Revista de Sant Jordi Escoles Arrels 11-12 by Escoles Arrels (Esperança-Blanquerna-Timbals)

EstimatSantJordi er de la festivitat de Sant Jordi una ocasió per gaudir junts a l’escola no és res nou. Aprofitar-la, a més, per treballar plegats en un projecte comú plasmat en revista o conte, en format paper o digital ho fem, amb aquesta, per quarta vegada inspirats i recolzat sempre d´una banda pel nostre Eix Transversal de cada curs, i de l’altra per la celebració d’una de les festes més importants i potser la més estimada de casa nostra.

La idea de fer un projecte entre tots, de fer un conte d’escola va sorgir de Primària a principis del curs 2008-2009, i es va plasmar en El conte de l’escola, que sota el lema de l’Eix Transversal “Parlem" tractava d’uns nens i nenes que, juntament amb la seva mestra viatjaven pels països d’origen dels seus companys per salvar la terra d’un monstre que personifica el canvi climàtic i la manca de respecte pel medi ambient. Durant el curs 2009-2100 vam seguir l’Eix “Mira el cel”. Vam escriure un conte en el qual els nens i nenes de l’escola, guiats per un telescopi, en Copi, poc abans de la Diada de Sant Jordi, fan un recorregut nit rera nit per les estrelles. Allà coneixen les històries de la mitologia clàssica i entenen com aplicar tots els aprenentatges de l’escola a les dificultats de la vida quotidiana. Durant el curs 2010-2011 vam fer la nostra primera revista digital en format flash, tot celebrant el cinquantè aniversari del nostre projecte escolar i l’Eix “Tu ets l’escola”. Vam rememorar l’escola d’abans, les fotos d’abans, els llibres d’abans, els mestres d’abans i els vells records i van començar a imaginar també la del futur. I ara toca mirar el futur. “Mira el futur” és l’Eix Transversal d’aquest curs. Hem volgut fer una nova revista digital que es pugui mirar també a internet i aprofitar els avantatges d’Alexia i Eleven, els entorns d’aprenentatge digitals virtuals per on ens movem ja. Aquest any hem volgut partir com sempre de les nostres arrels, del Sant Jordi de sempre, però projectant-nos cap al que ha de venir. Parlem tots junts del futur.

J. C. Sanz Badalona, març del 2012

Índex C

Estimat Estimat Sant Jordi

C Tercer de Primària (Català) C Quart de Primària (Català) C Cinquè de Primària (Castellà) C Sisè de Primària (Castellà) C Primer de Secundària (Català) C Tercer de Secundària (Català) C Quart de Secundària (Castellà) C Primer i Segon de Secundària (Anglès) CTercer i Quart de Secundària (Anglès) C C

Il·lustracions Crèdits

Alex Ibáñez

3r EP A

Sant Jordi, el cavaller galàctic l cavaller galàctic Sant Jordi vivia a Nexa, un nou planeta al costat de Plutó. No tenia família ni amics. Estava sol. Un dia va viatjar a La Terra, un planeta més gran que Nexa. A ell li semblava enorme. Va viatjar a La Terra quan una mena de robots dracs estaven atacant. Un robot drac li va dir: -Vine amb nosaltres! Sant Jordi es va quedar sorprès. Com sabia el seu nom? Però, sorprès i tot, va utilitzar la seva espasa que llençava foc i va destruir els robots. Va veure com sortia una nau de La Terra i, amb les botes voladores, la perseguia un alienígena de Saturn. Ell no ho sabia, fins que va deixar anar un míssil on posava «MADE IN SATURN». Va llençar a una princesa que havia segrestat. Es deia Susanna, vivia a Plutó i es van fer amics. La princesa li va dir: -Jo li he dit el teu nom a l’alien. També van descobrir que volia fer explotar Nexa amb un làser desintegrador 520-2 model 9 i la Terra. També la lluna. Van disparar el làser però el cavaller li va agafar el mirall de la princesa i va reflectir el làser i Saturn va explotar.

Imatge: Sergio Cuenca (2n ESO D) // Text: Tania Salla (3r ESO D)

Laura Batalla

3r EP B

Tornar a la Terra a Terra i els seus habitants estaven atemorits perquè hi havia uns animals molt lletjos i ferotges manats per un gran drac robot, que no paraven d’atacar menjant-se tots els animals que trobaven, destruint les cases, cremant tots els arbres... Morts de por, els habitants van decidir marxar cap al planeta Mart. Quan hi van arribar, van veure que tot estava sec i que havien de treballar de valent perquè Mart fos un lloc per poder viure. Entretant, alguns científics també treballaven per poder arreglar el problema que hi havia a la Terra. Ells volien que tota la gent tornés al seu planeta i poder viure com abans. Després de molt de temps, van aconseguir eliminar els ferotges animals i la Terra començava a tenir vida un altre cop. El que no sabien els científics era que el gran drac robot havia aconseguit escapar i s’havia amagat dins d’una cova. Molts habitants van començar a tornar a la Terra i entre tots van anar fent possible que hi tornés a haver vida. Però quan el gran drac robot va saber que tornava a haver-hi vida al planeta, va sortir del seu amagatall i va començar a atacar una altra vegada. Entre tots van decidir que no podien permetre que un animal com aquest els tornés a fer la vida impossible. Van saber que hi havia un cavaller anomenat Jordi que els podria ajudar, ja que era molt fort i valent. En Jordi va acceptar ajudar-los, i amb la seva armadura i la seva arma làser va anar a buscar-lo. El va trobar. i va veure que el drac treia foc per la boca i làsers pels ulls. Després de estar lluitant una bona estona amb ell, en Jordi va guanyar i de la seva sang en va sortir una rosa vermella com el foc. La va agafar i la va regalar a la noia més maca que mai havia vist, una jove que havia ajudat des d’un principi els científics a salvar el planeta Terra.

Eric Fofana

3r EP C

El Magman Dragon mponent, un drac espacial, en un futur llunyà, emprenia un vol del planeta més solitari de tot l’espai. El Magmar Dragon, segons la llegenda, era un drac gegantí que vivia en un planeta en el qual hi havia una cova i milions de volcans que treien magma. A vegades les erupcions enfortien la seva cua

Imatge: Sergio Fuentes (2n ESO D) // Text: Cynthia Ruiz (3r ESO C)

làser, les seves flames, ales i la seva velocitat. Mentrestant al Ciro Destruction Planet regnava la pau i Sant Jordi i la princesa vivien molt feliços. Un dia, però, va venir un súbdit real dient: – S’acosta el Magman Dragon!!! Tothom va començar a cridar. – Socors! Socors! Fins que Sant Jordi demanà calma i va dir: –Jo, noble cavaller Sant Jordi, mataré en Magman Dragon i faré que torni a regnar la pau en aquest planeta. –Sí! Sí! Gràcies, Sant Jordi –deien–. Ets el millor! Resarem per tu. Però, a l’espai, mentre succeïa tot això en Magman Dragon ja era al seu sistema solar i amb la cua laser havia partit cent planetes; amb el foc n’havia cremat dos-cents quaranta i amb el vent de les seves ales n’havia arrasat vuitanta amb tornados. Sant Jordi, però, ja s’apropava amb la nau espacial. –Armes activades! –va comunicar la nau. I va treure un canó làser més fort que el del drac; després, quatre canons de bales i un d’aigua; i si no n’hi havia prou per ferir el drac amb tot allò, l’atacaria amb l’energia que hauria absorbit l’espasa làser de l’exterior. Quan se’l va trobar, va succeir allò esperat. Mort el drac, Sant Jordi ho va comunicar al rei i a la seva gent. A partir d’aleshores tot va tornar a la normalitat i varen ser molt feliços.

Matías Fajardo

3r EP D

Sant Jordi i el robot erta vegada, hi havia un noi molt valent que es deia Jordi. En Jordi tenia una taula voladora i una espasa làser i amb aquestes dues eines lluitava i atrapava els delinqüents que atacaven la ciutat de Metròpolis. Un dia, va rebre una trucada en el seu mòbil Samsung Galaxy. Era el rei de la ciutat de Vil·làpolis, qui li demanava ajuda per rescatar la seva filla, la princesa. Havia estat segrestada pel dolent personatge 3-PO “El Maligne”, que volia dominar tot l’univers. En Jordi no s’ho va pensar gaire, va treure la seva taula i la seva espasa, i tot seguit va començar a pensar la manera de rescatar a la princesa, ja que

Imatge: Aida Jordรกn (2n ESO D) // Text: Cynthia Ruiz (3r ESO C)

era presonera d’un robot gegant i perillós creat pel 3-PO. Aquest robot era impressionant. Podia volar, nedar, saltar… i tenia molta força. Semblava un monstre i feia molta por. En Jordi i el robot van començar a lluitar. Era una lluita a mort, fins que el Jordi amb gran coratge saltà a sobre del robot i amb l’espasa làser li va tallar els circuits i el va desconnectar. En Jordi, desprès, va capturar en 3-PO i el va portar a la presó. Finalment, la princesa va tornar a casa i el rei li va regalar una taula voladora per poder anar a passejar amb en Jordi, ja que es van fer molt bons amics. En Jordi va continuar ajudant la bona gent i lluitant contra els dolents.

Héctor Ruiz

4t EP A

Sant Jordi, heroi galàctic óc en Víctor. Hola! Visc a Neptú, tinc deu anys i som al segle XXVI. Ara us explicaré la història del meu pare. Fa molts anys, el meu pare va conèixer la mare. Ella era una princesa de l’espai i el meu pare un cavaller galàctic. Lluitava per l’espai amb tot tipus de monstres alienígenes. El més perillós de tots era el drac alienígena. Aquest drac era un golafre i, a sobre, absorbia l’oxigen dels planetes. El poble de la meva mare estava aterrit. Ja no quedava res per menjar i l’oxigen s’ estava acabant. El drac li va dir al meu avi que se’n portaria la meva mare i els deixaria en pau. La convertiria en víbria, un drac femella alienígena. El meu avi li va dir que no, però una nit la va raptar i va deixar una nota dient que havia estat ell. Totes les naus espacials van sortir a buscar-la i a lluitar contra el drac, però cap d’ elles va tornar. El drac galàctic era molt fort. Aleshores, va aparèixer el meu pare, que es diu Jordi i li va demanar al rei d’anar a buscar la princesa. Va sortir amb la seva nau espacial, que era diferent de totes: petita, molt ràpida, resistent a tots tipus d’atacs i amb una espasa de raigs ultrasònics. Va trobar-se amb el drac. El meu pare i el drac van lluitar molta estona, fins que el meu pare va activar l’espasa i li va tocar el cor. Aleshores, el drac va morir i es va convertir en una rosa espacial. La princesa, la meva mare, va quedar lliure. Tots dos es van agradar i el meu avi va permetre que es casessin, i jo sóc el seu fill. Ara, cada any al meu poble galàctic es celebra el dia de la mort del drac i ho fan en honor del meu pare. Aquest dia és el seu sant : Sant Jordi.

Imatge: Genís Garcia (2n ESO D) // Text: Cynthia Ruiz (3r ESO C)

Xavi Porras

4t EP B

Sant Jordi i la pluja d’estels ny 3854, a la Terra La raça humana estava en perill amenaçada per un indomable drac, obra d’un científic malvat. El drac estava arrasant tot el món. Volia una font d’energia molt important que es trobava aquí a Catalunya. L’ exercit català lluitava i lluitava protegint-la, però per desgràcia van morir tots. En arribar la notícia, tothom va pensar que era la fi per tothom, però hi havia un noi, que va dir: —El meu nom és Jordi i jo lluitaré amb el drac. He inventat una espasa de raigs làser que podria matar-lo. No sé si funcionarà, però ho intentaré. Quan s’estava preparant per la lluita, va recordar que anys enrere havia inventat una moto voladora i va anar-la a buscar. Ara ja estava llest per anar a trobar-se amb el drac. I se’n va anar. Van passar setmanes i setmanes i no se’n sabia res ni d’ en Jordi ni del drac. Mentrestant, molt lluny d’ allà, afanyant-se amb la seva moto, en Jordi empaitava el drac per tot arreu. Ja no hi havia enlloc on el drac es pogués amagar. El drac, com últim recurs, va sortir cap a l’espai, però en Jordi el va perseguir amb la seva moto. Com que a l’espai no hi havia on amagar-se, en Jordi el va trobar de seguida i van lluitar durant molts dies, fins que amb l’ últim cop de gràcia, en Jordi va travessar el cos del drac amb la seva espasa làser. En aquell moment, el drac va esclatar, del seu cos van començar a sortir raigs de molts colors. Des de la Terra es va poder veure tota la batalla i quan va morir el drac els raigs es van convertir en una bonica pluja d’ estels. En Jordi, quan va tornar a la Terra, va ser rebut com un gran heroi.

Gisela Jofre

4t EP C

Sant Jordi, el monstre i la fada aveguem cap l’any 2999. A una ciutat de la Galàxia, hi havia un monstre meitat drac, meitat robot que s’anava menjant els animals. Un dia, es van acabar els animals; llavors van fer un sorteig i li va tocar sacrificar-se a la filla del Rei «Superordinador», que era una fada. Tothom pensava: «Com que és una fada, podrà volar i amb la vareta podrà fer desaparèixer el monstre». Però no, era massa petita, les seves ales no tenien la mida suficient i ,a més, el seu somni era «viure una gran aventura». Se’n va anar a la cova plorant, igual que el seu pare que va quedar molt trist pensant que ja no veuria mai

Imatge: Judith Vi単als (2n ESO A) // Text: Tania Salla (3r ESO D)

més la seva filla. De sobte, va arribar un cavaller amb el seu cavall robot. Ningú no sabia qui era ni com es deia. Amb la seva llança va matar al drac i es va presentar a la princesa dient-li que el seu nom era «Jordi». Molt agraïda, la princesa li va donar les gràcies i li va demanar que es quedés al poble. Al cavaller Jordi li hauria agradat quedar-s’hi, però hi havia més persones per salvar. De cop, de la sang del drac van néixer roses robot. El cavaller Jordi li va regalar una a la princesa, que molt emocionada li va dir: «Adéu, mai t’oblidaré». Tot el poble va quedar molt content i la princesa va poder viure la seva gran aventura: va aconseguir unes ales grans i una vareta màgica.

Arnau Morales

4t EP D

Sant Jordi i el Robodrac ot gaudint de la pau, del silenci, de l’alegre cant dels ocells i respirant l’aroma de frescor dels seus camps de conreu i la seva pollancreda, a una petita vila hi vivien uns vilatans. No tenien armes ni sabien utilitzar-les. En canvi, uns quants quilòmetres més enllà, a la gran ciutat, només hi havia màquines i robots. El progrés! A la vila va arribar un monstre anomenat Robodrac, que tenia tres caps, disparava foc i electricitat, amb cames com míssils i que tot el que tocava ho destruïa o s’ho menjava. Era totalment de metall i les bones i senzilles gents de la vila veien com aquest monstre havia trencat la pau habitual del poble, sense que ningú pogués fer res. Van demanar ajuda a la gran ciutat, pensant que amb les seves màquines i poderosos robots acabarien amb aquest terrible monstre, però només van aconseguir enfadar-lo i fer-lo encara més perillós. Un bon dia de primavera, va aparèixer un cavaller, que es deia Jordi. Era únic en l’art de l’espasa làser i expert en plantes remeieres. Els vilatans li van demanar que els ajudés amb aquella bèstia tant ferotge. El guerrer Jordi, es va dirigir cap el bosc amb el seu potent GPS per buscar pistes que el portessin a la bèstia. Va trobar gran part del bosc cremat i, seguint el foc, va arribar a un rierol. Allà va trobar la cova del drac, però no hi havia ningú. Va decidir amagar-se i esperar. Derrotat per la son, es va adormir. Quan va despertar, va veure sorprès que part de la cua del drac sortia per la boca de la cova. Va sortir del seu amagatall i es va dirigir cap a la bèstia, que descansava plàcidament després d’haver menjat ovelles, conills, vaques i uns quants pins i

Imatge: Alba Rodríguez (2n ESO A) // Text: Ricard Alba (3r ESO D)

cirerers. Aprofitant la somnolència del drac, en Jordi va decidir que el capturaria sense fer-li mal. Va demanar als vilatans una gran bóta, la va omplir d’aigua, va dissoldre unes plantes estranyes i la va deixar al costat del drac. Quan es va despertar, tenia una set terrible i va caure a la trampa. Es va empassar gairebé tota la beguda màgica i va quedar profundament adormit. Les autoritats el van capturar i el van portat a un zoo on encara hi és. Diuen que ja no és tant ferotge, degut a un tractament que el Jordi li va receptar. Com a agraïment, els vilatans van regalar al Jordi un cavall tant blanc, que li va posar el nom de «Neu». En Jordi va decidir quedar-se a viure per sempre en aquella preciosa vila.

Marta Cañadas

5è EP A

Don Quijote del Futuro usto en un lugar tan lejano, que no podemos recordar su nombre, los coches volaban y no dejaban entrar ni a Rocinante ni al burro de Sancho. ¡Uy, Sancho qué recuerdos…! ¿Dónde estará ahora mi amigo Sancho? Hace años que no lo veo, no sé si estará casado, en que trabajará, si habrá perdido quilos… — ¿Jefe? —preguntó alguien por mi espalda. — ¿Sancho? —puse una cara de alegría que casi me pongo a llorar—. ¡Sancho! —grité. Sancho me abrazó, pero vi que llevaba un carro. —Sancho, ¿qué es eso? —pregunté. —Jefe, es un carrito de supermercado, vendí a Rucio, mi burro, por él. — ¡Madre mía! He visto a alguien moviéndose debajo de la manta. ¿Qué llevas en tu carrito? — ¡No, jefe! ¡No es nada! — Sí, es un monstruo. Quité la manta del carrito y de repente gritó un niño. —No jefe, es mi hijo. Se llama Sanchito. — ¿Tu hijo? ¿Quién es la afortunada? —Sí, Esmeralda. Bonito nombre ¿verdad? Cuando estuve en la ciudad me enamoré de… pero nada, nada… Jefe… estuve enamorado de Dulcinea. —¿De Dulcinea? Menos mal que ahora estas con Esmeralda y tienes un hijo. —¡Jefe! —dijo Sancho de repente—. ¡Vayámonos de aventuras!

Imatge: MarĂa Porras (2n ESO C) // Text: Javier Villanueva (3r ESO A)

—No, Sancho… Yo soy mayor para eso. Tengo muchos años, 60 para ser exactos. A los 20, empecé a leer libros de caballerías hasta los 30; luego, fui en busca de aventuras y de los 40 a los 50 estuve contigo y me lo pasé fenomenal luchando: los mejores años de mi vida. Y he estado 10 años más sin verte, pero por fin estás aquí. —Jefe… Es usted magnífico. Voy con mi hijo a un hotel, ¿se viene conmigo? Puede ser que allí encuentre a su media naranja, ¡quién sabe! —Papi… —dijo Sanchito, el pequeño. —Sí, hijo. —Vamos a hacer deportes de riesgo como saltar en paracaídas, una maratón, escalar montañas o meter la mano en un enchufe al salir de la ducha, ¡Vamoooos! — ¡Ja, ja, ja! Hijo, qué cosas tienes, pero claro que haremos deportes de riesgo, grandes aventuras. ¿A que sí, jefe? —De acuerdo, me habéis convencido, pero yo lo del enchufe no lo quiero hacer, y vosotros mejor que tampoco, por lo de las aventuras… ¡Adelante! Y se fueron los tres, andando, hacia el hotel, y sobre todo hacia nuevas y grandes aventuras.

Aitor Torralba

5è EP B

La batalla perdida de Jo Quite tro día, JO Quite, por la calle, vio un anuncio en el que se ofrecía un puesto de trabajo de cocinero. En el cartel ponía: «Se necesita cocinero en restaurante ANCHO de PANZA: 10 euros/ hora». Se lo quedó y se presentó en el restaurante donde lo cogieron. Al día siguiente fue a su nuevo trabajo. Su jefe, llamado señor Panza, lo puso a prueba. Le hizo cocinar una hamburguesa especial llamada Kangre- Burguer y lo consiguió. Por la tarde, Jo Quite vio entrar a una chica que le pareció una princesa. Se llamaba Pepa, pero su nombre le sonaba a Dulceda. Era fea, gorda, con muchas arrugas y pelirroja, pero él la veía con el pelo castaño, sin arrugas, preciosa y con los ojos azules. Ella pidió una Kangre-Burguer con patatas, extra de pepinillos y una cola, y Jo Quite la sirvió con mucha dulzura y cariño. A la mañana siguiente iba muy contento a trabajar, pero cuando entró en el restaurante, vio a Pepa (o sea a Dulceda) en peligro. Se imaginó cómo de las hamburguesas salían partículas de colesterol (de color rojo) y partículas de grasa (de color blanco) que se introducían en el cuerpo de Pepa. Ella iba aumentando de volumen constantemente y su aspecto cada vez era más enfermizo. Él pensó que las Kangres- Burgues eran demonios que querían atacar a Dulceda, y entonces empezó la acción.

Imatge: Ana Guo (2n ESO A) // Text: Tania Salla (3r ESO D)

Jo Quite entró en la cocina, se puso una olla en la cabeza como casco, cogió una espátula como espada y la tapa del cubo de la basura como escudo y salió de la cocina bien armado y gritando: — ¡Al ataque¡ Jo Quite pisó, pateó, lanzó las Kangre- Burgues por todo el restaurante y entonces salió del despacho el señor Panza, dueño del restaurante ANCHO de PANZA, y preguntó: — ¿Qué es todo este escándalo? — ¿No lo ve señor Panza? –contestó Jo Quite— ¡Las Kangre- Burgues están atacando a la gente y a mi querida Dulceda ! El señor Panza le contestó: — ¡No, inútil, son Kangre- Burgues normales y corrientes! Jo Quite, aquel día, se arrepintió de lo que había hecho, pero siguió pensando que lo que él se había imaginado era totalmente real. De hecho, cuando miraba las hamburguesas, todavía veía las partículas de grasa y colesterol que lo miraban, burlonas y amenazantes. De todos modos, recuerda que Jo Quite amaba a Dulceda, una víctima de las malditas hamburguesas. Todo lo hizo por amor, no lo olvides.

Alex Simarro

5è EP C

Don Quijote en Marte ecuerdo una historia de don Quijote, pero no la del don Quijote normal, sino de uno en especial, que, con su fiel escudero Panza Robot, emprendió un viaje inolvidable por el espacio. Todo empezó un día, como cualquier otro. Don Quijote y Panza Robot estaban paseando por la ciudad, pero... don Quijote ya sabéis cómo es, pensó que nos iban a invadir los extraterrestres. Por casualidad vio una nave espacial aparcada junto a una casa con las llaves puestas, y no se le ocurrió otra cosa que subirse con su escudero y salir al espacio. Don Quijote preguntó dónde vivían los extraterrestres y Sancho le contestó que en Marte. Él no lo conocía bien, pero sabía que era el planeta más rojo y con su imaginación pensó que estaría lleno de extraterrestres, no de color verde, sino rojo. Panza Robot estaba alucinado con tanta imaginación y le dijo que no existían los extraterrestres pero don Quijote exclamó: « En verdad no lo son, pero sí que son demonios que quieren invadir la Tierra. Debemos acabar con ellos». Panza Robot no se lo creía, en realidad. Lo que estaban viendo eran campos de lava y volcanes ardiendo. Don Quijote veía en los volcanes a los demonios gigantes y en los campos de lava

Imatge: Laura Ortega (2n ESO C) // Text: Cynthia Ruiz (3r ESO C)

serpientes rojas que les lanzaban veneno. Don Quijote cogió una espada láser y se fue a acabar con todos ellos. Panza Robot veía cómo su amo iba a morir quemado intentando salvar la Tierra. De repente, debido a las altas temperaturas, don Quijote cayó desmayado, Panza Robot aprovechó la ocasión para salvar a su amo del fuego, meterlo en la nave espacial y regresar a casa. Cuando don Quijote se despertó, le contó cómo había acabado con los demonios y había salvado la Tierra. Era un héroe.

Pere Alier

5è EP D

El tío Quijote e un pueblecito cercano a Badalona, de cuyo nombre no quiero acordarme, vivía un hombre alto y espigado, conocido por sus colegas como el tío Quijote. Era mayor, de unos 70 años, y tenía mucha imaginación. Se pasaba el día sentado en el sofá mirando el Facebook o jugando con la PlayStation 3. De vez en cuando, salía con su amigo Sancho, un tipo bastante gordito y muy tímido, pero un gran amigo de la infancia. Un día, en que Sancho había ido a verlo para devolverle el juego de la Play que Quijote le había dejado, decidieron pasear por un calle muy comercial del centro de Badalona; y allí Quijote, de repente, empezó a correr desesperadamente detrás de un jardinero que regaba con mangueras el césped de un parque. Lo que había pasado es que se imaginó que eran serpientes de una especie muy venenosa y, como él era cinturón negro en kárate, quiso defender al pobre hombre. Lo más gracioso fue cuando Sancho, al querer frenar a Quijote, tropezó con la manguera que dejó empapados de agua a los dos amigos. Otro día, se lanzó contra unos enfermeros que llevaban a una chica en ambulancia, pensando que la querían secuestrar. También fue bastante gracioso el día en que vieron un grupo de monjas que se dirigían a la parroquia y Quijote las confundió con unos pingüinos y llamó a los de la protectora de animales para que las fueran a recoger. Pero Quijote perdió definitivamente la chaveta el día en que se puso un cono de las obras en la cabeza pensando que era un sombrero.

Imatge: Sandra Salmer贸n (2n ESO A) // Text: Tania Salla (3r ESO D)

Alex Tizón

6è EP A

Don Quijote-man ndudablemente, en un lugar de Madrid de cuyo nombre no quiero acordarme, vivía un hombre muy freaky que leía todo tipo de cómics, como Spiderman, Superman, Hulk… Un día decidió hacerse superhéroe. cogió una chaqueta amarilla, unos guantes de esquiar, unos pantalones de tirantes y un antifaz con dos agujeros, y empezó su aventura. Fue a la estación de taxis y cogió un taxi. —Hola, ¿cómo te llamas? —Sancho. —Te llamarás Sancho-man y serás mi ayudante. —Adónde quieres ir?

—A Barcelona, a combatir el mal. Ah! por cierto, me llamo Don Quijote-man. Cogió la autopista y empezó a contar el taxímetro. Llevaban dos horas de camino e iban por la autopista de Guadalajara cuando se encontraron con un peaje. —Tranquilo, Sancho-man, lo apartaré con mi superpuño – dijo Don Quijote-man. Corrió y le pegó un puñetazo, pero le pusieron una multa de 20€. —¡Por favor! ¡No me pongáis la multa! – dijo Don Quijote. Pero se la pusieron y la tuvo que pagar. Siguieron su camino para llegar a Barcelona. Llevaban ya cuatro horas, iban por Teruel y estaban en un atasco. Don Quijote-man le dijo a Sancho-man: —Métete por el arcén, Sancho-man! Sancho se metió por el arcén y le pusieron otra multa de 40€. El agente de la Guardia Civil se la estaba poniendo y…: —¡Roberto! ¡Éramos compañeros de escuela! – dijo Don Quijote. —Bueno, pues no te la pongo… Siguieron y a las siete horas llegaron a Barcelona. —¡Por fin! – dijo Don Quijote –. Ya podré combatir el mal. Gracias, Sancho-man! —De gracias, nada, ¡¡¡Son 100€!!! —¿!¿!¿!Qué!?!?!? Y Don Quijote trabajó una semana para Sancho.

Imatge: Judith Jofre (2n ESO C) // Text: Judith Soto (3r ESO C)

Ruslan Pol Camba

6è EP B

Don Quijote, representante de pizzas n un barrio de Barcelona, de cuyo nombre no quiero acordarme, vivía un señor de los que antiguamente llevaban lanza y armadura. Su nombre era el Sr. Quijote y compartía piso con su amigo y más apreciado compañero, el Sr. Sancho. Un día soleado y muy caluroso del mes de Agosto, los dos amigos, que disfrutaban de sus vacaciones como representantes de pizzas por toda España, decidieron ir a pasar el día a la playa. Al ir a buscar la moto, se dieron cuenta que estaba averiada y, después de pensarlo, decidieron ir a la “Maquinista” a comprar otra. Tardaron en decidirse y finalmente compraron una con sidecar y acabaron pasando el día tomando el sol en la playa. Allí conocieron unas chicas que paseaban en biquini y el Sr. Quijote se puso tan nervioso que confundió las sombrillas de la playa con gigantes que pretendían secuestrar a las princesas, que eran las chicas. Su amigo, el Sr. Sancho, que quería tranquilizarlo, le tiró agua a la cara y, por fin, se pudo calmar para poder hablar con ellas y quedar para cenar, por la noche. Al Sr. Quijote le gustó una chica morena, con los ojos negros, los labios rojos, delgada y muy simpática, que se llamaba Dulcinea. Durante la noche, los dos amigos se lo pasaron de lo más grande, cenando y bailando en la discoteca hasta las cuatro de la madrugada. Al final de la velada, el Sr. Quijote se declaró a Dulcinea, diciéndole que le gustaba mucho y que si quería ser su novia y también ayudante en su trabajo como representante de pizzas por toda España. Ella le dijo que sí y pasadas las vacaciones se casaron. A mí no me invitaron, pero sé que fueron felices para siempre.

Andrea Belmonte

6è EP C

Un Quijote del siglo XXI onó la voz de Don Quijote, momentos antes de entrar en la nave. —¡Alehop! ¡Vamos, Sancho, acompáñame! Por fin despegaron, hasta llegar a una galaxia, cuya situación estaban empeñados en descubrir, porque se decía que allí había una hermosa doncella. —¡Sancho, tira de la palanca! 31

Imatge: Marc Gonzรกlez (2n ESO A) // Text: Ricard Alba (3r ESO D)

—Sí, señor- dijo Sancho asintiendo con la cabeza. Cuando la nave llegó a su destino, se pusieron los trajes y salieron al exterior, pero Sancho sentía miedo al espacio y fue Don Quijote quien se lanzó como si fuera una piscina de bolas. Al salir, vino una corriente que lo arrastraba hacia otro planeta; y Sancho, tripulando la nave como podía, fue tras él pero acabaron los dos en un planeta desconocido, donde no había casas, ni pisos... ¡NADA! Entonces Don Quijote se extrañó: —Pero...pero... ¿Dónde estamos? No hubo respuesta. Caminaron durante horas y se sorprendieron mucho cuando encontraron, sin esperarlo, un palacio tecnológico. Se acercaron, tocaron a la puerta y salió un ser parecido a un robot que les preguntó en un castellano muy correcto que qué querían; a lo que nuestros amigos contestaron que después de haberse estrellado allí, se encontraban perdidos sin saber dónde ir.

—!V...E...N...I...D, O...S... E...N...S...E...Ñ...A...R...É E...L... P...A...L...A...C...I...O! Sancho y Don Quijote se quedaron asombrados al ver aquellos objetos llamados ordenadores, con los que Don Quijote quiso pelear, porque creyó ver en ellos miniogros. También aquel objeto con el que hablaban, llamado teléfono móvil... Entonces Don Quijote vio a Dulcinea, que no era un robot, sino una extraterrestre. Al verla, Don Quijote se desmayó de lo enamorado que se sintió...

—Señor...Señor... ¿Ha dormido bien? – dijo Sancho. —¿Dormir? ¡Noooooo! Realmente lo que había pasado es que Don Quijote tuvo un largo sueño, pero para él había sido tan real, que siguió buscando a su Dulcinea SIEMPRE.

Imatge: Sheila Barrera (2n ESO B) // Text: Ferran Pegenaute (3r ESO A)

Paula Saborido

6è EP D

El Quijote del futuro ada historia de Don Quijote es especial. Esta trata de uno de los pocos guerreros que había podido comprar la súper-nave espacial R-8 2030. La verdad es que no era muy rico, pero se las ingeniaba para pedir créditos al banco y que después se lo añadieran a la hipoteca de su pisito, siempre sufragando las comisiones pertinentes. A Don Quijote le gustaba mucho ver películas como STAR-WARS, Underworld, etc. Y las de superhéroes que ya os podéis imaginar. Llegó el día en que su obsesión fue tan grande que se creyó que él era uno de éstos superhéroes. Don Quijote vivía en un pueblo llamado Mancheno, en un pisito situado en los anillos de Saturno. Tenía una amada (Dulcinea de América), que era de origen desconocido, un poco mal hablada y fea. Pero él se la imaginaba como una “Barbie” en peligro, que había sido secuestrada y obligada a trabajar muy duro; por eso él iba decidido a rescatarla. Salió de su casa y fue a comprarse ropa nueva para la expedición que le iba a llevar a Júpiter. Compró un traje, unas bambas ultrasónicas, un casco muy resistente, un cinturón multiusos, una capa voladora,…se lo probó todo, se lo vio bien y ¡listo! Pero claro, necesitaba a alguien que le ayudara y le sirviera; por eso decidió contratar a Sancho Panza. Su currículum era perfecto, barrendero de primera clase y, la verdad, poco culto, pero a la vez inteligente. Hizo la entrevista y sin pensarlo le dijo que estaba contratado. Don Quijote fue a hablar con la alcaldesa para pedirle que le financiara el viaje a Júpiter, pero ella le respondió que estaban recuperándose aún de la gran crisis mundial y que el dinero debían invertirlo en otras necesidades. Sancho ya le había advertido pero ¡con la testarudez de Don Quijote no había manera de razonar! Don Quijote avisó a Sancho de que al día siguiente partirían hacia Júpiter, Sancho asintió y se despidieron. A la mañana siguiente empezó el largo viaje. No sería fácil, pero lo conseguirían. Todo iba sobre ruedas hasta que al señor Don Quijote ¡se le fue la cabeza! Delante de él decía que había millones de OVNIS que impedían su paso. En realidad eran asteroides. Don Quijote enfurecido salió de la nave, sacó su capa y la emprendió a toda velocidad contra el asteroide. Cuando chocó contra él hubo un gran estruendo, ya que cayó sobre otro asteroide. Sancho salió y corrió con sus pequeñas piernas hacia él, lo recogió y lo puso a salvo. Cuando Quijote ya estaba en la nave, se levantó hecho pedazos y dijo que había merecido la pena, que ya habían superado una de las pruebas y que ya estaban más cerca de rescatar a Dulcinea. Sancho quedó perplejo, y continuaron así su viaje.

Imatge: Esther Moreno (2n ESO B) // Text: Cynthia Ruiz (3r ESO C)

Carla Alcántara

1r ESO A

El somni d’una nit... h no! Una altra vegada el despertador! 6:30 del matí, estic que caic pel terra. Això em passa per quedar-me xatejant al MSN… Oh no! A primera hora, Castellà! I no he fet les dues pàgines d’exercicis! Però ara no tinc temps, perquè a segona hora toca examen de Socials i si suspenc l’assignatura… Fua! De totes maneres, abans d’estudiar i fer els deures m’he de planxar el cabell! És el mes important ara! Què es això?! Quin tipus de planxa és aquesta? La veritat no sé si li he de donar les gracies a la mare perquè això es una mica... gran. I... això com funciona? —Hola, bon dia Laura. Com desitja avui el cabell? Avui no el té gaire bufat així que li recomanaria que se’l posés llis. La Laura comença a cridar com una boja per tot el lavabo i quan ja està una mica calmada diu quequejant: – Bona elecció. Me’l posaré llisNo entén el que està passant. Se sent confusa. De cop i volta veu que un llibre apareix pel lavabo i li diu: –Aquí té vostè els deures de Castellà i aquest xip. Si se’l posa al cap, podrà recordar sempre que vulgui tot el que s’ha d’estudiar a l’examen de Socials. Ah! i també vull recordar-li que després de l’hora de pati ha de fer una exposició oral sobre St. Jordi. La Laura va pensar per què no li va donar un altre xip per a l’exposició. Tanmateix va pensar que tot allò no podia ser cert. De sobte, es va adonar que arribava tard a l’escola. El llibre es va ficar a la cartera i va teletransportar la noia al col·legi. Allà es va trobar amb la seva amiga Carlota. Ella li va explicar a la Laura que se li havia trencat la màquina de fer xips i no havia pogut fer el de l’examen de Socials, li va suplicar que li deixés la seva, ja que la Laura era més intel·ligent que la Carlota. La Laura s’ho va rumiar i va pensar: «Per què desvestir un sant per vestir-ne a un altre?» Ella també va pensar que mai havia tingut una amiga com la Carlota i que no la volia perdre. La Laura va pensar també en la història de St. Jordi, com el cavaller dóna la vida per la princesa i, en aquell mateix moment, es va adonar que ella donaria la vida per la seva amiga. La Laura va sortir de l’aula trista, però satisfeta. Havia tret un IN; però de sobte va venir la Carlota i la va abraçar i va exclamar: —Laura, t’estimo! Ets la millor! He tret un EX! Ring! Ring! Sona el despertador. Oh no! Tot ha estat un somni! Però a la Laura li agrada haver après una lliçó que no és als llibres, la de l’amistat.

Imatge: Adriรกn Ponce (2n ESO C) // Text: Tania Salla (3r ESO D)

Marc Viózquez

1r ESO B

Somni de llibre tarda aquella de desembre no va ser distinta de les altres. Com de costum, vaig arribar a casa i m’havia posat a fer els deures, quan de sobte va marxar la llum... No trobava la porta que conduïa al corredor. Tota la habitació semblava haver canviat, quan de sobte una llum tènue es va encendre. La meva habitació tenia un aspecte més vell, semblava que la casa sencera s’hagués abandonat. Vaig descobrir que la porta estava encallada i en aquell moment una suor freda em va relliscar pel front... On era la meva família, què havia passat...? De sobte vaig veure un calendari sota la taula, el vaig mirar i...era de l'any 2310! 23 d’abril del 2310... L'únic que em va passar pel cap va ser que era la diada Sant Jordi. A mi m'encantaven Sant Jordi, els llibres, les roses, la llegenda... No entenia com un dia així es podia convertir en el meu pitjor malson. Vaig intentar obrir la porta, però el mànec estava mig trencat i vaig intentar-ho per la finestra. Per sort, era un àtic i conduïa al terrat. Vaig sortir. El cel era de color groc apagat i els edificis semblaven abandonats. Molt deprimit, vaig tornar a la meva habitació, i vaig veure algú sortint d'allà; més ben dit, fugint i, com un boig, vaig començar a perseguir-lo. Aquell noi corria molt ràpid. Jo, esgotat, vaig parar i li vaig pregar que parés, però ell va cridar: «No paris, t'agafarà!» Darrere nostre hi havia un drac enorme! Vaig agafar aire i vaig fer un últim esforç per fugir. Desolat, comprovava que tot era abandonat... I aquella bèstia era davant meu. Jo em reflectia als seus ulls, plens d'odi, i el drac va envestir-me . Vaig caure a terra, inconscient. Durant un segon vaig veure passar tota la meva vida pels meus ulls...De sobte, em vaig despertar a la meva habitació, espantat... Què havia passat? Tot havien estat la meva imaginació? Va arribar el 23 d’abril, Sant Jordi! Tenia ganes que arribés aquest dia. La mare em va donar un llibre amb la portada en blanc. Em va dir que era d’autor desconegut, però que era únic. A mi això em va emocionar. No aguantava les ganes, el vaig començar a llegir i em vaig adonar que la història em semblava familiar: narrava el mateix que havia passat aquella tarda de desembre.

Imatge: Sergi Pretel (2n ESO A) // Text: Cynthia Ruiz (3r ESO C)

Anna Villalta

1r ESO C

Una anècdota inoblidable stàvem ja preparant l’equipatge per iniciar el nostre viatge al futur ! Jo, ja estava nerviosa. La mare no acabava mai de fer les maletes i el pare encara estava carregant la bateria perquè funcionés la nau . La nau no tenia res en especial, era com un cotxe però més gran i amb molts seients. També tenia un lavabo i una petita sala, on menjar. Per fi! Ja iniciem el viatge. La mare i jo ja posem les maletes al cotxe i el pare comprova que estigui tot a punt. Ara mateix emprenem la sortida, el pare ja és al seu lloc, la mare i jo immediatament ens cordem el cinturó de seguretat.

Vam arribar desprès de deu hores allà tancats sense fer res. Vaig decidir anar fer un tomb. Les coses allà eren molt estranyes. Cada casa tenia una mascota; però més que això, era una bèstia. Aquelles bèsties s’assemblaven a dracs, que gairebé no cabien al jardí: eren feres ! Vaig veure una cabina on posava “informació”. Al mirar dins hi havia una gran espasa . Un noi em va explicar que això era perquè hi havia algunes feres que no estaven controlades. Cremaven tot el que trobaven i, quan agafaven una persona, se la cruspien . L’espasa emetia un raig que les fulminava . Jo vaig explicar-li que en la nostra època existia la llegenda de Sant Jordi, que recordava molt a allò. la història explicava que el drac moria i el príncep es quedava amb la princesa . Ell em va explicar que a aquells que acabaven amb les bèsties dolentes se’ls regalava una medalla com la que ell portava. I quina casualitat! Al centre hi havia una petita rosa .

Imatge: Yeray Trinidad (2n ESO A) // Text: Tania Salla (3r ESO D)

Aarón Pérez

1r ESO D

Els nostres orígens egurament, tot va començar quan vaig decidir abandonar la nau “Colonian I”. Tornàvem de la guerra i no sabíem on establir-nos. Havíem anat recollint gent que havia perdut les seves famílies a la batalla. Em van assignar una missió de reconeixement. Jo sabia que aquesta era gairebé impossible d’aconseguir. Estava molt neguitós. Tot just havia sortit , quan vaig topar amb un asteroide i, conseqüentment, la meva nau va patir un horrible cop al davant. La nau, descontrolada, va entrar en l’òrbita d’un planeta anomenat “G-236”. Amb les últimes esperances per sobreviure, vaig accionar el botó “TREN D’ATERRATGE” i la nau va aterrar en aquell rocós planeta. El planeta era desèrtic, però hi havia cactus, i sort que abans d’enlairar-me vaig agafar les ampolles extra d’oxigen que hi havia a la nau Colonian, que si no, ja seria mort ! Vaig rumiar per quina zona del planeta em trobava. Jo pensava que era a la part més poblada del planeta, però m’equivocava. Estava a la seva zona desèrtica. Quan vaig arribar a la zona on hi havia plantes, amb el meu imant radioactiu vaig mirar si hi havia oxigen per poder respirar i, al final, vaig arribar a la conclusió que aquell planeta no l’anomenaria G-236, sinó Terra, perquè hi havia terra sòlida. Gràcies a la meva “mini sonda”, vaig veure que el planeta estava dividit en 4 grans extensions de terra i les vaig anomenar “continents”. Per la meva ràdio vaig avisar al Colonian i van arribar al cap de dues hores. Els vaig explicar tot el que m’havia passat, com havia anomenat el planeta i com l’havia repartit. De cop i volta vam trobar una espècie d’ Homo erectus, que són una mena d’humans, però menys evolucionats. El vam veure caçar un cérvol, cosa molt estranya perquè ells sempre caçaven animals més petits al meu planeta. Nosaltres i tota la civilització que havíem recollit anteriorment ens vam establir allà, i això ens va proporcionar un estudi millorat dels humans que hi havia allà. Jo no sé si algun dia algú llegirà aquest diari, però espero que sigui ben aviat. La Terra, any 3.500 dC : Un intrèpid explorador ha trobat un vell diari anomenat Els orígens d’aquest planeta. És de fa uns 450.000 anys i està escrit en català, una llengua que en aquells temps no existia. Però el més estrany és que, juntament amb el diari, s’ha trobat un esquelet d’un Homo Sapiens Sapiens. Això significa que el nostre origen és alienígena????

Imatge: Dรกnae Coll (2ESO B) // Text: Cynthia Ruiz (3r ESO C)

Aleix Olmo

3r ESO A

Estimat Sant Jordi 13. La bèstia es despertà mentre ell intentà ajudar la princesa, per demostrar la seva destresa.

uca: Estimat Sant Jordi. 1. Fa molts i molts anys, la vida a la terra acabà, i a la lluna la gent s’instal·là.

14. Sant Jordi a la bèstia li va fer mal i la princesa el va paralitzar.

2. Quan viure-hi tornava a ser possible a la Lluna, la vida, es feia assumible.

15. Els nois a la bèstia es van apropar, i Sant Jordi la rematà quan es va intentar aixecar.

3. A l’estació lunar fent un treball específic trobem a Sant Jordi, un jove científic.

16. La sang del drac, el color d'un roser va canviar i els dos amics es van abraçar.

4. A vil·la de Montblanc del projecte de recuperació, la gent treballa amb molta il·lusió.

17. Després d'una llarga abraçada els enamorats es van fer una besada.

5. Una princesa, filla de Montblanc, s'encarregava que a la Terra no hi hagués cap entrebanc.

18. Agafats i impulsats per les bambes, van tornar a les seves estances.

6. La princesa demanà ajut al científic: Montblanc es trobava en estat crític.

19. Els terrícoles s'alegraren en veure els nois arribar i Sant Jordi acceptà a la Terra tornar.

7. La princesa a Sant Jordi en un correu li explica que la situació era greu.

20. S. Jordi va fer un treball important, la Terra, per fi, va anar millorant.

8. La princesa va decidir anar tot sola a fer-li front a la bestiola. 9. Sant Jordi viatjà cap a la Terra, a evitar que la princesa fes una guerra. 10 Quan s'apropava nerviós es posava, i la comitiva reial amb ganes l'esperava. 11. El noi inicià el camí cap a la cova i va posar les "super" bambes a prova. 12. Amb prismàtics va veure la guarida on li esperava una mala acollida.

Imatge: Javier Ca単o (2ESO C) // Text: Estela Fuentes (3r ESO B)

Bianca Morán

3r ESO B

Auca: Estimat Sant Jordi 13 La mala bèstia es despertà, i amb Sant Jordi es va encarar.

odolins de 3r B.

14 Tots dos amics, vencen a l’enemic.

1. En un món que no es pot viure, Se’n busca un altre per sobreviure.

15 Ell lluita, ella s’escapa, I el drac mor d’una estacada.

2. Si tots aprenem a no contaminar, La vida pot continuar.

16 Després d’abraçats, es besen enamorats.

3. Sant Jordi és l’encarregat, I vigila per la humanitat.

17 Junts de la mà agafats, van camí de la felicitat.

4. Gràcies als treballadors, a Montblanc es recupera la Terra com un llamp.

18 El rei que es quedi li demana, i ell accepta de bona gana.

5 La princesa ha de treballar, Per la Terra recuperar.

19 La Terra en blau i verd torna a riure, és el millor lloc per viure.

6 Els dracs amenacen la població, I cal entrar en acció.

20 Vet aquí un gos, vet aquí un gat, i aquest conté ja s’ha acabat.

7 Un correu fet en un xic, Envia al seu amic. 8 La noia de Montblanc busca el drac, que no és pas un mag. 9 Sant Jordi amb la seva nau espacial, busca a la xicota especial.

10 Sant Jordi arriba en la seva nau, I una mala notícia li espera a palau. 11 El cavaller, sense perdre l’esperança, comença per salvar la seva amada. 12 El xicot a la cova entra, I la princesa es posa contenta. 47

Imatge: Roberto Ariosa (2ESOA) // Text: popular

Aitor Olmo

3r ESO C

Auca: Estimat Sant Jordi 13. En Jordi els movisensors activà i la bèstia per lluitar es preparà. odolins. 14. En Jordi i la bèstia van lluitar. Amb ajut de la noia, el va immobilitzar.

1.Per culpa dels humans, la Terra és contaminada i a la Lluna se n’han anat d’una volada.

15.El drac, de sobte es despertà i en Jordi, amb una fusta, el rematà.

2.La vida a la Lluna no estava malament a la Terra va començar el repoblament.

16.El color del roser amb la sang del drac va canviar i els dos joves es van abraçar.

3.Sant Jordi era un científic que a l’estació feia un treball específic.

17.Van estar una bona estona abraçats i es van fer un petó d’enamorats.

4.La Terra intentaven recuperar i un grup de gent començà a treballar.

18.Impulsats per les bambes, en Jordi i la princesa tornaren a casa amb molta rapidesa.

5.La princesa amb l’ajuda de la gent treballava sense parar molt activament.

19.En veure’ls, tothom se’n va alegrar i en Jordi per sempre allà es va quedar.

6. Ella demanà ajuda per la situació: les bèsties atacaven la població.

20.Sant Jordi va fer un treball perfecte i la Terra mai més va ser un desperfecte.

7. Ella va escriure un correu aterrida per la situació que la desconcertava. 8.La princesa decidí al drac buscar i al seu amic Jordi avisà. 9.Això en Jordi no ho podia permetre, a la Terra va anar per comprometre’s. 10.En arribar l’ esperava una comitiva, li va ensenyar el drac a una diapositiva. 11.Fins a la cova, una llarga caminada, amb les Force 2000 li fou facilitada. 12.Va veure la cova que el drac vigilava on la princesa estava tancada.

Tania Salla

3r ESO D

Auca 13.El noi amb sigil es va apropar, però el drac es va despertar. 14.Quan la princesa va alliberar la batalla a mort va començar.

stimat Sant Jordi

1.Ja fa temps que el món es va acabar i a la lluna van haver d’anar.

15.Un descuit del drac va aprofitar i un tros de fusta li va clavar.

2.Allà, vivim sense contaminar mentre la Terra intentem repoblar.

16.La sang vessava intensament i una bella rosa aparegué.

3.Sant Jordi era un simple científic, lluitava per reviure el medi físic.

17.Els nois es van abraçar contents i un petó ple d’amor es van fer.

4.Dins de tot cor hi quedava una mica d’esperança.

18.Jordi li va agafar la mà i junts van tornar a Montblanc.

5.Una princesa, filla d’un cap treballava amb gran capacitat.

19.La tornada va ser gratificant i Jordi a la Terra es va quedar.

6.I l’agonia va tornar en forma d’un malèfic drac.

20.La vida a la Terra va tornar i els mals moments es van oblidar.

7.La noia va enviar un correu dient a Sant Jordi això tan greu.

21.Vet aquí un gos, vet aquí un gat que aquest conte ja s’ha acabat.

8.La bèstia era devastadora i derrotar-la volia la noia. 9.Sant Jordi, preparat i decidit a la princesa va voler seguir. 10.A la Terra, el rei li diguè que, de la noia, no en sabia res. 11.Amb obstacles i dificultats la cova va aconseguir trobar. 12.Ella era a la cova atrapada i per la bèstia custodiada.

Martina Monreal

1r ESO C

The Future in Badalona Badalona, February 2100 etter to the citizens of the past: Hello! I hope you have received this letter. It’s for an experiment. We’re proving that people in the future can communicate with other people in the past. I have invented this machine. I know it’s amazing. It’s an experiment and I will explain how a day in our lives is. My name is Fufy. In the morning, my PR (Personal Robot) wakes me up. My PR is very special for me. It’s the best thing nobody has ever invented. It can do all you want. Anyway, after my Super-PR wakes me up, I go to the e-kitchen and the e-table makes me the breakfast. You would say: and now, what about school? In 2010 there is not school. My grandmother explains me that in 2010 (90 years ago) she used to go to school from Monday to Friday. Here, in Badalona, children don’t go to school; we do LNS (Learning No Studying) once a week. LNS is a technique that you go to LNS Center (there is only one in every city) and they put you a strange thing in your head. All that you need to do is relax and try to put a blank white. Only takes 20 minutes and you have all the information of one week of school in your mind. After going to LNS center you have all the week to do whatever you want without thinking of school. Normally, on Mondays, after going to LNS I go to the park and play e-football for 1 or 2 hours. I have not said that, of course, all cars fly and a lot more things, but, all of these things have nothing to do with school or with learning, and this is an experiment for school, so my teacher doesn’t let me tell all of these things. See you soon! Fufy

Alba Rodríguez

2n ESO A

Saint George and the little monsters aint´s George story: once upon a time, there was a boy called George who was 7 years old. George lived in Badalona with his parents because he was an only child. He liked going to school very much because he had a little girlfriend called Alba.George, as he felt alone because he was very young to meet his friends and he didn’t have any brothers or sisters, he wanted an animal. His parents bought him a frog. Years went by and George was 15. The frog was still alive, but with a different physic. It looked like a dog and it was very naughty and dirty. It was domesticated but he didn’t pay attention to George’s orders; therefore, George’s parents thought that the best idea was to leave it in their village, Badalona, where the grandparents lived. George didn’t agree with his parents but eventually he accepted. Two weeks later they brought it to Badalona and they left the frog in La Plana. People were scared of that little monster but the frog was very shy. In tears, the family came back to their town. Many years went by and the grandparents didn’t call the family to talk about the monster, so George, who was 25 now, he traveled with a flying skate with Alba, his wife since 2 years ago, to Badalona. When they arrived, they saw the city like those 10 years ago. It was very quiet and people were peaceful. As soon as they arrived, George asked for the monster and the people said that it was in his cave. The people, as the monster was becoming bigger, made a space for it. Alba and George arrived to that cave and saw 3 little monsters more. The frog was bigger than before because it was pregnant! They understood everything. Finally, they came back home and everything was alright. They had babies and George and Alba decided to live in Badalona to see the monsters every day.

Yolanda Soriano

2n ESO D

What will Badalona be like in the future? adalona in the future? It all started last week when a leading physicist invented a time machine that could travel into the future. There was a draw for a trial run and they chose me. Last Saturday I went to the scientist’s lab to try the device. I got into the vehicle and I heard a strange noise. Suddenly I was in the year three thousand. As soon as I got out the time machine, it was clear to me that I was in a sad place. It was all grey and deserted. I walked about for a while but didn’t see anybody. Next I saw a sign that said: “Morera” and fainted because it was all 52

in ruins, my school too. After thirty minutes approximately, a little girl woke me up. She was eight years old. She wore rags and was barefoot. She seemed poor. She guided me to the city. It was horrible. The police mistreated people. I saw workers building skyscrapers with big cranes. The police were arresting people who didn’t work. Unfortunately the girl’s parents were at the building site. At night I slept in the girl’s cabin. Next day we walked to the rich people’s zone. Everything was different. Nobody worked, and their clothes were very elegant and expensive-looking. The houses were round on the edges and had solar panels. There weren’t any physical shops because everybody bought online. Cars didn’t fly but they used water to run. The city was very clean because there were some robots sweeping non-stop. At the moment, I am back in the time machine. I am travelling back into present time. I am disappointed. Poor people will live in terrible conditions, and the rich will lead a grand life. I definitely prefer to live in 2012.

Andrij Yatsenko

3r ESO C

Time of machines Prologue long time ago a tribe grew amongst its equals. They grew stronger, always looking into the future. One day, they forgot that they were only creatures arisen from the Earth; they thought they were gods, gods with the right to create and destroy. And they started wars, and stopped them. And, once they went too far, and within a war, they filled the north with radiation. Feeling shocked, they reunited their leaders and made them pact to never do such a thing again. They had fear of their lives. And with the wound sealed, but not healed, the world started to change. Millions of humans died. And they searched for life, the way to make their people live longer. They found it. They opened up their eyes. Something needed to be done. And so they did it. The man was wearing a suit. He knew what to do. He entered the room, which was poorly illuminated. There were well-dressed men talking without making noise. One of them started to talk: -Gentlemen… We are here to change the world. Everything is in peace. When else would we act rather than now? He took some papers, which turned out to be reports, and gave them to everyone in the room. - If we started now, we would win time, resources and manpower. Now, before proceeding, read the consequent report. Anyone can exit from the project, but no profit will be received.

He let them read the report for half an hour. After that time, three people left. And so, man in suit started to talk. Rise As he woke up, the room started to fill with light. -Roger! Start automatic Audio-Log! -shouted the man. - Good morning, Steve. He looked to the wall, where a big monitor started to show the news. - What time is it? - 5 a.m. GST. Clearly shocked, he started to think what drove him to wake up at 5 a.m. - The General tests. They’re today. -Gosh! Have you seen my… - … Things? Packed on the table. Of course he looked nervous: the generals were starting that day, and no one could skip the class that day. So he left home, running. -Audio Log 313 I’m Steve, citizen of New Baetulo. I’m an engineer and computer programmer. Actually, after a few projects, I managed to build a Central Home Integrated Program, some sort of robotic butler. Nowadays everyone has a chip, but like some computers, mine is homebrew. Running and recording at the same time, Steve, a 45-year-old teacher, was trying to accomplish his routine. -Audio Log number 136 - Hello, I am Steve…It all started in 2177, during the war of the Pacific, where a great part of the Asian population died. The war affected other countries too. And so, a country, I can’t remember which one, threw a nuclear missile into the North Pole. And they called it ‘the end of the war’. It was a cover from the upcoming project: unification. It started as a union between English-speaking countries, but those soon unified with almost every country on Earth. A perfect democracy was born, which led to a massive globalization. Technology had been developed and created everywhere. He rushed into his classroom, sat, and did his job. -Audio Log number 245 - Hello, I am Steve… The army nowadays doesn’t mean the same as in the past. At the age of 18, being still a minor, you are taken to the border, a line of camps where you’re trained to fight. For a year and a half you serve to your country. I managed to see one of those things, one of those… Something broke through the air vent and broke my legs. Luckily, I managed to survive, and now a systems of steel-motor nerves control my legs. Would I have survived if the technological change hadn’t happened? I don’t think so.

Neus Saloni

4t ESO B

What will Badalona be like in the future? ecidedly, it isn’t easy to imagine how our city will be in the future. Life changes every second: that’s why it’s difficult to predict what will happen. I think that Badalona will be balanced in different ways. First of all, transport in Badalona will be more economic and it’ll be easier to move because of the new fluid traffic system. It will include cycleway and bus lanes. Also Badalona will be a city which will introduce new technology and renewable energies in public services and workplaces. Secondly, there will be more green areas and more public services to increase the leisure, culture and healthy life. Moreover, we will need more old people’s homes, schools and community centres. It doesn’t matter your age, your sex or where you come from because, in a future, that diversity will make one another closer if we work together. In my opinion, Badalona is a pretty nice city and lots of opportunities are growing here. However, most citizens aren’t aware of ever service and possibilities. As in many big cities, it is thought we always need money to enjoy our time. We’re wrong. Probably, Badalona doesn’t need to grow much more; we need to trust our city as a centre of everything. We also should see Badalona as a big city created by all those people who live, feel and love this place.

Marisol Marro

3r ESO D

Badalona in the future ll is black and I hear a noise. My body moves at its own will. I switch off the alarm clock because it irritates me. It always wakes me up at 7 o' clock to begin my routine. Today I’m wearing my uniform. I have breakfast and finally I go to school. I see the light coming in through the door, I hear the birds singing. I go out and...Wait! There is something different about the buildings, the cars … the people. I walk to school anxiously. The school building is there but I don't feel like going in. I have a lot of questions in my head. What has happened? Why do people look so strange? I close my eyes for a few seconds and I consider the situation. When I open my eyes again, I see an elderly lady passing by. The old lady looks at me with surprise when I ask her what

the current year is. She tells me it’s 2040. I decide to walk about. If Badalona was a colour, it would definitely be grey because there aren’t any trees or flowers. I notice people have a gadget in their hands. Then I see a woman with a shopping bag. She is standing on the pavement crying, so I ask her if she is fine. She looks at me curiously just like the lady did and answers to me: “I haven't got any money, and I’m hungry” - In 2040 there are still people in dire straits ....- Then she adds: “The problem is the gadget in my hand. We pay with this chip but... We can't use it when we want to”. At that moment I think that the future isn't better than the present. Everything turns black again and I hear a ringing noise...it’s my alarm clock.

Cristina Moreno

4t ESO A

Mi vida dentro de 15 años A fecha de hoy es veinte de febrero del año 2027. Me llamo Cristina Moreno, tengo treinta años y resido en Toulouse, Francia, aunque esta no sea mi ciudad natal. Por lo que respecta a mi estado civil, estoy casada y tengo dos hijos. Mi marido, Pedro, es un ciudadano andaluz al que conocí en un viaje de estudios. Mis hijos, Carlos y Adrián, son dos niños muy educados y tranquilos, pero como tantos otros niños, también son muy traviesos. Profesionalmente, trabajo como cirujano para un prestigioso hospital francés conocido mundialmente. Es una profesión con la que había soñado siempre. Cuando tenía quince años, estudiaba en un instituto cercano a mi casa, donde cursaba el último año de la ESO. Al acabar, tuve que hacer bachillerato, para finalmente optar a una carrera universitaria. Mientras estudiaba, también trabajé en algunos restaurantes para poder tener mi propio dinero e independizarme.

En la universidad, conocí a mi marido. Él estudiaba la misma carrera y, por lo tanto, tuvimos ocasión de presentarnos y trabar conversación. Así fue como comenzó todo. Durante ese tiempo en el que estuve estudiando, encontré tiempo para cumplir mi sueño: viajar por todos los continentes. En estos años que aún me faltan por vivir, desearía que, como mínimo, la situación se mantuviese igual que en estos últimos años. Lo único que pediría, sería que cesase, de una vez por todas, la crisis que no deja de perseguirnos desde que yo tenía quince años y que todavía no se ha podido superar. También me gustaría llegar a conocer a mis futuros nietos, y poder darles lo mejor del mundo para que crecieran sin preocupaciones. En conclusión, me gustaría que me recordasen como una persona que lo dio todo por los suyos y que se dedicó a una profesión dedicada a salvar vidas.

Neus Saloni

4t ESO B

Terapia ficialmente, hoy es veinte de febrero de 2027. Me llamo Neus Saloni. Tengo treinta años y vivo en Maniatan, un bonito barrio de la ciudad de Nueva York. No escribo todo esto por gusto, sino que forma parte de una terapia de grupo organizada por mi peculiar jefe. Desde hace seis años, tengo pareja. No estamos casados ni tenemos intención de hacerlo; pero sí que tuvimos un hijo hace un año. Profesionalmente hablando, he cumplido mis objetivos: trabajo como biomédico y actualmente me ocupo de investigar posibles tratamientos contra el cáncer. Para llegar hasta aquí, he tenido que esforzarme y sacrificarme durante mucho tiempo; pero ha valido la pena. Cuando acabé bachillerato, estaba segura de que necesitaba llegar más lejos y no podía quedarme siempre en Barcelona. Así pues, estudié la carrera de medicina y conseguí ser la mejor de mi promoción. Mientras, trabajé como camarera los fines de semana hasta que empecé a trabajar en el Hospital Clínic de Barcelona. No fue fácil estudiar y trabajar al mismo tiempo; pero la situación económica familiar no me dejó más remedio. En el 2015 viajé a Nueva York a conocer un poco más lo que me esperaba allí. Fue en ese momento cuando realmente me di cuenta de que tenía que hacer lo que fuera necesario para llegar hasta allí. En el último viaje antes de mudarme definitivamente a Maniatan, conocí a la persona que cambió mi vida y con la que hoy comparto mi día a día.

Sinceramente, no me gusta pensar en el futuro. Todos tenemos, al final, lo que nos merecemos y eso me gusta. Por último, no me importa si la gente me recuerda eternamente o no; solo espero que las personas que están a mi alrededor sigan mi ejemplo y luchen hasta lograr sus sueños, igual que he hecho yo.

Sarah Rodríguez

4t ESO B

Revalorar la vida o te conozco, pero hoy, veinte de febrero, te escribo para intentar revalorar mi vida. Mi nombre es Sarah y llevo un tiempo sintiéndome desgraciada. A mis treinta años debería tener hecha mi vida, y en parte es así. Vivo en un apartamento en París, trabajo como editora y mantengo una relación sentimental con Claude, un violinista franco-alemán. Pero no soy del todo feliz. Mi trabajo está bien pagado; pero ha perdido cualquier ápice de ética que pudiera albergar. Y mis relaciones son vacuas, lo único que me sostiene es Claude. Su existencia mantiene la mía. En estos momentos me resulta inevitable recordar mi pasado. Me veo en la universidad, dispueta a comerme el mundo; estudiando filología y codeándome con filósofos y artistas. ¡Qué lejos quedó aquello! A los veinticinco años, me mudé con Alec, un escritor nihilista. Fueron los años más dichosos de mi vida, pero Alec se marchó pronto y lo único que me quedó fue el trabajo. Pasó el tiempo y llegó Claude. Todavía no entiendo cómo un muchacho de veintidós años puede haberse enamorado de mí. He aprendido de mi experiencia, la poca que tengo, y ahora debo seguir adelante… Habiendo hablado del presente y del pasado, sólo queda imaginar el futuro. No veo hijos, quizá tampoco a Claude. No creo que aguante diez años más conmigo, o puede que sí, y eso espero. Este violinista es una de las mejores cosas que me han sucedido. Sí, ese es mi futuro. Mi devenir es Claude, y mi deber, amarlo. Respecto al trabajo, seguramente continuaré como hasta ahora. He ordenado mis ideas. Quizá soy un ser cansado, pero pienso ser un será, que ya es mucho. Gracias por leerme. Finalmente, me he encontrado.

Núria Fernández

4t ESO D

Viaje en avión a un destino desconocido l final de una temporada, en que mi relación personal hacía agua y terminó con mi paciencia, me quedé en paro. Me encontraba tan sola, que empecé a poner mis pocos trapos en la maleta sin pensarlo. Miré que no hubiera nada en la nevera, que no tuviera ropa tendida. Cerré mi casa, pedí un taxi y le dije que se dirigiera al aeropuerto. No me paré a pensar qué estaba haciendo. Quería huir de aquella situación. Así, sin pensar, me vi en la Terminal 1 del aeropuerto de Barcelona. La ilusión de mi vida era ir a conocer Washington y perfeccionar mi inglés. Cogí mi billete, embarqué mi maleta y esperé el momento de mi partida. Quedaban dos horas aún para el despegue. Mis pensamientos se apoderaban de mí. Tres años con mi expareja, Richard. Relación tormentosa. No íbamos a ningún sitio, era muy posesivo, no me dejaba mi propio espacio. Me sentía acorralada constantemente. Laboralmente, tampoco funcionaba bien. Hacía más de un año que tramitaban una reducción de plantilla y de horas. Estaba cantado que más temprano o más tarde entraría a formar parte de ese grupo, de los miles de parados en las largas colas del INEM. A nivel familiar, solo me quedaba un hermano en Madrid. No teníamos muy buena relación desde que se casó con la bruja de mi cuñada. De mis amigos, que también tenía, comprendía que todos y cada uno tenían su propia vida. Mi vida, hasta la fecha, siempre había sido tan monótona, tan rutinaria… Del trabajo a casa y de casa al trabajo. Los sábados por la tarde, reunión con los amigos de Richard. Venga partidos de fútbol o de cualquier otro deporte. Nunca había deseado tener hijos, y creo que eso, afectaba de manera directa a nuestra relación. Se me juntaron tantas circunstancias que, esto fue la gota que colmó el vaso. Y aquí me tenéis, sentada en la terminal esperando el primer vuelo hacia Washington.

Il·lustracions Auca…………………. Auca………………….…………………Alumnes ….…………………Alumnes de 2n ESOESO-Arrels Pàgina 9 ……….. ………..…………………………….Adrià …..…………………………….Adrià Díaz (3rA EP) Pàgina 11 ……………………. …………………….……………Raúl ….……………Raúl Cárdenas (3r B EP) Pàgina 13 ………………………… …………………………….. …………... …...…..Òscar ..Òscar Fontanals (3r C EP) Pàgina 13 ………….., …………..,…… ..,……… …………..…… …..……… …………Adriana López (3r (3r D EP) Pàgina 15 ……………………… ………………………. …………. . ….…. ….…... …...Lucía ..Lucía Cabanillas Cabanillas (4t A EP) EP) Pàgina 17 ………………………………. ……………………………….….. ….….... …....Nat ..Natà Natàlia lia Val (4t B EP) Pàgina 19 19 ………………... ………………...… ….………….. ...…….……… …………... …...Claudia Sáez (4t C EP) Pàgina 19……………………… 19……………………….. ………….Paula Novillo (4t (4t D EP) ………………………... ...………… Pàgina 21 ….…………………………..….A ….…………………………..….Andrea …………………………..….Andrea Melgar (5è (5è C EP) Pàgina 23 ……………..………… ……………..………………. …...… ...…Pau Vens (5è B EP) Pàgina 25 ………….….. ………….…..……… ….…..………….. …………..………... …..………... Joel Vargas ( 5è C EP EP) Pàgina 27 ………………….. …………………..…………..… …..…………..…. …………..…. Leire Aguilar ( 5è D EP) EP) Pàgina 29 29 ………. ……….………………… ….…………………. ………………….…... …...… ..…Paula Saborido ( 6è D EP EP) Pàgina 31 …………. ………….………………… …….…………………… …………………….. Andrea Mangas ( 6è B EP EP) Pàgina 33 ……………. …………….………….…… ….………….……….. ………….………..….. …..…..Laura …..Laura Gual (3r D EP EP) Pàgina 35 35 …….. ……..……………………… …..…………………………. …………………………..… …..…Judit .…Judit Ibañez (5è (5è D EP EP) Pàgina 37 37 ………… ……………..…... …..…...………………..… …...………………..… Eva Olmo (3r A EP EP) Pàgina 39 ………… ………………………….…… ……………….………Lorena Guirao (3r (3r C EP) Pàgina 41 ………………….. …………………..…………...… …..…………...….. …………...…... ... Iván Latorre (4t (4t A EP EP) Pàgina 43 …………. ………….….…………………….. ….….…………………….. Ángel Ruiz (4t A EP EP) Pàgina 45 ……… ………………….…………. ………….………….. ….. Alejandro Vaquero (2n (2n C ESO) Pàgina 47 …………….. ……………... …...……………… …………………... Mario Mario Velasco (6è A EP EP) Pàgina 49 49 …………….…………….. …………….……………..…… …..……Daniel ……Daniel Gonçalves (2n (2n B ESO ESO) SO) Pàgina 50 ……………… ……………….………………… …….………………… Ana Montilla Montilla (6è C EP) Pàgina 51 …………….……. …………….…….………………..…Arnau ….………………..…Arnau Gil (6è D EP) Pàgina 52 ………………… ………………………… …………….. ………..….…… ..….…… Ana Inglada (6è C EP) Pàgina 53 ………….. …………..…….…….…… …..…….…….……… …….…….………..……Raúl Cocera (5è C EP) Pàgina 54 …………… ……………….…………….. ….……………..…… ..…… Miriam Macía (6è A EP) Pàgina 55 …………….. ……………..….…………..… ……..….…………..……..…Gisela ….…………..……..…Gisela Jofre (4t C EP) Pàgina 56 ………… ……………….……………..…… Judith Salido (4t D EP) Pàgina 57 ……………… ……………………………..……Marta Navarro (5è B EP) Pàgina 58 ………. ……….…….……… …….………… ……………Alba ……Alba JiménezJiménez-Moreno (5 (5è A EP) Pàgina 58 ……… …….………… ….………….. ………..…..…… ..…..……Ylenia …..……Ylenia Romera (2n B ESO) Pàgina 59 59 …… ……… …….………….. …….…………..….……Marta ..….……Marta Martínez (5è A EP)

C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C C .

Crèdits Aquesta revista ha estat realitzada amb la col·laboració dels alumnes i mestres de tercer curs d’Educació Primària a quart curs d’ESO:

C C C C C C C C C C C C

Alumnes de català de 3r dÉP amb Glòria Ardanuy, Magda Espinosa i Isabel Sánchez. Alumnes de català de 4t dÉP amb Jesús Pedro Benito, Mª Luisa Morales i Antònia Viladoms. Alumnes de castellà de 5è dÉP amb Constantino García, Laura Vázquez i Margarita Velasco. Alumnes de castellà de 6è dÉP amb Eva de Andrés, Joan Cabré, Glòria Carreras i Mª Josep Zango. Alumnes de plàstica/anglès de 3r a 6è d’EP amb Elisabeth Berniel, Joan Cabré, Gina Marrugat, Estefania Mayugo i Clara Puig. Alumnes de català de 1r dÉSO amb Mª Dolors Illa i Inma López. Alumnes de plàstica de 2n dÉSO amb Néstor Andreu i Angelberto Escudero. Alumnes de català de 3r dÉSO amb Inma López, Marisa Mas, Mar Serra i Núria Ricart. Alumnes de castellà de 4t dÉSO amb Angelberto Escudero i J.C. Sanz. Alumnes d’anglès de 1r a 4t dÉSO amb Rubén Coleto, Carmen Perancho i Mònica Ranz. Revisió lingüística de català de Núria Ricart. Revisió lingüística de castellà i Anglès de J.C. Sanz.

Coordinació d´il·lustracions de Raquel Ramírez (Cap de Departament d´Expressió). Totes les il·lustracions no esmentades a la pàgina anterior són obra de la professora Raquel Ramírez o edicions digitals dels seus dibuixos a càrrec de J.C. Sanz.

Coordinació general i edició de J.C. Sanz (Coordinador Curricular).

Escoles Arrels, abril del 2012