juny hi hagué sessió doble. A les 19’30h. la Coral Lorenzo Ruiz feu el seu concert de “Retrobem la nostra música” a l’Auditori, junt el cor de Benimodo. I a les 10 de la nit actuà al mateix lloc el “Duo Baudelaire”, format per Nico Bay al violí i Elisabet Sanchis al piano. Prou bé de públic sobre ser dissabte a eixa hora, i “paperón” de Nico que interpretà la Suite núm. 2 per a violí sol de Bach (que ocupà tota la primera part ell sol), i dos sonates de Brahms i Turina. (Últimament la Banda i l’Orquestra havien interpretat Turina i faltava un exemple de cambra). Finalment, l’1 de juliol es celebrà a Guadassuar el “II Encontre de Percussió”. Abans que res, disculpes als organitzadors per no fer menció del primer encontre que fou a Nadal. Ara, es va fer un passacarrer al migdia, un col·loqui i un concert on s’escoltaren músiques molt innovadores a càrrec de diferents percussionistes i grups, entre els que es trobaven els nostres Tostropercussió, o Juanjo Guillen, percussionista de l’Orquestra Nacional d’Espanya.
Altre comentari. I qui no aprofita eixa activitat és perquè no vol. Una curiositat s’ha produït este estiu en les oposicions a professor de secundària a les que s’han presentat 8 persones del nostre poble si no ens fallen els comptes. I és que per primera vegada l’anàlisi de l’audició era una peça del Renaixement amb instruments de l’època, instruments que als que han assistit al Curs de Música Antiga no els resulten gens desconeguts, i sí a quasi tot el món en no existir en els conservatoris cap estudi d’eixos instruments.
RECTIFICACIONS AL NÚMERO ANTERIOR DE LA REVISTA El concert de Totstropercussió a Tarazona se’ns passà en el seu moment però en aquesta revista està a la secció d’activitats (pàgina 7). A la pàgina 3, on posa or-questra, lògicament volia dir orquestra (de moment ningú s’ha fet d’or per tocar ahí). El concert de La Dispersione que s’anunciava per al 22 agost és per al 12. Tampoc es feia referència a la pàgina 2 al lloc on s’imprimeix la Revista, i és que des d’eixe número s’imprimeix l’impremta 7 i 7 de La Pobla Llarga. Finalment, ens ha tornat a caure un tros del fitxer de la pàgina 7:
Dissabte 11 de desembre / Auditori, 19.30 h. / Concert del soci : Tot Sarsuela 1a part: La Revoltosa, La canción del olvido, Agua,
Un comentari. De quan en quan cal parar-se a observar l’activitat musical a Guadassuar. Per exemple, des del cap de setmana de l’1 de maig fins l’1 de juliol, és a dir, dos mesos, s’han fet al nostre poble un total de 12 concerts, entre els organitzats per la Societat Musical i els que no. Concerts de tots els nivells i gustos: música de cambra, percussió contemporània, música antiga, Banda, cor... que si tenim en compte els 5500 habitants que som no és estrany que a qui ho contes no s’ho crega.
azucarillos y aguardiente. 2a part: El barberillo de Lavapiés, La Gran Vía, El tambor de granaderos bis: Antonio Galbis Doménech
12
REVISTA DE LA
societat musical
··· FITXER 1985··· Diumenge 31 de març / Patronato, 12.30 h. / Any Europeu de la Música Valencia Fruits El barberillo de Lavapiés* Don Gil de Alcalá* El tambor de granaderos El carro del sol* La tempranica* Las hijas del Zebedeo* bis: La tempranica*
La reina mora La boda de Luis Alonso Himne a Guadassuar Himne de la Comunitat Valenciana
* Fragments vocals de les sarsueles interpretades per una soprano
Diumenge 2 de juny / Plaça / Concert de Corpus Aires llevantins Una nit d’albaes Es xopà hasta la Moma Valencianes (L. Chavarri)
Per la flor del lliri blau Valencianes Himne de la Comunitat Valenciana
Diumenge 16 de juny / Plaça Lo cant del valencià Alma de Dios Valencianes El sitio de Zaragoza
Las dos comadres Per la flor del lliri blau
Diumenge 23 de juny / Plaça Lo cant del valencià Rapsòdia valenciana Valencianes Fiesta de las trompetas
La leyenda del beso Per la flor del lliri blau Valencianes
Diumenge 30 de juny / Plaça Lo cant del valencià Valencianes Per la flor del lliri blau
L’Arlesienne Ciclo de ríos Valencianes
Diumenge 7 de juliol / Plaça Lo cant del valencià Valencianes Per la flor del lliri blau
Valencianes Lo cant del valencià
Dissabte 13 de juliol / Plaça de bous (València), 21 h. / Certamen Internacional de Bandes “Ciutat de València” (UNIÓ MUSICAL de TORRENT)
(SODIETAT MUSICAL “LA ARTESANA” de CATARROJA)
Valencianes Per la flor del lliri blau
(LIRA CASTELLONENSE de VILANOVA DE CASTELLÓ)
Dissabte 3 d’agost / Plaça, 23 h. / V Festival de Bandes (PATRONAT MUSICAL STA. CECÍLIA I ST. CALIXTE de LA POBLA LLARGA)
(ARTÍSTICA I MUSICAL d’ALGINET)
L’entrà de la murta Sicània Valencianes
Dimarts 6 d’agost / Plaça, 23 h. / Homenatge a la Banda Celebració del Certamen (BANDA MUNICIPAL d’ALCANAR)
Traner L’Arlesienne (suite) Himne a Guadassuar Himne de la Comunitat Valenciana
Dijous 15 d’agost / Plaça / Concert de la Mare de Déu d’agost Guadasuarense Marcha de la coronación La Torre del oro
Tres danses (Khachaturian) Ciclo de ríos Himne a Guadassuar Himne de la Comunitat Valenciana Himne Nacional
13
REVISTA DE LA
societat musical
Diumenge 6 d’octubre / Patronato, 12 h. / Setmana artístic-musical-esportiva, Any Internacional de la Joventut i Europeu de la Música El aprendiz La canción del olvido Cançons de mare
El barberillo de Lavapiés Danses valencianes (Adam Ferrero)
Diumenge 3 de novembre / Patronato, 12.30 h. / VI Retrobem la Nostra Música El aprendiz Tonades d’amor Cançons de mare
Rapsòdia valenciana Marxa eslava Aires llevantins
Diumenge 15 de desembre / Patronato, 12.30 h. / Concert de Santa Cecília Juanito Mataix Concert per a trompa núm. 3 (Mozart) Cançons de mare
Vaudeville Suite El lago de los cisnes Gozos a Santa Cecilia Himno a Santa Cecilia Himno a Guadassuar Himne de la Comunitat Valenciana
ANECDOTARI
Pel que hem pogut recordar entre tots, i si no ens equivoquem, la gorra es deixà d’usar el 1985. Al primer trimestre d’eixe any encara s’utilitzà, i durant l’hivern del 85-86 es deixà de usar, primer per part de les xiques, bastant nombroses ja a la Banda, que es rebel·laren, i després per part dels xics, que els molestava bastant més però no es queixaven. Així, els músics que entraren al Crist de 1986 ja no se la feren.
Durant l’any 1985 solament tenim notícia que entrara en la banda Merche Alabau Asensi amb la flauta. Si algú en recorda més ens pot donar notícia.
LA GORRA Molts comentaris alçà la fotografia superior de la pàgina 10 de la revista número 26 (estiu de l’any passat) que de nou reproduïm a aquesta pàgina. Allí veiem en la fira de 1985 a Tere Ribera i en segon plànol altre músic (Fèlix Martín). Tots dos, vestits de músic, portaven gorra, fet que ha sorprés a una bona quantitat de músics actuals. El cas és que la gorra era un element més de l’uniforme d’hivern del músic. Possiblement siga l’últim element conservat del remot i llunyà origen militar de les bandes de música. Les xiques portaven un model de tela que fins i tot es podia posar plegat a la butxaca. Els xics una dura gorra de plat que t’apretava el cervell de manera exagerada fins que prenia forma o la gorra o el cervell. Una de les millors “atraccions” era quan entraven xiquets nous a la Banda (no al Crist com ara, sinó a Santa Cecília o la Fira, quan s’usava uniforme d’hivern i gorra) i els xiquet en qüestió havia de controlar l’instrument, el faristol que li cauia, la gorra que també li cauia i li apretava, l’uniforme amb sabates noves, i portar el pas, que es portava.
14
REVISTA DE LA
societat musical
LA MÚSICA TRADICIONAL A L’ESCOLA (I) Del 10 al 19 del passat febrer es portaren a cap les “IV Jornades de Guadassuar” dedicades ara a “Llengua i tradicions”. Entre les ponències, hi hagué una sobre música tradicional a càrrec de Vicent Torrent que reproduïm pel seu interès i caràcter innovador sobre un tema poc present als estudis reglats dels conservatoris. Un text per a llegir-lo en calma. Per la seua extensió publicarem ara la primera part, deixant per a la propera revista el final de la ponència.
músiques tradicionals. Eixos són els trets que configuren aquesta primera concepció folklorista: la consideració de la música tradicional únicament com a carn de museu, el localisme, el purisme, l’immobilisme. La segona concepció, que anomenem progressista, veu les coses just a l’inrevés. La mort de la cultura tradicional no és una mort sobtada (una muerte súbita, com diuen en castellà). Fonamentalment han caigut els mecanismes de la transmissió oral, però no els continguts o substàncies culturals que funcionaven en les societats tradicionals. Aquesta afirmació està a la base de qualsevol reflexió sobre la pervivència/no pervivència de tot un antic patrimoni en la nostra societat actual. Els que compartim aquesta concepció, pretenem reciclar els trets culturals de la tradició per al seu ús actual, pretenem recuperar el llenguatge musical tradicional per a l’actualitat i per aconseguir eixe objectiu, ens proposem la nova creació, la creació de nou repertori seguint l’estètica musical dels nostres majors, ens proposem també la desregionalització i el trencament de les fronteres nacionals com a limitadores dels recursos musicals i, conseqüentment, ens proposem també la fusió musical dins l’àrea natural (no nacional) del nostre llenguatge musical. El contacte i l’intercanvi continu entre les cultures veïnes són mecanismes de vitalitat i garantia de creixement i normalitat.
1. DUES CONCEPCIONS EN MÚSICA TRADICIONAL. Avui coexisteixen dues concepcions diferents sobre la música tradicional. Per això, és fonamental aclarir un o altre posicionament per a qualsevol reflexió o per a qualsevol acció en aquest terreny. Per una banda hi ha una concepció folklorista; i antagònicament, n’hi ha una altra que podríem denominar progressista. El romanticisme, que pretenia un reviscolament dels valors tradicionals, va desembocar en unes postures escleròtiques per a tot el món de les cultures tradicionals: l’immobilisme, el purisme, l’exclusivització dels trets culturals de cada comunitat com a banderes i signes identitaris han creat unes conductes folkloristes que condueixen a col·locar les cultures tradicionals en el museu. El Romanticisme va engendrar el folklorisme. La folklorització definitivament suposa el naixement d’una conducta -d’un concepte- que estranya els elements culturals de la decadent societat rural i els transporta a un camp virtual i arxivístic. El romanticisme sublima aquests valors que es van evaporant de la vida real i, en tot cas, els recrea en un món d’enyorances i d’objectes museístics. En certa manera dóna per morta la cosa, quan encara està viva. La concepció folklorista ha heretat encara alguns altres dels principis més esterilitzants i reduccionistes que el romanticisme ens ha injectat respecte a la cultura tradicional, a la música tradicional. Es tracta del localisme purista, de l’immobilisme, conseqüències directes de la utilització de les cultures tradicionals com a signes d’identitat de les comunitats humanes. Això ens ha fet concebre que els elements de la cultura tradicional són propietat exclusiva del nostre poble (la jota d’ací o d’allà) o de la nostra comarca (tal o tal tipus de dansa) o de la nostra comunitat històrica (la dolçaina) o de la nostra nació (tal o tal tipus de cant). I al mateix temps, ha forçat a utilitzar únicament els recursos musicals que s’han consagrat com a signes d’identitat per a fer folklore d’ací o folklore d’allà. Procurant molt no introduir elements típics i reconeixedors d’altres comunitats, procurant molt de no introduir novetats de cap mena, que desfiguren la imatge dels «nostres signes d’identitat» (entre cometes). I tot això condueix inevitablement a la pobresa, al reduccionisme, al constrenyiment de qualsevol possibilitat de vida, de creixement, de desenrotllament de les
2. EL LLENGUATGE MUSICAL Quan parlem de cultura tradicional -de música tradicional-, ens referim a una herència que hem rebut i que hem de conservar. Però cal matisar de quin tipus d’herència parlem. El patrimoni que estimem va mes enllà dels centenars o milers de cançons i melodies que han arribat fins la nostra època. El que ens interessa, sobretot, és la saviesa dels músics que al llarg del temps han anat bastint i transformant eixe repertori. L’herència que volem assumir és el llenguatge musical de la nostra àrea. Està clar per a nosaltres que conservar el patrimoni tradicional -un patrimoni de naturalesa immaterialconsisteix en saber crear nova música seguint l’ona d’eixe so i consisteix també en posar en circulació eixa nova música vella. Repetir indefinidament les mateixes cançons de fa segles i no aportar res de nou és com crear un museu amb els sons tradicionals o, el que es el mateix, assumir la mort de la nostra música.
15
REVISTA DE LA
societat musical
Jo recorde perfectament la meua primera experiència de menut al Col·legi dels Escolapis del carrer Carnissers de València, quan es formà el cor per a cantar en l’església. A mi, em posaren en el cor i recorde la primera temporada d’assajos. La meua sorpresa -la nostra sorpresa- va ser com haguérem d’encaixar els crits i els renecs que el mestre del cor ens administrava per cantar com cantàvem. Com cantàvem? Cantàvem com a casa, com a les esglésies solia cantar la gent les cançons que tothom sabia per a les misses o el mes de Maria. El mestre bramava roig com una tomata: -Burros! Paletos! Parecéis viejas de pueblo! I acte seguit, emprenia a cantar imitant-nos, gesticulant de forma exagerada i ridiculitzant sense pal·liatius ni misericòrdia els nostres arrossegaments de la veu (coneguts tècnicament com a glissandos), o els diferents caragolets que fèiem en la melodia (dits tècnicament, ornamentacions melòdiques: appoggiatures, mordents i altres), o la forma com emetíem la veu sense impostar-la sinò amb emissió oberta i clara, etc... Segurament era la dosi de xoc, per a iniciar el procés educatiu que ens conduiria a convertirnos en músics civilitzats, per a rescatar-nos d’aquell fangar pestilent d’ignorància i tercermundisme. Els educadors musicals. Els educadors musicals han estat els primers agents del canvi. El mètode era fustigar els tics musicals instintius que la sensibilitat i el costum ens dictava i tractar-los com a defectes que calia corregir i superar. Amb bona voluntat, els educadors musicals han sabut ridiculitzar la forma de cantar de la gent i han sabut fer sentir vergonya a la població per cantar així, han convençut a la població que allò que els agradava era lleig i miserable, propi de gent inculta i ruda. Així, han posat en el mateix sac els defectes i, com si també foren defectes, les formes autòctones del nostre llenguatge musical. Han fet a la població anar en contra dels propis recursos naturals, del seu íntim sentit estètic; en definitiva, l’han feta abjurar del llenguatge musical de la seua comunitat. Sens dubte, un camí per a l’autoodi, per a menysprear-nos per ser com som. En les gravacions que vaig fent des de fa anys per a recopilar mostres de música tradicional, de vegades hem arribat a un poble per a gravar els veïns el cant de l’Aurora i només han començat a cantar ens hem adonat del desastre: Horror! Per ací ha passat un mestre o un capellà que sabia música i s’ha dedicat a dirigir estes pobres persones! Resultat: el mestre ha fumigat el cant dels veïns, arrossegant amb tot allò que veníem a buscar. El grup de cantors s’ha convertit en un cor convencional i, a més, roí. Vull deixar clar que no estic culpant els educadors musicals de tot el procés de substitució lingüística o de colonització musical, com vulgueu dir-ho. A ells, realment, ja els havien fet entrar per eixe camí i no han fet sinò allò que han estimat com a convenient.
La pervivència de la música tradicional no es pot considerar possible sense que es done la creació de nou repertori i sense que esta nova creació de repertori es produïsca dins la dinàmica en la que hui es desenvolupen les músiques lleugeres o músiques de consum. Esta pervivència s’ha d’entendre com l’ús i el cultiu del llenguatge musical tradicional o dels estils tradicionals o de l’estètica tradicional, com vulgueu dir-ho. I de cap manera pot entendre’s com el cultiu del repertori tradicional. Què és això del llenguatge musical? Posaré un doble exemple que us situarà en la pista d’aquest concepte. Quan una dona major de qualsevol dels nostres pobles canta una cançó «moderna» que ha sentit en la ràdio, la transforma inconscientment fins al punt que resulta molt diferent del model. Quan una persona jove canta una cançó antiga de batre, per exemple, també la transforma, si es compara amb la interpretació d’un llaurador vell. Això significa que dins el nostre cervell tots tenim assimilades unes maneres d’entendre la música, segons el llenguatge musical que cadascú hem interioritzat. 3. EL PROCÉS DE SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA I LA VERGONYA Els sociolingüistes parlen de com s’han produït al llarg de la historia i es continuen produint avui en moltes comunitats humanes processos de substitució lingüística en les llengües parlades. En el nostre país, sense anar més lluny, estem immersos en un d’aquests processos. La població està pressionada de diferents maneres per què abandone la seua llengua natural o vernacla i adopte una altra llengua. Aquesta pressió té components de proposta raonada i té components agressius. Tots tenim presents els maltractaments i les humiliacions que la població ha sofert en aquest sentit. Els sociolingüistes descriuen la síndrome social d’aquests processos i les diferents maniobres a favor i en contra que es desenrotllen. Parlen de la vergonya de les persones per ser com són. Parlen de l’autoodi com a conseqüència de l’acceptació del procés. Parlen de la normalització lingüística i altres fenòmens que es produeixen i d’altres conceptes que naixen al voltant del conflicte. De fet, la música tot i ser un llenguatge més universal que 1’idioma, té també -com l’idioma- diferents codis que serveixen per a la comunicació entre els que comparteixen el mateix codi i que resulten més o menys inintel·ligibles per qui usen altres codis. És a dir, que existeixen diversos llenguatges musicals, com existeixen diversos idiomes. Per entendre què ha passat i què passa amb la nostra música tradicional, us propose que apliquem al fenomen 1’esquema amb què els sociolingüistes expliquen els conflictes idiomàtics; que mirem el tema aplicant-li l’anàlisi de la substitució lingüística.
16
REVISTA DE LA
societat musical
CINE DE MÚSICA - MÚSICA DE CINE EL PIANO
EL PIANISTA
LA PIANISTA
Títol original: The piano Director: Jane Campion Any: 1993 Nacionalitat: Nova Zelanda, Australia, França. Intérprets: Holly Hunter, Anna Paquin, Harvey Keitel, Sam Neill… Música: Michael Nyman Gènere: Drama Duració aproximada: 121 min. Certificat: No recomanada a menors de 13 anys
Títol original: The pianist Director: Roman Polanski Any: 2002 Nacionalitat: Regne Unit-FrançaAlemanya-Polònia-Holanda Intérprets: Adrien Brody, Thomas Kretschmann, Daniel Caltagirone, Frank Finlay, Maureen Lipman… Música: Wojciech Kilar Gènere: Bèl·lica Duració aproximada: 148 min. Certificat: Majors de 18 anys
Títol original: Die Klavierspielerin Director: Michael Haneke Any: 2001 Nacionalitat: Austria, França Intérprets: Isabelle Huppert, Benoît Magimel, Annie Girardot, Anna Sigalevitch, Susanne Lotear… Música: Pacal Chauvin Gènere: Drama Duració aproximada: 130 min. Certificat: Majors de 18 anys
Muda des de xicoteta, Ada acaba de perdre el seu espòs. Un nou matrimoni concertat la fa viatjar a Nova Zelanda acompanyada de la seua filla i el seu piano. Però el seu futur marit, un granger, es nega a portar a casa el piano, que abandonat a la platja és rescatat per un veí que deixa que el toque a sa casa. D’eixa manera naix una relació que és expressada per part d’Ada mitjançant el seu piano.
Un brillant pianista polonès i jueu escapa de la deportació. Obligat a viure en el cor del ghetto de Varsòvia comparteix el sofriment, la humiliació i els esforços. Aconsegueix escaparse i s’amaga en les runes de la capital, on un oficial alemany acudeix per ajudar-lo a sobreviure.
Erika, una profesora de piano del conservatori de Viena, entrada en els quaranta, viu amb sa mare, la qual influeix notablement sobre ella. Esta viu motivada per l’hipotètic futur de la seua filla com a gran concertista, i acompanyada per l’alcohol. Erika li oculta a sa mare les obscures relacions amb el sexe. Un jove pianista passa d’admirador a enamorarse d’ella, canviant radicalment la situació establida.
Aconseguí 3 dels 8 Oscars a què estigué nominada (actriu, actriu secundària i guió original) a més de la Palma d’Or a Cannes. Destaca també l’ambientació i la música de Nyman.
El film mostra de manera excel·lent la transformació de les idees, fets, pensament... de l’holocaust jueu des dels seus inicis als límits on arribà. Està basada en la novel·la “El pianista al ghetto de Varsòvia” de Wladyslaw Szpilman.
17
Una pel·lícula un tant dura. Michael Haneke, el director, és expert en mostrar l’espectador allò que sap que existeix però que no sol ni li agrada vore. Està basada en una novel·la de Elfriede Jelinek.
REVISTA DE LA
societat musical
Alemanya, Alemanya, Alemanya...
El Fosquibrut desafinat
Per fi, després de tants anys...
Secció crítica i satírica, més divertida que el primer divendres de mes.
la hola de la societat musical Ens ha arribat a la redacció de la revista aquesta foto de Lluc, el fill de Perfecto i Tere. No sabem quin instrument musical tocarà, però de moment més que per la música pareix que porta traces en decantar-se per ser un crac del futbol. El temps dirà. Per cert, és necessiten urgentment notícies per a aquesta secció (bodes, naixements o similars) o haurà de desaparéixer. Gracies per l’interés i animeu-vos.
EL CABINISTA
962570719
(QUEIXES, SUGERÈNCIES, AVISOS, ANUNCIS, CONTACTES...)
(CRIDADA GRATUITA DE 1 A 16 HORES)
Premi. Es convoca el premi de fotografia “Què cara pague la novetat”. S’atorgarà a la millor cara de susto en el moment de despegar l’avió cap a Holanda.
Bruixa especialitzada en resultats de certàmens ens comunica que en arribar a Bruges, li retornaran els poders i podrà dir-nos el resultat del certamen.
Investigació. Després d’un llarg treball del nostre investigador privat, s’ha detectat un presumpte tema de les Danses al compàs 171 del Guadsual·lia a càrrec dels clarinets 2s i saxos alts. Seguirem investigant.
Comunicat. Els/les músics que pensen deixar la Banda només passar el viatge (com en París i Itàlia) han comunicat que aguantaran fins el dia del Crist després d’esmorzar. Menys mal.
Bruixa especialitzada en resultats de certàmens ens comunica que els seus poders no arriben fins Holanda.
Incògnita. A Campo de Criptana es guanyà perque un fragment de l’obra lliure (les Metamorfosi) coincidia la melodia com “campeones”? I Què passarà a Kerkrade?
Homenatges.com Com?? Homenatges.com
Cine. “El óscar perfecto”. Producció i realització de curtmetratges. Especialitat en biografies. Possibilitat d’enviar-los a Hollywood.
El preu de la fama. Voleu eixir en primer pàgina de la revista? Entereu-vos de quina serà la foto de portada i quan la vagen a fer, aguaiteu. Més informació: al tio Fernando (vore portada de la revista anterior). I d’ací al Crònicas Marcianas o a la Granja de los Famosos.
Pregunta. Després de tocar “Es xopà... hasta la Moma”, un músic preguntà: que la Moma tocava el clarinet tercer? (Per allò del goteig de l’aire condicionat). Des que ho sentiren, la corda de clarinets ha escollit la composició com a himne oficial.
Insecticida Ino. El millor per als assajos d’estiu. Televisió. Ens diuen els d’un canal de televisió que en passar l’estiu rodaran al musical el realitixou “El ensayo de los famosos”. Casting tots els dimarts i divendres de 22’30 a 24 hores al Musical de Guadassuar. Animeu-vos.
“Ja tinc preparada la flauteta!!” Va contestar Riki en ser advertit que no es pot tocar el bombardí dalt l’avió. I afegí: “No em diran res no?”
Advertència. Es fa saber a tots els músics (i especialment a Riki) que dalt els avions no es pot tocar cap instrument.
Cançó. “Mira mira Salvoret, mira cap avaant i es farà...” o algo així deia una coneguda cançó.
18
REVISTA DE LA
històriesdel pare vicent 10
societat musical
avi
PREMI DE FOTOGRAFIA KERKRADE 2005 Com en els viatges anteriors anem a intentar editar una revista especial amb les millors fotos i anècdotes del viatge. Podeu fer fotos divertides, ingenioses i fins i tot artístiques. Si tenim temps i forces, podem arribar a fer un muntatge en CD que projectaríem al Musical com férem amb les fotos del viatge a Itàlia. Per la qual cosa, es convoca el premi de fotografia Kerkrade 2005. Els premis seran els següents: Premi a les tres fotos més divertides: trofeu i una subscripció vitalícia (mentre vingues als assajos) i gratuïta a la revista de la Societat Musical de Guadassuar. A més, eixiran a la portada d’eixa revista especial. La resta de fotos interessants seran premiades amb una subscripció d’un any a la mateixa revista. Totes les fotos premiades eixiran publicades. (El format en que s’han d’aportar per a la seua valoració serà en CD, preferiblement en format jpg i a ser possible a un tamany de 24x18 cm.)
Esperem els vostres treballs!!! 19
àlbum
No és la primera vegada que la nostra Banda actua fora d’Espanya. En juliol de 1988 actuarem a Avinyò (França) en el marc del Festival de Teatre que es celebra allí tots els estius (foto superior), continuant desprès el viatge fins Paris i Eurodisney. En 2001 el concert el realitzarem a la ciutat italiana de Corciano, actuant dins el certamen de composició que havia guanyat Paco Zacarés l’any anterior. El viatge el completarem visitant Florencia, Roma i Pisa. (foto inferior). A les fotos podeu veure els moments previs a ambdós concerts.