COM SÓC? Sóc divertida i molt eixerida. Quan estic contenta tinc bones idees, però quan estic trista, en un racó, deixa’m sola i estaré millor.
Autoria: Dúnia Pérez Llopart Escola Lavínia Categoria A- Poesia
El drac Jordi
Hi havia una vegada un poblat molt llunyà on vivien junts dracs i humans. Un dia va venir una cavallera que es deia Georgina. Aquesta cavallera era molt gran i tenia molta gana així que va dir que si no li donaven menjar es menjaria tots els dracs. Primer li varen donar animals però quan es van acabar van decidir que farien un sorteig i al noi que li toqués seria menjat per la Georgina. Li va tocar al príncep Merlí i molt trist va anar cap a la cova de la cavallera. Quan aquesta estava a punt de menjar-se’l va aparèixer el drac Jordi per salvar el Merlí. El drac i la Georgina van fer una batalla de ball. Si guanyava en Jordi la cavallera s’hauria de beure una apòzema que havia preparat Merlí. Després d’un llarg combat de ball, la Georgina estava molt cansada, el drac va continuar ballant i va guanyar. La cavallera es va beure l’apòzema i es va tornar bona, així que tots es van fer amics i van fer un gran ball a la cova de la Georgina.
Autoria: Amèlia Viñolo Carrera Daniel Cohen Niñerola Escola Ítaca Categoria A- Prosa
No em deixis sol En aquell vell i fred carrer solitari, he trobat un gos extraordinari. La seva mirada plena de tristor és tan profunda, tan intensa, que em duu a la foscor i em destrossa, em posa tensa. Se li transparenten les costelles com si fossin anelles. Té una dolorosa i gran ferida, per moments sembla que se li’n la vida. Com el van poder abandonar si no sap més que jugar? Me’l quedaré i mai més el deixaré!
Autoria: Laia Romagosa Bueno Col·legi Pare Manyanet Categoria B- Poesia
EL MEU MILLOR AMIC
Jo sóc en Marc, un nen feliç com molts d’altres. Estic molt content perquè tinc molts amics a l’escola. Estic estudiant Primària a una escola que m’encanta!!!! Això és una gran sort. Ahir la mare em va donar una notícia dolenta: “ Hem de marxar del poble. Hauràs de canviar d’escola. El teu pare ha aconseguit una nova feina, i per cert, molt bona. Però hem d’anar a un altre país” Jo no sabia què dir, no tenia paraules. Però vaig pensar en una cosa que ha passat a la meva classe. Aquest curs han vingut a la nostra aula un nen i dues nenes, de països molt llunyans . I ara, estan molt contents i feliços. Potser a mi em passarà el mateix! Va arribar l’hora d’anar-nos . Em vaig despedir dels amics, de la família i amb maletes i caixes i paquets, cap a França! Després d’un llarg viatge, vam arribar al nostre destí, un bonic poblet, situat al nord de França. Al següent dia, ja vaig anar a l’escola. Estava emocionat però a la vegada nerviós i amb por. Vaig entrar a la nova escola, Caminava poc a poc. Mirava a un costat i a l’altre. Un nen s’apropà i em va dir: - Hola, em dic Paul! i tu, com et dius? - Em dic Marc, -li vaig respondre( en francès, és clar).
Ell em va dir si volia ser el seu amic. No li vaig respondre. En aquell moment em va venir al cap una imatge. Em recordava del nen i les dues nenes que van arribar a l’escola a començament de curs. Era l’hora d’entrar a la classe. Jo cap a dins .Mentre estàvem treballant algú em va tirar una nota, que posava: ”T’espero al costat de la porteria”. Va arribar l’hora d’esbarjo. Estava al costat de la porteria com posava a la nota. No venia ningú. De sobte vaig sentir: Marc! Era en Paul que em cridava. Em va dir que ell m’havia escrit la nota. Li vaig preguntar: - Què vols? Per que m’has cridat?- Vull presentar-te a alguns amics, em va respondre . Aquest és en Francesc, el Lukas i la Lua. Són els meus millors amics. Volem que juguis amb nosaltres. - I a quin joc jugarem?- Vaig preguntar. És un joc molt divertit. Es diu Color Tocat. Jo el desconeixia. El que para diu un color i la resta han de tocar-lo .Em va explicar, en un perfecte francès . Va començar el joc i la va parar en Paul Va dir: blau, rosa, groc. I va” pillar” la Lua. Aquesta nena no era molt ràpida. I així vam anar jugant, fins que ... Es va acabar el pati i tots van anar a classe. Em sentia
content. El primer dia d’escola ja vaig conèixer quatre possibles amics: el Lukas, la Lua, el Francesc i, el millor de tots, en Paul. Vaig estar un moment callat, de sobte vaig dir: Paul, per què em tractes tan bé? - Mira Marc,- em digué amb un to de veu fluixet. Jo també vaig venir d’un paí llunyà. I recordo que vaig trobar un nen que m’ ajudà a entrar al col·le. Quan vaig arribar a casa vaig explicar als pares com m’havia anat a l’escola. La nova escola m’agradava. Cada dia estava millor Vaig fer molts més amics . A classe treballava bé. Tenia una mica més de treball que els altres companys. Necessitava aprendre bé la seva llengua per poder treballar i entendre molt bé tot allò que em deien i poder parlar. I... Ho vaig aconseguir!!!
Autoria: Berta López Husillos Escola Les Corts Categoria B- Prosa
Lego Pirates, els amics de Sant Jordi Fa dos anys es barallaven per un cofre d’un tresor cinc pirates de Lego, Sant Jordi i un dragó. Sant Jordi al dragó va despistar i als pirates va parlar: Tranquils, home! Jo he robat molts cofres per la gent bona. Li va donar al capità i... amics per sempre!!!
Autoria: Carles Franco De Juan Escola Ítaca Categoria B- Accèssit Prosa
AVI, RECORDES…? Avi, recordes aquelles tardes en què les hores passaven i els minuts volaven, en què ningú ens deia què fer? Només tu i jo sols… Dibuixant camins: especials, genials, màgics, bonics, meravellosos. Però, avi, per què te’n vas anar? Per què em vas deixar…? Saps, avi?, els camis són diferents, s’han descolorit. I els mocadors m’eixuguen les llàgrimes. Però amb el temps es van pintant dintre el meu cor, com tu i jo fèiem.
COLOR PASTEL
Autoria: Sara Martínez Reina Escola Thau Barcelona Categoria C- Poesia
L’Eli, l’elefant diferent Hi havia una vegada un elefant que es deia Eli. A diferència dels seus amics, no era gaire forçut, tampoc no tenia gaire traça a l’hora de fer esport. Vivia feliç amb la seva família d’elefants dins de l’extensa sabana africana.
Com que no era gaire forçut ni resistent, no caminava tan ràpid com els altres elefants, i això feia que, de tant en tant, la resta l’hagués d’anar esperant . Tots els elefants de la seva edat jugaven a aixecar arbres, roques o coses que pesaven molt. L’Eli no volia jugar a aquests jocs, perquè eren de força. Ell preferia jugar a jocs més tranquils, però els altres elefants deien que aquells jocs eren massa avorrits. Així que, sempre que jugaven a jocs d’aixecar coses o de córrer, l’Eli s’asseia al costat d’un arbre i sentia el cant dels ocellets.
A poc a poc va anar descobrint que li agradaven molt les cançons que cantaven els ocells i va decidir que ell també volia cantar. Potser seria el primer elefant cantant del món! Va explicar a tota la seva família la idea d’aprendre a cantar, però tothom li deia que era una pèrdua de temps i que es dediqués a una altra cosa, com fer esport. Tot i així, l’Eli volia aprendre a cantar i, amb l’ajut dels ocells amics seus, en va aprendre molt.
Un bon dia, el seu pare li va dir que havien convidat tot el ramat a celebrar el vuitantè aniversari d’en Will, l’elefant més savi i vell de tots. Quan va arribar el gran dia, tothom estava tan content que no podien fer silenci per escoltar el discurs d’en Will. El discurs va durar molt i va ser massa ensopit, però per sort, quan es va acabar va començar la festa dels elefants.
Tothom s’ho estava passant súper bé a la festa, però l’Eli creia que faltava alguna cosa. Sense pensar-hi dos cops va pujar a l’escenari que havien posat enmig de la sabana i... va començar a cantar.
De sobte, tots van callar i van mirar molt sorpresos l’Eli. No s’ho podien creure! Aquella veu era meravellosa i dolça com un caramel de sucre. Tots els elefants es van posar a ballar la seva cançó molt animats i contents. La festa va ser un èxit absolut! Fins i tot, en Will li va donar les gràcies per haver cantat a la seva festa amb aquella veu tan increïble.
El seu pare n’estava molt orgullós, perquè havia ensenyat que els elefants també poden cantar i ser músics fantàstics. I el més important, que tots els elefants tenen dues grans orelles per escoltar!
Autoria: Aina Sunyer Planas Escola Ítaca Categoria C- Prosa
La xarxa daurada Mariner d'aigua salada cavalcava ones amb sa barca: -aniré fins on el món s'acabi, aniré fins on el sol s'amagui. Recollia el seu filat sota la llum de la lluna, quan sentí el cant argentat d'una sirena de pell bruna. -Teixiràs una xarxa daurada feta d'or, mar i llum trenats, l'acabaràs en una setmana si per mi vols ser estimat.
Autoria: Lluna Huguet Otón
Mariner passà les nits en vela entrellaçant el seu futur,
Institut Les Corts
i a cada nus que feia es tornava més impur. Quan la xarxa veié la sirena desféu els delicats fils d'or, formant una gàbia daurada on tancà el seu fals amor... ...mans de seda es movien fent tempestes... Mariner d'aigua salada s'enfonsà en el mar amb la seva gàbia: -Aniré fins on la immensitat s'acabi, aniré fins on l'obscuritat s'amagui.
Categoria D- Poesia
EL PRESONER Desemparat, en una terra hostil, camina sense saber on anar. Ha deixat enrere les muntanyes verdes i els llacs pintats de blau. Ja feia temps que havia empresonat la seva bondat i havia deixat anar, com si d’una boira es tractés, la seva pròpia malícia. Això havia transcorregut quan la seva innocència encara embolcallava la seva ànima. Ara fuig. Al davant, només pot veure una tempesta de sorra, que cada cop esta més a prop. L’home, continua caminant, sobre el terra sec i esquerdat. S’atura, i descansa sobre un bloc de pedra. Plora, desesperat, ningú el pot ajudar. Plora, amb ràbia, sense saber del tot per què. S’agenolla al terra, pensant en totes aquelles coses que podria haver fet. Crida, crida al vent. L’aire fred, ple de records malignes, bufa en contra seu. La veu, de totes aquelles persones ferides per la seva incansable malícia, és un soroll continu al seu cap. Decideix continuar cap endavant. Es posa dempeus i mira a l’horitzó. Travessa el desèrtic paisatge i arriba fins a un terreny muntanyós. Allà troba una cova i sense pensar-s’ho dues vegades, entra al seu interior. Camina entre les humides parets, i d’aquesta manera, es troba en una ampla gruta. Al bell mig d’aquesta, hi ha un llac daurat. S’aproxima al llac amb la intenció de beure aigua. Aquest desig, però, no és compleix. L’aigua reflecteix el seu propi rostre i, amb horror, s’adona del monstre en què s’ha convertit. Espantat per la seva pròpia ànima, surt corrents d’aquella concavitat. Més tard, escala la muntanya i arriba fins a un cim pelat. Sent un soroll agut que arriba des del cel. Aixeca el cap i s’adona d’on prové el soroll. Un núvol negre, format per enormes voltors, l’envolta. Les aus li xuclen la seva esperança i li roben els petits records feliços, que encara conservava a la memòria. S’arrossega i rodola per la falda del cim. No té forces, però encara li queda un record feliç al cap. Un record, que ni tan sols els voltors li han pogut prendre. Un record que li permet fer els passos finals. Aquests passos es fan interminables. El temps s’allarga i es torna insuportable. Arriba un moment que el seu ritme, a l’hora de caminar, disminueix i les seves cames li pesen. Els seus peus nus estan lligats per una cadena que ha forjat, ell mateix, al cap dels anys. És presoner del seu destí, i a la vegada, fugitiu del seu passat.
Vol continuar cap endavant però les seves cames es frenen de cop. El seu cos perd l’equilibri i s’esfondra contra el terra. Una tempesta de sorra esclata al seu cap damunt. La sorra li colpeja la cara i la hi esmicola, com si de porcellana es tractés, les ganes de viure. Mentre la veritat en forma de tempesta l’ataca, veu l’última sortida que pot triar. Un precipici negre, com la gola d’un llop, resplendeix enmig de la catàstrofe. Aprofita les últimes energies per arrossegar-se fins a la gola. Fa l’últim moviment i desapareix en la foscor. A la vora del forat només ha quedat una caixa tancada amb clau, que guarda i guardarà per sempre el seu orgull.
Autoria: Albert Folch Caspel Institut Ausiàs March Categoria D- Prosa
Divina creació pecadora En temps remots un ésser diví va crear el que avui coneixem pel foc, l’aigua, la terra i el vent. Aquests quatre elements van formar part de la complexa essència de l’antic ésser, i a l’hora de desprendre-se’n del noümen d’aquest van encarnar dos atributs cadascú dels quals posseïa l’ésser suprem: innocència i puresa, l’aigua; saviesa i força, la terra; justícia i transparència, l’aire; i finalment, perversió i avarícia, el foc. Però aquest és només l’inici d’interminables llegendes contades sota l’infinit firmament d’estels en obscures nits... L’aigua innocent lliscava plàcida i serena sobre la fèrtil terra la qual eternament acaronava, xiuxiuejant secrets lúgubres plens de veritat de l’últim germà fet de fatalitat. Crack, el so de fràgils ossos trencant-se. Crack, el so de la vida desfent-se. El vent que estava perpètuament escoltant des de l’interior es cobrirà de gelades, ja que el foc llunyà de l’escena es trobava mirant i el primer, coneixedor de tots els secrets és. Crack, el so d’una estampida formant-se. Crack, el so de la ràbia creant-se. L’aigua sense immutar-se de l’intrús exclamava l’avarícia de la qual el foc era esclau, raó per la qual destruís perennement la pau i la terra donava un seductor gris confús. Crack, el so d’exhalacions furioses respirant-se. Crack, el so de peus cansats arrossegant-se. El foc, incapaç de controlar la seva natura, cremarà tot el que el seu pas trobarà instaurant el desequilibri, l’odi i la violència desembocant-se les guerres sense prudència. Crack, el so de mortals armes xocant-se. Crack, el so del fred gel cremant-se.
La terra amb el seu ample i ferm ventre ple d’eons de saviesa coneixia la resposta, no hi hauria pau mentre existís espectre el qual tingués perversa ànima infinita. Crack, el so de l’esperit corrompent-se Crack, el so de pecats cometent-se. El vent justicier i transparent reflexionava, mentre tocava amb els dits flexibles les ruïnes, imperis arrasats, cossos sagnats, nacions destruïdes: conseqüències que l’avarícia sempre comportava. Crack, el so de les il·lusions esborrant-se. Crack, el so de l’harmonia barallant-se. Els quatre elements mai no tastarien la pau, mai no delectarien les seves boques el sabor de l’exquisida tranquil·litat mentre l’indomable s’intentés dominar.
Autoria: Liz Maria Pérez Morán Col·legi Sant Ramon Sagrat-Cor Categoria E- Poesia
UNA SETMANA, UN MALSON CONSTANT
Dilluns 20 de març: Ja fa més d’un any que no sabem res del pare. Se’l van emportar junt amb molts altres homes coneguts i veïns, per a lluitar a les files de l’exèrcit del país, contra la rebel·lió que l’està dessagnant. Obligat, com tots, a lluitar en una guerra aliena. Estarà a Iraq, o a Síria... En veritat no ho sé. Lluitant contra el mal que ha caigut com la nit en el nostre dia. Dimarts 21 de març: No deixo de tindre esperança, això es l’últim que s’ha de perdre. Però ja fa més de sis mesos que un llarg i cruent setge va caure sobre la meva ciutat natal, Mossul. Ens han abandonat aquí, a la nostra sort. Com a formigues dins un formiguer el qual un nen ha tapat amb una pedra, i es veuen obligades a quedar-se allà, sense poder escapar. Dimecres 22 de març: Avui a les 7:17 hi ha hagut un bombardeig. Els avions bombarders, com s’hi fossi un estol d’ocells en migració, ens han bombardejat. El meu edifici no s’ha ensorrat, però està molt malmès. Tots els bombardeigs des de fa un temps són a les 7:17, l’hora en que el nostre rellotge es va quedar sense pila. Ja no en queden. Dijous 23 de març: No tornaré a dormir! Penso amb forta convicció cada cop que he d’anar al llit. Mentre dormo no se el que està passant. Poden està caient bombes com gotes de pluja i destruir encara més el que queda de la meva vida. O pot tornar el pare després d’un any i dir-me que tot anirà bé. Tantes coses que se’n poden anar a norris per la son. Divendres 24 de març: La fi s’apropa, això està clar. Cada cop som menys. Tan sols reflexos del que fórem en el passat. Estem acusats per molts grups, rival
entres si, però que alhora han decidit que un dels seus objectius ha de ser venir a per nosaltres. Tota la seva lluita es bassa en el fonament de que ho fan per nosaltres, però tot això ho fan per ells. Ens fiquen en una guerra absurda que ens humilia i degrada com a humans, només pel seu propi benefici. Dissabte 25 de març: Feia un més que no veiem a l’Abdalá. Avui l’han trobat sota la pila de maons, fusta i ciment en que s’ha convertit la que abans va ser l’escola del barri. Això són ara les nostres tombes. Res de taüts de fusta. Tres metres de runes sense que ningú ho sàpiga. Diumenge 26 de març: Avui s’obre una nova esperança per a nosaltres. Ens han alliberat. Això ens han explicat uns homes, estrangers. Parlen que una divisió dels cascos blaus de l’ONU, que es dedica a ajudar en l’establiment de la pau, segons ens han dit, ha obert un corredor humanitari dins la ciutat per a alliberar-nos. Vam sortir temorosos, doncs poden ser enemics disfressats, enganyant-nos per sortir i després massacrar-nos. Arrossegant amb nosaltres les poques pertinences que ens queden: quatre fotos i poca cosa més. Aquesta terra ja no es la que ens va veure néixer. Ens hem de marxar. Ser com un dels milers que han fugit per la guerra, camí de l‘exili forçós. En algun lloc ens acolliran.
Autoria: Roger Abadías Arenlíbia Col·legi Maristes Sants Les Corts Categoria E- Prosa
MENTRE HI HAGI UN MISTERI PER A L’HOME
M’exalta Centaurea cyanus i m’enamora Die Blaue Blume
Transeünt que t’obres pas en la foscúria, brandant el seny com torxa fulgurant i furtes pams d’obaga a la boscúria on tots els homes orbs erren, palpant:
avança vers l’ignot per redimir-nos d’aquest castic injust i original que ens corca el cos, malalt, fins a podrir-nos i ens lleva el vida i mort que és natural.
Repara en el poeta compassiu: com tu, guarda els mortals, perduts i a cegues; tots dos teniu aquest poder longànime.
Mes, ai!, científic, no siguis altiu, car ell és l’albatros, tu t’arrossegues; que tu pots guarir el cos i ell salva l’ànima.
Autoria: Bernat García Adán Institut Les Corts Categoria F- Poesia
Ocells de fang, de Zelig Els crancs van tornar a la platja impulsats per les últimes onades de la nit. Eren de color vermell i els seus ulls, més foscos que abans d’anar-se’n. Ho havia vist centenars de vegades, però sempre el deixava sense paraules. Quant trepitjaren la sorra, van escampar-se ràpidament en direcció a tots els racons de l’illa. A alguns, els grans de sorra se’ls hi enganxaven a les potes humides fent-los caure, provocant accidents en cadena i breus embussos. Mai donaven l’esquena al mar en caminar, com si tinguessin por de ser ofegats pel rumor de les onades que portava l’escuma. Aquella estampida silenciosa aviat va desaparèixer entre el frissar de les palmeres. De sobte, la lluna s’esmunyí en l’horitzó, i poc a poc el sol va començar a regar l’illa amb feixos de llum. Podia sentir com la vida es despertava, era un càlid ensurt que agitava la son de tots els éssers d’aquell bocí de terra. També sentia les gavines planejant sobre els corrents tropicals, els micos grimpant al cor del bosc, les foques que cantaven a les agulles de roca o les sargantanes emergint de la terra. L’home no creia que el ritme del dia trenqués el silenci nocturn, sinó més aviat que l’interrompia per unes hores. No es podia entendre l’un sense l’altre, eren dos fets germans que es succeïen per preservar-se mútuament, sense saber mai qui va ser primer. L’home no entenia de diners i edificis. Tampoc en sabia res del soroll i les armes que esclataven lluny. Havia crescut envoltat de l’olor de la terra fèrtil, del sabor dels fruits més inabastables i del so de fons dels dofins quan es capbussaven a la mar. Es referia a la mar com una dona, una dona irascible i gentil alhora, que emmudia sota la superfície i tronava sobre l’espuma quan esclatava la tempesta. Tan sols les gotes de la seva essència protegien les algues, els peixos i les balenes de l’atreviment dels homes.
Des del cim del turó tot semblava més fàcil que a la mar. El pas del temps era plàcid, amb hiverns grisos sense neu i estius llargs. L’home va tornar a casa seva pel camí dels camps i va veure papallones i libèl·lules al cor de cada flor. Va recollir unes quantes flors per plantar-les al seu petit jardí. Al llindar del bosc tot era estrany. Les herbes creixien sense pressa i amb ordre i els arbres eren clars i elegants. Més enllà, el desordre dels matolls salvatges i els arbres de copes indistingibles s’estenia sobre un terra de fulles seques i fruits madurs. El cel esdevenia un record, i sempre era una alegria veure que no havia desaparegut en sortir-ne. La seva cabana tenia tot el que era necessari i res més. Era vella, molt vella i de fusta. La porta va grinyolar quan es va obrir. A l’interior tot era fosc. Deixà les flors sobre la tauleta i sortí a omplir una gerra d’aigua. Va posar les flors al costat de la finestra, procurant que estiguessin al sol. Ja era migdia i encara hi havia molt per fer. Després de fer un glop d’aigua, l’home va rossegar la poma a mig menjar que portava al sarró i respirà a fons. Es sentia recuperat i preparat per entrar al bosc. Un vent suau s’aixecava des de l’est, empenyia el penell de ferro i s’emportava tot el silenci que tant s’esforçava per mantenir. Potser era millor així. A dins de la cabanya tot era al seu lloc: la tauleta de nit, una prestatgeria en una cantonada, un llit petit cobert amb llençols de pell i una cadira tan vella com l’home. Agafà un sac de cuir de la cadira i ple d’emoció, es va endinsar al bosc. Els seus peus nuus no feien nosa entre les falgueres. Els brots més alts creixien a banda i banda del camí, gairebé invisible, i els ocells xiulaven a tot arreu. L’home sabia per on anava, mai s’havia perdut. Els seus ulls estaven tancats en tot moment, només sentia el ressò de les onades contra la roca i les riallades dels micos entre les branques. La vida al bosc era profunda i tèrbola, amb límits indefinits. Per això
va decidir construir el seu refugi al llindar, allà on podia escoltar la música de les fulles sense pertorbar-la en cap moment. Amb tot, ja gairebé hi era. El bosc s’havia esvaït en obrir els ulls, i una explanada de roca erma s’obria fins els penya-segats. Va caminar fins la vora d’una pedra enorme i s’ajupí per agafar el que buscava. El seu petit tresor i la primera raó de cada dia. Les foques se’l miraven curioses des del peu de les agulles. Nedaven en espiral i en totes direccions, però sempre sense desviar els ulls. Sabia que darrere d’aquells discos de foscor, cadascuna guardava un secret, un secret que el mar s’emportaria. L’home va agafar el seu sac, se’l va carregar a l’esquena i inicià el camí de tornada. No podia perdre temps. Va sacsejar el sac, deixant caure el que hi havia dins, i començà a donar-li forma. Les seves mans treballaven de pressa, embrutant-se fins les mànigues. L’argila s’esmicolava i es reunia amb força, creant un cos terrós d’infinita bellesa. Va repetir el procés sis vegades, només sis vegades i va posar el ocells al sac. Immediatament va córrer cap a la platja i les disposà sobre la sorra, una al costat de l’altre, mirant cap a la mar. Ja era fosc, havia arribat al moment. L’home va pujar al turó amb el front perlat per la suor, i esperà el senyal amb el cor encongit. Aleshores, una balena blanca va emergir de les aigües, i la seva pell humida va reflectir la llum de la lluna plena. De sobte, els ocells de fang van començar a agitar-se fins aixecar el vol cap a la nit, seguint la estela escumosa de la balena. La mar va retornar els crancs a la platja, que en la seva inquietud, encara es preguntaven com havien escapat de les onades, una nit més. Satisfet, l’home va somriure en la foscor, però ningú no ho va veure. A poc a poc, el vell va tornar cap a la seva cabana amb el cant de la balena nívia capbussat en l’aire i el bressol nocturn de les marees sobre l’esquena dels crancs.
Autoria: Nico González Abrie Institut Joan Boscà Categoria F- Prosa