Revista de Sant Jordi Escoles Arrels 09-10 by Escoles Arrels (Esperança-Blanquerna-Timbals)

Escoles Arrels - Esperanรงa

Quan a Escoles Arrels es va llançar fa dos anys la idea del Conte de Sant Jordi i vam posar fil a l’agulla va néixer un projecte ple d’il·lusions i diferent del que s’havia fet fins llavors per celebrar la Diada de Sant Jordi. Escriure un conte entre tots, dibuixar les il·lustracions i editar-lo significava la implicació de molta gent que havia de treballar de forma coordinada i seguint un rigorós calendari. Com a guionistes del conte tindríem un grup de mestres i professors/es del Departament de Llengües d´Escoles Arrels que pensarien i pensarien fins a crear un fil argumental que serviria d’esquelet del conte. Hi havia una condició prèvia: el tema de la història havia d’anar d’acord amb l’Eix comú d’enguany, “Mira el cel!” Com a escriptors i escriptores comptaríem amb tots els nens i nenes i nois i noies des de 3r de Primària fins a 3r d’ESO que, a la vegada, també farien de dibuixants i presentarien tot un munt de propostes per a il·lustrar la història. L’edició del material resultant la faríem de dues maneres: en format paper (revista) i en format digital (audiovisual). Aquí comptaríem amb la ciència dels informàtics, tant dels tècnics com dels alumnes de l’optativa d’informàtica de 4t d’ESO i del seu professor, i d’alumnes que han demostrat tenir certes dots cinematogràfiques. I tot plegat hauria de funcionar sota un coordinador de projecte, amb mà ferma i constant per tal que tot arribés a temps i pogués sortir avui, 23 d’abril, Diada de Sant Jordi. Si l’any passat ens en vam sortir, tot i que érem conscients que hi havia moltes coses que podien millorar, creiem que avui us podem presentar un treball de la nostra Escola, que fa escola perquè tots hi hem participat i tots en podreu gaudir. Això sí, cal fer servir la imaginació del bon lector i ... mirar el cel! Joan Masó i Bové Direcció General Escoles Arrels

er fi em puc posar a lórdinador! - va pensar l Óriol a les deu de la nit del dia 21 dábril del 2010 . Havia fet tots els deures de léscola i sabia perfectament que no eren hores , però aquell joc “online “ el tenia veritablement enganxat. Els seus companys de classe, lÁndrea, en Jordi, la Laia, l´Hèctor i l´Helena devien portar més dúna hora jugant i segur que ja haurien pogut pujar de nivell. Només de pensar-ho, es posava nerviós. No el podien guanyar perquè ell era el veritable especialista! Ell els havia introduït en aquell apassionant joc: “Galaxy Constellation”! Consistia en aconseguir estrelles per poder formar constel·lacions. Això atorgava superpoders: força, intel·ligència, bellesa...

-Hola amics! Prepareu-vos pel meu super atac! Acabaré amb vosaltres! Però..... ....Ara què passa? Sisplau! Ara no et pengis! Òndia. Nooo! Crec que s´ha espatllat ! S´ha desconnectat totalment ! En aquell moment, a la pantalla fosca algú iniciava una conversa. LÓriol no entenia què estava passant , ja que , en principi, lórdinador havia deixat de funcionar . -Bona nit, Oriol! El noi pensava que un dels seus amics aprenents de hacker li estava gastant una broma, i no sabia com, però li havia bloquejat lórdinador.

6 -Ja està bé! Us esteu passant! A sobre que arribo tard! I vosaltres dieu que sou els meus amics ? – va teclejar lÓriol furiosament com si estigués xatejant. -No, no sóc cap dels teus amics , encara que sí que mágradaria. -Qui ets ? I per què em fas això a lórdinador ara??? -Em dic Telescopi. I et faig això perquè et necessito. -«Telescopi» és el teu «nick»? Et diuen «Telescopi»? -No, no. Telescopi és el meu nom, però el meu amo em deia “Copi “. -Què vol dir això dámo? Què vol dir? Méstàs prenent el pèl, oi? Ets un esclau, o què ? -No home, no. Sóc un objecte! El meu amo era descendent directe dén Joan Roget, un savi de Girona, que va ser qui va inventar el telescopi lány 1593. -Jo “flipo“. Mira, tio, no tinc més ganes de bromes, que el que vull és jugar i tu ja méstàs tocant una mica els nassos. Prou, no? -Sisplau, confia en mi. No és cap broma. Et necessito de veritat. Creu-me. No és broma. -I per què m´has escollit precisament a mi? -Perquè tágraden els estels, els planetes, les galàxies i mires el cel, encara que només ho facis de forma virtual, amb un joc i res més. -I tot això què vol dir? -A mi també mágrada el cel. M´he passat tota la vida observant-lo... fins que la persona que més estimava va desaparèixer, i ara no ho puc fer. Ja no ho podré fer mai més, mai, mai. -És que no anaves a escola o a la feina? No surts mai al carrer? No tens amics o algú? -Ja t´he dit que sóc un objecte. Sóc un telescopi , i un telescopi molt bo. -Méstàs tornant boig! Mira, tio ja és supertard , he dánar al llit o m’adormiré a classe. Léndemà, a mates, lÓriol observava els seus companys intentant esbrinar qui havia estat el responsable dáquell xat estrany de la nit anterior, però tots es comportaven amb naturalitat. Finalment, al canvi de classe va parlar amb els companys del tema. Tots van coincidir: «Algú t´ha pres el pèl» . Al final de la classe dínformàtica, el mestre els va deixar deu minuts per fer el que volguessin i lÓriol i els seus amics es van connectar ràpidament a «Galaxy Constellation». Els ordinadors dels sis es van penjar i va aparèixer en pantalla el següent missatge: «Hola ! Sóc el telescopi Copi. Si us plau, ajudeu-me ! A les onze, a les golfes de léscola. Entreu per la finestreta trencada que dóna al carreró del darrera. No tinc a ningú més ! No us en penedireu!» A les set menys cinc minuts tots hi eren, al carreró. Tenien por. Si algú de léscola els enxampava, tindrien un problema greu. Finalment, van decidir entrar-hi. Tot era fosc.

7 La Laia va prémer un interruptor ple de pols al costat de léscala. Allò estava ple de trastos: era evident que ningú havia trepitjat aquella habitació des de feia molt de temps. L´Hèctor va dir que tot era una enganyifa, que algú els estava prenent el pèl i que marxava. Aleshores, van sentir un petit soroll, que provenia dún dels armaris del fons. L´Helena, tan decidida com sempre, el va obrir sense més. Allò va saltar com un resort. Tots es van quedar glaçats, muts, immòbils com estàtues de marbre. Com estàtues de marbre amb ulls com plats i cares de terror. Un ésser semblant a un telescopi , però amb cara i cames, va saltar de lármari i va exclamar: -No crideu , no crideu o ens descobriran ! No us faré mal ! Vull ser el vostre amic !

Tots van quedar muts durant uns segons, per començar a cridar com histèrics. El telescopi Copi es va contagiar i va començar a cridar més fort que ningú. Quan es van cansar de xisclar, van començar a observar-se mútuament. Els nens miraven esbalaïts aquell ésser de metall i vidre connectat a un ordinador, que tenia cara, potes i parlava. Tenien por, però al mateix temps sabien que tot allò que els estava passant era fantàstic, encara que mai ho podrien explicar a ningú, perquè mai els creurien. A més, s´havia establert una comunicació sense paraules. Farien tot el possible per ajudar en Copi. Finalment lÓriol va trencar el gel i va preguntar al telescopi : -Per a què ens necessites ? -Vull tornar a mirar el cel- va respondre en Copi. En Copi els va explicar que el seu amo acostumava a venir moltes nits per observar els estels. Feia un any més o menys, de sobte, havia deixat de venir. En Copi, però, va continuar mirant el cel a les nits a través dels grans finestrons de vidre de la teulada. Recentment, per les pluges, hi havia hagut goteres. Un dia, uns operaris van pujar i van cobrir els finestrons amb unes peces grans de plàstic opac, i tot es va acabar. Des dáleshores havia hagut déstar-se a les fosques, i sense poder mirar el cel. L´havien dájudar. -I per què nosaltres ?- va dir lÁndrea. -Perquè a vosaltres, encara que dúna manera diferent a la meva, també us agrada mirar el cel. -Jo no el miro pràcticament mai, només quan plou– va dir en Jordi.

8 -Sí que mireu. Heu après amb el vostre joc, per exemple, que una constel·lació es pot definir com un conjunt déstrelles fixes amb les quals es pot formar, mitjançant una línia imaginària, un dibuix al cel. -Ah , és clar que sí! I en tinc el rècord!- va comentar l´Hèctor molt i molt content de les seves habilitats amb dits i ratolí. -I sabeu que molts noms dels que hi ha al cel s´han tret de les llegendes antigues de la mitologia de Grècia i Roma? -Jo pensava que se´ls havia inventat qui va fer el joc- va dir la Laia. -No. Cada nom té darrera una història. I cada història ens ensenya alguna cosa. -Cada història té un missatge?- va preguntar l´Hèctor. -I tant! Vénen a ser les contrasenyes de la vida. I vosaltres en sou els usuaris. -Apa! Nosaltres que estem tot el dia amb lórdinador no tenim res a veure amb els romans i els grecs. Això és de lány de la picor. -Us equivoqueu! El temps fa canviar les coses, però els éssers humans no. La gent sempre estima i odia, diu veritats i mentides, fa el bé i el mal i té, si fa no fa, les mateixes preocupacions. Si májudeu, em fareu feliç i us demostraré que al cel hi és tot. També les respostes als vostres problemes. Els nens van pujar a la teulada per una escaleta. Una vegada a dalt, van descargolar les plaques que cobrien els finestrons i aleshores la llum de la lluna va tornar a il·luminar les golfes, una altra vegada. Feia una nit especialment bonica. El cel era ple déstels i el barri estava fosc. La visibilitat era perfecta . Quan els nens van tornar a les golfes, van veure en Copi embadalit mirant el cel. Lémoció, una barreja dálegria i de tristor, havia fet que les seves lents quedessin enterbolides . La Laia, que no perdia detall, li va netejar amb un mocador les lents amb cura. En aquell moment, una gran estrella fugaç va dibuixar una línia de llum a través del cel. Tots els nens van començar a cridar : -Mira, mira! L´heu vist ? El petit cor que hi havia dintre del llarg tub de Telescopi, va començar a bategar amb força . Volia creure que aquella estrella fugaç no havia caigut per casualitat. Era l´ànima del seu vell amo que el saludava des de el cel .En Copi tornava a ser feliç. -Bé- va dir després dúna estona girant-se cap a ells- ara us demostraré que al cel hi és tot. Si méxpliqueu què us preocupa, buscarem la solució. L´Helena, impulsiva com sempre va exclamar: -Jo he perdut la meva amiga i no sé per què!

o, jo tinc un problema!- va dir l´Helena apressadament i dirigint-se a en Copi al mateix temps que mirava els seus amics. En Copi , que l’estava escoltant amb molt d’interès, li va dir que anés al gra ja que estava molt impacient per sentir la història. -He enganyat la meva millor amiga. Ara ja no em parla. Tot va començar fa una setmana. Sortíem déscola i vam passar per davant dún aparador espectacular. Mai havíem vist una cosa igual. Allò era el més semblant al cel en una nit déstiu plena déstels. Darrera del vidre brillaven caramels com petites naus extraterrestres. Hi havia una safata plena de bombons rodonets com el nostres planetes veïns. Unes crispetes de coloraines semblaven meteorits i núvols atmosfèrics. La Teresa va entrar corrent a la botiga sense dir res i jo darrera. El meu pare m´havia donat la nit abans dues monedes de dos euros, com cada setmana, però no me les volia gastar. Sense pensar-ho gens ni mica vaig demanar a la Teresa que em comprés alguna dáquelles llaminadures. -Que no portes diners?- va preguntar ella. -No. A casa meva ja no ens queda ni un cèntim. -No? I per què?- va preguntar la Teresa molt estranyada. -És que...Mmm...Els meus pares...Els dos...S´han quedat sense feina- vaig dir amb cara de pena. -No ho sabia, Helena- va respondre la meva amiga mentre mábraçava. -No támoïnis. Ens repartirem els diners que porto. Ella va agafar el que li va semblar i va poder omplir ben bé una bossa sencera. Vam passar la tarda al parc. Ens vam menjar tot el que portàvem fins que va aparèixer davant dels nostres ulls una lluna blanca i plena, i més rodona que mai. -Apa, deu ser molt tard!- va exclamar la Teresa mentre jo baixava del banc dún salt. Vam començar a córrer cap a casa quan es va sentir: clinc, clinc,clinc...Vam mirar al terra i vam veure com rodolaven les monedes que jo portava a la butxaca i m’havien caigut al saltar. La Teresa sabia que s´ho havia gastat tot. Jo sentia la meva cara molt vermella i calenta. -No deies que no portaves res, mentidera?- cridava la Teresa enfadada. -No, calla, és que no meń recordava- li vaig dir jo, i vaig sortir corrent mentre sentia a la Teresa dir: «Ja no ets la meva amiga mai més. Adéu, mentidera!!!»

10 -Això -va dir en Copi –em recorda molt la llegenda de la Constel·lació del Corb. Mireu el cel! Aleshores es va connectar a un ordinador, va dirigir les seves lents cap al cel i dún projector penjat al sostre va sortir un raig de llum que va il·luminar una pantalla com les de classe. -Aquest grup déstrelles que veieu –va dir en Copi –són la Constel·lació del Corb. Heu vist mai corbs? Aquells ocellots negres amb aquell grall de veu tan horrible? Doncs abans eren diferents. La cosa va anar així: El corb era lócell més estimat dÁpol·lo, déu del Sol i de la música. Era un ocell blanc magnífic amb un cant preciós. Un dia Apol·lo va voler obsequiar el seu pare, el déu suprem Júpiter amb una copa de láigua més clara i pura que hi hagués. Així que va demanar al corb que hi anés i tornés sense retard. Ja de tornada, el corb va veure una figuera amb uns fruits temptadors i apetitosos, però encara verds, així que allà s´hi va estar uns quants dies esperant que maduressin. Una vegada madurs se´ls va endrapar tots, va fer una bona migdiada i va tornar amb Apol·lo. Quan Apol·lo li va preguntar per què com s´hi havia estat tant de temps, el corb li va dir que havia estat lluitant amb una serp terrible. Com a prova, portava a la copa una serp mig ofegada. LÁpol·lo sabia que tot era mentida i es va empipar de tal manera, que va agafar la copa amb la serp i la va llençar contra el corb, estavellant-se tots contra el cel, dón van sortir les constel·lacions del corb (Corvus), la serp (Hidra) i la copa (Cràter). A més, com a càstig, el déu va convertir la bonica veu del corb en un grall i el seu plomatge blanc en un de negre, perquè tothom recordés el valor de les mentires. I doncs, què en treus de tot això? -Que enganyar els altres pot portar molts problemes – va contestar l´Helena- i mai ho hem de fer, i menys encara a aquells que estimem, perquè encara serà pitjor. Aquella nit la mare de la Teresa va parlar amb la meva i van descobrir el meu engany. Ara estic castigada sense tele i sense "xuxes", però això no mímporta gaire. Sí que mímporta haver perdut la meva millor amiga. Ara els meus pares diuen que he de demanar perdó a la Teresa, però no m´hi veig amb cor. Em fa vergonya i tinc por que no em perdoni i ja no vulgui tornar a ser la meva amiga. Però m´ empassaré la vergonya i ho provaré, perquè no la vull perdre. - I és clar! Si no ho proves –va dir lÓriol – segur que no ho voldrà ser mai més. En Copi amb aquesta llegenda li va fer veure a l’Helena, que quan un enganya, tard o d’hora láltre se n’assabenta. Les mentides no porten enlloc. Un ha de ser honest i anar amb la veritat per davant.

o -va dir lÓriol -us vull explicar una història una mica més divertida. Aquest és el cas dún nen que no respectava mai els hàbits dórdre i neteja que ens ensenyen els nostres pares i professors: li feia mandra recollir els papers que llençava a la classe, omplia de restes el terra del pati, arrencava les branques dels arbres, trepitjava els formiguers… En resum, que tenia per norma no respectar léntorn on vivia i no li preocupava fer-lo malbé. Un dia, pel seu aniversari, la seva mare li va comprar la roba que ell volia tenir i li va encantar. Després, el va portar al seu restaurant de menjar ràpid favorit; però, quan ja era l´hora de marxar i es va aixecar es va adonar que tenia un xiclet enganxat al cul, que li havia destrossat els pantalons nous! Es va posar a plorar. La seva mare es va posar a riure i li va dir que això havia estat obra dálgú que, com ell, no tenia per costum fer servir les papereres. Us puc dir que això li va servir déscarment! -Jo tinc un amic –va afegir la Laia- que es diu Joan. Fa poc era de càmping amb el pare. Van anar a pescar i van tenir sort. Llavors, van fer una foguera per menjar-se els peixos ben torradets al foc. Sense pensar que encendre foc al bosc està prohibit, van agafar llenya i van fer una foguereta, van fer els peixos i desprès se’ls van cruspir. En acabar, van tornar cap a la caravana, sense haver apagat el foc. Després d’unes hores la foguera es va convertir en un incendi amb unes flames ben altes que devoraven les plantes i els arbres mentre els animals sortien fugint. Les persones que eren a prop van agafar galledes i garrafes plenes d’aigua i, amb molt d’esforç i després de moltes hores, van aconseguir apagar l’incendi. En Joan, des de la caravana, va veure el fum, però no va anar a ajudar ni a dir que ell havia estat el culpable. En tornar a l’escola m’ho va explicar tot, jo em vaig posar vermella de ràbia i li vaig dir que no volia parlar amb ell mai més. -Tens raó –va dir l´Helena. –Hi ha persones que no respecten ni tenen cura de res. Fa dues setmanes vam anar de colònies. Hi havia nens, que llençaven al terra els papers dels entrepans, els envasos dels sucs, les bosses... Caminant pel bosc continuaven llençant brutícia, trepitjant les plantes, espantant els animals... En fi, un desastre. Quan els vam cridar látenció, van respondre que ja se néncarregaria algú de netejar el bosc i que tot el que els hi dèiem,

12 els semblaven bajanades. -Tot això que heu explicat –va dir en Copy –em fa pensar en la llegenda de la Constel·lació de l’ Unicorn; i connectant de nou l’ordinador, va dir: “Mireu el cel!”. Els nens van preguntar que què era això de l’ Unicorn, doncs no n’havien sentit parlar mai. I el telescopi els va mostrar la constel·lació de lÚnicorn i va començar a parlar: «Us explicaré una llegenda, molt bonica i molt trista també, sobre un dels símbols més bonics de la natura: lÚnicorn. Fa molts anys, quan tota mena de meravelloses criatures salvatges corrien lliures arreu, es pot dir que la més bonica de totes era lÚnicorn. Constantment era perseguit per poder obtenir els poders màgics de la seva única banya, però la criatura no era fàcil de capturar, ja que es mostrava extremadament ràpida i segura. L’ únic parany que servia

era lájuda dúna noia jove, a la qual lÚnicorn s´hi acostava confiat i dáquesta manera era capturat. Va ser així com tots els Unicorns van desaparèixer a poc a poc. Ara tothom lamenta la pèrdua dáquest ésser màgic, però ja no hi ha res a fer. Hi ha qui diu que els estels fugaços són les ànimes dels unicorns en el seu viatge cap a léternitat. -Ai! Sí que és una història bonica i trista- va dir l´Helena. -I bé, Oriol –va preguntar en Copi -quina conclusió treus d’aquesta història? -Doncs, que si no respectem la natura i no fem res per conservar-la i cuidar-la, un dia tota la humanitat ho lamentarà, i pot ser que, com l’ Unicorn, desapareguin plantes, animals... i fins i tot el Planeta Terra.

n Copi s´havia adonat que l´Hèctor estava com ensopit i feia molta estona que no havia dit res. Com si no estigués amb ells. -Què et passa, Hèctor? –va preguntar-. No et trobes bé o tens son? -No. És que avui tot m’ha anat malament. L´Hèctor va explicar molt enfadat que la mare aquell matí havia hagut de sortir molt d’hora de casa per no sabia quin problema de feina, i per això el dia havia estat horrible. Per començar, es va quedar sense esmorzar perquè la mare no li havia deixat preparat, així que a mig matí ja estava marejat. Després, li va caure una superbronca perquè s’havia deixat a casa un treball de Socials que havia d’entregar. I és que clar, la mare no li havia pogut revisar la cartera com sempre. Per molt que ell havia intentat explicar això al profe, aquest s’havia encaparronat que l’únic culpable era ell i només ell. L’Hèctor no entenia res, però es va haver de quedar sense pati per tornar a fer les feines i, a més a més, li havien posat una nota a l’agenda on convocaven els pares a una reunió per parlar dels seus problemes de funcionament i autonomia. Quan l’Hèctor va acabar , l’Oriol li va deixar anar una frase no molt agradable: -Tio, ets un veritable inútil! -Com? Però, tu també? –Va contestar l’Hèctor molt empipat. -No veus que tot t’ha sortit malament perquè la «mama» t’ho fa tot sempre? No veus que no pots dependre tant de la teva mare? li va a tornar a dir l’Oriol amb to de burla. -Escolta, això sí que no! Amb la meva mare no t’hi fiquis!- va replicar l’Hèctor molt enfadat. Just en aquell moment, l’Andrea va haver d´intervenir-hi. -Hèctor, no t’enfadis, l’Oriol té raó. T’has acostumat que la mare t’ho faci tot i quan ella no hi és, tu ja no funciones. -Totes les mares ho fan això –tornava a insistir l’Hèctor. -Noooo!–, van contestar la resta de nens menys la Laia. -Doncs si no ho fan, és perquè no estimen prou els seus fills!–, va dir l’Hèctor, cridant. -No diguis bestieses-, va intervenir en Jordi–. Les nostres mares ens estimen igual que la teva a tu, però ens ensenyen a prepararnos la cartera, a fer-nos un entrepà, a fer el nostre llit... -Que us feu el llit?–, va dir escandalitzat l’Hèctor.

14 -Sí, tio, sí–, va dir en Jordi -. No veus que la teva mare, sense voler, t’ha convertit en un inútil? Té tanta por que les coses et surtin malament que ella ha acabat fent les teves feines. -Potser teniu raó-, va dir amb un to trist l’Hèctor. -Li has de dir a la mare- va continuar en Jordi– que t’ho deixi fer a tu i que tingui paciència si un dia ho fas malament. -Si no és així, mai seràs independent– va afegir l’Andrea. -O t’hauràs de quedar a viure amb els pares tota la vida, encara que tinguis trenta anys perquè no sabràs fer res -va dir l’Oriol , amb to de burla. -No! Això sí que no! No ho resistiria!– va dir fent una ganyota. I tots es van posar a riure, menys la Laia que estava molt concentrada en el seus pensaments. En Copi s’hi havia fixat i li va preguntar. -Què et passa, Laia? No em diràs que tens algun problema ara que arriben les vacances? -Doncs això, que arriben les vacances –contestà la Laia-. -Mira que ets rara, tots estem contents i tu trista, perquè deixem d’anar al cole una temporadeta- li va recriminar l’Helena. -És que els pares marxen i jo m’he de quedar aquí amb els avis- va explicar la Laia-. -Quin morro!– va dir l’Andrea–. Ells se’n van i tu et quedes! -No, no és això. Marxen a treballar a un país de l’Àfrica- va continuar explicant la Laia-. -En vacances? Estan torrats!–va dir l’Helena. -No, mireu, és que al poble dels meus avis, que són pagesos, i en els dels voltants han rebut unes ajudes per canviar els tractors per altres de nous. Aleshores, els vells els venen a un preu molt econòmic a l’associació on treballen els pares. -I per què volen els teus pares tants tractors?– va dir estranyat en Jordi. -Ells s’han encarregat de contractar un vaixell per traslladar-los a no sé quin país exactament –va continuar explicant la Laia-. -Ells no en tenen? –va interrompre l´Oriol-. -Pel que diuen els pares, no. Fan servir eines molt antigues que fan que les collites siguin molt dolentes. Aleshores hi ha èpoques de l’any en què passen gana . -I amb els tractors ho solucionaran?- va preguntar l’Andrea-. -Sembla ser que sí– va contestar la Laia . -Has d’estar molt orgullosa dels teus pares! – va dir en Copi.

15 -Sí , sí que ho estic, però quedar-se totes les vacances aquí no deixa de ser un rotllo-, va dir la Laia. -Aquesta història dels teus pares que ens has explicat i els problemes de l´Héctor em recorden una altra llegenda. Mireu el cel! Les lents d´en Copi es van dirigir cap el cel, el projector es va encendre i a la pantalla va sortir un grup d´estrelles. A sota van aparèixer unes lletres grogues brillants: «Constel·lació de Bootes» -Aquesta- va dir en Copi- és la Constel·lació de Bootes. Sabeu qui era? El fill de la deessa de la terra. Diuen que el seu germà li va robar l´herència i ell es va espavilar per

procurar-se menjar inventant la falç i lárada. Va ser, doncs, el primer pagès. A més, veient els éssers humans esforçar-se tant per aconseguir menjar va decidir ajudar-los. Es va adonar, però, que si els donava menjar sense més, sempre dependrien déll, així que els va donar les eines que havia inventat, la falç i lárada, i els va ensenyar com fer-les servir, de manera que fossin autosuficients i independents. Des dáleshores, la gent ha estat capaç de conrear la terra i procurar-se aliments. A partir dáquell moment els homes no van dependre tant dállò que trobaven a la natura, es van fer agricultors i van deixar de ser nòmades. Per la seva bona acció, els déus el van recompensar situant-lo al cel al costat de la seva arada, que està representada amb les estrelles més importants de lÓssa Major. -Aquesta historia que has explicat és molt maca, Copi!– va dir la Laia-. -També la teva història és molt maca- va dir en Copi-. La gent d’aquest poble de l’Àfrica tenen molta sort que algú els vulgui ajudar realment, donant-los eines i ensenyant-los com espavilarse sols. I doncs, què n´heu tret de la meva història? -Que hem dáprendre a espavilar-nos tots sols per créixer com cal i ser independents a la vida, oi que sí, Hèctor? -I tant!

’Andrea feia cara de preocupació, havia intervingut poc a la conversa i tenia poques ganes de xerrar … -Andrea, ets aquí?- li va preguntar en Copi. L’Andrea va aterrar com si tornés d’un viatge i es va sorprendre quan va veure que els seus amics la miraven, expectants… -Sí, sí … estic sentint el que dieu, és tot molt interessant; però… tinc son, crec que aniré a dormir a casa, demà hi ha classe i …- va dir l’Andrea. -Ja està bé d’excuses! –va dir l’Oriol. -Que no confies en nosaltres? -O és per en Copi?-. És amic nostre!. -Vinga! Vomita el que et passa pel cap, noia! -No us enfadeu amb mi! Però és que no tinc ganes de parlar...Fins demà, nois! -Ei, Andrea! –va dir l’Helena–. No ens pots deixar així! En Copi la va cridar també i aleshores lÁndrea va tornar. -A veure, Andrea, què et preocupa? –deia en Copi. -Està bé! Tinc problemes amb la tasca diària de l’escola, deixo que la feina sámuntegui i no dono a l’abast; i és que també encara estic molt enyorada del meu gos que va morir fa sis dies i no sé per què; la mare diu que de vell... Era molt afectuós i sempre era a casa, al meu costat. Vaig somiar que parlava amb un detectiu perquè esbrinés de què havia mort però, de cop i volta, la mare em va despertar dient-me que era hora de llevar-me i de seguida he recordat que demà el profe dÉducació Física ens farà quatre proves: una de velocitat, una altra de resistència, una d’elasticitat i una altra de flexibilitat i agilitat i a mi sempre em castiga; diu que no faig res bé, que no m’esforço i jo crec que espera que ho faci malament per suspendre’m. A mi no m’agrada fer exercici, em canso i m’avorreixo, a més a més no em ve de gust! -Andrea, has de reconèixer que no t’agrada fer exercici físic ni mental... –va dir la Laia. -Sí, Andrea, -L’Helena va continuar..., -quan tots estem fent deures a casa, tu proves de xatejar i deixes la feina perquè dius que estàs prou cansada de treballar... No t’esforces gens ni mica!

17 Jo tinc dos gossos a casa –Va dir en Jordi- i entenc que et sentis malament i trobis el teu a faltar; però els animals també moren com les persones... -No ens posem tristos –va dir la Laia- Hem de pensar en demà! -Laia, si mires al cel -va dir en Copi- hi trobaràs una constel·lació que es diu el Ca Major i et recordarà al teu gos, feliç des d’allà dalt... Prova de fer-ho a la nit, ara que arriba l’hivern i... Però, prou ja d’atacar-la, nois! Això que ha explicat l’Andrea em porta a la memòria una llegenda... Mireu, mireu el cel!

-És la llegenda d’un heroi grec, que es deia Hèrcules, fill de Zeus, que tenia una força sorprenent. Quan era molt petit i dormia al seu bressol, com que no era fill d´ella, la deessa Hera (la dona d’en Zeus), que era molt gelosa, li va posar dues serps perquè el matessin; però va ser ell qui les va escanyar amb les seves mans. Encara molt petit, per poder ser immortal va intentar prendre llet de la deessa Hera, però ella se’n va adonar i el va apartar amb violència, amb la qual cosa el cel es va omplir de gotetes de llet d´Hera i es va formar la galàxia que ara anomenem «Via Làctia». Quan ja era més gran, Hera li va posar verí en una copa d’on va beure i es va tornar boig i va matar la seva dona i els seus fills perquè els va confondre amb enemics. Per aquest fet, Hèrcules va ser castigat a passar dotze proves que consistien en vèncer tota una sèrie de bèsties salvatges i fins i tot monstres. Totes les proves eren difícils d’aconseguir, eren metes que havia d’assolir amb esforç i tenacitat, però també amb força. Les va superar totes. Quan va morir, els déus el van pujar al cel, on encara es pot veure com a símbol dels que es dediquen a ajudar la gent amb tot allò que fan. Tots estaven bocabadats, fins i tot una mica tremolosos perquè s’imaginaven l’Hèrcules lluitant amb feres i monstres... i l’Helena, tan impulsiva com sempre, va dir: -M’ha agradat molt aquesta història! Que valent que era l’Hèrcules! -No, més que valent va ser tenaç perquè resolia una prova darrera l’altra i continuava esforçant-se –va dir en Copi- i també va ser solidari perquè lluitava contra aquests enemics per salvar la gent, perquè no prenguessin mal... -I a tu, Andrea? Què t’ha semblat aquesta història? -deia en Copi. -Estic avergonyida! -va contestar l’Andrea- És veritat que no m’esforço suficient en...RES! Sí, amics, així és! He anat repassant el meu problema mentre en Copi parlava m´he adonat que no hi ha

18 cap tasca que em vingui de gust, ni els deures, ni les Mates, Coneixement del Medi... Fins i tot, sóc tan mandrosa que a vegades em costa anar a dormir; penso també que estic sola i no importo a ningú... només al meu ordinador, perquè passo moltes hores amb ell. -Andrea! Anima’t! Has de confiar més en tu mateixa!-li va dir l’Oriol. En Copi va intervenir de nou.

-La solució la trobareu entre tots! No és hora de penedir-se, sinó de mirar cap endavant per tal de poder sortir vencedor del problema. Tots els nois i noies van fer una rodona al voltant de l’Andrea i li van oferir ajut per a les diferents proves d’Educació Física; cadascú l’ajudaria en allò que dominava més. -Ja veuràs la cara del profe, quan vegi que no et podrà suspendre i que t’haurà de posar una bona nota perquè hauràs superat les proves amb èxit -va dir l’Hèctor. -No sé què dir, amics –deia l’Andrea. -Què has après d’aquesta història? -va preguntar en Copi. -Que amb ajut, esforç i constància es pot superar qualsevol tasca, per difícil que sembli i que a més...tinc molt bons amics! -Gràcies,Copi! Gràcies amics!

ots van callar durant una estona. Era molt tard, i potser els nens estaven molt cansats. En Copi va començar a pensar que seria bo enviar-los de tornada a casa. Aleshores, va sentir en Jordi cridar fort. Amb cara de pocs amics, el nen va arrencar a córrer tot empaitant la Laia, que mirava déscapolir-se entre els trastos de les golfes. L´Hèctor i l’Oriol van aconseguir agafar en Jordi, que estava molt empipat i assenyalava la Laia amb el dit, que sámagava darrera en Copi. -M´ha clavat un cop de colze a les costelles –va exclamar en Jordi, enfurismat. -Ell m´ha deixat en ridícul avui a classe –va dir la Laia-. I a sobre, ara encara m´ha tornat a dir «ingènua». Aquell dia havien estat parlant a hora de tutoria de les fites que els alumnes volien obtenir a la seva vida. La Laia havia dit: -Trobo molt difícil saber què faré a la meva vida. No sé què fer quan sigui gran, no en tinc ni idea. En Jordi havia saltat i li havia dit: -Normal; ets molt ingènua! La Laia li va contestar de males maneres, i la professora l´havia castigat. I a sobre, en Jordi ara tornava a burlar-se délla! -Llavors, no saps què fer amb la teva vida quan siguis gran? –va preguntar en Copi. -Doncs no. I estic molt preocupada. -Això em recorda –va dir en Copi-, una altra història que us explicaré si mireu el cel. Mireu el cel! Veieu aquell estel en direcció nord? És lÉstrella Polar. «LÉstrella Polar era una estrella molt indecisa i, igual que tu, no tenia objectius. I com que no sabia què fer, anava dún lloc a un altre sense tenir un punt fix on establir-se. Després de molt temps, va veure que anar dáquí cap allà sense ofici ni benefici no servia de res; així que va decidir quedar-se quieta per pensar què faria. Mentre pensava, van passar dies i nits, i cada cop veia més vaixells que navegaven per sota délla. Va estar observant-los i es va adonar que els mariners també se la miraven molt. Va estar pensant i repensant durant temps i temps per què se la miraven tant, i en un

20 moment donat, va arribar a la conclusió, que podria tenir a veure amb el fet que s´havia quedat parada en un lloc fix. De tant en tant, escoltava les veus dels mariners. Alguns explicaven que tenien molta sort de poder-se guiar amb lÉstrella Polar. Ella encara no sabia que es referien a ella. I va arribar un dia que es van acostar per allà un grup déstrelles nòmades anomenades Constel·lació de L´Óssa Menor. Li van preguntar si era la famosa Estrella Polar. Li van dir que els mariners no deixaven de parlar délla, ja que, com que sempre estava en un punt fix al nord, quan es perdien durant els seus viatges, la buscaven al cel. Això els permetia orientar-se i trobar el camí de tornada a casa. LÉstrella Polar estava molt sorpresa. Tothom la coneixia!

Així les altres sis estrelles es van unir a ella i van formar una constel·lacio en forma de carro, que avui coneixem com a Constel·lació de l´Óssa Menor. I encara assenyala el nord.». La Laia va quedar meravellada amb la història que els havia explicat el telescopi. Va decidir que faria com lÉstrella Polar: no deixaria de cercar objectius a la seva vida, i, igual que léstrella, sésforçaria per aconseguir totes les fites que es proposés. La primera seria estudiar per treure bones notes i aprovar sense repetir cap curs, perquè aquest és el millor camí per poder ser una persona formada i responsable en el futur i tenir una gran vida.

em de dir que els nois, després de la història que havia explicat en Copi, es van quedar pensatius mentre es miraven tots els uns als altres. -Ei nois, -va exclamar de sobte en Jordi -canvieu aquesta cara de pomes agres que feu! Sabeu què? Quan era a casa, he pensat en portar una mica de vodka per poder fer una bona festa. En Jordi va obrir la seva motxilla, va treure una ampolla amb un líquid transparent, la va mostrar als seus companys i la va agitar. L’ampolla clarament estava ben plena. -Però què dius? - Va dir la Laia amb cara de fàstic. -Jo no en vull. -Jo tampoc -va intervenir L´Oriol. -No sigueu tan avorrits! La gent guai fa aquestes coses. -D' on has tret aquesta idea? - Va exclamar en Copi, realment sorprès. -Doncs d'uns amics del meu germà gran, que són súper divertits i que sempre estan fent gresca- va respondre amb tota la naturalitat del món. -No seran els paios que van expulsar l'altre dia de l'escola perquè estaven fumant al lavabo, no?- preguntà L´Helena. En Jordi va mirar fixament la seva amiga mentre assentia amb el cap. -Però aquests nois no són bona companyia! El meu pare els va veure a comissaria perquè havien robat en una botiga de bijuteria del centre comercial. T’has d'allunyar d'ells, són una mala influència per tu -va comentar l´Oriol. -Sou vosaltres qui no us sabeu divertir!, només penseu a fer coses de nens petits. Tots els joves beuen, fumen i es droguen, però controlant. -A veure maco- va fer l’Andrea, amb el seu gran caràcter- Controlant? Controlant? Però si l'altre dia vas arribar a la meva festa d'aniversari tot borratxo. Segur que havies estat amb ells. -Què va passar?- va dir en Copi. -Vaig obrir la porta i no m'ho podia creure. Feia una pudor d'alcohol impressionant, i s’havia fet un blau a l’ull. Segurament s'havia barallat. I encara li dura el blau!- li va assenyalar l'ull. -No va esperar ni tan sols que el deixés passar. Em va empènyer cap a la paret, donant-me un cop al cap. Va entrar fent ziga-zagues, va anar directe al moble-bar dels meus pares per agafar beguda. -Quan m’hi vaig negar, em va posar d'idiota cap amunt. Li vaig intentar arrencar l'ampolla de les mans, però va caure a terra, fent-la miques i embrutant la catifa nova de la meva mare. Em va caure una bronca...! - No em recordo de res... - va dir en Jordi. -Ostres, Jordi, ja n'hi ha prou! -el va interrompre l’Hèctor, mentre la Laia intentava consolar l’Andrea -. Li vas vomitar a sobre i tot. Ja

22 mai et recordes de nosaltres-. En Jordi ni tan sols podia mirar els seus amics als ulls, i amagava la seva mirada acotant el cap. -Vine, Jordi- li va ordenar en Copi. Havia estat atent als esdeveniments, i tenia una idea genial per ensenyarli una lliçó moral.- Apropa't al meu ull. En Jordi, amb passes una mica insegures, s'apropà al telescopi. - Allà està la constel·lació dels Centaures. La veus? -Els centaures eren unes criatures mitològiques que tenien la part inferior de cavall i el tors humà. Segons la llegenda, vivien a les muntanyes i als boscos de Grècia. Tenien fama de ser molt violents, i són molt coneguts per la lluita que van mantenir amb els Làpites, provocada pel seu intent de raptar Hipodàmia el dia del seu casament amb el rei dels Làpites, Piritoo. Els centaures hi van ser convidats, però van beure molt i la seva violència es va accentuar encara més, de manera que s’inicià un conflicte entre els centaures i els Làpites. Teseu, un heroi i fundador de ciutats que hi era present, va inclinar la balança del costat de l'ordre correcte de les coses, i va ajudar a Piritoo. Els centaures van fugir i s’exiliaren per sempre. La seva lluita és una metàfora del conflicte entre els baixos instints i el comportament civilitzat de la humanitat. Això et pot passar a tu. Pots perdre els teus amics per l'alcohol i per avenir-te amb persones poc recomanables. Per això et dic que has de pensar allò que és millor per tu i per les persones que estimes. Abans de fer les coses, rumia una estona sobre les conseqüències que els teus actes comporten. Has de demostrar que tens personalitat . Perquè tu ets tu, ets únic i no has de canviar per ningú. Ningú és més o menys guai per molt que begui, fumi o es drogui. Cadascú té els seus defectes i virtuts, la seva forma de ser i de veure les coses. Prendre coses que saps que no seran bones per a la teva salut només et portarà problemes. Això és el que sempre has de tenir present. No facis les coses sense pensar, perquè qualsevol bajanada que cometis durant la teva adolescència et marcarà per tota la teva vida. Es van mirar els uns als altres. En Copi els havia fet reflexionar. Llavors, en Jordi va alçar el cap, els va mirar a tots i es disculpà: -Ho sento molt. Perdoneu-me tots, si us plau. En Copi i vosaltres teniu raó. Em deixo influenciar amb massa facilitat- va fer una pausa- però, sobretot, et demano perdó a tu, Andrea. Sé que us he fallat i decebut. He fet moltes coses que no hauria d'haver fet i us he fet mal. L’Andrea es va eixugar les llàgrimes, es va posar de puntetes i li va fer un petó. La tensió entre la colla va desaparèixer, i tots van somriure.

l cel encara era ben fosc, però els nens ja estaven una mica inquiets i cansats. Havien passat moltes hores des que havien arribat a les golfes de léscola i aviat es faria de dia. -Hauríem de fer un pensament i tornar a casa, abans que surti el sol –va dir lÓriol-. A més, demà és Sant Jordi. - Encara és fosc! –va rondinar l´Hèctor. -La Diada de Sant Jordi! –va exclamar en Copi amb veu nostàlgica. Coneixeu la llegenda? -A Montblanc, a Tarragona, -va explicar lÁndrea- hi vivia un drac, un monstre verd ferotge que treia foc pels queixals i espantava molt a tothom. En aquell petit indret hi governava un rei, la filla del qual era una princesa adorada per tothom per la seva bellesa i la seva agradable personalitat. Cada dia, els camperols es veien obligats a lliurar una part dels seus ramats al terrible drac perquè s’alimentés, però va arribar un moment en què les pastures es van esgotar. El rei, després de rumiar-hi molt, va arribar a la conclusió que cada dia haurien de sacrificar, mitjançant un sorteig, un habitant del poble per alimentar el drac i evitar així la seva fúria. Però un dia, al sorteig, va sortir escollida la princesa del poble. El rei va decidir ser just tot dient que ella era una habitant més, i que hi aniria igual. -La princesa –va continuar la Laia -va anar fins al cau del drac. Aleshores, el drac va sortir. Era un monstre gran com un elefant i pudent com un ou podrit. A poc a poc es va apropar a la princesa, i, en aquell moment ella va començar a cridar. Sortosament, va arribar un cavaller anomenat Sant Jordi, que es va posar entre el drac i la princesa, disposat a defensar-la com fos. Amb coratge, va atacar el drac amb llança i espasa, i després de molt esforç, va poder ferir el drac al cor, de manera que es vessà la sang del monstre, que va caure a terra lentament i va morir. De la sang del drac vessada, va aparèixer una rosa vermella, que Sant Jordi va collir i va oferir a la princesa. Per això , avui els homes regalen roses a les seves estimades per Sant Jordi. -I també regalem llibres –va dir l´Helena- per recordar dos escriptors molt importants, Cervantes i Shakespeare. -Ah!- va fer en Copi. Això també em recorda una història molt similar que podem trobar al cel. Mireu: Andròmeda i Perseu!

«Fa molt de temps, a Etiòpia, hi havia una bella noia, la princesa Andròmeda. Era la filla dels reis Cassiopea i Cefeu. Cassiopea va barallar-se amb les Nereides perquè es creia que era més bonica que elles, de manera que les Nereides ràpidament van anar a Neptú a demanar-li que castigués Cassiopea per la seva arrogància. Neptú li demanà a Cetus, la gran balena, que destruís el regne d’Etiòpia. Cassiopea i Cefeu van cercar consell a l’oracle, que els va aconsellar que, per poder salvar el regne, havien de sacrificar la seva estimada filla Andròmeda, única solució per calmar la ira del déu del mar. Va arribar el temut moment que tots esperaven amb tristesa i desesperació. Van encadenar Andròmeda a una roca d’un penya-segat perquè Cetus la destruís. Andròmeda, cridant i intentant alliberar-se de les cadenes, va demanar ajuda. Aleshores un noi, Perseu, muntat sobre Pegasus, el seu cavall alat, en sentir el crit, no va dubtar en anar a rescatar-la. Per derrotar-la se

serví de l’ajuda de la Medusa, que convertí en pedra la balena perquè la mirà fixament als ulls. Perseu va alliberar la noia sabent que era el seu amor i ella, en veure l’home que la va salvar d’una mort segura, es va enamorar perdudament d’ell. Andròmeda prengué la decisió d’abandonar el seu regne i marxar amb Perseu cap a Argos. Amb el pas del temps van tenir un fill, Eleu.» -Veieu? -va dir en Copi-. Tant la llegenda de Sant Jordi com la mitologia clàssica, ens ensenyen que hi ha uns valors semblants que no són nous, sinó universals. Tant Perseu com Sant Jordi van esforçar-se per aconseguir vèncer la balena i el drac, i encarnen l’honestedat, la bondat i la solidaritat. Els vençuts, en canvi, representen la part més fosca de l’ésser humà, la maldat i la destrucció. Els nens van assentir en silenci. Pensaven en tot allò que havien après mirant el cel. Llavors es van acomiadar del vell telescopi amb la promesa de tornar molt aviat a veure´l i aprendre moltes coses més. Cap a l´est, el cel començava a clarejar, i els dits rosats de l´aurora anunciaven ja els primers raigs del sol i la Diada de Sant Jordi.