Gent gran i contes - 2016

Els grans fem contes per als nens i les nenes Les Corts 2016 1

“A q u e s t s c o n t e s s ó n e l r e s u l t a t d ’ u n t r e b a l l col·laboratiu entre la gent gran i les escoles de les Corts.

Els contes han estat escrits per gent gran i il·lustrats pels nens i les nenes.

Amb aquesta activitat s’han fomentat les relacions intergenracionals i cada col·lectiu ha pogut desenvolupar i aprendre diverses habilitats lligades a la narrativa.

P e l s r e a l i t z a d o r s d ’a q u e st c o n t e s é s u n a satisfacció mostrar-los a la comunitat, ja que més enllà de la feina creativa i il·lustradora desenvolupada té la riquesa del diàleg intergeneracinal. “

2

Índex El mirall

4

Playa de oro

8

La muntanya dels animals

12

Malena y el arco iris

15

La porta màgica

19

L’estel de la Sandra

23

El Nadal

25

Els dimonis no tan dimonis

28

La natura

29

El pescador feliç

31

Un gat perillós

33

El sueño de una estrella fugaz

37

Una tarde en el pipican

39

La sireneta i el grumet

42

Las alas mágicas

45

La niña campesina

48

El veler viatger

50

Les vacances

52

L’áliga d’aigua

56

En las montañas

60

Màgia a la natura

62

La niña de porcelana

65

L’agosarada anxeneta

69

Els llunyanitos van a la terra

74

3

EL MIRALL

Autor: Aviparc Il·lustradors: Alumnat de 4art de l’escola Les Corts Tutors: Pepita Viles/Mª Dolors Oliveras/Montserrat Saló/ Alba Íbero

Han passat molts anys des de la seva darrera actuació.. Els aplaudiments, les flors dels admiradors, els flaixos dels periodistes, l’èxit,… ja no hi són. Tot és silenci i oblit. Ara, la Raquel té noranta-tres anys i viu amagada al mateix teatre on va triomfar fa tants anys. Com ella, l’antic teatre ja fa més de quinze anys que resta abandonat. Ningú no els visita, ningú no se’n preocupa, ningú no sap,… Una estrella de la cançó i un gran teatre convertits en les restes d’un temps passat enmig d’una ciutat moderna plena de vida. .

La Raquel s’amaga de les mirades de la gent. Surt de nit, en la foscor, just per buscar una mica de menjar entre la brossa dels mercats i omplir, amb aigua de la font, les garrafes que guarda com si fossin un tresor. Viu a prop del port i, a vegades, la boira serpentejant que cobreix l’avinguda li permet passejar-se pel barri sense que la vegin.. Com un fantasma. –Visc a Manderley-, acostuma a pensar mig en broma, evocant el trist final de la mansió de Rebeca, la pel·lícula de Hitchcock.

La solitud i els records són la seva única família però en el vell i rònec camerino del teatre on viu guarda el seu gran tresor. Allò que ha donat sentit a la seva vida tots aquests anys.

Cada nit, després de sopar les sobres del mercat, seu davant el mirall del vell camerino, la seva televisió privada. El mirall si que la recorda, sap qui és i en té cura.

Cada nit, la Raquel parla amb el mirall i ell permet que vegi amb tota claredat els seus records… Allà hi són tots: el seu gran debut al Teatre. Els seus pares. El seu marit. El Paral·lel de Barcelona, ple de teatres, de tramvies i de venedors ambulants.

I els safareigs públics. I els nens jugant a la xarranca. I les tartanes amb les seves campanetes… Els records d’una vida en viu i en directe. Amb els seus sons i les seves olors.

4

Si s’acosta al mirall, pot sentir la gent demanat un taxi per anar al Teatre Còmic –Taxi al Còmic!- o al Molino a l’Apolo, o a qualsevol altre. Moltes nits recorda les seves antigues amigues del teatre, grans artistes com la Bella Dorita. D’altres, quan el sopar no ha estat gaire bo, evoca les velles receptes de la seva mare: les “migas”, la sopa de pa amb fetge i ceba, les torrades de santa Teresa, els cigrons estofats… I el mirall les reflecteix i ella les pot olorar i quasi tocar-les. I les cançons: La Violetera, Flor de te, El Relicario…., les escolta una vegada i una altra, cantades per ella mateixa en els seus anys de glòria… I sempre, abans d’estirar-se en el vell divan, dona un petó a la mare, que l’acarona i l’acompanya mentre dorm. Cada nit s’alimenta dels records. Una vida de fantasma de castell apunt d’apagar-se per sempre.

Però aquell matí un enrenou infantil la va despertar. La Raquel pensa que somia.

S’acosta al mirall. No, no són els seus records els que l’han despertada: El mirall dorm. Uns nens corren per l’escenari del teatre. S’amaguen entre els seients trencats del pati de butaques. Pugen per les escales que van al primer pis. Juguen a fet i amagar. Sense donar-li temps a reaccionar un nano de deu anys entra corrents al camerino.

Hola, vius aquí? — li diu quan la veu.

Fa tan de temps que la Raquel no parla amb ningú que no sap què dir.

Què hi fas aquí? — és el primer que se li acut de dir Hem vingut a salvar el teatre!

La plaça de davant del teatre és plena de gent. Una gran pancarta on diu “Salvem el Teatre” la creua de punta a punta. Els pares d‘en Tomàs, el nen que ha entrat al camerino de la Raquel queden sorpresos quan s’assabenten de la seva trista història: -Vostè és la gran Raquel del Paral·lel?

-Jo mateixa

5

Però així són les coses, no es pot viure només de records, els records t’han d’ajudar a viure. Per celebrar la inauguració de l’antic teatre rehabilitat, es va organitzar una actuació de la gran Raquel del Paral·lel, igual que la del seu debut feia setanta anys.

Les entrades es van exhaurir en poques hores. Tota la premsa hi era. Els admiradors van tornar a omplir de flors el camerino. Ningú no es volia perdre un esdeveniment com aquest. Mentre es preparava per sortir a l’escenari es va mirar al mirall i s’hi va veure quan tenia vint anys, pentinada amb dues trenes, uns ulls blaus emocionats la miraven ara que ja en tenia noranta-tres i es preparava per cantar la seva darrera cançó. En Tomàs i els seus pares, drets a primera fila, van aplaudir sens defallir quan va acabar de cantar La Violetera, els seu gran èxit de sempre. Tot el teatre dempeus la va ovacionar com en els vells temps.

Aquella nit la Raquel es va quedar a dormir al camerino, feliç. Al matí, quan van anar a buscar-la no la van trobar. Els pares d’en Tomàs van recórrer tot el nou teatre buscant-la, cridant-la. Van buscar pels voltants. La Raquel no hi era. Tornaren al camerino a la recerca d’alguna nota. Però no van veure res.. La Raquel havia tornat a desaparèixer com un fantasma. Una altre cop. Però en tancar la porta una imatge al mirall els va cridar l’atenció i quan es van girar els va semblar veure una jove d’ulls blaus i el cabell pentinat amb dues trenes al costat d’una Raquel somrient que els deia adéu amb la mà.

6

7 7

PLAYA DE ORO

Autor: Centre de dia Neuroamnut Il·lustradors: Alumnat de 4art de l’escola Sant Ramon Nonat Tutors: Jordi Ferrer / Marta García

En la playa del pequeño pueblo Playa de Oro, un pueblo pesquero, tranquilo de casas blancas con tejas rojas, en la época de verano sucedió la historia que os vamos a narrar.

Iban nadando tranquilamente y disfrutando por el mar el delfín Serfín con su buen amigo el pez globo Bobo. Serafín le mostraba sus facultades acuáticas dando saltos, haciendo piruetas, corriendo a altas velocidades…, a Bobo, quien le miraba asombrado de su gran destreza. Mientras esto sucedía, pasó por los alrededores la medusa Melisa toda pizpireta luciendo su vestido verde de alta costura. Al verla, Serafín incrementó la dificultad de sus acrobacias para llamar la atención de Melisa. Lo consigue, ya que Melisa se le acerca y empiezan a coquetear entre ellos mirándose tiernamente. De repente Melisa recuerda que tiene que marcharse en busca de unas perlas que había encargado para hacerse un brazalete.

Al marchar Melisa, Bobo se acerca al delfín Serafín y le comenta: "tendrías que regalarle algo bonito a Melisa para terminar de conquistarla". Serafín le contesta: "ya lo había pensado, pero no sé qué podría regalarle". Bobo le da una idea genial: "sabes que existe un barco de madera muy antiguo, medio destrozado y oxidado que contiene un tesoro compuesto por conchas y perlas de oro preciosas que seguro que maravillan a Melisa". Serafín al oír aquello le contestó a Bobo: "¡qué gran idea, Bobo! Vamos en su búsqueda y le fabricaremos juntos un collar a Melisa". Y dicho esto se marcharon en busca del tesoro.

8

En mitad del camino se cruzaron con el tiburón Ramón el cual había escuchado hablar sobre la misión de Serafín y Bobo, y tenía la intención de impedir que llegaran al barco. Por ello se puso a perseguirles enseñándoles sus grandes fauces y corriendo a grandes velocidades asustando así a los amigos. Ambos corrían despavoridos para evitar que Ramón les atrapara. En plena huida Bobo reacciona y le dice a Serafín: "hay que aliarse con el tiburón, los tres juntos podríamos ir en busca del tesoro para Melisa". A Serafín le parece buena idea, "sí, tienes razón, ya que cuantos seamos más fácil será encontrarlo". En medio de la huida Bobo y Serafín le proponen a Ramón ir juntos al barco en busca del tesoro y compartirlo entre todos. A Ramón le parece buena idea, ya que así consigue dos amigos y encontrar un tesoro. A partir de este momento emprenden los tres el camino hacia el barco.

Acercándose al barco hundido, Serafín se da cuenta que éste está custodiado por cinco pulpos de distintos tamaños, tres eran pequeñitos pero había dos de más grandes. Mientras los observa tiene una idea y se la comenta a Bobo y a Ramón, "que os parece si nos hacemos amigos de los pulpos más pequeños, primero para explicarles a qué hemos venido, y convencer luego, entre todos, a los grandes".

Bobo y Ramón están de acuerdo y cada uno de ellos se acerca a uno de los pulpos para hacerse amigos. Ramón les cuenta que están buscando un tesoro que hay dentro del barco para conseguir crear un collar para la futura amada de Serafín.

Los pulpos pequeños se presentan como Anacleto, dicen que todos tienen el mismo nombre igual que los mayores, así es más fácil acordarse de cada uno de ellos. Al oír la misión de los amigos, Serafín, Bobo y Ramón, deciden ayudarles a encontrar el tesoro. Todos ellos emprenden la nueva misión de explicar a los pulpos más grandes qué hacían allí y conseguir la ayuda de todos ellos. Esto fue algo difícil pero al final con la ayuda de los pulpos pequeños, los grandes aceptaron ayudar y buscar todos juntos el tesoro precioso que escondía aquel barco antiguo.

9

La búsqueda fue una tarea complicada y costosa ya que el barco tenía muchos recovecos, los cuales había que investigar con delicadeza de no hacerse daño y poder salir ilesos del barco antiguo. Después de mucho buscar, todos unidos consiguen llegar al cofre del tesoro el cual guardaba en su interior las conchas y perlas de oro preciosas. Todos ellos se quedaron maravillados al ver el contenido del cofre. Lo sacaron fuera del barco para poder observarlo con mayor atención.

Como recompensa final de la misión deciden repartirse el tesoro y ayudan a Serafín a crear el collar con las conchas y perlas para dárselo a Melisa, y así terminar de conquistarla.

Hecho el collar y repartido el contenido del tesoro, Serafín, Bobo, Ramón y todos los pulpos Anacleto, deciden emprender un viaje de vuelta juntos y compartir experiencias y vivencias que han pasado por esas aguas marinas que tanto aprecian disfrutan. Conforme van avanzando por el camino, su amistad se va forjando y cada vez se conocen más entre ellos, hasta el punto de decidir entre todos que a partir de ahora no serán dos amigos de aventura, como al inicio eran Serafín y Bobo, sino que el grupo lo formaran todos ellos: Serafín, Bobo, Ramón y los cinco pulpos Anacleto.

Para hacer la entrega del collar a Melisa, Serafín decide llevarla a cenar a su restaurante favorito, Restaurante Playa de Oro, e invitarla a cenar. Melisa al enterarse de la invitación se va corriendo a casa a arreglarse para la ocasión.

Decide ponerse el vestido de gala que guarda en su armario para ocasiones especiales y pintarse un poco la cara. Al llegar al restaurante, Serafín la esperaba sentado en la mesa con una caja de color rojo con un lazo dorado, con una etiqueta colgando que decía, "para Melisa, de tu admirador Serafín". Al ver la caja, Melisa la abre y se queda maravillada al observar el collar que Serafín le regalaba.

Serafín le cuenta que lo ha conseguido gracias a sus amigos Bobo, Ramón y los cinco pulpos Anacleto. Es por ello, que terminan cenando todos juntos como buenos amigos que son, y serán, en el restaurante, compartiendo magníficas brochetas de frutas con chocolate derretido.

10

11 11

LA MUNTANYA DELS ANIMALS

Autors: Pilar Gomez /Adolfo Rodellar Il·lustradors: alumnes de tercer de l’escola Pau Romeva Tutora: Pilar Gracia

Hi havia una vegada una família que vivia en una muntanya. A la família hi havia 5 persones: el pare que es deia Carles, la mare que es deia Maria, el fill que es deia Piri, la seva germana que es deia Alba i una bebé que va néixer feia una setmana que es deia Marta.

En Carles tenia 42 anys, la Maria tenia 40 anys, en Piri, 8 anys, l’Alba, 8 anys i la Marta, 1 setmana. Ells vivien al costat d’una muntanya que es deia que estava encantada. Tenien un gos que es deia Bubuf.

Un dia en Piri i l’Alba van dir: Ens podem anar a la casa d’en Josep i de la Marina?

I la seva mare els hi va dir: D’acord però jo us acompanyaré i anirem amb en Bubuf.

I ells li van dir: D’acord.

Aleshores van anar a la casa de la Marina i d’en Josep. Al arribar van trucar a la porta i la Marina va obrir la porta i li va dir al seu germà: Josep, en Piri i l’Alba estan a la porta.

I el Josep va contestar: Ja vaig.

Aleshores van entrar, van deixar al Bubuf al jardí i es van posar a jugar. Una hora després, van anar a jugar al jardí, van veure que en Bubuf estava perseguint un esquirol cap a la muntanya encantada. En Bubuf perseguia l’esquirol com boig però no podia agafar-lo.

En Piri i l’Alba els hi van dir al Josep i a la Marina: Anem a buscar en Bubuf, vosaltres quedeu-vos aquí.

I ells els hi van contestar: D’acord.

12

Aleshores, van anar a la muntanya encantada però resulta que en comptes d’estar encantada estava plena d’animals. Però en Bubuf no el trobaven enlloc.

Aleshores es van separar: en Piri va anar per la dreta i l’Alba per l’esquerra. Un minut després tots dos van escoltar un gos que bordava just d’on havien començat a buscar a en Bubuf. Van córrer cap a on se sentia bordar un gos, es van trobar i van veure que en Bubuf estava bordant cap a un arbre on es veia un esquirol igualet al que estava perseguint en Bubuf al principi de tot.

En Piri i l’Alba van agafar a en Bubuf i sen’ van anar a casa de la Marina i en Josep tranquil·lament. Quan van arribar a casa de la Marina i d’en Josep els hi van explicar a tots que la muntanya que es creien que estava encantada en veritat era una muntanya plena d’animals: la muntanya dels animals.

Després es van quedar una estoneta més a jugar, van jugar a amagar-se, al pilla pilla, els nens a futbol i les nenes van ballar i al final van practicar una obra de teatre i la van fer al davant dels pares.

Uns minuts després, en Piri i l’Alba van tornar a casa per dutxar-se, sopar i anar a dormir. Pel camí l’Alba li va preguntar a la seva mare: Què hi ha per sopar?

I la mare li va contestar:

13

Hi ha espaguetis a la carbonara, de segon hi ha carn a la planxa i de postres...què voleu: fruita, iogurt o gelat?

I tots dos van contestar: Gelat.

Quan van arribar a casa, els nens es van dutxar, es van posar el pijama, van anar a sopar els espaguetis a la carbonara, la carn i el gelat i sen’ van anar a dormir cadascú a la seva habitació per a que el Reis Mags els poguessin portar regals.

14 14

MALENA I EL ARCO IRIS

Autor: Xavier Xambó Il·lustradors: Alumnat de 5è de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutors: Emilià Mora/Ana Buján

Malena estaba disgustada, aquella tarde no tenía clase, hacía mal tiempo, estaba lloviendo y además se había peleado con Pep, su hermano. Vivían en una casita en las afueras de la ciudad, lo cual era un inconveniente con los desplazamientos; pero con la ventaja de que tener un jardín, que la madre de los niños cuidaba cuando tenía tiempo, que no era mucho, porque como la mayoría de las madres, con el trabajo laboral y el mantenimiento doméstico, dejaba poco tiempo para plantas y flores.

Malena estaba en esa edad, cuando la evolución hormonal produce reacciones desconocidas hasta entonces, y no podía soportar que Pep, en esa edad de autoafirmación sin convencimiento, usara sus cosas, especialmente esos lápices de colores que habían sido un regalo especial, que además ni siquiera guardaba ordenadamente; porque para Pep no eran más que otros lápices de colores.

Fuera, no sólo llovía, había una tormenta con truenos que cuando resonaban ensordecían la discusión de los dos hermanos; pero de pronto fue amainando y unos tímidos rayos de sol fueron apareciendo a través de las nubes. Como por arte de magia, apareció en el horizonte un Arco Iris espléndidamente coloreado.

El espectacular colorido era tan hermoso que los niños se percataron de ello, dejaron su discusión y se dedicaron a contemplarlo a través de la ventana. Había dejado de llover. Malena, olvidando el enfado con su hermano salió al jardín y se acercó allí donde el Arco comenzaba, rojo, naranja, amarillo, azul, violeta…, detrás de un arbusto plantado ya antes de que la familia fuera allí a vivir. Los colores eran intensos pero misteriosos, con aspecto vaporoso.

15

Malena se acercó con cuidado en el inicio del color rojo, pensando que se hundiría en ese algodón; pero se percató que era más sólido de lo que aparentaba, como si fuera una blanda almohada, apoyó el otro pie y notó que también era soportado por el arco rojo. Malena no era una niña muy atrevida, pero sí, curiosa, y esa curiosidad era ahora más fuerte que sus temores; de modo que un pie detrás de otro, fue avanzando y subiendo por el arco hasta llegar a la parte superior, desde donde la casa y el jardín ya parecía del tamaño de un pesebre navideño.

De pronto, sus pies se hundieron y notó que se caía, el estómago casi se le subió a la boca y el corazón empezó a galopar; pero afortunadamente su caída se detuvo blandamente entre los colores naranja y amarillo. Estaba dentro del Arco. Ahora no estaba asustada, el entorno era apacible, parecía estar entre algodones; pero no se había repuesto de su sorpresa cuando observó allí abajo, por el color azul, a unos pequeños seres con aspecto extraño, pero nada amenazadores, irradiaban simpatía.

Hola Malena —dijo uno de ellos—.

Hola —contestó ella—, ¿Cómo sabes mi nombre?

Nosotros desde aquí arriba podemos ver y saber muchas cosas de lo que ocurre abajo —dijo otro de aquellos pequeños duendes—.

Y… ¿quiénes sois vosotros? —preguntó Malena.

16

Mira —dijo el que parecía tener más autoridad— nosotros formamos parte del Arco Iris que es un símbolo de la Paz entre los elementos de la Tierra y los elementos del Cielo, —y añadió— Cielo y Tierra son distintos, ninguno mejor que otro, cada uno con sus peculiaridades son necesarios e imprescindibles en la Naturaleza; pero algunas veces no están de acuerdo y discuten con mucho ruido, lo que llamáis truenos, y algún que otro rayo; pero ese enfado no debe ser permanente y la Naturaleza ha creado el Arco Iris, que empieza con el rojo acalorado, y acabo con el tranquilo violeta, para demostrar que la tormenta del enfado ha pasado y viene la calma de la Paz. Tú y tu hermano —terció otro de los duendecillos— también sois distintos, ninguno mejor que otro, pero distintos, por eso es normal que algunas veces no estéis de acuerdo y discutáis; pero entre vosotros el enfado tampoco puede durar mucho, porque sois distintos pero necesarios; ¿no crees?

Malena no contestó pero asintió tímidamente con la cabeza, había comprendido la lección de la sabia Naturaleza.

Bueno, ahora es hora que vuelvas —dijo el mandamás—, de lo contrario cuando el Arco desaparezca podría ser un problema, ¿ves aquellas pequeñas nubes que se acercan? Vas a coger aquella de color blanco, ella te llevará. ¡Ah! No te equivoques —recalcó el duende—, la de color oscuro lleva agua y terminarías muy mojada.

17

Malena se quedó esperando que pasara la nube de color blanco, y como iba muy despacio pudo subirse sin ningún problema. Se encontró otra vez entre el humo y el algodón viajando despacio hasta casi tocar el suelo. Cuando notó que la nube ya no podría bajar más, dio un pequeño salto para encontrarse de nuevo en le jardín de su casa.

Estaba contenta, la experiencia y la lección aprendida le había dejado una suave euforia de modo que se dispuso a entrar en casa para hacer las paces con su hermano. Se acercó al comedor donde éste estaba de espaldas y entonces volvió a ver sus lápices de colores otra vez esparcidos, decidida, fue hacia él y entonces pudo ver, por encima de la espalda de Pep, que éste estaba dibujando un bonito Arco Iris de espléndidos colorores. Estaba todo dicho. Se acercó y le dio un cálido beso a su hermano.

18

LA PORTA MÀGICA

Autor: Josetxu Martinez Goitia Il·lustradors: Alumnat de 5è de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutors: Emilià Mora/Ana Buján

A Barcelona, al districte de les Corts vivia una família en una caseta que tenia jardí i hortet. La família estava formada per uns avis, un matrimoni bastant jove i dos nens. La nena de 10 anys que es deia Martina i un vailet de cinc anys anomenat Jordi.

De sempre, els nens que es deien Jordi, tenien fama de ser molt moguts. El nostre Jordi, crec que guanyava a tots ells. No parava en tot el dia d’anar amunt i avall.

L’avi, sempre li deia que s’estigués més tranquil, no fos cas que prengués mal.

Però ell, com si res, continuava jugant. Veritablement era el que es diu, un trapella.

L’àvia era molt bona cuinera i la Martina sempre estava al seu costat quan cuinava, sobretot si eren pastissos. Li explicava els ingredients dels diferents plats i fins i tot li deixava posar alguns components. A mida que els plats s’anaven fent, totes dues es miraven i reien sabent que els hi sortiria tot bé. L’olor que es desprenia dels fogons era el millor senyal per saber que tot estaria boníssim.

L’avi havia estat fuster tota la vida. Un fuster dels que fan mobles artesans. De fet, els mobles de la caseta els havia fet ell. Una vegada jubilat és quan van comprar la caseta amb jardí i hortet.

Ara, era ell qui arreglava qualsevol cosa que s’espatllava. Tot i tenir una edat, no parava de fer coses. Era el que es diu un avi molt actiu. En un racó del jardí, havia fet una petita caseta a la que no volia que ningú s’apropés i menys encara, és clar, algú intentés entrar. Era alguna cosa molt personal...

19

El pare de la Martina i el Jordi era músic. Tocava el violí a l’Orquestra Simfònica del Vallès. Cada setmana tenia un concert i els dimarts i dijous anava als assajos de l’Orquestra. Com que també practicava amb l’ instrument a una habitació de la caseta, la Martina l’escoltava pensant que podria ser que un dia ella també toqués com el seu pare. Tenia força interès en detalls sobre l’orquestra i la música que sentia. És per això, que el seu pare, algunes vegades la portava a la sala de Sant Cugat on assajava l’orquestra i era així com ella també anava aprenent els secrets de la composició musical.

Alguna vegada, el seu pare li havia fet veure de prop els instruments de l’orquestra. Li explicava per què els diferents instruments tenien uns llocs determinats. Els violins primers, els violins segons, les violes, els violoncels, els contrabaixos com a instruments dits de corda. La flauta, el flautí, l’oboè, el clarinet, el fagot, trompetes, trompes, etc... de vent, tant de fusta com de metall.

A la Martina li agradava molt sentir els diferents instruments amb sonoritats tan diferents i tan expressives.

No és gens estrany que ella mateixa hagués demanat als seus pares que volia aprendre música. Els pares van estar totalment d’acord i en el moment que expliquem aquesta història, la Martina ja feia el 3r curs de piano al Conservatori Municipal de Música de Barcelona al carrer Bruc. La mare és qui l’acompanyava.

Mentre la Martina assistia a classe, la mare aprofitava per comprar al mercat de la Concepció. Ja podeu intuir que a casa de la Martina hi havia un ambient força alegre i musical.

20

La Martina tenia moltes amigues però, la seva millor amiga es deia Sara. Alguns dies, en sortir de l’escola anaven a casa de la Martina a jugar i fer deures juntes. La Sara estava molt contenta d’anar a casa de la Martina perquè ella era filla única i la veritat, poder tenir una companya i amiga per jugar, xerrar era una veritable sort. És per això, que podíem dir que la Sara es trobava com a casa seva.

Jugaven tant a dintre la caseta com a fora. Al jardí i fins i tot a l’hortet tenien llocs on imaginar-se mil racons on s’inventaven històries i jocs. Arribats en aquest punt voldríem comentar un fet que es repetia moltes vegades: cada cop que la Sara s’apropava o passava a prop de la caseta que l’avi els hi havia dit que no entressin, ella insistia a la Martina preguntant-li què hi havia allà a dins. La Martina una i altra vegada li deia que no ho sabia perquè l’avi els tenia prohibit entrar-hi.

Un dia, els pares van portar al Jordi a casa d’un amic perquè era el seu aniversari.

“Feu bondat, trigarem una mica” els va dir la mare. Els avis estaven mig adormits mirant la televisió.

La Martina i la Sara van sortir al jardí a jugar per no fer soroll dins de la casa. De sobte, la Sara s’apropa a la Martina i en veu baixa li diu: “escolta Martina perquè no aprofitem aquest moment per entrar a la caseta prohibida?” “No, no” va dir la Martina. Tant és que estem soles i que no ens vegi ningú. L’avi s’enfadaria molt. De fet tu saps molt bé que jo mai ho he volgut fer”.

Però tant i tant va insistir la Sara que finalment van decidir intentar obrir la porta de la caseta. Van quedar molt parades en veure que la caseta no estava tancada amb clau ni tenien cap impediment per obrir la porta. Simplement mitja volta al pany i de sobte s’obrí la porta.

En entrar i mirar cap a l’interior del petit recinte, van quedar bocabadades sense saber què dir. De poc se’ls escapa un crit d’admiració i sorpresa perquè tota la petita habitació es va il·luminar amb una intensitat de llum que més aviat semblava un llampec que hagués caigut allà mateix. Van tancar la porta d’un cop i van tirar enrere corrent cap a la casa. Van entrar precipitadament i, com no podia ser d’altra manera, van fer un soroll que va despertar sobtadament els avis. “Però filletes, què us passa?” els va dir la iaia. “Què teniu que veniu amb aquestes cares tan desencaixades?”

21

Aleshores, una vegada es van calmar amb ajuda dels avis, van explicar què els havia passat, mirant de reüll a l’avi per veure quina cara posava. L’avi les va abraçar i amb una veu molt serena els va dir:”escolteu nenes: l’avi sempre vol el millor per a vosaltres”. El fet de prohibir entrar a la petita caseta del jardí ha estat per tal de mantenir un petit secret que l’he portat a sobre meu des que vam venir a viure aquí.

Una vegada que les famílies del nostre entorn han celebrat la festa del “caga tió”, aquella nit un bon home recull tots els Tions que s’han trencat o han tingut algun desperfecte i els porta a la caseta. Allà els deixa i tanca la porta amb el pany que com haureu vist no té clau.

Passats uns quants dies, jo entro i veig el que m’han deixat, i amb discreció entro molts dies per anar reparant els desperfectes que trobo en els Tions. Els vaig deixant i abans que arribi el dia que aquests Tions han de tornar a les diferents llars, aquell senyor que els ha portat, els torna als llocs d’ on han sortit. És un fet tan meravellós i singular que volíem que no se sabés. Ara, els que si us prego, és que sigueu discretes i mai més torneu a entrar. D’aquesta manera, tot seguirà com fins ara i els Tions seguiran restaurant-se.

22

L’ESTEL DE LA SANDRA

Autora: Nati Mas Tulla Il·lustradors: Alumnat de 5è de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutors: Emilià Mora/Ana Buján

Fa molts i molts anys vivien en una casa a les afores d’un poblet, una família: el pare es deia Miquel, la mare Regina i dues filletes, la Maria i la Sandra. Eren molt feliços perquè sempre s’ajudaven en els treballs de casa i del camp. El Miquel , el pare, els hi explicava coses sobre els animalets del bosc i de les plantes que moltes son medicinals es a dir servien per curar malalties, moltes vegades sortien a fer excursions i aleshores el pare feia que la Maria i la Sandra les collissin i en arribar a casa les posaven en un paper de diari per assecar-les i després les posaven en pots de vidre. En arribar a casa cansadetes, després de dutxar-se i sopar es posaven amb la seva mare,la Regina, a mirar per la finestra la foscor del cel i els puntets brillants que feien els estels, els contaven i jugaven a posar nom a les més brillants, resaven i a dormir per poder descansar i així a l’endemà poder anar a l’escola eixerides per poder aprendre amb interès les lliçons que la mestra ensenyava amb molta paciència i afecte.

Els dies anaven passant amb alegria i les nenes creixien contentes gaudint d’aquella pau i felicitat. En una d’aquelles nits tot mirant les estrelles, la Sandra va comentar: aquella estrella que està a la cua d’una cordeta i que brilla molt serà sempre la meva i li poso el meu nom, que et sembla? Li preguntà a la Maria, la seva germana li diu: ets una espavilada i li comença a fer pessigolles i totes dues rient es posen a córrer per l’habitació mentre la seva mare les contemplava somrient.

23

Al cap d’uns dies en arribar de l’escola la Sandra tota trista diu que té molt mal de cap, la mare li pregunta si al pati de l’escola li ha tocat molt el sol, ella diu que no perquè s’ha quedat a la classe pel dolor que tenia, aleshores la Regina, la seva mare li diu: et preparo unes herbetes de les que curen i et poses al llitet demà ja estaràs bona, però jo vull veure les estrelles, diu la Sandra, mira avui sols els hi parles i demà ja els explicaràs que t’ha passat, finalment com tenia tant de dolor ho va fer així. A mitja nit es despertà plorant del dolor que li feia el cap i la Maria se li apropà, l’abraçà, va notar que estava molt calenta i cridà a la seva mare. El pare i la mare decideixen anar a l’hospital i li diuen a la Maria que es quedi tranquil·la que quan arribin ja li explicaran el que els hi ha dit, la Maria li fa un petó i es fica al llit però abans mira per la finestra, i al veure l’estrella de la Sandra es posa a plorar, de cop i volta s’adona que l’estrella se li apropa, li eixugà les llàgrimes, les bufa i comencen a sortir estrelles petitones, ella no sap que fer i es posa a resar tal com li havia ensenya la seva mare i dintre seu va sentir una veu que li deia: no tinguis por, no passarà res, la teva germaneta es curarà.

I així va ser , després d’uns dies de descans la Sandra ja va poder anar a l’escola i aleshores la Maria li va explicar el que havia passat, quan la mare ho va sentir va abraçar a les filles i els va dir: “estimar és el valor més gran que tenim els homes, per això hem de practicar l’estimació, ja que si ho fem tant el cel amb els astres com la terra amb els homes, animals i plantes som capaços de fer grans prodigis”.

I aquesta història s’ha acabat.

24

EL NADAL

Autora: Emilia Prat Cunill Il·lustradors: alumnat de 5è de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutors: Emilià Mora/Ana Buján

Tot va començar al 2013, per Nadal, una nena que es deia Sònia va anar a passar el Nadal a casa la seva àvia preferida, l’àvia Maria. L’àvia Maria vivia a Menorca, ja ser que sembla estrany però allà és on vivia ella.

Durant el viatge en avió s’ho va passar d’allò més bé, van menjar pastissets de xocolata que estaven molt bons, l’ha van deixar anar a la cabina del pilot i veia tot de núvols. Era molt divertit passar entre els núvols.

En arribar ja era hora de dinar i van anar al restaurant de l’aeroport . Quan van acabar, van anar tot caminant fins a casa de l’àvia de la Sònia. Una mica més tard van arribar a casa l’àvia Maria i només obrir la porta li va fer una gran abraçada.

- Es veu que et trobava molt a faltar. — Va dir la mare rient.

- Estava esperant aquest moment cada dia! — va exclamar el pare també rient.

Van desfer maletes i una hora més tard van muntar l’arbre de Nadal, no el van guarnir perquè cada any la Sònia i la seva àvia feien les boles de Nadal. Cada nit la seva àvia li explicava una mica quan ella era petita: li explicava de que treballava, com era la seva família......

25

El segon dia es van aixecar van esmorzar croissants que el seu pare havia anat a comprar aquell mateix matí, en acabar l’àvia i la Sònia es van posar a fer els mitjons petits per a l’arbre de Nadal, també feien boles i, ai! quasi m’oblido de que tot això ho van fer amb llana de colors. Quan ja en portaven uns quants van guarnir tot l’arbre de mitjons petits i boles de llana.

A la tarda es van posar a fer galetes de l’àvia i com que en sobraven van decidir donarles als amics de l’àvia que estaven en una residència per a gent gran.

Quan van arribar a casa, van sopar i l’àvia aquell dia li va passar pel cap que ho podien fer diferent.

- Avui ho farem diferent t’explicaré com era la teva mare abans. — va decidir l’àvia.

- D’acord! — va respondre la Sònia I li va començar a explicar l’àvia, fins que es va adormir.

El segon dia per esmorzar van menjar galetes que havien fet aquell matí perquè s’havien aixecat molt d’hora.

- Estan boníssimes! – va exclamar la Sònia.

- Això és veritat, tens tota la raó –va dir el seu pare.

A l’apartament del davant hi havia els seus cosins i desprès de dinar van sortir a fer un ninot de neu molt divertit!

En entrar a casa, per anar a sopar, va veure l’àvia dormint al seu balancí i va voler seure al seu costat.

26

Quant va passar un quart d’hora l’àvia es va despertar i la va trobar allà asseguda al sofà i li va dir: -No em trobo bé Sònia, em costa molt respirar.

La Sònia va pensar i pensar per trobar alguna resposta i veure si fent això es trobaria millor.

- Vols que t’acompanyi fins al llit i et quedes adormida fins el dia següent? – va preguntar la Sònia.

- D’acord. –digué l’àvia La va acompanyar fins el llit i la va ajudar.

El tercer dia la Sònia estava molt nerviosa perquè el dia següent era dia 6 de gener i obriria el regals que li portarien els reis.

Quan es va despertar l’àvia encara es trobava malament.

Però com que sempre fa com si no li passés res, el dia va passar volant i va ser un dia diferent. Els hi van regalar tres entrades per anar a veure “Somriures i llàgrimes”. S’ho van passar molt bé.

Després li va explicar què feien per Nadal.

El quart dia la Sònia es va despertar tan d’hora i tan emocionada que va despertar els seus pares, a la seva àvia...

Es van despertar tots i van començar a obrir regals. El regal que em va agradar més era que la seva àvia es va despertar molt contenta i emocionada. Va creure que això era bon senyal, volia dir que ja es trobava bé!

27

ELS DIMONIS NO TAN DIMONIS

Autor: Andreu Moran Ricardo Il·lustradors: Alumnat de 5è de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutors: Emilià Mora/Ana Buján

Hi havia una vegada unes persones que vivien a la ciutat i que van anar a viure al camp: el pare es deia Joan, la mare es deia Anna, el fill Bernat i la filla Jana.

Un dia, passejant pels prats aquesta família es va trobar uns grans forats al terra.

De cop i volta es va produir un petit terratrèmol i les persones van pensar que eren dimonis que feien forats. Com que no volien que els molestessin més,van anar cap a un dels forats, van entrar-hi i van intentar trobar-los, per dir-los que no els molestessin més amb aquell soroll.

Però el temps passava i no els trobaven, per això van intentar buscar la sortida.

Però per desgràcia allò era com un laberint i no van poder sortir. De sobte van veure que un talp sortia d’ un dels forats i van adonar-se que havien fet allò per res: es van adonar que els forats eren dels talps, que els terratrèmols eren coses naturals i que no podien sortir d’allà.

Les persones es van començar a preocupar i a pensar que es moririen de gana o de set. Però llavors el talp va fer un sorollet i se’n va anar i en Joan, l’Anna, en Bernat i la Jana van pensar que volia que el seguissin i el van seguir. I els va portar fins a la sortida, li van donar les gràcies i van tornar a casa.

28

LA NATURA

Autora: Montserrat Colominas Carranza Il·lustradors: Alumnat de 5è de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutors: Emilià Mora/Ana Buján

Eren tres amics molt amants de la natura, el Josep, l’Albert i l’Anna. A un li agradava els boscos, l’altre els animals i l’últim el mar.

El Josep era el qui li agradava els boscos i els ocells. Sovint amb el seu pare i anava a passejar i recollia herbes aromàtiques I de pas miraven els ocells. El seu pare tenia una cabana des de on observaven com feien els nius I classificaven les espècies d’ocells. El Josep feia dibuixos de tots ells. Alguns cops havien vist alguna àliga.

L’Albert era un amant del mar. El seu avi era pescador i de quan en quan el portava a pescar i així aprenia que els peixos petits s’han de tornar al mar perquè acabin de créixer. A casa tenia una peixera amb dos peixos que cuidava, encara que algun cop es descuidés de posar-li menjar i aleshores era la seva mare qui s’havia de cuidar.

L’estiu també gaudia molt al mar bussejant veient els fons del mar.

L’Anna era una amant sobretot dels cavalls. Tenia un oncle que tenia una granja, allà hi havia tota classe d’animals vaques, cabres, gallines, porcs. L’Anna que hi anava sovint s’ho passava d’allò més be. Els matins quan es llevava anava al corral a buscar els ous que les gallines havien posat. El migdia l’hi ensenyaven a munyir les vaques i les cabres per fer formatge, també a donar de menjar als porcs, això no li agradava gaire doncs els pocs fan molta pudor. Per la tarda el seu oncle li ensenyava a muntar a cavall i feien passejades pel bosc.

29

Quan es trobaven els tres amics compartien experiències i explicaven el que havien aprés i descobert.

Un ensenyava els dibuixos dels ocells, l’altre alguna estrella de mar que havia trobat al fons del mar i l’Anna alguna foto que el seu oncle li va fer muntant a cavall.

Amb l’escola també feien excursions a alguna casa de colònies que hi havia una granja i allà gaudien dels animals i la natura.

En una sortida del grup, els tres amics es van perdre pel bosc però en Josep que era un gran coneixedor els va dir que no es preocupessin que ll els guiaria. Van caminar una estona fins arribar al riu, van descansar i varen estar mirant per si havia algun peix. L’Albert que sabia una mica de pescar que el seu avi li havia ensenyat els hi explicava com es feia. Van continuar caminant, van veure conills, guineus, inclús una serp petita que els va espantar força. L’Anna estava encantada amb tants animals.

Com els havia promès en Josep, caminant caminat van arribar fins la granja on els esperaven els altres companys preocupats per si els havia passat res….

Recordeu que sempre hem de respectar la natura i no maltractar els animals.

30

EL PESCADOR FELIÇ

Autor: Simón Llauradó Vidal Il·lustradors: alumnat de l’escola Les Corts Tutors: Pepita Viles/Mª Dolors Oliveras/ Montserrat Saló/ Alba Íbero

En un poble molt llunyà, però molt llunyà, hi havia un senyor molt vellet que li deien Pescador Gran. Hi vivia en una caseta a la bora del mar i tenia una barca amb la què sortia cada dia a pescar. El peix que agafava el portava per les cases del poble per vendre’l. Les senyores del poble li compraven perquè el peix era molt bo i fresc. Els gats li anaven al darrera per la forta olor a peix i miolaven (miau, miau); el Pescador Gran els hi deia: “fugiu gats, el peix no és per vosaltres, és per les senyores que el compren”.

Un dia, el Pescador Gran, va agafar la barca per sortir a pescar i no va pescar res.

En tot el matí no va treure ni un peix, i tot trist va tornar cap a casa i es preguntava què podria fer… i es va dir a sí mateix que després de dinar tornaria a sortir, aniria més lluny i pescaria un munt de peix!

Quan anava a dinar va veure que no tenia res per omplir la panxa a casa, només un tros de pa dur i una espina grossa de peix. Aquesta la posà a bullir i amb el caldo es va fer una sopa de peix. Quan va acabar va donar l’espina al seu gat que molt content va miolar i re-miolar.

Quan acabà de dinar agafà la barca i sortí a pescar de nou. Quan estava mar endins llançà la xarxa i al recollir-la només hi havia un peix, molt gran i maco de color verd, negre i vermell. Se’l va quedar mirant amb la boca molt oberta i molt sobtat va veure que el peix li deia: per què et sobtes, no et faré res, no tinguis por. Sóc molt petit i no et puc fer res, però si em cuides faré que siguis molt ric i no hagis d’anar a pescar mai més.

31

El Pescador Gran li va dir al peix que ell no volia ser ric, volia tenir al veïnat del seu poble sempre content i sortir sempre a pescar i vendre el peix que collia al mar per guanyar-se la vida. Però igualment li va dir que el cuidaria sense problema perquè era molt maco i li agradava molt els colors que tenia. El Pescador Gran va comprar-li una peixera molt gran amb pedres de mar com si fos una cova perquè pogués dormir a dins d’elles. La va omplir d’aigua de mar perquè no es sentís estrany a dins.

El peix molt content li digué al Pescador Gran que sempre vendrien peix al poble i mai no els hi faltaria res per menjar, i li va dir també que la seva riquesa era fer feliç a la gent amb el seu peix i que es volia quedar a viure amb ell per veure com feia feliç a les persones d’allà, i així va ser com van viure junts per sempre fent-se companyia i mai més va tornar del mar sense peix per vendre a la gent del poble i va ser molt feliç per sempre.

32

UN GAT PERILLÓS

Autor: Jesús Vidal Garcia Il·lustradors: Alumnat de l’escola de Les Corts Tutors: Pepita Viles/Mª Dolors Oliveras/ Montserrat Saló/ Alba Íbero

Aquesta història està inspirada en un grup d'amics, nens i nenes que van a una escola de la part alta de Barcelona, a un barri molt proper al camp del Barça.

Sempre surten junts d'escola i junts van cap a casa. Tots fan el mateix camí i van quedant-se cadascú a casa seva fins que només en queden els dos últims, en Genís i en Guim. Es podria dir que aquests són els més amics de la colla. Potser perquè viuen molt a prop, a la mateixa escala, i sovint juguen junts l'un a casa de l'altre.

Cada dia fan el mateix camí sense gaires novetats, però ah!, un dia quan els dos amics anaven a acomiadar-se com sempre, van veure una caixa de cartró que es movia, en un racó del vestíbul de l'escala.

Curiosos com eren no van trigar gens a obrir la caixa per veure que hi havia dintre.

Quina sorpresa! Arraconat i tremoladís a la caixa hi havia un gat petit i molt bonic amb un pelatge ratllat molt original.

També el gat es va sorprendre molt en veure'ls i es va a posar a miolar-los immediatament de manera llastimosa.

De sobte se'ls va acudir una colla de preguntes: Se'l podrien endur a casa? Què dirien els seus pares? No el podien deixar allí!!! Era evident que algú l'havia abandonat en aquella caixa de cartró!

Van passar una llarga estona asseguts al costat de la caixa, rumiant i mirant-se el pobre gat amb cares molt preocupades.

En Genís, que era el més decidit, per això era el més gran!, ja tenia 9 anys!, va dir “jo m'arrisco i me'l enduré a casa; a la meva mare li agraden molts els animals i… demà ja veurem que passa”.

33

En Guim, molt prudent, va dir “jo faré una cosa, els preguntaré als meus pares què faríem si em trobés un animal abandonat, a veure que diuen!”.

I dit i fet, en Genís va prendre l'espentat gatet entre els seus braços i va començar a pujar les escales. Va sentir un crit d'en Guim que li deia “espera'm! jo t'acompanyo per si les mosques!”

Ja hem dit que eren molt amics i en Guim, tot i que no li feia gaire gràcia, va decidir recolzar l'acte heroic d'en Genís.

En arribar a casa seva, quina sort! Els seus pares no hi eren, hi havia la seva cosina Cinta que ja tenia 11 anys! Fent-se la gran, la Cinta va intentar explicar-los tots els problemes que tindrien si pretenien tenir el gat recollit a casa seva.

Mirant els ulls que feia el gat no van trigar gaire a posar-se d'acord en que havien de fer el que fos per quedar-se'l. La Cinta va tenir una gran idea, a l'habitació d'en Genís hi havia un armari molt gran per guardar-hi joguines i trastos.

Si li feien un racó ben condicionat, de moment, podria viure-hi uns quants dies fins que trobessin una solució millor.

I, encara que sembli mentida, la solució va funcionar força bé. Quan marxaven a escola li deixaven menjar i tancaven la porta de l'habitació perquè es pugues bellugar sense embrutar la resta de la casa.

En tornar de l'escola els dos amics anaven ràpidament a l'habitació d'en Genís dient que tenien molts deures i posaven ordre i netejaven tot el que trobaven.

Molts cops s'hi apuntava també la Cinta.

34 34

D'aquesta manera van passar uns quants mesos. Curiosament els nostres amics no s'adonaven que el gat ja no era tant petit, havia crescut molt, pràcticament ja no hi cabia al lloc que li havien fet a l'armari. Havia fet malbé unes quantes coses de l'habitació, destrossava els coixins, estripava les cortines, rosegava els mobles… I sobretot, el seu miol s'havia convertit en un rugit.

La història, com veieu, s'estava complicant. Un bon dia, per casualitat, quan tots estaven enjogassats amb el gatet, els pares d'en Genís van entrar a l'habitació doncs havien sentit uns sorolls fora del normal.

Quina sorpresa! Podríem dir quin ensurt! es van endur els pobres pares en veure aquell animaló. Les explicacions de com el van trobar, com l'havien cuidat i lo bo que era van sortir ràpidament de les boques dels tres socis d'aquella aventura. Els pares els van escoltar amb tota la comprensió possible donades les bones intencions de tots tres.

Un cop tothom va estar calmat. Intentant controlar l'emoció que els dominava, els pares els van fer saber la notícia: EL GATET ERA UN CADELL DE TIGRE!!!!!

Després d'aquesta afirmació tothom va quedar-se mut uns quants minuts, mirant-se amb els ulls molt oberts.

Van tancar l'habitació i es van reunir tots al menjador. Calia prendre una decisió davant del recent descobriment. De seguida van sorgir grans idees: En Guim va dir “podríem construir una gàbia per quan es fes gran i així no fos un perill”. La Cinta va saltar “una gàbia és molt petita, millor seria fer un tancat al terrat i així tindria més espai”. I en Guim, amb la seva innocència va dir “quin mal hi ha en que volti per tot el pis; si no el voleu aquí me'l enduré a casa meva”.

Finalment prengué la paraula el pare d'en Genís. “Dintre de molt poc temps aquest “gatet” serà un felí molt perillós i nosaltres no ens en podrem fer càrrec.

35

La millor solució és que parlem amb la gent del Zoo de Barcelona i negociem en quines condicions el poden acollir a les seves instal·lacions.

Els nostres amics van restar muts una estona. De sobte, el més petit de tots, en Guim, va dir “jo estic d'acord en que vagi al Zoo però amb dues condicions, primer, que al rètol hi posi el seu nom “Gatet” i els nostres noms per haver-lo trobat i segon, que tots tres puguem anar-lo a veure sempre que vulguem, sense pagar-ne l'entrada.

En conèixer la història el mateix director del Zoo els va comunicar, en persona, que acceptava totes les condicions a canvi de poder exhibir a les seves instal·lacions el “Gatet” doncs, mira quina cosa, pertanyia a una raça de tigres de Bengala molt apreciada i de la que en quedaven molt pocs exemplars al món.

D'això en fa ja 10 anys i el “Gatet” és un senyor tigre de més de 3 metres de llarg que viu en un gran espai natural al Zoo i els nostres amics Genís, Guim i Cinta són ja estudiants a les nostres universitats i tot sovint es troben per anar a visitar el seu amic felí.

36

EL SUEÑO DE UNA ESTRELLA FUGAZ

Autor: Mª Dolores Gutiérrez Sánchez Il·lustradors: Alumnat de l’escola Les Corts Tutors: Pepita Viles/Mª Dolors Oliveras/ Montserrat Saló/ Alba Íbero

Erase una vez una estrella fugaz que estaba muy triste, porque quería ver la Tierra, pero pasaba tan rápida que no le daba tiempo de ver nada.

Y pensaba, ¿Qué haría yo para ver, por lo menos un poquito de luz?, claro ella siempre pasaba de noche y por lo tanto siempre estaba oscuro, pero un día como estaba tan triste, empezó a retrasarse y… retrasarse… iba tan lenta que entre una nube negra de la noche, vio un rayito de luz y pensó: si cada noche voy más lenta para hacer el recorrido, quizás alguna noche al terminar ya en la tierra habrá salido el Sol. Y así fue, vio como el Sol iluminaba la Tierra y se quedó tan contenta y sorprendida que ya no quiso seguir su camino y se quedó en la Tierra.

Pero estaba tan sola y pensó: ¿qué haré yo para tener un amigo?

Entonces no muy lejos de donde estaba, pasó volando una cometa y con la rapidez que tienen las estrellas fugaces se posó en la cometa y volando… y volando, empezó a ver la Tierra, el Cielo, el Mar, los árboles y los ríos.

37

Pero la estrella fugaz siempre pensaba… y pensaba… “ yo quiero ver a las personas y tener amigos”, entonces la cometa empezó a bajar y se encontró con un niño y su perrito, al principio la estrella se asustó, tenía miedo, pero el niño que era muy alegre, le preguntó ¿tú, quién eres?, ella contestó, soy una estrella fugaz que quiero ver La Tierra, ¿me la enseñarás tú?

Sí, dijo el niño, la recorreremos juntos, veremos mares… montañas... ríos... peces… flores, y toda clase de animales, y seremos siempre… siempre amigos.

38

UNA TARDE EN EL PIPICAN

Autor: Mariano Acevedo Il·lustradors: Alumnat de l’escola Les Corts Tutors: Pepita Viles/Mª Dolors Oliveras/ Montserrat Saló/ Alba Íbero

Desde hace no mucho tiempo, como es costumbre cuando el tio Milkor viaja, nosotros, sus padres, nos ocupamos del pequeño zoológico que tiene en su casa: dos perras, la Montse y la Laia; dos tortugas, Pepita y Carlota y un gato, Muky.

Tanto el gato como las tortugas no dan muchos problemas, no hay que sacarlos a pasear y tienen su propia manera de hacer pis y caca.

Todos sabemos que los gatos son muy limpios y ordenados, ellos mismos se limpian pasando su lengua por todo el cuerpo. Muky tiene su propio lugar para hacer pis y caca: una cajita llena de tierra especial que visita cuando tiene ganas sin necesidad de pedir permiso a nadie ni preocuparse por la limpieza.

Pepita y Carlota también tienen su propio espacio, una terraza más o menos grande que recorren, a su velocidad característica, durante todo el día, mientras van dejando la caca y el pis sin ver por dónde y sin importarles si en algún momento vuelven a pasar por el mismo sitio.

Otra cosa son los perros. Estos necesitan espacios más grandes para ser felices.

Tienen que correr y ejercitarse. Tienen que jugar y oler los culos de otros perros.

No sabemos por qué esa costumbre pero hay quien dice que esa es la forma que ellos tienen de saludarse y conocerse. Yo creo que es verdad porque cuando Montse ya ha olido el culo de otro perro no vuelve a hacerlo cuando se encuentra otra vez con el mismo. Algún día, cuando se descubra la forma de comunicarnos con los animales, sabremos exactamente por qué lo hacen, mientras tanto me gusta esa explicación.

39

Me olvidaba contarles cómo son la Montse y la Laia. La primera tiene 8 años y es de la raza weimaraner o braco de weimar. Es una perra grande y de pelo gris muy corto. De la Laia, raza desconocida y pequeña de tamaño, no sabemos mucho porque fue "adoptada" por el tío Milkor y sacada de un refugio para perros abandonados. Solo sabemos que es vieja, quizá 15 años, y fue muy maltratada ya que se asusta de todo y de todos y nunca mueve la cola como hacen todos los perros cuando están contentos. En su trato diario es la Montse quien manda y no la Laia aunque es la más vieja.

Como decía, a la Montse y a la Laia hay que sacarlas por lo menos tres veces al día. Una vez en la mañana temprano, un paseo corto en una plaza cercana con un pequeño pipican. Ya en la tarde-noche hacemos el paseo largo, una hora y media, en un parque bastante amplio que tiene un lago artificial y un pipican enorme. Y el último paseo corto lo hacemos casi en la madrugada.

Pues bien, una vez salimos al paseo largo y ya estaba bastante oscuro. Soltamos a las dos perras en el pipican para que hicieran lo que es su costumbre. La Montse, con su energía habitual, salta fuera del pipican y regresa una y otra vez, mientras la Laia camina lentamente de un lado a otro oliendo todo lo que encuentra en su camino.

De repente, la Montse se queda inmóvil y ladrando hacia nosotros, como queriendo decirnos algo. No entendemos qué es lo que quiere hasta que buscamos a la Laia y no la vemos en el pipican. Ella no tiene ni el tamaño ni la fuerza para saltar la cerca, lo que quiere decir que alguien abrió la puerta para que ella pudiera salir y luego desapareció. Empezamos a buscarla gritando su nombre mientras la Montse seguía ladrando muy nerviosa y quejándose, como llorando. ¿Qué pasó? ¿Por qué se fue si era tan bien tratada y querida por todos los que la habían conocido? ¿Será que el antiguo dueño la vio y se la llevó?

Ante esa idea de que nuestra Laia regresara a su anterior mundo de maltratos nos angustiamos aún más. Ya no sabíamos qué hacer y estaba marcando el número de la policía en el móvil cuando de repente la Montse da un ladrido más fuerte que nunca y saltando la cerca corre hacia el lago ubicado en el centro del parque.

40

La seguimos corriendo lo más rápido que podíamos y al llegar vimos a la Montse que había saltado dentro del lago y nadando con mucha energía se acercaba a la Laia que sin fuerzas estaba ya a punto de ahogarse. Con el hocico la Montse empujaba a su amiga hacia la orilla donde nosotros la estábamos esperando y por fin la sacamos fuera del agua. ¡Que alegría! Todos nos reíamos, Montse ladraba de contenta y por primera vez vimos que la Laia movía su colita de contenta.

No sé si por un instinto especial que tienen los animales que nosotros no conocemos ,pero cuando llegamos a casa Muky estaba esperándonos como si supiera lo que había pasado, dándonos la bienvenida y correteando alrededor de sus amigas.

Pepita y Carlota con su velocidad propia, en algún momento, también nos demostrarán su alegría.

41

LA SIRENETA I EL GRUMET

Autor: Jordi Lleal i Giralt Il·lustradors: Alumnat de 4rt de l’escola Lavinia Tutora: Marisa Foix

Fa temps molt de temps, Una barca de l’Escala Pescava de nit a l’encesa.

Una sireneta encuriosida En veure la llum s’hi acostà, I tant i tant s’hi acostà que a la xarxa quedàpresa.

Sacsejà i es regirà una i altra vegada Com més ho intentava Més i més s’hi enredava.

Del fons del mar sorgí un lament Oeeee! Oeeeee!

Els de la barca estaven endormiscats I no ho sentiren Però el grumet, sí que ho sentí, Era el que estava més espavilat, Agafà una navalla i es tirà al mar.

S’endinsà en les aigües i veié La sireneta pugnant amb les xarxes, Les tallà sense més dilació Lliurant-la de la trampa mortal.

La sireneta agraïda No s’ho pensà ni un moment I d’un cop de cua s’hi acostà i li féu un petó, Abans d’allunyar-se’n tot d’una Desapareixent a la fosca de les aigües.

Oeeee! Oeeeee!

42

Passaren dies i dies, Passaren uns quants anys.

El vailet ja és un jove formós Amb les galtes enrogides pel sol D’amples espatlles i cabell rós, Un mariner bregat i de la barca ja n’és el patró Una nit que sembla de bonança De cop i volta es desferma un vent traïdor I la barca dels de l’Escala Passa moments d’allò pitjor.

Bramula la Tramuntana Entre el cordam i les eixàrcies Salten sobre coberta Les ones desbocades Engolint-ne la tripulació El mosso alça el cap enlaire I demana als déus compassió Cridant amb tota la força Amb tota la força del pulmó Oeeee! Oeeeee!

La sireneta que l’escolta S’endinsa en el més profund del mar Per a demanar a Neptú clemència Clemència per al seu noi ros I el déu entendrit per la demanda Alçà el seu ceptre i manà Que les aigües i els vents quedin en repòs.

El mosso se’n adona De la sireneta la intervenció S’aboca per la borda Surt la sirena, s’abracen I es fan un gran petó.

No volen que el temps passi Per no deixar el seu amor, I per les galtes de la sirena Rodolen llàgrimes de debò

43

Que es converteixen en perles de nacre Per al seu estimat patró.

Oeeee! Oeeeee!

La sirena li suplica: vine amb mí Que al al mar hi tens un lloc No puc! Li replica el patró Puja tú a la barca, Que serà el nostre niu d’amor.

I mentre un a l’altre No es poden convèncer del tot, Ja s’aixeca l’alba I la barca mai més tornà a port.

I diuen que per les nits de lluna plena Se sent com una cançó, Oeeee! Oeeeee!

Son els cants d’alegria i joia De la sireneta i el patró Aquesta és la història Que em va explicar el meu avi, Una nit d’hivern a la vora del foc. És com ara la recordo I així us la conto jo

44

LAS ALAS MÁGICAS

Autora: Mª Dolores Marin Baldevira Il·lustradors: Alumnat de 4art de l’escola Lavinia Tutora: Marisa Foix

Me dices, Joan, que te escriba un cuento…, que te han dicho en el cole que los abuelos escriban un cuento para vosotros y que no vale copiado, tiene que ser inventado.

Pero, si yo no sé escribir cuentos… si estuviera aquí el yayo…, el sí que te contaría un cuento bonito: un cuento de estrellas de mar, un cuento de barcos de piratas, un cuento de niños que juegan en campos de amapolas… Pero, en fin, yo también te lo escribiré, me estrujaré la cabeza, porque quiero que esta ilusión tuya se cumpla y tengas un cuento bien bonito. ¡Prepárate, Joan, que vamos a volar! Sí, a volar por el cielo azul, como si fuéramos pájaros. La yaya tiene unas alas mágicas; unas alas que tengo guardadas en una maleta en el altillo del armario; unas alas, que cuando era pequeña como tú, las usaba mucho. Mejor dicho: tengo dos, porque como las usaba tanto, tenía otras de repuesto, para hacer descansar unas veces a unas y otras veces, a otras. ¿Estás preparado, Joan?

No tengas miedo que son muy seguras. Ayúdame a bajarlas del altillo y a sacarlas de la maleta. ¡Cuánto polvo tiene la maleta! Hace muchos años que la yaya no limpia en este altillo por miedo a caer.

45

De pronto, Joan se acuerda de que hoy es el cumpleaños de su amigo Jofre.

Yaya, Jofre me había invitado…

Pues sí que iremos, bajaremos un ratito y le llevaremos un regalo.

Bajaron hasta cerca de un río, allí vieron muchas ranas.

Mira, Joan, cogeremos una, la meteremos en una cajita y con un gran lazo de color naranja la dejaremos en la puerta. ¡Ya verás que gran sorpresa se llevará!

Joan le puso una nota dentro “Felicitats, Jofre, guarda’m un trosset de pastís”.

Siguieron volando viendo como sus amigos jugaban con la rana que saltaba de plato en plato. Después la llevaron a una fuente que había en el parque. De repente, se oyó un ruido ensordecedor. ¿Qué ocurre? No tengas miedo, Joan. Dame tu mano…

Era como un pajarraco negro gigante.

Debe de ser un avión… ¡qué no vaya a la guerra! Es muy triste la guerra. Los hombres tienen que dialogar y ayudarse unos a otros y no pelear.

Seguían volando…

46

Joan, vamos a descansar un poco en aquel campanario. A la yaya le duelen las piernas de llevarlas tan estiradas para volar mejor. Ahora no hay cigüeñas en él. De día se van al campo a buscar comida y vuelven al atardecer… Yo tengo una cigüeña que es amiga mía: cuando voy a la terraza a recoger la ropa que tengo tendida, ella me saluda, hace “cloc, cloc” con el pico, como cuando se golpean dos palos, y yo le digo: “ten cuidado, no te caigas”, porque está subida en la antena de televisión, apoyada en una sola pata.

Volemos, volemos, Joan, un fin de semana dejaremos las alas a tus papás para que vuelen ellos también. Siempre trabajando… Se pierden estas maravillas que nosotros tenemos.

Yaya, mira que estrella más brillante, es más bonita que ninguna, nos sonríe y parece que nos quiere abrazar, ¡vamos a verla!

Sí, Joan, es la estrella más hermosa del Universo, pero está muy lejos, muy lejos… Y no podremos llegar a ella ahora. Cuando tengamos muchas horas de vuelo, podremos alcanzarla y ver que hay detrás de ella o donde nos lleva. ¿Dónde nos llevará?

Cuando aterricemos de nuevo en tierra, se lo preguntas a tus papás. A mí me dijeron que detrás de esa estrella luminosa hay mucha felicidad.

47

LA NIÑA CAMPESINA

Autora: Angeles Enriquez Fernández Il·lustradors: Alumnat de 4art de l’escola Lavinia Tutora Marisa Foix

En unas montañas muy bonitas al pie de Sierra Morena, vivía una niña que se llamaba María.

María se levantada muy pronto cada mañana para poder ir al colegio, ya que la escuela estaba a cuatro kilómetros de su casa. El recorrido que hacia María era a través de una vereda que atravesaba ríos, cañadas, zonas pedregosas y algunas colinas. Entre arboledas y alimañas, María, cada mañana veía serpientes, zorros, lobos, conejos y lo peor de todo, algún toro bravo.

María no tenía miedo a los animales, ella se había criado entre ellos, en su caso había gallinas, cerdos, cabras, burros, mulos, perros, gatos y una yegua.

Pero María tenía miedo a los toros bravos, porque un día de camino al colegio, uno de estos animales pensó que María era una amenaza y arrancó a correr detrás de ella intentando alcanzarla y clavarle uno de sus pitones, ella saltó la valla de un huerto y se escondió detrás de unas piedras, esperando que el toro abandonara la persecución y ella pudiera volver a la vereda para reanudar el camino a la escuela, pero el toro no abandonaba la vigilancia al otro lado de la valla.

48

María comenzó a chillar: ¡Socorro, Auxilio, que alguien me ayude!

Y acudiendo a los gritos de María apareció el Mayoral. Este, montado en su caballo, con una sola mirada, se hizo una composición de la situación, viendo a una niña acosada por uno de los toros bravos que él cuidaba.

El toro al ver al Mayoral se encaró con él, amenazando con embestirlo, y el Mayoral con su vara, pinchó al toro bravo hasta que este abandonó su posición y se reunió con el resto de la manada.

Sal de detrás de las piedras, que yo te protejo – dijo el Mayoral con el rostro serio.

Muchas gracias – contestó María con lágrimas en los ojos.

María continuó su camino hacia el colegio escuchando el maravilloso trino de los pajaritos.

49

EL VELER VIATGER

Autor: Mª Eulalia Mirabell Creus Il·lustradors: Alumnat de 4art de l’escola Lavinia Tutora: Marisa Foix

No fa gaire va sortir un veler de 12 metres d’eslora, i amb grans veles… També s’ha de dir que duia motor per les estones que no hi havia vent. Era el mes d’octubre i sortia del port de Blanes (Girona). El patró era un experimentat mariner que feia molt que navegava, amb ell hi anava la seva néta, que gaudia molt quan es banyava, jugava i es tirava de cap des de qualsevol lloc on hi hagués aigua.

Quan van planejar el viatge, volien arribar fins a Grècia, recórrer les meravelloses illes que són arxipèlags com les Cíclades: Mikonos, Santorini, les Jòniques: Corfú, Dodecaneso: Rodes, Safòniques: Salamina, Hydra… i moltíssimes més.

Però abans haurien d’arribar a Itàlia i es volien quedar uns dies.

Aquest viatge, es va pensar per conèixer les nostres civilitzacions, doncs tant els grecs com els romans han format part de la nostra història .

El màxim esplendor dels romans va ser quan Trajà va ser emperador; dominaven tot el Mediterrani i part de l’Àfrica: encara tenim restes de tantes construccions que van fer: arcs, com el Barà, aqüeductes per dur l’aigua, anfiteatres, coliseus …

Tal dit i tal fet; van sortir del port amb rumb al Golf de Lleó, a on sempre hi ha moltes corrents però aquell mes era molt plàcid.

L’avi va ensenyar a la petita grumet a familiaritzar-se al timó i ell, mentrestant mantenia les veles segons el vent; feien el menjar… Però el que més els hi agradava era veure la sortida i la posta de sol davant d’aquell mar immens. Aprofitaven al atracar el vaixell, per a banyar-se i nedar.

50

Tenien molta estona per xerrar, aprendre del mar i el vent però el que més feien era aprendre de la vida…

Quan per fi van arribar a Itàlia, l’avi li volia ensenyar algunes ciutats com Roma a on es trobaven magnífics monuments: el Foro, el Coliseu … els hi va agradar tant!

Seguien navegant fins a Grècia i l’avi explicava que els Grecs van ser la base de civilització occidental. Es reunien per pendre decisions en comú (democràcia); els pobles eren els polis, i les places per dissentir, àgores, teatres; va ser la seva expansió per el mar Mediterrani a on va arribar la seva cultura.

Després de veure tantes ciutats i illes, mentre tornaven cap a casa, anaven fent petar la xerrada.

L’avi li va dir: què t’ha semblat? T’ha agradat el que has vist? Ella estava feliç dient a tot que sí. Ell li preguntà: Coneixes algun filòsof? Ella va dir que sí amb el cap. Llavors l’avi amb tot el que havien viscut i vist va dir: “Solo sé que no sé nada”, saps de qui és aquesta frase? Ella va dir, crec que és de Sòcrates. Ell li va explicar que se li atribuïa a ell, però no hi havia testimoni escrit i Plató que era deixeble seu ho va deixar escrit.

Vols saber com acaba la frase?

“Y al saber que no sé nada algo sé, porque sé que no sé nada”.

I amb aquests pensaments, van entendre que encara hi havia molt per descobrir, calia tenir els ulls ben oberts a tot el que ens passi al nostre voltant.

La neta ja demanava quin seria el pròxim viatge per aprendre més.

P.D No cal moure’s sempre doncs cada dia passen coses meravelloses si les sabem veure!!

Sobretot ull !!! dubtar i buscar noves experiències…

51

LES VACANCES

Autor: Mª Carmen Vericat Il·lustradors: Alumnat de 4art de l’escola Lavinia Tutora: Marisa Foix

Era estiu i s'havia acabat el curs del col·legi, tots els nens estaven molt contents, també perquè havien tret molt bones notes i els seus pares preparaven un viatge amb tota la família. A casa del Miquel, els seus pares havien pensat d'anar a un poblet que no havien vist mai, per a fruir de la muntanya.

El primer de juliol els pares d'en Miquel van començar a preparar les maletes de tots, sense descuidar-se una pilota i algun joguet, jocs de taula per entretenir-se quan es fes fosc i estiguessin tots junts després de sopar, tot prenent la fresca.

A l'endemà ja estava tot preparat i amb l'ajuda de tots van carregar el cotxe, que sens dubte quedà totalment ple. Es hora d'anar-se'n i en Miquel i els seus pares s'acomiaden dels avis amb una forta abraçada. És el moment de començar les vacances i el cotxe es posa en marxa en direcció a aquell petit poble de muntanya. A l'última hora del matí la família d'en Miquel arribà al petit poblet i anaren directament a la fonda, per descarregar les maletes i poder dinar. És una fonda petita i molt acollidora, està feta de pedra amb una llar de foc força gran.

52

A primera hora de la tarda en Miquel va sortir a passejar pels voltants de la fonda i agafà un camí que portava a les afores del poble, des d'on es veien les muntanyes que els envoltaven i pensà que els propers dies hi tornarà per veure de prop alguna cosa que li semblava haver vist bellugar-se.

El sol ja està baixant i es comença a fer fosc, en Miquel pensà que ja és hora de tornar a la fonda, sinó els seus pares patiran i a més a més el renyaran. Agafà doncs el camí de tornada, però en aquell moment va veure unes flors al costat del camí i les collí per regalar a la seva mare, tot fent un ramell. Es posà a caminar de pressa cap a la fonda tot tenint al pensament les coses que ha vist, amb el desig d'explicar-ho als seus pares, cosa que fa tot sopant.

L'endemà i després d'esmorzar en Miquel es posa una gorra pel sol i pren una motxilla amb aigua i fruita, i amb moltes ganes agafa el camí cap el lloc on li va semblar veure alguna cosa que es movia. Els seus pares varen preguntar on anava i els hi va explicar, tot demanant que el deixessin anar tot el dia; després d'escoltar-lo, li van demanar que tingués molt de compte de no caure i que s'emportés alguna cosa més de menjar.

Va emprendre el camí i al cap d'una estoneta, efectivament, va començar a veure coses que es bellugaven, però a mida que s'hi anava apropant va veure de què es tractava, estava clar, era un ramat d'ovelles prou gran. Quan va ser-hi més a prop observà que també corrien unes cabres, així com ovelletes i cabrits petits; tot vigilant i bordant molt fort, corrien al voltant del ramat, dos gossos d'atura. Molt a prop hi havia assegut un home amb un barret de palla, un bastó i una flauta, però no treia mirada vigilant de tot el ramat.

53

En Miquel li digué que sí, i que tothom que el veia es quedava embadalit i ple d'enyorança, i li explicà també que les ones trencaven a la sorra i a les roques fent una bonica escuma.

Parlaren de moltes altres coses, i al començar a enfosquir la tarda en Miquel es va acomiadar del pastor, tot pensant que l'endemà hi tornaria per explicar-l'hi més coses de la mar.

Tots els matins en Miquel esmorzava amb els pares i després anava a fer una petita excursió per la muntanya, tot buscant una font i gaudir del sol, l'arbreda i el paisatge, però el pensament d'en Miquel estava en dinar i després marxar a veure al seu amic el pastor, fent-l'hi companyia totes les tardes.

Passaren els dies i l'endemà ja marxaven, doncs les vacances s'havien acabat. En Miquel va demanar als seus pares que el deixessin estar tot el dia amb el pastor, per poder acomiadar-se i explicar-l'hi més coses del mar que no havia pogut veure mai.

L'alegria d'en Miquel va ésser molt gran doncs li donaren permís per anar-hi.

Després d'esmorzar demanà a la cuina de la fonda alguna cosa per endur-se per dinar, i agafà el camí de la muntanya. Arribà al lloc on estava el ramat i el pastor i li digué que passaria tot el dia amb ell per acomiadar-se, doncs l'endemà ja marxava cap a casa seva.

Parlaren de moltes coses i es varen explicar mil històries, també cantaren cançons, però quan ja començava a baixar el sol, en Miquel li digué si volia que li expliqués una altra història d'un home del poble de Calella, on ell vivia.

54

El pastor quedà encuriosit i li digué que sí. En Miquel li explicà que havia un vell pescador que se'n va anar a viure molt lluny del seu mar i assegut al sol d'un vell carrer cantava un vell vals mariner. Tenia barca, tenia rems, tenia molta força a les mans per anar amb il·lusió i veure el sol sortir a l'horitzó. En Miquel li anava explicant la història, que en Pere, el pastor, escoltava molt atent. A les hores, digué en Miquel, que de cop i volta un infant se li va apropar al pescador i li preguntà: " Digues-me tu, que hi has estat, com és aquest teu mar?". I el vell pescador li respongué: "El mar és bo, el mar és blau, el mar és calma i és temporal, i si Déu vol, tal volta, un dia hi tornaré, mirant cap a l'Est, i mirant el blau mar, on havia passat tants anys".

El vell pastor va quedar molt content amb aquesta història i li preguntà si en sabia alguna altra; en Miquel respongué que sí, però que se les guardava per l'any següent.

En acabar la història parlaren una estona més i després s'acomiadaren amb una forta abraçada desitjant-se molta sort i sobretot amb la promesa de que el proper estiu es tornarien a veure.

Quan en Miquel arribà a Calella i va veure als seus avis, els hi explicà tot el havia viscut aquelles vacances.

55

L'ÀLIGA D'AIGUA

Autor: Josep M Ferrando Il·lustradors: Alumnat de3er de l’escola Barcelona Tutora: Teresa Somalla

Fa temps, molt de temps, en el meu país hi havia una muntanya molt alta, molt alta, que acabava gairebé en punta. Hi havia l'espai just per una masia, on vivia una família de pagesos, quatre ovelles, dues gallines i un gall. Si algú es movia massa corria el perill de caure muntanya avall.

Un dia, una de les gallines, després de covar els seus ous, va tenir cinc pollets, petits, rossos i una mica escanyolits. El més petit de tots, que era una mica entremaliat, es deia Tuc i tot que la seva mare li havia dit que no corregués i que vigilés de no caure ja que podria anar muntanya avall, no li feia massa cas. Tant és així que un dia, tot perseguint una papallona que anava de flor en flor, va relliscar i va anar rodolant muntanya avall.

“Piu, piu, piu”, anava cridant en Tuc, però ja ningú no el podia sentir.

Rodolant, rodolant, tot d'una va caure dins un forat que donava a una gran cova fosca i humida. En Tuc, doncs, tot espantat, es va trobar dins la cova, tot sol, sense veure-hi res i sense saber on era.

“Si vull sortir d'aquí”, es va dir un cop passat l'esglai, “m'he d'espavilar!”

56

Així va ser com va començar a obrir bé els ulls per intentar veure alguna cosa.

Passaven els dies i ell forçant els ulls, forçant els ulls,... Sabeu què va passar? Que els ulls poc a poc van anar creixent i creixent i es van fer grossos, molt grossos, de manera que en Tuc va poder veure on era i tot el que hi havia al seu costat dins la cova.

En Tuc va veure que a prop d'on estava hi havia un gran pendent humit, amb molta molsa i ple de cucs.

“Quina gana que tinc”, es deia en Tuc, “aniré cap allà i podré menjar” Amb molta cura va intentar anar-hi, però les seves petites ungles no es podien arrapar a terra i relliscava. Ho provà tres, quatre, cinc cops, però no hi havia manera d'apropar-s'hi. En Tuc, però, va pensar que si volia sortir d'allí li calien forces i que havia de menjar. I va continuar intentant clavar les seves ungles al terra, cent, mil, cinc mil vegades... Sabeu què va passar? Que les ungles es van anar fent grans, corbades, dures i llargues i així en Tuc va poder apropar-se al lloc on hi havia els cucs i va poder començar a menjar.

Passava el temps, però en Tuc no trobava la manera de poder sortir d'aquella cova.

Un dia es va preguntar què devia ser aquella petita rodoneta blanca que hi havia allà lluny, a l'altre costat d'on era ell.

“Potser és un forat per poder sortir d'aquí?”, es va preguntar en Tuc, “intentaré arribar-hi”, es va dir tot decidit.

Va moure les seves petites ales, però en prou feines es va moure de lloc i, fins i tot, va estar a punt de caure més avall. En Tuc, però, va insistir i anava batent les ales constantment.

“Que cansat estic”, es deia, “però, una mica més, una mica més”, insistia.

57

I així, dia darrere dia. Sabeu què va passar? Que les ales havien crescut de tal manera que en Tuc va poder volar cap allà on hi havia la petita rodoneta blanca. Va comprovar que era un forat obert a la cova per on entrava la llum del sol. Content, veient propera la seva salvació, va intentar sortir per aquell forat, però...no hi passava. El forat era molt petit i ell, a causa del temps passat i dels canvis físics soferts, s'havia fet gran.

Un cop més, sense perdre l'esperança, es va posar a treballar. Amb el seu petit bec va començar a picar la terra que envoltava el forat, però era una terra dura i pedregosa i en Tuc en prou feines aconseguia treure una mica de pols. Va continuar picant i picant al voltant del forat amb el seu bec una, dues, cent, mil vegades,... Sabeu què va passar? Que el bec es va endurir i es va anar fent gros de tal manera que en Tuc va poder engrandir el forat per on, per fi, podria sortir d'aquella cova després de tant de temps. Encuriosit, tragué el cap pel forat i...va poder comprovar, amb certa desesperació, que aquell forat estava en una paret perpendicular de la muntanya i, a més, al davant mateix queia una blanca i escumosa cascada d'aigua.

“I ara, què faré per sortir d'aquí?”, es preguntava un cop més en Tuc, gairebé plorant.

58

Pensà que l'única manera de poder-ho fer era agafar molta embranzida, saltar cap enfora i batre molt fort les grosses ales. Dit i fet. Va recular, va començar a córrer i, tot just traspassat el forat, va estendre les llargues ales blanques i les va batre amb força i decisió tot travessant la cascada d'aigua.

La gent del poble que hi havia a la vall, en veure'l, gran, tot blanc, regalimant aigua sota la brillant llum del sol, va exclamar: “Una àliga d'aigua, una àliga d'aigua!”

En Tuc, content i ufanós perquè l'havien pres per una àliga, va emprendre el vol majestuós com l'àliga que realment ja era gràcies al seu esforç per sobreviure.

Abans, però, de marxar cap un penya-segat proper a fi de refer la seva vida, va donar unes voltes per sobre la muntanya on havia nascut: allà hi havia la casa, les quatre ovelles, les dues gallines i el gall. Una de les gallines, molt vella ja, en veure aquella àliga, va exclamar tota cofoia: “És en Tuc, és en Tuc que s'ha fet gran i se'n va de casa!. Bona sort, fill meu!”

59

EN LAS MONTAÑAS

Autora: Julia Cano de la Fuentes Il·lustradors: Alumnat de 4rt de l’escola Barcelona Tutores:Fina Romero/Silvia Fenollosa

Ya está saliendo el sol, madre, ya es la hora de ir con padre a poner a amamantar a los corderetes.

Sí - dijo la madre-. Ponte las botas pero vístete ligera de ropa que hoy va hacer un buen día, el sol está saliendo con mucha fuerza. Ya es hora de que se vaya el invierno, ha sido muy frío, pero a mí me gustan todos los días: Cuando veo llover a través de los cristales o en las montañas... es divertido, lo único que no me gusta son las tormentas, los relámpagos y truenos me horrorizan.

A mí también me asustan pero tú eres mayor y padre dice que no tiene miedo. Yo cuando sea mayor tampoco lo tendré. ¿Sabes madre? Ayer fui a despertar a un corderete muy pequeño que se durmió debajo de un matorral y al tocar las ramas salió corriendo un conejito. Era precioso pero me dio un buen susto. A padre le hizo gracia ver la cara de espanto que se me quedó. Esto hizo padre, sí, pero me abrazó y me revolvió el cabello con mucha ternura. ¿Sabes lo que me gusta mucho del invierno? La nieve…Cuando caen esos copos tan grandes y ves cómo las montañas verdes se van quedando blancas. Es precioso, las niñas de la ciudad no ven estos paisajes. Me dan pena…

No te den pena, en las ciudades hay cosas interesantes. Tú pronto lo aprenderás porque ya vas a cumplir cinco años.

Sí, madre, yo sé que iré al colegio y aprenderé muchas cosas. Como mis hermanos, que si les hablo de la nieve y de las nubes ellos me explican muy bien cómo y porqué se forman. Los profesores saben y enseñan muchas cosas. ¿Cómo han aprendido tanto, madre?

Leyendo muchos libros y en la Universidad, allí se aprende mucho. ¿Padre y tú habéis ido a la Universidad?

No, padre y yo siempre hemos vivido en el campo, solo fuimos al colegio y a los doce años ya nos quedamos aquí con nuestros padres, cuidando los rebaños y ayudando en la casa. ¿Y cómo es que sabéis tantas cosas? Sabéis tejer la lana de las ovejas, hacer queso, mantequilla y embutidos caseros, conocéis las plantas y para qué sirven… ¿todo esto cómo lo aprendisteis?

60

Eso no lo enseñaron nuestros padres y abuelos. Piensa que la vida enseña mucho: Tú ya sabes cómo nacen los corderos, cómo se abren las flores, cómo hacen la miel las abejas… éstas son las cosas que enseña la vida día a día.

En la Universidad aprenderé como mis hermanos y también aprenderé a quereros más, madre.

No, el cariño y el amor se lleva dentro, como el aroma de las plantas o como el dulce de la miel. ¡Ah, claro! Por eso yo os quiero tanto.

61

MÀGIA A LA NATURA

Autora: Maria Montserrat Gibert Il·lustradors: Alumnat de 4art de l’escola Barcelona Tutores: Fina Romero / silvia Fenollosa

La Júlia, l’Ariadna i la Maria eren unes nenes molt eixerides que vivien en una ciutat molt bonica. Però hi havia un problema, feia temps que no veien el sol, ni la lluna, ni les estrelles, i això les tenia molt amoïnades. Els pares ja els hi havien explicat que la contaminació dels fums, les deixalles i el poc que es cuidava la terra en podien ser la causa. Per aquest motiu, les nenes sempre intentaven llençar les deixalles als contenidors de reciclatge corresponents.

Un dia, mentre eren al parc, van veure una velleta que anava molt carregada amb un gran sac. Aquella senyora recollia tots els papers de caramels i altres deixalles que la gent havia tirat al terra del parc i les posava dintre del sac. Totes tres nenes hi van anar corrents per ajudar-la. Aleshores van cridar els seus amics que eren al parc, en Cèsar, en Dídac i l’Arnau que s’hi van acostar i també es van posar a recollir tota la brutícia. Quan ho van tenir tot recollit la van acompanyar fins que es va seure en un banc del parc. Va ser llavors que la velleta els hi va dir que era la Fada de la natura i com que estava molt agraïda perquè l’havien ajudat els hi donaria uns regals màgics. En aquell moment va fer aparèixer tres caixes.

62

A la Júlia, que era la gran, li va regalar una caixa de color blau cel. A l’Ariadna, la mitjana, li donà una caixa de color blau fosc i a la petita, la Maria, una caixa de color platejat. Van donar les gràcies a la Fada de la natura amb una forta abraçada. Tots estaven molt contents i nerviosos per obrir les caixes i mentre les agafaven la Fada va desaparèixer.

Tots junts es van posar al voltant de la caixa de color blau cel i la van obrir, a dintre hi havia una manteta amb un dibuix d’un gran sol preciós que brillava tant que semblava de veritat. Aleshores van pensar que el sol estaria més content en el cel que era el seu lloc. Es van posar rodejant la manteta, la van agafar i sacsejar moltes i moltes vegades fins que de sobte el sol va sortir i va pujar fins al cel. Quan va arribar a dalt de tot va començar a brillar encara més, al mateix temps van començar a obrir-se totes les flors que feia dies que estaven tancades i també van tornar a sentir-se cantar els ocells. Els nens i les nenes estaven tan contents que van demanar als seus pares que els deixessin tornar al parc durant la nit per obrir les altres caixes.

63

Quan el cel va enfosquir tots retornaren al parc plens d’emoció. L’Ariadna, que li tocava obrir la caixa de color blau fosc, estava molt nerviosa. Llavors es tornaren a col·locar tots al voltant de la caixa i la van obrir. A dintre van veure una manteta de color blau nit amb una lluna plena molt bonica i que els mirava amb uns ulls tan dolços que sense pensar-hi ni un instant tots van agafar la manteta i la sacsejaren fins que la lluna plena d’un salt i fent una gran rialla va anar cap al cel. De sobte en Dídac que estava mirant el llac del parc el va assenyalar perquè tots els nens i nenes ho veiessin: la lluna plena es reflectia sobre el llac com si fos un mirall, era una imatge màgica.

Ara li tocava el torn a la Maria, i amb tots els amics i amigues al voltant de la caixa platejada va aixecar la tapa. Hi havia una manteta tota plena d’estrelles, n’hi havia de grans i de petites. Entre tots van sacsejar la manteta i van començar a sortir milers d’estrelles i d’estrelletes de color platejat que saltaven i brillaven contentes plenes d’alegria cap al cel. Tots els nens i nenes es van quedar bocabadats mirant com la lluna i les estrelles tornaven a brillar sobre el cel de la nit.

Tots sis donant-se les mans van tornar cap a casa seva , estaven molt contents d’haver tornat cada cosa al seu lloc i de com havien après a cuidar de la natura.

Corrien i saltaven tot cantant: “El sol és esclat de vida, la lluna dolça malenconia i les estrelles cants d’alegria.”

Aquella nit, la Júlia, l’Ariadna i la Maria van dormir ben agafadetes a les seves mantetes màgiques.

64

LA NINA DE PORCELLANA

Autora: Marisa Puig Basssols Il·lustradors: alumnat de 4art de l’esscola Barcelona Tutores: Fina Romero /Silvia fenollosa

Una nit de Reis a la Carlota li van portar una nina molt bonica, era de porcellana, tenia els cabells daurats com el sol, portava un vestit blanc de blonda, un petit barret de gasa i sabates de xarol. La Carlota es llevà molt d’hora per anar a obrir els regals i n’hi havien tants amb el seu nom que, impacient com estava, al desembolicar la nina, aquesta li va caure al terra i se li va xafar el nasset. Enrabiada la va apartar i va dir que no la volia. Aquella nina com tots els altres regals d’aquell dia van ser apilats a una habitació repleta de joguines, algunes encara dins el seu embalatge.

Passava el temps i la nina seguia sola en un racó de la habitació, ningú l’anava a veure. Es passava els dies plorant i preguntant-se perquè ningú volia jugar amb ella. El cor li deia que algun dia, fora d’allà, trobaria qui l’estimés i una nit va decidir sortir d’aquelles parets fredes i tristes on mai s’havia sentit feliç. Al sortir al carrer va agafar aire, necessitava respirar. En aquells moments se li obria un món incert i misteriós però al mateix temps lliure i esperançador.

Era una nit de lluna plena, havia plogut i l’asfalt dels carrers humits reflectien els arbres de la ciutat. La nina va començar a caminar sense saber a on anava però segura del pas que estava fent doncs eren tantes les ganes de sentir-se estimada que res la faria tornar cap enrere.

65

Una tarda que la Carlota estava passejant per les Rambles amb la seva àvia, va veure una nena amb una nina que demanava almoina. Al apropar-se a donar-li unes monedes es va adonar que la nina que portava aquella nena era la mateixa que li havien portat a ella els Reis. Ho sabia perquè anava vestida igual i tenia el mateix cop al nas que li havia fet ella al caure-li al terra. «Com pot ser?» va pensar.

No s’ho podia creure! Llavors, amb veu crispada li va preguntar a aquella nena com havia arribat aquella nina a les seves mans. La nena, de nom Mariona, li va explicar que una nit estava dormint a un banc del carrer i la va despertar el plor d’una nina, ella va pensar que estava somiant perquè tot sovint somiava que jugava amb una nina de porcellana amb els cabells daurats com els sol, amb vestit de blonda blanc, un petit barret de gasa i sabates de xarol. Però a l’obrir els ulls va veure que aquell plor era real, que al seu costat estava la nina dels seus somnis. I al veure la nina tant desconsolada li va preguntar que era el que li passava i aquesta li va dir que s’ havia escapat de la casa on estava perquè es trobava molt sola. «Li vaig prometre a la nina», continuà dient la Mariona, «que mai em separaria d’ella i que passés el que passés sempre estaríem juntes». I continuà explicant-li que sempre havia volgut tenir una nina però que no es podia imaginar mai tenir-ne una tant bonica com aquella. «Has vist quin nasset te tant graciós?

Hi té com un petit cop» li digué la Mariona mentre acaronava la cara de la nina i la mirava dolçament.

66

La Carlota no entenia com algú podia trobar-li alguna gràcia en aquella cara que ella sempre havia vist deformada.

No sabia perquè però li dolia separar-se d’elles, llavors li va preguntar a la Mariona si volia anar un dia amb la nina a jugar a casa seva doncs sentia la necessitat de tornar-les a veure.

El dia que va arribar la Mariona a casa la Carlota, en veure tantes joguines va quedar bocabadada, les dos nenes van començar a jugar, i a mesura que anaven agafant les joguines, aquestes cobraven vida: el pallasso feia tombarelles, la pilota saltava i botava, la baldufa girava, la caixeta de música sonava, les nines ballaven...

Allò era una bogeria de sons i de colors. Les dos nenes no paraven de riure i aplaudir i la nina abraçada a elles els hi omplia la cara de petons. Mai havia sigut tant feliç.

A partir d’aquell dia la Mariona i la nina anaven cada setmana a jugar a casa de la Carlota. El dia vint de febrer la Carlota feia deu anys i la Mariona no tenia diners per comprar-li cap regal però no li faltava imaginació i li va regalar un conte escrit per ella que la nina va ajudar a il·lustrar.

Aquella nit la Carlota va agafar el llibre amb ànsia, encuriosida per saber la història que contenia, el llegia amb molt d’interès quasi sense respirar. No volia perdre cap detall i a mesura que anava passant el fulls, per les seves galtones rosades anaven relliscaven unes llàgrimes. Eren llàgrimes dolces que brollaven d`un sentiment molt bonic que fins aquell moment mai havia sentit. Quan va arribar a la paraula “Fi” va tancar el llibre fent un sospir. En uns pocs minuts aquell conte li havia ensenyat a conèixer el verdader valor de les coses, a saber que les persones i també les nines, no són lletges o maques sinó que són com un les vol veure. I havia descobert que estimant, no només fas feliç als altres, també un mateix és més feliç.

Per últim va desar curosament el conte al prestatge com feia sempre per ordre alfabètic. Aquest anava a la lletra L tal com començava el títol escrit a la portadadel conte on hi deia “La nina de porcellana”.

67

68

L'AGOSARADA ENXANETA

Autor: Ramón Poll Barbarà Il·lustradors: alumnat de 4art de l’escola Berceloma Tutores Fina Romero/silvia fenollosa

La Joana tenia 8 anys acabat de complir. Era d'allò més valenta i atrevida, per això ja feia un any que era la primera enxaneta de la colla castellera Xerrics d'Olot, on vivia amb la seva família. Quan projectaren aixecar per primera vegada un 4 de 9 amb folre, els altres enxanetes de la colla ho intentaren, però no s'atrevien pas a pujar tant enlaire. Ella, sense cap por, va aconseguir-ho al primer assaig, i a l'hora de fer-ho al bell mig de la plaça, no sols va pujar al cap d'amunt, sinó que un cop allí dalt, tant bon punt va fer l'aleta, en un instant, va desplegar una senyera que portava entrelligada al coll que va deixar voleiar castell avall. Ja podeu imaginar-vos els aplaudiments i els crits de tots els assistents a la festa!

Vet aquí que un dissabte del mes d'octubre, la Joana amb el seu pare i els seus dos germans, en Marc i en Ferran, que tenien deu i dotze anys, se'n van anar de bon matí a caçar bolets. Així ho deien al seu Olot natal, i ella no sabia pas que en altres encontrades en diguessin "anar a cercar bolets", o "buscar bolets". Com que el bosc no estava pas massa lluny d'on vivien, sempre s'hi arribaven a peu, i era molt fàcil que en "Toixó", el seu gos, els seguís ben content i alegroi.

Caçar bolets no és pas cosa fàcil! En primer lloc cal conèixer i saber quins són els bons per menjar, i quins els dolents i verinosos; després cal saber com collir-los correctament amb l'ajut d'una petita navalla per tal de tallar el tronc, sense malmetre la boletera. En Josep, el seu pare, no li deixava portar navalla fins que no tingués deu anys. Era com un obsequi especial que tots ells sabien que era el regal estrella al fer els deu anys! Per això ella era qui portava el cistell. En Josep era un gran aficionat i coneixedor dels bolets. Ell els havia explicat ben bé com s'havia de fer per tallar-los correctament.

Del que no se'n havia sortint tant és de que arribessin a distingir els bons dels dolents. Ells tres, ho arreplegaven tot!

69

En un racó del bosc en Josep els va aturar i es posà a destriar els bolets bons dels dolents, d'entre la barreja que ells havien posat al cistell. No era cosa de carretejar inúltilment aquells que no eren pas bons! Quan estaven tots tres atents a les explicacions que els donava el pare, per tal que anessin capint les diferències, es va sentir un udol llastimós llançat pel seu gos. "Toixó, què et passa? On ets?", preguntà en Ferran, qui va sentir a la seva esquena el lloc d'on havia sorgir l'udol. Tot seguit els grinyols d'en Toixó es feren més profunds i llastimosos.

Tots quatre s'atansaren al lloc d'on sortien, i espantats varen veure que sorgien d'un gros forat que hi havia a terra. "Compte, és el cau de l'ós!", els advertí el pare. "Aquí hi viu un ós?", preguntà en Marc amb cara esporuguida. "No", s'apressà a contestar el pare, "l'anomenen així perquè sembla ser que fa molts anys havia estat un cau d'óssos bruns, dels que habitaven pels Pirineus.

Malauradament els pagesos que vivien per les masies dels voltants els varen caçar a tots, i des de llavors per aquests boscos ja no es veu cap més d'ós". Els grinyols ploramiques d'en Toixó, des del fons del forat, trencaren les explicacions d'en Josep. "En Toixó a caigut aquí dins. Com el treurem ara?" preguntà en Ferran. "Jo sempre porto una corda llarga a la motxilla, la llançarem dins per tal que en Toixó la mossegui fortament i llavors l'alçarem", seguí dient en Josep.

Així ho feren una, dues i fins a cinc vegades! Per més que s'alternaven per cridar al voltant del forat donant instruccions a en Toixó, aquest no s'agafava pas a la corda. En Josep ho va fer primer, amb veu dominant, en Ferran ho va intentar amb un to de bon amic, en Marc, tot seguit, va dir-li quatre crits, que és el havia de fer l'animal. La Joana amb veu més dolça i acaronadora possible tampoc va aconseguir-ho. El pare per fi, ho va provar altre cop, lligant-li un dels bolets que sabia que li agradaven de rosegar. "Potser està ferit per la caiguda i no es pot moure", concretà en Marc. "Sigui el que sigui, algú de nosaltres ha de baixar a buscar-lo!", acabà sentenciant el pare.

70

El silenci regnà al voltant del forat del cau de l'ós! Tots començaren a pensar en quins perills amagava aquell cau fosc i sinistre. Val que ja no hi havia óssos, però podia servir de cau per altres animals. Ben segur que estava ple de teranyines, amb aranyes peludes. I si estava ple de serps? Potser hi havia niat ratpenats? Els grinyols lastimosos d'en Toixó els feren desterrar tots aquells pensaments truculents, i de cop la Joana digué: "Pobret Toixó! Ja hi baixaré jo", veient la cara que hi posaven els altres afegí ben decidida "sóc la que menys peso, i si sóc capaç d'enfilar-me al cap d'amunt d'un castell, bé puc baixar al fons d'un cau".

Llavors el pare, tot parlant de la satisfacció que li produïa tenir una filla tant valenta, va lligar la grossa corda a la cintura de la Joana; tragué un parell de cordills més prims de la seva motxilla i els lligà un a cada canell de la Joana.

"Mira Joana, si quan et baixem veus algun perill i vols que et tornem a pujar, estira del teu canell dret. En el cas que vulguis més llibertat de moviments, per quan arribis al fons del cau, ens fas un senyal amb el cordill del canell esquerra". Ell prengué la grossa corda entre ses mans, deixant el cordill dret a la mà d'en Ferran i l'esquerra a la mà d'en Marc. Així, la Joana fou baixada cap el fons del cau de l'ós.

71

Quan just estava a mig camí, va estirar ben fort del cordill de la dreta. En Ferran al notar l'estrebada, s'agafà a la corda del pare i tot dos l'estiraren cap amunt. Tot just treure el cap pel forat, va dir: "Està molt fosc allí baix, que podria tenir llum?". "Per sort, sempre porto una llanterna en la motxilla", respongué el pare. Un cop lligada la llum a la cinta del cap de la Joana, varen tornar-la a baixar al fons del cau. En arribar al capdavall, veié a en Toixó que estava estamordit en un racó de la cova, tot llepantse una pota. Llavors va estirar el cordill de l'esquerra, per tal de que li donessin llibertat per a ser capaç d'arribar fins on es trobava l'animal. El pare va afluixar la tibantor de la corda, i d'aquesta manera ella s'atansà al pobre gos, qui tant sols de veure-la ja va començar a moure la cua alegrois. No es podia posar dret, talment es veia clar que amb la caiguda s'havia trencat una pota. La Joana el va agafar amorosament entre els seus braços i ja estava a punt d'estirar el cordill de la dreta, quan va descobrir quelcom que brillava a la llum de la seva llanterna. S'acostà i va veure que era una peça metàl·lica llarga i fina. Va penjar-se-la com va pogué en mig de la corda que li feia de cinturó i va estirar el cordill de la dreta. Donat el nou pes que notaren al cap d'avall de la corda, tots tres varen haver d'agafar-se amb força per enfilar-la fins al capdamunt.

72

Un cop tots a dalt, i després que cada un de la família acaronés a en Toixó, decidiren que el primer que farien seria passar per casa del veterinari per tal que li curés la pota. Llavors en Marc va ser el primer en adonar-se del que portava la Joana a la cintura. "Què és això? Però si és un sabre! I quin puny més bonic que té!". En Josep, el pare, li tragué de la cintura i se'l va mirar amb detall. Amb aire cerimonial els digué: "És tota una troballa! Carai, Joana! Has fet una troballa molt important!". En Ferran preguntà: "Què vols dir, pare, amb què és una troballa important?". Ell els va dir: "Tothom parlava que en aquestes muntanyes un general carlí hi havia perdut el seu sabre. Es quelcom del que de tant en tant se'n parla pels pobles de la Garrotxa. Els uns deien que era una llegenda, d'altres un conte per entretenir badocs. Tota la comarca coneix la història del sabre perdut del general sense que ningú se l'hagi cregut mai. Ara resulta que gràcies a en Toixó i la Joana nosaltres podrem dir que era una història de veritat!".

I vet aquí que un gos, dos vailets i una enxaneta agosarada, varen ser reconeguts per tota la comarca com els descobridors de la veritable història del sabre del general carlí!

73

ELS LLUNYANITOS VAN A LA TERRA

Autora: Rosa Maria Bou Laixendry Il·lustradors: alumnat de 4rt de l’escola arcekona Tutores: Fina Romero/Sivia Fenollosa

En una galàxia perduda per l’espai, lluny de La Terra, hi havia vida intel.ligent: eren els llunyanitos.

Eren uns éssers molt simpàtics i juganers i, a més a més, eren molt intel·ligents. En el seu món no hi havia guerres ni dolenteries de cap mena.

Una vegada, els que manaven van decidir visitar la Terra. A la nau que van preparar hi viatjarien un savi, un enginyer i una família. Volien saber com era la nostra manera de viure.

Van arribar a la Terra i varen quedar d’acord en què els vindrien a buscar al cap de 6 dies. Tots van començar la seva tasca: El savi es va adreçar a la NASA, l’enginyer a la universitat, i la família… què va fer la família? Els seguim?

Doncs van decidir separar-se i reunir-se allí mateix al cap de tres dies; si passava alguna cosa es comunicarien. Els llunyanitos tenien la capacitat de fer-se invisibles i la de comunicar-se amb la ment entre ells.

Un cop separats, en Kan, que així es deia el llunyanito petit, va trobar-se amb un gos; el gos bordava i en Kan se li va acostar, el gos es va fer enrere; heu de saber que tots els llunyanitos podien canviar el seu idioma pel de qualsevol que els parlés; però és clar, un gos era difícil; en Kan va veure que el gos tenia por perquè bordava, però reculava .

74

De sobte es va sentir una veu que cridava: —Lucky, Lucky; —era en Roger, el fill d’una família que vivia en un mas prop d’allà. En Lucky movia la cua i el llunyanito l’anava estudiant. Quan va arribar en Roger es va quedar parat; en Kan li va parlar amb el seu idioma: —Qui ets?, com et dius?. —I, és clar, en Roger no l’entenia i li preguntava: —Què fas aquí?, d’on véns?. —En Kan ja en va tenir prou amb les seves paraules i tot seguit va començar a parlar amb la nostra llengua. En Roger es va anar calmant poc a poc, però en Lucky seguia bordant; llavors en Roger va sentir la veu de la seva mare que s’acostava i no savia què fer; quan va arribar la mare en Roger tenia el Lucky agafat i la mare li va preguntar què passava. En Roger es va girar i va veure que no hi havia ningú, va dubtar, però va contestar: —res, res, és que el Lucky ha vist alguna cosa i no calla. —Doncs vinga, cap a casa a sopar que ja està preparat, —digué la mare.

En Roger gairebé no va sopar perquè tenia el cap en un altre lloc. Sabeu en què pensava, oi? En Lucky també estava inquiet.

Al cap d’una estona en Roger badallava fent veure que tenia son i el pare li va dir: ajuda a la teva mare a recollir i podràs anar a descansar.

En Roger ho va fer i quan estava al llit no parava de pensar en qui podia ser aquell ésser. Va esperar a que els pares s’adormissin i va sortir fora. Va dir-li a en Lucky: — Si no bordes, pots venir amb mi.

75

Just al sortir va veure al llunyanito que s’acostava i el Lucky va fer un bot. En Roger, que ja estava molt més tranquil, va dir-li al llunyanito: —jo sóc un nen i em dic Roger; i tu qui ets?. —Jo sóc també un nen i vinc d’una galàxia llunyana; em dic Kan. —En Roger va preguntar: —Però com has vingut?, què vols?, què busques?. —I en Kan li va explicar perquè estava aquí. —Així doncs, tinc tres dies per conèixer-vos, perquè després em trobaré amb els pares i més tard amb els altres companys i marxarem amb la nau que ens vindrà a buscar. —En Roger estava al.lucinat; era l’aventura de la seva vida. Què podia fer?. Dir-ho als pares?, als seus amics?, callar?.

Què farieu vosaltres?. Si li diu als amics no s’ho creuran; i per convèncer-los voldrà que coneguin a en Kan, però quan els el vulgui presentar, en Kan no es fiarà i es tornarà invisible i farà que els seus amics se’n riguin i no el creguin. Si li diu als pares tampoc se’l creuran i li diran que no sigui tan fantasiós. I si calla…, però no vol callar!, perquè creu que és una aventura massa emocionant per no explicar-la (quan feu alguna cosa diferent us agrada explicar-la, oi?. Doncs això li passava a en Roger).

Finalment és en Kan qui li aconsella que parli amb els seus pares i ell també ho farà amb els seus. Així ho va fer, i quan els ho estava explicant va arribar la família d’en Kan; es van presentar i van exposar el motiu de la seva visita, que era conèixer als terrícoles. Els pares d’en Roger els van acollir a casa. A la nit en Roger no podia dormir, era molt fort el que estava vivint. No es va poder aguantar i va trucar en Víctor, un amic seu, i li va explicar, però en Víctor no el va creure. Li va dir: —Ara estem fora, però quan tornem vindré per veure-ho. —Van passar dos dies de feliç convivència, passant-s’ho d’allò més bé. Ja només els en quedava un; l’havien d’aprofitar. Tot el que els llunyanitos havien vist d’aquells terrícoles els havia agradat, tenien uns valors i uns sentiments molt macos. Però l’endemà, quan en Roger es va despertar va veure que els llunyanitos no hi eren, havien marxat; es va posar a plorar.

Just en aquell moment va arribar el seu amic: —a veure, torna a explicar-me això d’aquest amic nou d’un altre món. —En Roger li va explicar, però en Víctor no s’ho va creure. —Sí, home; i què més?. Ets un mentider. —En Roger es va quedar moix, però de sobte va veure al Lucky, s’hi va fixar i es va adonar que duia un collar diferent; s’hi va apropar i va veure que era com un transmissor. El va agafar i va sentir la veu del llunyanito: —Sóc el teu amic Kan. Hem hagut de marxar, ho sento molt; però quan vulguis parlar amb mi apreta aquest botó. I una altra cosa: he parlat amb els meus pares i m’han promès que tornarem. Fins aviat.

En Roger, amb un somriure, va pensar: —A veure si aleshores t’ho creus, Víctor…

76

Organitzaci贸:

Participaci贸: Escola Les Corts, Escola Lav铆nia, Escola Pau Romeva, Escola Barcelona, Escola Santa Teresa Lisieux, Centre de dia Aviparc, Centre de dia Neuroamunt.

77