eq' iliquà 51_11/20 - MA-TRIUS

Page 1


eq’iliquà 51_11/20

col·laboradors: mertxe aguilar, lucía aibar, anna albaladejo, sònia alejo, ana burguet, pepa cases, lucrecia cervelló, emili chaqués, ana conca, rosanna espinós, cristina fernández, pilu fontán, carles ga tormo, aina gimeno, marina gutiérrez, isabel martí, estela martínez, pilar martínez, sergi mira, gemma miralles, pepa miralles, lola moltó, iolanda muñoz, ma josé peris, victoria salvador, begoña tena, patricia teruel, ana ulloa, silvia valero, rebeca valls maquetació interior: carles ga tormo impremta: linea 2 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians ambaixador vich, 3 - 2 - g, 46002 valència | tel: 963 528 198 | info@aapv.es | www.aapv.es

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà


sumari

04 | editorial per la llibertat d’expressió 06 | igualtat ma-

trius: introducció | entrevistes | preguntes de sí o no | preguntes entre ma-trius 54 | organització col·lectiu d’artistes:

possibilitat de cotitzar durant els períodes d'inactivitat | regularització de la seguretat social

03


editorial Per la llibertat d’expressió

Les associacions de les Arts Escèniques valencianes volem mostrar el nostre rebuig per l’intent de censura proper a la coacció que està patint la producció “Poder i santedat” de l’IVC (Institut Valencià de Cultura) per part de l’Asociación de Abogados Cristianos, recolzats per alguns mitjans de comunicació i partits polítics d’extrema dreta. Volem mostrar el nostre profund desacord per la demanda de mesures cautelars i retirada de la peça que aquesta associació ha demanat judicialment, segons les publicacions de dits mitjans, perquè aquesta acció seria un atemptat contra la Llibertat d’expressió, protegida per la Constitució Espanyola al seu article 20 i reconeguda per l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans. A més d’un intent de sotmetre el pensament lliure i la capacitat de diàleg crític dels creadors valencians amb una ciutadania com la nostra, oberta a les reflexions que les Arts Escèniques els proposen. Per tot això i perquè creguem en la Cultura com un espai de llibertat i anàlisi de la societat, volem donar el nostre recolzament als companys i companyes de “Poder i santedat” i demanar a les autoritats competents que siguen garants dels drets i llibertats inherents a tots nosaltres com a ciutadans, creadors i públic de les Arts Escèniques Valencianes i de la cultura en general. 04



igual [tat] MA-TRIUS Per la Comissió d’Igualtat MA-TRIU, Segons el diccionari: “Úter”, “Matèria bàsica que té capacitat generadora o formadora”. El adjectiu “Que dona origen o vitalitat a una cosa”. És curiós que la unió de MARES I ACTRIUS, ens faja pensar en aquesta paraula, que s’adapta tan bé a tot allò que en aquesta edició de l’equiliquà es posarà sobre la taula. Però volem deixar clar, que aquest descobriment no l’hem fet nosaltres... sinó una de les nostres entrevistades, Lola Moltó, que de manera molt generosa ens ha regalat part del seu temps. I no sòls ella, sinó totes i cadascuna de les vertaderes protagonistes d’aquesta revista: Les entrevistades. Hem tingut la sort de poder comptar amb 22 actrius professionals, que han sigut mares en diferents èpoques, i que han volgut compartir amb nosaltres les seues experiències, els seus pensaments i el seu viatge més personal i professional d’una manera sincera i oberta. Hem arribat al màxim de representació que estava al nostre abast, intentant recollir un ventall diferent de generacions i situacions diverses. Aquest número, no pretén ser una investigació en profunditat ni una mostra estadística del que significa ser actriu i mare, sinó que pretén apropar-se i donar veu a una situació real de la que gairebé no s’ha parlat. Fa molt poc també que tenim una comissió d’igualtat al sindicat, i són molts els temes a abordar, però aquest tema ens l’han posat a sobre la taula més d’una vegada, amb una sensació d’abandonament que nosaltres no volíem perpetuar més. I no es l’únic, de fet, tot l’equip està obert a rebre les vostres propostes i posar-les sobre la taula, perquè tenim molt a fer. Sense anar més lluny, una de les actrius, Pepa Cases, en aquesta mateixa entrevista ens proposa fer aquesta mateixa edició per a Actors-Pares, per a escoltar-los, vore com es senten, què tenen a dir i caminar junts i juntes. I Pepa, així ho farem, més prompte que tard... Tenim moltes ganes!

06


I ja per a finalitzar, sòls dir-vos que si intentàrem extraure una única conclusió d’aquestes entrevistes, seria impossible. Cada situació és diferent, ja que si aquesta professió es caracteritza per una inestabilitat continuada, la suma de cada maternitat i cada situació encara amplia més el ventall d’experiències. Sí, és un primer pas per apropar-nos, per reflexionar i a poc a poc trobar la base per a futures solucions que hem de buscar entre tots i totes. De moment vos deixem amb les vertaderes protagonistes: les nostres MA-TRIUS.

Ma-trius ordenades en funció de la seua veterania:

07


Vas ajornar la teua decisió de ser mare per por que afectara a la teua vida laboral? Rosanna Espinós: No especialment.

Lola Moltó: Sí, sí que m’ho vaig pensar perquè em pensava que ja no em cridarien. Fins als cinc mesos que pràcticament no se’m notava no vaig dir res: continuava fent càstings, presentant-me a totes les proves, com una més. Era la sensació d’ocultar una cosa que de tota manera acabarien tots sabent, però no volia que el meu embaràs fora un impediment per a poder treballar. Sort que vaig poder doblar, d’esta manera, vaig poder compaginar l’embaràs amb el treball. Però sí que vaig ajornar la decisió de ser mare perquè pensava que se m’acabava la carrera d’actriu. No és que no gaudira de l’embaràs i la lactància, és que havia de demostrar que podia ser com les que no ho estaven i això em generava molts conflictes.

Victoria Salvador: Una mica sí. Ho havíem plantejat com una possibilitat amb la meua parella i hi havia una voluntat per part dels dos, però jo necessitava sentir que havia fet algun treball consistent com a

08

actriu abans de llançar-me a l’aventura de ser mare. I això va ser després de fer “Pánico contenido” el 1994.

Pilar Martínez: Més que per la por, en realitat vaig ajornar-ho perquè no trobava el moment oportú. Els noranta van ser uns anys molt actius a nivell de feina: es va inaugurar el Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana, començava el doblatge... i era difícil pensar en parar.

Ma José Peris: No.

Pepa Miralles: No. Va vindre tard, però no ho vaig ajornar.

Sònia Alejo: No era por exactament. Havia tingut un embaràs anterior que no va arribar a terme i després vaig tardar uns anys en intentar-ho de nou. Portava un ritme trepidant, crec que no em vaig plantejar res.


igual[tat] Ana Ulloa: No.

Anna Albaladejo: No vaig ajornar la decisió de ser mare. La veritat és que ho vaig fer quan ho vaig desitjar. Sí que és veritat que vaig estudiar Art Dramàtic dels 23 als 27 (una miqueta major) i en sortir de l’Escola d’Art Dramàtic vaig estar viatjant una mica amb la fantasia al cap… Sí que vaig esperar que s’organitzaren els temps, però no diria que vaig ajornar el desig o la decisió, sinò que vaig organitzar els temps. Aquell any treballava fent infantils que requerien molt de desgast físic i sí que vaig esperar que s’acabara la gira de la campanya escolar i quan va acabar em vaig quedar embarassada (gener del 2007). També és veritat que estava amb una creació meua, de la meua pròpia companyia, en la qual anava a estar d’actriu. Però durant l’embaràs vaig tenir problemes i es van espantar els metges i vaig decidir que em baixava de l’escenari i que assumia la direcció… Això va estar bé perquè em va obrir la porta de la direcció escènica.

Gemma Miralles: Si no hagués estat tant en actiu, potser hagués sigut mare abans; però quan vaig prendre la decisió no tenia por a no poder treballar durant un temps

o que es veiera modificat el meu ritme de treball.

Cristina Fernández: En el meu cas no.

Mertxe Aguilar: No.

Iolanda Muñoz: No. Ho vaig fer quan realment vaig sentir que havia de fer-ho.

Estela Martínez: Sí, és clar que sí! Hi ha por, molta por per tot el que desconeixes i perquè saps que d’alguna manera afectarà a la teva vida laboral. Decidir ser mare, siga la professió que siga, em sembla que és una decisió difícil en un país com el nostre on no hi ha massa facilitats econòmiques i tampoc no existeix la conciliació familiar. Però crec que en la nostra professió és encara una mica més difícil aquesta decisió. Jo no he tingut mai una baixa per maternitat, ni cap ajuda per no poder treballar quan estic embarassada per falta d’oportunitats. És evident que amb una panxa com un cabàs difícilment algú et donarà feina, sobretot, pel risc i

09


igual[tat] el cost econòmic que suposa contractar una actriu embarassada. Tampoc no pots intercanviar el teu cos amb ningú i no ets fàcilment substituïble d’un dia per un altre. També hi ha una por per allò físic, mai no saps com quedarà el teu cos després de parir i necessites el teu temps per tornar a ser la que eres. Mai no trobes el moment per ser mare perquè també saps que reprendre la carrera com actriu és dur. Quan estàs un temps absent en el món escènic, desapareixes. Reincoporar-se al mercat laboral és complicat en aquesta professió.

Lucrecia Cervelló: No, realment no ho vaig pensar mai.

Begoña Tena: No.

Pepa Cases: No, sempre he tingut clar que quan trobara a la persona amb la qui compartir esta experiència ho faria de totes, totes.

Silvia Valero: No. Amb el meu primer fill vaig ser mare quan ho decidírem. La por a la pèrdua de treball, va vindre després després del naixement de Pedro. Amb la

10

meua segona filla sí que he de dir que buscàvem el moment ideal. I com aquell moment mai arriba (la incertesa d’aquesta professió impedeix fer plans), la vam tindre quan va arribar. I després, la incertesa de la vida ens va portar una pandèmia i tot es va paralitzar.

Pilu Fontán: No.

Rebeca Valls: Sí, per descomptat. Por no tenia, directament no ha entrat en els meus plans fins fa molt poc de temps. Era molt conscient que primer havia de dedicarme a la meua professió. He sigut mare amb 37 anys. No em penedisc però sí crec que haurien de donarnos més alternatives.

Ana Conca: La meua realitat és que la meua prioritat no era ser mare. Dedicar-te a les Arts Escèniques és un compromís de vida, la meua prioritat era formarme bé i treballar i per a això calia invertir temps, diners i viatjar on fera falta, i això era incompatible amb el desig o no de ser mare sent més jove. Un altre tema és que a més com a dona lliure, curiosa i de món, el meu temps d’oci el dedicara a viatjar i això també era


incompatible amb la maternitat, mai veia que era el moment de ferho. Així que sí, ho vaig desplaçar a un segon pla, durant molts anys.

Marina Gutiérrez: No, la veritat que quan el rellotge biològic va cridar a la meua porta em vaig posar amb això. Sí que és veritat que va ser

quan havia acabat amb una funció i veia que no tenia res a la vista en aquell moment.

Patricia Teruel: La veritat que sempre he tingut clar que volia ser mare i la meua professió no m’ha ajornat per prendre la decisió.

Has tingut dificultats per conciliar la lactància amb el treball d’actriu? Rosanna Espinós: Quan vaig ser mare el tema de la lactància no estava tant cuidat com ara, de fet només li vaig donar el pit al meu fill els tres primers mesos. Segons la pediatra la meua llet no era suficient i de seguida vaig passar a donar-li biberó.

Lola Moltó: En veritat jo vaig estar sense treballar nou mesos per tant vaig poder estar a temps complet i donar el pit a la meua filla sense problema. Després, quan començaren a contractar-me de nou, li donava el pit per les nits. Tampoc no vaig planificar la forma en que volia dur a terme la lactància, anava prenent decisions al tall que venien les coses. En aquella

època no et plantejaves que podies demanar a la productora que et deixara pauses per alletar a la teua criatura. Volies demostrar que la maternitat no era cap impediment per seguir treballant. Ara que ho pense, hauria estat bé poder fer-ho.

Victoria Salvador: Realment amb els dos primers fills vaig abandonar pràcticament la professió i òbviament vaig poder donar-los el pit sense problemes. Amb l’últim, ja havia començat a treballar com a actriu i directora, però vaig poder conciliar-ho traient-me llet als assajos i després congelant-la perquè el meu marit pogués donar-la al meu fill quan jo estiguera fora de casa.

11


Pilar Martínez: La veritat és que no va ser senzill. De fet els meus fills durant la seua lactància van conéixer molts camerinos.

Ma José Peris: No, perquè vaig deixar de treballar.

Pepa Miralles: Vaig estar un any que no vaig treballar, després de que naixquera la meua filla i aleshores no va afectar.

Sònia Alejo: No, vaig estar quasi dos anys sense actuar.

Ana Ulloa: Va ser difícil conciliar l’ESAD i la lactància, havia de traure’m la llet abans d’entrar a classe i combinar-ho amb un biberó perquè eren massa hores. A nivell ja professional em va agafar amb els xiquets ja més majors.

Anna Albaladejo: Recorde una experiència durant l’embaràs que em va descol·locar una mica; jo no havia pensat que anava a tindre dificultat de compatibilitzar

12

embaràs, fill… i em va succeir una cosa que em va fer prendre consciència que potser no era tan fàcil. Jo treballava per a una companyia que feia moltes animacions, campanyes escolars i un treball amb xiquets físicament molt potent. Vaig tindre un problema amb l’embaràs i em recomanaren una mica de repòs. Llavors, vaig demanar que em canviaren a un altre rol i treballar amb xiquets més xicotets perquè no fóra tan desgastant. Em van dir que “o agafava el que tenia o que ho deixara, però que no els passara la creïlla calenta del meu embaràs”… aquesta és la frase que jo vaig rebre.

Gemma Miralles: Amb el meu primer fill vaig abandonar la lactància abans que el segon per qüestions laborals, però no ho vaig viure traumàticament. El nadó tampoc.

Cristina Fernández: No vaig poder fer més que dos mesos de lactància per un problema de salut, llavors no havia tornat a treballar encara.

Mertxe Aguilar: Sí.


igual[tat] Iolanda Muñoz: He tingut dificultats que he salvat amb un tetris impossible. Amb Martina, la primera vaig tornar a la feina de doblatge quan ella tenia 5 mesos, a la setmana va patir una infecció d’orina per una baixada de defenses que ens va obligar a estar una setmana a l’hospital. He de dir que l’estudi de doblatge, Noclafilms, va esperar fins que vaig poder tornar a la feina. Després, a l’any vaig començar una sèrie, “Unió Musical da Capo”, i allí sí que va ser complicat, Martina tenia 1 any, però encara necessitava la meua presència. Jo estava 12 hores fora de casa, 10 a la gravació i 2 de viatge d’anada i tornada, i clar, quan tornava havia d’estudiar amb ella enganxada a la mamella. Amb Ona, va ser diferent i m’ho vaig agafar amb més calma, als 6 mesos vaig tornar a treballar jornades completes i vaig contractar una persona perquè estiguera amb la xiqueta mentre jo doblava, ja que la feina esta vegada també era a Castelló. Em vaig gastar una pasta... Però ho vaig fer...

Estela Martínez: No, perquè els meus dos fills es van criar amb biberó per problemes amb la lactància. Açò ens va permetre als dos alletar als nostres fills i a mi em va donar més llibertat.

Lucrecia Cervelló: No, perquè en el moment que vaig donar el pit no tenia feina.

Begoña Tena: No tenia treball quan alletava la meua filla.

Pepa Cases: La lactància a demanda és sempre una dificultat però he tingut la sort de tindre una parella que va ser ell qui va deixar de banda la seua professió per acompanyar-me i compartir estos moments amb la nostra filla.

Silvia Valero: No moltes. A Pedro li doní lactància materna fins als 18 mesos i ho vaig poder fer bé. Això sí, venia amb mi de funcions. Amb Xesca estem ara en el procés de conciliació. De moment tampoc he tingut cap dificultat. També he de dir que els primers mesos de vida de Xesca hem estat confinats, després en desescalada, i després estiu pel mig. Han sigut mesos amb zero treball. És ara quan ens les hem “d’enginyar”.

13


igual[tat] Pilu Fontán: No és fàcil ni còmode. En el meu cas, abans d’eixir de casa li done una presa i a la volta utilitze l’aparell de traure la llet. El que jo faig és acurtar la jornada i tornar ràpid perquè no em vinga la pujada de llet.

Rebeca Valls: Conciliar en el teatre és més senzill que en altres treballs, a priori... Crec que els nostres companys de professió tenen una sensibilitat i un respecte major. Posar-se en el lloc de l’altre i la generositat és el nostre dia a dia en un escenari. No costa tant adaptarse i parar a la meitat d’un assaig per a poder donar el pit. Hauria de ser així en més professions, crec. El que no crec que es porte tan bé en la nostra professió és l’esclavitud del físic. Perquè òbviament el teu cos i tu canvieu quan eres mare.

Ana Conca: En el meu cas no hi ha hagut problema i espere que no n’hi haja en el futur.

Marina Gutiérrez: No perquè no he tornat a tindre treball com a actriu des que vaig donar a llum. Aleshores no m’he vist en la situació d’haver de compaginar-ho.

Patricia Teruel: No he tingut problemes respecte a la lactància perquè enguany, nàixer en temps de la Covid, ens ha deixat molt de temps, ens confinaren als 2 mesos de nàixer Carmen.

El pare de els teus fills/es forma part del col·lectiu de les Arts Escèniques o l’Audiovisual? Rosanna Espinós: Sí, el meu marit també és actor.

Lola Moltó: Sí, en aquell moment la meua parella era actor.

14

Victoria Salvador: No. Ell treballava de caixer en un banc, i això ens permetia repartir-nos la criança quan jo treballava perquè ell tenia les vesprades lliures i els assajos eren de vesprades. En canvi, quan jo impartia classes de teatre eren


al matí. Llavors buscava l’ajuda de la meua sogra o d’alguna amiga.

Pilar Martínez: No, en el meu cas no.

Ma José Peris: No, gràcies a això jo vaig poder parar.

Pepa Miralles: Sí.

Sònia Alejo: Sí.

Ana Ulloa: No.

Anna Albaladejo: El meu company d’aleshores, el pare del meu fill, no treballava a les Arts Escèniques. Cert és que no li afectà com a mi en la seua professió, però no podem fer la comparativa amb el món de les actrius i els actors.

Gemma Miralles: No.

Cristina Fernández: Sí, treballa al sector.

Mertxe Aguilar: Sí.

Iolanda Muñoz: No.

Estela Martínez: Sí, la meva parella també és actor.

Lucrecia Cervelló: Sí.

Begoña Tena: No.

Pepa Cases: És dissenyador gràfic i des de l’embaràs el meu tècnic.

15


Silvia Valero: Sí. La meua parella és maquinista. Té contracte fixe. Per tant, la paternitat no li ha modificat el treball.

Pilu Fontán: Sí.

Rebeca Valls: Sí, la meua parella també es dedica a les Arts Escèniques.

Ana Conca: Sí.

Marina Gutiérrez: No, no treballa en res relacionat amb aquest sector.

Patricia Teruel: No, la meua parella no forma part del col·lectiu d’Arts Escèniques.

Si és així, vos ha afectat de la mateixa manera tindre fills? Rosanna Espinós: Ell tenia més feina que jo aleshores i jo em vaig dedicar més a la criança.

Lola Moltó: No, per a ells no és el mateix, no canvia tant. Hi ha eixa cosa d’estar ajudant, d’estar prop. Però no és el mateix. En el meu cas, jo estava amb la meua filla al 100%, pareixíem siameses. La sort és que ell, precisament per ser de la professió, ho entenia tot perfectament, va ser un company de viatge molt bo.

16

Pepa Miralles: No. És complicat d’explicar. Crec que no ens afectava de la mateixa manera, perquè jo crec que em feia més responsable de més coses en la criança. Pense que jo mateixa em posava l’obligació d’encarregar-me de més coses perquè així ho volia... o per la societat, per l’educació etc, etc. No sabria posar el tant per cent!

Sònia Alejo: En l’àmbit laboral, no.


igual[tat] Cristina Fernández: Absolutament.

Mertxe Aguilar: De cap manera. Quan vaig quedar-me embarassada d’Emma, la major, el 2008, va haver un projecte al qual ja no hi vaig entrar. El pare dels meus fills no va parar en cap moment de treballar. Als pares, encara que tinguen nadons, ni se’ls planteja per part de les empreses o productores, si han de fer-se càrrec dels seus fills. Ara tenen baixa obligatòria, crec... També em van acomiadar, després de la baixa maternal, al Palau de les Arts.

Estela Martínez: Evidentment no ens ha afectat de la mateixa manera el fet de tindre fills. Principalment perquè la naturalesa ha volgut que siguem les dones les úniques que podem gestar i això ja crea una gran diferència en la qual l’home no hi pot fer res però després també hi ha una condició educativa que fa que com a dona et poses la càrrega i la responsabilitat d’estar tu al 100% amb els teus fills els primers anys de vida, sobretot quan no hi tens a ningú que t’ajude, com és la figura dels “iaos/es”. Jo vaig renunciar més a la meua carrera que la meua parella. Vaig

pensar que com ell tenia més oportunitats de treballar havia de ser jo la que devia quedar-me un temps per a cuidar de les criatures i vaig aparcar la meva vida professional durant un temps. També cal dir que encara hi és present la diferència de ser home i dona en aquesta professió, és una de les lluites que tenim les dones en aquest sector i que des de fa un temps se li està donant visibilitat i es lluita per posar en valor la igualtat de condicions i d’oportunitats. Crec que les dones ens hem d’empoderar més en aquest sentit i no deixar-nos portar per les inseguretats i les pors. En una parella, tots dos decideixen ser pares, per tant, tots dos som igual de vàlids per a la criança i tots dos tenim el mateix dret de continuar treballant i de viure de la nostra professió sense renunciar a ser ni pares ni mares.

Lucrecia Cervelló: Clar que no. Però vull deixar clar que no ens afecta de la mateixa manera, perquè jo he decidit tindre menys feina i estar amb els meus fills i ell renuncia a estar menys temps amb els nostres fills per a tindre més feina i poder alimentar-los.

Pepa Cases: Clar que no!! Les mares sempre tenim més feina per molt feminista que

17


igual[tat] siga la teua parella. Malauradament el món no està dissenyat per a la conciliació sigues de la professió que sigues...

Silvia Valero: Té un contracte fixe, amb la qual cosa la paternitat no li ha modificat el treball.

Pilu Fontán: De diferents maneres. Per una banda, embarassada de 30 setmanes jo ja no he actuat i ell sí que ha pogut fins al final. Per altra banda, el meu període de baixa ha sigut més llarg.

Rebeca Valls: No ens ha afectat de la mateixa manera. Principalment perquè les dones donem el pit. I el cordó umbilical està unit a les nostres entranyes des de molt abans que nasquen. La meua dependència i la de la meua filla amb mi no era la mateixa que la que podia tindre la meua parella. Però gràcies a ell, que ha vingut amb mi als assajos, he pogut començar a treballar molt prompte. Sense ell, no hauria pogut. Una altra cosa per a debatre és si això és bó per al bebé i si esteu els dos preparats tan prompte. Les 16 setmanes de baixa per maternitat per a una mare i per a un pare és

18

molt poc de temps. Però això és una altra tema

Ana Conca: El nivell de compromís és el mateix, evidentment. Però la realitat és que quan optes per la lactància materna el bebé té molta més dependència de tu. A mesura que creix, a poc a poc, s’equilibra entre el pare i la mare. Tot i això, individualment és una altra història. Tot el que li passa al teu cos per a poder engendrar, parir, alimentar el teu bebé... això només ho passa i ho viu la mare. Després cal recuperar-se físicament i psicològica d’un procés que és el més brutal, en tots els sentits possibles: des del més bell fins al més amarg.


Després de ser mare, quan tornares a reactivar un volum de treball similar al d’abans d’estar embarassada? Rosanna Espinós: Un parell d’anys, encara que el volum de treball al País Valencià, excepte casos comptats, mai ha sigut per llençar les campanes al vol.

Lola Moltó: Saps què passa? Que a l’època abans de què jo em quedara embarassada tampoc no hi havia tanta feina. Jo feia molt de doblatge i aleshores vaig continuar fent-ne però de la resta... És cert que jo no ho vaig dir als quatre vents i seguia fent càstings perquè per res volia que em deixaren de cridar, que ningú pensara que deixava d’estar en la professió per estar embarassada. Sí que hi havia cert temor. Tenia la necessitat de projectar una imatge de superwoman, que la maternitat no afectara el meu treball. Però vaja, jo tardí mesos en tornar a treballar perquè em cridà Alfredo Mayordomo per a una producció pública i em vaig alegrar molt però em vaig quedar fatal. Bé i mal, vaig plorar per descomptat. Estava entre el desig d’actuar i la cosa esta que t’entra de no abandonar a la teua filla, no? Em sentia molt culpable. No sé si a ells això els passa. En eixe aspecte les mares eixim més perjudicades. Jo assajava per les vesprades i a

la nit quan arribava a casa agafava a la meua filla en braços i no la soltava. En resum, entre unes coses i altres, jo vaig tardar un any des que va nàixer la meua filla en recuperar el volum de feina. Fins i tot diria que vaig començar a treballar més.

Victoria Salvador: La veritat és que abans d’estar embarassada per primera vegada no havia generat massa volum de treball. Venia d’estudiar de fora i a penes sí havia fet algun treball com a actriu. M’havia dedicat a l’ensenyament, a fer ajudanties de direcció, dirigir alguna lectura dramatitzada... Però després de ser mare per tercera vegada, ja m’havia introduït de nou al món de la interpretació amb “Nascuts Culpables” (de fet em vaig quedar embarassada durant l’exhibició d’aquest espectacle) i a poc a poc vaig començar a lligar una faena amb una altra, però sempre amb la diversificació de la qual acabe de parlar.

Pilar Martínez: No vaig deixar de treballar, a canvi de dormir poquíssim, i de reduir el volum

19


de feina. No va ser fins després d’uns quants anys que em vaig poder incorporar plenament al món professional (molt poc després començà la crisi).

Ma José Peris: No, mai torní a treballar tant. Malauradament, no tenia família a prop i si treballava, havia de pagar a algú.

Pepa Miralles: Després d’un any que no vaig treballar, ho vaig fer... però es difícil perquè depèn de les ofertes que hi hagen. En el meu cas vaig fer “Vis a vis” i després també “Autoindefinits” en la televisió quan la meua filla era també menuda. Podría dir-se que en el meu cas no vaig veure que baixara el volum de feina.

Sònia Alejo: Poc més de dos anys després.

Anna Albaladejo: Tornar al mateix volum de treball d’abans de l’embaràs? Diria que passaren molts anys. Ni tan sold ara que el meu fill ja té tretze anys puc dir que treballe al mateix nivell de faena que altres companys i companyes que no tenen fills en relació a hores i

20

dates. Jo el que intentí fer és dedicar-me més als meus propis projectes perquè em permetia ajustar les dates a la meua disponibilitat per qualsevol circumstància (quan el xiquet no anava a l’escola, o quan el xiquet estava malalt o el que fóra) per a poder adaptar els meus horaris als d’ell. Per això vaig prendre l’opció de no treballar per a altres i més en els meus projectes. Aproximadament quan Julen tenia 4 o 5 anys comencí a creure que tenia una capacitat professional del 100%. No sé si és la mateixa, de fet, diria que no, però vaig fer un clic al meu cap.

Gemma Miralles: En el primer fill vaig tornar a treballar als 5 mesos. Molta feina i moltes hores fora de casa. El segon es va ajuntar amb la crisi i vaig trigar 1 any en tornar a treballar i d’una manera molt irregular.

Cristina Fernández: Als quatre mesos d’haver tingut al meu fill.

Mertxe Aguilar: En el meu cas, en quedarme embarassada del segon va ser quan obrirem la Sala Ultramar. Vaig decidir que ser mare no pararia altra vegada. Però em


igual[tat] va costar portar sempre un bebé pegat, en reunions, taquilles, assajos...

Iolanda Muñoz: És difícil contestar esta pregunta, perquè tenim una feina tan irregular... Però jo diria que mai tornes a reactivar el mateix temps de feina, i dic temps perquè ara dedique menys temps i potser un major volum que abans, no em cal dedicar-li tan de temps a una mateixa cosa. Supose que és una mescla de practicitat que et dóna la criança i experiència. No pots dedicar el temps que dedicaves abans perquè ara gran part del teu temps el necessites per a la criança.

Estela Martínez: En aquesta professió el volum de treball és molt difícil de calibrar, és una professió tant inestable que mai no saps a què es deguda la falta o l’excés de treball... bé, acabe de dir excés i tampoc mai no ha sigut el meu cas. He sigut mare dues vegades. Des del primer embaràs fins el segon van passar 7 anys i durant aquests 7 anys ens va agafar la crisi econòmica que va malmetre el nostre sector... Jo encara vaig anar treballant en els primers anys del meu primer fill perquè l’embaràs em va agafar assajant un espectacle que després als 6 mesos de parir es

va programar de nou i eren espectacles que estaven dos mesos en cartell, cosa que ara és un poc estrany que succeïsca.

Lucrecia Cervelló: Cap als dos any d’haver sigut mare per primera vegada vaig reactivar la feina, però ja mai amb la mateixa càrrega.

Begoña Tena: Com a actriu contractada per altres companyies, als dos anys.

Pepa Cases: Sóc una persona molt treballadora però quan tornes a la vida laboral (després de només 4 mesos de baixa, clar) i vols tornar al teu ritme i mantindre alhora una maternitat digna amb lactància i temps per la criança has de multiplicar l’esforç i el temps i no sempre s’arriba a tot.

Silvia Valero: Amb Pedro el meu primer fill, al poc temps estava de funcions. Concretament, al mes i mig. I sobre els 5 mesos ja estava com sempre compaginant el treball d’actriu amb el treball d’infermera (a mitja jornada). Bastant prompte em vaig reincorporar.

21


igual[tat] Amb Xesca, tot és diferent. Des de la meua situació personal (suports familiars i altres) fins a la situació social. Amb això de la Covid em cauen les funcions, es posposen, no treballe d’infermera per decisió pròpia... En fi... Jo estic en actiu ja, però la realitat és que el volum de treball és incert. Tinc previstes algunes funcions i temporada, però no sé com evolucionarà la cosa.

Pilu Fontán: A les sis setmanes (període obligat per llei) he tornat exclusivament amb el treball d’anar a les funcions i actuar en obres que ja tenia estrenades i són del meu repertori. No ha sigut fins als sis mesos, en finalitzar amb la lactància exclusiva, quan he tornat a reactivar el treball a jornada completa. Mateixa situació en els dos embarassos.

Rebeca Valls: Sempre he sigut molt activa i he tingut molta obsessió pel meu treball. Compaginava sempre diversos projectes, i em podia passar el dia sencer assajant, estudiant i preparant altres coses... tot alhora. Això ara no és així. Trie el que puc fer i el que no. Fins on puc arribar. I fins on no. Les prioritats canvien i ara la meua filla em necessita a mi. I jo a ella.

22

Ana Conca: A dia de hui no ha estat així, estem passant per un any complicat amb la Covid però a poc a poc. Tampoc vull queixarme...

Marina Gutiérrez: Segurament aquesta resposta seria diferent si no hi haguera una pandèmia mundial en l’actualitat. He reactivat el meu volum de treball ara al setembre, a l'any de ser mare.

Patricia Teruel: Abans d’estar embarassada no tenia un volum de treball gran d’actriu i ara, atesa la situació per la que passem, menys encara.


Conservares els treballs/projectes que tenies quan et quedares embarassada? Rosanna Espinós: En certa mesura sí, perquè en el cas d’Alcoi féiem tots els nadals “El Betlem de Tirisiti” i vaig poder tornar a fer-lo quan el meu fill ja no necessitava tant la meua atenció.

Lola Moltó: Doncs com no tenia feina quan em vaig quedar embarassada, no va canviar res. Com he dit, continuava doblant fins gairebé l’últim mes, que recorde que vaig anar a un estudi i em digueren: “si arribem a saber que estaves tan grossa no t’hauríem fet vindre!”. Però jo els vaig dir: “sí, si jo em trobe súper bé, no tinc cap problema”.

Victoria Salvador: Sí. En el cas de “Nascuts culpables” va ser molt bonic, perquè sí que va haver de substituir-me Pilar Almeria durant l’exhibició de l’espectacle a La Abadía i al Lliure, però quan el meu fill Teo tenia sis mesos vaig poder tornar jo a fer la gira per Andalusia i també la cloenda de l’espectacle a la sala MOMA. Aquella gira amb els companys que s’encarregaven de distraure el meu fill mentre jo feia el meu monòleg a escena la recorde com un moment mera-

vellós de conciliació de la meua maternitat i la meua professió.

Ma José Peris: No. Anava a rodar “Oh, Espanya” per a TV3 i era incompatible amb el paper que m’havien escrit.

Pepa Miralles: Vaig estar un any parada, però no sabria dir, si per el fet d’estar embarassada, perquè hi havia menys ofertes, o perquè jo també ho vaig decidir. Va ser un poc que va coincidir tot.

Sònia Alejo: Els que continuaven en marxa sí, però em vaig incorporar als nous.

Ana Ulloa: Vaig continuar en la mateixa companyia i, de fet, vaig fer dues estrenes. Una per embaràs.

23


Anna Albaladejo: La meua pròpia companyia va continuar, encara que més a poc a poc, adaptant als temps del fill. Vaig perdre alguns treballs. I també he dit que no per endavant a moltes coses... Treballs que sí que acceptava quan tenia una disponibilitat horària total i podia comprometre'm del tot… Vaig començar a dir que no i arriba un moment en el qual ja no t’ofereixen eixos treballs… Sí que vaig perdre, però en van aparéixer uns altres… Al final una es va inventant la vida.

Gemma Miralles: Durant els embarassos vaig treballar fins ben avançada la gestació com a directora de teatre i televisió.

Cristina Fernández: Per sort sí que els vaig conservar, però reconec que no és l’habitual.

Mertxe Aguilar: Sí, perquè són projectes meus. Ara tinc projectes nous.

Iolanda Muñoz: Sí.

24

Estela Martínez: Com he comentat abans, quan em vaig quedar embarassada del meu primer fill, a les poques setmanes començava els assajos d’un espectacle. Tenia por que, per estar embarassada no poguera fer l’obra, aleshores vaig tardar una setmana en dir-ho. Recorde perfectament la cara del director, rígid i poc empàtic, em vaig sentir malament, no recorde un “enhorabona”... Crec que ell només pensava si anava a ser productiva o no i si anava a complicar-li el muntatge pel fet d’estar embarassada. No va dir res més, vam aparcar el tema i ens vam posar a assajar i mai més vam parlar del tema. Això sí, els meus companys, el personal del teatre i producció allí van estar cuidant-me i mimant-me, així que, per sort vaig fer l’espectacle i vaig acabar estan de 4 mesos i ningú no va notar mai res. També recorde perdre divereses oportunitats de feina en televisió a TV3 i TV1 per estar embarassada. Són trens que passen una vegada i que després són difícils de tornar a vore’ls. En el meu segon fill, que va ser tota una sorpresa, no va fer que es complirà allò que diuen de: “els xiquetes/es venen amb una barra de pa baix del braç”, ja que, en el meu cas, me la va treure al moment. Recorde plorar molt, veníem d’uns anys de crisi on la feina ja no sé si havia baixat o directament havia desaparegut. Recorde que una persona a la qual admirava, pel seu saber fer com a


igual[tat] director i autor em va telefonar per oferir-me un personatge preciós i al poc de temps em quede embarassada i l’espectacle s’estrenava quan jo donava a llum. Aleshores no va poder ser. Òbviament, en aquest cas, era molt evident que podia deixar la producció en l’aire. Així que després, vaig haver-hi d’esperar molt de temps en poder tornar a treballar, ja en teníem dos i es complicava una mica més la conciliació. Avui en dia, ser mare de dos et resta temps per dedicar-te plenament a la teva feina.

Lucrecia Cervelló: Sí. Entre la primera i segona temporada de “Bon dia Bonica”, em vaig quedar embarassada i vaig fer la segona temporada sense cap problema, a més, molt agraïda a la productora que es va portar molt bé amb mi baixantme la càrrega de treball quan ja estava de 5-6 mesos.

Begoña Tena: Alguns projectes els vaig abandonar perquè no tenia temps. Però, també comencí d’altres i centrí la meua activitat en l’escriptura perquè podia decidir millor com gestionar el temps.

Pepa Cases: Sí, però reconec que vaig haver de lluitar prou.

Silvia Valero: Sí. En ambdues maternitats.

Pilu Fontán: Sí, tots. A les obres en les que treballe les tres empreses han estat exemplars. Han adaptat el vestuari en la modista o han comprat un nou pel tema de l’embaràs. A la meua tornada els hem arreglat sempre. En cap cas he patit discriminació per ser mare, tot el contrari.

Rebeca Valls: No. Quan em vaig quedar embarassada portava dos anys en una sèrie diària de TVE i la vaig deixar quan em quedava un mes i mig per a parir. La sèrie va acabar dos mesos després d'anarme’n.

Ana Conca: Alguns sí que els vaig poder conservar; altres, quan et quedes embarassada, sembla que desapareixes del planeta el que és veritablement terrible.

Patricia Teruel: El treball, al marge de ser actriu, sí, el conserve.

25


igual[tat] Què t’ha permés conciliar? Rosanna Espinós: La impagable ajuda de la meua família.

meravellosa cangur, Míriam, (encara ens recordem molt de ella), ens va ajudar a tirar endavant.

Lola Moltó: Tenia l’ajuda de la meua parella, la meua germana i tenia també cangur. I com ell sí que estava treballant molt, els dos poguérem aguantar la situació de què jo no treballara al principi o treballara poc després. Vaig treballar molt en La Carme en aquella època, que no tenia subvencions i es guanyava molt poc. Però em compensava perquè l’equip era molt bonic i perquè jo necessitava estar sempre en contacte amb algun personatge. I ho vaig poder fer.

Ma José Peris: La conciliació és una farsa social, un frau.

Victoria Salvador: El meu home i la seua disponibilitat absoluta per assumir la seua paternitat i encarregar-se dels nostres fills quan jo treballava. I el no tindre una necessitat absoluta de treballar perquè ell amb la seua faena mantenia la nostra família nombrosa.

Pilar Martínez: He pogut conciliar gràcies a l’ajuda externa. En el meu cas no tenia a prop la família (vivia a Barcelona) i la meua parella també viatjava, amb el qual, una

26

Pepa Miralles: La meua parella i els meus pares

Sònia Alejo: Ha sigut una combinació d'escoles infantils, col·legi, família i parella.

Ana Ulloa: El fet de tindre una cuidadora m’ha ajudat perquè no tinc família a València. A vegades, també els amics han suplit la família però ha sigut dur perquè la meua parella vivia fora durant la infància dels meus dos fills.

Anna Albaladejo: Treballar en projectes personals o en projectes amb persones pròximes que pogueren tindre comprensió cap a les meues circumstàncies. Una altra cosa que vaig fer, i m’ho va permetre, va


ser el tipus de creacions en les quals jo m’he desenvolupat des d'abans de ser mare, que són creacions amb una gran entitat en la part de la memòria íntima i el treball personal. D’aquesta manera, vaig incloure al meu fill Julen en molts dels meus projectes. Per exemple, gires per Mèxic on l’he inclòs de performer amb jocs diferents (fent de doble de la seua mare, etc). Des de molt menudet el féiem eixir en alguna peça teatral… Era una manera de mantindre’m ben a prop d’ell i, encara així, mantindre el meu treball. Això fins que ell m’ho ha permés. Ara no em deixa i em toca buscar-me la vida sola.

Gemma Miralles: Ajuda de la família, coordinació amb la parella, cangurs, ajustos d’horaris amb les companyies...

Cristina Fernández: Conciliar és una paraula molt utòpica, crec que no existeix la conciliació en este país. He pogut continuar treballant, amb angoixa moltes vegades, gràcies a la ajuda dels meus pares. Mertxe Aguilar: L’ajuda dels meus pares i els meus exsogres. I estar sempre rodejada de gent que agafava a Marc o entretenia l’Emma

quan havia d’assajar la meua part. Me’ls he portat a tots els llocs que han fet falta per a no deixar de fer coses, el que suposa un treball doble.

Iolanda Muñoz: Tindre als meus pares a prop.

Estela Martínez: Amb el meu primer fill em va permetre conciliar el fet de tindre dues amigues que em van ajudar en tot moment i també en tindre persones com Anita, la sastressa que sempre em feia de cangur mentre jo estava a escena. Amb el meu segon fill ha estat diferent perquè els meus pares es van jubilar i quan els necessite venen des del poble a ajudar-nos (estant a 86 km de distància). Sort que tinc de tindre’ls incondicionalment, sense ells no podríem fer tot el que fem.

Lucrecia Cervelló: Res. Ens hem buscat la vida com hem pogut. Tenim una feina molt complicada. Tot comença quan els xiquets ixen d’escola. No tenim als iaios prop. Quan han pogut ens han tirat una mà. Però hem hagut de demanar favors a amics o pagar a alguna xica perquè ens els cuidara mentre nosaltres estàvem treballant.

27


Begoña Tena: Sobretot la meua parella, portem la criança a parts iguals, adaptant-nos constantment als nostres horaris i compromisos. I, d’altra banda, he tingut la sort de treballar amb companyies on les meues caps s’han adaptat als horaris escolars per a poder assajar, sobretot, quan la meua filla era molt xicoteta. Els meus primers treballs com a actriu, després de ser mare, van anar amb les companyies de Patrícia Pardo i Mafalda Bellido. Ambdues van ser molt flexibles i gràcies als seus projectes, vaig poder tornar a treballar com a actriu.

Pepa Cases: La meua parella. La decisió familiar de reconvertir la nostra companyia per tal d’adaptar-nos a la nova vida que havíem decidit i prendre’m la meua professió més en solitari.

Silvia Valero: Fonamentalment la meua parella. Per a nosaltres la mater/paternitat és el mateix. És que no m’agrada dir que m’ajuda, perquè no és real, són els seus fills i fem el camí junts. És clar que jo tinc la mamella, però per la resta, som tàndem. Hem rebut moltíssim suport familiar. Sempre que ho hem necessitat hem pogut tirar de iaios i ties.

28

Pilu Fontán: L’ajuda dels iaios. En el meu cas ha sigut i és fonamental que els iaios puguen vindre a casa a ocupar-se dels néts quan he de fer funcions. En períodes d’assajos, utilitzar el menjador en el col·legi o l’escola infantil, previ pagament (i no és barat precisament) si no és impossible.

Rebeca Valls: M’ha ajudat a conciliar l’ajuda de la meua família i, sobretot, de la meua parella. I la comprensió de tot l’equip de “Valenciana” capitanejat per Jordi Casanovas, i l’equip de “Dinamarca” capitanejat per Carles Alfaro. Ells van ser els primers dos projectes als quals em vaig enfrontar quan el meu cos i la meua ànima estaven reubicant-se encara. Per a mi no ha sigut fàcil. Tot s’ha remogut dins meu.

Ana Conca: La conciliació és una mentida, és irreal, mentre les institucions no es posen de veritat amb això, seguirà sent una fal·làcia. Per a poder conciliar, hauria de tindre la possibilitat, primer, de triar que vull fer: si treballar o no. A més, que les institucions cobriren les baixes de maternitat/paternitat en condicions lògiques, com ocorre a Suècia o a Alemanya, per exemple, on tenen clar, sigues mare, pare o no ho sigues, que el futur


igual[tat] del país depén dels menuts i menudes. Cal afegir que, des de l’Estat, s’asseguren de mantindre el teu lloc de treball i de pagar-te un sou mentre estàs criant. Però eixe és un altre gran tema a discutir. Ara bé, quatre mesos de baixa per a la mare? Un mes per al pare? Això és conciliar?Només per posar un exemple. Hui dia el meu fill té 10 mesos i gràcies a la meua mare podem treballar, sinó un dels dos hauria de deixar de fer-ho. No existeix la conciliació, almenys en aquest país.

Marina Gutiérrez: Que no isquen pràcticament càstings.

Patricia Teruel: Una excedència de 4 mesos i uns horaris parlats amb el cap. L’empresa m’ho ha posat fàcil.

Què t’agradaria que recollira un pla d’igualtat respecte a la maternitat? Rosanna Espinós: Que la parella també puga acollir-se a la baixa, que aquesta fora extensible i compartida. Facilitar la conciliació de la vida personal, familiar i laboral, sense que afecte a la promoció professional.

Lola Moltó: Doncs mira, per descomptat que seria idoni que hi hagueren més mesures per a conciliar. Però fa poc he vist en AISGE que hi havia una coach per aju-

dar a les actrius a portar la maternitat sense culpa. Coses així trobe que estan molt bé i ajuden molt.

Victoria Salvador: No ho sé, no entenc molt d’eixes coses. Però crec que el més important és prioritzar que els fills puguen passar la major quantitat possible de temps amb els pares, sobretot, els dos primers anyets de vida. Jo no sé com es fa en general… En el meu cas, podia permetre’m, gràcies al meu marit, no treballar per estar amb els meus fills i ho vaig fer. Va ser la meua elecció.

29


igual[tat] Pilar Martínez: Obvietats: suport econòmic, social, d’infraestructures (guarderies o cuidadors/es adaptats als horaris) i facilitats per a poder repartir les responsabilitats. Encara que és un tema del que s’ha parlat molt, és evident que està per solucionar.

Ma José Peris: Una doula i un sou per un temps mínim de 6 mesos.

Pepa Miralles: Que les empreses facilitaren acords amb l’actriu/ actor, que s’acoplaren a les seues necessitats i desitjos. En realitat no tinc ni idea, ho hauria d’estudiar molt per a vore les repercussions. Cada cas es tan diferent...

Sònia Alejo: Assignacions econòmiques per maternitat més ajustades a les necessitats reals, adequacions laborals, assistència infantil en l’àmbit laboral, etc.

Anna Albaladejo: Crec que un pla d’igualtat hauria de recollir, per descomptat, eixa demanda històrica des de la conciliació: Primerament, unes baixes més

30

llargues, on pugues decidir si vols o no fer una baixa més llarga. En segon lloc, que hi haguera restricció d’horaris o una cosa així, com ara que quan et reincorpores al treball que puga ser progressiu. Afegiria també que em sembla insuficient l’hora de lactància que sol donar-se en les ocupacions ordinàries. Potser per la idiosincràsia del nostre sector professional a vegades es pot conciliar millor, però crec que hauria d’afavorir-se que poguérem vincular-nos a projectes sense la necessitat d’haver de dedicar el 100% del teu temps. En tercer lloc, una cosa molt important que crec que hauria d’activar-se, en relació a l’accés a beques i ajudes, és que hi haguera algun tipus de compensació en les puntuacions pels anys que has estat criant. Un problema al qual jo em vaig enfrontar molt seriosament quan vaig voler posar-me a treballar seriosament de nou. En el meu cas, tenia respecte als meus companys/as de la mateixa edat, bastant menys currículum i per tant menys puntuació de trajectòria... I, d’altra banda, com la meua activitat empresarial s’havia detingut, tampoc tenia una activitat immediata amb la qual cosa no podia tornar començar de zero, no era una persona de 20 anys per a accedir a ajudes a joves emprenedors o una cosa així, però tampoc tenia l’activitat en els últims anys que m’haguera permés un accés


més fàcil a ajudes de persones que tenen trajectòria empresarial.

Gemma Miralles: La maternitat, com tot en la vida, és feta d’individualitats. No té res a veure un cas i un altre. Més que pla, cal una sensibilització respecte a la conciliació familiar. Les funcions de teatre són vesprada-nit, això no es pot canviar; però sí tractar de posar assaigs i convocatòries dins d’un horari que permeta poder estar amb els fills i la família. Cal dir que en totes les companyies en les que he treballat han col·laborat en fer possible la lactància i han facilitat horaris al matí. Han estat sensibles davant la criança dels fills.

Cristina Fernández: Sóc conscient dels horaris que requereix la nostra feina en qüestió de funcions, rodatges… però crec que en el moment dels assajos, per exemple, es deurien d’adaptar els horaris, sempre que hi haja pares o mares en la producció, als dels centres escolars en la mesura del possible. També la possibilitat de tindre un espai on poder deixar els menors a la cura d’algú especialitzat a l’espai de treball.

Mertxe Aguilar: M’agradaria que es fomentara el treball de les dones que acaben de ser mares. Crec que és el moment clau perquè una actriu deixe la professió per a sempre. No sé quina és la fórmula. El que sí he vist i he viscut, és que quan una dona és mare, directament es deixa de comptar amb ella, es deixa de preguntar si volen treballar o no, perquè els horaris són estranys de vegades o hi ha molta gira i ja es dóna per fet que no ens ve bé. Potser és inconscient, però ho és. No només com actrius, també com a guionistes (conec un cas prou recent) o per a qualsevol treball. Per altra banda, sembla que la conciliació és només per a les mares. No sent moltes vegades a pares parlant de conciliar...

Iolanda Muñoz: Jo vaig tindre la sort que acolliren a les meues filles a la feina, però sé que no tots tenim la mateixa sort. Estaria bé que els xiquets i xiquetes no resultaren una molèstia segons en quins ambients, que es veiera igual de bé que un actor duga al seu fill a l’assaig com una actriu. La major part de xiquets d’actors i actrius estan ben educats i saben estar-se en un assaig. Però, hi ha persones adultes que no veuen bé este fet, és més, es permeten eixa expressió tan surrealista de “és que a mi no m’agraden els xiquets”, que és com si jo diguera que no m’agraden

31


les persones de 30 anys, o de 60, o els ancians o les persones negres...

Estela Martínez: Tot allò que facilitara i impedira que se’ns imposara un estigma pel simple fet de ser mares. Tenim el mateix valor com a dones i artistes amb panxa que sense, amb fills que sense fills. Per tant, necessitem un pla que ens faça sentir-nos protegides d’una manera real. I per demanar, afegiria que el Pla recollira la facilitat de tindre serveis de “guarderia” en tots els teatres, per poder ajudar en la conciliació, tant per al teatre com a lloc de treball com per al teatre com a lloc d’oci.

Lucrecia Cervelló: Respecte a la meua situació no li veig cap utilitat a un pla d’igualtat respecte a la maternitat.

Begoña Tena: M’és difícil ser concisa, sobretot, perquè crec que el nostre ofici és complex i particular, molt difícil de conciliar la vida familiar/personal i laboral, i, més encara, amb fills xicotets. Treballem quan la gran majoria descansa, els horaris de les funcions és de vesprada-nit (què fem amb els xiquets?), són treballs intermitents, precaris, sense seu

32

fixa, no pots faltar a una funció si la teua filla es posa malalta, no pots recuperar hores... Treballar en aquesta professió quasi sempre és nadar contracorrent. Però, supose que buscaria millorar les condicions laborals, econòmiques i les prestacions a la Seguretat Social; i treballar per a aconseguir una major corresponsabilitat entre dones i homes en els assumptes familiars i de criança dels fills.

Pepa Cases: Que es tinga en compte als pares!! Sembla que només parlem de maternitat i no de paternitat i ells tenen molt a dir. Per començar faria entrevistes als pares i com els afecta a ells la paternitat en el seu treball. Seria bo saber què en pensen i si estarien disposats a renunciar a moltes coses com fem les dones.

Silvia Valero: Baixes maternals de mínim 6 mesos, que és el temps de la lactància materna exclusiva. Remuneració d’aquestes baixes, proporcionals al temps treballat, sense que es necessitara un mínim d’aquest temps. (Amb Pedro estava cobrant l’atur i vaig poder optar a baixa maternal; però amb Xesca no tenia temps suficient cotitzat per a cobrar atur. Així que no he tingut


igual[tat] cap suport econòmic. Si en aquesta circumstància no hagueren uns mínims de temps cotitzat per a cobrar l’atur, haguera pogut accedir a ell).

Pilu Fontán: Sens dubte, que la mare actriu tinga el seu lloc de treball assegurat a la seua tornada i el dret a cobrar una baixa. Amb el meu primer fill no vaig tindre baixa per maternitat, no vaig cobrar res perquè estava amb contractes per obra o servei que van finalitzar abans del part. Amb el segon, en ser autònoma, sí que he rebut retribució. És un alleujament per a les mares saber que pots parar 16 setmanes i que estàs coberta econòmicament i a més sabent que en finalitzar la baixa tens els teus papers assegurats.

Rebeca Valls: Crec que 16 setmanes d’ajuda per maternitat és molt poc. Una mare no s’hauria de separar tan prompte. És antinatural. Així que crec que hauríem de tindre ajuda mínim fins als 7 mesos. Quan l’alimentació complementària ja està establerta. També crec que, sobretot, els dos primers anys, si vols donar pit, com recomana l’OMS, el bebé depén lògicament més de la mare. Amb la qual cosa hauríem de tindre més ajudes. Tant logístiques com econòmi-

ques per a poder conciliar i continuar vivint dignament de la nostra criança i la nostra professió.

Ana Conca: Que es destinaren recursos perquè es poguera conciliar d’una manera real, que s’ajudara econòmicament a qui decidira tindre família, que des de l’associació es crearen grups guarderia com es fa a Alemanya, on poder deixar els menuts amb confiança i sense tindre l’obligació de portar-los a una guarderia si has de treballar. A més, les guarderies són caríssimes. Que una mare/pare mentre crie tinga un sou de l’Estat i cobertura de la Seguretat Social perquè puga realitzar la seua tasca amb total llibertat. Açò, no està al punt de mira de cap govern, i quan ha estat, s’ha fet a mitges.

Marina Gutiérrez: Com no m’he informat molt per no haver arribat el moment, no sé exactament quins drets tenim, però m’agradaria que hi haguera un període de lactància pagat, en cas de coincidir un treball com a actriu i la lactància, i una flexibilitat d’horaris per a poder conciliar. Moltes vegades els assajos porten jornades llargues i ací seria bastant complicat poder arribar a tot.

33


igual[tat] Patricia Teruel: Si la OMS diu que lactància exclusiva fins als 6 mesos i recomanable els primers 2 anys de vida, seria ideal que tinguérem més temps de criança. A més, després de la baixa per maternitat, seria bo un pla d’ajuda a les empreses per poder fer front a les baixes.

Preguntes per a respondre Sí o No.

Coneixes el nou sistema de cotitzar en períodes d’inactivitat dels artistes que inclou la prestació per maternitat?

34

Rosanna Espinós: No.

Ma José Peris: No.

Lola Moltó: Sí.

Pepa Miralles: No.

Victoria Salvador: No.

Sònia Alejo: Ací a Espanya, no. Conec el d’altres països.

Pilar Martínez: No.

Ana Ulloa: No.


Anna Albaladejo: No sé.

Gemma Miralles: No.

Cristina Fernández: No.

Mertxe Aguilar: No. És també per a pares? O només per a mares? Si és només per a mares, potser no ens ve a favor...

Pepa Cases: No.

Silvia Valero: No. He llegit una mica sobre el sistema de cotització, però no m’he informat prou, perquè em va semblar entendre que calia iniciar-lo a principi d’any i que havíem de pagar-nos la Seguretat Social, i com en eixe moment no tenia cap ingrés, no em va semblar viable, així que no vaig investigar més.

Pilu Fontán: Sí.

Iolanda Muñoz: No.

Rebeca Valls: Sí.

Estela Martínez: Sí.

Ana Conca: Sí.

Lucrecia Cervelló: No.

Marina Gutiérrez: No.

Begoña Tena: No.

Patricia Teruel: No el conec.

35


Quan vas ser mare, existia? Si és que sí, t’has pogut acollir a ella? Rosanna Espinós: No ho sé, però en aquella època era autònoma i vaig demanar la baixa per maternitat a la que em podia acollir.

Lola Moltó: Sí, estava a l’associació, m’informaren de tot i la vaig demanar.

Victoria Salvador: No, crec que no. Jo només vaig tindre la prestació amb l’últim fill. Era de quatre mesos. I vaig haver de tornar uns diners perquè havia començat a treballar amb una direcció al tercer mes.

Pilar Martínez: No ho sé.

Ma José Peris: Ni idea.

Pepa Miralles: No ho sé.

36

Sònia Alejo: No sé si era per inactivitat concreta d’artistes i si es mantenia la cotització. Jo em vaig acollir a una assignació mensual per maternitat durant uns mesos. No recorde si cotitzava o no.

Ana Ulloa: No existia.

Anna Albaladejo: No sé.

Gemma Miralles: No, que jo sàpiga.

Cristina Fernández: No, però jo vaig tenir baixa maternal perquè estava treballant en eixe moment a la televisió.

Mertxe Aguilar: No.


igual[tat] Iolanda Muñoz: No ho sé.

Pilu Fontán: Solament amb el segon fill.

Estela Martínez: No.

Rebeca Valls: Sí.

Lucrecia Cervelló: No ho sé.

Ana Conca: Sí, sóc autònoma.

Begoña Tena: No ho sé.

Marina Gutiérrez: No la coneixia. On podria trobar-ne informació?

Pepa Cases: Ni idea.

Patricia Teruel: Supose que sí. Com que no el conec, no ho sé.

Silvia Valero: No tinc ni idea.

37


igual[tat] Coneixes algun cas proper d’una actriu professional que haja deixat la professió arran de ser mare? Si és que sí, pots especificar l’any aproximadament? Rosanna Espinós: No.

Lola Moltó: No. Jo pense que eixes decisions no es prenen per ser mare sinó perquè el volum de treball no arriba. Es més per la precarietat de la nostra professió que per ser mare, que els diners no arriben i els busques en un altre lloc que de vegades és una altra professió. Crec. De tota manera, no pots deixar una cosa que no tens perquè jo alguna vegada he pensat: “vaig a deixar-ho tot”. Però en eixe moment que ho pensava no tenia res. Què anava a deixar?

Victoria Salvador: Sí. 2006 o 2007.

Pilar Martínez: Més que per la maternitat, per la falta de feina, o per feina mal retribuïda.

Ma José Peris: Sí, l’any... 2008.

38

Pepa Miralles: No. Que l’haja deixat totalment no. Que haja passat períodes en els que no haja estat en la professió sí. En tota la meua carrera he vist casos, d’actrius que arrel de ser mare han tingut espais de inactivitat llargs, però clar, es difícil de especificar, ja que la nostra professió es tan inestable... que no se si la causa és ser mare o pot ser per moltes altres circumstàncies.

Sònia Alejo: Conec diverses. Algunes s’han reincorporat un temps després i altres, no. Precisament, les que ja no es van reincorporar són algunes que van ser mares abans dels 2000, en un moment en el que tenien un volum de treball considerable. Després de ser mares, es van desconnectar de la professió. *Una observació: Habitualment, ens hi fixem, sobretot, en els períodes de gestació, lactància i primers anys de criança, però no oblidem que els fills, fins que arriben a ser del tot independents, requereixen atenció constant i diària i suposen, a més, una càrrega econòmica afegida a una economia, com la nostra, que ja és precària. A més


dels motius laborals, també existeix la por a no poder sostenir una estabilitat econòmica que permeta mantenir una família

Ana Ulloa: No.

Anna Albaladejo: Sí, sobretot mares separades o de famílies monoparentals. 2007-2008.

seus propis projectes. Però no només del nostre sector. Parle de dones científiques, que treballen en/per a universitats públiques i funcionàries.

Iolanda Muñoz: No.

Estela Martínez: Sí.

Gemma Miralles: No.

Lucrecia Cervelló: No.

Cristina Fernández: El cas no és que hagen deixat la professió, és que la professió no ha sabut adaptar-se a la seua situació. Per tant, les han deixat de trucar o no han quadrat els horaris o pot ser no han cercat altres solucions, això es el més comú. No han canviat molt les coses al respecte. Per tant, conec gent de diferents generacions que han patit este problema.

Begoña Tena: No conec cap cas que haja abandonat completament la professió, però sí que hi veig a moltes actrius mares que frenen el seu ritme de treball, apareixent o desapareixent del panorama ja que no tenen tanta presència pública...

Mertxe Aguilar: No, però conec moltes mares que han ajornat molt la maternitat o que fan els

Pepa Cases: Sí, moltes!! Actors, cap. Elles no han pogut conciliar i han deixat de fer càstings, a més de tindre dificultats per tal d’acomplir els horaris d’assajos. Per no parlar del maldecap que suposa anar de gira o fer bolos

39


nocturns. Altres mares han hagut de renunciar a la criança que volien per seguir endavant amb la seua carrera i a penes veuen les seues filles o fills...

Silvia Valero: No.

Pilu Fontán: Companyes que han deixat la professió com a prioritat en la vida i han baixat el ritme de cerca constant. Any 2015.

Rebeca Valls: Sí. Any 2014.

Ana Conca: Sí. L’any no el puc especificar, les conec de totes les edats, però quasi totes les que conec han desaparegut un temps per la criança, sobretot, els dos primers anys de vida dels seus fills i després, han tornat al treball.

Marina Gutiérrez: Conec casos en els quals, no exactament per ser mare, però sí que arran de tindre fills tens menys possibilitats (i altres prioritats) i acaben tirant la tovallola.

Patricia Teruel: Sí. Any 2016.

ASSESSORIA JURÍDIC-LABORAL DE L’AAPV Si tens cap dubte sobre contractes, atur, regularització, declaracions SS, jubilació, etc... ...ací t’esperem aapv - ambaixador vich, 3 - 2 - g | 46002 | valència telèfon 963 528 198 | info@aapv.es | www.aapv.es

40


igual[tat] Durant l’entrevista realitzada a les actrius, els demanarem lliurement que escriviren una pregunta que els abellira fer a altra actriu i mare. Després, de manera anònima els hem donat a triar dues d’estes preguntes perquè les respongueren si volien. El que es mostra a continuació és el resultat d’eixes preguntes contestades entre elles. Algunes s’han quedat sense respondre, però com que totes eren molt interessants, les deixarem al final per poder fer reflexió personal.

Quin tipus de recursos i ajudes caldrien per conciliar la vida laboral com actriu amb la maternitat?

tits.

Anna Albaladejo: Jo crec que les ajudes haurien d’anar en dos sen-

Per un costat, l’econòmic: possibilitar un suport extra per a poder decidir fins on continues amb la teua vida laboral o com readaptes la teua disponibilitat horària, com en altres professions existeixen les jornades reduïdes. Ací pense que les reduccions no serien possibles però sí un suport econòmic des de les institucions, (a banda que la baixa de maternitat que és molt curta) amb un sou o compensació que permeta complementar. Així podríem conciliar acceptant fins on treballar, sense haver de dir que sí a tot per necessitat econòmica o por a quedar-te fora de l’arena. Una compensació perquè no siga tot o res.

I per un altre, donar un accés major als xiquets i xiquetes al nostre espai de treball de manera que puguen acompanyar-nos en alguns moments. Per exemple, amb guarderies laborals (no en conec cap teatral, seria un projecte bonic). També normalitzar que els xiquets pogueren estar més presents en algunes fases del treball, segurament no en totes ni tot el temps, però llevar-se d’açò que els xiquets destorben i fer més accessibles els espais laborals (no sols teatrals). Potser és una aposta per una altra forma de socialitzar on mares, pares i xiquetes no quedaren sols en l’àmbit privat. Cap a on ens portaria açò, no estic segura, però potser a quelcom més divertit i humà.

41


igual[tat] Begoña Tena: La veritat és que quasi sempre he pogut acoplar amb l’empresa els horaris, sobretot en el procés d’assajos (després, de bolos i gires no hi ha manera de conciliar, és impossible). Però he

tingut molta sort perquè m’han permés treballar en “horari escolar”. Quasi sempre s’ha donat d’una forma natural, però també la major part de les vegades l’empresa estava dirigida per dones.

T’ha canviat la sensibilitat a l’hora d’interpretar, enfrontar un personatge? Ma José Peris: Sí, com totes les experiències vitals, ha sumat i m’ha fet més forta.

que hi intervenen. Alletes o no, el cos es prepara per a fer-ho, i per a fer-se càrrec de la nova vida.

Iolanda Muñoz: La primera pregunta m’agrada molt perquè és una cosa que ens passa a totes i que no coneixia fins que no em va passar. I està demostrat científicament, o siga que no m’invente res.

Per tant… Amb este nou panorama, amb este nou cos i amb l’amor que vas creant, descobrint dia a dia… És difícil que sigues la mateixa, que penses igual, que sents igual i que interpretes igual.

En el moment del part, ja abans en l’embaràs hi ha canvis però al moment del part s’enceta una altra fase, els nivells hormonals canvien per a adaptar-se a la nova vida, el teu cos es transforma en un llit i en una font d’aliment. Tot canvia, la composició de la pròpia pell canvia, els nivells d’aigua de la pell canvien, el cabell canvia, et canvia el gust de la saliva, l’olor del propi cos, els òrgans interns s’adapten per a alletar, tots, no només els

42

Ja no tornes adormir igual, i diria que això és per sempre…

I crec que no pots estar preparada per a açò… No saps com vas a rebre esta nova proposta de vida, que no la coneixes de veritat fins que no la vius. I cada dona, l’accepta i la decideix d’una manera diferent, i totes són boniques i totes són vàlides. És important tindre ajuda i deixarse ajudar. Els fills necessiten una mare, però també un pare, uns iaios, un tio, una tia o uns amics.


És important donar-se momentets per a una mateixa… Això també ajuda a estar preparada per a afrontar la persona que se és ara.

Silvia Valero: A mi la maternitat, em donà la volta. Em donà una hòstia amb la mà oberta. Em sacsejà tant amb el meu primer fill, que els que jo creia que eren els meus ciments, saltaren pels aires. Així, que sí, la maternitat, com altres moltes de les vivències que conformen el nostre viatge per este món, ha canviat la meua sensibilitat a l’hora d’interpretar, d’enfrontar-me a un personatge, d’entendre les circumstàncies donades. No sé, crec que si alguna cosa bona té que passen els anys i que et passen “coses” és l’experiència que això t’imprimeix en l’anima i que és única i intransferible; i que si saps aprofitar-ho, si saps aprendre d’ella, t’agranden emocionalment. Supose que la maternitat em dotà de valentia. Valentia per a exposarme en un escenari, per a fer el ridícul, per a equivocar-me, per a riure’m de mi mateixa, per a llevar-li importància a les coses, per a llevar-me importància. Valentia per a demanar ajuda, per a ser vulnerable front als altres. Valentia per a dir no, o per a dir sí.

Valentia per a continuar en esta professió, per a decidir continuar en esta professió.

Begoña Tena: A mi, personalment, la maternitat, a banda d’aportar-me coses meravelloses, també m’ha portat, la sensació i creença que sempre has de pensar en plural. Sempre has de prendre decisions pensant en què ja no estàs sola. Per això, el treball per a mi es converteix en un espai de retrobament amb mi, de llibertat, de pensar en singular, que té les hores acotades. Abans de ser mare podia disposar de les 24 hores del dia per a pensar, crear, investigar... Ara eixe temps és molt més reduït. I per això, ara, ho sent com a molt valuós, molt important. La meua forma de treballar, més reduïda en temps, m’ha fet adoptar una major concentració, un treball en present viu, una visió menys superficial i més profunda del treball actoral. I, sobretot, ha augmentat la passió pel meu treball. A partir de ser mare, és quan més m’agrada ser actriu.

43


Has sentit que perdies oportunitats? Ma José Peris: No ho he sentit, ha sigut una realitat.

Ana Ulloa: Sí. He sentit que perdia oportunitats. Per l’horari dels assajos que era incompatible amb el dels meus fills i no tindre a ningú. De vegades eren projectes interessants però amb baix pressupost i em costava més contractar a algú que els cuidara que el salari que cobraria com actriu.

Silvia Valero: Moltes vegades he sentit que perdia oportunitats, entenent oportunitats com: fer un curs, presentar-me a un càsting o directament no realitzar un projecte perquè se solapava en tems amb un altre. En un altre moment de la meua vida jo ho feia tot. És a dir, podia treballar matí i vesprada sense problema. Açò ara no és possible, o com mínim no és sempre possible. Ara mateix, el moment de criança en el què em trobe, no em permet treballar tantíssimes hores fora de casa. Inicialment em costà assumir açò. De vegades, si hi ha alguna cosa

44

que m’interessa molt, em costa, però cada vegada menys. El que he aprés amb la maternitat (i amb altres vivències, però sobretot amb la maternitat) és que nada és tan important. Res. Ni un curs, ni un càsting, ni un projecte. Res. I eixe sentiment de pèrdua que he sentit moltes vegades en el tema professional, cada vegada ha sigut menor.

Rebeca Valls: Sí, clar. Des que et quedes embarassada comences a perdre oportunitats i és només el principi.. després és de manera permanent.. o és la meua sensació. Però sincerament això ho he viscut molt tranquil·la. Amb acceptació. Sabia que ocorreria i estava disposada a això. No crec que vaja a ser sempre així però de moment ni em pesa ni preferisc una altra cosa. Vaig decidir tindre una filla per a dedicarme i gaudir-ho. Només ho passe malament quan les meues decisions van en contra de la criança.


igual[tat] Has tingut dificultat per a reincorporar-te al treball després de dedicar un temps exclusiu a la criança? Rebeca Valls: Sí, de fet sent que fins fa molt poc, la meua ànima i el meu cos no em donaven per a més. Estava enfocada exclusivament a la meua filla. I tota la resta era difícil. Quasi impossible! He treballat però no sé com. No sabia encaixar el meu jo (actriu/dona) dins de la meua nova jo

(mare/dona). És un procés complex de canvi, mutacions, molt animal.. que supose cada dona viu d’una manera.. però a mi el meu cos em demanava exclusivitat absoluta per a ella. Ho he passat malament. Però ara ja estic gaudint de nou del meu treball i dels processos amb les meues companyes i els meus companys.

Tens a algú que et tire una mà amb els menuts quan comences un nou projecte? Perquè els processos de creació i assaig d’una producció/enregistrament... són molt intensos, i els horaris no sempre són compatibles amb els horaris de les guarderies o escoles. I crec que això ens resta moltes més energies a les mares que als pares en general, genera molt d’estrés el voler intentar arribar a tot quan estàs sola. Ana Ulloa: No he tingut família a prop i he curat a soles dels meus fills al viure el meu marit fora de València. Ha sigut difícil moltes vegades treballar. Ara els meus fills són grans i ja he superat la fase de criança, però la recorde com a molt dura.

Anna Albaladejo: Tota l’etapa en la que el meu fill era més petit vaig contar amb el suport incondicional de ma mare, que sempre ha fet molt per trobar la manera que jo no perdera els meus projectes professionals ni el temps amb el meu fill. Per exemple, quan vaig fer el doctorat en teatre i a la vegada treballava com actriu en Inestable (tenia uns horaris impressio-

45


igual[tat] nants i una energia posada en el treball tan intensa que no em donava el cap per a allò pràctic), ma mare el que feia era que recollia al meu fill del col·legi mentre jo assajava o estudiava, i ella el passejava, li ajudava amb les tasques, el banyava, li donava de sopar, me’l portava amb tot fet però quan encara al xiquet li quedava una horeta despert perquè jo puguera estar amb ell eixa última estona i poder llegir-li un conte i dormir-lo. Vull fer un homenatge a les avies! Per un altre costat, també el pare del meu fill, encara estant separats des que el meu fill era molt petit, sempre ha facilitat ocupar-se d’allò pràctic en els moments en els que jo estava més sobrepassada de treball sense que jo per això haguera de perdre’m al xiquet. S’ocupava d’allò pràctic, fins i tot, a ma casa. A més tant ma mare com el pare del meu fill respectaven que jo dissenyara “el pla de producció” (que li dic jo) al voltant de la vida de meu fill. Vull dir que em deixaven

com a mare pensar i dialogar amb el meu fill el pla, executant les coses de la manera en que jo les pensava i decidia… amb ells he tingut moltíssima flexibilitat.

Ana Conca: Gràcies a ma mare i la meua parella puc portarlo, i encara així, de vegades, es complica, en el meu cas, el meu fill és molt petit i és més difícil encara, l’opció B seria no treballar, però això és sols per a qui s’ho pot permetre jajajaja… la veritat és que has de triar què fas o deixes de fer, la teua vida d’actriu pre-bebé ja no existeix, és a dir, estrenes? prendre alguna cosa després dels bolos o d’un dia de gravació?... Passa a ser una utopia, com a mínim, este primer any, que és del que puc parlar. Intentar arribar a tot és impossible, cal triar. I açò tenint a la família ajudant sempre.

T’abelleix que fem alguna cosa juntes? Ana Conca: M’abelleix que fem moltes coses juntes i junts, que creem un col·lectiu que cuida dels seus fills en comunitat, creant grups de cura, demandant infrastructures en els espais escènics, que es consideren les necessi-

46

tats de les mares i pares, ajudes para guarderies, per a manutenció, etc. està tot per fer perquè, per desgràcia, criar als fills, a dia de hui, no es valora com s’hauria.


Patricia Teruel: Sempre. Jo per mi perfecte. Hauríem de fer alguna cosa juntes.

Marina Gutiérrez: Quan, com i què? Encantada de crear i poder portar-ho a bon port.

Creus que has viscut la relació treball/maternitat com tu volies realment o t’has vist abocada a seguir els paràmetres que suposadament calia que sentires com a mare/actriu? Rosanna Espinós: Partint de l’educació rebuda reconec que m’he vist abocada a seguir els paràmetres

que suposadament havia de sentir com a mare, entre ells la culpabilitat per no estar prou temps amb el meu fill.

Has trobat facilitats al llocs de treball, sempre que siguera possible, per acoplar els horaris de feina amb els horaris que requeria la cura de la teua filla o fill? Ho has tingut que demanar o s’ha donat d’una manera responsable i natural des de l’empresa? Rosanna Espinós: Per sort sempre he trobat facilitats.

Gemma Miralles: Sí. Des que soc mare els assaigs son sempre al matí fins 15:30 o 16. Les companyies s’han mostrat comprensibles amb els imprevistos amb els fills. No he tingut problemes amb ningú mai.

Pepa Miralles: Sí. Sempre que ha sigut possible, han procurat acoplar els horaris. Dic “sempre que ha sigut possible” perquè hi ha casos com en la televisió o en les gires que inevitablement has de buscar ajuda per a la criança.

47


Penses que als directors/es i productors/es els condiciona que sigues mare per a comptar amb tu per a un projecte? Lola Moltó: No, jo no m’he sentit mai discriminada ni res. També és cert que per la meua part hi havia una voluntat de no posar damunt la taula demandes relacionades amb la meua maternitat com ara: “hauria d’estar a esta hora a casa”. Era com si no haguera sigut mare, això també és veritat. No condicionava gens els projectes perquè jo actuava com si no fóra mare.

Pepa Miralles: En el meu cas, que també dirigisc i tinc una companyia de teatre, en absolut em condiciona, si és mare o no algú per a contractar-lo. I quan he treballat per a altres tampoc he tingut eixa sensació, no se si s’ho han plantejat o no, però no he tingut eixa sensació que em condicionara ser mare.

Silvia Valero: No crec que als directors o productors els condicione que siga mare per a contar amb mi. De fet, en la meua experiència personal sempre m’he trobat amb

48

companys i companyes de treball, independentment de la funció que desempenyaren en el muntatge, que ho vivien amb total naturalitat i que feien allò possible perquè la vida professional fóra compatible amb la criança. Les facilitats s’han presentat de manera natural i quan he necessitat un horari més ajustat ho he demanat i s’ha adaptat perfectament. De fet, fins i tot, m’han preguntat quin era l’horari que millor em venia a mi, per la meua situació (moments en els que donava el pit per exemple). He de reconèixer que soc jo la que moltes vegades ha sentit la dificultat interna d’exposar les meues necessitats. Per què? Per la meua forma de ser, per la culpabilitat que en moltes ocasions sent, pel desig d’agradar, de no conflictuar en els processos... en fi, per moltes raons que crec que tots i totes sentim en algun moment, però potser, en el meu cas, s’han vist magnificades amb la maternitat. Poc a poc aprenc a verbalitzar les meues necessitats equiparant-les en importància a la resta de les


igual[tat] de l’equip. I veig que és possible, saludable i necessari. I que, en el meu cas, sempre s’han entés a la perfecció.

Pilu Fontán: Sí que crec que afecta que tingues càrregues familiars. Considere que quan pensen en perfils, el fet de ser mare distorsiona la imatge de l’actriu. Et posen més edat, o pensen, “no podrà està molt ocupada, estava embarassada fa poc i ara tindrà un bebé”. I després no pregunten, donen per fet que estàs dedicada exclusivament a la criança.

T’has sentit alguna vegada jutjada per anteposar la teua vida laboral a la de mare? A banda m’agradaria transmetre: Tot el meu recolzament en tot allò que decidisquen per a aconseguir una satisfacció plena en la seua vida com artistes i com a mares. Pilu Fontán: Si tornes prompte al treball la gent se sorprén. Es pregunta com ho has fet i per què. La majoria creuen que ho fas pels diners o per estar present en la professió, quan en realitat tornes per necessitat artística. El que passa en un escenari és extraordinari, distint a la criança i absolutament compatible. I la culpa cal combatre-la amb fermesa i alegria perquè la gent sempre va a opinar.

49


igual[tat] Creus que els pares es senten tan malament quan hi ha èpoques que passen molt de temps fora de casa i no veuen a les seues filles o fills? o és que les mares tenim imposada esta culpabilitat i això ens fa prendre decisions de renunciar a projectes als que ells mai renunciarien? Estela Martínez: Crec que el sentiment d’enyorança i tristor per no estar amb els teus fills, la teua família és un sentiment comú en tots dos, no sabria calibrar-lo en el meu cas però és cert que en una parella heterosexual, la dona té una necessitat d’estar present i donar calor als seus fills i en molts casos fins i tot la necessitat d’alletar-los amb el pit, la qual cosa crea un vincle difícil de separar en els primers anys de vida. La dona té assumit el fet de renunciar a la feina per criar, l’home té assumit que ha d’eixir a buscar el pa, és una qüestió d’educació que encara perdura però, per sort, hi ha moltes dones valen-

tes disposades a canviar-ho i molts homes oberts a experimentar un canvi de rol.

Patricia Teruel: Les mares tenim una culpabilitat imposada. Com que ens hem de sentir malament per eixir fora i deixar al xiquet o la xiqueta. És una cosa de la cultura i d’arrels que a les mares se’ns jutja més si eixim fora de casa a treballar o arribem més tard... Cosa que als pares no els passa i no crec que tinguen eixe sentiment de culpabilitat. És una cosa que nosaltres també ens hem de treballar però ens costa més.

El fet de ser mare, ha modificat d’alguna manera la teua vivència dalt d’un escenari? T’enfrontes de la mateixa manera al treball interpretatiu? Pepa Cases: Clar que he modificat la meua vivència dalt d’un escenari. M’enfronte no només de diferent manera al treball inter-

50

pretatiu sinó a qualsevol treball de qualsevol projecte, perquè des que sóc mare ja no m’alçe pensant en mi i em gite pensant en mi. Ara m’alçe pensant en una persone-


ta i em gite pensant en esta mateixa personeta. La vida canvia però, no només pel fet de ser mare només. Em canvia pel fet de tindre 40 anys i no tindre 20. Em canvia pel fet d’haver-me mudat a un poble en lloc de viure a la ciutat. Em canvia el haver de tindre una companyia pròpia o treballar per a les demés… vull dir, que totes les experiències que ens passen a la vida ens canvien, ens modifiquen. I això també ens fa grans com

actrius. Però clar, es que el fet de ser mare és una qüestió que no es en un moment determinat, no es una decisió que pots canviar, sinó que eixa decisió d’haver sigut mare i ser-ho ja es per a sempre, i clar modifica el teu dia a dia, els teus horaris, les teues decisions i sobretot les teues prioritats. I per això hem d’estar molt ben acompanyades i recolzades, no sols per la família i la parella, el nostre voltant, sinó per la professió.

Fas treball de sororitat amb altres actrius-mares? És a dir, dónes el nom d’altres actrius-mares per a projectes i així ajudar les companyes a estar presents en els escenaris? Pepa Cases: Sí, i molta. Faig sororitat amb les actrius siguen o no siguen mares perquè evidentment ens hem de recolzar entre nosaltres i el món artístic està molt més fotut per a les dones que per als homes. Si, només ja partint pel gènere. I a més a més si son mares també, perquè moltes vegades m’han arribat comentaris de “no, és que està embarassada” o “no, és que acaba de ser mamà i aleshores no tindrà temps” i jo sempre he tret el comentari de dir: No, cadascú traiem el temps

com volem i esta persona ha de triar si vol traure el temps o no, és la seua decisió. No han de triar els programadors/es per nosaltres o els creadors/es de projectes per nosaltres. Nosaltres decidirem si es el moment de seguir cuidant a les nostres criatures al 100%, si es el moment de cuidar-les al 50% o si es el moment de que li toque al pare o altres persones…. i jo poder dedicar-me a la meua feina.

51


Estaves preparada anímica i físicament quan vas començar a treballar després de ser mare? Estela Martínez: Si, estava preparada amb tot els sentits i a més tenia la necessitat i les ganes de tornar-hi però no sempre tries tu el dia i l’hora per tornar a un escenari, així que de vegades l’espera després de la maternitat es fa eterna però arriba. He de dir que moltes vegades no tothom és conscient del que significa ser mare i treballar. La nostra feina, hui en dia, implica moltes hores d’estudi i

preparació a casa i això de vegades és molt difícil de conciliar, necessites un esforç extra que una altra persona sense fills no té i ací podríem encetar un tema molt llarg que és com ha canviat el “conte” en la manera d’assajar i el temps per fer un muntatge. Hui en dia a les mares-actrius i pares actors, ho tenim una mica més complicat, la rapidesa en la que s’ha de fer tot, va en la nostra contra.

Després de ser mare, Han canviat les teues prioritats en la vida? Les teues motivacions? Lola Moltó: Doncs sí, sí que han canviat. La meua prioritat des del moment en que vaig ser mare han sigut els meus fills, encara que com era actriu per a mi actuar o estar assajant era un descans. era com estar de vacances perquè en eixe moment sols pensava en mi i en el personatge que estava fent. També veia als companys i em reia molt. Però la meua prioritat eren els meus fills. Les meues motivacions per a actuar són les mateixes. I cada vegada m’entusiasma més actuar. Jo crec que

52

gràcies a actuar m’ha pogut salvar d’esta bogeria que és la vida.

Gemma Miralles: Sí. Durant els primers anys de criança els meus fills estaven per davant de la meua feina. Especialment el segon, amb el primer em vaig perdre moltes coses per treballar. La meua creativitat estava latent, però a partir de sentir que ja no em necessitaven tant , es va disparar. Ara puc gestionar-ho tot millor.


igual[tat] T’has plantejat en algun moment deixar de ser actriu per la maternitat? Marina Gutiérrez: Arribar al punt de deixar la meua professió no, però que m’hagen canviat les prioritats i no posar el focus sol a trobar una mica del meu si. Si he de tindre un pla b i treballar en una altra cosa que m’agrada per a tindre estabilitat econòmica, doncs... he de ferho, amb un fill cal fer-lo. L’amor per la meua professió sempre serà ací.

T’ha fet feliç ser mare precisament per dedicar-te a esta professió, que et torna tan poc? ¿Quin suport necesitaries des de l’aapv com a actriumare? Amb el patrocini de:

53


organitza [ció] Col·lectiu d’artistes: Possibilitat de cotitzar durant els períodes d’inactivitat

Real Decreto-ley 26/2018, de 28 de diciembre, por el que se aprueban medidas de urgencia sobre la creación artística.

«Artículo 249 ter. Inactividad de artistas en espectáculos públicos incluidos en el Régimen General de la Seguridad Social.

1. Los artistas en espectáculos públicos podrán continuar incluidos en el Régimen General de la Seguridad Social durante sus periodos de inactividad de forma voluntaria, siempre y cuando acrediten, al menos, veinte días en alta con prestación real de servicios en dicha actividad en los doce meses naturales anteriores a aquel en que soliciten dicha inclusión a la Tesorería General de la Seguridad Social, debiendo superar las retribuciones percibidas por esos días la cuantía de dos veces el salario mínimo interprofesional en cómputo mensual. Dicha inclusión deberá solicitarse a la Tesorería General de la Seguridad Social en cualquier momento y, de reconocerse, tendrá efectos desde el día primero del mes siguiente a la fecha de la solicitud.

TÍTULO II Medidas en materia de Seguridad Social relativas a la cotización de los artistas en espectáculos públicos durante períodos de inactividad Artículo cuarto. Modificación del texto refundido de la Ley G eneral de la Seguridad Social, aprobado por el Real Decreto Legislativo 8/2015, de 30 de octubre. Se añade un nuevo artículo 249 ter, den-

tro de una nueva sección 4a denominada «Artistas en espectáculos públicos», en el capítulo XVII del título II del texto refundido de la Ley General de la Se guridad Social, aprobado por el Real Decreto Legislativo 8/2015, de 30 de octubre, con la siguiente redacción:

54

Dicha inclusión no procederá cuando previamente se hubiera producido la baja de oficio prevista en el apartado 3.b) de este


artículo y el solicitante no se encontrara al corriente en el pago de las cuotas debidas. 2. La inclusión en el Régimen General a que se refiere el apartado anterior será incompatible con la inclusión del trabajador en cualquier otro Régimen del sistema de la Seguridad Social, con independencia de la actividad de que se trate. 3. Durante los períodos de inactividad, podrá producirse la baja en el Régimen General como artista: a) A solicitud del trabajador, en cuyo caso los efectos de la baja tendrán lugar desde el día primero del mes siguiente al de la presentación de aquella ante la Tesorería General de la Seguridad Social. b) De oficio por la Tesorería General de la Seguridad Social, por falta de abono de las cuotas correspondientes a períodos de inactividad durante dos mensualidades consecutivas. Los efectos de la baja, en este supuesto, tendrán lugar desde el día primero del mes siguiente a la segunda mensualidad no ingresada, salvo que el trabajador se encuentre, en esa fecha, en situación de incapacidad temporal, maternidad, paternidad, riesgo durante el embarazo o riesgo durante la lactancia natural, en cuyo caso tales efectos tendrán lugar desde el día primero del mes siguiente a aquel en que finalice la percepción de la correspondiente prestación económica, de no haberse abonado antes las cuotas debidas. Producida la baja en el Régimen General

de la Seguridad Social en cualquiera de los supuestos a que se refiere este apartado, los artistas en espectáculos públicos podrán volver a solicitar la inclusión y consiguiente alta en el mismo, durante sus periodos de inactividad, en los términos y condiciones señalados en el apartado 1. 4. La cotización durante los periodos de inactividad se llevará a cabo de acuerdo con las siguientes reglas: a) El propio trabajador será el sujeto responsable del cumplimiento de la obligación de cotizar y del ingreso de las cuotas correspondientes. b) La cotización tendrá carácter mensual. c) La base de cotización aplicable será la base mínima vigente en cada momento, por contingencias comunes, correspondiente al grupo 7 de la escala de grupos de cotización del Régimen General. d) El tipo de cotización aplicable será el 11,50 por ciento. 5. Una vez efectuada la liquidación definitiva anual correspondiente a los artistas por contingencias comunes y desempleo, prevista en el artículo 32.5 del Reglamento general sobre cotización y liquidación de otros derechos de la Seguridad Social, aprobado por el Real Decreto 2064/1995, de 22 de diciembre, la Tesorería General de la Seguridad Social procederá a reintegrar el importe de las cuotas correspondientes a los días cotizados en situación de inactividad que se hubieran superpuesto, en su caso, con otros períodos cotizados por aquellos.

55


organitza[ció] Si el artista con derecho al reintegro fuera deudor de la Seguridad Social por cuotas o por otros recursos del sistema, el crédito por el reintegro será aplicado al pago de las deudas pendientes con aquélla en la forma que legalmente proceda. Los artistas en situación de inactividad incluidos en el Régimen General conforme a lo dispuesto en este artículo, no podrán realizar la opción contemplada en el artículo 32.5.c) párrafo segundo, del Reglamento general sobre cotización y liquidación de otros derechos de la Seguridad Social. 6. Durante los períodos de inactividad a que se refiere esta disposición, la acción protectora comprenderá las prestaciones económicas por maternidad, paternidad, incapacidad permanente y muerte y supervivencia derivadas de contingencias comunes, así como jubilación. También quedará protegida, durante los periodos de inactividad, la situación de la trabajadora embarazada o en periodo de lactancia natural hasta que el hijo cumpla 9 meses, que no pueda continuar realizando la actividad laboral que dio lugar a su inclusión en el Régimen General como artista en espectáculos públicos a consecuencia de su estado, debiendo acreditarse dicha situación por la inspección médica del Instituto Nacional de la Seguridad Social. En estos supuestos se reconocerá a la trabajadora un subsidio equivalente al 100 por ciento de la base de cotización establecida en el apartado anterior. El pago de dicha prestación será asumido mediante la modalidad de pago directo por el Instituto Nacional de la Seguridad Social».

56

… Disposición transitoria única. Solicitud de inclusión en el Régimen General de la Seguridad Social como artista en inactividad. En el año 2019 la solicitud de inclusión en el Régimen General de la Seguridad Social como artista en inactividad, regulada en el artículo 249 ter del texto refundido de la Ley General de la Seguridad Social aprobado por Real Decreto Legislativo 8/2015, de 30 de octubre, podrá realizarse hasta el 31 de marzo. … Disposición final segunda. Compatibilidad de la pensión de jubilación y la actividad de creación artística. El Gobierno, en el plazo máximo de 6 meses desde la publicación del presente real decreto-ley, procederá a la aprobación de una norma reglamentaria que, en desarrollo del artículo 213 del texto refundido de la Ley General de la Seguridad Social, aprobado por Real Decreto Legislativo 8/2015, de 30 de octubre, regule la compatibilidad de la pensión de jubilación con la actividades de aquellos profesionales dedicados a la creación artística que perciban por esa actividad derechos de propiedad intelectual. Ese reconocimiento de compatibilidad llevará aparejada una cotización de solidaridad del 8 por ciento, que en caso de tratarse de trabajadores por cuenta ajena será a cargo del empresario el 6 por ciento y del trabajador el 2 por ciento.



organitza[ció]

Regularització de la Seguretat Social

Per Sergi Mira La regularització és voluntària, la Tresoreria General de la Seguretat Social fa una liquidació de les vostres cotitzacions i vosaltres podeu optar entre pagar aquesta liquidació o quedar-vos amb les cotitzacions que heu aportat durant tot l’any. Si accepteu pagar, tindreu un mes de termini des de la notificació de la liquidació, encara que es pot sol·licitar un ajornament del pagament fins a un màxim de sis mesos. Us recordem a tots que si accepteu les regularitzacions podeu incrementar els dies i les quantitats cotitzades, la qual cosa significa que les vostres prestacions poden ser majors. De totes formes cal estudiar cada cas de manera particular. Tots aquells actors o actrius que teniu més de 41 anys ja esteu dins del període que serveix per al càlcul de la futura pensió, per això, i sempre que el treball i els ingressos ho permeten, heu de procurar estar mínimament pendents de les vostres cotitzacions. Cal tenir en compte que la quantia de la pensió que se li ha de reconèixer al sol·licitant de la jubilació ara es calcula dels 24 anys anteriors, a més a més, cada any anirà pujant el temps de càlcul. Recordem també que les cotitzacions a la Seguretat Social són deduïbles en la declaració de la Renda. Si teniu cap dubte, telefoneu a l’AAPV.

58


59



Articles inside

Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.