Revista de Sant Jordi Escoles Arrels 12-13 by Escoles Arrels (Esperança-Blanquerna-Timbals)

Una festa per a tots De festes n’hi ha de tota mena: laborals, religioses, de vacances i de cap de setmana, locals i estatals, però la festa de Sant Jordi és molt especial per nosaltres; especialment, perquè no sent festa, és una festa per a tots. En una de les reunions setmanals, ja fa uns anys, no sé si recordareu que una mestra de primària va aixecar la ma per dir que podríem fer alguna cosa entre tots per Sant Jordi, i va proposar fer el conte de Sant Jordi de l’escola. Aquell conte el van començar els alumnes de 3r de primària, i el van enllestir el de 4t d’ESO. D’aquella idea va sortir el conte i una revista a l’any 2009. Després d’aquella primera idea vam fer tres projectes més, fruit de la feina i de l’esforç de tots, que tenien en comú: primer, la participació de mestres, professors i alumnes de primària i secundària; segon, l’objectiu de col·laborar per mantenir viva entre els alumnes la flama d’una de les nostres festes més emblemàtiques i tercer, la intenció de connectar tot això amb un dels trets diferenciadors de les nostres escoles, que és l’eix transversal. Quatre projectes que hem tirat endavant amb l’esforç i la il·lusió de tots, i amb el d’aquest curs, ja en tindrem cinc. Amb l’eix del primer any i el conte, els nostres alumnes van obrir-se al món per conèixer els altres i parlar. Més tard, durant el segon any, vam anar més enllà mirant el cel. El tercer any vam mirar el nostre passat, tot commemorant el cinquantè aniversari del nostre projecte educatiu, i, el quart vam mirar de mirar el nostre futur i conquerir-lo. Enguany és any de l’esforç en comú. Encara no sabeu on ens portarà el conte, però el que tots sabem segur és que, allà on anem, hi anirem junts. Coordinació Curricular Abril del 2013

C Una festa per a tots C Tercer de Primària (Català) C Quart de Primària (Català) C Cinquè de Primària (Català) C Sisè de Primària (Castellà) C Primer de Secundària (Català) C Segon de Secundària (Castellà) C Quart de Secundària (Català) C 1r a 4t de Secundària (Anglès) C Il·lustracions C Crèdits

Ell conte de d les l caramelles ll (3r ( EP) )

3r A Educació Primària a Mercè era una nena de vuit anys que vivia a Barcelona. La Mercè era alta, morena i tenia els ulls blaus. La Mercè era molt simpàtica i li agradaven moltíssim les cançons i els caramels. La Mercè, cada cap de setmana i per les vacances escolars, anava a visitar els seus avis a Centelles. Centelles és un poble petit envoltat de muntanyes. Al centre del poble hi ha l’església, envoltada de cases baixes. Davant de l’església hi ha una plaça amb una font al mig i bancs al seu voltant. La plaça era el lloc de reunió dels nens i dels joves del poble. Un dia, la Mercè va veure un grup de nens que estaven assajant per les Caramelles d’aquell any. La Mercè volia fer com ells. No s’ho va pensar dues vegades i va anar a veure el seu avi. 8

Imatge: Ana Guo (3r ESO A) // Text: Edurne Ruiz (4t ESO A)

3r B Educació Primària om ho podria fer per entrar al grup dels caramellaires? -va preguntar la Mercè al seu avi. L’avi li va respondre: - Parlaré amb algunes mares que jo conec del grup per tal de que tu puguis entrar-hi. - D’acord, avi. Una vegada solucionat el problema, l’avi va acompanyar la Mercè per tal de conèixer el grup, que era molt content de la incorporació de la Mercè. Li van dir que els divendres eren els dies d’assaig, però la Mercè no podia pujar al poble fins al dissabte, perquè els seus pares treballaven fins tard. El seu avi, veient la il·lusió que li feia a la Mercè, es va oferir a baixar en tren a Barcelona per recollir-la i portar-la al poble. Així podria assajar.

Imatge: NatĂ lia Zango (3r ESO A) // Text: Eric Barrios (4t ESO B)

3r C Educació Primària

a Mercè estava molt contenta amb la bona idea de l’avi i aprofitaven el viatge del tren per repassar les cançons del repertori. Per fi ja havia arribat el dia de les caramelles. La Mercè estava molt il·lusionada, però a la vegada també una mica nerviosa. Van començar el recorregut a la plaça Major i just a l’arribar a la primera casa, la Mercè es va entrebancar i va caure a terra amb tanta mala sort que se li va trencar el pal de la cistella per la meitat. La Mercè estava empipada, trista i molt preocupada. Tots van anar corrents a ajudar-la i li van dir: - Tranquil·la, no t’amoïnis. En Miquel, un dels caramellaires va tenir una bona idea: trucaria el seu pare que era el fuster del poble perquè preparés un nou pal. En menys de cinc minuts es va presentar el pare i van canviar el pal sense que la resta de gent se n’ adonés. Les caramelles van continuar el seu recorregut amb molt èxit.

Imatge: Alejandro Risco (3r ESO A) // Text: Alba Fuentes (4t ESO A)

3r D Educació Primària Tot va anar molt bé, encara que la Mercè estava una mica trista, perquè ja havia acabat la festa. Els pares, però, li havien preparat una sorpresa… Com que la Mercè havia fet molts amics i al poble s’hi estava molt bé, els pares havien decidit anar-se’n a viure allà. A més a més, el pare havia trobat una bona feina en una masia, més ben pagada que la que tenia de cambrer a la ciutat. I la mare estava encantada amb les veïnes del poble; eren simpatiquíssimes! Així que, en arribar a casa, la Mercè es va posar tota trista perquè havien de tornar cap a casa. Però, de sobte, va aparèixer la seva mare amb una capsa... La Mercè la va obrir, quina sorpresa! Estava plena de llaminadures, però al mig hi brillava alguna cosa. Eren unes claus. Què era allò? -Són les claus de la nova casa que hem comprat aquí a Centelles- va dir la mare. -Venim a viure aquí!- va exclamar el pare. I la Mercè va saltar d’alegria. Això sí que era acabar bé la festa.

Imatge: NĂşria Garrido (3r ESO A) // Text: Irene Legaz (4t ESO B)

Ell conte dels d l castellers ll (4t ( EP) )

4t A Educació Primària i havia una vegada una nena que es deia Mariona i tenia nou anys. Cada nit la Mariona es quedaba embadalida mirant els estels per la seva finestra. El seu somni era arribar a tocar els estels i sentir la seva olor. Aquella nit, la Mariona va somiar que tenia ales per volar com els ocells. Va volar per tot el cel tocant aquells estels tan brillants. Al dia següent, la Mariona es va llevar i va explicar a la seva mare el somni que havia tingut. La mare de la Mariona li va dir que mentre ella dormia, els seus amics l’havien trucat per telèfon per preguntar-li si volia anar amb ells a la festa major del seu poble.

Imatge: Karen Ruiz (3r ESO A) // Text: Anna Ferr贸n (4t ESO D)

4t B Educació Primària er fi va arribar el dia tan esperat per ella. Els seus pares la van portar a la festa major del poble, on també hi havia els seus amics. La plaça era plena de gom a gom. De sobte, va veure aquella torre humana tan alta que s´alçava cap al cel. S’hi va fixar, i va veure que una nena com ella grimpava tan amunt que podria arribar a tocar els estels. - Jo també voldria ser allà dalt! - va pensar. La Mariona va preguntar als seus pares què havia de fer per poder pujar a un castell, i els seus pares li van explicar.

4t C Educació Primària ira filla, si vols ser com ells, hauràs de formar part de la “colla castellera”, i això no serà fàcil. Necessitaràs tenir valor, força i equilibri per poder pujar tan amunt. Quan surtis de l’escola, no podràs jugar ni divertir-te amb les teves amigues. Els assatjos seran llargs i durs. Vindran dies d’alegria, de decepció, de tristesa, d’alçar torres, de caure i tornar-se a aixecar - li va dir la mare. Però, malgrat les paraules dels seus pares, la Mariona no es va desanimar i el seu desig era cada vegada més fort. I així, la Mariona va trobar la seva motivació per formar part de la colla castellera del seu poble i ningú sabia que tot l’esforç i el sacrifici que se li demanava, ella els feia per complir el seu “somni”.

Imatge: Laia L贸pez (3r ESO B) // Text: Alexis Garc铆a (4t ESO C)

4t D Educació Primària l final, la Mariona, havia superat totes les dificultats que suposava convertir-se en castellera de la colla del seu poble. A partir d’aquí, sovint tot eren triomfs i castells cada cop més alts. Catalunya va conèixer aquella colla castellera d’aquell poble tan petit i a tot arreu on anaven eren molt aclamats. Eren la colla de la Mariona dels estels. Els convidaven a tots els pobles i ciutats on es feien concursos o demostracions de castells; fins i tot havien anat a l’estranger com a ambaixadors dels costums i tradicions catalanes. Sort que això d’anxaneta és vocacional, que si hagués estat ben pagat com els bons jugadors de futbol professional, l’haurien fitxada ràpidament. Malgrat tot, com que això de casteller es porta a la sang, ella no hauria deixat la colla del seu petit poble per res del món. L’esforç i el treball en equip havien donat el seu fruit: la Mariona havia aconseguit el seu somni. D’una banda, gràcies al seu esforç havia superat les dificultats i ara era una famosa anxaneta juntament amb tota la seva colla, fent equip. D’una altra banda també havia aconseguit el seu primer objectiu pel qual s’havia fet anxaneta: tocar els estels. Bé, si no els tocava de veritat, segur que en el seu cor sí que existia aquest sentiment. Sigui com sigui, mentre dormia, en els seus somnis els castells eren tan alts que la seva llum il.luminava la part més alta on ella estava, com la que a les nits il.lumina el campanar de l’església del seu poble.

Imatge: Fabio d’Eredità (3r ESO B) // Text: Noelia Sánchez (4t ESO B)

El conte de les sardanes (5è EP)

5è A Educació Primària ls dies de Festa Major Badalona sempre era plena de gent. De les cases de pagès dels voltants, tothom baixava a la Plaça de la Vila i portaven menjar per poder passar tot el dia al passeig, a voramar, fins a l’hora de ballar sardanes. Els nois i noies anaven a ballar perquè formaven part de diferents colles sardanistes i estaven acostumats a esforçar-se, ballant com cal, i treballant en equip i, alguns fins i tot, alguns aprofitaven la reunió de tanta gent per buscar parella. Els nois es mudaven i es pentinaven, tot esperant tenir sort i trobar una noia ben bonica. Les noies, per la seva banda, també esperaven el moment del ball de sardanes. La setmana abans se la passaven preparant la roba que es posarien per anar molt maques.

5è B Educació Primària Montigalà, en una masia, hi vivia una família que tenia molts horts i conreus. La noia de la casa es deia Joana i era molt bonica i també molt presumida.Tenia molts vestits i era tan capriciosa que cada dia canviava d’opinió pensant quin vestit es posaria per anar a ballar. Volia ser la reina del ball i deixar tots els nois bocabadats. Per altra banda, en una casa del Carrer del Mar hi vivia l’ Alfred amb els seus pares. Era un noi simpàtic, senzill i gens cregut. Ballava molt bé, però era tímid i li costava demostrar la seva habilitat davant els companys de la

Imatge: Brian Baldo (3r ESO B) // Text: Tania Salla (4t ESO D)

colla. Ell s’esforçava però comptava amb l’ajut dels altres del seu equip per tal que la feina es fes bé . Eren les deu del matí, quan tant la Joana com l’Alfred van dirigir-se cap a la plaça de la Vila per trobar-se amb els seus companys. D’allí van anar tots al passeig, davant el monument de Roca i Pi, que havia estat un senyor molt important a la nostra ciutat, perquè ajudava els pobres i els malalts. Ballarien allà, al peu de la seva estàtua.

5è C Educació Primària entre feien els preparatius de l’acte i la cobla afinava els instruments, els nois i noies es van apropar i les colles es van començar a preparar per ballar d’allò més bé .El grup d’amics de la Joana s’havia posat una mica nerviós, perquè hi havia molta gent i tenien vergonya que tothom els veiés. A més, creien que no havien assajat prou degut a què havien tingut moltes proves i bastants deures. Només sentir la música, els peus es van começar a moure sols al compàs de les notes. En un altre grup, hi havia un noi que es deia Alfred que era tan alt com la Joanna, prim, moreno i amb una cara bonica, però que era molt tímid. Aquell noi es va fixar en la Joana i va pensar què podria fer per acostar-s’hi i poder parlar amb ella. La Joana es va adonar que aquell noi la mirava molt, i tambè va sentir curiositat per ell. Rumiant i rumiant es va adonar que ja havien coincidit en un altra trobada sardanista, que havien fet a l’estiu al poble de Masnou. Entre pensament i pensament, la cobla va anunciar que s’havien de preparar per

Imatge: Javier Ca単o (3r ESO B) // Text: Tania Salla (4t ESO D)

començar el ball. Tothom ben unit i agafat per les mans va començar a ballar i va comprovar que encara que hagués tingut molta feina a l’escola, l’esforç i el treball en equip els havia ajudat a fer-ho molt bè.

5è D Educació Primària La Joanna i l’Alfred ja es coneixien i havien parlat alguna vegada i aquella tarda, en el temps de descans, van quedar per berenar el diumenge següent. Semblava que havia sorgit algun sentiment entre ells dos.Seguien fent petar la xerrada i estaven tan a gust que van canviar els llocs a la colla per ballar un al costat de l’altre: tots dos estaven desitjant que arribés el proper diumenge.Va arribar el dia esperat, la Joanna i l’Alfred havíen quedat un altre cop al monument de Roca i Pi; així estaven segurs que es trobarien. Quan va arribar la Joanna, l’Alfred ja hi era, estava observant el mar, les gavines i, de tant en tant, els trens de rodalies que sortien de l’estació de Badalona.Molt puntual, la Joanna va aparèixer caminant per la Rambla, avançant amb un gran somriure cap al punt de trobada. Va ser una tarda meravellosa. Primer van anar al Carrer del Mar, van compartir un gelat i van parlar dels seus gustos i aficions. A tots dos els encantaven els esports i les activitats en grup, perquè col·laborar amb els amics i compartir els èxits els feia sentir molt bé. Després de moltes altres trobades de colles i cites compartides va arribar de nou la Festa Major de Badalona. L’Alfred va aprofitar el descans per demanar-li que sortís amb ell, entregant-li un anell que ella va acceptar davant de tots els seus companys de colla. Els seus amics els van felicitar efusivament, ja que es sentien també part d’aquella bonica història. Per cert, a l’anell hi havia una inscripció que deia: SOM UN EQUIP !

Imatge: Esther Moreno (3r ESO C) // Text: Alexia GarcĂa (4t ESO C)

El cuento de la Fiesta Mayor (6è EP)

6è A Educació Primària or fin! Todo el año esperando, pero ¡por fin había llegado! Como cada año, el once de mayo empezaba en Badalona nuestra Fiesta Mayor. Nosotros formábamos parte del grupo de los gigantes de nuestra ciudad. Nos pasábamos un año entrenando para lucirnos de manera muy especial durante esos días en la plaza del ayuntamiento o en las Ramblas delante de centenares de personas. Éramos un grupo bastante numeroso de amigos: Pol, Claudia, Xian, Carla, Mohammed… Más tarde, junto con el resto de nuestros amigos, también desfilábamos con los demonios y hacíamos un “correfoc” para los pequeños. Teníamos ya todo preparado para hacer el día 10 por la tarde un ensayo general en la plaza, pero nos pasó algo inesperado. Al salir del Ayuntamiento, ¡se rompió la cabeza del gigante principal! ¿Qué podíamos hacer? ¡El señor Alberto estaba de vacaciones! Estábamos perdidos. Esa luz del final del túnel se acababa de fundir en el momento más inoportuno; pero Carla tuvo una idea: uno de los amigos de su padre podría ayudarnos ya que él coleccionaba cabezas de gigantes. Fuimos a su casa y entre todas las que tenía elegimos la que más se parecía a la que se había

Imatge: Sheila Barrera (3r ESO C) // Text: Ariadna BerdĂas (4t ESO C)

roto. Entonces, surgió un nuevo problema, el modo de llevarla donde estaba el gigante. Afortunadamente, conseguimos una carretilla del almacén del padre de Xian y así regresamos a la puerta del ayuntamiento. Haciendo una columna de castellers logramos subir hasta la cabeza y ponérsela al gigante. Con la cola y cinta adhesiva de unas obras cercanas, Mohammed logró pegar la cabeza con la mayor seguridad posible. Se iba haciendo de noche y con muchos nervios logramos acabar el ensayo. Contentos y orgullosos nos fuimos a merendar y a coger fuerzas para continuar la fiesta.

6è B Educació Primària uimos al “correfoc” por la noche. Nos encantaba, aunque había que ir muy bien tapado, porque era muy fácil quemarse. Había que llevar bien protegidos la cara, las manos y si era posible llevar unas gafas de esquiar o de bucear para los ojos. Sonaron los tambores de fondo y empezamos a tirar petardos, tracas y carretillas como locos. El dragón nos perseguía echando fuego por la boca por eso corríamos en todas direcciones. Llevábamos unos quince minutos corriendo delante del dragón cuando vimos que algunas chispas prendieron la ropa que, inexplicablemente, estaba tendida en uno de los balcones (ya que la guardia urbana había pasado avisando con sus megáfonos para que fuera retirada). La llamarada fue inmensa y todos quedamos sorprendidos y paralizados. Por suerte, la reacción de uno de los vecinos fue muy rápida y con dos cubos de agua logró apagar las llamas. Después de la sorpresa inicial, todos empezamos a reír y el resto de vecinos empezaron a lanzarnos agua desde los balcones. Así la fiesta del correfoc se convirtió en la fiesta del agua y del fuego, la fiesta más divertida que habíamos vivido en muchos años. Tanto fue así que para el año siguiente pensamos proponer a la comisión de fiestas que durante el correfoc los vecinos pudieran participar lanzando agua.

Imatge: Andrea Esca単uela (3r ESO C) // Text: Carlos Torres (4t ESO C)

6è C Educació Primària irábamos carretillas y nos poníamos histéricos corriendo entre risas y gritos. Pero en un momento de despiste, se acercó un perro que se puso a oler uno de los petardos que estaba a punto de estallar… Era una traca muy larga que soltaba muchas chispas. El perro era un cachorro de color marrón claro, con una mancha negra en la pata de atrás. Claudia estaba preparando una gran fuente y vio al cachorro en peligro. Claudia se asustó y gritó: -¡Ayuda! ¡Hay un perrito en medio del Correfoc! La traca siguió quemando y el perro al ver tantas chispas se asustó y salió corriendo. Fuimos detrás de él... Había muchísimo humo, gente, petardos, fuego... y el pobre perrito no veía nada y estaba muy desorientado. De repente, una de sus patas quedó atrapada en una alcantarilla. El perro intentaba liberarse, tirando de su pata... pero no podía, y se hizo daño. Al fin, lo encontramos, lo intentamos calmar acariciándolo y lo sacamos. Con mucho cuidado, lo llevamos al veterinario de Llefià. Mohammed, Pol y yo nos encargamos de llevar al perro a curarlo, todos los otros siguieron en el Correfoc. Al final, todo había salido bien. Cuando llegamos a la clínica, la veterinaria nos preguntó si el perro era nuestroLe explicamos lo que había pasado y se llevó el perrito para examinarlo. Estuvimos muy nerviosos la media hora que nos quedamos en la sala de espera. Entonces la veterinaria salió y nos dijo que el perro tenía un pequeño esguince, pero lo que más le preocupaba era que no tenía Xip. No sabíamos dónde vivía, ni de quién era. Nada. La veterinaria llamó a la perrera para informar sobre el cachorro, pero...¡se nos ocurrió una idea! -¿Y si nos quedamos el perro? -preguntó Mohammed. A todos nos pareció muy buena idea, llamamos a los padres y vinieron a rellenar los papeles. Todos estábamos muy emocionados. Por fin el grupo tenía una

Imatge: Judith Jofre (3r ESO C) // Text: Tania Salla (4t ESO D)

mascota. Cuando todo estuvo preparado, volvimos a la fiesta para quemar el dimoni y seguir con la diversión. Nos fuimos todos a terminar la fiesta a la que tanto tiempo habíamos dedicado: el perrito con la pata vendada, nuestros padres y nosotros.

6è D Educació Primària l final, la fiesta fue un éxito como siempre. Los asistentes empezaron a llegar a la playa, junto al demonio gigante. Teníamos que empezar a quemar los diablos pequeños, pero…empezaron a saltar chispas y chispas. Los diablos pequeñitos se iban cayendo como un dominó, unos detrás de otros. Saltó un gran petardo al demonio mayor y se quemó antes de tiempo. Todos estábamos muy nerviosos. Empezaron los fuegos artificiales y se escuchó la música de Gangnam Style. Todos los alumnos de Arrels Blanquerna y Esperanza, el perro, Carla, Xian, Mohammed, Claudia y Pol nos pusimos a bailar. Los asistentes nos aplaudieron. De pronto, en el cielo apareció el siguiente mensaje: Portugal 01. ¡Qué fuegos artificiales más impresionantes!. Nos fuimos contentos a bañarnos a la playa y luego cenamos en el McDonalds. Seguimos la fiesta en Titus y fue espectacular. ¡Siempre recordaremos esta fiesta mayor! ¡Que fiesta mayor más movida! Ha habido de todo, gigantes rotos, perros abandonados, demonios, pero al final… ha sido la mejor fiesta mayor de todas. La verdad es que con la ayuda de todos, con el esfuerzo, las ideas, el granito de arena que ha aportado cada uno y sobre todo la ilusión hemos podido solucionar todos los problemas. Y si no, que se lo digan a “PERRO” que … ¡Ahora tiene una nueva familia!

Imatge: VĂctor Herrero (3r ESO C) // Text: Estela Fuentes (4t ESO B)

Esforç f i treball b ll en equip q p (1r ( ESO) ) Andrea Latorre (1r ESO A)

Els Castellers vui la Laia ha sortit corrents de l’escola, com cada dimecres, per anar a l’assaig de la colla “Xicots de Badalona”. Hi va amb tota la seva família, ja que forma part d’una vella tradició : el pare i la mare fan pinya, el seu germà és cinquè; es diu així perquè està en el pis número cinc, i la Laia, la més petita de totes, és l’anxaneta. Fa sis mesos que preparen, amb molta dedicació i esforç, la formació “supercatedral”, que és un cinc de nou amb folre. Això vol dir que es tracta d’un castell de nou pisos amb cinc persones a cada pis. No els ha sortit mai, no obstant això, estan segurs que aconseguiran aixecar-lo, perquè encara falten molts dies i, a més a més, a partir de la propera setmana assajaran diàriament. L’assaig és com un ritual: primer escalfen, després s’enrotllen la faixa a la cintura i, en el cas de la Laia, l’anxaneta, i en Pau, l’aixecador, es posen un casc. També és molt important la concentració , l’esforç i el treball en equip. Encara que no sempre poden ser-hi tots els membres de la colla, hi són presents en el cor i en el lament de cada participant del castell. La Laia forma part d’aquesta màquina d’il·lusió i fantasia. Amb només set anys és capaç d’enfilar-se, amb peus de plom, dotze metres per una muntanya humana i, des del cim, de saludar tots els espectadors allà presents amb la mà alçada i una satisfacció immensa. Els castellers s’esforcen per aconseguir el seu repte, però, si no és així, ho tornen a intentar les vegades que calgui amb esforç i treballant en equip. No és tant important l’emoció d’ aconseguir enlairar un castell com la de passar-s’ho bé junts!

Imatge: Alba Segovia (3r ESO C) // Text: Elena Troyano (4t ESO D)

Arnau Querol (1r ESO B)

Esforç i treball en equip

ot va començar quan en Joan era només un infant. Era un tap de bassa, només tenia sis anys, però ja volia formar el millor equip de bàsquet del món. D’altra banda, els seus pares li deien que no tenia prou alçada, però el que en realitat volien era no crear-li falses esperances. No obstant això, ell seguia perseguint el seu somni. Quan va tenir dotze anys va reunir un grup d’amics i, des d’aquell moment, va començar una amistat eterna. Entrenaven al pati de l’escola. Tots treien el millor partit possible del seu cos. Un dia, però, dos dels d’amics es van cantar les quaranta i ell va fer que es reconciliessin de seguida. Primer anaven guanyant partits de la lligueta, perquè s‘esforçaven molt i sabien compartir en el joc. Al cap d’uns anys van guanyar la lliga, ja que el seu esforç creixia i creixia i no es rendien mai. Cada vegada guanyaven trofeus més importants, fins que van arribar a ser el millor equip de Catalunya. I, de cop i volta, els va passar una cosa inesperada que va canviar la vida dels cinc amics: un entrenador americà els va proposar contractar-los per jugar amb els “Lakers”, oferta que van acceptar amb els ulls clucs. En resum, el que ens explica aquest text és com un grup de nens, amb esforç, treball en equip i sense deixar-se influir negativament pels altres, va aconseguir el seu somni. Els amics eren en Pau i en Marc Gasol, i dos nens africans: en Kobe Bryant i en World Peace.

Imatge: Sergio Cuenca (3r ESO D) // Text: Javier Villanueva (4t ESO A)

Víctor Medrano (1r ESO C)

Els colors també treballen na vegada, exactament fa dos segons, i, ara també, hi havia en aquest mateix món unes coses fantàstiques, necessàries, màgiques... Els seus noms eren molt peculiars, ja que es podien traduir i anomenar de dues maneres: nom col·lectiu -pigments, colors- o nom propi -Blau, Vermell, Taronja... -. Tots els colors vivien de diferents maneres, en paper, en parets, en dibuixos..., però sempre treballaven junts per fer més alegre i bonic el món. Tota cosa ‘’famosa’’ té el seu adversari gelós. En aquest cas ens trobem amb en Gris i en Negre. Aquests dos també treballaven en equip, però només per destruir els colors. Un dia, quan tots treballaven en un nou quadre de la ciutat a Classe de Plàstica, en Gris i en Negre van atacar la resta de colors. Gairebé tots van estar a punt de morir, però en Vermell, un sacerdot, va demanar al déu Arc de Sant Martí que els ajudés a vèncer en Negre i en Gris. A través de les finestres, l’Arc de Sant Martí va allargar el seu cos i els va derrotar. D’aquesta manera, va poder curar tots els colors: en Vermell va tornar a estar com un tomàquet, en Groc va tornar a il·luminar el seu pas daurat, en Blau va aconseguir tornar a dominar els mars, en Verd va poder tornar a fer créixer les plantes... Quan en Blanc va tornar a emblanquinar les dents, va proposar als dos dolents formar un equip: l’Art en Blanc i Negre. Tots dos ho van acceptar, van aconseguir molta fama i van poder fer dibuixos molt bonics. Ho veieu? Fins i tot els colors treballen en equip per fer grans coses, fins i tot els més dolents o inútils, formant equips o grups poden arribar a fer grans coses. Proveu-ho vosaltres, també, i veureu grans resultats!

Imatge: Ariadna G贸mez (3r ESO D) // Text: Irene S谩nchez (4t ESO B)

Amal Ammura (1r ESO D)

La lluita diària d´en Pere i la Carla

a Carla tenia un problema a l’hora de caminar i havia d’anar amb una cadira de rodes. Ella estava trista perquè veia la gent corrent, caminant i molt feliç. Cada matí s’aixecava amb esperances de tornar a caminar, però no ho aconseguia perquè tenia por d’intentar-ho. Tres vegades per setmana anava a rehabilitació amb el seu somni de tornar a posar-se de peu i caminar. Un dia, mentre anava allà, va veure que un nen nou havia vingut al centre. Es deia Pere i tenia el mateix problema que la Carla. El noi era vergonyós, però ella va anar a presentar-se perquè, en veure que algú passava per la mateixa situació, volia ajudar-lo. Quan es va apropar va tenir por, però la Carla li va dir que estava pel que necessités. Es va quedar callat, no va dir res, però va somriure perquè podia comptar amb algú. El dia següent va ser en Pere qui es va apropar, i la Carla es va posar feliç. Van passar tota l’estona junts, encara que al noi li costava trencar el gel. Van tenir una tarda molt agradable i van quedar per a la pròxima rehabilitació. La nena cada matí tenia ganes de trobar-se amb en Pere, però es podien veure només en el centre. Al dia següent van quedar per passar el dia. Van jugar a bàsquet (encara amb cadira de rodes, és clar), van anar a molts llocs, i el més important va ser que s’ajudaven tots dos, com si fossin germans. Van ser molts amics i cada dia la seva lluita diària era més fàcil perquè estaven junts. Tot és més senzill si tens algú al teu costat que t’ajudi.

Imatge: Sergio Fuentes (3r ESO D) // Text: Laia Lara (4t ESO A)

La discapacidad L di p id d ( (2º ESO) Jennifer García (2º ESO A)

Inseguridad arde. Llego tarde. Tengo que darme prisa. No me dará tiempo. Tendría que estar llegando. Madre mía. Espera. ¿Qué es eso? ¿Y esos pasos? Miedo. Tengo miedo. Me giro. No veo. No siento a nadie cerca. Sensación pasajera. Continúo caminando. Vuelvo a oír pasos. Oigo respirar. ¿Quién será? No tengo ni idea. ¿Quién hay ahí? ¿Quién me está siguiendo? Continuaré. Llego tarde. No me tengo que asustar. ¿Pero cómo lo consigo? Me resulta imposible. Camino. Vuelvo a escuchar esos pasos. Se han vuelto a parar. Otra vez están ahí. Me estoy volviendo loca. No. No. No. No puedo permitir que el miedo me controle. Me dije que ya me había acostumbrado… mentira. No paro de engañarme. Se acabó. Me rindo. Quiero volver a sentirme segura. Quiero ser como antes. ¿Por qué a mí? No lo entiendo. ¿Qué he hecho mal? ¿Por qué yo?

Imatge: GenĂs Garcia (3r ESO D) // Text: Tania Salla (4t ESO)

Paula Rubio (2º ESO B)

La paraplejia

í. Tengo ganas de moverme. Ganas de hacer algo. Pero no puedo. Quiero bailar. Quiero correr. Pero no puedo. No pienses en que no puedes. No pienso. Pero no puedo. Sonríe. Sonríe. Pero pienso en que no puedo. Tengo que ser fuerte. Tengo que vivir con ello. Me siento impotente. No llores. No llores. Sonríe. Pero no puedo moverme. ¿Por qué me ha tenido que pasar a mí? Es injusto. Quiero bailar. Quiero bailar. Quiero bailar. Ahora me trataran de un modo diferente. Se reirán de mí. No lo harán. ¿Por qué tendrían que hacerlo? Sigo siendo la misma. Me ayudarán. No. No lo harán. Quiero hacer algo más que estar sentada. Quiero bailar. Pero no puedo. Lloro. Lloro. No pienses en la gente. Sonríe. No puedo. No llores. Tengo que seguir adelante. ¿Sola o acompañada? Da igual, pero tengo que salir adelante. Quiero bailar. Siempre ha sido mi ilusión. Ante todo, sonríe.

Imatge: Marta Fuente (3r ESO D) // Text: Silvia Alcรกzar (4t ESO A)

Sandra Robles (2º ESO C)

Ser diferente e encuentro sentada en un banco del parque. Oigo los sonidos de los pájaros. Pájaros que no puedo ver. Me pregunto. ¿Cómo serán? ¿De qué color pueden ser? ¿Cómo son los colores? Siento como los niños juegan en este parque. Envidia les tengo de que se puedan ver físicamente. Me acaban de golpear la cabeza con una especie de objeto redondo. Deduzco que es un balón. Una agradable voz se disculpa. Yo acepto las disculpas. Oigo a un grupo de jóvenes diciendo que se van a la playa. Hace sol. ¿Cómo sería el sol? Por lo que he estudiado es una estrella que ilumina nuestro planeta por el día. Para muchos será extraño eso de ser ciego pero para mí es normal; así nací. Puede que no vea, pero siento. Siento curiosidad por ver el mundo. Si yo pudiera ver, haría muchas más cosas de las que hago: jugaría un partido de baloncesto, leería un libro y vería fotografías. Leer. Ojalá pudiera, ¿cómo deben ser las letras? Pero a pesar de todo esto tengo algo que no me falla. El poder escuchar música. Es una de las delicias de la vida. No me abandona. Me comprende. Me hace pensar. ¿Por qué soy ciega? ¿Por qué de tantas personas en el mundo yo soy una? Quizá no debería quejarme. Es algo con lo que he convivido siempre. Ya nada importa. Sólo importa mi felicidad. Voy a luchar por ser feliz. Feliz y que nada ni nadie me lo impida.

Laia Pérez (2º ESO D)

La discapacidad

n Badalona vive una chica de diecinueve años, llamada África, que tiene el pelo rizado y los ojos de un color grisáceo. Padece una discapacidad que no le permite ni saltar ni correr: ella debe usar silla de ruedas. Para ella, es muy duro padecer este problema desde los once años, cuando ella y su madre tuvieron un accidente de coche en el que su madre únicamente se dio un fuerte golpe en la cabeza. Así pues, África estaba siempre triste porque creía que no podía hacer todo lo que los demás hacían: bañarse sola, ir a la playa sin vigilancia o, incluso, ir de acampada sin ningún acompañante. Sus amigas, por su parte, la apoyan mucho y África eso lo valora, pero sentía que no la comprendían y empezaba a necesitar rodearse de amigos que tuvieran su mismo problema. De esta forma, su familia le aconsejó que fuera a un centro destinado exclusivamente para personas discapacitadas, donde podría realizar un sinfín de actividades. A África le encantó la idea de poder hacer algo diferente y conocer gente nueva, por lo que decidió apuntarse. Desde entonces, acude al centro todos los martes y los viernes por la tarde. Actualmente, incluso, juega a baloncesto con su equipo, en el que todos son discapacitados como ella. En definitiva, África se siente ahora fenomenal y está feliz porque sabe que puede participar en muchas más actividades de las que, en un principio, creía.

L’auca de L’ d la l festa f d de tots ( (4t ESO) ) Aleix Olmo (4t ESO A)

a estat dur,

Als alumnes la sang altera,

ja està tot preparat.

el pas de l’hivern a la primavera.

Shh! Que l’obra ha començat.

A les cinc al teatre tot havia d’estar,

La història començà per casualitat,

pel dia següent tenir-ho preparat.

un 20 de desembre molt agitat.

En tothom la desesperació regnava

Un tro sense pel·lícula els ha deixat,

perquè el moment esperat arribava.

què faran ara que estan espantats?

L’escenari amb treballs era decorat,

A la tasca diària ja no podien tornar,

però quelcom faltava per posar.

i els àlbums dels altres es van mirar.

Per a ells l’imprescindible era

L’ Ariadna, admirada amb el treball,

que a l’escenari hi hagués la senyera.

va proposar festejar-ho amb un ball.

El petit a secretaria va entrar,

L’entusiasme regnava a l’ambient,

i la senyera d’amagat va agafar.

amb la cançó els nens van rient. Perquè tothom pogués participar, els treballs a escenari hem de posar. Amb il·lusió tot a punt estarà Per Sant Jordi, quan es celebrarà. Per assegurar la col·laboració, van fer una pinya per aclamació. Els nens sempre buscaven l’ocasió de fer treballs per a l’actuació.

A quarts de cinc van baixar,

Tothom bocabadat, s’obre el teló.

per a els detalls de l’escenari ultimar.

L’Arrels Style crida l’atenció

Les cares somrients: era el moment.

Vet aquí un gat vet aquí un gos...

Cap ni un estava absent.

que la nostra història ja s’ha fos.

Cynthia Ruiz (4t ESO C)

van començar a dur-ho endavant. La Clàudia, idees sobre la decoració, els altres assentien amb gran il·lusió. Serà per Sant Jordi, un dia especial, i entre tots ho farien real. Desprès de veure quina era l’actitud, van fer pinya com un bon grup. Durant tot el curs pensaven en la festa, treballant molt per dur a terme aquesta.

esprés d’un any

Amb la primavera tot s’omple d’alegria,

d’esforç i superació,

finalment s’acosta el gran dia.

comença el ball amb gran il·lusió.

A finals de març tot es decideix ja.

Però... com tot havia començat?

El 22 a les 5 tots els treballs a penjar.

Gràcies a uns nens en un dia gelat.

Arriba el dia més complicat,

Els nens anaven a la sala polivalent,

entre tots duen les feines al lloc marcat.

quan un espetec els espantà de valent.

L’escenari es va anar omplint, tot hi era,

Sense llum, àlbums es van posar a mirar

faltava la senyera, la nostra bandera.

i bocabadats es van quedar.

Dos nens tenien una feina important,

Després de veure tot allò,

agafar el símbol de Catalunya, oh i tant.

un ball era mereixedor.

L’Iker, el més petit,

Els petits i els més grans entusiasmats,

l’aconsegueix sense ser advertit.

A les 16:30 els segon van baixar,

Dia 23 tot preparat,

i amb màgia el teatre van transformar.

s’obre el teló i tothom meravellat.

Ara tots estan satisfets,

Vet aquí un gat,vet aquí un gos...

el ball sortirà be gràcies als seus fets.

Que la nostra petita història ja s’ha fos.

Saray Latorre (4t ESO C) ’espectacle estava

però faltà la senyera per donar sentit.

per començar,

La bandera simbolitzà el treball

i els nostres cors estaven per esclatar.

i la van agafar per poder fer el ball.

Un dia fred la idea va aparèixer

El nen més petit del grup la portà

i poc a poc aquesta va créixer

i al teatre amb tots la diposità.

Tots van voler al ball participar,

Els decoradors eren de segon

i en Daniel la cançó va seleccionar.

i apuraven amb neguit l’últim segon.

Claudia volia les festes de l’any

Tothom mirava l’escenari amb emoció

per decorar amb l’esforç de tot l’any.

amb les cares plenes de satisfacció.

La festa de Sant Jordi van escollir

El moment arribà amb Gangnam Style

i així el dia de la rosa embellí.

i tots junts cridaren Arrels Style.

Tots els alumnes van fer pinya

Vet aquí un gat,vet aquí un gos...

per fer una festa amb molta canya.

Que la nostra petita història ja s’ha fos.

Nens i nenes dibuixos van pintar i a l’escenari els van presentar. Els dies poc a poc es van allargar i la primavera començà a bategar. El 22 d’abril la festa es va fixar i el rellotge l’inici a les cinc va marcar. Els alumnes les feines van entregar i a l’escenari les van agregar. El lloc s’omplí: neu i un ninot petit,

Tania Salla (4t ESO D)

a està tot l'escenari preparat,

es va animar l'escola sencera.

s'obre el teló, podem començar.

Darrer divendres de març,

Tot va començar uns mesos abans,

últim dia per treballar.

quan, per la pluja, l'escola va tancar.

"Ring!" Van sonar els despertadors,

Dins, anaven a veure una pel·lícula,

avui serà un gran dia per a tothom.

però un tro la llum apagaria.

L'escenari era ple de disfresses,

A les fosques no podien fer res,

però encara faltava la senyera.

van mirar àlbums que els altres van fer.

Dos nens van anar a buscar-la,

Els treballs els van deixar exaltats,

recordant tot el que significava.

es van decidir a fer un ball.

Sense que ningú els veiés

Treballar junts era motivador,

la van agafar en un no res.

i més quan van decidir la cançó. El teatre anava agafant color,

La Clàudia volia decorar,

tot era ple de somnis i il·lusions.

i els petits podien participar.

Ha arribat el gran moment,

Sant Jordi era el dia perfecte,

el goig s'intensifica en els nens.

podrien muntar una gran festa.

Llums apagades, comença el ball,

Tots van unir les seves mans:

cridem tots ben fort: ARRELS STYLE!

el millor estava per arribar.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos…

Durant el curs tots es van esforçar,

que la nostra petita història ja s'ha fos.

moltes idees van imaginar. A la fi va arribar la primavera,

Our school h l festival f l (1r-4t ( ESO) ) nce upon a time there was a group of children who had been thinking about the world they were living. They could not understand why people had become so independent and selfish –they only thought of themselves-, why there were so many people abandoned and living alone, why there were so many people without a dream to pursue. They thought they had to do something, at least, at their school, and so they did. When the course started in September, they suggested something that would stay forever in the minds of all the students of Escoles Arrels. Their dream would not be easy, but with their great willpower, anything could be done. At the end, for sure, they would see the fruits of everyone’s efforts. We leave behind 2012-13 course and now everything is ready to get started. We also leave behind all the effort we have done to make this dream come true. The first scene is about to start… The idea we have been working all year long started on 20th December in Escoles Arrels. It was raining cats and dogs and even the weatherman had warned to stay in.

Jennifer García (2n ESO A) t was the time to lunch; in that moment the students usually go to the playground to have a good time together. But that day… everything was different; they couldn’t go there, because it was raining. So the teachers had a great idea, they projected them a film, it was Tadeo Jones. At the beginning, everyone was quiet and paying attention, but later… they started to talk, to move around… well, they just started to have more attention to each other. Suddenly, there was a big silence, but only for a few moments, because later, the oldest ones screamed “The lights! The lights went off! We will die!”, to frighten the youngest. When they listened to that, they started to scream too. They were frightened because of the strong storm, so the teachers were trying to calm them, but there wasn’t any way to get it. The room was dark; the only light that came through the window was the light of the lightning, caused by the storm. Mario Velasco (1r ESO B) he lights went off, and then the children began to cry. The teachers tried to fix the problem so that the children could watch “Tadeo Jones”, but it was a disaster, and they didn’t watch the film. Children decided to work, but they couldn’t because there weren’t any lights. The youngest ones started to observe the work of the other children and the youngest children of the eldest. They were very surprised at how well they did the work. They saw how much other kids had worked in the last terms at the school. The works were drawings, albums of photos, cards, pictures …. The teachers were very proud of their students, and the students of their classmates. It was a very special day and everybody was happy! Although it was a rainy day, all of them spent a good time, and they were not bored! All were amazed by the work of each other. They could see how much they had worked that first term and they were already thinking of the following holidays! Suddenly, Ariadna shouted: ‘We should do something with such a beautiful work! We should do something special at the end of the course. We could dance! What do you think?

Ainara Mas/Anna Segovia (1r ESO D) he idea of dancing was exciting and fun for all, from the youngest to the oldest of the children. The little ones were very much excited at the prospect of working with the older students because they admired them very much. This made them feel important. The older students thought the idea was fun. So everybody was pleased. Everyone got hands on and started to suggest lively fun songs for the dance: “Party Shaker”, “Nosa Nosa”, “Diamonds”, “Grease”… They suggested so many songs that in the end they were all really tired. But then they saw Dani dancing and singing like crazy on the other side of the dinner hall. When everyone saw him, they began to laugh and shouted out. This is the song we want to dance!!! Now we only have to decide what to wear: something bright, colourful, of course!!

Judit Soria (2n ESO D) riadna was very excited. She enjoyed decorating the theater with cardboard cut-outs, album covers and different projects. She asked her friends for advice. They gave her a lot of ideas, but one was really good. It consisted of collecting the best drawings and then putting them up on the theater walls. They decided to start preparing things right away. They needed some material, so they asked the teachers at the dining hall for help. The teachers agreed readily. Ariadna and her friends worked tirelessly. They cut, pasted and painted. When the day arrived, they arranged the chairs for the audience and decorated the stairs ans theatre hall. They were very nervous because they wanted everything to be perfect. The teachers would be very proud of their effort. They had worked hard.

Sergio Cuenca (3r ESO D) rnau wanted to know which day would be best to hold the dance which would make the school shine. Daniel said that the day of Sant Jordi would be the most appropriate because it definitely was one of the most famous days in Catalonia. It would be perfect for this commemorative day. It would be remembered in the future. It would live in the memory of the youngest participants forever. Everybody could make their own contribution. The most innocent, funniest and youngest students showing their colourful artworks to the most mature and older ESO students with their poems and essays, which could move the hardest and coldest hearted. Arnau raised a question: -“Who will help us?” Ariadna answered that the whole school would surely be willing to participate and assist them as in a big family. The spirit of effort and teamwork would catch on. Tania Salla (4t ESO D) k!”, exclaimed Arnau with decision. The child was so excited that he could barely contain his enthusiasm. “I can teach you the choreography that we danced at the Christmas Festival.” “Excellent, Arnau”. “This is the attitude”, Ariadna cheered. She was very happy seeing all her friends contributing with new ideas, showing the very same enthusiasm she did. She could have never imagined such a positive response. Daniel stepped forward extending his arm, with a smile of decision on his face.

Then, all the children joined in, proving that they would collaborate with effort and laughter to carry out this new project all together. They were writing a new page in the album of memories of their school years. Judith Jofre (3r ESO C) ight after Christmas holidays, when the second term started, all the students were very excited to prepare everything for the great celebration that was going to take place just on April 23rd. All of them were thinking of lots of good ideas for it. First, some of them started to do all the drawings while the others were rehearsing the dance. The youngest children did the easiest drawings and the eldest students the difficult ones, but all the paintings were very good because the pupils had worked together. Besides these wonderful ideas, they thought of some new things to do in the celebration. For example, a group of people wanted to prepare a song to be sung in a choir, and some students wanted to join them playing an instrument. Other ones thought of offering some homemade snacks on the festival, such as cakes, biscuits, cupcakes and chocolate cookies. But they couldnâ&#x20AC;&#x2122;t prepare the food a month before the festival, so they wrote the recipes and prepared a few ones to be tasted by everyone and check if they were good enough. During the winter months they had been working for long until the spring came. They were very happy because they had done an amazing work all together. Aleix Olmo (4t ESO A) ittle by little, the cold disappeared and the wonderful spring began. The sun shined more, the bird sang, the flowers bloomed and the trees were covered with green. People looked gladder and everything had a special colour. Everybody was happier. Although the days were longer, the time was getting so fast and the great day was up to come. Children were impatient, euphoric and nervous. It was such a difficult feeling to be explainedâ&#x20AC;Ś Every morning in the class, Daniel used to cross out the days in the calendar while the rest of the class watched him smiling and jumping for joy. The participants spent some afternoons practising to improve their dance steps. If teens and teenagers made a big effort, everything would be perfect. No one wanted to spoil the dance or be ridiculous in front of the audience.

Aitor Olmo (4t ESO C) t was the very last day of March. The great day was about to come. They were impatient, but very excited, too. Everybody discussed and offered their ideas to decide the last details of the great day. Some minutes later, after a long and intense debate among them, everything was clear. Day 22, Monday 22 of April, everything they had been preparing during the course: albums, instruments, Christmas cards… in short, all the works of the course had to be put in the theatre. Everyone had to collaborate to bring their works to the theatre, and any moment was perfect: the changing of classes, going to the toilet... It was everybody’s work, teenagers and children. At 5 p.m. everything had to be put in the theatre. Ferran Pegenaute (4t ESO A) inally, the day came, Monday, 22nd March, when all the students had to carry their works to the theatre. They had been preparing and working all this time for this. They had collected a lot of beautiful works that had been done during all that time, and all of them would be seen by everyone who was going to see the play. Some students had a huge amount of work and effort in their hands, other children had only a few works to exhibit, but in both cases, they were sure that their works would look great on the wall. But there was a different case... Manel, a 5th course student, thought that the key day was 24th, and he forgot their works. He was really nervous, because all the student`s works would be displayed, except his. He was ashamed of himself about explaining to his teacher the situation because all the students had been talking about that day previously. He felt fool, but he finally decided to explain it to him. Manel expected a scolding, but Joan, his teacher, laughed a little, and said: “I don’t know why, but I expected that from you”, and he carried Manel to secretariat, and from there, his grandfather was phoned. Some minutes later, Manel’s grandfather brought all the works to school. Everything worked out. Every single craft of every single child was in the theatre at the right hour, including Manel’s work. Now, everything could be ready!

Juan Palomares (4t ESO C) ll the students of the school were now in their classrooms. It was twelve o’clock. A group of pupils of every class were called to go to the theatre to decorate the stage for the party. First of all, when they arrived, the tasks were distributed. Everybody had a different task to do. They were a lot of different people, but if only one wasn’t there it would have been impossible. All of them were decorating the stage when, suddenly, the curtain fell down. It frightened them, but the students didn’t give up. They raised it again and kept it where they could continue with the job because nothing and no one was damaged. After twenty minutes, they could see the stage plenty of colour. They were finishing their great project and all the hard work -that previously all the school had made- adorned every wall of the multi-purpose room. However, there were a few problems. One of the most important was the flag, where was it? It was the most important symbol of the St. George’s day: without it, the celebration wouldn’t be the same!

Tamara Sukhova (4t ESO C) he two boys who had to take La Senyera were Hector and Victor. But the majority of their classmates had protested because they also wanted to take it and bring it to the theatre. So, in order to avoid conflicts among them, they had decided that it could be done by Íker, the smallest boy of the group. It was very important for them because they’d been studying the Catalan festivities and all the traditions, and the flag was the union of all of them and a symbol of teamwork. When Íker brought La Senyera to the class, everybody went to the theatre to help him to hang it. And when they finished, children were happy of the work which they had done in group. Each one had done it with the maximum effort to get pretty decoration.

Laia Rojas (4t ESO A) hanks to all the effort and sacrifice that all the children made everything was already ready. They were looking at the scenery proud of themselves. They had been working as a team and the scenery looked fantastic! It was decorated with all the works that they had made during the school year. It was gorgeous but… Something was missing! Where was the most important thing of the decoration? All of them became so nervous and their smiles disappeared from their faces. They split into groups to find what they had lost. A group started searching in the classes. They asked Mr Checa if he had it, but he was too busy solving Maths problems and ignored them. Then, they saw Eva Gómez, the history teacher, and asked her too, but she said: Más se perdió en Cuba! (It’s not the end of the world!) They were disconcerted and they felt so guilty... All the effort became useless. The other group moved to the primary classrooms and asked all the teachers, but there wasn’t anything to do... They had definitely lost it. Suddenly, the two groups met on this floor and had an idea. They saw all those children doing their works. That situation made them remember their childhood... So they asked children for help. After those moments, they could say that everything was ready, with the most important thing: a banner with the school slogan, “Effort and Teamwork”, that it was put in the centre of the stage. It was a difficult task, but they got it. Why? They didn’t lose hope and always worked together!

Edurne Ruiz (4t ESO A) verything was ready. ‘Why don’t we surprise everybody making a choreography all together?’ That’s how the idea had come out. The students had no idea about how to celebrate the end of the term. They just knew that the event had to be something unforgettable. Something that would make people stand up, smile and have fun. They agreed it had to be a catchy song, the one they could make everyone dance with. ‘What about doing a Gangnam Style flashmob?’ Someone had shouted from the other side of the messy room. ‘But, you know, we could make it quite more personal…’ Quite more personal? According to that person, we ought to change the song title. The song talks about how great life is in that district, and that’s what they wanted to portray to people about that period in the school, so it was certainly

a great idea. They organized the show. A half would be dressed as Psy, the singer, and the other half as the man in the yellow suit. In sunglasses, suits and bow ties, they had taken to the street. The loud music was heard everywhere around the school. People on the streets had also joined the famous horse-riding dance. By the time the song finished, people were in ecstasy. How could such a silly song make them feel so joyful? Andriy Yatsenko (4t ESO C) verything was calm and silent. It’s been two hours since the end of the celebration that had been held in that room. No one standing there would have guessed that a while ago, nervous beats struck constantly the atmosphere, muffling the joyful screams of a joysaturated public.

Now, the only remnants of that event were the chaotically tidy chairs, standing silently in the middle of that room, and the muffled sound of the speakers, emitting the same beats of much quieter looping tone. It had been a success, maybe better than expected. That’s something that everyone who had the task to put everything together would agree if asked. Yet, they had another task apart from answering questions of a nonexistent crowd of curious classmates and parents. “Do we seriously have to tidy everything up?” Of course they had to. For some reason, the same people who had the idea and the task was the same one who had to clean. Suddenly the work seemed to be extremely heavy and difficult. It was just everyone’s lack of will. It just happened in an unexpected way. “Oh, don’t say all this comes as a surprise… Did you seriously think that anyone else would be in charge of this?” Silence that expressed their desire of just going back home and call it a day was the answer. “Come on guys, if we all start now, we can get this done in half an hour. You know I want to get home too!” And everyone started to work.

Auca………………………………..…………..………… Alumnes de 3r i 4t ESO-Arrels

Pàgina 9……………………………………………………………Isabel Palma (3r B EP)

Pàgina 11……………………………………………………..….Mikel Moreno (3r A EP)

Pàgina 13................................................................Marc Salmerón (3r C EP)

Pàgina 15 ....................................................Arancha Carricondo (4t B EP)

Pàgina 17 .....................................................................Iván Miguel (4t B EP)

Pàgina 19 ..................................................................Nerea Roldán (4t C EP)

Pàgina 23 ......................................................................Gisela Jofre (5è C EP)

Pàgina 25......................................................................Lia Rosales (5è C EP)

Pàgina 29 ..............................................................Marta Martínez (6è A EP)

Pàgina 31 ........................................................Marc Angelo Monzo (6è B EP)

Pàgina 33 ............................................................Natalia Sánchez (6è B EP)

Pàgina 35...................................................................Iker Gutiérrez (4t D EP)

Pàgina 37..................................................................Guifré Medina (6è B EP)

Pàgina 39...................................................................José Salmerón (4t D EP)

Pàgina 41.......................................................................Alba Monge (5è A EP)

Pàgina 43............................................................Héctor Martínez (2n C ESO)

Pàgina 45................................................................Emma Vilalta (2n A ESO)

Pàgina 47..........................................................Carla Alcántara (2n A ESO)

Pàgina 49.................................................................Judith Viñals (3r A ESO)

Pàgina 50......................................................María Jesús Álvarez (3r C ESO)

Pàgina 51.................................................................María Porras (3r C ESO)

Pàgina 53 .........................................................Natalia González (3r D ESO)

Pàgina 54.................................................Lorena Geanina Gaitán (5è B EP)

Pàgina 55................................................................. Claudia Sáez (5è C EP)

Pàgina 56..................................................................Judit Romero (5è A EP)

Pàgina 57.....................................................................Ania Bagur (3r A EP)

Pàgina 58..............................................................Iván Borreguero (3r B EP)

Pàgina 59......................................................................Gisela Ullod (6è A EP)

Pàgina 60.................................................................Joana Acosta (6è A EP)

Pàgina 61................................................................Nerea Zamora (6è B EP)

Pàgina 62........................................................................Arxiu Arrels (1r EP)

Dracs, marca d’aigua, crèdits ............... (Educació Infantil i 1r cicle EP)

Aquesta revista de Sant Jordi 2013 ha estat realitzada a partir del treball en equip dels alumnes i mestres d’educació infantil, primària i secundària d’Escoles Arrels de Badalona: Dibuixos de l’arxiu d’EI i primer cicle d’EP d’Empar Zarzoso. Alumnes de 3r d’EP (català) amb Ana Mª Cañadas, Maria Fernández, Fátima Rastrojo i Laura Vázquez. Alumnes de 4t d’EP (català)amb Salvador Casajoana, Estefania Escosa, Mª Luisa Morales i Antònia Viladoms . Alumnes de 5è d’EP (català)amb Joan Cabré, Glòria Carreras, Eva de Andrés i Mª Josep Zango. Alumnes de 6è d’EP (castellà) amb Tino García, Estefania Mayugo, Clara Puig i Marga Velasco. Alumnes de 3r a 6è d’EP (arts and crafts)amb Elisabeth Berniel, Joan Cabré, Estefania Escosa, Emilio García, Estefania Mayugo i Clara Puig. Alumnes de 1r d’ESO (català)amb Imma López i Marisa Mas. Alumnes de 2n d’ESO(castellà) amb Oliver Jabato i J.C. Sanz. Alumnes de 3r d’ESO (plàstica) amb Néstor Andreu. Alumnes de 4t d’ESO (català) amb Imma López i Núria Ricart. Alumnes de 1r a 4t d’ESO (anglès) amb Rubén Coleto, Carmen Perancho i Mònica Ranz. Revisió lingüística d’anglès de Rubén Coleto, Carmen Perancho i Mònica Ranz. Revisió lingüística de castellà de J.C.Sanz. Revisió lingüística de català de Núria Ricart. Coordinació d´il·lustracions de Raquel Ramírez (Cap de Departament d´Expressió). Totes les il·lustracions no esmentades a la pàgina anterior són obra de la professora Raquel Ramírez o edicions digitals dels seus dibuixos a càrrec de J.C. Sanz. Coordinació general i edició a càrrec de J.C. Sanz.

Escoles Arrels, abril del 2013 67