Paraules de paper 2018

Page 1

Paraules de paper escola sant gregori butlletĂ­ del seminari de llengua juny 2018


Paraules de paper escola sant gregori butlletĂ­ del seminari de llengua juny 2018


índex

presentació

6

els premis sant jordi Pere Ricós, El pescador 1r premi de contes de 1r de Primària A Maria Vila, La família Conillet 1r premi de contes de 1r de Primària B Ariadna Espinar, La flor xerrameca Accèssit de contes de 1r de Primària B Tanit Ribas, Una casa apropiada 1r premi de contes de 2n de Primària A Arnau Pol, Les 4 fades i l’ogre Accèssit de contes de 2n de Primària A Aitor Morales, El nen que volia ser karateka 1r premi de contes de 2n de Primària B Tomàs Niebla, El circ encantat Accèssit de contes de 2n de Primària B Nicolau Cánovas, Una excursió pel món 1r premi de narració de 3r de Primària A Clàudia Cortit, Els cinc cosins 1r premi de narració de 3r de Primària B Gabriel Cuenca, El bosc de l’Hugo 1r premi de narració de 4t de Primària A Lucas Font, Una aventura inesperada Accèssit de narració de 4t de Primària A Greta Ribas, El rierol 1r premi de narració de 4t de Primària B Martina Rahola, Anant al bosc Accèssit de narració de 4t de Primària B

10 12 14 16 18 20 22 24 25 26 27 28 29

Maria Ferrer, Les estacions de l’any 1r premi de poesia de 5è de Primària A

30

Sergi Llobet, Excursió al bosc amb amics 1r premi de narració de 5è de Primària A

31

Fiona Almeda, Un bosc com tots els altres 1r premi de poesia de 5è de Primària B

32

Lucía Blanco, Un tresor inesperat 1r premi de narració de 5è de Primària B

33

Mar Vilardell, El bosc m’ajuda 1r premi de poesia de 6è de Primària A

34

Maria Castells, La vida al bosc Accèssit de poesia de 6è de Primària A

35

Olivia Acosta, Els arbres són importants 1r premi de narració de 6è de Primària A

36

Sara Bonet, El bosc és el meu amic Accèssit de narració de 6è de Primària A

37

Clàudia Gimeno, La fosca nit 1r premi de poesia de 6è de Primària B

38

Abril Niebla, Una flor que canvià la vida a un nen 1r premi de narració de 6è de Primària B

39

Glòria Muñoz, El bosc dels cèrvols Accèssit de narració de 6è de Primària B

41

Guillem Pascual, La feina d’en Pompeu 1r premi de poesia de 1r d’ESO A

43

Violeta Fàbregas, Carbó, llenties i monedes d’or 1r premi de narrativa de 1r d’ESO A

44

Cèlia Bonet, El Noucentisme 1r premi de poesia de 1r d’ESO B

46


Pol Tristany, El tramvia 1r premi de narrativa de 1r d’ESO B

47

Mònica Ripol, A partir d’ara 1r premi d’assaig de 4t d’ESO B

81

Victòria Montalbo, El Noucentisme 1r premi de poesia de 2n d’ESO A

49

Míriam González, Poema de la B i la V 1r premi de poesia de 1r de BTX A

83

Sarah Coral, L’aprenent 1r premi de narrativa de 2n d’ESO A

50

Sònia Vall, Monòleg interior 1r premi de narrativa de 1r de BTX A

84

Victòria Franco, L’exili 1r premi de poesia de 2n d’ESO B

56

Stella Sorensen, Ca, que, qui, co, cu 1r premi de poesia de 1r de BTX B

85

Daniela Vidal, Desaparegut 1r premi de narrativa de 2n d’ESO B

57

Abel Muñoz, Diari 1r premi de narrativa de 1r de BTX B

86

Maria Sangés, Fil d’or 1r premi de poesia de 3r d’ESO A

60

Sandra Benedé, La Joventut 1r premi de poesia de 2n de BTX A

88

Gal·la Torres, Àngels 1r premi de narrativa de 3r d’ESO A

61

Víctor Laquidaín, Muses o la finestra 1r premi de narrativa de 2n de BTX A

89

Miguel Auset, El pas del temps 1r premi de poesia de 3r d’ESO B

65

Anna Capellà, Delinqüència harmònica (apologia del canvi) 1r premi d’assaig de 2n de BTX A 91

Mireia Torres, Diari de la Carla 1r premi de narrativa de 3r d’ESO B

66

Ona Ripoll, Dos anys donen per molt 1r premi de poesia de 2n de BTX B

93

Joana Pérez, Pensaments 1r premi de poesia de 4t d’ESO A

71

Àlex Romaní, Carta al mestre 1r premi de narrativa de 2n de BTX B

95

Àgata Bech de Careda, Rèquiem per al planeta blau 1r premi de narrativa de 4t d’ESO A

72

Jorge Isern, Per què m’agrada Johannes Vermeer 1r premi d’assaig de 2n de BTX B

97

Noa Solé, Prejudicis 1r premi d’assaig de 4t d’ESO A

74

Mariona Rahola, Els meus peus mullats 1r premi de poesia de 4t d’ESO B

77

Lluna Roure, Resistència 1r premi de narrativa de 4t d’ESO B

78


presentació

Discurs d’obertura del certamen literari Com tots sabeu, aquest any se celebra el 150è aniversari del naixement de Pompeu Fabra i alhora el 100è aniversari de la publicació de la seva Gramàtica de la Llengua Catalana. Per això, totes les activitats de Sant Jordi d’aquest curs s’han inspirat en la seva figura i en la seva obra. De fet, les auques i els còmics que avui presenteu a concurs se centren en episodis clau de la seva biografia. A més, el poema que heu après és el que escrigué Joan Oliver en ocasió del centenari del seu naixement. Cal dir que, durant les setmanes que hem dedicat a la preparació del certamen, heu anat descobrint anècdotes sobre la seva vida que, sens dubte, us l’han fet veure des d’una perspectiva més dolça i propera a la vostra. Recordem-ne algunes de les més curioses. Quan encara era nen, Pompeu Fabra s’inventava llengües per als soldadets de plom amb què jugava. De més grandet, gairebé a l’edat que teniu ara, començà a interessar-se per les gramàtiques d’altres llengües. També sabem que adorava els pastissos i que, amb la seva família, havia hagut d’enfrontar-se a l’exili.

Tanmateix, avui volem aprofitar l’ocasió per parlar-vos de Pompeu Fabra des d’una perspectiva més històrica i cultural que us permeti copsar de ple la importància de la seva obra. Per fer-ho, ens servirem del que sobre ell escriu un altre gran personatge de la seva època, Alexandre Galí i Coll, el pare del senyor Jordi Galí, el fundador de l’Escola Sant Gregori, la vostra escola.

6 · paraules de paper

Alexandre Galí havia conegut personalment Pompeu Fabra, ja que aquest era el cunyat del seu oncle predilecte, el mestre Bartomeu Galí i Claret, a casa del qual havia passat alguns anys de la seva adolescència. Diu Alexandre Galí que el gran mèrit de Pompeu Fabra va ser salvar la llengua catalana, el veritable patrimoni espiritual del país. Com tots sabeu, Pompeu Fabra va unificar l’ortografia del català, va netejar-ne el lèxic de castellanismes sobrers, va reconstruir-ne la conjugació verbal i va organitzar el famós sistema dels pronoms febles. La llengua existia perquè la gent continuava parlant-la de manera innata i espontània, però feia temps que mancava una autoritat organitzadora que hi posés ordre i que alhora fos l’autoritat universalment acceptada.

I això no creieu que va ser una tasca fàcil. Fabra va haver d’enfrontar-se a la tendència conservadora dels que com ell desitjaven la recuperació de la llengua, però que apostaven per la llengua dels grans autors de l’edat mitjana. Fabra era conscient que aquest pressupòsit, certament noble, tenia una contrapartida perillosa. El risc era evident: es crearia una distància incommensurable entre la llengua dels llibres i la llengua de la gent, la qual cosa en dificultaria la funció principal: la comunicació natural i fluïda entre els parlants. El català no necessitava artifici, necessitava normes i normalitat. Per tant, només un esperit jove i emprenedor com el de Fabra podria resoldre el problema. Alexandre Galí ens diu que ho pogué fer escollint uns paràmetres clars i senzills que es poguessin respectar en tot moment, uns paràmetres que reflectien alhora el pragmatisme de l’enginyer i els ideals del filòleg.

paraule s d e pape r · 7


Quins van ser els principis d’aquesta renovació gramatical? En primer lloc, calia unificar la llengua per obtenir-ne un estàndard. Per fer-ho, era necessari apostar pel català modern (no pel dels autors medievals) i adoptar-ne com a base un dels dialectes parlats a Catalunya. En segon lloc, el criteri d’elecció del dialecte devia fonamentar-se en el nombre dels parlants, per això, es va decidir que el millor candidat era el català oriental, el que es parla a Barcelona. Per últim, era evident que s’havia de renovar amb vigor la llengua escrita, més que la llengua parlada que sí havia “sobreviscut” als estralls del temps i de la política.

A més a més, amb el seu cunyat Bartomeu Galí, havia rellevat una escola, el “Colegio Politécnico”, l’any 1923 i hi havia fet classe: els seus alumnes el recordaven com un bon mestre, però sempre un xic distret, pres dels seus pensaments. Anava treballant per dins la seva obra i alhora era l’home més planer i cordial del món: parlava amb tothom i li agradava explicar anècdotes curioses. Era amant de la música, li agradava la literatura encara que es delectava més amb un tractat de matemàtiques que amb la lectura d’una novel·la. Tenint en compte tot el que hem llegit i hem après sobre ell, resulta absolutament obligat retre-li un sentit homenatge avui, un dia molt especial per a la nostra cultura, perquè, en paraules d’Alexandre Galí, Pompeu Fabra va ser l’organitzador del tresor més preuat d’aquesta Catalunya: la llengua.

Aquest projecte es va poder dur a terme perquè Pompeu Fabra tenia el recolzament d’un grup de persones influents que es movien al voltant de la revista “L’Avenç”. L’any 1891, amb només 23 anys, va tenir les seves primeres conferències al Centre Excursionista Català. Era molt jove però molt decidit. La fermesa dels seus arguments procedia de la seva formació com a home de ciència: Fabra no perdia el temps discutint en el buit, atacava els problemes concrets i els resolia de manera gairebé matemàtica.

Alessandra Marcia Cap del Seminari de Llengua

D’altra banda, Alexandre Galí afirma que era un home senzill, de tracte proper i simpàtic. Com passa amb els savis de debò, aquells homes extraordinaris als quals no calen els reconeixements, Fabra estava consagrat a la seva obra, però també tenia una vida normal que no es distingia de la dels altres homes del seu temps: tenia una feina a què acudia puntual cada dia, una família que estimava moltíssim i una casa plena de llibres.

8 · paraules de paper

paraule s d e pape r · 9


El pescador Pere Ricós 1r premi de contes de 1r de Primària A

10 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 11


La família Conillet Maria Vila 1r premi de contes de 1r de Primària B

12 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 13


La flor xerrameca Ariadna Espinar Accèssit de contes de 1r de Primària B

14 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 15


Una casa apropiada Tanit Ribas 1r premi de contes de 2n de PrimĂ ria A

16 ¡ p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r ¡ 17


Les 4 fades i l’ogre Arnau Pol Accèssit de contes de 2n de Primària A

18 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 19


El nen que volia ser karateka Aitor Morales 1r premi de contes de 2n de PrimĂ ria B

20 ¡ p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r ¡ 21


El circ encantat Tomàs Niebla Accèssit de contes de 2n de Primària B

22 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 23


Una excursió pel món

Els cinc cosins

Nicolau Cánovas 1r premi de narració de 3r de Primària A

Clàudia Cortit 1r premi de narració de 3r de Primària B

Una vegada, quan tenia vint-i-dos anys, me’n vaig anar a fer una excursió pel món, a la natura. Quan vaig començar, em feia més por que una pedregada i vaig cantar per no tenir-ne. Només portava la tenda per acampar, aigua i menjar. Res més.

Un dia d’estiu, els meus cosins Joana, Maria, Pol, Pau i jo vam anar a la platja de Llafranc.

Vaig passar per prats, selves, ciutats, boscos molt bonics de fulla caduca i d’altres de fulla perenne. També vaig passar per muntanyes, rius, llacs, meandres... Quants paisatges vaig descobrir! Fins que, anant per un bosc llarg i profund, em vaig perdre i no vaig saber tornar. Aleshores, vaig recordar que, quan era petit, em van ensenyar que el sol podia ajudar a orientar-me. Era la tarda i sabia que el sol fa el recorregut d’est a oest i així vaig saber tornar cap a casa. Em va rebre tota la família i, en un tres i no res, tothom em va fer una abraçada.

En Pau va ser el primer en banyar-se. L’aigua era tan neta i clara que podies veure els peixets nedant. De cop, va trobar-se una medusa al seu costat. Era lila amb els tentacles marrons. Es va quedar quiet com una estàtua però, tot i així, va cridar els altres quatre perquè vinguessin a ajudar-lo. De seguida, vam arribar en Pol i jo. En Pol va agafar una galleda per posar-hi la medusa. Després van enterrar-la a la sorra. Mentrestant, la Maria i la Joana estaven comprant patates al mercat d’allà a prop. Quan van tornar, ens van trobar tots tres jugant a la sorra. La Maria, emocionada, va saltar per jugar amb nosaltres, amb la mala sort que va saltar just al lloc on havíem enterrat la medusa... Al cap d’una estona, se li va inflar el peu i va anar al metge. Va ser arribar i moldre. Al cap de tres hores, va tornar amb el peu embenat. Finalment tots van marxar a casa a descansar. Tot i la mala sort de la Maria, ens ho vam passar molt bé!

24 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 25


El bosc de l’Hugo

Una aventura inesperada

Gabriel Cuenca 1r premi de narració de 4t de Primària A

Lucas Font Accèssit de narració de 4t de Primària A

Una vegada hi havia un nen que vivia amb el seu pare en una caseta al bosc del costat d’un poble. El nen es deia Hugo i era una mica tímid. Anava a l’escola del poble.

Un dia, tercer i quart de primària vam anar d’excursió i aquesta sortida va acabar sent una aventura. Però una aventura de les bones.

A l’escola no tenia gaires amics. De fet, hi havia tres nens, dos anys més grans, que es burlaven d’ell. El més dolent de tots tres l’obligava a fer-li els deures. L’Hugo no era tan fort com ells i no podia fer res al respecte. L’Hugo era molt feliç vivint amb el seu pare al bosc i, de tant en tant, anava a una muntanyeta, prenia el sol i es relaxava. Sempre, quan tornava de l’escola, jugava amb el seu pare a futbol i junts prenien un refresc. L’any següent, li va tocar compartir el pati amb els tres nens dolents. Un dia l’Hugo estava jugant amb la seva pilota nova, que era molt bonica, i els tres nens van anar cap a ell i la hi van treure. La professora els va veure i els va renyar. A la tarda, quan van acabar les classes, el van perseguir i el van atrapar. Després li van dir que els donés la pilota nova i el van pegar. L’Hugo va tirar la pilota a la panxa del nen més dolent, el va despistar i se’n va anar. Els tres nens el van buscar durant hores. Al final, es van perdre i van començar a plorar. L’Hugo els va trobar plorant i els va dir que ell coneixia el bosc i els portaria al poble. Els tres nens li van demanar perdó, li van tornar la pilota i mai més no van tenir problemes amb ell.

26 · p a r a u l e s d e p a p e r

Començava la primavera. La neu es començava a fondre, feia sol i la neu estava gairebé desfeta. Era idíl·lic. I just en aquestes condicions, vam anar d’excursió a la Cerdanya! Tothom tenia moltes ganes d’anar-hi, perquè anàvem al bosc a mirar la natura. Miraríem els animals, els escoltaríem i, sobretot, ens divertiríem. Però no tot van ser flors i violes. Ara ho explicaré. Tot anava molt bé. Érem allà des de les deu del matí. Tots ens divertíem amb la neu, amb la natura... Cap a les tres, alguns de nosaltres ens vam començar a cansar. A les quatre vam arribar a l’esplanada on havia de ser l’autocar esperant-nos. No hi havia res! Tothom estava nerviós. Vam intentar trucar però no hi havia cobertura. Els professors ens feien cantar cançons i jugar per tranquil·litzar-nos. Llavors vam trobar una cova on podríem estar tranquils i, quan anàvem a dormir, de sobte vam sentir: PI, PI, PIIIII! Tots ens vam aixecar corrents i vam anar a l’explanada. L’autocar havia arribat: VISCA! Qualsevol cosa que facis pot acabar tenint un final inesperat.

paraule s d e pape r · 27


El rierol

Anant al bosc!

Greta Ribas 1r premi de narració de 4t de Primària B

Martina Rahola Accèssit de narració de 4t de Primària B

L’Ainet tenia una casa dalt d’un arbre al mig del bosc amb el seu avi, i tots dos hi anaven a passar les vacances. A l’Ainet li agradava molt perquè allà pescava al rierol amb el seu avi, jugava, feia excursions... L’avi havia plantat tres arbres: un cirerer, un pruner i un albercoquer. A l’estiu, tots dos cuidaven els arbres i menjaven cireres, prunes i albercocs.

La Jana era una nena alta, amb el cabell curt i el serrell llarg. Sempre estava contenta i somrient.

Però vet aquí que, un estiu, quan van arribar a la casa feia moltíssima calor i van veure que el rierol estava sec. L’Ainet es va posar a plorar, estava molt trista i li va preguntar a l’avi: “Per què ha desaparegut el rierol? No el tornaré a veure mai més amb aigua ni podrem pescar?” “No ha desaparegut i segur que el tornarem a veure amb aigua” –va dir l’avi. “Fa molta calor i hi ha hagut una sequera molt forta aquest any.” “I què és una sequera?” “Una sequera vol dir que ha plogut molt poc a la primavera, per això el rierol no té aigua i també ara fa molta calor. Però quan plogui es tornarà a omplir.”

Un dia la Jana va anar d’excursió a un bosc que no coneixia. Li agradava molt descobrir llocs nous. Quan va ser al bosc, va quedar bocabadada! Era un bosc verd, bonic i acollidor. De sobte, es va fixar en una cosa que es movia entre uns arbustos i s’hi va apropar molt a poc a poc. Va posar lentament les mans en una branca de l’arbust, i va agafar un ocell amb l’ala trencada. Al mateix temps, va veure un munt de deixalles d’un arbre, va recollir les deixalles i les va tirar en una paperera que hi havia prop de l’arbre. De sobte, es va crear un moment màgic... Les fulles dels arbres van començar a caure dolçament sobre el seu cap i els ocells l’envoltaven mentre cantaven unes cançons alegres i melòdiques. Al cap d’uns segons, els arbres es van quedar quiets, els ocells van desaparèixer i l’ocell de l’ala trencada va començar a volar. Era com si el bosc l’hagués donat les gràcies pel que havia fet. La Jana mai no oblidarà aquell dia!

Al cap d’uns dies va començar a ploure i van caure unes pluges molt fortes d’estiu. El rierol tornava a tenir aigua! L’Ainet i el seu avi van poder tornar a pescar al riu.

28 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 29


Les estacions de l’any

Excursió al bosc amb amics

Maria Ferrer 1r premi de poesia de 5è de Primària A

Sergi Llobet 1r premi de narració de 5è de Primària A

Miro cap al cel en l’hivern etern, la tardor ja ha passat i les fulles han marxat. En queden unes quantes i, a poc a poc, se’n van. El trimestre ja acaba i els regals arribaran. Els mariners ja no naveguen per les onades del mar, i les orenetes tornen per dir que ja ha arribat. La primavera passaré i jo contenta esperaré l’estiu. Les quatre estacions de tot l’any passaran.

Un dia de sol, els meus amics Jordi, Albert i jo vam planejar anar al bosc per observar els arbres, les plantes, les flors i més coses boniques. Quan ja estàvem tots reunits a casa meva, ens vam preparar els entrepans i les cantimplores plenes d’aigua. Vam marxar de casa per començar l’excursió i, quan ja estàvem a punt d’entrar al bosc, vam començar a caminar per una senda. Era molt bonic veure les flors, les plantes i els arbres brillant sota el sol, però va resultar que, enmig del camí, ens vam trobar tots amb un homenet de color verd fosc. Ell ens va dir que no podíem passar, però igualment nosaltres vam intentar-ho. Aleshores vam provar de distreure’l de diferents maneres per poder passar, però no va funcionar cap dels intents que havíem fet. Al final li vam explicar que volíem anar al bosc perquè volíem fer una excursió per observar les flors, les plantes i els arbres i que portàvem aquelles motxilles perquè era on teníem el menjar i les cantimplores per fer el pícnic. Finalment, ens va deixar passar i vam poder agafar els pícnics de les motxilles per dinar. Després de dinar, vam observar una mena de flor que tenia moltes punxes, però, quan la tocaves, era molt suau. També hi havia moltes roses i molts pins i un d’ells era molt alt. Vam esbrinar que aquell pi tenia més de 100 anys. Totes les flors boniques i les fulles de pi que vam trobar ens les vam guardar en una bossa per portar-les a casa de record. Finalment, vam tornar a casa on vam descansar i vam explicar a les famílies el que havíem vist i l’aventura amb l’homenet verd fosc que havíem tingut.

30 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 31


Un bosc com tots els altres

Un tresor inesperat

Fiona Almeda 1r premi de poesia de 5è de Primària A

Lucía Blanco 1r premi de narració de 5è de Primària B

Boscos per aquí boscos per allà, no sabria per on començar de nou. Veig un ocell que emprèn el vol; però estic sol i sento un udol. M’han dit que allà hi ha una cosa meravellosa i preciosa.

Un dia una família se’n va anar al bosc d’excursió i el pare els va explicar que hi havia un tresor enterrat. Els dos germans dies abans s’havien enfadat i van voler el tresor per separat. Passades unes hores, no havien trobat res, però no volien estar junts. Aleshores el pare els va preguntar si l’havien trobat i tots dos van contestar que no. El pare els va recomanar que ho fessin junts i, al final, van acceptar. En poca estona van veure que el tresor no era ni més ni menys que la seva amistat i poder tenir un germà amb el qual passar una estona al bosc. A partir d’aquell dia van aprendre a valorar el que tenien i a aprofitar el temps junts sense barallar-se perquè qui té un germà té un tresor.

Diuen que per creure s’ha de veure. Miro amunt, miro avall. Miro a un costat i a l’altre i me n’adono, què és la llibertat.

32 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 33


El bosc m’ajuda

La vida al bosc

Mar Vilardell 1r premi de poesia de 6è de Primària A

Maria Castells Accèssit de poesia de 6è de Primària A

El bosc m’ajuda si estic content, quan veig les fulles i noto el vent.

En un bosc, hi regna la pau, a la primavera, que avança avariciosa i arriba ansiosa, ja se sent cantar el gripau.

El bosc m’ajuda quan estic trist, dins la natura sóc més feliç.

Però si hi vas de nit, allà dins del bosc pels animals, que dormen, està envaït, i trobaràs que tot és fosc.

El bosc m’ajuda quan canto fort, gaudeixo, ajaguda, fins que es fa fosc.

Ja se sent baixar el rierol al costat de l’herba, tota verda, ja arriba sol l’esquirol tot sortint per l’esquerda.

El bosc m’ajuda tot sol a mitjanit, ben clara la lluna quan em poso al llit.

Ja broten els pomers, la primavera ha arribat i també veiem brotar els cirerers, tot ja està sembrat.

34 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 35


Els arbres són importants

El bosc és el meu amic

Olivia Acosta 1r premi de narració de 6è de Primària A

Sara Bonet Accèssit de narració de 6è de Primària A

Hi havia una vegada un bosc on la pau regnava i on els animals vivien feliços.

Fa temps, una família anava en cotxe per una carretera molt poc coneguda al costat d’un bosc, al Canadà. La nena es deia Martha i els pares Jonathan i Beham.

Un dia els animals del bosc celebraven un gran banquet on es preparaven tot tipus d’aliments: aglans, fulles, mores, pomes... Tot els animals hi assistien, a tots els agradava per igual, menys a l’Esquirol que es tornava boig i no parava de menjar fins que no quedava res a taula. Així que quan va arribar l’hora de menjar l’Esquirol va fer el que feia cada any, menjar, menjar i menjar sense parar. Quan ja no quedava res per cruspir, li va entrar molta son i va anar directament a dormir a casa seva. Vivia enmig del bosc a l’arbre més gran i gruixut. Al dia següent es va despertar amb els crits de l’Ós. De sobte, el seu arbre va començar a inclinar-se fins que va caure del tot, sort que ell tenia bons reflexos i va poder saltar abans que caigués. Al cap de ben poc va mirar cap enrere i va veure un ésser ben estrany que portava una espècie de màscara i a la mà una serra mecànica que feia molt soroll. Era un humà, però és que ells no n’havien vist mai cap. L’Esquirol li va preguntar per què talaven els arbres i el senyor li va respondre que era per fer una carretera. L’Esquirol, molt trist, li va suplicar que no ho fessin, però el senyor li va dir que allò no depenia d’ell, així que va continuar amb la seva feina. Havien de fer alguna cosa per solucionar-ho!

La Martha anava tranquil·la al darrera, observant el paisatge. Els pares anaven parlant de l’activitat que farien aquell dia. Però, de sobte, al Jonathan se li’n va anar el volant i van tenir un accident. Va quedar quasi tot el cotxe destrossat. La Martha va sobreviure i va sortir del cotxe com va poder. Tenia una ferida a la cama que li sagnava molt. Es va tallar un tros de roba i se la va lligar. Va buscar els seus pares al cotxe. No contestaven. Llavors s’adonà que eren morts. La nena no sabia què fer. Fins que va decidir endinsar-se al bosc... Quan hi arribà, estava molt desorientada i no sabia què fer. Però va recordar que feia poc havia llegit un llibre de supervivència i va intentar seguir els passos: buscar fusta, fer una casa a prop d’un llac i on hi hagués menjar, cobrir la casa amb fulles i branques... Al cap d’uns dies s’adonà que el bosc mateix l’estava ajudant. En aquell moment sentia que el bosc era la seva família. De tant en tant venien caçadors. La Martha els odiava perquè, si la veien, sabia que se l’emportarien amb una família o a un internat.

L’Esquirol es va preparar tot un discurs sobre la importància que tenen els arbres, que era més o menys així: “Estimats humans, no sabeu la importància que tenen els arbres per anar-los talant per fer carreteres. Ens donen oxigen, aliment, protecció...”

Al bosc ho tenia tot. Fins i tot va conèixer alguns animals, va aprendre a comunicar-se amb ells. Al principi no s’entenien gens i hi havia baralles, però a mesura que va passar el temps això va canviar.

Amb aquest discurs va convèncer molts dels humans. D’aquesta manera, els humans que ell havia convençut el van ajudar a destruir la carretera i a plantar nous arbres. Tots van tornar a les seves cases i l’Esquirol se’n va fer una de nova, més gran i més bonica.

En fi, la Martha, al bosc, era feliç, se sentia a casa. Ja no recordava el dia de l’accident. I quan va arribar el dia de la seva mort va morir feliçment.

36 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 37


La fosca nit

Una flor que canvià la vida a un nen

Clàudia Gimeno 1r premi de poesia de 6è de Primària B

Abril Niebla 1r premi de narració de 6è de Primària B

En el bosc a mitjanit hi ha un soroll que em fa neguit. En un pi veig un mussol, que desapareix amb el sol. Tinc por d’anar sola al bosc, perquè a mitjanit ja es fa fosc. És tota una aventura explorar la natura. I si em trobo un follet? No crec que surti d’un bolet! Aquest bosc fa molt por, sobretot amb la foscor.

Fa molts i molts segles, en un bosc de l’Orient hi vivia un poble de nans molt divertit i eixerit. Un dia una família de nans va anar a dinar a casa dels seus avis, com cada diumenge. Però quan estaven dinant, el germà més petit va parlar: “Mare, és que... em comença a fer mal tot el cos” –va dir adolorit. “Doncs bé, segurament estaràs una mica malalt” –va dir el pare. “Jo crec que demà no ha d’anar a l’escola. Després ja el portarem al metge” –va dir la mare. L’endemà al matí, els dos germans grans van anar a l’escola caminant. Al tornar de l’escola, els dos germans van veure que no hi havia ningú a casa. “Potser encara són a l’hospital perquè hi havia molta cua!” –van exclamar. De sobte, va sonar el telèfon i el van despenjar: “El vostre germà està molt malalt i ara mateix l’estan operant de gravetat” –va dir la persona anònima que parlava a través l’auricular. Al cap d’una estona algú va entrar. Era la mare, que amb una cara molt trista va dir: “El vostre germà està molt malalt i crec que no el veureu en un mes.”

38 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 39


El bosc dels cérvols Glòria Muñoz Accèssit de narració de 6è de Primària B

Llavors la mare i els germans es van posar molt tristos. Al cap d’una setmana els dos germans van anar a veure el seu germà malalt. Estava prim i escarransit. Així ho van fer repetides vegades, durant un mes. Quan el germà petit va sortir de l’hospital, un dels germans va anar al bosc per recollir bolets. Aleshores es va trobar una flor que brillava com la llum del dia, així que la va agafar. Va anar al laboratori per veure quina flor era. Li van dir que era una medicina. El germà que havia anat al bosc li va donar al més petit uns pètals perquè els mastegués, i es va recuperar completament. Finalment, el germà petit es va guarir. Però, quina mala sort! Aquesta història ha passat de veritat al meu germà Tomàs i la planta misteriosa és l’afecte que li vam donar tots!

Hi havia una vegada, fa 100 anys, un poblet dels Pirineus, que vivia molt tranquil·lament en un bosc. Els animals que més abundaven eren els cérvols. Un dia va néixer la Sònia, però amb tanta mala sort, que durant el part la seva mare va morir. La Sònia vivia amb el seu pare en una caseta enmig del bosc, però el seu pare no li feia molt de cas ja que, com que era llenyataire, passava tot el dia fora de casa. La mare de la Sònia li va deixar un penjoll abans de morir. El seu pare li havia dit que era especial, però no sabien per què. Un dia, al matí, la Sònia es va despertar i va veure que el penjoll brillava i es va quedar impressionada. De cop, va sentir un dispar i va mirar per la finestra per veure què passava. Algú havia mata un cérvol preciós de pèl marró. Ella va sortir corrents i va passar una cosa màgica. El cérvol encara estava mig viu i li va dir a la Sònia: “Avisa tots els altres cérvols! Uns caçadors ens mataran a tots!” La Sònia, molt espantada perquè un animal li havia parlat, va anar a avisar els seus veïns. Però ningú no se la creia. Aleshores es va adonar que havia d’arreglar aquell problema fos com fos, però ho havia de fer sola. Va decidir anar a buscar tots els cérvols i els va reunir en una plana que hi havia just al mig del bosc. En aquell moment va fregar el penjoll i va començar a parlar amb els cérvols. Els va explicar el que li havia dit el cérvol ferit pel tret. Els cérvols es van posar molt nerviosos i van començar a cridar:

40 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 41


La feina d’en Pompeu Guillem Pascual 1r premi de poesia de 1r d’ESO A

“Què farem? Ens mataran a tots!” “Tranquils –els va calmar la Sònia–, tinc un pla.” L’endemà tots els cérvols, junt amb la Sònia, es van amagar esperant l’arribada dels caçadors. Al cap d’una estona van aparèixer i de cop i volta van sortir tots dels seus amagatalls i van espantar als caçadors. –Què feu aquí? –va dir la Sònia–, aquest bosc és nostre i no permetré que mateu els animals que hi viuen! –I què faràs per impedir-ho? –va dir un dels caçadors tot rient. –Doncs no puc fer res, però espero que vosaltres us adoneu que el que esteu fent està malament. Finalment, molts dels caçadors van reconsiderar la seva actuació i van ajudar a arreglar tot el mal que havien fet. I van prometre que no tornarien a fer mal a cap ésser viu. I així el poble va viure tranquil durant molts anys i va haver-hi moltes més famílies de cérvols.

42 · p a r a u l e s d e p a p e r

La nostra llengua millorà Pompeu, amb normes ortogràfiques ho feu. Ara us n’explicaré tres, les que jo millor he entès. Dos accents trobem en català, la lletra A l’accent greu durà, així, greu, a la U i a la I serà fatal, per fer bé la O i la E l’agut hi cal. L’apòstrof indica l’elisió, d’una vocal la desaparició. S’usa en articles reduïts, “el, la, en” són els escollits. Amb la B i la V pots fer-te un embolic, la B per la R i la L fa d’abric. El pretèrit imperfet d’indicatiu, només posant V serà efectiu.

paraule s d e pape r · 43


Carbó, llenties i monedes d’or Violeta Fàbregas 1r premi de narrativa de 1r d’ESO A

Els avis m’expliquen que la Catalunya de principis de segle XX no era ni de bon tros com ara la coneixem. A les ciutats hi vivia gent amb diners i hi circulava ja algun cotxe, però, a la zones rurals, tothom era molt pobre i tant els grans com els petits havien de treballar per viure. Aquest era el cas del meu besavi. Ell era el gran de deu germans i tots treballaven al bosc fent carbó. No anaven a l’escola, però, segons explica l’avi, eren molt feliços. Passaven molt de temps fora de casa i enmig de la natura, així que es coneixien la zona com la palma de la mà. De sobte, quan esclatà la guerra, la seva vida va canviar. Si abans no tenien menjar, després, amb la guerra, va ser molt pitjor. El besavi recordava que sempre menjaven llenties, plat que després no va tornar a tastar mai més de tant que l’havia avorrit.

Aquells anys va ser molt durs per a tothom, també pel germà més estimat del meu avi, que va atrapar una bomba mentre cuinava per als refugiats. Quan va acabar la guerra, segons diu la llegenda de can Balaguer –que és casa meva–, aquells germans van tornar al poble amb una olla plena de monedes d’or que sembla ser que trobaren mentre buscaven carbó. No sé si deu ser veritat, però el que és cert és que, després de la guerra, van poder comprar una casa per a tota la família i van poder enviar els germans petits a estudiar a l’escola. Queda com a testimoni la casa familiar, una casa, per cert, molt peculiar, ja que la van construir uns indians que havien fet fortuna a Cuba. Tanmateix, aquesta és una altra història i l’explicarem un altre dia.

Durant aquells anys, van seguir treballant al bosc. Mentrestant, ajudaven la gent que fugia a refugiar-se, ja que coneixien els millors amagatalls. Però, un dia, els soldats de Franco van descobrir què estava fent el meu besavi i van anar a buscar-lo per matar-lo. Tot just abans d’afusellar-lo, un guàrdia de la presó, que havia estat un bon amic seu quan era nen, va sortir en defensa del besavi dient que era boig i que el deixessin anar. Així va ser, i gràcies a aquell antic amiguet va poder tornar amb els seus.

44 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 45


El Noucentisme

El tramvia

Cèlia Bonet 1r premi de poesia de 1r d’ESO B

Pol Tristany 1r premi de narrativa de 1r d’ESO B

Després de l´Impressionisme i el Modernisme, va venir l´època del Noucentisme, on es buscava la bellesa en lloc de la rapidesa. Va haver-hi tres promotors: Fabra, Torner i Eugeni d’Ors, que van fer córrer la veu del català per tot arreu. Fabra sabia escoltar i la llengua va normalitzar. A l’època de la nova dictadura la feina de Pompeu fou dura. I el seu final fatal va ser el dia de Nadal.

Era un matí gris i ennuvolat de febrer del 1912 a la vila de Gràcia. M’acabava de despertar. Com cada dia, vaig sortir a comprar el diari i a prendre un cafè a la cafeteria de la cantonada. Quan vaig tornar a casa, la meva dona ja s’havia llevat i havia acompanyat el nen a l’escola. Com sempre, vaig xerrar una estona amb ella, abans de marxar cap al meu estudi, a Barcelona. Quan vaig arribar-hi, vaig revelar les fotografies del casament del senyor Vidal, un marquès de la zona alta. Després, vaig escriure uns quants telegrames a l’ajuntament preguntant si s’havien de fer fotografies d’algun casament o d’alguna reunió important. Hores després, vaig rebre un telegrama de l’alcalde en persona que deia: TENIM UNA FEINA PER A TU. NO HO DIGUIS A NINGÚ QUE NO SIGUI LA TEVA DONA. D’AQUÍ A TRES DIES ES PUBLICARÀ LA PRIMERA GRAMÀTICA CATALANA! NO VOLEM QUE SE SÀPIGA PER NO TENIR INCONVENIENTS AMB EL GOVERN CENTRAL. LES FOTOS DE LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE ES FARAN DISSABTE DIA 18 A LES 14:00 A LA PLAÇA DE LA TAMARITA, AL COSTAT DE L’AVINGUDA TIBIDABO. Confús, vaig córrer cap a casa meva per explicar-ho tot a la Maria Lluïsa, la meva dona. Quan li ho vaig dir, no en semblava gaire contenta, deia que

46 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 47


El noucentisme Victòria Montalbo 1r premi de poesia de 2n d’ESO A

tindríem problemes, però va canviar la seva expressió quan li vaig dir que em pagarien tres mil pessetes. Una senyora xifra! Vaig córrer un altre cop cap a Barcelona a preparar la càmera i tot l’equip per fer les fotografies. Mentre ho estava preparant tot, em va arribar un altre telegrama de l’ajuntament que ara deia això: CANVI DE PLANS: QUEDEM AL CARRER CARLES RIBA AGAFA EL TRAMVIA PER PUJAR FINS A DALT. Quan vaig arribar al tramvia, vaig comprar un tiquet i vaig pujar. Em va sobtar un home que, amb una llibreta a la mà, anava preguntant a la gent com pronunciava o què volien dir algunes paraules que hi tenia escrites. M’hi vaig acostar i li vaig preguntar com es deia i què estava fent. Amablement em va respondre que es deia Pompeu Fabra i prenia notes per poder completar la seva obra d’investigació sobre el català. Llavors, sorprès, li vaig dir que justament anava a fer les fotos de la presentació del llibre que recollia la seva gramàtica. Content, va seure amb mi i vam continuar xerrant sobre coses de la vida, la família, la feina i moltes més.

El noucentisme va ser un moviment cultural que va buscar la renovació intel·lectual. Modernitzador i catalanista i amb l’actitud cívica com a protagonista. Va néixer a primers del segle vint, i uns trenta anys va estar vivint. Va promocionar valors com la raó, la serenitat, l’ordre i la precisió. Va buscar l’afirmació de Catalunya com a nació, i el prestigi de la cultura catalana de debò. Cultura i ciutat, europeisme i modernitat. Més que un moviment, fou un estil de pensament.

Anys després érem amics íntims i, quan ell va morir, va escriure en el seu testament el següent: Deixo la meva llibreta de gramàtica catalana al meu amic Jaume Ferrer i demano que posin el seu nom a un carrer.

48 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 49


L’aprenent Sarah Coral 1r premi de narrativa de 2n d’ESO A

Vaig trucar al timbre i aquest va ressonar per tot l’edifici que tenia davant. Havia seguit les indicacions de l’home que dirigia la biblioteca que freqüentava quan volia cercar informació sobre la llengua catalana. M’havia donat l’adreça d’un home que potser m’ajudaria. Amb el meu afany d’aprendre una llengua que, pel que havia vist fins al moment, semblava que no hagués existit mai, m’havia passat les dues últimes setmanes buscant informació i no havia trobat cap document escrit. Va obrir la porta un home corpulent i seriós, d’uns trenta anys aproximadament. Em va mirar amb els ulls plens de curiositat i em va preguntar: –Què vols noi? –La seva veu va sonar greu i autoritària. –És vostè Pompeu Fabra? –Sí, soc jo. –He vingut perquè he intentat cercar informació sobre la llengua catalana en totes les biblioteques de la ciutat, però no n’he tret res. M’han indicat que vostè podria ajudar-me i he vingut perquè m’ensenyi el català. No va dir res, però em va mirar i em va fer un gest amb la mà perquè l’acompanyés a dins. L’ habitació era una gran sala d’estar amb unes escales que semblaven portar al pis de dalt. Em va indicar que segués al sofà. Em

50 · p a r a u l e s d e p a p e r

va mirar i em va preguntar per què volia aprendre català. Li vaig explicar que, abans d’arribar a Barcelona, havia sentit a parlar del català i del fet que la gent el parlava encara de forma habitual malgrat les circumstàncies adverses per a aquella llengua. El volia aprendre per ajudar a la seva normalització. Em va mirar amb interès i, després del que em va semblar una eternitat, va parlar: –M’ho pensaré. Demà t’enviaré algú perquè et comuniqui la meva decisió. Ara ves-te’n. No esperava aquella resposta i em va sorprendre. Vaig marxar i vaig tancar la porta darrere meu. Era un home ben estrany, aquell. Vaig marxar cap a Somorrostro i un cop allà vaig anar a dormir sense ni tan sols sopar. La llum del sol m’encegava quan em vaig despertar al dematí. Vaig començar la meva rutina i em vaig preparar l’esmorzar. Quan ja estava assaborint el primer àpat a la platja, un home es va apropar a mi. Em va dir que el senyor Fabra havia accedit a la meva proposta. Ens havíem de trobar a la porta de casa seva. Un cop allà, vaig tornar a picar aquell timbre tan estrident i un segon després el senyor Fabra ja sortia a rebre’m. Vam començar a passejar pels carrers, mentre jo explicava quin havia estat el meu cas. Havia marxat d’Andalusia per trobar feina i m’havia instal·lat a la platja del Somorrostro. M’hi havia quedat perquè no tenia diners per res que fos millor. Ell em va explicar que, com jo,

paraule s d e pape r · 51


no volia que desaparegués el català i que estava recollint informació per recordar a la gent que el català no només es parla, sinó que també es pot escriure. Em va dir que no sabia si seria capaç d’ensenyar-me bé aquesta llengua però que m’intentaria transmetre tot el que sabia. Els dies següents, vaig aprendre un munt de coses sobre la història d’aquella llengua i, a més d’adquirir aquests coneixements, també vaig aprendre molt del meu mestre. Em va ensenyar tot allò que no havia pogut aprendre durant els anys que havia passat sense anar a l’escola, intentant aprendre tot el que podia a partir dels pocs llibres als quals tenia accés. Vaig aprendre matemàtiques, una mica de francès, música… M’exigia molt i deia que ho feia per ajudar-me a ser un home, tot i que em feia fer encàrrecs que jo no creia que en el futur m’ajudarien a ser-ho. Van passar moltes setmanes i un dia em va dir: –He pogut veure que realment estimes aquesta llengua tant com l’estimo jo i confio en tu. És per això que et vull confessar que estic escrivint un llibre on recullo paraules i les escric seguint unes normes semblants a les del castellà, però que permeten distingir les dues llengües. T’ensenyaré totes les normes que estic desenvolupant, perquè en el futur em succeeixis i contribueixis que s’utilitzi el català. Des d’aquell dia vaig començar a aprendre aquelles suposades normes. Després de mesos d’aprenentatge, el senyor Fabra va rebre una invitació

52 · p a r a u l e s d e p a p e r

a una festa per celebrar el Dia de les Llengües. Em va avisar que havia de practicar la pronunciació de les vocals neutres. Havia decidit que estava preparat per assistir-hi i vam anar a comprar la roba apropiada per a l’ ocasió. Després d’insistir a comprar-me-la, em va regalar un frac. Mai no n’havia tingut cap i em va agradar veure’m al mirall. Van passar els dies i jo no em podia concentrar en les lliçons: només pensava en els homes i les dones que assistirien a la cerimònia. Finalment el dia va arribar i tots dos ens vam posar els nostres vestits de gala i un carruatge ens va passar a recollir. El viatge va ser tranquil i silenciós. Només se sentia el repic dels cascs dels cavalls contra terra. Quan vam arribar a la nostra destinació, un edifici imponent amb grans finestrals, ens va rebre un majordom que ens va guiar fins al saló. L’estança era plena de senyors i senyores que duien les seves millors peces de roba. Era impressionant veure tota aquella gent reunida i tot el rebombori que es formava per les llengües i pel seu dia. El meu mestre em va conduir fins a un racó on hi havia una gran taula plena de menjar que no havia vist mai, que, segons em va explicar, es tractava de plats típics d’arreu del món que havien estat importats per aquella ocasió. Quan ho vaig veure, em vaig resistir a agafar el primer que tenia al davant i vaig imitar els senyors que agafaven els plats amb un posat seriós i recte. Vaig fer veure que em costava decidir-me per quin començar i, finalment, vaig agafar el que em va semblar que havia tingut èxit. Vaig

paraule s d e pape r · 53


decidir observar tot el que passava al meu voltant mentre mestre Fabra agafava, com un expert, tot allò que era realment deliciós.

amenaça contra el seu ideal i assegurar-se que no promouria més aquella, segons ells, blasfèmia.

El ball va començar ben entrada la nit. Les parelles es reunien i començaven a ballar d’una manera que feia pensar que havien estat practicant durant setmanes. Com que jo no tenia parella, vaig estar-me assegut en una cantonada intentant passar desapercebut. Una estona després, un home es va unir a la meva solitud. Jo no me’n vaig adonar però un altre individu s’estava acostant a mi. Quan ho vaig veure, ja era massa tard. Aquell home va treure un ganivet que hauria encertat al blanc si no hagués estat perquè Pompeu va detenir la mà sobtadament. L’home estava cridant sense parar: “El català ha de morir, el català ha de morir!”. Van aconseguir reduir-lo entre tres homes que es van llençar al seu damunt.

No els havia sortit bé, ja que Pompeu s’havia desempallegat del que se suposava que hauria d’haver estat el seu assassí i havia corregut a assegurar-se que el seu company no acabés la feina. Vaig decidir retirar-me del meu aprenentatge, cosa que va decebre el meu mestre, però va acceptar la meva decisió.

La policia va arribar moments després i es va endur el desconegut. M’havia quedat paralitzat i l’únic que sentia eren les pulsacions del meu cor. La festa va continuar, però jo vaig marxar amb el primer vehicle que va passar davant meu.

Tot i així, vaig seguir promovent la llengua catalana més discretament. Vaig escriure diversos llibres que vaig enviar anònimament a Fabra, tot i que vaig deduir que ho havia esbrinat pel contingut de les cartes que m’enviava cada setmana. Vaig demanar a Pompeu que no esmentés el meu nom quan publiqués qualsevol llibre sobre normativa del català per no posar-me en perill. Quan Pompeu Fabra va morir, em vaig assegurar que totes les seves obres es publiquessin. No em vaig atribuir cap mèrit, perquè era realment tota obra seva. Ell només m’havia ensenyat el que sabia.

Dies després, la policia va venir a trobar-me i em va explicar que aquell home, junt amb molts altres que ja havien detingut abans, volia que el català desaparegués. Creien que era una llengua impura que no mereixia ser considerada una llengua. Havien intentat matar-me per abatre una

54 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 55


L’exili

Desaparegut

Victòria Franco 1r premi de poesia de 2n d’ESO B

Daniela Vidal 1r premi de narrativa de 2n d’ESO B

Les llàgrimes em queien. Al fons, altes cimes es veien. Les cases les tenia darrere: ja no hi havia marxa enrere. Els llibres no m’esperarien, els soldats els cremarien. L’enemic ens envaïa a casa no tornaria. Grans i petits vam parar, ho fèiem per reposar. La mala notícia ens arribà: les tropes van atacar Barcelona, on em vaig criar. La frontera vaig passar, fora de perill em vaig trobar. Però el record no se’n va, a Prada me’n vaig haver d’anar i a Barcelona mai no hi vaig poder tornar.

56 · p a r a u l e s d e p a p e r

La seva mà em va agafar el coll amb molta força i els seus dits clavats a la meva pell em van impedir respirar. Desesperat, vaig fer un intent per deslliurar-me’n , però només vaig aconseguir que em clavés el seu anell amb malícia. Ofegant un crit, vaig mirar l’Èric als ulls i li vaig implorar que em deixés anar. Malauradament, la seva mà no va cedir ni un mil·límetre i, quan vaig parar d’agitar-me, va començar a parlar: –Escolta’m bé, estúpid. Ara mateix no et pots fer enrere, d’acord? No intentis fer-te l’heroi perquè el que hem fet és imperdonable. El Quim, que havia estat atent durant tota la conversa, va afegir: –Creus que, si ara vas a salvar-lo, et perdonarà i farà com si res no hagués passat?! Et dic jo que el millor que pot passar és que el trobin mort, perquè, si no… Va mirar a banda i banda neguitós, abans d’acabar la frase quasi bé xiuxiuejant: –Si no, som morts. Ens vam quedar en silenci fins que, amb un fil de veu, vaig aconseguir dir: –Nosaltres no el vam matar. És cert que el que li vam fer s’hi apropa, però si ajudem la policia a trobar-lo…

paraule s d e pape r · 57


No vaig poder acabar la frase, ja que les ungles de l’Èric se’m van clavar fortament al coll. Em van venir llàgrimes els ulls. Aquest cop va ser el Jack qui va intervenir: –Martí, encara que no sigui mort, si ajudem la policia i ell ens delata, ens castigaran. No volíem fer-li tant de mal i deixar-lo estès al bosc, se’ns en va anar de les mans, però ara hem de assumir-ne les conseqüències i seguir el pla de l’Èric que, amb una mica de sort, ens salvarà. El timbre que anunciava el començament de les classes ens va posar nerviosos. L’Èric, per fi, em va deixar anar i mirant-nos tots tres atentament va dir: –Ja coneixeu el pla, no heu d’estar nerviosos. La policia vindrà, nosaltres explicarem la nostra coartada i tot anirà bé. Després de vuit hores, per fi, vaig sortir d’aquell infern. Ningú no havia sospitat de nosaltres i m’havien cregut. Semblava que tot hagués anat bé, que no m’hauria de preocupar més però, en realitat, no ho vaig sentir així. Durant aquells dies havia intentat fer-me el valent, però va ser just quan vaig sortir de l’escola, després d’haver afirmat que no tenia res a veure amb la desaparició del Tom, que no vaig poder aguantar més i em vaig posar a plorar.

no estigués removent cel i terra per trobar-lo, com si jo no hagués estat responsable de la seva desaparició. Vaig apartar bruscament la mirada del rètol. Vaig continuar caminant intentant no pensar en el Tom. Desgraciadament no ho podia aconseguir, ja que ell era a tot arreu, als carrers, a la televisió, als diaris... però, sobretot, era dintre el meu cap recordant-me que jo era una mala persona, que podia arribar a cometre actes imperdonables per guanyar-me l’aprovació del grup de l’Èric. Enmig d’aquests pensaments, en un intent desesperat de calmar la meva consciència, vaig decidir d’anar cap al bosc. A mesura que m’hi endinsava, els records d’aquella maleïda nit van anar sorgint: l’Èric que ens convencia de donar-li una pallissa, al pringat del Tom, les cares d’espantats dels nois en veure que s’havien passat, nosaltres que fugíem i deixàvem el pobre noi a terra. Els meus records em van portar justament al lloc on el vaig veure per últim cop. Un rastre de sang em va conduir fins a una petita cova, allà el vaig veure, la causa del meu malestar, el meu problema, el meu error. M’hi vaig acostar lentament, vaig tranquil·litzar-me al veure que respirava. Què havia de fer? Seria capaç de donar la cara davant de la policia i de la banda de l’Èric?

Caminant pels carrers, vaig mirar el cartell que empaperava tot el poble: la seva cara rodona amb pigues, als llavis un gran somriure com si no passés res, com si no estigués en un cartell de desaparegut, com si tot el poble

58 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 59


Fil d’or

Àngels

Maria Sangés 1r premi de poesia de 3r d’ESO A

Gal·la Torres 1r premi de narrativa de 3r d’ESO A

Retrobar-te esdevé festa, s’esvaeix el temps no compartit. Reprenem la conversa, l’ahir és avui i albirem el demà. Vivències pel record, jocs i baralles innocents en els patis, sorrals i racons. I a mesura que ens fem grans: confidències a la vesprada, disbauxa i rialles descontrolades. Silencis que parlen, mirades còmplices. Escoltar sense jutjar, ajudar sense esperar.

Distanciar-nos, temps per reflexionar i després tornar, perdonar, abraçar-nos... Moments màgics, intensos, únics, que no ens poden manllevar. Ho visc i ho sento... És cert aquest lligam. Tresor immens, amistat viscuda i ferma. Fil d’or, guardar-te voldria sense ser malmès tot fent via!

Em dic Àngels. Soc la quarta filla de tres germans. Visc amb ells i els meus pares a la ciutat de Barcelona. El meu pare és un home important a la ciutat i sempre ens obliga, a mi i als meus germans, a donar una “bona imatge”. Per sort, tinc la meva mare, Maria, que procura que no ens falti de res i sempre ens cuida. El germà amb qui m’avinc més és en Lluc, del qual em separa només un any. El meu dia a dia es basa a llevar-me d’hora, parar la taula per esmorzar i ajudar a preparar el menjar. Esmorzem tots junts, però, mentre els meus germans se’n van a l’escola, jo m’he de quedar a casa. Quan era més petita no ho entenia i preguntava contínuament per què ells passaven tot el dia fora de casa i jo m’hi havia de quedar per fer tasques que no m’agradaven. Una vegada li ho vaig preguntar al meu pare, però va llançar-me una mirada gèlida i em va dir: “Les noies no esteu dotades per anar a escola. Estudiar és només per als homes”. Em vaig quedar glaçada, com podia dir-me això? Afirmava que jo no valia per anar a l’escola ni per ser una persona autònoma i amb coneixements? Aleshores només tenia vuit anys, tot i així, ho vaig entendre i em va fer mal. Tanmateix la meva sorpresa va venir després, quan li vaig explicar el que havia passat a la mare i ella va donar la raó al pare. Com podia fer-ho? No només menyspreava les dones, sinó també a ella mateixa per ser-ho! I aleshores va afegir: “No et preocupis més d’aquestes coses i ocupa’t de fer bé les tasques de casa que t’ensenyo. Quan siguis una dona amb la teva pròpia família, m’ho agrairàs!” El que ella no sabia és que jo no volia aquell futur per a mi.

60 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 61


La rutina seguia quan a les cinc de la tarda arribaven els meus germans de l’escola. Jo em dedicava a netejar-los les sabates i endreçar-los la roba, cosa que odiava. La part positiva era que després d’això no havia de fer res més i m’encantava dedicarme a observar els meus germans mentre feien els deures, estudiaven o llegien. Us semblarà estrany, però com que no podia llegir perquè mai ningú no me n’havia ensenyat, per a mi aquell era un món nou i interessant. Va ser en aquella època quan vaig adonar-me que m’entusiasmava tot allò. D’amagat, el meu germà Lluc em llegia trossos d’històries d’aventures, encara que els pares no hi estiguessin d’acord. Una tarda el Lluc va tenir una idea: “I si t’ensenyo a llegir, i així podries fer-ho tota sola?” Jo estava molt emocionada i immediatament li vaig dir que sí. No va caldre més d’un mes per ensenyar-me a llegir correctament i un altre per aprendre a escriure. Cada tarda el Lluc portava els deures de l’escola i vam acabar fent-los plegats, per la qual cosa jo també anava aprenent el mateix que ell. I va ser així com em vaig aficionar a escriure. Em passava hores i hores escrivint històries. La majoria estaven ambientades en un futur fantàstic, on les coses eren molt diferents, sobretot per a les dones. També n’escrivia d’aventures i les ensenyava al meu germà, que era l’únic que coneixia el meu secret i ell m’elogiava dient-me que tenia molta imaginació. 10 anys després… Ara ja tinc 24 anys. Els meus pares em van fer casar amb el senyor d’una ciutat propera, quan tenia 18 anys. Ara mateix estic embarassada, però encara falten

62 · p a r a u l e s d e p a p e r

set mesos perquè neixi. M’he proposat un objectiu. Si tingués una nena, m’agradaria que es pogués criar en un món on les dones tinguin els mateixos drets que els homes. Per això, se m’ha acudit un projecte que té a veure amb la lectura. Més que un projecte o un objectiu és un somni quasi impossible d’aconseguir: crear la meva pròpia biblioteca, exclusivament per dones. No només seria un indret sense homes que ens ordenin què hem de fer amb les nostres vides, sinó que també les dones hi podríem llegir, escriure, parlar i intercanviar opinions amb altres dones. No cal recordar-me que això no està permès a Barcelona. Però, si volem canviar aquest món tan injust, no podem seguir les normes de la societat, és clar, creada pels homes. El primer pas per desenvolupar el meu projecte va ser reunir una trentena de dones del barri, perquè em donessin suport i per rebre la seva ajuda. Els va encantar la idea, i tot i que totes estàvem d’acord en què era perillós, ens volíem arriscar perquè valia la pena. També necessitaven un local on poder construir la biblioteca. Per trist que fos, no podíem comprar un local cap de nosaltres, perquè érem dones i no podíem fer negocis… Per tant, vaig acudir al meu fidel germà Lluc, que em va ajudar de seguida, perquè a ell també li semblava injusta la situació. Va aconseguir un local en un barri una mica amagat, però ja ens estava bé perquè el que anàvem a fer no podíem anar anunciant-ho.

paraule s d e pape r · 63


El pas del temps Miguel Auset 1r premi de poesia de 3r d’ESO B

Per pagar-lo i aconseguir llibres i altres coses, no va haver-hi problemes, ja que veníem d’una família de classe mitjana-alta i diners no ens en faltaven. Al cap d’uns mesos ja ho teníem tot enllestit; una biblioteca de tres pisos amb un auditori enorme per les reunions. El que primer va començar sent una biblioteca on ensenyàvem a llegir i a escriure a les altres dones, es va anar convertint en un espai de reunions diàries a l’auditori per parlar de temes actuals, criticar-los i buscar solucions. Era l’única estona del dia on cadascuna podia ser lliure, ningú fingia i ens sentíem acompanyades per totes les altres. Fora d’aquella biblioteca totes depeníem d’un home, i teníem una casa on passàvem la resta de les hores.

Cau la penombra sota el ramatge, s’inclina l’aigua, l’art i la natura, en cau pols d’or que la llum declina. La verdor s’atenua i es marceix en una tarda d’or, robí, ambre… no! Ocre rogent de tardor.

Tot semblava anar bé, fins que un dia de reunió vam ser interrompudes per la policia, que ens venia a detenir. Suposadament algun veí d’aquell barri havia vist alguna cosa estranya i ens havia delatat.

Dunes de blanc buit, gotes de tristor morta. El record de vides passades en un temps paralitzat.

Vam anar totes a la presó però la notícia que un centenar de dones havien creat una biblioteca i es reunien per reconèixer els seus drets ocupava totes les portades dels diaris i era el tema de conversa en tots els carrers de Barcelona.

Escalfor de colors tendres, vida plena i efímera. Brisa suau que acaricia el jardí de primavera.

Com ja he dit, a la meva família no hi faltaven els diners, i van voler pagar la meva fiança perquè fos alliberada, però jo m’hi vaig negar, i em vaig quedar amb les meves companyes fins a la resta dels nostres dies.

64 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 65


Diari de la Carla Mireia Torres 1r premi de narrativa de 3r d’ESO B

5 d’abril de 1869 Avui faig 11 anys. Ho hem celebrat, la mare i jo, al menjador de casa, i he bufat les espelmes d’un simple pastís de mantega casolà. M’ha regalat aquest diari on escriuré els meus pensaments, les meves pors i els meus desitjos. 26 de maig de 1869 Avui, davant la llar de foc, la mare m’ha explicat una història del seu passat que jo desconeixia. Des de ben petita havia volgut anar a escola i aprendre, però com que era una nena no ho havia pogut fer. Això m’ha fet pensar que és injust que els nois puguin anar a escola i les noies, no. Que potser ells són millors que nosaltres? Tenen més capacitat, talent o, simplement, són millors i tenen més drets senzillament pel fet de ser de sexe masculí? Com que des de petita m’han inculcat que les dones ens hem de quedar a casa cuidant els fills i els homes han d’anar a treballar, no dubtava d’aquesta afirmació. Però pensar que la mare hauria volgut canviar el seu passat ha fet que ho decidís. Faré el que ella no va poder fer.

de les orelles i porto posada una de les camises del pare, que no havia tornat a veure des del dia que va morir. Encara no us havia parlat d’ell. El meu pare es deia Ferran i era militar de la Santa Germandat. Va morir fa quasi dos anys al camp de batalla i des d’aleshores visc només amb la mare. Com ja vaig escriure fa uns mesos, vull rectificar el camí que va decidir fer la meva mare, és a dir, vull anar a escola i aprendre. Així que, per fer-ho, m’he convertit en un noi. Ara porto els cabells molt curts, duc camises del pare i el meu nom ha canviat de Carla a Carles. Si sé escriure, és gràcies a la meva mare, que de petita va rebre aquest aprenentatge escadusser gràcies a un mossèn amic de la família. Tots els seus coneixements me’ls ha ensenyat a mi i, per això, puc estar escrivint aquestes pàgines. Quan vaig plantejar-li la idea de convertir-me en un noi, li va semblar totalment absurd, però en pensar-s’ho durant uns dies, va acabar acceptant-ho. D’aquí a unes hores, serem dins d’un tren camí cap a la ciutat de Perpinyà, per començar una nova vida allà, sense conèixer ningú. 20 de juliol de 1869

17 de juliol de 1869 “Xxxxxxxxxxxxt”–aquest ha estat el soroll que han fet les tisores en tallar ben curta la meva fins ara llarga cabellera fosca. Ara tinc els cabells fins dalt

66 · p a r a u l e s d e p a p e r

Ens hem instal·lat en una petita granja als afores de la ciutat, lluny del soroll. Fins al setembre, no començaré l’escola, però aquests mesos que queden fins llavors els aprofitaré per conèixer i acostumar-me a la meva nova vida com a noi.

paraule s d e pape r · 67


15 de setembre de 1869 Són les set del matí. Avui serà el meu primer dia a l’escola i no puc deixar de tremolar pels nervis. Tinc por de no ser tan intel·ligent com els nens de l’escola, malgrat les classes que la mare m’ha fet a casa. Em vesteixo amb l’uniforme i em dirigeixo a l’escola amb bicicleta, ja que és al centre de la ciutat. M’acomiado de la mare que, amb llàgrimes als ulls, em diu que està orgullosa de mi i que tot anirà bé. A les vuit en punt, soc davant l’enorme edifici de l’escola, on amb lletres grans hi posa: “ESCOLA MASCULINA DE PERPINYÀ”. Entro, dubtosa, i em camuflo entre la multitud de nois que mig adormits es dirigeixen cap a la seva classe per afrontar el primer dia d’un nou curs. 2 de novembre de 1869 Ja fa uns quants mesos que vaig a la meva nova escola i tot sembla rutllar. Ningú no sospita de mi, ningú no em mira estrany i per fi em tracten com un nen més. També he descobert que tinc una facilitat pels números i les matemàtiques, i si no m’hagués fet passar per un home, mai no ho hauria descobert. 29 de febrer de 1870 Avui és l’aniversari de l’Albert, el meu company de taula, i ha convidat a tots els nois de la classe a casa seva per celebrar-ho.

68 · p a r a u l e s d e p a p e r

L’Albert és molt simpàtic i amable amb mi, però vaig fer que es trenqués la nostra amistat en pensar que ell em guardaria un secret tan gran com el meu canvi d’identitat. No sé molt bé el motiu, però sentia la necessitat d’expressar el meu secret, estava farta d’amagar-me en el cos d’un noi i li ho vaig explicar tot al meu amic amb la intenció que ho entengués. “Soc una noia, em dic Carla i m’he fet passar per noi per poder anar a escola”. Aquestes van ser les meves paraules. En sentir-ho, l’Albert va començar a cridar-me que havia d’estar a casa aprenent a cosir, no anant a l’escola. En sentir-ho, no em vaig poder contenir i li vaig donar una bufetada. Ell, plorant del dolor, se’n va anar corrents a explicar-ho al seu pare, que va avisar les autoritats. Em van obligar a pujar en un cotxe de policia i em van portar fins a un quarter, on la mare ja m’hi esperava, plorant desconsoladament i pregant perquè m’alliberessin. 17 de març de 1870 Fa unes hores ha acabat el judici. La mare ha intentat convèncer el jurat inculpant-se ella, dient que tot havia estat idea seva i que jo no tenia res a veure. Però ells no s’ho han cregut i m’han condemnat a vint anys de presó per haver suplantat la identitat d’un noi.

paraule s d e pape r · 69


Pensaments... Joana Pérez 1r premi de poesia de 4t d’ESO A

5 d’abril de 1870 Avui faig 12 anys. Com han canviat les coses des de fa un any. Ara estic tancada en una cel·la fosca i humida, i l’única companyia que tinc és el guarda de seguretat quan em reparteix el menjar podrit de la presó, la resta d’hores estic totalment sola, i l’única activitat que puc fer és escriure en aquest diari. De vegades, penso en què hauria passat si no hagués canviat d’identitat... La resposta és que res, no hauria passat absolutament res. No podria haver anat a l’escola i m’hauria passat els dies a casa, aprenent a cosir. I encara que la cosa no hagi acabat bé, em sento orgullosa d’haver-me adonat que les dones també tenim drets, però no estan reconeguts. Espero que en un futur tot això canviï, que ser dona i anar a escola no sigui un acte il·legal i que hi hagi igualtat entre els dos sexes.

Em sento sola, atrapada, em fas molta falta. Voldria poder abraçar-te, voldria explicar-te tantes coses... Voldria escoltar els consells que sempre em donaves. La vida és molt injusta, però sé que ets allà dalt, per seguir-me cuidant i guiant pel bon camí, per veure com segueixo i continuo amb tot. Per experiència... Valora tot el que tens, perquè, en qüestió de segons, pots perdre-ho tot. Valora sobretot les persones que t’estimen i estima-les encara més. Gaudeix de tot i aprofita el temps que passes amb la família, amb els amics…, com si fos or. Viu la vida, sigues feliç i serà aleshores quan no et penediràs mai de res. Això va per tu... Persona honrada, treballadora, dedicada a la seva família, molt bon home: el meu pare.

70 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 71


Rèquiem per al planeta blau Àgata Bech de Careda 1r premi de narrativa de 4t d’ESO A

Quilòmetres de sorra calenta i restes de plantes i fòssils, els únics vestigis de la vida que un dia havia cobert Nunavut. I, al bell mig de la regió canadenca, com situada en un punt per atzar, s’hi divisava la remota i improvisada Base Espacial MIR l, amb una sola plataforma de llançament on, ufanosa, ja situada al llançador, la nau Fènix 01 escalfava motors. Amb la coberta de fibra de carboni i alumini brillant a la llum del Sol, Fènix seria l’última nau que sortiria del planeta Terra, on una humanitat agonitzant llançava a l’espai un últim intent per evitar l’extinció definitiva de l’espècie. El viatge seria només d’anada. Davant de Fènix, s’hi veia una cua de 27 persones, meticulosament seleccionades entre tota la humanitat, la que encara restava, després del declivi constant de tots els éssers vius que poblaven un planeta ja extint. Vestides amb vestits de color blanc immaculat, recorrien la passarel·la metàl·lica que els duia a la porta d’embarcament de la nau. Neila Higgs, enginyera militar, era la comandant de la nau. Havia de ser la primera a trepitjar la passarel·la. Donaria fins l’última gota de sang per la missió. Per això, havia estat intensament entrenada. Per això, havia estat escollida. Seria ella qui dirigiria la nau cap a l’última esperança, en una última missió. Rebbeca Austen, biòloga especialitzada en exobiologia, sabia que ella no hauria de ser allà. Es repetia a si mateixa que havia estat una qüestió de supervivència. Tres punts del currículum. Només tres punts que significaven la diferència entre la Vida i la Mort. El crim estava justificat. Va fer una ràpida llambregada al nom brodat a la solapa. Com una broma cruel del destí, hauria de dur el nom de la

72 · p a r a u l e s d e p a p e r

seva primera i única víctima per sempre, Claudia Meyer. Va sentir el nom per megafonia, era el seu torn. Yong Chën, llicenciat en Sociologia, estava entusiasmat. Esperava expectant el moment de pujar a Fènix, i maleïa en silenci els qui es prenien tant temps per acomiadar-se d’un planeta mort. El seu paper dins el futur d’una nova civilització humana seria crucial. Qualsevol grup d’animals socials requeria d’una jerarquia per a la seva correcta organització, amb l’objectiu de la supervivència. Dins la població havia d’existir un equilibri perfecte, on cada individu dugués a terme una funció amb l’objectiu del bé comú. Ell vetllaria per a mantenir aquest equilibri, tan fràgil, aplicant minuciosament els principis de la Sociologia, de la qual era una eminència mundial. Els últims foren els nou infants que formaven part de la tripulació, escollits entre milions i arrabassats a les seves famílies perquè en les proves havien demostrat tenir unes condicions, tant intel·lectuals com físiques, que superaven les de la resta de nens de la seva edat. Cinc nenes i quatre nens, d’edats compreses entre els 6 i 12 anys, que, alguns entre plors desesperats, altres mig adormits per un sedant, anaven desapareixent en travessar la porta d’embarcament de la nau, que va tancar-se hermèticament. La càpsula segellada, transportadora de la llavor d’una nova Humanitat, s’enlairaria en un viatge sideral sense retorn, amb l’esperança vana d’iniciar una civilització que hagués après dels errors de l’anterior. Els enormes megàfons repartits per la Base van iniciar el compte enrere: cinc, quatre, tres, dos, u.

paraule s d e pape r · 73


Prejudicis Noa Solé 1r premi d’assaig de 4t d’ESO A

Hi havia una vegada, en un petit poble, un rei, una reina i una princesa. A prop d’aquest poble vivia un drac dins la cova d’una muntanya. El drac era negre, gros i lleig. Cada dia el drac es menjava una persona del poble. Això era terrible! Totes les persones del poble estaven espantades. No hi havia ningú prou valent per matar el drac. Un dia, el drac volia menjar-se la princesa. El drac va agafar la princesa i la va portar dins la seva cova. El rei i la reina estaven molt tristos. Però, aquest mateix dia, va arribar al poble un bon cavaller. Era un home valent i muntava un cavall blanc. Era Sant Jordi. Quan sant Jordi va sentir els plors del rei i de la reina, va dir: “Jo mataré el drac!” El bon cavaller sant Jordi va anar amb el seu cavall blanc fins a la cova. Després va entrar-hi i, amb la seva llança, va matar el drac. La sang del drac va caure al terra de la cova. En va néixer un roser. Va sortir una rosa vermella d’aquell roser. Sant Jordi va regalar la rosa vermella en senyal del seu amor a la bella princesa. Per això, el dia de Sant Jordi els homes regalen una flor a la persona que més estimen. Les dones, diu la tradició, han de regalar un llibre. Per molts, el dia 23 d’abril, el dia de Sant Jordi, és dels dies més importants i feliços de l’any. És un dia on tothom surt al carrer a passejar, on les Rambles de Barcelona s’omplen de paradetes de llibres, on totes les dones reben una o més roses, on els pares porten els fills adolescents a les llibreries per veure si tenen sort i, d’una vegada per totes, es decideixen a deixar el mòbil durant unes setmanes per dedicar-se a quelcom tan senzill com la lectura.

74 · p a r a u l e s d e p a p e r

És clar que el valor simbòlic d’aquest dia, si més no de la manera en què ho he descrit jo, és força reconegut. Tanmateix, hi ha gent per la qual aquest dia no és res més que un dia trist, perquè potser és l’aniversari de mort d’algun familiar, potser és un dia de nostàlgia o un dia de commemoració. Potser hi ha gent a la qual no li agrada tenir al davant les cares de felicitat dels altres i, per això, ho viu com un dia normal o com un dia per quedarse a casa i ja està. També deu haver-hi dones que no rebran cap rosa o pares que no es preocupen per l’addicció del seu fill al mòbil i no veuen la necessitat de portar-lo a deu llibreries amb la intenció de posar-hi solució. D’altra banda, sembla com si la gent no se adonés d’un altre detall… sembla com si les persones passessin per alt un concepte important, encegades pels llibres i les roses que s’han de comprar per fer feliços els nostres estimats. La qüestió és que aquest dia es basa en una llegenda, que, per a la meva sorpresa, ningú no s’ha parat a rellegir. El relat és ben poc igualitari quant a gènere. Ara explicaré per què. Potser no es pot veure a simple vista mentre es passeja pel centre de la ciutat envoltat de paradetes, però estic convençuda que, si la gent s’aturés un minut a pensar en el valor simbòlic del que estan fent, no trigaria a adonar-se que donen suport a una visió de les relacions humanes que els moviments feministes han tractat d’equilibrar. Per fer això, necessitem analitzar la base d’aquest dia, que en aquest cas és la llegenda de Sant Jordi.

paraule s d e pape r · 75


Els meus peus mullats Mariona Rahola 1r premi de poesia de 4t d’ESO B

Per començar, només parlant dels personatges principals, ens adonem que tornem als mateixos estereotips de sempre. Tenim el cavaller Sant Jordi, un home valent que salvarà una princesa innocent de les urpes d’un drac. Per tant, l’home torna a estar representat com el valent superheroi salvador de la dona que, com sempre, és una bella princesa indefensa que es troba en greus problemes i que necessita algú per continuar viva. I no només això, si no un gest tan obvi com el fet que els homes regalin roses –representants de la bellesa i la fragilitat d’una flor– a les dones que estimen i, nosaltres, les dones, a canvi, els regalem llibres –representants del coneixement i de la saviesa–. Sabent això, podem veure que es repeteix la mateixa història estereotipada que apareix en la majoria de pel·lícules actuals de ciència-ficció o aventures, o inclús en les romàntiques, comèdies o de terror, la base per excel·lència sempre és la mateixa. Per tant, sí, Sant Jordi és un dels dies més entretinguts i especials que se celebren aquí a Catalunya, però no podem oblidar els principis de la llegenda originària d’aquest dia. Serà un dia feliç per a la majoria de gent que ho celebra, però hem de tenir en compte que petits fets com aquests són els que ens allunyen d’un món ideal i igualitari.

76 · p a r a u l e s d e p a p e r

En l’horitzó, lluny d’on es troben els meus peus mullats, la veig per primer cop. Pot passar desapercebuda en la immensitat del seu entorn. Però jo la veig. Se’m presenta mostrant-se amb transparència i lluminositat. Pot semblar desendreçada, però si t’hi fixes segueix un patró del qual no pot escapar. Pot semblar violenta, però si pares atenció

apreciaràs una noblesa innata, que no pertany a aquest món. Se m’apropa. Jo, espantada, em retiro i ella es deixa caure sobre la sorra, desapareixent. Per uns instants ha estat la força del mar. Companya dels peixos, aliada dels vents i enemiga dels navegants. En uns instants, S’ha reduït a escuma, aigua, aire, res. Besant els meus peus mullats la veig per últim cop.

paraule s d e pape r · 77


Resistència Lluna Roure 1r premi de narrativa de 4t d’ESO B

La Lena era una noia de família humil. El seu pare era obrer i la seva mare treballava a casa. Tenia un germà quatre anys més gran que ella, que mai no li feia cas. Sempre que els seus pares no podien cuidar-se’n, deien al seu germà que ho fes, però ell estava ocupat amb els seus amics. Per tant, la Lena era força independent. Era una noia a la qual sempre li havia encantat escriure, però, en l’època en què vivia no era gens fàcil fer-ho essent dona. A més a més, des que s’havien instaurat els decrets de Nova Planta, quan escrivia i parlava a l’escola, ho havia de fer en castellà. Això li va comportar més d’un càstig per part del mestre, ja que se li escapava sovint dir alguna paraula en català quan no la sabia en castellà. Per sort, va començar una nova època on molts escriptors van reivindicar l’ús del català i van tornar a publicar libres escrits en aquesta llengua. Ella ja era més gran i seguia escrivint però ningú no ho sabia perquè tenia por de dir-ho. Per mantenir-ho en secret de la seva família, quan volia escriure, ho feia al carrer, concretament en un carreró que hi havia a prop de casa seva. Va escollir aquell lloc perquè no hi passava gairebé ningú i era molt tranquil. A més, des d’allà es veia tota la ciutat que li servia de font d’inspiració: des de la dona arreglada que diàriament regava les flors al seu balcó als dos amics deixats que es passaven les tardes al bar bevent cervesa. Al carrer es podia passar hores i hores, tant escrivint com llegint o fins i tot només observant. Més d’un cop havia passat algú que podria descobrir la seva afició, però ella se n’adonava de seguida i amagava el llibre a les

78 · p a r a u l e s d e p a p e r

seves llargues i voluminoses faldilles amb la finalitat que no el veiessin. Tanmateix, no va veure que una noia l’observava mostrant cert interès pel que estava escrivint. En veure-la, la Lena es va espantar i va sortir corrents, però ella la va seguir. Quan la Lena no podia córrer més, es va amagar en un carreró semblant a l’altre. La noia la va veure i va tornar a apropar-s’hi. “No tinguis por –li va dir–, jo no et jutjaré perquè estiguis escrivint”. “Presenta’t” –li va exigir la Lena que encara no se sentia segura. “D’acord. Em dic Aura i visc al carreró que queda just darrere”. La Lena es va girar. “A mi també m’apassiona escriure. Per a mi és una sensació de llibertat, és el moment en què me’n vaig a un altre món, on tot surt com jo vull, un món paral·lel a aquest –va dir l’Aura intentant tranquil·litzar-la una altra vegada–.M’agrada tant escriure –va continuar dient– que, de fet, tinc un club. És un club on ens reunim sis noies cada dimarts a la tarda. Allà compartim els llibres que hem escrit i donem la nostra opinió. Està situat al cas antic de la ciutat. Coneixes les cases abandonades?” “Sí” –va respondre tímidament. “Doncs una d’aquelles és el club. Si vols venir ja ho saps”.

paraule s d e pape r · 79


A partir d’ara Mònica Ripol 1r premi d’assaig de 4t d’ESO B

“Gràcies!” “Espero veure’t dimarts vinent.” I així va ser. La Lena cercà al fons del seu armari el seu millor escrit. Va rellegir totes les seves petites obres, des de la primera pàgina fins a l’ultima. Al final, es va decantar per un que narrava com la societat intentava coaccionar aquells qui pensaven diferent. Des d’aquell moment, va assistir cada setmana al club de les noies intercanviant els llibres que elles mateixes escrivien. Fins que un dia, un home d’aspecte estrany veient que portava un llibre la va seguir. A la meitat del camí, la Lena se’n va adonar i accelerà el pas. En arribar, exhausta, els va explicar el que havia succeït. Les altres noies, convençudes, van tancar amb seguretat la casa i es fixaren amb atenció en els passos de l’home misteriós. Finalment, aquest s’allunyà i es van tranquil·litzar. Però la pau va durar poc, ja que, passades unes hores, ell va tornar. Però aquest cop no anava pas sol, anava acompanyat d’una multitud furiosa. Portaven pancartes amb missatges amenaçadors. Deien que cremarien el club si no el desallotjaven. Elles, cansades de cedir sempre, es van resistir preferint morir que continuar vivint l’opressió que envoltava els carrers d’aquella ciutat.

80 · p a r a u l e s d e p a p e r

Arriba un moment en què tot et sembla fugaç. La vida passa i sents que no pots fer res perquè s’aturi. De vegades, m’agradaria poder fer marxa enrere i corregir coses del passat o, simplement, poder tornar a viure alguns moments i poder aprofitar-los millor. Em fa por tancar els ulls. Em fa por adormir-me, perquè sé que demà ja res no tornarà a ser igual. Ell ja se n’haurà anat. Sento que tots els moments que vam passar junts no tornaran mai més. Recordo aquells dies assolellats de maig, quan aprofitàvem per passejar per aquella cala i parlàvem de tot. Ara, sola, m’assec a la sorra i ho recordo, contemplant la dansa de les onades, davant meu. Diuen que la vida és una muntanya russa. Un dia, tens allò que més vols i el següent ho perds, sense previ avís. Ho perds i ja no pots fer res perquè torni. I ara ho entenc. Sempre s’ha dit que en les bones amistats el més important és la confiança. Un bon amic és aquell amb qui pots ser tu mateix sense que et jutgi. És aquell qui t’entén i t’accepta tal com ets, amb les teves imperfeccions. Això ho vaig aprendre quan el vaig conèixer. Sabia que li podia explicar tot el que em passava pel cap, fins i tot la cosa més absurda del món, i ell em podria ajudar. En els pitjors moments era ell qui em podia treure un somriure, per petit que fos.

paraule s d e pape r · 81


Poema de la B i la V Míriam González 1r premi de poesia de 1r de BTX A

Ens vam conèixer de la manera més normal del món. Com cada any, vam començar l’escola al setembre. Ell era un alumne nou i em vaig anar a presentar. Des del primer dia, la nostra relació va anar creixent i ens vam fer inseparables. Ho fèiem tot junts, era com el germà que mai no havia tingut.

Per tal d’estudiar l’ortografia farem una petita melodia, i per celebrar aquest autor que volia fer-nos escriure millor.

Ara, després de 20 anys ho continua essent. És el meu millor amic i no el canviaria per res del món. Tants anys al seu costat han estat una de les coses millors que m’han passat.

Per diferenciar la B i la V correctament, cal estudiar les normes prèviament:

Però ara, tot és diferent, ell se n’ha anat i ja no s’hi pot fer res.

Com en el nom de Gabriela, trobarem la B davant d’erra i ela.

Teníem una connexió especial, només mirant-nos podíem saber si estàvem bé o si teníem algun problema. Ara, si em mirés, sabria que ho estic passant malament. Probablement, m’abraçaria i em diria que no em preocupés i que al cap del temps els problemes se solucionarien, com acostumava a fer. Però no pot. No m’ho pot dir perquè no és amb mi. Malgrat tot, estic contenta, estic bé. He après el que és una veritable amistat i això és una cosa que mai no perdré. Tots aquests anys passats al seu costat m’han fet, sens dubte, una persona millor. A partir d’ara, estic segura que comença per a mi una nova etapa en què he de saber aprofitar l’experiència dels moments viscuts. Tinc molt clar que no val la pena mirar al passat i entristir-me, sinó que el que he de fer és mirar cap endavant i gaudir de cada una de les sorpreses que la vida em reserva.

Quan el pretèrit imperfet conjuguis, la V cal que escullis. Si trobes una U a l’arrel de la paraula, la V escriuràs tant dins com fora de l’aula. En canvi, si el que trobes és una P, la lletra que escriuràs serà una B. Però RECORDEU: llegir ens farà aprendre més que estudiar la normativa de la llengua.

La M per costum també juga amb la B, mentre la V, amb la N més convé. Malgrat això, algunes paraules són excepció, com tramvia, triumvirat i circumval·lació.

Arriba un moment en què tot es veu més clar...

82 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 83


Monòleg interior

Ca, que, qui, co, cu

Sònia Vall 1r premi de narrativa de 1r de BTX A

Stella Sorensen 1r premi de poesia de 1r de BTX B

Déu meu, quina calor que fa i quin neguit! Avui em donen les notes de final de Batxillerat. Els pares m’han dit que esperen poder fer un sopar de celebració amb els germans, els cosins i la resta de la família a casa els avis, a la torre de Gràcia. I jo també ho espero... Bé, cinc minuts i arribo a l’escola i em donaran les notes. I quin sol de justícia! Apa, som-hi! Ara diran el meu nom, sí, sí, ja em toca... Pompeu Fabra... un Excel·lent! Ai, ai, les cames em tremolen. La mare estarà molt contenta! Espero ser enginyer químic algun dia... o potser podria dedicar-me a les lletres... el destí ja decidirà...

Si una casa vols construir, una C ha de venir: abans d’A, una C s’escriurà. Si al Quebec volguessis anar, la Q no pot mai faltar: amb E una C no hi pots posar. Si compres un quilo d’I, no oblidis el trampolí: amb Q saltaran el camí. Si un gran coco t’estàs menjant, una C estàs empassant: perquè les dues s’estan casant. Si cucut canta la puput, la C tindrà bon consol, mes el grup QU queda tot sol.

84 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 85


Diari Abel Muñoz 1r premi de narrativa de 1r de BTX B

25 de desembre Només se sentien les llunyanes queixes de les brases del menjador. Fora, els núvols carregats esperaven el seu moment mentre, des de l’altre costat del vidre, ell els observava. Tenia una pipa vella a les mans, desgastada i ja inservible. Assegut en una butaca, restava pensatiu. Potser pensava en tot allò que es va veure obligat a deixar anys enrere. En el dia en què va creuar la frontera i va arribar a França i en la sensació de tristesa esperançadora que l’envaí aleshores. Potser recordava Gràcia, on havia crescut. Havia corregut molt pels carrerons, trobant tots els amagatalls de la vila. Potser revivia l’arribada del ferrocarril i la llum dels carrers d’una ciutat que renaixia. O potser recordava els anys d’aprenentatge per arribar a ser enginyer químic. Ara, ja mai no ho sabrem. El silenci es va dissoldre sobtadament quan un home va irrompre al despatx. Li digué que era el moment de marxar i, seguidament, abandonaren l’habitació. Les escales cruixiren quan el mestre va baixar, lentament, cap al saló. Intentà posar-se l’abric però necessità l’ajut del familiar. Mentre es dirigien al vehicle, el mestre observà un bassal proper i hi distingí, d’entre la pell vella i pigada, els seus ulls cansats.

per establir les bases sobre les quals avui dia treballem. I és que tot i ser enginyer, esdevingué un dels filòlegs més importants de la llengua catalana. Ja era fosc quan el vehicle arribà al seu destí, però en el cel encara es distingia una càrrega expectant. Van entrar en una llar on hi havia reunides al voltant de quinze persones; eren familiars i companys. Un núvol de converses variades i inconnexes ressonava a la sala, però el mestre continuà en silenci. Li van oferir aigua i acceptà. Sostingué el got durant tota la vetllada. Ben entrada la nit, l’ànim de la gent anà decreixent fins al punt que els crits es tornaren murmuris suaus. Tots, ara quiets i en silenci, vivien junts un nou Nadal. Lentament, i després d’un crit de dolor, el got es desprengué de les seves mans. Els ulls del mestre, perduts en la foscor de l’exterior, ignoraven la reacció de la gent que l’envoltava. I és que a fora, sobre la freda vorera, començaven a caure els primers flocs de neu.

Durant el trajecte romangué en silenci, pensarós. Havia viscut tantes coses... Fou ell l’encarregat de donar regles a la nostra llengua, el que lluità

86 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 87


La Joventut

Muses o la finestra

Sandra Benedé 1r premi de poesia de 2n de BTX A

Víctor Laquidaín 1r premi de narrativa de 2n de BTX A

No sé quin és el teu nom,
 però ets complicada per a tothom, tan de bo no emprenguis el vol, perquè em faràs conèixer el món. Arriscada et fas de tant en tant, sedueixes els més grans en un instant, l’energia és el teu tret principal, tu ets la meva bicicleta i jo el teu pedal. No deixis mai de brillar!...
 –en la foscor no puc jugar.
 No deixis mai de cantar!
 –sense la teva veu no em puc animar. Molts alts i baixos em fas patir, gotes de cristall als ulls em fas lluir,
 per poder decidir que hi faig aquí,
 per entendre que no sóc de vidre ni tampoc de cuir. Mai no emprenguis el vol!
 –així no sentiré la por d’estar mai sol. Mai no caiguis en l’oblit!
 –així recordaré sempre l’amor que t’he sentit. Joventut és el teu nom,
 i ets complicada per a tothom,
 però tant de bo no emprenguis el vol, perquè tu m’has fet conèixer el món.

88 · p a r a u l e s d e p a p e r

Feia més de dues hores que intentava trobar un tema per a la redacció de Sant Jordi de l’escola. No m’agradava cap de les idees sobre les quals havia començat a escriure. Cada cop que passava el pare pel meu costat i veia que no havia avançat res feia un moviment de negació amb el cap. Amb la ment en blanc i tot estirat sobre la meva cadira, continuava amb la mirada perduda més enllà de la finestra. De cop i volta, em va semblar veure una noia amb la mateixa posició que jo a l’edifici que hi ha davant de casa meva. Mirant entre els reflexos dels vidres de la seva finestra, em vaig adonar que estava també tan distreta com jo. En aquell moment, tots dos ens vam mirar als ulls i, en un acte reflex, ens vam amagar alhora. Vaig pensar que estúpid que era! Passats uns segons, que vaig considerar suficients, vaig tornar a mirar per la finestra. Ella tornava a mirar també! Enutjat, vaig agafar de nou el teclat disposat a començar d’una vegada per totes la meva redacció i, en aquell moment, vaig trobar el tema: escriuria una historia sobre la meva veïna. Les idees m’arribaven d’una forma tan fluïda que em sobtava. Escrivia una línia rere l’altra cada cop amb més velocitat. El dia no era calorós, però vaig notar que les mans em començaven a suar per la tensió. Portava un munt de pàgines escrites amb una història realment increïble. Després d’una llarga estona, vaig poder acabar. Vaig pensar que potser necessitava prendre l’aire i vaig sortir al carrer. En aixecar la vista mentre caminava, vaig veure una noia que s’apropava passejant un gos. Em vaig adonar que era la noia de la finestra. Tots dos vam tornar a apartar la mirada i vam continuar caminant en direccions oposades. Quan ja havia recorregut mitja mançana i m’havia aturat al semàfor de la

paraule s d e pape r · 89


Delinqüència harmònica (apologia del canvi) Anna Capellà 1r premi d’assaig de 2n de BTX A

cantonada, vaig veure, maleint la meva sort, que la noia i el seu gos eren també a l’altra banda del carrer esperant que el llum vermell canviés de color. Mai el temps no m’havia passat tan a poc a poc. Vam començar a caminar mirant el cel i, quan va passar pel meu costat, vaig ensopegar i vaig caure a terra enredat amb la corretja del gos. Volia morir-me! La meva veïna va ajudar-me a aixecar tot dient-li al seu gos: “Zas, mira el que has fet!”. Vam acabar de creuar el semàfor no sé en quin dels dos sentits i, entre disculpes de la noia, el gos saltava al nostre voltant. Ella es va presentar: “ Em dic Marta i aquest és el meu gos Zas”. Tot i la vergonya que sentia per la caiguda, estava més relaxat. Vam començar a parlar i li vaig preguntar: ”Tu ets la meva veïna, oi?”. Era més una afirmació que una pregunta. Aleshores li vaig explicar que portava més de mitja tarda intentat escriure una redacció per l’escola però no trobava cap tema interessant. Vaig confessar-li que, mentre la mirava quan estava distreta a la seva finestra i vam creuar les nostres mirades, em van arribar de sobte un munt de idees per escriure. La Marta va començar a riure i el Zas, content, va tornar a saltar altre cop. Vaig pensar avergonyit que no hauria hagut d’explicar-li allò, quan, posant-me la mà al braç, gairebé va cridar: ” No pot ser! No t’ho creuràs! A mi m’ha passat exactament el mateix!” Vam passar una bona estona asseguts en un banc del carrer, explicant-nos cadascú la seva història. Aquella nit vaig dormir com mai. Estava satisfet. Tot i que tard, vaig aconseguir acabar la meva redacció.

La gent que està en contra la violència no està en contra de tota violència, està en contra de la violència que pot fer que els seus privilegis s’acabin, està en contra de la violència que pot fer que les coses finalment canviïn o està en contra de la violència que pot posar fi a les opressions que malauradament avui en dia segueixen vigents. Ningú no està en contra de la violència, perquè tothom sap que aquesta és l’única eina que realment pot canviar les coses (i també és l’única que pot permetre que les coses continuïn tal com estan). Unes persones defensaran els GAL o la força exercida pels cossos policials de l’Estat mentre que d’altres defensaran les accions dutes a terme per ETA o la creació de grups armats antifeixistes durant la Segona Guerra Mundial o la Guerra Civil Espanyola (com, per exemple, les Brigades Internacionals). I què és violència? Violència és únicament agafar una arma i començar a matar persones? Perquè a l’hora de matar no fan falta armes: en els últims 12 anys han mort 9.395 persones a Espanya en els seus llocs de treball1 (per tenir una referència, ETA durant els seus 52 anys actius de lluita armada va matar 849 persones segons el govern basc). I què és violència: ensenyar a la població a no defensar-se quan li estàs negant drets fonamentals o agafar un fusell i matar els qui t’oprimeixen? Si violència és autodefensa i pau és l’absència d’aquesta defensa davant l’abús del poder, jo no vull la pau: jo vull la guerra. I evidentment m’agradaria aconseguir les coses mitjançant el diàleg o les votacions, però és amb violència com els de dalt 1

Dada extreta de les estadístiques proporcionades pel Gobierno de España (es pot trobar a Internet: http://www.empleo.gob.es/estadisticas/eat/welcome.htm)

90 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 91


Dos anys donen per molt Ona Ripoll 1r premi de poesia de 2n de BTX B

defensen els seus privilegis i, per tant, amb violència haurem de posar-los fi. Agafem l’exemple de Chicago de 1886, el de Barcelona de 1919 o el de Kronstadt de 1921 i fem-nos respectar. Acabem amb aquesta corrupció de la memòria que pretén dir-nos que tots els gran canvis han arribat gràcies a accions portades pels governs o a accions pacifiques encapçalades per grans dirigents i prenem consciència de la força que “la gent del carrer” ha tingut, té, pot i ha de tenir. És hora d’acabar amb les lleis d’aquest món totalitari, és hora de tapar els nostres rostres per donar la cara. Ara arriba el moment de demanar disculpes per tot això que acabo de dir. El moment de dir que realment no és el que penso i d’aportar matisos per tal que tothom estigui d’acord amb el meu discurs. Però avui no em ve de gust demanar perdó pel que penso, avui només vull que paraules tals com dissidència, desobediència, subversió, insurgència i revolució siguin sinònims de llibertat i dignitat. Vull que repressió, censura i autoritat siguin sinònims de mort i traïció.

Mil experiències viscudes i una pila de reptes superats, el principal és que el batxillerat ja el tenim pràcticament al sac! Ara som formiguetes carregades de coneixements i habilitats en fila i disciplinades, enfrontem les PAU amb dignitat. En Duniel ens ha transmès passió pel que cal fer, aquesta és la motivació que ens servirà per sempre més.

Fem física aplicada trencant un radiador fins i tot això el professor Blasi ho resol com un senyor. I tenim un rellotge a classe que de tan exacte sembla suís, PER QUÈ, professora Mariné, vostè no el troba precís?

Ja sé el que penseu, però ho he dit de veritat i que consti que la reflexió inclou tot el professorat. I què si el Matheutikos no funciona o si s’espatlla un projector? Ens heu ensenyat a ser persones transmetent-nos ferms valors.

92 · p a r a u l e s d e p a p e r

Gràcies a tots vosaltres i també als meus companys, al soroll dels de 4t d’ESO i a les que ens ocupen el bany. La dinou és la meva guixeta, petita com capsa de llumins, si hi guardo una llibreta ja no hi cap res més a dins.

Estudiem com posseïts genètica i formulació. Presentem el TDR guapos de 1a comunió.

paraule s d e pape r · 93


Carta al mestre Àlex Romaní 1r premi de narrativa de 2n de BTX B

I un riu i l’altre plora, i el tercer està astorat. Que fantàstica Roma amb aquesta colla! Sabeu que l’Àlex balla rap?

Per acabar i en resum, dos anys donen per molt, records, amics, projectes i al davant, el món.

I totes aquestes qüestions, aquests fets relatats anaven amanits amb les rialles que sempre ens han acompanyat. I queden moltes anècdotes, no he pogut explicar-ho tot però ha estat una complicada mètrica tenint en compte els vostres noms.

Ara que el batxillerat arriba a la fi, coincidint amb l’any Pompeu amb un emocionat “fins sempre” us dic “Sant Gregori... Adéu!”

Begoña, Ibáñez, Bernà, Marcia, Lasheras us n’heu adonat? Usoa, Rebollo, de Mas, Sandoval que no rimeu amb cap final?

94 · p a r a u l e s d e p a p e r

Estimat mestre Fabra, Us escric des de l’any 2018, ja deu fer 105 anys de la creació de les normes ortogràfiques catalanes promulgades per l’Institut d’Estudis Catalans el 24 de gener del 1913. Avui en dia aquestes normes han evolucionat, però la base continua essent la vostra i, per això, us escric per donar-vos les gràcies, però també per a plantejar-vos les meves queixes. Gràcies a vós en aquests temps podem parlar i escriure una llengua rica i moderna. Si no fos per això, ara mateix no podria estar-vos escrivint aquesta carta, ja que aniria dubtant de quina manera escriure i enllaçar les oracions. També voldria agrair-vos d’haver-les creat, ja que segurament va ser un treball molt dur, en què vau haver de prendre moltes decisions importants. Tanmateix, hi ha vegades que m’enfureixo a l’hora de escriure o redactar un text, ja que amb tantes normes que vau fer em faig un embolic, em desconcentro i cometo moltes errades. Aquest fet i la meva dislèxia fan que se’m doni una mica malament la llengua catalana. Així mateix, la normativització fa que tota la primària m’hagi recordat de vós: en primer lloc, cada examen en què he hagut de redactar quelcom i he suspès; en segon lloc, tots els dictats que he hagut de tornar a copiar; en tercer lloc, totes aquelles normes, accents i errades que les professores m’han fet copiar milers de vegades i més cops on maleeixo que aquestes normes hagin estat creades.

paraule s d e pape r · 95


Per què m’agrada Johannes Vermeer Jorge Isern 1r premi d’assaig de 2n de BTX B

En definitiva, aquestes normes creades l’any 1913, fan que en aquests moments puguem tenir una harmonia i una estructura a l’hora d’escriure. Aquestes regles constitueixen un dels signes més visibles de la unitat lingüística i cultural de la nostra comunitat catalana. Per últim, m’agradaria constatar que cal reconèixer la lucidesa, l’esforç i la perseverança en els moments més difícils tant per vós com per tot el món cultural i polític favorable a la plena recuperació del català. Atentament, Àlex Romaní i Pascual

Vivim en una era en què admirem les vides extraordinàries, vides que la gran majoria de nosaltres no arribarem a viure. Els nostres “herois” han guanyat grans fortunes, han aparegut a la televisió i han demostrat tenir una gran virtut i un gran talent: els seus èxits són impressionants i admirables, però alhora, en el fons, humiliants. A finals del segle XVII, el pintor neerlandès Johannes Vermeer pintà El petit carrer. Amb aquest quadre va començar una important però silenciosa revolució, amb un acte que encara avui en dia desafia els nostres valors. La pintura no mostra res més impressionant que un carrer ordinari de la ciutat de Delf, d’on era Vermeer. En l’escena es pot veure una dona que cus, uns nens que juguen a terra i una senyora que escombra el pati d’una casa típicament holandesa. Actualment, El petit carrer és considerada una de les majors obres d’art del món. D’altra banda, fins aquell moment, les obres d’art més prestigioses emfasitzaven els mèrits i els valors de la vida aristocràtica, militar i religiosa, ja que aquestes vides eren plenes de moments extraordinaris. Els poetes èpics, Homer i Virgili, varen escriure sobre heroiques aventures de guerrers imbatibles, els pintors renaixentistes produïren magnífiques representacions de verges i sants, mentre la vida i els costums dels reis i les reines eren retratats constantment sobre les millors teles del món.

96 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 97


Però Johannes Vermeer va anar en una altra direcció. Ens volia mostrar el que pot ser atractiu i honorable d’un altre tipus d’activitats com mantenir la casa neta, escombrar el pati, cuidar un nen, cosir o, com en la seva obra més popular La lletera, preparar el dinar. I ens indica així que aquests gestos senzills i quotidians també són una part significativa de la vida que mereix ser admirada. Malgrat que els treballs de Vermeer siguin famosos, estiguin a les millors galeries del món i arribin a uns preus elevadíssims quan surten a subhasta, sembla ser que la seva revolució no ha tingut gaires seguidors. En l’actualitat, com a versió moderna de l’art aristocràtic, militar i religiós, tenim, entre d’altres, la publicitat i el cinema que ens mostren l’atractiu dels cotxes cars, les mansions de luxe i la fama sovint immerescuda. Normalment, el valor o l’admiració és totalment real, però l’efecte acumulatiu insisteix a infondre’ns la idea que una “bona vida” es construeix al voltant de coses que ningú no es pot permetre. La conclusió ràpida a la qual es podria arribar és que la nostra vida no té quasi cap valor.

desacords, mantenir la casa ordenada o bé fer la pròpia feina honestament encara que no estigui ben pagada o no sigui emocionant. I, en general, s’ha de ser valent i coratjós per no tornar-se boig o perdre els papers fora mida davant les paradoxes i els compromisos que comporta ésser humà. Cal tenir en compte que Vermeer no declarava que tot allò quotidià fos necessàriament impressionant, però ens dirigeix amb gràcia –i potser no intencionadament– a la romàntica idea que hi ha certs aspectes de la vida, que normalment ignorem, i que són alhora ordinaris i dignes d’admiració. És per això que personalment m’agrada Vermeer: per la seva “defensa de l’ordinari” que posa de manifest, com molts més artistes faran a partir d’ell, el poder de l’art de reorganitzar la nostra “escala de valors” i fer-nos apreciar més la vida i les coses que ens envolten.

En canvi, Vermeer insistia que la vida ordinària era heroica, a la seva manera, ja que les gestes ordinàries no són gens fàcils de dur a terme. Requereixen habilitats i esforços criar un infant perquè sigui una bona persona, mantenir una relació prou equilibrada amb la parella al llarg dels anys i malgrat els

98 · p a r a u l e s d e p a p e r

paraule s d e pape r · 99


Aquest butlletí literari ha estat dissenyat per l’Estudi Juste Calduch i imprès el juny de 2018 per Gràfiques Cuscó La tipografia dels textos s’anomena Dante, basada en els tipus de l’impressor renaixentista Francesco Griffo del segle xv i dissenyada al 1957 per Giovanni Mardesteig La tipografia complementària és l’Scala Sans, dissenyada al 1994 per Martin Majoor A la coberta s’ha utilitzat el paper Aquarello de Fedrigoni.

100 · p a r a u l e s d e p a p e r



Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.