Paraules de paper 2010 Escola Sant Gregori by Escola Sant Gregori

PARAULES_2010_COBERTA_OK!!! 8/6/10 16:11 P�gina 1

Paraules de paper 2010

CY CMY

Paraules de paper escola sant gregori butlletĂ del seminari de llengua juny de 2010

índex

presentació

Part I

treballs de classe

En Joan Feréstec… Alumnes de 1r de Primària A i B

Hi havia una vegada un conill que, quan va sortir del seu cau... Mònica Ripol i Aina Vila, 2n de Primària A Martina Casañé, 2n de Primària B

Tintín al Tibet Féliz Lázaro, Laura Di Napoli i Stella Sorensen, 3r de Primària B 17 Postals a la Carme Alumnes de 3r de Primària A

Endevinalles Alumnes de 4t de Primària

La papallona Bernat Figueras, 5è de Primària A

La zebra Maria Bordas, 5è de Primària A

L’elefant Josep Ismael, 5è de Primària A

El rinoceront Anna García, 5è de Primària A

L’aranya Josep Ismael, 5è de Primària A

La formiga Ignasi Cucurella, 5è de Primària A

La puça Joan Carrillo, 5è de Primària A

La lluna Paula Martín, 5è de Primària B

Jo sóc una rosa Guillermo Camp Jorba, 5è de Primària B

La marieta aprèn la lliçó Aina Llovet, 6è de Primària B

Plan de rescate Inés Elena López, 6è de Primària A

Un món de porexpan? Berta Llanas, 1r d’Eso B

Los cocodrilos del lago Gina Aliaga, 1r d’Eso A

Diàleg de l’Illa del tresor Ramon Forn i Maria Pujol, 2n d’Eso A

Una aventuda en la Antártida Valentina Carrascal, 2n d’Eso A

Reportaje en la Antártida Marta Bracons, 2n d’Eso A

La conquesta de València Jaume Camps, 3r d’Eso B

La vida del ciego Josep M. Esteve, Sara Torrents, Andrea Mellado, 3r d’Eso A

Nou modernista a Sitges Elvira Bullich, 4t d’Eso B

Caballero sin caballo Nina Sastre, 4t d’Eso B

És quan em somriuen que hi veig clar Joan Calvet, 1r de Btx B

Deu minuts al tramvia blau Helena Mira, 1r de Btx B

El príncep sense casa Xènia Massana, 1r de Btx B

Desaparecidos en el desierto Borja Batlle, 1r de Btx A

Preguntas sin respuesta Bernard García, 1r de Btx B

Anginovag Nona Fortián, 2n de Btx B

Dos monólogos Luis Jané, Àlvar Margets, 2n de Btx A

Part II

premis sant jordi

Àlex Font, Els quatre amiguets Primer premi de contes de 1r de Primària A

Ernest Bonet, El bosc i la família Accèssit de contes de 1r de Primària A

Emma Palou, Un safari a Barcelona Primer premi de contes de 1r de Primària B

Àgata Bech de Careda, La formiga Pia Primer premi de contes de 2n de Primària A

Martina Casañé, El concurs de cabanes Primer premi de contes de 2n de Primària B

Gina Rocosa, Els gats Primer premi de poesia de 3r de Primària A

Alessia Bofarull, Els números són el que són Primer premi de prosa de 3r de Primària A

Meritxell Porta, La vida dels números Primer premi de poesia de de 3r de Primària B

Daniel Vilardell, En Gerard i els números Primer premi de prosa de 3r de Primària B

Mireia Palou, Els números de l’1 al 6 Primer premi de poesia de 4t de Primària A

Maria Sierra, La Sandra castigada Menció especial de prosa de 4t de Primària A

Mariona Nicolàs, Les joguines Primer premi de poesia de 4t de Primària B

Helena Galí, El vent Primer premi de poesia de 4t de Primària B

Àlex Casanova, L’ànec de paper que era un dos de paper Primer premi de prosa de 4t de Primària B

Anna Garcia, El zoo Primer premi de poesia de 5è de Primària A

Bernat Figueras, L’illa deserta Primer premi de prosa de 5è de Primària A

Frederic Arisa, El despertar de cada matí Primer premi de poesia de 5è de Primària B

Ton Esteve, Guisla, la remeiera Primer premi de prosa de 5è de Primària B

Jordi Jené, El gerro numèric Primer premi de poesia de 6è de Primària A

Pere Gibert, Que és difícil escriure sobre números! Primer premi de prosa de 6è de Primària A

Pau Romaní, Història de por Primer premi de poesia de 6è de Primària B

Laura Vila, Un cavaller humil Primer premi de prosa de 6è de Primària B

Yvette Vila, Els objectes de la classe amb números Primer premi de poesia de 1r d’Eso A

Berta Álvarez, La lluita Primer premi de prosa de 1r d’Eso A

Helena Casademunt, La posta de sol Primer premi de poesia de 1r d’Eso B

Gemma Calvet, Un tres al món dels humans Primer premi de prosa de 1r d’Eso B

Berta Escoda, El rei del cel Primer premi de poesia de 2n d’Eso A

Júlia Lliberia, La vida Primer premi de poesia de 2n d’Eso B

Carlota Morera, Records d’infantesa Accèssit de poesia de 2n d’Eso B

Mireia Alcàntara, Un viatge inimaginable Primer premi de prosa de 2n d’Eso B

Marc Hervàs, L’acròstic dels nombres Primer premi de poesia de 3r d’Eso A

100

Jordi Vall-Llovera, El mussol Primer premi de poesia de 3r d’Eso B

101

Ciro Martell, En Carles i les matemàtiques Primer premi de prosa de 3r d’Eso B

102

Marta Camell, Un pare Primer premi de prosa de 4t d’Eso A

103

Anna Rita Riba, Desenganys Primer premi de prosa de 1r de Btx A

106

Eva Esteve, Poema d’abril Primer premi de poesia de 1r de Btx B

108

Alexia Espejo, Assaig d’oda al meu gos Primer premi de poesia de 2n de Btx A

109

Àlvar Margets, Caminava sol, sense rumb Primer premi de prosa de 2n de Btx A

110

Eduard Viñolas, On ets? Primer premi de poesia de 2n de Btx B

112

Albert Iribarne, Internet aïlla les noves generacions? Primer premi d’assaig de 2n de Btx B

113

Nona Fortian, La indecisió a segon de batxillerat Accèssit d’assaig de 2n de Btx B

115

Ian Sastre, Indigents Primer premi de prosa de 2n de Btx B

117

presentació

En un escrit de 1955, Josep Romeu Figueras comentava la personalitat literària de Carles Riba i en presentava els trets fonamentals de la seva actuació poètica i cívica. El text apareixia en un llibre on, a més d’un estudi sobre la història de la literatura catalana realitzat per Carles Cardó, s’hi afegien dos estudis més, un sobre Maragall i un altre sobre la literatura catalana contemporània, obra de Josep Romeu1. D’aquest darrer capítol és d’on traduïm el text que us oferim, restituint-lo a la llengua en què va ser pensat, en ocasió de la commemoració dedicada a Riba en el recordatori del 50è aniversari de la seva mort.

Una necessitat tan imperiosa de reﬂexió sobre poesa i sobre la pròpia consciència humana i artística, ningú no l’ha sentida des de Maragall, segurament, amb la intensitat de Carles Riba. Tot el rigor i la competència del pensador, de l’humanista i del crític es conjuguen en aquest desig vehement del poeta. I les seves reﬂexions sobre poesia, sentides i meditades com en la pròpia carn del seu esdevenir i inseparables de la seva mateixa obra, constitueixen la més ambiciosa i contundent aportació, aconseguida a Catalunya, pel que fa a l’especulació literària. Això i la bondat de la seva obra, ajustada i sense concessions, han fet de Riba el poeta més actual dels últims trenta anys i el guia de diverses generacions.

1. Carles CARDÓ, Josep ROMEU, Tres estudios sobre literatura catalana, Madrid: Ed. Rialp, 1955.

8 · paraules de paper

Com Maragall en el seu temps i Carner en el seu, Riba ha fet canviar el rumb de la poesia catalana, donant-li aquesta peculiar lucidesa i flexibilitat, el rigor crític, l’exigència i el to universalista que avui té. A diferència d’aquells, però, la seva permanència en el magisteri ha estat de gran duració, encara continua i no es perfila amb exactitud la personalitat que novament pugui fer canviar la direcció de la poesia del país, si no és el fluxe inevitable de noves actituds generacionals. La poesia catalana ha arribat al seu estat de normalitat i de maduresa com a final d’un llarg procés evolutiu i, en la seva última i decisiva fase, en virtut de les directrius d’aquest últim mestre. La tasca poètica no és des de Riba un compromís ocasional, una simple expansió, un derivatiu marginal de la vida, sinó una total dedicació reflexiva, una necessitat que s’afanya dolorosament a objectivar-se. I això ho fa amb la més vigilada exigència mental i crítica i el més profund buceig en els ressorts expressius, en els matisos més secrets i nets del verb, aquest verb que Riba vol inviolable en la seva més dura i diamantina puresa. En el poeta exerceix un domini poderós el sentiment, que és la força d’on neix la passió que salta del verb al vers, del vers al poema i a l’obra total, amb una energia tensa que ho uneix tot. Però sentiment i passió queden frenats per l’humanisme del poeta, qui, per la resta de coses, es projecta en un estat d’excepció permanent, com si el vers i el poema que han de néixer fossin, no alguna cosa prevista que ha de venir per un camí previst, sinó, tot al contrari, com un miracle inèdit, que se’ns dóna per la gràcia i per l’esforç i en el qual el poeta ho arrisca tot.

paraules de paper · 9

Part 1

treballs de classe

Els nens i les nenes de 1r han treballat el conte “En Joan Feréstec” de Carles Riba. Els hem demanat que n’escrivissin una frase, amb allò que fos més important d’aquest Joan i del que li passa.

En Joan Feréstec... 1r de Primària A

… era un noi que, quan s’enfadava, feia mal. Ernest Bonet …, quan s’enfadava com un animal, pegava. Jofre Moncau … algunes vegades s’enfurismava una mica. Mario Boncompte … era un nen que esgarrapava i es va convertir en un animal. Carlota Rioné … que esgarrapava com un gat i també mossegava com un gos. Maria Sangés … era un nen que, quan s’enfadava, no feia servir les paraules. Àlex Font … era molt gelós dels seus gustos. Bet Font, Rita Pániker i Pau Nicolau … era un noi que feia servir les dents, els punys o les urpes. Mireia Torres … era un nen que, quan s’enfadava, pegava. Màrius Tremosa … era un nen que es portava molt malament. Júlia Garcia … feia servir les dents, els punys i donava patades. Anna Hausmann … es portava molt malament i pegava molt. Lucas Llagostera A en Joan Feréstec, Déu el castiga transformant-lo en un animal. Adrià Modéjar … era un nen que es comportava com un animal. Julieta Monguió … es comportava com un animal i Déu el va castigar. Carlota Farré … era un noi que, quan s’enfadava una mica, feia mal. Èric Vilardell …, quan s’enfurismava, feia servir les dents. Miguel Auset … sempre es barallava i Déu el va castigar. Nacho Pavón

12 · paraules de paper

… és un nen que va donar una patada i Déu el va transformar. Àlia Alloul …, quan esgarrapava, Déu el castigava. Víctor Díaz … era un noi que s’enfurismava i donava cops de puny. Helena Garcia

1r de Primària B

…, quan s’enfurismava molt, Déu el castigava perquè donava mossegades. Alexandra Argemí … així que s’enfurismava una mica ja feia servir les dents, els punys i les urpes. Marta Segura i Ramon Tremosa

La història la va inventar Carles Riba. Aquesta història tan, tan bonica. Emma Palou … sempre que donava patades, mossegades o esgarrapades, molestava. Clàudia Samper M’ha agradat molt quan l’hem treballat, era tan maco... però ell era un noi dolent. Gal·la Torres Moltes vegades en Joan s’enfadava i es portava molt malament. Arantxa Zabalía … era un noi que s’enfadava molt fàcilment i molestava molt. Robert Nebot Una vegada era un noi que es deia Joan i es va convertir en un gat, un gos i un ase. Pablo Blanco A l’escola hi havia un nen que es deia Joan Feréstec i un dia es va enfurismar. Joan Nadal … anava pel carrer pegant i donant cops de puny i coces. Àlex Lázaro Sabeu per què li diuen Feréstec? Perquè quan s’enfada molt, empipa. Max Sagarra

paraules de paper · 13

Com que s’enfurismava molt, feia servir les dents, els punys o les urpes. Manel Ayala És un conte de Carles Riba. En Joan Feréstec es portava malament. Àngel Laso La història d’en Joan Feréstec la vam fer per Sant Jordi i va ser molt bonica. Lina Cavaller … era un nen que en comptes de fer servir les bones paraules, pegava. Janot Vilaró Una vegada era un nen que es portava molt malament i Déu el va castigar. Mauro Gimeno … un dia se’n va anar a fer un passeig pel pont i va empènyer el germà petit. Roger Esteve Una vegada hi havia un noi que es deia Joan i s’enfurismava molt. Paula Garcia Una vegada en una caseta hi havia un noi que, quan s’enfurismava, molestava. Carlos Herrera … quan s’enfurismava pegava, esgarrapava, mossegava i feia mal. Joan-Àlex Riba Cada vegada que s’enfadava es convertia en un gat, en un gos i en un ruc. Lucia Coronas Hi havia una vegada un noi que s’enfurismava i feia servir les dents i els punys. Pablo Moreno … era molt trapellot i quan la gent estava fent alguna cosa, ell pegava. Noemí Gutiérrez Una vegada era un noi que es deia Joan i era molt gelós dels seus gustos. Àurea Climent

14 · paraules de paper

Vam proposar als infants de 2n de Primària de continuar una història que començava dient: “Hi havia una vegada un conill que, quan va sortir del seu cau...” Vegeu com dóna de si tan sols un inici de conte.

Hi havia una vegada un conill que, quan va sortir del seu cau... Mònica Ripol i Aina Vila 2n de Primària A

Hi havia una vegada un conill que, quan va sortir del seu cau, va trobar una perla. No sabia de qui era i li va preguntar a tothom que coneixia si era d’ell. Primer va preguntar-li al cavall i tampoc no sabia qui l’havia perdut, després va preguntar-li al cargol i tampoc, i així van anar passant els dies. El conill ja estava desesperat, però aleshores va passar una cosa que no se l’hagués pogut imaginar mai. Va preguntar-li a la Marieta, però la perla tampoc no era d’ella, però coneixia un animal que sí que la podria haver perdut, era la papallona. Així que li va preguntar a la papallona i sí que era seva i li van entregar. El conill va estar molt content per haver-li tornat la perla i la papallona va estar molt agraïda perquè li havia tornat. Mònica Ripol

Hi havia una vegada un conill que, quan va sortir del seu cau, va trobar una estrella molt brillant al terra. Va intentar enfilar-se a sobre d’uns troncs per tornar-la al seu lloc, però no va poder deixar-la al cel. Va enfilar-se a sobre d’una cadira i deixar-la anar, però tampoc no va poder col·locar-la al cel. Va enfilar-se a sobre d’una casa, la va deixar anar i se’n va anar cap al cel ella sola. Aina Vila

paraules de paper · 15

2n de Primària B

Hi havia una vegada un conill que, quan va sortir del cau, ho va veure tot molt bonic, tot florit i va caminar per anar a buscar els seus amics. Després van jugar a cuit i amagar i a la tarda van berenar pastanagues. Van veure l’arc de Sant Martí i van anar a jugar a casa del conill. El dia següent era el dia de Pasqua i ho van passar molt bé. Martina Casañé

16 · paraules de paper

Els nens i nenes de 3r han llegit Tintín al Tibet i han fet unes descripcions ben boniques d’alguns dels personatges principals, ﬁnxant-se molt en allò que és més característic i seleccionant-ne les paraules més adients. Els de 3r A han escrit una postal a la seva mestra, la Srta. Carme Vilardaga, que ha estat malalta, en què li expliquen els fets més ordinaris, i també els extraordinaris, tot desitjant-li que es recuperi ben aviat per poder-la tenir de nou entre ells.

Tintín al Tibet Féliz Lázaro, Laura Di Napoli i Stella Sorensen 3r de Primària B

El capità és un dels personatges del Tintín. No és tímid, parla força i quasi sempre està enfadat. Sempre mira i ho toca tot. El capità viatja amb el Tintín i el Milú. Acostuma a portar una samarreta blava, una jaqueta negra, una gorra negra, unes sabates marrons i uns pantalons negres. Féliz Lázaro

En Milú és el gos d’en Tintín. És tot de color blanc. Té el nas rodó i una miqueta gran. Les orelles no les té ni grans ni petites, sinó normals. Té bastant de pèl. En Milú no té gaire caràcter. És molt mogut i molt juganer. Li encanta fer missions amb el seu amo, en Tintín, i a tothora va amb ell. Laura Di Napoli

El doctor Tornasol és un personatge del Tintín. És bastant alt i prim i té bigoti. És calb per dalt i per baix té com una corona de cabells negres; també porta ulleres. El doctor Tornasol és una mica pallasso, molt despistat i una mica sord. Acostuma a vestir de verd, blanc i negre. Stella Sorensen

paraules de paper · 17

Postals a la Carme Júlia Gimeno, Ana Navarro, Tània Pujol i Guillem Mora 3r de Primària A

18 · paraules de paper

paraules de paper 路 19

20 路 paraules de paper

paraules de paper 路 21

Que amagui un enigma, que sigui una descripció breu i que rimin els versets. És l’endevinalla. Tot un repte per als nostres alumnes de 4t. Un repte superat, com podeu llegir a continuació.

Maria Sierra 4t de Primària A

Mireia Palou 4t de Primària A

T’hi pots veure però no es mou. I t’ho pots emportar allà on vols.

M’hi guardes coses o me les treus, sóc de fusta, ferro o plàstic, i segur que en tens a casa més d’un. Sóc un…?

Helena Galí 4t de Primària B

Guillermo Boncompte 4t de Primària B

Com una caixa quadrada sóc. La informació que cerques et vaig mostrant, però, a vegades, també serveixo per tafanejar. Saps qui sóc?

Tot i que cada dia a l’escola arribo puntual, corrents he de marxar i no aprenc a sumar.

Daniel Álvarez 4t de Primària B Carla Campos 4t de Primària A

Visc al mar, però respiro com tu i quan salto i brinco sóc el número 1.

Els nens de quart em miren tots els dies de la setmana. Tinc l’esquena rinxolada, i una goma elàstica la boca em tanca. Qui sóc?

22 · paraules de paper

I si entre tots fem un Bestiari? Aquesta va ser la pregunta que els vam adreçar als nens i nenes de 5è de Primària. De poesies sobre animals, ells ja en coneixien un niu perquè les han treballat a classe, però una cosa és saber-ne i l’altra, fer-ne. I se n’han sortit així de bé. A més a més, també van fer poemes d’altres tipus.

La papallona

L’elefant

Bernat Figueras 5è de Primària A

Josep Ismael 5è de Primària A

¿Com pot ser que d’una eruga que amb prou feines s’arrossega i que és tan lletja i amargada, en surti una papallona, tan bonica i amb tants colors, i amb un vol tan preciós?

L’elefant té una orella... que des de Barcelona sent Castella. Perquè té una oïda, que té una gran mida.

El rinoceront Anna García 5è de Primària A

La zebra Maria Bordas 5è de Primària A

La zebra sembla presonera, amb el seu pijama ajustat, blanc i negre i tot ratllat.

El rinoceront té una banya de mig pont. És gros, però no és un elefant; el rinoceront té la cua més gran. És ample, de color gris, però no es menjaria mai un pastís, té potes tan grosses com dues pilotes. El rinoceront és l’únic record de l’unicorn.

paraules de paper · 23

L’aranya

La formiga

Josep Ismael 5è de Primària A

Ignasi Cucurella 5è de Primària A

L’aranya teixia amb molta energia i un cop va acabar se li va estripar.

La formiga obrera treballa i no li paguen. La formiga soldat menja nous, fulles i blat.

L’aranya enfadada va fer un crit, i el dia següent estava tot fet.

La puça

L’aranya contenta es posà a ballar i el fil, a les potes, se li enredà.

És tan i tan diminuta que no es pot veure sense lupa. I tan aviat l’has vist, que ja s’ha escapat pel pèl llis.

Joan Carrillo 5è de Primària A

24 · paraules de paper

La lluna

Jo sóc una rosa

Paula Martín 5è de Primària B

Guillermo Camp Jorba 5è de Primària B

Qualsevol nit d’hivern fred, qualsevol nit de tardor, estiu o primavera, veig la lluna blanca, tan serena, ben corbada i molt lluent que em mira enmig del cel molt contenta, somrient.

Jo sóc una rosa, alta i bella. Jo sóc una rosa, gran i verda.

Quan em llevo, cada dia, mentre em prenc una torrada, veig el sol de matinada que amb els seus rajos de llum molta vida dóna al dia. Però comparat amb la lluna, el sol no en té pas l’alegria.

Hi ha moltes roses, grogues i blanques. Hi ha moltes roses, però jo sóc vermella. Jo tinc espines, grans i boniques. Jo tinc espines, mortals i assassines.

El sol és sempre igual, gran, lluent i daurat. Però, la lluna és diferent: algun dia té forma de C, l’altre dia de D, hi ha nits que es torna rodona i, poques nits, jo la veig roja.

paraules de paper · 25

Dels poemes d’animals de 5è a les faules de 6è. Històries on els animals en són els protagonistes i a on, a més, sempre hi ha algun ensenyament important a assenyalar. I, a la classe de castellà, van aprendre frases fetes. Contruir una història dialogada breu usant-ne més de deu no està gens malament, no creieu?

La marieta aprèn la lliçó Aina Llovet 6è de Primària B

Hi havia una vegada una marieta molt bonica. Era l’insecte més bonic de tota la contrada, però també era molt burleta, perquè sempre se’n reia de tothom que fos més lleig que ella. Un dia la marieta es va trobar un cuc de seda i ella pensà: “Aquest cuc de seda és l’animal més horrible, fastigós i repugnant que he vist mai!”. A partir de llavors, dia darrere dia, la marieta l’anava burxant. Un dia, quan el cuc ja n’estava fart, li digué a la marieta: –Marieta, marieta, no et burlis de mi que després te’n penediràs. Però la marieta l’ignorava i seguia rient-se d’ell. Un dia no trobà el cuc i passaren setmanes sense trobar-lo per enlloc per més que el busqués. Al jardí, hi havia rumors que havien arribat uns insectes nouvinguts: famosos, elegants i bonics! S’anomenaven papallones. La marieta es posà furiosa quan sabé que tenia competència i proposà un concurs de bellesa: ella contra la papallona més bonica que havia arribat. Al concurs hi havia molts espectadors, que serien els jutges. Quan començà el concurs, entrà la papallona i tots quedaren meravellats... i és que mai n’havien vist cap. Així que, quan va acabar el concurs, es decidí que la més bonica de totes era la papallona. La marieta es posà vermella de ràbia en sentir aquells mots i li preguntà a la papallona d’on havia tret aquella bellesa. Llavors, la papallona respongué davant de tots:

26 · paraules de paper

–Marieta, marieta, et vaig dir que no et burlessis, però no em vas fer cas, em vas ignorar... Sóc aquell cuc de seda que dia rere dia aguantava els teus insults. Espero que t’hagi servit de lliçó d’haver perdut el concurs i que mai més te’n riguis de ningú. La marieta, avergonyida, aprengué la lliçó, tot i que mai més fou la més bonica. Encara que tinguis moltes virtuts, sempre s’ha de se respectuós i humil amb els altres.

paraules de paper · 27

Plan de rescate Inés Elena López 6è de Primària A

–O sea, que encima de cogerme el coche, me exigen que pague para recuperarlo? –pregunté con un calma fingida. –Sí, así es, usted paga y nosotros, bueno, ya me entiende, después de todos los trámites… se lo devolveremos. Podría durar mucho pero… como no estaba muy mal aparcado… –¡No, no y no, yo quiero mi coche ahora! Deja de hablar entre dientes, que me pones nervioso! Bueno, ya veremos, pero por el momento… ¡Adiós! –dije perdiendo los estribos. Me fui y le dejé con un palmo de narices. Estaba que me subía por las paredes, ¡ese coche me había costado un riñón! Cuando llegué a casa recibí a mi familia con cara de pocos amigos, así que la mayoría escurrió el bulto diciendo que se iba a estirar las piernas, con lo que me quedé con el camino libre para ingeniar un plan: tenía que rescatar a mi coche. Para que no me pillaran con las manos en la masa cerré la puerta con llave y puse una nota para que nadie entrase en mi habitación (por si las moscas). Estuve maquinando el plan hasta entrada la noche… hasta que di con el clavo.

28 · paraules de paper

Al día siguiente, después de muchos esfuerzos, conseguí falsificar unos papeles que me proporcionarían la victoria. En menos que canta un gallo, me presenté en el garaje donde estaban los coches que había cogido la grúa. ¡Uno de ellos era el mío! Sin más, le dije al empleado que había contratado a un abogado y que después de mucho trabajo habíamos descubierto que no tenían razón (los de la grúa) y que me tenía que devolver el coche sin que yo pagara. El empleado no quería pagar los platos rotos y, creyéndose la historia y mirando los papeles del supuesto abogado, me lo devolvió. Y con estas aquí estoy yo, con mi coche, escribiendo esto y riéndome a mandíbula batiente, pensando lo listo que soy y en la ingeniosa farsa.

paraules de paper · 29

Un món de porexpan? Berta Llanas 1r d’Eso B

El món s’està omplint de residus sòlids. Si no volem acabar vivint-hi a sobre, hem de començar a no malgastar. Els residus cada cop creixen més i més i els únics responsables d’això som els humans. Com a espècie dominant, hem d’evitar acabar vivint sota les nostres pròpies deixalles. La pèrdua de la biodiversitat (pèrdua d’espècies animals, vegetals, etc.) implica la desaparició de plantes medicinals i molts productes que es fan amb animals i vegetals ja no ens podran ser útils. El creixement de residus és del 20%, 1500 quilos per persona a l’any. Cal que els governs de tot el món prenguin mesures urgents per a evitar la degradació del planeta. Però també cal, mentre tots els països no es prenguin seriosament aquest gran problema, que cada una de les persones, individualment, col·laborem a fer un món millor, seguint una sèrie de recomanacions: no utilitzar bosses de plàstic ni productes d’un sol ús, agafar el cotxe només quan sigui estrictament necessari, evitar l’ús de porexpan, acostumar-nos a comprar productes poc embalats, reciclar les escombraries que generem, etc. Per tant, si volem salvar la Terra cal que ens hi posem tots i que els governs facin plans per a frenar l’excés de contaminació, recolzin les energies renovables i aportin diners per a la investigació de nous materials que siguin biodegradables.

30 · paraules de paper

A classe de castellà, després d’haver llegit un conte protagonitzat per tortugues, els alumnes n’havien d’escriure un que tingués una part narrativa i una part dialogada.

Los cocodrilos del lago Gina Aliaga 1r d’Eso A

En un río muy grande y profundo, situado en un país que los hombres aún no habían descubierto, vivían unos cocodrilos con grandes dientes y grandes colas, que comían peces y algunos bichos. Todos vivían tranquilos y contentos hasta que un día, cuando todos estaban durmiendo, dos cocodrilos se despertaron porque creían haber oído un ruido, y también despertaron a los demás. –¡Despertaos! –dijo uno–. ¡Hay un ruido sospechoso! –¿Qué pasa? –se preguntaban todos. –No lo sé –contestó otro. –Yo sí que lo sé –dijo una flojita y débil voz entre los cocodrilos. Ésa voz era la del cocodrilo más sabio y viejo de todo el país, a quien todos veían como a un Dios y nadie se atrevía a contradecir sus palabras. –¡Es una ballena gigante que saca humo por la nariz! –añadió el sabio cocodrilo. Al oír esto todos los cocodrilos empezaron a gritar con pánico. Pero al verla pasar todos dijeron: –¡Eso no es una ballena! –gritaban.

paraules de paper · 31

–¡Nos has engañado! –decían todos. Entonces el cocodrilo sabio les explicó que aquello era un barco de vapor y que si no salían todos de allí, acabarían todos muertos de hambre, porque aquel barco cogía a los peces y se los llevaba muy lejos de allí. Todos pensaron que estaba loco y no le hicieron caso. Pero, después de poco tiempo, los cocodrilos empezaron a quedarse sin peces y, aunque buscaron y buscaron, seguían sin encontrar ninguno. Y al final todos los cocodrilos se murieron de hambre y sólo el cocodrilo más sabio y la gente que lo creyó se salvaron.

32 · paraules de paper

A classe hem llegit L’illa del tresor de Robert L. Stevenson i per treballar la tècnica d’escriure diàlegs amb registre col·loquial, es va demanar als alumnes que n’escrivissin un, els protagonistes del qual fossin dos dels personatges de la novel·la.

Diàleg de l’Illa del tresor Ramon Forn i Maria Pujol 2n d’Eso A

Uns quants membres de la tripulació i en John Silver són a la cuina, sopant. És la primera nit del viatge. De cop i volta, un dels mariners esclata. –Com goseu de servir-nos aquesta cosa, per Déu! –Què repliqueu, mariner d’aigua dolça!– exclamà en Silver–. Aquesta sopa és exquisida, única, un menjar per a déus! Com us podeu queixar? –És una barreja estrafolària, que no agradaria ni al paladar d’un gos abandonat –contestà el mariner, ennuagant-se amb la sopa. –Prou, poca-solta! Com us torneu a ficar amb la recepta casolana de la sopa de tinta de pop i suc de cranc, us les veureu amb mi! I ara, fora de la meva cuina! –digué John Silver. –No marxaré sense haver menjat alguna cosa millor que aquesta– contestà el mariner– i... –Renoi! Calleu ara mateix i aneu a pastar fang! Si no us agrada el que cuino, o us ho empasseu sense respirar o no ho mengeu! –cridà irritat el cuiner–. I pobre de vós que torneu a la meva cuina amb aquestes maneres! –Vós no sou ningú per prohibir-me res, però no tornaré mai més a aquest cau de rates –va dir el mariner, mentre es dirigia a la porta per marxar. –Algú més té alguna cosa a comentar sobre el menjar? –va perguntar John Silver, amenaçant amb el seu bastó.

paraules de paper · 33

A classe de llengua castellana, hem llegit un fulletó informatiu sobre l’Antàrtida i la terra del Foc. A partir de les fotograﬁes que il·lustraven la lectura, els alumnes havien d’inventar-se una aventura en primera persona.

Una aventura en la Antártida Valentina Carrascal 2n d’Eso A

Hace ya un año que por equivocación terminé en el barco de unos cazatesoros llamados los piratas de la Antártida. Todo empezó cuando mi padre, un viejo biólogo, decidió ir a uno de los rincones más bellos y misteriosos del mundo, pero también más helados e inhóspitos para observar la increíble especie del cauquén colorado. Era el 3 de marzo de 2011 cuado llegamos al puerto de Ushuaia, la puerta de esta tierra helada. Desembarcamos todo el equipo e instalamos el campamento; lo que restaba del día, los aprovechamos para descasar, ya que el viaje había sido muy largo y agitado. Eran las siete en punto de la mañana, pero a mí me parecían las diez de la noche. Los tres primeros días fueron un poco aburridos ya que yo no entendía mucho lo que hacían y lo que decían la mayoría del tiempo. Así que al cuarto día, el 7 de marzo, decidí que no iba a seguir aburriéndome. Me puse una chaqueta, un gorro y unos guantes, y salí a recorrer un poco la zona. La verdad es que no tenía miedo de que me fuera a pasar algo, ya que toda mi vida había viajado junto a mi padre a cualquier rincón del mundo, pero esta vez la experiencia no me ayudó mucho. Había caminado unos noventa o cien metros cuando empecé a oír voces. Como no quería que me vieran, me escondí detrás de una pequeña montaña de nieve. Al levantarme para acercarme más, resbalé y sin querer, caí dentro de un barril de manzanas. Digamos que esta vez sí que tuve miedo, ya que me di cuenta de que eran los famosos piratas de la Antártida, los dueños del barril donde estaba.

34 · paraules de paper

Yo sabía que tenía que salir de ahí, pero la curiosidad no me dejó, y de un salto salí del barril y corrí a esconderme en su barco. Transcurrieron unos quince minutos hasta que por fin partieron; yo me quedé sentada en una pequeña habitación durante unas tres horas de viaje. No tenía ni idea a dónde estaba yendo, pero eso no me importaba. Decidí salir para ver por qué había parado el barco y me escondí en una barquita. No podía creer lo que estaba viendo: habían sacado un cofre gigante de las profundidades, al parecer de un viejo barco pirata hundido. Debido a mi mala suerte me descubrió un señor viejo y barrigón, que afortunadamente no me delató y que al contrario me preguntó por qué estaba allí y si estaba bien. También me dio de comer y un lugar para pasar la noche. Al parecer esta vez no iba a poder regresar pronto al campamento y me imaginaba como debía estar mi padre por la desesperación de no encontrarme. Esta vez mi curiosidad me había metido en un gran problema, y no me quedó otra opción que explicar a todos mi presencia en el viaje. Por suerte con los días me pude ganar su confianza y se fueron convirtiendo en una gran familia para mí. Todos me cuidaban y me atendían. En realidad pasé unos de los mejores días de mi vida. Perdí la cuenta de los días pasados entre ellos. Afortunadamente había podido comunicarme con mi padre y contarle todo lo que había pasado. Creo que pasé casi un mes completo con esta banda de marineros, con los que viví aventuras increíbles como entrar en inmensas cuevas completamente congeladas, escalar grandes montañas de hielo y bucear entre pingüinos y ballenas. Yo no quería, pero el fin de mi aventura había llegado. Cuando el 1 de abril regresamos al puerto de Ushuaia, junto a mi padre, no voy a decir que no me dio alegría estar con él otra vez, pero sobre todo me dio tristeza dejar atrás toda esa aventura tan fascinante que había vivido y a esa nueva familia de piratas que había encontrado.

paraules de paper · 35

Reportaje en la Antártida Marta Bracons 2n d’Eso A

Soy Marta Bracons Font, reportera del canal Noticias 25. Esta mañana me han hecho una propuesta irresistible: un reportaje sobre los científicos que estudian el cambio climático en la Antártida. Sólo un inconveniente: apenas hay tiempo para prepararse. Tengo que tomar el avión a primera hora de la noche, para llegar lo más pronto posible a Chile y desde allí enlazar con los vuelos que parten de Punta Arenas con destino al continente helado. La base española, una de las más de cincuenta bases allí instaladas, se encuentra en la isla Livingston y sólo está ocupada durante los meses del llamado verano austral, de noviembre a marzo. ¡Vaya verano, con una temperatura que nunca llega a superar los 0 grados! Los científicos me acogen amablemente. Su espacio de trabajo es muy reducido y su labor consiste, principalmente, en recoger muestras y evidencias del impacto del cambio climático sobre esta enorme superficie helada. Hay datos preocupantes, como que cada año se pierde una superficie de unos 150 km2 de hielo. En mi reportaje procuro recoger las palabras de los científicos y las combino con imágenes de este maravilloso paisaje para que la gente tome conciencia de la magnitud del problema. Creo que puede tener mucho impacto en la opinión pública y ya espero con muchas ganas el momento en que sea emitido.

36 · paraules de paper

En alguns cursos els alumnes han representat, amb gran encert i il·lusió, diferents funcions teatrals, com Els Pastorets. També és bo que sàpiguen escriure teatre encara que, de moment, no una obra sencera; però sí que coneguin com es representen els diàlegs i les acotacions, què són les escenes o com tractar l’espai escènic. És indiscutible que un dia Shakespeare s’hi va posar.

La conquesta de València Jaume Camps 3r d’Eso B

Argument Jaume I comenta amb Violant d’Hongria la necessitat d’emprendre la conquesta de València. Les Corts aproven la proposta i aquella comença. Som a l’any 1230.

Acte I Palau Reial de Barcelona. Cambra del rei i la reina. El llit és al bell mig de l’habitació. La reina està asseguda a l’ampit de la finestra pentinant-se mirant la ciutat. Jaume, dret, va d’un costat a l’altre de l’habitació mirant de tant en tant per la finestra. Llum tènue; és el crepuscle i els últims raigs de sol inunden l’habitació. Jaume I: He pensat, Violant, d’anar a conquerir València. (Ho diu sense mirar-la). Violant: No teniu prou terres ja? Acabeu de conquerir Mallorca! (Li diu una mica enfadada, però continua pentinant-se). Jaume I: És que València, per a mi, és la millor terra del món, i hem d’expulsar els àrabs de la península. (Ho diu girant-se cap a ella).

paraules de paper · 37

Violant: No arrisqueu més la vostra vida! (Deixa la pinta i el mira). Jaume I: Hem de lluitar per fer més gran la cristiandat i Catalunya... (Ho diu conciliadorament). Violant: (S’aixeca i es posa les mans al pit) Senyor, us estimo i no us voldria perdre per res del món, però ho entenc... Jaume I: No esperava menys de vós. Sapigueu que les corts ja són convocades. Un gran honor recaurà sobre el regne si aconseguim el nostre objectiu. A més, vós m’hi acompanyareu, així compartirem la glòria! (Surt de la cambra).

38 · paraules de paper

Els alumnes de 3r d’ESO han llegit enguany El Lazarillo de Tormes. En aquesta novel·la picaresca bé sabem com acaba la història, però no la vida d’alguns personatges que es creuen en la vida d’aquest pícar. En un exercici de redacció es va demanar als alumnes que “acabessin” la vida del cec.

La vida del ciego Josep M. Esteve, Sara Torrents, Andrea Mellado 3t d’Eso A

Después del accidente producido por Lázaro, el ciego estúvose un par de meses curándose de las heridas causadas por la caída. Cuando al fin recuperose decidió mendigar y usar sus artes picarescas para volverse a abastecer de dinero y, con tanta maña las supo usar que en pocos días tuvo más dinero del que pudiera llevar en el fardel. Por eso decidiose a comprar un jumento, que en los caminos seguro que no le engañaba, porque estos por el camino difícil no se dejan llevar, y además se propuso cuidar de otro chico, pero esta vez no fue de uno sino de dos, uno que guiaba y cuidaba al jumento, el más mayor, y el más pequeño, que avisaba al ciego para que parase en sus rezos. El ciego los maltrataba, pero no tanto como a Lázaro, pues sepa Vuestra Merced, que es de lógica, ya que tenía a dos a los que pegar; los golpes se repartían y el ciego se cansaba antes. De comer les daba a cada uno tanto como a Lázaro, pero éstos no podían hacer ninguna triquiñuela, ya que junto al jumento había comprado unas bonitas alforjas de cuero con unas cintas que se unían con un candado. En cuanto dinero, el ciego mucho recibía, pero los chicos ni media blanca veían, ya que el truco que hacía Lázaro, el más mayor, no lo podía hacer, ya que cuando cobraba no estaba presente, y el más chico no lo sabía hacer. Todos juntos mal no vivían, pero un día el más mayor decidió irse, y con él el más chico llevarse, así que cuando el ciego dormía le tiró una jarra en la testa, le cogió las llaves de las alforjas y se escaparon. El ciego se quedó solo y pobre hasta que finaron sus días. Josep M. Esteve

paraules de paper · 39

Cuando empecé a oír, no sabía dónde estaba. Sólo oía voces. No podía distinguir de quién hablaban hasta que alguien se acercó y me dijo: “¿Está bien, señor?”. Yo no recordaba por qué me dijo esto y empecé a asustarme. Debía mantener la calma, empecé a preguntar a las personas que estaban a mi alrededor, pero nadie sabía que había pasado. No había ni rastro de Lázaro. Intenté recordar pero no lo conseguía. Me sentía tan rabioso por dentro que no sabía cómo podría descubrir qué me había pasado. La gente del lugar fue muy amable y me acompañaron a mi hogar. Les pregunté dónde me habían encontrado. Por un momento todo me cuadró: había ido con Lázaro al campo y él me guiaba. No supe durante unas horas dónde podría estar Lázaro, sólo se me ocurrían pensamientos extraños; que si una viga, que si debía saltar muy alto y con todas mis fuerzas… Al día siguiente, vino un joven muy amable para ver cómo estaba, si ya me había recuperado. Me sorprendió un poco pero pensé que sería una de aquellas personas que me ayudaron el día anterior. Le pregunté por su nombre pero no quería dármelo. Cada vez era todo más extraño, que si preguntas, que si iba acompañado… Al cabo de un rato me cansé y le dije que fuera al grano que no tenía todo el tiempo del mundo. El joven me empezó a explicar que él estaba allí cuando todo ocurrió. Él había visto quién había sido pero no quería delatar a nadie. Le daba tanta pena que al final me contó que él había visto como Lázaro me hacía saltar justo por debajo de donde había una viga para que me diera un fuerte golpe en la cabeza para que él pudiera escapar. Me dio tanta rabia que no sabía si

40 · paraules de paper

levantarme e ir a buscar a Lázaro o acoger al joven que se había sincerado conmigo. Finalmente opté por la segunda opción y ya tuve a otro Lázaro al que fastidiar. Sara Torrents

Después del fuerte golpe que el ciego recibió en su cabeza, estuvo tres días en el hospital de Toledo. Al levantarse supo que tenía que vengarse de Lázaro. Preguntó por todas partes si lo había visto alguien pero no obtuvo respuesta alguna. El pobre ciego estaba empezando a quedarse sin alimento y el poco dinero que tenía se lo habían robado mientras él dormía en un banco. En esta situación tan miserable el ciego ya ni se acordaba de Lázaro. Ahora sólo le preocupaba comer y encontrar algún mozo que le pudiera ayudar. La suerte estuvo de su parte, ya que llegó a una posada donde un hombre le ofreció una moza a cambio de un maravedí. Él aceptó encantado con su nueva compra. La niña se llamaba Rocío y tendría unos 14 años. Según decía la gente era hermosa (ya que el ciego no podía verla) pero además de eso era una persona muy dulce y cariñosa que trataba muy bien al ciego y nunca intentaba engañarle. Ante tanta dulzura la personalidad del ciego cambió un poco y ya no intentaba pegarla ni insultarla. Eso sí, seguía siendo tacaño y le daba poca comida, pero eso a la moza no parecía importarle. Andrea Mellado

paraules de paper · 41

Els alumnes de 4t d’Eso varen visitar el Museu Romàntic de Sitges, la casa Llopis i el Cau Ferrat per arrodonir la presentació i estudi del modernisme feta a classe. Amb aquestes visites es van acostar a les maneres de viure de l’època, les més convencionals i les més bohèmies, i a partir d’aquí se’ls va demanar que escrivissin un text ambientat en aquests espais i en aquesta època.

Nou modernista a Sitges Elvira Bullich 4t d’Eso B

Jo sóc l’Ansem i tinc 14 anys, però demà en faré 15. El meu pare és comerciant de vins. Cal dir que a Sitges el raïm creix molt bé i la majoria de burgesos es dediquen a això. La meva mare ve d’una família també burgesa, però de Barcelona. El meu pare m’ha promès que anirem a ciutat! I a més, la mare m’ha dit que tindré un regal molt especial. Per això jo estic tan il·lusionat! Aquesta tarda anirem a la platja, ja comença a fer bon temps. Però mentre la minyona ens prepara el berenar, la mare em fa anar a estudiar la lliçó de piano. No en el piano de cua, perquè només l’utilitzem quan el pare rep visites i vol una mica de música, sinó en el piano armari. Com que la mare està ocupada donant ordres a la criada, me’n vaig a l’escriptori molt ràpid i trec un llibre que estic llegint, d’amagat, ja que al pare no li agraden els llibres i s’estima més que m’interessi pel seu negoci perquè, quan sigui gran, vol que jo me n’ocupi. Sento la mare que ve cap a la sala de música, deixo el llibre i vaig corrents per arribar abans que ella; no vull que descobreixi que no estava estudiant. Quan arriba em diu que hem de marxar i aleshores agafo el barret i la segueixo. A baix ens espera el carruatge i sortim al carrer. Quan passem pel carrer del Puig, sento unes veus fortes i riures poderosos que vénen d’una casa de pescadors. Intento mirar a dintre però només aconsegueixo veure unes parets blaves i tot de plats de ceràmica penjats. Li demano a la mare qui hi viu i em diu amb un to despectiu: –Hi viu un escriptor que sempre està fent barrila amb els seus amics... No t’has de fer mai amb gent com aquesta! Tu només t’has de preocupar del negoci del pare. 42 · paraules de paper

“Escriptor!” Penso. I també penso en el llibre que m’estic llegint. Fins que sento un crit que ve de fora i ens aturem davant la platja. La mare em fa sortir del carruatge i anem cap a la sorra, on la criada deixa el berenar. Jo vaig corrents cap a l’aigua i deixo que les onades em mullin els peus... “Escriptor!” Al cap de poc, la mare em crida per anar a menjar. Quan arribem a casa, me’n vaig a l’escriptori i agafo el llibre. Pujo a l’habitació per llegir una mica, però sento que el pare em crida. Baixo a la sala de música on m’espera ell amb un senyor alt i ben vestit. El pare sembla content i em diu que quan comenci la tardor aniré a treballar a les vinyes d’aquest senyor per aprendre l’ofici. Després em diu que vagi a estudiar la lliçó de música i em dirigeixo cap al piano d’armari. Avui, però, no encerto cap nota. Demà faré 15 anys i només penso en el regal que em faran. Avui m’he llevat aviat i he anat a l’escriptori a llegir. El pare i la mare han baixat al cap de poc i m’han vist amb el llibre a les mans. El pare l’ha agafat d’una revolada i m’ha dit que anés a ajudar la minyona a fer la maleta per anar a Barcelona, però que abans em donarien el regal. M’han conduït cap a la sala de música i allà hi havia una placa on hi figurava el llinatge del negoci de la família i a baix de tot hi havia el meu nom. L’he mirada i després he mirat els meus pares que somreien. Però, de sobte, i gairebé sense pensar però amb fermesa he dit: –No, pare. No aniré a treballar a la vinya ni tampoc seguiré el teu negoci. Jo vull ser escriptor.

paraules de paper · 43

Crear sensacions inquietants i mons absurds –o no tant– amb les paraules i els seus sons sempre ha fascinat la intel·ligència humana.

Caballero sin caballo Nina Sastre 4t d’Eso B

Cuando la realidad te asusta y tu entorno no te gusta solo ves una pastilla a menos de una milla. Las cosas se oscurecen y tus problemas crecen. Te atormenta un martillo mientras tus ojos pierden brillo. Ese niño creció a ciegas. Una infancia sin figuras paternales. Un idealista con ideas inmorales. El calor se lo dio la calle, le forjó un escudo, una espada y un antifaz. Fue nombrado caballero sin caballo. Con corta edad, María fue su mejor amiga. Su vida atormentada nunca había visto tanta lluvia. Se dio cuenta de la situación, intentó sumar todos sus logros y, sin saber sumar, el resultado le dio cero. Chocó mil veces con la misma piedra y la vendió para volver a chocar. La vida jugó con él y él jugó a tener vida. Subidas y bajadas. Cuando la realidad te asusta y tu entorno no te gusta, solo ves una pastilla a menos de una milla. Las cosas se oscurecen y tus problemas crecen. Te atormenta un martillo mientras tus ojos pierden brillo. Quedó último sin tener contrincante. Empieza a tener un sabor picante. Aceptar la realidad nunca es fácil y menos cuando tu corazón es frágil. Mirada atormentada, corazón a mil por hora. Un final aquí al lado, con un sentimiento ahogado. Pensó en despedirse pero nadie le esperaba. Se miraba, callado, y analizaba.

44 · paraules de paper

Saturado de indecisión, en su rostro poca expresión, agobiado, sin tener presión. Una risa bastó para desafiar a su alma y con una caja de pastillas se metió en la cama. Cerró los ojos esperando un efecto, no esperaba encontrarle ningún afecto. Lo pasó mal pero más mal lo pasó en vida. Esta fue su última caída. Cuando la realidad te asusta y tu entorno no te gusta, solo ves una pastilla a menos de una milla.

paraules de paper · 45

Després d’haver realitzat un dictat d’un text en el qual un personatge en un vagó del metro feia un monòleg, es va demanar als alumnes que, inspirant-se en ell, descrivissin una escena en un mitjà de transport.

És quan em somriuen que ho veig clar Joan Calvet 1r Btx B

Entro al metro sabent que arribo tard a casa i que els meus pares estaran preocupats. Tothom em mira, fins i tot el conductor. Com sempre, cares de pena o compassió. Jo segueixo tranquil fins al seient buit al costat de la finestra i intento fer veure que no els veig, perquè si torno la mirada tots faran la cara de penediment com si haguessin fet alguna cosa, acompanyada d’una mena de «em sap greu» gesticulat amb la boca. La parella del seient de davant intenta dissimular, i no ho fan gaire bé, tot i que millor que aquella dona del fons que, acompanyada d’un nen, probablement el seu fill, sembla ser l’única persona del vagó que no em troba diferent. Última parada abans de la meva. Entra un noi jove i em mira com tots els altres, però aquesta vegada no hi veig pena, sinó un somriure de salutació que només acostumo a veure a la família o a els amics. S’acosta i s’asseu al meu costat, acció encara menys corrent en la resta de la gent que sempre s’allunya el màxim possible. M’aixeco, és la meva parada. En el moment que s’obren les portes el noi es gira i torna a fer el mateix somriure dient «Adéu!». Ara sí, ho veig molt clar, aquest noi té algun familiar amb discapacitats psíquiques com la meva.

46 · paraules de paper

Deu minuts al tramvia blau Helena Mira 1r Btx B

Oh, no, és dilluns! Ja torno a estar asseguda en el tramvia blau com cada dia per anar a l’escola. M’agrada observar la gent amb qui viatjo cada dia, encara que la feina és meva per mantenir els ulls oberts. Aquesta gent per a mi, són una mena d’amics desconeguts, amics de deu minuts. Avui, aquella noia morena i grasseta que sempre em saluda amb un somriure està molt concentrada en una lectura. Sovint aixeca la vista i mira per la finestra. Crec que vol evitar la gent! Potser té problemes a la feina! Ja se sap, això de la crisi està afectant tothom. El qui no acusa mai la crisi ni res és en Jaume, el conductor, que sempre té una bona paraula i un somriure per a tots els passatgers. Avui sense anar més lluny ha ajudat un senyor gran que anava amb bastó perquè pogués pujar sense problemes. En queden pocs com en Jaume! Atenció! Ara arriba el més divertit! Hem arribat a la parada on puja l’àvia amb aparença de tenir només vint anys i les seves nétes bessones, la Maria i la Clara. Quin parell! La seva àvia sempre els explica històries de quan ella era jove i agafava aquell mateix tramvia. Sovint també les ha de renyar perquè no se’n pensen una de bona i com sempre… fan tard!!! Nenes, correu! Avui, excepcionalment, a aquestes hores també hi ha un grup d’estrangers. Jo diria que són canadencs per l’accent que tenen, o potser són americans? Ha arribat la meva parada. Com sempre allà hi ha la Mònica i la Mariona, esperant-me per entrar a classe i escoltar el relat dels meus apassionants deu minuts al tramvia blau.

paraules de paper · 47

A classe per treballar el diàleg havíem llegit un poema en prosa de Charles Baudelaire, L’estranger. El text era un diàleg de temàtica existencial. Els vaig proposar que, seguint el model, n’escrivissin un.

El príncep sense casa Xènia Massana 1r Btx B

S’assegué a la cadira de la cafeteria de sempre. El sol primaveral impactava en la seva pell i notava la calor que li donava. No hi havia ningú més que ell. Llegia un llibre de contes que la seva àvia li va regalar quan era petit. - «Un conte per a cada dia de l’any»... Somreia en recordar les tardes que passava llegint-lo, acompanyat de tot l’amor que els seus avis li tenien i com se l’escoltaven mentre perdien els seus ulls, amb una mirada tendra, entre els sons de la lectura d’un nen que amb prou feines sabia llegir. De sobte, en la quietud d’aquella tarda del vint d’abril, entrà un senyor. Anava ben vestit, amb un vestit de color grisós, camisa blanca; s’hi trobava a faltar una corbata que s’adigués amb l’estil de la seva indumentària. –Bon dia, podria posar-me un cafè? –Ara mateix l’hi porto. S’apropà al noi, que en aquells moments llegia àvidament el conte titulat «Vint d’abril – el príncep sense casa.». Sense dir res, s’assegué davant seu. –Bon dia. Espero que no li faci res que m’assegui aquí. –No, no, i ara! Segui, segui.

48 · paraules de paper

La vergonya es féu evident en cada paraula que el noi pronunciava, ja que es veié sorprès per un estrany mentre llegia un llibre amb una portada plena de dibuixos i coloraines que el feien enormement atractiu per a un nen. Amagà el llibre ràpidament i digué: –Puc preguntar-li el nom? –Creu vostè que totes les coses tenen nom? Des de petit que he crescut sol i sense ningú que m’ensenyés el que significa la paraula amor. Ningú va voler regalar-me un nom perquè tothom ha cregut i creurà sempre que no el mereixo. –I d’on és? –¿Pot anomenar pàtria aquell lloc que li ha donat l’esquena quan l’ha necessitat? Si vol saber alguna cosa del país d’on vinc, només cal que faci un exercici d’imaginació. Imagini’s que cada pas que fes, fos una marca d’un lloc que mai més podrà tornar a trepitjar. Els seus passos dibuixarien i marcarien la creació d’allò que, simplement, no és res. –Perdoni si la pregunta pot sonar impertinent però... quants anys té? –Impertinència la meva si no contestés! Demà farà vint anys que tinc vint anys. Podria dir-li també que he vist sortir al sol gairebé quinze mil vegades. Que fa dues mil nits que viatjo sense saber el motiu i que les hores tenen una durada especial per a mi. Per tant, no sé si hauria de refiar-se de tot allò que he dit...

paraules de paper · 49

–Ha dit que viatja... Cap on viatja? –Viatjo cap a la vida, a viure tot allò que un dia se’m va privar de sentir. Viatjo a les aigües dels mars més profunds, a les platges verges, a les muntanyes més verdes, als rius més cabalosos, als salts d’aigua més alts. Viatjo cap al sol, perquè la meva cara faci de mirall de tot allò que ell representa: l’esperit de la vida, la llum, la creença que cada matí pot ser millor que l’anterior. Viatjo cap a les pluges, perquè m’omplin les butxaques de gotes d’aigua i mullin el meu somriure i m’ensenyin a viure com elles, a tenir-ne la lleugeresa i a seguir viatjant fins que el sol decideixi evaporar-me.

50 · paraules de paper

El món sobrenatural, paisatges llunyans i exòtics, llegendes, misteri, por, tenebres, foscor. Aquests i d’altres ingredients són els usats pels autors romàntics. Els alumnes de 1r de batxillerat han hagut de retrocedir en el temps i escriure un conte que tingués les característiques dels escriptors del xix.

Desaparecidos en el desierto Borja Batlle 1r Btx A

Esta es la historia de unos exploradores ingleses del s. XIX durante la colonización de África. El grupo estaban capitaneado por Sir James Carrot, un elegante coronel muy carismático con fama de conseguir todo lo que se proponía aunque, quienes lo conocían mejor, aseguraban que no dominaba la estrategia militar y que no podría ni conquistar una aldea de tuaregs. La reina de Inglaterra le ordenó encontrar un mítico tesoro egipcio que, según cuenta la leyenda, es un cofre de oro donde Nefertiti, antes de morir, guardó sus objetos más preciados y se lo entregó a un soldado para que lo escondiera en el desierto de Ayût. Le encomendó, con este fin, construir un pequeño templo donde quedara guardado y protegido eternamente. Sir James Carrot y sus soldados arribaron al Cairo después de un largo viaje en barco y, a su llegada, tuvieron que ir a buscar a los nyahmeds, los halcones del desierto de Ayût, famosos por conocer a la perfección el territorio pero también por ser muy sanguinarios y no saber lo que es la compasión. Cuando el coronel y sus hombres encontraron a los halcones, estos les avisaron del peligro que corrían y que, si encontraban el tesoro, una maldición caería sobre ellos; pero el noble inglés se mostró muy pasivo delante de las explicaciones de los nyahmeds y siguió con la expedición.

paraules de paper · 51

A mediados de octubre de 1867 los exploradores, junto con sus guías, empezaron a buscar el tesoro. La primera noche establecieron un campamento y, a la hora de la cena, todos compartieron una hoguera y se empezaron a relacionar explicándose costumbres y tradiciones de sus culturas. Los nyahmeds les contaron a los ingleses la historia de Nefertiti y su tesoro. Este fue entregado por la hermosa faraona a su enamorado, Hamed. Ambos se amaban pero su amor era imposible porque él era un simple soldado. Al cabo de un tiempo ambos fueron descubiertos y Nefertiti le ordenó que se marchara lejos porque sino le iban a matar; pero antes le entregó un cofre con sus posesiones más preciadas y le dijo que lo escondiera en algún lugar del desierto de Ayût y, según la historia, así fue. Pero los nyahmeds explicaron que quien abriera el tesoro despertaría el alma de Hamed y esta acabaría de forma terrorífica con el intruso. Sir James Carrot, manteniendo su prepotencia, les ordenó que se callaran y que todo el mundo fuera a dormir. A la mañana siguiente habían desaparecido cuatro hombres de Sir James y este acusó a los Nyahmeds de asesinarlos. Estos, indignados, se enzarzaron en una lucha con los ingleses pero estos últimos tenían armas de fuego y no dudaron en usarlas. Pasaron los días y, aunque el noble inglés lo negara, se habían perdido y ya no tenían guías, pero un día en medio del desierto vieron un gran

52 · paraules de paper

escarabajo de piedra. Carrot y sus hombres no dudaron en entrar pero, cuando se disponían a hacerlo, en la entrada estaban los cuatro militares desaparecidos sin ojos y sin lengua. Los demás soldados de Sir James estaban asustados y uno a causa del pánico intento escapar pero Sir James lo ejecutó. Una vez dentro del templo, vieron un pequeño rayo de luz que iluminaba una columna donde posaba en lo más alto el codiciado tesoro; delante de este, había dos grandes estatuas: una era de Hamed y la otra de Nefertiti. Cuando Sir James Carrot se dispuso a coger el tesoro, empezó a oír las voces de los nyahmeds que contaban que él y sus hombres habían matado, pero no se inmutó. Con el tesoro en sus manos se giró: sus hombres habían desaparecido. Por primera vez estaba asustado y, al entrarle el pánico, el cofre cayó al suelo y se abrió. Cuando esto sucedió, empezaron a salir escarabajos de la boca y de los ojos de las estatuas, y el rayo de luz desapareció. Nunca se supo nada más de Sir James Carrot y sus hombres.

paraules de paper · 53

A classe de castellà, a partir d’una fotograﬁa antiga d’un noi, venedor de mistos, de Londres del segle xix es van inventar una història.

Preguntas sin respuesta Bernard García 1r Btx B

Londres. 1884. El humo de las fábricas y la polución no permiten ver ni una cara en la noche invernal. La nieve cubre los edificios y monumentos y Trafalgar Square no podía estar más concurrido. Salgo de mi casa, un piso acomodado en la zona céntrica de la ciudad. Vivo solo. Los vecinos me hacen la vida imposible: sus discusiones y gritos se me meten en el cerebro como clavos en una pared. Una pedigüeña se me acerca y yo con un simple gesto le indico mi respuesta. Prosigo con mi incierto camino y tropiezo con un niño, un niño verdaderamente pequeño, demacrado, cansado y hambriento. ¡Pobre muchacho! Esta imagen me entristece, su cara muestra una gran tristeza. Con los pies descalzos, el frío que debe de estar pasando es considerable. No puedo hacer nada por él, pienso interiormente. Pero me engaño. ¡Esas situaciones hacen que se derrumbe cualquiera! Pero yo qué puedo opinar sobre eso, si poco falta para que acabe como este chico ¡Le doy demasiadas vueltas! Debo centrarme. Sin pensarlo dos veces huyo casi corriendo del triste Greenwich y me escondo en una calle cualquiera: burdeles por doquier, gente borracha inconsciente por los suelos, prostitutas tristes y algún que otro voyeur. Con ‘’monumentos’’ de este tipo, ¿quién no enloquecería? Mis reflexiones diarias son siempre las mismas: ¿Cuándo cambiará este bendito mundo? Pero nadie lo sabe.

54 · paraules de paper

Tots els textos han de respectar unes determinades propietats, és a dir, uns factors que en garanteixen l’idoneïtat: l’adequació, la cohesió, la coherència i la correcció. I hem d’avesar-nos a tenir-les en compte a l’hora de redactar qualsevol tipus d’escrit. Però, què passaria si no les respectéssim? En aquest treball en teniu la resposta. Es tractava, en aquest cas, de no respectar la propietat de l’adequació, és a dir, de no tenir present ni el registre ni el gènere textual adient. Un prospecte mèdic pot esdevenir, llavors, una carta. L’efecte és, en aquest cas, força còmic.

Anginovag Nona Fortián 2n Btx B

Estimat pacient, T’adrecem aquesta carta per informar-te que el medicament ANGINOVAG està compost per diversos productes químics, com el clorur dequalí, l’enoxolona, l’acetat d’hidrocortisona, entre d’altres. Te’l pots prendre si pateixes d’amigdalitis, faringitis, laringitis o aftes bucals. Si ets dona i estàs o creus estar embarassada, vés amb molt de compte a l’hora d’ingerir medicaments; et recomanem que si vols administrar-te l’ANGINOVAG li ho consultis abans al metge, no fos cas. A part d’aquest petit inconvenient, aquesta medicina no presenta cap altra contraindicació. Per administrar-te’l correctament, obre la boca, dirigeix el filtre cap a la gola (o l’afta bucal si és la zona afectada) i pressiona la part superior de l’envàs. Per començar el tractament repeteix aquest pocés dues vegades cada dues o tres hores, i a mesura que vegis que el dolor disminueix, fes-ho cada sis hores. Si per motius aliens n’ingereixes una sobredosi, truca urgentment al Servei d’Informació Toxicològica (91 562 09 20) o vés a l’hospital més proper amb aquesta carta on s’indica la composició del producte.

paraules de paper · 55

Aprofitem l’avinentesa per recordar-te que els medicaments s’han de mantenir fora de l’abast dels nens. Cordialment, Laboratoris Novag, S.A.

PD. Si ets esportista professional t’advertim que l’ANGINOVAG conté components que podrien alterar els resultats dels controls antidopatge.

56 · paraules de paper

Al llarg del dia parlem, parlem i parlem... amb nosaltres mateixos. Ens recordem cites, ens expliquem anècdotes, reproduïm diàlegs. I com es representen per escrit aquests monòlegs interiors?

Dos monólogos Luis Jané i Àlvar Margets 2n Btx A

¿Que cuál ha sido mi lectura favorita? Bua, pues no sé... mi lectura favorita, mi lectura favorita... va, disparo... Insider, Los pilares de... ¡ah! Ya está: El médico. ¡Esta sí que es la mejor! ¡Qué recuerdos!, ¡qué bueno que es este!, ¡sí, sí! Por culpa de este libro suspendí tantas aquel trimestre –je, je– me pasaba las tardes leyendo. ¿Dónde debí dejarlo? ¿Lo vuelvo a leer? ¡Va, ahora, en un plis lo acabo! ¡No, no!, ¡qué pereza!, que Blanca se lo está leyendo ahora y nos tendremos que poner de acuerdo para leer. ¿Ordenador? Luis Jané

...y ahora he de escribir acerca de la lectura que más me ha impactado...a ver, Àlvar, piensa... ¿Prefiero ese libro policíaco de la autora francesa o bien me decanto por el suspense y la gran caracterización de los personajes de La celda de cristal, de Patricia Highsmith? Sí, mejor el primero, será más sencillo explicarlo... ¡Anda! ¡hay que hacerlo como si fuera un monólogo interior!...ya decía yo que un punto y medio no se regalaba así como así... Àlvar Margets

paraules de paper · 57

Part 11

premis sant jordi

Els quatre amiguets Àlex Font Primer premi de contes de 1r de Primària A

Una vegada hi havia tres amics: una esponja, un calamar i un cranc. Un dia mentre passejaven es van trobar el tauró Bumbrú.

Els tres van córrer a amagar-se a les seves cases perquè tenien por. El tauró es va menjar les cases i ells van adonar-se que estaven a l’estómac del tauró.

60 · paraules de paper

L’esquirol, que també era amic d’ells i portava casc, va tirar una nau dins la boca del tauró.

Com que la nau era molt gran, hi van cabre tots tres i van poder sortir de dins del tauró. Conte acabat!

paraules de paper · 61

El bosc i la família Ernest Bonet Accèssit de contes de 1r de Primària A

Hi havia una vegada una família que va anar a passejar pel bosc.

El germà gran, que anava mirant tots els arbres que havien florit a la primavera, es va despistar i es va perdre.

62 · paraules de paper

Va buscar i buscar els seus pares però no els trobava. De cop i volta va veure que estava envoltat d’animals.

Els animals li van dir que els seguís i el van dur amb els pares. Quan es van trobar es van abraçar contents.

paraules de paper · 63

Un safari a Barcelona Emma Palou Primer premi de contes de 1r de Primària B

Un bon dia, un grup d’amics van decidir fer un safari a Barcelona. Seria un safari diferent dels altres.

Tindria gats, gossos, coloms, cotorres i pardals. Ho van preparar tot a dins del parc de la Ciutadella.

64 · paraules de paper

Va venir gent de tot Catalunya a visitar-lo i van quedar impressionats que allĂ˛ ho haguessin fet nens.

Un dia els animals estaven farts que la gent els mirĂŠs i van fugir per Barcelona.

paraules de paper Âˇ 65

La formiga Pia Àgata Bech de Careda Primer premi de contes de 2n de Primària A

Una vegada en un bosc hi havia un formiguer. El formiguer era ple de formigues treballant-hi. Hi havia una formiga molt simpàtica que es deia Pia.

Un dia mentre buscaven menjar per a l’hivern, va arribar un colom missatger dient que aviat els pagesos cremarien el bosc per fer més camps.

66 · paraules de paper

La Pia va anar a casa del vell pop per veure si ell els podria donar la solució. El pop els va dir que tenia cap per pensar i cames per caminar.

Asseguda en una pedra va trobar la solució. Va anar a casa l’aranya a demanar-li fil i amb el fil va teixir un mur que impedia que els pagesos cremessin el bosc. La Pia va descobrir que tots els problemes tenien solució.

paraules de paper · 67

El concurs de cabanes Martina Casañé Primer premi de contes de 2n de Primària B

Hi havia una vegada uns nens que feien concursos de cabanes. Els nens se’n van anar a casa seva.

Hi havia un noi perdut pel bosc i va veure cabanes i es va quedar a dormir a una d’elles;

68 · paraules de paper

i quan es va despertar es va quedar mirant-les i va veure que venien els nens i les nenes. El noi els va dir que estaven molt ben fetes les cabanes.

El noi li va preguntar, on era el poble? Davant teu, li van contestar. El noi li va dir que moltíssimes gràcies.

paraules de paper · 69

Els gats Georgina Rocosa Primer premi de poesia de 3r de Primària A

La nit és fosca però bonica amb els gats per allà rondant i els seus ulls que il·luminen la foscor de la ciutat. Quan arriba el matí els gats ja no volen dormir. Tothom es lleva i va a esmorzar i els nens van a l’escola per aprendre i dibuixar.

70 · paraules de paper

Els números són el que són Alessia Bofarull Primer premi de prosa de 3r de Primària A

Era un dia preciós en el parc numerat. El número zero va arribar i es va asseure, però no va poder perquè rodolava i rodolava i no parava de rodolar. Va arribar l’u i també es va voler asseure però no ho aconseguia i es quedava dret i, com que no tenia braços, no parava de saltar i saltar. El zero pensava que era una lletra, la lletra o i l’u pensava que era un pal! Finalment va arribar el número dos que no es podia asseure tampoc perquè pensava que era un ànec. Llavors, va venir el tres i els va preguntar: –Què us passa amics? I el zero va dir: –Jo sóc diferent, no sóc un número, sóc la lletra o. –I tu? I l’u va dir: –Jo m’assemblo a un pal. I el dos encara va afegir: –Jo m’assemblo a un ànec. Quan els va haver escoltat, el número tres els va dir: –Però nois, no sabeu que tenim molta sort? Perquè podem semblar coses! Mireu-me, semblo un número que menjo però no, no menjo. Que ho veieu? M’acabo d’inventar un títol: Els números són el que són.

paraules de paper · 71

La vida dels números Meritxell Porta Primer premi de poesia de 3r de Primària B

Els números són per comptar com el tic tac del rellotge sense parar. Tic tac, tic tac, els números també són per contactar quan agafes el telèfon per trucar. Quan el rellotge fa tic tac, els números no paren de sonar.

72 · paraules de paper

En Gerard i els números Daniel Vilardell Primer premi de prosa de 3r de Primària B

Hi havia una vegada un nen que es deia Gerard i era molt llest i alt. En Gerard, aquell dissabte, va anar a la platja a navegar com cada dia, tot i que feia molt mal temps i estava ple de boira. Després de molta estona a l’aigua es va perdre pel mar i no podia tornar perquè ho veia tot de color gris. Una estona després es va trobar amb el número 1 navegant pel mar, i aquest li va dir que l’ajudaria a tornar, però que li hauria de prometre que no tornaria a sortir a navegar amb un temps tan dolent. Aleshores l’1 va cridar els seus amics: els números 2, 3 i 8. El número 2, que era el patró del vaixell dels números, va dir: “Tu, número 1, posa’t al timó! Tu, número 3, posa’t a arreglar la vela major! I tu, número 8, bufa en la bona direcció perquè puguem anar tirant cap a la costa. Jo em posaré a dalt del màstil per si veig la platja!” Aleshores en Gerard es va posar content. Es va girar per agrair-los l’ajuda, però aquests ja no hi eren. I és que els números només apareixen per ajudar els nens quan aquests són a prop d’un perill.

paraules de paper · 73

Els números de l’1 al 6 Mireia Palou Primer premi de poesia de 4t de Primària A

Dels números que jo sé sis us n’explicaré, i doncs començaré: l’u és el primer.

El quatre a l’inrevés una cadira sembla i per a mi, ves, a res més s’assembla.

L’u no és pas ondulat és recte com un pal. Ni tampoc està capgirat i a dalt té una diagonal.

El cinc amb la seva panxa i el pal de dalt com a visera no té res d’igual a una planxa ni podria ser mai una pomera.

El dos és un cigne nedant, no pas per les orelles, sinó pel coll elegant que tampoc penseu que són ovelles.

Arribem a l’últim, el sisè, que sembla que hagi dit i hagi fet, jo una pera semblaré perquè té una rodona i un palet.

El tres em fa pena, sembla una e majúscula a l’inrevés amb dos bonys a l’esquena, i no res més.

I així he acabat, i no sé pas si us ha agradat.

74 · paraules de paper

La Sandra castigada Maria Sierra Menció especial de prosa de 4t de Primària A

Hi havia una vegada una nena que tenia deu anys i es deia Sandra. Es tornava boja per la xocolata, era molt trapella i deia moltes mentides... La Sandra, a classe, sempre parlava i sempre feia el ximple. Un dia el professor es va cansar d’anar-la renyant i la va castigar. El càstig era que cada dia després de classe havia d’estar una hora a la biblioteca. La Sandra, així ho va fer. Va pensar que el primer dia es llegiria la primera prestatgeria de llibres, el segon, la segona i el tercer, la tercera... El càstig durava i durava perquè l’havia de fer durant tot un any. Els seus pares començaven a preocupar-se i la Sandra els va dir la veritat. A la biblioteca hi havia trenta-cinc prestatgeries, i ella ja anava per la número nou. A la prestatgeria número deu, va agafar un llibre de noucentes mil pàgines. Li va agradar molt perquè era un món de xocolata. Al dia següent va ensopegar contra la prestatgeria número deu, es va obrir i va veure un món de xocolata com a ella li agradava. El millor era que hi havia un riu de xocolata i tobogans de xocolata. A la Sandra li va semblar increïble. Li va dir al tutor el que va passar. Era l’única persona que creia la Sandra, ho va veure tot i li va aixecar el càstig!!!

paraules de paper · 75

Les joguines Mariona Nicolàs Primer premi de poesia de 4t de Primària B

Hi ha un munt de joguines sempre molt divertides.

Si dónes impuls al patinet pots anar més lleugeret.

L’avió petit teledirigit sempre vola al lloc escollit.

Amb la corda pots saltar, i així no parar de jugar.

La nina pren el sol i després amb ella pots fer un vol.

El tren corre per la via i pot funcionar nit i dia.

La pilota sense parar no para mai de botar.

El telescopi serveix per a mirar les estrelles brillar.

La bicicleta petiteta corre com una llebreta.

Les joguines són per a jugar, i això mai s’ha d’oblidar.

76 · paraules de paper

El vent Helena Galí Primer premi de poesia de 4t de Primària B

En un poblet anomenat Eller el vent bufa a ple cor. Quina marevella sentir la forta bufera! A alguns els dóna esgarrifances sentir aquest vent que té delit. Però per a altres és un privilegi sentir-lo en plena nit. Els arbres ballen, els ocells s’amaguen, el mussol canta en solitud i la cuca de llum es queda en quietud. La pluja comença a caure i el vent l’acompanya, junts van desapareixent i el sol neix darrere la muntanya.

paraules de paper · 77

L’ànec de paper que era un dos de paper Àlex Casanova Primer premi de prosa de 4t de Primària B

Hi havia una vegada un nen a qui li agradava dibuixar el número 2. Un dia el va dibuixar i el paper es va convertir en un ànec. Tots dos van jugar dies i nits, però l’ànec que necessitava aigua, va anar a un bassal i es va convertir en una bola de paper mullat. El nen estava molt trist i va fer una altra vegada el 2 però, ara, en un tros de fusta. La fusta es va convertir en un ànec i tots dos van tornar a jugar molts dies i moltes nits. Al cap d’un temps, va arribar un home amb una serra elèctrica i el va tallar. El pobre nen es va quedar molt trist. Aleshores, va dibuixar el 2 en un tros de ferro i sempre més van poder jugar junts. Van ser feliços i van menjar anissos.

78 · paraules de paper

El zoo Anna Garcia Primer premi de poesia de 5è de Primària A

Al zoo hi ha molts animals, des de puces fins a elefants, de formigues a girafes, que per la seva mida fan gran passes.

Fem fotos als petis infants, sobre ponis i al costat d’elefants, fent com els cangurs saltant i les foques blanques cridant.

Per exemple hi ha els dofins, que són animals marins. Són molt bons saltadors gràcies als entrenadors.

Els micos demanen cacauets des dels més grassos als més primets, amb plàtans són tan feliços! Els agraden més que els pastissos.

Tristos veiem els felins, tots tenen les urpes endins, però aprenem i ens divertim imitant-los mentre estan dormint.

És hora de tancar, els animals han de descansar. Aquest recinte ple de micos és diferent al zoo d’en Pitus.

paraules de paper · 79

L’illa deserta Bernat Figueras Primer premi de prosa de 5è de Primària A

Hi havia una vegada un nen anomenat Marc que un dia va decidir, junt amb els seus, anar de viatge a Hawai. Però en el vol de tornada l’avió es va espatllar i, quan ja queien al mar, va saltar amb paracaigudes i va anar a parar a una petita illa deserta. Al començament estava molt però que molt espantat, però després va pensar en les pel·lícules de nàufrags i es va dir: “Primer he de fet foc.” Per sort, tenia un encenedor a la butxaca i el va fer servir per encendre una foguera. Després va menjar-se els fruits d’un arbre molt estrany, que eren bones i, al cap de poca estona, se’n va anar a dormir. El dia següent va pensar d’anar al lloc on l’avió va caure per veure si hi havia algun supervivent, però es va entrebancar i, en mirar amb què s’havia ensopegat, va veure que era una trapa i, en obrir-la, es va adonar que havia trobat la bodega d’una pirates i en va treure tot el licor. Amb el licor va fer més gran la foguera i va ser tan alta que un helicòpter que sobrevolava la zona la va veure i se’l van emportar cap a casa. Al cap de poc temps li van donar una recompensa per haver trobat aquella bodega, gràcies a la qual van poder trobar els pirates. I, de gran, es va fer inspector.

80 · paraules de paper

El despertar de cada matí Frederic Arisa Primer premi de poesia de 5è de Primària B

Sona el despertador. Ai, quina mandra que em fa haver-me de llevar! Tinc el cap sota el coixí i el peu a punt de sortir. Una cosa em fa aixecar… m’espera un bon esforzar! Els deures ja els tinc a punt i no me n’he de preocupar. Amb la motxilla i l’entrepà, a l’escola haig d’anar. I ben content cada dia, tant si plou com si fa sol, vull estar en companyia perquè no m’agrada estar sol.

paraules de paper · 81

Guisla, la remeiera Ton Esteve Primer premi de prosa de 5è de Primària B

Temps era temps, un dels meus avantpassats, en Tonus Estevus, vivia a la península ibèrica, en un lloc de l’actual Penedès, a tocar de la via Augusta, en una època de pau a l’Imperi romà. Estava molt content perquè tenia camps de blat, oliveres, vinyes... i un gran estable amb tota mena de bestiar, des de bous fins a capons. Treballava molt i era assenyat, i la seva gran passió era atipar-se de valent. Menjava i menjava i de tot i molt. A poc a poc, es va anar trobant pesat i la panxa li feia mal, i tothom li deia: –Mentre tinguis gana, menja, que això vol dir que tens bona salut. Però la inflor i el mal de panxa s’agreujaven. Un bon veí li va recomanar que anés a visitar la Guisla, una remeiera d’Òlèrdola que curava tots els mals. En Tonus no tenia cavall, però tenia un ase i en poc temps hi va arribar. Ella vivia dalt d’una muntanya, al costat d’una sagrera plena de tombes antropomorfes i envoltada de vegetació. Li va explicar el seu mal i ella li va parlar de les virtuts de les plantes curatives. Li va donar una infusió i li va fer seguir un tractament a base d’herbes remeieres, i li va dir que no li cobrava res, que quan millorés li portés un obsequi. I amb poc temps, va millorar, i de regal li va portar un tiberi tan espectacular que quan se’l van acabar, tots dos tenien mal de planxa.

82 · paraules de paper

El gerro numèric Jordi Jené Primer premi de poesia de 6è de Primària A

Tinc 1 gerro amb 2 flors de 3 pètals cadascuna, 4 fulles, 5 colors, 6 aromes que perfumen. 7 poncelles vergonyoses, 8 espines com agulles, 9 sensacions oloroses i 10 somnis que perduren.

paraules de paper · 83

Que és difícil escriure sobre números! Pere Gibert Primer premi de prosa de 6è de Primària A Primer premi als Jocs Florals del Districte Finalista als Jocs Florals de Barcelona

Em van dir que havia de fer una narració sobre els números. Vaig donar dues passes i vaig buscar al tercer calaix de la meva taula quelcom per escriure i vaig començar. Havien passat sis minuts i ja em va agafar set; vuit segons més endavant, ja començava a escriure de nou sobre el tema i déu n’hi do que complicat que era escriure sobre els números. A la de tres em va sortir quelcom que em va fer saltar sobre les quatre potes de la cadira. Vaig pensar que ho podia fer molt bé amb els cinc dits de la meva mà. Així i tot, sis paraules més endavant, vaig fer un set a la fulla i em vaig trobar ben buit d’idees. “No tinc res de nou per dir”, vaig pensar mentre el rellotge tocava les deu. Així és que ho vaig deixar estar, i tot seguit vaig tocar el dos.

84 · paraules de paper

Història de por Pau Romaní Primer premi de poesia de 6è de Primària B

Ara una història explicaré, però tranquils, que acaba bé. És terrorífica, fa por i l’explicaré amb molta il·lusió.

Dins el mantell hi havia un nen, amb un llarg cabell, i a la mà un pinzell.

Era un fantasma dolent, que feia por a la gent. Portava un terrorífic mantell, que era de color vermell.

Aquest era en Joan, el meu germà gran, que de gran vol ser cantant. És alt i galant.

El fantasma era molt escandalós, exactament com un dinosaure rabiós. Tenia un ull espantós i l’altre, fastigós!

Ho sento, amics, s’ha acabat, i espero de veritat que us hagi agradat.

També hi havia una nena, decidida i ferma, que va anar cap a ell i… li va treure el mantell.

paraules de paper · 85

Un cavaller humil Laura Vila Primer premi de prosa de 6è de Primària B

La llegenda de Sant Jordi acabà quan Jordi, el cavaller, li donà una de les roses sortides de la sang del drac a la princesa i no es quedà amb ella perquè tenia altres missions a fer. En tenia tres i totes a diferents països del món. Ara us les explicaré: De les roses que van créixer quan Sant Jordi matà el drac, una li donà a la princesa, però en quedaren tres, que havien de salvar a tres persones, les que més ajuda necessitessin. Sant Jordi cavalcà dia i nit sense parar sobre el seu cvall blanc entre tempestes, pluges i neu, que a ell res l’aturava. Després de la travessia va arribar a Finlàndia. Hi feia molt de fred, tot estava nevat i sota la teulada d’una casa, al costat d’un fanal il·luminat, una nena amb roba vella i bruta i amb un trosset de manta arrugada que li cobria les cames mirava de buscar una mica d’escalfor. Quan el cavaller passà per allà, la nena s’espantà, ell desmuntà el cavall i li donà una de les roses. I cada pètal que arrencava amb una peça gruixuda de roba es transformava. La nena mig morta de fred ara amb aquella roba tan gruixuda se sentia com si fos a la vora del foc. I quan la noieta alçà el cap per veure qui era aquell cavaller que l’havia salvada, Sant Jordi ja se n’havia anat de camí cap als dos altres indrets.

86 · paraules de paper

El segon indret fou l’Índia. Allà una nena estava afamada. Feia molt que no menjava i Sant Jordi li donà una de les seves roses. Cada pètal d’aquesta rosa contenia tres plats de menjar i, per tant, la nena va poder menjar molt i encara n’hi va quedar per a la resta de l’any. El tercer i últim indret va ser la Xina, on una nena restava estirada perquè s’havia fet una greu ferida i, gràcies a la rosa de Sant Jordi, de mica en mica se li anà curant. Ara, el valent cavaller ja havia complert la seva missió, i realment n’estava orgullós, perquè havia fet unes bones obres que només un veritable cavaller podia fer. I s’explica que, després de totes aquestes gestes, el cavaller va tornar al costat de la princesa. Ella, quan el veié, s’emocionà i li digué que sempre voldria estar al seu costat, però sempre i quan ajudés les persones que el necessitessin i que, mentrestant, ella l’estaria esperant.

paraules de paper · 87

Els objectes de la classe amb números Yvette Vila Primer premi de poesia de 1r d’Eso A

A la classe tenim un objecte penjat a la paret que ens diu què toca a cada momentet. Però el rellotge ja no pot més, perquè amb tants números ho fa tot a l’inrevés. La solució és fàcil d’encertar: una pila nova, i a funcionar! A la classe hi tenim el calendari, és un element útil i necessari, que el fem servir per apuntar i ordenar els dies de la setmana, laborables i festius, que passen i passen mentre pensem si toca anar-se’n a París, Londres o Berlín.

A la classe tothom té un objecte, que ens ajuda a fer rectes al paper. Amb el centímetre mesures el pupitre, mesures el llibre, i mesures el quadre de la tia Martina, Ai! Els centímetres, tots igualets, tots petitets, que en el meu regle els guardo ben juntets. També tenim l’escaire en forma de triangle i el semicercle en forma de mig cercle. Ai, aquests estris difícils d’aguantar, que sempre et persegueixen a les classes de pensar!

88 · paraules de paper

La lluita Berta Álvarez Primer premi de prosa de 1r d’Eso A

Temps era temps, els nombres tenien vida pròpia. En el reialme del rei Travades hi vivien els nombres àrabs i els nombres romans amb les persones del poble. La convivència era pacífica malgrat les discussions dels matemàtics, que ja feia temps que es barallaven. Hi havia uns matemàtics que deien que era millor utilitzar els nombres àrabs per a les operacions i n’hi havia d’altres que deien que no, que eren molt millors els nombres romans. La gent del poble ja en començava a estar tipa, de les baralles, i van decidir que el millor era anar a parlar amb el rei Travades. I així ho van fer i el rei els va dir que no es preocupessin, que ja hi trobaria un remei. Al dia següent hi havia cartells penjats als arbres dels carrers on posava: “Demà a les dotze se celebrarà un combat al meu palau per saber quina de les dues variants de nombres s’utilitzarà per sempre més.” L’endemà a les dotze, el pati del palau era ple de gent; no només havia vingut la gent del poble, sinó que també n’havia vingut de d’altres pobles estrangers per saber quin dels dos bàndols guanyaria i quins nombres s’utilitzarien a partir d’aquell moment. A banda dreta del pati estaven entrenant-se els nombres àrabs i a la banda esquerra, els nombres romans. Tot seguit el rei Travades anuncià les instruccions:

paraules de paper · 89

–Cada nombre lluitarà amb la seva parella, és a dir, el 3 amb el iii, el 5 amb el v, etc… , el bàndol que aconsegueixi tenir més supervivents guanyarà. Ja! Els nombres començaren a lluitar, el públic estava molt animat, uns animaven els números àrabs i els altres animaven els números romans. Al principi, anaven guanyant els números romans, però la victòria no els va durar gaire, perquè el número 8, va apallissar al número viii, i poc després el número 12 es va lesionar, el combat anava molt igualat. Quan solament quedaven dos minuts, els nombres romans van decidir organitzar una reunió per idear alguna estratègia, i llavors, els àrabs sense pensar-s’ho dues vegades es van llençar sobre ells, aprofitant que estaven distrets, i els van guanyar. El rei va anunciar: “Estimat poble i pobles estrangers, avui serà un dia molt significatiu perquè a partir d’avui es faran totes les operacions amb nombres àrabs.” A partir de llavors, el poble va estar en harmonia utilitzant principalment els nombres àrabs, malgrat que encara hi quedaven petites zones on utilitzaren els romans.

90 · paraules de paper

La posta de sol Helena Casademunt Primer premi de poesia de 1r d’Eso B

Al vespre al costat del mar i el silenci que m’acompanyava, observava el sol de l’hivern com lentament se n’anava. Un vent fred m’acariciava la pell I el mar en calma dormia. Era un moment molt bonic, tan bonic que m’entristia. El sol ataronjat, que al mar es reflectia, era una espurna càlida en l’ambient fred que hi havia. Gairebé era de nit, ja veia les estrelles, estrelles apagades fredes totes elles. El sol va marxar i al meu cos hi entrà la por. El meu cor es va glaçar i tot va ser foscor.

paraules de paper · 91

Un tres al món dels humans Gemma Calvet Primer premi de prosa de 1r d’Eso B

–Mare! Que pots venir un moment? És que a l’escola m’han demanat que faci una redacció, i vull saber que et sembla aquesta. Fa molts i molts anys, hi va haver un problema entre els números, ja que, com ja sabeu, hi ha els nombres senars i els parells, i al Tres no li va agradar aquesta qualificació. Per què ell no podia ser parell? Tots li intentaven fer entendre que era absolutament igual ser parell que senar, però el Tres no ho veia clar, creia que la gent del planeta, els humans, s’estimaven més els parells. Així que va voler marxar del país dels números per anar a buscar el senyor que s’havia inventat aquella classificació. El Tres va anar a parar al món dels humans a través d’un ordinador, el propietari del qual era un nen que tenia 9 anys. Quan el Tres va arribar a l’habitació d’aquell nen, va veure una llibreta on hi havia escrits un munt de nombres, i hi va veure molts tresos. Quan el nen es va adonar que hi havia un tres de veritat sobre el seu escriptori, va fer un salt i el Tres es va espantar, i va anar corrents a amagar-se darrere l’ordinador. El nen va voler agafar-lo amb la mà i preguntar-li què hi feia allà, però el Tres s’hi va resistir. Llavors el nen li va preguntar: –Escolta, qui ets? Ets un somni? Què hi fas tu aquí? –Sóc el número Tres, i he vingut al món dels humans per saber qui va decidir que nosaltres els nombres ens dividiríem en senars i parells.

92 · paraules de paper

–Em sap greu, però no t’acabo d’entendre. Com pot ser que hagis arribat fins aquí? I per què vols saber això? –Doncs perquè no vull ser senar, vull ser parell! Vosaltres, els humans, sempre preferiu els parells i jo vull que m’estimeu igual que al zero, al dos, al quatre... –Això no és veritat, a mi m’agraden tots els nombres igual. Tu m’agrades igual que el dos, però el que passa és que, per exemple, la taula del dos és més fàcil que la teva, això ho has d’entendre. –Ah! Però, t’agrado igual que el vuit o el sis? –Sí, i tant! –Em fas molt feliç i moltes gràcies. Ara sí que podré tornar al meu món i des d’allí t’ajudaré a escriure el tres i a fer la meva taula. Així tots dos estarem contents, et sembla bé? –Sí, i tant! I així va ser com el Tres va saber que als humans ens agraden per igual els nombres parells que els senars. Què t’ha semblat la història? T’ha agradat? Espero que si és veritat que hi ha un món de nombres, el Tres m’hagi sentit!

paraules de paper · 93

El rei del cel Berta Escoda Primer premi de poesia de 2n d’Eso A

Sóc l’únic que puc amagar el sol, i sóc l’encarregat de xuclar el vapor, i d’anunciar una tempesta.

Vaig d’aquí per allà sense saber on anar. De nord a sud, d’est a oest pel vent sóc portat. Puc ser càlid o fresquet. Si fa fred, neu deixo anar. Si fa caloreta, aigua per quedar ben fresqueta. A vegades, la gent se’m queda mirant per les boniques formes que vaig dibuixant.

Primer arriba el llampec, amb un toc resplendor. Després el tro, amb grans sorolls de tambor. Quan, per fi, el sol m’empaita, desaparec als ulls dels altres. Qui sóc?

94 · paraules de paper

La vida Júlia Lliberia Primer premi de poesia de 2n d’Eso B

Què seria de nosaltres si estiguéssim sols al món? En la vida, necessites més que una casa o que una taula per estudiar. Necessites gent que t’estimi i et sàpiga apreciar. No pots viure sense les amigues que t’ajuden a avançar, ni sense els teus pares que mai et deixen d’estimar. Has de barallar-te de tant en tant amb el teu germà! Necessites tiets que et facin riure i et puguin ajudar. I què faries sense els avis que no et paren de petonejar, i sense els teus professors que t’intenten educar! Si no hi hagués ningú que es preocupés per tu? Què seria de nosaltres si estiguéssim sols al món?

paraules de paper · 95

Records d’infantesa Carlota Morera Accèssit de poesia de 2n d’Eso B

Oh, dolços records d’infantesa. Oh, dolços records d’infant. A dins del bressol jo m’hi estava re randes i puntes guarnit. Somreia tranquil·la i bonica, dormia serena i feliç. Menjava tothora amb delit, jugava amb els meus dits petits. La mare em bressava i cuidava i el pare, amb goig, ho mirava. Tothom, de ben cert, m’estimava. Somriures, mirades manyagues que encara avui sento a dins meu. Oh, dolços records d’infantesa. Oh, dolços records d’infant.

96 · paraules de paper

Un viatge inimaginable Mireia Alcàntara Primer premi de prosa de 2n d’Eso B

Ara explicaré el que havia de ser un tranquil viatge familiar de Barcelona a París i es va convertir en un fantàstic passeig per les estacions més inimaginables. Era dissabte quinze de juliol del dos mil tres... Marxava en tren a París amb els meus pares i la meva germana. Eren les cinc del matí quan el tren es posà en marxa. A l’exterior tot era fosc i ni l’excitació del viatge em va poder mantenir desperta. El canvi de velocitat em va fer obrir els ulls i vaig descobrir que estava sola. Em vaig posar a cridar, a veure si algú em contestava, i en aquell instant, un personatge baixet i grassonet amb barba blanca i bigoti gris em va dir que érem a punt d’arribar a la primera parada; devia ser el revisor i me’l vaig creure. El nom de la parada era “la miniestació”. De què deu venir aquest nom? em preguntava, però en mirar per la finestra ho vaig entendre: aquella ciutat estava poblada per éssers diminuts, com follets, d’uns quinze centímetres d’alçada. Tots portaven uns barrets iguals, amb dues banyes i uns picarols a la punta. Però els follets no estaven sols, amb ells hi havia uns personatges molt estranys que semblaven trolls; tenien un nas molt llarg i gruixut, al cap hi duien una mena de perruca verda. Vivien tots junts en un bosc meravellós, amb bolets i flors de tots colors. Els arbres eren altíssims, i volant per les capçades hi havia molts ocells, grans i petits, blancs i negres… En baixar del tren, vaig veure tots els follets d’una banda i els trolls de l’altra i al mig hi havia el líder de cada grup discutint. Em vaig adonar que comparada amb tots ells, jo era una geganta, així que

paraules de paper · 97

vaig agafar al follet amb una mà i al troll amb l’altra i els vaig preguntar què passava. Em varen contestar que es discutien per qui era el propietari del bosc. Vaig explicar-los que aquell bosc era de tothom, era una diminuta parcel·la del planeta Terra i que tots l’havíem de cuidar i compartir. La veu del revisor ens va interrompre i vaig tornat a pujar al tren. Als deu minuts, el revisor va anunciar una altra parada: “l’estació màgica”. Em vaig posar contenta en sentir aquest nom, sempre m’havia agradat la idea de ser maga. En baixar del tren, em vaig adonar que aquella sí que era una estació estranya: la gent caminava sense tocar a terra, els rius suraven, i podies submergir-t’hi tot caminant per sota. Vaig decidir baixar del tren a investigar aquell lloc tan sorprenent i vaig començar a caminar. Un senyor em va dir que si volia veure un truc de màgia i li vaig respondre que sí. En menys de cinc segons, aquell home s’havia convertit en un cavall, però un cavall que parlava, i em va proposar de muntar-lo i anar a fer un tomb per la ciutat. En pujar i començar a trotar, vaig notar que el so dels cascs del cavall contra terra no eren els que havien de ser, se sentien gossos bordant, i en creuar el riu, el soroll em recordava a quan esmicolo fulles de tardor amb les mans. En aplaudir, vaig veure que tothom se m’acostava i vaig aprofitar per dir que tenir màgia era molt divertit, però que també podrien utilitzar la seva màgia per fer que al planetaTerra ningú passés gana, que no existissin rics i pobres i que tothom fos feliç.

98 · paraules de paper

La meva eufòria es va interrompre pel crit del revisor i vaig tornar a pujar al tren. La següent parada es deia “la xuxestació”, i aquest nom també em va agradar molt. En baixar del tren, vaig veure que aquella ciutat tan estranya era “tutticolori”, res era del color que li tocava: la gespa del parcs era com un núvol de sucre, de color lila i rosa; les cases eren d’or i plata, i les carreteres eren quilòmetres de núvols de colors. Però no només això era estrany, aquella ciutat estava habitada per llaminadures, hi havia una regalèssia vermella i una negra assegudes en un banc parlant, un grup de plàtans i maduixetes fent unes tapes a la terrassa d’un bar anomenat Xuxetapes, uns ossets de colors jugant pel parc i uns cors explicant acudits a uns ous ferrats. Enmig de tants llamins, jo cridava molt l’atenció i tots se m’aproparen per curiositat. No vaig desaprofitar l’ocasió per demanar-los si podien anar a endolcir la vida d’algunes persones d’aquest planeta... La veu del revisor em va interrompre de nou i vaig tornar al tren. Poc després va anunciar la següent parada... –Mireia, desperta’t, quina dormida... hem arribat a París! I no has pogut gaudir del paisatge... –Sí mare, he gaudit molt més del que t’imagines. Marxem cap a l’hotel i us ho explico.

paraules de paper · 99

L’acròstic dels nombres Marc Hervàs Primer premi de poesia de 3r d’Eso A

Numerem les ∞ coses del món que ens envolten. Ordenem els 3 primers per ordre de preferència. Mesurem les 24 hores que té cada dia. Bateguem 70 pulsacions per minut. Restem els X anys que ens queden de vida. Estudiem els 5000 anys de la nostra història. Seria difícil entendre el món sense nombres.

100 · paraules de paper

El mussol Jordi Vall-Llovera Primer premi de poesia de 3r d’Eso B

Quan les tenebres de la ciutat s’apoderen i la foscor es fa present, el mussol s’afanya amb les ales batent a calmar la gana tot buscant aliment. És el mussol blau d’ulls ataronjats. Les preses que en marxen que ell intenta caçar són força astutes i difícils de trobar. Grans ulls que tot ho veuen, res no deixen per mirar i ni la presa més menuda no vol pas deixar escapar. Però aquest cop el rapinyaire no serà pas caçador, sinó presa d’un falcó.

paraules de paper · 101

En Carles i les matemàtiques Ciro Martell Primer premi de prosa de 3r d’Eso B

En Carles era un noi a qui no se li donaven gaire bé les matemàtiques i cada dos per tres es perdia a classe i no seguia el fil. No només això, sinó que solament eren quatre gats els que entenien l’explicació del professor. Ell creia que li tenia mania perquè sempre li deia que era un zero a l’esquerra. Després de l’últim examen, va anar a casa i engegà el televisor. Al canal tres va veure vint-i-dos jugadors que corrien darrera una pilota: el resultat va ser tres a tres. Quan li digué a son pare que havia tret un zero, aquest s’enfadà i digué cridant: “Això és can seixanta” i tocà el dos. El noi s’adonà que havia d’activar-se en l’assignatura i, en un tres i no res, veié que els números formaven part de la seva vida. Va fer més exercicis, estudià molt intensament i resolgué dubtes amb el professor. Aquest li deia que no busqués cinc peus al gat, que no s’atabalés ni veiés coses rares. El següent examen també el va suspendre però amb un quatre. Els seus resultats ja fregaven l’aprovat, no es rendí i seguí estudiant com una fera. En el tercer examen estava nerviós perquè sentia una pressió extrema. El resultat fou notable: un vuit. I el professor, content del seu esforç, li digué: “A la tercera va la vençuda”.

102 · paraules de paper

Un pare Marta Camell Primer premi de prosa de 4t d’Eso A

Tornava a seure davant d’aquell paper ple de dibuixets estranys, ratlletes, palets i rodonetes blanques o negres. També hi havia alguna lletra solta per allà, com per exemple una f, dues ff, o tres fff en algun punt. Mai entendria què significava per al seu fill aquest tipus de coses. Ja li costava entendre la seva insistència per entrar en aquella escola el juny passat. Sí, potser estava actuant com un pare desconfiat davant d’un fill que li ha sortit estrany. Però el fet era que, per a ell, el que feia el seu fill estava fora del normal. Quan li parlava del seu temor davant “la gran obra del maig” o la seva alegria quan “l’estudi” li sortia com l’aigua d’un gorg, ell callava i l’intentava consolar o felicitar-lo si era el cas. Era un home humil, que havia vingut del poble a treballar a la ciutat, tenia unes mans endurides pel fred i el treball. Què havia de saber ell de tot allò? La seva dona ho hauria comprès, pensava. Ella el va introduir en tot això. No sóc un substitut digne per al meu fill. Un dia, el seu fill va venir de la casa del veí on normalment passava la major part de les tardes, amb els ulls entabanats i la boca mig oberta. Li va començar a explicar alguna cosa d’aquelles que ell no entenia. Havia vist la llum, deia. A partir d’ara, va dir, seré un fill exemplar. Li va fer una llista de totes les bones intencions que tenia, de tot el que ell milloraria en la seva vida. Li va assegurar que havia tornat a néixer aquella tarda a casa del veí. Primer el pare va pensar que el nen s’havia enamorat. Li va donar consells pràctics com per exemple que no es precipités, que pensés molt què fer davant dels impulsos que l’atacaven. Però el nen no l’escoltava i el feia callar. No ho pots entendre, deia, m’has de sentir de veritat. Algun dia, pare, m’has de sentir de veritat i llavors tu també ho comprendràs tot. Però si el nen només té vuit anys! I ja no el comprenc?, pensava el pare.

paraules de paper · 103

A partir d’aquell moment el nen només parlava de la “gran obra”, allò era tot el que l’importava, la seva raó de viure. El pare, sorprès, se sentia feliç per ell, perquè veia la il·lusió en els seus ulls brillants cada matí quan s’aixecava. El nen passava hores i hores a casa del veí, i tornava a l’hora de sopar sempre esgotat però content. I cada dia repetia al mateix, tinc ganes que sigui demà per tornar-m’hi a posar. I somreia. L’home sentia cada dia més orgull davant d’aquella actitud. M’ha sortit un fill fora del normal, es repetia constantment. No sabia per què aquell nen era tan especial, però hi hauria d’haver alguna raó si li havien donat tantes beques i els professors l’havien elogiat tant. El gran dia s’acostava i a casa tot eren nervis. El pare havia rebut una carta. L’informaven que el seu fill formaria part del gran concurs nacional... el pit se li omplia només de llegir-ho. El premi, si guanyava el concurs, era de cent mil rubles i estudis pagats a la capital. Cada nit l’home s’agenollava davant del crucifix i resava durant hores. El meu fill ho val, li deia a Déu. Al cap d’una setmana el pare i el fill seien en un tren en direcció a la capital. El nen estava molt nerviós, no parava de moure els dits sobre la finestra, i de tant en tant sospirava molt fort. Per fi, van arribar a la gran capital soviètica. Es van dirigir cap al gran edifici on se celebraria el concurs i allà els van portar directament al lloc on s’haurien d’esperar la resta del matí. El pare passava encara més nervis que el fill. El temps va passar molt lent. La gent ja havia començat a omplir la gran sala on minuts després el seu fill sortiria a guanyar... o a perdre. El nen no deia res. Mirava els fulls, però no

104 · paraules de paper

els devia veure. Tenia la mirada perduda. Es va sentir una veu estrident que cridava el seu nom, i es va aixecar amb parsimònia. El pare el va seguir. Van arribar a la part posterior de l’escenari. Allà al mig, a la vista de tothom, el pare va veure per primer cop la causa de tota aquella passió en el seu fill. Llavors, abans de deixar-lo anar de la mà, es va ajupir i va obrir la boca per parlar. Però la va tancar seguidament i li va fer una forta abraçada. Es va sentir la veu del presentador dir: –Seguidament, Sergi Rachmaninoff, de Semionovo, que ens tocarà la sonata número tres de Beethoven. I el pare veient sortir el seu fill en aquell escenari va vessar la primera llàgrima d’emoció de la seva vida.

paraules de paper · 105

Desenganys Anna Rita Riba Primer premi de prosa de 1r de Btx A

Pagà el diari, pujà al cotxe, l’arrancà. Faltaven sis hores. S’allunyà, pensarós, distret, carretera enllà. Agafava els revolts d’aquells camins comarcals amb velocitat folla, fugint d’aquella persecució de roures perfectament arrenglerats a les cunetes, immensos espies assetjant, acusadors. I pitjava amb força l’accelerador per arribar, per acabar, per no recordar, per oblidar, per no pensar… Ja no podia girar cua marxa enrere i el temps s’escolava davant seu, lent però imparable. La vella masia, abandonada, ja mig en runes, l’esperava entre la verdor d’un esplèndid migdia, com si tot aquell conte de por no pogués existir a la llum del sol, al cant dels ocells, a les seves mans... Amagà el cotxe a la part del darrere, entre matolls espessos i entrà. No, no era el primer cop que hi anava, i no l’espantà aquella sensació immensa de buidor que hi regnava imponent. Assegut en una vella butaca del que algun dia havia estat un saló, deixà passar les hores llargues llegint un diari que no llegia, que tan sols tremolava entre les seves mans encara innocents. La humitat de l’ambient calava els seus ossos a poc a poc però infal·lible i la bufanda i l’abric ja no eren prou. No, no podia oblidar! No podia treure’s del damunt aquell horrible neguit persistent! Encara recordava la fredor i el pes de l’arma que el dia abans li havien entregat al soterrani de la fàbrica; els ulls blaus, brillants de bogeria d’aquella dona imponent, tan freda com l’arma mateixa, enfundada en pells luxoses, perfecta amb els seus bucles rossos i llavis vermells de femme fatale, i els diners a la butxaca... “Té”, i ell els havia presos. Sí, tenia por, era covard, però ja havia arribat el dia. I pensava en quan arribaria el moment: ho faria ràpid, no hi pensaria, com li havien dit, sostenint l’arma amb rigidesa. I després ho sabia, seria desgraciat per sempre. “La dona que mataràs és

106 · paraules de paper

l’amant del meu marit”, dirien els llavis vermells. Mataràs, mataràs, mataràs... S’embrutaria les mans amb aquell pecat i seria desgraciat per sempre, però el fill, la seva dona, no tornarien a passar gana. Pel nen, per ella, per ella: per Maria... Per la seva Maria, la que estimava, pels seus ulls negres engalanats d’innocència, pels seus somriures d’esperança, per la seva senzillesa de cabells castanys i llisos, de manetes petites i dolces, per aquell ventre pla que havia portat el seu fill al món. “T’estimo, t’estimaré sempre...”, deien els somriures d’il·lusió. T’estimo, t’estimo, t’estimo... Li ho havia dit ella, li ho havia dit ell, li ho havia dit en mil racons i li ho havia dit allà, en aquella casa, on s’havien perdut en mil besos tantes vegades en la seva joventut. I ara, el seu lloc sagrat es convertiria en l’escenari d’un crim que li robaria aquests records per deixar pas al remordiment, i seria desgraciat per sempre. Però la seva dona, el seu fill, no tornarien a passar gana... Les busques del rellotge: les dues, les tres, les quatre, les cinc... L’angoixa, la por, els nervis, el neguit, l’espera... Havia d’esperar l’arribada de la víctima a les sis, i patia per ser descobert. Havia amagat prou bé el cotxe? Havia arribat moltes hores abans. Qui havia de sospitar? Però li faltava poc, poc, molt poc. Prengué l’arma entre les seves mans, la mirà amb tota la fredor que fou capaç. La tremolor augmentava, s’aixecà i, tot just sentí el grinyol de la porta, avançà, sense pensar, amb passos insegurs i silenciosos fins arribar al passadís. Allà al llindar de la porta oberta, la silueta a contrallum de la seva víctima, com una ombra, encreuà l’esguard amb el seu: aquell esguard d’ulls negres innocents... “La dona que mataràs és l’amant del meu marit”. I no s’ho pensà dos cops: premé el gatell, a l’instant, per veure caure el cos de Maria contra el terra, pesat com el cop que li havia donat la descoberta d’aquella mentida: “T’estimo, t’estimaré sempre...”

paraules de paper · 107

Poema d’abril Eva Esteve Primer premi de poesia de 1r de Btx B Primer premi als Jocs Florals del Districte

Per 1 mirada teva, que dura 2 segons, 3 segles perdura en mi amb les 4 papallones del meu estómac que em distreuen cada cinc minuts fent-me pensar en tu. Cada 6 hores un cor surt de la meva ploma i s’atura sobre el paper, acompanyat per 7 mots que repeteixen el teu nom. A les 8 de la nit el meu cor batega 9 vegades més ràpid que de costum esperant la teva trucada; són 10 segons eterns fins a escoltar la teva veu.

Ara són 16 al teu costat, i les papallones no han marxat, ara són més, de 17, quasi tantes com els teus 18 cabells blancs, que et donen un aspecte més seriós, encara que per a mi segueixes en els 19. 20 poemes et regalaria, per les 21 vegades que em dius t’estimo en 22 minuts. Però només t’he escrit aquest, per un dia com d’avui, 23 d’abril, Sant Jordi.

11 són les lletres de la meva veritat, els mots més sincers que mai has escoltat, “et necessito durant els 12 mesos de cada any”. Tots els dimarts 13 al teu costat em donen bona sort i els 14 de febrer no tenen comparació, estimant-nos apassionats com adolescents de 15 anys.

108 · paraules de paper

Assaig d’oda al meu gos Alexia Espejo Primer premi de poesia de 2n de Btx A

Oh, animal manyac i encuriosit, t’obceques amb qualsevol antull. Quan bordes, vols que et grati el pit, si sents soroll, vols donar un cop d’ull. Quan sortim, micció encertada, mai no deixes de fer el fet hodiern. Quan tens gana, fulgent la mirada, que es clava en el meu cor, al lloc més intern. Dels meus mitjons ets capritxós, sempre mossegant-ne qualsevol tros, mirant-me després tremolós. Per a mi ets un amic, molt més que un gos.

paraules de paper · 109

Caminava sol, sense rumb Àlvar Margets Primer premi de prosa de 2n de Btx A

Caminava sol, sense rumb. Després d’aquell fatídic fet, el cervell gairebé l’obligava a sortir al carrer. Mai no sabia on anava, vagava hores senceres per petits carrerons d’aquella ciutat que tant l’havia enamorat, però que ara trobava avorrida i tediosa. Quan no passejava, el seu cap només podia pensar en una cosa: aquella freda i plujosa nit d’hivern, la nit en què el seu món es va ensorrar. No podia comprendre per què el món podia ser així, com un ordre perfecte podia ser capaç de concebre individus tan malalts i pertorbats. Aquella nit tornava de la feina amb un ram de roses per a la dona, ja que era el seu aniversari de casats. En obrir la porta, va notar una forta pudor a fruita podrida o a carn putrefacta, que el féu marejar. En arribar al menjador, les cames li fallaren. La seva dona jeia al terra, degollada, enmig d’un bassal de sang. Caminar era l’únic que el podia distreure, l’única cosa a la seva vida que encara tenia un sentit. Li havien donat la baixa a la feina durant una temporada i li havien recomanat un psicòleg, i els companys l’oferien tot l’ajut possible. Ho rebutjà tot. Sense adonar-se’n, havia arribat al parc on havia declarat el seu amor a la seva futura muller. No volia recordar-la, així que es posà a córrer en direcció contrària, però ensopegà amb una arrel i caigué. Se li havia inflamat un turmell, li feia mal en caminar. No portava la cartera a sobre, i no podia pagar un taxi, així que, resignat, tornà coixejant cap a casa.

110 · paraules de paper

Va refer tot el camí, endinsant-se pels estrets carrerons per on sempre passejava. Aquell dia, però, notava quelcom estrany. No sabia si era el temps, tan inestable aquelles últimes setmanes, però es mostrava pertorbat, intranquil. Seguí el seu trajecte com pogué, arrossegant maldestrament el seu peu esquerre. Hauria pogut ser un home feliç. Li hagués agradat tenir dos fills, un nen i una nena. S’imaginava jugant amb ells a casa, rient i divertint-se, orgullós d’haver-los portat al món junt amb la seva dona. No va poder ser. Mentre tornava, el cel es va enfosquir, i va començar a ploure d’una manera suau. Semblava que quelcom superior intentés mullar i refrescar el seu dolor, que tant li cremava i pesava. Quan arribà al seu edifici, va arrufar el nas. Sentia la mateixa pudor que en entrar a l’habitació on veié el cos de la seva dona sense vida. Va girar el cap, però no va veure ningú. Tot i això notava l’olor amb més intensitat. S’acostava, ho percebia. Va intentar alleugerir el pas, però el turmell li ho va impedir. Va ser aleshores quan va sentir les primeres passes. No va girar el cap, sinó que es posà a córrer, intentant no respirar aquella olor putrefacta que desprenia el seu perseguidor. Al poc temps, però, el turmell li fallà i caigué a terra. No arribà a veure el psicòpata, només el veié a través d’un bassal. En aquells moments, l’únic que va sentir era una certa escalfor en pensar en el retrobament etern amb la seva dona.

paraules de paper · 111

On ets? Eduard Viñolas Primer premi de poesia de 2n de Btx B

Deixes el meu desig en l’oblit, i surts de la meva vida deixant-me l’ànima a les fosques. Viatjo, perdut en aquest mar, on canten mil sirenes. I no sento la teva veu. S’ofeguen els sentiments capbussant-se en aquestes aigües fosques, a la recerca del teu nom, i ningú no sap de tu... On ets...?

112 · paraules de paper

Internet aïlla les noves generacions? Albert Iribarne Primer premi d’assaig de 2n de Btx B

Quaranta anys enrere va aparèixer el que s’ha anat convertint, amb el temps, en la més àmplia font d’informació a l’abast de l’home: Internet. Però Internet no només aporta informació, sinó que a més ha donat lloc a un tipus de comunicació a distància molt més fàcil i ràpida que les que ja coneixíem, cosa que ha revolucionat el món de les comunicacions. El que m’ocupa, doncs, és examinar els avantatges i inconvenients que té l’ús d’Internet com a eina de comunicació, així com els seus efectes en la societat per tal d’arribar a conclusions que m’ajudin a desfer o acreditar alguns tòpics. D’entrada, veiem que Internet és de molt fàcil accés; només cal tenir un ordinador i una línea de telèfon o, si més no, acudir a un centre públic o a una biblioteca. Això el fa accessible a la major part de la societat, fet que explica el gran nombre d’usuaris diaris que rep la xarxa. D’altra banda, l’accés a Internet és molt menys costós, quant a diners, en comparació amb la resta de mitjans; només cal comparar el preu d’una trucada de vint minuts amb el mateix temps xa tejant. Això fa que molts joves la prenguin com a via prioritària, deixant més de banda el telèfon, que queda en un segon pla, i eradicant la correspondència. Finalment, la comunicació via Internet és de cobertura mundial i això, juntament amb el seu baix cost, fa que sigui el canal preferit quan es tracta de comunicar-se a grans distàncies. No obstant això, és cert que amb Internet deixa d’haver-hi el contacte personal que hi havia amb el telèfon, o fins hi tot amb la carta escrita, en els quals sabies qui t’estava parlant, i la veu o la cal·ligrafia transmetien,

paraules de paper · 113

d’alguna manera, aquest contacte. Això fa que es parli de l’aïllament que provoca Internet. Es perd també la tradició cultural que existia abans de la massificació d’Internet, aquella de les trucades telefòniques de llarga durada entre amics, amigues o pares, així com la correspondència regular que ha estat substituïda pels anomenats e-mail o correus electrònics. D’altra banda, apareix també la possibilitat de mostrar falses cares o fins hi tot d’aparentar ser una altra persona, ja que no hi ha contacte físic. Ara bé; un jove que després d’escola es passa tres hores davant de l’ordinador parlant amb els amics és realment una persona aïllada? Aquesta és la pregunta que em faig quan sento qualificar a algú d’aïllat en el món d’Internet. Hem vist que Internet era accessible, considerablement barat i de cobertura mundial, però també hem vist que anul·la el contacte humà i desbanca a altres mitjans més arrelats en la societat. En referència a això últim personalment crec que és natural que apareguin nous mitjans i crec que també és natural que facin falta més d’una generació per a acceptarne les condicions. Finalment, segons la meva opinió, no crec que es pugui qualificar d’aïllat aquest suposat individu, ja que s’està comunicant igual que si estigués parlant per telèfon. D’altra banda, també és cert que mai s’ha d’utilitzar un sol sistema de comunicació, ja que com es diu popularment, en la varietat hi ha el gust. I és que Internet arriba al seu màxim d’utilitat combinat amb altres mitjans. Aquest tema genera grans debats en la societat actual, i és per això que n’he intentat extreure algunes conclusions, que de ben segur que m’ajudaran a comprendre més i millor l’època de canvis en la qual vivim.

114 · paraules de paper

La indecisió a segon de batxillerat Nona Fortian Accèssit d’assaig de 2n de Btx B

El segon de batxillerat és un curs que des de sempre se’ns havia plantejat com a molt dur i exigent ja que el temari és molt extens i el temps per fer-lo molt breu. Però, realment és aquesta la causa de l’angoixa que molts de nosaltres patim en aquest darrer curs a l’escola? Al llarg dels mesos que porto de curs, he viscut diversos moments d’estrès que aparentment eren causats pels exàmens, els treballs de classe i el treball de recerca. Però, si ara que ja he lliurat el treball de recerca i no tinc massa exàmens ja que acabem de començar una nova avaluació, analitzo fredament aquestes situacions, veig que en molts dels casos el que em preocupava més era la indeterminació pel futur que volia seguir. Fins fa un mes puc afirmar amb total convicció que no tenia ni la més remota idea del que volia estudiar el curs que ve. Aquesta indecisió, sumada a la total desconeixença del nou model de selectivitat, em creava moltes preocupacions i temors i, fins i tot, a vegades em plantejava si tot l’esforç que estava dedicant per a treure les millors notes possibles em seria útil. Com a estudiant de segon de batxillerat, considero que som massa joves o massa inexperts en l’àmbit de prendre decisions per nosaltres mateixos. Aquest és el primer cop a la vida que hem d’escollir una cosa tan seriosa com és a què volem dedicar el nostre futur professional i, com és d’esperar, ho volem encertar a la primera. Rebem poca informació sobre els estudis universitaris i les sortides al món laboral al llarg del batxillerat, i aquesta

paraules de paper · 115

poca que ens donen ho fan de forma massiva cap a mitjans i finals del segon curs, justament quan tenim el cap més ple d’altres preocupacions escolars. Potser aquest problema es podria millorar amb el temps ja que no desitjo que cap dels estudiants més joves que jo hagi de viure aquests mateixos moments de desorientació. Si més no, ara sóc bastant més optimista que fan uns mesos. He tingut molta sort de trobar una carrera que veig que m’agradarà i que, a més, està molt ben valorada. Ara, el que em preocupa és que la nova selectivitat no em jugui una mala passada i que el setembre que ve ja pugui estar a la universitat barallant-me amb noves matèries i coneixements.

116 · paraules de paper

Indigents Ian Sastre Primer premi de prosa de 2n de Btx B

El sol d’hivern va caure per fi darrere els arbres i el fred va intensificar-se de sobte. El banc, que abans era acollidor, ara era inhòspit. La penombra es va anar apoderant del parc, i el va convertir en un lloc totalment fosc i solitari. La mà esquerra, tremolosa, es va introduir automàticament a la butxaca de la gavardina foradada i va treure un paquet arrugat de cigarrets. Els mistos els guardava al dret, i l’altra mà va haver de fer el viatge d’anada i tornada a l’interior fosc per agafar-ne la capseta. En encendre el cigarret sentia menys fred. I després, amb cada calada, s’escalfava per dintre. Va girar el cap a la dreta on tenia aparcat el carro amb les seves pertinences i una pila de cartrons amb què es faria el llit aquella nit. Contemplant els cartrons plegats podia sentir l’escalfor de què gaudiria un cop s’hi acomodés. La burilla li cremava ja els dits i la va agafar amb les ungles, així aconseguia apurar el cigarret al màxim sense cremar-se. La cara interna de les ungles era negre, i l’externa del color groguenc de la nicotina. Més amunt, a les mans, hi tenia cicatrius, crostes, llagues i sang seca. Un gos negre va aparèixer a pocs metres del banc. No sabia per què però tots els gossos se li apropaven, uns amb tranquil·la curiositat i altres amb evident desconfiança. Aquest era un dels curiosos. Se li va anar apropant lentament, va ensumar al voltant del carro i va marcar amb unes gotes d’orina la pota d’un banc proper. Va seguir acostant-s’hi pausadament, com passejant sense objectiu. “Ai amic! Estàs tan sol com jo”. Aquell pensament va sorgir amb tanta força que li semblava que algú l’hi hagués murmurat a l’orella, des de dintre.

paraules de paper · 117

El gos anava aixecant el cap sense deixar d’estar pendent del que feia l’home, que intentava no fer-li cas. “A veure si es cansa i se’n va. No pots fiar-te ni dels gossos. Ves-te’n ja, que no tinc menjar!”. De cop va recordar la resta de l’entrepà que les monges li havien donat al matí. “Ja no me’n recordava...”. No havia menjat des de llavors, i continuava sense gana així que li va donar a l’animal. Va treure lentament l’entrepà i el va partir en petits bocins. El primer el va llençar lluny, ja que l’animal no s’atrevia a acostar-se. Va llençar el segon bocí una mica més a prop dels seus peus, i després de diverses aproximacions, el gos el va agafar. El tercer el va mantenir a la mà uns segons. El gos negre va fer un intent d’acostar-se, però la por podia més que la fam i no es decidia. Va deixar caure el tros de pa al terra i el gos se’l va menjar. Després de llençar-li uns quants més, el gos en va collir un de la seva mà i es va allunyar uns metres. Va menjar-se’l ràpidament, amb ànsia. Quan es va empassar el menjar va jeure a terra i va mirar l’home, com dient: “Tinc més gana... i confio en tu”. Es feia fosc i havia de decidir: companyia a canvi de menjar? No anava sobrat de cap de les dues. Els trossos d’entrepà desapareixien a la boca del gos i anaven unint als dos solitaris, cosa que feia menys dura la situació. Un havia calmat l’apetit i l’altre se sentia més segur i acompanyat. “Aquesta nit, si es queda el gos, dormiré més tranquil i calent” pensava, animat. Quan li va donar l’últim tros de pa, el gos va separar-se lentament del banc. “Ja no en tinc més” es va dir tristament. Però l’animal va acostar-se de nou i es va tombar als seus peus. Hi havia algú que confiava en ell. Ja no es sentia tan pobre, ni tan brut. “Un altre cigarro per celebrar-ho”. Li va tornar la tos, però ell seguia fumant. A poc a poc, l’atac es va anar calmant. Va apagar la cigarreta i la va guardar al paquet. Va mirar al gos, li va posar la mà davant el morro i aquest el va llepar. Va començar a acaronar-li

118 · paraules de paper

el coll i el gos es va deixar fer. Poc després va poder acaronar-li el cap, fent-li pessigolles entre les orelles. “Així m’agrada, bonic. Bon noi!”. Lentament es va aixecar del banc i va apropar-se a la pila de cartrons. Va treure un parell de mantes velles del carro i les va estendre a l’interior. “I per a tu? A veure...”. Va agafar una altra caixa i va cridar al gos perquè s’hi fiqués, però ja s’havia estirat al terra i el mirava indiferent. “No sé per què m’he molestat a prepararli una caixa. Amb el pèl que té no passarà fred... En fi, segurament, demà se’n haurà anat”. Es va tapar amb les mantes i va començar a sentir una escalforeta agradable que el confortava. Poc després va adormir-se i somiava que el gos i ell passejaven per un prat molt verd. Feia sol i els dos estaven nets i ben alimentats. L’animal feia grans salts al seu voltant mentre ell llençava petites branques seques perquè corregués a buscar-les. Començava a sortir el sol quan es va despertar, adolorit i cansat. El primer que va veure en obrir els ulls va ser el gos estirat davant seu. “No ha marxat” va pensar sorprès. “Afanya’t, que hem d’esmorzar” li va dir mentre doblegava les mantes i guardava les caixes de cartró al carro. Van sortir del parc per la porta principal i van caminar carrer amunt cap al convent de monges. El gos movia la cua, content, com si pogués olorar els entrepans d’embotit que hi estaven preparant. En arribar van veure als altres que feien cua, esperant l’entrepà i la tassa de caldo. Quan la porta del convent va obrir-se, la monja els va saludar i va començar a omplir les tasses. Quan li va arribar el seu torn, va posar el seu got sota la cassola i en va sentir l’escalfor. Va deixar anar el carro per agafar l’entrepà i posar-se’l sota el braç. Va donar les gràcies i, amb un somriure als llavis, va acaronar al gos que no se separava d’ell, va agafar el carro i els dos van començar a caminar, feliços, carrer avall.

paraules de paper · 119

Aquest butlletí literari ha estat dissenyat per l’Estudi Juste Calduch i imprès el juny de 2010 per Arts Gràfiques Orient La tipografia dels textos s’anomena Dante, basada en els tipus de l’impressor renaixentista Francesco Griffo del segle xv i dissenyada al 1957 per Giovanni Mardesteig La tipografia complementària és l’Scala Sans, dissenyada al 1994 per Martin Majoor A la coberta s’ha utilitzat el paper Dalí.

PARAULES_2010_COBERTA_OK!!! 8/6/10 16:11 P�gina 1

Paraules de paper 2010

CY CMY