Els grans fem contes per als nens i les nenes Les Corts 2015 1
“A q u e s t s c o n t e s s ó n e l r e s u l t a t d ’ u n t r e b a l l col·laboratiu entre la gent gran i les escoles de les Corts. Els contes han estat escrits per gent gran i il·lustrats pels nens i les nenes. Amb aquesta activitat s’han fomentat les relacions intergenracionals i cada col·lectiu ha pogut desenvolupar i aprendre diverses habilitats lligades a la narrativa. P e l s r e a l i t z a d o r s d ’a q u e st c o n t e s é s u n a satisfacció mostrar-los a la comunitat, ja que més enllà de la feina creativa i il·lustradora desenvolupada té la riquesa del diàleg intergeneracinal. “
2
Índex El tren màgic
4
La pandilla Maravilla
7
La gossa Laika
9
Somni de Nadal
10
Necesitem un cor ple d’estrelles
12
Una escola a la muntanya
15
El tiburón Bueno llamado Paz
19
Un sueño casi perfecto
23
L’ocell i el pagès
27
El campeón de ajedrez
30
Fácil, fácil, fácil...
34
Les dues germanes bessones
37
Escales amunt, escales avall
42
Charly y los pájaros
47
El Verdadero valor
55
El ratoncito Pérez
58
Gat i gos
62
Un trosset d’nfantesa
64
El pueblo sin nombre
67
La volta al món en un barret
70
El gosset dels nens
73
Olivetti al rescate
77
Que li regalem al Toni
80
L’elefantet generós
85
El seu millor estiu
89
Las dos amigas
93
Història d’un somni
95
La nena que no volia estudiar
98
La clau del tresor
99
3
El tren màgic
Autora: Maria Rosa Aulet Sánchez Il·lustradors: Alumnat 3er de l’escola Les Corts Tutora: Alba Ibero
Una vegada hi havia un nen que es deia Enric. L’Enric estava a punt de fer vuit anys i li agradaven molt els trens. Sempre que podien amb els seus pares anaven a l’estació a veure com passaven i fins i tot una vegada van pujar a un d’ells per anar a la capital, però a l’Enric . li hagués agradat tenir-ne un per poder jugar. S’acostava el seu aniversari. Faria vuit anys! Els seus pares li van preparar una festa amb tota la família i uns quants amics i després de bufar les vuit espelmes li van donar els regals. N’hi havien molts, dels amics i dels familiars. Al final de tot hi havia una caixa molt gran. Era el regal dels seus pares. - Què serà? Què hi haurà dins? —li deien els amics tot ajudant-lo a desembolicar-la. - Quina emoció! Sabeu què hi havia dins la caixa? Doncs ni més ni menys que un tren. Una màquina de tren amb dos vagons i moltes vies per a poder fer diferents circuits! Us podeu imaginar l’alegria que va tenir quan ho va veure? Va donar les gràcies pels regals que l’havien portat i de seguida es van posar amb el seu pare a muntar-lo i van estar la resta del dia jugant amb ell. A l’hora d’anar a dormir volia que li posessin la màquina i els vagons a dins del llit però els pares li van dir que no podia ser, ja que no dormiria bé , i el que van fer va ser deixar-li la màquina al capçal del llit i així li faria companyia. El nen va anar a dormir molt content amb la màquina de tren al seu costat, però durant la nit, sabeu què va passar? No us ho podeu imaginar! Aquella màquina era màgica i quan el nen dormia el va parlar i li va dir:
4
- Mira, Enric, jo sóc una màquina amb poders i si tu vols ara podem marxar i veure món. Al nen li va agradar la idea i es va ficar al lloc del maquinista. Va tirar una mica de carbó a la màquina i van marxar. La màquina li va preguntar on li agradaria anar i ell va contestar que li era igual, podent estar dins la màquina i conduir-la ja en tenia prou. Però si poguessin anar a veure animals a l’Àfrica, en directe, com els que havia vist al Zoo… Dit i fet. En un moment, com que la màquina era màgica, van travessar tota Espanya, l’Enric vivia en un poble de la província de Barcelona, i es van trobar a l’Àfrica. Van passar per llocs completament deserts… d’altres molt poblats… uns moderns i altres primitius.
Quan van arribar a l’Àfrica, la màquina anava a poc a poc quan hi havia animals, perquè l’Enric els pogués observar amb atenció. Varen veure molts tipus d’animals salvatges carnívors: majestuosos lleons, hienes, bonics guepards… hi havia búfals menjant herba, manades d’elefants refrescant-se amb la seva trompa en rierols, girafes allargant el seu coll intentant arribar a les fulles més altes dels arbres perquè les de baix se les havien menjat els camells i els cérvols que havien passat abans. A la selva, gran quantitat de micos tirant-se entre les lianes, serps enroscant-se als arbres, cocodrils obrint la seva gran boca ensenyant la dentadura… fins i tot van poder veure gripaus saltant per les estepes... Van arribar a un poble on hi havia molta gent que plorava. El nen va preguntar què els passava i li van dir que els nens d’aquell poblat estaven tots malalts perquè havien menjat una fruita verinosa, d’un arbre desconegut, i els metges deien que no es podien curar sinó era amb una medecina que ells no tenien i que l’havien d’anar a buscar molt lluny d’allà.
5
Llavors l’Enric li va dir a la màquina del tren que en lloc d’anar a veure més coses del món, podrien anar a buscar aquesta medecina i així poder curar a aquells nens. La màquina va estar d’acord i els dos marxaren a buscar la medecina. El poble, on havien d’anar estava a la desembocadura del riu més llarg del món, el Nil, i com que ells havien arribat ja al sud d’Àfrica, van haver de tornar enrere però ho van fer per un altre camí, i així l’Enric podria veure més animals i també diferents dels anteriors. Però ho haurien de fet més de pressa, perquè el temps era or. Tot i això en varen poder veure uns quants més que no havien vist: hipopòtams amb la seva bocassa, capbussant-se i tornant a sortir uns metres més enllà... pelicans, uns amb les ales ben esteses per poder assecar-les al sol i altres amb la bossa de la mandíbula plena de peixos que acabaven de pescar... un grup de cigonyes, amb el seu llarg bec, volant... nyus mastegant contínuament, perquè són remugants... flamencs amb les seves potes rosades. Ell els coneixia bé, aquests, perquè n’havia vist molts quan va anar al delta de l’Ebre amb els seus pares.
Passaren per moltes ciutats i pobles fins que van arribar al lloc on els havien dit que trobarien el medicament. Van anar a parlar amb el cap del poble. Aquest els va dir que se’ls havia acabat, però que si es quedaven allà uns dies i ajudaven a fer-la, se’n podrien emportar tota la que volguessin, ja que era una medecina que la feien amb plantes que s’havien de recollir, assecar, aixafar i deixar-les amb aigua i sucre durant tres dies, perquè tingués bon gust. L’Enric i la màquina varen estar d’acord i es quedaren allà i van ajudar a fer el medicament. Tot va anar molt bé perquè la màquina ajudava a transportar la gent del seu poblat fins el lloc on recollien les plantes, i després, a l’indret on preparaven el medicament. Quan en van tenir fets uns quants pots van donar les gràcies al cap del poblat i se’n van tornar al poble on hi havia els nens malalts. Quina alegria quan els van veure arribar! Immediatament van donar la medecina al metge del poble i aquest va anar a repartir-la per totes les cabanes on hi havia nens empiocats. Als dos dies de prendre-la es varen curar tots i l’Enric i la màquina van reprendre el seu viatge, però... 6
LA PANDILLA MARAVILLA
Autor: Centre de dia Neuroamunt Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Les Corts Tutora: Montserrat Saló
En una aldea no muy lejana vivía un niño llamado Javier que recién había cumplido 12 años. Javier era un niño rubio de grandes ojos azules, muy espabilado para su edad. Él vivía con sus padres y un perro llamado Gruñón. Gruñón apareció un día por sus tierras, perdido y asustado. Era un perro de pelo ondulado y color canela con un precioso lucero blanco en su frente. Como cada mañana Javier iba al colegio y algunas tardes cuando acababa sus clases se dirigía corriendo a casa de su abuelo Juan. Juan era el veterinario del pueblo. Juntos pasaban la tarde merendando y compartiendo historias que dejaban a Javier con la boca abierta. Él siempre le decía a su abuelo: “Abuelo yo de mayor también quiero ser médico de animales”. Y su abuelo le respondía: “Todo llegará pequeño Javier, por el momento tienes que cuidar de Gruñón”. Y así lo hacía todas las tardes, cogía a Gruñón y se juntaba en el parque del pueblo con sus amigos de toda la vida, conocidos por todos como la pandilla maravilla. Jugaban a futbol hasta no poder más hasta que descansaban y se comían un rico pan con chocolate. Gruñón escuchó ladrar a un perro y salió corriendo para ver de dónde provenía ese ruido. Cuando Gruñón se acercó vio a un perro que corría detrás de un rebaño de 50 ovejas.
7
El perro se llamaba Tarzan, era un pastor alemán grande con el pelo castaño oscuro, unos ojos grandes del color de la miel y una mirada profunda e inteligente. Cuando Gruñón se acercó a Tarzan se pusieron los dos a correr detrás de las ovejas. Mientras tanto la pandilla maravilla seguían todos juntos en el parque cuando de repente Carmen gritó: “¿Dónde está Gruñón?”. Ninguno se había dado cuenta de que Gruñón había desaparecido. Javier al ver que Gruñón no aparecía pensó que podría haberse adentrado en el bosque que estaba justo al lado del parque. La pandilla maravilla estaba buscando con mucha angustia y desesperación a Gruñón cuando de repente Javier se dio cuenta de que no muy lejos de donde se encontraban había una casita con las luces encendidas y con humo saliendo de la chimenea. La pandilla maravilla se acercó a la casa y llamaron a la puerta. Cuando la puerta se abrió apareció un hombre alto, moreno corpulento y guapo, era Perico el guarda forestal del pueblo. La pandilla maravilla le explicó a Perico lo sucedido y todos juntos se pusieron a buscar a Gruñón.
No muy lejos de donde estaba la pandilla maravilla y Perico, se encontraba Gruñón, el pobre estaba asustado porque se encontraba solo y tenía frío. Gruñón no paraba de correr con tan mala suerte que se clavó una zarza en la patita izquierda. Gruñón del dolor que tenía se puso a aullar con tanta fuerza que Perico escuchó su aullido. Javier y todos sus amigos junto con Perico salieron corriendo al rescate de Gruñón. Javier vio unos matorrales que no paraban de moverse y fue a mirar, ¡allí estaba Gruñón! Javier gritó a todos sus amigos: ¡está aquí, he encontrado a Gruñón! La pandilla maravilla contentos por a ver encontrado a Gruñón pero asustados por la herida que tenía en la pata decidieron coger entre todos a Gruñón e ir hasta la casa del abuelo de Javier. Juan al ver la herida en la pata de Gruñón en seguida cogió una pinza y les sacó el pincho que tanto daño le hacía a Gruñón. Cuando la pandilla maravilla vio que Gruñón estaba contento y saltando de alegría por a ver encontrado a Javier, fueron a agradecerle a Perico su ayuda llevándole unos bombones de chocolate. Al cabo de diez años Javier recordaba esta misma historia mientras curaba él mismo a un perrito. Javier, al fin, había conseguido el sueño de ser igual que su abuelo Juan. Ser médico de animales. 8
LA GOSSA LAIKA
Autor: Sanitas Residencial Les Corts Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Barcelona Tutora: Gemma García
Era una nit fosca i freda, la Laika no sabia on anar. Va començar a caminar i a caminar, fins arribar a les afores de la ciutat. La gossa estava cansada i tenia fred, va veure una masia que tenia la llum de la porta encesa i s’hi va apropar. De cop la porta de l’entrada es va obrir, la Laika es va espantar... Però va durar poc l’ensurt, un jove de nom Joan va acariciar la gossa i la va fer entrar a casa. Li va donar un bol de llet i la va apropar a la llar de foc per a que se li passes el fred. Abans d’anar a dormir, en Joan li va dir a la nostra protagonista: “descansa, que demà anirem a treballar plegats”
En Joan era pastor d’ovelles. Va cridar a la Laika i va agafar el seu sarró que duia pa i formatge. Tots dos se’n van anar a pasturar les ovelles, la gossa es trobava molt a gust amb la feina de gos d’atura; i el que més li agradava era la recompensa que li donava en Joan, un tros de formatge fet de la llet de les ovelles. Un vespre, en Joan se’n va a anar tot sol a l’ era. Al fer-se de nit i al no tornar el pastor, la Laika el va anar a buscar. En aquest se li havia caigut una bala de palla al cap i havia perdut el coneixement. La Laika va començar a bordar molt fort, fins que en Sr. Ramón que feia vida a una masia que estava a 100 metres, va sortir corrents a veure que li passava en aquell gos que bordava tant.
Gracies a la gossa en Joan es va salvar, això va fer que ell no l’abandonés mai i van ser feliços per sempre més.
9
SOMNI DE NADAL
Autor: Sanitas Residencial Les Corts Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Pau Romeva Tutora: Sònia Bajoz
La història comença el 20 de desembre de 2013 a una casa antiga a la muntanya del Tibidabo. Allí hi vivien l’Alfons i l’ Anna, una parella que s’estimaven des de ben petits. Ells convivien amb el seu fidel amic, Pelut, un gos pastor que havien trobat perdut al voltant de la seva casa. Pelut era un gos molt afectuós, al que li agradava molt mirar la llar de foc ajagut a la catifa i resguardar-se del fred ficantse cada nit als peus del llit amb l’Ana i l’Alfons.
L’ Anna era una bona amazona i cada dia sortia a passejar amb el seu cavall Roc. Un dia l’ Anna va caure del cavall quan començava a pujar una muntanya i en Roc va relliscar amb unes fulles que hi havia mullades. El Pelut va sortir espantat a buscar-la al sentir els seus crits. L’ Anna es queixava de la cama dreta, a l’alçada del fèmur. Estava estirada al terra sense poder moure’s. Des de llavors, l’Anna es mou amb una cadira de rodes. El metge li va dir que s’havia trencat el fèmur i que trigaria uns mesos a recuperar-se. Passava males nits, però un dia de sobte en un somni li aparegué un ocell màgic que li va explicar que si s’endinsava al mig bosc podria trobar un mussol que concedia desitjos. Al despertar-se aquell matí, va dir al seu marit que volia anar al mig del bosc a buscar el mussol per demanar-li el seu desig : “poder tornar a caminar”. L’Alfons mirava incrèdul a l’Anna, perquè no creia que un mussol pogués concedir desitjos, tot i així va accedir a portar-la ja que ell volia que ella es millorés el més aviat possible.
10
Al somni el mussol li va explicar que hi havia un camí màgic i planer per on podia anar sense dificultat amb la cadira de rodes. Aquest camí el trobaren de seguida i el Pelut que no volia quedar-se sol els seguia poc a poc. En arribar, l’Anna li explicà al mussol el seu desig i aquest li va dir que li enviaria algú que li ajudaria a fer realitat el seu anhel. La nit abans de Nadal, va somiar que apareixia per la finestra el Pare Noel amb el seu trineu i mirant-la als ulls li xiuxiuejava que l’endemà s’aixecaria i podria caminar ella sola. El mateix dia de Nadal, l’Alfons la va despertar i ella li va explicar el somni tot pensant-se que només era això, un somni. De sobte ell li va donar les mans i ella es posà dreta sentint que ja podia caminar.
Conclusió: No deixis mai de perseguir els teus somnis.
11
NECESSITEM UN COR PLE D'ESTRELLES
Autora: Isabel Llañez García Il·lustradors: Alumnat de tercer de l’escola Les Corts Tutora: Alba Ibero
En obrir els ulls aquell matí, en Jan va intuir que aquell dia no seria com tots els altres dies. Va girar la mirada cap a la seva dreta i va poder observar que la Maria no hi era al seu llit. En Jan i la Maria tenien 9 anys, bé, la Maria no els havia fet encara tot i que ella sempre deia que eren igual de grans. Tots dos vivien a una escola, però no era una escola com totes les que coneixem, era un lloc on vivien, estudiaven, jugaven, dormien, era com si fos casa seva i la compartien amb molts altres nens i nenes com ells.
En Jan i la Maria vivien allà des que eren molt petits. Potser no tenien ni tres anys quan algú els va portar. Des del primer dia es van convertir en els millors amics del món. Mai no es separaven, no sabien viure l'un sense l'altre Quan en Jan va veure que la Maria no hi era es va alarmar una mica però també va pensar que potser ella s'hauria llevat abans i ja estaria al menjador esmorzant. Es va afanyar, es va vestir de pressa i va anar cap el menjador. No hi era, la Maria no hi era. Va sortir al jardí, va buscar i buscar i enlloc no la va trobar. Ja molt amoïnat va preguntar per ella a alguns dels cuidadors fins que un d'ells li va confessar que la Maria s'havia posat malalta i l'havien hagut de dur a l'hospital. En Jan es va aturar a pensar, volia fer alguna cosa, no es podia quedar quiet, ell havia de saber què era el que li estava passant a la seva amiga. Es va escapolir de la vigilància dels cuidadors i va sortir de la casa per una petita porta que hi havia al fons del jardí. 12
En arribar al carrer no sabia ben bé on dirigir-se, ell no tenia ni idea d'on era l´hospital, però de sobte va veure una ambulància, l'ambulància no anava gaire de pressa i la va seguir fins que el cotxe es va aturar. Allà hi havia un edifici gran, de pedra vermellosa, va veure metges i infermeres vestits de blanc. Segur que allà dintre estava la Maria. Va entrar i va preguntar per ella. La senyora de recepció que el va atendre li va dir que estava a la cinquena planta però que no podia rebre visites. Però ell, malgrat que era un nen obedient, en aquesta ocasió no va fer cas i es va dirigir a les escales fins que va arribar a la cinquena planta. No va veure ningú pels passadissos. Les portes de les habitacions tenien totes una mena de finestreta per on es podien veure els llits i les persones que els ocupaven. Va anar mirant fins que la va veure. Va entrar amb molta cura i es va acostar al llit. La Maria dormia. En Jan va pronunciar el seu nom molt, molt fluixet, Maria, Maria, però ella no obria els ulls, no responia. De sobte la porta de l'habitació es va obrir i va entrar un metge. Què fas aquí?, li va preguntar. Aquesta nena no pot rebre visites, no es pot cansar, ha de reposar perquè està molt malalta.
13
En Jan va marxar molt trist, tant que quan va sortir al carrer les llàgrimes brullaven amb força dels seus ulls i li mullaven tota la cara. A la porta de l'hospital va trobar una velleta d'ulls clars i dolços que demanava caritat. En veure la tristesa del nen li va preguntar què li passava. La meva amiga Maria està a l'hospital i m'ha dit un metge que està molt malalta, jo no vull que la Maria es mori, no podria viure sense ella. La velleta el va mirar i li va dir: Vols que la Maria es curi? És clar, va contestar en Jan, és el que més vull. Farem una cosa, va dir la senyora. Aleshores va obrir una bossa que portava i va treure un tros de roba i unes tisores. La roba era del color de l'or. I la velleta li va dir: Tallarem aquesta roba en forma de cor. Hauràs d'omplir-lo d'estrelles i quan sigui ple li portaràs a la Maria i ella es curarà. I com podré fer una cosa així?, va preguntar el nen. Veuràs, va dir la velleta, no són estrelles com les que veiem al cel, seran estrelles que tu demanaràs a persones especials. Quan vegis persones que tu consideris especials per allò que tu vegis que fan, els has de demanar un trosset de roba del seus vestits, els tallaràs en forma d'estrella i els enganxaràs al cor fins que estigui ple. Ell ho va entendre i es va afanyar, va marxar desseguida després de donar-li les gràcies molt emocionat. Va entrar a un parc. Allà va veure un noi que trencava el gel d'un llac perquè els ocellets poguessin beure aigua i una velleta que els donava pa perquè mengessin.
14
UNA ESCOLA A LA MUNTANYA
Autor: Jesús Vidal García Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Les Corts Tutora: Mª Dolors Oliveras
Tots els nens i nenes que aneu a una Escola de ciutat potser no us imagineu com és anar cada dia a una Escola Rural quan vius en un poble de muntanya. Quasi bé tots viviu a prop de la vostra Escola i el camí que heu de fer cada dia es limita a passar uns quants carrers, sempre els mateixos. A vegades, un camí una mica avorrit. Si us plau, ara, fent servir la imaginació, intentarem esbrinar com s'ho fan per anar a Escola els nens i nenes que viuen en un petit poble de muntanya.
Per començar, tenint en compte que aquestes escoles acostumen a ser una mica lluny, els nostres companys d'aquest poble que en direm “Vileta”, s'han de llevar molt aviat, sovint encara de nit. I ara, imaginem-nos la situació i el lloc que ens envolta… Som a la tardor. El paisatge és tant bonic! Tots els arbres llueixen les seves fulles d'uns colors meravellosos. Pel camí que surt del poble i s'enfila muntanya amunt se sent una remor cada vegada més sorollosa i riallera. És el grup de nenes i nens de Vileta que van cap a l'Escola. Al cap davant hi va la Ugueta, amb l'Agnès, la Bruna, l'Estela, la Magalí i la Serena que a la vista d'aquest espectacle de color que ens ofereixen les fulles, s'afanyen a recollir-ne de tots els tipus per fer-ne una bona col·lecció.
15
Més enrere i una mica més esvalotats hi va un grup de nens encapçalat per l'Aloi, el més gran del grup, ja té onze anys! El segueixen en Blasi, el Florenç, el Nasari, l'Aimeric i el Raimon. Tots plegats fan un grup encisador, alegre, que es cruspeix, en un moment, els 5 quilòmetres de camí fins a l'Escola. Quan hi arriben, el sol ja llueix i ben segur que, avui, encara podran esmorzar al pati gaudint de la seva escalfor. A l'Escola es troben amb més nens i nenes d'altres pobles petits de la comarca. No és pas una escola petita, ben al contrari, hi dóna cabuda a alumnes d'una dotzena de pobles dels voltants. Per sort, està situada, de manera estratègica, a una distància semblant de tots ells. Ja ha arribat l'hivern. Tot ha canviat, els arbres han perdut les seves fulles i també tot el color que tenien. El camí i tots els voltants s'han pintat de blanc, la neu ho ha cobert tot.
El nostre grup puja pel camí potser menys esverats i sobretot molt abrigats. Fa un fred que pela! Per fer-se'l passar es mouen amunt i avall fent petites carreres. Per fi arriben a l'Escola i entren a classe ben de pressa per gaudir de la calefacció que escalfa tot l'edifici. Aquest temps, molt sovint, esmorzen a classe doncs neva molts dies. Ho fan amb molt de compte per no embrutar els treballs que tenen damunt la taula. Ho desen tot al calaix de sota i desemboliquen l'esmorzar que tothom porta de casa. Per uns moments hi ha una mica d'enrenou a classe fins que la professora els fa saber que s'ha acabat el temps d'esmorzar i han de tornar a la feina. Quasi sempre es fa el silenci. Bé, no sempre! 16
Tot ha canviat, és la primavera. Quin esclat d'alegria! Tot s'ha convertit en un espectacle de color i de vida nova. Els arbres broten, arreu hi ha flors i l'herba ho ha cobert tot, allí on fa quatre dies tot era neu. La pujada de la nostra colla, a l'Escola, és tota una passada! El crits, els salts i les corredisses fan goig de veure. Fins i tot es poden endevinar algunes mirades romàntiques fruit d'aquest esclat únic que ens ofereix la primavera. Un cop a Escola es fa una mica complicat mantenir la disciplina i l'atenció. Tot sovint esclaten unes rialles incontrolables que ningú sap perquè s'escapen espontàniament. Tot això, és segur que no passa només a les escoles rurals!
17
I, de sobte, l'estiu. També aquesta època té la seva gràcia en aquest indret. No fa tanta calor com a la ciutat. Les nits són molt fresques i agradables. Però no tot serà bo, l'escola estarà tancada molts dies i la nostra colla haurà de canviar els seus hàbits. La Ugueta, la Bruna i l'Estela aniran a unes Colònies d'Estiu per conèixer altres llocs lluny de la muntanya, potser a prop de la costa. L'Agnès i la Magalí passaran uns quants dies a casa els seus avis uns quants quilòmetres lluny del poble. I la Serena, pobre, es quedarà al poble perquè ha d'ajudar la seva mare. Ah! No ho havíem dit la seva mare té un forn de pa i no tanca mai la botiga!
Els nens faran més o menys el mateix que les nenes tret de l'Aloi i en Blasi que també es quedaran al poble, però no pas per gust. Les seves notes no han estat gaire bones i hauran d'estudiar de ferm per poder recuperar les assignatures que han suspès. Bé, ja hem vist que, més o menys, la vida dels nens i les nenes aquí a la ciutat i a Vileta, aquell poble tant bonic, és força semblant. Té les seves coses bones i d'altres no tant bones. Al cap i a la fi, tots intentem tenir bons companys i com més amics millor! Tant se val si vivim a la muntanya, a Vileta o a la ciutat, a Les Corts. *Els noms propis usats en aquest relat són d'origen occità i els trobareu, si aneu a un lloc molt bonic de Catalunya, la Val d'Aran.
18
EL TIBURÓN BUENO LLAMADO "PEZ" En un lejano océano vivía hace mucho tiempo un tiburón bueno llamado "Pez", pero estaba triste al no tener amigos, pues tenía fama de ser agresivo, pero nada más lejos de la realidad.
Autor: Adolfo Cadillach Torrents Il·lustradors: Alumnat de tercer de l’escola Les Corts Tutora: Pepita Viles
Cierto día cansado ya de su triste fama, "Pez" decidió abandonar su océano y dedicarse a recorrer otros océanos, en busca de aventuras y encontrar amigos con los que poder compartir su nueva vida. Nada más abandonar su océano se encontró con un caracol bondadoso que le indicó donde podía pasar sus primeras noches, en una cueva submarina. "Pez" le dio las gracias y se dirigió a la cueva donde vivía también una manta raya, con la cual compartió su primera noche. Al día siguiente se dirigió a un inmenso fondo marino lleno de unos colores maravillosos donde vivían unas bonitas estrellas marinas. Se quedó a vivir con ellas unos cuantos días y compartió quehaceres y amistad y se sintió muy contento por primera vez. Visitó también otros lugares donde se tropezó con un tiburón ballena que le ofreció su casa y familia, lo cual agradeció muchísimo, pues precisamente era lo que buscaba, familia y amistad.
19
Estuvo con ellos también varios días, compartiendo su vida muy feliz. "Pez" se despidió de ellos agradeciendo su amabilidad y se marchó a buscar de otras experiencias. De aquí para allí, visitó lugares maravillosos siempre en busca de su tan ansiada amistad. Tuvo un encuentro desafortunado con una serpiente marina que no llegó a nada malo pues siempre trataba de gustar y granjearse la amistad con todo el mundo. En todos los sitios se ofrecía para ayudar en lo que podía y compartir trabajos, penas y alegrías, por eso cuando lo conocían lo apreciaban y le ofrecían también su amistad, cosa que él apreciaba mucho, pues era precisamente lo que el buscaba. En un lugar se encontró con una feria muy bonita llena de gente y con muchas atracciones, tenía caballitos de mar, norias de estrellas marinas, trenecitos de orugas marinas, etc. Donde lo pasó muy divertido compartiendo como siempre su buen hacer y simpatía con todo el mundo y se quedó hasta que terminó la feria.
20
Navegando por otro océano se sorprendió al tropezarse con unos submarinistas que trataban de sacar a flote unos tesoros antiguos que habían encontrado en una de sus inmersiones. Al principio ellos se asustaron al pensar que podía ser un tiburón agresivo, pero "Pez" pronto se acercó a ellos muy pensativo y decidió hablarles muy simpático por si podía ayudarles en su trabajo. Los submarinistas le dieron las gracias y le dijeron que no hacía falta por ser su trabajo que requería mucha experiencia. Lo comprendió y se despidió de ellos a buscar nuevas hazañas. También se tropezó con un hombre mitad pez, llevaba una corona y un tridente y le confesó que era el Rey del mar porque encontró la corona en el fondo del mar. Él mismo se coronó como Rey e invitó a "Pez" a abandonar sus aguas, que se marchó entristecido al ver el mal carácter de este hombre mitad pez. Pero como "Pez" es muy pillín pensó que todo podía haber sido una broma para asustarle.
21
Su mayor sorpresa y alegría fue que cierto día navegando entre dos mares tropicales, se encontró por casualidad con sus antiguos compañeros de océano. Todos reconocieron a "Pez" y compartieron juegos, vivencias y recuerdos durante largo rato, pudieron comprobar con gran alegría que no era agresivo como podían imaginarse, sino todo lo contrario, después de estos gratos momentos se despidieron con gran cordialidad hasta una nueva versión. Después de este maravilloso encuentro continuó con sus hazañas en otros lugares y tuvo también otras muchas aventuras, buscando siempre la amistad y amigos que él tanto deseaba, precisamente es lo que más se menciona en este cuento, el valor de los amigos y la buena amistad.
Finalmente "Pez" decidió regresar a su océano y terminar con sus viajes, donde fue recibido con gran cordialidad y afecto y todos confiaron en él, que continuó su vida feliz y en paz.
22
Un sueño casi perfecto
Autor: Manuel Molina Luque Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Les Corts Tutora: Mª Dolors Oliveras
Marcos es un niño de 12 años, algo diferente a la mayoría de los niños de su edad. Es cariñoso tanto con su familia como con los amigos, con una muy buena actitud en los estudios. Su afición es el deporte, en especial las artes marciales. Pero donde más disfruta es en su casa. Le encanta dormir todo lo que puede. Por eso tiene muchos sueños, sobre todo con robots, que son sus juegos favoritos. Últimamente tenía un sueño que se repetía con mucha frecuencia, y era que inventaba un robot. Y Marcos se dijo:
– ¿Y por qué no intentarlo? Claro, esto resultaba sorprendente porque a su edad no es algo muy habitual. Es un niño al que le gusta cumplir los objetivos que se propone, y comenzó la difícil tarea. – ¿Qué clase de robot puedo construir? –se preguntó–. Está claro, un guerrero alienígena. Pero… ¿para qué me servirá? Marcos es un niño muy positivo y deseaba inventar algo que pudiera tener alguna utilidad. Por lo que después de mucho pensar se dijo: – ¡Ya lo tengo! Haré un robot que me haga los deberes para tener más tiempo libre. ¡Es muchísimo mejor! Para empezar, lo primero que debo hacer es pensar en cómo construirlo. Y después conseguir todo lo necesario. La verdad es que lo tengo muy difícil –pensó–. Pero Marcos es un niño con un gran afán de superación, y sabía que con esfuerzo y dedicación obtendría un excelente resultado.
23
En primer lugar, veré qué es lo que ya tengo de todo lo que necesito. Y deberé conseguir el resto, por lo que tendré que pedir permiso a mis padres para romper la hucha y poder comprar los materiales necesarios. Cuando lo hizo y sus padres vieron en sus ojos la emoción y la ilusión que Marcos tenía, no pudieron oponerse a que utilizase sus ahorros para intentar hacer realidad su sueño. – Primero compraré un muñeco que pueda hacer determinados movimientos con un mando a distancia, y al que pueda instalarle mi tablet. Aunque antes tengo que pasar a la tablet lo más importante de las asignaturas que tengo este curso. ¡Madre mía, cuánto trabajo tengo! –pensó–. Pero cuando consiga tener mi robot para que me haga los deberes, recuperaré el tiempo invertido.
24
Y con muchas horas de trabajo, fue introduciendo en la tablet toda la información de los libros, especialmente de las asignaturas de las que generalmente mandan deberes. Una vez que ya tenía todo guardado en la tablet, la colocó en el muñeco, convirtiéndolo en un robot al activar todas las conexiones. Había conseguido que con el mando a distancia moviera las piernas, los brazos, la cabeza… Con la ayuda de un amigo suyo muy aficionado a la informática, consiguió que el robot respondiera a casi todas las preguntas que le hacían, naturalmente a través de la tablet. – ¡Conseguido! –gritó Marcos emocionado–. Le llamaré KM9. Pero en realidad éste no era el robot que Marcos pretendía tener, porque KM9 no escribía, ni tampoco tenía capacidad para pensar ni razonar, por lo que no era capaz de hacer solo los deberes; aunque sí podía ayudarle porque lo que sí había conseguido tener es una pequeña enciclopedia de todo el temario del curso. Marcos estaba algo decepcionado, porque no era lo que él quería haber hecho. El robot no le haría los deberes, sólo colaboraría con él a la hora de hacerlos. Cuando sus padres se dieron cuenta que no estaba satisfecho con algo, le preguntaron: – Hijo, ¿qué te ocurre? ¿No estás contento con tu robot?
Al explicarles Marcos el motivo, ellos le dijeron:
– No tienes por qué preocuparte por eso. En realidad, deberías sentirte orgulloso. Has estado a punto de conseguir algo que parecía casi imposible. Además, en el caso de haber conseguido que KM9 te hiciera los deberes, ni tus profesores ni nosotros te habríamos podido permitir utilizarlo. El motivo principal de los deberes es comprobar que los temas tratados en clase se han entendido. Si te los hace un robot no aprenderías todo lo necesario, y seguramente al final de curso veríamos las consecuencias porque el robot no se puede presentar por ti a los exámenes. Marcos comprendió las explicaciones de sus padres. Consiguió construir un robot que no sólo le ayudaba cuando hacía los deberes, sino también con el que poder jugar él y sus amigos a concursos como los de la tele, haciendo preguntas de cualquier tema del curso y viendo quién daba la respuesta correcta y de forma más rápida. 25
Al cabo de unos meses, Marcos vio en un periódico el anuncio de la celebración de un concurso infantil de inventos culturales. El niño dudaba si presentar su robot, pero sus padres le animaron a que lo hiciera. Transcurrieron algunas semanas y Marcos aún no había recibido ninguna noticia de su participación en el concurso. Pero quedó atónito al visitar el Salón de la Infancia, como cada año, y ver que KM9 estaba expuesto en el stand de los jóvenes inventores. Sintió una gran alegría, porque todos sus amigos, profesores y, cómo no, toda su familia lo vieron. Naturalmente lo felicitaron y él se sintió orgulloso. Aunque su sorpresa fue mayúscula al recibir una invitación para él y sus padres a una cena de gala y entrega de premios. Marcos preguntó:
– ¿Para qué nos invitan? ¿Será para devolvernos el robot? A lo que sus padres le respondieron: – Iremos a la cena y comprobaremos de qué se trata. Así saldremos de dudas. Tendremos que arreglarnos para asistir a un acto tan importante. Y llegó el día. Tras la cena tuvo lugar la entrega de premios, y la gran sorpresa: Marcos obtuvo el primer premio al ingenio infantil. Nada menos que unas vacaciones de 15 días con su familia al lugar donde él eligiera. Además, sus padres organizaron una gran fiesta en su honor con compañeros y amigos para que les explicara a todos los detalles de su invento y jugaran con su robot. Para Marcos los premios eran importantes, pero se sentía más feliz por haber sido seleccionado entre tantos y tantos niños por el reconocimiento a su trabajo. Y todo por un sueño.
26
L'OCELL I EL PAGÈS
Autor: Ricard Chaure Albalate Il·lustradors: alumnat de cinquè de l’escola Ausiàs March Tutora:Gemma González
Un pagès treballava cada dia als seus camps. Cap al migdia parava per dinar i després fer la becaina sota d'un gran arbre amb moltes branques cobertes de fulles, que li donava una agradable ombra. En aquest arbre tant gran només cantava un ocell. Això tenia intrigat al pagès que rumiava: Com pot ser que en aquest arbre tant gran només hi hagi un ocell? Però canta tant bé que millor que no tingui d'altres al seu voltant que amb els seus trins destorbessin el cant d'aquest que ho fa tant meravellosament. El pagès va pensar que aquest ocell podria alegrar la seva llar amb els seus càntics. I va preparar un parany amb una xarxa. L'ocell va caure a la trampa i quan el pagès el va tenir a les seves mans va veure que a més de cantar bé tenia un plomatge preciós. Plomes de tots els colors de l'arc de Sant Martí i que, segons li donava la llum del sol, variaven de to i brillantor. El va posar en una gàbia i li va dir: Canta ocell, canta per a mi! Però l'ocell no cantava. I el pagès insistia: Canta, canta per alegrar aquesta casa!!
L'ocell continuava mut. I així van passar molts dies. El pagès dient "Canta" i l'ocell callat. Un dia el pagès va preguntar a l'ocell: Per què no vols cantar per a mi? No et dono el millor gra i l'aigua més fresca? I l'ocell va parlar. Li va dir al pagès: Jo no sóc un ocell de gàbia. Jo vaig néixer lliure i podia volar d'un lloc a l'altre. Hi ha ocell que han nascut en una gàbia i els seus pares ja ho eren ocells de gàbia. Per això m'has de deixar lliure i tornaré al meu arbre. Allí podràs escoltar-me tots els dies quan vas a fer la migdiada. El pagès, entossudit, va dir: No, vull que cantis aquí, a casa meva. L'ocell li va respondre: Molt bé, cantaré. Tu t'ho has buscat! 27
I l'ocell va cantar molt fort una bonica melodia que va deixar meravellat al pagès. De sobte el cel es va enfosquir. El pagès va mirar per la finestra i va descobrir, esverat, que quasi bé un milió d'ocells s'anaven posant sobre la teulada de la seva casa i les bigues cruixien per el pes de tants aus a sobre seu. L'ocell dels colors bonics seguia cantant i una enorme bandada de pardals va caure sobre els camps llaurats del pagès i es van menjar tot el blat i l'ordi. Deixant els conreus amb quatre branques esquinçades. Ni fulles van quedar. D'altre volaven al voltant de la casa xisclant embogits.
El pagès, molt espantat, va dir-li a l'ocell: Què és tot això? L'ocell li respongué: Jo sóc el rei dels ocells i aquell arbre és el meu palau! He cantat demanant ajut als meus súbdits i ja veus la resposta. Deixa'm anar o encara serà pitjor per a tu.
Tremolant de por, el pagès, va obrir la porta de la gàbia i li va dir: Marxa!! I emportat aquesta munió d'ocells abans que m'ensorrin la casa!! Marxa!! L'ocell, amb calma, va sortir de la gàbia i va aletejar uns quants cops. I li va dir al pagès: És que hem falta entrenament per haver estat tant de temps tancat. Adéu pagès. Si vols sentir-me cantar vine al meu arbre. I va sortir volant per la finestra. Al punt tots els ocells el van seguir, deixant al tremolós pagès bocabadat.
28
A l'altre dia va anar a refer els sembrats dels seus camps i al migdia va seure sota el gran arbre i l'ocell li va oferir la millor selecci贸 dels seus trins.
29
EL CAMPEON DE AJEDREZ
Autor: Josep Mª Bagur i Ribas Il·lustradors: Alumnat de cinquè de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutors: Susanna Carreras i Enric Sales
Carlos, a sus diez años recién cumplidos, era un excelente jugador de ajedrez. Fue su abuelo quien, cuando Carlos contaba poco más de seis años, le empezó a enseñar, como se movían las piezas sobre el tablero de ajedrez. Carlos era un niño con buena agilidad mental y una gran retentiva, no hacía falta explicarle las cosas más de una vez, para que las recordara con suma facilidad. Al poco tiempo de aprender el movimiento de cada pieza, Carlos ya empezó a jugar alguna partida con su abuelo. Este, al principio empezó a jugar sin prestar demasiada atención al juego, pero al poco tiempo ya tuvo que esforzarse para evitar que Carlos le ganara las partidas. Sin embargo, en el último año, pese a procurar centrarse al máximo, Carlos le ganaba ya la mayoría de las partidas que ambos jugaban.
A la vista de que tanto le gustaba jugar al ajedrez y que además lo hacía con la suficiente soltura, el padre de Carlos, decidió apuntarle en las clases de extraescolares, a unas clases de ajedrez, un día a la semana. Allí, Carlos coincidió con Eric, otro niño de, aproximadamente su misma edad, que también era la primera vez que asistía a las clases de ajedrez. Al contrario que Carlos, Eric era muy tímido e introvertido. Le costaba asimilar las enseñanzas, pero lo compensaba con una gran afición y muchas ganas de aprender. Tanto Eric como Carlos, disfrutaban mucho de aquellos ratos que pasaban juntos en las clases de ajedrez. Aunque al llegar, no conocían a los demás compañeros, gracias a la empatía de Carlos, enseguida se integraron con el resto de la clase, en la que algunos de los niños, llevaban ya varios años. 30
En la clase, estaba un niño llamado Raúl, que tenía doce años y hacía tres que asistía a dichas clases. Su profesor de ajedrez, tenía por costumbre, organizar anualmente un campeonato entre los alumnos, a fin de fomentar la competitividad y aumentar el deseo de aprender. En los dos últimos años, el campeón había sido el mismo, Raúl, que sin duda era el mejor jugador de la clase. Aquel año, a mitad de curso, como era ya costumbre, empezaron los enfrentamientos del campeonato. Se trataba de un clásico todos contra todos, o sea que cada niño tenía que jugar una partida con todos los demás y el que más partidas hubiera ganado, sería el campeón. En caso de empate ganaría el que hubiera invertido menos tiempo en ganar las partidas.
En el último campeonato, ganado como ya hemos dicho, por Raúl, éste no perdió ni una sola partida y pretendía repetir lo mismo en el presente año, a pesar de que pudo observar que iba a tener en Carlos un hábil competidor. A medida que el campeonato avanzaba, Raúl iba ganando todas las partidas, pero también lo hacía Carlos, con la diferencia de que, mientras Raúl procuraba humillar al contrario, sin darle ninguna opción, Carlos se limitaba a ganar sus partidas, pero procurando en todo momento que su contrario y compañero, no se sintiera frustrado por la derrota. Por su parte, Eric, el amigo de Carlos, iba perdiendo todas sus partidas. Cuando les faltaban aún tres contrincantes, les tocó enfrentarse a Carlos y Raúl, en lo que se preveía que iba a ser el duelo decisivo. Finalmente fue Carlos el vencedor y todos le daban ya como ganador del torneo, a falta aún de dos enfrentamientos. Carlos por su parte, no quería caer en triunfalismos. 31
En la última partida, a Carlos le tocaba jugar contra su amigo Eric y aunque Raúl había ganado ya la última, si como todos preveían, Carlos ganaba la partida a Eric, sería el campeón, pero si por el contrario por alguna extraña circunstancia perdiera aquella partida, al quedar empatados a victorias con Raúl, sería éste en campeón, ya que había invertido menos tiempo en derrotar a sus adversarios. Antes de la última y decisiva partida, Carlos observó que su amigo Eric estaba más triste y abatido que de costumbre y le preguntó. Que te ocurre Eric. Te veo muy deprimido. Efectivamente lo estoy y te diré porqué, -le respondió- hasta ahora, a pesar de que me he estado esforzando al máximo, no he podido ganar ni una sola de las partidas que hemos jugado y el otro día, cuando le dije a mi padre que las había perdido todas, me dijo que si al final del campeonato, no había ganado al menos una, que me iba a borrar de las clases, ya que, según él, era absurdo pagar para unas clases que no me servían de nada. Así que ya ves, sólo me queda la partida que tengo que jugar contra ti, por tanto, el próximo año ya no podré venir contigo a las clases.
32
Carlos miró a su amigo y le dijo. Mira Eric, nunca se sabe que puede ocurrir, piensa en que Raúl, que sabe más que yo, que siempre ha ganado a todos, perdió la partida que jugo conmigo, Así que tú lo que tienes que hacer es no pensar en que vas a perder, sino en procurar vencer y quizás yo tenga un mal día, esté menos concentrado en el juego que tú, o que algún fallo puntual me haga perder la partida. Cuando el padre de Carlos fue a buscarle, el día en que tenía que jugar su última partida contra Eric, nada más verle salir, le preguntó. ¿Qué hay campeón? ¿Dónde está la copa de ganador del campeonato? No hay copa papá – le respondió Carlos – he perdido la última partida contra Eric. Su padre le miró sorprendido y le preguntó. ¿Pero como es posible, si tú eres mucho mejor que él? Muy fácil papá, si Eric no ganaba ninguna partida, su padre le borraba de las clases de ajedrez y no podría volver ya el próximo año, mientras que yo, todavía tengo posibilidad de ganar el próximo campeonato y si no, el del otro año, pero en cualquier caso el hecho de no ganar el trofeo, no me hará ni mejor ni peor jugador.
El padre de Carlos miró con admiración a su hijo y le dijo. Mira hijo, ese tal Raúl, podrá ser el campeón de ajedrez, pero tú eres un campeón en humanidad. Con su actitud Carlos demostró que más importante aún que ganar, es saber competir.
33 33
Fácil, fácil, fácil…
Autor: Luís Gandia Pérez Il·lustradors: Alumnat de cinquè de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutors: Susanna Carreras i Enric Sales
Hace muchos años (casi tantos como tiene el que escribe) había un pueblo que se llamaba cortonombredelascasasmejormecalloporq ueyanopuedomás, provincia de silosénovengo, que precisamente está al lado del Himalaya, esquina calle Pelayo.
Sus habitantes se pasaban el día jugando al ajedrez, con el fin de volverse inteligentes y así poder tener posibilidades, algún día, de aprenderse el nombrecito. Había dos niños, uno llamado Ja (por Jaime) y la niña Ja (por Jacinta). Cuando Ja-Ja vieron que había un problema se reunieron en la copa de un árbol y empezaron a pensar: ¡¡esto no puede ser!! Vamos a cambiar el nombre del pueblo, a partir de ahora será más fácil:
34
Máscortopueblodenombreperonodeletrasperocasicasi, con lo cual se quedaron descansados y felices, pero sólo hasta cierto punto, ya que cuando lo presentaron al alcalde les dijo a Ja-Ja: le encuentro un no se qué, que qué se yo… claro que… Entonces los niños, entusiasmados, se pusieron a poner nombres a todos los pueblos de los alrededores, lo cual les trajo ciertas dificultades porque nadie quería ser menos que el vecino y los nombres se fueron multiplicando, multiplicando, hasta acabar con todos los abecedarios.
Ya más mayorcitos, se dedicaron a la cría de lechugas, que vendían con la marca “Ja-Ja quesirvenparaensaladasconunpocodeaceiteperosinpasarse”, cosa buena para labrarse un futuro estable, a partir del cual pudieron primero hacerse novios, al cabo de cuatro años se casaron y tuvieron dos hijos, a los que pusieron por nombre Joaquín (Jo) y Josefina (Jo), que formaron el célebre dúo de Rock duro “Jo-Jo y sus Satélites”, con giras por Les Corts (Barcelona), Australia, Japón, New-York y Los Ángeles.
35
Ahora, con ya con los hijos casados, ya tienen dos nietos a los que han puesto por nombre: Júlia (Ju) y Juan (Ju) “Ju-Ju”, que son el porvenir de la humanidad. Comprobando los datos que dicen las encuestas, resulta que resultarás encuentro a faltar unos primos hermanos que viven en Londres de los que he perdido la pista, se les conoce por “Ji-Ji” que parece ser que están vendiendo helados de vainilla en la plaza Trafalgar Square. Pero no se sabe si es cierto… El tiempo ya lo dirá o nooo…
36
LES DUES GERMANES BESSONES
Autora: Mª Teresa Durban Guillera Il·lustradors: Alumnat de cinquè de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutors: Susanna Carreras i Enric Sales
Hola! Em dic Mariona, i tinc un conte per explicar-vos, nens i nenes, que es molt bonic. Diu així: “Fa molt temps, en unes terres llunyanes, van néixer dues precioses nenes bessones, en un castell rodejat d’avets i dalt de la muntanya, que al seu peu passava un tranquil riu d’aigua clara, vorejant les cases del poble. Els pares de les bessones, senyors feudals, estaven molt contens de tenir dues filletes iguals, de pell blanca i fina, cabells rossos i ulls clars. Quin nom les hi posarem? – deien, els seus pares, mirant amorosament a les seves petites i delicades personetes- perquè siguin tan bonics com elles? Ja ho sé! -diu la mare- podríem posar-li a cadascuna, un nom de les més belles flors. No! diu el pare, són més bonics els colors com els de l’Arc de Sant Martí. Bé, els posarem tots dos, no et sembla? – li va dir al seu marit. Està bé, com tu diguis, diu el pare, que no volia fer enfadar a la seva dona. Doncs es diran Rosa i Violeta, estàs contenta? Així no deixen de ser noms de flors i de colors com tots dos volem.
37
Una vegada van tenir els noms, es van afanyar a preparar la cerimònia amb molta cura que no faltés res i varen convidar a tots els habitants del poble. El senyor alcalde, el mossèn, els padrins i els pares a primera fila, com està manat! Darrera la resta, amics, veïns, una gentada....tots a l’església del poble! Després de la cerimònia religiosa, tothom va enfilar muntanya amunt per anar al castell, on els esperava un deliciós berenar en el que no podien faltar la xocolata amb melindros, un pastís i altres dolços que varen fer les delícies de tots. Els padrins de les bessones van desitjar als pares, uns bons auguris per veure-les créixer en felicitat, en bellesa i en noblesa de cor. Uns regals perfectes a les seves petites i bufones filloles; i tot seguit va començar el ball que va durar, gairebé, fins a la matinada.
38
Varen passar els anys, les nenes es van fer grans i es convertir en unes noietes encantadores. S’estimaven molt les dues, anaven sempre juntes, tenien gustos semblants, però no tenien amics. Van demanar als seus pares que les deixessin baixar al poble per anar a l’escola amb la resta de nens i nenes, però els seus pares es van negar perquè els semblava perillós i se les estimaven tant que no volien que les passes res dolent. Les bessones es van quedar molt tristes. A la nit, el fullet del bosc les va visitar a la seva habitació. Què us passa que esteu tan tristes? – va dir el fullet del bosc. Els pares no ens deixen a anar a l’escola del poble amb els altres nens i nenes – van respondre al mateix temps la Rosa i la Violeta. No patiu. Jo us puc ajudar. Veniu amb mi. Us donaré una roba màgica amb la que podreu anar a l’escola. Només us podran veure els nens i nenes.
La Rosa i la Violeta van marxar molt contentes amb el fullet. L’endemà al matí vestides amb la nova roba, van anar a l’escola i van conèixer als nens i nenes del poble. Però, estaven tan felices que no van tenir en compte l’ensurt i la pena que van tenir els seus pares quan al matí es van donar compte que havien desaparegut. El pare, senyor del castell, va enviar missatgers per a totes les contrades per a donar la noticia de la desaparició de les seves filles i va oferir una generosa recompensa a qui li pogués donar notícies d’elles. La mare no deixava de plorar. No tenia ganes de fer res. Va deixar de tenir cura del jardí on cada dia jugaven les bessones rodejades de flors, sobretot de roses i de violetes, que havia plantat en honor a les nenes. Les flors es van anar pansint, les fonts es van anar secant i els ocells van marxar. Ja no hi havia alegria. 39
El fullet del bosc es va adonar del que havia fet: les bessones estaven molt contentes amb la seva nova vida i , per una altra part, els pares estaven molt tristos per la seva desaparició. Crec que alguna cosa no he fet bé – va pensar el fullet del bosc. Va estar donant voltes pel bosc, pensant com podria arreglar les coses. Si les nenes tornaven al castell els pares estarien contents, però elles estarien tristes per no poder anar al poble. Ja ho tinc – va cridar el fullet del bosc. Aquella mateixa nit, plena d’estels i amb una lluna plena i brillant, el fullet del bosc va anar al castell. Es va ficar enmig del somni de la mare i li va fer veure, com en una pel·lícula, que feien la Rosa i la Violeta i com estaven de contentes per poder compartir les coses amb els seus amics. Al matí, durant l’esmorzar, li va explicar l’estrany somni al seu marit. Creus que potser la Rosa i la Violeta hagin marxat perquè no les hem deixat anar a l’escola del poble? – va comentar la mare. Podria ser. I com farem que tornin si no sabem on són? – va preguntar el pare. Ningú no les ha vist. Si poguessin tornar, jo les deixaria anar al poble, a l’escola, a jugar amb els nens i nenes i que aquests vinguessin al jardí a berenar – va sospirar la mare. Tantes ganes tenien els pares que tornessin que junts es van posar a arreglar el jardí, a fer reviure les plantes i flors, a que tornessin a funcionar les fonts, i amb els dies van tornar els ocells, que cantaven a totes hores. El fullet del bosc, en veure en penediment dels pares, va anar a parlar amb la Rosa i la Violeta.
40
Tantes ganes tenien els pares que tornessin que junts es van posar a arreglar el jardí, a fer reviure les plantes i flors, a que tornessin a funcionar les fonts, i amb els dies van tornar els ocells, que cantaven a totes hores. El fullet del bosc, en veure en penediment dels pares, va anar a parlar amb la Rosa i la Violeta.
Nenes, els vostres pares ja han patit prou. S’han donat compte que no us poden tenir retingudes al castell i esperen que torneu a casa – els va explicar el fullet del bosc. Vols dir? – van respondre les dues al mateix temps. El fullet del bosc les va ensenyar com havien estat de tristos els seus pares. Les nenes es van adonar que tenien moltes ganes d’estar amb ells i explicar-los tot els que estaven vivint, així que aprofitant la foscor de la nit, van tornar al castell. L’endemà al matí, quan va sortir el sol, van anar a despertar als pares per a donarlos una sorpresa. Els pares les van abraçar i van escoltar totes les aventures que havien viscut i les van prometre que mai més les tindrien tancades al castell i que podien anar al poble i fer que els seus amics visitessin el castell. Des d’aquell dia, el jardí del castell s’omplia dels crits i rialles de les criatures, l’alegria havia tornat i mai més va marxar. I les nenes agraïdes, van anar a donar les gràcies al fullet que les va ajudar, dons sense ell no hauria sigut possible satisfer els seus desitjos. Conte contat, conte acabat i aixeca la mà si t’ha agradat!
41
ESCALES AMUNT, ESCALES AVALL
Autora: Imma Amoròs i Macau Il·lustradors: Alumnat de cinquè de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutors: Susanna Carreras i Enric Sales
Els nois de casa i els amics pujaven les escales, cap a la golfa, corrent i bogejant, com sempre. La mare propiciava que vinguessin a casa amics i amigues dels seus fills: “Així no anirien rodant pels carrers o els defores, com el porquet de sant Antoni”. I pa amb xocolata per a tothom. La immensa casa pairal... Aquella casa tenia moltes possibilitats d’espai per al joc, sobretot a l’estiu. L’hort, per enfilar-se a les figueres o gronxars’hi amb la corda; el gran terrat; per jugar a arrencar cebes o a estirar la corda a dos bàndols. Podien ser llocs comuns de trobada, si bé quan els nois triaven per jugar a l’entrada, celler i baixos, les noies anirien a jugar a la golfa. Un altre dia s’invertirien els llocs. La golfa, que era un espai molt gran, estava dividida en: la sala, les arcades i “la cueva”. També hi havia el rebost-salador, però no era un lloc per a jugar-hi. En conjunt ens semblava un espai de llibertat; un món on sempre podíem fer una descoberta, trobar algun secret, imaginar aventures... Els nois hi jugaven a patacons o a cromos del futbol, al joc dels disbarats o explicant contes, com el del Pere Sense Por: aquell que, fins que li varen tallar el cap i li van enganxar mirant cap al darrere, no va saber què era la por; als nois, situats en algun lloc llòbrega d’aquell espai, cap al vespre, els contes els semblaven encara més esgarrifosos. El líder era el Jaume del Panxonet, una mica més gran que els altres; el Càndido del Triper tenia un cadell fastigós que sempre el seguia. Un dia li van rebotar des de dalt del terrat fins a l’hort... I el Munral, que, com que era un garrepa, si volia venir a jugar amb la colla, havia de portar regalèssia per a tots, o bé cromos; de vegades venia algun altre noi. I els xiquets de casa: en Jaume, en Pep i en Ramon. També jugaven a pilota, però no a la golfa, sinó a l’entrada enllosada, i a l’hort. l el joc de buscar una penyora molt amagada. L’espai ho propiciava: calia remenar entre unes piles de sacs, una màquina de cosir vella, la caldera de fer sabó, un gran marc amb la foto dels repadrins, amb el vidre trencat, l’estufa de ferro, una estesa d’ametlles que s’assecaven al temps de la collita i moltes andròmines i estris vells.
42
Les nenes hi jugàvem amb les ‘pepes’ de retallar, escenificant i parlant amb elles. La fireta, la cuineta i les meves nines, que eren molt maques, doncs la iaia de Barcelona me les portava quan venia a veure’ns; sobre tot la Negrita i la ‘caminadora’, i els fèiem vestits de roba. També saltar a corda, a la xarranca i a palet. Cantàvem les cançons de l’Antonio Machín... El joc del ‘pare carbasser’ i el ‘dels disbarats’ agradaven a tots, nens i nenes. De vegades hi jugàvem conjuntament: sortia cada cosa.... Al rebost hi havia el salador, les gerres de confitat i de l’oli, algun pernil penjat, una estesa de tomates i pomes, sobre un canyís... Per la finestreta amb reixeta entrava l’aire per a ventilar bé l’interior. En unes lleixes hi vaig trobar una gran quantitat de llibres, la Biblioteca Patufet i les Pàgines Viscudes, de J.M. Folch i Torres, que havien estat de les meves tietes. Jo m’hi refugiava per a llegir tranquil·la i aïllada (a baix, a casa, érem tanta gent...). Al rebost vaig descobrir que “allò” que estava llegint era la meva llengua. I el plaer de la lectura en solitari. També un ventall de sentiments que s’anaven desvetllant a ritme d’adolescència. Per la finestreta, alçant els ulls, veia aquell cel tant blau – ho feia la sequedat del clima - i els llençols estesos dels veïns del davant. I les orenetes que entraven o sortien dels nius de sota les teules, mentre pujava del carrer la remor dels carros.
43
Des de les arcades del darrere, els nois miraven els cotxes que venien del cap de la costa i els contaven i no sé quin joc feien amb aquest recompte. El que sí sé és que de vegades jugaven a llençar escopinades..., a veure si encertaven un vianant. Llavors, una bona renyada i càstig: - Ara baixeu de seguida, i tothom cap a casa! A la golfa, només s’hi podia anar de dia, perquè de nit calia una espelma (Déu nos en guard, de calar foc!). Un dels espais era una habitació que no tenia llum directa, només n’hi entrava per una finestreta quasi sempre ajustada. Darrere la porta tancada, sense clau, hi havia un llit de ferro amb matalàs de llana, uns prestatges de fusta a la paret, carregats de coses i teranyines. En la tènue penombra s’hi respirava com un aire espès; tot allò ens feia fugir. Ens esmunyíem pel costat de la muntanya de sabates velles, un gran quadre que tenia el vidre trencat amb la foto de la família dels padrins i els seus fills. Per anar cap a sota de la teuladeta del costat, on hi quedava un espai, que. per l’alçada, no s’hi podia estar dret: allí, els nois de casa hi guardaven algunes joguines i algun secret. Però no entraven mai a la “cueva”.. Aquest era un lloc especial que ens inspirava un respecte temorós. La finestrella, que hi donava llum des de l’espai més gran, estava entreoberta: qui li hauria deixat, si normalment estava tancada amb baldeta? No els feia cap gràcia. Però, com si fos un repte, un dia es van decidir a explorar el misteri: allò desconegut i temut no sabien ben bé què o . perquè. A casa no se’n parlava mai La curiositat pogué més que la por, i acompanyats per d’intrèpid líder de la colleta, en Jaume del Panxonet, que era un xic més gran que ells, varen decidir d’entrar a la “cueva”. Fent-se el valent o pixant-se de por, van començar a explorar. Al capsal del llit de ferro un àngel de la guarda pintat, dos matalassos de llana al damunt d’unes molles que cruixien. El Monral s’hi va posar a fer bots, li van dir que baixés, que no fes soroll. Un bagul amb robes i randes antigues, barrets i enagos..., una capsa amb condecoracions del temps dels carlins i d’altres medalles; uns paraigüets (eren ombrel·les), coses i coses inservibles, però que es conservaven. Més i més pols. -Va, anem als prestatges! En un d’ells, velles escriptures, testaments i llibres coberts de teranyines. Pujant sobre un escambell per arribar a l’últim prestatge, els seus ulls, ja avesats a la penombra, no podien creure el que veien: una mena d’embolcall amb quelcom dur a dins. El van obrir i un esglai recorregué l’espinada d’aquells valents: en sortí... una calavera!. 44 -Un cap de mort!, -digueren a l’uníson.
La por de tocar-lo, i quasi de mirar-lo, els va causar a tots un ensurt especial. Només uns moments per a refer el fardell i deixar-lo mínimament on estava i fugir corrents de la cambra. Escales avall i cap a l’hort. Una vegada allí, encara panteixant i amb els ulls esgarrifats, s’assegueren per a comentar la troballa. Mentrestant, feien especulacions, amb una barreja de misteri i de por. -Potser era del cap d’un soldat dels que varen matar a la guerra i la van amagar aquí... -Potser que quan van traslladar els “esquelets” del cementiri vell cap al cementiri nou, se’l van quedar a casa, doncs era del cap d’un repadrí... -I si l’havien trobat enterrat a l`hort un dia que cavaven fons per plantar un arbre?.. -O qui sap si un dia que fessin neteja del fons del pou, varen trobar la calavera d’algú que s’hi havia ofegat? Potser és una de les calaveres que es fan servir per la processó de Setmana Santa... Però al nostre poble no! La mamà això ho explica de la processó de Verges, de la Dansa de la Mort. Van decidir no parlar-ne amb ningú. Aquell secret es va esfumar en el temps i l’espai. Molt més endavant, el nostre pare ens va explicar que a casa hi havia hagut una calavera, que ell havia fet servir per estudiar quan feia Medicina. És el cas que, quan es va remodelar la casa pairal, va aparèixer la calavera. Ara i avui, un dels germans, en Pep, hi té una vivenda: justament en l’espai de la golfa i la “cueva”. És metge i guarda la calavera en una vitrina, juntament amb instrumental antic que feia servir el nostre pare.
45
I una servidora, que sempre ha estat bastant ‘teatrera’, una vegada vaig demanar al meu germà aquell “cap de mort”. Amb el grup de teatre d’aficionats on jo actuava hi representàvem Hamlet, de Shakespeare, -i jo feia d’Ofèlia! L’actor protagonista va tenir en mà la icona que tots li sabem, mirant-se-la i recitant “To be or not to be, this is the question”, que vol dir, precisament, que si això que he escrit està bé o no està bé és una qüestió de qui ho llegeixi.
46
CHARLI Y LOS PAJAROS
Autor: José Carlos Fernández Il·lustradors: Alumnat de cinquè de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutors: Susanna Carreras i Enric Sales
Nuestro pequeño protagonista, escuchó la voz su madre invitándole a levantarse de la cama. Con movimientos cansinos se sentó en la cama, mientras se frotaba los ojos con los puños. Hoy emprendería un largo viaje junto con sus padres, para visitar a unos familiares. No le apetecía mucho porque tenía que faltar al colegio durante esos días, pero sus padres no podían posponerlo porque alguien de la familia estaba muy enfermo. Charly, nuestro protagonista para el mes de Noviembre cumpliría los nueve años y comenzaba a sentirse un niño grande, como le decía su abuelo con frecuencia, cuando quería obtener de él que fuese un niño responsable. Su carácter era alegre y juguetón y solía escuchar mucho las historias que le contaba su abuelo, sobre su infancia, aconsejándole que fuese siempre respetuoso y cariñoso con todas las personas, sobre todo con los mayores. Solía escuchar mucho los consejos de sus abuelos. Pero al que él creía tener más apego, porque era el que estaba más tiempo con él, era su abuelo Anxo. Cuando lo abrazaba le decía que era el abuelo más listo del mundo, a lo que este le respondía: -Todos los abuelos son muy listos. Siempre dan buenos consejos y enseñan cosas que ellos han experimentado durante su vida-
47
Charly nunca había salido de la gran ciudad donde vivía. Este viaje iba a ser el primero en su todavía corta vida. Estaba ilusionado por ver cosas nuevas, al mismo tiempo que pensaba que echaría de menos jugar con sus amigos. En esos instantes, su madre volvió a entrar en la habitación, dejándole sobre la cama la ropa que debería ponerse esa mañana. -Termina de levantarte y te vas a la ducha. Cuando hayas terminado te vistes esta ropa y bajas a desayunar. Te tendré listo el desayuno -comentó mientras se alejaba-De acuerdo mamá. Enseguida estaré listo. Prepárame tostadas con mantequilla -comentó Charly iniciando el camino del cuarto de bañoMedia hora más tarde, Charly entraba en la cocina. -Aquí tienes las tostadas. La leche está calentándose porque se había enfriado, -dijo su madre señalándole el plato de las tostadas- ahora te pongo la leche prosiguióCharly desayunó con mucha avidez. Tenía mucha gana esa mañana. Una hora más tarde llegaba a casa su padre, que nada más entrar preguntó si ya estaban listos para salir. -Te estábamos esperando. Cuando quieras nos vamos -respondió su madreEn un taxi se dirigieron a la estación del tren y media hora después de llegar, este salía destino a una ciudad del norte. Ellos se bajarían antes del final del trayecto. El viaje transcurrió muy tranquilo, pero a Charly se le hizo sumamente largo. Era la primera vez que subía a un tren. Siempre había viajado en coche con sus padres y siempre viajes cortos. Sus padres y sobre todo su abuelo, le había advertido de que se le haría pesado, pero que no pensase en eso, que disfrutase del paisaje que se vislumbra desde la ventanilla del tren. -En ciertos momentos te sentirás como en un cuento y con la sensación de que estás volando. Sobre todo si tienes la mirada fija en el horizonte y no ves el suelo- le había dicho su abueloComo todo era nuevo, todo le era atractivo y al tiempo extraño. Cuando su mirada se dirigía a las nubes, la sensación de volar venía a sus pensamientos. Durante el viaje, el paisaje fue siendo muy variante. A veces verde y a veces árido.
48
Repentinamente, a lo lejos distinguió algo que le atrajo su atención. Era como una nube oscura que se movía muy de prisa en dirección al tren. Fijó su atención en ello y pronto observó que lo que él creía una nube, era una manada de pájaros que a él se le antojaba inmensa. Dentro de la ciudad donde vivía, jamás había visto físicamente un pájaro. Todo lo que había visto, habían sido aves, palomas en la ciudad y gaviotas en la playa Tan entusiasmado estaba con lo que veía, que se levantó del asiento y pegó su cara a la ventanilla intentando no perder detalle de todo lo que estaba viendo. Su cerebro almacenaba información sin parar. Observaba como volaban, el color que tenían, su tamaño. Hasta intentó contarlos, cosa que tuvo que desechar porque la manada cruzó por encima del tren, alejándose en dirección contraria a la que el tren llevaba. Se volvió a sentar y en ese momento sus padres observaron la cara de estupor que Charly tenía. -Qué sucede cariño, -le pregunta su madre- Qué es lo que te ha llamado tanto la atención?-Acabo de ver una manada gigante le pájaros. Nunca había visto nada igual. Siempre van tantos pájaros juntos, mami? -preguntó Charly al tiempo que respondía-No cariño, no acostumbran a hacerlo frecuentemente -respondió su madre volcando su atención en él, al ver su cara ansiosa de saber- Solamente viajan en manadas cuando son pájaros o aves migratorias. Suelen hacerlo en el otoño para pasar el invierno, en zonas cálidas. -Pero ahora no estamos en el otoño, mami -comentó Charly-También suelen agruparse, pero en menor cantidad, cuando celebran algo entre ellos. Bautizos y emparejamientos. Eso me comentaba a mí mi abuelo cuando yo era de tu edadCharly se quedó muy pensativo al escuchar las palabras de su madre. Fue tan fuerte la impresión causada por la visión de los pájaros, que en todo el resto del viaje no despegó su mirada del exterior observando haber si veía más pájaros. Así, en este estado de entusiasmo incontenido, acabó durmiéndose. La noche se había echado encima. Por la mañana temprano, amaneciendo el día, el tren llegaba a la población en donde ellos deberían de bajarse. Su madre lo despertó, y con el rostro somnoliento, bajó del tren cogido de la mano de su madre.
49
Ya en la estación, Charly no dejaba de mirar a su alrededor, observándolo todo. A la salida de la estación, estaba esperándoles un familiar al que su padre presento a Charly como el tío Iago. Este levantó en el aire a Charly y al tiempo que le decía que pesaba mucho, le dio dos besos en las mejillas. A continuación le dejó en el suelo diciéndole: -Creo que te gustará estar aquí. Bienvenido. Vas a ver muchas cosas que sólo conocías por los libros. Ahora las verás en su estado naturalSe subieron a un coche y emprendieron camino a la casa de su tío. Ya en la casa, saludaron al resto de la familia. Les introdujeron en el comedor para que comiesen algo, pues en todo el viaje, no habían comido nada. La verdad que él no había sentido gana alguna durante el mismo. Charly y sus padres comieron un poco, a modo de desayuno. Pronto llegaría la hora de la comida. -Para que no te encuentres solo -comentó su tío a Charly- llamaré a un amigo para que su hijo venga a hacerte compañía. Es muy joven y te enseñará muchas cosas. Charly al escuchar estas palabras se alegró un poco. Pronto le entró curiosidad por saber quién era la persona que le iba a acompañar. Diez minutos más tarde, alguien toco en su espalda y se giró. Detrás de él se había situado un joven de rostro agradable, que sonriendo le dijo: -Hola, buenos días. Me llamo Manuel pero todos mis amigos me llaman Lolo. Así que si vamos a ser amigos, tú también me puedes llamar LoloCharly sorprendido por la presencia del joven, tardó unos segundos en responder, pero rápidamente reaccionó. La forma tan directa de presentarse, le agradó. -Yo me llamo Charly -dijo al tiempo que se ruborizaba un poco-Bien Charly, si te apetece, nos vamos de paseo y así te podré enseñar muchas cosas que te agradarán y te ayudarán a comprender más la naturalezaAmbos amigos salieron al exterior. Lolo puso su mano sobre el hombro de Charly y así se fueron caminando. Lolo fue comentándole a Charly, todo aquello que le llamaba la atención. Su pasión fueron los pájaros. Cada pájaro que veía, rápidamente preguntaba cómo se llamaba. Observaba el colorido de su plumaje y preguntaba como era su canto. Su amigo Lolo, estaba encaminando a Charly, a conocimientos de Ornitólogo. Éste estaba entusiasmado, con las enseñanzas que su amigo le aportaba. Su cerebro, ávido de conocimientos lo almacenaba todo. Fue un día muy ilustrativo para Charly. Solamente pararon su caminar para comer. Toda la tarde, hasta que esta oscurecía, fue un ir y venir por el campo. Llegó a casa exhausto. Sus piernecitas le pesaban un montón. Su madre le envió a la ducha en cuanto entró en la casa. Le dio la cena y lo mandó acostarse. Charly estaba agotado.
50
Se despidió de su amigo Lolo hasta el día siguiente por la tarde. Por la mañana tenía que acompañar a sus padres a un corto viaje en tren, para ver a un familiar que estaba imposibilitado para caminar. A la mañana siguiente, nada más desayunar, se fueron a la estación. Su tío Iago les llevo en coche. Subieron al tren con rapidez pues estaba a punto de salir. Charly se acomodó al lado de una ventanilla y sus padres enfrente. Dentro no había muchos pasajeros y la mayoría eran personas mayores, de la edad de su abuelo, -como observó y comentó Charly a sus padres.-Este tren camina más lento que el que nos trajo -comentó Charly a sus padres-Sí Charly -respondió su padre- Es un tren de cercanías y como paran en todas las estaciones, circula más lento. Por ese mismo motivo, viaja tanta gente mayor. Viajan de un pueblo a otro con seguridad y muy tranquilos. Los jóvenes prefieren desplazarse en cocheDespués del comentario de su padre, Charly volvió su interés a observar por la ventanilla. Le obsesionaba observar el vuelo de los pájaros Llegaron al pueblo y visitaron al familiar que estaba enfermo. La visita duró un par de horas en las que Charly se entretuvo paseando por el huerto que había delante de la casa, observando todo lo que se movía. Nuevamente en el tren, ya de regreso, Charly volvió a situarse al pié de la ventanilla, observando todo con detenimiento. El tren continuaba su andadura, haciendo las paradas correspondientes. En una de las paradas, Charly observó atónito, cómo un pájaro revoloteaba por dentro del vagón buscando una salida. Las puertas se habían cerrado y el tren reiniciaba la marcha. De repente, Charly vio como el pajarillo se estrellaba contra una ventanilla del tren y caía al suelo. Se levantó corriendo en ayuda del pajarillo. Lo encontró en el suelo quieto, no se movía. Asustado lo cogió entre sus manos y acudió corriendo junto a sus padres. Estos que habían estado observándole todo el rato, le preguntaron: -Qué ha sucedido Charly -preguntó su madre-Mami, el pajarillo se ha estrellado contra la ventana y parece muerto-No temas cariño -respondió tocando al pajarillo- solamente está atontado del golpe. Dale calor con tus manos y verás como pronto reacciona-
51
Charly, con el pajarillo entre sus manos, lo acercó contra su pecho intentando darle más calor. Era muy bonito. Tiene unos colores preciosos -pensóDos minutos más tarde el pajarillo comenzó a moverse. Charly le miró con pena y dijo a su madre: -Mami, se está moviendo. Qué hago?-No lo sueltes Charly. Se volvería a hacer daño. El tren está a punto de parar. Nos acercaremos a la puerta y cuando se abran las puertas, lo empujas al exterior abriendo las manos. VolaráCharly acompañado de su madre, se acercó a las puertas y en cuanto estas se abrieron, impulsó sus manos y soltó al pajarillo. Este voló inmediatamente perdiéndose en la lejanía. Charly se volvió a su asiento con el semblante triste. Luego ya sentado meditó y pensó que había salvado la vida a un pajarillo. Esto le alegró el semblante. Llegaron al pueblo y si tío los estaba esperando. Era la hora de comer. Mientras comían, su madre contó a los demás lo sucedido con el pajarillo. Charly escuchaba y en el fondo se sentía un héroe. Terminada la comida, apareció su amigo Lolo. De inmediato pidió permiso a su madre y salieron a pasear por el campo. Era la última tarde para hacerlo. No tardó en contarle lo del tren. Su amigo le felicitó. Regresaron con la tarde ya oscurecida. Su madre le envió directamente a la ducha. Su despidió de su amigo. Este le prometió que mañana comería con él para despedirse. Cuando bajó de ducharse, su madre le tenía la cena puesta en la mesa. Una vez hubo terminado, su madre le acompañó a la habitación y le ordenó acostarse. A la mañana siguiente, nada más levantarse, bajó al comedor a desayunar. Luego se sentó fuera de la casa, en espera de que su amigo Lolo llegase para comer. -El tren saldrá a las tres y treinta minutos. Hemos de comer temprano para estar con tiempo en la estación -comentó su madre desde la puerta de salida- en cuanto llegue tu amigo, pasáis dentroCharly asintió con la cabeza. Una hora después llegó su amigo Lolo sonriendo. -Hola Charly, buenos días. Te he traído un pequeño obsequio para que te acuerdes de mí -dijo al tiempo que sacaba un sobre del bolsillo trasero de su tejano- es una fotografía de un nido de Jilgueros. Espero que te guste. Hace mucho tiempo que la hice y me costó mucho conseguirla-
Charly emocionado miró la fotografía y abrazó a su amigo en señal de gratitud. Lolo respondió al abrazo al tiempo que le susurraba: -eres un buen chicoNada más comer, salieron para la estación. Llegaron cuando el tren entraba. Sus padres subieron el equipaje mientras Charly daba el último abrazo a su amigo. Luego su tío le ayudó a subir al tren. Mientras sus padres volvían a despedirse del tío Iago y de Lolo, Charly se dirigió a su asiento junto a la ventanilla. Desde allí se despedía haciendo gestos con la mano. Dos minutos más tarde el tren se puso en marcha Charly fijó su mirada en la ventanilla con el semblante entristecido. Cuando el tren llevaba en marcha muy poco tiempo, Charly observó cómo un pájaro se puso a volar junto a la ventanilla. Charly se levantó impetuosamente mientras chillaba -mami, mami-Qué ocurre cariño -preguntó preocupada- a qué vienen esos chillidos-Mami, es el pajarillo que rescatamos del tren - decía Charly fuera de sí por la emoción-Por qué dices que es el mismo -preguntó su madre- en que te basas. Cómo lo sabes?-Mami, tiene la misma mancha blanca de la cola y reconozco los colores de las alas. Es el mismoSu madre miró a su padre en busca de respuestas de conformidad. Este se limitó a encoger los hombros en señal de complacencia. -Mami ha venido a despedirse de mí -prosiguió Charly emocionado- Qué feliz soy mamiCharly hizo un saludo con la mano sobre la ventanilla y el pájaro se acercó más a la ventanilla y luego se volvió emprendiendo vuelo en dirección contraria. Charly estaba asombrado y muy emocionado por lo sucedido. Me abría reconocido? -pensóEl viaje prosiguió sin más novedades. Al llegar la noche, Charly se quedó dormido y no despertó hasta que lo hizo su madre. Habían llegado a su ciudad. Charly medio dormido, miró por la ventanilla mientras sus padres recogían el equipaje. Bajaron del tren y entonces fue cuando Charly vio a su abuelo Anxo. Su corazón le dio un vuelco y salió corriendo a su encuentro. Cuando llegó pegó un salto arrojándose en sus brazos. Tan fuerte fue el impulso que a punto estuvo de tirar a su abuelo.
53
-Cuidado campeón que has estado a punto de tirarme -dijo su abuelo- Pesas más que cuando te fuiste. Parece que te ha sentado bien el viaje-Abuelo, tenía muchas ganas de verte. Tengo muchas cosas que contarte dijo emocionadoEn esos momentos llegaron sus padres y el abuelo se puso a saludarles y también preguntarles cómo les había ido el viaje. -Tengo el coche aparcado frente a la salida. Será mejor que nos pongamos en marcha -dijo al tiempo que cogía de la mano a Charly y se dirigía a la salida de la estaciónDurante el trayecto a casa, Charly no cesó de narrar lo acontecido durante el viaje. Nadie osó interrumpirle. Era su gran momento. Pleno de euforia, siguió dando a su relato la misma emoción que había sentido cuando lo vivió. F I N
No hay nada más emotivo, que observar el rostro de un niño cuando accede por primera vez al conocimiento de algo nuevo.
EL AUTOR, a mis nietas PAULA y ANNA
54
EL VERDADERO VALOR
Autora: Maruja Atoche Sousa Il·lustradors: Alumnat de cinquè de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutors: Susanna Carreras i Enric Sales
Esta historia que os voy a contar sucedió hace muchos años, en un pueblecito perdido entre montañas en el que sólo vivían cuatro familias. Eran muy pobres y subsistían de los frutos de la tierra que cultivaban y de algún que otro animal como gallinas, conejos, algún cordero y alguna cabra. Vivían muy justos pero no les faltaba lo esencial, podían comer. Los hijos de estas familias eran ocho en edades comprendidas entre los nueve y los once años. El colegio quedaba muy lejos, una hora andando a través del campo y los bosques. No había carreteras ni caminos en condiciones, os hablo de hace muchos años. Tampoco había ni autobuses ni ningún medio de transporte, por lo que tenían que ir andando. Como los niños eran jóvenes iban tan contentos, hiciese frío o calor, jugando, cantando y riendo pero también hacían de las suyas, sobre todo uno que era muy travieso y que por el camino se subía a los árboles, tiraba piedras al río y cruzaba los riachuelos de piedra en piedra con peligro de caerse, pero esto a él no le importaba.
Solamente un niño, Juanito de once años, se portaba correctamente yendo por el camino más fácil y sin entretenerse. Tenía prisa por llegar al colegio para estudiar ya que sacaba muy buenas notas. Los demás niños se burlaban de él y se reían diciéndole que era un cobarde y muy poco valiente. Juanito no hacía caso y seguía su camino. En el pueblo vivía una niña muy rica que tenía un caballo gris y blanco, era la envidia de todos los niños ya que ellos no tenían ni un simple burrito para pasearse. Esta niña se llamaba Natalia. Para darse importancia, cada día a la hora en la que salían los muchachos del colegio, se paseaba por delante de ellos montada en su caballo seria, tiesa y altiva. 55
Una tarde y no sé por qué circunstancias el caballo se asustaría por algo, levantó las patas delanteras y se encabritó empezando a correr. Natalia se asustó mucho. Gritaba y pedía socorro con desesperación. Los niños estaban muy quietos mirando también asustados. De pronto Juanito salió de en medio de sus compañeros y se puso a correr detrás del caballo hasta que consiguió cogerlo por las crines y pararlo. Los demás niños no se creían lo que veían y muy contentos se pusieron a aplaudir a Juanito que había sido el salvador de Natalia, pues si no llega a ser por él no sé lo que hubiese podido pasar. Por supuesto una desgracia.
Al enterarse el padre de Natalia de lo sucedido, ya que ella se lo contó al llegar a casa, se fue enseguida a casa de Juanito para hablar con los padres y darles las gracias por la valentía del muchacho. Les dijo que como él era un hombre rico y Juanito había salvado a su hija de una desgracia, les propuso que, de ahora en adelante, se cuidaría de los estudios del niño y que iría al mismo colegio que su hija pagándole también la carrera que quisiera. Como veis, Juanito recibió un premio que bien se merecía, aunque para él el mayor premio fue el agradecimiento y el cariño que le mostraron el padre y la hija.
56
Es en determinadas ocasiones en que se tiene que demostrar la valentía y Juanito con su heroicidad lo consiguió. Sus amigos nunca más se volvieron a burlar de él, al contrario, lo admiraban. Este es el VERDADERO VALOR.
57
EL RATONCITO PEREZ
Autora: Victòria Garcia Asensio Il·lustradors: Alumnat de cinquè de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutors: Susanna Carreras i Enric Sales
Manolito es un niño vivaracho, travieso, alegre, muy juguetón y muy, muy preguntón. Su mamá, a veces, lo llama “Don Por qué”. Pero Manolito está preocupado, tristón desde que a Mateo, su mejor amigo, se le cayó un diente en clase el otro día. A Mateo… ¡ya se le han caído 4 dientes! La señu se lo guardó en un pañuelo para dárselo a su mamá por la tarde. ¿Y sabes? Mateo me dejó el diente un ratito. Los otros compañeros, ni lo tocaron. ¡PUAF!-dijo Alex- A nosotros se nos han caído muchos ya. Y ellos, hasta tienen los dientes nuevos grandes, grandes como los de los mayores.
Pues a mí no se me ha caído ningún diente- dije yo. Y todos se rieron de mí. A mí me dio mucha rabia. -No se te han caído porque eres pequeño- dijo Alex - O porque el ratoncito estará enfadado contigo- dijo Pablo - O porque te portas mal- dijo Mateo. - No, no, yo no soy pequeño, tengo los mismos años que vosotros y mamá dice que ya somos mayores y que los niños no son malos, solo son traviesos. Y yo no me peleo, solo cuando jugamos al futbol y…solo un poquito ¿eh? Bueno, un poquito también cuando hacéis trampas en los juegos y además… yo como casi toda la verdura que me ponen en el plato, aunque no me gusta nada. Yo volví a mirar el diente de Mateo ¡QUE GUAY! - ¿Te ha dolido mucho? - ¡Qué va! No duelen nada cuando eres valiente. Abrió la boca y… ¡no tenía ni sangre! - Esta noche el ratoncito vendrá a verme y me traerá un regalo. ¡Qué suerte tiene Mateo! Al llegar a casa pregunté otra vez a mamá: -Mamá, ¿de verdad no soy pequeño? - Que va, tú ya eres un muchachote. - Y papá, además, dice que soy un buen jugador .Claro, y los pequeños no saben jugar bien, ¿verdad mamá?
58
- Mamá ¿cuando se caen los dientes? - Pues…..cuando se mueven. -¿A los niños traviesos no se le caen los dientes mamá? - Los dientes se le caen a todos los niños. - ¿Y si eres bajito también? - También. Algunos niños son más altos que otros, no tiene nada que ver, después creceréis mucho todos. - ¡Ah! Mamá ¿el ratoncito se llevará mis dientes? - Siiiiiii, como a todos los niños. - Mamá, ¿qué hace el Ratoncito con los dientes? - El Ratoncito es mágico y los tiene guardados con mucho cariño. - ¿El Ratoncito sabe cuando se me caerán a mí los dientes? - Seguramente porque es mágico y además los tiene que venir a buscar. - A Mateo se le cayó un diente en el cole y por la noche habló con el Ratoncito cuando fue a llevarle el regalo. Mateo está muy contento con el Ratoncito, pero no lo vio. Los ratoncitos son mágicos, y los niños no los pueden ver ni hablar con ellos. Llegan cuando los niños están muy dormidos, sin hacer nada de ruido, cogen el diente, dejan el regalito y se van despacito como llegan. Después de ese día, Manolito no quería dormirse. Aunque se le cerraban los ojitos él quería seguir despierto esperando que llegara el Ratoncito para hablar con él, porque, aunque mamá no se lo crea, sus amigos le decían que ellos sí lo habían visto y habían hablado con él. - Y si a mí no viene a verme es que no quiere ser mi amigo… ¿o estará enfadado? Y una noche… - ¡Hola Manolito! - ¡Hola Ratoncito, eres tú, POR FIN! ¿Por qué no venías a verme? ¿Y por qué has venido hoy? - Porque tenía muchos dientecitos que recoger y hoy he venido porque te he visto muy triste y no me gusta que los niños estén tristes. - ¿Te lo ha dicho mamá? - No, no, que va, yo soy el Ratoncito Mágico y lo veo y lo sé todo. 59
¿Entonces no estás enfadado conmigo? - Nooooo, yo no me enfado nunca con ningún niño, yo soy amigo de todos. - ¿De los traviesos también? - También, pero en el regalito les digo que tienen que portarse mucho mejor. -¿Por qué entonces a mi no se me ha caído ningún diente como a mis compañeros? Ni siquiera se me mueven. - Porque mamá te enseñó a lavártelos muy bien y como comes pocas chuches…..los dientes están muy contentos en tu boca, porque están muy sanotes. - ¿Y cuando se me caerán? - Pronto, muy pronto. - ¿Me dolerá mucho? - ¡Noooo! Y además tú también eres muy valiente como tus amigos. - ¿Me saldrá sangre? A mí no me gusta la sangre. A Mateo no le salió nada de nada. - A ti tampoco te saldrá. - ¿Cómo se me caerán a mi? - Como a todos los niños, a algunos les ayudan los papás y a otros se les caen solitos o se los quitan ellos.
60
- ¿Sabes? Félix, otro amigo mío, inventó una cosa para quitarse un diente. - ¿Qué hizo? - Se ató un hilo en el diente que se le movía y ató el hilo también a un coche teledirigido y lo puso en marcha. -¿Y qué pasó? - Nada, se le rompió el hilo. Después volvió a atar el hilo a una puerta y la cerró. - ¿Y?.... - Pues también se le rompió el hilo, pero el diente no se le cayó. - Ja ,ja ,ja. ¿Y como se le cayó finalmente? ¿Le ayudó su mamá, no? - No, también se le cayó en el cole, cuando comía un bocadillo. ¿Y sabes? Casi, casi se lo traga con el pan. Todos nos reímos mucho. Yo también le toqué la boca y no le dolía nada, nada, ni se quejó, fíjate que valiente es. Y tú, por la noche, le regalaste un libro de cuentos muy ¡guay! - Sí, sí y le escribí en un papelito: “Para que leas un ratito en casa todos los días”. - Adiós Ratoncito. - BUENAS NOCHES MANOLITO. Al día siguiente a Manolito se le movían 2 DIENTES.
61
GAT I GOS
Autora: Mª Victoria Masip Sans Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Pau Romeva Tutora: Sònia Bajoz
En una ciutat, molt llunyana, hi havia un barri on vivien molts gats i gossos. Es passaven tot el dia com gat i gos, amb baralles, discussions i més d’una gamberrada. Els gossos posaven ossos al menjar dels gats, i els gats deixaven ratolins a l’aigua dels gossos, sempre era una batalla continua. Els seus veïns n’estaven ben farts de tant de soroll i baralles, fins i tot els amenaçaven de no donar-los-hi menjar. Però un dia uns gats i uns gossos, els més intel·ligents del grup, van dir que aquella situació no podia ser, i que havien de reunir-se per buscar una solució a tot aquell batibull.
Un va dir: - ja se que podem fer: al final del carrer Bon Dia, hi ha una casa deshabitada, aquella que anem a dormir alguna vegada i entre tots podríem fer una fonda restaurant, i així estaríem treballant i perdríem les ganes de barallarnos. I en aquell moment, va sentir-se la veu de la Tula i va dir : - molt bé jo en seré la cuinera; el Pinxo va comentar: -i jo l’ajudant. l’Estrella i el Charlie alhora van dir: -nosaltres els cambrers juntament amb el Pitxi. El Max i el Xerif varen dir que es podrien encarregar de buscar el menjar. A tots els va semblar molt bona idea, i mans a l’obra van començar a netejar i a preparar la casa per fer-ne un restaurant.
62
Al cap d' uns dies, els veïns van començar a pensar .. on s’ha posat aquella colla? A on deuen ser fent gamberrades? No pot ser tanta tranquil·litat? Fins i tot els trobem a faltar! Un dia els varen seguir i no podien creure el que van veure. Allà estaven tots ocupats treballant i tenien unes cassoles d’arròs amb pollastre, sardines escabetxades, sopes, estofats, conill amb patates i fins i tot tenien postres, coques, cremes, flams , gelats, menjar blanc, llet i cafè. Jugaven entre ells i era fantàstica la seva manera d’entendres. Al barri es van acabar les baralles i de les hores ençà tots van viure molt feliços .
63
UN TROSSET D’INFANTESA
Autora: Adelaida Santiró Tibau Il·lustradors: Alumnat de sisè de l’escola Pau Romeva Tutora: Mónica Vivancos
Avui, més que un conte, us vull explicar una petita història. Entre els anys 1.946 i 1.952, a Barcelona, concretament, al carrer Salvà del barri del Poble Sec, hi havia una botiga, era una vaqueria, que encara existeix i que l’anomenen “La Lleteria”. Té una façana molt bonica decorada amb rajoles de tots colors on es representa un prat amb vaques, un riu, una casa i dos figures humanes que són una holandesa i un holandès. Tot està fet amb petites rajoles, com les que va utilitzar l’arquitecte Gaudí per fer el Drac del Parc Güell. Aquestes rajoles es coneixen amb el nom de trencadís, o sigui, mosaics formats per trossos irregulars de ceràmica, marbre o vidre. La porta que dóna accés a la botiga encara és la mateixa que hi havia en aquells anys, no l’han canviat. Els amos de la vaqueria eren el senyor Joan i la senyora Maria; ells venien llet, nata fresca, mató, crema, flams, iogurts, xocolata i tota classe de pastes - croissants, brioixos, palmeres i moltes coses més -.
64
Al costat de la botiga hi havia una porta que quasi sempre estava tancada. Si passaves per davant d’ella senties uns sons que feien muuu, muuu, muuu. Era el soroll que feien les vaques que vivien allà mateix per tal que els amos de la vaqueria poguessin munyir-les cada dia i vendre la llet als clients. Tots els nens d’aquella època, que teníem entre 6 i 12 anys, quan sortíem de l’escola (l’hora escolar era de 9 a 12 h. al matí i de 15 a 18 h a la tarda) anàvem a casa, deixàvem les carteres i la mare ens donava el berenar. Aquest consistia en una llesca de pa amb oli i una pressa de xocolata o pa sucat amb vi negre i sucre o, simplement, pa amb oli i sal o sucre. Com eren temps molt difícils i complicats, i no hi havien gaires cèntims, era el que tocava. Preníem el berenar i ens trobàvem tots, nens i nenes, al carrer per jugar, perquè no passava quasi bé mai cap cotxe, i el carrer era tot, tot per a nosaltres. Els nostres jocs eren molt diferents dels vostres: jugàvem a la xarranca, a polis i lladres, al “potro”, a la “peste alta o baja”, a arrencar seves, al “churro, media manga o manga entera”, a moros i a cristians i altres. Quan plovia, ens ficàvem tots dins l’entrada d’una escala i ens inventàvem històries,tot esperant que parés de ploure per tornar a sortir a jugar al carrer. Quasi cada dia, quan passàvem per davant de la vaqueria i sentíem les vaques fent muuu, muuu, tots ens posàvem davant de la porta i també fèiem muuu, muuu, muuu. Les vaques es posaven nervioses i no paraven de mugir; llavors sortia el senyor Joan molt enfadat cridant: Coi de canalla! Va, fora d’aquí
65
i ens empaitava amb un garrot molt gran a la mà. Bé! a nosaltres ens ho semblava. Ja ho crec que fugíem, les cames ens tocaven al cul. El que recordo més és que cada 2 o 3 mesos venia un camió ple de palla i alfals,i al mig del carrer feien un cercat amb fustes per ficar-hi les vaques i poder netejar el corral on estaven. No us podeu imaginar quin enrenou que hi havia, doncs tots els nenes i nenes corríem per veure-les i intentar agafar-les. De vegades ho aconseguíem, però el senyor Joan, amb el garrot a la mà, ens empaitava i alguna garrotada al cul havíem rebut. Per nosaltres, veure les vaques al carrer, tot i la pudor que feien, era una festa major i ens ho passàvem d’allò mes bé. Us he explicat aquesta petita història que és veritat. Ara tanqueu els ulls: imagineu-vos ara a Barcelona, en un carrer qualsevol, trobarvos unes vaques com si estiguéssiu al mig del camp. Seria al·lucinant, oi? En aquella època Barcelona era molt diferent a ara. Era molt tranquil·la i la gent, pràcticament, feia la vida al carrer. Tothom es coneixia i a l’estiu, desprès de sopar, els veïns baixaven les cadires al carrer i, tot prenent la fresca, els grans parlaven de les seves coses, mentre que els nens i nenes jugàvem. Això va passar fa molts anys, doncs va ser en un altre segle, el segle XX, i jo tenia més o menys la vostra edat. Quins records! Per cert, una de les nenes que va rebre garrotades del senyor Joan al cul, vaig ser jo. 66
EL PUEBLO SIN NOMBRE
Autor: Conrado Romero Caulfield Il·lustradors: Alumnat de cinquè de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutors: Susana Carreras i Enric Sales
Mi amigo Manuel Barrio es un caminante curioso de la naturaleza, que había descubierto innumerables paisajes al norte de la Península Ibérica. Me habló en una tertulia de un bar, que había divisado en una cadena de montañas una que sobresalía con la parte superior plana, como si estuviera cortada. Picado por la curiosidad, intentó buscar un sendero que le permitiera subir a la cumbre para ver ese extraño fenómeno. Buscó hasta encontrar un pequeño sendero estrecho y sinuoso, por el cual caminó hasta llegar a la cumbre plana. Lo que vio le pareció aún más curioso, ya que era un pequeño pueblo o caserío de no más de 15 humildes casas. Se adentró en el pueblo para preguntar sobre su situación, y encontró a un campesino muy jovial que se avino a hablar con él, y lo que le contó le pareció aún más increíble.
La persona era Evaristo, que se autodenominaba alcalde, y le contó las interioridades del pueblo. Efectivamente, tenía 15 casas habitadas por personas adultas, y no había casa consistorial ni escuela, pues las reuniones y las clases se hacían en la vivienda del alcalde Evaristo. Siendo curioso por naturaleza, continuó con el interrogatorio al alcalde -su instinto le indicaba que había mucho más por descubrir-. Evaristo continuó con su perorata contestando las preguntas que Manuel le hacía con mucha curiosidad. Él recordaba que sus bisabuelos se habían establecido en aquella meseta, atraídos por su belleza y acogedora situación.
67
Le aclaró que al principio eran un par de casitas y poco a poco fueron aumentando por su crecimiento poblacional y por la llegada de nuevas personas. Actualmente casi todos sus habitantes eran personas de la tercera edad, ya que la mayoría de los jóvenes habían emigrado para buscar nuevos horizontes. Pero quedaban algunos que se resistían a marchar por la inseguridad que comportaba abrirse paso en lugares desconocidos. Uno de los jóvenes que permaneció en el pueblo fue Rigoberto. Él hacía el transporte al pueblo más próximo con su pequeño carrito tirado por un burro bastante viejo, pero que aún era capaz de subir el sendero a la montaña con el peso de algunas vituallas para los habitantes. La fórmula del comercio era bastante sencilla, ya que se hacía por medio de trueques -yo te llevo productos vegetales, queso y otros insumos a cambio de cualquier cosa necesaria para la vida del pueblo.
68
Otra curiosidad que Manuel percibió era que el pueblo funcionaba como una cooperativa. Todo el material intercambiado desde el pueblo hasta el pie de la montaña se repartía por igual entre todos los habitantes. Esto funcionaba como un socialismo heredado de sus antepasados. ¡Qué cosas se aprende todos los días!, comentó Manuel. Cuando le preguntó por qué el pueblo no tenía nombre, el alcalde contestó con un suspiro. Según dijo, los primeros en llegar al lugar no se preocuparon por elegir un nombre dada su pequeña dimensión. A través del tiempo empezaron a surgir discusiones con el nombre propuesto por cada vecino, pero siempre se fue alargando al no ponerse de acuerdo sobre ello. Los demás pueblos del valle lo denominaban ‘El Caserío de la Montaña Plana’, sin precisar nombre alguno. Después de una semana alojado en casa de un vecino, Manuel se despidió del pueblo con cierto sinsabor por no conocer aún su nombre. Tal como me lo contó mi amigo Manuel, así lo cuento por increíble que parezca.
69
LA VOLTA AL MÓN EN UN BARRET
Autor: Aviparc Centre de dia Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix
Què passaria si els barrets fossin intel·ligents? —li va preguntar la mare—, mentre s’acabaven el pastís d’aniversari asseguts a la taula del menjador. Que les persones seríem més ximples? —va dubtar el fill—, amb un tros de pastís a la mà. N’estàs segur? —va insistir la mare. No, però és molt probable —va afirmar el fill—, que avui feia 15 anys. D’acord, però m’agradaria explicar-te la historia de l’Oliver. L’Oliver? L’Oliver va viure fa molts anys al barri gòtic de Barcelona. Era l’únic fill dels propietaris d’una botiga de barrets que també era casa seva. Va néixer quan el segle XIX estava a punt d’acabar i el primer que va veure van ser un objectes que més tard sabria que es deien barrets. A l’aparador, a les prestatgeries i al petit magatzem que ocupava part de l’habitatge n’hi havia centenars, de tots els models que es puguin imaginar. L’Oliver va créixer envoltat per tot tipus de barrets, gorres i boines. De petit, es van convertir en les seves joguines preferides. El peluix que el protegia dels malsons era una gorra de dormir de color blanc amb una borla de llana a la punta. Mai no pujava al seu cavallet de cartró sense posar-se la gorra de genet. Sempre que podia, muntava el fort i la tenda d’indis i es col·locava el plomall o el barret vaquer. Li encantava la gorra de ciclista amb la qual donava la volta a l’illa en el seu tricicle. La seva infància la va passar entre barrets mentre els seus pares treballaven totes les hores del dia per tirar endavant la botiga. Tothom al barri recordava que l’Oliver sempre va anar al col·legi amb barret. De petit, la gorra orellera. Després, la de detectiu i ja més gran, el barret de palla amb cinta negra que va portar tota la seva vida.
70
Van passar els anys i la seva passió pels barrets era cada vegada més gran. Un cop acabada la guerra i gràcies a la seva amistat amb el fill de l’amo de la llibreria de vell, que estava a dues passes de casa seva, va començar a comprar tots els llibres antics sobre barrets que trobava. A més, aprofitant que els seus pares tenien bona salut i encara s’encarregaven de la botiga, va viatjar per tot el món a la recerca dels barrets típics de cada lloc. Era una veritable obsessió, que gairebé els va portar a la ruïna. Va ser una sort que els seus pares decidissin jubilar-se i anar-se’n a viure amb una cosina que tenia una casa als afores, perquè amb els temps la col·lecció de l’Oliver es va ampliar de tal manera que gairebé no es podia entrar a casa. Però llavors, va haver de fer-se càrrec de la botiga i va deixar de viatjar. Això el va entristir. I cada nit, després de baixar la persiana, s’asseia enmig dels seus vells llibres, envoltat de barrets de totes les èpoques i llocs, encenia un petit llum d’oli i es posava a estudiar.
En un dels llibres que havia comprat a la llibreria de vell del seu amic, havia llegit alguna cosa que el tenia impressionat: En alguns llocs s’usen barrets que compleixen els desitjos de viatjar instantàniament pel món… Des d’aquell dia, cada nit, va buscar en els llibres la manera de crear aquest barret màgic. I va llegir, va llegir i va llegir. I al matí treballava a la botiga… I a les nits, llegia, llegia, llegia. Gairebé sense descans, no dormia; estudiava la manera de crear aquest barret impossible i atenia la botiga com bonament podia. Els clients van començar a veure que es comportava d’una manera estranya. Uns dies obria la botiga amb el barret de dormir posat. O apareixia vestit de ciclista. En moltes ocasions, atenia amb el plomall d’indi o el barret de vaquer al cap. I els dissabtes acostumava a sortir vestit de genet amb la gorra de quadres negra i blanca. Tots pensaven que s’havia tornat boig i van deixar d’anar a la botiga. Però totes les nits, es veia la llum de la rebotiga encesa i a l’Oliver estudiant en els llibres la manera de crear un barret que el permetés viatjar d’un lloc a un altre sense necessitat de moure’s de casa seva. Instantàniament! Estava tan obsessionat que no es va adonar que ja no tenia cap client i que tothom pensava que havia perdut el cap. 71
Els barrets l’han deixat sense cap—deien els veïns al barri. Quina pena—comentaven—tan de goig com feia amb el seu barret de palla amb la cinta negra. L’Oliver es va tancar en ell mateix, fins que un dia va desaparèixer. El seu amic de la llibreria de vell el va buscar durant dies, però mai més no se’n va saber res. Suposen que una nit va deixar la botiga i qui sap on se’n va anar. Ja era gran i el seu cap… — I ja està?—va preguntar el fill—, que havia escoltat la historia de l’Oliver amb molta atenció mentre s’acabava el seu tros de pastís. Això és tot—va contestar la mare. Doncs no entenc per què me l’has explicat. Perquè avui és el teu aniversari. I? Obre la capsa. El fill es va aixecar de la taula i va anar cap a la catifa de la sala on hi havia una capsa embolicada amb paper de regal i lligada amb un llaç. La va obrir i, instantàniament, va mirar la seva mare que seguia asseguda a la taula del menjador. Així és, al fina l’Oliver ho va aconseguir.
72
EL GOSSET DELS NENS
Autora: Mª Victoria García i Gaitero Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Ausiàs March Tutora: Mari Carmen Alférez
Aquell dia de calor tots els nens jugaven en el parc. Un cotxe es va aturar en el semàfor i una ma negra tapada amb un guant va deixar anar un gosset petit, la pobre bèstia bordà atemorida mentre s'arrecerava al voral de l'acera. Els nens van deixar de jugar una mica espantats, el gosset abaixà el cap i sense més s'assegué a terra. El terra semblava una gran bola de foc i la suor començà a regalimar per la cara dels nens, que continuaven drets, sense fer res, mirant el gos. En Pau fou el primer de parlar: - Heu vist, quins porcs, han abandonat el pobre animal. - Què fem ara, jo a casa no me'l puc endur —va dir en Rubèn. - Nosaltres tenim un gat i la mare per res del món voldria quedar-se'l —comentà en Lluís. - Alguna cosa hem de fer! Pobre bèstia! - El primer serà donar-li aigua, amb el calor que fa deu tenir set i gana. Estaven dubtosos, tenien bones intencions, però no sabien com fer-ho. La senyora Maria, la de la tenda de llaminadures, escoltava amb interès la conversa dels nens, els coneixia bé, jugaven cada tarda en el parc, no es barallaven mai, tret d'algun gol mal encaixat, però no durava l'empipament gaire temps.
73
- Nens! Veniu aquí! Què ha passat? Tots volien parlar a l'hora. - Una ma negra ha sortit del cotxe i l'ha deixada anar, l'han abandonat, pobre bèstia! - Què penseu fer…? - Jo me'l podria emportar avui però no per sempre, el meu pare tornarà dissabte, ell no vol bèsties, fins llavors la mare no crec que digui res. - En els podríem quedar un dia cadascú, així a casa no dirien res, potser ni se'n assabentarien. - Tindríem que comprar-li un collar. - I vacunar-lo. - Hem de fer moltes coses!!! —digué atabalat en Lluís. Estaven tant emocionats que no se'n van adonar de que el sol ja estava baix i la plaça havia quedat buida. Decidim, qui se'l porta avui? —digué en Rubèn. - Jo mateix —digué en Pau. El ficaré dins de la bossa d'esport i l'entraré a l'habitació sense que em vegi ningú. Només en Pau tenia possibilitats, mentre no arribés el seu pare. Va agafar el gosset que poc a poc s'havia anat acostant als nens, com sabent que parlaven d'ell, va fregar el seu morro contra el camal del pantaló. - Pobret, quina falta de carinyo que té. Li tindríem que posar un nom, que cadascú triï un i votem. - A mi m'agrada "pinyol" perquè és petit —digué e Lluís. - Doncs jo m'estimo més "boleta" —cridava en Marc. - Preguntem a la senyora Maria, ella té més experiència. - El gos és nostre, votem. Com que només eren tres la votació depenia del vot d'en Pau i ell no volia decidir, per tant va cridar a la senyora Maria. - Miri, tenim dos noms pel gosset, "boleta" i "pinyol". Vostè quin s'estima més? - A mi m'agradaria "trobat", que és el que és, un gos trobat. - Bravo!!!! —cridà en Pau. Li direm "trobat" i tots contents.
74
Els dos nens es van mirar una mica perplexos però de seguida van reaccionar. - Doncs sí, m'agrada —cridaren els dos. En Pau agafà el gos, el animal s'arraulí en els seus braços. - Com quedem per demà al matí? Al cole no me'l puc emportar i a casa menys. - A les 8 aquí. - Sí, a les 8. I què fem amb el gos? La senyora Maria, escoltava divertida, els veia tant atabalats que no es privà d'intervenir. - Mireu, jo crec que el millor serà que me'l quedi jo i demà ja pensarem alguna cosa. - Hurra! Hurra! Gràcies senyora Maria, és la nostra salvadora. Van marxar tots contents cap a casa, demà seria un altre dia i tot tindria solució.
75
Els tres amics agafats pel coll caminaven a petits saltirons contents. Demà seria un altre dia.
L'endemà a les 8, puntuals, estaven els tres a la plaça a veure al Trobat. La senyora Maria ja havia obert la tenda, el gos saltava content al seu voltant, els nens van corre al seu encontre. - Trobat, Trobat, vine! Té! —i li donà un tros de fuet que havia agafat de la cuina. Estaven tant contents que no van veure un gran cotxe negre que avançava cap el parc. Una dona abaixà la finestreta.
- Ep! Nois no heu vist un gosset petit, el vam perdre ahir. - No és veritat, vostè el va llençar per la finestra, ara és nostre. Es va sentir una veueta trista que sortia del seient del darrere del cotxe. - Era meu i me'l van prendre, si us plau, torneu-me'l. En Pau es va acostar a la porta, una nena estava asseguda en el seient amb les cames tapades amb una manta, la senyora que havia parlat digué: - La Marta està malalta fa molt de temps i el Petitó és la seva companyia, ahir en un moment de descuit el xofer el va agafar i no sabem què va passar. Els nens lo donaren tots els detalls, la senyora Maria corroborà l'historia, la dona no sabia que dir. La nena dins del cotxe plorava baixet. En Lluís es va avançar i digué a la nena obrint la porteta: - No pateixis, et tornarem el gos. Nosaltres l'anomenàvem Trobat, però Petitó també és bonic i si vols nosaltres també serem els teus amics. Pots venir al parc a jugar amb nosaltres i portar el gos. - Em sembla bé —va dir la mare. Jo mateixa la portaré cada tarda. I així és com van trobar una amiga i un gos.
76
OLIVETTI AL RESCATE
Autora: Nieves Candomeque Izquierdo Il·lustradors: Alumant de tercer de l’escola Barcelona Tutora: Tere Vall
¡Hola! Me quiero presentar, me llaman OLIVETTI (de apellido) y de nombre Lettera 32 y soy una máquina de escribir portátil. Vosotros no me conocéis ni me habéis visto nunca, por eso quiero explicaros quién soy y contaros mi historia: Me habían guardado hace tiempo en un armario de trastos viejos, inservibles, abandonados; mis compañeros eran todos objetos antiguos, como una máquina de fotografiar que también había pertenecido al abuelo de la familia, igual que yo, y que era mi mejor amiga; un radio-cassette, un tocadiscos, un magnetofón, discos de canciones y cuentos para niños, juguetes, etc. Llevaba tanto tiempo guardada que empecé a ponerme triste, muy triste, tenía ganas de que alguien me hiciera hacer ejercicio usando mi teclado, pero eso no sucedía; estaba totalmente olvidada por mis actuales dueños (papá, mamá y dos niñas: Nuria y María).
Yo había sido un regalo para el abuelo, que la abuela le había hecho cuando eran novios; en esa época no existían los ordenadores, ni las Tablets, ni los smartphones y yo era como la reina de la escritura y muy apreciada por gran cantidad de gente, debido a mi tamaño reducido, poco peso y ligereza. También había escuelas donde enseñaban a utilizarme, y esa asignatura se llamaba Mecanografía. Yo viajé con mi dueño (el abuelo Rafael) por multitud de países, él era periodista y juntos escribimos gran cantidad de historias: de aventuras, sobre el mar, de animales, de deportes, etc. etc. Y lo mismo escribía encima de una mesa de despacho, que en un barco, en el campo o bajo una tienda de campaña.
77
Una vez, en Inglaterra, tuvimos que escribir sobre las ovejas merinas, que dan mucha, mucha lana de gran calidad y que habían llegado a ese país desde España, a través de Francia, en el siglo XVIII. Para observarlas, fuimos a un prado donde las ovejas estaban pastando; el abuelo estaba sentado sobre la hierba, apoyado en una cerca y me tenía encima de sus rodillas mientras tecleaba; cada hoja que escribía la iba dejando a su lado en el suelo, ya tenía escritas 6 hojas y de pronto una ovejita juguetona se acercó sigilosamente, miró las hojas de papel, le gustaron y se las zampó. ¡Vaya disgusto tuvo el abuelo Rafael, porque tuvimos que rehacer todo el trabajo! Como ésta podría explicaros muchas aventuras; por eso me pongo muy triste cuando las recuerdo, porque no estoy inservible, todavía puedo escribir, todas mis teclas funcionan (las letras mayúsculas y minúsculas, los números, los signos de puntuación) y hasta puedo hacer dibujos y cenefas. Además, no necesito enchufarme a la corriente, no necesito pilas, ni tampoco cargar la batería, sólo necesito hojas de papel y unas manos que me manipulen. Pero nadie lo recuerda.
Ahora, Jorge, el padre de las niñas que es mi actual dueño, sólo utiliza su ordenador portátil, que lleva siempre con él cuando va de viaje. Y también las dos niñas, Nuria y María, lo usan, con ayuda de la mamá, cuando tienen que hacer algún trabajo del cole. Hace pocos días su profesora les había encargado presentar un trabajo, a cada una el correspondiente a su curso; lo tenían que hacer en casa y escribirlo en Word. Pero el papá no estaba y se había llevado el ordenador; y lo peor, no llegaría a tiempo para poder hacer la tarea del cole. ¡Qué berrinche tuvieron las niñas!, os lo podéis imaginar: se enfadaron, lloraron… La mamá les decía que buscarían una solución, o que le dirían a las profesoras que dieran el trabajo a otras niñas... ¡No mamá, eso no!- Y vuelta a llorar… De pronto, mi amiga, la máquina de fotografiar, que aunque antigua también funciona (es una Voigtländer), me dijo: - ¡Es tu oportunidad, las puedes ayudar! ¡Teclea! ¡Llama su atención!... Y así lo hice: 78
- - ¡Eh! Tic,tic,tic (espacio), estoy tic,tic,tic,tic,tic (espacio) aquí… Tic,tic,tic,tic (puntos suspensivos). ¡¡¡ESTOY AQUÍ, SOY LA OLIVETTI!!! Así varias veces, hasta que las niñas se percataron de la “melodía” que salía del fondo del armario: - Mamá, ¡hay un ruido extraño dentro del armario! ¡Mamá ven y mira! - ¿Un ruido? ¿Qué ruido? No puede ser… - ¡Que sí, mamá, es como una melodía de castañuelas! La mamá abrió el armario, miró revolvió, y…
- ¡Oh! La máquina de escribir- dijo la madre -. ¡Qué sorpresa! ¡Ya no me acordaba de ella! ¡Creo que tenemos el problema solucionado si la máquina funciona! Esta noche después de cenar la probaremos y la pondremos a punto. - Mamá, claro que funciona, era la máquina la que hacía ruido tecleando, es mágica… - Bueno, bueno no os emocionéis. Si funciona yo os ayudaré y haremos el trabajo entre las tres: vosotras dictaréis y yo escribiré… Así fue cómo me recuperaron: me lavaron, limpiaron las letras, me engrasaron, abrillantaron y quedé como nueva. Y a continuación la gran prueba: las niñas dictaban y la madre escribía: - “Viendo Heidi que su delantal estaba lleno de flores, continuó la ascensión al lado de Pedro. Los campos de pasto donde Pedro tenía por costumbre detenerse con sus cabras…”, tiqui, tiqui, tiqui. FUNCIONÉ, FUNCIONÉ Y SIGO FUNCIONANDO, ¡SIGO SIENDO ÚTIL! ¡Qué contentas las niñas con sus trabajos, y las profesoras cuando conocieron la historia de la antigua máquina de escribir! Ahora ocupo un lugar importante en el despacho de Jorge, encima de una pequeña mesa. Y el papá, cuando regresó de su viaje, se emocionó tanto que también quiso recuperar la vieja Voigtländer, la máquina de fotografiar que, junto a la Olivetti, fue olvidada dentro del armario. Ahora Jorge, está siguiendo un curso de fotografía para poder utilizarla. 79
QUÈ LI REGALEM AL TONI?
Autor: Lluís Bonet Mojica Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Barcelona Tutora: Teresa Sumalla
La Colla tornava a tenir el problema de cada any. Festejar i sorprendre a un dels integrants amb motiu del seu aniversari. A més a més, el problema creixia perquè ja es feien més grans, bé, des del seu punt de vista, perquè la seva edat era entre els nou i els deu anys. Ja carregaven molta experiència sobre la seva esquena!, a part de la motxilla amb els llibres del classe, els apunts, algun caramel o la roba esportiva. El problema es repetia tantes vegades a l’any com el nombre de components de la Colla. Però augmentava encara més quan es tractava de celebrar l’aniversari del Toni. Perquè era un noi molt seu, com solen dir els que van de grans per la vida, és a dir, els presumptes adults. Aquests avis, pares, oncles i altres familiars, ignorants de que realitzen un viatge invers al que fan qui ells denominen (amb molt afecte, això sí) “petitons”. Perquè els integrants de la Colla sabien que mentre ells recorrien el camí cap a l’edat adulta, els grans es tornaven cada vegada més nens, més infantils. La Jana, per exemple, explicava que el seu avi sabia molt, però quan parlava amb ella solia dir-li sempre el mateix, repetint-li sempre les mateixes històries i donant-li idèntics consells. L’avi, de vegades, fins i tot ho reconeixia utilitzant unes paraules que ella va haver de buscar a Internet, ja que no les entenia. “Perdona néta, sóc molt ‘reiteratiu’ i una mica ‘obsolet’, ja ho sé”. En això, l’“abuelita”, com ella anomenava l’àvia, era diferent, encara que de vegades també es repetia. La Jana tancava la seva reflexió dient una cosa que només podia expressar a les seves companyes. “És molt senzill, amigues meves: Les dones som més ràpides, més llestes i ho veiem tot al moment”. --Bé, companys, què fem? A veure, a veure, idees… I, per descomptat, que el Toni no s’assabenti. Tot el que parlem és secret.
80
Així que el Pau, la Carla, el Marc, la Jana, el Miguel, la Sònia, l’Edu, el Xavier i l’Ester, la Colla per complet, es van reunir per prendre una decisió. Però, com sorprendre un amic com el Toni? Perquè ell, encara que tampoc no és que en presumís, era el que més sabia de smartphones, de hardware, de sistemes operatius, “ordenatas”. Era l’assessor informàtic de tot el grup, alhora que ells ho eren dels grans de la seva família, els avis principalment. La Carla encara recordava quan li va dir al seu avi: “Avi, vinga, compra’m una tauleta”. I l’avi li va comprar una tauleta, sí, però de… xocolata. Com meravellar al Toni en el seu aniversari? Van mantenir diverses trobades d’amagat, però resultava pràcticament impossible posar-se d’acord. Regalar-li un nou smartphone no estava al seu abast i, a més ho havien d’autoritzar els seus pares. Una tauleta, i no de xocolata, tampoc. Ni una PlayStation, que el Toni ja en tenia moltes i les trobava de seguida antiquades. Un trencaclosques? Tampoc, que són per a criatures. Cotxes de joguina? No, que per a això ja tenia la consola de curses, que és molt més trepidant. Li donaven voltes i voltes a l’assumpte del regal sorpresa. El Miguel va aportar un primer suggeriment: “Tornem-nos una mica antics. A part de la festa d’aniversari que com sempre li muntarà la seva família, pensem en una cosa tradicional, com diuen els grans”. Ràpida resposta de la Sònia: “I per a tu, Miguel, què és una cosa tradicional? Si es tractés d’una noia, una nina més, una ‘monster’ per afegir a la seva col·lecció, estaria bé. Però els nens, i perdoneu-me, teniu menys imaginació. Cromos? Tampoc. Compres sobres i sobres, et deixes la teva paga setmanal i sempre surten 'repes". L’Ester, potser la més presumida de la Colla i la que sempre es creia que era la més bonica, va exclamar: --És que els nois sou molt complicats, la veritat! Nosaltres, amb alguna cosa per posarnos, una samarreta maca, unes sabates o una petita bossa de mà, tenim més que suficient. El Marc, que sempre anava d’homenet per la vida, va contestar: "Mira aquesta! Ester, les dones mai no teniu bastant a l’hora de lluir vestuari. Us agrada tant presumir! Nosaltres, en canvi, amb la samarreta i els texans de sempre, en tenim prou. Som més pràctics i més barats!” Aquella reunió s’obria a dos fronts oposats: el dels nois i el de les noies. Solia passar amb freqüència. Així que el Xavier va voler posar pau, i com també repeteixen molt els grans, que la sang no arribés al riu, no fos que hi hagués una inundació… --Però, a veure, pensem en què li pot agradar al Toni? No discutim, amics, trobem solucions. Bastant calladet fins aleshores, l’Edu va manifestar estar d’acord amb el que abans havia proposat el Miguel: “En efecte, el que més podria sorprendre el Toni seria una cosa tradicional. Crec que això mateix ens passaria a nosaltres. Per exemple, escriure-li una carta, explicant-li que els seus amics l’estimem molt, molt”. 81
Hala, hala! –va tallar ràpidament el Pau-. Escriure-li una carta a mà? Però, què dius? Si l’altre dia, precisament, el Toni ens va explicar que el seu pare li havia dit haver llegit una notícia molt… El Miguel i el Marc el van interrompre: “Llegir una notícia? A on? Als diaris, a Internet, al Facebook?” --No, en un diari de paper, que el meu pare és un antic… Però cal reconèixer que els diaris porten coses que no sempre es troben a internet. Com us deia, el meu pare va llegir que en un país… a veure, un país d’aquests en els quals fa molt de fred, com es diu? Ah, sí, Finlàndia. Doncs que allà, segons sembla, igual eliminen l’escriptura a mà a les escoles. Molt sorpresa, la Sònia va aixecar els braços i va expressar la seva estranyesa: “No ho entenc, la veritat. Escriure en un full de paper o dibuixar és un formidable exercici no només a l’escola, sinó també a casa. No m’ho puc creure, Pau, sempre l’hem fet…” --Doncs, segons sembla, a Finlàndia deixaran els llapis, els bolígrafs, les gomes d’esborrar, perquè tot això és molt antiquat. Ara s’escriu a l’ordinador, al portàtil, a la tablet o des del mòbil. Encara que el meu pare també diu que els qui no estan d’acord amb això en aquell país afirmen que, a veure si recordo… Sí, diuen que els nens aprenen a llegir millor si escriuen a mà, encara que, per descomptat, sigui més còmode i més ràpid fer-ho amb el teclat. A tots se’ls va il·luminar la cara: "Ja ho tenim! Si diuen que escriure sobre paper és una cosa que desapareixerà, al Toni, que tant entén d’informàtica, li pot fer gràcia rebre una carta de tots nosaltres. Una carta… escrita a mà, com les que s’enviaven els nostres avis”. Hi va haver acord general: “Sí, sí, serà un record que sempre guardarà. Un email o un whatsapp pot desaparèixer, perdre’s”.
82
Van posar fil a l’agulla, encara que no era tan fàcil. Més d’un va dir que ho pensaria davant l’ordinador, que és on més pensava, i després enviaria un email amb la seva proposta de text. En una altra cosa hi va haver acord general: quan el tinguessin pensat i ben pensat, seria la Sònia qui escriuria la carta. Ella sempre havia tret excel·lent als exercicis d’escriptura. Va sorgir una altra pregunta: "Com li donem la carta? Dins d’un sobre?" --No, que antic! La hi donarem amagada dins d’un llibre… Sorpresa general i pregunta: "Un llibre? Quin llibre? No serà el de matemàtiques? Ha, ha, ha!" --Un llibre de contes, un llibre de contes. Entre les històries de princeses i prínceps, de dracs i gats juganers, d’aventurers i pirates, el nostre amic Toni trobarà una carta escrita pels seus amics. Hi va haver un clam general: “Formidable, formidable! Vinga, tots mans a l’obra, que no serà senzill, això cal treballar-ho. Que cada un escrigui la carta que li enviaria al Toni i després decidim el text final”. Una setmana més tard, a la sortida de l’escola, li van lliurar al Toni un llibre de contes amb la carta amagada. Temien la reacció del Toni, el rei de la informàtica, el més tecnològic. Li van lliurar el llibre amb força por. En rebre'l, el Toni no va manifestar al principi cap sorpresa, més aviat certa indiferència.
83
--Per a contes estic jo! Si us plau, amics, que ja sóc grandet. Ah, però, què hi ha aquí? Una carta? A veure, a veure… Mentre anava llegint el text escrit a mà, el Toni es tocava els ulls amb els dits de la mà i, cap al final de la lectura, va girar la cara intentant que els seus amics no se’n adonessin que començava a plorar… Finalment va poder parlar: --M’estranyava no haver rebut cap correu electrònic vostre, felicitant-me pel meu aniversari, però… aquesta carta és preciosa. La conservaré sempre… Només aniré canviant de llibre on guardar-la, perquè els llibres de contes… Gràcies, companys! Mai no oblidaré aquest regal, aquesta mostra d’afecte. Tenir aquest paper escrit davant els ulls és millor que qualsevol pantalla electrònica. Gràcies, de nou, amics!
84
L’ELEFANTET GENERÓS
Autor: Emili Carasusán Matínez Il·lustradors: Alumnat de tercer de l’escola Barcelona Tutora: Tere Vall
Era una família que tenien un fill molt espavilat i eixerit que es deia Bru. El pare treballava al camp i utilitzava un cotxe ecològic que feia anar amb pedals com si fos una bicicleta. La mare, a part de tenir cura d’en Bru, feia melmelades amb els fruits que collia del bosc i les fruites que tenien en els seus arbres, se’n cuidava de les gallines i d’una cabreta que els hi donava llet i, de tant en tant, feia uns deliciosos formatges. En Bru anava a l’escola del poble i tenia dos amics, la Cris i el Cesc. Tots tres eren força bons estudiants, però una mica entremaliats i sempre estaven pensant en fer-ne alguna de bona i, per això, els seus pares estaven a l’aguait quan estaven junts. Davant de la casa tenien un pati molt gran i espaiós on jugaven a pilota, anaven amb les bicicletes, feien punteria amb unes llaunes buides, s’empaitaven i, fins i tot, a vegades feien la croqueta i quedaven tots ells arrebossats amb el fang i la sorra del terra. Com podeu imaginar quan acabaven de jugar quedaven tan bruts i empastifats que, tant els pares del Bru com els dels seus amics, s’enfadaven i els castigaven de debò a fer feines i a ajudar a donar el menjar als animals o a buscar pinyes que collien pel terra del bosc que tenien a la vora del poble, que feien servir per encendre el foc de la xemeneia.
Una tarda de vacances, es van reunir tots tres per jugar al pati. La Cris els va dir – Si en comptes de ser estiu fos hivern, amb la neu podríem fer un ninot o bé batalles de boles!- com a vegades havien fet quan nevava. 85
De sobte en Bru, que sempre tenia idees de bomber, va dir-los – Si voleu, hi podem jugar però sense neu... – Au va! – li van contestar els seus amics. Com vols jugar sense neu amb la calor que fa! - Doncs jo si que sé com ho podem fer- va dir en Bru amb cara de trapella. - Va home, sempre estàs somniant – li contestà la Cris. - Què us jugueu que jo tinc una solució i hi podrem jugar! Això si, amb molta imaginació – i sense dir res més, va anar cap a un costat del pati i, agafant un grapat de terra, la va barrejar amb aigua, va fer una bola de fang i els hi va dir... – Veieu? ja tenim la primera bola de neu de l’estiu – i posant-se a riure els hi va llençar a sobre. Llavors, els dos amics el van imitar i van començar a fer boles i més boles que s’anaven llençant una sobre l’altra. El fang de les boles anava embrutant el terra, la roba, les cames, els braços i, fins i tot, el cotxe de pedals del pare d’en Bru.
Quan es van adonar del què havien fet, es van quedar parats. El pare d’en Bru estava a punt d’arribar i s’enfadaria molt.
I així va ser. En arribar, el pare va quedar bocabadat. Va tancar els ulls i els va tornar a obrir per comprovar que era veritat el què estava veient. De seguit, va cridar en Bru i li va dir que el que havien fet mereixia un càstig i que ja no els deixaria jugar més al pati, el que quedava de les vacances. En Bru li va dir al seu pare que estaven penedits, que els perdonés, que no ho tornarien a fer i que no s’amoïnés que portarien el cotxe al túnel de rentat i li tornarien com si fos nou. El pare els va posar la condició que haurien de pagar-ho amb els seus estalvis. I, van trencar la guardiola amb un cop de pedra, van agafar els diners i es van adreçar al camí del poble per dur al cotxe al ‘rentat’. 86
Quan feia una estona que estaven de camí, van sentir música que venia de lluny i tots tres, intrigats, van anar seguint-la per esbrinar de què es tractava, amb la gran sorpresa que, a mida que s’anaven acostant, van veure un gran envelat de vistosos colors. Es tractava d’un circ ambulant. Tots tres es van mirar, van somriure i, sense dir ni mut, van baixar del cotxe de pedals i van anar cap a l’envelat i, veient per on anava la gent, es van posar a la cua i van comprar tres entrades amb els diners que duien a les butxaques i van entrar cap a dins sense pensar. Estaven emocionats amb la música i tot el que veien al seu voltant, els pallassos, els trapezistes, els malabaristes, el domador de lleons, així com un petit elefant que no els treia l’ull de sobre. El temps anava passant i quan va acabar la funció i van sortir del circ, van veure que ja era fosc, s’havien quedat sense diners i no havien portat el cotxe a rentar. Es van asseure a un banc tocant a l’envelat sense saber què fer. Si tornaven a casa d’en Bru amb el cotxe brut, el seu pare si que els castigaria a base de bé, estaven amoïnats. Aleshores, mentre parlaven sobre el que podien fer, va aparèixer darrera d’ells aquell elefantet que els mirava tant dins el circ. Amb aquelles orelles tan grans, havia escoltat tot el què deien. De sobte, els va dir – Jo tinc la solució als vostres problemes, però m’heu de prometre que no tornareu a fer una malifeta com aquesta. Tots plegats li van dir – T’ho prometem!. L’elefantet els va proposar ser ell el túnel de rentat utilitzant la seva trompa com a mànega. La Cris, en Cesc i en Bru es van posar molt contents. El van acompanyar fins a una bassa d’aigua de reg i, amb un no res, va anar aspirant aigua amb la trompa i deixantla anar amb força sobre el cotxe de pedals, fins que va quedar completament net.
87
Gràcies a aquell petit elefant van poder dur a casa el cotxet ben rentadet i tots tres es van prometre no tornar a ser tan entremaliats. Durant la resta de dies que el circ va estar al poble, a l’elefantet no li va faltar menjar. Cada vespre els tres amics, li portaven trossos de pa, cacauets i llaminadures perquè estaven molts agraïts i contents amb el seu amic generós.
88
EL SEU MILLOR ESTIU
Autor: Jaume Padrós Enamorado Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix
En un poble de Catalunya hi havia un castell antic, vell, atrotinat...que de lluny semblava poderós i de prop, veies que del seu antic poder, en quedava ben poc. Estava situat dats d’un turó, difícil de pujar però ni impossible. Pels estiuejants del poble de la plana era una de les excursions de cada estiu per fer una berenada o passejada. Però aquell estiu les coses no eren com sempre, els vilatans deien que des de la primavera, a la nit, es veiem llums, sobretot en els finestrals de la torre de l’homenatge ( la més alta i grossa ). En el poble ningú volia pujar-hi.
Els estiuejants joves ( nois i noies ) van fer-hi una pujada . Al tornar van dir que totes les portes i finestres estaven tancades ( abans no ) i en el camí van veure roderes de cotxe. No hi veien clar i ho van deixar córrer. Se’n van oblidar. La Irene i la Laura amb els seus amics cada estiu havien pujat al castell . Ara els pares deien que de res de pujar-hi doncs no ho veien clar. Malgrat això tant la Irene com en Marc deien que havien de pujar-hi. En això la colla es va dividir , després de molt discutir , cinc es van posar d’acord, eren la Irene, la Laura ( la seva germana ), l’Esther, en Marc i en Tom. Després de discutir una bona estona, vam acordar pujar-hi el matí següent. L’endemà de bon matí sense dir res a ningú se’n van anar cap al castell. La Irene sempre previsora, portà aigua; la Laura uns formatgets – per si de cas – el Marc una llanterna i una navalla: el Tom una pilota i l’Esther les cordes de saltar.
89
A mig camí van sentir el soroll d’un cotxe que pujava. Ràpidament es van amagar, el cotxe va passar i tots van sortir dels amagatalls escollits i de sobte ¡¡¡en Tom es va posar a cridar¡¡¡ estava ple de formigues¡¡¡... El lloc triat per ell, era un formiguer ¡¡¡ Quasi se’l mengen ¡¡¡ Van estar una bona estona traient formigues de la roba i del cos del pobre d’en Tom, que amb aquest tràfecs quasi perd la pilota. A la fi van arribar al castell. El cotxe no hi era ¡¡¡ La porta gran estava oberta ... La Irene va dir : entrem ¡¡¡ , en Marc s’hi va apuntar , la Laura no ho veia clar però no va dir res ... l’Esther i en Tom, que encara s’anava traient formigues del damunt, tampoc no ho veien clar, els dos van dir que restarien fóra per ... vigilar ¡¡¡ La Irene i en Marc se’ls van mirar malament, i en Marc – amb veu baixa – l’hi va dir “són uns covards”, la Laura l’hi va contestar “prudents¡¡¡”
Tots tres van entrar al castell, tot era fosc i brut. Gràcies a la llanterna d’en Marc van veure portes laterals tancades i una gran escala central. Es van dirigir a aquesta escala , la Laura va dir “no seria millor mirar les habitacions de baix ? “ , la Irene va dir “ no, endavant ¡¡¡” , en Marc va donar la raó a la Laura ... dos a un. La Irene amb mala cara es va apuntar. Tots tres es van dirigir a una porta gran a l’esquerra de l’entrada. De cop, la porta es va obrir ¡¡¡ Feia més de dues hores que els de fora estaven esperant , i començaven a estar cansats d’esperar. En Tom es va dirigir a la porta del castell quan aquesta es va tancar de cop ¡¡¡ L’Esther va cridar , en Tom es va posar blanc... tots dos van sortir corrents cames ajudeu-me cap al poble.
90
Van arribar esbufegant de la carrera, muntanya avall, van anar al Casino on van trobar alguns dels pares, entre ells el de la Irene i la Laura. Van explicar el que havia passat. Van haver de sentir una bona colla de retrets de tots els presents. El pare de la Irene i la Laura van dir “me’n vaig a buscar les meves filles” , immediatament altres pares es van apuntar, van anar a buscar la mare d’en Marc ( el pare no hi era, estaven divorciats ), tota preocupada va dir que també pujava, pel que fos va agafar un bastó, bé ... en realitat un garrot ¡¡¡ El jovent també es va apuntar, feien una bona colla entre 15 o 20 persones. Amb un caminar ràpid van arribar al castell i van començar a cridar “Irene, Laura, Marc ¡¡¡ On esteu ?” una i altra vegada tot acostant-se a la porta principal. El pare de la Irene i la Laura, i la mare d’en Marc es van dirigir a la façana del darrere del castell tot cercant una altra porta. En aquest moment es va sentir el soroll d’un motor potent de cotxe que va aparèixer de cop davant dels dos pares. El pare de les dues germanes va veure un tronc molt gruixut , caigut i amb esforç i habilitat , ràpidament el va posar en el camí del vehicle – fugia com boig – aquest va intentar esquivar-lo i va anar a esclafar-se amb els arbres del bosc del castell.
Tots els pares i els joves van reaccionar i es van abocar al damunt dels del cotxe. Eren tres homes i una dona , tots ells desorientats per la trompada, alguns amb petits talls a la cara i mans. Els van agafar i sense pausa els preguntaren per les dues noies i el xicot. La mare d’en Marc va entrar al castell per la porta del garatge i va començar a cridar : “Marc, Marc ¡¡ “ Al sentir-la tots tres van començar a cridar : ací, ací ¡¡¡ Els van trobar lligats en una habitació de la planta baixa. La laura molt seria i amb cara de por, la Irene molt seria i amb llàgrimes als ulls i en Marc havia fet l’home no havia plorat, però la cara ho deia tot... Els pares i els joves van regirar el castell van trobar un equipament complet per fer bitllets falsos de 50€.
91
Quan van arribar al poble els mossos ja havien arribat i es van fer càrrec dels falsificadors i del castell. Temps després la Irene i la Laura amb els seus amics, deien que aquell va ser el seu millor estiu ¡¡¡
92
LAS DOS AMIGAS
Autora: Isabel Juan Blasco Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix
En un pequeño pueblecito de la costa, vivían dos matrimonios quienes cada uno de ellos tenía una hija de la misma edad. Elsa y Clara se hicieron tan amigas que todo lo querían hacer juntas. Tal fue su amistad que incluso pidieron ir al mismo colegio y, como que eran de la misma edad, también estarían juntas en la misma clase. El cariño que se profesaban la una a la otra era tan grande que un año decidieron escribir juntas la carta a los Reyes Magos. Sólo pidieron una cosa: dos muñecas idénticas, una para cada una, que hablaran y andaran solas. Su petición llegó a los Reyes y, como que eran muy buenas estudiantes, cuál sería su sorpresa que, cuando se levantaron aquel día tan esperado por ellas, las dos se encontraron con su preciosa muñeca. Tan contentas estaban las niñas con su regalo que, después de haber jugado mucho con ellas, decidieron que las tendrían en una vitrina toda de cristal. Se lo pidieron a sus padres y ellos no se opusieron, en absoluto. Así fue como, cada vez que terminaban de jugar con ellas, las guardaban expuestas en la vitrina..., para que no se rompieran. Al cabo de un tiempo, Clara decidió coger la suya para jugar y la cogió con tan mala fortuna que se le cayó al suelo y se le rompió la cara que era de porcelana.
Sin saber qué hacer, porque sabía que se quedaba sin muñeca, no se le ocurrió nada más que ir a casa de Elsa y, cuando no hubiese nadie en la sala de la vitrina, cambiar su muñeca rota por la de su amiga. Por la tarde, cuando Elsa y Clara regresaron y quisieron ponerse a jugar, Elsa no daba crédito a lo que veía: su muñeca estaba rota y empezó a chillar y a llorar. Ante tal estruendo, su madre preguntó qué le sucedía y, como pudo, le dijo: - ¡Esta no es mi muñeca! - dijo Elsa con la voz entrecortada. La mía es la que tiene Clara. 93
Clara lo negaba constantemente y, como que no se ponían de acuerdo, las dos madres decidieron acudir a visitar a un anciano del pueblo quien siempre resolvía casos difíciles con la verdad. Después de escuchar a las madres, pidió que le trajesen las muñecas. Una vez las tuvo, las puso encima de una mesa y dijo: - Ninguna de las dos quiere tener la muñeca con la cara rota; por lo tanto, partiremos las dos por la mitad y así tendrán las dos lo mismo. Tendrán dos mitades iguales – resolvió el anciano. Clara estuvo de acuerdo y aceptó pero Elsa, llorosa y muy dolida, no quiso.
Prefiero que se la quede Clara antes que romperla. Al menos, una seguirá siendo tan bonita como siempre. El anciano se quedó pensativo por un momento y, al cabo de un rato, cogió la muñeca entera y se la ofreció a Elsa. Pensó que quien puede desear algo así siempre debe ser alguien leal, fiel a sus sentimientos y que siempre actúa con la verdad por delante. Y es que..., al final..., ¡la Verdad siempre triunfa frente a la Mentira!
94 94
HISTÒRIA D’ UN SOMNI
Autora: Rosa Maria Albreda i Vicens Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix
Hola, sóc l’Alba. Visc en un poble força petit en una Vall envoltada de moltes muntanyes, tenim el riu que baixa amb aigües molt “cristal·lines” i a on si pesquen “truites de riu”, i molts prats on hi pasturen les vaques. Un matí assolellat de juny vaig anar a la botiga del poble a comprar farina, és l’única que hi ha, on s´hi pot trobar de tot , pa (que el fan allà mateix , tenen un forn) o llibretes , llapis, i fins tot un parell de botes. Em vaig trobar a la Gal.la i parlant, parlant , vàrem quedar de trobar-nos tots el nens del poble a la pineda que hi ha al costat del camp de futbol, a las 5 de la tarda. Som 9 nens ; 5 nenes i 4 nens. Tenim camp de futbol, un poliesportiu i una piscina climatitzada. Direu... un poble petit, quina passada! Som el poble més gran de tota la Vall. I també tenim una escola, me la deixava, en total som 38 nens, de 6 a 12 anys. Va arribar la tarda i quan estàvem tots els nens reunits... -Hi som tots? Amics meus, us vull explicar el meu somni des de que era molt petita, (ara tinc 9 anys ), doncs és construir una cabana al bosc de roures . Hi podem participar i gaudir-ne tots. Es varen quedar parats, i tots deien la seva, però els hi va semblar molt bona idea, difícil però bona. Entre mig de la cridòria...
-Amics, amics, espereu que encara no us ho he dit tot , escolteu-me un moment! He pensat que necessitem ajuda , i quina millor ajuda que la dels nostres avis-. Les caretes em miraven amb expectació! -I això no és tot, la cabana la podríem construir a dalt del roure, que en diuen el roure d’en Joanot, (el meu avi) és el mes gran i de més fortes branques-. Aleshores si que hi va haver un gran rebombori!!! -Tranquils!! Tranquils! Parlem tots amb el nostres avis, a veure que els hi sembla i ens tornem a reunir demà a la tarda , a casa meva-. Ah per cert, l’arbre estava a una arbreda que era dels meus avis. 95 95
Vaig parlar amb la meva mare i també amb la meva àvia, i els hi vaig explicar tota la meva il·lusió, i la proposta que havia fet a tots els amics. De moment es varen quedar una mica parades, però jo crec que ja s´ho imaginaven perquè no era el primer cop que els deia en veu alta el meu somni. Els hi va semblar bé , però estava disposada a portar-ho endavant? perquè era una gran responsabilitat-, sí, sí, estic disposada, doncs ENDAVANT!!!!!.
Eren las 4 de la tarda i varen anar arribant els meus amics i els seus avis. No en va faltar cap! Quin goig! Els nets ja els ho havien explicat més o menys , però jo vaig començar dient a tots moltes gràcies per haver vingut i els hi vaig explicar amb tot detall la idea de construir la cabana. -Sé que potser us sembla una idea molt agosarada, però crec que ho podem fer entre tots. Cada un de nosaltres podem col·laborar , hem de planificar ben bé les nostres tasques! Grans i petits. Primer de tot hem d’anar a observar l’arbre, tot i que jo me l’he mirat moltíssimes vegades, per si era possible fer-ho. L’avi de la Clara en Pep és botànic i havia estat Guarda Forestal, ho sigui que ell hi entenia, havíem de tenir totes les garanties que el roure fos sòlid. Ens hi acostàrem i l’avi Pep mentre tant va trucar a un col·laborador seu, botànic també, que va vindre al moment, portant una escala. Tots estàvem expectants. Després d’observar-lo una bona estona i inclús d’enfilar-s’hi, va dir- D’acord, hem d’estudiar-lo una mica més però es pot fer-. La cridòria i l’alegria de tots va ser impressionant. L’avi de l’ Anton era fuster, fantàstic! L’endemà al matí a la fusteria, començaren a tallar tots els taulons a mida que necessitaríem, i l’ avi d’en Genís que era constructor preparà tot el material que necessitaríem per ajuntar-los.
96 96
Col·laboraren tots els avis, avies, nens i nenes ajudant a posar taulons , finestres, una porta, la teulada ,també posàrem unes cadiretes, estanteries per poder-hi posar contes, una tauleta i una catifa feta a mà que ens va donar l’ àvia de la Cati. No hi faltava cap detall. Mentre fèiem la cabana vàrem esmorzar, dinar i berenar tots junts, a l’ arbreda. Sempre tenint cura de recollir totes les deixalles que havíem fet. Quin estiu més meravellós, més fantàstic!!! Una harmonia entre tots... vàrem fer uns lligams que no els oblidarem mai. El dia 28 de juny començà l’aventura i acabà el dia 2 d’ agost, l’hi havíem de posar un nom. Després de tots dir la seva, i moltes deliberacions l’hi posàrem “La Cabana dels Somnis” Vàrem fer la gran inauguració, convidàrem a tota la gent de la vall, i va ser una gran festa, berenar per tothom. Tots hi volien pujar!! Les escales fetes pel meu avi varen resultar ser molt resistents.
M’he fet gran i a més a més me’n vaig anar a viure a la ciutat, però cada estiu, any rere any, primer amb els meus fills i després amb els meus nets, quan a l’ estiu torno a la Vall el primer que faig és anar a veure la Cabana dels Somnis. Dons encara la gaudeixen nens i nenes de la vall. En moltes ocasions ens retrobem davant la cabana aquells nens i nenes, ara avis, que vàrem tots plegats aconseguir un somni. Si tens un somni no defalleixis mai. Posa-hi tota la teva il·lusió i ho aconseguiràs!!!
97 97
LA NENA QUE NO VOLIA ESTUDIAR
Autora: Rosa García López Il·lustradors: Alumnat de tercer de l’escola Pau Romeva Tutora: Maribel García
Hi havia una vegada una nena que era molt intel·ligent i que sabia fer moltes coses, ajudava als seus pares a netejar la casa, a fer pastissos, a picar verdures, els ajudava a tot però no volia estudiar. Per a ella els llibres no existien, a classe no posava cap interès tot i que els seus pares s’esforçaven ella no feia gens de cas. I un bon dia, alguna cosa se li va il·luminar en el seu interior, va començar a ordenar els seus llibres i els apunts, els donava mil voltes, tot molt ordenat i a poc a poc va demostrar que podia ser bona estudiant. Per a tota la família va ser una alegria i la nena cada dia es sentia millor i millor amb ella mateixa. Veta aquí un gat, vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos
98 98
LA CLAU DEL TRESOR
Autor: Ramon Poll i Barbarà Il·lustradors: Alumnat de tercer de l’escola Barcelona Tutora: Anna Ramos
La Martina, una nena bonica de 12 anys, amb un parell de trenes llargues i rosses, que son l’admiració de tothom, estiueja amb els seus pares i germans a un poble mariner, on hi sobresurt un únic turó, al damunt del qual hi ha les runes del “Castell dels 3 Reis”. Al voltant d’aquest turó, hi ha un espès bosc de roures, alzines i castanyers, anomenat per els vilatans: “El Bosc dels Follets”. Tothom diu que en aquell bosc hi viuen una bona colla de follets, fades, nans, bruixes i bruixots. Si es cert o no, ningú ho sap pas, doncs l’únic ben cert és que no se’ls ha vist mai! Un calorós dia d’estiu, la Martina va escoltar a l’avi Estevet, que prop de la seva barca, deia a una colla de nois i noies estiuejants: “al Castell dels 3 Reis, diuen que hi ha amagat un gran tresor!”. Mentre anava fumant una pipa de vell mariner, va afegir: “Mai ningú l’ha trobat pas, però des que jo era petit, això del tresor, ja ens ho explicaven els mes vells del poble. Sembla ser que el Rei va morir, deixant tres fills, sense haver nomenat a un descendent, i els tres fills varen començar a barallar-se entre ells. La Reina i mare, veient aquestes baralles, va amagar el tresor del reialme, i des de llavors ningú sap on és”. I al final, l’avi Estevet, amb to confidencial, va afegir: “Pel que explicaven els nostres avis, i deien que ells ja ho havien escoltat dels llavis dels seus avis, la clau d’aquest tresor està en un lloc de color llampant, però aquets lloc, per més que l’han cercat uns i altres, tampoc mai l’han trobat!”
Un dia de tardor, que no feia pas temps d’anar a la platja i el seus germans havien d’estudiar, la Martina es va endinsar tota sola al Bosc dels Follets, per anar a collir castanyes. Ves per on, en el moment d’arreplegar una grossa castanya del terra, aquesta va fer un gros salt i llavors va veure que no era pas una castanya! Era una mena d´homenet tot vestit del mateix color de les castanyes, amb unes botes de color blau. “Vatua el món! Es veritat que hi ha follets en aquest bosc!” Va dir la Martina mig esporuguida! El follet, fent tres salts més, per enfilar-se al damunt d’una gran pedra, li digué: “M’has descobert!... i aquí al bosc tenim les nostres normes, ara em pots fer tres preguntes i estic obligat a contestar-les”.
99 99
La Martina es va quedar una estona pensant que dir; encara no s’acabava de creure que estava parlant amb un follet del bosc! Com que era molt ben educada, mentre rumiava que preguntar-li, va començar per presentant-se: “Em dic Martina, i estiuejo a aquest poble amb els meus pares i germans. Com que avui no feia dia d’anar a la platja, he vingut aquí a collir castanyes”. El follet l’hi va contestar: “Això ja ho sé! Nosaltres, els habitants del bosc, sabem tot el que passa al poble, són ells, la gent del poble, els que no saben pas res de nosaltres”. La Martina va respondre tot seguit: “Dons així, com sé que em diràs la veritat?” El follet, amb una gran rialla, digué: “Aquesta és la teva primera pregunta? Quina tonteria! Al nostre món, al món embruixat del bosc, no n’hi ha pas de mentides!”.
Llavors, la Martina guaità les botes blaves que portava el follet, eren d’allò més xocants comparant-les amb el vestit color marró, que fàcilment es confonia amb el paisatge de l’entorn, ple de fulles seques i de castanyes. De sobte, li vingueren al cap les paraules de l’avi Estevet: “...un lloc de color llampant”. Ja he gastat una pregunta, pensava dins del seu cap, haig de rumiar molt bé com fer la segona. Després d’una estona s’atreví a preguntar: “A les teves botes hi guardes la clau d’un tresor?” La pregunta va sorprendre tant al follet, com la resposta a la Martina: “No és pas una clau de ferro, però sí una clau ben capaç d’aconseguir un gran tresor”.
100 100
A la Martina sols li quedava una pregunta. Seguir rumiant com fer-la ben educadament i el més escaient possible: “Em pots donar aquesta clau, si et plau?”. La resposta va ser altre cop ben sorprenent: “Es tracta d’un gest i un mot, que ben mirat, son la clau de la felicitat: el gest és ben senzill, somriu sempre a tothom, el mot és, “estima”. Si ho fas així, hauràs trobat el tresor que no varen trobar mai els tres Reis del castell del capdamunt de turó”. I vet aquí que la Martina, des de llavors, va fer-ho tal com l’hi havia dit el follet de les botes blaves. Voleu saber el millor de tot plegat? Tothom li contestava també amb un bonic somriure, i tots els del poble se l’estimaven d’allò més! Era tant i tant feliç, que fins i tot arribà a pensar que tots ells, els vilatans d’aquell poble, també s’havien trobat algun dia amb el follet de de les botes blaves.
Ella no s’atreví pas mai a explicar aquella trobada al bosc, ni tant sols als seus pares i germans, ja que es pensava que ben segur no se la creurien pas. I si això mateix passava a tot els altres habitants del poble?
101 101
Organització:
Participació: Escola Les Corts, Escola Lavínia, Escola Pau Romeva, Escola Barcelona, Escola Santa Teresa Lisieux, Escola Ausiàs March, Centre de dia Aviparc, Sanitas Residencial Les Corts, Residència Les Corts, Centre de dia Neuroamunt.
102