JOCS FLORALS 2021 - LES CORTS by CRP Les Corts

Jocs Florals 2021 - Les Corts

El Drac i les Dragones Hi havia una vegada un drac que volia casar-se amb una dragona. Però les dragones estaven ben amagades i el drac no les veia. Aleshores va anar al mag del bosc i va agafar una rosa màgica. La rosa màgica feia que el que estigui a prop s’enamora del que té la rosa. Però el seu pla no ha funcionat perquè feia que totes les dones del poble estiguin enamorades del drac. El príncep va llençar una fletxa al collar on el drac portava la rosa. La rosa va caure i el drac es va posar a plorar. El drac va dir: per què mai no trobo una dragona per casar-me? El príncep sabia que a les dragones els hi agradava molt la carn. Va deixar una olla d’estofat, la va deixar a l’entrada del bosc i de sobte va aparèixer una dragona. Quan la va veure el drac la va saludar a poc a poc es va fer amics. El drac i la dragona van viure feliços per sempre.

Categoria:A1 Pseudònim: Kostis

Jocs Florals 2021 - Les Corts

Els cirerers florits Amb un cel del color del mar i amb un sol de color de mel, sota els cirerers florits hi ha dos llits perquè la gent s’hi pugui estirar i des de sota els puguin contemplar. Categoria:B1 Pseudònim: Maria Callas

Jocs Florals 2021 - Les Corts

El diari màgic En un món molt llunyà hi havia dues germanes que es deien Ainoa i Stefany. Eren unes nenes molt amables. Estaven a una muntanya amb els seus pares, en una casa de fusta molt gran. Les dues germanes se’n van anar al bosc i van entrar a una cova. Van trobar un diari i el van guardar a la motxilla. Quan van anar a casa, van treure el diari de la motxilla. Hi havia símbols molt estranys amb persones. Aleshores, les germanes es van espantar perquè el diari era màgic i cap de les dues no ho sabia quan el van agafar. Van mirar a l’ordinador, però no van trobar res del diari. Van decidir entrar al bosc i deixar el diari allà, però el diari tornava sol a casa. Per tant, se’n van anar a la biblioteca per saber alguna cosa sobre el diari màgic, però res, ni una mica d’informació, ni a l’ordinador ni a la biblioteca, res de res. Com que no sabien res en lloc, era molt difícil trobar una solució. L’Ainoa i la Stefany ho van dir als seus pares, però no els feien cas. Van posar càmeres per tota la casa i van veure en les càmeres de seguretat el diari flotant. Mai més van veure el diari perquè els seus pares el van cremar. Les nenes van aprendre que no havien d’agafar coses que no eren seves. Conte contat, conte acabat.

Categoria: B1 Pseudònim: Kaite Angel

Jocs Florals 2021 - Les Corts

Les discapacitats i els ocells Les discapacitats són molt especials, si en tens alguna no et rendeixis, i molt menys et deprimeixis. Si ets cec, no veuràs ni un bec, si ets sord, no escoltaràs cap corb. Si no tens olfacte és millor que no tenir tacte, si ets mut, no cantaràs com una puput. Si et falta un braç, de moltes coses no seràs capaç, si una cama se t’ha caigut, semblaràs un embut. Les discapacitats no són bones, però sí en algunes estones, de totes maneres no et fan pitjor, ets un exemple de superació. Les discapacitats són fàcils de suportar si les pots controlar i amb temps les pots superar, sempre amb ganes de canviar. Categoria:B2 Pseudònim: Superació 3000

Jocs Florals 2021 - Les Corts

Un viatge al passat En una petita i acollidora escola de Barcelona, hi estudiava una noia que es deia Júlia. La Júlia tenia 11 anys, era molt alta, morena, amb els cabells rinxolats i els ulls grans i blaus. Era una noia molt simpàtica, li encantava menjar xocolata i no li agradava gens menjar verdura... bé, suposo que com a tots els nois i noies. Vivia amb els seus pares i la seva germana gran. Els seus pares mai eren a casa, ja que treballaven massa. La seva germana gran, la Isabel, sempre passava d’ella perquè deia que era una setciències. A la Júlia no li agradava aquest adjectiu, però tampoc volia discutir... també passava bastant d’ella. La Júlia estava molt interessada en l'edat medieval perquè des de petita, el seu somni havia estat viure en un castell. Aquell dijous de maig feia una tramuntana que aixecava les pedres del terra. La Júlia es va despertar com el temps, estava nerviosa. Li tocava anar a l’escola. Tenia una presentació sobre l’edat medieval. Sempre anava sola a l’escola perquè els seus pares, com ja sabeu, mai hi eren. Quan va entrar a l’escola, tenia la sensació que tothom la mirava. No ho podia suportar més, volia fer la presentació i marxar, o bé, amagar-se sota una d’aquelles pedres voladores. Va tenir molta sort, li va tocar fer la presentació la primera. Ella sempre es posava molt nerviosa, així que si era la primera se la trauria de sobre ben ràpid. En començar la presentació es va començar a marejar i va caure al terra. De cop i volta es va despertar en una gran sala d’un castell medieval. Les parets eren robustes i la sensació era de calor. No era estrany, una gran llar de foc cremava a una paret del fons de la sala i la foscor de la sala quedava trencada per la lluïssor tènue del foc. Al seu voltant, mirant-la fixament, un munt de monges la miraven. De sobte, la van agafar entre tres o quatre, no ho va veure bé i la van començar a vestir com una princesa. Ella no sabia què fer en aquell moment, encara estava mig estabornida pel cop al cap. Una vegada la van tenir vestida, les monges se'n van anar a feinejar pel castell. La Júlia va començar a investigar el castell de manera 7

Jocs Florals 2021 - Les Corts

discreta però neguitosa i va veure la família reial. Es va adonar que era la seva família però no va dir res. Al cap de quatre dies, la van a posar a treballar al jardí. Mentre feia la feina que li havien encomanat, sent una veu masculina que li diu: - Com és què una noia tan jove està treballant? -li diu el Jordi, el príncep del castell-. - Primer de tot dir-te que no sé perquè estic aquí, i segon que tinc onze anys -va respondre la Júlia tota seriosa-. El príncep Jordi quan la va veure parlar es va enamorar d’ella immediatament i cada dia buscava algun moment per anar-la a veure. Però mentrestant, per a la Júlia cada dia era més pesat i estar en aquell castell, molt avorrit. Ella sempre havia de fer-ho tot: el menjar, netejar, endreçar, fer els llits.... fins que un dia la Júlia se li va acudir una idea, escapar-se del castell per veure món. Però tenia un problema que no sabia com sortir d’aquell castell. Va pensar que calia buscar alguna persona que l’ajudes a escapar-se. L’endemà, la Júlia va començar a buscar qui la podia ajudar. Va trobar a una noia, que és deia Lucia, li havia passat el mateix que a la Júlia. Al cap d’uns dies, la Lucia i la Júlia s’havien fet carn i ungla, tot els dies es trobaven i comentaven com podien tirar endavant el seu pla. No sabien com fer-ho ja que tot el castell es trobava envoltat de guàrdies i per dins del castell les monges vigilaven qualsevol moviment sospitós. Era molt arriscat escapar-se sense un bon pla, per això, la Júlia i la Lucia es passaven dia i nit pensant com sortir d’allà i poder conèixer món. Finalment, una nit, després de moltes hores sense dormir, la Lucía va tenir una idea. Va córrer al llit de la Júlia i li va dir: - Júlia, desperta! Ja se com escapar-nos. Hem de sortir per la porta del darrera a l’hora de dinar. He estat observant que en aquell moment tots els guàrdies de la zona van a dinar i aquella porta queda desprotegida. Aquella nit ja no van poder dormir més i van passar-se totes les hores planificant el seu pla. Durant el matí les dos van seguir treballant i a 8

Jocs Florals 2021 - Les Corts

les dotze en punt estaven preparades per aconseguir el seu desitjat somni. Al cap de deu minuts, van aconseguir sortir per la porta. Van començar a córrer i no podien parar de fer-ho de tant nervioses i espantades que estaven. Quan ja portaven una bona estona corrent, la Júlia va xocar contra un arbre i va caure. La Lucía va començar a cridar: - Júlia, Júlia, Júlia! Però, la Júlia no hi era. La Lucia va començar a córrer per tot arreu buscant-la, però entre els crits que feia i el desorientada que estava, els guàrdies la van trobar i se la van emportar de nou al castell. La Júlia es va despertar en un hospital. Estava confosa i en veu alta va dir: - Fa unes hores estava a l’edat medieval, ara ja estic al segle XXI? Què ha passat? La jove es va aixecar i va anar a un mirall que hi havia a la mateixa habitació, es va mirar i va quedar bocabadada. No era ella, era una noia més gran del que ella es pensava. Tot d’una, van aparèixer el seus pares, estaven molt contents ja que després de tant de temps la seva filla havia despertat i li van explicar que tenia setze anys. Això volia dir que ja anava a l’institut! Un cop incorporada de nou a l’institut, al cap d’una setmana, havia de fer una altra presentació sobre l’edat mitjana. Aquell cop no va buscar informació, sinó que va explicar la seva pròpia historia!

Jocs Florals 2021 - Les Corts

La cavallera Hi havia una vegada, cap a l’any 2000, un poble a la muntanya on hi vivia una noia que volia salvar un noi amic seu que estava atrapat per un bruixot. El bruixot l’havia segrestat i els altres cavallers no deixaven que la noia el salvés perquè deien, que com era una noia, no podria perquè creien que les dones eren febles. La noia volia demostrar als cavallers i al rei del poble que ella sí podia salvar-lo, i que podia aconseguir la igualtat i també la justícia, perquè sabia del cert que el rei d’aquell poble era una mica avariciós i ho volia tot per a ell! La noia pensava que aquella riquesa podia repartir-se i donar-li una mica a la gent del poble, i sense pensar-s’ho va anar a salvar el noi de les mans d’aquell bruixot despistat que el retenia. A l’arribar a la presó, el va salvar en un obrir i tancar d’ulls perquè el bruixot havia deixat les claus oblidades al pany. La noia va portar el noi davant el rei i li va demostrar que l’havia salvat, però el rei no es va convèncer del tot. Així que va dir a la noia que si feia una competició amb ell i el guanyava li donaria la posició de reina del poble, però ella va rebutjar-ho. Ella volia ser cavallera i volia demanar un desig. Volia que totes les dones del poble poguessin treballar en tots els oficis en que treballen els homes. Així doncs, van fer la competició i la noia el va guanyar. Tots es van quedar bocabadats, doncs es va complir el desig de la noia i li van oferir el treball de cavallera. Va ser la primera dona en ser cavallera, però la història no ha acabat, d’ara endavant s’ha de seguir lluitant. Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos. Categoria: C1 Pseudònim: Cat Pink

Jocs Florals 2021 - Les Corts

Ganes d’estiu Van i venen arrissades juganeres les onades, buscant els peus de les nenes que les salten enriolades. Gaudeixen en veure l’ombra dels peixos que tot errant fan curses entre mans i salabrets amenaçants. Aroma de sol i sorra, de guingueta i salmorra, arròs i gambes per a dos a prop del mar, amb tu, de Palamós. Categoria: C2 Pseudònim: Laietak

Jocs Florals 2021 - Les Corts

UNA MUDANÇA UNA MICA SORPRENENT Feia molt de temps que volia canviar de pis. Jo vivia als afores de Barcelona, en un barri residencial i un bloc de pisos que no m’agradaven gaire, bàsicament perquè em trobava lluny del centre de la ciutat que tant m’agrada, i lluny del lloc de trobada habitual amb els meus amics. Abans era una estudiant, i no em podia permetre el luxe de viure al centre, pel cost dels apartaments, però aleshores, que ja treballava i tenia un sou raonable, vaig decidir mudar-me. Era un edifici nou que tenia cinc pisos. Jo vivia al segon pis, a sota meu hi vivia una parella d’avis i damunt meu una família amb tres fills d’entre tres i deu anys. Al quart pis hi vivia un grup d’estudiants que vaig considerar molt estranys perquè no feien el que és habitual d’aquest tipus de gent, sinó que mai feien cap festa, mai se sentia soroll, ni convidaven ningú. Al cinquè i últim pis hi vivia un home sol, també molt estrany, que sempre anava vestit de negre. Més d’un dia el vaig veure sortir d’una botiga del mateix carrer on venien objectes per fer espiritisme, una botiga que quan hi passava pel davant em produïa una sensació de por, plena de figures, imatges, espelmes, amb olor d’encens, fosca. En definitiva, una botiga relacionada amb el món esotèric. Alguns cops havia vist l’home acompanyat d’una senyora amb aspecte de ser una mèdium, pujar i baixar per les escales. No vaig arribar a esbrinar què feia exactament però tampoc va aparèixer cap esperit per l’edifici. Els avis del primer pis eren molt amables i de seguida vam establir una bona relació. Cada dissabte em preparaven el dinar i me’l portaven a casa. De vegades eren canalons, de vegades croquetes i fins i tot de vegades m’havien fet algun pastís. Però també feien coses estranyes com l’home del cinquè pis. Cada dimarts, dijous i diumenge veia pujar i baixar un munt de gent gran que es dirigien o sortien del seu pis, i no sé si jugaven al bingo o preparaven tómboles però el que sí que us puc dir és que tothom sortia amb algun paquet o bossa a la mà. Mai podia veure el que portaven perquè sempre estava embolicat o tapat, però tinc la intuïció de que eren coses de valor. Si us soc sincera, havia arribat a pensar que feien subhastes il·legals i que alguns dels avis visitants eren els transportistes dels objectes i uns altres els compradors. 12

Jocs Florals 2021 - Les Corts

Potser algun dia ho esbrinaré. Pel que fa a la família, tampoc eren normals del tot. Cada divendres em demanaven si podia cuidar dels seus fills perquè ells sortien a sopar amb els amics i no coneixien ningú que pogués cuidar-los. Jo el divendres pel vespre-nit no feia mai res i sempre els deia que sí, que no tenia cap problema en quedar me amb ells. El fill més petit tenia tres anys, el mitjà sis i el gran deu. La veritat és que ells no ho eren pas d’estranys, al contrari, eren molt divertits i sempre estàvem rient de les interpretacions de cantants que imitaven jugant, cosa que els agradava molt i repetíem cada divendres per entretenir-los. El que no era normal és que cada divendres els pares em deixessin a càrrec dels seus fills. Un divendres vaig convèncer un amic perquè cuidés els nens mentre jo esbrinava on anaven els pares. Vaig esperar fins el moment en què marxaven per fer entrar ràpid el meu amic a la casa, i jo vaig sortir darrera seu. No sé quina història va explicar el meu amic als nens, però bé, vaig poder marxar. Quan els pares portaven una estona caminant es van aturar davant d’un edifici, no pas un restaurant, van trucar al timbre del setè pis i últim i van dir una paraula en clau: “que ve el llop”. Qui estava a l’altra banda de l’intèrfon al sentir aquelles paraules els va obrir la porta i tots dos van entrar. Jo no podia trucar, dir les paraules i pujar perquè descobririen que els havia seguit, així que vaig decidir que el següent dimarts a la nit hi aniria i intentaria pujar al pis per veure què hi feien allí. Aquell dimarts em vaig apropar al lloc, vaig trucar, vaig dir la paraula clau i em van obrir la porta. En arribar va resultar ser un pis on la gent es reunia per jugar a jocs de taula. Per tant, vaig deduir que en realitat als pares els agradava desconnectar de la família i divertir-se jugant, però als nens no els ho volien dir. Els estudiants que vivien al quart pis també eren peculiars. Hi vivien cinc persones més o menys de la mateixa edat, i pels seus horaris podia pensar que no estudiaven el mateix. Vaig preguntar als veïns si sabien què estudiaven o qui eren però tothom em deia que eren molt reservats, i que no en sabien res. Així que vaig fer un pastís i me’n vaig anar cap al seu pis. Em va obrir una noia molt maca però molt seriosa. Li vaig dir que feia poc que 13

Jocs Florals 2021 - Les Corts

m’havia instal·lat a l’edifici i que els oferia un pastís. Ella em va convidar a passar i tastar el pastís juntes. Quan vaig entrar, la primera impressió que em va fer el pis va ser de molt ordre perquè tot estava al seu lloc, tot estava net i tenia una decoració molt maca. Poc a veure amb el meu antic pis d’estudiants. Ella em va indicar que segués al sofà, que ella prepararia els trossos de pastís. Un cop servides, li vaig preguntar què estudiaven, i em va respondre que els seus companys estudiaven un medicina, un periodisme, l’altre psicologia, l’altra noia professora d’escola primària i ella química. Em va explicar que tots ells eren estrangers, de països diferents i relativament pobres, i que havien tingut la sort de poder venir a estudiar a Barcelona. Això em va fer entendre el seu comportament tan seriós perquè estaven completament dedicats als seus estudis i no volien distraccions de festes, sorolls i convidats. Com podeu veure tenia uns veïns que tenien misteris amagats però la veritat és que era un edifici molt tranquil, que no provocaven molèsties a ningú i vaig estar molt contenta del meu canvi. Pseudònim: Cactus Categoria:F1

Jocs Florals 2021 - Les Corts

ASSAIG DE NOI A LA PEIXERA Recordant Salvador Espriu (1913-1985), si cal, amb disculpes Oh, que avorrit estic de la meva petita, humida, tan circular peixera, i com m’agradaria sortir-ne, lluny de l’aigua, on diuen que la gent és seca i recta, i que mengen carn d’ovella, que en són de pocapenes! Aleshores, a la peixera, els peixos dirien aconsellant: “Infant i peix, a l’aigua creix”, mentre jo, tot mullat, em burlaria, per dins, de la seva mania de no tocar de peus a terra. Però no he de deixar mai de surar ni de deixar-me portar pel corrent. Car sóc un home d’aigua dolça i estimo a més amb una silenciosa exasperació aquesta meva minúscula, estrambòtica i apreciada peixera. Categoria: F1 Pseudònim: Peixet

Jocs Florals 2021 - Les Corts

CARTES AL SOSTRE DE L’HABITACIÓ A vegades les paraules volen abans de poder ser pronunciades. Abans creia que no, que el que jo vull dir ho dic i punt, però és veritat. Sovint és perquè les oblidem o perquè no podem expressar una idea correctament amb la nostra veu, en ocasions un gest especial ens les arranca del pit, com una abraçada genuïna d’algú a qui estimem; però freqüentment les reduïm a un “adéu” i confiem en què no serà l’últim. Ningú mai no s’espera que ho sigui. La primavera arribà sense que me n’adonés. De sobte, la claror del Sol pintà els mobles del saló, descobrint racons que havien estat perpètuament enfosquits. L’estància s’havia tornat més càlida, com intentant consolar els cors gelats que allà hi vivien, i de sobte havien florit els arbres, aliens a la realitat de les parets que m’envoltaven. Va ser llavors quan ho vaig decidir. El subtil brunzir de l’aire condicionat omplia l’habitació mentre jo començava la primera carta. Deia: “Per recordar als nostres, als qui hi són i als qui ja no, i per...”. Semblava que les prestatgeries se’m caurien a sobre d’un moment a l’altre i que el despatx es feia més petit amb cada mot que escrivia. I és que quan les paraules surten del cor sempre ofeguen una mica, com si deixéssim anar una part de nosaltres amb elles. La segona carta iniciava d’aquesta manera: “Crepuscular. Així definiria la nostra amistat...” i era per a qui havia estat sempre per a mi. La tercera carta era per a una de les persones a qui més estimo i deia així: “Hi havia una vegada un nen pur en un món cruel...”. La tinta del meu bolígraf desenterrava poc a poc els sentiments del fons de la meva ànima i adornava el paper amb paraules que sempre havia volgut dir. La taula es va anar omplint de cartes amuntegades unes a sobre de les altres. Ja no era complicat donar existència a conceptes oblidats. I no ho seria més. Em vaig despertar a la nit següent, intrigada per un soroll estrany que no havia escoltat mai i vaig dirigir-me curosament al lloc d’on provenia. Però, ni en un milió d’anys, m’hagués imaginat el que em 16

Jocs Florals 2021 - Les Corts

trobaria. El que vaig veure va causar-me tal impressió que pensava que se’m sortirien els ulls de tant oberts que els tenia. En mirar al sostre del meu despatx, un munt de papers aletejaven frenèticament en un intent de fugir de l’habitació. No estava somiant, n’estava segura. Em vaig enfilar damunt la cadira i només doncs vaig poder entreveure que tots els fulls estaven escrits. Només podia pensar una cosa: jo podria estar atrapada a casa meva, però aquestes cartes no es quedarien amb mi. Vaig córrer de pressa a obrir la finestra i quasi a l’instant totes van sortir disparades per ella. En un res i no res la màgia s’havia allunyat de la sala i flotava pels aires dels carrers com una bandada d’ocells. Ràpidament, em vaig posar les sabatilles i vaig baixar a corre-cuita les escales. Estar al carrer en pijama és bastant extravagant i propens a agafar hipotèrmia, però la situació ho requeria. Les seguí amb la mirada i veié com se separaven una per una, dirigint-se al destí al qual jo les havia enviat. Una un parell de cases més enllà i l’altra desapareixia per sobre del meu edifici. Era un espectacle increïble. Aviat la resta també van anant desviant-se. Em vaig quedar divisant una que no semblava que anés enlloc. La vaig seguir. Van caldre un parell de voltes a tota velocitat pel veïnat, per fixar-me que, correctament amb la meva primera intuïció, l’ocell de paper no anava a cap lloc. O, si més no, a cap que jo hi pogués arribar. Em trobava a la plaça central, a prop de les fonts, quan vaig observar com, i no en tenia cap dubte, la carta pujava infinitament cap al cel ataronjat. Vaig somriure mirant el firmament, convençuda que qui havia de llegir-la ho faria. Perquè a vegades les paraules volen abans de poder ser pronunciades. Categoria: G1 Pseudònim: Connan Fimet i Corones

Jocs Florals 2021 - Les Corts

CARTA D’UNA ÀNIMA CREMADA Vaig escoltar unes passes, era ella un altre cop, lentament s’apropava, anunciant la següent mort. La meva vella amiga fidel als seus “per sempre”, amb promeses que no oblida i temors que alimenta. El tacte càlid de sa presència amb tendresa m’atrapava, i de sobte m'envaïa una profunda calma. Només vull dormir, per què he de lluitar? Ja n’hi ha prou de tant patir. Però aleshores vaig recordar... La teva pell freda, el teu riure sota el nas, els teus cabells de seda entre les meves mans. Els petons sota la pluja, aquell somriure fugaç, l’alegria pura a l’estar al teu costat. Ja no vull dormir val la pena seguir lluitant, per cada desig profà, per cada petit instant.

Jocs Florals 2021 - Les Corts

Però la meva vella amiga em va xiuxiuejar: “el meu alè és l’aire que respires, i els meus braços, la teva llar”. La seva escalfor va cremar-ho tot: totes les vivències es van reduir a cendres, i l’esperança que em quedava finalment es va perdre. Ja no s’escoltaven passes, ella estava massa a prop, ja havia arribat per anunciar la meva mort. “La mort no existeix. La gent només mor quan l’obliden. Si pots recordar-me, sempre estaré amb tu.” Isabel Allende Categoria: G2 Pseudònim: Lady Varys

Jocs Florals 2021 - Les Corts

MIRALL DE L’ÀNIMA Aquella tarda de març, enmig de la penombra de dos quarts de nou de la tarda, vaig recordar per primera vegada la nit en què la mare em va explicar la història del bosc encantant. Vaig abraçar la penombra, intentant trobar-hi una escalfor que desglacés la meva ànima d’infant que feia massa temps que havia deixat la infància enrere. Vaig agafar aquell record entre les mans i el vaig mirar, com qui mira el primer somriure d’un nadó conegut tot acaronant-li les galtes. M’hi vaig aferrar a la recerca de l’amor que la mare m’havia deixat ben guardat sota la pell del pit i al darrere dels ulls marrons, perlats per l’emoció. Feia temps que fugia de tot allò que ara m’agafava dels braços i intentava portar-me a collibè. Feia temps que em deia, una vegada i una altra, que no tornés als records, els quals el temps allunya, desgastant-los amb una perfecció quasi absoluta. I, tot i així, m’hi trobava submergint-me en aquella història del bosc encantant, que ja feia massa temps que intentava allunyar en va per evitar que s’esmicolessin els murs de gel que recobrien la meva ànima lligada a una vida monòtona. I aquella tarda de març, a dos quarts de nou de la tarda, semblava que era el moment idoni per deixar que la veu de la mare obrís una escletxa cap al sentit de la vida. Parada en aquell parc al qual anava des que tenia ús de raó, em vaig deixar entendrir pel record. La mare m’asseia a la seva falda i em mirava amb aquells ulls foscos que m’il·luminaven el cor i em xiuxiuejaven casa, així, baixet. Obria el llibre per la primera pàgina i se la mirava una estona, negava amb el cap, no, no el farem servir, ja ens sabem la història, veritat que si, Eloi? Mirava l’Eloi, que feia que sí amb el cap, allà, assegut al seu llit amb la Paula adormida sobre les cames. Encara no coneixíem la Clara ni l’Arnau, que arribarien dos i cinc anys després. I, amb el llibre tancat sobre el meu llit, començava a descriure el bosc: les fulles es bellugaven, respirant la foscor de la nit d’hivern. Eren les poques fulles supervivents a les dures condicions a les quals les set germanes de fruit de Dolçamara sotmetien el bosc. Què és el fruit de Dolçamara, preguntes? És una baia, així, vermella i si te l’empasses, t’amargarà la gola i et deixarà una dolçor desagradable a la boca. Són bonics els fruits, ja t’ho puc ben dir que ho són, però si 20

Jocs Florals 2021 - Les Corts

menges més del compte et passaran coses horribles, càstigs ideats per les set germanes. Com deia, els arbres intentaven protegir els arbustos, plantes i animalons amb les fulles que els hi quedaven. La nit era difícil en aquells indrets en què la foscor era trencada per una llum, un moviment o un sospir sobtats. Semblava que res dormia, ni tan sols els ocells diürns ni els focs follets. Sí, els focs follets, unes criatures que potser les imagineu com petits éssers semblant a les fulles, però no, en realitat es mostren com llumetes blaves, verdes o blanques que floten i et miren amb curiositat, deixant escapar un riure semblant al sospir de la boira de matinada. Diuen que s’espanten amb facilitat i corren a tota velocitat. No ho sé pas. Mai els has vist? No, Eloi, però potser tu o les teves germanes teniu la sort de veure’ls. Us en recordareu d’aquesta història? Recordareu el bosc i els focs follets quan els trobeu? Sí, i tant que sí. Bé, ja ho veurem Alba, ja ho veurem. Aquella nit d’hivern, el cel brillava, com cada nit, i la lluna s’alçava com a reina, mirall de l’ànima. Mirall de l’ànima, mare? Mai no has mirat la lluna i has vist en el seu rostre de neu i plata els teus sentiments més profunds, les veritats que mai t’has atrevit a escriure en l’aire, Eloi? Una nit, quan siguis fora, mira la lluna i ho veuràs. I allà, parada en aquell parc, a tres quarts i cinc minuts de nou, vaig alçar el cap per mirar la lluna, que em mirava amb la cara rodona, i li vaig veure, per primera vegada, els ulls de plata. Plorava i tenia el rostre trist, però li vaig veure un petit somriure com si intentés animar-me. Se’m va encongir el cor i em van venir ganes de plorar. I no sabia pas d’on em venien aquelles ganes de plorar, així que vaig tancar els ulls i vaig arronsar les celles. Eren contes, oi? Eren històries escrites per als nens petits, res més. I jo, a la meva edat, ja no m’havia de creure aquelles coses, no podia. M’havia passat la vida sense creure-hi, sense pensar en aquells contes, per què ara hi pensava? Vaig buscar un banc i m’hi vaig asseure. La lluna em va atraure de nou i, de cop, com si m’hagués besat sense adonar-me’n, vaig descobrir que estava lligada al seu rostre. Era el reflex de la meva ànima, com ja m’havia dit la mare feia tant de temps. De sobte, vaig tornar a escoltar la veu de la mare. La lluna podia veure tot el bosc sense cap problema. Veia els arbres i els animalons, els magidriums, els follets de jusquiam, les fades d’acònit, les skogsrås o huldres d’albespins, les 21

Jocs Florals 2021 - Les Corts

fades de gitam i les nimfes de badaülls. Mare, com són totes aquestes criaturetes que acabes d’anomenar? Són éssers fantàstics, Eloi, i existeixen, encara que hi ha molts adults que no hi creuen perquè no els han vist mai. Per què? Són espantadissos i acostumen a camuflar-se i amagar-se dels humans, Alba. Mireu, els magidriums són criatures petites, no més grans que la meva mà, d’un color marró clar i amb una aparença robusta semblants a les arrels de la Mandragora officinarum, la qual va desaparèixer fa mil·lennis. Els follets de jusquiam tenen la pell groga pàl·lida amb traces negres, i les males llengües diuen que no són gaire agradables. Bé, és igual. Les fades d’acònit i les fades de gitam tenen la pell i les ales amb diferents tonalitats de lila, violeta i blau fosc; són diminutes. Quina criatura em queda? Ah, sí, les nimfes de badaülls. I les “eskorgues” d’albespins, mare. Ai, ja me les deixava, bé, les anomenarem huldres d’albespins perquè sigui més fàcil de dir. Les nimfes són unes dones de la natura, aquestes tenen els cabells vermells i la pell d’una tonalitat oliva. Acostumen a protegir els badaülls: uns fruits vermells i rodons que són molt dolços. Les últimes són criatures altes i primes amb els cabells salvatges i els ulls intensos que tenen branques amb flors blanques a l’esquena. I totes aquestes criatures viuen en aquest bosc? Oi tant, són els habitants del bosc encantat de Serraivedesfí, el qual és aquí al costat, segons els mapes antics. La mare tenia molta imaginació, o això sempre havia pensat jo. I, ara, recordant aquella història del bosc encantat amb les set germanes bruixes que feien de les seves per tal de protegir els éssers fantàstics, totes aquelles bestioles meravelloses que la mare descrivia amb perfecció, de la crueltat derivada de la ignorància i la incredulitat dels humans, m’adonava que potser era la creativitat de la mare i la seva singular forma d’observar la vida el que m’havia faltat tots aquells anys de monotonia terrenal. I, ara, vuitanta-dos anys més tard, mirava la lluna i veia aquelles criatures de les quals tant havia parlat amb els meus germans a l’habitació de casa dels pares i m’adonava de les veritats que els meus llavis mai havien volgut confessar. La primera, que el temps es desgastava davant dels meus ulls, i que, malgrat tot, jo ja no tenia edat perquè la mare m’expliqués contes. La segona, que desitjava haver gaudit més d’aquelles històries que havia 22

Jocs Florals 2021 - Les Corts

compartit amb la mare, l’Eloi, la Paula, la Clara i l’Arnau, ja que, encara que en aquell moment no ho sabés, serien les que pintarien de colors la nostra infantesa i ens unirien fins que les responsabilitats i la serietat de la vida adulta barrejades amb les penes de la guerra i la postguerra ens trenquessin, transformant-nos en persones dolgudes i melancòliques. I jo, aquella tarda de març a dos quarts de deu, per primera vegada mirava la lluna, escoltava la veu de la mare i sentia el batec dels cors dels meus germans, allà, a l’habitació d’infants de casa dels pares. Pseudònim: Colibrí Categoria I1

Jocs Florals 2021 - Les Corts

El bosc d’infinits canvis No notava la seva presència encara. Caminava tranquil·lament per un sender que gairebé no es veia a causa de les falgueres que cobrien tot el llit del bosc, el meu llit. Ella era allà, darrere seu i observant-la amb uns ulls grans i profunds com un gran pou. Una gran òliba blanca que anava volant d’una branca de pi a una altra per no perdre-la de vista, com si volgués que la seva nova companya no es desviés del camí. La Lara observava al seu voltant curiosa intentant diferenciar cada detall que feia cada cosa única: Les formes de serra de les meves falgueres que es repetien per tot el meu terra, amb lleus diferències com la inclinació o la coloració de les fulles; les diferents pedres meves que trobava pel camí, sobretot còdols de diferents rius, roques volcàniques i calcàries, algunes més grans que altres i de tots colors; els immensos pins meus que creixen alts i orgullosos per cobrir el cel de verd. De cop li tallava el pas una gran pedra, alta com els mateixos pins i prima com l’escorça. Se la mirà atentament i notà com la pedra també la mirava. Ella no volia deixar el sender amagat entre les boniques falgueres que li acariciaven dolçament peus, cames i cuixes. Així que es quedà contemplant la pedra, analitzant les diferents línies que la limitaven i la poca naturalitat d’aquestes, com havia fet amb tots els detalls del seu voltant. Fou llavors quan la va veure per primer cop. Allà, sobre una branca d’un dels pins, vigilant-la, una òliba d’ulls negres com la nit i unes plomes blanques com els núvols. No li parà gaire atenció i continuà mirant l’alta pedra. Allargà la mà per resseguir una de les línies que tallaven la meva pedra fina i ferma. Ella volia continuar, però alguna cosa la feia enrere, jo ho notava. Segurament era la inseguretat, la por del que venia després, de la desconeixença... Així que decidí ajudar-la a passar: moguí la pedra com qui obre una porta. Ella es quedà sorpresa en veure la pedra movent-se sola. Però era la meva pedra, si hagués volgut l’haguera pogut enviar cap amunt, cap al

Jocs Florals 2021 - Les Corts

cel i cap als astres. Era la meva pedra com ho eren les altres, els pins i les falgueres. Es quedà contemplant el paisatge que la pedra abans amagava. Era exactament igual que el que acabava de passar. Pins, falgueres i petites pedretes. Finalment decidí fer un pas endavant i travessar la frontera que creava l’alta pedra, ara apartada. En el mateix instant en què el seu peu dret tocà el terra el paisatge es transformà, o ella va canviar. Ara podia veure més detalls, geometries i simetries en les formes de les meves coses que abans no havia pogut concebre. Veia algunes falgueres, que havien perdut fulles, nues i punxants. Trossos petits d’escorça que havien caigut deixant el tronc visible. Hi havia menys còdols i, en lloc d’aquests, pedres negres punxants que li esquinçaven la pell dels seus peus descalços. Mirà enrere per si podia tornar a la zona d’on venia, més paradisíaca, més harmoniosa, més tranquil·la. Però al seu darrere el paisatge era igual. Ella havia canviat, jo l’havia canviat, no podia fer-hi res. De sobte sentí el batec d’ales d’un ocell i aixecà el cap per veure com l’òliba canviava de branca sense perdre-la de vista. Aquest cop s’hi fixà més, el seu pic petit i allargat, la seva cara rodona que semblava inclinada cap als seus ulls profunds, com si tota ella estigués destinada a aquelles profunditats negroses. Aquella visió li feu entrar por i començà a caminar ràpid, continuant el seu camí. L’òliba, que jo tant coneixia, la seguí. Ella cada cop caminava més de pressa i cada cop estava menys present dels detalls que la rodejaven. Les pedres eren cada cop més punxegudes. Li desgastaven els peus cada cop amb menys pell i més sang. Les falgueres cada cop més despullades que li rascaven més les cuixes, els turmells i els bessons. Els pins cada cop tapaven més el cel, aïllant-la. Jo cada cop li feia més mal. Corregué i corregué sense parar, mirant només com l’òliba la seguia... Finalment xocà de cara contra una altra pedra ben alta. Se separà un moment per contemplar-la

Jocs Florals 2021 - Les Corts

fregant-se el nas. Era molt semblant a l’altra, però aquest cop era més robusta i pesant, ella ho notava. Decidida picà a la pedra com qui pica una porta esperant una resposta i jo li apartí la pedra com qui obre una porta responent. Davant seu aparegué un prat d’herba enorme que continuava fins on arribava la vista. L’òliba li parlà: - Fins aquí havies d’arribar. - Ho sé – Respongué la Lara. - Només és un pas... - Ho sé. La Lara ja sabia que esperar del lloc on l’havia dut el meu camí i l’òliba. Es girà per tornar a veure d’on venia, per mirar-me un últim cop. Tornà a veure el meu paisatge d’abans, agradable i harmoniós. - No et vull deixar endarrere – Em digué. - Ho sé petita – Li responguí amablement – Però et toca fer un últim passet més. - Tinc por – Afirmà ella amb una llàgrima a la galta – No sé què trobaré allà. Que faré sense la teva guia? Un silenci profund inundà el cor de la Lara. - Qui escriurà el que em passa? – Continuà ella – Qui m’acariciarà? I qui em... No pogué acabar la paraula, estava atemorida, però sabia que ho havia de fer. Un últim passet més. Jo no sabia què dir-li. - No ho sé. – Diguí sincerament. – Però tens un món immens per descobrir tu mateixa, un món en el qual podràs descobrir-ho tot de nou. Ella mira totes les meves coses, trista, em mirà totes les meves parts, tot jo. Feu un petit gest de gratitud, d’abraçar-me, d’acariciar-me... - Trobaré a faltar que escriguis la meva història. – Digué ella. – Et trobaré a faltar. - Jo també petita. – Li diguí de tot cor. - Som-hi doncs. – Digué l’òliba. Assentí i feu un últim passet més, endavant, cap al món desconegut. Jo mirí com les seves cames la duien a través del camp al costat de l’òliba que volava a prop seu. 26

Jocs Florals 2021 - Les Corts

Es feu de nit i el camp començà a brillar. Tot de cuques de llum es despertaren i alçaren el vol. Al cap de poc envoltaren a la meva antiga amiga il·luminant-li el rostre ple de sorpresa. Les cuques es posaren sobre ella i se l’emportaren al vol seguides de l’òliba que feia cercles al seu voltant. Ella era un punt brillant que s’enlairava amunt, amunt cap al cel, cap als astres, cap a les estrelles per fer-los companyia. La perdí de vista. Al cap de poca estona notí com algú tornava a entrar en mi, en el meu camí.

Categoria: I1 Pseudònim: Elysia Timida

Jocs Florals 2021 - Les Corts

Dos cecs d’amor consumista i un àngel platònic (Nit de foc; dialoguen dos cossos darrere un llac mullat de lluna) L’aigua blanca de lluna és la llet que es desfà dins la boca de fang que neix de dins la terra per l’erosió del vent, que dents i pedra esguerra I és foc, just rere nostre, melós i de sang freda. I frega la pell que, dins fulgura i flameja, Tu també ho escoltes, el blau que vermelleja, el blau, ara vermell, que puja, puja i trena nervis de llum i fletxa, i fa els llavis de seda? Sí, i la lluna dels llavis és de neó austral! Pampalluga entre el meu, ton respir d’animal de gat assedegat, no d’aigua sinó sal. I si poguéssim córrer, nus per aquest aigual, per xuclar, als bassals, no quedaria sal. Mes no em queda ja cor, per volar per la marjal el cor en pleniluni, fet d’escuma grumoll canta en cor un galop trèmul al blanc oval (Ara que tinc: tot el voler als ulls i res sota el pulmó.) Darrere mon pulmó tampoc domina el cor, i el respirar balla amb descontrol sonor. Es destil·la com l’aigua, la nocturnal blavor que et fa renéixer el rostre en aigües d’atzur plor. Oh!, un regalim de cel s’ha obert en la nuesa del llavi, regalim que tant de bo beure!, per emmelar-se de la irresistible mescla d’unir, de la nit, la dolçor, i de la sang, la calor. És cert, la nit és dolça! Resseguim de cada gota el regalim; que de tant mirar-nos els llavis s’han desclòs i junts neden, atrapats a la deriva, perquè sempre a tocar-se, són els que van primer, 28

Jocs Florals 2021 - Les Corts

perquè són prolongació, la flor de les artèries. El cel només té de lluna l’ivori dels ulls, dels teus, que niarien la immensitat del mar. Oh, el mar té tanta sal!, doncs jo tanta set de mar! Però perquè córrer fins l’oceà i perdre sorra, si amb la calor, de les setze dents que fan pes: Estalactites en polpa de roja taronja!, cau gota a gota sobre la llengua la salmorra? Som un viu aiguaneix, de perles d’aigua-sal. Mes, la pròpia no busquem. No té gust de res! Nodreix només la sal que ve d’una altra boca, Punxent, coent, que en la pell guspires encén. Ara que cada dent s’ha desfet, ara que tinc el palar de set mars haver empassat, busco el dolç, aquell que sigui més apegalós. Hi ha polpa per xuclar i englotir en quantitat: com amargueja! Arriba l’agulla al moll de l’os! Un fil fi de mel de gust daurat he pescat i amb la llengua, amunt! I sí, és el que la pell fa brillar. També hi ha sorra que ve del budell. (sorra que faig córrer per la gola.) Jo encara menjo sal: davalla del queixal. D’aquest dolç meu tan prim què és allò que has dit? I la sorra que tenim és germana bessona d’aquesta que el vent volar fa per sobre del llim? Galopa contra els peus, entre les flors d’aroma... Se’n va, com la de dins. Cada cop menys en tinc! Oh, no! S’ha fos de la pell mon escalfor d’or! Estic a mercè del vent; l’ombra m’omple de gris. Me’n vaig, la terra em crida; lluny, tan lluny la veu et sona... Té el caure la fondària de la més cega foscor. Vola l’últim gra de sorra, sóc i de cop...

Jocs Florals 2021 - Les Corts

(Ja no hi sóc.) (M’has consumit.) On ets? Que no em sents? Ja no hi ets? Ei! Com pot volar de cop la calor d’un cos? Torno a ser un cos sol, tot sol en solitud; no sé pas si sóc ben boig, perquè encara davant, rodons, tons ulls, com els fruits de l’arboç, tot el que ara veig, TOT: tons ulls, rodons com els ulls de l’arboç. A sota, la gespa. Té el brogit del foc, de la sang que corre entre deu mil petons... Ω De cor, una arna blanca. Porta’m cors de Sol i no mel del terra, molla. Del sòl, un cec l’herba arranca. Temps perdut és la sorra. Jo, àngel! Ícar amb ales de papallona! ∞ Pseudònim: Nenúfar Categoria I2