Revista de la Societat Musical de Guadassuar 25

REVISTA DE LA

societat musical GUADASSUAR número 25 gener-febrer-març-abril 2004 0 euros

REVISTA DE LA

societat musical

EDITORIAL a un home que en Villena o en Alcoi anava fent-se el coixo i quan la gent dèiem “pobre home, mira com camina i encara va tocant” començava a caminar normal deixan-nos a tots amb dos pams de nassos.

LA LOTERIA DE NADAL Mai havia tocat res de trellat en el nostre poble de manera tan repartida. Alguna sorteta menor, devolucions moltes... però d’aquesta magnitud mai. La sort ha escrit una de les pàgines que més es recordaran en la història de la nostra Societat. Han entrat molts diners al poble gràcies a la loteria de la Música, 576 euros per papereta.

30412, segur que tots se’l sabeu ja de memòria.

Alguns s’han quedat despagats, “jo que sempre n’havia comprat i enguany...”, “en tenia de totes i de la Banda no...”, i moltes altres històries. Doncs un avís: com que enguany tornarà a tocar i serà un premi més gros encara, res d’un cinqué premi, ja podeu anar reservant les paperetes per a Nadal. Que ningú es quede sense loteria. Esteu avisats.

25 REVISTES Amb aquesta revista ja fem el número 25 i això no passa tots els dies. No sabem d’altres bandes, però el que passa ací al nostre poble sí que ho coneguem i per això podem dir que resulta un fet extraordinari que una publicació com la nostra haja durat tant.

Sabem que molts la lligen. No debades el nostre director ha prohibit la seua lectura als assajos. També a les nits d’estiu hem vist a molts socis fullejant-la i llegint-la a la porta del carrer mentre prenen la fresca.

Però el que no sabem és si algú s’ha parat a pensar en tot el que ha suposat. 442 pàgines, més de 400 fotos de músics actuals i antigues, més de 80 retalls de premsa reproduïts, comentaris de 24 discs i de 52 obres musicals interpretades per la Banda o l’Orquestra, notícies dels músics que han sigut o són, dels concerts dels últims anys i fitxer dels històrics, de l’Escola, de la Banda Jove, dels músics del poble que estan pel món, dels certàmens i dels viatges, dels músics majors que han faltat i dels fills que han tingut els músics actuals, dels casaments, de les paelles i sopars que hem fet, dels presidents i directors que hem tingut, dels carrers musicals, acudits i notícies...

I també alguna que altra polèmica.

També donar les gràcies a tots els col·laboradors que han escrit o han cedit fotos. Llegiu la revista, esperem que us agrade i si no passa res tornarem a parlar de tot açò al número 50.

ADÉU CAMILO Però paradoxes de la vida, precissament el dia després de la gran festa, el dia 23 de desembre, se’ns va morir un tros de la història de la nostra Banda. Els músics haguérem de despedir un del nostres. Un dels músics més festers que hem conegut mai. Ens deixava el tio Camilo. Les bromes als més joves a Villena, l’amic de tots, l’amo a Massalavés, les fotos d’Alcoi a l’Atlas i a la nostra revista, «Salve estrella de los mares» i les cançons acompanyat pels colzes…

Potser va ser la imatge més coneguda de la nostra Banda per tots els llocs on havíem anant de festa. El passat estiu, un músic foraster, d’un poble de Moros i Cristians de tota la vida i assidu a Villena i Alcoi entre d’altres pobles, va vindre a veure les danses al carrer del Crist convidat per un músic d’ací. Jo a qui recorde de la teua banda –va dir— era

REVISTA DE LA

SUMARI

SOCIETAT MUSICAL EDITA:

GUADASSUAR

Editorial ..................................................... 2 30412 ......................................................... 3 Activitats .................................................... 7 Santa Cecília 2003 .................................... 8 25 anys xiques .......................................... 9 Notícies ...................................................... 10 Camilo ....................................................... 11 Notíces ...................................................... 12 Discografia ................................................ 13 Faristol ...................................................... 14 Especial número 25 .................................. 16 Manuel de Falla ....................................... 18 Anàlisi ....................................................... 20 El Fosquibrut Desafinat ............................. 22

Societat Unió Musical Santa Cecília Carrer Pare Vicent 10 CP 46610 Telèfon: 962570719 guadamusical@hotmail.com COORDINACIÓ: Salvador Colomer TEXTOS: Salvador Colomer, Juan Bta. Boïls, Ino Signes, Rafa Polanco, Salvador Oriola, Francesc Zacarés FOTOS: Salvador Ribes, Fina Gimeno, Josep Ribes, Alfonso Ribes, Salvador Oriola, Salvador Colomer, Juan Bta. Boïls, M. Jesús Ribera, Vicente Ribera, Pau Boïls.

Edició internet: Enric Garcia.

525 exemplars Imprimeix: Impremta Nostra, Algemesí

2

REVISTA DE LA

societat musical

··· 3o412··· Dilluns 22: en principi, un 22 de desembre qualsevol, dilluns i bon dia: des de bon matí, la “musiqueta» dels xiquets de la loteria percutint els oïts de tot el món des de ràdios i televisors a qui quasi ningú presta atenció, però tots tenen en marxa.

10.53 hores: ix un 5é premi. A algunes persones els bota l’automàtic en oir el número: “eixe és el de la banda”; “això no pot ser”, contesten. Comencen a moure’s nerviosos. Dos músics d’esmorzar, davant la tele, s’enteren per un representant que entra. Els telèfons de totes les cases i els mòbils comencen a tornar-se bojos. És veritat!! Especulacions per saber de quina quantitat per papereta es tracta: des de 50 euros fins un milió de pessetes. Les xiquetes que estan al Musical a classe de violoncel deixen la classe. Concentració espontània de músics al Musical, molts acudien ja amb l’instrument a la mà. Cotxes que passen piten sense parar. Diversos periodistes estan ja a la porta del Musical fent preguntes. La xaranga no pot eixir perquè no troben el tio Fernando per agafar el bombo. Mentrestant, entrevista a Paco el president a Ràdio 9: ”...Vidal fou el primer en tocar per telèfon…” i allò de que jugàvem des del 1976 i mai havia tocat res en Nadal, ni tornar els diners… i la poca sort de la loteria de la música, només tornar els diners o duro per pesseta en alguna ocasió.

Poc abans de les 12 ix el passacarrer: Major, Ajuntament, parada davant el Banc (Crèdit) i intent d’entrar, Administració de loteria, i a casa Paco on la taula ja estava parada. Càmeres de Canal 9 que ho traurien a les notícies: la xaranga tocant i Xaua menjant cacaus. Ràdio 9 tancà l’emissió d’abans de les 2 amb la sintonia de la loteria en directe: Víctor més bombo més plats. A les notícies de la mateixa emissora, fins l’endemà de matí, un resum de l’entrevista amb Paco.

L’acció continua amb el dinar (torrà) improvisat al pati de Moisés: el carnisser apareix amb la carn. Van afegint-se’n i unes 50 persones dinen per a celebrar-ho essent un dia laborable; i el president que no faltà. Dos d’Algemesí que ja volien cobrar-la al migdia. Per la vesprada, telefonades al Musical també per a cobrar: el tio Fernando que no dona abast (hi havia classe a l’Escola). Reunió de pares al Musical i el portaveu que quasi no podia portar la veu, doncs venia de celebrar-ho.

Després del dinar i les postres, el passacarrer segueix fins l’MV, Richi, Capri... La celebració, fins altes hores de la nit. D’això s’encarregaren un grup de “professionals en celebracions” que no permeten que les coses com aquesta s’acaben i prou. Han d’arribar fins on faça falta.

3

REVISTA DE LA

societat musical

Al final, resultà tindre raó l’àvia d’un músic actual, quan fa molts anys deia que l’única loteria que tenia interés per comprar era la dels músics, perquè si no en comprava el dia que tocara farien festa pel carrer, s’enteraria i li sabria mal, mentre que altres loteries, no t’enteres si toca.

Dimarts 23: La notícia eix al Las Provincias i Levante amb fotos de la xaranga i amplis articles amb declaracions de Paco, Mario, Víctor i Colo. Pel matí ”passacarrer” en solitari i d’incògnit de Paco: portava els dècims al banc amb més de 500 milions de les antigues pessetes damunt. Es multipliquen les historietes i batalletes, verídiques i inventades: fulano no n’ha venut cap, l’altre ha perdut la cartera amb paperetes, no sé qui ha llavat els pantalons i… I la frase més repetida: “Jo que en compre sempre, i enguany que toca no en tinc”.

Dimecres 24: De nou Las Provincias trau la notícia, però no tot el que havia preguntat el dia anterior al Musical. Quan conten el cas de Natàlia, ella ja s’ha comprat la trompa. Els bancs del poble posen els cartells de que es gestiona la loteria de la música (diferent versió segons el banc), i el tio Fernando lleva el cartell de la porta del Musical de “Es ven loteria”, agobiat per tanta sol·licitud per al Niño. Es formen cues als bancs, i alguns esgoten els models de rebut.

Dijous 25:

Dia de Nadal de matí, i sense moltes ganes, a tocar a la Plaça Major, com tots els anys. Preguntes per part dels músics que més son tenien de per què enguany que ens havia eixit la loteria no havien llogat una banda de fora, i s’hagueren estalviat el alçar-se matí.

“Xarraetes” del públic: “enguany sí que tocaran a gust”. O proposta de fer-li al tio Fernando un quiosc com els de l’ONCE al Ravalet per a que puga vendre tota la loteria del Niño que li havien sol·licitat.

Divendres 26 i…: de com s’han gastat els diners, sabem ben poc (excepte l’adquisició de tres trompes). La veritat és que estigué molt repartit per dins i fora del poble: a 40 paperetes per músic, arribà als llocs més insospitats (professors del Conservatori de València i d’altres, Conselleria de Cultura i Educació, treballadors de molts llocs no relacionats amb la música, amics, familiars, etc. etc.) Però es repartiren 3.3 milions d’euros a més d’alguns dècims del mateix número venuts en finestreta per l’Administració. O no se’ls ha gastat ningú encara, o s’han dissimulat molt bé.

Enhorabona a tots, i que es repeteixca prompte!!

4

REVISTA DE LA

societat musical

activitats · activitats · activitats NOVEMBRE-DESEMBRE 2003 • CONCERT DE SANTA CECÍLIA. Diumenge 16 de novembre, Auditori 12 h.

Un variat concert amb alguna obra un tant complicada. Qué haurem de fer per a que el concert de Santa Cecília atraga tant de públic com fa alguns anys?

• CONCERT DEL SOCI. Dissabte 20 de desembre, Auditori 19.30 h.

A la primera part actuà la Rodalla “Vicentico el Ceguet” en homenatge als 25 anys de xiques a la Banda, i a la segona, la banda amb obres de les clàssiques i dos nadales cantades i escenificades pels xiquets de l’Escola. Durant el descans s’entregà un quadre a les tres primeres xiques.

Foto: Alfonso Ribes do Feliz, de Virgilio Beltran, precisament l’última estrena absoluta del dia Nadal, segons les notícies que tenim.

Fou l’any 1972.

• CONCERT DE NADAL. Divendres 26 de desembre, el Catòlic 19.30 h.

• FELICITACIÓ NADALENCA. Dijous 25 de desembre, Plaça Major 12 h.

El tradicional concert de cambra de la Cooperativa del Crist comptà enguany amb un duet de trompes, una original formació de violí, contrabaix i dos instruments de làmines que interpretà tangos i amb la qual col·laborà el tio Evaristo, un grup de dos clarinets, clarinet baix i saxo, i finalment un grup de metall.

Antigament era costum que la Banda de Guadassuar felicitara el Nadal als veïns estrenant un pasdoble a la Plaça després de la missa major. Intentant recuperar aquella costum i actualitzant-la als nostres dies on la situació és bastant diferent en quan a producció i estrenes, s’ha decidit que cada any s’interprete un pasdoble d’autor local.

Enguany, per a reprendre la tradició, s’ha escollit Recuer-

Fotos: Josep Ribes

7

REVISTA DE LA

societat musical

Santa Cecília 2003 Un altre any Santa Cecília. El dia de la Santa cauia enguany dissabte i es celebrava el mateix dia. De tota manera, no es va perdonar el sopar de la vespra, divendres, ocasió per a que acudira més gent que mai. Processó posterior (sense anda!!) i cants al carrer.

L’endemà, els actes oficials: passacarrer, missa, que tornava a l’Ermita i amb rector nou, Jose Maria Gimeno Pastor, fill del poble encara que mols no el coneixiem pels molts anys que feia que vivia fora, i finalment processó fins el Musical amb volteta al Ravalet. Tot baix l’amenaça d’una fina pluja.

I la tercera part de la celebració, el sopar. Situació extranya: no hi havia Fondo Fairy, estava a la “despedida” de M. José (no hi ha prou dates per a tantes coses), encara que les xiques més joves mostraren la seua presència.

Les seccions fixes no fallaren: Nuestra Bandera amb el tio Agustí, el licor de Colo (enguany de nous de la Vall d’Aran), i Premis Ceci’s, amb una emocionant connexió telefònica en directe amb Salva Oriola. Dels extres, cal destacar les variatés de Paquito: experiments amb la boquilla, “A mi manera”, etc.

EL CONCERT HOMENATGE AL SOCI (20 de desembre) es va celebrar amb un sopar, enguany també “de cova” a casa de Paco. Quasi com el de Santa Cecília, pero ja amb el Fondo Fairy. A destacar l’assistència de les tres primeres xiques que entraren a la Banda ara fa 25 anys, i també la Rondalla que havia actuat al concert.

8

REVISTA DE LA

societat musical

Fotos en la pàgina anterior de dalt a baix. Sopar alternatiu de la vespra de Santa Cecília al Catòlic.

Cant de l’Himne i els Gojos a l’ermita després de la missa. Els xics i les xiques al sopar de Santa Cecília.

Junt a aquestes línies el músics veterans que també assistiren al sopar i tingueren el seu premi.

Fotos Josep Ribes i Fina Gimeno.

25 anys de presència femenina a la banda El passat 20 de desembre el tradicional concert Homenatge al Soci es va transformar en un homenatge a les tres primeres xiques que es van incorporar a la banda allà per 1978, fa ja 25 anys. A la segona part del concert, com es veu a la foto, el president els va fer entrega de sengles escuts de la Societat.

ANECDOTARI Encetem una nova secció destinada a recordar les anècdotes, historietes i curiositats que es produeixen. Des de que es publica la Revista no s’escapa res (o quasi res) del que es fa, ni tampoc de s’ha fet en el passat. Havia sigut ja proposada en diverses ocasions però encara no l’haviem posat en marxa. Dediquem aquest primer capítol a anècdotes femenines per rematar la celebració dels 25 anys.

• La primera vegada que les tres xiques de la foto eixien a una actuació de la Banda fora del poble per a diversos dies fou a Benilloba, a moros i cristians. Allí tingueren que quedar-se a cases particulars precissament per això, per ser xiques. Era una situació novedosa fins eixe moment.

dins l’habitació femenina, per una d’aquestes persones, no ocorrent-se-li altra cosa que amagar-se dins l’armari per no ser descobert. Des d’eixe moment, una de les cançons de moda de Rafaella Carrá canvià la lletra i passà a cantar-se: “Porque estaba Xiquilín, en el cuarto de les dones. Porque estaba Xiquilín, dentro del armario. Qué dolor, qué dolor…”

• A Villena, la Banda passava del 5 al 9 de setembre participant en els moros i cristians. Els xics i homes dormien a grans habitacions i les xiques a banda però dins el mateix local. Sempre hi havia algun que altre músic que visitava amb freqüència eixe “reducte prohibit”, cosa que no feia massa gràcia a les persones majors que acompanyaven la Banda i que al mateix temps eren les cuineres. En una ocasió, un músic (A. G.) fou sorprés

• També a Villena, altra músic (M. T. G.), no aparegué un dia a la despertà, no aparegué a dinar, no apaparegué a cap acte, no aparegué… En cridar per telèfon a casa, els seus pares, que havien estat de visita a vore els moros, se la havien emportat.

JBB

9

REVISTA DE LA

notícies

societat musical

RECUPERANT TRADICIONS Últimament hem gaudit d’algunes col·laboracions “extra” de la Societat Musical amb la Regidoria de Cultura. A la Cavalcada dels Reis va debutar al carrer la Colla de Dolçainers que fins ara només havia actuat en un concert de la Banda Jove. En acabar la mateixa, una xiqueta escollida de l’Escola de Música, Teresa Martínez, va cantar a la porta de l’Ajuntament la cançó dels reis “Senyor Rei jo estic ací”. Per altra banda, la secció de percussió ha recuperat els dies de fira el “Toc del Retorn”, toc manual de campanes que portaren a cap des dalt del mateix campanar.

Per cert, la Colla de Dolçainers de la Societat Musical, i altres que ja s’han fet l’ànim, conviden els interessats per a pròximes actuacions o mini-actuacions.

MÚSICA DE CAMBRA

MASTERCLASS DE PERCUSSIÓ

El passat 25 d’octubre es va celebrar al teatre Giner de Carlet el II Encontre de Grups Instrumentals de la Ribera.

Representants de 10 societats musicals de la Ribera participaren en el mateix amb diferents tipus d’agrupacions.

De la nostra Societat encara que tenia previst participar dos grups, al final solament va participar el grup de metalls.

El passat 5 de desembre tingué lloc al Musical una classe mestra de percussió cubana per als alumnes de percussió a càrrec de Alfredo Luis Hernandez. Aquest músic és un percussionista especialitzat en musica llatina, conges, bongos, güiro, claus... El proper 26 de març hi haurà una altra classe a càrrec del mateix i possiblement amb assistència lliure.

MÚSICS DE GUADASSUAR PEL MÓN

ALTRES CONCERTS Moltes actuacions musicals han tingut lloc darrerament al nostre poble. El 2 de gener visità l’Auditori l’Orquestra Jove de Varsòvia, la qual interpretà un programa típic de les dates amb obres fonamentalment de la saga dels Strauss.

Luur Metalls actuà al mateix lloc el 24 de gener amb l’Auditori a rebentar. La Coral Llorenç Ruiz va oferir el seu Concert de Nadal el passat diumenge 21 de desembre a l’Església amb un excel·lent programa de mà.

Aquest Nadal ens va visitar per sorpresa Salva Oriola que sabeu que està ala Estats Units. Ens envia de tant en tant correus electrònics dient que ens recorda molt i demana que li s’alegraria molt que li escrivíreu. El seu correu és salvaoriola@hotmail.com.

Per altra banda hem llegit estos dies en la premsa que Luur Metalls han presentat un nou disc titulat “Absolute”.

Informarem d’ell en properes revistes.

RECTIFICACIONS AL NÚMERO ANTERIOR DE LA REVISTA

AIXÒ ÉS AFICCIÓ Cal destacar la presència al Musical d’almenys una vegada per setmana, de Salvador Colomer fill, Irene Signes i Sara Marqués, els tres a petició pròpia, no dels pares, molt més que alguns músics de la Banda que no trauen eixa mitjana ni setmanal ni mensual.

En l’apartat de nous músics (p. 2) els noms correctes d’aquestos dos músics són Alejandro Añó Ibiza i Adrián Martín Esteve. Al “Concert de botelles d’aigua” (p. 22), és Leopoldo Vidal, i no Garcia, que el el 2n cognom. I “algunes” de les previsibles omisions el la reconstrucció del llistat de xiques per anys (p. 16-18) tenim que al 1997 falta Vicen Rubio (clarinet), Inma Gimeno (flauta) i M. Jesús Alonso (oboè), totes tres encara a la Banda. Si algú en troba més que ho diga.

BIBLIOTECA MUNICIPAL A la Biblioteca Municipal s’estan recopilant les diferents gravacions efectuades per agrupacions i músics de Guadassuar. Allí estaran disponibles per a qui ho desitge, les gravacions de la Banda, les de Luur metalls…

10

REVISTA DE LA

societat musical

notícies

PAELLA DE LA BANDA JOVE El passat 23 de desembre el membres de la Banda Jove celebraren el seu ja tradicional dia de convivència amb competicions esportives i paella per a tots. A les fotos podeu veure’ls a tots al poliesportiu i després dinant al pati de Moisés, on tenien les paelles.

PREMSA Recentment han aparegut dos referències a les nostres activitats en dos mitjans de comunicació diferents.

Concretament en el número 56, corresponent a desembre de 2003 de la revista Música y Educación apareixia una nota comentant l‘adquisició del clave, el curs d‘interpretació de música barroca que va tindre lloc el passat setembre a l‘Auditori i la proposta de formació en música antiga que te la nostra Escola de Música. Per altra banda al número corresponent a novembre-desembre de 2003 de la Revista Música i Poble de la Federació de Societats Musicals (a la dreta) es feien ressò, amb fotos i tot com podeu veure a la dreta, dels mateixos temes referents a la música antiga, de la celebració del 25 aniversari de la presència femenina a la banda i de l’existència de la nostra revista.

11

REVISTA DE LA

societat musical

CAMILO Desfilava un dia la banda pels carrers de Villena.

Acompanyàvem, com sempre, la comitiva dels moros berebers en un acte informal. De sobte, vaig escoltar un comentari: “deuen d’estar apurats estos músics de Guadassuar quan porten un músic coix”.

El músic a què es referien tocava la caixa i caminava arrossegant la cama amb aparatosa dificultat. Jo anava immediatament darrere, sostenint a dures penes el meu bombardí i preocupat sobre tot per no perdre el pas. L’home que havia pronunciat aquelles paraules, estava entre una colla de gent que mirava amb sorpresa l’ostensible moviment pendular que dibuixava l’extremitat inferior dreta del músic.

Tot i això, hagueren de quedar-se encara més bocabadats quan uns metres més enllà, com si es tractés d’un miracle, la coixesa havia desaparegut. El músic en qüestió era Camilo Ortega. L’inefable Camilo, podríem dir-ne.

A hores d’ara, encara m’arriba l’olor de fregit d’aquell bar de Massalavés on esmorzàvem tots els matins després de la cercavila. I la llarga estona que venia després, amenitzada pel conyac i la cazalla, les inacabables converses i les rialles, i el “Viva la Virgen” que iniciava el tio Ximo Beltrán, impetuosament, com en ell era habitual, i

5 d’agost de 2003, potser l’última vegada que la nostra banda desfilà davant de Camilo.

De segur que alguna llagrimeta deixarem caure quan el proper any tornem a passar per davant de sa casa i ell ja no estiga.

Foto: Josep Ribes

12

que era d’obligada execució per als músics educands. Però de tot, allò que més recorde són els discursos de Camilo que repetia un any darrere l’altre. Especialment me n’agradava un pel seu tufet reivindicatiu i llibertari. L’última estrofa acabava així: “Si la mar fora d’oli i els barcos de cansalà, el poble de Guadassuar poca fam patirà”. I seguidament rematava: “Tanqueu a eixe que està dalt lo campanar”.

Cap altre músic de Guadassuar ha sigut més conegut que ell en els ambients musicals festius de la geografia valenciana. Sempre l’ànima de la festa. El millor ambaixador de la nostra banda, allà on anàrem.

No cal dir res de les nostres danses, unides per sempre a eixa imatge de Camilo tocant el tabalet al mig de balladors i balladores, sufocat per la calor de l’estiu, intentant posar ordre entre el soroll estrepitós de les castanyoles.

Diuen que ara, de vegades, en els dies asserenats, una música baixa del cel...s’escolta un redoble de caixa i, al moment, arranca un clarinet. No vull pensar quina xirigota armaran per allà dalt Camilo i Tobina junts.

Rafael Polanco

REVISTA DE LA

societat musical

discografia CAMINOS DE ESPAÑA Spanish Brass Luur Metalls Cascavelle Cinqué disc que dels nostres amics de Luur Metalls que fou enregistrat a l’ermita de Sant Roc de Ternils de Cogullada en Carcaixent en novembre de 2002 i que presentaren el passat gener a l’Auditori Municipal. Aquest magnífic disc, en aquesta ocasió amb el títol de “Caminos de España”, està dedicat a obres universalment conegudes de compositors espanyols i arranjades per a quintet de metalls.

Ens trobem cinc temps de la “Suite Española” d’Isaac Albéniz, “Interludio y Danza” de “la Vida Breve”, la “Danza Ritual del Fuego”, i la “Farruca” de “El sombrero de tres picos”, de Manuel de Falla, el preludi de “la Revoltosa” de Chapí, el “Intermedio” de “la Boda de Luis Alonso” i el “Zapateado” de la “Tempranica” de Giménez, la “Andaluza” d’Enrique Granados, la “Orgia” de “Danzas Fantásticas” de Turina, “Recuerdos de la Alhambra” de Tárrega, “Coplas de mi tierra” del mestre Palau i “Granada” del mexicà Agustín Lara. A més cal destacar que quatre de les obres estan adaptades especialment per a Luur Metalls pel nostre director Francesc Zacarés. Prompte tindrem altre disc d’ells.

NIT DE DANSES A GUADASSUAR Rondalla Vicentico el Ceguet Patrocinat per l’Ajuntament de Guadassuar i la Diputació de València Baix la direcció de José Micó, la Rondalla «Vicentico el Ceguet» també ha enregistrat un disc. Es tracta d’un recull de peces en el que inclouen des de cançons de les més habituals en el repertori rondallístic amb boleros, havaneres, pasdobles, una ranxera fins a peces del folclor valencià i clàssiques de les tunes estudiantils com Clavelitos o Fonseca. Cal destacar la recuperació de la partitura original de la peça que dona títol al disc, Nit de danses a Guadassuar, original de Vicente Perales, Vicentico el Ceguet.

13

REVISTA DE LA

societat musical

Faristol La del manojo de rosas, de Pablo Sorozábal

LA DEL MANOJO DE ROSAS Amb llibret de Ramos de Castro i Anselm Carreño, l’obra esta ambientada en l’ambient madrileny de principis del segle XX. Joaquín, un senyoret que fingix ser mecànic i Ricardo un aviador pretenen a Ascensión, una jove que és ama d’una botiga de flors anomenada «La del manojo de rosas». Aquestos dos competeixen en requeriments amorosos, però ella respon que només es casarà amb un home de la seua classe. Ascensión, un dia al portar un ram de Flores a casa de Senyora Mariana, mare de Joaquín, descobreix l’engany d’aquest, (que es feia passar per mecànic, quan en realitat, és un estudiant de família acomodada), i davant de tots, li enlletgeix la seua conducta i accepta Ricardo.

Les tornades es canvien, i ara és Ascensión qui gaudeix d’una bona posició gràcies a un plet de negocis que va guanyar son pare. El contrari li passa a Joaquín, ja que son pare s’ha arruïnat. Ara Joaquín, sí que ha de treballar en el taller mecànic per a poder acabar els seus estudis d’enginyer.

Tot és ja propici a l’amor clar i noble entre Ascensión i Joaquín.

Se estrena en el teatre Fuencarral de Madrid el 13 de Novembre de 1934

Pablo Sorozábal va nàixer en Sant Sebastià en 1897 de família humil. Va començar a estudiar música gràcies a la Societat d’Amics del País que facilitava gratuïtament classes i instruments. Pau va ser un xiquet prodigi amb el violí i el piano, i prompte es va guanyar la vida tocant en cine, cafés i festes.

Va formar part de l’orquestra del Casino de Sant Sebastià i la Filharmònica de Madrid amb la que va estrenar les seues primeres composicions. En 1920, amb una xicoteta pensió concedida per l’Ajuntament donostiarra es va traslladar a Alemanya a estudiar composició durant onze anys. Va ser així mateix a Berlín on va donar els seus primers passos en el que seria l’eix central de la seua vida musical: la direcció d’Orquestra.

«Recorde aquella etapa. A més d’estudiar, vaig haver de guanyar-me la vida tocant el violí en cines i cerveseries en els difícils anys de la gran crisi econòmica» En 1936 va ser nomenat director de la Banda Municipal de Madrid, al front de la qual va actuar donant concerts durant la guerra per ciutats i pobles. En els primers anys del quaranta va ser nomenat titular de l’Orquestra Filharmònica de Madrid, càrrec que va exercir fins a 1952. «Vaig dimitir perquè em van prohibir un concert. Ningú sap qui ni per què, però darrere de tot açò estarien els pocavergonyes de l’època, els col·legues als que feia ombra».

Per decisió pròpia no va tornar a dirigir concerts a Madrid.

Amb la seua mort en 1988 es va tancar l’últim capítol en la història de la Sarsuela. Entre les seues obres podem destacar “Katiuska», “Adios a la Bohemia», «La Tabernera del Puerto», «Black, el Payaso» , “La del Manojo de rosas” i altres obres.

14

REVISTA DE LA

societat musical

Poema Montagnard, de Jan Van der Roost

POEMA MONTAGNARD Aquest poema simfònic ens evoca l’atmosfera i la història del Vall d’Aosta, territori situat al nord d’Itàlia però de parla francesa.

L’inici de l’obra ens descriu la natura agrest d’aquesta regió dominada pel Mont Blanc, el cim més important d’Europa. El pas de les guerres i la història combativa de la regió ens transporta a una original dansa del renaixement. Un tema ampli, líric retrata les històries d’amor que han sigut llegenda sempre en aquesta zona. Després de tornar als temes anteriors, l’obertura acaba amb la dansa renaixentista aquesta vegada amb la incorporació dels metalls. Un espectacular final conclou aquest poema simfònic.

L’estrena va tindre lloc el 26 de gener de 1997.

Jan Van der Roost va nàixer a Duffel, Bèlgica, en 1956. Estudià música als Conservatoris de Lovaina, Gant y Amberes, aconseguint els títols de trombó, història de la música, pedagogia i composició.

La composició ha estat la seua gran passió. Actualment és catedràtic de direcció de banda al Conservatori Superior de Lovaina i dirigeix la banda d’quest Conservatori. També es director de la Brass Band «Miden Brabant», que ha estat campiona d’Europa en la categoria més alta dels millors certàmens.

Com Director Invitat ha dirigit als millors conjunts simfònics europeus, japonesos o estadounidencs. També ha dirigit la banda de l’Ateneu Musical de Cullera.

Encara que solament compon per encàrrec, a més de partitures per a banda, també ha composat obres per a brass band, quintet de metall, cor, piano, guitarra, orquestra simfònica i de cambra i instruments sols.

La viuda valenciana de Khatchaturian

LA VIUDA VALENCIANA És un ballet basat en una comèdia de Lope de Vega publicada en 1620.

Katchaturian el va dedicar a la ballarina mexicana Sonia Amelio, gran virtuosa de les castanyoles, per a que la muntara en els seu estil. La va estrenar en la URSS acompanyada del Ballet Bolshoi.

El títol de l’obra de Lope ho diu tot: “La viuda de Valencia o el arte de nadar y guardar la ropa”. Per fer-nos una idea de l’argument cal conèixer la vida de l’autor, plena de casos d’amors, escàndols i entre ells algun pas pel convent ja que Lope de Vega es va ordenar sacerdot en 1614.

Només cal comentar que la dedicatòria d’aquesta obra satírica a “Maria Leonarda” es el pseudònim literari per a referir-se a Marta de Narvaes y Santoyo, amant seua, casada i amb qui havia iniciat una relació el 1616 dos anys després d’ordenar-se sacerdot.

La comèdia ens presenta a una jove, viuda i bellíssima que vol guardar la memòria del seu marit i promet no casar-se més. El seu oncle la pressiona per a que es case...i ja no podem contar més.

Katchaturian naix a Tiblisi capital de l’actual república de Georgia (antiga URSS). Fill d’una família molt pobra no tingué educació musical fins als divuit anys quan els seus pares es traslladaren a Moscou.

Després de passar per l’escola de música Gnesin accedí al Conservatori de Moscou.

Destacà com a compositor a partir de la seua 1a simfonia obtenint els premis “Stalin” dues vegades, i se li va concedir l’ordre de Lenin. La seua música va estar molt influenciada per les cançons i danses d’Armènia.

Destaquen els seus ballets Gayaneh (1939) i Spartacus (1954). No podem oblidar les Trois Dances que hem interpretat moltes vegades a la banda i que tant ens agraden.

15

REVISTA DE LA

societat musical

ESPECIAL NÚMERO 25 Reiteradament alguns músics ens havien demanat que tornarem a publicar un escrit anònim que va aparéixer a la revista número 5, corresponent a novembre de 1998.

Sempre ens havíem negat però ha arribat el moment. En aquest número, el 25, bé està que recordem l’escrit que més èxit ha tingut en la història de la nostra revista.

El misteri continua, doncs seguim sense saber l’autor del text. Molts han elucubrat sobre la seua identitat, però

fins ara no ha volgut identificar-se. Des de aquestes pàgines volem animar-lo (o animar-la) a que torne a escriure, que ja son sis anys sense saber res d’ell (o d’ella) i que ens va agradar molt aquella història. Encara que torne a ser de manera anònima.

Bé, ahí va de nou aquell text tal com va aparéixer per primera vegada, en aquesta ocasió il·lustrat amb fotografies.

Era una nit del mes d’agost, i Ximo a la porta de l’MV em va cridar. Colo –em va dir— tu t’has enviat una carta a tu mateix? Ara te la portaré i la veuràs! I va fer de carter a les 12 de la nit.

Una carta ben estranya. El meu nom i la meua adreça apareixien davant i darrere del sobre, destinatari i remitent a la vegada. I el segell posat a la part superior esquerra del sobre, al contrari del habitual. A més estava matasegellada al mateix Guadassuar.

Dins hi havien dues fulles. En la primera m’explicava el motiu que aconsellava que me l’enviara sense identificar-se, de manera anònima: les persones de les que parla encara estan a la banda. Em demanava que la publicara a la revista, traduint-la del castellà –com l’havia escrita— al valencià –com l’havia pensada. Espere que al fer la traducció hauré respectat tot el sentit del que es volia expressar en ella.

I parlava de que el títol es referia a una cèlebre frase de la pel·lícula Casablanca, una de les més famoses de la història del cinema. La pel·lícula –ho conte perquè per l’edat dels músics, molts no l’hauran vista mai— transcorre a eixa ciutat del Marroc durant la 2a Guerra Mundial. En ella la protagonista, Ingrid Bergman, li

demana al pianista d’un bar que interprete una determinada cançó. Dita cançó estava prohibida pel propietari del local i protagonista masculí Humprey Bogart. Perquè… era la seua cançó, la dels dos quan havien viscut enamorats a París. I ara es retrobaven de nou, però les seues vides estaven ja molt embolicades i … La resta de la pel·lícula no la conte, vegeu-la, segur que la trobeu en vídeo.

La segona fulla contava una història. Llegiu-la…

16

REVISTA DE LA

societat musical

TÓCALA OTRA VEZ, SAM Hui, ja per fi, em decidisc a contar-vos aquella història que vaig viure un dia fa algun temps, i que posa de relleu eixa poderosa facultat que fa de la música un mitjà únic per a l’expressió dels sentiments humans. La música és passió i és emoció.

Per això, a ningú se li escapa el paper potenciador de les relacions personals que té la nostra associació. En la ment de tots es troben presents moltes històries sentimentals viscudes per membres de la nostra Societat.

Però d’altres, anònimes, no han transcendit i, per tant han quedat ocultes al cor dels protagonistes. Aquesta és una d’elles.

La música començà a fluir d’una manera apassionada directament del cor. Quedaren en segon terme tots els aspectes tècnics de l’obra que tant havia estudiat i el cervell deixà pas als sentiments. Estirava la melodia amb un “rubato” exagerat i romàntic, volia introduir en la meua interpretació totes aquelles coses que sentia, fer una creació pròpia que li arribara a ella. La música era eixe fil de plata que invisible ens unia als dos per damunt de tots els demés.

Quan vaig deixar de tocar i l’obra acabà, els aplaudiments sonaren incessants retronant al meu interior. Em trobava eufòric i en aquell moment vaig comprendre per fi que ella era la meua Musa. En eixe instant, sentí l’impuls irrefrenable d’explicar-li quins eren els meus sentiments…

No vaig poder. Sabia que encara que hagueren estat correspostos, la nostra relació era impossible. Les nostres vides estaven ja molt embolicades i ja era molt llarga la llista dels nostres lligams.

Ha passat el temps. A pesar de tot, el nostre amor perdura al meu interior en el seu estat més platònic i pur.

Per què no sé si va ser gràcies al capritx de Cupido o al conjur de les bruixes, però el que si que és veritat, és que aquesta serà sempre la nostra cançó. I cada vegada que la interprete un calfred recorre tot el meu cos i em sent molt a prop d’ella.

Per això, sempre podré dir: “Tòcala altra vegada, Sam”

Tot va ocórrer el dia en que per primera vegada devia interpretar en públic amb el meu instrument, una part solista en un concert de la Banda. Al llarg de tot el dia no havia pogut pegar mos. Els nervis em feien un nuc a la boca de l’estómac i la sensació d’angúnia era insuportable.

La responsabilitat i la por al fracàs em pesaven com una enorme llosa.

Va començar el concert i després dels preàmbuls habituals, afinació, col·locació, salutació… la Banda atacà la primera peça. En les obres anteriors a la meua crec que a penes vaig poder fer sonar alguna nota; les cames i els dits em tremolaven i una suor freda em recorria el front.

Per fi arribà el moment de la veritat i el mestre alçà la batuta marcant la meua entrada. Fou en aquell mateix instant, quan els meus ulls angoixats la buscaren. Allí estava ella i les nostres mirades es creuaren plenes de complicitat. Era la inspiració que necessitava, el meu esperit prengué força i comencí el solo.

UN COL·LABORADOR ANÒNIM

Fotos Josep Ribes.

5 d’agost de 2003 17

REVISTA DE LA

societat musical

MANUEL DE FALLA Apunts biogràfics i obra Naix en Cadis el 22 de novembre de 1876. Era un xiquet solitari i feliç amb la sella família i el seu teatre de joguet.

Volia ser escriptor de menut. Els primers contactes amb la música els rep de sa mare, una gran pianista i dels mestres locals, sense oblidar la influencia del cant popular andalús. Ell mateix conta com als 17 anys i escoltant un concert va sentir la seua vocació definitiva per la música.

Els primers contactes amb la música europea van ser mitjançant el mestre de capella de Cadis, el seu primer mestre, que sens dubte l’influenciaria amb la música religiosa de per vida.

A primers de segle XX es trasllada a Madrid i estudia amb els mestres José Tragó i Felipe Pedrell. Aquest últim li donaria les bases per superar la música popular de la sarsuela i fer una música més culta amb el suport del cant popular espanyol i la música del Renaixement.

Viatja a País per completar la seua formació en 1907, on la seua vida és senzilla i recatada, mantenint contacte amb els escriptors catòlics de l’època. Coneix a Albéniz, Debussi, Ravel i Dukas. El París musical d’aquell temps està dividít entre l’ esquerra i la dreta, els partidaris de Debussy o de la Schola Cantorum. Falla elegeix l’esquerra, l’impressionisme. Era un pas endavant del nacionalisme, era la possibilitat d ‘utilitzar nous recursos, d’ evocar des d’una base popular el paisatge, la cançó i la dansa. La música passa a ser menys concreta, ja no podem vore en els títols de les seues obres pobles o racons particulars, la seua visió passa a ser més ampla, més abstracta. Es el nacionalisme (del seu mestre Pedrell) completat per l’impressionisme.

Toma a Espanya en 1914 i es troba en un Madrid sense quasi coneixement de la música contemporània i amb Turina í Adolfo Salazar intenten per mig de xarrades, conferències, posar la música nacional al dia, sense massa comprensió. En 1920, decideix recloure’s en Granada fent una vida austera, religiosa i rodejat d’un cercle d’ amics íntims. En la dècada dels trenta pateix molt pels enfrontaments entre l’Església i l’Estat. Per aquell temps, també començà a tindre problemes de salut.

A partir del any 27 té una època de silenci musical.

Malgrat això en tots els festivals de música contemporània de l’època la seua música, sense ser atonal, no deixa de

Manuel de Falla, en un dibuix de Picasso captivar per la seua claredat i la seua tendressa.

En 1940 i després de la Guerra Civil espanyola, per problemes ideològics emigra a Alta Gracia (Córdoba-Argentina), on hi havien altres famílies republicanes espanyoles. Sempre acompanyat per la seua germana M. del Carmen va viure aquesta etapa de la seua vida amb penúria económica vivint molt modestament. Va morir el 14 de novembre de 1946.

Els últims 20 anys de la seua vida els va dedicar ala cantata escènica «La Atlántida», obra basada en un poema de Jacint Verdaguer en la qual es veuen reflectides totes les seues preocupacions filosòfiques, religioses i humanístiques. L’obra inacabada per el mestre fou conclosa per el seu deixeble Ernesto Halffter.

Hi ha constancia de la relació entre Falla i el mestre de la nostra banda D. Virgilio Beltran (1904-1983) pel mig d ‘una carta trobada a un arxiu de Granada.

La seua personalitat i el seu caràcter tranquil, bondadós i religiós es reflecteixen en el seu testament en el que després de mort va ordenar que es feren uns determinats resos i misses per la seua ànima. El poble d’ Alta Gràcia

18

REVISTA DE LA

societat musical

esta orgullós d ‘haver acollit en els darrers anys de la seua vida a aquest geni de la música espanyola demostrant-ho amb la construcció de la Casa Museu en el que fóra el seu domicili i en detalls com la placa commemorativa del desè aniversari de la seua mort. El seu cadàver fou traslladat a Espanya i enterrat en una gran cerimònia en la Catedral de Cadis.

OBRES «Los amores de Inés»(1902).- Música de sarsuela.

«La vida breve» (1905).- Opera guanyadora del primer premi del concurs de la «Real Academia de San Fernando».

«Cuatro piezas españolas» (1908).- Música pera piano (bàsicament popular, autentica amb influencia impressionista).

«Siete canciones populares españolas» (1914).- Música vocal que mostra la culminació de la música popular i que justifica l’ etapa nacionalista.

«El amor brujo» ( 1915 ).- Es l’obra més genial de Falla. Concebuda en termes escènics sobre un text de «Gregorio Martinez Sierra» fou escrita per al ballet de «Pastora Imperio». Crida la atenció l’ orquestració feta amb 10 purament essencial i els resultats obtesos, és la essència de la música espanyola com a font i com a resum (va preparar una nova orquestració estrenada a Madrid en 1916).

«Noches en los jardines de España» (1916).- Obra en la que amplia el quadre orquestral, és de una estètica plenament impressionista.

«El Corregidor y la Molinera» (1917).- Pantomima sobre un conte de P. A. d’ Alarcón.

«El sombrero de tres picos» (1919).- Es l’adaptació de l’ anterior pantomima a ballet per la influencia de la presencia a Espanya dels Ballets Russos i l’encàrrec de Serge Diaghilev. En l’orquestració podem vore l’influencia de Stravinski. Falla es consagra com un gran músic per tot el món.

«Fantasía Bética» (1919).- Difícil obra de piano en homenatge a Albéniz.

“Le tombeau de Debussy» (1920).

«El Retablo de Maese Pedro» (1923).- Es una gran obra plena de tendresa i de bellesa.

«Psyché» (1924).- Música vocal.

«Concierto para clave y cinco instrumentos» (1926).

«Soneto a Córdoba» (1927).- Obra pera arpa i soprano.

Homenatge a Góngora.

«Por le tombeau de Paul Dukas» (1935).

«Homenajes» (1939).- Destaca el dedicat al seu mestre Pedrell.

“La Atlántida» (1925-1946, inacabada).

Salvador Oriola Font Metge pediatra

BffiLIOGRAFIA.«Gran Enciclopedia Larousse» : Falla ( Manuel de ).

1979: 716-717. tom 4. Editorial Planeta. Barcelona.

“La música a través de la historia: España, un mundo aparte», Julián Llinás. 1983: 5051.» Salvat Editores, S.A.» Barcelona.

«Falla, Manuel de». «Biografias. Biografia de Manuel de Falla. Vida de Manuel de Falla. www. terra. es/personal8/biografia/falla.htm «Manuel de Falla». «Ediciones Manuel de Falla-Música Clásica-Vida y Obra-mp3» www.manueldefallaediciones.es/vida.html «Enciclopedia de la Música», Casper Howeler: «Falla y Mateu, Manuel María». 1974: 183-186. Editorial Noguer, S.A. Barcelona-Madrid.

Revista de la S. M. de Guadassuar. «Juan B. Boils»: «D. Virgilio Beltran Cleries». 1999,7 : 9-11

19

REVISTA DE LA

societat musical

ANÀLISI ESTRUCTURAL del KONZERTINO per a TROMBÓ de FERDINAND DAVID, Op.4 La tonalitat bàsica d’aquest concertino és la de Mi bemoll Major. La forma que va a generar aquest concertino estarà basada en la forma Allegro-Sonata, incrustant-se a la fi del desenvolupament el moviment lent de la peça en forma de Lied Ternari (A-B-A), per a tot seguit, a la fi d’aquest moviment lent, continuar amb una transició que ens conduirà a reprendre la tercera secció de la forma Allegro-Sonata que s’havia interromput amb l’aparició del moviment lent.

Exposició La peça s’inicia amb l’exposició de la primera part del que després serà el segon tema (tema B) de la forma AllegroSonata en la tonalitat principal (Mi bemoll Major).

Exemple 1.- Tema B en Mi bemoll Major Al compàs 20 s’inicia una transició en la qual es van alternant en forma de seqüències, escales quasi cromàtiques i una cèl·lula de característiques conclusives que va tancant cadascuna de les seqüències que es van repetint.

Exemple 2.- Element de la transició Aquesta fórmula seqüenciable i altres semblants, ens conduiran al compàs 42 on s’iniciarà el primer tema en la tonalitat principal -Mi bemoll Major- de la forma AllegroSonata (tema A) amb l’entrada en escena de l’instrument solista (el trombó).

Aquest tema A, estarà construït per diverses línies temàtiques. Primerament el tema s’iniciarà amb un disseny rítmic-melódic, el qual tindrà una gran transcendència durant les diferents seccions (disseny amb variacions) que constitueixen aquesta peça.

20

Exemple 3.- Disseny Tema A en Mi bemoll Major Fins el compàs 54, es presentarà la primera part del tema A, basada tota ella en aquest disseny abans esmentat.

Al compàs 55 es repetirà, durant cinc compassos, la seqüència de la transició que ens conduirà altra vegada al disseny de l’exemple 3 per a reprendre la fórmula temàtica del primer tema.

A partir del compàs 68 s’iniciarà una transició modulant utilitzant com a element temàtic, una vegada més, el disseny de l’exemple 3, el qual ens conduirà al compàs 83 on s’iniciarà el segon tema (tema B) de la forma AllegroSonata, (tema de l’exemple 1) en la tonalitat de dominant -Si bemoll Major. Al compàs 102, es produirà, dins del segon tema, un canvi d’elements temàtics de característiques arpegiades, tornant cap al compàs 110, a escollir una fórmula melòdica en la qual van a prevaler els elements per graus conjunts respecte als arpegiats.

Aquest tema B finalitzarà al compàs 124 amb una cadència suspensiva que s’aprofitarà per a mamprendre una nova fórmula cadencial en forma d’epíleg fins al compàs 130.

Desenvolupament Al mateix compàs 130 s’iniciarà el desenvolupament utilitzant els elements temàtics propis del tema A i com no podria ser d’altra manera, utilitzant-se bàsicament el disseny exposat a l’exemple 3. Del compàs 138 fins al 141, s’utilitzen els elements melòdics del final del tema.

Al compàs 146, els elements utilitzats en aquest desenvolupament van a fer referència al ja utilitzats en la primera transició de la peça (exemple 1).

Cap al compàs 160 i fins al 168, es produirà una pseudocadència que ens introduirà en el moviment lent del concertino.

Lied ternari (A-B-A) En la tonalitat de Do menor, -relatiu menor de la tonalitat principal- s’iniciarà aquest segon moviment, incrustat dins de la forma Allegro-Sonata, com ja s’havia esmentat anteriorment, amb un ritme de «Marxa Fúnebre“, com així titula el mateix autor a aquest lied ternari (exemple 4).

REVISTA DE LA

societat musical

reexposaran els elements de la primera part. Aquest moviment finalitzarà amb una nota pedal després de la cadència final –compàs 62- on es dissoldrà el disseny rítmic de l’exemple 4.

Aquesta conclusió ens conduirà a reprendre el desenvolupament de la forma Allegro-Sonata, que s’havia quedat en suspens. En el que serà el compàs 169 de la forma Allegro-Sonata, s’utilitzarà el disseny temàtic de la transició (exemple 2) per a fer una conducció cap a la reexposició de la forma Allegro-Sonata.

Exemple 4 .- Disseny de la cèl·lula rítmica de la Marxa Fúnebre Després dels primers vuit compassos on es presenta l’estructura rítmica bàsica d’aquest moviment, l’instrument solista (el trombó) iniciarà el tema, basat en un disseny que ens apareixerà tant per moviment directe com per moviment contrari, (exemple 5) que servirà com a fil conductor per a les tres parts d’aquest moviment

Reexposició A partir del compàs 181 i fins el compàs 206, es repetirà literalment el primer tema aparegut en l’exposició en la tonalitat principal (Mi bemoll Major).

Al compàs 207 s’iniciarà la transició utilitzant com a element temàtic, una vegada més, el disseny de l’exemple 3, tal i com passava en l’exposició, el qual ens conduirà al compàs 222 on s’iniciarà el segon tema (tema B) de la forma Allegro-Sonata, (tema de l’exemple 1) en la tonalitat de tònica -Mi bemoll Major. Per tant, hi haurà que aclarir que, en aquesta reexposició la transició no hi haurà fet la funció modulant que si havia acomplit en l’exposició, ja que en aquesta ocasió el segon tema també apareixerà en la tonalitat de tònica. El segon tema (tema B) conclourà cap al compàs 257 on s’iniciarà un procés cadencial que ens conduirà cap a una extensa «CODA» basada bàsicament en el disseny temàtic del cap del tema A (exemple 3) amb l’aparició temporal de dissenys del final del tema A, dissenys de la transició (exemple 2) i al compassos 287 i 288 dissenys que ens recorden al ritme utilitzat a l’inici del moviment lent (exemple 4).

Exemple 5.- Disseny Lied per moviment directe per moviment contrari La primera part de la forma Lied arribarà fins al compàs 28 on sobre el sosteniment rítmic-harnónic de la cèl·lula de l’exemple 4 s’han desenvolupat els dissenys de l’exemple 5 sempre en la tonalitat de do menor.

La segona part s’iniciarà al mateix compàs 28 i es prolongarà fins el compàs 51. La característica d’aquesta segona part serà la constant modulació a diverses tonalitats –Re bemoll Major, La bemoll Major, Mi bemoll Major, Do bemoll Major, Mi bemoll Major- rememorant els dissenys de l’exemple 5, i per concloure aquesta secció es retornarà a la tonalitat principal d’aquest moviment –do menor- on apareixerà el disseny rítmic de l’exemple 4 per fer una conducció cap a la tercera part – compàs 52- on es

Francesc Zacarés

21

REVISTA DE LA

societat musical

30412

El Fosquibrut desafinat

VENUT ACÍ

Secció crítica i satírica, més divertida que el primer divendres de mes.

la hola de la societat musical En el “fatídic” pont de desembre en que es casen quasi tots els músics també ho han fet Javi i M. José (veure foto). Ara com a novetat també en naixen en les mateixes dates.

Enguany s’ha inaugurat la moda amb un xiquet, Vicent Ribera Pérez (de Vicent i Isabel, foto de la dreta) i una xiqueta, Pau Boïls Olmos (de Juanba i Sabina, foto de l’esquerra), possiblement inauguradors de dos mini-fondos. I com a bons futurs músics, han tingut presents les festes i han procurat nàixer quan el calendari està en roig: el 6 i el 8 respectivament, que és per a tota la vida, i pot ser que algun any eliminen el pont del dia 7.

Per cert, tenim ja a la vista la boda de Lluís i Anna per al dia 21 de març i la de Ximo per al mes de maig. Seguirem informant.

EL CABINISTA

962570719

(QUEIXES, SUGERÈNCIES, AVISOS, ANUNCIS, CONTACTES...)

(CRIDADA GRATUITA DE 1 A 16 HORES)

- Ja es ven loteria de Nadal per a enguany. Preguntar al tio Fernando.

- WANTED. Es busquen instruments de percussió no localitzats.

- Fa-Do-Sol-Do-Fa-Do-Sol-Do... (Paquito a la tuba)

- EXPEDIENT X. Volem aclariments convincents a una de les 6 fotografies que ilustren, al número anterior de la Revista, el sopar de les xiques del mes d’agost. Allí trobem a Enric i sabem positivament que no és xica (un nou Xiquilín en el armario?).

- ICNM. International Congress of Novies the Musics, organizateurs July & Horiola.

- Ja es ven loteria del Niño per al 2005. Preguntar al tio Fernando.

- “A mi manera” (Paquito a la tuba)

- WANTED. Es busca fagot perdut a l’Ajuntament de Guadassuar abans de començar la processó de l’Aurora.

Preguntar a Fernando Oriola.

- Subvenció. Dos trombons pobres, a causa de tantes denúncies de trànsit, sol·liciten subvenció a les trompes per a poder-se renovar també l’instrument.

- WANTED. Es busquen percussionistes que estiguen a hora a les processons i que Fernando Oriola no torne a perdre el fagot.

- Ja es ven loteria de Nadal per al 2005. Preguntar al tio Fernando.

22

REVISTA DE LA

societat musical

històriesdel pare vicent 10

avi

PREMIS CECIS’03 Com ja es tradicional, al sopar de Santa Cecília s’atorgaren el següents premis, entregat enguany per Rubén, Personatge de l’Any 2003: - Premi Basenilla d’or a Quique Gimeno i David Gimeno, per alçar-se tantes vegades a pixar durant els assajos de la Banda. (entrega d’una basenilla) - Premi Panyalí d’or a Vicent Boïls per alçar-se també moltes vegades a pixar. (entrega d’un panyalí) - Premi Sala de espera a la percussió per les continues reunions a l’escala del Musical aprofitant uns pocs compassos als assajos de la Banda, i moltes vegades no entrar (dins la sala) a hora. (entrega d’una taça per a prendre café) - Premi La que més a Reyes Gimeno per ser, en l’any dels 25 anys de xiques, a la xica que més anys ha durat a la Banda en tota la seua història: 23 (i l’única de més de 30 anys a la Banda). (entrega d’una banda) - Premi Aixina es fa, que ja feia temps a Mario, Bernat i Riki, que han tornat a la Banda després de fer la festa de Sant Roc, cosa no molt habitual últimament. (entrega d’una partitura per a que recorden com es llig música després d’un any d’absència) - Premi L’idol d’elles a José Carlos, l’únic xic no rebujat pel Fondo Fairy. (entrega d’un tapet) - Premi No podeu fallar als exmúsics majors que no es perden ni un sopar, ni un concert, ni un sopar, ni res.

- Premi Quan més lluny més milagrós a Salva Oriola, per ser el músic que més lluny està estudiant. (entrega d’una felicitació per correu electrònic) - Premi Això és aficció a Pepe Gimeno (el del clarinet) pels quilòmetres que fa en vindre de València a posta per a cada assaig. (entrega d’un cotxe, de plàstic) - Premi Un nou d’octubre a Catarroja a Ximo Cortina per fer esperar tant a la Banda d’Albal. (entrega d’un plànol en anglés)

23

àlbum Durant anys, Camilo fou la imatge més representativa de les Danses de Guadassuar, quan només tocava una caixa (ell) i uns poquets músics.

Aquesta fotografia que tenim ací es reproduïa dues vegades al programa de Sant Roc de 1975, a l’interior tal com la veieu ací i en un fotomuntatge que servia de portada.

En aquesta foto de 1958 podem veure a alguns dels músics que estaven tocant a les festes de Moros i Cristians d’Alcoi amb la filà dels Contabandistes. Junt a alguns d’ells hem reconegut a Salvador Oliver, Agustín Roig i Vicente Ortega (dalt), Joaquín Oliver, Antonio Noguera, José Pascual, Timoteo Machí, Carlos Beltrán i Abelio Gonzàlez (baix). (foto: M. Jesús Ribera)