REVISTA DE LA
societat musical GUADASSUAR nĂşmero 21
octubre-novembre-desembre 2002 0 euros
Estrena de la paella regalada per Antonio Galbis, Soci d’Honor de la nostra Societat (20-11-2002)
REVISTA DE LA
societat musical
activitats · activitats · activitats SETEMBRE-OCTUBRE 2002 • GRAVACIÓ PER A L’EDITORIAL PILES. Divendres 18 i dissabte 19 de novembre, a l’Auditori.
• CONCERT DEL 9 D’OCTUBRE. Dimarts 8 d’octubre, Auditori, 20 h. Un any més el poble de Guadassuar celebrà aquesta festivitat amb un concert de la banda, on enguany destacava qui anaven a nomenar personatge de l’any a Moisés Boils, un músic, premiat no per motius musicals si no pels seus mèrits esportius.
Si fa uns mesos es va gravar el “sampler” (veure pàgina 17), durant dos jornades vertaderament esgotadores es gravaren dos pasdobles complets i l’obra “En la quinta del sordo”, aprofitant els assajos del certamen.
9 d’octubre de 2002. Foto cedida per Fotos Carrillo.
REVISTA DE LA
SUMARI
SOCIETAT MUSICAL GUADASSUAR
Activitats .................................................... 2 Programa de festes .................................. 3 Certamen «Ciudad de Murcia» ................. 5 Notícies ...................................................... 8 Fitxer 1977 ................................................ 9 El tio Vicentet .............................................10 Musical Webs ............................................ 11 Carrers musicals ....................................... 12 El concert de les tos ................................ 14 Horaris escola de música ......................... 15 Discografia ................................................ 17 El fosquibrut desafinat .............................. 21
EDITA: Societat Unió Musical Santa Cecília. Carrer Pare Vicent 10 CP 46610 Telèfon 962570719 COORDINACIÓ: Salvador Colomer TEXTOS: Salvador Colomer, Juan Bta. Boils, Agustín Roig; Rafa Polanco, Dolores Calatayud FOTOS: Salvador Colomer, fotos Carrillo, arxiu Societat, Rafael Gimeno, José Gimeno, M. Jesús Ribera, Samuel Pérez, Adelina Boils, Leoplodo Vidal, Imma Gimeno. CÒMIC: Avi Edició internet: Enric Garcia. Imprimeix: Impremta Nostra, Algemesí 525 exemplars
2
REVISTA DE LA
SOCIETAT MUSICAL
FESTES DE LA MÚSICA 2002 FESTIVITAT DE SANTA CECÍLIA PROGRAMA D’ACTES DISSABTE, 2 DE NOVEMBRE
BANDA DE MÚSICA Concert preparatori del certamen AUDITORI MUNICIPAL 20 hores
DISSABTE, 9 DE NOVEMBRE
XII CERTAMEN NACIONAL DE MÚSICA CIUDAD DE MÚRCIA TEATRE ROMEA DE MÚRCIA BANDA DE MÚSICA DIVENDRES, 22 DE NOVEMBRE
DIA DE SANTA CECÍLIA 18’45 HORES: Cercavila 19’15 HORES: Trasllat de la imatge de la nostra patrona a l’esglèsia. 19’30 HORES: Missa en l’església parroquial en honor de Santa Cecília i en record dels músics, socis i amants de la música difunts. A continuació processó amb l’itinerari habitual. 22 HORES: Sopar de germanor per a tots els músics.
3
REVISTA DE LA
SOCIETAT MUSICAL
DISSABTE, 30 DE NOVEMBRE
CONCERT DE SANTA CECÍLIA ORQUESTRA DE CAMBRA BANDA DE MÚSICA 19’30 hores, Auditori Municipal
DISSABTE, 14 DE DESEMBRE
CONCERT BANDA JOVE 19’30 hores, Auditori Municipal
DISSABTE, 21 DE DESEMBRE
CONCERT HOMENATGE ALS SOCIS 19’30 HORES, Auditori Municipal 22 HORES, Sopar amb orquestra en la Sala Rex Venda de tiquets per al sopar al Musical els dies 16, 17 i 18 de desembre de 19 a 21 hores.
DIJOUS, 26 DE DESEMBRE
CONCERT DE NADAL PATROCINAT PER LA COOPERATIVA AGRÍCOLA SANTÍSIM CRIST DE LA PENYA. CATÒLIC, 20 HORES
QUALSEVOL MODIFICACIÓ EN DATES I HORARIS S’ANUNCIARÀ ALS LLOCS DE COSTUM
4
REVISTA DE LA
societat musical
XII CERTAMEN NACIONAL DE BANDES DE MÚSICA “CIUDAD DE MURCIA” De nou la nostra banda participa a un certament, en aquest cas a la ciutat de Murcia on per dotzena ocasió consecutiva es celebra aquesta competició musical. En concret serà el proper dissabte 9 de novembre al Teatro Romea d’eixa ciutat on haurem de comparar la nostra qualitat amb la de la resta de bandes que s’han inscrit en aquesta primera categoria. Els dies anteriors hauran participat les bandes de les seccions segona i tercera, on també participa la banda de Piles, dirigida pel nostre company Samuel Pérez.
Les bandes participants A la primera secció hi participaran, i per aquest ordre, les bandes Centro Musical Paternense de Paterna, l’Agrupación Musical Juvenil de Cabezo de Torres (Murcia), la nostra banda i la de l’Agrupación Musical de Beniaján.
Teatro Romea
El Teatro Romea
El magnífic edifici que podrem admirar el dia del certamen està decorat amb pintures al·lusives al teatre i compta amb un escenari dels més grans d’Espanya i una sala d’inspiració italiana, amb forma de ferradura i pati de butaques envoltat de platees, tres nivells de llotjes i altres tants de grades superiors. En l’actualitat i després d’aquesta última reforma compta amb una capacitat d’unes 1000 localitats.
L’auge econòmic y cultural que durant el segle XIX tingué Murcia, va fer que la societat del moment demandara un coliseu digne. El dia 25 d’octubre de 1862, amb la presència de la Reina Isabel II y con amb gran solemnitat, fou inaugurat el Teatro de los Infantes, que així es va anomenar en honor als fills de la reina. Posteriorment, en 1872 va rebre el nom ja definitiu de Teatro de Romea, en honor a Julián Romea, el gran actor murciá que va inaugurar el teatre.
Les obres El pasdoble que interpretarem és “Coplas Murcianas” del popular compositor murcià Manuel Massotti Littel, que dona nom al conservatori d’aquella ciutat. Com el seu nom indica està basat en melodies populars d’aquella regió.
En 1877 un incendi arrasà per complet el magnífic edifici d’arquitectura Neoclàssica. L’Ajuntament tornà a contractar noves obres per a la seua reconstrucció i l’11 de desembre de 1880 es celebrà la reapertura. Un segon incendi arrasà
L’obra obligada que s’haurà d’interpretar a la secció primera és “Una nit a la muntanya pelada” de Modest Moussorgsky, en adaptació de Tohru Takahashy, professor assistent a l’Osaka College of Music. Com ja comentàrem a la revista 19, l’autor és un dels compositors nacionalistes
l’edifici en 1899, deixant en peu únicament els murs. En 1985 s’inicià la última rehabilitació que l’ha deixat amb el seu estat actual, obrint definitivament les seues portes el 7 de febrer de 1988 baix la presidència la Reina Sofia.
5
REVISTA DE LA
societat musical
russos més originals i influents del segle XIX. En l’obra pareix que ens descriu un aquelarre o reunió de bruixes. Com a obra de lliure elecció interpretarem “En la quinta del sordo” de Francisco Tamarit Fayos. Aquest compositor, nascut a Riola l’any 1941, ha obtingut nombrosos premis de composició i en l’actualitat és catedràtic numerari del Conservatori superior de Música de València. Ha dirigit nombroses bandes valencianes entre les que destacarem l’Armónica de Buñol, la Lira de Carcaixent i la banda d’Algemesí. En l’obra, l’autor intenta reproduir amb pinzellades musicals tres de les pintures negres de Goya. Donen nom a les seues parts les pintures “Aquelarre”, “Una manola” i “Saturn devorant als seus fills”, pintures que segons pareix decoraven el menjador d’aquella casa.
Teatro Romea
En la primera, “Aquelarre”, representa una reunió de bruixes i endimoniats, davant la figura que representa al dimoni: el cabró. En la segona representa una figura femenina recolzada en una paret i que els historiadors de l’art identifiquen amb la seua companya d’aleshores Leocadia. En la tercera, es representa a Saturn, deu romà identificat amb el grec Cronos (el temps), que devorava als seus fills per a evitar ser destronat per algun d’ells. En va devorar a cinc d’ells i Júpiter-Zeus, l’últim el va véncer i es convertí en rei de l’Olimp.
de València el 13 de juliol de 1990 baix la direcció de D. Joaquín Vidal, obtenint un Primer Premi i Menció d’Honor. Esperem que siga premonitori. Com a curiositat de les obres que interpretarem cal assenyalar la coincidència entre el tema de “Una nit en la muntanya pelada” i el primer tema de “En la quinta del sordo”, un aquelarre, paraula eusquera que identifica una reunió de bruixes. També podríem recordar la relació entre l’estructura de l’obra lliure, i una altra obra de Moussorgsky, “Quadres per a una exposició” ja coneguda per la nostra banda.
Aquesta obra ja fou interpretada per la nostra banda com a obra obligada a la secció “especial B” del Certamen
Pintures negres de Goya. Aquelarre
6
REVISTA DE LA
societat musical
Francisco de Goya (1746-1828) El pintor espanyol Francisco de Goya va ser l’artista europeu més important del seu temps i el que va exercir major influència en la evolució de la pintura, ja que les seues últimes obres es consideren precursores dels moviments pictòrics posteriors Pintà cartrons per a tapissos, i pintures religioses i per a famílies nobles fins que en 1789 va ser anomenat pintor de cort pel rei Carles IV. Goya treballà com a retratista per a la família reial i per a l’aristocràcia, donant com a resultat alguns dels seus quadres més valorats, com La condesa de Chinchón o les famoses La maja vestida i La maja desnuda Cap a 1799, Goya culminà Los caprichos, més de vuitanta gravats amb una gran crítica de la societat civil i religiosa de l’època. En aquesta sèrie apareixen alguns personatges estranys i macabres. Plasmà els horrors de la guerra en obres com El 2 de mayo i Los fusilamientos del 3 de mayo, que reflecteixen els dramàtics esdeveniments de l’inici de la Guerra de la Independència o Guerra del Francés i en els seixanta i sis gravats Los desastres de la guerra (1810-1814), donant testimoni de les atrocitats comeses pels dos bàndols. Francisco Goya es traslladà en 1824 a Bordeus, on va residir fins la seua mort sense deixar de pintar.
Una manola Pintures negres de Goya Saturn devorant als seus fills
La quinta del sordo. Pintures negres. En 1819, a l’edat de 72 anys, sord ja des de feia ja més de 25 anys i havent passat pel període violent de la guerra i la turbulenta vida política posterior a la derrota de Napoleó, Goya adoptà una actitud amarga. Amb la seua companya Leocadia Weiss, de 30 anys, es trasllada a una casa simple i rectangular de dos pisos en els afores de Madrid. La «Quinta del Sordo», que s’anomenava així perquè el seu anterior ocupant, al igual que Goya, era sord, els ofereix la distància suficient per a que Goya i Leocadia pogueren conviure junts sense pertorbar massa les normes morals del Madrid dels temps de la Restauració. En aquesta època, Goya es dedica a decorar la «Quinta del Sordo» amb algunes de les imatges més intenses y pertorbadores mai pintades. Executades al oli directament sobre la superfície d’algeps de la paret, aquestes «pintures negres» representen la culminació dels esforços artístics del pintor. En elles, combina la llibertat, o «Capricho», y les imatges fantasmagòriques que ja havia plasmat als seus gravats, amb la grandària i la finalitat decorativa. Goya no donà títol a aquestes obres macabres i terrorífiques, sinó que ho han fet els historiadores de l’art al llarg dels anys. Les pintures, que encara provoquen un esglai aterrador, foren arrancades de les parets de la casa i transportades al Museo del Prado a finals del segle XIX.
7
REVISTA DE LA
societat musical
notícies Si ja fa temps que no parlàvem dels triomfs de Moisés, el passat 9 d’octubre va ser nomenat per l’Ajuntament “Personatge de l’any” pels seus mèrits esportius. La primera vegada que s’entrega a un jove. Com a bon músic, la primera part del concert va fer de personatge de l’any, i la segona va tocar amb la banda. (Foto cedida per fotos Carrillo)
Gustavo ens envia salutacions des del Reina Sofia. Encara ens recorda a pesar de que allò siga estudiar, estudiar, estudiar... És com una espècie de Operación Triunfo però en música clàssica (amb l’anglés inclòs).
En la Revista “Música i Educación” núme-
Altres actuacions musicals a Guadassuar. El passat 26 d’octubre actuà a l’Auditori
ro 51, corresponent a octubre de 2002, es fan ressò del disc de demostració que gravarem el passat més de febrer i que també comentem en la pàgina 17.
Municipal el grup Percfusión.
RECTIFICACIONS al número anterior:
En l’anterior revista parlàvem del concert de la Banda Jove a Muro però no teníem foto.
Paola Ferrero ja havia entrat a la banda (ara entrava la germana i les dos estan a la foto), i a més, els cognoms Ferrere i Cervere no acaben en e.
Com que ja ens ha arribat, ara posem la foto on podem veure a Salva Oriola triomfant al poble de son pare. (Foto Leopoldo Vidal)
8
REVISTA DE LA
societat musical
··· FITXER 1977··· En 1976 no tenim constància de que entrara cap xiquet a la banda, però al llarg de l’any 1977, si les nostres fonts d’informació no ens fallen, sis xiquets entraren a formar part de la nostra banda. A partir d’aquell any, ja no ha hagut cap interrupció fins a l’actualitat en la incorporació de nous músics a la nostra societat. Tornant a 1977, van entrar en la banda per la fira Samuel Pérez Ortega i Salvador Rosell Escorihuela, tots dos amb el clarinet i per Santa Cecília ho feren Salvador Sentamans Roig i Àngel Pérez Ortega amb la trompeta, Nicolás Esteve Colomina amb el trombó i Emilio Pascual Mateu amb el bombardí. A Tots ells els podem veure en una foto de l’epoca. Tres d’ells encaminaren la seua vida professional cap a la música i son els següents:
Conservatori Superior de Música de Madrid. Ha col·laborat entre d’altres amb l’Orquestra Joventuts Musicals de Sabadell i l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. Amb l’organista Tomeu Veny ha realitzat concerts d’orgue i trompeta a Palma, Madrid i diversos pobles de les Illes Balears. Realitza concerts pedagògics amb els conjunts instrumentals, Balear Brass Quartet, Mediterranean
Quartet i Mallorca Sax Brass, per mostrar els instruments de vent arreu de les Balears. En l’actualitat ocupa per oposició la plaça de professor de trompeta al “Conservatori Professional de Música i Dansa de les Illes Balears”.
NICOLÁS ESTEVE COLOMINA Inicia els seus estudis musicals a Guadassuar i els continua al Conservatori Superior de València, on obtingué el títol de Professor Superior de Trombó amb Joaquín Vidal, ampliant estudis amb prestigiosos professors com Enrique Ferrando, Keit Brown, Armín Rosine, Chul Choi Oh, Alain Trúdel i Jacques Moguer. Durant tres anys va ser Trombó Solista de la Jove Orquestra Nacional de España i també va formar part de la Young European Orquestra y de la Bilkent Symphony Orquestra (Turquía). Becat pel Ministeri de Cultura y el British Council estudià en Birmingham (Gran Bretanya) perfeccionant estudis amb Denis Wick (trombó solista de la London Symphony). Ha col·laborat assíduament en nombroses orquestres com la Nacional d’Espanya, la de Radiotelevisió Espanyola, i les orquestres de Barcelona, Tenerife, Sevilla, Màlaga, Granada, Birmingham i València d’entre altres. En 1989 va obtindre la plaça de professor de Trombó del Conservatori Superior de Música de Granada, passant posteriorment als Conservatoris de Carcaixent i Cullera on treballa actualment. Des de 1996 es director de la Banda Unió Musical de Polinyà del Xúquer i des de 1999 de la Societat ArtísticoMusical «El Valle» de Càrcer.
SAMUEL PÉREZ ORTEGA Començà els seus estudis musicals amb Antonio Noguera, Virgilio Beltrán i els seu iaio Joaquín Ortega, clarinetista com ell a la nostra banda. Després prosseguí els seus estudis als Conservatoris “Mestre Vert” de Carcaixent i “Joaquín Rodrigo” de València, on obté el títol de Professor Superior de Clarinet. Més tard, realitza cursos de perfeccionament, tant del seu instrument com d’altres matèries (direcció, anàlisi, pedagogia musical, etc.) amb prestigiosos professors. Dins l’àmbit de la interpretació, ha oferit nombrosos concerts com a solista i formant part de diverses agrupacions cambrístiques, a més de ser Clarinet Solista de la nostra banda durant molts anys. En l’apartat pedagògic, ha sigut Professor dels Conservatoris de Linares i Cazorla (Jaén), Arcos de la Frontera (Cadis), Castelló de la Plana, Ontinyent i València. En l’actualitat i des de l’any 2000 ho és del Conservatori Mestre Vert de Carcaixent. Com a Director ha dirigit en algunes ocasions tant la nostra Banda gran com la Banda Jove de la que va ser titular diversos anys. En l’actualitat i des de l’any 1997 es Director de l’Agrupació Artístico-Musical “Sta. Bàrbara” de Piles i de la seua Escola de Música, amb la qual va aconseguir l’any 2000 el 3er. Premi al Certamen Provincial de València. Al mes de novembre participarà dirigint aquesta Banda al Certamen de Bandes “Ciutat de Múrcia”.
SALVADOR SENTAMANS ROIG Començà els estudis musicals ajudat pel seu iaio German a l’escola de Música de la Banda amb Antonio Noguera i el aleshores Director de la Banda D. Virgilio Beltran, continuà al conservatori Mestre Vert de Carcaixent, al Conservatori Superior de Música de València, i al
9
REVISTA DE LA
societat musical
EN EL RECORD
El tio Vicentet La història és com una tela cosida dels retalls de les vides de certs personatges rellevants. Però, de vegades, el fil del temps se n’oblida d’embastar alguns pedaços que queden perduts en el bagul de la memòria. Són els testimonis d’uns altres protagonistes, d’aquells considerats secundaris, d’eixos que l’actualitat ha convertit en éssers anònims per a la gran majoria. La història d’una banda com la de Guadassuar segueix el patró de totes les històries i s’hi ha construït a partir de la vida d’algun personatge il·lustre i d’uns quants com mon tio Vicent Gimeno, el tio Vicentet. Pot ser que molts no el coneguéreu -va morir ara fa uns mesos- però vos diré que ell i alguns altres dels qui també caldria escriure un breu recordatori algun dia han 27 de desembre de 1979, Teatre Patronato. Vicent Esteve i Miguel sigut el músics més importants que llopis, aleshores president i director de la banda fan entrega d’un ha donat la banda de Guadassuar; pergamí d’homenatge a Vicent Gimeno, baix l’atenta mirada de José no per la seua trajectòria artística i Gimeno, secretari i de la resta de la banda. professional, però sí per la seua contribució personal. Per a mi, la influència de mon tio va ser decisiva. Encara el recorde, rentant-se les mans L’inici, tanmateix, fou un poc complicat. Coincidí amb apressa després d’arribar del camp, sufocat, guanyant l’estiu, període en el qual el mestre habitual dels educands, temps al temps per a poder repassar-me la lliçó de l’Eslava Antonio Noguera, aparcava les seues obligacions docents abans del dinar. Una i altra vegada. No sé que era més per anar a treballar a un negoci familiar a la platja de Cullera. gran el meu desinterés o la seua paciència. Jo no tenia Imagine que amb la urgència del moment mon tio li demanà molt clar això de ser músic però la voluntat del meu tio a Antonio que li donara les instruccions oportunes perquè finalment va poder més i un bon dia em donaren jo poguera començar a estudiar. Però alguna cosa va haver l’instrument. de fallar. Tots els dies insistíem amb les notes de l’escala Com podia triar, vaig escollir la trompeta. Però les meues de Do major, repetint fins al fàstic cada una de les il·lusions de ser el Louis Armstrong de pell blanca es posicions. I sempre m’equivocava en la mateixa nota: el difuminaren prompte. Després li tocà el torn al clarinet amb Mi. Era desesperant. idèntic resultat. Quedaven poques opcions i jo començava Va voler la providència que a principis d’agost retornara a considerar-me negat per a la música. En això, a mon tio per vacances al poble, Salvador Pelaïlla, un antic músic li s’ocorreix que devia agafar el bombardí. No massa que vivia a Suïssa. Salvador havia sigut veí meu tota la vida convençut, vaig carregar l’instrument i cap a casa. Cal dir, i en el seu temps tocava el trombó de pistons a la banda. que el nou aparell no va tindre massa bona acceptació. A Al assabentar-se que jo tocava el bombardí va vindre a que ma mare, tot i que mostrava un gran entusiasme pel meu li fera una demostració i com no sabia altra cosa li vaig futur musical, aquell trasto li paregué molt gran i aparatós. tocar l’escala. Quan va vore que m’estancava amb el Mi, Mon tio Vicentet, va resoldre expeditivament la qüestió: jo exclamà de sobte: “però home, no saps que el Mi no es fa tocaria el bombardí. I així va ser. en la posició a l’aire sinó amb el primer i segon pistó!”
10
REVISTA DE LA
societat musical Beneïda revelació. Una estona després, impacient, vaig anar a casa del meu tio. L’emoció resultà incontrolable. Tot i que ho intentà dissimular, estic segur que li s’escapà alguna llagrimeta. No sé si per l’alegria del nou descobriment o com un acte de contricció pel calvari que m’havia fet passar. A partir d’ahí tot anà rodat. Passaren els anys i els meus estudis musicals prosseguiren al Conservatori de València. La banda, al mateix temps, hi havia creixcut després de quasi deu anys de sequera. Amb la incorporació de nous músics, un instrumental renovat i recentment constituïda la Societat Musical Santa Cecília de Guadassuar la situació va prendre un rumb diferent. Com els nous temps fan renàixer les il·lusions, decidirem anar a un certamen que es celebrava a Almussafes. Anava d’obra obligada Los de Aragón, una sarsuela del mestre Serrano i era director de la banda, aleshores, Miguel Llopis. Jo no era més que un xiquet i conserve pocs records d’aquella experiència, però encara em venen al cap les paraules de mon tio quan tornàvem a casa, enfilant els nostres passos abatuts cap al carrer Ramón y Cajal on vivíem tots dos: haguera donat un camp i no fallar la platillà! Pot ser creia que de no haver fallat ell, el resultat haguera sigut distint. En els anys he arribat a pensar que mon tio Vicentet ha sigut un compàs que m’ha guiat en la vida, com quant de xicotet m’agafava la mà per a marcar el tres per quatre. Si no fora perquè soc massa escèptic per aquestes coses, pensaria que, fins i tot, el meu tio actuava com una mena d’àngel protector. Com s’explica –si no és així- que ell i el seu fill Vicent trobaren, rebuscant entre el fang, tres
mesos després de perdre-la, l’anell de la meua comunió? Quin ressort del destí els va manar remenar el tarquim d’aquella séquia desaiguada? Es possible que peque d’exagerat, però en tot cas a mi m’agrada creure que mon tio, entre moltes altres raons, estava en el món per a ser un referent en la meua existència. I ho sent d’eixa manera perquè la seua bondat, la seua resignació davant els infortunis que li donà la vida, el seu optimisme, el compromís i l’estima per la música i per la banda, tots eixos valors que ell sense voler em va transmetre han sigut sempre un exemple per a mi. Un exemple que m’ha servit constantment en la vida. Per ell, igual que per molts altres, uns que encara estan i altres que ens han deixat pel camí com Vicent el Brigo, Pepe Vidal, ArturoTobina, Joaquin Beltran, el seu fill Vicent Beltran... per tots ells, cal recuperar la memòria de la nostra banda de Guadassuar. És el millor homenatge que els podem fer. No espere que els xiquets i xiquetes que avui integren la nostra agrupació musical recorden que hi hagué un músic que per complir amb la seua banda era capaç de llogar un home perquè el substituïra al forn, ni tampoc que –com alguns altres- va avalar amb els seus propis diners les despeses d’aquesta entitat en aquells difícils temps de constitució de la nova societat. No és precís que sapien que cap altre mai ha dut els plats tan lluents com ell. Em conformaria que algú retinga en la memòria la figura d’un home vell, de pel emblanquit i mirada lànguida, corbat sobre el garrot, esperant ansiós al cantó de sa casa el pas de la seua banda.
Rafa Polanco
musical webs
PER INSTRUMENTS. Ací us oferim una selecció de webs refernts a alguns instruments: -PIANO. artdsm.com/piano/ -PIANO. hits.net/pianist/piano.html/ -PIANO. pianomundo.com.ar/ -VIOLÍ. geocities.com/krakenberger -VIOLONCEL. cello.org
MIDIS. Podeu baixar midis d’obres clàssiques des de les següents webs: -midiworld.com -classicalmidiconnection.com
PEDAGOGIA. I si el que necessiteu són recursos o materials diversos per a les vostres clases podreu trobar alguna cosa a:
COMPOSITORS. Trobareu a la xarxa pràcticament al compositor que vulgau. Ahí en van uns quants:
-BIVEM: BIBLIOTECA VIRTUAL DE EDUCACIÓN MUSICAL. http://195.76.5.86:591/bivem -TEMES DE PEDAGODIA MUSICAL. talentz.com -ASSOCIACIÓ MATIES SALANOVA D’AMICS DE L’ORGUE D’ALACANT. salanova.es.vg -RECURSOS MUSICALS DEL MEC. mcu.es.es/mdt/ mdt90.html
-BACH. Johann-Sebastian-Bach.org -BACH. bach-cantatas.com -HAENDEL. haendel-house.org -PURCELL. geocities.com/Vienna/Strasse/9570/purcell -WAGNER. usuarios.com/ib307913/
11
REVISTA DE LA
societat musical
CARRERS MUSICALS
de
GUADASSUAR
CARRER del MESTRE SERRANO
La interpretació de la música de Serrano, per la companyia d’aficionats al teatre de Guadassuar, en les primeres dècades del segle XX, i per la banda de música, en concerts extraordinaris, homenatges etc. ha sigut molt fecunda. El director de la Banda de Música de l’Ateneu Mercantil, Evaristo Roig Añó, féu la seua presentació el 24 de desembre de 1906, amb una selecció de la sarsuela “Alma de Dios”, de poc estrenada a València. En la festa de l’Assumpció de 1973, la banda Unió Musical Santa Cecília, sota la direcció de Virgilio Beltrán, dedicà un concert en homenatge al mestre Serrano en el qual s’interpretà: El fallero, Mal de amores, El trust de los tenorios, Alma de Dios, La canción del olvido, La reina mora, El motete i Himno Regional a Valencia.
Carrer que s’estén des de la Plaça Reginaldo Barberá fins al Carrer Colón. És coneguda, popularment, amb el nom de Carrer de França, pel fet que gran part de les vivendes que ací es construïren, en les dècades dels anys 60 i 70 del segle XX, es feren amb els jornals guanyats pels veïns de Guadassuar que emigraren eventualment a França, per a treballar en les temporades de la verema i la plantació d’arròs. Hi ha distintes versions sobre el motiu de donar-li a este carrer el nom del compositor de Sueca. Ja l’any 1931, l’Ajuntament de Guadassuar, en sessió d’11 de juny, prengué l’acord, que no prosperà, de posar-li el nom del Mestre Serrano al Carrer del Sol. Com el veïnat seguí anomenant a este antic carrer pel seu topònim, alguns regidors, en la reunió de 7 d’abril de 1932, es queixaren de la “confusió” que estes mutacions produïxen entre els veïns. El canvi de la placa retoladora no arribà a realitzar-se i l’acord quedà oblidat. En la dècada dels anys 1960 s’atorgaven, en la notària d’Algemesí, escriptures de compravendes de solars del carrer en projecte que s’estenia des de la partida de l’Alter a la de Pixasanch. Com el dit carrer començà a anomenarse Carrer de França, pels motius abans exposats, l’oficial de la notària, Josep Vidal Plaza, músic fagot, entusiasta de la banda de música de Guadassuar, suggeria als nous propietaris sol·licitaren a l’Ajuntament dedicara este carrer al mestre Serrano. La veritat és que ja en la Setmana de Danses de 1969, en el llibre de festes de Sant Roc diu: “Lunes 18 de agosto, danzas en la Calle Maestro Serrano”. Va ser la primera vegada que se celebrà el nostre tradicional festeig en el dit carrer. El 24 de juliol de 1982 s’inaugurà la pavimentació del Carrer Mestre Serrano, el mateix dia que s’obriren les Piscines Municipals.
Agustín Roig Barrios
José Serrano (1873-1941) Va nàixer a Sueca, el 14 de Octubre de 1873, y al igual que altres compositors de sarsuela, fou son pare, director de banda, qui l’introduí en aquest camp. Als 12 anys ja tocava la guitarra y el violí. A los 19 anys es trasllada a València per a prosseguir amb els seus estudis musicals en el Conservatori amb Salvador Giner. Foren durs anys d’aprenentatge de piano, violí i composició. Més tard es trasllada a Madrid amb la
12
REVISTA DE LA
societat musical
intenció d’obtindre una beca amb la que continuar els seus estudis, però no te molta sort. Com a anècdota podríem comentar que en aquesta època sobreviu composant cançons a 25 ptas (€ 0.15 aproximadament) per a promocionar artistes mediocres. La primera composició de Serrano estrenada amb èxit, El Motete, data de 1900. La seua figura queda realçada por la labor portada a terme al primer terç del segle XX, emmarcant-se en el anomenat “género chico” que, encara que començava a perdre força front a la sarsuela gran, perduraria molts anys als gustos del públic. Entre les més de 50 obres per a teatre destaquen: La Reina Mora (1903), Moros y Cristianos (1905), El Perro Chico (1905), El Pollo Tejada (1906) y El Príncipe Carnaval (1919), Alma de Dios (1907), La Alegría del Batallón (1909), El Amigo Melquiades (1914), La Canción del Olvido (1916), Los de Aragón (1927), Los Claveles (1929) i La Dolorosa (1930). També va composar l’Himne a València, estrenat en 1909 en la Exposició Regional Valenciana com a himne a dita exposició, una obra emotiva que va ser acceptada com a himne regional en 1925 i que ho és en l’actualitat de la Comunitat Valenciana. Entre als seus pasdobles destacarem el Fallero, que de segur l’haureu sentit o tocat més d’una vegada. Serrano va morir en Madrid el 8 de març de 1941.
EL CONCERT DE LES TOS desempaquetat, després de desaprofitar tots els descansos. La maniobra s’executa amb gran parsimonia i minuciositat, sàdica delectació, dissimulació aparent i ineficaç resultat. Encara que existixen antitusígens subministrats en caixes de cartó, les melòmanes només renuncien a la cel·lofana en casos de força major. La pitjor de totes és la tos nerviosa que explota en els moments de major tensió: just al començament, o al final, o en ple clímax musical. Quan la música es tensa en un pianissimo que posa els pèls de punta, precisament llavors esclata una tos nerviosa que trenca la màgia i provoca una immediata cascada d’altres en cor, perquè la tos nerviosa és molt contagiosa. Hi ha covards que no s’atrevixen a donar el primer pas, però que sempre estan prestos a unirse després del que llança la primera tos. La cosa empitjora quan un altre sector del públic comença a xistar furiós, sumant-se al guirigall.
(continua de la pàgina 14) Cada u es retrata pel seu aspecte, la seua veu, els seus gestos i també per la seua tos. És com la firma: hi ha els que la usen amb circumspecció i hi ha altres que fan d’ella una pintada. Hi ha qui tus amb homenia, amb timidesa, amb delicadesa, amb remordiment, amb delectació, amb veu o sufocacions... Les sales de concerts estan plenes de pintades que no es veuen però que sí se senten. Són la part salvatge de la música. Kurt Schwitters ho va descobrir i va compondre en 1936 un Scherzo per a esternuts. (Víctor PLIEGO DE ANDRÉS: «El concierto de toses», en Babab, enero de 2002. MÚSICA Y EDUCACIÓN , n 50, junio 2002)
13
REVISTA DE LA
societat musical
EL CONCERT DE LES TOS melòmans abans de donar-los un abonament. Ignore si s’ha fet algun estudi epidemiològic sobre la incidència de la música en les complicacions respiratòries. En el cine i en el teatre esta epidèmia s’advertix molt menys (no ocorre així amb la plaga del telefonet, que és universal encara que més benigna). La tos és una manifestació molt personal, íntima, variada i expressiva. Hi ha tos, tosetes, esternuts, rinitis, broncoespames, carraspejos, ofecs, sufocacions... Poden ser esquerpes, asmàtiques, humides, irritades, hilarants, explosives, sordes, angoixades, reprimides o descarades. Hi ha persones que al tossir pareix que retrunyen, bufen, criden, pantaixuen, bramen, rugixen, ajeen, grallen o grunyen, oferint una estampa més pròpia de la fauna ibèrica que d’una culta societat filharmònica. Alguns ideen estratègies per a acomodar la seua tos al moment que els pareix més oportú. Els prudents esperen al final del concert o a l’incís entre els moviments, per a desfogar-se a ple pulmó amb tota llibertat. Els discrets es reprimixen estrenyent la boca amb el puny. Prolonguen així l’angoixa més enllà del necessari i del suportable. Estan disposats a morir per asfíxia abans que vore’s en el tràngol de tindre que abandonar la sala i perdre’s una nota del concert. Els astuts esperen fins que arriba un fortefortíssímo per a amagar la seua tos entre l’aldarull, de forma quasi sempre infructuosa. Una enginyosa espectadora inseria una vegada la seua tos seca cada vegada que el mestre passava una pàgina. L’efecte era sorprenent: pareixia que els fulls de la partitures s’esgarraven. És una idea els drets de la qual hauria de registrar l’autora de la troballa per a algun programa còmic de la tele. Als concerts més cars i exclusius assistix un públic ben vestit, compost per vells rics, que tussen molt i en to ronc, segurament per culpa dels puros que es fumen en les reunions amb els seus consells directius. En els concerts populars. on regna la informalitat i l’edat mitjana no és tan elevada, es tus en igual mesura però amb timbre més claret. Tots els aficionats, rics i pobres, tenen la membrana pituïtària igual de sensible. La tos és democràtica i tots exercim el nostre dret a tossir, per gust i per salut. Ja no es distingix un rei d’un porquer. Ja ningú usa en públic el mocador. Com a mesura de prevenció, alguns malalts (solen ser senyores previsores) acudixen equipades de caramels refrescants embolicats en cruixents cel·lofanes. Les partidàries d’estos estrepitosos bàlsams solen esperar que comence la música per a abordar la delicada operació de
El públic i els músics se sobresalten cada vegada que sona el telefonet, molt estrident, pels altaveus de la sala. Hi ha qui es porta la mà al pit amb gest de sorpresa. Una veu demana que es desconnecten els telèfons mòbils i són molts els que s’afanyen a buscar en els seus bosses de mà i butxaques. Ocorre tots els dies en l’Auditori Nacional. Les orquestres visitants reaccionen amb somriures i, de vegades, amb aplaudiments. Encara així, a pesar de la iniciativa tan agressiva, es solen escoltar algunes timbrades durant els concerts. Però el pitjor no són els sons de la tecnologia, sinó els atàvics sorolls que produïxen els cossos humans, sobretot alguns cossos humans maleducats. El dimarts 13 de novembre Chistian Zacharias va oferir a Madrid un delicat recital amb obres de Debussy i Scarlatti. Este pianista alemany té un toc meravellós que condensa l’aire i és capaç de crear una qualitat especial de so. L’emoció era tan intensa que va provocar atacs de tos histèrica i va dividir al públic entre tossegosos i xistadors. Va haver-hi fins i tot competicions en eco. Però res d’això va trencar la màgia ni la concentració de l’artista. En un recital oferit l’any passat en el Teatre de la Sarsuela de Madrid, el genial baríton Thomas Quasthoff va demanar al públic que no tossira entre els Lieder del cicle que interpretava, perquè li resultava molt difícil concentrar-se. Li van fer cas, a pesar que eixe moviment espasmòdic i sonor de l’aparell respiratori, en accessos violents i quasi sempre intermitents, sol ser involuntari. Amb això va quedar provat que és possible contindre la tos amb cert esforç de voluntat i l’auxili de mans i mocadors. L’esternut és un plaer alliberador que en el passat s’estimulava amb el tabac rapé. Hui és un acompanyament característic dels concerts madrilenys. Com estic poc viatjat, desconec si en altres places la concurrència es manifesta de forma tan sorollosa, però vull imaginar que no és així, encara que el mestre Kurt Masur ha protestat a Nova York. A Madrid, l’apogeu de la temporada musical coincidix amb els mesos més freds. Tal vegada per això, la tos és la manifestació natural de grips i refredats, agreujats per la proverbial sequedat i contaminació de la vila, per l’aire condicionat, per les al·lèrgies i per l’arrelat vici del tabac. Es pot excusar una tos aïllada i discreta, però entre els aficionats a la música clàssica pareix imperar una elevada presència de malalts respiratoris, o crònics per a més senyes, que haurien de guardar llit o ser urgentment hospitalitzats. No obstant, la seua irresistible passió per la música els arrossega fins als auditoris i sales de concerts a pesar de les seues malalties i greus mals. Caldria exigir un certificat mèdic a determinats
(Continua en la pàgina 13) 14
REVISTA DE LA
SOCIETAT MUSICAL
SOCIETAT MUSICAL DE GUADASSUAR ESCOLA DE MÚSICA HORARIS CURS 2002-2003 ASSIGNATURA
CURS
INICIACIÓ 3-4 ANYS INICIACIÓ 5 ANYS INICIACIÓ 6 ANYS INICIACIÓ 7 ANYS
003 004 005
LLENGUATGE MUSICAL
ADULTS
ANÀLISIS MUSICAL FORMES I HARMONIA
DIES
DIMECRES I DIVENDRES DIMARTS I DISSABTE 006 DIMARTS I DISSABTE 007 A DIMARTS I DIVENDRES 007 B DIMARTS I DIVENDRES 1r A DILLUNS I DIMECRES 1r B DILLUNS I DIMECRES 2n A DIMARTS I DIJOUS 2n B DIMARTS I DIJOUS 3r A DIMARTS I DIVENDRES 3r B DIMARTS I DIVENDRES 4t A DIMARTS I DIVENDRES 4t B DIMARTS I DIVENDRES 5é DIMARTS I DIVENDRES 6é DIJOUS
HORARI
AULA
PROFESSOR/A
DE 18:00 A 19:00
SALA JUNTES
DORA PALAU
DE 18:30 A 19:30 DE 10:30 A 11:30
SALA JUNTES
DE 17:30 A 18:30 DE 9:30 A 10:30
SALA JUNTES
DE 17:30 A 18:30
2
SALVADOR ORIOLA SALVADOR ORIOLA ASUN BARRIOS
DE 18:30 A 19:30
2
ASUN BARRIOS
DE 17:30 A 18:30
1
DE 18:30 A 19:30
1
DE 17:30 A 18:30
2
BERNAT SENTAMANS BERNAT SENTAMANS MARIO BOU
DE 18:30 A 19:30
2
MARIO BOU
DE 17:30 A 18:30
1
JOSEP RIBES
DE 18:30 A 19:30
1
JOSEP RIBES
DE 18:30 A 19:30
1
JOSEP RIBES
DE 19:30 A 20:30
1
JOSEP RIBES
DE 20:30 A 21:30
1
JOSEP RIBES
DE 17:30 A 19:00
2
PERFECTO OSCA
7é
DIVENDRES
DE 17:30 A 19:30
7
PACO ZACARES
1r
DILLUNS
DE 17:45 A 19:45
2
TERE RIBERA
2n
DIMARTS
DE 20:00 A 22:00
1
TERE RIBERA
---
DIMARTS
DE 10:00 A 12:00
1
PACO ZACARES
---
DIMARTS I DIVENDRES
DE 18:30 A 21:00
7
PACO ZACARES
9 15
REVISTA DE LA
SOCIETAT MUSICAL
ASSIGNATURA
CURS
DIES
HORARI
AULA
PROFESSOR/A
VIOLI
TOTS
DISSABTE
DE 10:30 A 12:00
1
JOSEP RIBES
TOTS DIVENDRES I DISSABTE TOTS DILLUNS
DE 16:00 A 20:00 DE 8:30 A 12:00
3
DE 16:00 A 19:30
3
ALEJANDRO ABAD PACO LLUCH
SAXOFON
TOTS
DIJOUS
DE 17:30 A 21:00
3
VICENT BOILS
FLAUTA
TOTS
DIMECRES
DE 17:30 A 21:00
3
OBOÈ
TOTS
DIJOUS
DE 17:30 A 18:00
4
FAGOT
TOTS
DIMARTS
DE 19:00 A 21:30
4
CLARINET
TOTS
DE 17:30 A 21:00
6
DE 17:30 A 21:00
6
M. DOLORES CALATAYUD M. TERESA RIBERA JUAN JOSÉ CHORNET VÍCTOR ESTARELLES MARIO BOU
DE 17:30 A 21:00
4
VIOLONCEL CONTRABAIX
TROMPA
DILLUNS I DIJOUS TOTS DIMARTS I DIVENDRES TOTS DIVENDRES
TOTS BOMBARDÍ, TROMBÓ I TUBA TOTS TROMPETA
PERCUSSIÓ GUITARRA PIANO CONJUNT CORAL CONJUNT CORAL CONJUNT INSTRUMENTAL (BANDA JOVE) CONJUNT INSTRUMENTAL (ORQUESTRA JOVE)
DILLUNS I DIJOUS DILLUNS I DIMECRES TOTS DIMARTS I DISSABTE TOTS DIMARTS I DIVENDRES TOTS DIJOUS
DE 17:30 A 21:00 DE 17:30 A 20:00 DE 17:30 A 21:30 DE 10:00 A 12:00
RUBÉN MARQUES
AULA GRAN 5
ASUN BARRIOS
DE 17:30 A 22:00
7
OLGA PEIROTEN
AULA GRAN AULA GRAN AULA GRAN
LURDES CASTELLS LURDES CASTELLS
DE 16:00 A 17:30 DE 19:30 A 21:30
1r
DILLUNS
DE 17:30 A 18:30
2n
DILLUNS
DE 18:30 A 19:30
---
DISSABTE
DE 12 A 14
AMB PREVI AVÍS PER ALS ALUMNES
AMB PREVI AVÍS PER ALS ALUMNES
---
4 8
M. AMPARO OLIVER PACO GIMENO
AULA GRAN
LUIS OSCA
MARIO BOU SALVADOR ORIOLA PACO GIMENO
JUANBA BOILS
QUALSEVOL MODIFICACIÓ ALS HORARIS S’AVISARÀ AL TAULER D’ANUNCIS DEL MUSICAL 9 16
REVISTA DE LA
societat musical
discografia DELICATESSEN Spanish Brass Luur Metalls Anacrusi SL, Girona 2002 Un nou disc de Luur Metalls està al mercat. Si no hem fet mal el compte ja en son cinc i en aquesta ocasió l’han dedicat completament a compositors valencians contemporanis. Comença amb l’obra “Els cinc mosqueters” de Juanjo Colomer, compositor d’Alzira resident a Estats Units, paròdia musical en llenguatge neo-barroc que intenta reflectir l’obra de Dumas. “Bettina versus Goethe” d’Enrique Sanz-Burguete és la segona obra del disc i basada en un llibre de Milan Kundera que tracta sobre la immortalitat-fama. La tercera obra “Quintet per a metall” és una composició dodecafònica, amb gran dinamisme i caràcter rítmic, de Jose Antonio Gimeno, compositor resident a Miami . Delicatessen, obra que dona nom al disc, va ser escrita per Vicente Roncero per encàrrec de Luur Metalls. Es tracta d’una obra dividida en set peces que tenen com a pretexte el nom d’altres tants postres: Soufflé, Tiramisu, Tocinillo de Cielo, Kaiserschmarren, Plum Cake, Bavarois i Profiteroles són els títols i pretenen reflectir la textura, la forma i el caràcter de cadascun d’aquestos menjars. “Mini-rag-sinfonie” de Manuel Seco de Arpe tanca el disc. És una obra de clara intenció jazzística escrita també per encàrrec del grup.
DEMO 2002 Societat Unió Musical Santa Cecília de Guadassuar Director: Francesc Zacarés Fort Piles , València 2002 Disc de promoció que per encàrrec de l’editorial Piles va gravar la nostra banda el passat 8 de febrer. Conté fragments de catorze obres publicades per editorial Piles i que d’algunes d’elles pròximament gravarem completes per a la seua edició definitiva en un disc compacte. Són les següents: “Polifemo” d’Andrés Valero, “Americanism” de Jose Vicente Egea, “Lluna mediterrània” de Teo Aparicio, “Suite poemàtica a Federico Garcia Lorca” de Bernardo Adam Ferrero, “En Al-Andalus” de Francisco Tamarit, Walhalla de Zacarés, “Adagio para instrumentos de viento” del mestre Rodrigo, “Paco Arévalo” de Rafael Talens, “Amunt València” de Pablo Sánchez Torrella, “Tarde de abril” d’Amando Blanquer, “Música para una exaltación” de Teo Aparício, “Rochester University” de Ramón Pastor i la marxa mora “Cavall de foc” de Jose Rafael Pascual. Si algú te curiositat de sentir-ho disposem de vàries còpies al musical.
17
REVISTA DE LA
societat musical
Porra: GuadassuarMúrcia
El Fosquibrut
1
X
2
tria la resposta
desafinat
Secció crítica i satírica, més divertida que el primer divendres de mes.
ESTIU MUSICAL Ens han arribat a la redacció de la revista les últimes fotos de l’estiu i no hem pogut deixar de publicar-les. En les dos primeres podem admirar a dos “piltrafillas Calvo” (Julio i Ximo) i al gran Bernat, ataviat de director de concerts dansers. També podem admirar al Fondo Fairy en la seua ja comentada excursió platjera. La veritat és que tots esperàvem una foto més espectacular. Tal vegada l’any que ve. També teniem la foto de la Garrofera, però no ens cabia. I per fi la gran foto de l’estiu. Alguns no sabran que el dia que la copa del València va visitar Guadassuar, no va resistir tant de passeig i es va trencar per la base. Qui la va reparar? Fusteria Leopoldo Vidal, esportiva i musical.
ACUDITS (esta vegada de percussionistes) Quina és la diferència entre un percussionista i una caixa de ritmes electrònica? A la caixa de ritmes hi ha que donar-li la informació una sola vegada. Com saps què és un percussionista el que toca a la porta? Doncs perquè els colps son cada vegada més ràpids i més forts.
18
Com fer que un percussionista toque un accelerando? Fent que toque un 4/4 a 120 constant. Un percussionista, fart de bromes, decideix canviar d’instrument. Es decideix per l’acordió i a la botiga li diu al vendedor: - M’agrada aquell gran i roig que te vosté allà dalt. El vendedor el mira i li diu: - Vosté és percussionista no? - Sí, com ho ha sabut? - Doncs perquè eixe “acordió gran i roig” que vosté diu és un radiador.
REVISTA DE LA
societat musical
EL CABINISTA
962570719
(QUEIXES, SUGERÈNCIES, AVISOS, ANUNCIS, CONTACTES...) - Fusteria Vidal, musical i esportiva
(CRIDADA GRATUITA DE 1 A 16 HORES)
- Avi & Sam, cambrers a Carcaixent busquen clients que no siguen de Guadassuar.
- Paraules màgiques: Silencio por favor..... estamos grabando.
- Es busca una calculadora per a un dels redactors de la revista. De 1968 a 2002 van 34 anys, no 24 com apareix a la contraportada del número anterior (Alguns s’han sentit més joves i tot).
- Vident professional que va encertar el segon premi d l’últim certamen d’Altea, ens comunica que pot ser no guanyem en Múrcia, encara que seria el més lògic. Això és degut a que si no fem la pilota i no ens busquem “enchufes”... hi han que sí que ho fan.
- Fagot desmotoritzat. Fernando Oriola busca deseperadament els papers de la moto per a que li la tornen els de la POLICIA LOCA(L).
- Llapisera desapareguda. Qui s’haja emportat per error la llapisera del director de la Banda Gran pot tornar-la discretament a la bústia del musical.
- Silencio por favor..... estamos grabando. - Es prega per favor als familiars dels músics que apaguen els mòbils als concerts.
- Bernat està fent mèrits per a que li dediquen un altre còmic? Es sospita després de vore’l amb la bandera i dirigint a la pàgina 10 de l’anterior revista.
- Als músics també. - Taller de reparació de saxos, s’ofereix per a repassar tots els saxos de la banda de cara al certamen i futures gravacions. Preu econòmic.
- Prevenidos, silencio por favor..... estamos grabando. - Imaginació o “bollit mental” en dir que les dos obres que es porten al certament de Múrcia són “Una noche en el Monte Picayo” i “En la quinta del surdo”.
- Silencio por favor, prevenidos..... estamos grabando. - Big Band: és l’explosió que va formar l’univers. (Llegit a un examen de secundària). - Certamen de Murcia: Una colla de músics que han tigut experiències murcianes, que no marcianes, ens comuniquen que es solidaritzen amb l’opinió de la vident. Possiblement si el certamen fora a Mart...
- Perfecto, Ino i Vicent Ribera s’han oferit per a formar una filà mora el pròxim sopar de Sta. Cecília. Estan agafant molta experiència des de que treballen a Sax, Ibi i Ibi. - Dos curiositats a dos fotos de l’anterior revista: què miraven les tres caixes de la contraportada? i qui el col·locà ahí i què mirava el xiquet de la trapa mentre Bernat dirigia? (pàg. 10)
- Silencio por favor..... continuaremos grabando.
- Prevenidos..... estamos grabando.
19
àlbum Dos generacions de músics. Dalt trobem en una foto aproximadament de l’any 1943 a José Gimeno Montalvá (fliscorn), Reginaldo Barberá (clarinet), Juan Barberá (clarinet), Virgilio Beltrán (director), Celestino Boïls (clarinet), Jose M. Osca (trombó) i Joaquín Añó (saxo). (foto José Gimeno)
En una foto dels anys 50 podem reconéixer a Vicent Esteve (a la trompa, encara que sempre el recordem al bombardí), Carlos Beltrán (saxo), Joaquín Ribera (oboé) Antonio Noguera (amagat) i José Esteve a l’orella de Salvador Oliver. (foto M. Jesús Ribera)